Català

Aquest article tracta sobre l'idioma. Vegeu-ne altres significats a «ciutadà català».

Català, valencià

català  ([ka.taˈlaː] (occidental) [kə.təˈlaː] (oriental))
Altres noms	Valencià, Català-valencià-balear
Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants	9,5 milions (primera i segona llengua).
Parlants nadius	4.873.396  (2021 )
Oficial a	Alguer, Andorra, Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya del Nord
Autòcton de	Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Franja de Ponent, País Valencià
Estat	Andorra, Espanya, França i Itàlia
Classificació lingüística
Indoeuropea   Itàlica    Romànica     Itàlica Occidental       Gal·loibèrica        Occitanoromànica         Català
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Institució de normalització	Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua
Estudiat per	filologia catalana
Història	història de la llengua catalana
Codis
ISO 639-1	ca
ISO 639-2	cat
ISO 639-3	cat
ISO 639-6	iren
SIL	cat
Glottolog	stan1289
Linguasphere	51-AAA-e
Ethnologue	cat
ASCL	2301
Linguist List	cat
IETF	ca

El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. Els límits del domini lingüístic inclouen Catalunya, el País Valencià (a excepció d'algunes comarques), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), la Catalunya del Nord (95% del Departament dels Pirineus Orientals, França) i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per modernes migracions de valencians. El domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals, 9 dels quals tenen només una part minoritària catalanoparlant.

El català va estar prohibit al Principat de Catalunya en l'àmbit oficial des del Decret de Nova Planta (1716) i al País Valencià (1707). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Al segle XX, a l'estat espanyol, es prohibí durant les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). En els territoris catalanoparlants d'Espanya no es recuperà l'oficialitat fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia.

Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep, entre d'altres, el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot suposar com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 que

«

És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.

»

A la Catalunya del Nord, el català fou reconegut com a llengua oficial, juntament amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals mitjançant la Carta en favor del català.

Portal: Català

Classificació

El català té una classificació bastant complicada, ja que comparteix moltes característiques amb el castellà (iberoromània) i el francès (gal·loromània), i és la llengua més propera a l'occità. I és per això que, depenent de la font que es consulta, la classificació pot decantar-se cap a una banda o cap a l'altra.

Segons l'Ethnologue, la seua classificació és la següent:

• Llengües indoeuropees
  • Llengües itàliques
    • Llengües romàniques
      • Llengües italooccidentals
        • Llengües italooccidentals de l'oest
          • Llengües gal·loibèriques
            • Llengües iberoromàniques
              • Llengües Iberoromàniques de l'est
                • Català-Valencià-Balear

En efecte, en comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com una llengua pont o de transició amb les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Més recentment, degut al gran parentesc que té amb l'occità, es tendeix a considerar que forma junt amb l'occità una branca occitanoromànica de les llengües neollatines.

Característiques del català

Homilies d'Organyà: Primer testimoni escrit de català

El català té unes característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant i es van fer pròpies amb l'evolució local i peculiar del llatí vulgar fins al que hui coneixem com a català. Els següents trets que hi mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han anat fent durant la consolidació del català, encara que també hi mostrem altres trets generals.

Vocalisme

• Trets comuns amb el grup dit gal·loromànic:
  • Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU, FLORE → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore).

• Trets comuns amb l'occità:
  • El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] ei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou...)

• Trets que l'oposen al gal·loromànic:
  • Conservació de la -u- llatina (català oriental lluna ['ʎunə], català occidental lluna ['ʎunɛ/a], occità luna ['lyno], francès lune ['lyn]).

• Trets que l'oposen al castellà:
  • Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra ['tɛra]/['tɛrə]; FOCUS → foc [fɔk])

• Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
  • Reducció del diftong AU a O oberta (CAULIS, PAUCU → col, poc).

• Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
  • El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE, FACTU → *lleit, *feit → llet, fet)

Consonantisme

• Tret de la Romània occidental:
  • Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU → cabra, cadena, segur)

• Trets comuns gal·loromànics:
  • Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE, FLORE → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
  • Com al francès i a l'occità, es produeix una sonorització de fonemes sords finals quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora. Aquestes sonoritzacions afecten als fonemes [s], [t], [p], [ʃ], [k] i [tʃ] convertint-se en [z], [d], [b], [ʒ], [ɡ] i [ʤ]. Exemples (en pronunciació valenciana): "els homes" [els] i [ɔmes] -> [elzɔmes]; "peix bo" [pejʃ] i [bɔ] -> [pejʒbɔ]; "blat bord" [blat] i [boɾ(t)] -> [blad'boɾ(t)].

• Trets comuns amb l'occità (llenguadocià més precisament)
  • Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE, VINU → pa, vi). A diferència del llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) excepte en alguns parlars septentrionals.
  • Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p]...

• Trets específics:
  • El tret més peculiar del català és el següent que gairebé no es retroba en cap altra varietat de la Romània:
    • -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE, CREDIT →peu, (ell) creu)
    • -C + e, i, final →-u (CRUCEM →creu)
    • Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratz → mirau → mirau/mireu.

• Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
  • Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es retroba al subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
  • Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE → cuixa, peix)
  • /k/ + [e], [i], [j] → *[ʦ] → [s]; CAELU → cel [sɛl].
  • /g/ + [e], [i], [j] → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; GELU → gel [ʤɛl]/[ʒɛl].
  • /j/ → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; IACTARE → gitar [ʤi'tar]/[ʤi'ta]/[ʒi'ta]
  • -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE → muller; CABALLU → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, els quals la geminació s'ha simplificat; AURICULA → *oric'la → orella; UETULUS → *vet'lu → vell.
  • -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNUS → any tret compartit amb el castellà.

• Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
  • Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND-> -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
  • Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ll], intel·ligent [ll]>[l]. Aquestes només són comunes a l'occità i a les varietats itàliques.

Morfologia

• Una part del català (Balears, Costa gironina) ha conservat l'article dit "salat" (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquesta forma d'article només s'ha conservat de manera dominant al sard i està en perill, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
• Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara bé als parlars occidentals i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
• Contràriament a les varietats iberoromàniques el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres són orals quinze anys [kin'zaɲs].
• Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão) i en algunes varietats d'occità (roergàs, llenguadocià i gascó pirinencs...). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
• El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
• Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
• Absència gairebé completa de partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a una gran part de la resta de la Romània (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
• Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que ha desplaçat jo diguí).

Lèxic

El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià).

• FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra i ventana (esp.), janela (port.)
• MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp.)
• MATUTINU > matí (oc. matin, fr. matin, it. mattino/mattina) i mañana (esp.),
• PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FAVOLARE > hablar (esp.), falar (port.).
• TABULA > taula (oc. taula, fr. table, ) i MENSA > mesa (esp.),

Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la -l- geminada: -l·l- (com a intel·ligent). L'altre tret peculiar del català és la -ny- [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia -ig [ʧ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig, puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb t+consonant les consonants dobles en: tm, tn, tl i tll i l'africament en: ts, tz, tg i tj (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

Nombre de parlants al món i coneixements

Territoris on la llengua té estatus oficial Territori L'entén La sap parlar Catalunya 6.502.880 5.698.400 País Valencià 3.448.368 2.407.951 Illes Balears 852.780 706.065 Andorra 62.013 57.395 Alguer 34.525 26.000 TOTAL 10.900.566 8.895.811	Territoris on la llengua no té ple estatus oficial Territori L'entén La sap parlar Catalunya Nord 256.583 145.777 Franja de Ponent 50.406 49.398 Carxe (Múrcia) Sense dades Sense dades Resta del món 350.000 350.000 TOTAL 656.989 545.175
Total de parlants Territori L'entén La sap parlar Països Catalans 11.207.555 9.090.986 Resta del món 350.000 350.000 TOTAL 11.557.555 9.440.986	Coneixement de la llengua (2003-2004) Territoris Parlar Entendre Llegir Escriure Catalunya 84,7 97,4 90,5 62,3 País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5 Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9 Catalunya Nord 37,1 65,3 31,4 10,6 Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1 Franja de Ponent 88,8 98,5 72,9 30,3 L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4 (% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[2].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[3]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[4].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[5].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[6]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[7]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[8]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[9].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[10]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[11]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[12]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

Ús social del català

Territoris	A Casa	Al Carrer
Catalunya	45	51
País Valencià	37	32
Illes Balears	44	41
Catalunya Nord	1	1
Andorra	38	51
Franja de Ponent	70	61
L'Alguer	8	4

(% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[13][14]

Segons dades de l'UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.. Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-tresena llengua més emprada a Internet.

Dialectes de la llengua catalana

Article principal: Dialectes del català

Mapa dialectal de la llengua catalana

En 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, ja que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes (encara que hi ha certs trets valencians a l'eivissenc) i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

• Català occidental:
  • Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
  • La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
  • La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i tortosí).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
  • Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
  • Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet, granera, poal...
• Català oriental:
  • Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/.
  • La x tant si és inicial, post-consonàntica, està entre vocals o si està precedida de i és fricativa /ʃ/.
  • Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del balear es pronuncien [ə] i a l'alguerès es pronuncien [e]).
  • Tendència al ieisme (tret estigmatitzat -i en retrocés actualment- amb frases com "la paia a l'ui").
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) o ø (Balears).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
  • La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
  • Hi ha vocabulari específic: mirall, noi, escombra, galleda...

Així també, cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català és divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

Varietats del Català: llengua vs. límits polítics

Català occidental Català nord-occidental Parlar ribagorçà Pallarès Parlar fragatí Valencià de transició o Tortosí (Aquest pot ser classificat com valencià o nord-occidental) Parlar del Matarranya Parlar del Maestrat Parlar ebrenc Valencià Valencià castellonenc Valencià apitxat, o Valencià central Valencià meridional Valencià alacantí Mallorquí de Tàrbena i la Vall de Gallinera

Català oriental Català septentrional, o rossellonès Capcinès Català septentrional de transició Català central Salat Barceloní Tarragoní Xipella Balear Mallorquí Menorquí Eivissenc Alguerès

Estàndards del català

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra amb els trets característics del català central més aproximat al de Barcelona no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, o sia, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, a més de tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprén (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental és pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) a l'igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i molts d'elles esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o la escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tant correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre d'altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

El català en altres llengües

Parlars amb empremta de la llengua catalana

• Panotxo (Múrcia)
• Sard (Sardenya)
• Sicilià (Sicília)
• Napolità (Nàpols)
• Xurro (Comarques xurres)

Manlleus del català a altres llengües

Hi han paraules d'origen català que han arrelat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el segle XX a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella. I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.

En anglès que forma part de les llengües germàniques occidentals ha arrelat també diversos mots com Allioli, Barraca en la seva llengua.

Vegeu també: Llista de mots castellans d'origen català

Vegeu també

• Història de la llengua catalana
• Dret lingüístic del català
• Denominacions de la llengua catalana
• Persecució del català
• Acció Cultural del País Valencià
• Obra Cultural Balear
• Òmnium Cultural
• Correllengua

Enllaços externs

Entitats

• Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Institut d'Estudis Catalans
• TermCAT: Centre de Terminologia i consulta de neologismes

Diccionaris de llengua catalana

• Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
• Diccionari Català-Valencià-Balear
• Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
• Diccionari de Valencià en línia
• Diccionari d'Ortografia i Pronunciació del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Gramàtiques

• Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans
• Gramàtica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Manifests

• Manifest per la llengua
• Joves de Mallorca per la llengua
• Manifest de Mequinensa (Franja de Ponent)
• Manifest per la llengua de valencians residents al Principat
• Un memorial reial per a passats irreals
• Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català