Son (Alt Àneu)
|
Aquest article és sobre el poble d'aquest nom. Per a l'antic municipi, vegeu Son (antic municipi). |
| ||||
| Tipus | entitat singular de població  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Alt Àneu | |||
| Població humana | ||||
| Població | 48 (2023) | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.387,8 m | |||
| Dades històriques | ||||
| Festa patronal | Primer cap de setmana d'agost | |||
| Codi INE | 25024000600 | |||
| Codi IDESCAT | 2502410006900 | |||
Son, antigament anomenat Son del Pi, és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.
Està situat en un altiplà a l'esquerra del Riu de Son, prop de la confluència entre la vall de la Noguera Pallaresa i la de la Bonaigua, a 1.387,8 metres d'altitud.
La població de Son és esmentada en l'acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell, datada l'any 839, però de cronologia molt discutida. La localitat la tornem a trobar esmentada l'any 1076, juntament amb l'església de Sancti Iusti.
Son tingué ajuntament propi fins al 1970, data en la qual s'uní amb València d'Àneu, Sorpe i Isil per crear el municipi d'Alt Àneu.
Aquesta població conserva un important patrimoni arquitectònic que destaca sobretot per l'església romànica de Sant Just i Sant Pastor. És una gran edificació dels segles xi i xii, molt modificada, que conserva un imponent campanar de torre quadrada amb decoració llombarda. Al seu interior conserva, entre diversos objectes litúrgics de pedra d'època romànica, un retaule del segle XV de l'escola de Pere Espallargues. Cal destacar el comunidor que fa les funcions de torre del rellotge.[1]
S'ha d'esmentar també l'església de Sant Pere de l'Abadia, de grans dimensions i construïda al segle xii, que si bé fou molt desfigurada per la seva adaptació com a rectoria encara se'n reconeix externament les formes d'església.
Finalment, Son tenia una tercera església romànica, la Mare de Déu de Bellero, que s'ensulsià als anys 50 del segle xx.
Des del 2002, hi ha el Centre de Desenvolupament Sostenible dels Pirineus de les Planes de Son, una mica més amunt del poble, que és un centre d'educació ambiental de la Fundació Catalunya-La Pedrera.
Més amunt encara hi ha el Refugi del Pla de la Font, a 2050 metres d'altitud i prop del Coll de Fogueruix.
Etimologia
[modifica]Joan Coromines[2] explica l'origen del topònim Son a partir de l'arrel preromana, iberobasca, isun (penyora, multa), des d'un Ison inicial amb pèrdua de la I- i, en canvi, manteniment de la -n gràcies a les característiques dels parlars pirinencs.
Geografia
[modifica]El poble de Son
[modifica]
|
|
|
|
|
Història
[modifica]Edat mitjana
[modifica]El lloc de Son és esmentat en l'Acta de consagració de la seu d'Urgell, atribuïda al 839, i el domini del lloc corresponia als Comtes de Pallars, després de Pallars Sobirà, que més tard passà als marquesos de Pallars i ducs de Cardona, a partir dels quals passà als ducs de Medinaceli, que n'eren senyors a la fi de l'Antic Règim.
Època moderna
[modifica]En el fogatge del 1553, Son declara[4] 15 focs laics i 2 d'eclesiàstics (uns 85 habitants).
.jpeg)
Edat contemporània
[modifica]Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[5] a Son. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada en un petit pla elevat de la Vall d'Àneu. Hi regnen els vents del nord, est i oest, i el clima és extraordinàriament fred i propens a pulmonies i reumes. Tenia en aquell moment més de 60 cases i l'església parroquial de Sant Just i Pastor, servida per un rector ordinari i sis beneficiats. A l'entorn hi havia moltes fonts d'aigua forta. Les terres són muntanyoses, fluixes i pedregoses, i a les muntanyes del sud-oest i del nord hi ha bons pins i avets, però també muntanyes despoblades. S'hi collia sègol, ordi, fenc, pastures i patates. S'hi criava bestiar de tota mena, preferentment vacum, i hi havia caça de llebres, perdius, isards i alguns ossos. Comptava amb 60 veïns (caps de casa) i 276 ànimes (habitants).
En el cens del 1857[6] Son apareix amb 449 habitants i 102 cèdules personals inscrites.
Serveis turístics
[modifica]A les Planes de Son, a 1,5 quilòmetres de Son, hi ha un complex turístic amb bar, restaurant i hotel. En el poble mateix hi ha el refugi-allotjament rural de Casa Masover, que ofereix allotjament, restaurant i servei de taxi, tant per carretera com per la muntanya (pistes accessibles a vehicles tot terreny).
A més dels anteriors, cal comptar amb la proximitat d'Escaló, Esterri d'Àneu, La Guingueta d'Àneu, Sorpe, València d'Àneu i Ribera de Cardós, a més d'Espot, la qual cosa permet gaudir dels serveis que existeixen en aquests pobles veïns.
Comunicacions
[modifica]Son és a 4 quilòmetres de carretera local des del punt quilomètric 63 de la C-28 a un quilòmetre per carretera al nord-oest de València d'Àneu. Dista 6,5 quilòmetres d'Esterri d'Àneu, 37,3 de Sort i 42,8 de Vielha.
No hi ha cap mena de transport públic col·lectiu regular que permeti arribar a Son, o sortir-ne.
Referències
[modifica]- ↑ Rego 2011.
- ↑ Coromines 1997.
- ↑ Montaña 2004.
- ↑ Mossèn Jaume Llucià, prior d'Escaló, i Mossèn Joan Juglar; Joan Juglar, batlle, Rotes de Galceran, Pei del Batlle, Andreu Juglar, Jordi de Gaines, Arnau Juglar, Joan Bertranet, Pere de Joano, Joan Montero, àlies Barrau, Pere Corts, Joan Barrau, Peire Moga, Joan de Gaines, Arnau de Guillem Moga i Andreu Tardiu. Iglésias 1981, p. 79.
- ↑ Madoz 1845.
- ↑ Nomenclàtor 1858.
Festivitats
[modifica]- 1r diumenge d'agost: Festa Major
Bibliografia
[modifica]- Coromines, Joan. «Son». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. VII. Sal-Ve. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa", 1997. ISBN 84-7256-854-7.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Son». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
- Rego, Lurdes «Contra bruixes i tempestes». Sàpiens [Barcelona], núm. 99, 1-2011, p. 64. ISSN: 1695-2014.
Enllaços externs
[modifica]