El melic, llombrígol o guixa, és una depressió arrodonida que deixa el cordó umbilical a l'abdomen dels mamífers.
- (var.) Albal, lo poble de la guixa.
- (var.) En Alberic, molta panxa i poc melic.
- (var.) En Alberic, ni panxa ni melic.
- A aquest no l'hi s'arruga el melic.[2]
- A Rupit, molta panxa i poc melic.
- Ayelo de Malferit, ni pancha ni melic.[2]
- Bona nit, quatre puces en el llit, la més grossa en la butxaca, i la més flaca en el melic.[2]
- El millor amic, és un duro prop del melic.[2]
- En nàixer un moixentí, i ans d'apuntar-lo al jutjat, lo primer que se li mira és si té el melic grillat.
- Les xiques de l'Alforí tenen la panxa pigosa i més avall del melic tenen un mos de rabosa.[2]
- Sabeu que vos dic, que qui té panxa té melic.[2]
- (var.) Arronsar-se el llombrígol.[2]
Esporuguir-se, sentir temor. Tenir por.
- Estar per a posar-se'l al melic.[2]
- Se sol dir d'un menjar passat.
- (var.) Haver tallat el melic.[7]
- Haver-se guanyat la seva voluntat.
- Tallar el llombrígol [a algú].[8](Mall.)
- Emancipar-lo de tutela o deixar de protegir-lo; obligar-lo a enginyar-se per a viure.
- Tenir el melic grillat [en algú].[2]
- Fa referència al fet que algú mostra favoritisme especial per una altra persona.
- Tenir es llombrígol per amunt.[8](Mall.)
- (var.) Haver nascut amb so llombrígol cap amunt.[8]
- Esser persona molt sortada, que tot li va bé
- Tenir sempre melics per lligar.[2]
- Estar molt atrafegats.
- Tindre el melic tallat [amb algú].[2]
- Contemplar alguna persona amb molts bons ulls, favorablement.
- Quan és gros
és més petit.
Quan és petit
és més gros.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 31 octubre 2024].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Melic». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Llombrígol». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8.
- Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X.
- Sanchis Guarner, Manuel. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València: Eliseu Climent, 1983. ISBN 8475020674.
Article a la Viquipèdia
Definició al Viccionari
Multimèdia a Commons
