Vés al contingut

José Luis Gómez García

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJosé Luis Gómez García

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 abril 1940 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Huelva (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPel·lícula, televisió i teatre Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector de teatre, director de cinema, actor de cinema, actor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1968 Modifica el valor a Wikidata -
Membre de
Premis

IMDB: nm0351133 Allocine: 78136 Allmovie: p27559 TCM: 977485 TMDB.org: 72631 Modifica el valor a Wikidata

José Luis Gómez García (Huelva, 19 d'abril de 1940) és un actor i director teatral espanyol. També és membre de la Reial Acadèmia Espanyola.[1]

Biografia

[modifica]

Oriünd de Huelva, després de la seva formació a l'Institut d'Art Dramàtic de Westfàlia, a Bochum, i a l'escola de Jacques Lecoq, a París, a partir de 1964 realitza els seus primers treballs professionals com a actor, mim i, més tard, director de moviment als principals teatres de la República Federal d'Alemanya. Amb espectacles de creació pròpia, obres de mímica de nou encuny que canvien radicalment la idea de pantomima en voga, és convidat a festivals internacionals com els de Basilea, Berlín, Frankfurt, Praga i Zúric.

La trobada amb Jerzy Grotowski a Wroclaw, el 1971, precipita el seu retorn a Espanya, on produeix, dirigeix i actua en muntatges com Informe para una Academia, de Kafka, i Gaspar, de Peter Handke, amb els quals recorre els escenaris espanyols i llatinoamericans. La seva interpretació a La resistible ascensión de Arturo Ui, de Brecht, i el seu execrable paper protagonista a la pel·lícula Pascual Duarte. A partir d'aleshores treballa amb cineastes com Armiñán, Bollaín, Brasó, Camí, Chávarri, Gutiérrez Aragón, De la lglésia, Losey, Pilar Miró, Saura, Gonzalo Suárez i Pedro Almodóvar.

El 1978, després d'un període d'estudis a Nova York amb Lee Strasberg, assumeix la direcció del Centre Dramàtic Nacional al costat de Núria Espert i Ramón Tamayo, i dos anys més tard, la del Teatro Español. Els treballs més emblemàtics d'aquesta etapa són les posades en escena de Noces que van ser famoses del Pingajo i la Fandanga de Rodríguez Méndez, que inaugura el CDN, La vetllada a Benicarló, text original de Manuel Azaña, així com La vida és somni i Absalón de Calderón de la Barca.

La seva aparició com a actor principal a El mite d'Èdip Rei, dirigit per Stravros Doufexis, i Judici al pare de Kafka assenyala la seva tornada a l'activitat privada, interrompuda per una incursió en el teatre públic protagonitzant en el CDN Hamlet, amb direcció de José Carlos Plaza. En aquesta època dirigeix i produeix, així mateix, Bodas de sangre, de Lorca, ¡Ay, Carmela! i Lope de Aguirre, traïdor, de Sanchis Sinisterra i, de nou al CDN, Azaña, una passión española, a partir d'escrits de diversa índole d'Azaña, que més tard reprèn com a producció del Teatro de La Abadía. El 1992 dirigeix La vida es sueño al Théâtre de l'Odéon i l'any següent Carmen a l'Òpera de la Bastilla, tots dos a París.

Entre les seves intervencions en cinema més recents es poden destacar El setè dia, de Carlos Saura (2004), sobre els crims de Puerto Hurraco; Formigues en la boca de Mariano Barroso; La bona veu d'Antonio Cuadri (2005); Goya’s ghosts de Miloš Forman (2006); Teresa, el cos de Crist de Ray Loriga (2007) i Los abrazos rotos,de Pedro Almodóvar (2009).

En 2011 va ser triat per la Reial Acadèmia Espanyola per ocupar la butaca Z en substitució del difunt Francisco Ayala. Va llegir el discurs d'ingrés el 26 de gener de 2014.[2]

Treballs

[modifica]

Direcció d'escena

[modifica]
Any Obra Autor
2008 La pau perpètua Juan Mayorga
2006 Informe per a una acadèmia Franz Kafka
2004 El Rei es mor Eugène Ionesco
2002 Memòria d'un oblit Luis Cernuda
2002 Defensa de dama Isabel Carmona i Joaquín Hinojosa
2001 Messies Steven Berkoff
2000 Baralla del rei don Pedro Agustín García Calvo
1996 Entremesos Miguel de Cervantes
1995 Castells en l'aire Fermín Total
1995 Retaule de l'avarícia, la luxúria i la mort Valle-Inclán
Any Obra Autor Director
2010 Final de partida Samuel Beckett Krystian Lupa
2009 Diari d'un poeta jovençà Textos de Juan Ramón Jiménez
2006 Play Strindberg Friedrich Dürrenmatt Georges Lavaudant
2006 Informe per a una acadèmia Franz Kafka José Luis Gómez
2002 Memòria d'un oblit Luis Cernuda José Luis Gómez
1998 El senyor Puntila i el seu criat Matti Bertolt Brecht Rosario Ruiz Rodgers
1997 Les cadires Eugène Ionesco Carles Alfaro

Director i actor

[modifica]
Any Obra Autor
2006 Informe per a una Acadèmia Adaptació de Franz Kafka
2002 Memòria d'un oblit Sobre textos de Luis Cernuda
2000 Azaña, una passió espanyola Sobre textos de Manuel Azaña

Premis i nominacions[4]

[modifica]

Premis

[modifica]

Nominacions

[modifica]

Trajectòria

[modifica]
  • Premi Nacional de Teatre (1988)
  • Premi Andalusia de Cultura (1992)
  • Cruz de Caballero de l'Ordre de les Arts i les Lletres, atorgada pel Ministeri de Cultura de la República Francesa (1997)
  • Cruz de Caballero de l'Orde del Mèrit de la República Federal Alemanya, concedida pel President de la República Federal d'Alemanya (1997)
  • Medalla d'Or del Cercle de Belles Arts (2001)
  • Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (2005)
  • Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid (2006)
  • Premi Radio Televisió Andalusa, concedit en el Festival de Cinema Europeu de Sevilla (2007), per la seva trajectòria cinematogràfica
  • Premio Ciutat de Huelva, concedit pel Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva (2009), per la seva trajectòria cinematogràfica
  • Premi José Val de l'Omar de Cinematografia i Arts Audiovisuals, concedit per la Junta d'Andalusia (2009) per la seva contribució a la interpretació al llarg de la seva carrera, a més de per la seva labor com a mestre d'actors i fundador del Teatre de l'Abadia
  • Doctor honoris causa de la Universitat Complutense de Madrid, en 2011.

Referències

[modifica]