Rockabilly
 | |
| Orígens estilístics | Rock and roll, hillbilly, country |
|---|---|
| Orígens culturals | Dècada del 1950 als Estats Units. |
| Instruments típics | Guitarra, contrabaix, bateria |
| Popularitat al Mainstream | Edat d'or durant els anys 50, revival des de la dècada de 1980 |
| Origen | Estats Units d'Amèrica  |
| Creació | 1950 |
| Part de | rock and roll |
| Subgèneres | |
| Psychobilly | |
| Gèneres de fusió | |
| Punk rock | |
Mostra d'àudio | |
El rockabilly és un gènere musical, producte de la fusió de les músiques afroamericana i country, interpretat en els seus inicis per cantants blancs del sud dels Estats Units i que va tenir el seu auge a mitjans dels anys cinquanta del segle xx.
Orígens
[modifica]S'inspira en el blues i es basa en el bluegrass. Carl Perkins, un dels seus intèrprets, el va descriure com un "blues amb un ritme country". Primordialment, va ésser un gènere masculí i les seues figures clau foren el mateix Perkins, Gene Vincent, Eddie Cochran i Elvis Presley. Segons P. Guralnick, aquest gènere musical va començar i va acabar amb Elvis Presley, però la seua influència és patent encara avui dia. Tot i que, inicialment, fou un estil nord-americà, el rockabilly fou recollit pels seguidors britànics, especialment pels teddy boys, la qual cosa és un exemple d'apropiació transnacional.[1]
Característiques
[modifica]Tendia a constituir-se en un gènere rígid i estrictament definit, amb la imitació com a essència (si més no, durant els anys cinquanta): "El seu ritme era nerviosament accelerat, accentuat en el temps feble, i l'impulsava un baix elèctric característicament palmat. El so sempre era net, mai confús, amb una mena de primesa i energia maníaca a càrrec de la sòlida guitarra solista de Scotty Moore o del piano de Jerry Lee Lewis. Més endavant, el so es va reforçar amb una utilització generosa de l'eco".[2] Posteriorment, el rockabilly va continuar amb intèrprets de finals dels cinquanta i dels seixanta com Roy Orbison i els Everly Brothers, i durant els anys vuitanta amb grups com els Stray Cats.[3]
Influències
[modifica]Va exercir la seua influència en l'obra de molts intèrprets de rock'n'roll (incloent-hi els primers The Beatles) i també en bandes punk dels setanta com The Clash. A la dècada dels vuitanta, les bandes a l'estil dels The Blasters, The Cramps i Jason and the Scorchers van tocar un estil de rock infós amb elements de rockabilly, country i punk.[3]
Músics de rockabilly
[modifica]Discografia
[modifica]- The Blasters, "Marie Marie" (c. 1981).
- The Blasters Collection (Slash/Wb, 1990).
- Rock This Town: Rockabilly Hits, vols. 1 i 2 (Rhino, 1991).
- Elvis Presley, The Complete Sun Sessions (RCA, 1987).
Referències
[modifica]- ↑ Gracyk, T., 2001. I Wanna Be Me: Rock Music and the Politics of Identity. Filadèlfia: Temple University Press. Pàgs. 1116-1119.
- ↑ Guralnick, P., 1989. Feel Like Going Home. Londres: Omnibus Press. Pàg. 68.
- ↑ 3,0 3,1 Shuker, Roy, 2009. Rock total: todo lo que hay que saber. Ed. Ma Non Troppo, Barcelona. Pàgs. 265-266. ISBN 9788496924666. [1]
Bibliografia
[modifica]- Guralnick, P., 1992. "Rockabilly", a DeCurtis, A. i Henke, J. (eds.). The Rolling Stone Illustrated History of Rock and Roll. 3a edició. Nova York: Random House, pàgs. 67-72.
- Morrison, Craig, 1996. Go Cat Go!: Rockabilly Music and its Makers. Illinois. University of Illinois Press. ISBN 0-252-06538-7.
Enllaços externs
[modifica]