Usuari:Lluís RD/proves

Els anys vint i trenta

El període comprès entre el 1922 i el 1936 és un període que destaca per la vitalitat de la cultura i la literatura catalana. Durant aquesta època es produeixen diversos canvis que culminen el procés de modernització i normalització lingüísticainiciat pel Modernisme i el Noucentisme. Així doncs, en aquestes dues dècades del segle xx es produeix consolidació de la literatura catalana com una literatura equiparable a la de grans nacions europees que destaca per la diversificació de les propostes estètiques i ideològiques. En gran manera, aquestes propostes trenquen a la institucionalització del Noucentisme, que és vist com un moviment esgotat.

Durant els anys vint, el context social i econòmic resultant de la Primera Guerra Mundial (1914–1918) acaba trencant amb l'aliança entre la literatura i la política que havia caracteritzat el Noucentisme. Com a reacció al caràcter anticatalanista i repressiu de la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930) va augmentar la cohesió social en contra de les prohibicions i la desarticulació de les institucions creades durant el Noucentisme com la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Per consegüent, «l'acció política, ara inviable es desplaça cap a l'esfera de la cultura. Contra aquestes condicions negatives, té lloc un desenvolupament exponencial de la producció i el consum de literatura, paral·lelament a un desplegament editorial i periodístic, que iniciat el segle xix, ara s'amplifica i s'intensifica.» D'altra banda, amb relació amb aquest trencament amb la institucionalització del Noucentisme, es comença a desenvolupar en aquesta època una voluntat dels intel·lectuals de connectar amb el públic, és a dir, de crear propostes atractives que s'adaptin als interessos de la societat.

A partir dels anys trenta, amb la proclamació de la Segona República Espanyola (1931–1939) i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya es reprèn el procés d'oficialització i institucionalització de la llengua i la literatura catalanes que s'havia vist estroncat amb la dictadura. Es tracta, però, d'anys convulsos i de disputes ideològiques que donarà lloc a una polarització del panorama literari a imatge de la polarització produïda en la divisió i confrontació de partits de la República. Sensació de crisi global marcada per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial i la crisi econòmica derivada del crac de la borsa de Nova York el 1929. Aquesta situació tindrà com a resultat la disminució de la producció i el consum de literatura a casa nostra que contrasta amb la vitalitat dels anys vint.

Literatura catalana durant el franquisme

Josep Pla als vint anys.

Mercè Rodoreda

L'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 1938 significà l'inici d'un llarg procés d'espanyolització que intentà posar fi a tota manifestació explícita de la cultura catalana. D'aquesta manera, davant la impossibilitat de manifestar-se en la pròpia llengua, els intel·lectuals catalans optaren per claudicar ideològicament i lingüísticament, continuaren actuant de manera clandestina o bé acabaren exiliant-se.

Els intel·lectuals que decidiren claudicar ideològicament i lingüísticament van haver de decantar-se per una literatura d'expressió espanyola, amb manifestacions derivades de la ideologia dominant, o bé intentant adaptar idees pròpies de la cultura catalana d'abans de la guerra (aquest és el cas de Joan Ramon Masoliver, avantguardista durant els anys vint, que creà la col·lecció «Poesía en la Mano»).

Malgrat això, restaren a Catalunya altres intel·lectuals que es negaren a trencar definitivament amb la llengua i la cultura autòctones. Fou el cas d'aquells que optaren per l'exili interior, és a dir, per actuar en la clandestinitat. S'organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l'objectiu d'arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d'evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests actes eren celebrats, però, en cercles privats i davant un públic reduït i selecte. També van començar a publicar-se una sèrie de revistes de vital importància, algunes de les quals foren «Poesia» (1944–1945), «Ariel» (1946–1951) i «Dau al Set» (1948–1955). La primera, creada per Palau i Fabre, era de caràcter avantguardista, perquè a més d'un compromís amb la llengua tenia també un clar compromís poètic. La segona, «Ariel», fou ideada per Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. El seu antecedent més clar era «Poesia», i encara que no tenia un programa ideològic totalment unificat, sobrevisqué gràcies a la voluntat comuna de recuperar determinats valors del passat. Es negaren a lamentar-se pel genocidi cultural i d'aquí en sorgí el desig de no aturar-se en el ressentiment i traduir-lo en acció. Volien demostrar que no hi havia hagut ruptura amb el passat, i ho feren recuperant estratègies pedagògiques de la tradició noucentista encarades al futur. És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d'una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l'altra, la tendència més avantguardista que defensava l'art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.). Això no obstant, tant «Poesia» com «Ariel» van saber innovar sense deixar mai de banda la tradició anterior. En darrer lloc, la revista «Dau al Set» va comptar amb la col·laboració d'artistes com Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Arnau Puig Grau i Joan Brossa que tenien com a objectiu comú connectar amb la tradició avantguardista anterior a 1936, especialment amb el surrealisme.

La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l'exili s'establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s'havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D'aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l'exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L'any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista «Catalunya», editada amb l'objectiu de continuar l'obra dels escriptors catalans. «Ressorgiment» i «Germanor» són algunes de les altres revistes que també publicaren a l'exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.

En conclusió podem dir que, a partir de l'any 1939, els intel·lectuals catalans que es mostren reticents al nou ordre polític posen en marxa, sigui des de l'exili o des de la clandestinitat, diferents iniciatives amb una única voluntat comuna: la continuïtat cultural i lingüística.

Autors com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Oliver «Pere Quart», Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Jesús Moncada, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol han estat alguns dels més reconeguts arreu, amb diferents edicions i traduccions a altres llengües.

Literatura, guerra i exili. Joaquim Amat-Pinella, Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Artís-Gener, Agustí Bartra i Joan Sales

L'assaig. Joan Fuster i Josep Ferrater i Mora

La poesia. Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet i Miquel Martí i Pol

Narrativa. Merè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Manuel de Pedrolo i Sebastià Juan Arbó.

Sos desarrelats. Josep Palau i Miquel Bauçà

Tradició i Modernitat. Joan Brossa i Maria-Mercè Marçal

Els més contemporanis. Maria Àngels Anglada, Baltasar Porcel, Jesús Montcada i Montserrat Roig.

Després del franquisme

A finals del segle xx el crític literari Xavier Bru de Sala considerà que la literatura catalana estava en declivi de qualitat des de la dècada del 1970 per les següents causes: l'acceptació del model de llengua periodístic com a únic vàlid (el qual manca d'agilitat), el positivisme voluntarista a les universitats que allunya la literatura catalana dels catalans, la política editorial de vendre novel·les amb històries situades en qualsevol època excepte l'actualitat i el sotmetiment de la literatura a l'agenda política del catalanisme que tracta més un país imaginat/idealitzat que un país real.

A principis del segle xxi la producció de llibres en català és important tant en quantitat com en qualitat, com a autors de la talla de Julià de Jòdar, Enric Sòria, Jaume Cabré, Núria Perpinyà i Feliu Formosa entre molts altres.

Jocund de Roma (compatró de Vilafranca)

Jordi Aixalà i Basora (Reus, segle xx) és un músic i constructor d'instruments tradicionals. Taller Riudoms

Taronjada Natural

Gralles Pere Rius curs amb Jaume Arnella a Cornudella

Els Ministrers de la Vila Nova són un grup de ministrers de Vilanova i la Geltrú fundat el

Joan Cuscó i Clarasó (Vilafranca del Penedès, 1971) és un filòsof, musicòleg i professor vilafranquí.

és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i especialista en musicologia per la Universitat d’Alcalá de Henares. És professor d’estètica, teoria de les arts i història de la música a la Universitat de Barcelona, conservador al Centre de Documentació de Vinseum i membre de les societats catalanes de musicologia i de filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans.

Joan Cuscó a part de ser una de les persones que millor coneix la història de la filosofia catalana i ser doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona, és un conegut musicòleg. Toca la gralla i especialista en música popular i té un d’aquests currículums que es fan notar. Es va especialitzar en musicologia amb Charles Rosen, Bruno Nettl, Roy Howat, John Rink i William Caplin, entre altres. És professor del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i membre de les societats catalanes de filosofia i de musicologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre els seus darrers llibres destaquen: Subjectivitat i creativitat. Temps, memòria i creació (2018), Claude Debussy, el perfum de l’aigua (2019) i L’Alè de Dionís (2020); i la participació en obres col·lectives (en paper i en línia) com: Dalí: escriptura i pensament (2017), Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora (2019), Diccionario Ferrater Mora de Filosofía  (2020), Andorra i la multiculturalitat (2021) i la Bloomsbury Encyclopedia of Philosophers (2021).

Joan Cuscó i Clarasó (Vilafranca del Penedès, 1971) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i sʼha especialitzat en Musicologia a la Universitat dʼAlcalá de Henares. Col·labora amb la Càtedra Ferrater i Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona, és membre de la Societat Catalana de Musicologia de la Societat Catalana de Filosofia i conservador de lʼÀrea de Documentació i de lʼArxiu Musical del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM).També ha estat sotsdirector de lʼAula de Música Tradicional i Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, on actualment continua com a responsable dʼinvestigació i professor. Així mateix, ha fet de crític de música clàssica i contemporània i dʼòpera a COM Ràdio. Des de lʼany 1989, ha publicat diversos llibres de filosofia, dʼestètica musical i dʼinvestigació històrica, i articles en diferents revistes especialitzades. També ha participat com a ponent en diversos congressos de filosofia, musicologia i literatura i és especialista en filosofia catalana contemporània, en filosofia de la consciència i en estètica. Entre les seves publicacions, destaquen els llibres següents: Cançons del vi, de beure i de taverna (Dinsic Publicacions Musicals, 2007); Francesc Pujols i Morgades. El filòsof heterodox (Publicacions de lʼAbadia de Montserrat, 2008), i Filosofia i consciència. Francesc Xavier Llorens i Barba (Universitat Ramon Llull, 2010).

El professor Cuscó va coordinar per quart any consecutiu el curs Vi, cultura i salut (Els Juliols 2011), al qual van assistir alumnes de perfils diversos amb formació tècnica, científica o de lletres, així com gent que treballa en el sector.

Xavier Bayer (Vilafranca del Penedès, 1962) és ornitòleg i especialista en quiròpters. A més d'estudiar la natura, ha fet de mestre en escoles rurals, de músic... (va recuperar el sac de gemecs) i és autor d'una desena de llibres. El 1999, juntament amb Cisco Guasch i el biòleg Humbert Salvadó van crear l'associació Còbit, Recerca i Estudi de Natura al Penedès. És un dels autors del llibre 'Fauna vertebrada del Parc del Foix', editat per la Fundació Abertis aquest 2011 i 'Flora i fauna del Parc del Foix' (Brau Edicions). Entre d'altres, és coautor del llibre 'Paratges naturals: massís del Garraf i conques de l'Anoia, del Foix i del Gaià' (2001) i 'Itineraris de Natura pel Gaià, el Foix i l'Anoia' (2007).

Canya d'Or és una colla de grallers reusenca formada als anys noranta per Jaume Aguza, Josep Maria Pérez, Oriol Nicolau i «Titus» Prats. El 2013 van publicar el CD Viratges

La colla es crea el 1997 i està formada per Jaume Aguza com a gralla primera, Josep Maria Pérez com gralla segona, Oriol Nicolau com a gralla baixa i «Titus» Prats al timbal.

El 2013

Durant el 2013 han presentant el seu primer treball discogràfic amb la reinventada formació Canya d'Or Deluxe i algun convidat especial. Viratges, el primer disc del grup, vol donar un gir com diu el seu títol, renovant el repertori i  proposant cada un dels temes amb diferents formacions i amb grans col·laboracions de músics reconeguts (Xavier Ciurans, Xavier Lozano, Lluc Casares, Pep Coca,....)

Adaptacions de músiques populars, rumba, ritmes balcànics, música klezmer, cúmbia, boleros, música antiga, pinzellades del jazz... tot això introduint el llenguatge de la improvisació.

Jaume Aguza: gralla

Josep Maria Pérez: gralla

Oriol Nicolau: gralla baixa

"Titus" Prats: percussions

David Rincón: percussions

Albert Galcerà: piano, acordió i bombardí

Toni Chisvert: tuba

Aula de sons

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7074578

La cobla de tres quartans és una agrupació instrumental catalana anterior i precursora de la cobla de sardanes i les bandes de música. Té el seu origen en les cobles de ministrers que es ressenyen en diversos documents medievals catalans: en el segle xiv, el rei Joan el Caçador tenia en la seva cort una nodrida cobla reial que intervenia en les cerimònies oficials, fent un paper similar al que ara fan les bandes municipals de música. Aquestes cobles de joglars i ministrers estaven integrades per un nombre variable de músics, que tocaven entre altres trompetes, trompes, tabals, flabiols i sacs de gemecs.

A diferència del que s'ha afirmat, les cobles de ministrers no tenien una formació habitual pel que fa a la seva composició universal. Sí que és cert que bona part de la seva base podia ser flabiol i tamborí el sac de gemecs, o cornamusa, i una xeremia, tible o tenor; actualment anomenades tarota. El seu nom i la seva formació habitual, són causats per una reinterpretació de la tradició, ja que els tres quartans era més que una mesura agrària de mida similar a un tamborí. La composició instrumental d'aquestes cobles era variable al llarg dels anys i dels llocs. Aquestes formacions complien diverses funcions en les festes populars: il·lustrar musicalment la funció religiosa, animar el ball de plaça i orquestrar els balls o saraus sota sostre. Musicalment, la formació actual d'aquesta cobla està molt compensada, ja que el tamborí s'encarrega de la part rítmica, el sac de gemecs marca l'harmonia i la melodia, el flabiol doblava la melodia en una octava més aguda i la tarota fa la segona veu de la melodia. Tanmateix, no hi havia ningú viu que hagués sentit una formació d'aquestes en ús i aquesta interpretació és una, que va fer fortuna.

En la tercera dècada del segle xix, s'incorporen altres instruments més moderns, com el cornetí, el figle o el fiscorn que, gràcies a la reforma de Pep Ventura, acabarien portant a la constitució de la cobla de sardanes en la seva formació actual: flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, trombó, dos fiscorns i contrabaix. De la dècada de 1980 ençà, la cobla de tres quartans ha conegut una considerable revifalla a Catalunya i diverses formacions la divulguen arreu del país.

Agrupació de tres músics: flabiol i tamborí, una cornamusa i una tarota.

Etimologia

Expressió "tenir el cap com uns tres quartans" tenir el cap torbat per mareig o per excés de soroll", "cal tres quartans" lloc amb desordre "can seixanta"

expressió equivalent a tenir e cap com un tabal, timbal o bombo, estar atabalat, o tabalot

Segons Jaume Aiats el terme tres quartans seria una mala interpretació d'un terme pejoratiu que estaria relacionat amb les expressions mencionades anteriorment

Cobles de tres

Joan amades anys trenta dona l'explicació tres músics amb 4 instruments

Fixació d'uns models de cobla que no formava part de la lògica de la música de l'antic règim. Els conjunts d'instruments tipificats i ficaxts és del nou règim i dels nostres dies

Moment de recuperació dels instruments i formacions musicals pròpies s'havia de fer d'una manera d'acord amb els proòsits del present.

Estàndards a partir d'in mont antic idealitzats que permetessin una modelització comunna.

Fern-ne un emblema propi

Poema occità de la primera meitat del s XI, escrit probablement per un clergue de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges, del qual són conservats solament els 258 primers versos.

És la primera obra literària conservada escrita en occità. Explica la vida de Boeci, inspirant-se directament en De consolatione philosophiae.

Lluís RD/proves

El Boecis (Lo Poema de Boecis en occità) és un poema occità, escrit vers l'any 1000 en el dialecte llemosí de la llengua occitana. És el primer poema que es coneix en occità i un dels primers documents en aquesta llengua, i un dels primers poemes en qualsevol llengua romànica.

Es conserva, en un manuscrit de la biblioteca d'Orleans, només un frgament de 258 versos d'aquest poema. Està escrit en decasíl·labs assonants, amb cesura després de la quarta síl·laba. S'estructura en laisses de llargada variable.

El poema està inspirat en l'obra De consolatio philosophiae del poeta en llatí Boeci (~475-525). En el text, tal com el tenim, hi ha tres parts diferenciades: un pròleg adreçat als homes joves i un resum de la vida de Boeci, la lamentació de Boeci a la presó, i la visita d'una noble dama a Boeci a la presó.

Bibliografia

• Boecis, Poème sur Boèce (fragment), editat per R. Lavaud i G. Machicot, Tolosa, 1950
• Der altprovenzalische « Boeci », editat per C. Schwarze, Münster, 1963
• Glynnis M. Cropp, A Companion to Boethius in the Middle Ages p. 320-21

Enllaços externs

Josep Romaguera (Barcelona, 1642 - 1723) és un sacerdot catòlic i escriptor, autor de l'únic llibre d'emblemes en català, l'Atheneo de grandesa. Les seves altres obres consten de diversos sermons en castellà i alguns plecs solts poètics. L'estil de la seva obra és típic del barroc.

Vida

Romaguera naix a Barcelona durant la Guerra dels Segadors l'any 1642 i viu fins a 1723, segons el seu epitafi publicat pel mercedari i historiador Pere Serra i Postius. No en tenim cap notícia fins a 1661 quan comença la seva carrera eclesiàstica i rep el seu primer benefici. Va formar part del Sant Ofici i va ser professor de llei canònica a la Universitat de Barcelona. Segons l'epitafi de Serra i Postius, Romaguera va ser un predicador famós i va representar l'Església a les Corts Catalanes convocades per Felip V a 1701-1702. Per a Postius, Romaguera va ser un individu singular, «uno de los Varones más insignes, que en Letras, Prudencia y Govierno a la fin del passado Siglo y principio del presente, ha tenido Catalunya» (f.104r).

Obra

Atheneo de grandesa

Romaguera va ser defensor del català i al «Pròleg al lector» de l'Atheneo reivindica l'ús del català com llengua literària, afirmant que el seu llibre és un intent de «dar un aliento a las plomas catalanas.» (s.n.) A més a més, es queixa de l'estat del català del temps:

«

"Totas las nacions anellan en embellir sa llengua, y en propagarla, perquè es credit de sos ingenis, gosar Alumnos de sa facundia los alienigenos curiosos; pero la paciò, que en las demes se estrema en la alaba[n]ça, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciencia de quants ò adverteixan." (i-ii [s.n.])

»

es altres obres (com la segona i tercera part de l'Atheneo) s'han perdut.

Referències

• Romaguera, Josep. Atheneo de grandesa sobre eminencias cultas, cathalana facundia, ab emblemmas illustrada.... Barcelona: Joan Jolis, 1681. [Facsímil: Barcelona, Lletra Menuda, 1980].
• Reza, Alma “Atheneo de Grandesa, un ejemplo de literatura emblemática catalana” Imagen y cultura (Gandía 16 al 18 d'octubre 2007) Universitat Internacional de Gandia – Generalitat Valenciana, 2008 pp. 1325 -1336
• Serra y Postius, Pedro, O. Merc.: Historia Eclesiástica del principado de Cataluña. S. XVIII. Biblioteca Universitària de Barcelona, MS 186-97, Tomo XII.

Obra

A tot això s'hi uneix la seva faceta com a predicador i escriptor, malgrat que la historiografia literària catalana ha prestat escassa atenció a les seves obres, entre les quals destaca l'Atheneu de grandesa sobre eminències cultes, Catalana Facundia ab Emblemas Ilustrada, que va veure la llum a la impremta barcelonina de Joan Jolis el 1681, i de la qual el Fons Antic de la Universitat de Navarra en conserva un exemplar.

Dedicat a Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona al començament del segle XII, al pròleg l'autor justifica el títol d'Atheneo perquè aspira a equiparar-lo a l'Ateneu romà, com a lloc de reunió i discussió; i argumenta alhora els motius que l'han portat a escriure'l en català, defensant-se de possibles crítiques i reivindicant la possibilitat de fer literatura elegant i culta en el seu propi idioma, en un context històric i cultural molt particular en què Romaguera aspira a una regeneració literària. Tot i això, no resulta aliè a les influències d'escriptors castellans, especialment al conceptisme del jesuïta aragonès Baltasar Gracián i de la seva obra L'heroi (1637), així com de Lope de Vega. Mas l'Atheneo no és tan sols un llibre de poemes o una exaltació de la llengua vernacla, sinó que constitueix sobretot un tractat d'emblemes morals que busca les seves fonts d'inspiració en autors del gènere com ara Alciato, Juan de Horozco i Covarrubias, Sebastián de Covarrubias, Diego López o Saavedra Fajardo entre d'altres.

El llibre consta d'un pròleg i catorze capítols o “eminències”, dels quals forma part un comentari extens en prosa acompanyat d'exemples i apòlegs presos de la història. A ell s'hi afegeix l'emblema que n'explica millor el sentit, compost per un lema en llatí inscrit en una filacteria, pictura d'elaboració senzilla i qualitat discreta emmarcada en un requadre, i epigrama resolt en una glossa poètica la composició de la qual varia en funció de la idea que es vulgui expressar. A través d'ells i mitjançant l'ús d'imatges simbòliques, l'autor català pretén remarcar les accions virtuoses per les quals l'home ha de conduir, alhora que insisteix en la necessitat d'esforçar-se per mantenir una vida recta i justa. Busca Romaguera de forma intencionada la complexitat del text mitjançant la introducció de cultismes, el préstec d'altres llengües i la varietat en l'ús de la mètrica, per fugir de la comprensió fàcil i demostrar que en la seva llengua es pot escriure a la manera dels poetes més admirats. I encara que a la portada del llibre manifestava que era una primera part i que desitjava prolongar amb una segona i una tercera, no obstant la continuació de l'Atheneo no sembla que es dugués a terme, ja que es desconeix l'existència editorial de les altres dues.

Desde su cargo de canónigo penitenciario de la catedral de Barcelona, Josep Romaguera (Barcelona, 1642-1723) desempeñó un activo papel como Juez y Examinador Sinodal de la Diócesis de Barcelona, abogado del brazo eclesiástico durante la visita de Felipe V y la celebración de las Cortes entre 1701 y 1702, y vicario general del Santo Oficio de la Inquisición. También fue titular de la Cátedra Mayor de Cánones en la Universidad de Barcelona. A todo ello se une su faceta como predicador y escritor, pese a que la historiografía literaria catalana ha prestado escasa atención a sus obras, entre las que destaca el Atheneo de grandesa sobre eminencias cultas, Catalana Facundia ab Emblemas Ilustrada, que vio la luz en la imprenta barcelonesa de Joan Jolis en 1681, y de la que el Fondo Antiguo de la Universidad de Navarra conserva un ejemplar.

Dedicado a San Olegario, obispo de Barcelona y arzobispo de Tarragona a comienzos del siglo XII, en el prólogo el autor justifica el título de Atheneo porque aspira a equipararlo al Ateneo romano, como lugar de reunión y discusión; y argumenta a su vez los motivos que le han llevado a escribirlo en catalán, defendiéndose de posibles críticas y reivindicando la posibilidad de hacer literatura elegante y culta en su propio idioma, en un contexto histórico y cultural muy particular en el que Romaguera aspira a una regeneración literaria. Pese a todo, no resulta ajeno a las influencias de escritores castellanos, en especial al conceptismo del jesuita aragonés Baltasar Gracián y de su obra El héroe (1637), así como de Lope de Vega. Mas el Atheneo no es tan sólo un libro de poemas o una exaltación de la lengua vernácula, sino que constituye ante todo un tratado de emblemas morales que busca sus fuentes de inspiración en autores del género tales como Alciato, Juan de Horozco y Covarrubias, Sebastián de Covarrubias, Diego López o Saavedra Fajardo entre otros. 

El libro consta de un prólogo y catorce capítulos o “eminencias”, de los que forma parte un extenso comentario en prosa acompañado de ejemplos y apólogos tomados de la historia. A él se suma el emblema que explica mejor su sentido, compuesto por un lema en latín inscrito en una filacteria, pictura de elaboración sencilla y calidad discreta enmarcada en un recuadro, y epigrama resuelto en una glosa poética cuya composición varía en función de la idea que se quiera expresar. A través de ellos y mediante el uso de imágenes simbólicas, el autor catalán pretende remarcar las acciones virtuosas por las que debe conducirse el hombre, a la vez que insiste en la necesidad de esforzarse para mantener una vida recta y justa. Busca Romaguera de forma intencionada la complejidad del texto mediante la introducción de cultismos, el préstamo de otras lenguas y la variedad en el uso de la métrica, para huir de la fácil comprensión y demostrar que en su lengua se puede escribir a la manera de los poetas más admirados. Y aunque en la portada del libro manifestaba que era una primera parte y que deseaba prolongar con una segunda y una tercera, sin embargo la continuación del Atheneo no parece que se llevara a cabo, por cuanto se desconoce la existencia editorial de las otras dos.

http://www.unav.es/biblioteca/fondoantiguo/hufaexp20/Deleitando_ensena/4._Autores/Entradas/2009/10/29_Romaguera%2C_Josep_(1642-1723).html

Francesc Fontanella i Garraver (Barcelona, 1622 - Perpinyà, 9 d'octubre de 1681) fou l'escriptor més ambiciós del Barroc català, destacat en la poesia i el teatre. Juntament amb Vicent Garcia és un dels màxims exponents de la poesia Barroca. La seva obra té influències d'autors castellans com Góngora o Garcilado de la Vega i fa servir tècniques poètiques pròpies de la poesia cultista.

Biografia

Naixement

Francesc Fontanella és el vuitè fill del matrimoni format per Joan Pere Fontanella, fill d'una família de l'elit olotina que es trasllada a Barcelona per exercir d'advocat, i Margarida Garraver, filla d'una família important de Perpinyà. L'origen rossellonès de la família materna explicaria la connexió dels Fontanella amb aquesta comarca. Joan Pere Fontanella és un advocat de prestigi amb diverses obres publicades que exerceix de lletrat en diverses institucions com la Congregació Claustral Tarraconense, la Generalitat o el Consell de Cent. Un activisme polític i formació en lleis influeixen tant en el primogènit Josep Fontanella com el benjamí Francesc Fontanella.

Es diu que va ser batejat el 24 de desembre de 1622 a la catedral de Barcelona i, per tant, és probable que nasqués el dia abans.

Formació

No es té informació de la seva infantesa ni de la seva formació preuniversitària, tanmateix, probablement hauria tingut la formació dels fills de les famílies benestants. Després d'aquesta formació inicial acabaria seguint la carrera de lleis del seu pare i germà. Així doncs, veiem que o bé per vocació, o bé per la pressió familiar va seguir el mateix camí.

Sabem positivament que el 1641 Fontanella ja era doctor, perquè en el Panegíric a la mort Pau Claris ja apareix amb el títol «lo doctor Francisco Fontanella». Era doctor en dret civil i canònic, com ens confirma el seu testament de 1658. Es doctorà de manera precoç a divuit anys, un fet que indicaria que hauria començat els estudis universitaris a dotze anys. Amb divuit anys Francesc publica el text que hem esmentat, una exaltació literària i política al president de la Generalitat que acabava de morir. És una peça d'oratòria que combina la prosa cultista i els textos poètics en català, llatí i francès, mostra la seva ambició políticocultural.

Després d'acabar la seva formació va entrar al gabinet del seu pare com a jurista per defensar els interessos de la vila d'Olot. Amb només vint anys ja és una autoritat literària, un demostra el fet que el 1643 se li encarregui escriure la sentència o vexamen pel certamen poètic en honor de sant Tomàs d'Aquino al convent de Santa Caterina. Aquest fet ens mostra que ben d'hora esdevé una figura preeminent al món cultural barceloní.

Activitat política

Joan Pere Fontanella, el pare, era gran amic de Pau Claris, president de la Generalitat el 1641 i compromès a fons en la política secessionista de Catalunya i en l'annexió del Principat a la corona francesa. Tant Francesc Fontanella com el seu germà Josep estaven implicats en l'ambient patriòtic i secessionista del Principat va tenir una participació activa en la revolta.

Francesc Fontanella activitat militar amb graus de comandament: al Breu tractat d'artilleria del seu amic Francesc Barra se l'anomena «sobreintendent d'artilleria» el 1642, tanmateix, sembla que aquest càrrec en qüestió no provenia de l'escalafó militar, sinó que depenia del Consell de Cent i era l'encàrrec d'avaluar la situació d'artilleria de la ciutat i presentar-ne un report. També s'ha proposat la seva possible presència a la Batalla de Montjuïc de 1641, ara bé, no en tenim cap prova documental. Consta com a sergent major el 1646 com a cap d'un regiment de 700 homes enviada a Cervera per donar suport a «moser de Meranuile» i com a màxima autoritat artillera de Barcelona el 1652, encarregat de comandar l'artilleria en l'acte de rendició de la ciutat davant de Joan Josep d'Àustria.

Entre el 1643 i 1644 Fontanella acompanya l'ambaixada del seu germà gran, Josep Fontanella, al congrés de Münster. El 13 d'agost de 1643 Josep Fontanella és designat assessor català de l'ambaixada de França a la conferència de Pau de Münster, un prolegomen de la Pau de Westfàlia (1648), on es va acordar el final de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Francesc acompanya Josep al viatge fet que prova de la seva estreta relació. Surten de Barcelona el 20 d'agost, el 28 de setembre són a París i arriben a Münster el 17 de març de 1644. Les accions de Josep Fontanella no van complaure ni espanyols ni francesos i l'obliguen a tornar a Barcelona el 14 de gener de 1645. Sabem que Francesc s'hi va estar un temps més, puix que envia la darrera lletra de Münster estant el 21 de gener de 1645.

Exili a Perpinyà

Després de la mort del seu pare (1649), el 1652 Josep i Francesc Fontanella travessen la futura frontera que es dibuixarà amb el Tractat dels Pirineus amb Josep Fontanella, després que els confisquessin els béns i acusessin de traïdors. El 1654 es casà amb Anastàsia d'Ardena i de Sabastida, germana de Josep d'Ardena, amb qui tenien una estreta relació. Com totes les famílies que s'havien exiliat decideixen de fer causa comuna i ajudar-se els uns als altres. Per aquest motiu no sabem fins a quin punt el casament va ser un afer amorós o un tema de política matrimonial per l'aglutinació dels clans profrancesos exiliats. Un any després del casament en neix un fill anomenat Josep.

Francesc ha perdut la relació entre política i cultura que tenia a Barcelona, el cercle cultural barceloní que encapçalava ha desaparegut i no hi ha cap traça que indiqui que estigués vinculat a cap activitat cultural similar a Perpinyà. Josep feu diversos viatges a París entre 1649 i 1650, i Francesc el devia haver acompanyat en algun.

El 1657 mor la seva esposa Anastàsia d'Ardena i aquest mateix any decideix entrar al convent de predicadors de Perpinyà, dels dominics, amb qui ja havia col·laborat al certamen de Sant Tomàs. Fontanella entra al convent en un moment de desil·lusió i fervor espiritual, després de la mort de les seves tres dones (Nise, Helena Serra i Anastàsia d'Ardena) i el seu pare, i amb la voluntat de recuperar el poder del clan familiar. A partir l'entrada al convent, sovintegen els poemes religiosos de penediment, poemes de tema bíblic i especialment de desengany del món.

Francesc ascendeix en el cursus religiós, el 1660 és ordenat sacerdot, entre 1671-1672 ja era prior del convent de Sant Domènec de Perpinyà, almenys fins al 1675. Apareix en una llista d'episcopables pel bisbat d'Elna, però els dominics eren un orde incòmode per al poder francès que, a més veia com un problema l'exili dels catalans i la necessitat d'afrancesitzar el territori, per tant, decideixen que els convents rossellonesos han d'estar regits per francesos i així també els bisbats. El 1662 Francesc Fontanella es va doctorar en teologia i almenys entre 1663-1670 va ser professor de dret canònic a la Universitat de Perpinyà.

Una altra prova del poc arrelament cultural de Francesc al Rosselló, és que malgrat que hi va escriure una quantitat notable de textos poètics, és que no s'hi va desenvolupar cap tradició manuscrita pròpia, sinó que aquesta es va produir al Principat. No es produeix la simbiosi que s'havia produït a Barcelona, a més, hem de tenir present que Perpinyà es trobava en un context de ruïna econòmica i de davallada demogràfica important.

Com els historiadors han establert recentment a partir de documents judicials dels Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (França), Francesc Fontanella va morir a Perpinyà el 9 d'octubre de 1681 a l'edat de 59 anys.

Obra

Poesia

En l'obra de Joan Pere Fontanella Decisiones Cathaloniae (1639), al primer volum, Francesc Fontanella hi publica, amb només 16 anys, el seu primer poema imprès: «De la que el Llobregat verda ribera» dedicat al seu pare. És un poema molt complex, fet que sorprèn per la seva edat, segueix el model de Góngora amb una sintaxi complexa i un ús abundant de la mitologia per dir-nos que el seu pare ha assentat la doctrina jurídica a Barcelona.

Vexamen

El 1643 és l'encarregat d'escriure un vers en to jocós que és la sentència del certamen poètic de Sant Tomàs d'Aquino celebrat al convent dominicà de Santa Caterina, amb motiu de l'arribada d'una relíquia del sant a Barcelona. El text, anomenat vexamen, ens demostra que Francesc Fontanella es va convertir en una de les figures capitals de la Barcelona cultural del moment.

Giletes

Les obres escrites amb el pseudònim Gilet és un dels conjunts fontanellians més homogenis. Són poemes lleugerament bucòlics que narren una llarga relació amorosa entre el Jo poètic i una dona anomenada Gileta. Així doncs, es tracta d'una sèrie de 78 poemes breus de temàtica amorosa i en clau pastoral. En un inici es creia que s'havien escrit entre 1639-1640, durant les estades de l'autor al Rosselló, tanmateix, actualment es considera que aquests poemes tenen una producció que es dilata al llarg de la seva vida, ja que alguns demostren una gran complexitat i maduresa. Es caracteritzen per una abundància de diminutius i una expressió ingènua i planyívola. Francesc pren el pseudònim de Gilet i la destinatària que rep el pseudònim de Gileta podria ser Maria Teresa d'Ham, membre d'una de les famílies més importants del Rosselló.

A Nise

El 1648, Fontanella escriu un recull de poemes a la mort de Nise. Es tracta d'un conjunt de textos elegíacs en què apareix el criptònim Nise. Aquest conjunt format per cinc sonets i una llarga silva són uns dels versos més coneguts i divulgats de Fontanella. Aquests poemes es caracteritzen per un dolor inconsolable per la mort de Nise i que fa ús de l'escriptura com a forma de vèncer l'oblit. Es desconeix la identitat de la dona que hi ha darrere el nom de Nise, en un primer moment s'havia especulat amb Helena Serra, la seva primera dona, però no s'hi casà fins al 1649 i no morirà fins al 1652. D'aquest curt matrimoni, en naixerà Joan.

Alguns autors creueu que Nise estaria relacionada amb la filla natural de Fontanella nascuda vers el 1647 i anomenada Josepa Fontanella, però no en tenim cap prova documentària que ho confirmi. Sabem que la filla existeix pel testament de Margarida Garraver, en el qual es diu que resideix al convent dels Àngels de Barcelona.

A Elisa

a qui escriu composicions poètiques amb el sobrenom d'Elisa. Per exemple: 1652-1655 «Retrato impossible. Ègloga» en el qual parla de l'absència de l'amada, però el gran protagonista del poema és la ciutat de París. És una ègloga urbana, un oxímoron.

Poesia religiosa

Després de la mort de la seva tercera esposa el 1657 Fontanella entra en un convent dominicà. Durant aquesta etapa continua la seva producció literària, conservem més d'un centenar de poesies religioses, la major part escrites a partir del període dominicà. Però no segueix les devocions tradicionals rosselloneses, sinó que, en general, demostra que la seva obra hagiogràfica és clarament hispànica, vinculada a la religiositat contrareformista hispana culta.

Teatre

Lo Desengany

Article principal: Lo desengany

L'any 1651 Fontanella escriu Lo desengany. És una obra molt diferent en el to, tema i forma, és més experimental. Francesc l'intitula «poema dramàtic». Escenifica el fiasco dels amors de Venus i Mart com una lliçó per als enamorats que viuen l'engany de l'amor passional i no el desengany que n'és la superació.

Fins aquí la primera etapa de la vida de Francesc, que es conclou el 1652. Fins ara el trobem immers en una vida activa, brillant i cortesana a Barcelona com a capdavanter d'un cenacle literari entusiasta i català. A partir del 1652 trobem un començ de l'enfosquiment poètic. Les poesies reflecteixen la burla i la ironia que substitueixen l'alegria cortesana i frívola dels anys de joventut. Recordem els desenganys polítics, les campanyes militars, la mort de Nise… Usa l'opció burlesca per expressar el seu desengany pels fets històrics. Barcelona està assetjada (poemes de Francesc el setge: «La botella s'és morta») a partir del juliol de 1651, el setge provoca pesta, fam i guerra, fins que el 13 d'octubre de 1652 la ciutat es lliura a les tropes de Felip IV.

Tragicomèdia d'amor, firmesa i porfia

Article principal: Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia

Durant l'any 1642 amb l'estrena de la Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia Fontanella canvia el pseudònim de Gilet per Fontano.

Epístoles fluvials

Després del viatge diplomàtic a Münster, Fontanella escriu tres poemes epistolars al seu cercle literari de Barcelona. S'han anomenat poemes fluvials, perquè figuren ser escrits des de dos rius. Un des del Loira («En lo bullici inquiet») i dos del Mosa estant: el primer des de Charleville, a punt d'embarcar («Ja m'aguarda l'altra ribera») i el segon («Coronats de llarga boga») quan ja es troba navegant pel riu i aquest hi apareix personificat. En aquests poemes evoca amb nostàlgia Barcelona i s'hi entreveuen dades del viatge diplomàtic. A més a més, Fontanella mostra un orgull patriòtic de veure Catalunya al costat d'altres potències europees.

Prosa

Panegíric a la mort de Pau Claris

El Panegíric a la mort de Pau Claris (1641) es tracta d'un peça oratòria d'exaltació política dedicat al president de la Generalitat Pau Claris (1586-1641) just acabat de morir.

Pel que fa a la producció en prosa, només en coneixem el panegíric fúnebre de Pau Claris (1641), que és una bona mostra d'oratòria cultista. La seva abundosa producció de circumstàncies -emblemes o jeroglífics per a celebracions oficials, elogis preliminars de llibres, sentència de les justes poètiques en honor de sant Tomàs el 1658, etc.- demostra que, en la seva època, va gaudir d'una gran consideració com a escriptor.

Transmissió

La seva tradició manuscrita n'és una prova, puix que s'han conservat moltes de les seves obres en diversos manuscrits i fins i tot trobem manuscrits força luxosos dedicats exclusivament a la seva obra. Això ens indica que era un autor amb prou de succés i circulació, això dins d'un ambient culte que difereix molt de la difusió d'altres poetes com Vicent Garcia.

Obres

• 1639: De la que el Llobregat verda ribera
• Giletes (es creien d'entre 1639-1640, es dilata al llarg de la seva vida)
• 1641: Panegíric a la mort de Pau Claris
• 1642: Tragicomèdia pastoral d'Amor, Firmesa i Porfia
• 1643: el Vexamen (sentència literària al certamen de Sant Tomàs d'Aquino)
• 1643-1644: Poemes fluvials
• Poesia burlesca durant el setge de Barcelona
• Poemes dedicats a la mort de Nise
• 1651: Lo desengany (poema dramàtic)
• Poemes dedicats a Elisa (Anastàsia d'Ardena)
• Poesia religiosa (hagiogràfica, bíblica i de desengany del món)
• Poesia burlesca
• Poesia de circumstàncies (casaments, batejos, morts)
• Cartes en prosa i en vers

Bibliografia

• Fontanella, Francesc. Amor, firmesa i porfia. Lo Desengany. Pep Valsalobre i Albert Rossich (ed.). Barcelona: Barcino, 2022. 
• Valsalobre, Pep «Francesc Fontanella, una biografia excessiva». Revista de Catalunya, 2008, pàg. 71-98.
• Alegret, Joan (2009): «Tots els sonets de Francesc Fontanella», dins Gabriel Sansano i Pep Valsalobre (eds.), Fontanellana. Estudis sobre l'època i l'obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85), Girona: Documenta Universitaria, pp. 207-232.
• Alegret, Joan (2008 / 2009): «Fonts italianes de poemes en llengua catalana: Sannazaro/ Fontanella i Parini Tous», dins de La Catalogna in Europa, l'Europa in Catalogna: transiti, passaggi, traduzioni. Atti del IX Congresso Internazionale dell'Associazione Italiana di Studi Catalani (Venezia, 14-16 febbraio 2008) Venècia: Associazione Italiana di Studi Catalani / Edizioni dell'Orso, pp. 1  —  11. Edició digital: http://www.filmod.unina.it/aisc/attive/Alegret.pdf

• Boadas, Sònia (2012): «Grandes diplomáticos en el congreso de Münster: Diego de Saavedra y Josep Fontanella», dins de  Literatura en la Guerra de Treinta Años, Sònia Boadas (ed.), Vigo: Academia del Hispanismo, pp. 151  —  168.
• Bover i Font, August. (1986): «La natura capgirada: “El desembre congelat” i les Nadales de Francesc Fontanella», dins Estudis de Literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, I, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 101-131.
• Brown, Kenneth (1987): «Context i text del Vexamen d'Acadèmia de Francesc Fontanella», Llengua i Literatura, 2, pp. 173-252.
• Clarasó, M. i M.-M. Miró (ed.) (2008), Francesc Fontanella, Panegíric a la mort de Pau Claris, Barcelona: Fundació Pere Coromines.
• Costa, J.; A. Quintana i E. Serra (1991): «El viatge a Münster dels germans Josep i Francesc Fontanella per a tractar les paus de Catalunya», dins B. Schlieben-Large i A. Schönberger (eds.), Polyglotte Romania. Homenatge a Tilbert Dídac Stegmann, vol. I, Frankfurt del Main: Domus Editoria Europaea, pp. 257-294.
• Farré Vidal, J. (2011): «Un entremès de Francesc Fontanella i el procés de professionalització de l'actor sota l'òptica del barroc català», dins L. Gonzélez Martínez (ed.) Miscelánea filológica dedicada a Alberto Porqueras Mayo, Lleida: Milenio, pp. 83-94.
• Fontanella, Francesc. Amor, Firmesa i Porfia, dins Teatre barroc i neoclàssic de - i Joan Ramis i Ramis, a cura de Maria Mercè Miró i Jordi Carbonell, pròleg de Giuseppe Grilli. Edicions 62 i La Caixa, MOLC 90.
• García García, M. A. (2006): «La funció del mite en la poesia amorosa de Francesc Fontanella. Una primera aproximació», dins S. Martí (ed.), Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, I, Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 177-190.
• Grilli, Giuseppe (1997): «Materials per a la descripció d'una educació sentimental: Francesc Fontanella 1639/1643», dins La cultura catalana del Renaixement a la Il·lustració. Cicle de conferències fet al CIC de Terrassa curs 1981/1982, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 63-71.
• Herrero Herrero, M. Àngels (2006): «El ressò de la lírica de Garcilaso de la Vega en la poesia amorosa de Francesc Fontanella», dins Pep Valsalobre i Gabriel Sansano (eds.), Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps, Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, pp. 175-196
• Maria-Mercè Miró i Jordi Carbonell (1982) (eds.), Francesc Fontanella i Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic, Barcelona: Edicions 62.
• Miralles, Eulàlia (2010): «Poesia i política en la guerra dels Segadors», dins: Oscar Jané (ed.), Del Tractat dels Pirineus (1659) a l'Europa del segle XXI: un model en construcció / Du Traité des Pyrenées (1659) a l'Europe du XXI siècle: un modèle en construction?, Barcelona: Museu d'Història de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2010, pp. 181-191.
• Miralles, Eulàlia (2014), «Un itinerario sentimental de Fontanella (o un desengaño amoroso en boca de Silvano)», eHumanista IVITRA, 5, pp. 533  —  545. http://www.ehumanista.ucsb.edu/eHumanista%20IVITRA/Volume%205/Volum%20Regular/6_EMiralles.pdf Arxivat 2014-09-24 a Wayback Machine.

• Miralles, Eulàlia (2015), «Per a una lectora. Un llibre-ofrena i un testament literari», Zeitschrift für Katalanistik. [En premsa]
• Miró, Maria-Mercè (1981): «El manuscrit Fontanella del Museu Episcopal de Vic», Ausa, IX, pp. 211-218.
• Miró, Maria-Mercè (1982): «Francesc Fontanella: Èglogues», Els Marges, 25, pp. 95-107.
• Miró, Maria-Mercè (1984), «Un manuscrit Fontanella a la Casa de l'Ardiaca», Ausa, XI / 110-111, pp. 251-255.
• Miró, Maria-Mercè (1988) (ed.), Francesc Fontanella, Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia / Lo desengany, poema dramàtic, Barcelona: Institut del Teatre / Diputació de Barcelona.
• Miró, Maria-Mercè (1989): «L'obra dramàtica de Francesc Fontanella», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona: Quaderns Crema, pp. 559-566.
• Miró, Maria-Mercè (1992): «L'amor i la sàtira en la poesia de Francesc Fontanella (1622-1701)? », dins Carlos Romero i Rossend Arqués i Corominas (eds.), La cultura catalana tra l'Umanesimo e il Barocco, Università degli Studi di Venezia. Venècia: Dipartimento D'Iberistica / Associazione Italiana di Studi Catalani, pp. 321-328.
• Miró, Maria-Mercè (1995), La poesia de Francesc Fontanella, 2 vols., Barcelona: Curial.
• Miró, Maria-Mercè (2001): «El poeta Francesc Fontanella de la revolta catalana al congrés de Münster (1640-1643)», Revue d'Études Catalanes, 4, p. 29-41.
• Miró, Maria-Mercè (2006): «Un altre manuscrit de Francesc Fontanella, del segle xvii, al Museu Arxiu de Calella», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LIII [=Homenatge a Joseph Gulsoy], pp. 71-83.
• Prat, Enric i Pep Vila (ed.) (1981): «Francesc Fontanella», L'Estruç, 8 (1981), [1]-[5].
• Rossich, Albert (1987): «Pròleg», dins Francesc Fontanella, El desengany, Barcelona: Quaderns Crema, pp. 7-21.
• Rossich, Albert (2002): «La mort de Francesc Fontanella: a propòsit d'una falsa atribució», Revue d'Études Catalanes, 4, pp. 87-100.
• Rossich, Albert i Pep Valsalobre (eds.) (2006), Poesia catalana del barroc. Antologia, Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la.
• Rossich, Albert (2011): «Francesc Fontanella», dins Panorama crític de la literatura catalana. III, Barcelona: Editorial Vicens Vives, pp. 364-392.
• Rossich, Albert (2012): «Intertextos: sobre les fonts i els motius literaris de Lo desengany de Fontanella», Caplletra, 52, pp. 207-228.
• Rossich, Albert i Eulàlia Miralles (2014): «Un pròleg desconegut de Francesc Fontanella», Els Marges, 102, pp. 90-102.
• Sansano, G. (2006): «Algunes notes sobre les fonts dramàtiques de la Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia, de Francesc Fontanella: Il pastor fido, de Guarini i les comèdies de pastors de Lope de Vega», dins s. Martí (ed.), Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, I, Barcelona: Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 281-293.
• Sansano, Gabriel i Pep Valsalobre Palacios (2006) (eds.), Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps, Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la.
• Sogues, Marc (2013), «Oïu senyores devotes…: edició crítica de les epístoles literàries de Francesc Fontanella a les monges dels convents dels Àngels i de Jerusalem». Treball de Recerca de Màster, Girona: Universitat de Girona. Departament de Filologia i Comunicació.
• Sogues, Marc (2014): «L'erotisme a les Cartes a les Senyores dels Àngels i de Jerusalem, de Francesc Fontanella», Scripta 3, pp. 208-238. http://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/3832/3463
• Streltsova, Ekaterina (1994): «La idea del Temps en la poesia filosòfica de Francesc Fontanella», Estudi General, 14, pp. 157-161.
• Torrent, Anna M. (1968), «Pròleg», dins Francesc Fontanella, Lo desengany, Barcelona: Edicions 62, pp. 5-12.
• Valsalobre Pep (2007): «Francesc Fontanella: le poète alchimiste baroque», Mirmanda, 2, pp. 60-74.
• Valsalobre, Pep (2008): «Francesc Fontanella, una biografia excessiva», Revista de Catalunya, 239, pp. 71-98.
• Valsalobre, Pep (2010): «'Mudats tots los perfils': aportacions a la biografia de Francesc Fontanella», Els Marges, 92, pp. 54-81.
• Valsalobre, Pep (2010): «L'obra (o la vida) de Francesc Fontanella en l'esquinç de 1652-1659», dins d'Actes del Congrés Del Tractat dels Pirineus a l'Europa del segle XXI: un model en construcció? Col·loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Òscar Jané (ed.), Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, pp. 281-290.
• Valsalobre, Pep (2014): «L'egloga urbana: un ossimoro fontanelliano» dins de Ciutat de l'amor. Scrivere la città, raccontare i sentimenti, Maria Carreras Goicoechea, Núria Puigdevall, Patrizio Rigobon, Valentina Ripa (eds.), Alessandria: Edizioni dell'Orso, pp. 281-302.
• Valsalobre, Pep (2015a): «Per a una edició crítica de la poesia de Francesc Fontanella», Els Marges, 105, pp. 84-107.
• Valsalobre, Pep (2015b): «Sobre la transmissió manuscrita de l'obra poètica de Francesc Fontanella: els cançoners principals i l'ordenació dels textos», Zeitschrift für Katalanistik [En premsa]
• alsalobre, Pep (2015c): «En els marges de la poesia fontanellana: els textos d'atribució dubtosa o falsa (una aproximació)», Revista de Cancioneros Impresos y Manuscritos [En premsa]
• Vila, Pep (1981): «Un manuscrit de Fontanella», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, III [=Miscel·lània Pere Bohigas,1], pp. 139-159.
• Vila, Pep (1983): «L'etapa rossellonesa de Francesc Fontanella», L'Estruç [2a. època], (Girona), 6, pp. 3-7.
• Vila, Pep (2007), «Un testament de Francesc Fontanella de 1658», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XLVIII, 2007, 343-353.
• Vila, Pep (2009): «Tres notes d'arxiu sobre Francesc Fontanella», dins Gabriel Sansano i Pep Valsalobre (eds.), Fontanellana. Estudis sobre l'època i l'obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85), Girona: Documenta Universitaria, pp. 179-184.
• Zaragoza, Verònica (2015): «La obra literaria de los Fontanella al entorno del monasterio dominico de Nuestra Señora de los Ángeles y Pie de la Cruz (Barcelona, siglo XVII)», Archivum Fratrum Praedicatorum, LXXXII, pp. 217-267.
• Zaragoza, Verònica (2011): «La permeabilitat de la clausura: el convent dels Àngels a la Barcelona del segle xvii i l'obra de Contesina Fontanella (XVII)». XII Congrés d'Història de Barcelona Historiografia Barcelonina. Del mite a la comprensió (Barcelona, 30 de novembre i 1 de desembre de 201

Els anys vint i trenta

El període comprès entre el 1922 i el 1936 és un període que destaca per la vitalitat de la cultura i la literatura catalana. Durant aquesta època es produeixen diversos canvis que culminen el procés de modernització i normalització lingüística iniciat pel Modernisme i el Noucentisme. Així doncs, en aquestes dues dècades del segle xx es produeix consolidació de la literatura catalana com una literatura equiparable a la de grans nacions europees que destaca per la diversificació de les propostes estètiques i ideològiques. En gran manera, aquestes propostes trenquen a la institucionalització del Noucentisme, que és vist com un moviment esgotat.

Durant els anys vint, el context social i econòmic resultant de la Primera Guerra Mundial (1914–1918) acaba trencant amb l'aliança entre la literatura i la política que havia caracteritzat el Noucentisme. Com a reacció al caràcter anticatalanista i repressiu de la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930) va augmentar la cohesió social en contra de les prohibicions i la desarticulació de les institucions creades durant el Noucentisme com la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Per consegüent, «l'acció política, ara inviable es desplaça cap a l'esfera de la cultura. Contra aquestes condicions negatives, té lloc un desenvolupament exponencial de la producció i el consum de literatura, paral·lelament a un desplegament editorial i periodístic, que iniciat el segle xix, ara s'amplifica i s'intensifica.» D'altra banda, amb relació amb aquest trencament amb la institucionalització del Noucentisme, es comença a desenvolupar en aquesta època una voluntat dels intel·lectuals de connectar amb el públic, és a dir, de crear propostes atractives que s'adaptin als interessos de la societat.

A partir dels anys trenta, amb la proclamació de la Segona República Espanyola (1931–1939) i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya es reprèn el procés d'oficialització i institucionalització de la llengua i la literatura catalanes que s'havia vist estroncat amb la dictadura. Es tracta, però, d'anys convulsos i de disputes ideològiques que donarà lloc a una polarització del panorama literari a imatge de la polarització produïda en la divisió i confrontació de partits de la República. Sensació de crisi global marcada per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial i la crisi econòmica derivada del crac de la borsa de Nova York el 1929. Aquesta situació tindrà com a resultat la disminució de la producció i el consum de literatura a casa nostra que contrasta amb la vitalitat dels anys vint.

Literatura catalana durant el franquisme

Josep Pla als vint anys.

Mercè Rodoreda

L'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 1938 significà l'inici d'un llarg procés d'espanyolització que intentà posar fi a tota manifestació explícita de la cultura catalana. D'aquesta manera, davant la impossibilitat de manifestar-se en la pròpia llengua, els intel·lectuals catalans optaren per claudicar ideològicament i lingüísticament, continuaren actuant de manera clandestina o bé acabaren exiliant-se.

Els intel·lectuals que decidiren claudicar ideològicament i lingüísticament van haver de decantar-se per una literatura d'expressió espanyola, amb manifestacions derivades de la ideologia dominant, o bé intentant adaptar idees pròpies de la cultura catalana d'abans de la guerra (aquest és el cas de Joan Ramon Masoliver, avantguardista durant els anys vint, que creà la col·lecció «Poesía en la Mano»).

Malgrat això, restaren a Catalunya altres intel·lectuals que es negaren a trencar definitivament amb la llengua i la cultura autòctones. Fou el cas d'aquells que optaren per l'exili interior, és a dir, per actuar en la clandestinitat. S'organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l'objectiu d'arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d'evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests actes eren celebrats, però, en cercles privats i davant un públic reduït i selecte. També van començar a publicar-se una sèrie de revistes de vital importància, algunes de les quals foren «Poesia» (1944–1945), «Ariel» (1946–1951) i «Dau al Set» (1948–1955). La primera, creada per Palau i Fabre, era de caràcter avantguardista, perquè a més d'un compromís amb la llengua tenia també un clar compromís poètic. La segona, «Ariel», fou ideada per Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. El seu antecedent més clar era «Poesia», i encara que no tenia un programa ideològic totalment unificat, sobrevisqué gràcies a la voluntat comuna de recuperar determinats valors del passat. Es negaren a lamentar-se pel genocidi cultural i d'aquí en sorgí el desig de no aturar-se en el ressentiment i traduir-lo en acció. Volien demostrar que no hi havia hagut ruptura amb el passat, i ho feren recuperant estratègies pedagògiques de la tradició noucentista encarades al futur. És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d'una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l'altra, la tendència més avantguardista que defensava l'art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.). Això no obstant, tant «Poesia» com «Ariel» van saber innovar sense deixar mai de banda la tradició anterior. En darrer lloc, la revista «Dau al Set» va comptar amb la col·laboració d'artistes com Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Arnau Puig Grau i Joan Brossa que tenien com a objectiu comú connectar amb la tradició avantguardista anterior a 1936, especialment amb el surrealisme.

La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l'exili s'establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s'havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D'aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l'exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L'any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista «Catalunya», editada amb l'objectiu de continuar l'obra dels escriptors catalans. «Ressorgiment» i «Germanor» són algunes de les altres revistes que també publicaren a l'exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.

En conclusió podem dir que, a partir de l'any 1939, els intel·lectuals catalans que es mostren reticents al nou ordre polític posen en marxa, sigui des de l'exili o des de la clandestinitat, diferents iniciatives amb una única voluntat comuna: la continuïtat cultural i lingüística.

Autors com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Oliver «Pere Quart», Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Jesús Moncada, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol han estat alguns dels més reconeguts arreu, amb diferents edicions i traduccions a altres llengües.

Després del franquisme

A finals del segle xx el crític literari Xavier Bru de Sala considerà que la literatura catalana estava en declivi de qualitat des de la dècada del 1970 per les següents causes: l'acceptació del model de llengua periodístic com a únic vàlid (el qual manca d'agilitat), el positivisme voluntarista a les universitats que allunya la literatura catalana dels catalans, la política editorial de vendre novel·les amb històries situades en qualsevol època excepte l'actualitat i el sotmetiment de la literatura a l'agenda política del catalanisme que tracta més un país imaginat/idealitzat que un país real.

A principis del segle xxi la producció de llibres en català és important tant en quantitat com en qualitat, com a autors de la talla de Julià de Jòdar, Enric Sòria, Jaume Cabré, Núria Perpinyà i Feliu Formosa entre molts altres.

47. El teatre del segle XIX. Frederic Soler. Els autors mallorquins. Àngel Guimerà.

48. La narrativa històrica, realista i costumista. El naturalisme. Narcís Oller.

49. El Modernisme. Pensament i evolució Gabriel Alomar.

50. La poesia modernista. Decadentisme, Simbolisme, Prerafaelitisme. Joan Maragall.

51. Miquel Costa i Llobera. Joan Alcover. L’Escola Mallorquina.

52. El teatre modernista. Santiago Rusiñol.

53. La novel·la modernista. Víctor Català. Prudenci Bertrana. Joan Puig i Ferreter.

54. El conte entre el Modernisme i la guerra civil. Joaquim Ruyra. Salvador Galmés.

55. El Noucentisme. Pensament i evolució. Eugeni d’Ors.

56. Guerau de Liost. Josep Carner.

57. Les avantguardes. Joan Salvat-Papasseit. J.V. Foix.

58. La poesia postsimbolista. Carles Riba.

59. El teatre des del Modernisme fins a la guerra civil. Josep M. de Sagarra.

60. La novel·la psicològica. Mercè Rodoreda. Llorenç de Vilallonga.

61. El periodisme. Miquel dels Sants. Oliver. Gaziel. L’obra de Josep Pla.

62. Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Màrius Torres. Agustí Bartra.

63. Pere Quart. Salvador Espriu. Joan Vinyoli.

64. La literatura de la postguerra. L’exili. Pere Calders.

65. Els principals corrents de la literatura universal en la segona meitat del segle XX i la seva representació en la literatura catalana.

66. La literatura dels seixanta i fins al 1975. Manuel de Pedrolo. Gabriel Ferrater. Vicent Andrés Estellés.

67. L’assaig filosòfic, religiós, polític, cultural, literari, historiogràfic del segle XX. Joan Fuster.

68. La literatura des de 1975 fins als nostres dies.

69. Els gèneres principals de la narrativa popular contemporània: el relat d’aventures, fantàstic, de terror, policíac, històric, eròtic, de ciència-ficció, etc.

70. La literatura, la música i els mitjans de comunicació de masses.

71. Possibles enfocaments didàctics de la literatura.

Bernat de So

Pere March (poeta)

Joan Eixemeno

Andreu Febrer

Joan Ramis i Ramis (Maó, Menorca, 27 d'abril de 1746 – Maó, Menorca, 12 de febrer de 1819) fou un advocat, escriptor i historiador.

Biografia

Fill de l'advocat palmesà Bartomeu Ramis i Serra i de la seva cosina Caterina Ramis i Calafat. Fou el primogènit dels vuit germans: Pere (1748–1816), que destacà com a advocat i traductor; Bartomeu (1751–1837), metge; Josep (1766–1821), clergue; Antoni (1771–1840), continuà la tasca historiogràfica de Joan; Ramon; Marianna, casada amb Nicolau Orfila, advocat ferrerienc, membre de la societat maonesa); i Joana.

Des de ben jove el seu pare l'instruí en gramàtica llatina, aritmètica i algunes llengües vives. L'any 1762 fou enviat a Palma a estudiar retòrica i filosofia a la Universitat literària de Mallorca, essent promogut el 5 de març de 1765 a batxiller en filosofia i nomenat, quatre dies més tard, Mestre i Doctor en arts liberals amb la nota de nemine discrepante. Tot seguit cursà estudis de dret civil i canònic com a estudiant lliure a la Universitat Pontifícia d'Avinyó, on el 15 de juliol de 1767 aconseguí la borla de doctor.

Un cop acabada l'etapa de formació, decidí romandre finalment a Maó, on compaginaria la professió d'advocat en diversos càrrecs públics (com el de jutge subdelegat del Vicealmirallat de Menorca el 1780 fins a la conquesta espanyola del 1783) amb la seva tasca intel·lectual. També fou, juntament amb el Capità Joan Roca i Vinent un dels fundadors, el 1778, de la Societat Maonesa, que té la seu a casa seva. Els temes preferentment tractats a la Societat feien referència a les ciències naturals i a les ciències humanes i es llegien traduccions, entre altres de Voltaire, Wieland i Young.

Obra

Seguint la lectura del llibre Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada, podem observar quatre etapes en l'evolució de l’obra de Ramis:

Primera etapa

Una primera etapa, que coincidiria amb la segona dominació britànica (1763–1781), és on l’activitat de Joan Ramis i Ramis fou més intensa. D'una banda, escrigué les obres dramàtiques neoclàssiques en les quals sap adaptar el català, amb una inusitada habilitat, els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia (1769), Arminda (1775), i Constància (1779). D'altra banda, fou dels impulsors de la societat maonesa, on hi mantingué una intensa tasca intel·lectual fins a la dissolució el 1785.

L'anàlisi de les obres de la seva biblioteca ens ajuda a conèixer el camp de les predileccions literàries de Joan Ramis: els clàssics grecs i llatins, entre els quals es troben Homer, Horaci, Virgili, Ovidi, Sèneca, Terenci; els escriptors francesos del segle xvii i del xviii, amb Boileau, Jean Racine i Voltaire entre molts d'altres; els clàssics i contemporanis anglesos, amb la inclusió de Shakespeare, Thomson i Young, i també els italians, de Petrarca i Tasso a Metastasio; fins i tot alguns escriptors de llengua alemanya, com Gessner.

Segona etapa

Una segona etapa entre el 1783 i el 1793, el conreu historiogràfic passà en un primer pla respecte al literari. Cal destacar el Resumen topográfico e histórico de Menorca (1784), per encàrrec de la Reial Acadèmia de la Història; Ensayo Latino-Menorquín de los tres reynos vegetal, animal y mineral (1788); i Pesos y Medidas de Menorca y su correspondencia con los de Castilla. No obstant això, continuà, encara que en menor mesura, amb el conreu literari. Hi trobem l’Ègloga de Tirsis i Filis, seguint patrons neoclàssics, i la tragicomèdia Rosaura, aquesta seguint patrons barrocs, realitzades l’any 1783.

Tercera etapa

L’any 1791 mor la seva esposa Joana Montanyès, amb qui tingué dues filles. Arran de la seva mort, compondrà unes elegies. I el 1793 mor la seva mare Caterina Ramis. És a partir d’aquest moment de la tercera etapa en què es dedicarà més a treballar per poder mantenir l'estatus de la família, per la qual cosa ostentarà tot una sèrie de càrrecs públics, com el d’assessor del Reial Patrimoni el 1802, jutge d’impremtes i llibreries de Menorca el 1805, i el d’assessor de la comissió de la Reial Hisenda el 1812. Tot i que la seva activitat intel·lectual disminueix, manté una certa producció, tal com demostra les Poesies burlesques i amoroses o Els temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable el Peix (1811).

Quarta etapa

La quarta i darrera etapa es produeix a partir del 1814 en què inicià una febril tasca editorial, publicant nombroses obres de temàtica històrica: Alquerías de Menorca (1815), Situación de la Isla de Menorca (1816), Varones Ilustres de Menorca (1817), Antigüedades célticas de la isla de Menorca (1818) (que fou el primer tractat d'arqueologia de l’illa i de tot l'estat espanyol), Alonsíada (1818, poema èpic de la conquesta de Menorca per part de les tropes catalanes), i Historia civil y política de Menorca (1819).

Context històric

Si simplement analitzàvem els antecedents literaris i la feble demografia de l'illa, que comença el segle amb uns 16.000 habitants i l'acaba amb uns 31.000, no ens explicaríem tampoc que la literatura catalana neoclàssica, i particularment el teatre, tinguin a Menorca, no solament representants de primera fila, sinó una gamma temàtica i una perspectiva europea que no coneixem que es trobessin a cap altra zona del nostre país.

A aquestes i a altres característiques diferencials de la cultura menorquina del segle xviii respecte a la resta de la cultura catalana de l'època cal trobar-los una explicació històrica coherent. El desenllaç de la guerra contra Felip V d'Espanya comporta una diversificació dels destins polítics. L'annexió del Rosselló al Regne de França deixa de tenir el caràcter provisional amb què, deçà i dellà de les Alberes, era tinguda des del 1659 fins llavors i la francesització hi incrementa el seu ritme.

Menorca, ocupada l'any 1708, en nom de l'arxiduc, per un estol anglo-holandès comanat per James Stanhope, és incorporada a la Corona Britànica pel tractat d'Utrecht (1713) i segueix una trajectòria particular. Manté les estructures polítiques durant la dominació britànica i durant la curta ocupació francesa de la Guerra dels Set Anys (1756–1763). El català és durant tot aquest període la llengua oficial, un home tan decisiu per a l'evolució de l'illa com el governador sir Richard Kane parlava la llengua dels menorquins. I no fou l'únic: quatre dels disset membres de la Societat de Cultura de Maó eren britànics. Les escoles —en llengua autòctona— augmentaren. L'any 1750 fou importada de Londres la primera impremta menorquina, l'economia menorquina esdevé dinàmica i no solament la producció agrícola, ramadera i artesana augmenta, sinó que Menorca participa en un àgil mercat internacional. De l'activitat econòmica neix, sobretot a Maó, nova capital de l'illa, una puixant burgesia mercantil, oberta a les relacions amb Europa. Els fills de les famílies benestants estudien al continent, sobretot a les universitats franceses.

Obres de teatre

Algunes de les seves obres de teatre són les següents:

• 1769: Lucrècia
• 1775: Arminda
• 1783: Rosaura

Poesia

• 1783: Tirsis i Filis. Ègloga per un maonès
• 1809: Poesies burlesques i amoroses

Vegeu també

• Llista d'escriptors menorquins en català del segle XVIII
• Llista d'escriptors en llengua catalana (cronològic)

Bibliografia

• Bagur, Joel; Salord, Josefina; Villeyra, Alex (coord.). Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada. Maó: IES Joan Ramis i Ramis, 1996.
• Carbonell, Jordi. "Pròleg". En: Ramis, Joan. Lucrècia. Barcelona: Edicions 62, 1968.
• Comas, Antoni. "Joan Ramis". En: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1964.
• Fontanella, Francesc; Ramis, Joan. "Lucrècia i Rosaura o el més constant amor". En: Teatre barroc i neoclàssic. A cura de Maria Mercè Miró i Jordi Carbonell; pròleg de Giuseppe Grilli. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1990. (MOLC).
• Pons, Antoni-Joan. Rosaura de Joan Ramis: més enllà del neoclassicisme? Joan Ramis i Josep Maria Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Palma: UIB; Maó: IEM, 1999.
• Ramis i Ramis, Joan. Poesies burlesques i amoroses. Maó: Institut Menorquí d'Estudis, 1988.

Enllaços externs

• «Lluís RD/proves». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
• «Lluís RD/proves». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Seguici

El seguici de balls està format per tots aquells elements folklòrics, figures de bestiari, gegants, balls i colles que acompanyen a les autoritats i la ciutadania als actes tradicionals de la Festa Major. Aquest seguici s'ha ampliat al llarg dels anys, incorporant-hi noves figures de bestiari i nous balls que s'anaven formant i recuperant a la vila. Actualment, el seguici el conformen:

Drac

Article principal: Drac de Vilafranca

• Drac de Vilafranca referències dins del text
• Ball de diables de Vilafranca afegir referències
• Ball d'en Serrallonga fet
• Àliga de Vilafranca fet
• Gegants de Vilafranca fet
• Ball de Nans fet
• Capgrossos de Vilafranca fet
• Ball de Cotonines
• Ball de Panderetes
• Ball de Pastorets
• Ball de Cercolets
• Ball Pla
• Ball de Figuetaires millorar, manca imatge
• Ball de Bastoners
• Ball de Panderos
• Ball de Gitanes millorable

Falcons i colles castelleres

Articles principals: Falcons de Vilafranca, Castellers de Vilafranca, Xicots de Vilafranca, i Colla Jove Xiquets de Vilafranca

Moixiganga

Article principal: Moixiganga de Vilafranca

La literatura catalana és la literatura escrita en català (llengua que també rep el nom de valencià al País Valencià) sense atendre al lloc o l'origen de l'autor. La història de la literatura catalana es divideix en tres grans períodes: l'esplendor medieval que coincideix amb el moment de màxima expansió de la Corona d'Aragó; la disminució de la literatura culta en llengua catalana i la persistència de la literatura popular en època moderna (un període conegut tradicionalment com a la Decadència); i finalment la recuperació dels usos cultes de la llengua en època contemporània fins a l'actualitat.

Els anys vint i trenta

El període comprès entre el 1922 i el 1936 és un període que destaca per la vitalitat de la cultura i la literatura catalana. Durant aquesta època es produeixen diversos canvis que culminen el procés de modernització i normalització lingüística iniciat pel Modernisme i el Noucentisme. Així doncs, en aquestes dues dècades del segle xx es produeix consolidació de la literatura catalana com una literatura equiparable a la de grans nacions europees que destaca per la diversificació de les propostes estètiques i ideològiques. En gran manera, aquestes propostes trenquen a la institucionalització del Noucentisme, que és vist com un moviment esgotat.

Durant els anys vint, el context social i econòmic resultant de la Primera Guerra Mundial (1914–1918) acaba trencant amb l'aliança entre la literatura i la política que havia caracteritzat el Noucentisme. Com a reacció al caràcter anticatalanista i repressiu de la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930) va augmentar la cohesió social en contra de les prohibicions i la desarticulació de les institucions creades durant el Noucentisme com la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Per consegüent, «l'acció política, ara inviable es desplaça cap a l'esfera de la cultura. Contra aquestes condicions negatives, té lloc un desenvolupament exponencial de la producció i el consum de literatura, paral·lelament a un desplegament editorial i periodístic, que iniciat el segle xix, ara s'amplifica i s'intensifica.» D'altra banda, amb relació amb aquest trencament amb la institucionalització del Noucentisme, es comença a desenvolupar en aquesta època una voluntat dels intel·lectuals de connectar amb el públic, és a dir, de crear propostes atractives que s'adaptin als interessos de la societat.

A partir dels anys trenta, amb la proclamació de la Segona República Espanyola (1931–1939) i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya es reprèn el procés d'oficialització i institucionalització de la llengua i la literatura catalanes que s'havia vist estroncat amb la dictadura. Es tracta, però, d'anys convulsos i de disputes ideològiques que donarà lloc a una polarització del panorama literari a imatge de la polarització produïda en la divisió i confrontació de partits de la República. Sensació de crisi global marcada per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial i la crisi econòmica derivada del crac de la borsa de Nova York el 1929. Aquesta situació tindrà com a resultat la disminució de la producció i el consum de literatura a casa nostra que contrasta amb la vitalitat dels anys vint.

Narrativa

En aquesta època a Catalunya es produeix un augment de la narrativa popular amb col·leccions com «La Novel·la d’Ara» o la «Biblioteca Gentil» i autors com Josep Maria Folch i Torres o Clovis Eimeric. La salut d'aquest mercat de narrativa popular portarà a un augment del nombre de lectors i, per consegüent, una consolidació de la narrativa culta a mitjans de la dècada dels anys vint. (uoc)

Així doncs, a partir de 1925 trobem la reaparició de diversos autors de modernistes com Joan Puig i Ferrater o Prudenci Bertrana. El model narratiu predominant, però, serà el corrent psicologista amb autors com Miquel Llor, Josep Maria de Segarra, Agustí Esclasans, Pere Coromines, Alfons Maseres, Maria Teresa Vernet o Joan Santamaria. Aquesta investigació del món interior dels personatges, del seu caràcter i estat anímic és deutora del model narratiu d'anàlisi psicològic d'autors com Gustave Flaubert o Paul Bourget. Al mateix temps incorporen influències de contemporanis com Marcel Proust, James Joyce o Virginia Woolf, en un moment en què les editorials aposten per la traducció d'autors estrangers al català. Entre aquests traductors hi podem trobar Andreu Nin i la traducció de clàssics del realisme rus com Dostoievski, sense passar pel francès com en moltes de les traduccions europees de l'època.

En contraposició a aquesta novel·la psicoclògica, trobem diversos autors del Grup de Sabadell com Armand Obiols, Joan Oliver o Francesc Trabal que qüestionen la realitat presentada per la literatura i que cerquen l'experimentació amb el llenguatge a través de formes narratives breus, l'humor, la paròdia i la sàtira. A partir dels anys trenta, alguns autors des de posicions intel·lectualitzades com Salvador Espriu intenten trencar amb el psicologisme dominant.

Al País Valencià, l'època de la República es produeix un moviment de modernització de la literatura catalana, amb figures com Carles Salvador o Miquel Duran i Tortajada, al voltant de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927–1930), i que més endavant encapçalarien iniciatives com l'editorial L’Estel (1928–1936) o la revista República de les Lletres (1934–1936). Per contra, a Mallorca els anys trenta no va suposar un moment de renovació i l'hegemonia de l'Escola Mallorquina es va mantenir. Tot i això, es creen revistes com La Nostra Terra (1928–1936) d'on sobresortiran autors com Joan Pons i Marquès o Guillem Colom.

La Guerra Civil (1936–1939)

L'esclat de la Guerra Civil espanyola comportà la creació d'un front cultural català que s'emmarca en el front cultural contra la guerra i el feixisme que s'establí en diversos països europeus després de la Primera Guerra Mundial. El 1935 se celebrà a París el Primer Congrés Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura i el mateix any es formà a Catalunya l'Associació Internacional per la Defensa de la Cultura contra la Guerra i el Feixisme (AIDC) que publicà un manifest fundacional al diari La Rambla de Catalunya. L'associació s'acabaria constituint el 1936 sota la presidència de Jaume Serra i Húnter i el mateix any esdevingué la secció catalana de l'Alianza de Intelectuales para la Defensa de la Cultura. La defensa de la República era vista com la defensa de la cultura, la llibertat de pensament, la democràcia i la tradició literària occidental.

Des del 1936 i sobretot a partir del 1938 es produeix un rearmament cultural català gràcies al paper de diverses organitzacions com l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), un sindicat fundat el 1936 que tingué fins a 180 associats. L'AEC estigué encapçalada per Francesc Trabal i el nucli dur estava format per autors com Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Xavier Benguerel, Ramon Xuriguera, Cèsar August Jordana o Lluís Muntanyà. El 1936 també es creà el Comissariat de Propaganda, un òrgan de la Generalitat dirigit per Jaume Miravitlles que treballà en diverses línies d'acció propagandística com ara mítings, festivals, cartellisme, cinema o ràdio; i quant a la política editorial, publicà opuscles, plecs de premsa, poesia, auques i premsa periòdica. Totes dues organitzacions col·laboraren de manera estreta en diverses ocasions.

A finals del 1936 es creà la Comissió de les Lletres Catalanes amb membres de l'AEC i el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), un sindicat minoritari d'escriptors. Aquesta comissió acabarà sent l'antecentent de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Suport institucional en diverses accions iniciades anteriorment com el Servei de Biblioteques al Front que construí un bibliobús per apropar la literatura als soldats del front.

El 1937 organització de la Fira del Llibre a Barcelona, Casal de la Cultura a la Plaça de Catalunya,

actes de propaganda itnernacional com el II Congrés d'Escriptors Antifeixistes per la Defensa de la Cultura celebrat a Madrid, València i Barcelona, o el congrés del PEN Club Internacional.

ILC Revista de Catalunya i Meridià

Els anys setanta i vuitanta

Josep Pla als 20 anys.

Mercè Rodoreda

L'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 1938 significà l'inici d'un llarg procés d'espanyolització que intentà posar fi a tota manifestació explícita de la cultura catalana. D'aquesta manera, davant la impossibilitat de manifestar-se en la pròpia llengua, els intel·lectuals catalans optaren per claudicar ideològicament i lingüísticament, continuaren actuant de manera clandestina o bé acabaren exiliant-se.

Els intel·lectuals que decidiren claudicar ideològicament i lingüísticament van haver de decantar-se per una literatura d'expressió espanyola, amb manifestacions derivades de la ideologia dominant, o bé intentant adaptar idees pròpies de la cultura catalana d'abans de la guerra (aquest és el cas de Joan Ramon Masoliver, avantguardista durant els anys 20, que creà la col·lecció Poesía en la Mano”).

Malgrat això, restaren a Catalunya altres intel·lectuals que es negaren a trencar definitivament amb la llengua i la cultura autòctones. Fou el cas d'aquells que optaren per l'exili interior, és a dir, per actuar en la clandestinitat. S'organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l'objectiu d'arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d'evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests actes eren celebrats, però, en cercles privats i davant un públic reduït i selecte. També van començar a publicar-se una sèrie de revistes de vital importància, algunes de les quals foren “Poesia” (1944-1945), “Ariel”(1946-1951) i “Dau al Set”(1948-1955). La primera, creada per Palau i Fabre, era de caràcter avantguardista, perquè a més d'un compromís amb la llengua tenia també un clar compromís poètic. La segona, “Ariel”, fou ideada per Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. El seu antecedent més clar era "Poesia", i encara que no tenia un programa ideològic totalment unificat, sobrevisqué gràcies a la voluntat comuna de recuperar determinats valors del passat. Es negaren a lamentar-se pel genocidi cultural i d'aquí en sorgí el desig de no aturar-se en el ressentiment i traduir-lo en acció. Volien demostrar que no hi havia hagut ruptura amb el passat, i ho feren recuperant estratègies pedagògiques de la tradició noucentista encarades al futur. És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d'una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l'altra, la tendència més avantguardista que defensava l'art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.). Això no obstant, tant “Poesia” com “Ariel” van saber innovar sense deixar mai de banda la tradició anterior. En darrer lloc, la revista “Dau al Set” va comptar amb la col·laboració d'artistes com Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Arnau Puig Grau i Joan Brossa que tenien com a objectiu comú connectar amb la tradició avantguardista anterior a 1936, especialment amb el surrealisme.

La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l'exili s'establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s'havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D'aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l'exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L'any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista “Catalunya”, editada amb l'objectiu de continuar l'obra dels escriptors catalans. “Ressorgiment” i “Germanor” són algunes de les altres revistes que també publicaren a l'exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.

En conclusió podem dir que, a partir de l'any 1939, els intel·lectuals catalans que es mostren reticents al nou ordre polític posen en marxa, ja sigui des de l'exili o des de la clandestinitat, diferents iniciatives amb una única voluntat comuna: la continuïtat cultural i lingüística.

Autors com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Oliver "Pere Quart", Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Jesús Moncada, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol han estat alguns dels més reconeguts arreu, amb diferents edicions i traduccions a altres llengües.