Català septentrional de transició

Català septentrional de transició

Tipus	dialectes del català
Dialecte de	català central
Transició	català central ⇔ català septentrional
Ús
Parlat a	Catalunya
Estat	Espanya
Àrea màxima de la desinència en -i(c) de la primera persona segons Alcover (1929)
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques català català oriental català central
Codis
Glottolog	cata1292

S'anomena català septentrional de transició el conjunt de parles del nord del Principat de Catalunya presents a una franja horitzontal que s'estén entre vint i trenta quilòmetres al sud de la frontera amb l'estat francès on es considera convencionalment que s'atura aquesta varietat, és a dir aproximativament des de Cadaqués a la costa gironina fins a l'oest de Martinet a la Cerdanya. Aquesta representa actualment una zona híbrida que conserva certs trets comuns amb el dialecte septentrional però que es veu constantment submergida per la pressió del català central.

De l'empordanès al català septentrional de transició

Les excursions filològiques d'Alcover i de Schädel van permetre d'evidenciar certes característiques peculiars d'aquesta àrea. A conseqüència, a la seva divisió dialectal del català (1919), Pere Barnils batejà aquesta zona amb el nom "empordanès". Antoni Griera el 1930 el denominà "català de Girona" i fou finalment Joan Coromines qui li donà, el 1958, el seu nom actual.

Les darreres edicions dels Parlars catalans de Joan Veny situen aquesta varietat a dintre del català central. Montserrat Adam Aulinas va evidenciar a la seva tesi El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia la reculada de les peculiaritats d'aquesta àrea.

Trets específics

• Vocalisme tònic característic de certs mots, que canvien /ɔ/ per /o/ (flor, hora), /ɛ/ per /e/ (paciència), i /e/ per /ɛ/ (és, ell).
• Elisió de -s final del plural en posició prenominal (el comerciants, el moros, tot dos).
• Ús de la forma masculina del possessiu en mots femenins (casa meu, la meu mare) i alguns canvis de gènere (la fred).
• Ús d'[ut] o [uk] en primera persona singular del present d'indicatiu (càntut, càntuc enlloc de canto).
• Ús de soms (som), sous (sou) i érems (érem), diguem (diem), siguem (som), trobs (trobes), iré (aniré), correvem (correm), correvia (corria).
• Tancament de les vocals o a u: No sé cum anar-hi (com), a un vas? (on).
• Pèrdua de /d/ en els grups N'R i L'R: tenre (tendre), cenres (cendres), calre (caldre).
• Ús de l'auxiliar ser en lloc d'haver (quan és pentinat, després de quan és sembrat).
• Ús de la forma pas en construccions negatives (no fan pas res més que això, no m'agrada pas).
• Ús de tabé (també) i al cim de (sobre).

Enllaços externs

• El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia, Montserrat Adam Aulinas
• Característiques de morfologia verbal rossellonesa al sud dels Pirineus i el seu correlat en occità, Montserrat Adam Aulinas
• Bloc sobre el català de Falgons