amo

Potser volíeu: amò

Català

Etimologia: Forma masculina de l’antic ama ‎(«dida»), segle XIV, del mossàrab *amma ‎(«posseïdor de béns»).

amo m. ‎(plural amos, femení ama)

En balear no s’usa mai amb l’article salat: l’amo.

amo

(central, nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de amar.
(nord-occidental col·loquial) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb amar.
(nord-occidental col·loquial) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb amar.

amo m. ‎(plural amos, femení ama)

amo

Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre amo

amo

Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈa.moː/
Etimologia: Segons Karl Brugmann de l'arrel indoeuropea *am- ‎(«mare»), segons Olav Hackstein de l'arrel indoeuropea *am-, forma alternativa de *emo- ‎(«prendre»), segons Lewis i Short de l'arrel indoeuropea *sem- ‎(«unió»).

amō ‎(1a present^?), amās ‎(2a present), amāre ‎(infinitiu), amāvī ‎(perfet), amātum ‎(supí)

estimar, jo estimo
Amare aliquem ex animo.
Estimar algú amb tota l'ànima.
tenir relacions sexuals
Abiit quoque in Gazam et vidit ibi meretricem mulierem ingressusque est ad eam […] post haec amavit mulierem quae habitabat in valle Sorech et vocabatur Dalila.
Després d'això Samsó va anar a Gaza i havent vist una prostituta va anar per ella […] Després va tenir relacions carnals amb una dona que habitava a la vall de Sorec i que es deia Dalila.