Vés al contingut

puja

De Viccionari
Potser volíeu: pujà

Català

[modifica]
Oriental:  /ˈpu.ʒə/
Occidental:  nord-occidental /ˈpu.ʒa/, valencià /ˈpu.d͡ʒa/

Verb

[modifica]

puja

  1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de pujar.
  2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb pujar.

Miscel·lània

[modifica]
  • Síl·labes: pu·ja (2)
  • Anagrames: ajup (revers), jupa

Català antic

[modifica]
  • Etimologia: [1] De l'italià poggia, del grec antic πóδιον ‎(pódion, «escota»).
  • Etimologia: [1] De pujar.

puja f. ‎(plural pujas o puges)

  1. Corda lligada al car de l’antena per a girar la vela cap a estribord.
    «Manà que estiguessen los mariners apparaylats, los uns a la puja, los altres a la orça de popa, e ·ls altres a la orça de proa» (Jaume I, Llibre dels feits, 1343)

Antònims

[modifica]
  • orsa ‎(«a babor»)

puja f. ‎(plural pujas o puges)

  1. Quantitat que es paga al forner que cou el pa en un forn públic.
    «Que’ls forners, contra tota bona raho e egualtat, de pochs temps e ença prenguen detraure lo pa en lurs forns molt major part o puja que no havien acostumat en los temps passats.» (Història de la cultura valenciana, 1363)

Verb

[modifica]

puja

  1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de pujar
  2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de pujar

Vegeu també

[modifica]