NOVA GRAMÀTICA
DE LA
LLENGUA VALENCIANA
Segona edició, revisada
Ciutat de Valéncia, 2016
Versió electrònica actualisada per a la seua difusió en www.llenguavalenciana.com. 2021
Primera edició: octubre de 2015
Segona edició: març de 2016
NOVA GRAMÀTICA DE LA LLENGUA VALENCIANA
© Els autors, 2015
D’esta edició:
© Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2016
© Lo Rat Penat, 2016
© Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, 2016
Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes
Carrer de les Avellanes, 26
46003 Ciutat de Valéncia
[email protected] /
[email protected]
www.racv.es / www.llenguavalenciana.com
Lo Rat Penat. Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes
Carrer del Trinquet de Cavallers, 9
46003 Ciutat de Valéncia
[email protected]
www.loratpenat.org
Associació d’Escritors en Llengua Valenciana
Carrer de Dalt, 64
46003 Ciutat de Valéncia
[email protected]
www.aellva.org
Impressió: Imprenta Nàcher, S.L. Milacre, 7. 46003 Ciutat de Valéncia
ISBN: 978-84-944723-0-5
Depòsit Llegal: V-371-2016
-3-
AGRAÏMENTS
Hem d'agrair la colaboració en la redacció d'esta Nova gramàtica de la llengua
valenciana als acadèmics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i als membres
de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes que, sense formar part de la
comissió redactora, han colaborat de manera completament desinteressada d'una o
atra manera en la seua realisació.
A entitats com Lo Rat Penat i la Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, que
nos han oferit la seua ajuda i acollit en sa casa per a realisar diverses sessions de
treball.
Al Patronat de la RACV pel seu patrocini, sense el qual esta edició no hauria segut
possible.
A tots aquells valencians que han aportat els seus coneiximents, comentaris, notes i
sugerències ad esta gramàtica penjada en internet durant el seu temps d'exposició
pública des del 3 de març de 2015 fins a hui.
Els autors d'esta obra renunciem als beneficis econòmics que es puguen produir per la
seua edició i comercialisació en benefici de les entitats sense ànim de lucre que
l’editen: la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat.
En haver-se agotat en poc de temps la primera edició, traem a la llum esta segona,
corregida i aumentada.
En la present edició s’incorpora l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana en
calitat de coeditora i s’afigen tres apèndixs: u dedicat a la toponímia i gentilicis
valencians, un segon a la toponímia i gentilicis de les comunitats autònomes i un
tercer a la toponímia i gentilicis internacionals.
-4-
REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA
Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes
Components de la Comissió Redactora de la Nova Gramàtica de la llengua
valenciana:
Arlandis, Bernat
Lanuza, Marta
Lledó, Miquel Àngel (Redactor en cap)
López, Voro (Director de la Secció)
Rueda, Òscar (Coordinador)
Colaboradors:
Calatayud, Vicent Ramon
López, Aureli
Sala, Daniel
Serrano, Joan Ignaci
PRÒLEC
-7-
PRÒLEC
1. Àmbit d’estudi
El valencià és una llengua neollatina, conseqüència directa de la romanisació de les
terres valencianes, en un substrat ibèric i numeroses aportacions posteriors.1 El nostre
territori, que s'allarga a la vora de la Mediterrànea, ha segut via d'entrada a peu pla de
diferents cultures d'ultramar i està en contacte en uns atres territoris i idiomes
peninsulars: com el castellà, el català i antigament l'aragonés, sense oblidar la
proximitat del mallorquí d'Eivissa o eivissenc; i el llatí com a llengua culta i de cult
durant gran part de la nostra història, aixina com l’occità a nivell lliterari.2 L'aportació
visigoda, àrap i judeua tampoc se pot oblidar a l'hora d'explicar la formació i actual
fisonomia de la llengua valenciana.3
Les fronteres llingüístiques i administratives valencianes, com és sabut, no són
coincidents, com succeïx en molts atres llocs. El valencià està present en terres
murcianes, concretament en la comarca del Carche,4 i una part important de la
fisonomia idiomàtica valenciana sobrepassa també el nostre llímit septentrional,
penetrant fondament en les parles frontereres de Catalunya i Aragó.5
Per contra, el castellà penetra també en el territori valencià, conformant una àmplia
frontera llingüística en el ponent de la nostra terra. El castellà és, puix, la llengua en
la que, des de fa sigles, el valencià ha mantengut més contacte (primer geogràfic i,
despuix de la Guerra de Successió, com a llengua imposta per les autoritats com a
únic idioma vehicular en l’administració i l’ensenyança).
A pesar d’este fet, la major part del territori valencià té encara hui la llengua
valenciana com a pròpia i vernàcula, si be diverses vicissituts històriques i moviments
migratoris, alguns ben antics, han provocat una progressiva castellanisació idiomàtica
1
Per a un anàlisis detallat de l'orige de la llengua valenciana vejau Peñarroja Torrejón, Leopoldo: El
mozárabe de Valencia, ed. Gredos, Madrit, 1990.
2
L'influència de la lírica occitana trobadoresca, tan a nivell estilístic com llingüístic, en els nostres
primers poetes és innegable, i també es feu sentir durant la Renaixença.
3
Un estudi publicat per la revista American Journal of Human Genetics revela que el 15,1% dels
cromosomes de la població valenciana presenta característiques atribuibles als ancestres judeus
sefardites i un atre 12,8% de poblacions originàries del nort d'Àfrica.
4
Esta presència de la llengua valenciana en terres murcianes és el resultat d'una emigració de
llauradors valencians –de la comarca del Vinalopó, en sa majoria– a la zona murciana del Carche en
el sigle XIX per a cultivar eixes terres. Hui la llengua valenciana i els seus parlants no tenen cap de
protecció jurídica en terres murcianes, ya que l'Estatut d'Autonomia de Múrcia no reconeix la seua
presència en el seu territori, lo que fa perillar la supervivència del valencià.
5
Açò és especialment manifest en la comarca catalana del Montsià i, especialment, en la comarca
aragonesa del Matarranya, a on molts parlants afirmen espontàneament parlar valencià i presenten
uns usos idiomàtics en evident afinitat en el valencià de la comarca dels Ports de Morella.
-8-
de l’interior valencià. L’unió administrativa al territori valencià de comarques de
llengua castellana en el sigle XIX, incloent Requena, Utiel o Villena,6 o la
castellanisació també moderna del sur valencià, incloent Oriola, antigament
valenciaparlant,7 ha contribuït a aumentar en dates més recents el pes del castellà dins
del territori valencià, donant com a resultat un bilingüisme territorial i, sobretot a
partir de la segona mitat del sigle XX, un segon bilingüisme desequilibrat i diglòssic,
en creixents bosses castellaparlants dins de comarques històricament
valenciaparlants.
El català, per la seua part, ha eixercit sobre el valencià dos influències: una
condicionada per la geografia, per mig del natural contacte entre valencians i catalans
a través del llímit del riu de la Sénia, i una atra contemporànea, resultat de la seua
imposició com a model de referència culta en l’ensenyança i l’administració
valencianes des de 1983, la qual se sustenta en certa ideologia –el pancatalanisme o
anexionisme idiomàtic– que s’implanta en terres valencianes, per influència exògena,
a partir de la primera década del sigle XX.
Per una atra banda, és coneguda la presència històrica d'immigrants mallorquins en
terres valencianes (especialment en Tàrbena i La Vall de Gallinera), producte d'una
immigració massiva de mallorquins fa quatrecents anys.8 Ben poc ne queda
llingüísticament parlant, puix s'ha produït un fenomen de nivellament o assimilació al
valencià i hui a soles se conserva, en el registre familiar dels habitants de la localitat
de Tàrbena, el salat; és dir, l'us dels artículs mallorquins es, sa, ses (el, la, les).
Ha de senyalar-se que les interferències llingüístiques són sempre mútues, i les
fronteres llingüístiques tampoc són taxatives; puix en elles se dona lo que denominem
parlars de transició, en un creuament d'isoglosses que marquen la penetració de
fenòmens llingüístics de cada llengua en el territori de les llengües contigües.
Estos parlars de transició es detecten en les zones castellaparlants fronterices en el
valencià (sent el més característic el parlat en la Canal de Navarrés)9 i en les
6
També tenim un cas contrari: la segregació de la localitat de Capdet (Caudete) històricament
valenciana i hui anexionada a Castella-La Mancha. Existixen indicis de la valencianitat idiomàtica
originària d’esta localitat, si be en l’actualitat els seus habitants parlen castellà.
7
La valencianitat idiomàtica originària d’Oriola i la seua comarca està àmpliament documentada.
Posteriorment, i especialment des de finals del sigle XVII, pobladors murcians han anat establint-se
en esta zona del sur valencià fins desplaçar la llengua valenciana, que només queda patent en la
toponímia, la documentació antiga i algun testimoni oral fins al sigle XIX.
8
Degut a l'expulsió dels moriscs decretada en 1609, alguns pobles de les comarques valencianes de
la Marina Alta, la Safor i el Comtat quedaren despoblats i les seues terres ermes, lo que motivà la
seua repoblació per vora cincmil mallorquins i eivissencs que buscaven unes millors condicions de
vida.
9
Estos parlars reben diferents noms populars segons la zona; alguns d'ells no estan exents d’una
certa i injusta càrrega despectiva, com el panocho de la Vega Baixa, els parlars churros de les
-9-
valenciaparlants fronterices en el català (especialment, en el Maestrat), com també,
com s’ha dit adés, en les parles catalanes i aragoneses que confronten en el valencià
septentrional; i no podem oblidar tampoc el contacte en el mallorquí d'Eivissa o
eivissenc, per la seua proximitat a la costa valenciana, sobretot entre mariners de l'illa
i localitats valencianes de la Marina, com La Vila, Benidorm, Dénia o Xàbia.10
No obstant, la frontera llingüística està hui molt més difuminada i és més progressiva
entre el valencià i el català, que entre el valencià i el castellà. El castellà, en un
estàndart lliterari i administratiu consolidat des de fa sigles, ha influït històricament
sobre les parles valencianes de base fonamentalment iberorromànica, igualant les
formes pròpies dels parlars serrans en les solucions del castellà acadèmic, en un
fenomen reforçat per moviments migratoris produïts despuix de l’expulsió dels
moriscs.
Per contra, en el cas del valencià i del català, les parles vernàcules han evolucionat de
manera més lliure, configurant un diasistema, família o continu llingüístic molt més
divers, que els experts nomenen occitanovalencià o occitanorromànic, i que inclou,
ademés del valencià i del català, unes atres llengües que presenten afinitat estructural
entre sí, com el mallorquí, el llenguadocià, el provençal, el gascó o el llemosí.
Un diasistema que bascula, en els Pirineus al mig, entre l'Iberorromània i la
Galorromània, a on el valencià ocupa l'extrem sur, penetrant en la primera; el català i
mallorquí ocupen un punt intermig; i el llenguadocià, provençal, llemosí... l'extrem
nort, penetrant en la segona. La situació geogràfica determina, puix, l'acostament a un
diasistema o a l'atre: en el cas valencià, a l'iberorromànic.11
comarques de l’Alt Palància, la Serrania o la Foya de Bunyol, o el chapurreao en les comarques
aragoneses de parla essencialment valenciana.
10
Este contacte es fa evident sobretot en el lèxic que l'illa d'Eivissa i estes localitats valencianes
compartixen i, en menor mida, en alguns aspectes morfosintàctics.
11
Podria parlar-se d’una condició de llengua pont per a la valenciana, la caracterisació llingüística
de la qual és peça clau per a entendre la transició entre el grup galorromànic, a través de
l’occitanorromànic, i l’iberorromànic.
L’adopció per part del valencià de solucions com l’us de la preposició en en valor locatiu, la
distribució paralela a la del castellà dels verps ser/estar, la conservació de l’artícul neutre lo, el
sistema díctic de tres graus (ací, ahí, allí; este, eixe, aquell) o la generalisació de la preposició a
davant d’objecte directe de persona, característiques consolidades en acabant d’una llarga lluita de
més de dos sigles en les corresponents solucions galorromàniques o occitanorromàniques
(preposició a en valor locatiu, confusió ser/estar, inexistència de l’artícul neutre, sistema díctic de
dos graus, absència de la marca de concordança objectiva a davant de l’objecte directe animat, etc.),
conformen un conjunt d’evolucions conexes i coherents que li otorguen una fisonomia pròpia i
definida de llengua de transició, al conviure en unes atres característiques més pròpiament
galorromàniques / occitanorromàniques com el pronom neutre ho o la perífrasis verbal vaig +
infinitiu en valor del passat. Vore M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana. Una
explicació del conflicte llingüístic des de la Sicologia de la Gestalt, Valéncia, Lo Rat Penat, 2009,
pàgines 137-139.
-10-
En esta situació, a l’hora de delimitar les nocions de llengua i dialecte, els criteris de
llingüística interna com ara el mètodo dialectomètric o la mútua inteligibilitat s’han
revelat no a soles ineficaços, sino metodològicament incorrectes. A propòsit del
criteri de l’intercomprensió, Hudson12 ha senyalat que la naturalea intransitiva del
criteri d’inteligibilitat resulta incompatible en la relació transitiva que s’establix entre
diferents varietats llingüístiques relacionades.
J. P. Rona13 ha eixemplificat esta situació a propòsit del continu dialectal entre
Montevideo i Porto Alegre, l’anàlisis del qual el du a afirmar que l’única manera
d’establir el llímit entre el castellà i el portugués dins del dit espai és
sociollingüística: encontrarem la frontera entre abdós llengües, diu, en el punt a on els
parlants d’una localitat imiten el model del castellà en registres formals, i els de la
contigua ampren el portugués.
Quan intentem determinar si el valencià és una llengua o un dialecte estem estudiant
la categoria i l’us social de dita varietat llingüística o, en paraules de López Morales,
el seu funcionament com a entitat social. En este cas, la relació entre llengua i
comunitat descriu la llengua en el seu aspecte social: lo que interessa no és el seu
sistema intern, sino els seus usos i funcions com a fet comunitari.
Aixina, la delimitació entre llengua i dialecte ha d’establir-se des de criteris externs a
l’estructura de la llengua, com els fixats per Stewart al definir les classes de varietats
12
Hudson, R. A., Sociolinguistics, Cambridge University Press, 1980, pàgs. 35-36, apud M. À.
Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana. Afirma Hudson que la mútua inteligibilitat és
sempre gradual, des de l’incomprensió total fins a la comprensió absoluta. La qüestió està, per tant,
en decidir en quin punt de dita escala dos varietats han de ser considerades membres de la mateixa
llengua. Qualsevol resposta ad eixe preguntat –afirma Hudson– és necessàriament arbitrària, i s’ha
de recórrer forçosament a condicionants socials, històrics o polítics que excedixen les fronteres de
la llingüística estricta.
Per una atra banda, la mútua inteligibilitat no és, realment, una relació entre varietats, sino una
relació entre persones. Per tant, el grau de comprensió mútua depén no tant de la proximitat de les
dos varietats, sino més be de la motivació de les persones per a intentar entendre’s (i l’afany per
emfatisar o, pel contrari, minimisar les diferències entre les varietats respectives), aixina com de
l’experiència en el coneiximent de la varietat aliena. Hi ha un tercer matís: la comprensió no té per
qué ser recíproca, puix A i B no tenen per qué tindre la mateixa motivació per a entendre’s ni el
mateix coneiximent de la varietat aliena.
Ademés, resulta habitual que siga més senzill, per a parlants de varietats no estandardisades,
entendre a parlants de varietats estàndart que al contrari. La varietat estàndart conta en la difusió
dels mijos de comunicació de masses i l’escolarisació obligatòria –per tant, és ben coneguda per
l’interlocutor no “estàndart”–. Igualment, l’autopercepció de la varietat pròpia del parlant “no
estàndart” com a “inferior” en prestigi a l’estàndart propiciarà en ell un major interés subjectiu en
minimisar i autocorregir les diferències de la variant pròpia respecte de la variant estàndart aliena.
Una variant estàndart considerada, naturalment, com a “prestigiosa” (o siga, com a “llengua”, front
al “dialecte” propi).
13
Rona, J. P. , “The social dimension of Dialectology”, Linguistics 117 (1976), Berlin-NY, Mouton
de Gruyter, pàgs. 7-21, apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana.
-11-
llingüístiques d’acort en quatre atributs: estandardisació, autonomia, historicitat i
vitalitat. D’entre estes característiques, és l’autonomia la que permet caracterisar una
varietat com a llengua.
En este sentit, la percepció que tenim del valencià com a llengua singular, dins del
seu diasistema, ha existit sempre dins i fòra de terres valencianes. Precisament fon el
català Francesc Eiximenis, afincat en la ciutat de Valéncia, el primer que, en la seua
obra Regiment de la cosa pública de 1383, parlant de Valéncia, descriu esta
singularitat: “Aquesta terra [Valéncia] ha llenguatge compost de diverses llengües
que li són entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li és, e ha lleixats los pus
durs e los pus malsonants vocables dels altres, e ha pres los millors...”.
Pocs anys més tart, en 1395, se registra la coneguda cita d’Antoni Canals en la seua
traducció del Valeri Màxim: “perque yo, a manament de vostra senyoria, e·l tret de
latí en nostra vulgada lenga materna valenciana axí breu com he pogut, jatssessia
que altres l’agen tret en lenga cathalana...”
Des de llavors, la consciència llingüística i no dialectal manifestada pels autors
valencians a lo llarc de tota l’història14 –en ocasions, com veem, oposta explícitament
a la catalana– és general. En sentit contrari, els que defenen que el valencià és un
dialecte del català tan sols han pogut argüir un grapat de casos dubtosos d’aplicació
del gentilici català a la parla dels valencians.
La realitat és que la consciència idiomàtica, inalterable durant sigles, de que el
valencià és una llengua, que nos és pròpia i que els valencians formem una comunitat
llingüística emparentada en les veïnes pero en personalitat privativa, ve concretant-se
en la reiterada denominació “llengua valenciana” des dels nostres clàssics fins a hui.
La mostra més evident d'açò són les paraules del valencià Joanot Martorell en la
dedicatòria que escrigué, l’any 1490, en la seua célebre novela Tirant lo Blanch: [...]
me atreviré a expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara
de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa
alegrar […].
Que l’entitat del valencià anava més allà de l’onomàstica diferenciada resulta evident.
L'humaniste castellà Juan de Valdés en la seua obra Diálogo de la lengua, escrita en
Nàpols vora 1535,15 distinguia el valencià de les atres llengües peninsulars en estes
14
Açò queda de manifest en El crit de la llengua, un compendi històric de prop de cinccentes
pàgines de la denominació “llengua valenciana”. Alminyana Vallés, Josep, El crit de la llengua,
Valéncia, Diputació de Valéncia, 2006.
15
Obra escrita mentres estava en Nàpols, ciutat baix domini hispànic, per a ilustrar als intelectuals
italians sobre la llengua castellana. Segons la crítica esta obra situava el castellà al nivell d'unes
atres llengües cultes, pero també parla de l'existència d'unes atres llengües peninsulars, del seu orige
i de les seues diferències. Açò serviria per a deixar clar també als italians que valencià i català no
són lo mateix encara que “el que entiende la una entiende casi la otra”, lo qual pareix que no
sempre quedava clar. Per eixemple, el cardenal Pietro Bembo uns anys abans exclamà "O Dio, la
Chiesa Romana in mani dei catalani", referint-se als familiars i cort d'Aleixandre VI, quan tant
-12-
paraules: “...pues tenemos ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina,
resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablassen las
otras quatro maneras de lenguas que oy se hablan: como son la catalana, la
valenciana, la portuguesa y la vizcaína.”
Ademés, Valdés fa una interessant comparança entre valencià i català, per un costat, i
entre castellà i portugués per un atre, basant-se en la diferència fonètica: “La
valenciana es tan conforme a la catalana, que el que entiende la una entiende casi la
otra, porque la principal diferencia consiste en la pronunciación que se llega más al
castellano, y assí es más intelegible al castellano que la catalana. La portuguesa
tiene más del castellano que ninguna de las otras, tanto que la principal diferencia
que a mi parecer se halla entre las dos lenguas es la pronunciación y la ortografía”.
L'historiador valencià Gaspar Escolano també singularisa el valencià en la seua obra
de 1610 titulada Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y
Reyno de Valencia quan diu: "... de suerte que arrimando algunos vocablos groseros
que hoy en día se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que
bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y
generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y
desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por
natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer
asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo".
El valencià Llorenç Mateu i Sanç, juriste que estudià gramàtica i filosofia en
l'Universitat de Valéncia i dret en la de Salamanca, en la seua obra Tractatus de
regimine urbis et Regni Valentiae de 1654 també fa referència a la singularitat de la
llengua valenciana en estes paraules: “Reperi in Hispania linguas: veterem propriam,
Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam,
Valentinam, Catalaunam […] At traducta ad catalaunos et nobis comunicata per
nostros majores, succesive ita perpolita et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea
Calixt III com Aleixandre VI eren valencians i a pesar de firmar est últim com Alexander
Valentinus Papa VI.
S’ha intentat magnificar per alguns que en certs documents italians puntuals del Renaiximent
parega englobar-se a tots els habitants de l’antiga Corona d’Aragó baix el gentilici de “catalans”;
per molt que en l’immensa majoria de documentació coetànea –també en l’italiana– se diferencie
perfectament la distinta nacionalitat valenciana, aragonesa o catalana dels aludits. Sorprén que
alguns pretenguen que eix us incorrecte o inexacte, per part de determinats pobles forasters, del
gentilici “català” (que s’utilisava, ademés, com a calificatiu en evidents connotacions pijoratives)
implique una “catalanitat evident” dels valencians i els aragonesos, que per a major absurditat
hauria de condicionar tota la seua història posterior.
Fenòmens pareguts recents serien la costum nostra de referir-nos, inexactament, a tots els pobles del
Regne Unit com a “anglesos” (per molt que els galesos i els escocesos, evidentment, no ho siguen),
o la costum suramericana de dir “gallegos” a tots els espanyols; com també, fins a la desaparició de
la URSS, la d’englobar baix el gentilici de “russos” a tots els soviètics.
-13-
distinguitur, speciem distintam constituendo, sicut enim Castellana differt ab
Aragonesa elegantia et esplendore, sic similiter Valentina a Catalauna".16
Un atre valencià, el juriste i erudit Marc Antoni d'Orellana, reprén esta idea inclús
citant a Mateu i Sanç en el seu llibre Valencia antigua y moderna;17 Orellana, que en
la seua obra sempre es referix al valencià i als valencians com a “lengua valenciana”,
“idioma valenciano”, “valenciano” o “Nación Valenciana”, dona a la llengua antiga
el nom de “lemosín”. Vejam un poc la seua filosofia en esta cita:
“La lengua lemosina (una de las tres maestras y principales de la España) se
engendró, y nació en la ciudad de Limogenes en Francia, formandose de la
que pasaron consigo los Españoles al tiempo de los Moros, y de la francesa
que por alli corria. [Posteriormente] extendieron sus limites los catalanes á las
islas de Mallorca, Menorca, é Ibiza, donde igualmente extendio los suyos
dicha lengua, [y] como el Rey Don Jayme se avia criado en Mompeller con
ella, y mamadola á los pechos de su madre, posehiendola como lengua propia,
nos la comunicó al tiempo de la Conquista, y aun quiso que los nuebos
Pobladores usasen de el Lemosin.
Pero sucedio que siendo los catalanes más tenaces en la observancia de su
idioma, y al mismo tiempo los mallorquines (por isleños) menos expuestos a
mixturarse con otras lenguas, han observado los unos y los otros menos
alterada la primitiva lengua lemosina. Y digo menos alterada, por que tambien
han desamparado los catalanes muchas voces del lemosin antiguo. [...] Lo que
por el contrario los valencianos ya por mas remotos de la cuna y origen de
dicho idioma, ya por poca comunicacion con las islas de Mallorca, y ya por la
mucha mas familiaridad y trato con los castellanos, fueron dexando muchas
voces del rigoroso lemosin, y mixturandose su idioma con nuevos terminos y
nombres, algunos castellanos y otros italianos, y muchos apropiados de la
lengua latina (a la que reconoce la lengua lemosina por madre), vino a
formarse un nuevo idioma llamado lengua valenciana, que aunque era
riguroso lemosin en su principio, empero por agregacion y adopcion de
nuevas, selectas y apropiadas voces, llego por sus particulares mexoras a
reputarse por distinta de la lengua catalana: assi lo dice Matheu...”
Alguns eixemples més se poden aportar, pero de la majoria s'extrau l'idea de que
entre els erudits hi ha una consciència, més o manco definida, d'estar el valencià
16
“He trobat en Espanya les següents llengües: la vasca (l'antiga llengua pròpia dels càntabres), la
grega, la llatina, l'àrap, la celtíbera, la caldea, l'hebrea, la valenciana, la catalana […] Pero
transmesa als catalans i comunicada a nosatres pels nostres antepassats, de tal manera s'adornà i
s'impregnà d'elegància a través de les generacions, que hui es distinguix de la catalana, constituint
una espècie distinta, de la mateixa manera que la castellana es distinguix de l'aragonesa per
l'elegància i esplendor, aixina puix, de manera pareguda la valenciana de la catalana.”
17
Se tracta d'un manuscrit de finals del sigle XVIII que fon publicat per Acció Bibliogràfica
Valenciana a principis del sigle XX.
-14-
relacionat en llengües germanes que tenen un orige “llemosí” comú. És una manera
un poc rudimentària o visionària d'expondre la situació; hui diríem que el valencià, la
llengua valenciana, està emparentada en el català, el mallorquí, el llenguadocià, el
provençal, el llemosí..., per motius que no tenen per qué respondre a motius
migratoris o repobladors, i que totes elles formen part del diasistema que denominem
occitanovalencià o occitanorromànic, el qual s'estén més allà dels Pirineus.18
En segon lloc, ya Eximenis singularisava el valencià dient que “ha lleixats los pus
durs e los pus malsonants vocables” afirmant que és un “llenguatge compost de
diverses llengües”, Juan de Valdés dia que es diferencia del català per la fonètica
“...la principal diferencia consiste en la pronunciación que se llega más al
castellano, y assí es más intelegible al castellano que la catalana”, Martí de Viciana
dia que és una “grande mixtura de otras lenguas” i Mateu i Sanç que “de tal manera
s'adornà i s'impregnà d'elegància … que hui es distinguix de la catalana”.
Pero és Orellana qui més extensament i clara exponia l'idea en estes paraules: “los
valencianos ya por mas remotos de la cuna y origen de dicho idioma, ya por poca
comunicacion con las islas de Mallorca, y ya por la mucha mas familiaridad y trato
con los castellanos, fueron dexando muchas voces del rigoroso lemosin, y
mixturandose su idioma con nuevos terminos y nombres, algunos castellanos y otros
italianos, y muchos apropiados de la lengua latina [...], vino a formarse un nuevo
idioma llamado lengua valenciana.
Tots estos comentaris són acceptables per les époques en que es fan, ya que llavors
no disponien dels coneiximents i conceptes que la llingüística moderna hui nos
oferix; aixina i tot, tots detecten la singularitat del valencià, casi sempre front al
català, a pesar de formar part els dos d'una mateixa família llingüística, pero només
saben explicar la singularitat del valencià per mig de dos aspectes bàsics i ben
perceptibles com són el lèxic i la fonètica; no tenien més mijos per a fer-ho d'una atra
manera.
El lèxic diferent l'expliquen per la mixtura en unes atres llengües del seu entorn, com
ya dia Eiximenis, entre les que nomenen el llemosí, el llatí, l'italià i el castellà, esta
última molt nomenada perque és la que tots coneixen i més present tenen. Sobre la
fonètica també Gaspar Escolano dia allò de “...arrimando algunos vocablos
groseros... cepillando los que tenian mal sonido y escabrosidad en la pronunciación
y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar...”.
Mateu i Sanç i Orellana també perceben la diferència fonètica i, una atra volta és
Orellana qui, citant a Mateu i Sanç, s'esplaya parlant del tema:
18
Esta consciència llingüística de formar part el valencià d'una família en la que està inclòs l'occità
o llemosí seguix present entre intelectuals i prohoms valencians del sigle XIX fins a hui, entre ells
Teodor Llorente i son fill Llorente Falcó, Constantí Llombart, Miquel Duran, Adolf Pizcueta,
Joaquim Reig, Almela i Vives, Antoni Igual i Úbeda...
-15-
“Oyendo hablar a los catalanes, mallorquines y valencianos es muy facil
distinguir unos de los otros, porque el hablar valenciano tiene una articulacion
suave, clara y jugando o batiendo la lengua solo con los dientes y el paladar,
lo que la habla catalana y mallorquina es violenta, fuerte, aspera y rasgada, y
con cierta especie de greguesco, tiene mas de gutural y ciertos impetus duros,
broncos y violentos, no desemejantes a aquel desapacible sonido que solemos
decir margall, que les hacen arrojar las voces con cierta fuerza y resabio muy
perceptible desagrado quien les oye. De lo qual dimana que aun cuando
hablan castellano conservan irremediablemente aquella gruesa articulacion y
golpeada y estrepitosa cadencia natural, lo que no acontece en los
valencianos, los cuales pronuncian las palabras limpiamente, con fluidez, con
dulzura y suavidad, y sin el menor sonido que decline a cerril, grosero o
extremado, y por lo mismo es la valenciana una lengua docil, facil, dispuesta y
apta para qualquier otra, como dice juiciosamente Matheu”.
La qüestió de l'accent o fonètica diferent entre valencià, català i mallorquí i el
margall d'estos dos últims, que resulta grosser i vulgar als oïts valencians, és
recurrent en uns atres autors dels sigles XVII i XVIII. La realitat és que molts
valencians, pecant de chovinisme, seguixen pensant allò de que la nostra llengua és
“més dolça que la mel”,19 a l'hora que rebugen per “malsonant” la catalana; fet que,
més allà del prejuí sociollingüístic, eixemplifica l’autoestima dels parlants en
l’idioma propi i la seua consciència no dialectal.
Un eixemple més sobre el margall que no té el valencià és el que nos oferix Joan
Batiste Ballester en Ramellet del Bateig de 1667 a on diu: "Que sia la lengua
valenciana millor que totes les de Europa, en aprés de la lengua Sancta..." o
"Parlavas lo valencià lenguage en Proença, tota la Guiana y França gòtica, y ara en
Catalunya, Regne de Valéncia, Mallorca y Ivisa. Pero als mes els queda al
pronunciarla cert margall que nol tenim los desta Ciutat.”20
Per últim, Carles Ros, en Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano
(1734), encara que es fa també resò de la tradició “llemosinista” dels seus
predecessors, torna a enllaçar en les teories d’Eiximenis sobre l’orige “mixturat” del
nostre idioma:
19
El valencià Tomàs Vilarroya en la seua obra Cançó de 1841 ya es referia al valencià d'esta
manera: “en la dolça llengua de mos avis / més dolça que la mel”. Clar està que als catalans també
els sona dolç el català i més tart Jacint Verdaguer escriuria: “ ¡Oh llengua catalana / mès dolça que
la mel / la llengua que't profana / te fa tornar de fel”.
20
Miguel de Cervantes en Los trabajos de Persiles y Segismunda de 1617 mostra que per als oïts
castellans el valencià també és una “graciosa lengua... dulce y agradable”. Estes són les paraules
que posa en boca d'u dels seus personages: "...principalmente les alabaron la hermosura de las
mujeres de Valencia y su extremada limpieza y graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa
puede competir en ser dulce y agradable".
-16-
“La lengua Valenciana tiene vocablos Arabigos, Goticos, Griegos, Hebreos,
Latinos, y de las demas Naciones que vinieron à España, y à Valencia; pues
antes de la Conquista, por el Rey Don Jayme, se hablaron en esta Ciudad
muchas de las referidas Lenguas tambien, segun los que la dominavan; como
la Griega, Romana, Goda, Africana, etc. Quando el Cid la conquistò, vinieron
con él Castellanos, y Aragoneses; y no hay duda que se hablarìa entonces la
lengua Castellana antigua, tambien con aquellas vozes que en el numero 2.
tengo citadas, por ser las que en aquel tiempo se practicavan; y aviendose
formado la lengua Valenciana de todas las sobredichas, los Estrangeros la
hazen la objeccion de nombrarla lengua Mixta, pareciendoles con ella
apocarla; pero essos lunares no la afean, antes la sirven de hermosura [...].”
Y si en su origen, quando se llamò Limosina, fue algo grossera, despues que
tomò el de Valenciana, con los primores en que se vè, aunque mixta, es blason
que, entre otros, tiene por excelencia, pues de su fundacion, ò descendencia,
dexò la grosserìa, y terminos mal sonantes, que llamamos los Valencianos
margall, passando à ser tan gentil, y gallarda, como se ve en este Epitome de
sus grandezas. Y aunque despues, en nombre de Valenciana, sea, ò estè mas
adornada de muchas vozes, que en el de Limosina estuvo, no es querer dezir
que entonces fuera ruìn, porque à no tener èsta el aparato que tenía, nunca
huviera llegado à la lindeza en que se ve la Valenciana.
En estos i uns atres testimonis constatem que la realitat de l’història llingüística
valenciana, vista en conjunt, demostra que el valencià és, des del sigle XV i fins a les
últimes décades del sigle XVII, un idioma subjecte a una activa evolució, la qual
desemboca, no en la modificació aïllada de certs aspectes de la llengua, sino en una
estructura coherent i clarament caracterisada que la dota d’un caràcter orgànic,
resultat d’un conjunt de transformacions harmòniques relacionades entre sí. Una
estructura íntimament lligada a una denominació privativa (“llengua valenciana”) que
l’identifica inequívocament.
Esta evolució, ademés, afecta tant al valencià lliterari com al coloquial i
administratiu.21 És esta raó d’història interna de la llengua i no a soles l’esplendor
social i cultural del Regne de Valéncia en el sigle XV la que explica la consciència
llingüística autònoma dels valenciaparlants en general, i en particular dels escritors
clàssics, al calificar la llengua de les seues obres lliteràries com a valenciana. Esta
transformació diacrònica otorga al valencià un espai propi i definit en el conjunt de
les llengües romàniques.
Pero sent real la diferenciació lèxica i fonètica del valencià respecte a les atres
llengües del seu diasistema, no es troba la seua singularitat llingüística únicament en
21
Peñarroja Torrejón, L., “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura Valenciana del segle
XV. Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena, Valéncia, Consell Valencià de Cultura, 1991, pàg. 65,
apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana.
-17-
el lèxic i la fonètica; lo realment important i que estos antics autors no sabien explicar
és que el valencià també té una morfologia verbal i nominal, aixina com una sintaxis
pròpies i diferents, no solament dels atres idiomes romànics sino també del català i
les atres llengües del diasistema, lo qual justificava la necessitat de tindre una
gramàtica en una ortologia, fonologia i prosòdia, morfologia i sintaxis pròpies, aixina
com una ortografia pròpia i diferenciada, puix l'ortografia es basa en la fonologia i la
valenciana és específica i distintiva.
Per este motiu, des de ben antic apareixen numeroses obres lexicogràfiques i
gramaticals especialment referides a la llengua valenciana. Finalment, la recuperació
del seu us cult i lliterari en la Renaixença provocarà que numerosos escritors
advoquen per establir i unificar, de modo definitiu, un model lliterari pròpiament
valencià i apte per a tots els usos de l’idioma. Açò donarà lloc a les obres filològiques
de Nebot i Pérez, Fullana i uns atres, que són germen de l’actual normativa
valenciana de la RACV.
Aixina, veem que la percepció autònoma del valencià per part dels seus parlants és un
fet històric, estructural i social fonamentat, que té el seu just reflex llegal des de
l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia valencià en 1982. Per tots els motius aduïts, la
seua única consideració possible és la de llengua.
La frontera entre el valencià i el català, per tant, és la frontera entre els respectius
àmbits socials d’us de dos models idiomàtics diferents, percebuts a nivell social i
històric, de manera tàcita i informal, a banda i banda de la frontera, com a respectius
models ideals per a les llengües pròpies. En el concepte modern del terme, parlem
d’unes variants estàndarts que funcionen a l’hora com a varietats prestigioses dels
idiomes respectius i com a marca idiomàtica identitària del respectiu poble al qual se
pertany.
Tal com descriu Hudson,22 la condició de llengua d’una varietat llingüística ve
determinada, precisament, pel “prestigi” de la varietat en qüestió, de tal forma que si
dos varietats, per molt pròximes que siguen, han constituït dos estàndarts propis
diferents i ben caracterisats, han de ser considerades llengües diferents.
Este és també el concepte de Ausbausprache, o llengua per elaboració, fixat pel
llingüiste alemà Heinz Kloss:23 a pesar de tindre fortes afinitats estructurals en unes
atres varietats llingüístiques de l’entorn, una Ausbausprache és considerada una
llengua que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de
la de les atres varietats, motivada per la consciència sociollingüística dels parlants i
una particular història llingüística, que es superpon a un continu dialectal preexistent.
Per eixemple: el gallec respecte del portugués, el macedoni respecte del búlgar,
22
23
Op. cit., pàgs. 35-36.
Concretament, en l’artícul “Abstand languages and Ausbau languages” aparegut en la revista
Anthropological Linguistics (1967).
-18-
l’holandés respecte de l’alemà,24 les llengües escandinaves entre sí,25 i, òbviament, el
valencià respecte del català.
En el nostre cas, parlen valencià aquells pobles que tenen la convicció secular,
científicament constatable, de parlar-lo, i que simultàneament reclamen, moguts per
la pròpia consciència no dialectal, la construcció d’un model llingüístic oral i escrit
diferenciat, percebut i caracterisat com a clarament valencià, que eleva a norma
idiomàtica lo que és norma d’us general en el valencià viu.
Una frontera que, encara hui, a pesar dels intents d’anexió llingüística del valencià
per part del català, s’establix sociollingüísticament en el riu de la Sénia, i que l’Atlas
Llingüístic de la Península Ibèrica (ALPI) donava com a clara i diàfana en els anys
trenta del sigle passat: en aquella ocasió, tots els entrevistats de comarques
valenciaparlants, de Vinaròs fins a Guardamar, afirmaren unitàriament i sense lloc al
dubte que parlaven valencià, i no una atra llengua.26 Esta percepció autònoma troba la
24
Respecte al cas alemà-neerlandés, el filòlec mallorquí Gabriel Bibiloni diu: Sense els estàndards
alemany i neerlandès són impensables les comunitats lingüístiques alemanya i neerlandesa, entre
altres raons perquè els parlars nord-alemanys (Niederdeutsch o baixalemany) formen amb els
neerlandesos un bloc més compacte que amb els sud-alemanys (Hochdeutsch o altalemany). Amb
una altra història, perfectament hi podria haver una llengua al sud d’aquest conjunt i una altra al
nord que inclogués l’actual neerlandès; o podria haver-hi, fins i tot, diverses llengües allà on ara
hi ha una sola llengua alemanya. (Llengua estàndard i variació lingüística, pàg. 24, ed. 3 i 4,
Valéncia C.-Barcelona, 1998).
25
Henriette Walter, professora emèrita en l’Universitat de Haute-Bretagne i directora del Laboratori
de Fonologia en la Sorbona de París, afirma: Los extranjeros siempre se quedan fascinados cuando
comprueban la facilidad con la que un danés, un noruego y un sueco pueden mantener una
conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete. Y se
preguntan por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un escandinavo común que,
por otra parte, permaneció indiferenciado hasta el siglo IX. Pero eso supondría no tener en cuenta
otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas
unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los
usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.
L’analogia en el cas valencià, de nou, és evident. (La aventura de las lenguas en Occidente, ed.
Espasa Calpe. Madrit, 1998).
26
La doctora Antje Voss explica en la seua obra Das Valencianische zwischen Autonomie und
Assimilation (Peter Lang, pàg. 13) cóm decidí consagrar la seua tesis doctoral a l’anàlisis de la
categoria llingüística del valencià com a conseqüència d’una estància en terres valencianes en la que
comprovà, sorpresa, que els valencians afirmaven parlar valencià i no català (apud M. À. Lledó,
Fonaments científics de la llengua valenciana).
Esta consciència llingüística ha aplegat a ser reconeguda per la pròpia èlit cultural que defén la
subordinació del valencià al català. Dia Lluís Revest: “La denominació llengua valenciana o
valencià viu exclusivament per tota l’extensió de les terres on es parla eixa llengua dins del nostre
Regne, els fills de la qual, llevant molt poques excepcions, bé que s’admiren si els digueren que
parlen català” (apud López Verdejo, V., La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revest i
Josep Giner, Valéncia, Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2001, pàg. 45).
-19-
seua expressió en l’estàndart normatiu de la RACV, entitat que l’ha dotat, entre uns
atres instruments, de gramàtica, diccionaris i estàndart oral propis.
El cas de les llengües valenciana i catalana és, per tant, perfectament comparable al
del gallec i el portugués: el cas més pròxim de tots els existents. La pertinença de
diferents llengües a continus dialectals interrelacionats, que poden presentar una série
d’elements genètics comuns, mútua inteligibilitat o traces llingüístiques afins, no
impedix que cada llengua seguixca el seu propi curs en la codificació i normalisació
llingüística com a mostra de la llegítima personalitat privativa de cada comunitat
idiomàtica, íntimament lligada a la consciència de la pròpia identitat diferenciada.
Tot això sense perjuí de senyalar que la pretesa plena inteligibilitat del català –
especialment, de les variants orientals– o del mallorquí per part dels valenciaparlants
és, sobretot a nivell oral, manifestament matisable.
2. Criteris, fonts i propòsit de la gramàtica
Marcar les fronteres llingüístiques indicades adés resulta fonamental per a seleccionar
les variants vernaculars que han de servir de base per a la creació de la llengua
estàndart valenciana: per a la creació d’eixe model unificat i de prestigi que requerix
tota llengua moderna i de cultura, i que duem décades construint.
El nostre primer objectiu en esta gramàtica era, per tant, descriure la realitat
llingüística valenciana tal com és, sense deixar de marcar una norma a seguir davant
de certes vacilacions, variants o diferents formes locals, dialectals o tradicionalment
considerades com a vulgars.
Unes variants que en uns casos, en el propòsit de forjar eixa variant de prestigi,
unificada i clarament caracterisada com a valenciana, convé generalisar en un model
de llengua estàndart, i que en uns atres és millor restringir als àmbits geogràfics a on
són naturals, o als nivells del llenguage coloquial, informal o familiar, o be al formal
o molt formal, segons la situació comunicativa.
Per a decidir estos criteris –faena no senzilla–, s’ha tengut en conte, com en obres
anàlogues anteriors:
- la diferent extensió geogràfica actual de cada solució idiomàtica;
- els usos de la llengua de la nostra lliteratura clàssica27 i la llengua antiga
prelliterària dels documents més antics28;
27
Poques llengües romàniques conten en la documentació que té el valencià per ser la llengua
oficial d'un Estat independent, el Regne de Valéncia, durant vora cinccents anys, i poques tenen una
lliteratura clàssica tan quantiosa i de calitat en prestigi internacional.
-20-
- els usos d’époques més modernes (sigles XVI a XIX), que són els que acaben
de conformar la fisonomia pròpia de la llengua valenciana en tota sa riquea i
que constituïxen el principal model de referència per a la llengua actual;
- aixina com l'us que de la llengua venen fent contemporàneament els escritors
que, a nivell lliterari o formal,29 utilisen un model de llengua fidel en la realitat
llingüística valenciana; evitant tant influències alienes i innecessàries
produïdes pel contacte en unes atres llengües,30 com formes artificioses.
En definitiva, s’han alçat a la categoria de norma els usos generals en valencià adés
nomenats i les formes genuïnes valencianes, que caracterisen al nostre idioma i el
singularisen tant en la seua família llingüística com en el conjunt de les llengües
romàniques. Fent normal, en la gramàtica i en la normativa, lo que és normal a nivell
general en el domini llingüístic valencià, a través d’un model que jerarquisa de
manera equilibrada les solucions dels grans blocs dialectals del valencià en els
escassos casos en que poden aparéixer diferències.
En este sentit, podem distinguir en valencià tres variants o dialectes sense massa
divergències (ya que una de les característiques del valencià, comparat en unes atres
llengües romàniques, és la seua notable uniformitat); estos són: el valencià central
(que més o manco comprén les comarques de l'Horta de Valéncia, el Camp de
Morvedre, el Camp de Túria, part de la Plana Baixa i pel sur s'estén per la Ribera fins
al riu Xúquer); el valencià septentrional (s'estén de la Plana Baixa cara al nort), que
inclou el valencià del Maestrat, varietat de transició cap al català; i el valencià
meridional (del riu Xúquer cara al sur) que inclou el valencià alacantí, en certes
característiques pròpies. Esta és la terminologia que usarem en la present obra.31
28
Tant per a descartar possibles barbarismes com per a documentar formes i usos havem acodit a
texts antics no lliteraris del sigle XIII i XIV com ara: Llibre del Repartiment (1257), Llibre de la
Cort de Justícia d'Alcoy (1263), Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina (1269, 1275, 1277...),
Llibre de la Cort de Justícia de Valéncia (1280, 1283...), Llibre d'establiments i ordenacions de la
ciutat de Valéncia (1296), Furs de Valéncia (1329), Ordinacions de Pere el Cerimoniós (1344),
Llibre dels feits del rei En Jaume (1380)...
29
Com hui alguns escritors valencians participen en el procés d'anexió al català, acceptant els usos
ortogràfics, lèxics i gramaticals convergents en ell (model normatiu adoptat per la Acadèmia
Valenciana de la Llengua), la present gramàtica no pren ad estos escritors com a referent cult o
model a seguir, sino a tots aquells que venen utilisant un model de llengua fidel en la realitat
llingüística valenciana, agrupats, la majoria d'ells, en la Associació d'Escritors en Llengua
Valenciana, puix són ells qui reflectixen en els seus escrits els usos generals, cults i genuïns
valencians.
30
A banda de les llengües que per proximitat geogràfica entren en contacte en el valencià, hui una
llengua internacional com l'anglés també s'ha de tindre en conte com a adstrat en les llengües
romàniques, a on la seua influència escomença a notar-se.
31
Sobre esta qüestió seguim com a referència l'obra de Manuel Gimeno Juan. Introducció a la
dialectologia: els dialectes valencians. Lo Rat Penat, Valéncia, 1996.
-21-
Per fortuna, l'intensa comunicació i intercanvi entre comarques valencianes, actuant
la ciutat de Valéncia com a centre geogràfic del territori i també com a centre
neuràlgic a nivell econòmic, polític i cultural, ha fet que el valencià no es fraccionara
en dialectes essencialment diferents, i que existixca un “valencià general” que tots
practiquem o podem practicar i en el que tots nos identifiquem, a pesar de les
peculiaritats comarcals o regionals hui ben conegudes per tots els parlants.
Açò fa que la majoria de valencians sigam conscients de lo que és comú a tots i lo
que és dialectal o considerat com a vulgar, i la normativa llingüística no pot anar
contra esta consciència colectiva. El nostre procedir supon, per tant, un respecte i un
reconeiximent als nostres majors i a tots aquells valencians que nos han precedit, que
han mantengut la llengua viva durant sigles i han anat fent-la evolucionar, com tota
llengua viva.32
El resultat, creem, és un model de llengua digne i real, en el qual, si deixem a banda
apriorismes i tendenciositats, nos identifiquem tots els valenciaparlants. No és un
model nou a assimilar o a deprendre, sino el reflex de lo que, en gran mida, ya
practiquem dia a dia els parlants en la nostra vida quotidiana. Se tracta d'un model ya
consolidat pels valencians, puix la llengua és per definició un sistema de signes
convencional, i els valencians ya havem convengut en parlar d'esta manera; ara
només se tractava de descriure este modo de parlar i les seues normes gramaticals.
Des d'un punt de vista metodològic havem tengut en conte aportacions d'orientacions
diverses (estructuralistes, generativistes...). Havem parat especial atenció a l'hora
d'entendre el funcionament general dels fenòmens llingüístics a l'enfocament cognitiu
i, en particular, a l'orientació que propon Ángel López García,33 pero intentant
despullar la nostra gramàtica de la càrrega terminològica especialisada que
comporten les diferents escoles llingüístiques.
Senyalàvem adés que l'abisme fonètic existent entre el valencià i el català (entenent
com a tal la seua variant oriental, sobre la que s'ha construït el català modern
estàndart, i que s'escampa progressivament per tota Catalunya, substituint al català
32
Un model idiomàtic que condene formes absolutament generals com aixina, tildant-les de
coloquials; que considere vulgar l'emmudiment de la -d- en les terminacions -ada, -ades i obligue a
pronunciar-la en formes com vesprada / vesprades; que margine el plural hòmens, dient que és
arcaic i introduint la forma forastera “homes”; que califique d'incorrecte l'us de la preposició a
davant de complement directe en te presente a Batiste, proponent “et presente Baptista”, que
fomente la confusió empobridora i antigramatical entre l’artícul definit el en el que passa i el neutre
lo en lo que passa, o grafie la terminació valenciana -isar a la catalana -itzar, per posar uns pocs
eixemples, és un model inacceptable que mai assumirà el parlant, que el fa gastar esforços inútils en
l’adquisició d’una normativa inapropiada per a l’idioma i que és, de bestreta, un model fracassat,
que condena a tots els valenciaparlants a una diglòssia colectiva i, a llarc determini, a la doble mort
de la llengua valenciana, per substitució a mans del castellà i per anexió a mans del català.
33
A. López García: Fundamentos de Lingüística Perceptiva, Madrit, Gredos, 1989; Gramática del
español, volums 1, 2 i 3, Madrit, Arco, 1994-1998; "L'adverbi", dins de Gramàtica descriptiva
catalana, Barcelona, Empúries, 2002.
-22-
occidental, més pròxim al valencià); aixina com també tot el lèxic valencià
diferencial, serien dos criteris suficients per a reivindicar, des d’àmbits purament
llingüístics, la nostra secular independència idiomàtica respecte del català i de les
atres llengües germanes de la familia idiomàtica occitanorromànica. Hi ha, no
obstant, molts atres aspectes que els parlants perceben, pero que no saben definir més
allà dels conceptes “vocabulari” o “accent”, i que constituïxen la columna vertebral
de la llengua valenciana.
És per això que esta nova gramàtica vol evidenciar, no solament la fonètica
valenciana –perfectament fixada des de fa décades a través de les normes
ortogràfiques de la RACV, popularment conegudes com “d’El Puig”–, o el lèxic
valencià –ya existixen diccionaris que l’arrepleguen i fixen–, sino també la seua
morfologia i la seua sintaxis; no com unes simples variants d'una atra llengua
superior, sino com a fets llingüístics característics de la llengua valenciana com a
sistema idiomàtic propi i independent.34
Plasmar la realitat i la singularitat del valencià era, puix, u dels objectius principals a
l'hora de fer esta gramàtica; i en esta direcció fa sigles que es venen donant alguns
passos. No és el moment ni el lloc per a ser exhaustius; mostres importantíssimes
d'açò són ya els treballs de Carles Ros en el sigle XVIII, en obres com el Tratat de
adages y refranys valencians, i practica pera escriure ab perfecció la lengua
valenciana de 1736. Ros, que publicà en 1739 el Breve Diccionario ValencianoCastellano i en 1764 el Diccionario Valenciano-Castellano, exponia ben clara quina
era la seua intenció en el títul del seu tractat, a pesar d'escriure'l pocs anys més tart de
l'abolició dels Furs del Regne de Valéncia en 1707, la qual, entre molts atres efectes,
apartà al valencià dels usos oficials i administratius.
Més recents són les obres de Josep Nebot i Pérez, com els Apuntes para una
Gramática valenciana popular de 1894 i el seu Tratado de ortografía valenciana
clásica de 1910, en la filosofia llingüística de les quals nos reafirmem. El llingüiste
vilarrealenc, si be parlava a soles d'ortografia, deixava ben clara la seua postura
llingüística, que nosatros compartim, en estes paraules: “la ortografía valenciana
legítima está hace ya siglos tan distanciada de la catalana como de la castellana, y si
bien es cierto que tiene mucho en común con una y otra, no debe en manera alguna
confundirse con ninguna de las dos, cuidando de mantener su autonomía y su
carácter propio”.
I afig: "los valencianos tenemos ya de antiguo nuestra lengua escrita propia y
especial, y no se comprende siendo la cosa tan clara, que vayan los escritores
valencianos dando tumbos y resbalones; unos echándose francamente en brazos de
34
Quan parlem de l'independència del valencià o la llengua valenciana, no estem negant la seua
relació en el seu diasistema; estem proclamant el dret a tindre ortografia i gramàtica pròpies (açò és,
un model llingüístic clarament caracterisat), com les tenen el català o l'occità, i com succeïx dins
d'uns atres diasistemes, com ara el que componen el gallec i el portugués.
-23-
la Academia Española y aceptando para el valenciano las reglas ortográficas
dictadas por ésta para el castellano; y otros haciendo algo mucho peor: adoptando
en sus escritos no ya la ortografía, sino hasta la analogía y la sintaxis catalana,
jurando, no obstante, y perjurando que escriben en valenciano puro y castizo".
Pero el nostre més directe antecessor, des d'un punt de vista gramatical, és el filòlec
Lluís Fullana i Mira. Quan en 1915 la Diputació Provincial de Valéncia creà el
Centre de Cultura Valenciana, actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el
primer encàrrec que se li feu a l'institució fon l'elaboració d'una gramàtica de la
llengua valenciana, i esta li encomanà al sabi de Benimarfull la seua redacció; un
filòlec prestigiós que ya havia publicat, entre uns atres treballs, les Normes
Ortogràfiques consensuades en 1914 per un gran número d’escritors en Lo Rat Penat.
La publicació en 1915 de la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de
Fullana és el primer estudi científic que veu la llum en esta real institució, i l'obra que
podem considerar antecessora de la que hui presentem, ya que esta, com aquella, és
una gramàtica acadèmica. La diferència està en que la gramàtica de Fullana, sent
institucional, era una obra d'autor i esta és el resultat de l'investigació, treball i debat
dels membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV.35
Ademés, la present gramàtica fon presentada a la Junta General de la RACV el 27 de
novembre de 2014 per al seu coneiximent i estudi per part de tots els acadèmics, i
aprovada en la Junta General del 18 de decembre del mateix any; tractant-se, per tant,
d’una obra acadèmica assumida per l'institució i els seus membres.
No volem deixar de recordar ací algunes de les paraules que en ella dirigix l'autor a
Teodor Llorente Falcó, Director del Centre de Cultura Valenciana: “No foren pòques
les dificultats que tinguérem que véncer per tractarse d'escriure la primera
Gramática d'esta Llengua. Per este motiu, no creem haver fet una tasca perfecta, ni
molt menys, pero será un ensaig que podrá servir de base, fetes les degudes esmenes,
a una Gramática completa que deurá publicarse en temps no llunyá, pera que puga
satisfer les necessitats de nòstres escritors”.
Algú podria pensar que des de que Fullana escrigué estes paraules han passat cent
anys en blanc; res més llunt de la veritat. Uns atres gramàtics, llingüistes i estudiosos
han elaborat no solament gramàtiques valencianes sino molts atres treballs sobre
diversos aspectes de la llengua valenciana, la majoria d'ells sent acadèmics o
membres agregats colaboradors de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes
d'esta institució o vinculats en ella i sempre tenint com a referent la gramàtica de
Fullana.
35
Seria injust oblidar ací la participació en la redacció d'esta gramàtica de destacats membres de Lo
Rat Penat o de la Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, que també formen part de la
Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV. És per açò que els estudis i debats sobre
la gramàtica han tengut lloc en les sèus de les tres institucions.
-24-
Aquella primera gramàtica valenciana36 també ha segut la nostra base a l'hora
d'elaborar la present gramàtica acadèmica, si be, seguint les pròpies indicacions de
l'autor, aquella ha segut esmenada i completada tenint en conte les moltes aportacions
que, en matèria llingüística i gramatical, s'han fet durant estos cent últims anys. En
este quefer mai havem estat a soles; gràcies a Fullana i ad estos treballs no ha calgut
escomençar ex novo.
Al contrari de lo que li passà a Fullana, per a nosatres han segut poques les dificultats
que hem hagut de véncer. Estes obres, que durant temps han anat satisfent les
necessitats dels usuaris, estudiosos, escritors, professors i alumnes, nos han aplanat el
camí, sent moltes d'elles continuadores de la gramàtica de Fullana, per lo que han
segut ben tengudes en conte a l'hora d'elaborar una gramàtica valenciana acadèmica
com esta. 37
Aixina, en este llarc camí iniciat en époques anteriors, tenim, com a fites més recents,
obres com En defensa de la llengua valenciana, de Miquel Adlert Noguerol, que fon
detonant de l'actual procés de revalencianisació llingüística que duem a terme; el
mestrage indiscutible d'autors com Xavier Casp, Josep Alminyana i Vallés o Joan
Costa; i el de les importants obres gramaticals que ya es redactaren seguint les
normes acordades per la RACV en 1979 i recolzades popularment en El Puig en
1981: com la Gramàtica normativa de la llengua valenciana de Josep Maria Guinot i
Galan, o les obres i gramàtiques d’Antoni Fontelles, Laura Garcia Bru i Chimo
Lanuza.
Totes elles, per motius exclusivament econòmics, hagueren de publicar-se en son dia
fòra de la RACV i a l'ampar d'una atra entitat centenària i senyera en l'us, l'estudi i
l'ensenyança de l'idioma com és Lo Rat Penat, o en editorials compromeses com Del
Sénia al Segura. De fet, l’edició de la present gramàtica torna a ser conjunta entre la
RACV i Lo Rat Penat.
36
Existiren algunes obres precedents, pero no són gramàtiques específicament valencianes; es tracta
de gramàtiques valenciano-llatines, com la de Bernat Vilanova publicada en Valéncia en 1500 i
dedicada a Joan Esteve, autor del Liber elegantiarum –una obra a mitan camí entre el diccionari i la
gramàtica–, una atra gramàtica valenciano-llatina és la de l'alcoyà Andreu Sempere, de la que es
feren més de quaranta edicions des del sigle XVI al XIX o la de l'almenarenc Miquel Ferrer de
1572. No oblidem l'obra que el valencià Jeroni Burgués edità en Barcelona en 1586 sobre flexió
verbal titulada Taula sumaria de tota Art de la conjugació...
37
S'han tengut en conte treballs que tracten algun aspecte del valencià, be siguen d'autors partidaris
d'una llengua valenciana independent o d'aquells que defenen la seua anexió al català. Treballs
sobre la flexió verbal valenciana com els de Renat i Ferris, G., Puig, R., Fontelles, A. o Àrias
Burdeos, J.A. Gramàtiques com la de Nebot i Pérez, J., Sanchis Guarner, M., Salvador, C., Guinot i
Galán, J. Mª, les de Fontelles, A., Garcia Bru, L. i Lanuza, J., la del Institut d'Estudis Valencians o
la de la Acadèmia Valenciana de la Llengua. Treballs sobre fonètica, fonologia i diversos aspectes
llingüístics com els de Revest i Corzo, Ll., Adlert Noguerol, M., Boronat Gisbert, J., Cremades
Marco, F., Miedes Bisbal, E., Costa Català, J., Ruiz Negre, A., Colomina, J., Casanova, E., López
Verdejo, V. i molts més, això sí, sempre seguint un criteri selectiu d'estricta valencianitat
llingüística.
-25-
Precisament eixe material llingüístic compost per ortografies, gramàtiques, flexions
verbals... junt a l'immens i secular material lexicogràfic valencià,38 evidencia, per un
costat, la consciència llingüística valenciana –el valencià és una llengua i és la
llengua pròpia dels valencians–39 i per l’atre, la no acceptació d'ingerències en esta
matèria;40 aixina com la voluntat, viva fins a hui, que els valencians tenim de
mantindre la nostra llengua com a instrument viu de comunicació, com a senya
màxima de la nostra identitat com a poble, i de conservar-la diferenciada de les atres
llengües romàniques, per molt pròximes, germanes o paregudes que siguen a la
nostra.
I és precisament el marc jurídic actual –l'Estatut d'Autonomia en el seu artícul sext
diu que “l'idioma valencià és l'oficial en la Comunitat Valenciana...”– el que nos
dona la major força moral per a compondre esta gramàtica.
38
La lexicografia valenciana no únicament és pionera entre les llengües romàniques, sino una de les
més fructíferes. Des del Llibre de concordances de Jacme March de 1371 fins al Diccionari general
de la llengua valenciana, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana de 2010, molts són els
diccionaris, vocabularis i glossaris valencians que han vist la llum, entre els més destacats el Liber
elegantiarum de Joan Esteve de 1489 (se publicà en Venècia en 1489, pero és una obra de 1472,
com consta en la dedicatòria d'Esteve a Ferran Torrella, sent aixina anterior no a soles al Universal
Vocabulario d'Alonso de Palencia de 1490, sino també al Lexicón de Nebrija de 1492 i al
Vocabulaire de Loys Garbin de 1487), els glossaris bilingües valencià-llatí del sigle XVII de
Gaspar Gil Polo i Josep Lop o el de Joan Vicent d'Exulve, en el XVIII els diccionaris de Carles Ros
i els de Manuel Joaquim Sanelo, Justo Pastor Fuster, Josep Mª Cabrera, Miquel Rosanes o Luis
Lamarca, en el XIX les obres lexicogràfiques renaixentistes de Josep Escrig i Martínez i Constantí
Llombart o Joaquim Martí Gadea i ya en el sigle XX Fullana. La producció de diccionaris i
vocabularis valencians durant el sigle XX i XXI és tan extensa que ací nos és impossible relatar-la.
39
M. Sanchis Guarner aixina ho expressava en La llengua dels valencians de 1933: “ La llengua
dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià. Qui renuncia a sa
llengua renuncia a sa pàtria i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua
mare..."
40
El filòlec valencià M. Sanchis Guarner, sent partidari de l’anexió del valencià al català pero
respectant les formes valencianes –com se deduïx de la seua Gramàtica Valenciana de 1950–
coneixia ben be la consciència llingüística dels valencians quan afirma en el seu llibre La llengua
dels valencians lo següent: “El sentiment de personalitat regional que sempre havem tingut els
valencians, impedia l'acceptació global de la doctrina gramatical catalana unificada i
modernitzada per Fabra. Els valencians hauríem rebutjat considerant-lo una intolerable imposició,
tant el sistema gramatical fabrista com qualsevol altre que es titulàs català, si no feia concessions
demostratives de respecte a les particularitats regionals valencianes. El procés unificatiu, perquè
fos viable, calia promoure'l des de dins, havia de ser iniciativa dels propis valencians”.
Pero per a fer-ho des de dins s'havien de comprar voluntats; bona mostra és que des de 1978 Acció
Cultural del País Valencià, associació que promou l'anexió llingüística i cultural del valencià i lo
valencià a la llengua i cultura catalanes és l'entitat valenciana més subvencionada per la Generalitat
de Catalunya, i no és l'única, en sifres millonàries. De fet, la Generalitat, només en 2014 destinà 1,1
millons d'euros a la promoció del català en Valéncia i pagà els 715.411,43 euros de l'hipoteca de la
sèu d'Acció Cultural de PV en Valéncia. (Alberto Caparrós. ABC. C. Valenciana. 12-02-2014).
-26-
3. Una nova gramàtica per al futur
La consideració del valencià com a idioma autònom i l’adopció de l’estàndart
independent promogut per la RACV (àmpliament acceptat per milers d’usuaris i una
notable nòmina d’escritors), que el dota de tots els instruments per al seu us cult,
constituïx un requisit indispensable per a la recuperació de la llengua i l’extensió
ineludible del seu us social.41
Ponsoda i Segura42 reconeixen que l’assimilació de l’estàndart català impost en terres
valencianes des de 1983 és més profunda entre els castellaparlants que entre els
propis valenciaparlants: prova inequívoca de la falta d’identificació dels valencians
en la mixtura valenciana-catalana imposta pels poders públics.
El mateix estudi posa de manifest un significatiu rebuig per part de la població
valenciana, principalment de la femenina, respecte a un estàndart català en el que no
es sent identificada. Redon43 remarca la necessitat d’un estàndart pròpiament valencià
que favorixca l’identificació afectiva en ell, la seua acceptació i, com a conseqüència,
l’extensió del seu us social.44
41
Despuix de trentadós anys d’aplicació d’un model normatiu anexioniste la realitat és crua: la
competència en llectura i especialment en escritura dels valencians és significativament inferior a la
dels parlants d’unes atres llengües peninsulars, i la baixada de l’us real de l’idioma és inquietant:
l’us oral predominant del valencià en els amics, per eixemple, ha baixat d’un 44% en 1985
(pràcticament igualat en el del castellà) a un 32% en 2004, mentres l’us predominant del castellà ha
pujat d’un 45% en 1985 a un 51% en 2004. Mentres un 48,5% de les persones majors usen
prioritàriament el valencià en la llar, este percentage descendix a mida que nos movem a edats
menors, fins a aplegar a només un 29% entre la franja d’edat més jove (segons l’enquesta sobre la
situació social del valencià, patrocinada per la AVL en 2004, apud Ò. Rueda, ¿Té futur la
normativa de l’idioma valencià? Valéncia, Mosseguello, 2014, pàgs. 128-137).
42
Ponsoda, J. J. i Segura, C., “Una alternativa tripartida: la varietat tradicional, la varietat estàndard
catalana o la varietat estàndard espanyola”, Caplletra, 21 (1996), Valéncia, Universitat de Valéncia,
pàgs. 47-93, apud M. À. Lledó, “The Independent Standardization of Valencian: From Official Use
to Underground Resistance”, en Joshua Fishman i Ofelia García (editors), Handbook of Language
and Ethnic Identity: The Success-Failure Continuum in Language and Ethnic Identity Efforts, Nova
York-Òxfort, Oxford University Press, pàgines 336-348.
43
Redon, A., “Una experiencia de billingüisme educatiu: Valencia 1982-2002”, Revista de
Filologia Valenciana, 10 (2003), pàgs. 143-166, apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la
llengua valenciana.
44
Són comuns els casos de castellaparlants que superen els exàmens de la Junta Qualificadora de
Valencià, que seguix l’estàndart alié català, sense tindre una competència satisfactòria en l’idioma, i
de valenciaparlants que els suspenen o només en molta dificultat conseguixen superar-los. És un fet
incontestable que els chiquets valenciaparlants quan ixen de classe continuen parlant en un model
de llengua valenciana molt lluntà dels models artificials catalans que els han impost durant la
jornada escolar.
D’esta manera, tan sols se favorix un divorç entre el valencià coloquial i el cult, dificultant la
superació de la diglòssia en el castellà i afegint-ne una nova, esta volta respecte del català, puix el
-27-
La situació es veu agreujada pel fet de que l’estàndart català dissenyat per a Valéncia
respon a un model unitariste orientat a suplantar el lèxic i les formes patrimonials
valencianes per les catalanes. Aixina, per eixemple, en substitució del castellanisme
fresa no es propon la forma patrimonial valenciana fraula, sino la catalana maduixa.
Igualment, se promou l’us de les formes arcaiques reforçades dels demostratius
aquest, aqueix en conte de les formes patrimonials este i eixe, més pròximes al llatí, i
reflex de l’influix humaniste en la llengua valenciana del sigle XV. Tractar
d’impondre els demostratius reforçats, oblidats per uns atres idiomes pròxims fa
sigles, és tan absurt com si es pretenguera impondre en el castellà o el portugués les
formes arcaiques aqueste, aquese. Un atre eixemple ben clar el constituïx l’imposició
del topònim València escrit en e oberta, d’acort en la pronunciació catalana, en conte
d’en e tancada com se pronuncia en tot el Regne de Valéncia.
Més preocupant encara és el fet de que dita llínea d’estandardisació assimilacionista
es presenta com l’única possible per als que pretenen l’anexió del valencià al català.
Estos autors no contemplen ni poden acceptar un atre estàndart que siga més
respectuós en el valencià, perque, a causa de la consciència llingüística autònoma
valenciana, això cristalisaria inevitablement en el model propi i independent valencià
promogut per la RACV que pretenen evitar siga com siga, per motius exclusivament
ideològics.45
La realitat és que les concessions inicials a les formes patrimonials valencianes,
necessàries per a suavisar el rebuig de l’imposició del català en Valéncia, han anat
desapareixent, en la pràctica diària –en els usos administratius, en tots els nivells de
l’ensenyança, en internet, en el mateix model llingüístic usat per la majoria
d’editorials valencianes–, en favor d’un estàndart cada volta més orientat a
l’assimilació i suplantació del valencià per part del català.
Pero la recuperació social del valencià requerix un estàndart autònom i independent,
clarament caracterisat, prescriptiu i no optatiu, d’acort en la consciència llingüística
valenciana. De fet, a pesar de l’imposició de la normativa catalana en les escoles des
model normatiu oficial, en la pràctica, s’ha convertit en un sociolecte usat només en certs rogles de
la comunitat educativa i alguns sectors polítics.
45
Diu Polanco: “Al marge d’una bella fórmula que satisfeia els inconvenients regionals, la mateixa
proposta normativa de Sanchis Guarner –i la dels altres lingüistes que s’hi han pronunciat o dels
gramàtics que han col·laborat en la codificació– va haver de limitar-se a assumir plenament les
solucions del català literari en allò que ambdues variants, valenciana i catalana, no són
vertaderament compatibles i, per tant, a fixar tan sols la morfologia i recomanar una pronunciació
i un ús preferent dels lexemes regionals. Els anys guanyats per Catalunya impedien les vel·leïtats
d’una codificació total des del País Valencià, prescindint del que ja era moneda corrent més enllà
de l’Ebre, si no es volia córrer el risc d’una normativització independent, d’una secessió
idiomàtica”. Polanco, L. B., “La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives”,
Problemàtica de la normativa del català (Actes de les primeres jornades d’estudi de la llengua
normativa), Barcelona, PAM, pàg. 123 (apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua
valenciana).
-28-
de 1983, l’estàndart independent de la RACV és encara usat per numerosos escritors,
institucions públiques i privades, i per professors universitaris a l’impartir les seues
classes en valencià.
En dita normativa està publicada, per eixemple, la traducció al valencià del Nou
Testament, aprovada per la Conferència Episcopal Espanyola. I segons el reconte
realisat per Pau Giner en 200646 partint de les senyes oficials del Ministeri de Cultura,
del total dels 5.679 títuls inscrits entre 1979 i 2005 en ISBN valencià, el 15% (858)
foren publicats en normes de la RACV. Si descontem del total els llibres de text, uns
2.300, la normativa dels quals ve imposta per l’administració, la normativa de la
RACV hauria segut triada en el 34% de les obres, a pesar de no ser hui oficial.
Sense dubte, la normativa independent valenciana tindria una gran acceptació si es
difonguera i promocionara com pertoca, i en tal cas l’identificació dels
valenciaparlants en ella contribuiria sense dubte a recuperar l’us social de la llengua, i
a superar definitivament l’històrica diglòssia en el castellà. Prova d’això és la gran
manifestació celebrada en Valéncia en juny de 1997 reclamant l’oficialisació de la
normativa de la RACV en la que participaren entre 70.000 ciutadans, segons fonts de
la policia, i 500.000, segons les entitats convocants.
Esta obra vol ser, per tant, una mostra més de la pervivència tenaç de la nostra llealtat
llingüística, i de la voluntat encara majoritària entre els valencians de parlar un
idioma propi i diferenciat: voluntat diferenciadora que va més allà de la llengua,
perque com digué el poeta provençal Frederic Mistral, “qui té la llengua té la clau”.47
El major premi per a la comissió redactora d’esta gramàtica serà, precisament, que el
nostre treball aporte arguments de pes als valenciaparlants conscients. Primer, per a
que puguen descobrir visions alternatives a l’anexionisme oficial; segon, per a que
puguen afirmar, convençuts i sense complexos, la seua pròpia personalitat idiomàtica;
i tercer, per a que entre tots pogam contribuir a superar definitivament la secular
anarquia normativa valenciana, i a forjar eixe necessari model llingüístic clarament
valencià.
Un model indiscutiblement valencià per a una llengua valenciana que, tart o pronte,
en l’esforç i el treball de tots, serà definitivament reconeguda, a nivell estatal i
internacional, com a subjecte idiomàtic independent.
Un model que faça identificar-se al parlant en la seua llengua, que el faça sentir-se
segur i orgullós d’usar-la, de conversar en ella, de transmetre-la a sos fills i a sos nets,
46
47
Pau Giner, La normativa pròpia valenciana. Estudi retrospectiu. Inèdit.
Unes paraules de l'historiador J. San Valero Aparisi resumixen este sentiment: “Si som lo que
som, serem. Si som lo que són, no serem. I nosatres volem ser, ara i sempre, valencians”. No volem
trencar els llaços que nos unixen a occitans, catalans, mallorquins... pero no podem acceptar que
estos se convertixquen en cadenes, sobretot respecte a Catalunya.
-29-
de llegir-la i d’escriure-la, de mantindre-la sana i viva, en totes les seues
característiques pròpies.
Lligguen les pàgines de la gramàtica, investiguen en elles, analisen-les, estudien-les,
pero, sobretot, parlen i escriguen en valencià, fent bon us d’esta normativa valenciana
que des de fa décades venim construint. Eixa, i no atra, serà la nostra major força com
a llengua de cultura. Si això conseguim, que no és poc, el nostre objectiu estarà
complit.
Voro López Verdejo
Director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de
Cultura Valenciana
ORTOGRAFIA
-33-
1. L’ALFABET
1.1. L’ALFABET VALENCIÀ
Se denomina alfabet o abecedari48 la série convencionalment ordenada de lletres
usades per a representar gràficament una llengua. El seu us se descriu en apartats
posteriors de la gramàtica. En valencià l’alfabet consta de les següents vintissís
lletres, també denominades grafemes:
Lletra
Nom de la lletra
Mayúscula
Minúscula
A
a
a
B
b
be o be alta
C
c
ce
D
d
de
E
e
e
F
f
ef (efe)
G
g
ge
H
h
hac49
I
i
i
J
j
jota
K
k
ka
L
l
el (ele)
M
m
em (eme)
N
n
en (ene)
O
o
o
48
Des d'época clàssica fins a hui també se li dona el nom de beceroles tant a l'alfabet com al primer
llibre de llectura a on s'ensenya a llegir.
49
És el nom que li donen gramàtics com Carles Ros o José Mariano Ortiz. Jaume Roig fa rimar el
nom de la lletra en “flac”: Si.l pols te flach, han lo per “h” (Espill). Donem preferència, per tant, al
nom “hac” sobre el castellanisme “haig”, encara que este nom és també acceptable en registres
manco formals.
-34-
Lletra
Nom de la lletra
Mayúscula
Minúscula
P
p
pe
Q
q
cu
R
r
er (erre)
S
s
es (esse)
T
t
te
U
u
u
V
v
ve o ve baixa
W
w
ve doble
X
x
eix o xe50
Y
y
i grega
Z
z
zeta
Recomanem els noms ef, el, em, en, er i es per a les lletres respectives f, l, m, n, r i s
perque, ademés de representar els noms llatins originaris dels grafemes, són els
propis de la tradició ortogràfica valenciana, segons fa patent, per eixemple, l’obra
llingüística de Carles Ros. Les formes efe, ele, eme, ene, erre i esse són
castellanismes naixcuts de l’adaptació de les formes llatines a la fonètica del castellà.
Totalment inadmissibles són els noms *efa, ela, ema, ena, erra, essa divulgats per la
normativa catalana, puix resulten de l’adaptació dels noms castellanisats a la
pronunciació del català oriental; és dir, són una catalanisació d’una castellanisació.
1.2. ELS DÍGRAFS
Ademés de les lletres, que són els signes gràfics simples que conformen l’alfabet, el
valencià usa també diversos dígrafs, és dir, combinacions de dos lletres que
representen un únic sò. El seu us se descriu en el capítul 4 de la Gramàtica. Tenim els
dèu dígrafs valencians següents:
50
És admissible també la forma d’orige castellà equis perque goja de vitalitat en la llengua actual,
encara que són més recomanables en registres formals les formes genuïnes eix o xe.
-35-
Dígraf
Nom
ch
che o ce hac
gu
ge u
ig
i ge
ll
ell (elle) o
doble el
ny
eny (enye) o
en i grega
qu
cu u
rr
doble er
(doble erre)
ss
doble es
(doble esse)
ts51
te es
tz
te zeta
Ya que la ch, ll i ny no són lletres sino dígrafs, no tenen entrada separada com a lletra
en els diccionaris valencians, com tampoc la tenen els restants dígrafs; és menester,
per tant, d’acort en la convenció internacional, buscar les paraules escomençades per
ch, ll o ny dins de les lletres c, l i n, respectivament.
Tenint en conte el seu us consolidat entre els parlants, acceptem el nom che per al
dígraf <ch> encara que, com no es tracta d’una lletra, estrictament parlant no li
correspon ningun nom i podem referir-nos ad ell com a ce hac. Per la mateixa raó són
correctes els noms ell (elle) i eny (enye) per als dígrafs respectius <ll>, <ny>,
arreplegats per alguns gramàtics valencians, junt als respectius noms doble el i en i
grega.
51
Existix certa controvèrsia respecte a si els grups ts i tz representen uns verdaders dígrafs; de fet, la
normativa els considera heterosilàbics a l’hora d’efectuar la separació silàbica.
-36-
1.3. VARIANTS DE LES LLETRES
Lletra
modificada
Nom
ç
cedeta
La grafia cedeta és una variant de la lletra c, modificada per un signe diacrític. Per
eixe motiu l’ordenació en el diccionari d’una paraula escrita en cedeta és exactament
la mateixa que si duguera la c. Tal com la posició d’una paraula en el diccionari no es
veu alterada pel fet de que duga o no duga signes diacrítics com l’accent o la diéresis,
tampoc canvia pel fet de que la c aparega o no trencada en el seu traç inferior. També
es coneix en el nom de ce trencada.
1.4. CORRESPONDÈNCIA ENTRE GRAFIA I SÒ
1.4.1. Introducció
El fonema és l’unitat distintiva mínima que sense tindre significació pròpia nos
permet diferenciar dos significats: dos paraules distintes.
D’esta manera, el significat diferent de bòt i pot se basa en que els fonemes /b/ i /p/,
encara que compartixen algunes característiques (els dos són bilabials i oclusius), ne
tenen una de diferent: /b/ és sonor i /p/ és sort. Per això són, en llengua valenciana,
dos fonemes, perque permeten distinguir les significacions d’eixes dos paraules (i de
moltes atres més).
Per una atra banda, el sò és la realisació física d’un fonema. És lo que pronuncia
realment un parlant quan té l’intenció d’emetre un fonema. La producció d’un sò està
sempre en funció dels atres sons que l’acompanyen en la cadena fònica. Açò fa que
un mateix fonema tinga diverses manifestacions contextuals que no són distintives a
nivell llingüístic i que no tenen reflex a nivell ortogràfic. Cada una d’elles rep el nom
de alòfon.
Al contrari que l’inventari fonològic, que és tancat per a cada llengua (o com a mínim
per a cada estàndart llingüístic), els sons són molt més numerosos, perque depenen
del context en que apareixen, l’extracció social o procedència dialectal de la persona
que els pronuncia, la situació de major o menor formalitat en que es pronuncien, etc.
Per a transcriure els fonemes d’una manera homogénea s’usen diversos sistemes, dels
quals el més estés és l’Alfabet Fonètic Internacional (AFI, o IPA en anglés), que és el
que utilisarem en esta obra.
-37-
La lletra o grafia és la representació gràfica del fonema. La majoria dels sistemes
ortogràfics, que són una convenció social de tota la comunitat de parlants entre la
tradició i l’evolució idiomàtica, no són estrictament fonètics, de modo que a un
fonema li poden correspondre una o més grafies (per eixemple, c, k, q, per al fonema
[k]), una grafia pot representar més d’un fonema (per eixemple, c pot representar el
fonema [k] o el fonema [s], i per últim una grafia pot no representar ningun fonema
(la h, que és muda, o la d intervocàlica en la terminació –ada).
L’ortografia és la part de la gramàtica que s’ocupa de les lletres i de les normes que
regulen el seu us per a transcriure per escrit la llengua oral. Esta convenció social,
variable en el temps, fon durant sigles un consens tàcit entre els erudits. No obstant,
en dates més recents, les necessitats pròpies de nous actes comunicatius i l’extensió
de l’alfabetisació en la població han determinat que existixca al respecte un consens
més estricte i estable, generat a través dels òrguens acadèmics que en cada llengua se
consideren la referència en matèria normativa, una volta conseguit el consens social
en quant al model normatiu a seguir.
Definit l’estàndart valencià –a partir de les realisacions pròpies i més genuïnes del
valencià general– com la modalitat més adequada per als usos generals de l’idioma a
nivell administratiu, acadèmic o en els mijos de comunicació, s’obté la
correspondència entre grafies i sons que es descriu en els següents apartats.
1.4.2. El vocalisme
Una vocal és un fonema que s’articula a soles en la vibració de les cordes vocals, al
contrari que les consonants, en les quals hi ha una obstrucció en algun punt de
l’aparat fonador (faringe, cavitat bucal o cavitat nassal).
El sistema vocàlic està compost en valencià per sèt vocals:
Símbol
fonètic
Correspondència
ortogràfica
Eixemples
Classificació
fonològica
[a]
<a>, <à>
pallola,
gerra
alfàbega, Anterior obert
[ɛ]
<e>, <è>
melsa, sèt
[e]
<e>, <é>
cresta, Valéncia, Anterior semitancat
atre, café
Anterior semiobert
-38-
Símbol
fonètic
Correspondència
ortogràfica
Eixemples
Classificació
fonològica
[i]52
<i>, <í>, <ï>
iglésia, juí, aïna, Anterior tancat
lleixa, boirós
[ɔ]
<o>, <ò>
parot, açò
Posterior semiobert
[o]
<o>, <ó>
llomello, albelló
Posterior
semitancat
[u]
<u>, <ú>, <ü>
unflar,
ataüt,
feudal
brúfol, Posterior tancat
llauger,
1.4.3. El consonantisme
La classificació de les consonants se fa en tres nivells:
- Per la zona d’articulació: bilabials, labiodentals, dentals, alveolars,
postalveolars, palatals i velars.
- Pel modo d’articulació: oclusives, fricatives, africades, laterals, aproximants,
vibrants (simples i múltiples) i nassals.
- Per la vibració de les cordes vocals: sordes si no existix vibració, i sonores si
n’existix.
D’esta manera, l’inventari de fonemes consonàntics de la llengua valenciana és el
següent (s’indiquen entre paréntesis els alòfons o variants contextuals, sense valor
distintiu): 53
52
Els fonemes vocàlics [i] i [u] se convertixen en “semivocals” quan formen part d’un diftonc
decreixent (lleixa, boirós, llauger, feudal). Estos casos se transcriuen fonèticament en un diacrític:
[i̯ ], [u̯]. Veja’s l’apartat L’agrupació silàbica. Notem també que en alguns topònims i llinages que
acaben en diftonc decreixent, per tradició, s’escriu en y la [i̯ ] final: Gay, Verdoy, Llombay, Alcoy.
53
S’inclouen en el quadro els fonemes en valor distintiu del valencià general i estàndart, i els
alòfons més usuals. No s’inclouen fonemes d’us molt esporàdic, com la fricativa glotal sorda [h]
que només s’usa en certes interjeccions (ehem, ha) o estrangerismes (hegelià, hall), ni la dental [θ]
o la velar [x] que només poden aparéixer en castellanismes i algun estrangerisme.
-39Zona
d’articulació
LABIAL
Bilabial
Modo
d’articulació
sort
sonor
Oclusiu
p
b
Fricatiu
(β)
CORONAL
Labiodental
sort
f
sonor
Dental
sort
sonor
t
d
v
Africat
(ð)
Alveolar
sort
sonor
DORSAL
Postalveolar
sort
s
z
ʃ
(ʒ)
ʦ
ʣ
ʧ
ʤ
l
Lateral
Aproximant
Vibrant simple
ɾ
Vibrant
múltiple
r
Nassal
m
sonor
(ɱ)
n
Palatal
sort
sonor
Velar
sort
sonor
k
g
ʝ
(ɣ)
ʎ
(j)
w
ɲ
(ŋ)
D’acort en l’inventari anterior, tenim el següent quadro d’equivalències entre
fonemes i grafemes per a la llengua valenciana:
Símbol fonètic
Correspondència
ortogràfica
Eixemples
Classificació
fonològica
[b]54
<b>
broma, comboyar
Bilabial oclusiu
sonor
[d]55
<d>
dumenge, supondre
Dental oclusiu
sonor
[f]
<f>
faena, flexibilisar,
embaf
Labiodental fricatiu
sort
[g]56
<g>
garaig, regne, rogle
Velar oclusiu sonor
<gu>
guitarró
54
En alguns casos el fonema [b] presenta l’alòfon [β], bilabial fricatiu sonor, i en ocasions
s’ensordix en [p]. Vore el punt 4.1.
55
En determinats contexts el fonema [d] coneix l’alòfon [ð], fricatiu dental sonor, i en ocasions
s’ensordix en [t]. Igualment, s’emmudix en certes posicions intervocàliques. Vore el punt 4.3.
56
En determinats contexts el fonema [g] presenta l’alòfon [ɣ], fricatiu velar sonor, que en
pronunciacions relaixades pot aplegar a elidir-se. Vore el punt 4.4.
-40-
Símbol fonètic
Correspondència
ortogràfica
Eixemples
Classificació
fonològica
[ʝ]57
<y>
ya, boya, tramoyiste,
peryòdic
Palatal fricatiu
sonor
[k]58
<c>
cult, alacrà, vehícul,
dacsa, aladroc, llarc
Velar oclusiu sort
<q>
quadro
<qu>
quixal
<k>
kayak
<ch>
Albuixech, Doménech,
March
[l]
<l>
litro, melic, alçar,
llépol
[ʎ]
<ll>
llavar, rellamp, rastoll Palatal lateral sonor
[m]59
<m>
misto, palometa,
llegítim, colombaire
Bilabial nassal
sonor
[n]60
<n>
navaixa, tana, pronte,
roïn
Alveolar nassal
sonor
[ɲ]
<ny>
nyespla, companyó,
enguany
Palatal nassal sonor
[p]61
<p>
perea, sépia, aljup,
sèptim
Bilabial oclusiu
sort
[ɾ]62
<r>
orage, sargent,
defendre, eixir
Alveolar vibrant
simple sonor
57
El fonema [ʝ] presenta un alòfon aproximant, [j]. Vore el punt 4.10.
58
El fonema [k] se sonorisa en ocasions en [g]. Vore el punt 4.4.
Alveolar lateral
sonor
59
En determinats contexts el fonema [m] coneix l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. Vore el punt
4.13.
60
En determinats contexts el fonema [n] presenta l’alòfon [ŋ], velar nassal sonor, i en uns atres,
l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. Vore el punt 4.13.
61
El fonema [p] se sonorisa en ocasions en [b]. Vore el punt 4.1.
62
En posició final de paraula el fonema [ɾ] s’elidix dialectalment en alguns llocs. Vore el punt 4.15.
-41-
Símbol fonètic
Eixemples
Classificació
fonològica
<r>
rabosa, enrefilar
<rr>
arruixar
Alveolar vibrant
múltiple sonor
<z>
zebra, almorzar, onze,
bizantí
<s>
fesol, organisar,
desdir-se
<s>
servici, ensenyança,
redòs, antesala,
polisèmic
<ss>
dèsset, passeres
<c>
cego
<ç>
postiça, abraç
[t]64
<t>
tindre, femater, huit,
Dental oclusiu sort
alluntar, fret, almirant,
cult
[ʤ]65
<j>
joguet, jupetí, ensajar,
enjorn
<g>
giner, albargina,
colege
<ts>
potser, assunts
[r]
[z]63
[s]
[ʦ]
Correspondència
ortogràfica
Fricatiu alveolar
sonor
Fricatiu alveolar
sort
Postalveolar66
africat sonor
Alveolar africat
sort
63
En valencià central se produïx un ensordiment del fonema [z], com a resultat del qual se confon
en [s]. Vore els punts 4.5 i 4.6.
64
En alguns contexts el fonema [t] se sonorisa en [d]. Vore el punt 4.3.
65
En valencià central se produïx un ensordiment d’este fonema, que es confon en [ʧ]. Per una atra
banda, en el valencià més septentrional és comú que el fonema africat [ʤ] siga generalment
pronunciat fricatiu [ʒ]. En certes situacions, el fonema [ʤ] tendix a desafricar-se i a presentar com a
alòfons els fricatius [ʒ] o [ʃ]. Vore els punts 4.7 i 4.8.
66
Els fonemes [ʧ], [ʤ] i [ʃ] són descrits per alguns tractadistes com a “palatals” o “prepalatals” en
lloc de “postalveolars”, si be en esta obra seguim la nomenclatura més estesa internacionalment.
-42-
Símbol fonètic
[ʧ]
Correspondència
ortogràfica
Eixemples
Classificació
fonològica
<ch>
charrar, pancha,
picher, despachos,
Chimo
<g>
bolig, Tírig
<ig>
escabeig, Elig
[ʣ]
<tz>
dotze, betzo, L’Atzúvia Postalveolar africat
sonor
[v]67
<v>
viudo, prevore,
descanviar
<w>
wàter
<u>, <ü>
aigüera, aquareliste,
hui, meues
<w>
western
<x>
Xàtiva, xilòfec,
eixèrcit, patix, oix.
[w]
[ʃ]
67
Postalveolar africat
sort
Labiodental fricatiu
sonor
Velar aproximant
sonor
Postalveolar
fricatiu sort
En valencià central i parcialment en el septentrional, el fonema [v] se confon en el bilabial [b].
-43-
2. L’AGRUPACIÓ SILÀBICA
2.1. LA SÍLABA
La sílaba és un fonema o grup de fonemes articulats en una sola emissió fònica, que
conté un núcleu de perceptibilitat prou alta entre dos depressions successives de
l’emissió de veu: bres-qui-lle-ra, lle-tu-ga.
El núcleu silàbic en valencià és sempre una vocal, que pot anar precedida o seguida
d’una o més consonants o vocals. Si dins d’una mateixa sílaba apareixen dos o tres
vocals (crei-xi-ment, a-guai-tar), dites combinacions vocàliques se denominen,
respectivament, diftoncs i triftoncs.
Segons la cantitat de sílabes, les paraules se classifiquen en monosílabes, si només
tenen una vocal (bou, sòrt) i polisílabes, si en tenen dos o més (al-çar, a-fo-nar, Valén-ci-a).
Denominem accent lèxic, fonètic o prosòdic al fenòmen pel qual se produïx, en la
parla, un realç fonètic en una sílaba. Eixa sílaba, que es pronuncia en més força que
les contigües, se denomina tònica, i les que carixen de dit accent lèxic, àtones.
Les paraules monosílabes poden ser tòniques (si tenen un accent lèxic propi, com hui,
colp, junc, lux, nuc, bes) o àtones, si per a pronunciar-se necessiten recolzar-se en una
paraula tònica (la, de, vos, que, o). En les paraules polisílabes, la sílaba tònica, en la
que recau l’accent lèxic, se pronuncia en més força que les atres: du-men-ge, far-dacho, cu-dol, a-sso-ci-a-ci-ó, dí-huit.
Estes paraules polisílabes se classifiquen en agudes, si la sílaba tònica és l’última (arrui-xó, a-pe-ga-lós, a-ple-gar, ca-mi-ons, a-ti-fells, fe-sol), planes, si la sílaba tònica
és la penúltima (he-dra, es-pen-ta, hò-mens), esdrúixoles, si la sílaba tònica és
l’antepenúltima (màix-que-ra, sé-ni-a, é-po-ca), i sobreesdrúixoles, si la sílaba tònica
s’encontra en una posició anterior: sé-ri-a-ment, si-mul-tà-ne-a-ment.68
2.2. LA DIVISIÓ O SEPARACIÓ SILÀBICA EN VALENCIÀ
La separació silàbica en valencià –partint de la realitat fònica de l’idioma– seguix les
normes següents, que afecten a l’escritura (en el cas d’haver-se de dividir una paraula
entre dos llínees successives en un escrit) i poden ser útils per a analisar mètricament
un poema:
68
Esta classe de paraules presenta, ademés de l’accent lèxic principal, un accent secundari en el
sufix –ment.
-44-
a) Tota consonant s’unix a la vocal següent formant sílaba, encara que la consonant
vaja precedida de vocal: ba-doc, me-lic, ti-mo-net.
b) Quan dos consonants apareixen juntes i van entre vocals (aplanar, atraure,
soflamar) hem de tindre en conte que les consonants p, b, f, c (k), g + l, r, formen
sílaba i no es poden separar: re-pla-nell, a-pri-mar, a-bla-nar, o-bri-rem, e-flu-vi,
o-fre-na, o-clu-si-ó, à-cra-ta, re-glo-tar, a-gra-nar. De la mateixa manera les
consonants t, d, + r formen sílaba i no es poden separar encara que vagen entre
vocals: a-trau-re, a-la-dre.
c) En qualsevol cas distint a l’anterior en el que dos consonants s’encontren entre
dos vocals, les consonants se dividiran formant la primera consonant sílaba en la
vocal anterior i la segona consonant formarà sílaba en la vocal posterior: im-pondre, or-de-na-dor, des-bu-de-llar, tan-cat.
d) Totes les consonants que precedixen a la primera vocal de la paraula, formen
sílaba en ella: pron-te, mne-mo-tèc-ni-a, gra-ne-ra.
e) Totes les consonants que seguixen a l’última vocal de la paraula, formen sílaba en
ella: re-llamps, di-vorç, jó-vens.
f) Quan tres consonants apareixen juntes i van entre vocals (transport, substantiu,
implorar), hem de tindre en conte si es tracta d’un grup consonàntic com els
citats en l’apartat b); en eixe cas les dos últimes consonants formen sílaba en la
vocal que seguix (im-plo-rar). De no ser este el cas, les dos primeres consonants
pertanyen a la sílaba anterior i l’atra a la posterior: trans-port, subs-tan-tiu.
g) Els dígrafs, grups de dos grafies que representen un sò (ch, ll, rr, ny, ss, ig, qu,
gu), pertanyen sempre a la sílaba següent: pan-cha, pe-llor-fa, mon-ta-nyar, rama-ssa-da, ca-rras-ca. Els dígrafs ll, ny més el dígraf –ig (roig, Terrateig) en
posició final de paraula formen evidentment sílaba en l’última vocal: bas-coll,
For-ta-leny, des-paig.
h) Els dígraf ts (en posició central de paraula) i tz són considerats heterosilàbics, per
lo que pertanyen a la sílaba anterior i posterior, separant-se: pot-ser, cat-so-le-ta,
dot-ze, At-ze-ne-ta, bat-zo-les.
i) Les formes apostrofades com l’artícul l’, la preposició d’ i els pronoms, formen
sílaba en la vocal següent (t’en-go-li-res, d’a-cí, l’ho-me-not, l’a-rrui-xó) o
anterior (lli-be-ra’m, lla-va’t, a-rre-ple-ga’n, a-mon-to-na’l, a-ssen-te’s), en
funció de la seua posició.
j) Les vocals que formen part d’un diftonc o un triftonc pertanyen a la mateixa
sílaba i, per tant, no poden separar-se (au-ca, cui-xot, a-guai-tí). Les que formen
hiat pertanyen a sílabes distintes i sí que han de separar-se: vir-tu-al, for-tu-ït, biò-lec, a-é-re-u, ci-èn-ci-a. (pot vore’s el criteri normatiu respecte a l’existència de
diftonc o hiat en els punts següents).
-45-
2.3. ELS DIFTONCS
2.3.1. Definició
Un diftonc és un grup de dos vocals contigües que formen part d’una sola sílaba (ai
en co-lom-bai-re; ou en mou-re; iu en viu-do). Per contrast, se diu que existix un hiat
quan dos vocals contigües no formen part de la mateixa sílaba (oe en co-et-a; oï en
ro-ïn; ia en vi-a-jar; ae en pla-er; aó en bra-ó; aí en pa-ra-ís).
És freqüent que una mateixa combinació vocàlica, depenent de la paraula en que
s’encontre, s’articule com a diftonc (en una sola sílaba) o com a hiat (en dos sílabes
distintes). Inclús en ocasions, en la llengua parlada real, una mateixa combinació en
una mateixa paraula també s’articula com a diftonc o hiat en funció de la procedència
dialectal del parlant, del lloc que ocupa la combinació vocàlica en la seqüència
parlada o de la major o menor relaixació en la pronunciació, segons se detallarà.69
En este sentit, hi ha una série de combinacions vocàliques, refermades per la tradició
lliterària dels nostres millors escritors, que en llengua valenciana són diftoncs
estables i mai poden pronunciar-se com a hiat. Estos diftoncs són els que la normativa
pren com a referència per a fixar quines combinacions vocàliques han de considerarse sempre diftoncs i quines sempre hiats70 (a efectes ortogràfics, com a model per a
l’estàndart oral, i com a criteri per a la medició de versos en poesia).
Tenint en conte les consideracions anteriors, en valencià existix diftonc, mentres un
signe ortogràfic no indique lo contrari, en les següents dos combinacions:
69
En efecte, depenent de la pronunciació més o manco relaixada del parlant, una paraula com
coalició podria presentar tres sílabes (en dos diftoncs): coa-li-ció, quatre (en un hiat i un diftonc):
co-a-li-ció, o cinc, que és lo que establix el valencià estàndart (en dos hiats i cap de diftonc): co-ali-ci-ó. Al mateix temps, una mateixa combinació vocàlica com ia, que en valencià actual, tal com
establix l’estàndart, és pronunciada sempre com un hiat en la majoria de paraules (com en diari o
viage: di-a-ri, vi-a-ge) tendix a ser pronunciada no obstant com a diftonc en unes atres (com en
essència: e-ssèn-cia en lloc de e-ssèn-ci-a).
Este dilema està present en totes les llengües del nostre entorn, incloent especialment el castellà,
que presenta una notable variabilitat dialectal en quant a la pronunciació d’estes combinacions; fet,
per cert, que ha dut a la modificació recent de les seues normes ortogràfiques, en l’eliminació de la
tilde en paraules com guion, truhan o fieis per tractar-se de monosílaps segons el criteri oficialment
marcat (a pesar de que en l’articulació general, com a mínim en el castellà peninsular, siguen
bisilàbiques). Per això és necessari establir ad este respecte una norma clara, que en el cas del
valencià ve inspirada per l’us tradicional dels nostres millors escritors de tots els temps.
70
En molts casos (especialment, si la combinació vocàlica s’encontra en posició àtona) la realisació
fònica d’una mateixa combinació vocàlica com a diftonc o be com a hiat no provoca ningun canvi
de significat en la paraula, pero en uns atres casos sí pot portar associat un canvi semàntic.
Observem la diferència entre circuit (espai que s’ha de recórrer per a pegar una volta a una cosa) i
circuït (rodejat, voltat, circumdat), participi del verp circuir; o entre fluix (sense força) i fluïx (del
verp fluir); o també entre trentaú (numeral cardinal) i trentau (la trentava part).
-46-
- vocal forta (a, e oberta o tancada, o oberta o tancada) seguida de vocal dèbil (i,
u): ai, ei, oi; au, eu, ou.
- dos vocals dèbils distintes (i, u): iu, ui.
Si en les combinacions anteriors no hi ha diftonc sino hiat (generalment, pero no
sempre, perque la segona vocal i, u és tònica), el fet s’ha de denotar ortogràficament
(llevat d’algunes chicotetes excepcions) en un accent o una diéresis sobre la vocal
dèbil (í/ï, ú/ü), segons la norma ortogràfica que es descriu en l’apartat corresponent:
Diftonc
Eixemples
Hiat
Eixemples
ai
ai-re, dol-çai-ner
ai
pa-ís, co-ca-ï-na
ei
créi-xer, me-reix-cut, apneic
ei
ve-í, be-ne-ït
oi
com-boi, boi-rós, oix
oi
mo-í, ro-ïn
au
tin-gau, cau-ré
au
xi-xan-ta-ú, ba-ül
eu
creu-re, par-là-veu, dèu
eu
te-úr-gi-a, pe-üc
ou
bou, noucents, jou
ou
no-ü-men
iu
niu, riu-re
iu
vin-ti-ú, di-ürn
ui
cuit, bui-dà-rem
ui
des-tru-í, a-tri-bu-ïx-quen
Ademés dels dos casos anteriors, són també diftoncs i, per tant, formen part de la
mateixa sílaba:71
- les combinacions d’una u precedida de q o g més vocal forta (a, e, o): qua-tre,
qües-ti-ó, a-quós; ai-gua, se-güent, lin-guo-den-tal.
- les combinacions d’una u intervocàlica, seguida d’una vocal forta (a, e, o), en
les que la u, per trobar-se entre dos vocals, representa plenament un sò
consonàntic: me-ua, ca-uen, chi-co-ni-uo (encara que per ad alguns estudiosos
no es tractaria de verdaders diftoncs).72
71
Esta distribució coincidix en la d’unes atres llengües pròximes, com el català i el portugués, i
diferix d’unes atres, com l’italià o el castellà.
72
Existix discussió entre els experts respecte a si la naturalea d’esta u plenament consonant (la de
meua o cauen, com també la de huit) és idèntica a la de la u semiconsonant dels diftoncs presents
en quatre, següent o cuit; a pesar de que en general sol transcriure’s fonèticament en la mateixa
-47-
En els demés casos de combinació ua, ue, uo, fòra de les dos condicions anteriors, les
vocals formen sempre hiat:
Diftonc
Eixemples
Hiat
Eixemples
ua
Pas-qua, con-ti-gua, se-ua
ua
pèr-du-a, ca-su-al
ue
qües-ti-ó, ai-gües, vi-uen
ue
e-va-cu-es, a-flu-ent
uo
quo-ti-di-à, lin-guo-den-tal
uo
a-fec-tu-ós, mòns-tru-o
El restant de combinacions vocàliques (aa, ae, ao; ea, ee, eo; ia, ie, ii, io; oa, oe, oo;
uu), són sempre hiats, en els quals cada vocal forma part d’una sílaba distinta:
Hiat
Eixemples
Hiat
Eixemples
aa
con-tra-a-tac
oa
co-ar-tar
ae
fa-e-na
oe
co-et
ao
ma-o-ne-sa
oo
zo-o-lò-gic
ea
po-bre-a
uu
du-um-vir
ee
pre-es-co-lar
eo
ge-o-lo-gi-a
ia
di-a-ri, hi-at, Dé-ni-a, en-vià
ie
ci-èn-ci-a, des-vi-es, bi-e-la
ii
chi-i-ta, can-vi-í
io
i-ó, car-di-ò-lec
realisació [w]: [méwa, káwen, wít, kwátɾe, segwént, kwít]. Fent la comparació en dos seqüències
com ne vullc huit i el vullc cuit, l’oït nos diu, efectivament, que la u de huit, llaugerament fricativa i
labialisada, i la de cuit no es pronuncien exactament d’igual manera. Alguns autors han propost
denotar este matís en els signes [w̝], [ɣʷ] o [βˠ], si be, donat el caràcter essencialment divulgatiu i
normatiu d’este treball, prescindirem d’estes matisacions.
-48-
Trobem, en resum, que no existix diftonc:
a) En combinacions de dos vocals fortes (a, e, o) juntes (ra-ó, co-a, a-rre-a, Al-tea).
b) En combinacions d’una vocal dèbil en sí mateixa (chi-i-ta, du-um-vir).
c) En combinacions d’una vocal dèbil tònica o àtona (i, u) seguida d’una forta (a, e,
o): ti-o, su-a, con-ti-nu-a-ci-ó, en l’única excepció de les combinacions ua, ue, uo
precedides per q, g (qua-ran-ta, ai-gua-lir) o quan la u és intervocàlica (ca-uen).
d) En combinacions d’una vocal forta (a, e, o) seguida de i o u tòniques:73 ve-í, roïn, pe-üc, co-ï-a. Els derivats d’estes formes tampoc formen diftonc, encara que
deixen de ser tònics: ve-ï-nat, a-rro-ï-nar, pe-ü-quet.
e) Quan la i va seguida d’una ü: di-ürn.
f) Quan la u, no precedida de g o q, va seguida d’una ï: i-no-cu-ï-tat, je-su-ï-ta.
2.3.2. Classes de diftoncs
Per a possibilitar un estudi més profunt de la fenomenologia dels diftoncs valencians,
convé classificar-los segons el grau d’obertura de les vocals que els formen: 74
73
Recordem que esta i o u tònica, si no du accent d’acort en les normes d’accentuació gràfica, ha de
portar diéresis per a marcar correctament l’hiat. No obstant, la normativa permet estalviar esta
diéresis, encara produint-se l’hiat, en quatre casos:
a) En l’infinitiu, gerundi, futur i condicional de les terminacions dels verps que acaben en -air, eir, -oir, -uir: agrair (a-gra-ir), traduint (tra-du-int), oirà (o-i-rà), construiria (cons-tru-i-ri-a).
b) Quan la i o la u va darrere d’un prefix: reunir (re-u-nir), contraindicar (con-tra-in-di-car),
reincidir (re-in-ci-dir).
c) En les terminacions -isme, -iste, -ista, -ible, -isar, -isant, -isat, -um darrere de vocal: egoisme (ego-is-me), traduible (tra-du-i-ble), òmnium (òm-ni-um), tedeum (te-de-um).
d) En els numerals derivats de un: xixantaun (xi-xan-ta-un), trentaunmil (tren-ta-un-mil).
74
Existixen divergències entre els estudiosos a l’hora de tractar la particular fenomenologia dels
diftoncs i triftoncs. S’oferix ací la visió més comunament acceptada entre els fonetistes:
a)
El terme ‘semivocal’ se reserva per al sò dèbil d’un diftonc decreixent (la ‘i’ o la ‘u’ final dels
diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui, au, eu, iu, ou), el qual sol representar-se per [i̯ , u̯] en la
transcripció fonètica. La diferència entre la semivocal i una vocal plena és que la vocal presenta
un sò uniforme i que pot ser prolongat, mentres que la semivocal se pronuncia en una
articulació breu i en tendència a tancar l’obertura palatal.
b) El terme ‘semiconsonant’ s’assigna al sò dèbil d’un diftonc creixent (en valencià estàndart, la
‘u’ inicial dels diftoncs creixents ua, ue, ui, uo), i presenta una duració del sò molt breu,
pròxima a la d’una consonant. Fonèticament se transcriu [w].
-49-
- decreixents, si es produïx una disminució de l’obertura (vocal seguida de
semivocal);
- creixents, si es produïx un aument de l’obertura (semiconsonant seguida de
vocal);
- neutres, si el grau d’obertura se manté en escassa variació (diftoncs formats per
la combinació de dos vocals dèbils, iu o ui, en posició àtona).
2.3.2.1. Els diftoncs decreixents
Els diftoncs decreixents en llengua valenciana estan formats per una vocal +
semivocal, segons les següents combinacions:
Diftoncs decreixents
Vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada), seguida de les vocals i, u
[ai̯ ]
[ái̯ ]
aixina
marraixa, Moraira, aire
[au̯]
[áu̯]
autiste
pau, , paraula
[ei̯ ]
[éi̯ ]
peixcador
eixe, feix, reina
[eu̯]
[éu̯]
Europa
neula, lleu
[έi̯ ]
¡ei!
[έu̯]
peu, dèu
[ɔ́i̯]
oix, boira, comboi
[ɔ́u̯]
còure, ou, prou
[oi̯ ]
[ói̯ ]
coixejar
moixa, antoix
[ou̯] couria
[óu̯] pou, roure
Vocal tancada més vocal tancada (i/u, u/i)
[úi̯ ]
cuixa, arruixa, fruita
[íu̯]
diu, lliure, niu, viuda, estiu
Note’s que:
- les vocals obertes [ɛ], [ɔ] a soles apareixen en posició tònica.
- en les combinacions iu, ui, se consideren diftoncs decreixents només aquells en
els que la i o u inicials són la vocal tònica de la paraula.
Per tant, els graus d’obertura de menor a major són: consonant, semiconsonant, semivocal i vocal.
-50-
2.3.2.2. Els diftoncs creixents
Els diftoncs creixents estan formats per la semiconsonant u + vocal.
Diftoncs creixents
q/g, seguida de u, seguida de vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada)
[wa]
[wá]
quartejar
guala
[wέ]
delinqüència, güelfa
[we]
[wé]
qüestió
saragüells
[wɔ́]
quota, llenguota
[wo]
[wó]
quotidianitat
aquós
u intervocàlica, seguida de vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada)
[wa]
[wá]
meua
encauar
[we]
[wé]
veuen
clauer
[wo]
chiconiuo
u + i, quan la vocal tònica és la i75
[wí]
buit, cuit, huit, circuit, puix, pingüí
Convé recordar que en valencià l’única vocal que funciona com a semiconsonant o
consonant aproximant [w] (i no en tots els casos que ho fa en castellà) és la u.
Considerar la i com a semiconsonant [j] és acceptar un castellanisme fonètic, ya que
en castellà (com a mínim en l’estàndart, si be existix molta variabilitat dialectal) la i
sí que funciona com a semiconsonant i forma diftonc seguida de vocal, en paraules
com viaje (via-je), guionista (guio-nis-ta), conciencia (con-cien-cia). Històricament
no ha segut aixina en la nostra llengua, cosa que solien tindre en conte els nostres
clàssics i que continuen tenint-la els nostres poetes actuals més responsables.
75
Dialectalment, sobretot en valencià septentrional, alguns d’estos diftoncs se pronuncien
decreixents: [búi̯ t], [kúi̯ t], en lloc de [bwít], [kwít], que és la pronunciació general i estàndart.
-51-
Aixina i tot, en la llengua parlada actual se dona una conservació majoritària de l’hiat
tant en les combinacions ia, ie, io (di-a-ri, ca-mi-ó, fi-a-ble, gui-ó, i no dia-ri, ca-mió,
fia-ble, guió) com en les combinacions ua, ue, uo que normativament són
considerades hiat (tè-nu-e, ha-bi-tu-al, Su-e-ca, i no tè-nue, ha-bi-tual, Sue-ca).
No obstant, hi ha certes situacions en una forta tendència a pronunciar la i com a
semiconsonant: con-di-ció (en conte de con-di-ci-ó), pre-ssio-nar (en conte de pressi-o-nar), i-lu-sió (en conte de i-lu-si-ó), co-mè-dia (en conte de co-mè-di-a).
Este fet l’han de tindre ben en conte els nostres escritors tant a l’hora de medir
silàbicament els versos com a l’hora d’escriure’ls i de llegir-los. Posem uns
eixemples de correcta separació silàbica, segons la fonètica valenciana normativa:
in-de-pen-dèn-ci-a
i no “in-de-pen-dèn-cia”
Va-lén-ci-a
i no “Va-lén-cia”
i-ni-ci-a-ci-ó
i no “i-ni-cia-ci-ó”
ci-èn-ci-es
i no “cièn-cies”
Si be els llingüistes consideren este fenomen com un castellanisme fonètic, no podem
negar que esta tendència en alguns casos és ben antiga. És precisament la poesia
clàssica la que nos mostra que la i generalment no actuava com a semiconsonant
(encara que sí que ho fea a voltes en casos molt concrets).76
Com ya ha segut enunciada la necessitat de fixar una norma al respecte, esta ha de
ser, en tot cas, la de no considerar la i com a semiconsonant; criteri que es té també
en conte en les normes d’accentuació gràfica.
76
Un eixemple clàssic de respecte a la norma de no considerar la i com a semiconsonant el trobem
en Jordi de Sant Jordi:
Pus que tan be
sabets de canviar
e coneixets
moneda com se val,
assats tenits
prou covinent cabal;
si us dura tant
la taula d’esmerçar,
El poeta, per a construir estos versos decasilàbics en el clàssic esquema 4+6, aplica correctament la
regla en el primer (Pus-que-tan-be-sa-bets-de-can-vi-ar), i no fa sinèresis (pronunciació en una sola
sílaba de dos vocals que pertanyen a sílabes distintes: can-viar, i que donaria com a resultat nou
sílabes en conte de dèu). En este breu eixemple també podem observar que el poeta fa una sinalefa
en el quart vers (sius-du-ra-tant / la-tau-la-d’es-mer-çar).
-52-
2.3.2.3. Els diftoncs neutres
Els diftoncs neutres estan formats per la combinació de les vocals i, u en una
sílaba àtona; situació en la qual no es pot determinar categòricament quina actua com
a vocal plena i quina no.77
Diftoncs neutres
ui
[ui̯ ~ wi] afluixar, buidar,
cuixot, obliqüitat
iu
[iu̯ ~ ju]
bruixot,
cuiner,
chiular, viudetat, piular, ciutat
2.4. ELS TRIFTONCS
Els triftoncs són seqüències constituïdes per la semiconsonant u + vocal +
semivocal i, u, sent sempre la forta la vocal central. Estos són els tres casos possibles,
prou infreqüents:
Triftoncs
77
uai
[wai̯ ]
aguaita (a-guai-ta),
Paraguai (Pa-ra-guai)
aguaitaríem
(a-guai-ta-rí-em),
ueu
[weu̯]
liqüeu (li-qüeu), encaueu (en-ca-ueu), estiueu (es- ti-ueu)
uiu
[wiu̯]
peuiu (pe-uiu), riuiu (ri-uiu)
A excepció dels derivats de huit, com huitanta, huitantena, en els que, a l’encontrar-se la u al
principi de paraula, resulta plenament consonàntica: [witánta], [witanténa].
-53-
3. US DE LES VOCALS
3.1. INTRODUCCIÓ
En general se dona una correspondència exacta, a nivell del valencià estàndart, entre
l’ortografia i la pronunciació de les vocals. No obstant, especialment en el vocalisme
àton, poden donar-se algunes variacions segons dialectes i parlants, que convé
descriure.
En quant al vocalisme tònic, és sabut que el valencià presenta sèt sons vocàlics, dos
dels quals (la e i la o obertes, que fonèticament se transcriuen, respectivament, [ɛ] i
[ɔ]) a soles apareixen, en valencià general i estàndart, en posició tònica; a excepció de
les paraules dèsset i dèneu en les quals la e oberta també apareix en posició àtona:
[dέsɛt, dέnɛu].
L’obertura de les vocals en valencià es deu, en la majoria dels casos i com a llengua
neollatina que és, a la cantitat de les vocals llatines i a uns atres motius etimològics,
pero també depén moltes voltes del context fonètic o dels sons veïns.
La e i la o obertes, que en general són correctament pronunciades pels
valenciaparlants materns, poden presentar problemes per a valenciaparlants no
materns, a causa de l’influència de llengües veïnes com el castellà (que no té eixos
dos sons) i el català, que fa un us diferent d’estes vocals. En este sentit, la perfecta
realisació fonètica i diferenciació entre vocals obertes i tancades és fonamental en la
llengua estàndart oral, tenint en conte que tan incorrecte és pronunciar-les totes
tancades com, per ultracorrecció, tendir a fer-les totes obertes.
En este propòsit, donem en els següents apartats unes regles fonamentals de
pronunciació.78
78
En cas de dubte, pot consultar-se l’obertura de les vocals de qualsevol paraula en el Diccionari
Bilingüe de la RACV (http://diccionari.llenguavalenciana.com/bilingue). En este diccionari, les
paraules que tenen una e o una o obertes van marcades en un asterisc (*) al costat: mel*, roda*.
Sobre les indicacions d’este capítul, s’han de fer tres advertències:
a) Indiquem l’orige o etimologia llatina de les paraules de la següent manera: lěve>lleu o
prětǐu>preu, és dir, que la forma llatina lěve evolucionà en valencià a lleu, o la forma llatina prětǐu
evolucionà a preu.
b) La tendència entre les persones més conscienciades o preocupades per la llengua és, davant d’un
dubte o vacilació a l’hora de pronunciar una vocal oberta o tancada, obrir la vocal per
ultracorrecció; este fet se deu, en molts casos, a un orige castellaparlant d’estes persones. També es
sol interpretar que els neologismes, tecnicismes o cultismes s’han d’adaptar al valencià obrint les
vocals e i o tòniques que aquells contenen, en un intent de fer-los “més valencians”, quan en realitat
han de seguir i generalment seguixen les mateixes regles que les paraules patrimonials.
c) Se detecta una tendència a obrir la e i la o tòniques de les paraules esdrúixoles; tendència que
s’accentua quan se tracta de tecnicismes, cultismes o neologismes (*plètora, rèmora, ègloga,
-54-
3.2. REGLES DE LA E OBERTA I TANCADA
3.2.1. E tònica oberta
Segons l’etimologia la e tònica oberta prové:
i) D’una Ě breu llatina: laběllum>label, těrra>terra>, sěpte> sèt.
ii) D’una I llatina que s’obri en e en desaparéixer els sons posteriors a l’accent:
viride>vert, virgine> verge.
iii) D’una E que s’obri en entrar en contacte en una u procedent de la vocalisació
d’una consonant llatina -d-, -c-, -ty-, formant el diftonc decreixent eu i sent la Ě
breu en llatí vulgar: pěde>peu, sěde>sèu, děce>dèu, prětǐu>preu.
Excepte: credere>creure, cruce>creu.
iv) Els numerals dèsset i dèneu conserven en valencià la doble tonicitat etimològica i
mantenen obertes les vocals de les primeres i les segones sílabes.
Segons el context fonètic trobem una e oberta:
a) Quan la e és tònica i va seguida d’una i en la sílaba següent, en independència de
la seua etimologia llatina i encara que la sílaba següent escomence per m, p, b, f, v:
tesis, tenis, ciència, gremi, elèctric, tècnic, valència (química), Suècia, èxit, geni,
asèptic, premi, previ, epidèrmic, endèmic, comèdia, dèficit, cèntric, fermi, alèrgia,
dèbil, apèndix, molèstia (pero molest en e tancada), centèsim, octogèsim,
octaèdric…
Excepte: iglésia, sénia, Dénia, sépia, séquia, ténia, Valéncia, série, béstia, Xérica,
sério. La e en el diftonc -ei- se manté tancada: llei, rei, virrei, pleit… excepte en
les terminacions en -eic i la seua flexió: proteic, oleica... a on és oberta.
b) Quan la e és tònica i va seguida d’una u en la sílaba següent, en independència de
la seua etimologia i encara que la sílaba següent escomence per m, p, b, f, v:
crèdul, èmul, dècuple, rècua, mèdula, perpetu, pèrdua, cèdula, cèlula, espècul,
tènue, ingenu, Hèrcules.
c) Quan la e és tònica i va seguida de r més consonant que no siga labial m, b, p:
cert, divers, dispersa, merla, hivern, infern, eterna, fratern, patern, percha,
alergen, perdre, perc (1a persona singular present indicatiu verp perdre), convers,
vers, cerç, vèrtola, vèrtebra, Albert, Berto (hipocorístic d’Albert), Adalbert,
Robert…
pècora, dèspota, època, dècada, pròstata, apòstata, holòmetro, acròbata, autòmata, ludòpata,
cardiòpata, quilòmetro, cleptòmana… quan en valencià són tancades). El parlant natiu no sol dubtar
davant de formes patrimonials, pero pot fer-ho en usar estos neologismes o cultismes.
-55-
d) Quan la e és tònica i va davant de rr: guerra, serra, Anglaterra, ferro, verro,
gerra.
e) Quan la e és tònica i va davant de l: mel, pèl, tel, tela, mustela, cel, gèl (aigua
gelada), vela, empelt, canela, anhel, Elig, archipèlec, elm, fidel, cruel. També és
oberta en els noms propis, encara que per castellanisació la tendència és tancar-la
en molts casos: Manuel, Samuel, Nelo, Manuela, Nela, Estela, Petronela, Pamela,
Marcel, Miquel, Quelo, Rafel, Felo, Isabel, Carmel, Raquel, Abel, Daniel,
Ezequiel, Gabriel, Imelda, Gisela, Griselda, Ismael, Joel, Marcel, Penèlope, Telm,
Zoel, Adelf…
Excepte: armela (i les seues variacions dialectals), el o ele (lletra), hotel, coronel,
babel, Utiel, célebre, feltre, gel (sabó), belga, selva, i poques més.
f) Quan la e és tònica i va seguida dels grups consonàntics -ct-, -cd-, -pt-: objecte,
perfecte, correcta, insecte, recte, secta, anècdota, sinècdoque, excepte, inepte,
inepta, precepte, recepta, adepte, concepte, provecte, Hèctor, èctasis…
g) Quan la e és tònica i va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context,
èxodo, inconex…
h) En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic -ndr- en adjectius i
substantius: tendre, tendra, allitendre, gendre, cendra, divendres, escolopendra,
rododendre.
Excepte els verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre, defendre, prendre,
deprendre, entendre, atendre, comprendre... a on la e tònica és tancada.
3.2.2. E tònica tancada
D’acort en l’orige etimològic, la e tònica tancada pot provindre:
i) D’una Ē llarga i Ǐ breu del llatí vulgar: Domǐnicu>Doménec.
ii) De la fusió del diftonc llatí AI, a on la e és el terme mig entre les dos vocals que el
formen: magis>mais>més, magistru>maistru>mestre, habeo>haio>he. Este
diftonc també es pot formar per metàtesis: mortariu>mortairu>mortair>morter,
operariu>operairu> obrair>obrer.
iii) De l’unió de la e en la u formant el diftonc eu, quan la u procedix d’una labial
llatina: grave>greu, nive>neu, lěve>lleu.
iv) Per transformació d’una A, I, O en sílaba tònica seguida de palatal: fascia>feix,
apicǔla>abella, cognoscěre>conéixer.
Segons el context fonètic trobem una e tònica tancada:
-56-
a) Davant d’una consonant labial m, p, b, f, v: rem, fem, llémena, membre, émbol,
émfasis, temps, Salem, Jerusalem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, trisépal,
febra, ceba, trébol, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla
(ferramenta), acéfal, bicéfal, ef o efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Asuébar,
Esteve, Parasceves, asséver, frévol, agrévol, benévol, malévol, rémora…
Excepte: Josep, Pep (pero no Pepa), eixemple, chefla (dialectalment galta),
Benimuslem, que són obertes.
b) Davant d’una consonant dental t, d: estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra,
setze, tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet,
poeta, método, Dédal…
Excepte: sèt (numeral, a on la e és oberta per etimologia, del llatí sěpte).
c) Davant d’una consonant palatal o postalveolar (y, ll, ny, x, ch, g/j [ʤ]): feix, peix,
Aleix, créixer, conéixer, paréixer, mareig, lleig, fege, mege, enveja, correja,
llenya, senya, penya, orella, paella, clavell, cabell, flecha, mecha, epopeya,
Pompeya…
d) Davant d’una consonant velar c [k], g [g]: sec, plec, pleca, biblioteca, teca,
hipoteca, suec, dimecres, egua, cego, negre, telégraf, radiotelégraf, pécora,
égloga, década, Sueca…
e) Davant de r seguida de labial m, b, p, v, f: ferm, erm, herba, terme, serp, acerp,
conserva, serf, esperma, asperm, eritrosperm, hematerm, monosperm, estaferm,
diatérman, intérpret, térbol, cervo... (en unes poques excepcions, com hipèrbole,
verp, que la fan oberta).
f) Davant de r seguida de velar: alberc, verga, cércol…
Excepte: pèrgola i la 1a, 2a i 3a persona singular del present d’indicatiu del verp
perdre: perga, pergues, que presenten e oberta, pero no en la conjugació dels atres
verps que acaben en -ergar com: albergar, postergar, envergar, desenvergar…
que presenten e tancada.
g) Davant de -r final: darrer, acer, picher, llumener, mer, ferrer, carrer…
h) Davant de r quan esta pertany a la sílaba següent i quan no du la e una atra
consonant darrere, sent final de sílaba: cera (ce-ra), pera (pe-ra), héroe, férreu,
aéreu, etéreu…
Excepte: zero, clero, en les que la e és oberta.
i) Davant s, ss, ç, c: res, pes, pressa, pésol, peça, peces, entés, promés, anglés,
francés, es o esse, avespa, marquesa, princesa, festa, ginesta, cresta, fresc, molest,
este, oest, est, sesta, gesta, gest, anapest, manifest, indigest, protesta, funest,
Ernest, agrest, modest, honest, déspota, éster…
-57-
Excepte: pesta<pěste, vesta<věste, tempesta<tempěstas, testa<těsta, veça, que per
etimologia, per provindre d’una ě breu llatina, són obertes. Les restants, a pesar de
la gran tendència vulgar a obrir la e tònica, són tancades.
j) Davant de n: cadena, véncer, depén, comprén, sent, cent, penja, pena, dent,
ventre, dumenge, tenda, llengua, higiene, péntol, heterogéneu, génesis, paréntesis,
gent, propens, defensa, ofensa, castrense, forense, sense, Énova…
Excepte: Vicent, Cento (hipocorístic de Vicent), Vicenta i gènero, que per
etimologia, per provindre d’una ě breu llatina, són obertes.
k) En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic - ndr- dels verps de
la tercera conjugació: vendre, ofendre, entendre, deprendre, atendre, defendre,
comprendre… (pero no en els adjectius i substantius: gendre, tendre, tendra,
cendra, divendres, escolopendra... que són en e oberta).
l) En les paraules acabades en -enç, -ença: Llorenç, Llorença, llenç, tinença,
creença, llença, pertinença, coneixença, creixença, naixença, renaixença… i les
formes verbals convenç, venç, convença, vença.
m) En hiat: bellea, pobrea, riquea, Altea, bellees, riquees…
n) En posició final de paraula tota e tònica final és tancada en valencià: ple, be, fe, té,
café, alé, canapé, Salomé, puré, també, eixiré, parlaré, conegué, digué, conté,
vindré, vosté, qué, perqué, consomé…
Excepte: qüe, Novetlè.
o) També és sempre tancada la e tònica en posició final seguida de –s: aragonés,
canapés, congrés, adés, consomés, anglés, encés, purés, interés, marqués, obés,
progrés, excés…
p) També és tancada formant diftonc en una u (eu) procedent d’una labial llatina
neula<něbǔla, breu<brěvis, beure> bǐběre, deure<debere, deute<dēbǐtu… o en
uns atres casos com deu (deïtat), feu (feudal), veu, creu, meu, teu, seu (possessiu),
euro, neu…
Excepte peu, sèu (lloc social), dèu (10), preu, que són obertes i procedixen de la
vocalisació d’una consonant llatina -d-, -c-, -ty-, i vocables no patrimonials com
trineu, troqueu, trofeu.
q) També és tancada la e del diftonc eu dels noms propis patrimonials usuals Andreu,
Tomeu (reducció de Bertomeu), Bernabeu (de Bernabé influït per Bertomeu),
Mateu, Timoteu, Tadeu, Pompeu, Bertomeu i Romeu (encara que estos tres últims
presenten vacilació). Els noms propis d’introducció tardana i els poc usuals com
Eliseu, Perseu, Proteu, Basileu, Ireneu, Macabeu, Nereu, Tolomeu, Zaqueu…
tenen la e tònica oberta.
-58-
r) És tancada la e del diftonc eu de totes les formes verbals: feu, desfeu, veu, canteu,
excloeu, creus…
3.3. REGLES DE LA O OBERTA I TANCADA
3.3.1. O tònica oberta
Segons l’etimologia la o oberta prové:
i) D’una O breu llatina: rǒta>roda, rǒsa>rosa, cǒr>cor, pǒpǔlus>poble,
sǒcru>sogre, lǒcu>lloc, prǒpe>prop, nǒmǐne>nom, pǒrcu>porc…
ii) D’una reducció del diftonc llatí AU: paucu>poc, causa>cosa, auru>or,
paupěre>pobre, gaudǐum>goig, thesauru>tesor.
iii) Del contacte d’una o tònica en una u, formant el diftonc decreixent ou, quan la u
ve de la vocalisació d’una consonant o grup consonàntic llatí: movere>moure,
novem>nou, ovus>ou, bove>bou, cocere>còure (cuinar).
iv) D’una O llatina que s’obri per compensació en desaparéixer sons posteriors a
l’accent: solutus>solt.
Segons el context fonètic trobem una o tònica oberta
a) Quan la o tònica va seguida d’una i en la sílaba següent, en independència de la
seua etimologia llatina, i encara que vaja seguida de labial b, p, m: oli, dimoni,
Antoni, obvi, òbit, òbila, còpia, història, oci, òptim, llògic, glòria, còmic, còdic,
prosòdia, odi, fòbia, aerofòbia, agorafòbia, octodòntit…
Excepte: nóvio, nóvia.
b) Quan la o tònica va seguida d’una u o un diftonc eu en la sílaba següent, en
independència de la seua etimologia i encara que vaja seguida de labial b, p, m:
lòbul, mòdul, glòbul, Aristòbul, monòcul, còpula, còmput, cònjuge, incòlume,
idòneu, corpòreu, incorpòreu, arbòreu, estentòreu, cotiledòneu, erròneu, petròleu.
Pero no en derivats com idónea, idónees, corpórea, corpórees, arbórea,
arbórees... puix ací la o tònica no va seguida ni de u ni d’un diftonc eu.
c) En el diftonc decreixent ou la o és oberta, en molts casos en independència de
l’etimologia llatina: bou, nou, renou, espermatozou, protozou, prou, moure (i
derivats, aixina com en tota la conjugació: mòc, mous, moga), incloure, còure
(cuinar), commoure, ploure, promoure, ròure (rosegar), somoure, mou, inclous,
cou, commouen, plou, sòu (jornal)…
Excepte: sou (verp ser) i pou, jou, roure (arbre), coure (metal) en les que, a pesar
de la vacilació que es detecta des de l’época clàssica, l’obertura no és general en
valencià i són tancades per etimologia (puteu, iugu, robore, cupru).
-59-
d) Quan la o tònica va seguida d’una consonant no labial b, p, m: taronja, teòlec,
odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton, Benimodo, moda, bor,
clor, flor, sol, aeròfon, micròfon, aeròfop, Monòver, Moncofa, fisòfor, oda, odre,
esòfec, antropòfec, dolmen, amorf, Benijòfar, gallofa, estrofa, carchofa, Cristòfol,
Tòfol (hipocorístic de Cristòfol), Tono, idiòtrof, alogen, alucinògena, gònada,
solfa, atmòsfera, monòton, tòtem, pròcer, apòstol, pròrroga, orfe, moro, pròsper,
Carlota, Crisòstom, Diògenes, Hermione, Isolda, Nofre, Onofre, Ot, Rodolf,
Òscar…
S’exceptuen els casos citats en el punt 3.3.2, apartat b. També són excepcions
próstata, mónada, apóstata, demora, coca, cóncau, cóncava, Córdova, bicóncau,
cónclau, ona, mona, góndola, pólvora, pandorga, abrótan, hipopótam, bota, sota,
soda, coda… i les terminacions cultes -ócrata, -ólatra, -ógraf, -ófan, -ófac (esta
darrera terminació culta sol prendre la forma -òfec en valencià, seguint la
tendència patrimonial marcada per paraules com, nàufrec, archipèlec…)
e) Quan la o tònica va seguida dels grups consonàntics -ct-, -pt-: docte, docta,
autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himenòpter, dioptra, coleòpter…
f) En les terminacions o sufixos -ol, -ola, -ot, -ota: Puçol, juliol, dol, espanyol,
ababol, bunyol, cresol, fesol, sequiol, consol, andola, aureola, camisola, escola,
corriola, fillola, Riola, Carola, Ermengol, Fabiola, Ferriol, Oriol, trot, pilot, got,
pot, lot, bòt (embarcació, reclam), vot, dot, garrot, boicot, grandot, ninot, cabota,
carota, bellota, pigota, granota…
Pero és tancada la o en: gola, farigola, hola, bola, carambola, chabola, brot,
rebrot, cola (per a apegar) i el seu derivat encolar: yo encole, ell encola (no en la
conjugació del verp colar, en el qual la o és oberta: ell còla, tu còles), aixina com
en els casos que són o tancada per etimologia: bot (recipient)<bǔtte, bot (de
botar)<bǔttare, tot<tōtum, rot<rǔptu, bota<bǔtte, nebot<nepōte.
g) Quan la o tònica va seguida de velar -c, -g: oca, ocre, mediocre, aladroc,
albercoc, barroc, lloc, bloc, fòc (flama), floc, sòc (calcer), mòc (verp moure) toc,
retoc, xaloc, groc, groga, ogre, octògon, retrògrada, poc, renoc, broc, choc,
bajoca, joca, tapioca, roca, lloca, còca (nau), coc (carbó), carioca, broca,
Sòcrates, inocu, demagoc, pedagoga, joc, heteròcrom, heteròcron, Roc, misògam,
monògam, ornitògal…
Excepte: soc (verp ser) moc, blesmoc, boca, moca (café), moca (medusa),
torcaboca, toca (peça de roba), foca, coca (menjar), foc (de llum), Diocles, coco,
baroco, en les quals la o és tancada.
h) Quan la o tònica va seguida de -rt, és oberta en paraules com acort, nort, recort,
sòrt (fortuna), deport, absort, cort, fort, hort, mort, port, tòrt (no recte) i derivats:
acorda, recorda... pero tancada en unes atres, com bort, gort, sort (que no sent),
tort (pardal) i derivats: borda, sorda...
-60-
Açò ocorre perque la o és oberta quan procedix d’una ǒ breu llatina, mǒrte>mort;
este context fonètic és tan freqüent que s’ha convertit en tendència per lo que els
estrangerismes s’adapten o pronuncien en o oberta com Ford (llinage), lord
(senyor)… i algunes paraules que per etimologia són en o tancada passen a ser
generalment obertes com cort, del llatí vulgar cōrte.
i) En la terminació –ofa: carchofa, estrofa, garrofa.
j) En la terminació –os, és oberta en: arròs, espòs, alficòs, clos (i derivats: inclòs,
reclòs, etc,), cos, endòs, redòs, gros, mòs (de mossegar), os, repòs, terròs, tòs
(part de darrere del cap), tros, fos (excavació, i participi del verp fondre, aixina
com els seus derivats: confòs, difòs, etc.)
Pero és tancada en gos, tós (de tossir), ros (color del monyo) i en paraules
formades en el sufix –ós: poregós, carnós, mimós, verdós, nebulós, ventós).
k) En les terminacions –osa / -ossa, la o sol ser oberta també, incloent els derivats de
–os que tenen o oberta (esposa, grossa, reposa, difosa...) i unes atres com cosa,
llosa, nosa, posa, prosa, rosa, brossa, carrossa, clossa, destrossa, fossa, glossa.
Pero és tancada en els derivats de –os en o tancada (gossa, rossa, poregosa,
carnosa, mimosa, verdosa, nebulosa, ventosa...) i unes atres paraules com bossa,
glucosa, rabosa, Callosa.
3.3.2. O tònica tancada
Segons l’etimologia la o tancada prové:
i) D’una O llarga llatina: nepōte>nebot, pōma>poma, invidiōsus>envejós,
lěctiōne>lliçó, sěniōre>senyor, tōtum>tot, rōbǒre>roure (arbre) (pero ròure,
rosegar), pyrōpus>pirop (mineral), vōta>boda, hyssōpum>hisop, cōngru>congre;
mōra>mora (fruit), del llatí vulgar (pero mòra, dòna que practica la religió
islàmica).
Excepte: sōle>sol, en o oberta, encara que no és etimològica pero és general en
valencià i clàssica, i abdōmen>abdomen i fenomen, prolegomen…
ii) D’una Ǔ breu llatina: iǔvěne>jove, lǔpu>llop, pǔlvis>pols, gǔla>gola, pǔllu>poll,
cǔpru>coure (metal), pǔtěu>pou, iǔgu>jou,79 gǔrgu>gorc, poda, derivat de podar,
del llatí pǔtare, fǔrca>forca, porga (derivat posverbal de porgar, del llatí
pǔrgare), tǔrdu>tort (pardal; pero tòrt = no recte), sǔrdu>sort (que no sent; pero
sòrt = fortuna).
79
La pronunciació de coure (metal), pou i jou en o oberta no és etimològica ni general en valencià,
per lo que s’ha de mantindre la pronunciació tancada en un registre estàndart. En canvi, és oberta la
o de tou, aixina com la dels seus derivats quan apareix en posició tònica.
-61-
iii) D’una U llatina seguida de grups consonàntics: turris>torre, mundus>món,
tussis>tós, muccus>moc, pulsus>pols (glatit), sulcus>solc.
Segons el context fonètic trobem una o tònica tancada:
a) Quan una paraula és aguda i acaba en -ó, -or, -orn: camió, cançó, coentor, dolor,
millor, professor, amor, babor, estribor, forn, adorn, contorn, enjorn, retorn,
soborn…
Excepte: açò, això, allò, bo, rebò, ço, Melchor, dò (regal), resò, sò, to, semitò, tro
(atmosfèric), retrò, tro (cadira), tor, or (reducció del diftonc llatí au, auru>or),
cor, cor (de cant), tesor, mors/mor (verp morir), flor, plor, por (i el seu plural,
derivats o composts que conserven la tonicitat en la o), corn, en totes les quals la o
és oberta.
b) Quan la o tònica va seguida de labial b, m, p (esta última sílaba en moltes
excepcions; vore punt 3.3.1, apartat d): copa, estopa, tropa, acróbata, discóbol,
popa, sopa, cop, cobra (serp), glop, heliotrop, hisop, llop, pirop (mineral), chop,
Polop, areópac, omóplat, dropo, guilopo, ópal, crisópal, llom, cóm, om, plom,
majordom, cleptóman, melóman, biblióman, megalóman, autómata, elastómer,
blastómer, termómetro, quilómetro, estómec, gómfosis, ludópata, cardiópata,
sobre, nómada, cómodo…
Excepte: Beniopa, palop, miop, arrop, autostop, garlopa, escalop, òpera, obra,
òbol, llòbrec, sobra (del verp sobrar), sòbres (coses que sobren), còbra (del verp
cobrar), dòberman, aixarop, estrop, manyopla, sinople, abdomen, prolegomen,
fenomen… i nom, prop, home (a on la o oberta és etimològica, ya que prové d ú na
ǒ breu llatina, nǒmǐne, prǒpe, hǒmǐne); també és oberta la o tònica de les
terminacions cultes -òpodo, -òpolis, -òpoli i la o tònica davant del grup
consonàntic -pt-: coleòpter.
3.4. VOCALS ÀTONES
El sistema vocàlic àton del valencià presenta cinc vocals clarament diferenciades: a, e
tancada, i, o tancada, u. En valencià estàndart, la correspondència entre la
pronunciació i l’escritura de les vocals àtones és sistemàtica i plena.
Les dos divergències més esteses a nivell dialectal, que són acceptables en els àmbits
comarcals a on són pròpies, per la seua generalisació, són les següents:
a) En el valencià meridional (i localment en unes atres zones) se produïx el fenomen,
no propi del valencià estàndart, de l’harmonia vocàlica, consistent en la
pronunciació com a [ɛ] o [ɔ] obertes de la vocal [a] àtona en posició final de
paraula, la qual se produïx per assimilació a la [ɛ] o [ɔ] tònica de la sílaba anterior
en paraules com terra, perla, roda, taronja, donant lloc a les realisacions [tέrɛ,
pέɾlɛ, rɔ́dɔ, taɾɔ́nʤɔ].
-62-
b) Segons varietats i especialment en la pronunciació relaixada, s’observa certa
tendència a obrir en [a] la [e] àtona en posició inicial d’algunes paraules que
escomencen per es-, em-, en- i eix-, com ara escriure, espill, emportar, embarcar,
enfarinat, entendre, eixir, eixugar, que en ocasions són pronunciades [askɾíu̯ɾe,
aspíʎ, ampoɾtáɾ, ambaɾkáɾ, aɱfaɾinát, anténdɾe, ai̯ ʃíɾ, ai̯ ʃuɣáɾ].80
No obstant, en àmbits d’us més generals o formals, propis de la llengua estàndart, les
assimilacions anteriors no són recomanables.
Per una atra banda, existixen atres tres variacions dialectals més locals o minoritàries,
més esteses en unes formes que en unes atres, que són pròpies de registres coloquials,
com per eixemple:
a) Les diftongacions de la o inicial en [au] en paraules com ofegar, olor, oliva, obrir
i derivats.
b) La pronunciació com a u de la o en paraules com: Josep, cosir, tossir, poal,
collita, sofrir, joventut, jovenil, Joan, son (possessiu), mon (possessiu)... o de la u
com a o en paraules com municipal.
c) L’emmudiment de la i en el grup ix: caixa, queixa, faixa.
En els tres casos s’ha de tendir a mantindre el vocalisme valencià tradicional i clàssic.
Per últim, existixen desviacions en un marcat caràcter vulgar:
a) Assimilacions i dissimilacions com *dicidir per decidir, *vegilar per vigilar,
*viritat per veritat, *elictricitat per electricitat, *calandari per calendari,
*medecina per medicina, *vesita per visita…
80
No obstant, este fet fonètic no es dona en els següents casos:
a) Quan les paraules són cultismes. Posem l’eixemple de formes com encefàlic, empíric,
escatologia; estes formes que apareixen en valencià per via erudita o culta se pronuncien en [e]
inicial i no en [a]. Açò mostra que és una tendència fonètica que no s’estén a les noves paraules
tècniques o cultes que s’introduïxen en la llengua, i que afecta únicament a paraules
patrimonials o d’us quotidià.
b) Els monosílaps, en general, mantenen la e- sense variació; encara que localment, en especial en
algunes varietats del valencià meridional, pot donar-se algun cas d’obertura en [a] si són àtons:
en [an] (pronom i preposició), el [al] (pronom i artícul), etc.
c) Si la e- inicial és tònica, conserva sempre el seu sò tancat o obert sense transformar-se en [a]:
eixe, eixa, eixos, eixes, ef, er, em, eco, hedra, egua, esme, ètnia, ètnic, ètica, ètic, èpic, és, eix,
ert, esc.
Igualment, el fenomen no es dona en la e- àtona en posició inicial davant de qualsevol atre fonema
distint dels quatre mencionats: ebaniste, eclesiàstic, edifici, efecte, egoisme, ejector, electricitat,
enyorar, epidèmia, equip, erada, errar, etapa, eucaliptus, evangeli, evitar, exagerat, excitant,
extrem.
-63-
b) La caiguda de a o e per contacte en r: *vritat, per veritat, *cranc per carranc,
*safreig per safareig, *alcria per alqueria. No obstant, la forma fredat s’ha
generalisat en valencià eliminant la forma feredat que podem considerar arcaica.
c) El tancament de e en i per contacte en una consonant palatal: *dijú (ieiūnu) per
dejú, *sinyor (sěniōre) per senyor, *ginoll (genǔcǔlu) per genoll, *minjar per
menjar, *sinse per sense, *endivinalla / endivinar per endevinalla / endevinar,
*dixar per deixar. S’exceptuen giner, quixal i xixanta (xixantaú, xixantadós…)
que des d’antic i per tradició són pronunciades i escrites d’esta manera.
d) La reducció de diftoncs com: *coranta per quaranta, *custió per qüestió,
*consevol per qualsevol, *casolitat per casualitat, *conscència per consciència.
e) La transformació del diftonc ou, en au, que es produïx en el valencià meridional i
en els poblats marítims de la ciutat de Valéncia: pou, mou, bou, plou, ou i no
*pau, mau, bau, plau, au.
Per una atra banda, l’influència recent de la normativa catalana sobre el nostre idioma
ha provocat entre alguns usuaris certs dubtes i deformacions llingüístiques, tant
ortogràfiques com de pronunciació. En este sentit ha de recordar-se, en lo que
respecta al correcte us del vocalisme àton, que:
a) Se pronuncia i escriu en a segons l’etimologia, la documentació clàssica
valenciana i la tradició oral, paraules com ampar (*imparare), jaure (iacere),
llançar (llancěare), nadar (natā̄re), nàixer (nascěre), traure (trahěre) i derivats.
S’han d’evitar els catalanismes *empar, jeure, llençar, nedar, néixer, treure i
derivats.
b) Igualment se pronuncien i escriuen en a per tradició i segons la documentació
clàssica valenciana, encara que no tan etimològiques o d’etimologia incerta,
paraules com arrancar, albargina, charrar, clavill, llauger, llaganya, llançol,
maravella, resplandor, sancer i derivats, entre atres. S’han d’evitar els
catalanismes *arrencar, albergínia, cherrar, clevill, lleuger, lleganya, llençol,
meravella, resplendor, sencer i derivats.
c) En independència de l’etimologia gàlica s’ha de dir i escriure embaixada i
embaixador, com feen molts dels nostres clàssics i com fan els parlants valencians
que no canvien la e àtona inicial per a. Són incorrectes les grafies *ambaixada o
*ambaixador.
d) Les formes Micalet i Viçantet, diminutius, respectivament, de Miquel i Vicent, són
les populars, tradicionals i generals i aixina s’han de pronunciar i escriure.
e) S’ha de respectar la distinció característica del valencià que diferencia entre el
sufix masculí –iste i el femení –ista (artiste / artista, comuniste / comunista,
dentiste / dentista), incloent aquelles paraules que no tenen femení com Batiste.
-64-
f) Les formes valencianes, clàssiques i etimològiques com ara: redó (del llatí vulgar
retǔndu), fenoll (fenǔcǔlu), genoll (genǔcǔlu), rastoll (del llatí vulgar restǔcǔlu)
són les correctes. S’han d’evitar les formes catalanes *rodó, fonoll, jonoll, rostoll.
g) S’ha de respectar la pronunciació i correcta escritura de les paraules acabades en –
aiximent o –eiximent, com naiximent, coneiximent (i no *naixement,
coneixement), aixina com les que escomencen per eix-, com eixemple, eixercici,
eixèrcit, eixecutar (i no *exemple, exercici, exèrcit, executar).
3.5. FONÈTICA SINTÀCTICA
Se produïx una elisió de la a per fonètica sintàctica (que és plenament correcta, pero
no ha d’afectar a l’escritura, a on la a s’ha de mantindre), en casos com:
quina hora [kìnɔ́ɾa]
una atra volta [ùnátɾa vɔ́lta]
primera hora [pɾimèɾɔ́ɾa]
mija hora [mìʤɔ́ɾa]
Esta elisió és també freqüent pero no tan sistemàtica com les anteriors en la vocal e,
en casos com:
no es mereixen [nós meɾéi̯ ʃen]
si em pareix [sim paɾéi̯ ʃ]
lo que hages vist [lo káʤes víst]
onze anys [ònzáɲs]
Per una atra banda, el pronom ho (poden vore’s les regles de pronunciació en el
capítul 16.2.1.1) se pot pronunciar [u] ([w] en funció consonàntica) o [eu̯] segons la
posició:
ho he dit [wé dít]
li ho dic [liu̯dík]
conta-li-ho [kóntaliu̯]
ho escolte [weskólte]
ho pense [eu̯pénse]
s’ho creu [seu̯kɾéu̯]
dis-m’ho [dísmeu̯]
-65-
excepte darrere de consonant o diftonc, a on se pronuncia sempre ho:
fer-ho [féɾo]
canteu-ho [kantéwo]
pensant-ho [pensánto]
-67-
4. US DE LES CONSONANTS
4.1. LES LLETRES B I P
La lletra b representa el sò bilabial oclusiu sonor [b] i la seua variant fricativa [β]. En
general, el fonema [b] només té una realisació oclusiva quan va precedit per una
pausa, una consonant nassal o una atra oclusiva (bellea, ambient, fútbol). En la
majoria dels demés casos, com en fiable, obrir, acabar, este fonema presenta l’alòfon
[β], si be hi ha una tendència en certs parlars a mantindre la realisació oclusiva també
en la majoria d’eixes situacions; especialment, si pronuncien la [v] labiodental.
La lletra p representa el sò bilabial oclusiu sort [p]: pou, trespol, aplegar, cap.
La distinció entre [b] i [p] no sol presentar problemes, llevat de quan apareixen en
posició final de sílaba en interior de paraula. En este cas, el fonema [b] davant d’una
consonant sorda (com en dissabte, dubtar, absolut) tendix a ensordir-se en [p],
mentres que el fonema [p] davant d’una consonant sonora (com en apnea, capdal,
capdavall, capbreu) tendix a sonorisar-se en [b]. Estos alòfons no tenen reflex en la
grafia, que seguix en tot cas criteris etimològics, els més importants dels quals són els
següents:
a) En inici de paraula escrivim en b els prefixos ab-, abs-, ob-, sub-, subs-: absència,
abdicar, abstinència, abstraure, obturar, obtindre, obstruir, obstaculisar,
subdivisió, subvertir, substantiu, subscriure. També escrivim en b certes paraules
com àbsit, dissabte, dubte, hebdomadari, sobte, subtil i els seus derivats.
b) Fòra dels casos anteriors, s’escriu generalment p davant de les lletres c, n, i t:
apnea, apte, concepte, egipci, Egipte, hipnosis, opció, optar, optimisme, recepta,
repte...81
c) Escrivim també en p la sílaba cap- en inici de paraula: capçal, capdal, capdavall,
captiu, capdell... incloent el topònim Capdet.
En final de paraula, l’ensordiment de [b] en [p] és sistemàtic i està amplament
documentat i consolidat en la tradició gràfica valenciana des de temps antics.
Per això, escriurem sempre p i no b a final de paraula, inclús si els derivats dels
térmens en qüestió duen b: glop, camp, serp, llop (lloba), verp (verbal), sap (saber),
cap (cabut), adop (adobar), corp (encorbar), àrap (aràbic), xenòfop (xenofòbia), cup
(cúbic), superp (supèrbia). Els plurals de totes les paraules acabades en p mantenen la
mateixa grafia i pronunciació: glops, llops, verps, serps, àraps...
81
Deu notar-se que en algunes paraules com escultor o escritor la p llatina originària (sculptor,
scriptōre) desaparegué de la llengua parlada i tampoc té ya reflex en l’escritura.
-68-
Com a excepcions, s’escriu en b la preposició arcaica ab i els préstams anglesos club
(també aeroclub, cineclub), web, snob... o paraules d’un atre orige com kebab.
4.2. LES LLETRES B I V
La lletra v representa el sò labiodental fricatiu sonor [v], front al sò bilabial oclusiu
sonor [b] de la lletra b. Com representen dos sons diferents, la distribució i l’us
d’estos dos grafemes no hauria de presentar en principi cap de problema. No obstant,
en el valencià central i el més septentrional el fonema [v] se confon en [b]; per això
oferim les següents regles per als parlants que confonen abdós sons:
4.2.1. Escritura de B
a) Darrere de m: tombar, embafar, umbràcul, embenar. Com a excepció s’escriu v
darrere del prefix circum- (circumvalació, circumvolució), i en paraules d’orige
cult o estranger com duumvir, triumvir o tramvia.
b) Davant de l i r, formant grup tautosilàbic, és dir, una mateixa sílaba: blau, cable,
bròfec, cabra.
c) Quan alterna en p en unes atres paraules de la mateixa família lèxica: adobaradop; calba-calp; verbal-verp; cabre-cap, encorbar-corp...
d) No obstant, ha de precisar-se que quan dos paraules de la mateixa família han
seguit tractaments diferents –una, l’evolució fonètica patrimonial, i l’atra, un
tractament cult– un membre del parell pot dur v i l’atre b: cervell / cerebral,
cerebel, calba / calvície, escrivà / escriba, llavi / labial, corba / curvatura.
4.2.2. Escritura de V
a) En les terminacions del pretèrit imperfecte d’indicatiu dels verps del primer grup
(acabats en -ar): torcava, torcaves, torcava, torcàvem, torcàveu, torcaven.
b) Quan alterna en u en atres paraules de la mateixa família lèxica: nou-nova; viurevivim; escriure-escrivim.
c) Darrere de n: canviar, convidar, enverinar, involucrar.
d) Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans- / tra-: advertir, advocat, subvenció,
subvertir, transvers, transversal, travestir, travessa.
e) En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el sò de [v]: havem, haveu,
havia, havies…
-69-
f) Encara que en general sol haver entre les distintes llengües una coincidència alta
en la distribució entre b i v, considerem convenient eixemplificar ací algunes de
les principals paraules que poden presentar divergències en les llengües pròximes:
abortar
cavalcar
advocat
cavalcata
alcova
cavall
algaravia
cervell
almadrava
civada
arraval, raval
comboi, comboyar
arrebatar
corba, corbat, corp
arrova
Córdova, cordovés
avet
covart
avorrir, avorrit, avorriment
debanar
baf
desimbolt
baina
embolicar
barruga
envestir
bava
esvarar
bena (“tira de fil”, pero vena=”vas
sanguíneu”)
escrivà
besllumenar
biga
bolcar
bovo
buit
calba (de calp)
canvi, canviar
caravela
cascavell
espavilar, espavilat
Esteve
esvelt
fava
gavaig
Gavarda (poble de la Ribera)
gavardina
gleva
govern, governar
-70-
gravar, gravació, gravador
sivella
haver
taverna
L’Havana (capital de Cuba)
trava, travar
llavi
trébol
mòvil
vaixell
núvol
varó
pabelló
vasc
prova, provar
verbena
rave
vermell
rebentar
verniç
rebolcar
vogar
sabi
4.3. LES LLETRES D I T
La lletra d representa el sò dental oclusiu sonor [d] i la seua variant fricativa [ð]. El
fonema [d] té una realisació oclusiva quan va precedit per una pausa, una consonant
nassal, una lateral o una atra oclusiva (dent, tendir, entendre, alcalde, anècdota). En
la majoria dels demés casos, com en cadena, órdens, lladre, este fonema presenta
l’alòfon [ð].
La lletra t, per la seua banda, representa el sò interdental oclusiu sort [t]: tocar, bota,
set.
La distinció entre [d] i [t] no sol tampoc presentar problemes, a excepció de quan
apareixen en posició final de sílaba en interior de paraula. En este cas, el fonema [d]
davant d’una consonant sorda (com en adquisició, adscriure) tendix a ensordir-se en
[t], mentres que el fonema [t] davant d’una consonant sonora (com en atles, atleta,
atmòsfera, logaritme, ètnic, dotze, aritmètic) tendix a sonorisar-se en [d]. Estos
alòfons no tenen reflex en la grafia, que seguix en tot cas criteris etimològics.
Bona part dels dubtes se resolen tenint en conte que escriurem sempre en d el prefix
llatí ad: adjudicar, admirar, admetre, advertir, i que no s’ha de confondre este prefix
en l’escomençament en at- d’unes atres paraules d’orige grec: atles, atlàntic, atlètic,
atleta, atmòsfera...
En final de paraula, l’ensordiment de [d] en [t] és sistemàtic i està amplament
documentat i consolidat en la tradició gràfica valenciana des de temps antics. Per açò,
-71-
escriurem sempre t i no d a final de paraula, inclús si els derivats dels térmens en
qüestió duen d: gat, clot, ret, sabut (sabuda), vert (verda), àrit (àrida), nebot
(neboda), salut (saludar), pot (poder), fret (freda), Madrit, Davit, latitut, virtut... Els
plurals dels substantius i els plurals masculins dels adjectius i participis acabats en t
mantenen la mateixa pronunciació i grafia: gats, clots, rets, verts, àrits, frets...
En els acabaments –ada, –ades, –adet, -adeta (com vesprada, acabades, cremadet,
paradeta), la d, antigament fricativa [ð] en una articulació molt relaixada, s‘emmudix
en la pràctica totalitat del domini llingüístic valencià i és, per tant, muda en valencià
estàndart: [vespɾá, akaβáes, kɾemaét, paɾaéta], si be es manté en l’escritura per
etimologia.82
En uns atres casos de d intervocàlica, l’emmudiment no és tan generalisat. És el cas
de l'emmudiment de la -d- intervocàlica pretònica en el sufix -ador, -adora, -adors, adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià: mocador,
mocadors, treballador, treballadora, treballadors, treballadores solen pronunciar-se
a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes].
També trobem a nivell coloquial cadira o madur en la -d- emmudida [kaíɾa, maúɾ],
aixina com en la terminació -dura, -dures: ferradura, ferradures, armadura,
armadures, borradura, dentadura, dentadures [feraúɾa, feraúɾes, armaúɾa, armaúɾes,
boraúɾa, dentaúɾa, dentaúɾes].
En fer els superlatius dels participis acabats en -at, a on la -t se transforma en -d- en
quedar intervocàlica, esta -d- s’emmudix també en llenguage coloquial: trencadíssim,
trencadíssima, trencadíssims, trencadíssimes [tɾenkaísim, tɾenkaísima, tɾenkaísims,
tɾenkaísimes] . No succeïx açò en els superlatius dels participis acabats en -ut o -it:
perdudíssim, perdudíssima, perdudíssims, perdudíssimes; llegidíssim, llegidíssima,
llegidíssims, llegidíssimes.
En alguna zona del valencià meridional l'emmudiment és més generalisat encara, en
formes com roda, moda, boda, coneguda, Nadal [rɔ́a, mɔ́a, bóa, koneɣúa, nál].
També pot donar-se un emmudiment de la d- inicial per fonètica sintàctica que
apareix en algunes ocasions a causa d’una pronunciació relaixada o vulgar; en estos
casos la -d- queda intervocàlica, acaba fricativisant-se i finalment cau: te’n va a
donar de calent, anem a dinar [tenvá aonáɾ dekalént, aném aináɾ].
Per últim, convé recordar que el fonema [t] té, en certs parlars, una tendència no
normativa a emmudir-se a final de paraula darrere de [n] o [l], en paraules com pont o
molt. Est emmudiment ha d’evitar-se en un us estàndart de la llengua.
82
Deu senyalar-se, no obstant, que en paraules bisilàbiques com fada o grada no es produïx dit
emmudiment de la –d–. Tampoc en els adverbis derivats d’adjectius que la duen: acomodada
[akomoðá], pero acomodadament [akomoðáðament].
-72-
4.4. LA REPRESENTACIÓ DELS SONS [g] I [k]
El sò velar oclusiu sonor [g] i la seua variant fricativa [ɣ] se representa per les grafies
g i gu. El sò velar oclusiu sort [k] se representa per les grafies c, q, qu i k.
El fonema [g] a soles té, en general, una realisació oclusiva quan va precedit per una
pausa, una consonant nassal o una atra oclusiva (guanyar, angoixa, capgròs). En la
majoria dels atres casos, com en jugador, agulla, folga, aigua, negre, orgue, este
fonema presenta l’alòfon [ɣ], que en pronunciacions relaixades pot aplegar a elidir-se
en algun cas quan la g és intervocàlica.
En general, el sò [g]:
a) Se representa per la lletra g davant de a, o, u, o quan va seguida de líquida (l, r):
gat, afalagar, got, gust, agost; grau, glop, rogle.
b) Se representa pel dígraf gu davant de e, i: guerra, guitarra, esguellar, esguitar.
c) Quan s’haja de pronunciar una u, situada entre g i vocal palatal e/i, durà diéresis
(gü): següent, ungüent, llingüiste, paraigües.
En general, el sò [k]:
a) Se representa per la lletra c davant de a, o,u, o quan va seguida de líquida (l, r):
caure, coure, culpar, incapaç, acollar, inculpar; clau, cloixir, inclús, malcregut.
b) Se representa pel dígraf qu davant de e, i: quet, querol, queixa, quixal, químic.
c) Se representa per q davant de diftonc creixent (ua, üe, uo): qua-dro, qua-tre, a-dequa, fre-qüent, pas-qües, a-quós, quo-ta. Observem que en el cas del diftonc üe
hem de posar diéresis damunt de la u, per a que esta vocal sone.
d) Se representa per c quan va davant de u +a/e/ï/o en grup heterosilàbic, és dir, quan
la u que seguix a [k] no forma diftonc en la vocal següent: i-nò-cu-a, e-va-cu-a,
cons-pí-cu-es, pro-mis-cu-ï-tat, va-cu-o-la.
e) En el cas de sò [k] més un diftonc ui, havem de recórrer a l’etimologia. S’escriuen
en q aqüícola, aqüífer, aqüicultura, iniqüitat, obliqüitat, propinqüitat,
siliqüiforme, ubiqüitat i derivats, mentres que els atres casos s’escriuen en c:
cuidar, cuina, cuiro, cuit, circuit, cuixot...83 Observem que en el cas de qüi hem de
posar diéresis damunt de la u, per a que esta vocal se pronuncie.
Ha de notar-se que en certs derivats de paraules que duen q (com inicu, de
iniqüitat; oblicu, de obliqüitat, i propincu de propinqüitat) ha d’usar-se la c,
83
El diftonc ui darrere de q és sempre creixent. Darrere de c, és sempre decreixent en certs parlars,
pero en la major part del domini llingüístic valencià pot ser decreixent en uns casos (cuixa) i
creixent en la majoria (bescuit, cuina...). Veja’s el capítul 2, Agrupació silàbica.
-73-
d’acort en la regla general, davant de u, mantenint-se la q per al restant de la
família, davant de diftonc (obliqua, iniqües, etc.)
f) Se representa per k en algunes paraules que provenen de llengües no romàniques:
kayak, kendo, kipà, koala, kuwaití.
g) En final de paraula, l’ensordiment de [g] en [k] és sistemàtic i està amplament
documentat en la tradició gràfica valenciana des d’époques antigues. Per açò
escriurem sempre c i no g, inclús si els derivats o la flexió femenina dels térmens
en qüestió duen g: blanc, marc, groc (groga), amic (amiga), gallec (gallega), sanc
(sangonós), fanc (fangar), demagoc (demagoga), mac (maga), pròdic (pròdiga),
castic (castigar). Els plurals dels substantius i els masculins plurals dels adjectius
acabats en c mantenen la lletra: grocs, amics, gallecs...
S’exceptuen només alguns préstams d’unes atres llengües, com gag, gulag,
tuareg, buldog.
h) En la tradició escrita valenciana, el sò [k] en posició final de paraula se
representava antigament per mig del dígraf ch. Actualment conservem est us
tradicional només en els llinages: Bosch, Lluch, Doménech, Albiach, Folch,
March... i ha de conservar-se també per tradició històrica i gràfica en els
topònims: Alberich, Albuixech, Ifach... En conseqüència, en estos térmens la
pronunciació de –ch final sempre és [k].
Respecte a la diferenciació entre [g] i [k], a soles pot existir algun dubte en interior de
paraula i posició final de sílaba, lloc en el qual el sò [k] tendix a la sonorisació en [g]
si va seguit de consonant sonora (anècdota, tècnic). En estos casos l’ortografia es
guia per l’etimologia, d’acort en les següents regles bàsiques:
a) En interior de paraula, s’escriu c davant de c, s, t, z: acció, accent, sacsó, dacsa,
facsímil, sector, actuar, pacte, eczema.
b) En interior de paraula, davant de d, m, n escriurem g o c, en funció de
l’etimologia, donant lloc, be als grups gd (amígdala, esmaragda), gm (dogma,
segmentar, magma), gn (benigne, magnífic, ignorant), be als grups cd (anècdota,
sinécdoque), cm (dracma, acmeit), cn (tècnic, aràcnit, icnografia), presents uns i
atres majoritàriament en cultismes, semicultismes o paraules d’orige estranger.
-74-
4.5. US DE LES GRAFIES S, SS, C I Ç PER A REPRESENTAR EL
SÒ [s]
4.5.1. Generalitats
El sò [s], alveolar fricatiu sort, se representa en valencià per quatre grafies, s, ss, c, ç,
que responen a la següent distribució:84
a) En posició inicial de paraula:
- Davant de a, o, u, escrivim sempre s-: sancer, solsida, supondre. L’única
excepció és l’arcaisme ço, sinònim de açò.
- Davant de e, i, escrivim generalment s-: sèptim, servici, silenci, simple. No
obstant, escrivim c, per raons etimològiques, en paraules derivades dels
grups llatins CAE-, COE, CE-, CI-, SCE-, SCI-, i en algunes paraules
d’orige grec: ceba, cel, cigró, cinta, cementeri, cefalea, ceràmica, cine.
- El grup arcaic d’orige grec ps- se simplifica en s- en valencià modern:
sicologia, sicosis, salm, seudònim.
- En els atres préstams estrangers que no són d’orige grec (singularment, els
arabismes), el sò [s] sol grafiar-se també en s: safrà, séquia, sifra.85
b) En posició interior de paraula:
- Escrivim –s– entre vocal i consonant (estrela, dispondre), o entre consonant
i vocal (malensomi, dacsa).
- Per raons etimològiques, [s] se representa per c (davant e, i), o per la seua
variant ç (davant a, o, u), principalment en paraules derivades dels grups
llatins –CE–, –CI–, –TE–, –TI–: lliçó, concordança, vençut, servici,
Valéncia. En els demés casos de [s] intervocàlica (missa, vassall, necessari,
sessió) escrivim sempre –ss–, incloent els arabismes (alcàsser, alfarrassar).
84
L’orige de la diferenciació entre s/ss i c/ç està en l’etimologia llatina, com a recialla d’una antiga
pronunciació diferenciada. En valencià i castellà arcaics, c/ç se pronunciaven en un sò africat
alveolar sort [ts]. Posteriorment, en castellà general (no en unes atres varietats, com bona part de
l’andalús o el castellà de l’interior valencià) este sò evolucionà a interdental fricatiu sort [θ] en
paraules com cien, cesta, mentres que en valencià ho feu a [s], i s’igualà en la pronunciació de s/ss.
Una excepció és el parlar d’Aiguaviva (població aragonesa a on els parlants afirmen
espontàneament parlar valencià, fronterera en la comarca dels Ports de Morella) en el que encara
hui es manté una distinció entre la s/ss de sol, jóvens, safa o missa, pronunciada [s] sorda, i la c/ç de
cella, cent, falç o cistella, que es pronuncia [θ] com en castellà.
85
S’exceptua alguna forma com cedi, l’unitat monetària de Ghana, que porta c en la llengua àkan
d’a on s’ha amprat.
-75-
- Quan la posició intervocàlica s’origina perque el sò [s], seguit de vocal, va
darrere d’un prefix grec (a, anti, di/di, foto, hipo, mono, para, penta,
tetra...) o llatí (ante, bi/bis, contra, sobre, supra, tri, uni...) acabat en vocal,
escriurem una sola –s– com si fora posició inicial de paraula, si be la seua
pronunciació és de [s] sorda en tots els casos: asèpsia, antisèptic, disenteria,
fotosíntesis, hiposulfat, monosilàbic, parasíntesis, pentasílap; antesala,
bisemanal, bisecció, contrasentit, sobresou, suprasensible, trisacàrit.
Seguirem la mateixa norma en paraules compostes en les que el primer
terme acaba en vocal i el segon escomença per [s] sorda: herbasana,
parasol, despusahir, esclatasancs. S’exceptuen ad esta norma, no obstant,
els numerals composts: norantassís, trentasset, etc. que sempre s’escriuen
en ss.
- En les paraules formades pels prefixos des- o dis- i una paraula que tinga
per inicial una s. Estos prefixos indiquen: oposició-contrarietat, origeprocedència i extensió-separació: dessifrar, dessalar, dessucar, dessuar,
dissecar, dissentiment, dissecció, dissenyar, dissoldre, dissolució.
En canvi, mantindrem l’escritura en una sola –s-, d’acort en el punt a, que
establix l’escritura d’una sola –s- entre consonant i vocal (malensomi,
dacsa) en el prefix trans-, quan va seguit d’una paraula escomençada per s-:
transubstanciació, transudar, transunt.
c) En posició final de paraula:
- Escrivim –s, tant si els derivats i plurals duen –s- com –ss: gos (gossos),
mòs (mossos), bes (besos), cas (casos)...
- Escrivim -ç per raons etimològiques en algunes paraules (principalment
derivades de vocables llatins acabats en –CE), les quals també porten c/ç els
seus derivats: audaç - audàcia; comerç - comerciant; feliç - felicitat; falç falceta Estes paraules mantenen igualment la ç (o la variant c) en els seus
plurals: audaços/audaces, comerços, feliços/felices, falçs.
Les posicions que ocupen estos signes gràfics dins de la paraula se resumixen en el
següent quadro:
-76-
Sò de [s] sorda
s
ss
c
ç
A principi de paraula
sancer
ciri
*
Interior darrere de
consonant
llicsó
incendi
alçar
servici
açò
Interior entre vocals
asimètric
sessió
parasol
Interior final de sílaba
A final de paraula
castic
mòs
pastiç
* L’única paraula que escomença per ç és l’arcaisme ço, sinònim de açò
Per a facilitar l’ortografia de s/ss i c/ç, donem a continuació algunes regles generals:
4.5.2. Escritura de SS
a) En les paraules que escomencen per a + s + vocal, sempre que esta a no funcione
com un prefix negatiu: assistència, assimilar, associar, assessorar, assamblea,
assessí, assessinat.
b) En el sufix -íssim (femení i plurals també): amontonadíssim, destarifadíssima,
apegalosíssims, rogíssimes.
c) En paraules com les següents, en els seus derivats o que pertanyguen a la mateixa
família (substantius, adjectius o verps):
bessó, bessona, bessonada
cassar, cassació, fracassar, fracassos
cessió, cessar, accessible, accessos, accessori, inaccessible, antecessor,
concessió, concessionari, excessiu, incessable, intercessor, predecessor,
processó, processat, recessió, successos, successor
classe, classificar, clàssic, classificació
(colós) colossos, colossal, colossalisme
confessar, confessió, professar, professió, professor
(cras) crassa, crassitut
dissertar
-77-
escissió, rescissió, abscissa
(espés) espessa, espessos, espessar, desespessar
(ser) essència, interessar, interessos, desinteressar
fossa, fosser, fossar, fòssil, fossilisar
(derivats de la raïl llatina ‘gressu’) agressió, agressor, congressiste, digressió,
ingressar, ingressos, progressar, regressió, transgressor
(gros) grossos, grossor, grossària
interessar, interessos, interessant
massa, massage, massificar
messies
missa, premissa, comissió, dimissió, admissió, transmissió
necessari, necessitar, innecessari
(os) ossos, ossificar
passar, passara, passejar, passiu, impassible
possible, possibilitar, possessiu, possessionar
(ros) rossa, rossejar
(tós) tosseta, tossir
vassall, vassallage, avassallar
vicissitut
d) En paraules que assimilen el grup llatí rs a ss:
(bursa) bossa
(morsu) mòs, mossegar, mossos
(versu) travessar, travessa, travesser
e) En paraules d’etimologia no llatina com:
Alcàsser
Almàssera
alficòs: alficossos, alficossera
arròs: arrossos, arrosser
-78-
cafís: cafissos
tramús: tramussos
tros: trossos, trossejar
4.5.3. Escritura de C
a) En les terminacions -anci, -ància, -ència, -éncia: ranci, Constanci, elegància,
abundància, residència, excelència, Valéncia.
b) En les terminacions -ici, -ícia, -ície: edifici, servici, avarícia, justícia, calvície,
superfície.
c) En les terminacions -aci, -àcia: Ignaci, prefaci, Horaci, desgràcia, Alsàcia,
democràcia, farmàcia.
Excepte: Atanasi, gimnasi, Anastasi, potassi, antonomàsia, Àsia, Atanàsia,
Eufràsia, paranomàsia, eutanàsia.
d) En l’acabament -ció; pero s’ha de tindre en conte la possibilitat d’escriure -sió / ssió. Per ad estos casos convé consultar les regles sobre s i ss: acceptació,
aplicació, condició, votació.
e) En paraules de la mateixa família podem trobar alternances entre c/ç, depenent
únicament de la vocal següent. No mai se produirà una alternança entre c / ç i s /
ss:
forcejar, forçut, força
dolcea, endolcir, dolç, dolçor
cacera,caça,caçador
calcer, calceta, calça, calçar
capacitat, capaç, capaços
f) En interior de paraula, formant part dels grups consonàntics heterosilàbics
següents:
- CC, pronunciat [ks]:
abstracció
afecció
ficció
satisfacció
accedir
calefacció
aflicció
seducció
accelerar
cocció
inspecció
succés
accent
conducció
predicció
succeir
-79-
acceptar
direcció
producció
transacció
accident
diccionari
proyecció
extracció
acció
deducció
refracció
restricció
- PC, pronunciat [ps]: accepció, concepció, excepció, opció, recepció.
- SC, pronunciat [ss]: abscissa, ascens, ascensió, asceta, discernir, disciplina,
consciència, escena, escenari, escèptic, fasciste, suscitar.
- XC, pronunciat [ks]: excedència, excedir, excelència, excelent, excels,
excèntric, excepció, excepte, excés, excessiu, excitar.
4.5.4. Escritura de Ç
a) En les terminacions -ança, -ença: ensenyança, esperança, lloança, renaixença,
coneixença.
Excepte en unes atres paraules, que s’escriuen en s, perque no es tracta d’esta
terminació: ansa, nansa, dansa, descansa, defensa, ofensa, dispensa.
b) En els adjectius de tres terminacions (una per al singular i dos per al plural)
acabats en el sò de [s]. El singular i el plural masculí porten ç, mentres que el
plural femení du c: atroç, audaç, capaç, contumaç, eficaç, feraç, feliç, feroç,
incapaç, ineficaç, infeliç, loquaç, mordaç, perspicaç, rapaç, sagaç, suspicaç,
tenaç, veloç.
atroç: atroços, atroces
audaç: audaços, audaces
feliç: feliços, felices
c) En els derivats en -uçar i –uçó: esbatuçar, despalluçar, alborruçar, engatuçar,
menjuçar, escabuçó, esbatuçó, alborruçó.
d) En els sufixos -aç, -iç, -uç, que indiquen aument, implicació, propietat o que són
despectius:
gran: grandaç, grandaça, grandaços (grandaces)
mà: manaça (manaces)
groc: groguiç, groguiça, groguiços (groguices)
ferro: ferriç, ferriça, ferriços (ferrices)
canya: canyiç, canyiços
-80-
pa: paniç, paniços
palla: palluç, palluços, palliça (pallices)
pobre: pobruç, pobruça, pobruços (pobruces)
i aixina una série de paraules que duen estos sufixos en la seua forma masculina o
femenina: fogaça, gentuça, menjuça, pastiç (pasticeria), hortaliça, pelliça,
rabaça; tenint present que usarem la ç quan se tracte d’estos sufixos, pero no quan
se tracte de paraules primitives que porten ya estes terminacions com: tassa,
bassa, missa, matís, tramús i els seus derivats.
e) Encara que en general sol haver coincidència en la distribució d’usos d’estes
grafies entre el valencià i les llengües pròximes, s’inclou a continuació una relació
de paraules que a sovint se presten a confusió:
- S’escriuen en s: chimpansé, dansa, matís, sabata, safrà, sagal, salpar,
Saragossa, Sardenya, sarsuela, senefa, sentinela, séquia, sifra, simbomba, Sit
(personage històric, conquistador de Valéncia), soc (mercat àrap), sòc (calçat
de fusta), sòcul, sofre, sossobrar, sucre i els seus derivats.
- S’escriuen en ss: alcàsser, assucac, assussena, bossar (vomitar), carrossa,
disfrassar, darassana, Eivissa, escaramussa, hissar, llapissera, massapà,
massiç, mosso, pissarra, pòlissa, rossí, tassa, tossut, tramussos i els seus
derivats.
- S’escriuen en c/ç: balança, bocina, calç, calça, canyiç, carniceria, caçola,
Cento (hipocorístic de Vicent), choriç, ciprés/ciprer, emboç, emboçar,
engatuçar, frontiça, Ignaci (i el seu hipocorístic Nàcio), llonganiça, maça
(arma), massiç, mostaça, novençà, pastiç, pasticeria, peça, pinça, postiç, puça,
raça, reboçar, regalícia, roçar, terraça, verniç i els seus derivats.
4.6. US DE LES LLETRES S I Z PER A REPRESENTAR EL SÒ [z]
El sò alveolar fricatiu sonor, fonèticament [z], se representa per mig de les grafies s i
z. Este sò és conegut habitualment com a es sonora, i la seua escritura pot presentar
especials problemes per als parlants del valencià central o apichat, en el qual se
confon en el sò de la es sorda [s].
El sò [z], alveolar fricatiu sonor, se representa en valencià per les grafies s i z, d’acort
en les següents normes:
a) El sò [z] se representa per –s- en posició intervocàlica: poregosa, desenroll,
almagasén, guisar, desori, organisació, matisar, crisis, depòsit, conclusió,
horisontal. Com a excepció, encara que ocupe posició intervocàlica, escrivim z en
alguns cultismes i préstams: amazona, àzim, bizantí, Llàzer, Nazaret, nazarí,
nazisme, protozou, rizòfec, topazi, trapezi, i pocs més.
-81-
b) Se representa per z en inicial de paraula: zero, zènit, zebra, zel (=interés, atenció),
zinc (metal), zirconi, zodíac, zona, zoo.
c) També es representa per z entre consonant i vocal; fonamentalment, darrere de l
(Alzira, colze, engalzar, estalzim, falzia, polzada, polze, polzim, recolzar, salze,
La Salzadella...), n (aranzel, benzé, benzina, bronze, donzella, enza, enzima,
Fanzara, fanzella, frunzir, llonza, onze, pinzell, quinzena, senzill...), r (albarzer,
albarzó, almorzar, catorzau, catorze, embarzerar...) o t (L’Atzúvia, Atzeneta,
atzagaya, atzavara, atzebeja, atzuara, batzoles, betzo, bitzaquet, dotze, guitza,
ràtzia, setze, tretze...).
Per a facilitar l’ortografia en els parlants que no distinguixen entre [s] i [z], afegim
algunes regles sobre la distribució de [z] en valencià, que apareix en les següents
situacions:
a) La terminació –èsim: centèsim, deumilèsim...
b) Les terminacions –isar i –isació: organisar, normalisació.86
c) La terminació –sis: anàlisis, crisis, diéresis, oasis, paràlisis, tesis...
d) En el masculí plural i en el femení, singular i plural dels participis dels verps que
no duen s en l’infinitiu: defendre-defesa, defeses, defesos; encendre-encesa,
enceses, encesos; remetre-remesa, remeses, remesos; estendre-estesa, esteses,
estesos; ofendre-ofesa, ofeses, ofesos.
e) En el masculí plural i en el femení, singular i plural dels gentilicis acabats en –és:
anglés-anglesa-angleses-anglesos; francés-francesa-franceses-francesos.
f) En el femení dels substantius que indiquen ofici, professió, dignitat, càrrec o títul:
abat: abadesa, abadeses
príncip: princesa, princeses
marqués: marquesa, marqueses
deu: deesa, deeses
sastre: sastresa, sastreses
comte: comtesa, comteses
86
El valencià coincidix també en este cas en la majoria de llengües de l’entorn, com l’anglés
(organize/organise), el francés (organiser), l’alemà (organisieren) o idiomes més pròxims com el
balear (organisar) i l’occità (organizar). En uns atres idiomes com l’italià (organizzare) o el català
(organitzar) se produïx una pronunciació [dz] o [ddz], estranya al valencià.
-82-
g) En el masculí plural i en el femení, singular i plural, dels adjectius acabats en -ós:
(fil) filós: filosa, filosos, filoses
(glòria) gloriós: gloriosa, gloriosos, glorioses
(honra) honrós: honrosa, honrosos, honroses
(suc) sucós: sucosa, sucosos, sucoses
(verí) verinós: verinosa, verinosos, verinoses
(voluntat) voluntariós: voluntariosa, voluntariosos, voluntarioses.
h) En general, sol ser en s sonora el plural dels substantius masculins acabats en –ís, ús: pisos, països, autobusos, usos, abusos... en l’excepció dels derivats del llatí
MISSU (decomissos, fideicomissos, insumissos, permissos, remissos, sumissos,
compromissos, omissos) i unes atres paraules com cafissos, tapissos, suïssos,
abscissos, albornussos, arcabussos, russos, tarussos, tramussos i derivats.
i) En general, el plural dels substantius masculins acabats en –às, -és, -ós sol ser en
ss: nassos, passos, accessos, gossos, rossos, arrossos. Pero ademés de les
excepcions dels apartats d) i f), s’exceptuen també el plural de paraules com asos,
besos, casos, dosos, envasos, esposos, gasos, masos, mesos, ocasos, pesos, rasos,
tresos, vasos, i el plural dels derivats de clos: inclosos (inclosa, incloses), exclosos
(exclosa, excloses).
j) Una classe de paraules que a sovint provoquen confusió són les que acaben en –
ssió i o –sió. Tinga’s en conte que tots els seus derivats conserven l’ortografia de
la ss o la s segons corresponga.
agressió i demés paraules de la
mateixa família: digressió, egressió,
progressió, regressió, transgressió
cessió i derivats: intercessió,
precessió, recessió, secessió,
successió
confessió , professió
discussió
escissió, rescissió
missió i derivats: admissió, comissió,
dimissió, emissió, inadmissió,
insumissió, intromissió, omissió,
permissió, sumissió, transmissió
-ssió
passió, compassió
percussió, repercussió
possessió
pressió i derivats: compressió,
depressió, expressió, impressió,
opressió, repressió, supressió
sessió, obsessió
-83-
abrasió
adhesió, cohesió
alusió
circumcisió, incisió
colisió, elisió
concisió
conclusió
contusió
corrosió
decisió, indecisió
dissuasió
-sió
evasió, invasió
exclusió, inclusió, oclusió, reclusió
explosió, implosió
extrusió, intrusió
fusió i derivats: confusió, difusió, efusió,
infusió, profusió, transfusió
ilusió, desilusió
lesió
ocasió
persuasió
precisió, imprecisió
visió i derivats: divisió, previsió,
imprevisió, provisió, revisió, supervisió,
televisió
erosió
g) Hi ha casos en els quals una s sorda pot pronunciar-se sonora; açò ocorre quan està
en contacte en un sò sonor, be siga vocàlic, be siga consonàntic: els durà, desvelar.
També, per fonètica sintàctica, sol pronunciar-se sonora la [s] final de paraules en
contacte en una atra paraula que escomença per vocal: els ous [elzɔ́us], dos hòmens
[dozɔ́mens].
Se tracta en tot cas de situacions que no afecten a la grafia.
-84-
4.7. US DE LES LLETRES G I J PER A LA REPRESENTACIÓ DEL
SÒ [ʤ]
El sò postalveolar africat sonor [ʤ] se representa per mig de les lletres g i j, d’acort
en les següents normes:87
a) S’escriu g davant de e, i: gentola, taronges, correger, dumenge, fege, giner,
regirar, miges, solage, privilegi, colege, llegítim.
Per excepció, escrivim j- davant dels grups –ecc-i –ect (objecció, objecte,
adjectiu) i en una série de paraules, principalment d’orige grec o hebreu
(jerarquia, jeroglífic, Jeroni, Jeremies, Jesús, Jericó, jesuïta, Jerusalem, Jehovà),
pero també en préstams amprats a unes atres llengües (jersei) i inclús en algun
vocable derivat del llatí (majestat).
b) S’escriu j davant de a, o ,u: jagant, taronja, purnejar, plaja, jònec, joguet, mijos,
junc, aljup, judeu.
87
En el valencià central o apichat este sò sonor se veu substituït des de fa sigles pel postalveolar
africat sort [ʧ]. Est empobriment fonològic ha provocat històricament, sobretot a partir del sigle
XVIII, certs problemes i vacilacions en el correcte us ortogràfic de les consonants j/g i ch. Ha de
dir-se que en molts casos la distribució gràfica de j/g i ch és similar a la del castellà, pero esta
norma no sempre és aplicable: jaqueta.
El sò africat del valencià general i estàndart [ʤ] és essencialment el mateix de la j anglesa en James
o joke, o de gi en l’italià orologio. Per contra, el sò fricatiu [ʒ], propi del català, és el mateix de la j
francesa en Jean o Dijon. Eixe sò penetra en el valencià més septentrional, fent que el sò
postalveolar africat sonor del valencià general, representat per j/g, se torne fricatiu, en ocasions
acompanyat d’una [i] de recolzament que no té reflex en l’escritura: com ara fege, pronunciat [féʒe]
o [féi̯ ʒe] en lloc de [féʤe].
En la llengua antiga, ademés, existien certes paraules que per etimologia llatina s’escrivien a voltes
en una t davant de la g o la j: viatjar, metge, fetge, hui viajar, mege, fege. Alguns estudiosos han
senyalat que esta pràctica devia d’indicar una molt antiga geminació [ʤʤ] en la pronunciació de la
palatal africada sonora: encara que ya en la llengua clàssica es feen rimar paraules escrites de
manera vacilant en tg/tj i j/g, lo que vindria a indicar una pronunciació idèntica a l’actual.
Eixa puntual geminació o pronunciació doble, que en uns casos concrets pogué existir i evolucionà,
ya en valencià migeval, a [nʤ] (com llotja > llonja o rellotge > rellonge), en els demés casos fa
sigles que desaparegué de la llengua parlada i escrita, per lo que no és correcte l’us d’est arcaisme
ortogràfic en l’escritura actual. Manco encara, en paraules que en el valencià clàssic mai portaren
eixa t, i en les que tampoc se justifica la seua presència per l’etimologia llatina, com desijar, mija,
llejos, pijor, correja, plaja, etc.
-85-
4.8. US DE LES GRAFIES CH, IG I G PER A REPRESENTAR EL
SÒ [ʧ]
El sò [ʧ], postalveolar africat sort,88 està representat en llengua valenciana pels
dígrafs ch i -ig, ademés de la grafia simple -g en final de paraula quan vaja precedida
d’una i, generalment tònica.
4.8.1. Escritura de CH
a) En inicial i interior de paraula: chufa, chiular, chulla, chuplar, bachiller, archiu,
puncha, fardacho, cachoches, cacherulo, che…89
b) En els derivats de certes paraules que acaben en -ig o -g:
caprig: caprichos, caprichós, caprichosament…
gavaig: gavachos, gavachet…
campeig: campechos…
cartuig: cartuchos, cartuchera…
empaig: empachar, empachat…
despaig: despachos, despachar…
escabeig: escabechina, escabechar…
A excepció de les anteriors, la majoria de les paraules que acaben en -ig, -g deriven
en g o j, segons els casos, com vorem més avant:
lleig: lleja, llejos, lleges, llegea...
88
Este sò és el mateix de ch en el castellà chico, ci en l’italià faccia o ch en gran part de l’occità:
carchòfa.
L’us de ch, una grafia d’orige francés o provençal, s’adopta en valencià per a la representació
gràfica del sò [ʧ] des dels primers testimonis escrits del nostre idioma. Esta grafia anà desplaçant ya
en l’época clàssica a unes atres solucions no tan operatives o que podien confondre’s en uns atres
fonemes, com tch, tx o x.
Posteriorment, l’ensordiment de [ʤ] en el valencià central provocà, sobretot a partir del sigle
XVIII, una generalisació de l’us de ch en lloc de j/g (*puchar, feche) que vingué respost, ya en la
Renaixença, per una ultracorrecció que substituïa totes les ch per g/j (*giquet, panja). Foren els
filòlecs Josep Nebot i Lluís Fullana els primers que descrigueren adequadament el correcte us i
distribució d’estes grafies, d’acort en la tradició llingüística valenciana.
89
Recordem que apareix també en posició final de paraula representant el sò [k] en llinages i
topònims: Broch, Albuixech. En este cas no es pronuncia mai com a [ʧ].
-86-
mig: mija, mijos, miges, mijà...
roig: roja, rojos, roges, rogenc...
puig: pujos, puget...
4.8.2. Escritura de -G
Solament en final de paraula quan vaja precedida d’una i, generalment tònica, encara
que no sempre: mig, desig, llig, rig, frig, trapig, Bonig, Càlig, Tírig.
Els derivats s’escriuen en g i en j segons la vocal que vaja darrere, d’acort en la
norma general.
mig: miger, mijana, mijos
desig: desiget, desijar, desijós, desigí
4.8.3. Escritura de -IG
a) En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: maig, ensaig, vaig, lleig, veig,
roig, goig, fuig, El Puig. En estos casos el dígraf -ig sona [ʧ], no s’ha de llegir ni
pronunciar la -i-: [máʧ, váʧ].
La derivació pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent:
roig: roja, rojor, roges
lleig: lleja, lleges, llegea
estoig: estoget, estojos, estojar
garaig: garaget, garajos
Per als pocs casos en els quals la derivació és en ch, vore l’ortografia de la ch,
apartat b.
b) En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles
monosílabes i topònims: Elig, Barig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig
(castell i vila en Bolulla), Berig (coves en Borriol), Felig (alqueria entre
Vilamarchant i Benaguasil). En tots estos casos el dígraf -ig sona també [ʧ], i no
s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [έlʧ, báɾʧ]
Recordem que sí que es pronuncia la i del dígraf ig en els topònims Càlig i Tírig,
que són paraules planes: [káliʧ, tíɾiʧ].
-87-
c) En el present del subjuntiu dels verps purs del tercer grup acabats en -gir: afegir,
corregir, fregir, fugir, llegir i regir, que seguixen este model:90
lligga
lliggam
lliggues
lliggau
lligga
lligguen
I també en la primera persona del present d’indicatiu: afigc, frigc, fuigc, lligc.
4.9. LA LLETRA X
En general, la grafia x representa en valencià el sò postalveolar fricatiu sort –la
transcripció fonètica de la qual és [ʃ]–: peix, Xeresa, nàixer, cuixot, oix, xaloc.91
No obstant, en alguns casos, pot representar la combinació [ks] (o el seu alòfon [gz]):
pròxim, reflexió.
4.9.1. Escritura de X en sò de [ʃ]
a) En posició inicial de paraula: Xeresa, Xàbia, Xeraco, Xaló, Xixona, Xàtiva,
Xúquer, xàrcia, xaloc, xabec, Xavier.92 S’inclouen els prefixos xeno-, xilo-, etc.:
xenofòbia, xilòfon, xenòfil, xeroftàlmia, xilòfec, xilogràfic.
b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui: marraixa,
deixar, coixo, almoixàvenes, corruixes, eixemple, arruixar.93
c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum.
90
En tots estos casos de contacte de [ʤ] en un fonema oclusiu com [g], [k] el fonema [ʤ] tendix a
desafricar-se en la pronunciació relaixada, pronunciant-se fricatiu [ʒ] davant de [g] en formes con
frigga, lliggau [fɾíʒɣa, ʎiʒɣáu] i ensordint-se davant de [k] en formes com lligc [ʎíʃk].
Notem que en el cas del verp fugir la i és muda: fuigc [fúʧk ~ fúʃk], fuigga [fúʤɣa ~ fúʒɣa].
91
És un sò similar al de sh en l’anglés shadow, sherif o de ch en el francés chanson, chien. En
valencià apareix normalment precedit de la vocal palatal i, motiu pel qual s’aprecia certa tendència
a realisar un increment [ei] o [ai] davant de la x- inicial de paraula: Xàtiva [ʃátiva ~ ei̯ ʃátiva], xàrcia
[ʃáɾsia ~ ei̯ ʃáɾsia]. Est increment no és acceptable en nivells formals de la llengua. S’exceptua
només la paraula aixarop, per ser d’us absolutament generalisat des d’antic.
92
Encara que tot valenciaparlant distinguix perfectament entre la x de Xàtiva i la ch de chiquet,
l’influència de la normativa catalana fa que en ocasions se senten pronunciacions incorrectes:
[ʧátiva] en lloc de [ʃátiva], [ʧaviéɾ] en lloc de [ʃaviéɾ], que s’han d’evitar.
93
Localment alguns parlars elidixen la i que precedix a la x en paraules com caixa, deixar: [káʃa,
deʃáɾ], en lloc de [kái̯ ʃa, dei̯ ʃáɾ]. La pronunciació de la i ha de mantindre’s en un us estàndart de
l’idioma.
-88-
d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugació. Est increment (-ix-)
apareix en els presents d’indicatiu i subjuntiu, i també en l’imperatiu: oferixes, ixc,
servixques, vixca, ferixen, substituïx.94
e) En final de paraula: naix, dibuix, fleix, baix, puix, creix.95
4.9.2. Escritura de X en sò de [ks]
a) Entre vocals: proximitat, reflexionar, existir, oxidació, sexual, praxis, fixar.96
b) Davant de consonant sorda: text, excelent, exquisit, excavació.
c) En posició final absoluta de paraula: lux, sufix, anex, Fèlix, índex.
d) En les paraules escomençades pel prefix ex- procedent de la preposició llatina de
les mateixes característiques gràfiques (ex): excloure, explorar, extremar,
experiència, extraure.97
Notem que hi ha una série de paraules, similars a les anteriors, pero de diferent orige,
que s’escriuen en –ix– i en les quals la x se pronuncia [ʃ] i no [ks]: eixemple, eixèrcit,
eixecutar, eixercici, relaixar...
4.10. LA LLETRA Y
La lletra y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol
[ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal
aproximant sonor.
94
Contemporàneament s’observa en alguns parlars un defecte de pronunciació, consistent en
l’articulació de la x com si fora una s sorda: caixa [kái̯ sa], mateix [matéi̯ s], dividixes [dividíses],
construïxc [konstɾuísk], vixca [víska], patix [patís]. Ad este fenomen ha contribuït la difusió
moderna de grafies estranyes al valencià tradicional, com *partisc, unisca, en lloc de les correctes
partixc, unixca. S’ha d’evitar este defecte i procurar una correcta pronunciació (i escritura) de la x
valenciana en tots els casos.
95
Com també succeïx en uns atres sons, quan la fricativa sorda [ʃ] precedix a un sò sonor tendix a
sonorisar-se ella també (fonèticament [ʒ]), sobretot si va en posició final de paraula i la que li
seguix escomença per vocal: baix ample [bái̯ ʒ ámple], baix de tot [bái̯ ʒ de tót].
96
Notem, no obstant, grafies com dacsa, sacsar. També certs casos de divergències en unes atres
llengües de l’entorn: esplanada, estrany, estranger, i no *explanada, extrany, extranger.
97
En el prefix ex- (o inex-) quan va seguit de vocal, h o una consonant sonora, el grup [ks] tendix a
sonorisar-se en [gz]: exacte, examinar, exhortació, exlibris, inexorable.
-89-
Procedix del grec i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la
de l’atra i, denominada «llatina». D’acort en els usos ortogràfics valencians de totes
les époques, s’escriu:
a) En posició inicial de paraula, sempre davant de vocal: yo, ya, yaya, yeyú, ¡ye!,
yibutià, yuxtapondre, yanqui, yàmbic, yodo...
b) Quan va en posició interior de paraula, entre vocals98 i en ocasions darrere de
consonant: tramoyiste, epopeya, duya, Alboraya, Foyos, joyeria, esplayar, boya,
yayo, onomatopèyic, peryòdic, proyectar, trayectòria, mayúscula.99
c) Servix per a la formació del dígraf ny100 (vore punt 4.14).
d) La i semivocal dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui en posició final de paraula,
per tradició, continua representant-se en la lletra y en el cas de llinages: Gay,
Verdoy, Banacloy, Aloy, etc. i ha de conservar-se per tradició gràfica i històrica en
els topònims: Llombay, Alcoy, Montroy...
4.11. LA LLETRA L
La lletra l representa el sò alveolar lateral sonor [l] en qualsevol posició dins de la
paraula: lux, alçar, col, bleda, bonyítol, aladre, changlot, claritat, aplegar. Sobre el
seu us, convé realisar les següents precisions:
a) En valencià no són comunes les paraules que escomencen en l, puix una de les
característiques pròpies del nostre idioma és la palatalisació generalisada de la l
inicial llatina en ll (lluna, llana, llop...).101 Esta palatalisació en les formes
patrimonials ha afectat també a moltes de les que han entrat per via culta (lliberal,
lliteratura, llingüístic, llògic, llegislar).
Aixina, només mantenen la l en posició inicial, ademés dels pronoms i artículs lo,
la, los, les, aquelles paraules generalment de procedència o caràcter erudit,
neològic o cult en les quals la palatalisació sona estranya: laca, lema, lòbul, lupa,
la (nota musical), las (cansat), les (ofés, ferit), lis (flor)...
98
En els substantius acabats en -ent darrere de vocal, com afluent, constituent, influent, restituent,
sol caure’s en el defecte de pronunciar una y entre la u i la e per influència del castellà. Esta costum
ha d’evitar-se.
99
Per excepció, s’escriu injecció i no inyecció (que podria ser llegida incorrectament *[iɲeksió]) per
a que quede clara la seua llectura com a [inʝeksió].
100
Una mostra evident de lo antic que és el seu us en la nostra ortografia, a pesar de que alguns
gramàtics la consideren aliena.
101
De fet, en la llengua antiga i encara en l’época clàssica, era comú que la palatalisació no tinguera
encara reflex ortogràfic: luna, lana, lop.
-90-
b) Algunes paraules patrimonials presenten en certs parlars una pronunciació
geminada de la l [ll], la qual s’ha escrit tradicionalment en el grup tl. No obstant,
en la major part del domini llingüístic esta geminació ha desaparegut, per lo que la
pronunciació i escritura general en un us estàndart de l’idioma és en l:
guatla [gwálla]
→
guala [gwála]
batle [bálle]
→
bale [bále]
espatla [espálla]
→
espala [espála]
motle [mɔ́lle]
→
mòle [mɔ́le]
almetla [almélla]
→
almela [alméla]
c) La el doble o geminada llatina (escrita en la llengua antiga ll i modernament, en
algunes propostes ortogràfiques, ŀl) fa temps que desaparegué de la fonètica
valenciana i, per tant, del sistema ortogràfic, tal com ha ocorregut en unes atres
antigues geminacions llatines, com pp, ff, cc o nn:
collaborar
→
colaborar
aquarella
→
aquarela
illusió
→
ilusió
millímetro
→
milímetro
apparéixer
→
aparéixer
affegir
→
afegir
accostumar
→
acostumar
annexar
→
anexar
addició
→
adició
4.12. LA GRAFIA LL
La grafia ll representa el sò alveolar lateral sonor [ʎ], en qualsevol posició dins de la
paraula: llògic, brullo, bascoll.
Contemporàneament s’observa un defecte de pronunciació, molt modern i que afecta
especialment a les generacions més jóvens, consistent en la pronunciació de la ll
intervocàlica (la ll final de paraula se conserva millor) com si fora una y: pollastre
[poʝástre] en conte de [poʎástre], pallasso [paʝáso] en conte de [paʎáso], callar
-91-
[kaʝáɾ] en conte de [kaʎáɾ]. S’ha de fugir d’este defecte i procurar una correcta
pronunciació de la llengua valenciana.102
Convé recordar també que paraules com roll, billet, rallar, desenrollar, bolletí, etc.,
s’escriuen i pronuncien sense la t intercalada que alguns usen per imitació del català,
la qual és estranya al valencià de qualsevol época.103
4.13. LES LLETRES M I N
La grafia m representa el sò bilabial nassal sonor, [m]: meua, camamirla, campeó,
ixcam. No obstant, en alguns casos, seguit d’un fonema labiodental [f] o [v], com en
triumf, tramvia, el fonema [m] presenta l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor.
La grafia n representa el sò alveolar nassal sonor. [n]: navaixa, anular, purna, defén.
Seguit d’un fonema labiodental, com en unflar, Anfós, conversació, convindre, el
fonema [n] presenta també l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. En alguns casos,
seguit d’un fonema velar [k] o [g], com en fanc, conquista, engolir, presenta l’alòfon
[ŋ], velar nassal sonor. Alguns autors descriuen un tercer alòfon [n̪], dental nassal
sonor, davant de les dentals [t] o [d], com en fondo, assunt, llunt, furgadents.
Tenint en conte, puix, que en alguns casos pot existir una neutralisació entre abdós
consonants nassals en [ɱ], convé establir algunes regles per a la seua escritura.
4.13.1. Escritura de M
a) S’escriu m davant de b, m, p: colombaire, umbràcul, Llombay, immòvil,
commoure, emmaixquerar, campeonat, companyó, Ampar, temps.
Excepte certes paraules compostes: granment, enmig, benparlat, bonpassar,
entornpeu.
b) En el prefix circum-: circumflex, circumvalació, circumferència, circumstància,
circumloqui, circumscripció, circumcisió.
c) En el grup mn: mnemotècnia, indemnisar, mnemònica, damnificar, mniàcees,
alumne, autumne, autumnal.
102
La correcta pronunciació de la ll en paraules com colla o brollar se conseguix dient ‘colia’,
‘broliar’ pero apretant la llengua contra el paladar al pronunciar ‘li’.
103
Esta t en realitat indica una pronunciació de doble ll en català, com ara en les formes catalanes
butlletí, bitllet [buʎʎətí, biʎʎét], la qual no solament és inexistent en valencià, sino també en
mallorquí, en el qual coincidim: bolletí, billet [boʎetí, biʎét]. També és inexistent en occità:
bolletin, bilhet.
-92-
d) Davant de f en algunes paraules (vore 4.13.2), com alcamfor, amfibi, amfiteatre,
àmfora, amfitrió, émfasis, emfisema, emfiteusis, limfa, nimfa, pamflet, simfònic,
triumf i derivats.
e) Convé recordar que el grup arcaic tm , indicatiu d’una antiga geminació [mm] en
la pronunciació, en valencià s’ha resolt en m, per assimilació i posterior
simplificació: semana, sometre. La simplificació s’ha produït també en algun cas
del grup mn, donant els actuals condenar, somi, ensomiar des de formes antigues
condemnar, somni, somniar.
4.13.2. Escritura de N
a) En els prefixos con-, en-, in-: confiar, contraure, connatural, enfrontar, enllustrar,
enfermer, ennegrir, inflamar, insignificant, innovar, innecessari.
Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m (vore apartat 4.13.1).
b) En general, davant de f, incloent darrere dels prefixos con-, en-, in-: confiar,
confabular, confeccionar, confederal, enfrontar, enfermer, enfilar, inflamar,
influir, infectar i paraules com chanfaina, confit, enfit, fanfàrria, fanfarró, unflar,
Anfós, Confrides.
S’exceptuen algunes paraules d’orige cult, com alcamfor, amfibi, amfiteatre,
àmfora, amfitrió, émfasis, emfisema, emfiteusis, limfa, nimfa, pamflet, simfònic,
triumf i derivats.
c) En general, davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre davant
de v: gandul, endívia, tenca, tindre, concepte, llonja, engatuçar, conseguir,
dumenge, espenta, canviste, benvolgut, enveja, enviar, invent, convent.
Excepte: comte (distinció nobiliària), comtat, somriure, somrient, Samsó, triumvir,
tramvia.
d) En les paraules en les quals el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant
en valencià: conte, contar, atentar, pronte, redenció, síntoma, presunció, assunt,
exent, tentar.104
e) Igualment, en les paraules en les quals les antigues geminacions tn, nn han donat
també com a resultat n: cona, anexió, bienal, conectar, inocent, Ana (nom de
persona). Pero: Anna (localitat), perenne...
104
No obstant, la p se manté en els grups triconsonàntics que apareixen en paraules molt cultes o
llatinismes, pertanyents, en molts casos, a nivells especialisats de la llengua o de la ciència:
impromptu, metempsícosis.
-93-
f) El grup grec pn- se simplifica també a n: neumàtic, neumonia. Se manté no
obstant l’escritura etimològica del grup llatí gn- en paraules com gnom, gnòmon, a
pesar de que la g és muda.
4.14. LA GRAFIA NY
La grafia ny representa el sò palatal nassal sonor, [ɲ], en qualsevol posició dins de la
paraula: nyora, nyespla, escopinyar, ensenyança, montanya, monyo, acontenyiment,
alberiqueny, enguany, codonys.
4.15. US DE R I RR
El sò alveolar vibrant sonor pot ser de dos classes: simple (transcrit fonèticament [ɾ])
i múltiple (transcrit [r]). La seua correspondència ortogràfica són les grafies r i rr.
4.15.1. Escritura de R
a) En sò de vibrant simple, [ɾ]:
- En posició intervocàlica (interior de paraula): garaig, lliterari, caraceta, vore,
traure, màixquera, mentirós, taburó, borumballa.
- En final de sílaba, davant de qualsevol atra consonant (posició de sílaba
travada): carta, Bèrnia, màrgens, murta, orde, narcòtic, orso.
- En final de paraula: sur, llavar, engolir, alcavor, correger, corder, calfar.105
- En els grups consonàntics br, cr, dr, fr, gr, tr, pr: bri, ombra, criminal, alacrà,
granera, sogra, hedra, padrina, estrela, atrevit, prevore, apretar, fraula,
fredat.
b) En sò de vibrant múltiple [r]:
- En posició inicial de paraula: redó, rabosa, rellonge, riquea, roig, russafeny.
105
En el valencià més septentrional i algunes localitats del valencià meridional la [ɾ] final de
paraula desapareix. La desaparició s’estén als infinitius seguits d’un pronom dèbil: dir-li-ho,
conéixer-la, penjar-ne, fregir-lo, pronunciats [díliw, conéi̯ ʃela, penʤáne, fɾeʤílo]. Estes pèrdues
(especialment, la segona) deuen evitar-se en un us estàndart de la llengua.
Per contra, uns atres parlars afigen una r final en els verps que acaben en –re i també en algun
substantiu: escriure [eskɾíu̯ɾeɾ], vore [vóɾeɾ], conte [kónteɾ]. És un vulgarisme que també deu evitarse.
-94-
- En posició interior de paraula, sempre darrere d’una atra consonant pero
pertanyent a sílaba distinta; és dir, sense formar grup consonàntic en la
consonant que la precedix: honradea, somriure, enrecordar-se’n, desenrollar,
Enric.
c) Per excepció, s’escriu r per motius etimològics, encara que generalment no es
pronuncia en tot el domini llingüístic:
- En les paraules diners [dinés] i socors [sokós] (el sò de la r reapareix en
paraules de la mateixa família: diner, dinerets, socórrer).
- En la raïl dels verps prendre [péndɾe] (i derivats), deprendre [depéndɾe] i
perdre [pέðɾe]. Esta r no es pronuncia en l’infinitiu, el futur i el condicional,
encara que sí que es pronuncia en els demés temps verbals: prenc, prenguera,
deprenga, perguí, pergau.
- En la paraula arbre [áβɾe].
- En la paraula dimarts [dimáʦ].
4.15.2. Escritura de RR
a) Sempre en posició intervocàlica (no mai en posició inicial ni darrere d’una atra
consonant): arraïlar, arre, Beniferri, arropir, arruixó.
b) En les paraules compostes per un prefix acabat en vocal i una paraula
escomençada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en posició
intervocàlica: contrarrellonge, suprarrenal, birradial, trirrítmic, antirrobament,
monorraïl, plurirruta, extrarradi.
c) En les paraules que tenen el seu orige en l'aglutinació o unió de dos paraules, la
primera de les quals acaba en vocal i la següent escomença per r-: Vilarreal,
portarretrat, portarrolls, matarrates, malvarrosa, barbarroig, camarroja...
4.16. US DE LA LLETRA H
La grafia h no representa ningun sò i la seua conservació obedix a criteris purament
etimològics o de tradició ortogràfica. El valor originari de la h com a fonema aspirat
només se conserva en valencià en certes interjeccions, com ehem, ha, he, aha, i
alguns estrangerismes, com hegelià, hall, harja, Helsinki, Hong Kong, etc.
-95-
S’escriu h:
a) En prefixos grecs o llatins:
hagio: hagiografia, hagiogràfic
halo: halografia, halotècnia
haplo: haplologia
hebdo: hebdomadari
hect/hecto: hectàrea, hectómetro
helio: heliogravat, heliocèntric
helmint: helmintiasis, helmintològic
hem: hematoma, hemoglobina
hemer/hemero: hemeralopia, hemeroteca
hemi: hemicicle, hemisferi
hepat: hepàtic, hepatitis
hepta: heptagonal, heptasilàbic
hexa: hexasilàbic, hexagonal
hidr/hidro: hídric, hidràulic, hidrotècnia, hidrogràfica
hier/hierat/hiero: hieràtic, hierocràcia
higro: higrometria, higrologia
hip/hipo: hipocamp, hipòdrom, hipocresia
hiper: hipèrbole, hipertròfia
hipno: hipnòtic, hipnofòbia
histo: històlisis
holo: holocaust, holómetro
homo: homosexual, homònim
horo: horòscop, horòpter.
-96-
b) Paraules que ya la tenen en son orige. Donem una llista d’estes paraules, sense ser
exhaustius:
adherir
helènic
hissar (elevar)
hoste
ahir
helenisme
hivern
hòstia
cohabitar
herba
home
hostil
deshonestitat
herege
honest
humà
exhalar
herència
honor
humil
hàbit
heresiarca
honrar
humiliar
habitar
heretar
hora
humit
ham (de peixcar)
hereu
horisó
humor
harmonia
hèrnia
horisontal
inhalar
harmònic
héroe
horrible
inherent
haver
heroisme
hort
prohibir
hebraic
hilaritat
hortènsia
vehement
hebreu
hispànic
hospital
vehícul
hedra
història
hostaler
vehicular
c) Casos no etimològics. S’escriuen sense h una série de paraules i els seus derivats
encara que la tinguen en l’etimologia: espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri.
Per contra, tot els derivats del llatí octo s’escriuen tradicionalment en h: huit,
huitanta, díhuit, huitava, huitantena.
d) Encara que sol haver coincidència en l’us de les llengües de l’entorn, se recorda
que paraules com orfe, orfandat, orchata, os, ou, cacau, coet... s’escriuen sense h.
4.17. US DE LA LLETRA F
La grafia f representa el sò labiodental fricatiu sort, [f], en qualsevol posició dins de
la paraula: fumeral, alficòs, disfrassar, matalafer, alcaduf.
4.18. US DE LA LLETRA W
La grafia w és una lletra d’orige estranger que pot representar dos sons en valencià:
a) Labiodental fricatiu sonor [v]: wàter, wagnerià, wolframi.
b) Aproximant velar sonor [w]: whisky, western, Washington, web.
-97-
5. L'APÒSTROF
5.1. INTRODUCCIÓ
L'apòstrof és un signe ortogràfic consistent en una cometa volada (') que es posa per a
indicar l'elisió d'una vocal d'una paraula àtona per contacte fònic en la vocal de la
paraula tònica en la qual recolza la seua pronunciació, conformant un sol grup fònic.
Respecte a la posició de la paraula apostrofada, hi ha dos classes fonamentals
d'apostrofament: darrere de paraula acabada en vocal (agarra’l); i davant de paraula
escomençada per vocal o h muda (m'alça, l'assunt, l'hipòtesis).
Quan parlem, elidim moltes més vocals de les que representem en l’escritura, mentres
que en unes atres ocasions no elidim totes les que sí que ho fan en la llengua escrita.
Les regles d’apostrofament pretenen simplement sistematisar, per a la norma escrita,
este fenomen de la llengua parlada.
5.2. L'APOSTROFAMENT DARRERE DE VOCAL
S'apostrofen els pronoms personals dèbils me, te, se, lo, los, ne quan apareixen
darrere d'una forma verbal acabada en vocal i no van acompanyats d'un atre pronom.
En tal cas prenen, respectivament, les formes 'm, 't, 's, 'l, 'ls, 'n: ampara'm, assenta't,
menge's, alça'l, torque'ls, prenga'n.
No obstant, en el cas de que el verp acabe en u en valor de semivocal, l'apostrofament
no tindrà lloc: tragau-me, aveeu-lo, tragau-los.
Estes formes apostrofades poden aparéixer també, baix certes condicions, en
combinacions de dos o més pronoms, segons les normes que es detallen en el capítul
de pronoms personals.
5.3. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE VOCAL
Les paraules susceptibles de ser apostrofades davant de vocal o h muda són:
a) els pronoms personals dèbils me (m': m'agrada), te (t': t'acostes), se (s': s'afanya),
lo (l': l'obedix), la (l': l'alvança), ne (n': n'ixen) (veja's també el capítul de
pronoms personals per a les normes d'apostrofació en combinacions de dos o més
pronoms);
b) l'artícul definit masculí el (o la seua variant lo) i l'artícul definit femení la, que en
els tres casos se reduïxen a l': l'ingenier, l'home, l'amiga (pero no quan lo actua
com a pronom neutre: lo estrany, lo actual, lo impossible);
c) les formes de tractament En (N'Enric, N'Humbert) i Na (N'Ampar,);
-98-
d) la preposició de (fet d'espart, ple d'hòmens).
Com a norma general, l'apostrofament se produïx quan estes formes àtones van
seguides d'una paraula que escomença per vocal o h:
m'amague
l'aplegada
l'arreu
N'Àngela
d'or
t'espere
l'enemiga
l'eixemple
N'Emili
d'estar
s'ofén
l'ira
l'institut
N'Huc
d'hivern
l'he dut
l'oposició
l'orso
l'he coneguda
l'universitat
l'únic
n'oferix
l’hedra
l’héroe
l'histèria
l'home
l'hora
l'humor
No obstant lo anterior, no s'apostrofa:
a) davant de paraula escomençada per u en valor de semiconsonant: el huit, la
huitava, el dia de hui, la ciutat de Huelva...106
b) davant de térmens estrangers a on la h inicial no és muda, sino aspirada:
La base espacial de Houston
El món de Hollywood
Ixquérem pel hall
Adquirí la majoria accionarial del holding
c) Els estrangerismes no adaptats al valencià que escomencen per s líquida solen
escriure's en cursiva, i la norma recomana no apostrofar tampoc davant d'ells,
encara que dita s se pronuncie habitualment [es]:
el stop
106
Se recorda que la i mai és semiconsonant en valencià estàndart, i que les combinacions ia, ie, io
són sempre hiat. Per tant, la i és una vocal plena i s’ha d’apostrofar: l’hiat, l’hialita, l’hieràtic, l’ió,
l’ionosfera.
No obstant, en el cas de hiena, que sol pronunciar-se [ʝéna], per tradició la paraula manté la grafia
etimològica (i no s’escriu *yena), pero és acceptable no apostrofar davant de dita paraula: la hiena.
-99-
el statu quo
el striptease
de squash
d) davant del nom de les lletres de l'alfabet valencià:
la i
la u
la en
la er
e) davant d'abreviatures o sigles pronunciades en vocal inicial:
la EOI
la LCD
el IVA
la UNESCO
la FM
la URSS
la ONU
el ABC
f) davant de la paraula una, referida a l'hora del rellonge:107
Anit se gità a la una i per això ara té tanta sòn.
g) davant de les paraules escomençades per a- privativa:
La normalitat a voltes és més anormal que la anormalitat.
Notem també que l'apostrofament predomina sobre la contracció de l'artícul masculí
el/lo en les preposicions a, de, per. D'esta manera, quan el/lo va seguit de paraula
escomençada per vocal o h, s'apostrofa, encara que l'artícul definit masculí vaja
precedit d'alguna de les tres preposicions susceptibles de contracció (a, de, per):
Vaig al mege.
107
L'antiga norma de no apostrofar l'artícul la davant de les paraules ira i host queda suprimida,
puix no pot donar-se ninguna confusió rellevant que justifique esta excepció; més encara quan la
pronunciació de la t final de host desfà qualsevol possible coincidència fonètica en os.
-100-
L’índex del bolletí
El trobí pel camí.
pero:
Saludí a l'home.(i no *al home)
El calaix de l'escritori (i no *del escritori)
Aniré per l'atre camí.(i no *pel atre)
5.4.
L'APOSTROFAMENT
TIPOGRÀFIQUES
DAVANT
DE
VARIANTS
Les anteriors normes (escrites i també orals) no es veuen condicionades per certes
convencions gràfiques que, en alguns casos, modifiquen la forma de l'escritura,
sempre que dites modificacions escrites no afecten a l'oralitat. Per tant:
a) S'apostrofa davant de numerals que escomencen per vocal i que, d'acort en les
normes habituals d'estil, se representen per escrit en números (aràbics o romans) i
no en paraules:
A esta vora del carrer estan els números impars: de l'1 a l'11 / de l'u a l'onze.
L'11 de maig de 2005.
Del sigle X a l'XI.
b) No hi ha apostrofament escrit (de la mateixa manera que no es dona a nivell oral)
davant d'una paraula usada en valor metallingüístic. És dir, quan se fa una reflexió
sobre la forma, l'us o el significat de la paraula en qüestió, ya que en eixe cas, a
nivell oral, és pronunciada en un to especial i separada de la paraula àtona
precedent, que deixa d'elidir-se.
En tal cas, la paraula usada en valor metallingüístic va destacada tipogràficament
en cursiva (o redona, si tota la frase va en cursiva), entre cometes o, en ocasions
(sobretot en l'escritura informal o manual) també en mayúscules o subrallada:
Mira cóm ha enganyat a Pere, la “amigueta de l'ànima” (en este cas se
qüestiona que fora una amiga de veritat, i en conseqüència que se li puga
aplicar realment eixe nom, per molt que Pere la nomenara aixina).
El present d'indicatiu de haver és irregular.
El femení de escàs és escassa.
Fes el favor de ACABAR.
-101-
Estos són els diners de Ana.
c) Pel mateix motiu, no s'apostrofa davant de cites lliterals, les quals s'escriuen entre
cometes d'acort en les normes de puntuació:
L'humiliava, referint-se ad ell en el malnom de“incompetent”.
El president censurà la “escassa colaboració de l'oposició” en la resolució de
la polèmica.
d) Tampoc s'apostrofa davant de títuls de llibres, películes, revistes, etc. que van
destacats en cursiva, en redona (si tota la frase va en cursiva), o entre cometes (si
es tracta d'artículs, capítuls o, en general, una part inclosa dins d'una publicació):
Està llegint la Ortografia Valenciana de Lluís Fullana.
El Espill de Jaume Roig és una obra mestra del Sigle d'Or valencià.
Dins de ”El lèxic valencià proscrit a través dels clàssics” trobaràs unes pautes
bàsiques per a fer el teu treball.
e) No obstant, és tolerable apostrofar davant d'una paraula que es destaca visualment
en el text per mig d'un canvi d'estil (habitualment, negreta) sempre que eixa marca
tipogràfica no tinga, en el camp de l'oralitat, cap de repercussió en l'émfasis de la
pronunciació: ya es produïxca per convenció gràfica, com a subrallat didàctic,
com a norma d'estil en artículs periodístics o per motius anàlecs:
Els accidents geogràfics més destacables del nort d'Àfrica són el Sàhara i
l'Atles.
Els poemes de Xavier Casp i d'Anfós Ramon són imprescindibles per a
entendre la lliteratura valenciana contemporànea.
5.5. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE NOMS PROPIS
Els noms propis registrats de manera oficial que contenen artículs inicials
(especialment localitats, marques comercials i noms d'associacions i entitats, ademés
dels títuls de llibres o películes, ya tractats) se tendixen a considerar, en major o
menor mida, com a unitats invariables que no han de ser alterades en ningun cas per
les normes d'apostrofació, contracció o us de mayúscules i minúscules.
El Saler
La Romana
El Corte Inglés
El Piló
-102-
Lo Rat Penat
El senyor dels anells
Els Borja, valencians
El dubte pot aparéixer si es dona una combinació de la preposició de i d'un nom propi
d'estes característiques que escomence per l'artícul masculí el o els. Ha de notar-se
que per fonètica sintàctica, la contracció tendix a fer-se igualment en el camp de
l'oralitat, pero per excepció i respecte a l'integritat del nom, és norma habitual que
l'apostrofació no tinga lloc en l'escritura.
Per tant, el criteri més equilibrat i que coincidix en la pràctica escrita majoritària és
respectar en este cas l'integritat de l'artícul masculí inicial, si s’encontra al principi del
nom propi aixina oficialisat. En tal cas, la preposició de no es contrau i s'apostrofa
davant de l'artícul:
La plaja d'El Cabanyal
L'autovia d'El Saler
L'Ajuntament d'Els Poblets
El Consell d'Administració d'El Corte Inglés
Ha guanyat el premi lliterari d'El Piló.
En l'any 2006 celebràrem el XXV aniversari de les normes d'El Puig.
Viu prop d'El Pinós.
L’alcalde d’El Verger
Si l'artícul masculí no es troba a l'inici del nom, o si el nom propi no és una localitat,
marca comercial o nom d'associació o entitat, s'han d'aplicar les normes generals
d'apostrofació i contracció:
L'avenguda dels Tarongers (i no “d'Els Tarongers”)
El pont del Real
El carrer del Verger (un verger qualsevol, sense referir-se a la localitat d’El
Verger)
La plaça del Mercat
La comarca del Maestrat
La Mare de Deu del Carme té molta devoció en els pobles mariners.
Ma mare naixqué en Sant Vicent del Raspeig
-103-
Ribarroja del Túria
Notem de pas que quan un artícul masculí s’encontra a l'inici d'una unitat d'estes
característiques, no es contrau encara que vaja precedit per les preposicions a o per; i
s'escriu sempre en mayúscules, per ser la primera de les paraules que conformen el
nom propi.
Vinc de passejar per El Saler.
Vaig a pegar una volteta per El Corte Inglés.
La gent d'Alzira va a comprar a El Punt prou a sovint.
Antoni Atienza ha rebut moltes felicitacions per Els Borja, valencians.
-105-
6. EL GUIONET
El guionet s'usa com a signe ortogràfic convencional en els següents casos:
a) Per a separar gràficament les sílabes d'una paraula:
La paraula Va-lén-ci-a és esdrúixola.
b) Per a separar les sílabes d'una paraula al final d'una llínea:
Ma casa és chicoteta pero la seua és molt grandota.
Recordem que el guió no pot separar dígrafs (veja’s el capítul 2.2):
Parlà d'un assunt ben interessant.
Ha vixcut sempre en la carrera d’En Corts.
I no:
*Parlà d'un assunt ben interessant.
*Ha vixcut sempre en la carrera d’En Corts.
c) Per a separar els pronoms personals dèbils que acompanyen a un verp en posició
enclítica i separar aquells entre sí, sempre que no hagen d’anar apostrofats (poden
consultar-se les regles en el capítul de Pronoms dèbils):
calfeu-li-la
vingau-vos-en
engolir-te’l
d) En unions circumstancials, o que no s'han aglutinat gràficament:
dalai-lama
gallec-portugués
esquimal-aleutià
agar-agar
e) En les paraules formades per un prefix (habitualment pro- o anti-) i un nom propi
escrit en mayúscula inicial: anti-ONU, pro-China.
-106-
f) En composts que establixen una relació de direccionalitat o de relació entre dos
paraules simples: autovia Valéncia-Madrit, diccionari valencià-anglés, relació
calitat-preu.
g) Per a separar dates o números de pàgines que inclouen un periodo o un espai
temporal o espacial:
El pintor Vicent Tatay Jornet (1963-2014)...
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)...
Vore en Tractat de mètrica valenciana, pàgs. 207-211.
h) En texts de caràcter llingüístic, per a indicar la flexió de gènero i número d'una
paraula:
férreu, -ea, -us, -ees
roig, -oja, -ojos, -oges
O també per a indicar en l'escritura prefixos, sufixos o terminacions.
Els prefixos re-, contra-, anti- …
Les terminacions -idor, -iment, -itat...
Per contra, no s’usa el guionet en els següents casos:
a) Els numerals: vintidós i no vint-i-dos, trentahuit i no trenta-huit, xixantassís i no
xixanta-sis, siscents i no sis-cents.
b) Els noms composts a on apareix un punt cardinal: surest i no sur-est, nortamericà
i no nort-americà.
c) Separem sense guionet l’adverbi no quan nega al substantiu que el seguix: no
intervenció i no no-intervenció, no res i no no-res, la no violència i no la noviolència.
d) No separem en guionet les paraules compostes que actuen en la llengua com a
paraules independents, encara que siguen el resultat d’una aglutinació, com
tampoc separem els prefixos: collvert, motocarro, parafancs, Malvarrosa,
Vilarreal, despusahir, despusdemà, despusanit, contrarrevolucionari, esclatasanc,
correlestotes i no coll-vert, moto-carro… S’inclouen les paraules derivades de l’us
del prefix ex-: expresident, exministra, i no ex-president, ex-ministra.108
e) No separem en guionets expressions estrangeres com: best seller, rock and roll,
play boy, tutti frutti, jet set, déjà vu… i no best-seller, rock-and-roll…
108
S’exceptua el gentilici bell-lloquí (natural de Benlloch, en la Plana Alta; antigament, Bell Lloch)
en el que usem el guionet per a evitar l’aparició de quatre eles seguides.
-107-
7. L’ACCENT I LA DIÉRESIS
7.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ DE L’ACCENT
L'accent fonètic (també conegut com a lèxic o prosòdic) és la major intensitat que
s’observa en la pronunciació d'una vocal o sílaba determinada en comparació a les
atres de la paraula o frase.
L'accent gràfic és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´)
o (`) que pot anar o no sobre la vocal tònica d'una paraula, segons unes determinades
regles d'accentuació.
Com és sabut, el valencià té sèt vocals: a, e, [ɛ], i, o, [ɔ], u. La a es considera sempre
oberta; la i i la u, sempre tancades, mentres que la e i la o poden ser obertes o
tancades (i, si són obertes, sempre seran tòniques). L’accent greu (`) se coloca sobre
les vocals tòniques obertes, quan estes s’han d’accentuar gràficament; l’accent agut
(´) se coloca sobre totes les demés vocals, quan estes s’han d’accentuar gràficament
(pot vore’s el capítul 3: Us de les vocals, per a consultar les principals normes
d’apertura o tancament de e i o).
Les regles d'accentuació gràfica senyalen sempre quina és la sílaba tònica de totes les
paraules utilisant la mínima cantitat possible d’accents, seguint un principi
d'economia basat en l'estadística. Per a no accentuar totes les paraules, estes se
dividixen en agudes, planes o esdrúixoles i la regla es determina tenint en conte la
freqüència d'us de cada classe de paraules.
7.2. REGLES D’ACCENTUACIÓ
a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal -a, -e, -i, -o, -u
(eixirà, prengué, diguí, Castelló, vintiú...), vocal més –s (voràs, interés, matís,
espòs, Daimús...) o –en (defén...).
No s’accentuen totes les demés (nebot, cantaran, voler, igual, cabell, roïn,
parlarem, feliç...), incloent les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei,
espais, conreu, estius, esclau, Eloi... per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc
Llombay, Alcoy...
b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions
anteriors (vocal -a, -e, -i, -o, -u, vocal més s: -as, -es, -is, -os, -us, i les acabades en
–en): cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, archipèlec, cànter,
còdex... incloent les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de –s,
per no ser tònica l’última vocal: idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu,
veníeu, cóncau...
-108-
No s’accentuen les que sí que acaben en dites terminacions (vocal -a, -e, -i, -o, -u,
vocal més s: -as, -es, -is, -os, -us, i les acabades en –en): terraça, continua, fege,
Toni, llomello, continu, Ausias, vullgues, seria, ensomies, posen...
c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia,
sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava...
d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab,
en, les… a excepció dels que determinen les normes d’accentuació diacrítica.
e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació
gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament...
No obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li
correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament,
esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament...
f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es
consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla
general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la,
sorprén-lo...
7.3. ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA
La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge
de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, se
nomena diacrítica.
7.3.1. Regles d’accentuació diacrítica
a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat
s’accentuaran els de major tonicitat:
Te vol donar un té que té guardat.
Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.
b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal
tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:
El forment no està molt ben mòlt.
No sòlc fer mai un solc dret.
Lo que aquella dòna li dona no és bo.
-109-
c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i
diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la
normativa general.
Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.
El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol.
Li roba la poca roba que té.
Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.
7.3.2. Llistat de paraules en accent diacrític
bè (belit; pujar o dur al bè)
be (possessió o adverbi)
bès (belits)
bes (acció de besar)
bòt (embarcació menuda; reclam)
bot (acció de botar)
bòva (planta en fulles llargues en la que es fan
bova (curta d’enteniment)
cistelles, estores...)
chèc i chècs (document mercantil)
chec i checs (de la República Checa)
chòp i chòps (soroll; chopat)
chop i chops (arbre)
còbra i còbres (verp cobrar: còbra açò,
còbres molt)
cobra i cobres (serp)
còla i còles (verp colar)
cola i coles (pegament)
còure (verp)
coure (metal)
dèu (10)
deu (deïtat; verp deure: ell deu
diners)
dò (gràcia, be)
do (nota musical)
dòna i dònes (substantiu: la dòna, les dònes)
dona i dones (verp donar)
és (verp ser: ell és ric)
es (pronom: es parla rus)
fòc i fòcs (combustió)
foc i focs (de llum elèctrica)
-110-
fòn (verp fondre: se fòn el formage)
fon (verp ser: fon un gran acte; post
d’un barril circular)
fòra (en l’exterior)
fora (verp ser: si ell fora ric)
gèl, gèls (aigua solidificada)
gel, gels (estat gelatinós; sabó
gelatinós)
gòlf (deport)
golf (geogràfic)
mà (substantiu: la mà dreta; aigua en
llenguage infantil)
ma (possessiu: ma casa)
més (adverbi comparatiu; partició de l’any;
verp metre)
mes (pero, conjunció adversativa;
possessiu: mes germanes)
mèu i mèus (crit del gat)
meu i meus (possessiu: és meu)
mòc (verp moure: yo mòc)
moc (mucositat)
mòle (peça cóncava)
mole (cosa gran)
mòlt, mòlta, mòlts i mòltes (verp moldre: café
molt, molta, molts i moltes (cantitat)
mòlt, dacsa mòlta)
món (substantiu)
mon (possessiu: mon pare)
mòra i mòres (musulmana)
mora i mores (verp morar; fruit)
mòs (de mossegar)
mos (possessiu: mos pares)
nós (pronom fort: Nós, el Rei)
nos (pronom dèbil: anem-nos-en)
pèl i pèls (cabell)
pel i pels (contracció per+el, per+els)
perqué (substantivat: el perqué)
perque (causal, final)
pòl (alquitrà, asfalt)
pol (extrem)
rés (acció de resar)
res (pronom)
ròure (verp)
roure (arbre)
sà (en bona salut)
sa (possessiu: sa casa)
sabèu (de Saba)
sabeu (verp saber)
-111-
sé (verp saber)
se (pronom: se sent)
sés (intestí)
ses (possessiu: ses cases)
sèt i sèts (número 7)
set i sets (ganes de beure; set de tenis)
sèu i sèus (lloc social)
seu i seus (possessiu: el seu amic)
sí (afirmació; sinada; pronom: cap a sí)
si (condició: si vols vaig; nota
musical)
sò (sonoritat)
so (contracció de senyor)
sòbre i sòbres (verp sobrar; lo que sobra)
sobre i sobres (de carta)
sòc (calcer)
soc (verp ser: yo soc; mercat)
sòlc ( verp soldre: yo sòlc berenar)
solc (substantiu: cavalló)
sòn (ganes de dormir) i són (verp ser: ells són) son (possessiu: son germà)
sòrt i sòrts (bona fortuna)
sort i sorts (que no sent)
sòu (salari)
sou (verp ser: sou bons)
té (verp tindre; infusió)
te (pronom: te la done)
tés (infusions)
tes (possessiu: tes germanes)
tòs (verp tondre; part del coll) i tós (de tossir) tos (possessiu)
tòrt i tòrts (torçut; sense un ull; injúria, agravi) tort i torts (pardal)
vós (pronom fort: Vós, el Rei)
vos (pronom dèbil: vos ho dic)
Fòra d’estos casos, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent
significat es distinguixen pel context i no per l’accent, com ara les següents:
cap (pronom; preposició; substantiu: part del cos)
cas (substantiu: part oposta a la fulla en l’aixada; substantiu: succés)
cau (verp caure; substantiu: amagatall)
cor (substantiu: víscera; substantiu: grup coral)
-112-
creu (verp creure; substantiu: la creu cristiana)
en (títul de cortesia: En Jaume; preposició de lloc: en ma casa; preposició de
companyia o instrument: estic en tu, obri en la clau)
fa (verp fer; substantiu: nota musical)
fem (verp fer; substantiu: desperdicis)
fera (verp fer; substantiu: animal)
feu (verp fer; substantiu: feudalisme)
net (substantiu: fill d’un fill; adjectiu: sense brutea)
nou (9; adjectiu; anou)
pot i pots (verp poder: ell pot fer-ho, tu pots fer-ho; substantiu: un pot de mel, dos
pots de mel)
ràpit i ràpits (substantiu: corrent d’aigua; adjectiu: uns trens ràpits)
roba (verp robar: ell roba molt; substantiu: peces de vestir)
sobra (verp sobrar; substantiu: lo que sobra)
sol (verp soldre: ell sol vindre; substantiu: el pis o paviment; astre; adjectiu: sense
companyia)
veu (verp vore; substantiu: sò vocal)
viu (verp vore; substantiu: aresta; adjectiu: que té vida)
vol (verp voler: ell vol dinar; substantiu: acte de volar)
7.3.3. L’accent diacrític en pronoms interrogatius i exclamatius
S’accentuen els pronoms interrogatius i exclamatius tònics qué, quàn, quànt / quànta
/ quànts / quàntes, quí, cóm, ón109. Per contra, les formes àtones no interrogatives ni
exclamatives que, quan, quant / quanta / quants / quantes, qui, com, on, no
s’accentuen.
109
Recordem que ón sol usar-se sempre precedit de la preposició a, la qual remarca el valor
espacial.
-113-
Els interrogatius i exclamatius tònics, per sí sols o precedits d’alguna preposició,
introduïxen oracions interrogatives o exclamatives directes:
¿Qué has dit?
¿De quí és esta llapissera?
¡Cóm m'ha agradat que et donares conte!
¡Quànta gent ha aparegut!
¿Quàn vos en anireu?
¿A ón vols aplegar?
També introduïxen oracions interrogatives o exclamatives indirectes, integrades en
uns atres enunciats:
Ya voràs qué bona està la titaina.
No sé quí és este chic.
No puc comprendre cóm he perdut el rellonge.
No sé encara quàn haurem d’eixir.
¿Sap a ón puc trobar una orchateria?
Ademés, poden funcionar com a substantius:
Hem de decidir el cóm i el quàn de l'acció de protesta.
No obstant, quan estes mateixes paraules funcionen com a pronoms relatius o, en
algun cas, conjuncions, són àtones i s'escriuen sense accent gràfic:
Qui estiga lliure de culpa, que tire la primera pedra
Quan ell aplegue, escomencem.
Quantes més n’arrepleguem, millor.
¡Que tingues un bon viage!
¿Estàs buscant un lloc a on assentar-te?
Despusahir vaig vore a qui tu saps.
No dic que siga la primera volta.
Un cas especial que convé tractar és el de l’alternança perqué / per qué / perque / per
que. El substantiu perqué (causa, motiu, raó) s’escriu en accent gràfic per ser paraula
aguda acabada en vocal:
-114-
No comprenc el perqué del seu comportament.
Totes les coses tenen els seus perqués.
Per contra, la seqüència interrogativa per qué (per quina causa, per quin motiu)
s’escriu sempre separadament i introduïx oracions interrogatives, tant directes com
indirectes:
¿Per qué es comporta aixina?
No entenc per qué es comporta aixina.
Al contrari, la conjunció perque és àtona i, per tant, no s’accentua. Pot usar-se en
valors diversos:
a) Com a conjunció causal, cas en que pot substituir-se per locucions de valor també
causal com ya que o puix que:
No aní a la mascletà perque em fea mal el cap (= ya que em fea mal el cap).
b) També s'usa com a encapçalament de les respostes a les preguntes introduïdes per
la seqüència per qué:
—¿Per qué no anares al fútbol? —Perque no tenia ganes.
Per últim, poden aparéixer combinacions de per + que que han d'escriure's separades
i sense accent gràfic (notem que, en estos casos, per que no pot substituir-se per ya
que, puix o puix que:
a) La preposició per i el pronom relatiu que. En este cas és més corrent usar els
relatius en artícul antepost el que, la que, el qual, la qual, etc.:
Este és el motiu per que et vaig cridar (més habitual: pel que, pel qual).
b) En el cas de verps, substantius o adjectius que rigen un complement introduït per
la preposició per i duen ademés una oració subordinada introduïda per la
conjunció que. En estos casos actua com a conjunció final, seguida d’un verp en
subjuntiu, aportant el matís de voluntat o intenció que va associat a la preposició
per:
Finalment el juge optà per que no hi hagueren acusats.
Està ansiós per que alcen el teló.
El ministre mostrà la seua preocupació per que la desocupació tornara a
pujar.
Lluità tota sa vida per que les coses canviaren.
-115-
S’advertix també que el pronom interrogatiu-exclamatiu quin / quina / quins / quines
no ha de dur accent mai, ya que sempre es dona en posició tònica i per tant no pot
confondre's en un quin / quina / quins / quines en posició àtona:
¡Quin desficaci!
Dis-me quines són les millors panolles.
¿Quins pobles valencians encontres més bonicos?
Convé observar, per tant, que no és la presència o l’absència de signes d’exclamació
o interrogació lo que marca la necessitat d’accentuar, sino la qualitat tònica o àtona
de la paraula, que determina en cada cas l’entonació correcta de la frase i el seu
sentit:
No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir.
¡Qué pesat! ¡Que les faça ell!
¿Que quàn vindré? ¡Quan tu voldràs!
¿Qué, quàn penses eixir?
¿Quàntes ne vols? ¡Quantes més millor! ¡Quàntes n’hi han!
Voràs com és ell (àton: voràs que és ell qui ve; distint de: Voràs cóm és ell,
tònic: voràs de quina manera és)
¿Cóm ho has fet? ¿Com estava previst? (relatiu adverbial àton: s’espera una
resposta “sí, com estava previst”, diferent a ¿Cóm estava previst?, interrogatiu
tònic, en que s’espera que s’explique el modo en que estava previst fer-ho).
Lo que sí sé és de quàntes raons i de quí depén.
¡Qui tinga cucs, que pele fulla!
¡Quí tinguera vint anys!
¿A quí podria voler més que a tu?
¿Li ho donem a qui li abellixca més?
¿Saps a ón s’ha clavat? ¡A on manco t’ho penses! ¡A ón anirem a parar!
7.4. LA DIÉRESIS
La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no
es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos l’hiat o inexistència de diftonc
(vore capítul 2: L’agrupació silàbica), d’acort en les següents regles:
-116-
a) S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi,
güe, güi: qüestions, aigüeral, aqüífer, llingüiste.
b) Duen diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni duen accent
gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet,
veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx,
constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.
c) En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica,
les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis: país, veí,
agraíem ; pero països, veïns, agraïx.
d) Per ser òbvia la seua condició d’hiat, la normativa estalvia la colocació de diéresis
en les següents combinacions vocàliques heterosilàbiques:
- En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air,
-eir, -oir, -uir: agrair, beneint, oiré, destruiria (i no *agraïr, beneïnt, oïré,
destruïria).
- En la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-,
foto-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, sobre-,
ultra-, etc.: contraindicat, microincisió, reunió. Se manté no obstant la diéresis
en la flexió del verp sobreeixir, en els casos en que desapareix la e inicial de la
raïl: sobreïxes, sobreïxqué, sobreïxquera, etc.
- En la i, u dels sufixos -isme, -iste, -ista, -ible, -isació, -isar, -isant, -isat, -um
darrere de vocal: egoisme, egoiste, arcaisant, europeisat, increible, òmnium,
tedeum.
- En els numerals composts en que apareix la forma un: trentaun,
cinquantaunmil... (i no *trentaün, cinquantaünmil).
-117-
8. ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ
L'us correcte dels signes de puntuació ajuda a estructurar el discurs escrit i facilita la
seua correcta llectura i comprensió. Dins del text s'usen immediatament darrere d'una
paraula i van seguits d'un espai i de la paraula següent.
8.1. EL PUNT (.)
Senyala una pausa obligatòria en el discurs i marca el final d'una oració en sentit
complet o el final d'un text. Hi ha tres classes de punts: el punt i avant o punt i seguit,
el punt i a banda o punt i a part, i el punt i final.
8.1.1. El punt i avant o punt i seguit
S'utilisa en acabar una oració en sentit complet i indica que el text seguix en una nova
oració sense conexió sintàctica en l'anterior, pero que el seu significat té que vore
directament en el tema del discurs i en el desenroll de l'idea contenguda en l'oració
precedent. Recordem que indica una pausa breu:
L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de
sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les
raïls de l’espècie Cyperus esculentus, groc per fòra i blanc per dins.
8.1.2. El punt i a banda o punt i a part
Senyala una pausa obligatòria llarga, marca el final d'un paràgraf i darrere d'ell se’n
mamprén un atre a banda a on s'expressa una nova idea relacionada en el tema del
discurs:
L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de
sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les
raïls de l’espècie Cyperus esculentus, groc per fòra i blanc per dins.
L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità
del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o italiana.
Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús, siga una
paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula llatina
hordeata, que significa “feta en ordi”.
En l'escritura caligràfica (feta a mà) darrere de punt i a banda s'escomença el nou
paràgraf en la llínea següent. Ademés, el primer rengló del paràgraf va sagnat –és dir,
-118-
que escomença més a dins que els atres–, igual que la primera llínea que obri un text.
En els texts impresos és possible delimitar els paràgrafs per diversos procediments:
a) Igual que en l'escritura a mà, açò és, escomençant la primera llínea del nou
paràgraf més a dins que les demés:
L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base
de sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les
raïls de l’espècie Cyperus esculentus, groc per fòra i blanc per dins.
L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige
occità del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o
italiana. Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús,
siga una paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula
llatina hordeata, que significa “feta en ordi”.
b) Deixant una llínea en blanc entre cada paràgraf. És un procediment alternatiu a
l'anterior, no complementari. Si usem esta fòrmula, no hem d'escomençar el nou
paràgraf en el primer rengló desplaçat cap a dins:
L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de
sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les
raïls de l’espècie Cyperus esculentus groc per fòra i blanc per dins.
L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità
del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o italiana.
Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús, siga una
paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula llatina
hordeata, que significa “feta en ordi”.
c) Per mig de la denominada sagnia francesa, inversa a la sagnia habitual i consistent
en escriure el primer rengló alineat a l'esquerra i les demés llínees del paràgraf
desplaçades cap a dins:
L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de
sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les
raïls de l’espècie Cyperus esculentus groc per fòra i blanc per dins.
L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità
del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o
italiana. Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o,
inclús, siga una paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la
paraula llatina hordeata, que significa “feta en ordi”.
-119-
8.1.3. El punt i final
Senyala la fi d'un text o d'una part autònoma en un escrit, com ara un capítul o una
secció d'un llibre.
8.1.4. Seqüències que no duen punt
Quan van aïllades, és dir, quan formen rengló per sí mateixa, no escriurem punt
darrere de les següents seqüències:
a) Despuix dels títuls, subtítuls o epígrafs, ni tampoc darrere del nom de l'autor que
subscriu una obra:
Tirant lo Blanch
Joanot Martorell
6.1. Les oracions interrogatives
b) En acabant de les dedicatòries:
Als bars que, com algunes persones, acullen sense fer preguntes
Josep Vicent Miralles
c) Darrere dels eslògans publicitaris:
Lliggam en valencià: vixcam en llengua valenciana
d) Despuix de les llínees d'un índex:
TAULA D'AUTORS
Xavier CASP
9
Anfós RAMON
13
Pere DELMONTE
27
Joan GIL BARBERÀ
35
(AELLVA, Clams de vida)
-120-
e) En els peus d'image:
Figura 16: El valencià i la llei de la
clausura
f) En acabant de les llistes, com els plats de la carta o el menú d'un restaurant, o com
les opcions múltiples de resposta a una pregunta en els exàmens o jocs. Per
eixemple:
PER A PICAR
Figatells
Esgarradet
Pa en bonyítol i olives
Creïlles braves
O be:
¿Quin és l'autor de Lo Sompni de Joan Joan?
a) Jaume Gaçull
b) Roïç de Corella
c) Jaume Conesa
d) Anfós Ramon
8.1.5. Uns atres usos
El punt té uns atres usos, alguns d'ells no llingüístics, sino associats a l'escritura de
sifres, segons vorem:
-121-
a) Darrere de les abreviatures, excepte en les unitats del Sistema Internacional:
Dr., Sr., adj., ant., prep., dl. (dilluns), dm. (dimecres).
Pero: km, ml, m, mm...
b) Quan s'escriuen sifres, el punt separa els milers:
Els presuposts que es presenten no han de sobrepassar els 15.000 euros.
c) Quan s'escriuen dates en sifres, el punt separa el dia del més, i el més, de l'any:
El huit de giner de mil noucents huitantahuit (8.01.1988)
També es pot substituir el punt pel guió (8-01-1988) o per la barra: 8/01/1988.
d) En l'escritura en números aràbics de les hores és preferible usar els dos punts (:) i
no el punt:
Sol vindre a les 17:30 hores.
Millor que: a les 17.30 hores.
e) Opcionalment, darrere de cada una de les lletres d'una sigla. La tendència és a no
posar-lo quan les sigles actuen com una paraula o són molt conegudes:
U.S.A., O.M.S.
Pero també: OTAN, UNESCO, CD, SA, SL
8.2. LA COMA (,). USOS GENERALS
Senyala una pausa breu en el discurs i s'usa en els següents casos:
a) Per a separar les diferents parts que componen una enumeració:
Duc creïlles, bajoqueta, fesols, albargines i alls porros.
b) Pero si els elements que componen l'enumeració van units per les conjuncions i, o,
ni no es posa coma:
Son pare fon escritor, periodiste i noveliste.
Els chiquets de hui no tenen joguets de fusta ni de cartó ni de llanda.
No en vullc ni una ni mija ni cap.
c) No obstant, escriurem coma davant de les conjuncions copulatives i, ni o de la
disjuntiva o en els següents casos:
-122-
- Quan la conjunció introduïx una seqüència que no remet únicament a l'últim
element coordinat, sino a tota l'oració anterior:
Buscàrem una plana, un martell, unes taches i un desentornellador d'estrela, i
mamprenguérem la faena.
Trauràs un excelent o un notable, o et quedaràs sense premi.
- Quan encapçalen un element semànticament heterogéneu respecte dels
enumerats anteriorment:
Escomençaren a discutir, passaren als insults, aplegaren a les mans, i al final
no es firmà el contracte.
Ací la gent va els dumenges a prendre el bany a la plaja, al cine o de festa, i en
el meu poble els jóvens ixen també a prendre el bany en el riu.
- Per a afegir un terme encapçalat per i, quan és l'últim d'una série d'elements
complexos, separats entre sí per punt i coma. En este cas també és possible l'us
del punt i coma per a introduir l'element final:
Encara hem de fer moltes paradetes: hem d'omplir el depòsit en la gasolinera;
comprar el pa, en el forn; llomello, en la carniceria, i les clòchines, en la
peixcateria.
Encara hem de fer moltes paradetes: hem d'omplir el depòsit en la gasolinera;
comprar el pa, en el forn; llomello, en la carniceria; i les clòchines, en la
peixcateria.
- Quan la conjunció introduïx un incís o especificació:
S’encontrà cansat, i sense un gallet, en lo mig del carrer.
Si la conjunció i va reforçada per un adverbi de sentit intensiu o aditiu
(ademés, inclús, damunt...) s'ha d'evitar emmarcar el conjunt de l'incís entre
comes. Aixina, de les tres variants de puntuació següents, únicament són
correctes les dos primeres, perque, si en la tercera suprimim l'incís aditiu entre
comes, l'oració no tindria massa sentit:
L'alumne entrà en l'aula sense demanar permís, i damunt no parà de parlar en
el companyó durant tota la classe (correcte).
L'alumne entrà en l'aula sense demanar permís i, damunt, no parà de parlar en
el companyó durant tota la classe (correcte).
L'alumne entrà en l'aula sense demanar permís, i damunt, no parà de parlar en
el companyó durant tota la classe (incorrecte).
A banda d'estos casos en que la coma davant de la conjunció copulativa o
disjuntiva és obligatòria, en uns atres resulta potestativa i, inclús, freqüent:
-123-
- Quan l'oració introduïda per estes conjuncions té el seu propi subjecte o quan
el membre oracional anterior té una extensió considerable:
Aplegàrem tart a causa de l'emboç que patírem en l'autovia en eixir d'Alacant,
i el pare s'enujà en nosatres.
- Quan la conjunció i equival a pero:
El mege li prescrigué repòs, i seguix fent deport.
Volíem eixir d'excursió, i mamprengué a ploure.
d) Escriurem coma davant dels elements o membres introduïts per les conjuncions
distributives (ara...ara, be...be, ya...ya, siga..siga, etc.):
Farem una bona paelleta, be el dissabte, be el dumenge.
No pot estar-s'hi queteta: ara corre, ara bota, el cas és no parar en torreta.
No obstant, en oracions poc complexes podem estalviar-nos la coma davant del
primer membre de la distribució, en el cas de que, en escriure-la, provoquem la
separació entre el subjecte i el verp:
L'home ara ria, ara plorava, sense saber ben be qué fer.
e) Posarem coma per a separar un vocatiu o una interjecció d'una oració:
Hola, Vicent.
Eduart, ix d'ací ara mateixa.
Llig açò, Nelo, pero alt i clar.
No patixca, senyora Baixauli.
¡Uf, quin descans!
També és possible separar l’interjecció d’una oració sancera per mig de punt:
¡Uf! Quin descans.
Quan apareixen diverses interjeccions seguides, cada una d'elles ha d'anar
separada per coma (¡Ai, ai, ai, quin mal de pancha!) a no ser que es considere que
tots els elements formen part d’una unitat interjectiva, cas en que poden anar
sense coma (¡Sí home! o ¡Sí, home!).
f) Delimitarem per mig de coma els incisos dins d'una oració:
Hui de vesprada, a boqueta nit, hem acabat la faena.
Ma germana, que és joveneta, ix els dumenges, crec que a la discoteca, si no té
exàmens al sendemà.
-124-
Llevat d'Aleixandre, tots els alumnes aprovaren el curs.
g) Per a delimitar una construcció absoluta inicial en la que la predicació es du a
terme per mig d'un verp en forma no personal (gerundi o participi),
independentment de l'oració principal:
Convocada la junta, escomençà la reunió.
Gemecant sense parar, al final cridà l'atenció de l'enfermera.
Convé distinguir estes estructures de les construccions de gerundi integrades dins
de l'oració principal en funció de complement circumstancial o predicatiu, les
quals van sense coma:
Aforrava poc a poc treballant sense descans.
Dormint tot lo sant dia no trobaràs mai faena.
Escoltar a Alícia parlant en anglés me resulta molt estrany.
h) Per a reflectir un émfasis, normalment acompanyada de l'anteposició de l'element
destacat:
Per vore la película, nos quedàrem en ma casa.
No és costum seua, fer una becada tan llarga (en este cas, l'element antepost
ve també destacat per la posposició del possessiu seua, desplaçat de la posició
prenominal habitual dels determinats).
Pero quan l'anteposició té valor tematisador, és dir, quan s'antepon un element per
a convertir-lo en el tema de l'oració i incidir sobre ell a continuació, la coma no és
obligatòria. Si l'element tematisat és un complement directe o indirecte, és
obligatori repetir-lo pel pronom:
Este matí he vist al tio Lluís en la pasticeria, pero a la tia (,) fa mesos que no
la veig.
En el cas de que l'element antepost siga un sintagma nominal introduït per la
preposició de en valor partitiu també s’ha d’aïllar per mig de coma:
De café, ne vullc un quilo i, de sucre, posa-me'n dos.
i) Per a separar oracions que tenen la mateixa funció gramatical i que no estan
unides per conjuncions:
De colp i repent, digué que volia vore la tele, menjar roses, beure un refresc i
passar la vesprada en el sofà.
j) Per a intercalar aposicions o complements explicatius d'un nom:
Tabarca, illa valenciana, s’encontra prop d'Alacant.
-125-
Son yayo, correger de professió, feu estos ramals.
No obstant, si l'aposició especifica la part de significació que s'ha de considerar,
no es posa la coma:
Ausias March poeta és més conegut que Ausias March cavaller i falconer.
k) Per a indicar que s'omet o elidix un verp evitant una repetició:
Ells se n'anaren de vacacions; nosatros, no.
Yo vullc vi; tu, mistela.
Uns diuen que no; uns atres, que sí.
l) Per a separar en un discurs els conectors, com ara: per eixemple, en realitat, a fi de
contes, és dir, per tant, puix, llavors, ara be, en resum, finalment, en efecte, en fi,
etc.:
Despusdemà és dumenge, ara be, treballaré tot el dia.
Vicent és funcionari, és dir, que ha aprovat una oposició.
Hui fa sol, llavors, podem anar a la plaja.
Li han regalat una casa, a fi de contes, són sos pares.
m) Per a separar els components de certes estructures bimembres, com ara refrans,
sentències o dits populars:
Més val perdre, que més perdre
Mort el gos, morta la ràbia.
Quan cante el renoc, bon orage.
8.3. LA COMA EN L'ORACIÓ COMPOSTA I EN UNS ATRES
USOS
En llínees generals podem dir que en les oracions compostes se posa coma davant de
les subordinades adverbials i condicionals quan el membre subordinat precedix al
principal:
Si vens en fam, fes-te un cantellet de cuixot.
Quan me pagarà, li donaré l'encomanda.
En els següents apartats delimitem més específicament els usos de la coma en les
oracions compostes:
-126-
8.3.1. Oracions adversatives
Separarem entre comes els membres d'una oració adversativa:
No tindrem vacacions en decembre, sino en giner.
Vullc eixir de viage, pero no tinc prou diners.
Convé remarcar que la coma ha de precedir a la conjunció pero, la qual no ha de dur
coma darrere si no és requerida per unes atres normes de puntuació com, per
eixemple, per la presència d'un incís:
*Pensava que estava més grosset, pero, el veig molt prim (incorrecte).
Pensava que estava més grosset, pero el veig molt prim (correcte).
Tots aplegaren cansats, pero, excepte Toni, ningú se quedà a dormir (correcte,
puix la coma darrere de pero ve induïda per la presència d'un incís).
No obstant, quan la conjunció pero va seguida d'oració interrogativa o exclamativa, sí
marcarem per mig de coma la pausa que es produïx:
També hi ha, sobretot, un tou de lluna / i un goig d'estreles per a la delícia..., /
pero, ¿quí pot mirar cases amunt?
S'ha de tindre en conte que sino no anirà precedida de coma quan tinga valor exclusiu
i equivalga a “excepte, tret de, llevat de”:
Ningú sino ell pot ensajar el paper.
8.3.2. Oracions relatives
Escrivim entre comes les oracions de relatiu adjectives explicatives, pero no les
especificatives:
Els chiquets, que tenen més de huit anys, hauran de pagar el billet (oració
explicativa, significa que tots hauran de pagar, perque tenen més de huit anys).
Els chiquets que tenen més de huit anys hauran de pagar el billet (és
especificativa, significa que a soles pagaran aquells que superen els huit anys,
de manera que alguns entraran debades).
Per a les oracions relatives sense antecedent seguirem els mateixos criteris que per als
elements de l'oració simple: si realisen una funció exigida pel significat del verp, no
duran coma (vore més avall, punt 8.3.8).
Aixina, si l'oració de relatiu funciona com a subjecte (Qui t'ha enviat estes roses
roges este matí per correu deu d'estar molt enamorat de tu; Que alce la mà qui no
tinga got), objecte directe (Ajuda a qui t'ajude), objecte indirecte (Compra-li-ho a qui
-127-
ho venga més barat), objecte de règim (Estic parlant de qui tu ya saps), atribut (Ell és
qui ha d'estar agraït) i també si és complement nominal (El gos de qui ama la cacera
està aveat a anar pel camp), no l'escriurem entre comes, per molt llarga que siga.
S'exceptuen les oracions en que l'oració relativa forma part de sentències o refrans,
les quals sí duran coma, d'acort en la tradició de marcar l'estructura bimembre d'estes
construccions segons indicàvem més amunt: Qui guarda quan té, menja quan vol;
Qui no treballa, badalla.
Les oracions relatives de temps poden dur coma quan van davant del verp i no són
molt curtes, especialment si tenen subjecte propi:
Quan Ana aplegà, yo ya havia preparat la paella (ací és recomanable posar
coma perque la subordinada té el seu propi subjecte).
Quan parlí en el meu veí, me paregué una miqueta nerviós.
Quan aplegaré te tocaré per teléfon (ací la relativa no pot dur coma perque està
reduïda a la mínima expressió: relatiu + verp).
En canvi, no solen portar coma quan van darrere del verp principal:
Me paregué una miqueta nerviós el meu veí quan parlí en ell.
8.3.3. Oracions subordinades substantives
La puntuació de les oracions subordinades substantives s'ajustarà a les normes
generals, de manera que no les emmarcarem entre comes si realisen una funció
sintàctica demanada pel semantisme verbal (subjecte, objecte directe, objecte de
règim...):
Que un obrer de vila s'encarregue de la reforma m'inspira confiança
(subordinada substantiva en funció subjecte).
Digué que era tart (subordinada substantiva en funció d'objecte directe).
La conjunció que no ha de separar-se mai per coma de l'enunciat que introduïx:
*Hi ha un gran descontent social, a causa de que, el número de desocupats que
no cobren cap de subsidi, ha creixcut substancialment en els últims anys
(incorrecte).
Hi ha un gran descontent social, a causa de que el número de desocupats que
no cobren cap de subsidi ha creixcut substancialment en els últims anys
(correcte).
-128-
8.3.4. Oracions causals
Les oracions causals introduïdes per les conjuncions ya que, puix, puix que, que, com,
com que... van delimitades per coma:
Ya que estàs ací, ajuda'm a alçar els joguets del chiquet.
Compraren bona cosa de menjar, puix tenien convidats.
Escomençarem pronte, puix que tant hem de pintar.
Puix que les interjeccions expressen els sentiments del parlant, solen portar
coma.
Com la botiga està tancada ad estes hores, haurem d'anar al supermercat.
Mone a casa, que ya és tart.
Normalment les oracions causals no duen coma quan van introduïdes per la conjunció
perque:
Està debellit perque li han pagat hui.
Els cossos cauen a terra perque els atrau la gravetat.
No obstant, quan la conjunció perque introduïx una causal que es pronuncia entre
pauses i en inflexió tonal ascendent, equival a les conjuncions del punt anterior i anirà
entre comes:
Aniré en coche, perque tinc la moto en el taller...
També duen coma les oracions causals encapçalades per perque quan no expressen la
causa de l'oració principal, sino el motiu que justifica el fet d'enunciar eixa oració. En
Els Gomis estan en casa, perque tenen la llum de la cuina encesa la conjunció perque
no indica que els Gomis s'hagen quedat a causa de tindre la llum encesa, sino que el
parlant pensa que estan en casa en vore la llum. Equival, per tant, a Crec que els
Gomis estan en casa perque tenen la llum encesa.
Duran coma igualment quan la causal vaja anteposta (Perque li tenien enveja, no el
convidaren a la festa), a no ser que perque tinga valor emfàtic i puga anar
acompanyat pel focalisador precisament, en el qual cas anirà sense coma (No et
queixes: precisament perque treballe dèu hores al dia pots comprar-te tot lo que
vols).
8.3.5. Oracions finals
Les oracions subordinades finals no duen coma (T'he dut el paraigües per a que te
l'endugues al fútbol), a no ser que vagen antepostes a l'oració principal i tinguen una
-129-
extensió considerable (Per a que la gent estiga satisfeta en la societat actual, és
necessari que se li asseguren les condicions bàsiques de vida) o que expressen la
finalitat en la que s'emet l'oració (Per a que ho sàpies, he solucionat el problema yo a
soletes; Per a que t'enteres, tu també tens els teus defectes).
8.3.6. Oracions condicionals
Les oracions condicionals (encapçalades per si o per una atra conjunció equivalent) i
les oracionals concessives (introduïdes per encara que o per una atra conjunció
sinònima) tendixen a dur coma si van antepostes o en posició interior:
Si no plou esta primavera d'hivern, patirem problemes d'abastiment d'aigua.
A pesar de que / Encara que ho deixa tot per a última hora, sol traure bones
notes.
Esta terra, sempre i quan se respecte el guaret, pot donar bones collites.
Emili, a pesar de que li han pujat el jornal, apenes aplega a fi de més.
En canvi, quan les condicionals i les concessives van en acabant de l'oració principal
no solen dur coma, a no ser que indiquen, respectivament, una condició o un
impediment, no per a l'oració principal, sino per a l'emissió de l'enunciat:
Podràs satisfer el teu desig si aforres uns dinerets.
Aniré al colege encara que em faça mal el quixal de l'enteniment.
No para de beure colpets encara que li fa mal l'estómec.
Pero:
He de pagar yo el conte, si no he entés malament (du coma perque expressa
una condició, no per a pagar el conte, sino per a afirmar que ha de pagar-lo ell
= Si no he entés malament, puc dir que he de pagar yo el conte).
Te vullc molt, encara que no t'ho cregues (du coma perque expressa un
obstàcul per a expressar el seu amor = Te vullc molt, encara que no sé si val la
pena dir-ho, perque no t'ho creuràs).
8.3.7. Oracions ilatives, consecutives i comparatives
Encara que constituïxen estructures bimembres, no duen coma les oracions
comparatives ni les consecutives:
Esta agència de viages és més barata que la teua.
-130-
Estava tan cloixit que es gità sense sopar.
No obstant, sí escriurem coma davant de les oracions subordinades ilatives
introduïdes per conjuncions com aixina que, per tant, per lo tant, de manera que...:
Has dit moltes mentires, aixina que ya no et crec.
Hui és dumenge, per tant, anirem a la plaja.
Ha deprés a tocar l'orgue, de manera que serà el nou organiste de l'iglésia.
També duen coma les oracions consecutives proporcionals, és dir, les que indiquen
una correlació:
Quant més ràpit parla, manco s'entén lo que diu .
Quant més té, més vol.
8.3.8. Unes atres especificacions sobre l'us de la coma
És incorrecte escriure coma entre el subjecte i el verp:
*Els veïns, s'acostaren al porche atrets pel soroll que escoltaven (incorrecte).
Els veïns s'acostaren al porche atrets pel soroll que escoltaven (correcte).
*Un gos, un gat, una cagarnera, són animals habituals de companyia, pero no
una rabosa ni un orso (incorrecte).
Un gos, un gat, una cagarnera són animals habituals de companyia, pero no
una rabosa ni un orso (correcte).
Naturalment esta regla deixarà d'aplicar-se quan en el subjecte concórrega un atre
element que exigixca la presència de coma; per eixemple, quan darrere del subjecte
vaja un incís o una explicació (Llàzer, peluquer de professió, t'aconsellarà sobre la
teua forma de pentinar-te) o un etcétera (L’advocacia, la medicina, la docència,
etcétera, són considerades professions lliberals).
Tampoc és correcte escriure coma entre el verp i les funcions sintàctiques exigides
pel significat verbal (objecte directe, objecte indirecte, objecte de règim, complement
agent de la veu passiva, complement predicatiu) ni entre els verps copulatius i el seu
atribut:
Se menjà un bon grapat d'anous.
Li ha posat un bon baló al punta de l'equip visitant.
Estic fart de que parleu sempre de deport.
L'edifici fon construït pel gran arquitecte Pere Comte.
-131-
Du bruta la falda.
Nosatros estem no cansats, sino agotats.
Els complements circumstancials poden anar entre comes quan van anteposts al verp,
especialment si són extensos (En aquella agradable casa situada a la vora del camí,
vivia una família un tant estranya), si s'oponen a un atre complement (En hivern,
vivim en Elig i, en estiu, nos traslladem a la plaja de Santa Pola), si establixen
l’àmbit o el marc espacial o temporal per a tot l’enunciat (En la llengua parlada, hi
ha una forta tendència a fer us dels cardinals en conte dels ordinals; En Valéncia, la
gent té costum de fer una paelleta els dumenges) o be per a delimitar-los quan van
dins d'una oració complexa: L'encarregat vol que, de matí, òbriga i tanque yo la
botiga. Si no concorren estes circumstàncies, lo més habitual és escriure'ls sense
coma: Per la vesprada anirem al cine.
8.3.9. Uns atres usos de la coma
Hi ha uns atres casos en els que es pot usar la coma, com ara:
a) Per a escriure els números separant les unitats dels decimals:
Medix 2,30 metros d'alçària.
Pot valdre 2,50 euros.
b) Per a escriure les hores separant els segons de les fraccions de segon:
Ha conseguit un récort de 15,25 segons en la correguda.
c) Per a escriure direccions i dates:
Albuixech, 18 de giner de 1998
Caminaç dels Hòmens, 28, baix. Cullera
8.4. EL PUNT I COMA (;)
Senyala una pausa menor que la del punt, i major que la de la coma. Se pot usar en
els següents casos:
a) Per a separar oracions llargues que estan relacionades entre sí i que solen dur
comes o uns atres signes de puntuació, excepte quan van enllaçades per les
conjuncions i, o, ni, puix llavors s’ampra habitualment la coma. No obstant, el punt
i coma és també admissible en eixe cas:
-132-
Encara hem de fer moltes paradetes: hem d'omplir el depòsit en la gasolinera;
comprar el pa, en el forn; llomello, en la carniceria, i les clòchines, en la
peixcateria.
b) Davant de locucions o conjuncions adversatives o concessives, com ara no obstant,
a pesar de, encara que, pero, aixina i tot... si unixen oracions o parts de l'oració en
les que s'usen comes:
Ha caigut un bac de tòs; no obstant, si es posa gèl i no fa moviments bruscs,
pot trobar-se millor en un tres i no res.
Treballà tot lo que pogué per a guanyar diners suficients; pero, per desgràcia,
al final no ho conseguí.
c) Per a separar oracions que informen d'un fet i la seua conseqüència, si no van
unides per ningun conector:
Se prengué tots els medicaments i feu tot lo que li digueren els meges; els
resultats foren maravellosos.
d) Per a separar oracions completes que formen part, totes elles, d'un enunciat:
Existixen lletres mayúscules i minúscules; les lletres mayúscules són A, B, C,
D, E...; les lletres minúscules, a, b, c, d, e...
8.5. ELS DOS PUNTS (:)
S'usen en els casos que eixemplifiquem a continuació. Convé notar que els dos punts
van seguits de minúscula en els usos a, b, c, d; i, de mayúscula, en els usos e, f, g:
a) Ans d'una enumeració:
Açò és lo que fa falta que dugues: canella, rent, farina de forment i melada de
bresquilla.
b) Quan una enumeració acaba en un comentari:
Investigar, estudiar, analisar: eixe és el nostre treball.
Farina, rent, aigua i sal: això és el pa i no una atra cosa.
c) Darrere de térmens o locucions que aprofiten per a introduir eixemples, com per
eixemple, ara comparança, com, com ara, següents, a saber, etc.
Hi han molts dolços típics, ara comparança: l'arnadí, la casca, les llesques,
l'arrop i talladetes, els cachaps...
Podem deprendre a fer els arrossos següents: arròs negre, arròs a banda,
arròs en fesols i naps, arròs en costra...
-133-
d) Per a establir la conexió entres dos proposicions vinculades per una forta relació
llògica, com causa-efecte, conseqüència, conclusió, explicació o eixemplificació i
oposició:
Li ha tocat la loteria: ara podrà tindre tot lo que ensomiava.
L'alumne no parà de fer nosa als companyons i de mastegar chiclet: finalment
el mestre el castigà.
Només parla d'ell, de sa vida i de les seues obres: és un vanitós.
No estem d'acort en la sentència: haurem de recórrer-la.
Pot considerar-se una ciutat de primer nivell turístic: oferix al visitant
monuments, plages, espectàculs, servicis i un llistat inacabable de diversions.
Anfós no treballa en una fàbrica: és enfermer.
e) Ans d'una cita textual:
Ausias March digué: “Qui espines sembra, descalç no vaja”.
f) En les fòrmules llegals de la documentació oficial, darrere de paraules o locucions
com ara: exponc, solicite, certifique, faig constar, se fa saber, resolc, etc.:
Solicite: Que es corrigga l'erro en la numeració del meu domicili.
Faig constar: Que les proves han segut presentades en temps i forma.
Resolc: Concedir l'ajuda solicitada per N'Ampar Perera Orient.
Certifique: Que la documentació adjunta és còpia de l'original.
Se fa saber: Que d'ara en avant està prohibit prendre el bany en el llavador.
g) Darrere de la salutació d'una carta o escrit dirigit ad algú:
Distinguit senyor Albiach:
Li escric per a comunicar-li...
Benvolgut amic Nelo:
¿Cóm estàs? Yo...
h) En l'escritura en números aràbics de les hores, separant-les dels minuts:
Sol eixir a les 19:30 hores.
Aplegarem a les 18:40 h.
i) En l'escritura en números aràbics de la divisió aritmètica entre dos cantitats. Els
dos punts aniran separats per espais de les sifres contigües, com els restants
operadors matemàtics, excepció feta de la barra (16/2 = 8):
-134-
12 : 2 = 6
500 : 5 = 100
27 – 3 = 24
j) Darrere d'un enunciat que va seguit d'uns eixemples o uns apartats:
S'escriuen en mayúscula els noms propis i els topònims:
Vicent, Rafel, Quelo, Alcoy, Alberich, Chilches
Hi han diverses classes de lletres:
a) Aràbigues...
b) Llatines...
c) Gregues...
8.6. ELS PUNTS SUSPENSIUS (…)
Els punts suspensius són tres (…), van units a la paraula precedent i seguits d'un espai
en blanc, llevat de quan van seguits de coma, claudàtors, paréntesis o cometes.
S'ampren en els següents casos:
a) Quan se deixa una frase incompleta, be perque es pretén que el llector la complete,
be perque és ben coneguda:
Als llépols els agrada el sucre, pero...
Quant més sucre...
b) Acompanyats d’una pausa, com a recurs per a expressar temor, dubte o sorpresa:
Si ton pare s'entera... ¡Llàstima em dones!
Fa temps que no plou, pero a lo millor hui...
El chiquet, per fi, caminava, corria i botava... ¡I es tornà a trencar la cama
d'un bac!
c) Per a substituir en una enumeració a l'etcétera:
De postres tenim meló d'Alger, bresquilles, fraules, albercocs...
d) Per a indicar que una cita és més llarga i que n'elidim una part. Si l'elisió és interna,
els punts suspensius van entre paréntesis (…) o entre claudàtors […]. Els punts
suspensius de l’inici de la cita han de deixar un espai de separació respecte de la
paraula a la qual precedixen, mentres que els de la part final no deixen dit espai de
separació:
-135-
“... la llengua valenciana és una llengua neollatina […] que evolucionà a
partir del llatí vulgar en terres valencianes...”
e) Per a insinuar insults o paraules malsonants sense necessitat de fer-los explícits:
És un fill de p...
Està tot mal acabat: ¡Quina m... de treball!
8.7. ELS SIGNES D'INTERROGACIÓ: ¿?
Són uns signes d’entonació que s'usen tant al principi com al final del segment que
expressa pregunta o dubte, siga un enunciat sancer o una part d'ell, per a facilitar la
llectura i evitar possibles confusions:
¿Cóm te diuen?
A lo millor plou, ¿no?
Pero, ¿estàs dient-me que no vindràs al ball? Si t'has comprat un vestit nou i
tot.
Sincerament, ¿creus que tens raons per a defendre't?
Ampar, ¿qué vols per a almorzar hui?
No s'usen els signes d'interrogació quan la pregunta és indirecta:
M'agradaria saber cóm tornà a sa casa.
8.8. ELS SIGNES D'ADMIRACIÓ O EXCLAMACIÓ: ¡!
Són uns signes d’entonació que s'usen tant al principi com al final del segment que
expressa admiració, siga un fragment de l'enunciat, com ara una interjecció o una
exclamació, o un enunciat sancer:
¡Quin poema més patriòtic!
¡Mare meua!
¡Ves-te'n a pastar fanc!
¡Caram! ¡Quina alegria em dones!
¡Ai!
¡Nyas, coca!
Francament, ¡quina alegria més gran!
-136-
A l'hora d'escriure diverses preguntes o exclamacions seguides podem tractar-les com
a enunciats independents (¡Alceu-vos!¡Assenteu-vos!¡Pegueu un bot!) o com a parts
del mateix enunciat, cas en el que cada una d'elles anirà separada per una coma i
únicament escriurem en mayúscula la que encapçala la série (L'instructor no parava
de donar órdens: “¡Alceu-vos!, ¡assenteu-vos!, ¡pegueu un bot!”).
Quan un mateix enunciat és exclamatiu i interrogatiu a l'hora, ho representarem obrint
l'oració en el signe d'admiració seguit immediatament del signe interrogatiu, i
tancant-la en els dos signes en orde invers: ¡¿Qué fas ací?!
8.9. LES COMETES (“ ”), (« »), (` ´)
Hi ha tres classes de cometes: les cometes dobles altes (“ ”), les cometes dobles
baixes (« ») i les cometes simples (`´).
8.9.1. Les cometes dobles altes (“ ”)
S'usen en els següents casos:
a) Per a senyalar les cites textuals:
El nostre Estatut d'Autonomia, en el seu artícul 6, diu: “La llengua pròpia de
la Comunitat Valenciana és el valencià”.
b) Per a escriure títuls d'artículs, informes, conferències, discursos, comunicacions...:
La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes en el seu “Informe sobre la
llengua valenciana i propostes de revalencianisació” oferix un llistat de
valencianismes.
c) Per a referir-se a les parts d'un llibre o document i citar els seus capítuls:
El primer capítul de la gramàtica du com a títul “Fonètica i ortografia”.
d) Per a escriure els títuls d'artículs publicats en revistes, diaris, anuaris...
En l'artícul “Llengua i cultura” de Vicent Giner se fa una bona definició de
nació.
e) No és convenient posar cometes en el títuls de llibres o periòdics ni per a escriure
paraules estrangeres no adaptades al valencià, expressions iròniques o dits
populars. En estos casos és preferible escriure'ls en cursiva. Dins d'un text en
cursiva, com ara dins dels eixemples que oferim a continuació, la manera de
destacar estos térmens (títuls, paraules estrangeres...) és escriure'ls en lletra normal:
-137-
Per a més informació sobre esta qüestió, convé consultar el llibre La Real
Senyera. Bandera Nacional dels Valencians.
El pívot del CB Lucentum jugà un pick and roll molt efectiu.
8.9.2. Les cometes dobles baixes (« »)
S'usen per a destacar una paraula o més dins d'un text que ya va entre cometes dobles
altes. Si el text anara entre cometes dobles baixes s'usen les cometes dobles altes. En
cas de no dispondre de cometes dobles baixes poden utilisar-se les cometes simples.
El professor digué ben clar açò: “No crec que tingau cap de problema en
trobar bibliografia sobre esta qüestió, pero vos recorde que podeu consultar
l'artícul «Cent anys de filologia valenciana»”.
O també:
El professor digué ben clar açò: “No crec que tingau cap de problema en
trobar bibliografia sobre esta qüestió, pero vos recorde que podeu consultar
l'artícul `Cent anys de filologia valenciana´”.
8.9.3. Les cometes simples (` ´)
S'usen en els següents casos:
a) Per a destacar dins del text el significat d'una paraula o locució:
Quan es diu que està eixamorat vol dir que està `un poc humit´.
b) En llenguage periodístic acotant una paraula o locució que va en cursiva:
Els anys del `baby boom´.
c) Com ya s'ha dit adés, per a escriure una paraula o més dins d'un text que ya va
entre cometes dobles altes o baixes.
8.10. ELS PARÉNTESIS ( )
Els paréntesis s'usen en els següents casos:
a) Per a aportar informació complementària al text, com ara dates, senyes,
referències, aclariments...:
Xavier Casp naixqué en Carlet (Valéncia).
-138-
La primera edició del Tirant lo Blanch es feu en Valéncia (20 d'octubre de
1490).
La RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana) ha inaugurat enguany el seu
curs en el saló del Consulat de la Llonja de Valéncia.
La bandera de tres colors (roig, vert i blanc) és el nou símbol del país.
b) Per a fer acotacions en obres de teatre:
Cento: (Indignat). Hui sabrem quí diu la veritat i quí la mentira.
Nela: (Plorant). Yo sempre dic la veritat. (Fent mutis). Ya vorem quí ment.
Cento: (Eixint corrent darrere d'ella). Vine ací, mentirosa.
c) Darrere d'una lletra que marca una enumeració; en este cas s'escriu a soles el
paréntesis que tanca:
Les condicions per a que accepte la proposta són les següents:
a) Que totes les senyes siguen correctes.
b) Que els determinis de pagament es complixquen.
c) Que el pagament es realise enguany...
També es poden utilisar en este cas uns atres signes, com ara comparança el guionet
(-), el punt i guionet (.-), etc.
8.11. ELS CLAUDÀTORS [ ]
Els claudàtors, també coneguts com a corchets, s'usen en els següents casos:
a) Per a senyalar una elisió en l'interior de la cita d'un text s'escriuen els claudàtors
en tres punts suspensius dins […]:
“En el sigle XIX hi hagué una bona florada de lexicógrafs realment
interessants per al valencià […]. Els seus diccionaris són interessantíssims i
han segut matèria constant de consulta”.
b) Per a intercalar en una cita un aclariment necessari per a que esta tinga sentit:
“Ací [en Alacant] no s'ha deixat mai de parlar valencià, encara que la
castellanisació ha segut molt intensa, com en unes atres grans ciutats
valencianes”.
-139-
c) Per a escriure part d'un text entre paréntesis quan el text ya està entre paréntesis:
Segons el significat del verp, la presència del complement de règim pot
resultar obligatòria (En estiu residix en Alacant, i no *En estiu residix), o no
(Omplirem la piscina [d'aigua] en maig).
Alternativament és possible usar un atre paréntesis dins d’un text que ne du u,
sempre que no concórreguen els dos seguits:
(Omplirem la piscina (d'aigua) en maig): correcte.
*(Omplirem la piscina d'aigua (en maig)): incorrecte.
d) També s'usa per a fer transcripcions fonètiques:
S’escriu –ig en final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: maig, vaig,
lleig, veig, roig, goig, fuig, El Puig. En estos casos el dígraf -ig sona [ʧ], no
s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [máʧ, váʧ].
8.12. EL GUIÓ (–)
El guió és un traç horisontal més llarc que el guionet (-). Mentres que el guionet té
fonamentalment funcions de signe ortogràfic (descrites en el capítul 6), el guió té
funcions de signe de puntuació. A sovint se distinguix entre el guió mig (–) i el llarc
(—).
Sol usar-se el guió mig en els següents casos:
a) Per a tancar aclariments o incisos. Els guions s’escriuen sense deixar espais junt a
la primera i l’última paraula de l’incís que emmarquen, i separats per un espai de
la paraula anterior o posterior; no obstant, si en lloc d’una paraula hi haguera un
atre signe de puntuació, tampoc se deixa espai entre els dos. Els incisos entre
guions suponen un aïllament major respecte al text en el qual s’inserixen que si
estigueren entre comes, pero menor que si estigueren entre paréntesis:
És desig meu –si guanye prou diners enguany– comprar-me un coche nou.
S’ha d’escriure guió de tancament en els incisos encara que darrere d’ell aparega
un atre signe de puntuació:
Eixe és el meu desig –si guanye prou diners enguany–.
b) Per a introduir un nou aclariment o incís en un text ya tancat entre paréntesis:
Per a conseguir més informació (els estudis existents –inclús en uns atres
idiomes– són escassos), serà necessari realisar una visita de camp.
-140-
c) Per a emmarcar els comentaris de qui transcriu una cita textual:
«Resulta intolerable –indicà el conseller– que la finançació autonòmica siga
tan injusta».
Sol usar-se el guió llarc en els següents casos:
a) En els diàlecs, al principi de la frase de cada interlocutor, sense mencionar el seu
nom.
—Ixc ara de la faena i torne a ma casa.
—Puix benvengut siga qui a sa casa ve.
b) Per a atribuir una tanda del diàlec a l'interlocutor corresponent; en este cas, no cal
tancar el guionet en acabant del comentari del narrador, si no continua parlant el
personage:
—¿Quí toca a la porta aixina? —digué ell. (No és necessari escriure: —digué
ell—).
—No puc més —exclamà en veu plorosa.
En canvi, sí que van entre dos guions les paraules del narrador que interrompen
l'intervenció d'un locutor:
—No puc més —exclamà en veu plorosa—, deixeu-me en pau.
L’intervenció del narrador s’inicia en minúscula, inclús si va darrere
d’interrogació o exclamació. Si l’intervenció del personage continua, el signe de
puntuació que correspon a l’enunciat se coloca despuix del guió de tancament,
inclús si es tracta dels dos punts:
—¡No puc més! —exclamà en veu plorosa—, deixeu-me en pau.
—¡No puc més! —exclamà en veu plorosa, i afegí—: ¡Són massa desgràcies en
un dia!
No obstant, si el comentari del narrador no atribuïx una tanda de parla per mig
d’un verp de llengua, sino que afig un detall narratiu, les paraules del personage
es tanquen en un punt i l’incís del narrador s’inicia en mayúscula:
—No puc més. —Prengué el cigarret i es dirigí cara a la porta—. Necessite
aire fresc.
-141-
8.13. SIGNES DE PUNTUACIÓ I SIGNES D'ENTONACIÓ EN
CONTACTE
a) Els signes de puntuació com ara la coma, el punt, el punt i coma, els dos punts i
els punts suspensius s'han d'escriure darrere de la paraula anterior, sense ninguna
separació i deixant un espai en blanc ans de la paraula següent:
El conferenciant ho digué ben clar: investigar, treballar i sacrifici. Esta és
l'única via. Els resultats ya es voran.
b) Els signes d'interrogació i d'admiració, les cometes, els paréntesis i els claudàtors
s'escriuen immediatament davant i darrere del text que contenen, van precedits per
un espai en blanc i seguits per un espai en blanc o un atre signe de puntuació.
c) Els punts suspensius poden anar seguits per una coma, punt i coma o dos punts,
pero no de punt:
Soroll, guirigall, rialles..., tot se sentia des de ma casa.
d) El punt de les abreviatures pot anar seguit per una coma, punt i coma o dos punts,
pero no de punt ni de punts suspensius:
Ho duya tot per a fer la festa: refrescs, pasticets, saladets, etc., sense oblidar el
vi i la mistela.
e) Els signes d'interrogació i d'admiració poden anar immediatament davant d'una
coma, d'un punt i coma i de dos punts, pero no poden anar seguits de punt. També
van davant i darrere de punts suspensius o guions:
¿Cóm te diuen?, ¿se t'ha menjat la llengua el gat?, ¿no em dius res?
¡Si t'agarre...!
¿És correcte no pronunciar la er final –vos podeu preguntar–?
¿Tu creus que algú llig els llavis? Yo no m'ho puc creure.
f) No és convenient ometre un guió quan fa de tancament d'un incís, encara que vaja
seguit d'un punt i avant o punt i final, puix pot donar lloc a confusió:
Hemingway és considerat una eminència –si be a mi m'ha paregut sempre un
mascliste que lloava l´estalinisme–. Ara pareix que alguns crítics el
qüestionen.
g) Podem introduir una cita o qualsevol atra enunciació dins del discurs principal
fent us de diversos signes com les cometes, els claudàtors, els paréntesis o les
ralles. Estos signes se denominen dobles perque, com els signes d'interrogació i
els d'exclamació, estan formats per un signe que obri el discurs i un atre que el
tanca.
-142-
No s’ha d' escriure coma, punt i coma, dos punts o punt immediatament davant del
tancament de cometes, claudàtors, paréntesis o ralles, sino darrere d'ells, segons
podem observar en el següent eixemple:
Puntuació incorrecta: Chimo pensà: “Anfós deu d'estar esperant que li done
alguna notícia.” No obstant, el derrotà la calor insoportable d'aquella
vesprada avorrida, que semblava interminable –,era juliol,– i s'estomacà en el
sofà dispost a fer una becadeta. (Trobe que era una persona que es deixava
arrossegar fàcilment per la perea.)
Puntuació correcta: Chimo pensà: “Anfós deu d'estar esperant que li done
alguna notícia”. No obstant, el derrotà la calor insoportable d'aquella
vesprada avorrida, que semblava interminable –era juliol–, i s'estomacà en el
sofà dispost a fer una becadeta. (Trobe que era una persona que es deixava
arrossegar fàcilment per la perea).
h) Sobre la concurrència del signe indicador de nota a peu de pàgina o de nota final
en uns atres signes de puntuació, utilisarem el sistema anglés, consistent en situar
la referència a la nota sempre darrere de la coma, el punt, el punt i coma, els dos
punts, els punts suspensius, les cometes, els paréntesis o claudàtors, o els signes
d'interrogació i exclamació, segons eixemplifiquen els següents casos:
Atenent als resultats de les eleccions europees, ¿qué creu que passarà en les
municipals?15
15
S'ha de considerar que l'interés entre abdós classes d'eleccions varia substancialment, lo
que incidix decisivament en el percentage d'abstenció.
La grafia <y> és general en els clàssics valencians. La trobem per totes
bandes en el Tirant lo Blanch, segons s'observa, per posar un cas, en la
coneguda cita del pròlec: “[...] Me atrevire expondre no solament de lengua
anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço
que la nacio d'on yo so natural sen puxa alegrar e molt ajudar per los tants e
tan insignes actes com hi son”.16
16
Citem per l'edició paleogràfica de Maria dels Desamparats Cabanes Pecourt.
Excepcionalment, si volem indicar que la nota afecta a una paraula concreta i no a tot
un enunciat, posarem l'indicació de nota immediatament darrere del terme en qüestió:
“[...] Me atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas
encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nacio d'on yo17 so
natural sen puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi
son”.
17
Aixina figura en l'edició original. La grafia “jo” supon una alteració injustificada de la
fonètica del pronom personal de primera persona de singular.
-143-
8.14. L'ASTERISC (*)
a) Usem l'asterisc com a senyal d'una crida a peu de pàgina o al marge. La colocació
de l'asterisc s'ajustarà als criteris generals d'indicador de nota:
Atenent als resultats de les eleccions europees, ¿qué creu que passarà en les
municipals?*
* L’entrevistador se referia a les eleccions municipals de 1999.
b) En les gramàtiques, l'asterisc colocat davant d'un enunciat indica un enunciat
agramatical o incorrecte. Fem un us abundant d'ell en esta obra:
*Les cases estava pintades de roig.
8.15. LA BARRA INCLINADA (/)
S'usa en estos casos:
a) Per a indicar de manera resumida la relació d'oposició, de disjunció o
d'opcionalitat entre dos térmens:
En el parell home / dòna l'oposició de gènero s'establix per mig de dos lexemes
diferents.
Estimat/da Senyor/a:
b) En els texts llegals, per a separar el número d'orde de l'any de llegislatura o de
promulgació d'una llei:
Llei 4/1983, de 23 de Novembre, sobre l'Us i Ensenyança del Valencià.
c) Com a signe aritmètic de divisió o de fracció. A diferència dels demés signes
d'operacions matemàtiques, no va escrita entre espais:
18/3 = 6
2/4 (dos quarts)
d) En l'expressió de les dates, per a separar el dia, el més i l'any:
1/10/2013
e) En l'escritura poètica en llínea seguida, per a indicar la separació entre els versos:
Com diu Ausias March:“La velledat en valencians mal prova, / e no sé cóm yo
faça obra nova”.
-144-
f) En algunes abreviatures:
100 km/h (100 quilómetros per hora)
C/ Alberich (carrer d’Alberich)
c/c (conte corrent)
g) Per a delimitar una transcripció fonològica en obres llingüístiques:
El fonema vocàlic /a/ presenta obertura màxima i localisació central.
h) Per a separar els subdominis en les direccions d'internet:
http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/
MORFOLOGIA I SINTAXIS
-147-
9. CONCEPTES GENERALS. L'ORACIÓ. EL
SUBJECTE
9.1. LES UNITATS GRAMATICALS
Les unitats gramaticals que permeten donar conte del funcionament d'una llengua són
la paraula, el sintagma i l'oració.
La paraula és l'unitat mínima de l'anàlisis gramatical i es definix formalment: des d'un
punt de vista gràfic ve delimitada en l'escritura per un espai en blanc que la precedix i
un atre espai en blanc que la seguix o per un espai en blanc i un apòstrof. En S'ha
comprat una vivenda nova tindrem, per tant, quatre paraules delimitades per espais en
blanc (comprat una vivenda nova) i unes atres dos delimitades per espai en blanc i
apòstrof (s'ha).
Igualment, a l'hora d'establir l'inventari de les diverses classes de paraules recorrem a
criteris formals parant atenció a les seues propietats combinatòries i a les seues
manifestacions morfològiques. Per eixemple, la classe de paraula dels artículs se
caracterisa combinatòriament perque acompanya únicament als substantius (la taula),
i la dels substantius se caracterisa morfològicament perque impon el seu gènero a
l'adjectiu que el modifica, de manera que en la sifra redona l'adjectiu redona va en
femení perque arreplega el gènero femení inherent al substantiu sifra.
Les paraules s'agrupen en unes atres unitats superiors denominades sintagmes o
frases. El sintagma se definix com un conjunt de paraules agrupades en una unitat que
realisa una funció sintàctica en l'oració (subjecte, objecte directe, objecte indirecte...).
Com s'observa en esta definició, el sintagma és l'unitat intermija entre la paraula i
l'oració. Açò vol dir que els sintagmes són el resultat, per una banda, de
descompondre l'oració en les diferents funcions sintàctiques que l'integren. Per
eixemple, l'oració es descompon en un sintagma nominal subjecte i un sintagma
verbal predicat, el qual, per la seua part, està compost per un núcleu verbal predicador
i uns complements. Per una atra banda, en sentit invers, els sintagmes naixen
d'agrupar les paraules en unitats sintàctiques superiors que realisen una funció en
l'oració.
Si considerem l'oració següent:
El chiquet espentà l'engrunsadora del parc en força
els sintagmes naixen d'analisar les diferents funcions sintàctiques que la componen.
Trobem aixina un sintagma nominal (el chiquet) que fa la funció de subjecte en
l'oració i un sintagma verbal que funciona com a predicat: espentà l'engrunsadora del
parc en força. Este sintagma verbal inclou a l'hora uns atres dos sintagmes: el
sintagma nominal l'engrunsadora del parc, que funciona com a objecte directe, i en
força, un sintagma preposicional que funciona com a objecte circumstancial de
manera. Finalment, el sintagma nominal l'engrunsadora del parc també engloba un
-148-
sintagma preposicional (del parc), que actua com a complement nominal del núcleu
engrunsadora.
Pero, ademés, des del punt de vista invers, els sintagmes naixen d'agrupar les paraules
en unitats sintàctiques superiors. En l'oració anterior la paraula parc no s'unix a les
paraules en força, perque el conjunt parc en força no té cap de sentit ni forma una
unitat sintàctica. En canvi, sí s'agrupa en la paraula del per a formar el sintagma
preposicional del parc, dotat de sentit unitari i que realisa conjuntament la funció de
complement de núcleu l'engrunsadora.
Finalment, el terme frase s’utilisa en sentit general per a fer referència a una unitat de
sentit i pot usar-se com a sinònim de sintagma o d’oració.
9.2. EL SINTAGMA I ELS SEUS COMPONENTS
Els sintagmes consten d'un núcleu obligatori i d'uns modificadors opcionals, que
poden ser especificadors o complements. Els especificadors ajuden a establir la
referència del núcleu, determinant-lo o quantificant-lo, mentres que els complements
completen la significació d’este, enriquint-la o restringint-la.
Per eixemple, en un sintagma nominal l'únic element que resulta sempre obligatori és
el núcleu substantiu. En el predicat Afig oli, el sintagma nominal oli, que funciona
com a complement directe, està constituït únicament pel núcleu substantiu. Pero en
L'oli d'oliva és el millor per a l'ensalada, el núcleu del sintagma nominal subjecte oli
va acompanyat d'un artícul que l'especifica (l') i d'un sintagma preposicional que el
complementa (d'oliva).
La categoria gramatical del sintagma ve determinada per la categoria del seu núcleu.
Açò dona lloc al següent repertori de sintagmes:
Classe de sintagma
Especificador(s) Núcleu
Complement(s)
NOMINAL
Un
gelat
mijà de fraula.
ADJECTIVAL
Prou
àgil
per al boxeig.
VERBAL
[El client]
demanà
el llibre de
reclamacions.
Per
la carretera de Llíria.
paralelament
al camí.
PREPOSICIONAL
ADVERBIAL
Casi
-149-
Com pot observar-se en el quadro, la funció especificadora del sintagma verbal la
realisa el sintagma nominal subjecte, puix és el que determina la referència del núcleu
verbal. En El client demanà el llibre de reclamacions és el subjecte el client qui
establix a quí es referix la tercera persona del singular del verp demanar.110
Consegüentment, un sintagma nominal pot realisar la funció de subjecte en relació a
l'oració i, a l'hora, la d'especificador en relació al sintagma verbal.
Respecte del sintagma preposicional, la seua consideració com una classe de
sintagma que té per núcleu una preposició ha segut molt discutida, ya que les
preposicions no són independents i necessiten anar seguides d'un sintagma nominal
que actua com a terme de preposició. Esta falta d'autonomia ha posat en qüestió la
seua calitat de núcleu. A pesar d'açò, considerarem la preposició com a autèntic
núcleu del sintagma preposicional, ya que domina semànticament al terme
preposicional, determinant les seues característiques de significat.
Per eixemple, en el predicat Menjaren l'arròs en un plat fondo, la preposició en
determina que el sintagma nominal que el seguix ha de tindre valor de recipient o
instrument, de manera que no podem dir Menjaren l'arròs en un llibre.
9.3. LES CLASSES
GRAMATICALS
DE
PARAULES:
LES
CATEGORIES
Les categories gramaticals són classes de paraules que responen a un determinat
comportament formal. Per eixemple, el substantiu se caracterisa perque és el núcleu
de la frase nominal, a l'hora que té gènero (és masculí o femení) i presenta variació de
número (la llavadora / les llavadores), mentres que l'adverbi és invariable i indica
prototípicament modo (Lluís treballa tranquilament).
Atenent al seu valor lèxic, distinguim dos classes de categories gramaticals:
i. Les categories gramaticals plenes se caracterisen perque, ademés de valor
gramatical, tenen també significat lèxic. Per això formen un conjunt obert, és dir, que
no constituïxen un llistat reduït de paraules, sino que se'n poden afegir de noves. Són:
a) El substantiu, que indica una entitat del món, animada o inanimada, concreta
o abstracta: garaig, cudol, sépia, Internet...
b) L’adjectiu, que senyala una qualitat de les entitats del món: vert, chicotet,
pereós...
c) El verp, que expressa una acció, un procés o un estat: chuplar, vore, vindre,
patir...
110
Pot vore’s al respecte López García, A., Gramática del español, 3, Madrit, Arco, 1998, pàgines
42-44.
-150-
d) L'adverbi, que indica la qualitat d'una acció, és dir, el modo: tranquilament,
be, malament...
e) Ad estes quatre classes s'ha d'afegir la preposició, la qual indica la noció
d'orientació física o conceptual (Un poble sobre la mar / Un llibre sobre la
peixca del bou).
Encara que, front a les demés categories plenes, la classe de les preposicions
està formada per una série llimitada d'elements, sempre introduïx un sintagma
nominal que funciona com a terme de preposició, sense el qual no pot existir,
ya que tota orientació implica un llímit respecte al qual se medix. Este conjunt
“preposició + sintagma nominal” és el que conforma un inventari obert, com
les demés categories plenes: de la llonja, pel caminaç, en el bascoll...111
Únicament les categories gramaticals plenes poden funcionar com a núcleu d'un
sintagma, de manera que, com se mostra en l’epígraf precedent (9.2) tenim,
correlativament, cinc classes de sintagmes: nominal, adjectival, verbal, adverbial i
preposicional.
ii. Les categories purament gramaticals no tenen un significat lèxic com el de les
classes plenes, pero sí responen a un comportament formal i sintàctic unitari. Són:
a) Els determinants: artículs (un, el...), demostratius (aquell, esta...) i
possessius (ton, ma...).
b) Els quantificadors: numerals (quint, dèsset, terç...) i indefinits (alguns,
ningú...).
c) Els pronoms (yo, ell, nosatres, ne...).
d) Els relatius, interrogatius i exclamatius (qui, el qual...).
e) Les conjuncions (pero, si, perque...).
9.4. L'ORACIÓ
L'oració és l'unitat màxima de l'anàlisis gramatical i consistix en una relació entre un
subjecte, que impon una concordança gramatical a un predicat, i el dit predicat, que
rig semànticament el subjecte. Açò vol dir que en Mon tio conduïx prudentment el
seu coche tenim un subjecte, mon tio, que impon una concordança en tercera persona
del singular sobre el predicat, mentres que el predicat conduïx prudentment el seu
coche tria un subjecte animat i de persona (mon tio) per a poder establir un contengut
sobre ell.
111
34.
Pot vore’s López García, A., Gramática del español, vol. 3, capítul 23, especialment la pàgina
-151-
Normalment l'oració està constituïda per un sintagma nominal que funciona com a
subjecte i sol aparéixer en posició inicial, i per un sintagma verbal que funciona com
a predicat. No obstant, la presència d'un sintagma verbal no és requisit imprescindible
per a l'existència d'una oració. Vejam el següent enunciat:
¡Molt rapideta la teua intervenció en la reunió!
PREDICAT
SUBJECTE
Encara que no conté ningun verp constituïx una oració completa, puix consta d'un
subjecte: la teua intervenció en la reunió i d'un predicat: molt rapideta. La teua
intervenció funciona com a subjecte perque impon la concordança en femení singular
al predicat Molt rapideta; i, inversament, molt rapideta és el predicat perque impon
unes condicions semàntiques, exigint que el subjecte siga una acció mesurable en el
temps, condició que complix intervenció, pero no, per eixemple, planta, de manera
que no podem dir: *¡Molt rapideta la teua planta en el jardí! Com l'enunciat no
conté ningun verp, per a remarcar que nos encontrem davant d'una oració completa i
no d'un simple sintagma, s'invertix l'orde normal, de manera que el subjecte es situa
darrere del predicat.
Puix que el verp incorpora a través dels morfemes flexius la persona i el número del
subjecte, les oracions dotades de sintagma verbal no necessiten fer explícit el
subjecte. Si considerem el text següent:
Quan apleguí a casa ma mare m'esperava impacientment. En seguida
mamprengué a parlar
podem vore que en la segona oració el verp mamprengué incorpora la tercera persona
de singular del subjecte, ma mare, no explícit, pero recuperable a partir del context.
Ben diferents d'estes oracions de subjecte no explícit són les impersonals.
Constituïxen una classe particular d'oracions caracterisades perque no prediquen un
contengut semàntic de ningun subjecte, sino que fan una predicació sobre les
circumstàncies de l'acció verbal.
Prediquen aixina sobre l'espai (En la plaja fea molta calor), el temps (És pronte
encara) o el modo (Nevava abundantment) que volten al verp. Com no hi ha ningun
subjecte que marque una concordança en la forma verbal, esta pren la tercera persona
del singular com a marca buida i, en correspondència, el sintagma verbal deixa de
predicar sobre el subjecte i es centra en les circumstàncies de l'acció.
9.4.1. El subjecte
El subjecte oracional se definix formalment perque concorda en el verp, imponent-li
el número i la persona. D'esta manera, si el número o la persona del subjecte canvia,
-152-
també ha de canviar la del verp: Yo treballe en un despaig → Quelo i Batiste
treballen en un despaig.
Ademés, semànticament el subjecte es definix com a agent, és dir, que tendix a
realisar l'acció verbal, i informativament, com a tema, o siga, que té tendència a
aparéixer en posició inicial. D'esta manera, en una oració com El gatet seguí la gateta
dins del seu joquer en que tenim dos sintagmes nominals que poden concordar en la
forma verbal, sabem que el subjecte és el gat perque va davant del verp. I en Fon
aplegar ell i apagar ella immediatament la tele, encara que apagar va en infinitiu i
no concorda, sabem que el seu subjecte és ella i no, la tele, perque el significat del
verp requerix un agent animat.
Finalment, el subjecte va sempre en cas recte o no marcat quan és un pronom, l'única
categoria que conserva en valencià el cas gramatical del llatí:
Yo pense de manera diferent.
Yo (subjecte) = cas recte
A mi em diuen Miquel.
A mi (objecte indirecte) = cas oblic o marcat
Des d'un punt de vista cognitiu, el subjecte és l'element principal de l'oració, allò de
lo que es parla i que justifica l'existència de l'enunciat. Per això, front als objectes,
que poden ser múltiples, el subjecte com a element central és sempre únic. Encara
que siga coordinat, a soles pot haver un subjecte en l'oració: Ampar i Pep eixiran de
vacacions hui.
En canvi, poden haver diversos objectes:
Ompli la botija d'aigua fresqueta, que demà farà molta calor.
O. DIRECTE O. DE RÈGIM
9.4.1.1. Categories gramaticals que poden funcionar com a subjecte
Essencialment podem dir que la funció sintàctica de subjecte és privativa de la
categoria gramatical substantiva. En conseqüència, únicament podran funcionar com
a subjecte oracional:
a) Un sintagma nominal:
La yaya feu una coca de sagí el dumenge.
Ausias fon senyor de Beniarjó.
-153-
b) Un pronom: Yo treballe de vesprada i ella, en canvi, treballa de matí.
c) Una oració subordinada substantiva: Me preocupa que patixques inútilment.
d) Una oració de relatiu: Qui guarda quan té, menja quan vol.
e) Un adjectiu precedit per l'artícul neutre lo i, per tant, substantivat: Lo millor
vindrà en acabant.
f) Qualsevol enunciat o qualsevol categoria gramatical substantivats:
La verda m'agrada més.
Demà treballe i no puc ajudar-te: això és el mal.
El menjar be és tot un art.
M’ofengué el “no em dona la gana” que m’amollà descaradament.
El subjecte gramatical com a funció principal de l'oració i, com a tal, no marcada, no
du preposició. Les excepcions pareixen més pronte aparents, puix en elles no pareix
que el sintagma en qüestió funcione realment com a subjecte. Ne són fonamentalment
dos:
a) Els sintagmes preposicionals i, també, adverbials, que encapçalen oracions
copulatives en el verp ser:
Al costat de l'estació és un bon lloc per a montar la botiga.
Ara és el moment d'invertir en la bossa.
En estes construccions és difícil determinar quin dels sintagmes està més
especificat i funciona com a subjecte.
b) Els sintagmes introduïts per entre i fins, els quals difícilment poden considerar-se
subjectes introduïts per preposició. Els primers, perque admeten la repetició per
mig d'un subjecte ple (Bernat i Mercé han preparat les moixàvenes entre els dos)
a pesar de que, com havem vist, el subjecte ha de ser únic i irrepetible (*Ell
Robert viu en Alcoy). Els segons, perque en ells el terme fins funciona com a
adverbi emfàtic de distinció (vore 20.4.7), més que com a preposició: Fins son
cosí de Chilches vingué a vore l’espectàcul.
9.4.1.2. La concordança
Els morfemes dels verps conjugats reflectixen la persona i el número dels del
subjecte, que és el que establix la concordança. Tractem a continuació algunes
particularitats d'esta traça formal.
-154-
i. Respecte de la concordança de persona, quan tenim coordinació de subjectes de
diferent persona gramatical s'observa una jerarquia que reproduïx l'importància de
l'esquema comunicatiu: la segona persona, reflex de l'interlocutor en el diàlec,
s'impon sobre la tercera persona, de manera que si hi ha una tercera persona i una
segona coordinades, el verp concordarà en segona persona del plural: Neleta i tu vos
sembleu a montó; per la seua part, la primera persona, com a reflex de l'emissor,
s'impon a les atres dos: Tu i yo hem de parlar una miqueta.
Quan el subjecte designa una pluralitat, la concordança en primera persona inclou a
l'emissor en el grup d'individus del subjecte (Els aficionats al tenis tenim molta sòrt
en la programació deportiva d’enguany), mentres que la segona persona del plural
inclou en el grup a l'oyent: Els aficionats al tenis teniu molta sòrt en la programació
deportiva d’enguany. Tant en un cas com en l'atre és possible com a alternativa la
concordança en tercera persona del plural, d'acort en la forma gramatical del subjecte,
la qual no nos informa sobre l'inclusió del parlant ni de l'oyent: Els aficionats al tenis
tenen molta sòrt en la programació televisiva.
La mateixa possibilitat d'alternança en la concordança se presenta quan el subjecte
introduïx una construcció partitiva referida a persones: Alguns dels nous llicenciats
ya han/haveu/havem trobat faena.
ii. Per la seua banda, la concordança de número presenta un bon grapat de
particularitats. Quan el subjecte està conformat per diverses oracions coordinades,
siguen d’infinitiu o completives introduïdes per que, el verp va necessàriament en
singular:
Li agrada molt córrer i pujar en bicicleta.
Que haja pujat el preu dels aliments i que el govern no haja pres cap de mida
ha motivat la folga general.
Normalment els sintagmes nominals subjectes coordinats per mig de la conjunció
copulativa i concorden en el verp en plural: Segons les rodades, el coche i la
motocicleta chocaren ací; Ester i Batiste ballen molt be.
No obstant, el subjecte coordinat pot concordar en singular quan va pospost al verp:
Del tracte habitual sorgix l'afecte i l'amistat. Inclús, quan el subjecte va pospost a
determinats verps com faltar, quedar o sobrar, els parlants apleguen a fer la
concordança en singular, encara que el subjecte no és coordinat: Falta fesols en esta
paella; ¡Vixca els nóvios! No contrastant, en estos casos de subjecte simple no
coordinat és preferible la concordança en plural: Falten fesols en esta paella;
¡Vixquen els nóvios!
Si els dos membres d'un subjecte coordinat són interpretats com a parts o propietats
d'una mateixa entitat, la concordança se fa en singular, inclús si el subjecte va davant
del verp. Esta interpretació unitària i la consegüent concordança en singular és
-155-
l'habitual quan els membres coordinats compartixen determinant: L'empresari i
mafiós rus estava dinant en un cèntric restaurant valencià quan fon detengut.
De la mateixa manera, quan els membres del subjecte van coordinats per la conjunció
o, fem la concordança en singular si la conjunció té valor sinonímic (El mosquit
trompeter o cantador pot transmetre diverses malalties) o si són presentats com a
eixemples equivalents (Hui en dia un home o una dòna sense formació té molt difícil
accedir al món laboral).
En canvi, quan els membres coordinats designen entitats diferents exclusives, se
tendix a fer la concordança en plural en posició preverbal (La sicòloga o la tutora li
explicaran el comportament de son fill), pero no tant darrere del verp (El
comportament de son fill Emili li l'explicarà/explicaran la sicòloga o la tutora).
Paralelament, els sintagmes subjecte coordinats per ni tendixen a la concordança en
plural davant del verp (Ni Ricart ni Aleixandre acodiren a la reunió) i vacilen si van
darrere (No m'agrada (ni) la llet ni el formage / No m'agraden (ni) la llet ni el
formage).
Si el núcleu del sintagma nominal subjecte va seguit de la preposició en (o ab) o
d'uns atres térmens que indiquen adició o acompanyament, com ara aixina com, junt
a, ademés de..., sol concordar en singular: El pare en el fill vingué a reparar el
trespol de la barraca. Com notà Guinot,112 la concordança plural diluïx l'importància
del primer element del subjecte, tendint a convertir-lo en un subjecte de contribució
indistinta: El pare en el fill repararen el trespol.
9.5. L'ORACIÓ I L'ENUNCIAT
Mentres que l'oració és una unitat gramatical resultat de la relació entre un subjecte i
un predicat, l'enunciat és una unitat comunicativa, és dir, una emissió llingüística per
part d'un parlant en una determinada situació discursiva. L'enunciat pot estar
conformat per una oració, pero també per un sintagma o inclús per una paraula. Lo
important és que siga una expressió llingüística apropiada en una situació
comunicativa concreta.
Per eixemple, Gràcies o Agraït, com a resposta a un favor, és un enunciat
perfectament vàlit, encara que no tinga forma gramatical d'oració. L'enunciat resulta,
en definitiva, de considerar una oració o una atra unitat llingüística, com el sintagma
o la paraula, ya no des d'un punt de vista exclusivament gramatical, sino com a
resultat de l'emissió o enunciació per part d'un parlant en una situació discursiva
determinada, i de parar atenció a les senyals que esta enunciació deixa en ella.
112
Guinot, J. M., Gramatica normativa de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat, 1987,
pàg. 203.
-156-
Per posar un cas, els morfemes verbals de temps i modo inserixen l'oració dins d'unes
coordenades temporals, a l'hora que la situen respecte del punt de vista de l'emissor
de l'enunciat. A pesar d'estes diferències, en els estudis gramaticals els dos térmens
són amprats a sovint com a sinònims. En esta obra tampoc se fa una distinció taxativa
entre abdós conceptes, si be tendim a amprar el terme enunciat quan volem
considerar l'oració des d'un punt de vista essencialment comunicatiu.
9.6. CLASSES DE FUNCIONS ORACIONALS:
SINTÀCTIQUES, FUNCIONS SEMÀNTIQUES I
INFORMATIVES
FUNCIONS
FUNCIONS
9.6.1. Les funcions sintàctiques
Els sintagmes són agrupacions de paraules que actuen unitàriament eixercint una
determinada funció sintàctica en l'oració. Les funcions sintàctiques nos informen a
través de diverses marques formals de les relacions gramaticals que un sintagma
manté en els atres sintagmes.
Per eixemple, en l'oració Els meges atengueren molt professionalment al nou pacient
podem identificar fàcilment els meges com a subjecte de l'oració perque no du
preposició, perque ocupa la posició inicial i perque concorda en el verp, tres traces
formals que caracterisen la funció sintàctica de subjecte front a la d'objecte directe.
En definitiva, tant el subjecte com l'objecte directe són funcions sintàctiques i es
reconeixen formalment.
9.6.2. Les funcions semàntiques i els esquemes predicatius
Junt a les funcions sintàctiques podem distinguir unes atres classes de funcions o
traces de caràcter semàntic. Si parem atenció a les oracions
L'obrer de vila ha construït molt ràpidament el barandat
SUBJECTE
OBJECTE DIRECTE
A Joan li agraden les películes d'acció
O. INDIRECTE
SUBJECTE
resulta evident que el sintagmes nominals L'obrer de vila i les películes d'acció,
encara que realisen la mateixa funció sintàctica de subjecte, són de naturalea ben
diferent, puix el primer és animat i el segon no. Ademés, el obrer de vila és un
subjecte agent, al qual se li pot atribuir una intenció, mentres que les películes d'acció
òbviament no tenen ningun grau d'intencionalitat ni agentivitat.
-157-
Estes traces semàntiques com agentiu/no agentiu o animat/no animat són triades pel
predicat de cada oració a través del seu núcleu verbal. En el primer eixemple, el verp
construir, com a núcleu del predicat, selecciona un subjecte agentiu i animat, i un
objecte (barandat) no animat i, ademés, factitiu o efectiu, és dir, un objecte que és fet
o té existència gràcies a l'acció verbal del subjecte: el barandat no existia ans de
l'acció constructora de l'obrer.
En canvi, en la segona oració el verp agradar selecciona un subjecte no animat i no
agentiu (les películes d'acció), puix les películes d'acció no tenen l'intenció d'agradar
a ningú. També selecciona un objecte indirecte animat, pero no agentiu, sino més
pronte pacient o experimentador, puix a Joan no li agraden eixes películes per
voluntat, sino que experimenta o patix una sensació que escapa al seu control.
Podem dir, per tant, que cada predicat exigix un número determinat de funcions
semàntiques en unes traces significatives concretes, també denominades arguments o
actants, el conjunt de les quals conforma el seu esquema predicatiu.
Per eixemple, el verp ploure normalment implica un esquema predicatiu
zeroargumental, açò és, que no necessita ser omplit per ningun actant, lo qual dona
lloc a oracions impersonals: Plou. Per la seua banda, el verp construir participa en
esquemes biargumentals, segons s'observa en l'eixemple anterior, a on exigix un
subjecte animat agentiu que fa l'acció i un objecte efectiu o factitiu que és creat per
l'acció de l'agent.
9.6.3. Les funcions informatives
Encara podem distinguir una tercera classe de funcions. Són les funcions
informatives, que fan referència a cóm s'estructura l'oració per a transmetre al
receptor el contengut del mensage. Per mig d'estes funcions analisem l'organisació
informativa de l'oració, la qual, en interacció en les funcions sintàctiques i
semàntiques, comporta conseqüències gramaticals, com ara l'orde de les paraules en
l'oració.
Per eixemple, la funció informativa tema es definix com la posició inicial en l'oració
i com a informació coneguda, és dir, com allò de lo que es parla; s'opon aixina al
rema, que és informació nova i apareix en acabant del tema. Posem per cas el
següent intercanvi comunicatiu entre tres parlants A, B i C:
A.- ¿Sabeu qué? Ahir me trobí a Elena en lo mercat.
B.- Yo la viu la semana passada i l’encontrí molt canviada.
C.- Puix a Elena yo fa mesos que no l’he vista.
TEMA
REMA
-158-
Podem vore que el tema de la conversació va centrant-se progressivament en Elena.
Per això, el parlant C la convertix en tema de la seua intervenció i coloca el nom
propi Elena prop de l'inici de l'oració, per davant del verp, és dir, en posició temàtica.
En este cas l'orde informatiu natural consistent en parlar primer del tema (Elena)
entra en conflicte en l'orde gramatical habitual, que és subjecte-verp-objectes. Per
això resulta necessari marcar per mig del pronom la que Elena, que sintàcticament és
l'objecte directe i devia anar darrere del verp, ha segut antepost per a convertir-lo en
tema. Si el terme Elena anara darrere del verp, d'acort en l'orde sintàctic habitual, no
necessitaríem reprendre'l en el pronom: Fa mesos que no veig a Elena. Les funcions
informatives nos ajuden, per tant, a entendre processos sintàctics com la
pronominalisació.
Una tercera funció informativa rellevant a l'hora de descriure el funcionament
llingüístic és la de tòpic. Entenem per tòpic l'expressió explícita del marc o l'assunt
dins del qual s'inscriu l'enunciat.
Per eixemple, en l'enunciat Respecte a les penes penitenciàries, hui en dia
l'encarcerament no s'entén com un castic, sino com una rehabilitació el tòpic
Respecte a les penes penitenciàries fa explícit el tema general del qual se parlarà a
continuació.
Quan un enunciat du tòpic és molt senzill reconéixer-lo, puix este apareix
encapçalant-lo i introduït per una série de procediments de topicalisació, com ara:
a) els topicalisadors específics (respecte a, referent a, en quant a, en relació a, en lo
tocant a, sobre, la qüestió és que, parlant de, tractant-se de, si es tracta de...):
Referent al sòu, vos he de dir que cobrareu el dia dèsset; Parlant de cada cosa un
poc: despusdemà escomença la festa; Sobre el galfí que aparegué en la plaja d’El
Saler, he de dir-vos que ya s'ha recuperat; Si es tracta de córrer, este chiquet és el
més ràpit.
b) l'entonació interrogativa: ¿L'adestrament de gossos?: de moment la qüestió no
m'interessa.
c) la repetició derivativa, pronominal, lèxica o per mig de les desinències verbals:
Menjar, no menja massa, pero està molt fort; Agarrat, sí que ho és bona cosa;
Llépol, sí que és llépol; Les melades de fraula, m'encanten.
d) les fòrmules introductòries o presentatives: açò era, puix això era, hi havia una
volta, la bona qüestió és que, la bona qüestió és...: Açò era una volta un rei que
tenia una filla; Això era un chic que no tenia faena ni res; La bona qüestió és: ¿ha
valgut la pena tant d'ensajar?
e) la colocació del tòpic en primera posició i entre pauses i la seua repetició per un
clític si el tòpic és un objecte susceptible de pronominalisació: d'anous, no en
vullc més; les fraules, les he comprades en lo mercat; ad estos estudiants tan
confiats, hui els donarem un bon avís.
-159-
Per mig de la denominada dislocació a la dreta el tòpic també pot aparéixer en posició
final i entre pauses, prèviament introduït en l'enunciat per un pronom: Hui els
donarem un bon avís, ad estos estudiants tan confiats; No en vullc més, d'anous; Les
he comprades en lo mercat, les fraules.
Finalment, convé tindre en conte també la noció de foc, definit com la frase o les
frases entonativament realçades d'un enunciat per ser les més importants des del punt
de vista informatiu en una determinada situació comunicativa. El foc pot simplement
coincidir en un element del rema (El dumenge anirem a Godella a jugar AL
FÚTBOL) o be pot realçar emfàticament una frase per a introduir un aclariment i
contrastar-la en unes atres frases:
Demà Ana durà una tortilla a la reunió, aixina que no cal que faces sopar.
ELENA (no Ana) durà una tortilla, pero yo prepararé de totes maneres una
ensaladeta.
Ademés, el foc pot destacar també una frase determinada per a opondre-la a
l'enunciat previ de l'interlocutor (—El dumenge no podré anar al dinar familiar
perque he d'estudiar per a l'examen. —Pensa que el dilluns és FESTA i pots
aprofitar també per a estudiar) o per a insistir en eix enunciat previ, refermant-lo:
El dumenge no podré anar al dinar familiar perque he d'estudiar per a
l'examen.
Pensa que el dumenge PERDRÀS UNA HORA per canvi de l'us horari, aixina
que hauràs d'espavilar-te encara més.
El mateix efecte d'émfasis se pot obtindre per procediments lèxics, com l'us dels
adverbis focalisadors (justetament, precisament, únicament...) i de mateixa, o per
procediments gramaticals, com les denominades estructures equacionals, oracions
copulatives en el verp ser en les que l'atribut és una oració de relatiu:
Volia parlar justetament EN TU.
El DECÀ mateixa s'encarregarà d'inaugurar l'exposició.
És el SECRETARI qui t'ha de firmar el certificat.
-161-
10. EL SUBSTANTIU I EL SINTAGMA
NOMINAL. L’ADJECTIU
10.1. EL CONCEPTE DE NOM
En llingüística el terme nom té una doble accepció. Per una banda, seguint el model
de les gramàtiques llatines, s’usa tradicionalment, des d’una perspectiva morfològica,
per a indicar una supracategoria gramatical que engloba les categories del substantiu i
de l’adjectiu, les quals en llatí estaven subjectes als mateixos processos de declinació
nominal. Este és el sentit en el que amprarem el terme nom en el capítul 11, a on
s’estudien els aspectes morfològics corresponents a la categoria.
Per una atra banda, des d’una perspectiva més moderna i funcional se tendix a separar
la categoria del substantiu de la de l’adjectiu, ya que sintàcticament se comporten de
manera molt diferent, i llavors el terme nom s’usa en un sentit més restringit, com a
sinònim de substantiu. Este, el de sinònim de substantiu, és el sentit que li assignem
en el present capítul, en el qual analisem el seu funcionament com a núcleu del
sintagma nominal.
No obstant açò, convé notar que el substantiu i l’adjectiu són dos categories molt
pròximes que tenen una manera molt pareguda de significar la realitat, encara que
estan dotades de funcions sintàctiques diferents molt ben delimitades, com tindrem
ocasió de comprovar. La proximitat entre abdós categories queda de manifest pel fet
de que la translació categorial d’un adjectiu en un substantiu és un procés simple i
molt freqüent. Per eixemple, en l’oració La roja m’agrada més l’adjectiu roja queda
substantivat i funciona sintàcticament com un nom pel fet d’estar especificat per
l’artícul la, sense necessitat de ningun procés de derivació morfològica.
10.2. EL NOM O SUBSTANTIU
El substantiu se caracterisa per la seua significació primària, és dir, perque, front a les
atres categories gramaticals, denota prototípicament entitats concebudes de manera
autònoma i independent. Aixina, un substantiu prototípic com bresquillera pot ser
pensat de manera independent de qualsevol atra entitat, front a l’adjectiu chicoteta,
que es pensa com a aplicat a un atre concepte, per eixemple, com a referit a un arbre:
bresquillera chicoteta.
Les entitats denotades pels substantius poden ser de qualsevol condició: reals
(montanya) o imaginàries (butoni); materials (barraca) o immaterials (tristea);
persones (home), animals (rabosa), plantes (argilaga) o coses (matalap); accions
(correguda), qualitats (dolçor), conjunts (rabera), matèries (algeps), etc...
Els substantius constituïxen una classe de paraules oberta, és dir, no reduible a una
llista gramatical llimitada com la de les preposicions.
-162-
Sintàcticament el substantiu se definix per dos traços: perque forma grups o
sintagmes nominals i perque és la classe de paraules especialisada en la funció de
subjecte: L’home llavà personalment el garaig.
És cert que els sintagmes nominals poden eixercir moltes atres funcions, ademés de la
de subjecte, com ara la d’objecte directe en He pintat el despaig de vert. Pero no al
contrari: si deixem a banda els pronoms i els infinitius verbals, abdós relacionats en
els substantius, el nom és l’única categoria gramatical capaç de funcionar com a
subjecte oracional.
Finalment, des d’un punt de vista morfològic, el substantiu admet processos
derivatius (cabaç-ada) i composicionals (parasol), i flexió de gènero (gat-a) i
número (gat-s). Estos processos són compartits per unes atres classes de paraules,
pero el substantiu presenta la particularitat morfològica de que en ell el gènero és un
traç inherent, és dir, que tot substantiu és adscrit a un gènero (masculí: el bigot;
femení: la llanda) o als dos a l’hora (el senyal/la senyal).
El fet de que el gènero siga inherent al substantiu permet arreplegar-lo en les entrades
substantives dels diccionaris. En canvi, les atres classes de paraules dotades de
gènero, com els adjectius o els determinants, se llimiten a arreplegar el del substantiu
al qual modifiquen: l’artícul el i l’adjectiu moll del sintagma nominal el pa moll tenen
gènero masculí perque reflectixen el del substantiu, pero adopten la forma femenina
en la galleta molla perque el substantiu galleta pertany al gènero femení.
10.3. CLASSES DE SUBSTANTIUS
Tradicionalment els substantius han vengut classificant-se en diverses classes en
funció del seu significat. Al ser classificacions de base semàntica, podríem pensar
que són caprichoses. Per eixemple, si parlem de noms colectius per a referir-nos als
substantius que, usats en singular, designen un conjunt d’entitats (eixam, rabera,
cúrrica...), també podríem establir la classe de noms naturals per a referir-nos a tots
aquells que indiquen entitats no artificials, no fabricades per l’home (fesol, cudol, gat
cerval, estrela...). Aixina podríem aplegar a multiplicar les classificacions
infinitament.
No obstant, les classes de noms distinguides tradicionalment en les gramàtiques no
són en absolut arbitràries, puix estos tipos, basats en la manera de significar dels
substantius, estan reforçats per un comportament sintàctic particular. Parlarem aixina
de les següents classes gramaticals de substantius:
10.3.1. Noms comuns i propis
La distinció fonamental dins dels substantius és la que opon els noms comuns als
noms propis. Els noms comuns designen classes d’elements, no individus concrets, i,
-163-
per tant, poden aplicar-se a tots els membres d’eixa classe. Per eixemple, el nom
comú llibre significa, segons el DGLLV,113 “Conjunt de fulls de paper o un atre
material semblant, generalment escrits o impresos, que enquadernats formen un
volum” i podrà aplicar-se, no únicament a un llibre concret, sino a qualsevol element
que s’adeqüe ad eixa caracterisació, és dir, a qualsevol membre de la classe de llibres.
En canvi, el nom propi en conte de designar una classe d’elements ha d’identificar en
l’acte de parla un element concret, individualisant-lo front a tots els demés. Per
eixemple, al dir Ignaci és l'únic treballador que aplega a l’oficina més tart de les
huit, el parlant supon que en eixa situació comunicativa el seu interlocutor sabrà a
quina persona se referix d’entre tots els companyons de l’oficina per l’acció
individualisadora del nom propi Ignaci.
Els noms propis se definixen per un comportament gramatical particular:
a) Ortogràficament, s’escriuen en mayúscula (Batiste, Chimo, Valéncia, Alcoy...) i en
el cas dels topònims i llinages mantenen la seua escritura tradicional, encara que
diferixca de l’us modern general del valencià (Alberich, Llombay, Pitarch,
Alcoy...).
b) Fonològicament, no seguixen necessàriament els patrons habituals de la llengua:
per eixemple, els hipocorístics (noms afectius familiars) presenten, quan són
masculins, una propensió a acabar en –o final (Chimo, Cento, Nelo, Voro,
Quelo...), desconeguda en els substantius comuns. Ademés, l’adaptació dels
topònims estrangers al valencià tampoc s’ajusta sempre als models fonètics
generals: aixina, el nom de la capital d’Alemanya, Berlin, conserva una –n final
inhabitual en els patrons del valencià.
c) Morfològicament, els noms propis presenten també particularitats: per una banda,
certs topònims presenten vacilació en quant al gènero (Tot/tota Castelló celebrà
les Gayates en entusiasme; Alcoy és preciós/preciosa) i, per una atra, en quant al
número, s’observen igualment irregularitats: mentres que per a referir-nos a tots
els membres d’una família usem el singular (Els Cardona són molt simpàtics), en
els demés casos lo habitual és la concordança en plural (Totes les Clares que
conec són de pell morena). Ademés, en els topònims poden presentar-se
vacilacions de concordança: Les Columbretes és/són un archipèlec de gran valor
natural.
d) Finalment, des d’un punt de vista sintàctic, els noms propis poden estar modificats
per una oració de relatiu explicativa (Vicent, que viu en Valéncia, agarra tots els
dies el tren per a anar a treballar), pero no per una relativa especificativa
(*Vicent que viu en Valéncia és molt simpàtic), ya que presuponen per sí mateixa
l’especificació del referent, segons havem senyalat més amunt.
113
Diccionari general de la llengua valenciana, pàg. 1591. Real Acadèmia de Cultura Valenciana,
Valéncia, 2010.
-164-
Per la mateixa raó l’artícul no realisa ninguna funció en relació al nom propi: alguns
noms mai duen artícul (Josep, Bernat, Decembre) i, quan ne duen, funcionen com a
noms comuns (L’Ausias cavaller); uns atres el duen sempre i llavors forma part
inseparable del nom propi (El Brosquil, L’Eliana, La Pobla de Benifassà, Lo Boixar)
i un tercer grup vacila al respecte (els Estats Units - Estats Units); pero en tots els
casos l’artícul està funcionalment buit i no aprofita per a especificar al nom propi, el
qual està prèviament determinat per sí mateixa.
10.3.1.1. Classes de noms comuns
Podem classificar els noms comuns en concrets i abstractes segons la classe d’entitat
que designen:
a) Els noms abstractes se caracterisen pel seu valor absolut, açò és, perque designen
conceptes no materials, resultat d’una abstracció cognitiva: tendrea, dolçor, fe,
desfici... Poden convertir-se fàcilment en noms concrets per diversos procediments
(Açò és una follia; ¡Quin encant de chiquet!; La Bellea del Fòc d’enguany...).
Com que a soles la matèria es pot quantificar, no solen admetre el plural, pero
quan l’admeten prenen el significat de noms concrets contables (El meu chic
sempre s’està caent, ya porta tres blaüres) o, a lo manco, s’acosten ad ells: Els
grups enfrontats han firmat dos paus en els últims anys, pero són paper banyat.
Pel seu caràcter absolut admeten l’aparició lliure o nua, és dir, sense determinant:
Té sòn.
Dins dels noms abstractes conformen un grup especial els substantius d’acció o
succés (naiximent, excitació, reciclage, batalla, explosió...), que deriven de verps i
no presenten ninguna restricció en la formació del plural. El seu comportament els
acosta als noms concrets contables, puix, com estos, tendixen a exigir el
determinant: *Sentí explosió des de llunt (incorrecte).
b) En canvi, els noms concrets no tenen valor absolut, ya que designen els elements
del món, real o imaginari (coche, pastiç, chiquet, rabosa, roig, fesol, unicorn...),
dels quals s’obtenen, per intensió, els substantius abstractes: de tastar diversos
pastiços dolços desenrollarem el concepte no material designat pel substantiu
dolçor.
Dins dels noms concrets podem distinguir:
- Els substantius contables o discontinus. Fan referència a ents aïllables
(rellonge, quixal, garaig, nuc...) que admeten l’especificació per numerals
cardinals: dos bresquilles, quatre galfins...
- Els substantius no contables o continus, com ara rent, dacsa, arena, canella,
forment, mel..., fan referència a ents no delimitats. Estos substantius admeten la
partició sense que la part sostreta deixe de ser una mostra del tot: un gra de
-165-
dacsa seguix sent dacsa i una miqueta de canella seguix sent canella. Com
indiquen una massa contínua, no delimitada, poden dur quantificadors
indefinits (molta arena, poca mel), pero no cardinals, puix si en duen,
adquirixen significat discontinu: Vullc tres cerveses; He comprat una mel
boníssima de la Vall dels Alcalans.
Els noms contables en singular tendixen a portar determinant (Ahir vérem un
galfí en la plaja), mentres que en plural admeten millor l’aparició nueta (Ahir
vérem galfins per la plaja). Els no contables o continus apareixen freqüentment
darrere del verp sense determinant: Tinc calor. Açò plora sanc...
- Els substantius colectius se caracterisen perque, estant en singular, designen un
conjunt d’entitats: velam, eixam, cúrrica, rabera, serrada, família, eixèrcit,
alumnat, orquesta... Admeten una partició llimitada: per eixemple, si tenim
únicament dos o tres foges ya no podrem parlar pròpiament de serrada.
Els noms colectius prototípics admeten l’adjectiu numerós quan se referixen a
un conjunt d’individus animats (un alumnat numerós, eixèrcit numerós...) i
tendixen a ser homogéneus, de manera que la classificació de certs noms com
gent, multitut, poble o família, que no complixen les dos condicions a l’hora,
vacila entre els colectius i els no contables.
Quan els colectius singulars van indeterminats, estan llunt del verp, apareixen
en construccions partitives o tenen caràcter heterogéneu se donen casos de
concordança en plural ad sensum, és dir, pel sentit, que convé evitar:*Una
orquesta de trompetistes tocaran esta nit en la festa; *L’alumnat d’anglés nos
enfadàrem molt en la directiva, en lloc de Una orquesta de trompetistes tocarà
esta nit en la festa; L’alumnat d’anglés s’enfadà molt en la directiva (o Els
alumnes d’anglés nos enfadàrem molt en la directiva). Per als noms colectius
singulars, aplicarem, per tant, la concordança gramatical en singular: Una
orquesta de trompetistes tocarà esta nit en la festa.
- Finalment hi ha un grup de substantius capaços de quantificar un grup nominal
sense determinant, raó per la qual se denominen substantius quantificadors
(una dotzena d’ous). Alguns d’ells deriven de quantificadors numerals
(dotzena, trentena...), pero molts atres, no: galló, tallada, rellonja, rodancha,
tongada, porció, tros, gra, miqueta, manró, rall, quilo, litro, grau, bri, bolva,
grapat, volva, gota... Per eixemple: un rallet d’oli; un bri de safrà; una volva
de neu; una tongada de creïlles...
-166-
10.4. FUNCIÓ SINTÀCTICA
El substantiu realisa la funció de núcleu del sintagma nominal. Per la seua calitat
nuclear el substantiu és l’element obligatori del sintagma: sense un nom o un element
substantivat no hi ha sintagma nominal.
El núcleu substantiu pot anar acompanyat dins del sintagma per dos classes de
modificadors: els especificadors i els complements. En el sintagma Els boscs
valencians de pi i carrasca, el substantiu boscs és el núcleu imprescindible (*Els
valencians de pi i carrasca) que va modificat per un especificador (els) i per dos
complements, l’adjectiu valencians i el sintagma preposicional de pi i carrasca.
L’unitat del sintagma nominal queda formalment de manifest per la concordança, de
manera que els especificadors i els complements que admeten la flexió de gènero i
número concorden en el substantiu: Els boscs valencians. Pero no tots els
components del sintagma nominal poden fer la concordança. En el cas anterior el
sintagma preposicional de pi i carrasca no concorda en el substantiu.
En estos casos l’unitat de la frase nominal queda delimitada pels especificadors: en el
nostre eixemple sabem que carrasca forma part del sintagma [Els boscs valencians
de pi i carrasca] perque no introduïx un especificador propi que marque un sintagma
independent, com passaria en l’eixemple [Els boscs valencians de pi] [i la carrasca],
en el que tenim dos sintagmes diferents. Com el sintagma nominal conforma una
unitat sintàctica, pot ser substituït per un pronom personal: Els boscs valencians de pi
i carrasca són ben típics de la zona i hem de protegir-los com toca.
10.4.1. Els especificadors
Els especificadors permeten actualisar el substantiu, convertint-lo en una expressió
dotada de referència en una situació concreta. Per eixemple, en Estos chiquets
vingueren a la meua paradeta la presència del demostratiu estos, que funciona com a
especificador, permet concretar la referència dels chiquets, identificant-los entre tots
els menuts possibles.
Depenent de l’oració, els especificadors poden ser opcionals, com en Ahir caigueren
(estes) pedres i llançaren a perdre la collita o obligatoris, com ara en Un home entrà
ahir en ma casa.
Els especificadors concorden en gènero i número en el substantiu, al qual precedixen
normalment. Dos classes sintàctiques realisen la funció especificadora en el sintagma
nominal: els determinants, que ajuden a identificar el referent, i els quantificadors,
que marquen l’extensió del sintagma nominal en una determinada situació i, per tant,
també l’actualisen.
Els determinants inclouen els artículs (La marraixa), els demostratius (Aquella
época) i els possessius (Son llinage), mentres que els quantificadors comprenen els
-167-
numerals (Tres jopetins) i els indefinits (Algun cicliste). Nos ocupem detengudament
dels determinants i dels quantificadors en els capítuls corresponents de la gramàtica.
10.4.2. Els complements
Per la seua banda, els complements incidixen sobre la significació del substantiu,
puix modifiquen la seua denotació, restringint-la, precisant-la o explicant-la. Aixina,
el substantiu arròs engloba qualsevol arròs del món, mentres que en L’arròs de
Sueca, el número d’arrossos que encaixa en la significació del sintagma és molt més
reduït: la denotació del nom arròs s’ha vist restringida pel complement de Sueca. Els
complements solen anar darrere del substantiu i són sempre prescindibles: Este
professor (universitari) guanyà un premi a l’innovació.
Poden funcionar com a complements del sintagma nominal:
- Un sintagma adjectival: El reciclage selectiu; Una plaja apta per al bany.
- Un sintagma preposicional: El campanar de l’iglésia; L’excursió a la
Calderona.
- Una oració de relatiu especificativa o explicativa: Els hòmens que conegueres
ahir; La Real Senyera, que no s’inclina davant de ningú.
- Una oració no relativa: La prova de que açò és aixina.
- També pot funcionar com a complement un nom propi o un sintagma nominal
en aposició (El rei En Jaume; El chiquet soldat...), segons vorem en el punt
següent.
10.4.2.1. Els complements apositius del sintagma nominal
Entenem per aposició les construccions en les que el núcleu del sintagma nominal és
modificat per un nom o per un sintagma nominal. Les aposicions poden ser
especificatives i explicatives. Són especificatives quan el substantiu complement
identifica la referència del núcleu: El mercat Mossén Sorell, el poeta Casp, vosatros
els estudiants, la lletra ef, el tio Canya, el rei Pere, el llibre Tirant lo Blanch...
S’inclouen ací els complements encapçalats per de quan el sintagma introduït per la
preposició és obligatori per a establir la referència del núcleu substantiu: el problema
de la desocupació, la ciutat d’Elig, el carrer (de) Russafa, l’any (de) 1895... Solen
incloure´s entre les aposicions les construccions emfàtiques com ara El fava del
porter en l’eixemple El fava del porter sempre fa lo que li diuen els demés.
En les aposicions explicatives el sintagma nominal que fa de complement ajuda a
determinar la referència del núcleu, del qual va separat per una coma: Ampar, la
-168-
peixcatera, és molt pereosa. Per a poder parlar pròpiament d’aposició explicativa el
núcleu i el complement han de referir-se a la mateixa entitat, fer la mateixa funció
sintàctica i ser intercanviables, condicions que complix l’eixemple anterior.
No són aposicions en sentit estricte, sino yuxtaposicions en funció predicativa, els
sintagmes nominals entre pauses sense determinant, puix no ajuden a identificar el
núcleu, sino que actuen com a incisos o paréntesis, aportant informació suplementària
(Aquells chicons, estudiants d'enfermeria, ajudaren a la dòna indisposta). Lo mateix
és aplicable a unes atres construccions com ara Alícia, emocionada de vore´l,
mamprengué a plorar.
10.4.3. Funcions dels sintagmes nominals
i. Subjecte. El subjecte és la funció característica del sintagma nominal, ya que
únicament pot ser eixercida per un substantiu o un element en traces nominals (un
element substantivat, un pronom o oració de relatiu, un infinitiu i una oració
subordinada substantiva).
El substantiu que fa de subjecte ha de concordar sempre en número i persona en el
verp:
Davit està escrivint una novela.
Els hòmens de la casa se n’han anat a fer deport.
Eixe gosset no para de vindre darrere de nosatros.
Ell és ingenier, pero nosatros som meges.
ii. Atribut en oracions copulatives. Quan el substantiu atribut presenta flexió de
gènero o té una parella heterònima (bou/vaca) ha de concordar en gènero i número en
el subjecte:
Chimo és un bon rellonger.
Ampar és enfermera.
La seua lliberació fon una sorpresa.
Aquella no és una bona egua per a tu.
iii. Predicatiu. Quan el substantiu predicatiu presenta flexió de gènero o té una
parella heterònima (bou/vaca) ha de concordar en gènero i número en l’element sobre
el qual establix la seua predicació, l’objecte directe:
La nomenaren presidenta.
El triaren portaveu.
-169-
El considerava un desmanotat.
iv. Objecte directe no humà:
Ma yaya em compra joguets.
No cal que regues hui les alfàbegues.
Viçantet trau el gos a passejar totes les vesprades.
v. Complement circumstancial:
El dumenge treballa de matí.
vi. Modificador directe en aposició dins d’un sintagma nominal:
el rei Jaume
Despusahir parlí en Alfret, el nostre veí.
Ademés, com a part d’un sintagma preposicional, pot realisar les següents funcions:
i. Objecte directe de persona, introduït per la preposició a:
Dus al teu fill al colege massa tart.
Saludí a Neleta l’atre dia en el mercat, pero no em contestà.
ii. Objecte indirecte, introduït per la preposició a:
Ves i dona’ls un bes als yayos.
Li duguí unes fraules a ta mare.
iii. Complement circumstancial:
Eixirem de matí.
Els chiquets venien corrent pel riurau.
iv. Complement de règim (o suplement) de verps que rigen una preposició:
Dissertà sobre la vida en plena naturalea.
No vullgué parlar de política.
Ara residix en Vinaròs.
v. Modificador indirecte en un sintagma nominal:
Dinarem arròs en fesols i naps.
Vol rehabilitar la barraca dels besyayos.
Li enchisa l’arròs al forn.
-170-
10.5. L’ADJECTIU
L’adjectiu és una classe de paraules que expressa prototípicament qualitats o
propietats concretes o abstractes (adjectius calificatius), o que precisa la classe a la
que pertany un substantiu (adjectius relacionals).
La principal funció de l’adjectiu és la de modificar al substantiu dins del sintagma
nominal en calitat de complement nominal (La taula redona). També pot funcionar
com a atribut, assignant una característica al substantiu subjecte en les oracions
copulatives (Est oficiniste és molt malfaener), o com a predicatiu d’un subjecte (Els
chiquets veen interessats els títaros) o d’un objecte directe (Portes brut el calcer). Els
adjectius conformen una classe de paraules oberta i concorden en gènero i número en
el substantiu al que modifiquen (La dòna disfrassada; Uns hòmens bròfecs).
No incloem en esta caracterisació els adjectius determinatius, els quals sintàcticament
realisen la funció modificadora d’un substantiu, pero no designen cap de propietat ni
qualitat, sino que delimiten l’extensió del sintagma nominal, restringint la seua
denotació. Per eixemple, en el sintagma nominal Pocs joguets l’adjectiu determinatiu
pocs restringix la referència del sintagma, llimitant-la a una part menuda de tots els
joguets possibles.
Els adjectius determinatius constituïxen una classe tancada, formada pels
determinants demostratius i possessius, pels quantificadors numerals i indefinits, i per
alguns relatius, interrogatius i exclamatius. Són tractats en esta gramàtica en els
capítuls respectius ad estes categories.
10.5.1. L’adjectiu i el sintagma adjectival
L’adjectiu forma sintagmes adjectivals, dels quals és el núcleu. Se tracta d’un núcleu
secundari, ya que l’adjectiu ha de referir-se sempre a un núcleu principal substantiu al
qual modifica. En Una llima massa madura l’adjectiu madura és el núcleu del
sintagma adjectival massa madura, pero, a l’hora, tot el sintagma és un complement
del núcleu principal substantiu llima. Inclús quan l’adjectiu apareix sense el núcleu
substantiu, està referit ad ell, segons manifesta formalment la concordança: ¿Cóm
vols la llima? Prou madura.
Com a núcleu, l’adjectiu pot aparéixer a soles dins del sintagma adjectival (Unes
fraules menudes) o pot anar modificat per especificadors (Unes fraules molt
menudes) i per complements (Unes fraules bones per a un batut).
L’adjectiu pot rebre la modificació especificativa de diverses classes d’adverbis:
adverbis de grau (massa, molt, ben, poc...) i intensificadors (sumament,
extremadament, incomparablement, proporcionalment...); temàtics (llingüísticament,
històricament...);
perlocutius
(feliçment, llamentablement...);
focalisadors
(precisament, únicament)...
-171-
Com l’atribució d’una qualitat a un substantiu no té per qué ser definitiva, els
adjectius poden també estar especificats per mig d’un adverbi de temps que precisa
l’abast temporal de la propietat en qüestió (normalment, habitualment, rarament...).
Ademés, els adjectius perfectius, d’orige verbal, admeten l’especificació per part
d’adverbis encarregats de marcar el llímit aspectual de la qualitat que indiquen (ya
buit, completament satisfet, encara brut...).
En els següents eixemples podem observar el funcionament dels sintagmes
adjectivals que reben especificadors adverbials:
Rebé unes notícies prou tranquilisadores.
Des d’ací es contempla un païsage incomparablement vert.
Ma filla està feliçment casada.
Trobà un home sempre escrupulós en la neteja.
Puix que l’adjectiu funciona com a complement del substantiu, no és massa habitual
que, al mateix temps, reba complements. No obstant, alguns sintagmes adjectivals
poden rebre la modificació d’un sintagma preposicional complement que llimita
l’alcanç de la seua significació:
He comprat un rossí molt bo per al treball.
La casa dispon d’un lloc adequat per a l’estudi.
No patixca, que la propietat està totalment lliure de càrregues.
Si estàs fart de la situació, fes per solucionar-la.
Un pis encara brut no resulta atractiu per als possibles compradors: fes el
favor de netejar-lo.
10.5.2. Classes d’adjectius
Els adjectius se poden classificar en tres grups principals atenent a la manera de
significar i de realisar la funció modificadora dins del sintagma nominal. Estos tres
grups són els adjectius calificatius, els adjectius relacionals i els adjectius
prodeterminatius.
10.5.2.1. Els adjectius calificatius
Són els adjectius prototípics. Indiquen una qualitat o una propietat del núcleu
substantiu que modifiquen. Normalment accepten la gradació per mig d’un
quantificador (molt roig, prou gran, molt veloç...) i els graus comparatiu i superlatiu
(més bonico, manco elegant, altíssim, el més llauger...). Els adjectius calificatius són
-172-
el resultat de l’abstracció d’una qualitat compartida per moltes entitats. Per eixemple,
rectangular és la forma compartida per tots els rectànguls.
Atenent a la naturalea semàntica de les classes d’entitats que designen, podem
distinguir les següents classes d’adjectius calificatius:
a) Adjectius espacials. Indiquen posició (pròxim, lluntà, superior, inferior,
transversal, paralel...), dimensió (llarc, curt, alt, baix, ample, estret, fondo, gros,
prim, fi, profunt, superficial, gran, menut, chicotet...) o forma (redó, quadrat,
ovalat, triangular, rectangular, recte...). Els de dimensió accepten sempre la
gradació (molt alt, prou prim), a diferència dels de forma (*Un moble molt
rectangular).
b) Adjectius de color (roig, vert, groc, blau, gris, marró, blanc, verdós, rogenc...).
c) Adjectius de série. Indiquen una successió de fases (aleví, cadet, jovenil, veterà;
adolescent, jove, madur, vell... ).
d) Adjectius de mida. No són pròpiament determinants quantificadors, sino que
califiquen al substantiu en relació a la cantitat (abundant, escàs, poblat, copiós,
profús...) o a qualsevol atra classe de mida (velocitat: ràpit, veloç, lent...;
freqüència: habitual, freqüent, rar, ocasional...; riquea: pobre, ric, millonari... ).
e) Adjectius de caràcter (simpàtic, antipàtic, divertit, avorrit, alegre, trist...).
f) Adjectius de percepció física (dolç, fret, calent, humit, sec, aspre, suau, agut,
greu, pudent, olorós, insípit, fragant, sorollós, lleig, templat, bell...).
g) Adjectius d’evaluació subjectiva (maravellós, desastrós, pesat, deliciós,
repugnant, repulsiu, terrorífic, despreciable...).
10.5.2.2. Els adjectius relacionals
Els adjectius relacionals deriven de substantius i, a diferència dels adjectius
calificatius, no indiquen propietats, sino que classifiquen al substantiu, assignant-lo a
un determinat àmbit. Per eixemple, en el discurs acadèmic, l’adjectiu acadèmic remet
el núcleu discurs a l’àmbit designat pel substantiu acadèmia, del qual deriva
l’adjectiu relacional acadèmic.
Els adjectius relacionals admeten la paràfrasis per l’expressió “pertanyent a”. Aixina,
un dogma cristià és un principi pertanyent al cristianisme. Poden indicar nacionalitat
(anglés, francés, italià, chinenc, valencià...), ideologia política (comuniste, socialiste,
fasciste, progressiste, valencianiste...), religió (cristià, musulmà, ateu, budiste...),
ciència (llingüístic, físic, històric...) o qualsevol atra indicació que permeta classificar
un substantiu en un domini determinat (per eixemple, disciplina deportiva: tenístic,
futbolístic...). S’inclouen ací els substantius descriptius per la seua funció
-173-
classificadora, encara que no deriven de substantius, com els relacionals propis, sino
de verps (empresa repartidora).
10.5.2.3. Els adjectius prodeterminatius
Hi ha un grup d’adjectius no prototípics que, sense ser pròpiament determinatius,
realisen una funció pròxima a la determinació, la quantificació o la modificació
adverbial. Els principals són cert/-ta/-ts/-tes, determinat/-ada/-ts/-ades, demés,
diferents, distints/-tes, diversos/-ses, mateix/-xa/-xos/-xes i varis/-ies Nos ocupem
d’ells en l’epígraf 14.3.3.
10.5.3. Funció especificativa i explicativa dels adjectius calificatius
Des d'un punt de vista informatiu, els adjectius calificatius poden realisar dins del
sintagma nominal una funció be especificativa, be explicativa. Normalment l’adjectiu
calificatiu restringix el significat del substantiu al que modifica. Té, per tant, una
funció especificativa o restrictiva. Per eixemple, en el sintagma nominal Han assolat
unes cases velles en est assucac, l’adjectiu velles és especificatiu perque llimita
l’extensió del significat de cases, deixant fòra de la denotació totes les cases noves.
Pero l’adjectiu calificatiu també pot ser explicatiu o no restrictiu, quan no delimita la
denotació del núcleu nominal, sino que destaca o evalua una qualitat que forma part
de la significació del substantiu. Per eixemple, en Nos perguérem enmig de la nit
negra, l’adjectiu qualificatiu negra té un us explicatiu, perque està destacant una
característica pròpia de la nit.
10.5.4. Posició de l’adjectiu
La posició no marcada de l’adjectiu en valencià és la posnominal. Quan l’adjectiu
s’antepon al substantiu adquirix valor emfàtic. Tenim diferents casos
d’anteposició:114
i. Anteposició emfàtica sense canvi de valor informatiu
Els adjectius calificatius especificatius poden antepondre’s al substantiu per a
destacar la qualitat significada per l’adjectiu sense que això afecte a la seua funció
restrictiva. Per eixemple, si nos llamentem per l’intransigència de la sentència d’un
juge, podrem dir: ¡Els bons juges saben interpretar la llei de manera flexible! En este
114
Vore Á. López García, Gramática del español, vol. 3, capítul 25.
-174-
cas anteponem emfàticament l’adjectiu bons per a destacar-lo, sense que perga el seu
valor especificatiu que l’opon als juges roïns, com el que ha vist la nostra causa.
Puix que els adjectius relacionals classifiquen al substantiu dins d’un grup específic i
no indiquen ninguna qualitat que puga ser emfatisada, no poden ser anteposts
emfàticament (*Aboca açò en l’ecològic contenidor del cartó), a no ser, de manera
excepcional, en alguns casos marcats de contrast, en que s’oponen a un atre adjectiu
relacional (Estem parlant ara de les sancionables infraccions, no de les faltes lleus),
o quan són usats subjectivament, en matís valoratiu (El seu polític discurs fon rebut
en indiferència; La mala vida l’abocà a un dramàtic final...).
ii. Anteposició emfàtica en canvi de valor informatiu
En ocasions l’anteposició emfàtica du com a conseqüència la transformació dels
adjectius calificatius especificatius en explicatius, donant lloc als denominats epítets.
En La blanca neu quea reposadament sobre les teulades de les cases de Fredes,
l’adjectiu blanca no opon la neu blanca a unes atres neus de diferent color, sino que
destaca la qualitat blanca de totes les classes de neu, per eixemple, pel seu caràcter
bell i pur.
L’epítet complix una funció estètica, puix l’única raó per a emfatisar un adjectiu com
l’epítet, que no aprofita per a delimitar el significat del substantiu, és destacar la seua
forma, per això són propis dels texts lliteraris.
Normalment els adjectius explicatius tenen valor emfàtic i apareixen utilisats com a
epítets, davant dels substantius. No obstant, quan se busca destacar la qualitat del
substantiu sense cap d'intenció estètica, l’adjectiu explicatiu pot aparéixer pospost, en
un us no massa habitual: Embrutaren la neu blanca en les seues sabates plenes de
fanc.
iii. Anteposició emfàtica en canvi de significat
En alguns casos l’anteposició emfàtica de l’adjectiu origina una significació diferent
de la que tenia originalment en el seu lloc natural pospost, segons s’observa en els
següents eixemples:
Has comprat un gran llibre (valoració positiva).
Has comprat un llibre gran (tamany físic).
És un vell amic (amic de fa temps).
És un amic vell (amic d'edat alvançada).
Aquell pobre home ha entropeçat (empatisant en la seua desgràcia).
-175-
Aquell home pobre ha entropeçat (un home que no té diners).
Uns atres casos de canvis de significat són:
Un antic treballador (un extreballador) - Un treballador antic (empleat des de
fa molt de temps).
Un chicotet comerciant (comerciant a menuda escala) - Un comerciant
chicotet (menut, que fa poca alçada).
Un estrany home (un home que se n’ix de la norma comuna) - Un home
estrany (desconegut).
Un nou disc (recent) - Un disc nou (en bon estat o de nova adquisició).
Un trist oficiniste (humil) - Un oficiniste trist (apenat).
iv. Anteposició determinativa
Alguns adjectius anteposts al substantiu perden el seu valor d’adjectiu calificatiu i
adquirixen un valor pròxim al dels determinants: un simple nuc (únicament un nuc) un nuc simple (senzill, no doble); un cert fet (d’identitat coneguda, encara que no
rellevant) - un fet cert (segur, comprovat).
v. Anteposició o posposició indiferent
Pel seu propi significat, els adjectius valoratius admeten de manera natural tant
l’anteposició com la posposició (una important missió - una missió important; una
inoblidable experiència - una experiència inoblidable).
-177-
11. MORFOLOGIA FLEXIVA DEL NOM:
GÈNERO I NÚMERO DELS SUBSTANTIUS I
DELS ADJECTIUS
11.1. CONCEPTES BÀSICS
La morfologia és la part de la gramàtica que estudia l’estructura interna de les
paraules atenent al valor gramatical o lèxic de cada u dels segments que les
componen. Denominem morfemes als segments o constituents mínims dotats de
valor, be gramatical (morfemes flexius), be semàntic: afixos i lexemes (o morfemes
lèxics).
En conseqüència, distinguim dos branques fonamentals dins de la morfologia: la
flexiva i la lèxica. La morfologia flexiva analisa els canvis de naturalea gramatical de
les paraules en relació a les variacions en la seua forma. Per eixemple, determina que
l’aparició del morfema –a en gossa assigna este substantiu al gènero femení.
Per la seua banda, la morfologia lèxica atén a la significació dels morfemes i estudia
els procediments per a la formació de noves paraules a partir d’un lexema o base
lèxica. Aixina, l’adició del sufix de resultat –age a la base lèxica mont- dona lloc a la
paraula montage. Nos ocupem de la morfologia lèxica o derivativa en el capítul 24.
Finalment, el terme morf fa referència a les variants o realisacions formals que
presenta un morfema. Per posar un cas, el morfema de gènero femení es realisa per
mig del morf –a en chic-a i per mig del morf –ina en gall-ina.
11.2. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I
ADJECTIUS: EL GÈNERO
11.2.1. Concepte de gènero
El gènero és una propietat gramatical inherent al substantiu, la qual, per mig d’unes
marques flexives (els morfemes de gènero), classifica cada substantiu com a masculí
(garaig), com a femení (murta), o com a masculí i femení a l’hora (art).
L’adscripció d’un substantiu al grup masculí o femení es manifesta formalment en
l’artícul que l’acompanya, de manera que direm que un substantiu és masculí quan
pot ser acompanyat únicament per un artícul masculí (el garaig), que és femení quan
admet únicament un artícul de gènero femení (la murta) o que és de gènero ambigu
quan pot ser acompanyat indistintament per artículs masculins o femenins (els arts o
les arts).
A través de la concordança el substantiu, com a núcleu del sintagma nominal, impon
el seu gènero als adjectius o participis que el complementen i als determinants
-178-
(artículs, demostratius, possessius) i quantificadors (numerals i indefinits) que
l’actualisen.
D’esta manera se marca formalment l’alcanç o domini del substantiu, com a núcleu,
sobre tota l’unitat sintàctica del sintagma nominal. Per eixemple, en les cases del
poble antigues la concordança posa de manifest que l’adjectiu antigues se referix a
cases i no a poble. Com els pronoms realisen la funció de núcleu del sintagma
nominal, imponen també la concordança de gènero sobre els atres integrants de la
frase: M’agrada esta roja.
L’oposició gramatical de gènero entre un morf masculí (alumn-e) o l’absència de
marca formal (chic), front a un morf femení (alumn-a; chic-a) únicament reflectix el
sexe en alguns substantius de persona i animal (chiquet/chiqueta,
conductor/conductora, pianiste/pianista, mege/meja...).
En estos casos se pot afirmar pròpiament que el masculí és el gènero no marcat, puix
és el que gastem per a designar un conjunt que inclou indiferenciadament elements de
sexe masculí i femení: Els meges d’est hospital tenen molts anys d’experiència, llevat
de Batiste i Ampar, que són prou jóvens.
Substantius i adjectius compartixen molts procediments flexius de formació de
singular i plural, motiu pel qual en este capítul nos referirem conjuntament a abdós
categories en el terme genèric de nom. Com en els substantius referits a sers animats
freqüentment és la forma femenina la que rep un morf específic que la distinguix del
masculí, el qual sol presentar-se en grau zero (Ø), és dir, sense morf que marque la
seua pertinença al gènero masculí, descriurem la formació d’estos substantius
femenins a partir del corresponent masculí, igual que en els adjectius:
MASCULÍ
FEMENÍ
Gènero
Número
Gènero
Número
cosí-
Ø
Ø
cosí-
-na
Ø
gall-
Ø
Ø
gall-
-ina
Ø
duc-
Ø
Ø
duqu-
-esa
Ø
11.2.2. Formació del femení
Principalment el femení es forma per mig del morfema –a, el qual, be substituïx una
terminació masculina (apte/apta, orso/orsa, artiste/artista), o be s’afig al masculí,
quan este porta morf zero (gat/gata). No obstant, la casuística és variada.
-179-
11.2.2.1. Masculins acabats en vocal tònica
Si el masculí acaba en vocal tònica, el femení sol afegir la terminació -na:
MASCULÍ
FEMENÍ
albí
albi-na
campeó
campeo-na
chilé
chile-na
fartó
farto-na
italià
italia-na
josefí
josefi-na
nazaré
nazare-na
oportú
oportu-na
parroquià
parroquia-na
vacú
vacu-na
veí
veï-na
No obstant, alguns gentilicis acabats en –ú tònica, com hindú o zulú, se mantenen
invariables.
11.2.2.2. Masculins acabats en -a àtona
Els noms masculins acabats en –a àtona mantenen la mateixa forma en femení:
MASCULÍ
FEMENÍ
agrícola
agrícola
hipòcrita
hipòcrita
cosmopolita
cosmopolita
nómada
nómada
-180-
11.2.2.3. Masculins acabats en -e/-o àtones
a) Si les vocals finals són -e/-o àtones, estos morfemes se substituïxen pel morfema
de femení –a en els substantius i adjectius variables:
MASCULÍ
FEMENÍ
alumne
alumna
apte
apta
chato
chata
macabre
macabra
manso
mansa
pallasso
pallassa
tendre
tendra
viudo
viuda
És una excepció el substantiu héroe, que fa heroïna.
El sufix masculí –iste seguix també la norma general i fa el femení en –ista:115
articuliste/articulista
futboliste/futbolista
b) No obstant, convé tindre en conte que molts adjectius acabats en –e àtona són
invariables: lliure, perenne, salvage, simple, enorme...
11.2.2.4. Masculins acabats en -i/-u àtones
Si el masculí acaba en les vocals -i/-u àtones, el femení es farà afegint una –a, segons
la norma general. Ya que -i/-u no formen diftonc en la -a, els femenins convertixen
les respectives paraules planes en esdrúixoles i haurem d’accentuar-les:
115
La forma –iste per al masculí té un gran rendiment morfològic, ya que nos informa sobre el sexe
de la persona que denota, i està ben documentada en els nostres clàssics, antics i moderns: Diu lo
Evangeliste que parlaven ab Jhesu Xrist (Sant Vicent Ferrer, Quaresma. 1413); En veu llenta i
ferma com de croniste (Xavier Casp, Memories d’un important sense importancia. 2003).
-181-
MASCULÍ
FEMENÍ
conspicu
conspícua
ingenu
ingènua
inocu
inòcua
operari
operària
perspicu
perspícua
promiscu
promíscua
temerari
temerària
vacu
vàcua
voluntari
voluntària
Excepció: rei i els seus derivats fan el femení en -na: rei/reina, virrei/virreina.
11.2.2.5. Masculins acabats en diftonc -au, -iu, -ou
Els masculins acabats en els diftoncs -au, -iu, -ou canvien la -u per una -v i afigen el
morfema -a del femení:
MASCULÍ
FEMENÍ
administratiu administrativa
compulsiu
compulsiva
esclau
esclava
moldau
moldava
nou
nova
tou
tova
És excepció l’adjectiu suau, que és invariable, i els diminutius en -iu que fan el
femení afegint simplement el morf -a:
-182-
MASCULÍ
FEMENÍ
chiconiu
chiconiua
micotiu
micotiua
pobriu
pobriua
11.2.2.6. Masculins acabats en el diftonc -eu
Els femenins que provenen d’un masculí acabat en el diftonc -eu tenen tres
comportaments possibles:
a) alguns térmens fan el femení en -ea (canvien la terminació -eu per -ea):
MASCULÍ
calcàreu
FEMENÍ
calcàrea
mediterràneu mediterrànea
tébeu
tébea
b) uns atres afigen el morfema de femení -a a la forma masculina:
MASCULÍ
FEMENÍ
hereu
hereua
judeu
judeua
És una excepció el cas de ateu, que fa el femení atea.
c) Finalment, un tercer grup de térmens acabats en –eu són invariables en quant al
gènero, de manera que la seua forma femenina coincidix en la masculina: breu,
greu i lleu.
11.2.2.7. Masculins acabats en el diftonc -ai
Quan la paraula masculina acaba en el diftonc decreixent –ai, el femení es forma
seguint la norma general, pero en una modificació ortogràfica: estos térmens canvien
la -i- per una -y-, puix la vocal se consonantisa al quedar en posició intervocàlica:
-183-
MASCULÍ
FEMENÍ
Blai
Blaya
gai
gaya
malai
malaya
11.2.2.8. Masculins acabats en consonant. Regla general
Com a regla general, formarem el femení dels noms acabats en consonant afegint el
morf -a al masculí:
MASCULÍ
FEMENÍ
cult
culta
femater
fematera
llépol
llépola
llògic
llògica
mentirós
mentirosa
No obstant això, l’adició del morfema de femení en certs noms comporta una série de
modificacions fonètiques i ortogràfiques que exponem a continuació.
11.2.2.9. Masculins acabats en -p, -t, -c, -f
a) Si la forma masculina acaba en -p, -t, -c, -f, en flexionar-se en femení afig el
morfema –a i canvia les consonants sordes finals nomenades per les respectives
sonores -b-, -d-, -g- i -v-:
MASCULÍ
FEMENÍ
llop
lloba
destarifat
destarifada
amic
amiga
serf
serva
-184-
b) No obstant, alguns noms mantenen la consonant sorda en la forma femenina:
MASCULÍ
FEMENÍ
filàntrop
filàntropa
gat
gata
chinenc
chinenca
suec
sueca
biógraf
biógrafa
c) Les paraules inic, oblic, propinc, les seues variants formals inicu, oblicu, propincu
i la paraula ecu fan el femení en –qua:
MASCULÍ
inic
FEMENÍ
iniqua
inicu
oblic
obliqua
oblicu
propinc
propinqua
propincu
ecu
equa
11.2.2.10. Masculins acabats en –s
Els masculins acabats en –s afigen una –a per a construir el corresponent femení,
d’acort en la regla general. Pero la –s en que acaba el masculí, be es dobla (-ss-) en la
forma femenina quan conserva el sò sort; be manté la grafia simple (-s-) quan el
fonema /s/ se sonorisa en el femení.
Donarem en les llínees següents algunes orientacions sobre la duplicació o no de la s-:
a) Les paraules el masculí de les quals acaba en -as dupliquen la -s al convertir-se en
femenines (-assa):
-185-
MASCULÍ FEMENÍ
cras
crassa
escàs
escassa
Excepte: Tomàs, Tomasa; ras, rasa.
b) Els participis acabats en -és fan el seu femení simplement afegint el morf
característic -a, sense duplicar la -s, ya que esta és sonora (-esa):
MASCULÍ FEMENÍ
admés
admesa
defés
defesa
deprés
depresa
emés
emesa
c) La majoria de substantius i adjectius acabats en –és seguixen esta mateixa norma i
afigen la terminació –a per a formar el femení:
MASCULÍ FEMENÍ
burgués
burguesa
descortés
descortesa
duc/duqués duquesa
malentés
malentesa
S’inclouen dins d’este grup els gentilicis masculins acabats en –és:
MASCULÍ FEMENÍ
aranés
aranesa
francés
francesa
-186-
Són excepció ad esta norma un reduït grup de paraules que dupliquen la -s quan
se flexionen en femení:
MASCULÍ
FEMENÍ
confés
confessa
espés
espessa
exprés
expressa
obsés
obsessa
profés
professa
revés
revessa
d) Les paraules acabades en –is coneixen també estos dos tractaments: no dupliquen
la –s quan la consonant és sonora en el femení, al quedar en posició intervocàlica
(-isa); i la dupliquen quan se pronuncia sorda (-issa):
MASCULÍ
FEMENÍ
concís
concisa
indecís
indecisa
llis
llisa
abscís
abscissa
suís
suïssa
e) Els masculins acabats en -ós generalment fan el seu femení en una sola –s-, és dir,
que es tracta d’una s sonora (-osa), excepte gros, grossa; talós, talossa; ros, rossa:
MASCULÍ FEMENÍ
borrós
borrosa
caprichós
caprichosa
envejós
envejosa
oixós
oixosa
-187-
MASCULÍ FEMENÍ
ronyós
ronyosa
ventajós
ventajosa
f) Les paraules que acaben en -us, en flexionar-se en femení no dupliquen la –s, que
passa a ser sonora (-usa), a excepció del gentilici rus, que fa russa:
MASCULÍ
FEMENÍ
andalús
andalusa
ilús
ilusa
inconclús
inconclusa
g) Els masculins que acaben en consonant més -s seguixen la regla general d’afegir
una -a per a fer el femení, sense duplicar la –s, que mai se dobla si es troba en
contacte en una consonant. Se tracta d’una s sorda:
MASCULÍ
FEMENÍ
advers
adversa
convuls
convulsa
tens
tensa
11.2.2.11. Masculins acabats en -ig
Els noms que acaben en -ig en la forma masculina afigen la terminació –a
corresponent quan se flexionen en femení. D’acort en les normes ortogràfiques, ha de
substituir-se la –ig final per una –j per a mantindre el sò palatal africat. Quan la i de
ig té sò vocàlic, és dir, quan va precedida de consonant, se manté la i i únicament se
substituïx la –g final. Recordem que quan -ig apareix en posició final de paraula sona
[ʧ], i quan queda en posició intervocàlica (com és el cas de la formació del femení
que nos ocupa) se sonorisa en [ʤ]:
-188-
MASCULÍ FEMENÍ
boig
boja
lleig
lleja
mig
mija
roig
roja
És una excepció la forma femenina de gavaig, que fa gavacha.
11.2.2.12. Masculins acabats en -òlec
Les paraules masculines acabades en -òlec fan el femení substituint esta terminació
per la forma –óloga, en o tancada:
MASCULÍ
FEMENÍ
biòlec
bióloga
espeleòlec
espeleóloga
odontòlec
odontóloga
zoòlec
zoóloga
11.2.2.13. Masculins acabats en –tor, –dor
Les paraules acabades en -tor o -dor normalment afigen la -a de femení a la forma
masculina:
MASCULÍ FEMENÍ
auditor
auditora
coautor
coautora
gestor
gestora
pintor
pintora
No obstant, hi han casos en els quals, junt en la forma femenina -dora/-tora, s’ha
desenrollat una atra forma acabada en –triu, que pot incorporar matisos a la
significació del lexema. Els térmens d’us més freqüent són:
-189-
actor/actora (persona que eixercix una
demanda judicial)
actriu (persona que interpreta un paper o
representa un personage).
emperador/emperadora
emperatriu
institutor/institutora (persona
encarregada de l’educació d’u o més
jóvens)
institutriu (dòna encarregada de
l’educació d’u o més jóvens, generalment
en el domicili familiar).
motor/motora (que posa en moviment).
motriu (que posa en moviment, referit
generalment a la força).
En ocasions, la forma en –triu és l’única possible per al femení: bisector, bisectriu.
11.2.2.14. Paraules que indiquen títuls, càrrecs o professions
Molts noms que indiquen títuls nobiliaris, càrrecs, dignitats i professions fan el
femení en la forma -esa (en s sonora). Al fer estos femenins en alguns casos se
produïxen diverses modificacions en la paraula per canvi ortogràfic o inclús per
variació de la raïl del masculí:
MASCULÍ FEMENÍ
abat
abadesa
diable
diablesa
duc
duquesa
príncip
princesa
vampir
vampiresa
Un cas especial és el de la paraula sar, que fa el femení en sarina.
11.2.3. Les terminacions dels substantius en relació al gènero
Encara que les terminacions dels substantius no nos permeten determinar de manera
sistemàtica si el nom en qüestió pertany al gènero masculí o al femení, sí és possible
donar unes indicacions generals orientatives:
Són de gènero masculí:
-190-
a) Molts substantius primitius (no derivats) que acaben en consonant (colp, matalaf,
pam, ram, canut, embut, solc, fòc, fret, sol...), principalment els acabats en –x (el
tórax, el fax, un índex, el peix, un eix), en –ig (el garaig, el despaig, el solfeig, el
safareig), en –ll (el rall, el moll, el bascoll, el soroll, el penjoll, el ball, el tall, pero
la pell) i en –c (el solc, el fòc, el moc, el renoc, el nuc, el cap, el suc, un assucac).
Predominen els masculins entre els acabats en –s (el dimarts, el cos, el tòs, el mòs,
el curs, el pus, un bon arròs, el cafís, el matís, el cas, els algeps, el pols), pero
també n’hi han de femenins, especialment monosilàbics (la tós, la res, la pols).
En canvi, entre els acabats en –t i en –l són freqüents els masculins (el fret, el
dèficit, el pit, el mit, el dit; el sol, el pèl, el dol), pero també els femenins (la set, la
ret, la paret; la mel, la sal).
b) La majoria dels substantius primitius acabats en –e i en –o: el fege, un arbre, el
colze, el polze, el coure, un home, un orgue, el chocolate; el loro, el ferro, el
cuiro, el suro, el puro...
c) La majoria dels substantius primitius acabats en vocal tònica: un alacrà, el café, el
serró, el sagí, el follí, el torró, el tabú...
d) Els substantius derivats per mig de sufixos com ara –age (sequiage, parage,
estage, llinage), -al (palmeral, ullal), -ar (palmar, melonar, fangar), -edre
(poliedre), -gon (hexàgon), -ici (casalici, natalici), -il (pernil, carril), -isme
(valencianisme, sexisme), -lit (aerolit), -ment (cansament, pensament), -metro
(termómetro, nilómetro), -ó (canaló, puntelló), -or (no en valor abstracte, sino
agent: cursor) o scopi (microscopi).
En canvi, són de gènero femení:
a) La majoria de substantius primitius acabats en –a àtona: casa, bossa, fona,
alcolla...
b) Els substantius primitius acabats en –ie (espècie, série, barbàrie).
c) Els substantius derivats per mig de sufixos com ara –ció (mentalisació), -ea
(rapidea, vellea), -ície (calvície), -tat (salvetat, criminalitat), -tut (quietut,
exactitut). També els derivats de sufixos grecs acabats en –a: -àlgia (neuràlgia), fàgia (aerofàgia), -fília (valencianofília), -fòbia (claustrofòbia) o -gàmia
(monogàmia).
Per una atra banda, els substantius abstractes acabats en -or per regla general són de
gènero femení (abrasor, ablamor, claror, gelor...). Tenim, no obstant, la salvetat de
les paraules amor, sabor, desabor, honor i dolor, consagrades actualment per l’us
com a noms masculins, encara que en la llengua clàssica eren femenins.
-191-
Estos noms abstractes femenins formats pel sufix –or solen derivar d’un adjectiu:
agre
→
agror
blau
→
blavor
buit
→
buidor
calent
→
calentor
clar
→
claror
dolç
→
dolçor
fosc
→
foscor
llis
→
llisor
lluent
→
lluentor
picant
→
picantor
raspós
→
raspor
tés
→
tesor
vert
→
verdor
Molts d’ells coneixen una forma paralela sinònima creada per mig del sufix –ea:
bonico
→
bonicor/boniquea
brau
→
bravor/bravea
cru
→
cruor/cruea
estret
→
estretor/estretea
fi
→
finor/finea
gros
→
grossor/grossea
lleig
→
llejor/llegea
pesat
→
pesantor/pesantea
sec
→
secor/sequea
tendre
→
tendror/tendrea
trist
→
tristor/tristea
-192-
11.2.4. Unes atres particularitats del gènero
11.2.4.1. Formes distintes per a gènero distint
Se denominen heterònims els substantius que presenten un radical diferent per a
diferenciar el sexe dels sers que designen. En estos casos, per tant, la forma femenina
en conte de crear-se a partir de l’arraïl masculina, presenta un lexema diferent. És el
cas de:
MASCULÍ
FEMENÍ
bou
vaca
cavall
egua
gendre
nora
home
dòna
macho
mula
marit
muller
moltó
ovella
pare
mare
ruc
somera
porc
bacona116
11.2.4.2. Formes iguals per a gènero distint
Els substantius epicens són aquells substantius referits a sers vius que presenten un
únic gènero gramatical, masculí (cocodril, mosquit, fardacho) o femení (gavina,
palmera, serp) per a referir-se tant als individus de sexe masculí com als de sexe
femení. És dir, que són substantius que no diferencien el sexe de l’individu de
l’espècie o classe que designen.
Per eixemple, la paraula formiga és de gènero femení pero usem eixa mateixa forma
per a designar tant una formiga mascle com una formiga femella. Els casos més
habituals són els noms d’animals i plantes, encara que també s’inclouen noms referits
a persones (personage, víctima...).
116
Encara que són possibles les formes porca i bacó, se produïx habitualment la restricció de porc
per al mascle i bacona per a la femella.
-193-
Si necessitem distinguir el sexe en animals i plantes, ho farem posponent les paraules
“mascle” o “femella” segons el cas, sense que varie el gènero dels especificadors
(artículs, demostratius, etc.). Per a les persones podem amprar diversos procediments
de distinció, com l’especificació per mig dels adjectius “masculí” i “femení”:
MASCULÍ
FEMENÍ
un calamar mascle
un calamar femella
un mosquit mascle
un mosquit femella
un personage masculí un personage femení
una gavina mascle
una gavina femella
una pantera mascle
una pantera femella
11.2.4.3. Canvis de significat
Alguns substantius canvien de significat segons el gènero (masculí o femení) que
prenguen. Són substantius homógrafs que es distinguixen únicament per mig dels
especificadors que els acompanyen. Alguns eixemples de canvis de significat segons
el gènero del substantiu són:
el canal (banda de freqüència de televisió) / la canal (conducte per a on
transcorre l’aigua)
el clau (tacha o dent) / la clau (instrument per a obrir o tancar portes)
el còlera (malaltia, passa, epidèmia) / la còlera (ira, furor)
el coma (pèrdua de consciència) / la coma (signe de puntuació)
un editorial (artícul d’opinió) / una editorial (empresa dedicada a l’edició)
el fi (propòsit, finalitat) / la fi (acabament, final)
un orde (disposició adequada de les coses) / una orde (manament, imperi)
el part (acte de parir) / la part (porció)
el pols (glatit de la sanc) / la pols (partícules de terra)
el post (lloc ocupat per tropes militars) / la post (peça de fusta)
el pudor (sentiment) / la pudor (mala olor)
el vall (excavació que rodeja una fortalea) / la vall (accident geogràfic)
el vocal (càrrec d’una persona que té veu en una assamblea) / la vocal (lletra)
-194-
L’oposició de gènero pot anar acompanyada de diversos matisos semàntics
secundaris de diferent naturalea, com ara la variació conceptual de la grandària. En
estos casos el masculí sol indicar l’element menor (un sac/una saca, un anell/una
anella, un plat/una plata), encara que també pot indicar el de major grandària
(barco/barca).
En ocasions el nom masculí és més abstracte, mentres que el femení senyala un terme
més concret o específic o be un resultat del masculí (balanç/balança; crit, crida). El
terme femení pot tindre valor colectiu front al seu corresponent masculí, que és
individual (la policia/el policia).
En oposicions de gènero com l’anterior entre un nom de persona i un atre no animat
és freqüent que el nom de cosa indique un lloc o instrument, front al de persona, que
senyala el sexe de l’individu (el costurer/la costurera; la cochera/el cocher). En
qualsevol cas convé remarcar que totes estes oposicions semàntiques són
asistemàtiques i, per tant, no predictibles.
Correspon més pròpiament a l’àmbit de la morfologia derivativa la formació de
substantius masculins a partir de radicals femenins per mig de sufixos. Convé notar,
no obstant, que un grapat de masculins derivats per mig del sufix -ó indiquen un
objecte de grandària menor que el primitiu femení:
FEMENÍ
MASCULÍ
una caixa
un caixó
una finestra
un finestró
una garrafa
un garrafó
una guitarra
un guitarró
una marraixa un marraixó
una tomata
un tomató
11.2.4.4. Masculí obtengut del femení
Hi ha una série de substantius masculins formats sobre un femení per mig del sufix –
ot, que substituïx la terminació femenina:
abella, abegot
perdiu, perdigot
rabosa, rabosot
-195-
A diferència dels eixemples anteriors, a voltes la forma acabada en -ot no indica un
individu de sexe masculí, sino que fa variar el significat de la forma femenina
primitiva:
abella, abellot (aumentatiu d’abella)
barca, barquetot (embarcació gran que s’usa en l’Albufera de Valéncia)
barra, barrot (barra grossa de fusta o ferro en diferents usos)
botifarra, botifarrot (classe de botifarra)
cadira, cadirot (cadira grossa, en braços i molt cómoda)
canya, canyot (canya de la dacsera)
capa, capot (capa en mànegues)
correja, correjot (correja ampla de les cavalleries)
cuixa, cuixot (pernil)
cullera, cullerot (cullera gran que servix per a escudellar)
fraula, fraulot (fraula gran d’orige americà)
gabella, gabellot (persona que administra una gabella)
illa, illot (illa de poca extensió i despoblada)
mànega, manegot (mànega postiça que protegix les mànegues de la roba)
porra, porrot (ballador de danses tradicionals que usa una porra en el seu ball)
11.2.4.5. Substantius de gènero ambigu
Uns pocs substantius referits a sers inanimats admeten tant el gènero masculí com el
femení per a designar la mateixa entitat: els arts/les arts; el senyal/la senyal; el
corrent/la corrent; el sabor/la sabor.
No és desconegut del tot l’us del nom costum com a masculí (el costum), d’acort en la
llengua antiga, pero actualment s’ampra de manera uniforme com a femení (la
costum). També són més amprats en el gènero femení que en el masculí clàssic els
noms senyal i corrent.
Quan el substantiu dia adopta la forma de plural (dies) coneix, junt a l’us general
masculí (els dies, estos dies, alguns dies) un us alternatiu com a femení (les dies,
estes dies, algunes dies), possiblement perque la terminació d’este substantiu en
plural coincidix en la terminació per a la formació del femení plural (-es). En singular
el masculí és l’única forma possible (el dia, este dia, algun dia).
-196-
A diferència d’unes atres llengües com el català i el castellà, en valencià, tant modern
com clàssic, el substantiu mar no és de gènero ambigu, sino exclusivament femení,
com en francés, occità o mallorquí: mar tranquila, la mar, mar Mediterrànea...
11.2.4.6. Adjectius invariables
Existix una série d’adjectius que no distinguixen la forma femenina de la masculina.
Són, per tant, invariables en quant al gènero. Com a norma general podem dir que són
invariables:
a) Molts adjectius acabats en –al, -ant, -ar, -el, -ent, i –il:
MASCULÍ
un resultat fatal
FEMENÍ
una nota fatal
un assunt fascinant una novela fascinant
un mal articular
una recialla articular
un home cruel
una dòna cruel
un bàlsem potent
una cassalla potent
un batistot infantil
una potra infantil
No obstant, també hi han adjectius acabats en estes terminacions que afigen una –a en
femení: mal/mala, paralel/paralela, tranquil/tranquila, comboyant/comboyanta,
sant/santa, coent/coenta, calent/calenta, jagant/jaganta, lluent/lluenta, avar/avara,
clar/clara, rar/rara.
b) També són invariables els adjectius acabats en les terminacions procedents del
comparatiu llatí (-ior, -or):
MASCULÍ
un
ulterior
FEMENÍ
anàlisis una explicació ulterior
un assunt exterior
una habitació exterior
un colege major
una vivenda major
c) Els adjectius acabats en –a àtona: agrícola, croata, indígena...
-197-
Respecte dels adjectius acabats en –e àtona, són invariables:
a) Alguns adjectius acabats en consonant + re (alegre, célebre, lúgubre, unimembre,
rupestre, pedestre, ilustre, mediocre), pero també en tenim molts en flexió de
gènero (neutre/neutra, pobre/pobra, aspre/aspra, negre/negra, tendre/tendra,
destre/destra).
b) Els adjectius acabats en –ble (amable, llavable, sensible, temible...). En canvi, són
variables els acabats en –gne, -cte i –pte: benigne/benigna, digne/digna;
correcte/correcta, exacte/exacta; apte/apte, abrupte/abrupta.
c) Els adjectius en els que la –e final forma part de les terminacions gregues o
llatines -ense (castrense, circense), -oide (humanoide), -forme (conforme,
uniforme), -lingüe (monolingüe, bilingüe).
d) Molts en els que la –e va precedida per unes atres terminacions (lliure, quàdruple,
salvage, simple, enorme, verge, tènue, perenne...), pero no tots: ample/ampla.
Finalment, hi han també uns atres adjectius invariables de terminació diversa com
ara: afí, àrap, breu, gran, greu, hindú, lleu, mat, miop, púber, suau, sublim...
11.2.4.7. Els colors
Com a normal general els adjectius de color concorden en gènero i número en el
substantiu al qual acompanyen, llevat d’alguns com rosa, marró, violeta o lila, que
únicament concorden en número:
un coche gris / una habitació grisa
uns calcetins blaus / unes calces blaves
Pero:
un nino rosa / unes camisetes roses
No contrastant, els adjectius de color se mantenen invariables quan van matisats per
un atre adjectiu:
unes sabates blau cel
uns llançols gris cendra
11.2.5. El femení plural
Segons dicta la regla general, el femení plural dels noms se forma substituint la
terminació -a del femení per una –e i afegint la -s de plural (+ -es):
-198-
FEMENÍ SINGULAR ACABAT EN -A FEMENÍ PLURAL ACABAT EN -ES
celosa
celoses
chiqueta
chiquetes
comissària
comissàries
contínua
contínues
deportista
deportistes
enfermera
enfermeres
faenera
faeneres
llaugera
llaugeres
viuda
viudes
yaya
yayes
En ocasions la -e del femení s’opon o be a un morf zero (Ø) del masculí plural o be a
un morf -o:
absort > absorts > absortes
malalt > malalts > malaltes
convers > conversos > converses
apegadiç > apegadiços > apegadices
No obstant, la –e no sempre és indicativa d’un morfema de gènero femení en el
plural, puix en paraules com: cafres, acres, alumnes, marxistes... coincidixen la
forma masculina i femenina. En estos casos hem de recórrer als modificadors directes
com l’artícul o el demostratiu per a saber quin és el gènero de la paraula en qüestió.
S’ha de tindre en conte que, al formar el femení plural substituint la terminació –a del
singular per la –e, és possible que la consonant que precedia la terminació haja de
canviar-se obedint les normes ortogràfiques. Estes modificacions se realisen en la
finalitat de mantindre el sò de la paraula original en la paraula derivada:
alfàbega, alfàbegues
carrasca, carrasques
intermija, intermiges
quebraça, quebraces
-199-
11.2.5.1. Paraules que afigen -s
Un gran número de substantius els radicals dels quals són femenins fan el plural
afegint simplement una -s (sense un atre morf):
perdiu, perdius
olor, olors
blavor, blavors
torre, torres
pendent, pendents
em, ems
mitat, mitats
Són, llevat de casos com actriu i motriu, noms que no s’han format sobre un masculí.
11.2.5.2. Paraules invariables en femení
Hi ha algunes formes que a soles tenen, morfològicament parlant, variació de
número, puix són invariables en quant al gènero:
breu (masculí i femení singular), breus (masculí i femení plural)
greu (masculí i femení singular), greus (masculí i femení plural)
jove (masculí i femení singular), jóvens (masculí i femení plural)
11.2.5.3. Femení plural en -ns
Existixen alguns noms femenins que formen el plural afegint la terminació –ns al
singular:
fi, fins
orde, órdens
verge, vèrgens
-200-
11.3. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I
ADJECTIUS: EL NÚMERO
11.3.1. Concepte de número
El número es definix com una propietat gramatical del substantiu que opon, per mig
d’uns morfemes, una forma singular a una atra plural. El número reflectix si el
substantiu (o, en el seu cas, el pronom) remet a un referent únic en una situació
determinada (singular) o, al contrari, remet a més d’un ser o cosa en una situació
concreta (plural).
Per eixemple, en Els hòmens entraren en casa en les sabates brutes el substantiu
hòmens adopta la forma de plural i nos indica que en eixa situació concreta la cantitat
denotada pel substantiu home és superior a l’unitat, és dir, que entrà més d’un home a
la casa.
A diferència del gènero, el número no és una propietat inherent al substantiu, de
manera que mentres que el terme llançol és de gènero masculí independentment de
qualsevol situació comunicativa, el seu número serà singular o plural depenent del
discurs. Aixina, en Eixos llançols ya estan nets el determinant demostratiu eixos
actualisa al substantiu llançol en plural en eixa situació concreta, fent que adopte
número plural: llançols. Per tant, el número també està present en determinats i
quantificadors, que són els que permeten actualisar la cantitat d’un substantiu en una
situació particular, provocant que vaja en singular o en plural.
Finalment, el número apareix també en l’adjectiu i el verp, els quals, quan són
variables, se llimiten a reflectir el número d’un substantiu per mig de la concordança.
Aixina, en Els chiquets, desmayats, berenaren pa en formage l’adjectiu desmayats i
el verp berenaren van en plural perque el núcleu del sintagma nominal subjecte,
chiquets, és plural.
La llengua valenciana marca el terme plural del noms (substantius i adjectius) front al
singular, que és el número no marcat. La marca de plural és generalment una –s,
mentres que el singular tindrà el ø com a morf de número, és dir, que no presenta
ninguna terminació particular que l’identifique com a singular.
11.3.2. Regles per a la formació del plural en substantius i adjectius
11.3.2.1. Regla general
Com a norma general direm que el plural se forma afegint una –s al singular:
assunt, assunts
còdic, còdics
femater, fematers
-201-
llépol, llépols
ciri, ciris
cine, cines
misto, mistos
11.3.2.2. Paraules acabades en vocal tònica
Aquells noms que acaben en vocal tònica afigen al singular la terminació –ns.117 La n- que apareix en el plural és en molts casos etimològica i sol aparéixer també en les
paraules derivades:
galfí, galfins (galfinet, galfinada)
destí, destins (destinatari, destinació)
alacrà, alacrans (alacranera)
milló, millons (millonari, millonada)
americà, americans (americanisme, americanisar)
ple, plens (plenitut)
S’exceptuen els noms de les lletres i de les notes musicals, que fan el plural afegint
únicament una -s:
Les as i les tes del teu text no s’entenen: has de millorar la caligrafia.
Els fas i els mis d’este compàs els has de fer sostenguts.
També fan el plural en –s un número considerable de noms acabats en vocal tònica,
en general (pero no sempre) d’orige estranger:
bambús, bebés, calés, champús, clichés, colibrís, crus, esquís, fes, gigolós,
grisús, hindús, iglús, maharajàs, menús, mercés, nus, platós, purés, tatús, tés,
tissús...118
117
Hem de tindre en conte que vosté no és un substantiu, sino un pronom. Encara que acaba en –e
tònica el seu plural general és vostés, mentres que la forma vostens és dialectal i no recomanable en
la llengua estàndart.
118
No obstant, encara que els noms café i sofà són d’orige estranger, s’han adaptat a la regla general
de formació del plural de les paraules acabades en vocal tònica i tenen com a formes generals els
plurals cafens i sofans, respectivament. Esta –n– reapareix en els derivats: cafenet, sofanot...
-202-
11.3.2.3. Paraules acabades en –e àtona
Normalment els noms acabats en –e àtona fan el plural afegint una –s, segons la regla
general (pares, mares, tigres...). No obstant, hi ha una série de paraules acabades en –
e àtona que fan el plural en –ns. En estos casos el plural transforma la paraula en
plana i du accent. La –n que apareix en estos plurals és clàssica i etimològica:
argue/àrguens
home/hòmens
orde/órdens
rave/ràvens
ase/àsens
image/imàgens
orfe/òrfens
tave/tàvens
cofre/cófrens
jove/jóvens
orgue/òrguens
terme/térmens
cove/còvens
marge/màrgens
orige/orígens
verge/vèrgens
11.3.2.4. Paraules acabades en –a àtona
Si el singular acaba en –a àtona, el plural substituïx esta vocal per la terminació –es:
taula, taules
arena, arenes
palometa, palometes
lleixa, lleixes
vesprada, vesprades
En cas de que la –a final del singular vaja precedida per les grafies –c-, -ç-, -g-, -j-, qu-, -gu- haurem d’aplicar les oportunes modificacions ortogràfiques per a mantindre
el sò originari en el plural. Escriurem, per tant, respectivament, en el plural: -ques, ces, -gues, -ges, -qües, i –gües. Per eixemple:
-ca > -ques
época, époques
-ça > -ces
fogaça, fogaces
-ga > -gues
folga, folgues
-ja > -ges
llonja, llonges
-qua > -qües
pasqua, pasqües
-gua > -gües
llengua, llengües
-203-
11.3.2.5. Paraules acabades en diftonc
Aquelles paraules que acaben en diftonc seguixen la regla general afegint una –s a la
forma singular:
anou, anous
blau, blaus
estiu, estius
rei, reis
aéreu, aéreus
La paraula rei té, a banda del plural normatiu reis, la forma reixos, que únicament és
adequada quan se referix als personages nadalencs:
Els reis migevals tenien tots els poders.
Els reixos m’han dut molts joguets.
11.3.2.6. Paraules acabades en –ix
Els noms acabats en –ix en sò de [iʃ] formen el plural afegint la terminació –os:
baix, baixos
eix, eixos
antoix, antoixos
dibuix, dibuixos
No obstant, el terme balaix coneix tant el plural balaixos com balaixs.
11.3.2.7. Paraules acabades en –x
Els noms acabats en –x (en sò de [ks]) fan el plural en –os si són paraules polisílabes
agudes:
anex, anexos
afix, afixos
ortodox, ortodoxos
Si són monosílaps tendixen a fer també el plural en –os (lax/laxos, lux/luxos), encara
que també existix algun plural en –s (fax/faxs).
-204-
En canvi, si són paraules planes prenen només una –s per a formar el plural. En este
cas, fonèticament no hi ha diferència entre singular i plural, pero morfològicament i
ortogràfica, sí:
índex, índexs
apèndix, apèndixs
tórax, tóraxs
còdex, còdexs
dúplex, dúplexs
La forma artífex accepta tant una formació del plural com l’atra: artífexs/artífexos.
11.3.2.8. Paraules acabades en -ig/-g
Les paraules que acaben en -ig/-g admeten una doble formació per al plural:
substituint la terminació per –jos o be afegint una –s al singular. Esta segona
formació del plural és d’us lliterari i el llenguage oral ha preferit utilisar la primera.
No obstant, són correctes les dos:
aleteig
→
aletejos/aleteigs
garaig
→
garajos/garaigs
raig
→
rajos/raigs
bateig
→
batejos/bateigs
estoig
→
estojos/estoigs
enuig
→
enujos/enuigs
La forma bolig únicament té un plural en –j-: bolijos.
Existixen unes poques paraules que acaben en –ig i fan el plural canviant el dígraf per
la terminació –chos o afegint la –s. Com en el cas anterior, les dos formes són
correctes:
despaig
→
despaigs/despachos
empaig
→
empaigs/empachos
gavaig
→
gavaigs/gavachos
cartuig
→
cartuigs/cartuchos
escabeig
→
escabeigs/escabechos
-205-
L’estrangerisme sàndwich és una excepció i fa el plural afegint una –s: sàndwichs.
11.3.2.9. Paraules acabades en –ç
Les paraules que acaben en –ç formen el plural afegint la terminació –os al singular:
abraç/abraços
balanç/balanços
fugaç/fugaços
llaç/llaços
esturç/esturços
divorç/divorços
paniç/paniços
S’ajusten ad esta norma els sufixos aumentatius o despectius valencians -aç, -uç i el
sufix –iç, que sol indicar característica:
cudolaç → cudolaços
flacuç → flacuços
movediç → movediços
Són excepcions els noms calç i falç, que fan calçs i falçs, de manera que no
diferencien fonèticament entre el singular i el plural.
En la paraula romanç se produïx una especialisació dels dos plurals que té la paraula,
de modo que romançs se referix a les llengües d’orige llatí, mentres que romanços té
el sentit de conte, història o composició poètica.
11.3.2.10. Paraules acabades en els grups consonàntics –sc, -sp, -st, -xt
Les paraules que acaben en estos grups consonàntics seguixen la norma general de
formació de plural i afigen simplement una –s:119
arabesc, arabescs
burlesc, burlescs
119
Han d’evitar-se, puix, formes com *presupostos, refrescos, textos, justos, vistos... que, encara
que introduïdes contemporàneament per castellanisme o catalanisme, són estranyes al valencià.
-206-
cresp, cresps
risp, risps
desgast, desgasts
just, justs
bisext, bisexts
mixt, mixts
text, texts
morisc, moriscs
impost, imposts
presupost, presuposts
refresc, refrescs
vist, vists
11.3.2.11. Paraules acabades en –s
En el cas de les paraules acabades en –s s’afig la terminació –os a la forma singular.
El comportament de la –s del singular pot ser el de duplicar o no la s en el moment de
fer el plural. Encara que no es pot donar una regla única, intentarem oferir algunes
orientacions, tenint en conte sempre que hi hauran excepcions:
a) Les paraules acabades en –as/-às dupliquen en general la s al fer el plural (nassos,
passos, alfarrassos...). Excepte:
as, asos
cas, casos
domàs, domasos
envàs, envasos
gas, gasos
mas, masos
ocàs, ocasos
ras, rasos
vas, vasos
b) Les paraules acabades en –és faran el plural duplicant la s, llevat dels participis,
els adjectius verbals i els gentilicis (que es formen en –és com a desinència verbal
o sufix), ademés de certes paraules com mesos, pesos, tresos:
accés, accessos
espés, espessos
-207-
obsés, obsessos
Pero:
atés, atesos
imprés, impresos
portugués, portuguesos
c) Les paraules acabades en –ís en sa majoria fan el plural en una única s. No
obstant, existixen excepcions:
anís, anisos
compromís, compromisos
imprecís, imprecisos
matís, matisos
pis, pisos
Pero:
comís, comissos
insumís, insumissos
suís, suïssos
tapís, tapissos
d) Les paraules acabades en –ós/-òs fan generalment el plural duplicant la s: gossos,
rossos, arrossos, mossos, alficossos, redossos.
No obstant, fan el plural en una s els derivats d’un sufix en –ós (cremosos,
estudiosos, fangosos, abundosos, queferosos...), els participis de cloure i derivats
(closos, exclosos, inclosos...) i unes atres paraules com dos (dosos), espòs
(esposos) i repòs (reposos).
e) Les paraules acabades en –us/–ús fan generalment el plural en s simple, pero
existixen excepcions, com rus, russos:
autobús, autobusos
us, usos
abús, abusos
obtús, obtusos
plus, plusos
difús, difusos
-208-
11.3.2.12. Paraules acabades en consonant + s
Les paraules acabades en consonant + -s fan el plural afegint la terminació –os:
impuls/impulsos
advers/adversos
indefens/indefensos
Hem d’exceptuar dins d’este grup les paraules algeps, pols (partícules diminutes),
temps, urbs o bíceps que són invariables i fan el plural canviant el número del
determinant.
11.3.3. Paraules invariables
Hi ha alguns casos en els quals el singular i el plural són iguals i es determina el
número per mig dels determinants, quantificadors o adjectius que els acompanyen.
Són els casos de:
a) Els dies de la semana que acaben en –s:
el dilluns (els dilluns), el dimarts (els dimarts), etc. En canvi, dissabte i
dumenge fan dissabtes i dumenges.
Els plurals dillunsos, dimartsos i dijoussos són vulgarismes i s’han d’evitar en un
nivell estàndart.
b) Paraules acabades en vocal àtona + -s com:
acròpolis, àngelus, atles, cactus, càries, crisis, cutis, eucaliptus, génesis, llapis,
mecenes, necròpolis, oasis, pàncrees, pelvis, piscolavis, virus...
c) Algunes paraules monosílabes acabades en -s:
la mus (les mus), el pus (els pus), el lis (els lis), la tós (les tós), el bis (els bis),
el temps (els temps).
d) Paraules compostes el segon constituent de les quals està ya en plural:
el calfallits / els calfallits
el llavaplats / els llavaplats
el posagots / els posagots
l’antimissils / els antimissils
l’espantallops / els espantallops
-209-
e) Qualsevol paraula, frase o seqüència, quan és objecte de cita o de reflexió
llingüística admet determinants i quantificadors, pero morfològicament se comporta
com un substantiu invariable:
Ya estic fart de tants “perdona'm, per favor”: manco raons i més fets.
Deu observar-se, no obstant, que, quan el terme considerat té un us lexicalisat com a
substantiu i no es cita entre cometes, forma el plural com els demés substantius,
independentment de la seua categoria gramatical originària:
No entenc els perqués d'est assunt.
Obtingué trenta sís i dos nos en la votació.
Li posà molts peros a la proposta d’Òscar.
11.3.4. Substantius defectius
Hi ha una série de substantius que no tenen flexió de número i s’usen, be únicament
en singular, be únicament en plural. Encara que en est últim cas en ocasions poden
tindre entrada en el diccionari en singular, el seu us habitual és plural.
Alguns dels singulars defectius més importants són: caos, frenesí, gentola, manà,
paciència, salut i els noms d’algunes malalties com malària, pallola, pigota o tifus.
Algunes de les paraules més habituals usades normalment en plural són: afores,
agranadures, alicates, almoixàvenes, almordaces, anals, angines, beceroles, birles,
calces, cascàrries, corruixes, cosquerelles, dimontres, escacs, exèquies, honoraris,
noces, pantalons, paperes, picoretes, postres, samugues, tisores, ulleres...
11.3.5. Canvis semàntics i de categoria
Igual que en la distinció masculí-femení, la variació del número en determinades
paraules pot implicar un canvi semàntic o inclús de categoria de la paraula. En estos
casos el singular tendix a expressar l’individu, l’unitat, el producte o tendix a ser un
adjectiu, mentres que la forma plural sol usar-se com a substantiu i expressa
normalment la família o el grup.
Este fenomen ocorre en espècies animals, vegetals, productes químics, substàncies,
doctrines, famílies, disciplines científiques, etc.:
mustèlit (individu), mustèlits (família de l’espècie)
borbó (individu), borbons (dinastia)
geografia (matèria), geografies (branques de la geografia, política, física, etc.)
-210-
Per un atre costat, se produïx un canvi semàntic en moltes paraules quan se modifica
el seu número. Aixina trobem casos com:
la medicina (ciència) / les medicines (medicaments)
l’història (disciplina) / les històries (les narracions, les contalles)
el coneiximent (sentit comú, trellat) / els coneiximents (cultura personal, saber)
-211-
12. ELS DETERMINANTS. L’ARTÍCUL
12.1. CONCEPTES BÀSICS: ELS ESPECIFICADORS
Els especificadors són els elements del sintagma nominal que permeten actualisar el
substantiu, concretant-lo en una expressió dotada de referència en una situació
determinada. La funció especificadora és duta a terme per dos classes gramaticals que
la gramàtica tradicional engloba baix el nom d’adjectius determinatius: els
quantificadors i els determinants.
i. Els quantificadors establixen la mida o extensió del sintagma nominal i s’agrupen
en dos grans classes:
- els numerals: La gata ha tengut huit gatets.
- els indefinits: En la manifestació participaren molts jóvens.
En el primer eixemple el quantificador numeral huit delimita de manera exacta
l’extensió del substantiu gatets i, encara que no permet identificar quins gatets són, a
l’establir la seua extensió està, en cert sentit, concretant-los, és dir, actualisant-los. En
el segon eixemple l’indefinit molts delimita l’extensió de jóvens, per més que de
manera manco precisa.
ii. Els determinants o actualisadors propis concreten el substantiu, associant-lo a un
referent en una situació determinada. Són:
- els artículs: Menja’t les fraules ya o es llançaran a perdre.
- els possessius: Mon germà estudia en l’Universitat de Valéncia.
- els demostratius: Eixos poals els comprí ahir en la botiga del cantó.
En els eixemples anteriors l’artícul les, el possessiu mon i el demostratiu eixos
vinculen els substantius que acompanyen a uns referents concrets i identificables, de
manera que l’oyent sap, respectivament, quines fraules ha de menjar, quin germà
estudia en l’Universitat de Valéncia i quins són els nous poals.
Els determinants concorden en gènero i número en el substantiu que especifiquen: a
l’actualisar el substantiu, assignant-li un referent o referents determinats, els
determinants li imponen el seu número (singular o plural), al mateix temps que reben
d’ell el gènero. En Eixos poals els comprí ahir en la botiga el substantiu poals va en
plural perque el determinant plural eixos senyala que l’emissor ne comprà més d’u,
mentres que eixos va en masculí perque poals té gènero masculí.
-212-
iii. Ademés, els relatius i els interrogatius-exclamatius poden realisar una funció
pròxima a l’especificadora dels adjectius determinatius (¿Quin llibre vols?; ¡Quin
llibre més interessant!). No obstant, la seua funció primordial no consistix
pròpiament en especificar el substantiu, sino en representar els elements comunicatius
de l’acte de parla, motiu pel qual no pertanyen als determinants, sino que constituïxen
un grup autònom a banda (vore capítul 17).
12.2. FUNCIÓ ESPECIFICATIVA I FUNCIÓ PRONOMINAL
A excepció de l’artícul, totes les demés categories que actuen com a especificadors
poden actuar també com a núcleu del sintagma nominal, és dir, que poden actuar com
a pronoms:120
FUNCIÓ ESPECIFICADORA
FUNCIÓ PRONOMINAL
Demostratius
Dona’m eixa llima.
Possessius
El nostre
estranger.
Indefinits
Se cremaren alguns boscs.
Se’n cremaren alguns.
Numerals
Li han tocat huit millons.
Li n’han tocat huit.
llinage
Dona’m eixa.
és
Relatius¿Quina brusa t’estimes més?
InterrogatiusExclamatius
d’orige El nostre
estranger.
és
d’orige
¿Quina t’estimes més?
Aixina, podem distinguir les següents classes de pronoms:
120
En sentit estricte resulta més apropiat parlar de funció sintàctica pronominal que d’una categoria
gramatical pronominal que agrupe a elements tan diferents com demostratius, possessius, indefinits,
numerals, relatius, interrogatius i exclamatius, ademés dels personals. Pareix més coherent, per
eixemple, englobar el pronom demostratiu eixa de Dona’m eixa junt al determinant demostratiu de
Dona’m eixa llima, precisant que en el primer cas fa una funció especificadora i en el segon,
nuclear, que no agrupar baix la mateixa categoria de pronom al demostratiu eixa i al numeral huit o
al personal yo.
No obstant, per raons didàctiques i d’acort en la tradició gramatical valenciana i romànica,
mantindrem la consideració dels pronoms com a categoria gramatical unitària. Aixina i tot,
tractarem cada classe de pronom en relació en la classe de determinant corresponent i dedicarem el
capítul del pronom exclusivament als personals (forts i dèbils), els quals, ademés de ser els
prototípics, no troben correspondència estricta en ninguna classe determinant paralela, encara que
els de tercera persona sí mostren una evident relació formal en els artículs: Dona’m la bossa –
Dona-me-la, en ella porte el dinar.
-213-
- Els pronoms personals: Yo puc vindre.
- Els demostratius: Este m’agrada més.
- Els possessius: Dus les teues.
- Els indefinits: Algú ha agranat la porta del colege.
- Els numerals: Ne vullc xixanta.
- Els interrogatius i exclamatius: ¿Quànts han fet l’eixercici?
- Els relatius: Tria la que vullgues.
12.3. L’ARTÍCUL: CONCEPTE BÀSIC
Tradicionalment se considera que els artículs són actualisadors semànticament buits
que precedixen a substantius o categories substantivades i que presenten dos funcions
bàsiques:
a) Identificadora - classificadora del substantiu al qual acompanyen. Comparem els
diferents matisos actualisadors que aporta la presència dels artículs els i uns o be
l’absència d’artícul (vore epígraf 12.4.2.2):
He vist els gossos
He vist uns gossos
He vist gossos.
b) Transpositora, quan la seua presència es dona junt a adjectius, adverbis,
sintagmes, oracions... i fa que estos actuen sintàcticament com un substantiu.
Quan esta funció té lloc, se combina en l’identificadora – classificadora pròpia de
cada forma:
El bo, el lleig i el roïn
De l’ahir al demà
La de dalt / Una de dalt
El que vullc / La que vullc / Lo que vullc
El que tu saps / La que tu saps / Lo que tu saps
Un destarifat com ell no mereix tanta atenció.
No em dones un no per resposta.
-214-
Usualment els artículs valencians se classifiquen en quatre categories: definit,
indefinit, neutre i personal, a les quals se’ls suma una quinta categoria merament
formal, les contraccions de l’artícul determinat.
Esta classificació és contestada per no pocs gramàtics moderns, tant en la
nomenclatura com en la pròpia consideració d’algunes d’estes formes com a
“verdaders” artículs. No obstant, per tractar-se d’una obra fonamentalment didàctica i
normativa, en esta gramàtica s’ha optat per mantindre la classificació tradicional.
D’esta manera, les formes dels artículs en valencià són les següents:
Singular
Definit
Plural
Masculí
Femení
Masculí
Femení
el / lo / l’
la / l’
els / los
les
-
a + els > als
-
Formes
a + el > al
contractes
de
de + el > del
l’artícul definit
per + el > pel
de + els > dels
per + els > pels
ca + el > cal
Indefinit
un
ca + els > cals
una
Neutre
Personals121
uns
unes
lo
En / N’
Na / N’
-
-
12.4. L’ARTÍCUL DEFINIT I L’ARTÍCUL INDEFINIT
12.4.1. Forma
Tant l’artícul definit el/lo, la, els/los, les com l’indefinit un, una, uns, unes concorden
en gènero i número en el núcleu substantiu:
L’home
La dòna
Uns hòmens
Unes dònes
121
Existixen també les formes de caràcter popular Don / Donya i So.
-215-
Mentres que l’artícul definit és una partícula àtona, l’indefinit és tònic i, per tant,
presenta un accent prosòdic propi: la mare [lamáɾe], pero una mare [úna máɾe]. El
caràcter tònic de l’artícul indefinit queda de manifest comparant seqüències com
Necessitem unió [unió] / Necessitem un ió [ún ió].
La forma de l’artícul definit mostra, en funció del context fònic i dels usos dialectals,
certes variacions, producte de l’evolució de l’idioma a través dels sigles:
i. Formes apostrofades de l’artícul definit. Generalment, tant l’artícul masculí el/lo
com el femení la prenen la forma apostrofada l’ davant de qualsevol paraula
escomençada per vocal o hac muda:122
la + hora > l’hora
el/lo + objecte > l’objecte
el/lo + èxit > l’èxit
la + eixida > l’eixida
la + unió > l’unió
el/lo + univers > l’univers
ii. Formes contractes de l’artícul definit. L’artícul definit masculí presenta una
forma contracta si va darrere de les preposicions a, de i per:
a + el gat = al gat
a + els gats = als gats
de + el gat = del gat
de + els gats = dels gats
per + el gat = pel gat
per + els gats = pels gats123
122
Poden vore’s les regles d’apostrofació completament desenrollades (incloent certes excepcions)
en el capítul 5 d’esta gramàtica.
123
A voltes en la llengua coloquial no es practica esta contracció de manera sistemàtica: per el gat,
per els gats. Estos usos han d’evitar-se en àmbits de major formalitat.
-216-
No obstant, en el cas del singular, si la paraula que acompanya a l’artícul escomença
per vocal, l’apostrofació de l’artícul contra dita paraula té preferència sobre la
contracció en la preposició:
a + l’atre = a l’atre (i no *al atre)
de + l’atre = de l’atre (i no *del atre)
per + l’atre = per l’atre (i no *pel atre)
També es practica una contracció en ca, forma apocopada coloquial de casa de:
casa del Rallat > ca + el Rallat > cal Rallat
casa dels pares > ca + els pares > cals pares
Recordem que en el cas de les preposicions compostes (per a, fins a, des de...), el
funcionament de les formes contractes és exactament el mateix:
per a + els chiquets = per als chiquets
des de + el principi = des del principi
cap a + el nort = cap al nort
fins a + el moment = fins al moment
Pero:
per a + l’home = per a l’home
des de + l’antiguetat = des de l’antiguetat
cap a + l’esquerra = cap a l’esquerra
fins a + l’atra = fins a l’atra
iii. Formes clàssiques de l’artícul masculí. En la llengua clàssica les formes
generals usades per a l’artícul definit masculí eren lo, los (hui conegudes, per eixe
motiu, com a “formes clàssiques” de l’artícul) junt a les elidides l, ls, a les quals,
posteriorment, s’afegiren les formes el, els, sorgides per evolució de dites variants
elidides.124
124
Encara que alguns autors sostenen que el, els devien d’existir ya des dels primers moments de
l’idioma (derivats del demostratiu llatí ille), en la llengua escrita més antiga la forma de l’artícul
definit masculí (derivada del neutre del mateix demostratiu, illud) era lo per al singular i los per al
plural: lo camp, los rojos. No obstant, la o de la forma lo solia elidir-se si acompanyava a una
paraula escomençada per vocal, sense separar-se en cap de signe ortogràfic com en l’actualitat:
-217-
No obstant, en l’actualitat les formes clàssiques de l’artícul lo, los en qualsevol
posició han segut substituïdes en bona mida per les formes el, els (“formes generals
actuals” de l’artícul). Les formes clàssiques només tenen vitalitat plena en les
comarques més septentrionals (el Maestrat, fonamentalment):
Lo dinar estava boníssim (en valencià general: El dinar estava boníssim).
Han vengut los cosins i m’han tornat lo coche (en valencià general: Han
vengut els cosins i m’han tornat el coche).
Este fet té també el seu reflex en la toponímia de la zona: Canet lo Roig, Lo Boixar,
etc.
Lo arbre > Larbre (ortografia moderna: L’arbre)
Per la pròpia condició àtona de l’artícul definit, tant lo com los també tendien a elidir-se en la
paraula precedent si esta acabava en vocal, transformant-se, respectivament, en les partícules
asilàbiques l, ls , que no es separaven tampoc en cap de signe ortogràfic:
Rega lo camp > Regal (= Rega·l) camp
Compra los rojos > Comprals (= Compra·ls) rojos
Posteriorment, estes partícules asilàbiques prengueren una vocal e de recolzament, donant lloc a les
noves formes el, els:
Rega el camp
Compra els rojos
En la llengua del Sigle d’Or i en valencià general fins al sigle XVIII, l’artícul definit masculí
presentava de manera majoritària les formes lo, los i solia practicar les elisions descrites, encara que
de manera no sistemàtica, produint-se més a sovint si la paraula acabada en vocal era monosilàbica.
El títul d’una de les obres cimeres de la nostra lliteratura, la novela Tirant lo Blanch, és un bon
eixemple de l’us de l’artícul clàssic.
No obstant, especialment a partir del sigle XVIII s’observa una tendència creixent a usar les formes
invertides el, els en contexts diferents als descrits. Carles Ros, en el seu Tractat d’adages i refranys
valencians i pràctica per a escriure ab perfecció la llengua valenciana (1733) ya havia de donar
unes regles expresses per a l’us dels doblets lo/el, los/els, indicant que lo, los havien d’usar-se a
principi de frase o darrere de consonant i el, els, darrere de vocal.
Ya en el sigle XIX, les formes clàssiques lo, los només solien usar-se en la llengua parlada general
(i no sempre) darrere de les preposicions en i per, i darrere de certs adverbis com tot, dins o damunt,
mentres que en els demés casos solien substituir-se per el, els. Per més que els escritors de la
Renaixença encara donaven preferència a les formes clàssiques lo, los, la seua desaparició paulatina
en valencià parlat continuaria en el sigle XX i es traslladaria també al valencià lliterari.
La raó d’este canvi llingüístic no ha segut mai interpretada de manera convincent. L’influència del
castellà (que utilisa només la forma el per al singular) no pot explicar el fenomen per complet.
També degué de colaborar el manteniment de lo com a artícul neutre, introduint d’esta manera un
matís sintàctic entre el i lo que resultava útil per a la llengua. Note’s ademés que l’aparició de les
formes apostrofades ‘l, ‘ls i les invertides el, els dels pronoms personals dèbils lo, los té també el
mateix orige.
-218-
En valencià general l’us de les formes clàssiques només se manté, en major o menor
vitalitat segons els dialectes, en certes expressions i refrans, i especialment darrere de
la preposició en (ya siga indicant lloc, instrument o companyia), dels adverbis tot,
dins i damunt i, en alguns casos, de la preposició per:
en lo carrer
en los amics
tot lo món
tot lo matí
tots los dies
tot lo sant dia
damunt lo llit
dins lo cap
per lo matí
per lo mig125
Partint del fet que no és factible la recuperació total de les formes clàssiques, se
recomana el seu manteniment en els dialectes en que encara continuen vives i la
potenciació del seu us en aquells contexts en que encara continuen sent generals en
tot o la major part del valencià, com ara en els eixemples damunt senyalats.
Siga com siga, se consideren correctes tant les formes clàssiques com les generals de
l’artícul masculí, en qualsevol situació d’us de l’idioma.126
125
Notem que en estes expressions, conservades intactes des de la llengua clàssica, no es practica la
contracció per + el/lo = pel (que donaria pel matí, pel mig, formes també correctes). Açò sugerix
que la generalisació de la contracció per + el > pel és relativament moderna, en comparació en les
més antigues a + el > al o de + el > del.
126
En la vila de Tàrbena, repoblada en mallorquins en el sigle XVII, s’usen encara les formes
balears de l’artícul: es, sa per al singular (es pa, sa cosa) i es, ses per al plural; es pans, ses coses.
Per una atra banda, en el valencià més meridional, els artículs els, les del plural se confonen en es:
es flares, es neus, en lloc de els flares, les neus. Fòra dels àmbits més locals, han d’usar-se les
formes generals del valencià.
-219-
Eixemples d’us de les diferents formes de l’artícul definit masculí:
Singular
Plural
Forma clàssica
lo pare
los hòmens
Forma general actual
el pare
els hòmens
Forma apostrofada
l’home
-
Formes contractes
al pare
als hòmens
del pare
dels hòmens
pel pare
pels hòmens
cal pare
cals hòmens
Eixemples d’us de les diferents formes de l’artícul definit femení:
Forma general
Singular
Plural
la mare
les dònes
les hortes
Forma apostrofada
l’horta
-
12.4.2. Us de l’artícul definit i de l’artícul indefinit
12.4.2.1. Funció identificadora i funció classificadora
L’artícul definit (el/lo, la, els/los, les) acompanya a un objecte concret que ve
determinat de manera unívoca pel context o la situació. Té, per tant, una funció
identificadora, puix el seu us junt al substantiu indica que l’emissor ya ha mencionat
prèviament l’objecte en el seu discurs o be que el receptor coneix la seua existència:
Agarra el rellonge.
La yaya no vol que vages.
Si l’objecte apareix per primera volta en el context, per contra, s’usa l’artícul indefinit
(un, una, uns, unes) que actua com a presentador de l’objecte, el qual no és conegut o
no ha segut mencionat prèviament en el discurs:
Ahir entraren en casa unes palometes [...] Les palometes tenien uns colors que
mai havia vist.
-220-
He ficat la roba en la llavadora (la que ya coneixem i tenim en casa) pero
Vullc comprar-me una llavadora (una nova llavadora que encara no
coneixem).
L’us de un, una, uns, unes requerix, no obstant, que l’objecte siga contable o puga
convertir-se en contable. De fet, en est últim cas té l’efecte de singularisar un objecte
o porció d’entre tots els de la seua classe o concepte:
En Espadà es respira un aire molt pur.
En referents únics i en referents genèrics (referits al conjunt de tota una classe) s’usa
l’artícul definit:
El gos és el millor amic de l’home.
La valeriana és molt bona per a dormir be.
El sol està en el periodo de màxima activitat.
Si be, pot usar-se també l’indefinit en les definicions i també en les caracterisacions
de classes de substantius animades:
Una lligona és una espècie d’aixada de fulla molt ampla.
El valor és qualitat bàsica d’un militar.
Un mege es deu als seus pacients.
També s’usa l’artícul indefinit per a resaltar un fet de manera emfàtica:
Fa un fret que pela.
Fa un vent que tira de tòs.
¡Diu unes coses!
O per a expressar una cantitat aproximada:
Costava uns díhuit euros.
Farà uns vint minuts que se n’ha anat.
L’us de l’artícul definit o de l’indefinit està fixat en certes expressions i no hi ha
possibilitat de tria:
Dona’m la mà pero Tira’m una maneta (i no *Tira’m la maneta).
El nom d’artícul indefinit per a un no és arbitrari, ya que, per una banda, s’opon a
l’artícul definit el i, ademés, per una atra, pot funcionar com un quantificador
indefinit (i inclús numeral). Observem els següents casos:
-221-
- Us commutable per indefinits com algun, qualsevol o cert: Un dia
t’arrepenediràs (= Algun dia t’arrepenediràs / Qualsevol dia t’arrepenediràs);
Sé que passen les vacacions en un/cert poble de la costa, pero mai me’n
recorde del nom.
- Us correlatiu de atre: Té una casa en Elig i una atra en Alacant.
- Us com a numeral: Ya no recorde si Pep té un fill o en té dos.
12.4.2.2. Presència i absència de l’artícul
Un substantiu acompanyat d’artícul definit o indefinit denota la seua existència
concreta en l’espai o en el temps, és dir, queda actualisat. L’obligatorietat de l’artícul
depén d’una complexa combinació de factors: principalment, la classe gramatical del
substantiu, la funció sintàctica que realisa i la seua posició en relació al verp.
i. En quant a la classe a la que pertany el substantiu, podem distinguir els següents
casos:
a) La presència de l’artícul és obligatòria en els noms contables en singular (estrela,
escaló, falla, alfàbega, billet, pereta...) quan realisen una funció sintàctica
argumental: subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de
règim i complement agent, ademés de l’atribut de les oracions copulatives. Aixina,
en els següents eixemples l’omissió de l’artícul no seria possible:
Han dut el / un llibre.
El / un chiquet no parava de plorar.
Li botà fòc a la / una falla.
b) És generalment necessària la presència d’artícul en els noms que indiquen un
efecte o un resultat d’una acció (per eixemple: llavat<llavar, jurament<jurar,
actuació<actuar, presentació<presentar, treta<traure, espionage<espiar) si fan
una funció argumental:
Vérem la presentació del llibre.
Convidaren a la presidenta a fer la treta d’honor en el partit.
El jurat donà un huit a l’actuació.
No obstant, el valor abstracte d’estos noms derivat de la seua relació en les
accions els permet certs usos sense artícul:
L’acusaren d’espionage.
-222-
c) Finalment, la necessitat de l’artícul és menor en els noms abstractes (vellea, amor,
justícia...), en els noms contables en plural (billets, colps, punyades, endívies...) i
en els noms no contables (fusta, fret, aigua...). Apareixen habitualment sense
artícul en funció d’objecte directe i d’atribut i, ocasionalment, en funció de
complement de règim:
Tinc fret.
Vullc aigua.
El proveïren de fusta.
Això es verdader amor.
Precedits d’artícul indefinit els noms no contables poden passar a funcionar com a
contables: Vullc un café = una tassa de café; Demaní una cervesa = una botella
de cervesa.
ii. Si el sintagma nominal precedix al verp i realisa una funció argumental, la
presència de l’artícul és obligatòria, inclús si el nom és abstracte, no contable o
contable plural:
Els damnificats per la riuada reclamen justícia. / La justícia funciona de
manera llenta (nom abstracte).
Necessite respirar aire pur. / L’aire està molt contaminat (nom no contable).
Habitualment acodixen al local hòmens fadrins. / Uns hòmens fadrins
entraren al local buscant parella (nom contable plural).
Aplegaven coches contínuament. / Els coches aplegaven contínuament (nom
contable plural).
Les excepcions s’ajusten als següents casos:
a) Són refrans, proverbis o pertanyen al registre periodístic: Terroriste detengut en
Valéncia.
b) Són enumeracions de classes, be contrastades (Fòc i aigua són incompatibles), be
complementàries, que denoten conjuntament la totalitat de la categoria: Gatets i
gossets volen dir la seua (= tots volen dir la seua); Hòmens i dònes
mamprengueren a plorar.
c) El nom està realçat emfàticament com a foc de contrast (vore epígraf 9.6.3):
CAFÉ i no suc prenc per a desdejunar.
-223-
iii. Els noms contables en plural són els que millor mostren el contrast de valors entre
la presència de l’artícul definit, la presència de l’indefinit i l’absència d’artícul:
a) si no acompanyem el nom en cap de determinant, nos referim al conjunt de la
classe, no a uns elements concrets de la categoria: A la meua paradeta de llepolies
venen normalment chiquets (i no, adults).
b) si acompanyem el nom en l’artícul indefinit, nos referim a uns individus concrets,
encara que no específics: A la meua paradeta de llepolies venen totes les
vesprades uns chiquets i em compren dos paquets de cromos (són uns chiquets
concrets, encara que no identificables per l’oyent, que no sap quins són).
c) finalment, si acompanyem el nom en l’artícul definit, nos referim a uns individus
concrets i específics, identificables per part de l’oyent: El meu home i yo mai
deixem als chiquets baixar a soles a la paradeta de llepolies (són els fills de
l’emissor).
En general, quan no es pensa en un objecte específic, sino en el concepte o essència
de lo nomenat o en el conjunt de la classe designada, el substantiu apareix sense
artícul. No duen artícul els noms contables singulars quan, conjuntament en el verp,
expressen una situació culturalment fixada o estereotipada, com s’observa en els
eixemples següents:
Està buscant faena.
Ya tinc llavaplats.
Per fi ha trobat nóvio.
Ya va a escola.
Comparem els següents casos, en artícul i sense ell, per a mostrar el matís
generalisador o singularisador de la seua absència o presència:
Va sempre en falda. / Hui du una falda. / Hui du la falda que li regalares.
Tu tens gos i yo tinc gat. / Tinc un gat negre. / El gat està ple de puces.
El sopar està en taula. / Tinc una taula que no gaste. / Les claus estan en la
taula.
Oferixen sòu, casa i coche. / Tinc una casa en Moixent. / He netejat la casa.
Busque criat. / Ha contractat un criat. / Ha despachat al seu criat
El decret està pendent de la firma d’alcaldia. / El decret està pendent de la
firma d’una alcaldia poc procliu als gasts innecessaris. / El decret està
pendent de la firma de l’alcaldia de Benicolet.
-224-
iv. La necessitat de l’artícul ve determinada ademés per uns atres factors:
a) La naturalea semàntica del verp de l’enunciat influïx en l’us de l’artícul si el nom
fa una funció argumental. Per eixemple, els verps d’afecció síquica o física
exigixen la determinació del subjecte: M’agrada la llimonada; Me fan mal les
cames.
I el contengut semàntic de verps com dominar, devorar o empapussar necessita
aplicar-se a elements prèviament individualisats, és dir, actualisats per mig de
l’artícul: Domina perfectament l’oratòria; Devora les noveles negres; Fart de
tant de bregar, li empapussà les sopetes al chiquet.
b) En canvi, els substantius que indiquen el nom d’assignatures, estudis, idiomes i
professions normalment no porten artícul:127 Sap anglés; Estudia arquitectura; És
mege.
c) Han de dur artícul els noms que funcionen com a objecte directe (encara que
siguen abstractes, no contables o contables plurals) quan van modificats per un
adjectiu calificatiu, principalment si indica valoració: Fa fret - Fa un fret terrible;
Impongué justícia / Impongué una implacable justícia. No obstant, la modificació
del substantiu per part d’un adjectiu relacional o classificador (vore epígraf
10.5.2.2) no comporta l’obligatorietat de l’artícul: Menjà carn / Menjà una carn
molt bona / Menjà carn bovina.
d) Els noms introduïts per les preposicions de, en, per a i sense no solen dur artícul
quan el sintagma preposicional funciona com si fora un adjectiu relacional o
classificador, delimitant el significat del núcleu substantiu: Taula de metal
(=Taula metàlica); Mal de pancha; Películes per a chiquets (=Películes
infantils); Habitació sense finestres.
v. No contrastant, en algun cas la presència o absència de l’artícul no varia
pràcticament el significat:
Tinc grans esperances posades en tu. / Tinc unes grans esperances posades en
tu.
Les reivindicacions quedaren en segon pla. / Les reivindicacions quedaren en
un segon pla.
En este sentit, la casuística és molt variada, per lo que només donarem ací certes
recomanacions bàsiques en aquells casos que puguen presentar dubtes de manera més
freqüent i que es descriuen en els apartats següents.
127
No obstant, d’acort en lo expost en el punt 2, sí en duran si precedixen al verp: L’arquitectura és
molt difícil; L’anglés s’estudia des de Primària en les escoles valencianes...
-225-
vi. Davant dels noms dels dies de la semana, en tant que substantius, s’usa
habitualment l’artícul, pero este tendix a ometre’s quan s’utilisen més aïna com un
adverbi de temps (senyalant l’immediatea del dia al qual fem referència), en un us
anàlec al d’uns atres adverbis de temps com hui o demà:
Dimecres acabarem de compactar l’arena i dijous asfaltarem.
Dissabte de matí aniré a la plaça Redona.
Comparem en:
Hui acabarem de compactar l’arena i demà asfaltarem.
Demà de matí aniré a la plaça Redona.
No obstant, també és possible en estos casos l’us de l’artícul:
Aniré a la plaça Redona el dissabte (= este dissabte, i no un atre).
Sol ometre’s també l’artícul si el nom del dia de la semana va darrere de preposició:
Qui en dimarts se casa, en dumenge es penja.
Enguany Sant Josep cau en dissabte.
En canvi, no és correcte ometre l’artícul en qualsevol atre cas, com quan el dia en
qüestió ve explicitat per un adjectiu o per la sifra corresponent del calendari o quan
volem indicar periodicitat:
El dissabte 25 faré xixanta anys.
En la reunió del dijous passat prenguérem molts acorts.
Les classes seran els dimarts i els dimecres de huit a dèu.
El conte del dumenge fon una publicació de gran popularitat.
vii. En els mesos de l’any l’artícul habitualment s’omet, encara que en certes frases
del camp, referides a fets meteorològics, l’artícul s’usa a voltes:
Vingué al món en giner.
Enguany agarre les vacacions en setembre.
Febrer és el més més curt.
Estic ací des de maig.
En abril (o A l’abril, Per l’abril) cada gota val per mil.
El març enganyà a sa mare / Lo març va gelar a sa mare.
-226-
viii. Tampoc solen dur artícul els noms de festivitats usats com a indicadors
temporals, és dir, quan indiquen el periodo en el qual té lloc la festa:
Ya estem en Falles.
Per Nadal coques i per Sant Joan bacores.
Enguany Pasqua serà a finals de març.
Pero direm, per eixemple, M’encanten els Nadals, perque ací Nadals fa referència a
la celebració, més que al temps en el qual transcorre la festa; direm, igualment, el
Corpus i l’Ascensió, en artícul, per tractar-se de dies concrets.
ix. No solen portar tampoc artícul les sifres que indiquen anys:
23 de giner de 2007
Naixquí en 1976.
Les previsions econòmiques per a 2012 són catastròfiques.
x. Si els substantius d’una enumeració són concebuts com una unitat conceptual,
l’artícul a soles és obligatori davant del primer dels noms:
Els estatuts i ordenances de la comunitat de regants s’aprovaren en el sigle
XVII.
xi. És molt comú en el llenguage periodístic que, per referència metonímica a un
organisme o institució (per mig del topònim, del nom del lloc a on està la sèu o per un
acotament del nom del propi organisme), un substantiu comú s’utilise sense artícul,
en un us pròxim al del nom propi:
Zarzuela desment la notícia (referint-se al palau de la Zarzuela, residència dels
reis d’Espanya).
Educació es reunirà despusdemà en els sindicats (referint-se a la Conselleria
d’Educació).
L’omissió de l’artícul en estos casos, si be facilita una major economia i dinamisme
del llenguage, ha de restringir-se a àmbits de comunicació professionals, corporatius
o específics, principalment si es manté íntegra la denominació de l’organisme o
institució, sense acurtament. Fòra d’estos àmbits no són recomanables enunciats com
els següents:
-227-
Rectorat ha prohibit la manifestació en lloc de El Rectorat ha prohibit la
manifestació.
L’expulsió de l’alumne fon aprovada per Junta de Professors en lloc de
L’expulsió de l’alumne fon aprovada per la Junta de Professors.
El presupost és fictici perque no fon ratificat en Junta de Govern en lloc de El
presupost és fictici perque no fon ratificat en la Junta de Govern.
Diputació reurbanisa la travessia de Macastre en lloc de La Diputació
reurbanisa la travessia de Macastre.
Este fenomen està estenent-se a uns atres contexts administratius i tècnics:
Esta senyalisació no s’ajusta a normativa (en lloc de la forma recomanable: a
la normativa).
Adjunte informe de visita i calendari d’actuacions (en lloc de la forma
recomanable: l’informe de visita i el calendari...).
xii. Davant del quantificador atre/atres s’usa l’artícul definit el/la/els/les quan
l’element denotat pel quantificador és específic (No vullc estes, vullc les atres ulleres)
i s’usa l’artícul indefinit quan no ho és (Vullc un atre gavinet –qualsevol net– perque
este se m’ha caigut a terra). En est últim cas l’artícul indefinit remarca el sentit de
repetició respecte a una persona o cosa mencionada en anterioritat o que queda
sobreentesa:
Vullc una atra orchata (ya me n’he pres una).
Demà anirem a un atre banc (ya havem anat prèviament a un banc).
Una atra volta ho provarem (perque esta volta havem provat una cosa
distinta).
Per una atra part, s’ha de tindre en conte...
No obstant, l’artícul pot ometre’s quan no hi ha en l’enunciat un sentit clar de
repetició dins d’una série, puix llavors atre/atres atribuïx al substantiu al qual
acompanya la qualitat de “distint, diferenciat, únic”:
No vol atre consell que el de sa mare (= a soles vol el consell de sa mare).
No menja atra cosa que peix i verdura (=a soles menja peix i verdura).
Quan atre/atres funciona com a pronom, l’artícul ha d’utilisar-se sempre:128
128
Per a un us més detallat de l’artícul indefinit en relació a atre, vore 14.3.2.3.
-228-
Se m’han trencat les ulleres, pero en tinc unes atres.
Preguntàrem ad aquell home perque no n’hi havia un atre.
Uns aplegàrem a temps, pero uns atres ho feren quan estàvem acabant.
Yo diguí que sí, pero uns atres opinaven que no.
12.4.2.3. L’artícul i els noms propis
i. A banda dels artículs personals, que s’estudien en un atre apartat, els artículs
definits o indefinits no s’usen davant de noms propis de persona:129
Donís és molt amable.
Estos pasticets els ha duts Ampar.
S’exceptuen alguns casos:
- Quan s’afigen al nom adjectius o uns atres complements restrictius: Este no és
el Chimo que yo coneixia. És el Vinatea dels nostres dies. L’Einstein valencià.
El gran Houdini.
- Si funcionen com a quantificadors: Hi ha un Lleonart en la llista d’alumnes.
- Davant de noms o llinages en sentit genèric: Felicitats a totes les Pilars. Els
Habsburcs i els Borbons. Els Jofrens. Els Vivons.
ii. En els topònims la casuística és diversa i, en molts casos, establida per la tradició:
- Determinats noms propis geogràfics, com les mars, els rius, les serres, les
montanyes, els archipèlecs..., van necessàriament acompanyats d’artícul quan
s’omet el nom genèric de l’accident geogràfic en qüestió:
la mar Mediterrànea > la Mediterrànea
el riu Millars > el Millars
el cim / pic de Penyagolosa > el Penyagolosa
la serra Calderona > la Calderona
les illes Columbretes > les Columbretes
129
En el llenguage coloquial i sobretot en l’àmbit familiar, l’artícul definit pot aparéixer davant de
noms de pila de persones en parentiu o relació molt intensa. Si no es dona esta relació o parentiu no
s’utilisa i, si es fa, té un valor despectiu.
-229-
- En el cas de les comarques i parages no es produïx una omissió de l’accident
geogràfic, sino que simplement s’usa l’artícul que correspon al gènero i
número del substantiu que conforma el topònim:130
el Maestrat
el Racó d’Ademús
els Ports
la Tinença de Benifassà
la Costera
la Vall dels Alcalans
la Vega Baixa
les Valls de Segó
- En el cas de les poblacions, majoritàriament van sense artícul, pero en certes
ocasions l’artícul forma part del nom. Llavors, recordem que l’artícul inicial
s’ha d’escriure obligatòriament en mayúscula, puix és part del nom propi
oficial de la població, en el qual constituïx una expressió unitària lexicalisada:
Peníscola
Ademús
Oliva
Monòver
Pero:
La Jana
L’Alcora
La Yessa
La Granja de la Costera
El Fondó dels Flares
Els Poblets
130
Com l’us de l’artícul en estos casos se troba pròxim al de la lexicalisació que es produïx en els
noms de poblacions, no és estrany que l’artícul de les comarques se veja escrit en mayúscules en
l’interior d’una frase: Tenim una casa de camp en La Safor. Açò no és recomanable, i s’ha d’evitar
especialment quan el nom de la comarca o parage forma part d’un atre nom propi: Albalat de la
Ribera, Ares del Maestrat, Simat de la Valldigna.
-230-
El Caire
L’Havana
La Meca
Notem que en est últim cas les contraccions al, del, pel no es donen davant del
nom d’una localitat, pel motiu expressat (encara que en la cadena fònica
puguen arribar a produir-se a nivell oral):
Serà millor que anem a El Saler.
L’ordenança ha segut aprovada per l’ajuntament d’Els Poblets.
L’antiga carretera nacional passa per El Verger.
- Els països, regions, illes, etc. no solen dur artícul:
Suècia
Escòcia
Baviera
Tabarca
No obstant, sí poden anar en artícul quan la denominació és en plural o
composta:
els Estats Units
la República Dominicana
els Països Baixos
En la llengua antiga, per contra, era molt comú que els països, regions i inclús
alguns continents s’introduïren en artícul: la França, l’Alemanya, l’Àfrica, etc.
Est us se manté, alternant en l’absència d’artícul, només en el nom de certs
països, com ara Argentina, Brasil, Canadà, Congo, China, Equador, Índia,
Japó, Líban, Marroc, Perú, Uruguai... els quals també solen nomenar-se,
respectivament, l’Argentina, el Brasil, el Canadà, el Congo, la China,
l’Equador, l’Índia, el Japó, el Líban, el Marroc, el Perú, l’Uruguai... Només
en els pocs casos en que l’artícul forma part indivisible i no omissible del nom
oficialment aprovat (com El Salvador, La Rioja i pocs més) este s’escriu en
mayúscules.
Com en el cas dels noms de persona, els noms propis geogràfics porten artícul quan
se’ls afigen complements restrictius o adjectius:
la Valéncia migeval
-231-
l’Alacant que yo coneguí
l’Àfrica subsahariana
la Rússia dels sars
12.4.2.4. La funció transpositora de l’artícul definit
Ademés de les funcions descrites, l’artícul definit el/la/els/les presenta una funció
transpositora, puix té la propietat de substantivar qualsevol classe de paraula o de
seqüència:
- Adjectiu: el roïn, la simpàtica, els educats, les primeres.
- Verp: el menjar be.
- Adverbi: l’ahir, el demà.
- Preposició: els pros i les contres.
- Conjunció: Guarda’t els peros per a una atra ocasió.
- Sintagma preposicional: la de la porta d’enfront.
- Oració: Me preocupa el que treballes tant.
Esta funció és compartida en l’artícul neutre, si be en el cas de l’artícul definit ve
determinada a sovint per l’elipsis d’un substantiu, mentres que la substantivació de
l’artícul neutre és d’una atra naturalea (vore apartat 12.5.2):
el (chiquet) roïn
la (bresquilla) que tu vullgues
els (hòmens) que tu pensaves
Sobre l’us de l’artícul davant de verps i oracions subordinades han de realisar-se les
observacions següents:
i. S’usa l’artícul definit davant de l’infinitiu si este està prèviament lexicalisat com a
substantiu:
El saber no ocupa lloc.
Els cantars més valencians són les albades i el cant d’estil.
El malestar de la gent era comprensible.
Me preocupa molt qué nos depararà el pervindre.
-232-
També és possible l’us de l’artícul en infinitius no lexicalisats, especialment en verps
d’acontenyiment, aparició o canvi d’estat, com ara nàixer, caure, aplegar, entrar...:
L’aplegar tart el salvà; El caure be és molt important en el bot de trampolí.
L’artícul o un atre determinant resulta necessari quan l’infinitiu du com a
complement un sintagma preposicional que indica l’agent de l’acció: El/Aquell
gemecar del chiquet el posà nerviós; Escoltava alegrement el/eixe riure continu de
son germà.
L’artícul també pot acompanyar les oracions subordinades substantives:
Me preocupa el que treballes tant.
El que t’haja perdonat no vol dir que s’haja oblidat de l’assunt.131
ii. Si l’antecedent d’una oració relativa se suprimix, l’oració subordinada se
substantiva mantenint l’artícul davant del relatiu:
Podeu emportar-vos les que vullgau.
El relatiu qui, no obstant, conté implícit l’antecedent (=“la persona que”) i no precisa
d’artícul:
Qui no vullga pols, que no vaja a l’era.
En esta funció el relatiu qui és equivalent a el que / la que / els que / les que:
Els que no es queixen ara, que callen per a sempre / Qui no es queixe ara...
La que s’ho sàpia, que responga / Qui s’ho sàpia...
Encara que no tan freqüents en el valencià actual, són també correctes les formes el
qui / la qui / els qui / les qui, ben usuals en la llengua antiga:
Els qui no es queixen ara...
La qui s’ho sàpia...
131
En conte de l’artícul és possible la fòrmula El fet (de) que anteposta a l’oració subordinada: El
fet (de) que t’haja perdonat... > El (fet) que t’haja perdonat... > El que t’haja perdonat... També és
possible esta fòrmula com a alternativa a l’artícul davant de l’infinitiu quan este conserva el valor
verbal: L’aplegar tart el salvà / El fet d’aplegar tart el salvà. El valor verbal d’una construcció
d’infinitiu se reconeix pel fet de que admet l’alternança en l’infinitiu compost: L’aplegar tart el
salvà / L’haver aplegat tart el salvà. En canvi, quan l’infinitiu va complementat per un adjectiu o
per una oració de relatiu té valor nominal i la construcció alternativa El fet (de) que no és possible:
L’horrible gemecar l’aborronà (correcte) -*El fet d’horrible gemecar l’aborronà (incorrecte).
-233-
iii. En les oracions adjectives el relatiu du o no preposició segons la funció que
realisa dins de l'oració subordinada: L'home en el que parlí ahir era mon tio. Si el
relatiu va acompanyat per les preposicions a, de, en i per l’artícul pot mencionar-se o
ometre’s:
L’informe a que fa menció... / al que fa menció...
Els problemes a que nos havem referit... / als que nos havem referit...
L’assunt de que parlàvem fa un moment... / del que parlàvem fa un moment...
La data en que este decret entrà en vigor... / en la que este decret entrà en
vigor...
L’arma en que es cometé el crim... / en la que es cometé el crim...
Els recursos econòmics en que conta per a sobreviure... / en els que conta per
a sobreviure...
Les situacions difícils per que ha travessat... / per les que ha travessat...
El motiu per que vol tornar a Valéncia... / pel que vol tornar a Valéncia...
En estos casos és recomanable ometre l’artícul per economia del llenguage i per ser
una pràctica més acostada a la llengua clàssica, sempre que no obligue a redaccions
forçades o malsonants. Tinga’s en conte en este sentit que:
- En oracions explicatives –que van sempre entre comes– sempre s’usa artícul:
La manifestació, en la que participaren més de centmil persones, discorregué
sense ningun incident (i no *La manifestació, en que participaren...).
- Si l’antecedent és humà, també s’usa necessàriament l’artícul: La dòna a la
que ame (o La dòna a qui ame; pero no *La dòna a que ame).
- Si la subordinada és negativa, l’omissió de l’artícul sona forçada en ocasions:
La caiguda del preu de la taronja és una qüestió de la que no s’ha parlat (i no
*...una qüestió de que no s’ha parlat).
- En oracions emfàtiques de relatiu és necessari també l’artícul: En això és en lo
que volia insistir (i no *...en que volia insistir).
- Si l’antecedent no és explícit (subordinades de relatiu en funció substantiva),
l’artícul tampoc pot ometre’s:
A la que et diguí, presta-li més atenció.
Triàrem als que s’ho mereixien.
En lo que portes fet, no cal que treballes més.
Això devia resoldre’s pels que tenien responsabilitat en la qüestió.
-234-
- Darrere de preposicions distintes a a, de, en, per (com ara des de, entre, cap a,
per a, sense, sobre...), si be en la llengua antiga es donaven també casos
d’omissió, en la llengua actual s’usa sempre l’artícul:
L’examen per al que solicite una revisió és... (i no *L’examen per a que
solicite...).
Valéncia ha contat històricament en grans poetes, entre els que es troben... (i
no *entre que es troben...).
Notem que en totes les situacions anteriors (vore capítul 17), tant si s’usa artícul com
si no s’usa, les construccions [preposició (+ artícul) + que] són intercanviables per la
construcció [preposició + artícul + qual/s], a excepció de les oracions emfàtiques i
dels casos en que l’antecedent no és explícit:
L’informe al qual fa referència... (equivalent a L’informe a que / al que fa
referència...).
Les situacions per les quals ha travessat... (equivalent a Les situacions per que
/ per les que ha travessat...).
La dòna a la qual ame... (equivalent a La dòna a qui / a la que ame...).
És una qüestió de la qual no s’ha parlat (equivalent a És una qüestió de la que
no s’ha parlat).
L’examen per al qual solicite... (equivalent a L’examen per al que solicite...).
No obstant, se tracta d’una construcció pròpia de registres formals, que no sol donarse en situacions més informals d’us de l’idioma.
12.4.2.5. La funció transpositora i pronominal de l’artícul indefinit
L’artícul indefinit un/una/uns/unes presenta també funcions substantivadores
anàlogues a les del definit, en una distribució d’usos d’u i atre d’acort en les
respectives funcions classificadora i identificativa ya descrites:
- Adjectiu: un roïn, una inepta, uns dolços, unes lleges.
- Verp: Un ¡calla! ben dit quan toca pot estalviar molts problemes; és un dir.
- Adverbi: un hui, un demà.
- Preposició: uns pros i unes contres.
- Conjunció: no podràs posar ni un pero a la meua proposta.
- Sintagma preposicional: una de l’atra classe.
-235-
- Oració: uns que vingueren.
Ha d’advertir-se que la forma masculina singular un pren generalment la forma u132
quan el núcleu del sintagma nominal no apareix. Este fenomen comprén també els
casos en que u/un (i els seus derivats, com vintiú/vintiun, huitantaú/huitantaun)
funcionen com a pronom indefinit o numeral i els casos en que u apareix pospost al
substantiu, en aposició (És el número u):133
L’anterior regla determina que ha d’usar-se u (i derivats) i no un en les següents
condicions:
- Quan funciona com a pronom indefinit, la forma és sempre u:
U ya no sap qué fer.
Terroristes i assessins, tot és u.
A cada u lo d’ell.
Cada u d’ells té una opinió diferent.
U per u
L’u i l’atre / la u i l’atre134
U qualsevol
- Notem que en el cas de que introduïxca una construcció partitiva per mig de la
preposició de o si va complementat per una oració relativa, la forma és també
u:
U de l’atra classe (i no *un de l’atra classe)
U d’ells (i no *un d’ells)
U de tants (i no *un de tants)
U que vingué (i no *un que vingué)
132
Se tracta d’un fenomen anàlec al que es produïx en les paraules be/ben (ben fet / fer-ho be) i
bo/bon (bon home / home bo).
133
Esta regla és constant en el valencià escrit fins al sigle XX i en l’oral fins als nostres dies en els
parlants més purs, i deu conservar-se a pesar de l’influència recent del català, que presenten en est
aspecte uns usos distints al del valencià.
134
Junt a l’expressió l’u i l’atre el valencià coneix també la variant la u i l’atre aplicada a dos
elements masculins. Abdós formes són correctes. Igualment, l’u a l’atre i la u a l’atre. De fet, en la
llengua clàssica era habitual el gènero femení de l’indefinit en les construccions recíproques i
distributives: “E lo duch de Sinòpoli tenia la un cap de la ala, e lo duch de Pera tenia l’altre. E lo
capità anava adés a la un cap, adés era al altre” (Tirant lo Blanch, cap. 155).
-236-
- Igualment, quan s’usa com a numeral, si actua com a pronom (i per tant, el
núcleu nominal no apareix explícit) o si s’usa en aposició al substantiu, pren la
forma u (i derivats):
Hem de prendre el setantaú.
Escomence les vacacions l’u de setembre.
Dos per u són dos.
Entreu d’u en u.
L’u i dotze és l’estil de cant que més m’agrada.
El Valéncia Bàsquet ha guanyat norantaú a setantasset.
L’Elig guanya u a tres.
¿N’arriben u o dos?
U de cada cinc tornen.
U dels seus ajudants era albanés i els atres dos eren grecs.
Rebé tres tirs: u en la cama dreta i dos en l’esquerra.
Sempre ha volgut ser el número u.
Vixc en la porta vintiú.
Només s’utilisa un (i derivats) quan el numeral precedix al núcleu del sintagma
nominal:
Ha complit trentaun anys.
Yo tinc un fill i dos filles.
- S’ha de distinguir, no obstant, el distint funcionament del un artícul indefinit i
el u pronom:
En la película ya han mort a un roïn pero encara en queda un atre (artícul).
Té dos fills, u roïn i l’atre boníssim (pronom).
- Notem també que, quan s’usa el pronom ne en funció partitiva, un, siga
indefinit o numeral, queda desproveït del núcleu del sintagma nominal, el qual
se sobreentén. Segons la regla general, adopta igualment la forma u d’acort en
l’us del valencià clàssic i modern, si be a nivell dialectal pot haver vacilació
entre u i un:
-237-
Dona-li’n u (preferible a Dona-li’n un).
A soles ne vullgué u (preferible a A soles ne vullgué un).
Yo en vaig vore u (preferible a Yo en vaig vore un).
Me’n queden dos de verts i u de roig (preferible a Me’n queden dos de verts i
un de roig).
“Be saps que n’ha encontrat u en lo jaç a on dorm el gos” (El Virgo de
Viçanteta, Josep Bernat i Baldoví).
“...prengueren-ne u e donaren-lo al Capità” (Tirant lo Blanch, Joanot
Martorell).
12.5. L’ARTÍCUL NEUTRE
12.5.1. Caracterisació
La forma única de l’artícul neutre en valencià és lo, la qual és invariable, puix no
forma contracció en les preposicions a, de o per i tampoc s’apostrofa davant de vocal:
A lo comentat per Rafel, afigc una observació.
De lo que haveu dut ací, casi tot aprofita.
No havem pogut acabar per lo que ya saps.
Lo únic que vullc és eixir.
Lo estrany és que ningú protestà.
Actuarem segons lo establit en els estatuts.
Esta forma ha generat i continua generant certa controvèrsia entre els gramàtics; no
sols en quant a la seua condició gramatical (artícul o pronom) o la seua caracterisació
com a “neutre”, sino també respecte a la “correcció” o “incorrecció” del seu us en el
nostre idioma.135
135
Qualsevol valenciaparlant actual diferencia entre el que passa, la que passa i lo que passa.
L’artícul neutre lo, ademés d’estar present en el nostre idioma des de temps antics, té un alt
rendiment perque aporta uns matisos i sentits necessaris, que tot parlant competent en la llengua
valenciana és capaç de distinguir. Ademés, l’existència d’un artícul lo específic per al neutre és
coherent en uns atres aspectes del sistema llingüístic valencià, que també reconeix la categoria
neutra en els pronoms personals (ho) i en els demostratius (açò, això, allò).
Condenar per motius extrallingüístics est us absolutament generalisat de l’artícul lo empobrix,
despersonalisa i desestructura la gramàtica del nostre idioma, ademés d’introduir solucions
artificioses que fomenten el dubte, el prejuí i l’inseguritat llingüística en el parlant natiu i desgasten
-238-
Sol classificar-se com a artícul atenent a la seua funció transpositora substantiva
davant d’adjectius (Lo estrany), participis de verps transitius (M’aferme en lo dit; Tot
lo estudiat fins ara no t’aprofitarà per a res), adverbis (Lo llunt que està), sintagmes
preposicionals (He resolt ya lo de les factures), possessius, ordinals i certs indefinits
(Dona’m lo meu; Açò és lo primer i lo demés és secundari) i oracions (No entenc lo
que diu), propietat que és compartida per l’artícul definit.
La diferència entre l’artícul definit i el neutre en esta funció substantivisadora és que
mentres l’artícul definit denota referents discrets136 o concrets en uns llímits definits,
l’artícul neutre remet a referents no concrets, sense llímits, lo que li otorga un valor
general:137
lo roïn (tot allò que és roïn) / el roïn (l’objecte o individu roïn).
Note’s que en la substantivació de complements nominals (adjectius, sintagmes
preposicionals, oracions relatives...) per mig de l’artícul definit és possible
sobreentendre o recuperar un núcleu substantiu del context verbal o discursiu
(M’agraden el rellonge roig i el [rellonge] blau; El [senyor] del bigot és son pare;
La [chica] que du la falda roja és ma germana), com s’ha explicat en 12.4.2.4, pero
açò no és possible en la substantivació per mig de l’artícul neutre.
Distinguim tres funcions fonamentals de lo:
a) Individualisar una característica o aspecte general d’un objecte, concepte o entitat
no humana:
Lo bo de viure en Alacant és que la ciutat oferix tots els servicis.
Lo curiós del cas és que el felicitaren a pesar de la seua negligència.
Resumiren lo (més) destacat de la jornada.
l’esforç d’aprenentage dels nous parlants en lloc de focalisar-lo en aspectes més bàsics i necessaris
de la gramàtica.
136
Pot vore’s Otheguy, R., “A semantic analysis of the difference between el/la and lo”, en M.
Suñer (dir.), Contemporary Studies in Romance Linguistics, Washington, Georgetown U. P.,
pàgines 249 i 250.
137
En alguns casos de substantivació és indistint l’us de lo neutre o el definit, especialment si
l’adjectiu en qüestió coneix un nom abstracte equivalent: lo absurt / l’absurt de la seua actuació
(comparar en l’absurditat de la seua actuació). Esta substantivació de valor generalisador abstracte
ha donat lloc a certes lexicalisacions en les que s’usa l’artícul definit: M’agrada més el dolç que el
salat; Ves sempre al recte i aplegaràs; El mal és que açò no té solució.
Per la seua banda, els participis presenten una doble naturalea: per la seua caent adjectival admeten
fàcilment la substantivació; per la seua caent verbal d’aspecte perfectiu favorixen una interpretació
pròxima als substantius contables en llímits concrets, motiu pel qual no són estranys els casos
lexicalisats de substantivació per mig de l’artícul definit: el sembrat, el regat, el plogut, el banyat, el
podrit.
-239-
b) Resaltar emfàticament una propietat o qualitat concreta:
És sorprenent lo dura que és esta faena.
c) Indicar cantitat:
No treballa lo suficient.
No estudia lo necessari.
Fa lo just per a aprovar.
Encara que en valencià no existixen substantius de gènero neutre, tal calificatiu per a
l’artícul ve donat per la seua correspondència directa en els demostratius neutres açò,
això i allò (que, junt al pronom ho, són les úniques formes que presenten verdader
gènero neutre en llengua valenciana):
Este / Eixe / Aquell que és menut
→
el menut
Esta / Eixa / Aquella que és menuda →
la menuda
Açò / Això / Allò que és menut
lo menut
Porta el nou
→
Porta’l
Porta la nova
→
Porta-la
Porta lo nou
→
Porta-ho
→
12.5.2. Usos de l’artícul neutre
Segons havem indicat adés, l’artícul neutre lo apareix acompanyant a:
- Adjectius calificatius: lo gran, lo chicotet, lo vert, lo roig.
- Alguns determinants: possessius (lo meu), ordinals (lo primer) i certs
indefinits: lo u, lo atre, lo demés.
- Els relatius qual i que: lo qual, lo que.
- Determinats adverbis: lo be, lo manco, lo suficientment...
- Sintagmes preposicionals: lo de sempre, lo de l’atre dia.
- Participis de verps que admeten us transitiu: lo netejat ahir.
Per contra, no pot acompanyar mai a formes verbals personals, infinitius, gerundis,
demostratius o numerals cardinals.
Darrere de l’artícul lo el gènero queda neutralisat i es presenta en la forma no
marcada del masculí singular:
-240-
No és lo mateix dir volta que vegada.
Busquem clients atrets per lo diferent.
Sempre li agrada defendre lo seu.
Únicament en les construccions emfàtiques en lo quantificador l’adjectiu concorda en
gènero i número en el subjecte:
Explica-li a Cento lo difícils que són eixos eixercicis.
Me sorprén lo arriscades que són les teues amigues.
Els diferents usos de l’artícul neutre lo en valencià es resumixen en la taula
següent:138
Funció
Substantivador
d’adjectius
calificatius
Construcció
lo + (adverbi) +
adjectiu
Eixemple
lo bo de viure en Alacant
lo curiós del cas
lo (més) destacat
lo dur que és el treball
lo (políticament) correcte
lo suficient
lo necessari
Substantivador de
participis
lo + participi
lo vist
lo venut
lo volgut
lo ballat
138
En valencià clàssic era general l’artícul lo en funció neutra (Tirant lo Blanch: “¿Qué és lo que
voleu?”, “estant l’emperador en lo millor de son menjar” “car si la altesa vostra fa lo contrari”,
“se abillaren lo millor que pogueren” “se n’havia a portar lo seu e lo de l’altre”; Espill: “Si lo
contrari faran”, “que tot lo meu seria seu”; Vita Christi: “natura humana ha trobat lo que
desijava”, “recordant lo que diu lo mateix propheta”, “li farà creure fermament tot lo contengut en
la ley”), el qual coincidia formalment en l’artícul definit masculí singular (“lo comte”, “lo rey”...).
Només ocasionalment, darrere de preposició acabada en vocal, el lo neutre es contraïa també en l:
“al més prest que poreu” (Tirant lo Blanch); “dar-vos-he resposta del que demanau” (Vita Christi).
En el gradual desplaçament de les formes clàssiques lo / los de l’artícul definit per les innovadores
el / els, se donà paralelament una restricció a la funció neutra de lo, una forma que, d’esta manera,
se tornà invariable (inclús en contacte en vocal) i adoptà posteriorment certs usos adicionals no
existents en la llengua clàssica, com ara l’emfàtic o el causal.
-241-
Substantivador de
possessius
lo + possessiu
Demostratiu
(substantivador de
sintagmes
preposicionals
introduïts per de i
oracions de relatiu
introduïdes per
que)
lo de
lo nostre
lo teu
¿Sabies lo d’Ampar i Quelo?
No havia sentit lo de l’accident.
És lo de sempre.
lo de que
Lo de que no vols anar és
inacceptable.
lo que
Lo que vols és impossible.
Lo que has patit me pareix
indignant.
És just lo que demanava.
Introductor d’una
oració explicativa
d’un fet ya
enunciat
lo + qual
Ha tornat a vindre, lo qual me
desagrada molt.
lo + que
Ve somrient, lo que vol dir que
ha aprovat.
Comparatiu
més / manco de lo +
participi
És més sabut de lo que
t’imagines.
a lo + adjectiu /
substantiu
Va pentinada a lo Dama d’Elig.
lo més + adjectiu / lo
millor / lo pijor
Torna lo més pronte possible /
lo més pronte que pugues.
Superlatiu
Lo millor que podies fer.
Lo pijor de tot
Superlatiu
de lo més + adjectiu / Nos ho passàrem de lo més be.
adverbi / de lo millor És de lo millor que podràs
/ de lo pijor
trobar.
-242-
Generalisador
Emfàtic
tot lo + adjectiu /
possessiu
tot lo necessari
tot lo que + verp
tot lo que vullgues
lo + adjectiu variable
de qualitats
graduables o
quantificables + que
+ verp
lo llaugeres que van
tot lo meu
lo desvanit que està
lo estirats que pareixen
lo bonica que eixia
lo + adverbi referit a lo poc que m’espenta
qualitats graduables o
lo molt que s’ha esplayat
quantificables + que
+ verp
lo be que agrana
Causal
per lo + adjectiu Li
ha
passat
per
concordat + que + destrellatada que és.
verp
de lo + adjectiu de lo trists que estaven
concordat + que +
verp
Concessiu
en lo que + verp
en lo que havies alvançat
en lo + adjectiu en lo pereosa que és
concordat / adverbi +
que + verp
lo
-243-
Locucions
a lo gran
a lo llarc
a lo manco
a lo millor
a lo que es veu
de lo contrari
en lo referent a
en lo successiu
per lo regular
per lo tant
per lo vist
per tot lo atre
tot lo més
12.6. ELS ARTÍCULS PERSONALS
En la llengua antiga els noms i els llinages de persona anaven a sovint acompanyats
d’un artícul personal, el qual no tenia per qué denotar un especial tractament de
respecte. Est us de l’artícul personal ha pervixcut en certs topònims:
Callosa d’En Sarrià
La Font d’En Carròs
Carrer de Na Jordana
Carrer d’En Llop
Carrera d’En Corts
Séquia d’En Gasch
L’artícul personal, en la llengua actual, s’usa aplicat exclusivament a noms de pila
(no a llinages, encara que estos poden acompanyar o no al nom de pila) i només com
-244-
a tractament de respecte, puix els noms propis s’usen generalment sense artícul, com
s’ha dit en 12.4.2.3.139
L’artícul personal s’escriu en mayúscula i presenta les formes En davant de noms
masculins escomençats per consonant, Na davant de noms femenins escomençats per
consonant i N’ davant de noms escomençats per vocal:
el rei En Pere
Na Clàudia Morant, Bellea del Fòc d’Alacant
N’Antoni Reig Ventura “Rovellet”: eixemple del joc més elegant a escala i
corda.
N’Amàlia Sirvent, presidenta de l’associació de veïns d’Altabix
139
Ademés d’este tractament de respecte, que és el generalisat en un nivell estàndart de l’idioma,
s’usen també:
-
Don i Donya (evolucionat de Dona), formes que antigament se reservaven a alts dignataris,
especialment d’orige aragonés i castellà, i que en l’actualitat s’usen coloquialment com a
sinònim de el senyor o la senyora: Don Josep, Donya Ampar.
-
So (evolucionat de senyor / senyora), tractament popular otorgat a persones que mereixen
especial respecte, sobretot en atenció a la seua edat o qualitats personals: So Tomàs, So
Vicenta. A diferència de En/Na/N’ i de Don/Donya, So ha d’anar introduït per l’artícul
definit si no s’utilisa el vocatiu: ¡So Nelo, vinga ací! Pero: Diga-li al So Colau que no cal
que vinga.
-245-
13. ELS DEMOSTRATIUS I ELS POSSESSIUS
13.1. ELS DEMOSTRATIUS
13.1.1. Concepte: els demostratius i la deïxis
Els demostratius són una categoria gramatical que té com a funció identificar els
elements del discurs per la seua posició respecte del parlant, el qual, d’esta manera,
orienta subjectivament l’enunciat entorn a sí mateixa.
Per eixemple, en M’encanta eixa camiseta, la que du aquell maniquí la camiseta i el
maniquí, gràcies als demostratius eixa i aquell, queden posicionats en l’espai com a
elements no pròxims al parlant, el qual els ubica subjectivament per relació a la seua
pròpia situació.140
En definitiva, els demostratius són la classe de paraules que realisen prototípicament
la funció deíctica, entenent com a tal la propietat d’establir un significat o identificar
un element per relació al parlant i a les seues circumstàncies discursives (espacials,
temporals o de persona).
A banda dels demostratius, uns atres elements poden tindre també valor deíctic. Són,
fonamentalment:
a) els possessius (Ma casa està en la plaja).
b) els pronoms personals i els morfemes verbals de temps i persona (Ahir yo estudií
en el despaig, aixina que haurà segut un atre el que s’ha deixat encesa la llum de
l’habitació).
c) determinats substantius (dreta, esquerra) i verps (anar, vindre, acostar-se,
alluntar-se...).
d) alguns adverbis de lloc (ací, ahí, allí: Està ací), de temps (ara, hui, ahir, enguany,
adés...: Ho necessite ara), de modo (Fes-ho aixina, com yo et dic) o de cantitat
(tant: No en vullc tant, lleva-me’n).
140
El caràcter subjectiu d’esta orientació queda de manifest pel fet de que l’emissor per a referir-se
a la camiseta, l’element principal que vol identificar, usa el demostratiu eixa, mentres que ampra
aquella per a referir-se al maniquí, el qual li aprofita d’orientació secundària per a ubicar la
camiseta. Per això resultaria estrany dir, al contrari, M’encanta aquella camiseta, la que du eixe
maniquí. No obstant, objectivament, la camiseta i el maniquí estan a la mateixa distància del
parlant, és dir, que l’ubicació espacial dels elements de la situació comunicativa per part del parlant
se fa de manera subjectiva.
-246-
13.1.2. Classes de deïxis
Des d’un punt de vista funcional, distinguim les següents classes de deïxis:
a) La deïxis presencial o ad oculos senyala els elements que estan a la vista en el
context extrallingüístic: Obri esta finestra, que si obris aquella no nos aplegarà
ací l’aire.
b) Per mig de la deïxis fòrica l’element deíctic remet a un atre element situat en el
context llingüístic. És anafòrica quan el deíctic reprén un element aparegut
anteriorment en el discurs, el qual se denomina antecedent (No reciclà el cartó,
sino que el llançà al contenidor orgànic); i catafòrica quan anticipa un element
que apareixerà en acabant, denominat conseqüent: Li diguí açò: que era un
egoiste; Li ho diràs a ta mare quan arribaràs a casa; Hi han diverses classes de
determinants, pero en el present capítul nos ocuparem fonamentalment d’estos
dos: demostratius i possessius.
Té funció exclusivament anafòrica (mai catafòrica) el terme dit/dita/dits/dites, que
pot aparéixer precedit d’artícul o sense ell: Aplegaren a Alcoy de nit i dormiren en
un hotel de (la) dita ciutat.
c) Una variant de la deïxis fòrica és la textual, en la que el deíctic ya no identifica un
referent en el context llingüístic, sino que remet a un determinat passage dels
discurs, presentat baix una concepció espacial (amunt, avall) o temporal
(adés/abans, en acabant/despuix).
Per a referir-nos a una part del text anterior usem els adverbis amunt, adés/abans,
mentres que, inversament, els adverbis avall i en acabant/despuix remeten a un
fragment posterior. És de notar que quan s’adopta la perspectiva espacial el
valencià aprofita els adverbis específics de moviment amunt i avall, preferibles a
dalt i baix en est us: Com havem dit més amunt, els possessius tenen cert valor
deíctic; Segons vorem més avall, el valencià fa una triple distinció de proximitat:
este, eixe i aquell.
d) En la deïxis en absència o am Phantasma141 se senyalen elements que no estan
presents en la situació discursiva, com ara en les explicacions de les direccions:
Quan passe este pany de carrer, gire a la dreta. Ahí trobarà el cine Tívoli. Com
indiquem més avall, el fet de que esta deïxis senyale objectes no presents en el
discurs la convertix en una espècie de deïxis figurada o evocadora que permet
l’expressió de la distància sicològica i afectiva del parlant cap a l’element en
qüestió (Quan pense en aquell gran home, encara m’emocione).
Per un atre costat, des d’un punt de vista semàntic, la deïxis pot ser personal (Mos
pares viuen en Benifayó), espacial (Vine ací ara mateixa), temporal (Adés m’he
141
CF. K. Bühler, Sprachteorie, Jena, 1934 (trad. Teoría del lenguaje, Madrit, R.O., 1954).
-247-
encontrat en Chimo pel carrer), de manera (No m’agrada que parles aixina) i de
cantitat (No parles tant).
13.1.3. Usos i valors dels demostratius
A diferència d’unes atres llengües romàniques com el català o el francés, que
únicament coneixen una oposició deíctica binària, el valencià distinguix tres graus de
propinqüitat. Esta triple diferenciació es manifesta en els demostratius: este indica
proximitat respecte del parlant i eixe indica proximitat a l’oyent en alguns usos,
mentres que en uns atres casos senyala distància intermija respecte a l’emissor; la
lluntania respecte del parlant se manifesta per mig de aquell. Concretament, podem
establir els següents usos dels demostratius valencians:
a) En la deïxis presencial la distinció ternària pot organisar-se conforme a diferents
oposicions:
- En alguns usos este indica proximitat a l’emissor; eixe, proximitat al receptor; i
aquell, lluntania respecte d’abdós. Est us se dona principalment quan este i eixe
van acompanyats, respectivament, d’un deíctic de primera i segona persona:
Esta càmara que tinc ací no funciona, dona’m eixa que tens al teu costat.
- En ocasions se manté la triple distinció, pero eixe ya no presenta una
vinculació tan evident en el receptor, sino que indica més pronte una gradació
intermija, és dir, una posició manco lluntana de l’emissor que aquell: Tria les
calces que més t’estimes: estes són de lycra, les d’eixe calaix, de nàilon i les
d’aquell alçador, de cotó.
- Freqüentment els tres demostratius valencians se disponen en una oposició
binària, en la que este indica proximitat a l’emissor, mentres que eixe i aquell
senyalen indistintament la lluntania: Yo estudií en eixe/aquell colege d’allí.
b) En la deïxis fòrica este pot remetre anafòricament a un antecedent (Saludà al seu
veí, pero este no li respongué) o catafòricament a un element posterior del text
(Trobem estos usos de l’artícul: identificador, classificador i substantivador).
Este i aquell poden entrar en correlació i remetre anafòricament a dos elements del
text. En eixe cas este remet al més pròxim, és dir, al que ha aparegut en segon lloc,
i aquell al més lluntà, el que s’ha mencionat primer: Ausias March i Joanot
Martorell són dos escritors de rellevància internacional: este, per la seua
contribució a la creació de la novela moderna, i aquell, per la calitat i profunditat
dels seus versos.
Per la seua banda, el demostratiu eixe realisa una funció identificativa, és dir,
remarca l’identitat del referent de dos elements del text. Per això el seu us és molt
freqüent i a sovint substituïx a este: Ha aparegut un galfí en la plaja de Pinedo i
eixe galfí ha dut de cap als biòlecs en el seu intent per salvar-li la vida; A voltes
-248-
els individus rescatats poden presentar síntomes d’hipotèrmia: en eixe cas farem
us de la manta elèctrica.
c) En la deïxis temporal este senyala proximitat o immediatea temporal respecte del
moment de l’emissió, orientada, be al futur (¿Qué faràs esta fi de semana?), be al
passat (¿Qué has fet esta fi de semana?).
En canvi, el demostratiu aquell únicament pot referir-se al passat, mai al futur.
Freqüentment alterna en eixe, que front a aquell, no indica tant distància temporal
com identificació del periodo temporal en qüestió: En 2001 Rafael Benítez fichà
pel Valéncia C. de F. i aquella/eixa mateixa temporada el feu campeó de lliga.
d) En els usos evocadors de la deïxis en absència o am Phantasma el demostratiu
este indica proximitat sicològica (No sé per a on pararà ara est home), front a
aquell, que indica un alluntament (No sé per a on pararà ara aquell home) que
pot traduir-se en respecte o admiració (Encara recorde les ensenyances d’aquell
home). En la deïxis en presència el valor sicològic aproximatiu de este indica
despreci: Que parle este; ¿Qué voldrà este ara?
13.1.4. Formes dels demostratius
Com ya havem vist, els demostratius presenten tres graus de proximitat: prop del
parlant, prop de l’oyent i llunt dels dos. Pero, ademés, per a cada u d’estos graus
tenim formes variables i formes invariables neutres.
13.1.4.1. Formes variables
Els demostratius variables poden funcionar com a determinants, especificant un
substantiu, o com a pronoms, en funció de núcleu del sintagma nominal. Estos
demostratius tenen morfemes de gènero i número i quan funcionen com a
determinants concorden en el núcleu del sintagma nominal que especifiquen (He
comprat esta caraceta / este disfràs per a la festa), mentres que quan funcionen com
a pronoms indiquen el gènero i el número del referent al que remeten (He comprat
esta/este per a la festa).
Els demostratius variables presenten les següents formes:142
142
Les formes reforçades arcaiques aquest i aqueix, encara que convivien en la llengua antiga junt a
les formes reduïdes est / eix, s’extinguiren fa sigles en llengua valenciana (a excepció del parlar de
la localitat de Tàrbena, repoblada per mallorquins en el sigle XVII i que encara les conserva,
heretades d’eix idioma). Este procés fon paralel a la desaparició de les formes aqueste / aquese en
castellà i aqueste / aquesse en portugués.
-249-
Singular
Plural
Masculí Femení Masculí Femení
Pròxim al parlant
est, este esta143
Pròxim a l’oyent / Grau intermig eix, eixe
de proximitat
Llunt dels interlocutors
eixa
estos
estes
eixos
eixes144
aquell aquella aquells aquelles
Les variants del masculí singular est i eix, que en la llengua antiga eren exclusives,
actualment mai funcionen com a pronoms. S’usen únicament com a determinants, i a
soles davant de paraula que escomence per vocal o hac, sobretot quan la vocal és
tònica o és una e-.
No obstant, se recomana mantindre les formes est i eix en funció determinant en tots
els casos en que van seguides de paraula escomençada per vocal o hac:
Est home
Est eixemple
Est animal (no és general)
Eix orso
Eix escomençament
Eix assunt (no és general)
Eix estrany cas
Els gusts arcaisants d’alguns poetes de la Renaixença provocaren un reviscolament artificiós en la
llengua lliterària d’estes formes extintes; us que es reforçà posteriorment en certs rogles per
influència de la doctrina llingüística catalana, que conserva la forma reforçada aquest, la qual
contrasta en les formes este / eixe de la llengua valenciana. L’us dels arcaismes aquest / aqueix en la
llengua actual, per tant, no és justificable, a no ser que, com a recurs narratiu, se pretenga donar un
regust arcaic al discurs.
143
Per fonètica sintàctica es produïx una elisió de la -a en la forma esta davant de paraula que
escomence per a- o o- oberta: est(a) ànima, est(a) hora. Se tracta d'una pronunciació acceptable
que, empero, no s'ha de traslladar a l'escritura. Este fet també es produïx en formes com quin(a)
hora, un(a) atra, mij(a) hora, a on la norma fonètica és no pronunciar la (a).
144
Les variants coloquials ixe, ixa, ixos, ixes, pròpies d’un llenguage poc cuidat, no tenen reflex en
l'escritura.
-250-
En canvi, usem les formes este i eixe:
a) davant de paraula escomençada per consonant:
Eixe carranc
Este gran artiste
b) en funció pronominal:
Avisí a mare i fill, pero este ignorà l'avís.
Este és el que vullc, no aquell.
Eixe argentat és el meu coche.
Eixe en Valéncia és més car.
Arreplega este.
Eixe, encara que siga car, és el que vullc.
13.1.4.2. Formes invariables
Els demostratius neutres no tenen variació de número i funcionen com a pronoms, no
com a determinants, ya que en valencià no existixen substantius de gènero neutre als
quals puguen especificar. Presenten les següents formes:
Pròxim al parlant
Pròxim a l’oyent /
intermig de proximitat
Llunt dels interlocutors
açò145
Grau això
allò146
En la deïxis presencial els demostratius neutres senyalen entitats no animades de nom
desconegut o que no cal nomenar perque no es considera convenient o necessari
individualisar-les:
145
En la llengua clàssica existia la variant ço, hui completament desapareguda. La forma dialectal
astò, pròpia del valencià meridional, no té tradició lliterària i possiblement és un creuament entre la
forma valenciana açò i el castellà esto; no obstant, la remissió al castellà no és segura, puix també
es pot haver format per analogia: si eixe se relaciona en això, la forma corresponent a este seria
astò.
146
En la llengua coloquial existix una forma allona, per feminisació de allò. S'utilisa igualment per
a designar una cosa que no es vol o no es sap nomenar.
-251-
A.- Dona’m allò.
B.- ¿El qué?
A.- Les creïlles.
Pren açò.
No et menges això: no saps ni qué és.
En oracions copulatives en el verp ser els demostratius neutres poden fer referència
tant a elements animats com inanimats: Això és una verdadera dòna; Açò no és art;
Això és un matrimoni com toca. En els demés casos la referència a sers animats per
mig dels neutres respon a un procés despectiu de cosificació: ¿Qué farem en
açò?:¿Podrem convertir-lo en un home de profit?
En funció fòrica (anafòrica o catafòrica) els demostratius neutres remeten a oracions
o a contenguts que poden expressar-se per mig d’una oració: El preu del forment ha
tornat a pujar i per això el poble està tan nerviós; Diu que pergué perque el
campeonat estava amanyat, pero això no s’ho creu ni ell; Faràs açò: ensajaràs tots
els dies un poquet.
13.1.4.3. Funció sintàctica
Segons havem indicat més amunt (13.1.4.1), els demostratius variables poden fer la
funció de núcleu d’un sintagma nominal adoptant el gènero i el número del substantiu
al qual remeten:
Tinc moltes plantes, te regale esta.
Vullc un meló d’Alger; m’enduré eixe.
I també poden funcionar com a determinants actualisadors d’un substantiu, precedintlo:
Este quadro m’ha agradat molt.
Aquella chiqueta és la meua neboda.
Únicament poden aparéixer darrere del substantiu quan este ya va determinat per
l’artícul definit:
Les tomates eixes pareixen bones.
En eixe cas és l’artícul el que actualisa pròpiament al substantiu, mentres que el
demostratiu l’identifica subsidiàriament, situant-lo en l’espai per relació al parlant.
Quan no situen en l’espai els demostratius posposts tenen valor emfàtic, freqüentment
despectiu: No t’ajuntes en la gentola eixa; El chicon este no té trellat.
-252-
En canvi, els demostratius invariables sempre fan la funció de núcleu d’un sintagma
nominal, actuant com a pronoms:
Açò (esta idea o situació) no té cap ni peus.
Això (eixa cosa) està molt brut.
Voldria saber qué és allò (aquella cosa).
13.1.5. Els adverbis demostratius de lloc
En valencià els adverbis demostratius de lloc presenten també una triple gradació: ací
(prop del parlant); ahí (grau intermig/prop de l’oyent); allí/allà (llunt dels
interlocutors). Nos ocupem d’estes formes en el capítul 20, corresponent als adverbis.
13.2. ELS POSSESSIUS
13.2.1. Característiques principals
Els possessius indiquen una relació de vinculació o pertinença de l’entitat que
designa el sintagma nominal respecte de les persones gramaticals. És una relació de
pertinença en sentit ample que expressa diversos graus de vinculació en les persones
del discurs (els posseïdors):
a) Poden indicar la possessió intransferible o inherent, com quan fan referència a una
part del cos, a les relacions de parentesc o a les característiques síquiques o
físiques d'un ser viu: La seua bondat fon finalment recompensada.
La vinculació dels noms de parentesc i de les parts del cos en el posseïdor és
moltes voltes evident per la mateixa situació discursiva, sobretot si apareix en
l’enunciat un pronom datiu (me, te, li...). Llavors la simple presència de l’artícul
definit fa la funció del possessiu (Me fa mal la cama; Dis-li-ho al pare), el qual se
reserva per als usos emfàtics o per a quan el context no identifica suficientment al
posseïdor: Ves en conte en la meua cama, casi em pegues un puntelló; Ha tocat ta
mare.
b) Indiquen també la simple possessió no inherent d'un element per part del
posseïdor, en referència a un objecte o element adquirit: El meu ordenador
funciona ara molt be; No vol deixar els seus joguets a ningú; Sa casa no té jardí.
També resulta habitual l'aparició de l'artícul en conte del possessiu en els casos en
que la relació en el posseïdor és evident, principalment en les peces de roba i en
els objectes especialment vinculats pel seu us a les persones: T'has tacat la
camiseta; Ha dut el coche al taller; Tinc el mòvil trencat...
-253-
El substantiu casa implica una relació tan estreta en el posseïdor que, precedit de
preposició, ni tan sols necessita l'artícul: Me'n vaig a casa.
c) Senyalen també relacions no possessives, expressant simplement un víncul, més o
manco estret en el posseïdor, que pot ser inclús merament afectiu o sicològic:
Està calent perque el seu equip ha perdut hui (l'equip que més s'estima).
Els meus empleats estan contents en la marcha de l'empresa (els empleats baix
les meues órdens).
La meua oficina és molt chicoteta (l'oficina a on treballe).
¿A quin Pep te referixes: al teu o al meu? (¿al que tu coneixes o al que conec
yo?).
Els possessius tenen valor deíctic, puix se referixen a les persones del discurs, i
presenten lexemes diferents segons la persona a qui remeten la pertinença. Per
eixemple, mon remet al parlant, mentres que ton remet a l’oyent. No obstant, no
adopten el gènero i el número del posseïdor, sino que, com els demés determinants,
concorden en el substantiu al que modifiquen:
Vicenta diu que els seus diners se'ls ha guanyats ben guanyats.
Nelo, tos pares te busquen.
Els possessius actualisen als substantius als que acompanyen, concretant-los en una
determinada situació comunicativa al relacionar-los en el seu posseïdor. No obstant,
la seua capacitat individualisadora no és tan forta com la dels demostratius,
especialistes en senyalar un element del context comunicatiu:
A.- Plancha'm la meua camisa, que la necessite per ad esta vesprada.
B.- ¿Quina: esta d'ací o eixa del teu costat?
La major capacitat actualisadora dels demostratius se manifesta quan se combinen en
els possessius en un mateix sintagma. En eixe cas és el demostratiu el que precedix al
substantiu, actualisant-lo, mentres que el possessiu va pospost:
Esta filla meua és massa patidora.
La percepció del possessiu com un determinant en capacitat actualisadora llimitada
ha provocat una duplicitat de formes dels possessius: junt a les formes àtones sense
artícul (ma veïna, ta veïna, sa veïna, nostra veïna, vostra veïna) presenten també unes
formes tòniques equivalents i alternatives que van acompanyades necessàriament de
-254-
l'artícul (la meua veïna, la teua veïna, la seua veïna, la nostra veïna, la vostra
veïna).147
Les formes tòniques poden funcionar com a pronoms, a diferència de les àtones, que
necessiten recolzar-se en el núcleu substantiu i únicament poden ser determinants: Ta
casa és més gran, pero la meua té la ventaja d'estar en el centre.
13.2.2. Formes tòniques
En la següent taula es poden vore les diferents formes que poden prendre els
possessius tònics, en les possibles combinacions de morfemes de gènero i número per
a cada persona gramatical:
Singular
Posseïdor
Plural
Masculí Femení Masculí Femení
Un
1era persona singular
posseïdor 2ona persona singular
meu
meua148
meus
meues
teu
teua
teus
teues
3era persona singular
seu
seua
seus
seues
1era persona plural
nostre
nostra
nostres
2ona persona plural
vostre
vostra
vostres
3era persona plural
seu
seua
Més
d’un
posseïdor
seus
seues
147
Funcionalment, abdós formes són equivalents, és dir, que pel fet de portar artícul el possessiu
tònic de la meua veïna no té major capacitat efectiva actualisadora que ma veïna, que no en du.
Això sí, pareix que el valencià, com el portugués, l'italià i el català s'ha estimat més marcar
formalment l'actualisació del possessiu acompanyant-lo en l'artícul, el determinant per excelència.
En conseqüència, com vorem en l'epígraf 13.2.3, hi ha preferència pels possessius àtons quan
acompanyen a substantius íntimament vinculats al posseïdor (ma casa, ma yaya, ma falla, en ma
vida...), mentres que quan la relació en la persona discursiva no és tan forta s’usen més els
possessius tònics acompanyats de l'artícul, formalment més marcats (la seua Universitat, la meua
situació...).
És significatiu també que casi no s'utilisen les formes àtones sense artícul per a més d'un posseïdor
(nostre germà, vostre germà) i hagen caigut en desús els plurals femenins dels possessius àtons
(mes cases, tes cases, ses cases), puix la vinculació íntima d'un element posseït en el seu posseïdor
queda difuminada i és manco evident en la pluralitat, tant si és una pluralitat de posseïdors com de
coses posseïdes.
148
A nivell dialectal existixen les variants la mua, la tua, la sua de les formes tòniques la meua, la
teua, la seua: la mua cunyada, la tua padrina, la sua roba. No és gens provable que tinguen relació
en les formes arcaiques dels possessius femenins singulars la mia, la tua, la sua i sí que provinguen
d'una pronunciació vulgar.
-255-
Com se pot comprovar, el possessiu no dona ninguna indicació del gènero de la
persona a la que fa referència. Sí que en dona del número (un posseïdor o més d’u),
pero només en la primera i segona persona: el teu despaig (un posseïdor) / el vostre
despaig (més d’u).
En canvi, el possessiu de tercera persona de el seu despaig pot referir-se al despaig
d’un o diversos posseïdors de sexe masculí o femení. Ademés, pot remetre a la forma
de tractament de respecte de la segon persona del singular o del plural (el despaig de
vosté / de vostés). En els casos en que açò pot crear confusió, esta es pot aclarir
precisant o reemplaçant el possessiu per mig de les construccions preposicionals
d’ell, d‘ella, d’ells, d’elles, de vosté o de vostés:
La pilota és seua, d’ells.
Tenim els seus diners, d’ell.
L’ordenador de vosté ya està arreglat.
El seu ordenador de vosté ya està arreglat, pero el del seu amic encara haurà
d’esperar un parell de dies.
El buçó d’ell és el número cinc i el d’ella, el dèsset.
Per la seua banda, el possessiu nostre pot referir-se a un únic posseïdor en el
denominat plural de modèstia, freqüent en els texts acadèmics i científics per a
objectivar i suavisar les afirmacions d’un autor, diluint-les per mig del plural, com si
foren compartides per una comunitat: Al nostre parer s’ha de reservar el terme
depressió per als casos nomenats més amunt (al nostre parer = al parer de l’autor); i
també en el plural majestàtic, utilisat per les més altes dignitats polítiques i
eclesiàstiques com el Rei o el Papa: És la nostra voluntat que esta orde s’eixecute
sense dilació (=és voluntat del Rei).
Respecte de la posició del possessiu tònic, sol precedir al núcleu substantiu,
determinant-lo. No obstant, en certes condicions pot aparéixer també darrere del nom.
La posposició és necessària quan el substantiu està determinat per un artícul indefinit
(Aplegaren uns cosins nostres), un demostratiu (Estos cosins nostres són molt
nerviosos) o un quantificador indefinit (Aplegaren alguns coneguts nostres), o quan
no va determinat (Buscàrem amics nostres per a que nos aconsellaren).
Si el substantiu du un quantificador numeral és possible tant l’anteposició (Els
nostres dos gossets dormen en el jardí) com la posposició: Aparegueren dos gossets
nostres i mamprengueren a lladrar. No obstant, estes dos construccions no són
equivalents: pospost al nom el possessiu ya no determina, sino que funciona com a
complement nominal. Aixina, en Els nostres dos gossets primer el possessiu nostres
actualisa al substantiu gossets, identificant-lo, i en acabant el quantificador precisa el
número d’eixos gossos. En canvi, en dos gossets nostres és el numeral dos el que
actualisa al substantiu i en acabant el possessiu afig l’informació corresponent al
posseïdor.
-256-
La posposició del possessiu a un substantiu sense determinant pot aportar, ademés del
valor restrictiu i delimitador que li otorga la seua funció de complement (Per a
tractar esta qüestió designarem assessors nostres, no els que vosatros haveu
propost), un matís suplementari afectiu i emfàtic, que origina posposicions fixes en
determinades expressions com per culpa meua/teua/seua; Deu meu; mare meua... No
obstant, el valor afectiu també apareix en certes construccions en que el possessiu
figura antepost: ¡Ai, el meu chic, cóm el vullc!
Quan les formes tòniques precedixen al substantiu sempre han de dur l’artícul definit.
El caràcter obligatori de l’artícul quan el possessiu tònic funciona com a determinant
origina una espècie de forma composta el meu, el teu, el seu, el nostre, el vostre
amic..., ya que no hi ha possibilitat d’ometre l’artícul: *Meu amic viu en Santa Pola
(incorrecte).
És possible l’us de les formes nostre i vostre davant del substantiu en alguns usos
(Nostra Novela, nostra Senyera...: vore epígraf 13.2.3), pero convé remarcar que en
eixe cas ya no són formes tòniques, sino que perden l’accent i són pròpiament àtones.
També és possible la posposició del possessiu a un substantiu determinat per un
artícul definit, pero llavors, com havem apuntat més avant, deixa de funcionar com a
determinant i passa a actuar com a complement del nom, lo que otorga al sintagma un
cert caràcter emfàtic o contrastiu: Vingueren els amics seus (no els meus) i ho
embrutaren tot.
El possessiu pot funcionar com a complement predicatiu (Considera seu el joguet) i
com a atribut d’una oració copulativa. Quan és pronom i fa la funció d’atribut sol
aparéixer sense artícul (Eixes aïnes són meues). No obstant, va determinat per
l’artícul en les oracions copulatives que establixen l’identitat entre el subjecte i
l’atribut: Eixes aïnes són les meues.
13.2.3. Formes àtones
En valencià modern només hi ha formes àtones pròpies en les persones del singular.
Per a la primera i segona persona del plural s’usen formes idèntiques a les tòniques,
pero sense artícul i desproveïdes d’accent, mentres que per a la tercera persona del
plural s’ampren les mateixes del singular:149
149
En escrits de la llengua antiga podem trobar, junt a nostre i vostre, les variants nòstron i vòstron
per a la primera i segona persones del plural (aparegudes, segurament, per analogia en les formes
d’un sol posseïdor).
Per a la tercera persona del plural (més d’un posseïdor) existien les formes hui desaparegudes llur,
llurs: E los qui staven dins digueren que per negu ells no obririen, per ço com llur senyor [el
senyor d’ells] no u volia (Tirant lo Blanch, capítul 53).
-257-
Singular
Posseïdor
Plural
Masculí Femení Masculí Femení
Un
1era persona singular
posseïdor
2ona persona singular
mon
ma
mos
mes
ton
ta
tos
tes
3era persona singular
son
sa
sos
ses
1era persona plural
nostre
nostra
nostres
2ona persona plural
vostre
vostra
vostres
3era persona plural
son
sa
Més
d’un
posseïdor
sos
ses
Les formes àtones mai van precedides d’artícul i sempre s’anteponen al substantiu.
No poden, per tant, actuar en funció pronominal, no van mai pospostes al nom ni
tampoc poden anar acompanyades de ningun demostratiu.
En la llengua antiga els possessius àtons eren els més usats en qualsevol posició i
situació comunicativa, si be han anat sent substituïts a poc a poc per les formes
tòniques.
En la llengua parlada actual els possessius àtons s’utilisen:
- davant de casi tots els parentius (fill, filla, mare, pare, germà, germana, yayo,
yaya, tio, tia, sogre, sogra, cosí...), inclús en plural: mos pares, tos fills, etc.
- davant d'algunes paraules com casa i vida (abdós en singular) i, en general,
acompanyant a substantius íntimament vinculats al posseïdor o en forta
autoadscripció personal (ma falla, ma classe...).
- en certes locucions lexicalisades (en son cas, en son dia, per mon conte...).
- en refrans i frases fetes: Ha trobat la sabateta de son peu; Cada cosa a son
temps; Tots són d’un ventre i cada u té son temple; Quan la barba de ton veí
veges afaitar, posa la teua a arremullar.
- com a mostra d’especial respecte o veneració: Ses Majestats, ses senyories, Sa
Santitat, Sa Altea Real, Deu Nostre Senyor, nostra Senyera, nostra llengua
valenciana.
Totes elles són impròpies de la llengua actual i han d’evitar-se en qualsevol us. Localment poden
trobar-se en la llengua parlada actual les formes mons, tons i sons, les quals deuen evitar-se en un
nivell estàndart.
-258-
En el restant dels casos solen usar-se les formes tòniques; si be, d’acort en els usos
escrits tradicionals, perpetuats pels escritors actuals, se dona també, especialment en
escrits formals o lliteraris, cert us de les formes àtones per a donar variabilitat
llingüística.
L’us de les formes àtones ha de ser moderat en prosa no poètica, per a evitar caure en
l’afectació o l’artificiositat. En canvi, en poesia són molt utilisades, per tradició i
també perque permeten una major versatilitat en el còmput silàbic.150
No obstant, l’extensió progressiva de les formes tòniques (el meu, la teua, els seus,
etc.) i l’escassa atenció a les àtones per part d’algunes propostes normatives fan que
creixca l’us dels possessius tònics inclús davant dels parentius, contra la tradició oral
i escrita.
Per eixemple, han caigut en desús en la llengua oral actual les formes àtones del
femení plural: mes, tes, ses, substituïdes per les meues, les teues, les seues,151 i hui ya
no solen usar-se les formes àtones davant de certs parentius com gendre, nora,
cunyat, cunyada, net, neta.152 No obstant, encara es mantenen en prou vitalitat les
formes àtones en tots els atres casos, inclús davant de parentius com fill, filla, sogre,
sogra, cosí, cosina...:153
Mon pare i ta mare no es coneixen.
150
L’utilisació dels possessius àtons en estos usos lliteraris té una llarga tradició en valencià.
Recordem ací alguns versos de la lletra d’himnes de fonda significació i simbolisme per als
valencians: “La Pàtria Valenciana s'ampara baix ton mant”, “reviu en ta capella”, “i vostra image
santa portem sempre en lo cor”, de l’Himne de la Coronació de la Mare de Deu dels Desamparats;
“Paladins de l'art t'ofrenen ses victòries jagantines”, “i als teus peus, sultana, tos jardins
estenen...”, “notes de nostra albada canten les glòries...”, “Que nostra veu la llum salude...”,
“Flamege en l'aire nostra Senyera”, de l’Himne Valencià; “Llauradors, nostra terra perilla...”
“escampà ta glòria el vent”, “Rompa fort nostre clam, colliters”, “¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa, i refresque nostra llar l'alenada de la mar!” d'un atre himne com el Vent
de Ponent; o “Valencians, defengam nostra terra contra lladres, bochins i tirans”, en la Cançó de
lluita.
En estos usos poètics és comú que davant de substantius femenins escomençats per a tònica
s’utilisen les formes del masculí: mon ànima, son haca, en lloc de ma ànima, sa haca.
151
Com ya s’ha alvançat, la vinculació íntima d'un element posseït en el seu posseïdor (pròpia dels
possessius àtons) queda difuminada i és manco evident en la pluralitat, tant si és una pluralitat de
posseïdors com de coses posseïdes.
152
Hi han zones conservadores (com El Cabanyal, dins de la ciutat de Valéncia), que mantenen l'us
complet dels possessius simples en els entorns citats com ara: mon cunyat, ma cunyada, mes ties,
ses cases.
153
També existixen formes “reforçades” de son i sa en les quals els possessius van seguits de d'ell,
d'ella, d'ells, d'elles, de vosté o de vostés; és un recurs per a aclarir o recordar si el posseïdor és
masculí o femení, singular o plural, o inclús si és la tercera persona o és la segona en tractament de
respecte: son pare d'ell, sa mare d'ell, son yayo d'ella, sa yaya d'ell, son germà d'ella, sa tia d'ell,
son tio d'ells, sa mare de vosté...
-259-
Ton yayo està molt templat.
En ma vida havia vist una cosa igual.
Aniré a ta casa despusdemà.
Mon fill viu en Morella.
Ma sogra és de Catarroja.
Son germà i sa germana són amics meus.
Mos pares i tos pares ixen junts de viage.
Sos pares són alacantins.
En son dia es publicaran els resultats de l'oposició.
Presente el DNI o, en son cas, el passaport.
He preparat per mon conte més eixercicis.
Ton tio és major que ta tia.
En el corral de sa casa té un tillol.
Ma casa és chicoteta.
En ta vida has fet un brot.
Açò no ho voràs en tota ta vida.
Ma mare és catarrogina.
Ton pare era correger.
Li ho digué a son pare.
A ta cosina li diuen Ampar.
Son cosí germà és tramoyiste.
Front a modernes tendències empobridores, l’us de les formes àtones ha de favorir-se
(sense caure, com s’ha dit, en l’artificiositat o l’afectació) en aquells casos en que la
nostra tradició llingüística aixina ho indique, puix se tracta d’un fenomen ben
característic i enriquidor del nostre idioma, conservat des de temps antics de manera
ininterrompuda.
-261-
14. ELS QUANTIFICADORS: ELS INDEFINITS
14.1. CONCEPTES BÀSICS
La noció de la cantitat és un universal present en totes les llengües del món. En
valencià s’expressa per mig de la categoria gramatical dels quantificadors, que inclou
els indefinits i els numerals. Els indefinits actualisen al substantiu, pero, a diferència
dels numerals, no són capaços de delimitar en precisió l’extensió de la cantitat del
nom. En Tots els alumnes de francés del colege superaren l’examen, pero únicament
alguns alumnes d’anglés l’aprovaren no sabem exactament quànts alumnes de
francés ni quànts d’anglés aprovaren. De fet, si el número d’alumnes d’anglés
presentats fon superior al de francés, podria ser inclús que la cantitat representada per
tots els alumnes de francés fora inferior a la representada per alguns alumnes
d’anglés.
14.2. CLASSES DE QUANTIFICADORS INDEFINITS
Dins dels indefinits distinguim:
a) els indefinits nominals (algun, tots, cada, ningun...), que funcionen com a
pronoms o com a especificadors nominals, actualisant de manera imprecisa el
referent al que remeten, sense aplegar a discriminar-lo front a uns atres.
b) els indefinits gradatius o quantitatius (molt, poc, gens, massa...), els quals
ademés d’especificar un substantiu dins del sintagma nominal poden funcionar
també com a adverbis, situant en una escala gradual una propietat o mesurant el
grau de desenroll d’una acció verbal i responent de manera imprecisa a la pregunta
¿quànt?:
—¿Quànt li deus ? —Li dec massa/ molt / prou / més / manco...
—¿Quànt te’n pose? —No me’n poses gens.
14.3. ELS INDEFINITS NOMINALS
La següent taula arreplega els principals indefinits nominals, especificant la seua
forma i les funcions (pronominal o especificadora) que poden realisar:
-262-
INDEFINIT PRONOMINAL
SINGULAR
MASCULÍ
FEMENÍ
PLURAL
MASCULÍ
FEMENÍ
abdós
abdós
INDEFINIT ESPECIFICADOR
NEUTRE
SINGULAR
MASCULÍ
FEMENÍ
PLURAL
MASCULÍ
FEMENÍ
abdós
abdós
algú*
algun
alguna
alguns
algunes
atre*
atra
atres
atres
cada u
(cascú)*
qualsevol*
tal
u*
mateix
atre*
algun
alguna
alguns
algunes
atre
atra
atres
atres
cada
cada
qualsevol
qualsevol
cada una
(cascuna)
qualsevol
qualsevol
qualsevol
tal
una
tots*
totes
uns
unes
uns
quants
unes
quantes
qualsevol
qualsevol
sengles
sengles
tal
tal
tal
tals
tals
tot*
tot
tota
tots
totes
un
una
uns
unes
uns quants
unes
quantes
cert
certa
certs
certes
determinat
determinada
determinats
determinades
diferents
diferents
distints
distintes
diversos
diverses
mateixa
mateixos
mateixes
mateix
mateixa
mateixos
mateixes
ningun
ninguna
ninguns
ningunes
ningun
ninguna
ninguns
ningunes
cap
cap
(cap)154
(cap)
ningú*
res*
* Les formes marcades en un asterisc admeten un us pronominal general no anafòric,
segons se detalla en el següent apartat.
14.3.1. Observacions generals
i. Dins de les funcions pronominals podem distinguir dos usos:
154
Funciona com a adjectiu especificador únicament en oracions interrogatives o condicionals Si
teniu cap queixa, presenteu una reclamació, mentres que en les oracions negatives va normalment
seguit de la preposició de: No tinc cap de problema.
-263-
a) Us pronominal anafòric. Per mig d’est us l’indefinit remet a un atre element del
text: ¿Tens molts estudiants estrangers en la classe? Alguns (estudiants estrangers).
Convé remarcar que la presència dels indefinits algun, atre, ningun, u, uns quants i
cap, igual que la dels indefinits gradatius estudiats més avall (més, gens, massa...), no
eximix de la necessitat de reprendre per mig del pronom adverbial ne els sintagmes
nominals quantificats.
És necessària, per tant, la presència del pronom ne junt ad estos indefinits quan
s’elidix un sintagma nominal quantificat en funció d’objecte directe d’un verp
transitiu (Dona-me’n un atre), acompanyant al verp ser en valor no copulatiu
equivalent a haver (N’érem molts en la reunió) o en funció de subjecte de determinats
verps intransitius, com ara:
- els verps de procés o canvi d’estat (nàixer, morir, madurar, trencar-se, obrirse, tancar-se, fondre’s, aparéixer, desaparéixer...): Se semaren algunes
tomates, pero n’han eixit algunes/unes atres/unes quantes noves.
- els verps de moviment direccional (aplegar, arribar, eixir, entrar, baixar,
pujar, vindre...):
—¿Han vengut molts clients? —N’han vengut uns quants.
- els verps d’acontenyiment, succés o existència (ocórrer, succeir, quedar, ser
prou... ): Compra creïlles, que no en queda cap.
- Les construccions de passiva pronominal (vendre’s, construir-se, edificar-se,
llogar-se...): Hi han molt pisos en venda, pero realment se’n venen pocs.
Convé senyalar que el quantificador ha d’anar darrere del verp, si apareix davant no
és possible la substitució per ne:
De tots els corredors que han eixit hui en la correguda, n’han aplegat fòra de
temps uns quants (correcte); pero:
*De tots els corredors que han eixit hui en la correguda uns quants n’han
aplegat fòra de temps (incorrecte: ací no és admissible la substitució per ne, ya
que el quantificador apareix davant del verp; hauríem de dir: De tots els
corredors que han eixit hui en la correguda, uns quants han aplegat fòra de
temps).
Estrictament parlant, en totes estes construccions és el clític ne el que realisa la funció
pronominal de substitució del sintagma nominal.
En canvi, els indefinits sí poden substituir com a verdaders pronoms un sintagma
nominal quantificador que no realisa la funció d’objecte directe ni tampoc la de
subjecte dels verps intransitius nomenats adés: Volia comprar una llavadora, pero no
li agradà ninguna; Volia deixar enllestits tots els documents, pero finalment a soles
he pogut posar el sagell ad alguns.
-264-
Igualment, fan funció pronominal en les respostes absolutes, que contesten una
pregunta sense repetir el verp: ¿T’abellixen anous? Unes quantes.
El quantificador qualsevol va acompanyat del pronom ne en construccions partitives
en funció d’objecte directe: ¿Quin vols? Me té igual, qualsevol m’agrada; Posa-me’n
qualsevol (d’eixos).155
b) Us pronominal general no anafòric. En est us l’indefinit no remet a ningun
element concret recuperable a partir del text o de la situació comunicativa, sino que
pren un valor genèric. Per eixemple, en Tots necessitem amor per a ser feliços
l’indefinit tots té el valor genèric de “qualsevol persona”. I en Res és etern, res indica
genèricament “ninguna cosa”. Els indefinits que admeten est us pronominal general
apareixen marcats en el quadro en un asterisc.
En valor pronominal genèric algú, cada u (cascú), qualsevol, u, ningú i tots se
referixen sempre a persones:
Qualsevol pot enganyar-se (qualsevol persona pot enganyar-se).
Cada u té les seues manies (cada persona té les seues manies).
Ningú pot estar en dos llocs a l’hora (ninguna persona pot estar en dos llocs a
l’hora).
Algú està tocant a la porta (alguna persona està tocant).
Tots tenim dret a una vivenda digna (totes les persones tenim eixe dret).
En canvi, res té caràcter no animat i es referix a entitats inerts, mentres que el valor
neutre i universal de tot el fa susceptible d’englobar persones i coses conjuntament o
de remetre únicament a coses:
No entenc res d’este món (no entenc ninguna cosa o acontenyiment d’este
món).
Tot en l’univers és matèria (qualsevol element).
Tot és susceptible d’interpretació (totes les coses o fets són susceptibles
d’interpretació).
Per la seua banda, atre s’usa generalment en referència humana (Un atre s’haguera
155
Estrictament parlant, una construcció partitiva és aquella en la que un quantificador introduïx un
complement determinat encapçalat per la preposició de (Molts d’estos llibres no es poden amprar
de la biblioteca, Molts estudiants s’apuntaren a l’excursió, pero alguns d’ells se quedaren en casa),
mentres que una construcció seudopartitiva és aquella en la que el complement introduït per de
apareix sense especificador: No queda cap de meló en la nevera. No obstant, quan la diferència
entre les dos no siga rellevant, utilisarem el terme construcció partitiva en sentit lax per a referirnos tant a les partitives estrictes com a les seudopartitives.
-265-
queixat, pero ell és un tros de pa). Pero, ademés, antigament coneixia un us neutre
que no és del tot desconegut hui en dia: No hi ha atre, hem de treballar per a
guanyar-nos la pataqueta.
ii. Són neutres el pronom indefinit tot, ya que es pronominalisa per mig de ho, i el seu
contrari res: Res tinc, tot ho dec. També pot usar-se en valor general neutre
equivalent a tal cosa el pronom tal: No escriuré tal → No escriuré això, tal cosa.
iii. S’inclouen entre els indefinits nominals uns quants adjectius prodeterminatius, els
quals poden realisar funcions quantificadores, com ara:
cert, certa, certs, certes
determinat, determinada, determinats, determinades
diferent, diferents
divers, diversa, diversos, diverses
distints, distintes
Per eixemple, en Certes persones resulten insoportables l’indefinit cert funciona com
a quantificador indefinit equivalent a algunes i té un sentit clarament diferent del que
presenta en No ho sé a ciència certa, a on va pospost a un substantiu i significa
“segura”.
iv. Poden introduir construccions partitives els següents indefinits:
a) algú/ningú (per a persones):
Algú d’ells és el culpable.
Pregunta ad algú d’eixos hòmens si pot ajudar-nos.
Ningú dels presents vullgué preguntar res.
¿Les vol algú de vostés?
b) algun/ningun (per a entitats no humanes):
¿Algun d’estos llibres és teu?
Ningun d’estos llibres t’agradarà.
c) alguna/ninguna, alguns i algunes (per a entitats humanes i no humanes):
¿Coneixes ad alguna d’eixes dònes?
-266-
S’ha llegit alguna de les principals revistes científiques del moment.
Alguns dels empleats aniran a la folga.
Alguns dels ordenadors de la sala d’informàtica no funcionen.
Algunes de les estudiants protestaren.
Algunes de les seues construccions són autèntiques obres d’art.
d) u/una (per a entitats humanes i no humanes):
U dels hòmens s’acostà a nosatros.
És u dels millors llibres de l’última década.
És una de les jugadores de pilota més famoses del moment.
e) uns quants / unes quantes:
Posa’m uns quants d’eixos.
Uns quants d’aquells hòmens havien participat en la guerra de Cuba.
S’acostaren unes quantes d’aquella colla de dònes tan singular.
f) atre/atra, atres:
Tractarem un atre d’estos punts de l’orde en la pròxima reunió.
Ya n’hi ha prou per a hui: el pròxim dia analisarem unes atres d’estes
qüestions.
g) cada u (cascú)/cada una (cascuna):
Cada u dels participants haurà de pagar vint euros.
Entregà una targeta a cada una de les seues amigues.
Cada una d’estes cases val una fortuna.
h) qualsevol:
Qualsevol dels venedors t’ajudarà encantat.
Agarra qualsevol d’estes pilotes de tec, totes són bones.
Pregunta a qualsevol de les meues alumnes i voràs com estan satisfetes en el
curs.
i) cap (per a entitats no humanes):
Cap d’estos llibres t’agradarà.
-267-
v. Quan el complement partitiu és el pronom nosatres/nosatros o vosatres/vosatros
els indefinits concorden preferentment en la tercera persona del singular (Algú de
vosatros haurà de fer-ho; Ningú de nosatros ho sabia), pero és possible també la
concordança en el pronom personal (Ningú de nosatros seríem capaços de fer-ho;
Algú de vosatros ya coneixíeu el secret).
Si el complement partitiu és un substantiu plural, la concordança de l’indefinit pot
fer-se en tercera persona gramatical, encara que el conjunt incloga al receptor o a
l’emissor (Tots els jugadors de l’equip rebran una medalla, per això és segur que
me’n donaran una; Cada u dels jugadors de l’equip rebrà una medalla, per això
també te’n donaran una a tu). No obstant, l’indefinit por adoptar també la
concordança de sentit corresponent a cada situació discursiva (Cada u dels jugadors
de l’equip rebrem una medalla; Tots els jugadors de l’equip rebrem una medalla: el
parlant forma part de l’equip; Cada u dels jugadors de l’equip rebreu una medalla;
Tots els jugadors de l’equip rebreu una medalla: l’oyent forma part de l’equip, pero
el parlant, no).
14.3.2. Característiques específiques dels indefinits nominals
14.3.2.1. Abdós156
L’indefinit abdós, invariable en gènero i número,157 és una manifestació en valencià
del número dual158 i pot funcionar com a especificador (—¿Qué conrea vosté en més
passió: la novela històrica o la novela negra? —No sabria dir-li en exactitut: abdós
gèneros me resulten apassionants) o com a pronom (—No sabria dir-li: abdós me
resulten maravellosos). A soles s’aplica a substantius contables en plural i remet a
elements necessàriament determinats. Equival a “els dos elements del conjunt; l’u i
l’atre”, segons s’observa en els eixemples precedents.
A diferència de els dos, est indefinit no admet ningun modificador que restringixca el
156
Abdós no s’utilisa habitualment en la llengua coloquial, en la que és reemplaçat per
construccions equivalents com els dos o l’u i l’atre. No obstant, està documentat en la llengua
lliterària clàssica i en els registres cults actuals. Ademés, té formes equivalents en unes atres
llengües romàniques, com les castellanes ambos / ambas, les catalanes ambdós / ambdues, les
occitanes antigues abdos / abdoas (hui ambdos / ambdoas), l’italiana entrambi o la portuguesa
ambos. Se recomana, en conseqüència, el seu us en els registres formals.
157
La forma abdós, coherent en la preposició valenciana antiga ab, apareix en els texts antics
referida tant a elements masculins com femenins. La forma abdues específica per al dual femení és
arcaica i no té sentit reintroduir-la en la llengua moderna, ya que en valencià actual el cardinal dos
és invariable i no coneix el femení dues.
158
En unes atres llengües, com l’àrap, la triple distinció de número entre singular (una única
entitat), dual (dos entitats) i plural (més de dos) és habitual, de manera que els verps, els substantius
i els adjectius tenen una terminació específica que marca la designació de dos elements, diferent de
les terminacions que marquen el plural.
-268-
seu significat, puix designa la globalitat d’un conjunt format únicament per dos
elements: *Se menjaren abdós millors bresquilles que trobaren (incorrecte) / Se
menjaren les dos millors bresquilles que trobaren (correcte).
Com a especificador precedix immediatament al substantiu al qual quantifica: És
imprescindible el coneiximent del Tirant i del Espill: abdós obres haurien de ser de
llectura obligatòria per als nostres estudiants.
Com a pronom pot remetre anafòricament a un element anterior (Haurà de refer de
nou tot lo escrit des de la plana díhuit a la huitanta, abdós incloses) o
catafòricament, a un element posterior: Abdós, pare i fill, mamprengueren a plorar en
quant se reconegueren.
14.3.2.2. Algú / algun
L’indefinit algun, variable en gènero i en número (algun/alguna/alguns/algunes) pot
referir-se a sers animats o inanimats i indica l’existència com a mínim d’un element
inespecífic de la classe o série en qüestió.
Resulta més indeterminat que u/un, el qual pot ser específic, encara que no conegut
per l’oyent, com en En la porta hi ha u que pregunta per tu. No és compatible en
l’artícul ni en els demostratius ni els possessius, pero sí pot anar seguit de l’indefinit
atre (i ses variants flexives): Espere coincidir en tu alguna atra volta; Algun atre
proyecte nos unirà en la vida.
Algun pot funcionar com a especificador (Tinc algunes coses teues en el coche) o
com a pronom, substituint un substantiu nomenat anteriorment: ¿En el teu poble
viuen estrangers? Algun (u o més d’u). En plural indica l’existència com a mínim de
dos elements: ¿En el teu poble viuen italians? Alguns (dos o més).
Algú, que a soles aludix a persones,159 funciona com a pronom indefinit genèric:
S’oïa ad algú passar per la naya. Pel seu caràcter inespecífic admet alguns usos que
li estan vedats a u: ¿Hi ha algú ací? (correcte) / *¿Hi ha u ací? (incorrecte); No sé si
haurà vengut algú a vore´m (correcte) / *No sé si haurà vengut u a vore´m
(incorrecte).
Ademés, tant algú com algun, alguna, algunes, alguns, algunes poden introduir
construccions partitives: ¿Algú de vosatros té un cigarret?; Vingueren alguns dels
seus alumnes; ¿T’agrada alguna d’estes? També admeten la complementació d’una
oració adjectiva de relatiu: Serà algú que s’ha enganyat; Busca’n algun que no siga
massa car.
159
Pot observar-se certa vacilació a nivell coloquial en la distribució d’usos de algú i algun tant en
el sentit d’usar algú referit a objectes com algun referit a persones. No obstant, l’us descrit és el que
més s’ajusta tant a la tradició d’époques anteriors com a l’us viu en l’actualitat.
-269-
14.3.2.3. Atre160
L’indefinit atre, en funció especificadora (Dona’m un atre billet, que no en tinc prou)
o pronominal (Comprà un billet per ad ell i un atre per a son germà), senyala un nou
element de la mateixa classe que els d’un conjunt prèviament considerat.
Per eixemple, en Té tres teléfons i se n’ha comprat un atre l’indefinit atre afig un nou
teléfon als nomenats anteriorment. Si el conjunt considerat està format únicament per
un element, atre pren el valor de “distint, diferent de l’element en qüestió”: No
m’estic llegint el llibre que em deixares, sino un atre. Finalment, precedit de l’artícul
definit, atre conforma una correlació entre dos elements d’un conjunt: u, considerat
prèviament, i el seu complementari (Té dos filles: una viu en Elig i l’atra, en Alcoy).
a) En singular, quan fa funció especificadora, va sistemàticament acompanyat per un
determinant o per un atre quantificador:
- per l’artícul definit, en les correlacions: Entre l’u i l’atre han conseguit
enfadar-me.
- per un determinant: Dona’m aquella atra granera.
- per un artícul indefinit: Vullc un atre plat; Vine un atre dia; Dona’m un atre
torcamans; Per una banda pareix una bona opció, pero, per un atre costat,
pot resultar massa car; ¿Ya estàs ací una atra volta?
- per un quantificador indefinit: Llevat d’eixe, qualsevol atre menjar li
agrada; Mira a vore si tens alguna atra ploma estilogràfica; No conec a
ningun atre que puga fer-ho.
160
La forma atre apareix en els texts dels nostres clàssics de forma esporàdica, junt a la variant
general altre, hui arcaica. Tenint en conte el caràcter conservador de l’escritura, estos testimonis fan
pensar en un us generalisat de atre en els registres populars des d’época molt anterior al sigle XVII,
quan la forma sense l triumfa en la documentació no lliterària (vore L. Peñarroja, “Sintaxis i lexic
en el Tirant lo Blanch”, Valéncia, CVC, 1991, pàg. 47). De fet, l’indefinit femení atra apareix
arreplegat ya en la documentació de 1269, segons mostra el Llibre de Cort del Justícia de
Cocentaina (vore J. J. Ponsoda Sanmartí, El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València
segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina: 1269-1295, Alcoy, Marfil, 1996).
Est indefinit apareix també, per eixemple, en el Llibre de menescalia de Manuel Dieç de 1424 (“sia
ben mòlt en un morter e totes les atres coses que ffacen a moldre”), en obres lliteràries com el
Espill de Jaume Roig de 1460 (“Atre tal feya a sos fillastres”) o en els Sermons de Sant Vicent
Ferrer de 1410 (“Atre exemple havem ...”) i en obres jurídiques com el Llibre de Cort del Justícia
de Valéncia de 1284 (“... les atres jovades de terra, si alcunes ne té en lo dit terme...”) i els Furs de
1329: “D'atra manera do un curador qui sia covinent e vehí de la ciutat...”. Són obres cultes de
registre formal i en totes elles apareix atre, atra, atres en diverses ocasions, si be ací només oferim
un eixemple de cada una d'elles, puix el llistat complet d'obres i eixemples se faria extensíssim.
Convé recordar, ademés, que tant les Bases d’ortografia valenciana de 1932 com la Gramàtica
valenciana (1950) de Manuel Sanchis Guarner donaven plena validea a les formes atre / atra /
atres.
-270-
No obstant açò, apareix sense ningun atre especificador en les construccions que
remarquen el sentit de “distint, diferent”:
No vol atra ajuda que la de son pare.
No pren atre aliment que fruita.
No hi ha atra opció (que esta).
No queda atre remei (que fer açò).
Tampoc s’utilisa en general especificador en les construccions que expressen una
alternativa:
En un moment o atre hauràs de prendre una decisió.
Un dia o atre l’agarraran.
Fes una cosa o atra, pero no vullgues estar en el plat i en les tallades (quan les
alternatives són excloents, com en l’eixemple, és prou habitual l’especificació
en l’artícul definit: Fes una cosa o l’atra).
També en plural, encara que els casos sense especificador són més freqüents que en
singular, és preferible antepondre’l:
Posa’m unes atres pomes: estes estan pansides.
A voltes està simpàtic, pero unes atres voltes t’amolla una brofegada.
Cinc minuts més tart entraren uns atres chiquets a la botiga.
b) En funció pronominal anafòrica sempre ha d’anar introduït per un especificador:
Se m’han trencat les ulleres, pero en tinc unes atres.
Preguntàrem ad aquell home perque no n’hi havia un atre.
A voltes està simpàtic, pero unes atres t’amolla una brofegada.
Si este remei no t’ha funcionat, te’n diré un atre.
c) No és desconegut atre en significat genèric neutre, encara que actualment és més
comú utilisar en valor general la forma femenina:
No nos queda atre/atra que seguir avant.
d) També pren valor neutre quan va determinat per l’artícul lo: Posaré açò ací, pero
no sé a ón podrem alçar tot lo atre.
e) A diferència d’uns atres indefinits, sempre precedix al substantiu com a
especificador, mai el seguix: M’agrada més est atre rellonge.
-271-
f) Antigament existia el pronom altri, de valor genèric, per a referir-se a qualsevol
persona diferent del parlant. Esta forma ha evolucionat cap a la forma atri, molt
dialectal, desusada en el valencià general i circumscrita pràcticament a
expressions que indiquen que es treballa per a una atra persona i no per conte
propi: Treballar per a atri.
14.3.2.4. Cada
a) L’indefinit cada, invariable en gènero i número, s’ampra davant de substantius
contables sense determinant. Fa la funció d’especificador del substantiu al qual
s’antepon i designa el conjunt sancer d’elements indicats pel nom quantificat, pero
presos de manera individual: Cada estudiant matriculat té un ordenador a la seua
disposició en l’aula d’informàtica.
S’utilisa, per tant, quan hi ha motiu per a considerar individualisadament tots els
elements del conjunt; en cas contrari, usarem simplement tots:
Li donaren una medalla a cada participant i la cerimònia s’allargà molt.
Besà apassionadament cada partícula del seu amant.
Lligga be cada eixercici i anote la resposta en el quadro inferior.
Estic fart de dinar cada dia el mateix menjar.
En canvi, direm Tens tots els eixercicis malament (ací resulta estrany dir Tens
cada eixercici malament perque no hi ha motiu per a individualisar-los).
b) El caràcter individualisador de cada el fa incompatible en partícules de valor
conjuntiu o cooperatiu com entre, simultàneament o a l’hora:
*Entre cada veí arreplegaren els diners per a pagar l’obra (incorrecte).
Entre tots els veïns arreplegaren els diners per a pagar l’obra (correcte).
*Cada alumne parlà a l’hora/simultàneament (incorrecte).
Tots els alumnes parlaren a l’hora (correcte).
c) Tampoc pot funcionar com a objecte directe de verps que demanen un nom
colectiu o en plural, com ara agrupar, apilar o amontonar: *Agrupà a cada
alumne per parelles (incorrecte) / Agrupà als alumnes per parelles.
d) Introduïx construccions partitives quan s’indica expressament el conjunt del qual
se prenen individualment els elements: Ha guanyat cada cèntim del seus diners a
base de pencar; Cada aparat d’estos costa una fortuna.
e) Si el sintagma nominal quantificat per cada concorre en un atre sintagma indefinit,
pren un valor distributiu paregut al de sengles (En el taller de cuina cada chiquet
-272-
preparà un pastiç de chocolate = u diferent cada u); en canvi, l’indefinit tots
admet l’interpretació no distributiva (En el taller de cuina tots els chiquets
prepararen junts un pastiç de chocolate: un sol pastiç), a banda de la distributiva
(En el taller de cuina tots els chiquets prepararen individualment un pastiç de
chocolate: sengles pastiços).
f) També forma construccions distributives quan va combinat en sintagmes nominals
precedits d’un cardinal: Pren-te sis gotes cada dia; Són huit euros cada entrada.
En ocasions és el propi indefinit cada el que va acompanyat per un cardinal (Hi ha
un semàfor cada cent metros), principalment en expressions de freqüència: una
volta cada dos semanes, dos gotes cada tres hores.
És compatible en tots els cardinals, llevat del numeral un / una: *cada un més
(incorrecte) / cada més (correcte); *cada una semana (incorrecte) / cada semana
(correcte). Igualment, admet la combinació en l’indefinit poc: Cada pocs segons
alenava sorollosament.
g) Presenta usos ponderatius similars als de l’indefinit un, afegint l’idea de repetició:
¡Contà una mentira (més grossa)! (sense repetició) / ¡Amolla cada mentira (més
grossa)! (en idea de reiteració).
14.3.2.5. Cada u
a) El quantificador complex cada u presenta variació de gènero (cada u / cada una) i
funciona com a núcleu nominal. Té valor partitiu, explícit (Cada u d’estos hòmens
durà una gerra; Cada u d’ells llig un llibre diferent; Cada u dels treballs premiats
rebrà una beca de huitcents euros; Cada una d’eixes anotacions té un valor
diferent) o implícit: Cada u (de nosatros) prepararà un regal.
b) En masculí singular cada u s’usa també en valor general, equivalent a tot lo món:
Siga jove, siga vell, cada u a l’ofici d’ell; Cada u és com Deu l’ha fet.
c) Els pronoms cadascú, cadascuna, equivalents a cada u, cada una són formes
antigues, hui inexistents en la llengua viva. En la llengua estàndart usarem les
formes generals i vives cada u, cada una. Les variants cascú, cascuna, generals en
els clàssics, encara es conserven en alguns parlars com a pronoms i són també
acceptables en els registres formals.
14.3.2.6. Qualsevol
a) L’indefinit qualsevol, que pot funcionar com a adjectiu i com a pronom, és manco
específic encara que algun o un, puix denota indiferentment un element d’un
conjunt sense que siga rellevant quin. Per això pot ser reemplaçat per estos
indefinits únicament en alguns usos (Dona’m qualsevol/un/algun paper per a la
-273-
pota del moble, que està coixo), pero no en uns atres: Te vullc tant que faria
qualsevol cosa per ajudar-te (correcte) / *Te vullc tant que faria una/alguna cosa
per ajudar-te (incorrecte).
b) Qualsevol és invariable en gènero i número (Qualsevol cervesa m’agrada; Agarra
uns pantalons qualsevol: tots te paren be). En els texts antics la forma plural
s’escrivia quals se vol / qualssevol; hui són un arcaisme ortogràfic.
c) S’aplica a substantius contables (Qualsevol problema el supera; Tria qualsevol
planta per al jardí) o a substantius incontables reinterpretats com a contables (En
eixe restaurant no servixen qualsevol aigua, únicament la millor = qualsevol
classe / marca d’aigua).
d) Com a adjectiu pot anar davant o darrere del substantiu. Si va pospost, significa
“algun, no importa quin", com Dona’m un llibrell qualsevol, i s’aplica a un
substantiu precedit per un (Tocà aleatòriament a una casa qualsevol), per un atre
(Una atra semana qualsevol) o per un numeral cardinal (Acosta’m dos peretes
qualsevol per a la llàntia). Del seu valor d’indistinció es deriva en ocasions un
matís despectiu: Açò no està a la mà d’un home qualsevol; Mamprengué a vore
un programa qualsevol, a soles per a distraure’s.
e) Antepost al substantiu pot significar “algun, no importa quin”, igual que pospost
(Marqueu qualsevol còdic) o be pot tindre valor universal, equivalent a tot:
Qualsevol còdic (=tot còdic) ha de contindre caràcters alfanumèrics per a
garantisar un mínim de seguritat, Haurà de fer-se càrrec de qualsevol gasts
derivats de la seua actuació.
f) A causa del seu caràcter inespecífic, difícilment apareix en oracions que expressen
fets ya realisats (M’alegre de que ahir aprovares l’examen; pero no *M’alegre de
que ahir aprovares qualsevol examen). En canvi, és freqüent en contexts que
favorixen l’indefinició com, per eixemple, els enunciats genèrics (Qualsevol jove
hui en dia té nocions d’anglés), els enunciats referits al futur (Te faré costat en
qualsevol situació) o els texts reglamentaris (Qualsevol reforma haurà d’ajustarse a la normativa aprovada per la junta de veïns).
g) Quan funciona com a subjecte en enunciats emfàtics de valor general pren un
sentit universal negatiu pròxim a ningú i equivalent al YO parlant: ¡Qualsevol
entra ad estes hores en eixe fosc assucac! → No tinc corpenta per a entrar en eixe
fosc assucac.
h) Introduïx construccions partitives (Qualsevol dels taburons d’est aquari resulta
mortal quan ataca; Qualsevol de les plateres m’aprofita) i pot anar complementat
per una oració de relatiu especificativa (Qualsevol que et veja pensarà que vas
bufat) o seguit per l’indefinit atre en singular: Yo soc molt tolerant, pero a
qualsevol atre no li pareixeria be això que has dit.
-274-
i) Com a pronom, ademés de substituir un nom anterior (—¿Quin color t’agrada
més? —Qualsevol, tots són bonicos), pren valor general universal, equivalent a
“totes les persones” (Qualsevol pot enganyar-se), o existencial, pròxim a “alguna
persona, siga qui siga” (Demana-li-ho a qualsevol).
j) Ha donat lloc al substantiu qualsevol, de valor despectiu: Me tractes com a una
qualsevol; Chicon, no eres més que un qualsevol.
Les variants quansevol i consevol, documentades a partir del sigle XIX, se consideren
vulgarismes i no aptes per a registres formals.
14.3.2.7. Sengles
L’indefinit invariable sengles funciona com a especificador i té valor anafòric
distributiu, ya que assigna cada element del conjunt designat pel substantiu
quantificat a un element d’un conjunt prèviament mencionat:
Les dos filles heretaren sengles abrics de pell (heretà un abric cada una).
Tots els alumnes presentaren sengles treballs (presentà un treball cada u).
Respecte a la naturalea d’este conjunt previ, sengles no s’utilisa normalment en
antecedents de valor genèric (*Alguns estudiants porten sengles carrets per a anar a
classe / *Tots els ciutadans tenen dret a sengles vivendes) ni tampoc si l’antecedent
és un conjunt format per la suma d’elements separats en l’oració (*Agustí anà en son
germà a la botiga per a comprar sengles camises). En canvi, accepta be els
antecedents coordinats: Agustí i son germà es compraren sengles camises.
Finalment, l’antecedent ha de realisar una funció principal en l’oració, no pot ser un
complement nominal. Per això, no és admissible *L’amo dels pisos cobra sengles
lloguers, pero sí La mare dels chiquets els pintà sengles dibuixos en les cares, puix
encara que l’antecedent “els chiquets” funciona com a complement de “la mare”,
apareix representat a continuació pel pronom els, que sí realisa una funció nuclear, la
d’objecte indirecte.
Respecte a la seua funció especificadora, sengles precedix immediatament al
substantiu i no és compatible en cap d’artícul, possessiu, demostratiu o quantificador.
No direm, per tant, *els sengles companyons, *les seues sengles caracetes, *estos
sengles deports, *alguns sengles abrics. Deu evitar-se també la combinació en cada
u, puix resulta pleonàstica: *Cada u dels viagers pujà a sengles gamells (incorrecte) /
Els viagers pujaren a sengles gamells (correcte).
La forma sengles era habitual en la llengua clàssica, pero hui ha quedat restringida als
registres molt formals. En el seu lloc s’utilisen habitualment els indefinits cada i cada
u: Cada u portava un llibre; Cada viager trià un gamell i se’n pujà.
-275-
14.3.2.8. Tal
L’indefinit tal és variable en quant al número (tal/tals). Pot funcionar com a
especificador (No tinc ganes de parlar en tal personage) o, manco freqüentment, com
a pronom (Eix home vendria a sa mare per un gallet: tal és la baixea moral d’este
personage) i agrupa diverses nocions en la seua significació.
Per una banda, expressa la semblança d’un element respecte d’una atra entitat
coneguda en la situació discursiva o en el text i este valor senyalador o anafòric
l’acosta als demostratius: Batiste diu que l’he traïcionat, pero a mi no se’m pot
atribuir tal comportament (=eixe comportament).
Per una atra banda, l’element introduït per tal se presenta de manera indeterminada,
en un valor pròxim al de l’artícul un, i és per açò que tal s’inclou entre els indefinits.
En resum, l’indefinit tal no especifica un element concret per les seues
característiques pròpies, sino per analogia en una entitat coneguda, de manera que en
conte d’eix element podria referir-se a qualsevol atre que tinguera la mateixa
semblança: Batiste diu que l’he traïcionat, pero a mi no se’m pot atribuir tal
comportament (=un comportament com eixe).
a) En funció especificadora:
- Pot anar precedit d’un artícul definit o indefinit: Sempre està parlant del seu
tesor, pero el tal tesor és imaginari; Un tal Chimo m’ho ha dit.
- Pel seu caràcter indefinit, al combinar-se en noms propis indica que la persona
nomenada és poc o gens coneguda: Una tal Ampar ha preguntat per tu; No
conec a la tal Rita; El tal Miquel ha resultat ser un impresentable.
- Pren valor ponderatiu en la correlació consecutiva tal + substantiu... que:
Agarrà tal disgust que no vullgué ni sopar.
- En funció del context el seu caràcter ponderatiu pot traduir-se en un matís
despectiu: No he vist en ma vida tal desvergonya; He deixat de tindre relacions
en tal individu.
- Repetit en l’oració forma estructures correlatives, expressant una equivalència
o relació mútua: De tal mare, tal filla.
- Té valor catafòric neutre quan el substantiu especificat per tal expressa
semblança respecte a un element situat a continuació en el text: “Lo adolorit
Rey molt enuiat de tal resposta feu principi a tal parlar: No és de admetre
scusació de tan iusta demanda si pietat e misericòrdia en tu habiten” (Tirant
lo Blanch).
b) Com a pronom neutre pren la forma singular i té el significat de això, tal cosa,
eixa cosa: No escriuré tal → No escriuré eixa cosa; No faces tal que el dimoni et
-276-
furgarà → No faces això que el dimoni et furgarà.
c) En les oracions copulatives pot prendre un us fòric, en valor pròxim al dels
demostratius: En acabant de quinze anys d’amistat vullgué enganyar-me: tal
(=eixa) és la seua condició.
d) En valor general, s’usa com a substitut imprecís d’un nom propi (Firmat: En Tal i
Tal; Na Tal i Tal) o d’un enunciat: No parava de criticar, que si Pere tal (=fea tal
cosa), que si Nelo tal...).
e) En les oracions relatives modals i en les comparatives funciona, respectivament,
com a antecedent i com a correlatiu de com: Fes-ho tal com t’he dit; Tal és Ali
com Camali.
f) En este mateix sentit modal comparatiu acompanya a qual: Tal qual parlava (=tal
com parlava, de la manera que parlava), pareixia el mestre. La locució tal qual
s’utilisa també en el sentit de “igual”, “de la mateixa manera”: —¿Cóm estàs? —
Estic tal qual, no millore gens; No he tocat res: està tot tal qual ho has deixat; o
per a indicar identitat en la comparació entre dos térmens: La teua vedriola és tal
qual la meua.
El mateix sentit d’identitat comparativa pren quan acompanya a l’indefinit atre:
Pau s’ha comprat un ordenador caríssim i la seua dòna un atre tal.
g) La locució tal qual coneix també un us adverbial quantitatiu com a equivalent de
molt: Havem treballat tal qual i ya hem acabat tots els eixercicis.161
14.3.2.9. Tot
L’indefinit universal tot denota la globalitat dels elements d’un conjunt. Pot actuar
com a especificador d’un substantiu o en funció pronominal, com a núcleu del
sintagma.
i. En funció especificadora pot encapçalar un sintagma indeterminat o determinat:
a) Encapçalant un sintagma nominal indefinit:
- Davant d’un substantiu indeterminat remet a una entitat considerada en conjunt
i en est us tot/tota a soles admet el singular: Tota pedra fa paret (correcte),
pero no *Totes pedres fan paret (incorrecte). Quan s’aplica a noms contables
tot alterna en cada o qualsevol: Tot estudiant ha de dur la seua targeta
161
El seu us quantitatiu absolut, sense correlació comparativa, origina vacilacions de significat, de
manera que alguns parlants l’ampren, contràriament, en el sentit de “en cantitat moderada, no
excessiva”: Escudella’m tal qual, que no tinc massa gana.
-277-
d’identificació = Cada estudiant ha de dur la seua targeta. Aplicat a un nom
no contable, se reinterpreta com a contable: Tot ferro acaba rovellant-se si no
es cuida adequadament = tota classe de ferro o tot objecte de ferro.
Este sentit global de tot se manifesta prototípicament quan precedix al
demostratiu neutre o a un pronom personal subjecte singular referit a un ser
animat: Tota ella tremolava; Tot yo... ¡A cau de mans!; Tot açò has de baixarho al garaig.
- Aplicada a un adjectiu o a un participi, la noció de globalitat de tot se concreta
en el sentit adverbial de grau complet o màxim de la qualitat adjectiva i equival
a completament o totalment: La chiqueta està tota queta; Ara en primavera
d’estiu tenim les plantes totes verdes; Estava tota encesa d’amorosa calor; Ma
filla vingué tota alegre. Acompanyat per un gerundi, indica eixa mateixa noció
de grau: Tornà a casa tot tremolant = Tornà a casa tremolant completament.
Est us de tot + gerundi en un valor intensiu apareix en els nostres clàssics:
“...e feu oració tres vegades, e la 3a vegada vingué tot tremolant e ple de
sudor de sanch”.162
“E lo clement Senyor, vehent-la axí dolorada e tota tremolant, mogut de molta
compassió, dix-li”.163
No obstant, no s'ha d'utilisar per a indicar simultaneïtat, valor que en valencià
hui no té,164 i que li donen alguns gramàtics imitant la normativa catalana
moderna: *Obrí el sobre tot baixant l’escala; *Tornà a casa tot aprofitant un
pont festiu (incorrectes), en lloc de Obrí el sobre mentres baixava l’escala /
baixant l'escala o Tornà a casa aprofitant un pont festiu.
Indica també grau màxim equivalent a ple, complet quan precedix a un nom
abstracte introduït per la preposició en: Ho ha fet en tota intenció; Parle en tota
sinceritat. Fòra d’est us els noms abstractes quantificats per tot funcionen com
els contables concrets: Tota precaució és poca = Qualsevol precaució és poca.
- Com a atribut de les oracions copulatives té un valor intensificador o
ponderatiu que resulta de destacar que la qualitat o l’entitat indicada per
l’atribut s’aplica a tota l’extensió del subjecte: La chica era tota noblea;
T’escolte: soc tot oïts.
- També té valor ponderatiu quan precedix a un substantiu introduït per l’artícul
162
Sant Vicent Ferrer, Sermons II, 1410.
163
Sor Isabel de Villena, Vita Christi, 1497.
164
Este valor de simultaneïtat pareix trobar-se esporàdicament en la llengua clàssica, pero, en
qualsevol cas, hui és inexistent: “...habundava en tanta afluència de làgremes que lo seu cor e cap
fonia, tot demanant misericòrdia a nostre Senyor Deu”, Sor Isabel de Villena, Vita Christi, 1497.
-278-
indefinit un/una: És tota una dòna; Fon tot un cavaller; Estiguí esplayant-me
tota una hora; Estiguí esperant eixe moment tot un any.
b) Encapçalant un sintagma nominal determinat:
- Pot introduir un sintagma nominal format pel grup artícul més substantiu (Tot
lo món; Tota la mar; Tota la canella, Tots els fumerals; Totes les chiques...) o
pel seu equivalent, un pronom personal: Tots els estudiants duyen pancartes –
Tots ells duyen pancartes. Quan el pronom és dèbil, tot generalment va pospost
al verp (Revisarem tots els fumerals de la ciutat per precaució – Els revisarem
tots); en caràcter emfàtic pot anar antepost al clític: Tranquil, tots els
revisarem: no en deixarem cap sense mirar.
- El núcleu substantiu quantificat per tot admet també la determinació per mig
d’un demostratiu (Tot este cuixot; Tota eixa dacsa; Tot eixe rent…) o d’un
possessiu (Tota la vostra facultat de pensar; Tots el teus rellonges van
retardats; Tot el meu regomello desaparegué; Tota sa vida havia estat
esperant un moment com eixe).
- En conte de precedir al grup nominal al qual quantifica, tot pot anar pospost al
núcleu substantiu en usos lliteraris. En eixe cas se destaca l’extensió integral de
l’entitat denotada pel substantiu: La ciutat tota fea pudor a sanc i brutea.
- Les oracions negatives en les que el sintagma nominal quantificat per tot
precedix al verp admeten una doble interpretació. Per eixemple, Tots els
estudiants no aprovaren l’examen pot significar o que cap dels estudiants
aprovà l’examen o que algú dels estudiants no l’aprovà.
- S’aplica també a noms propis geogràfics per a indicar la totalitat de la seua
extensió (Tot Elig; Tota Valéncia; Tota Astúries; Tot París; Tota Europa) i als
noms dels mesos de l’any, que es comporten de manera pareguda als propis
(S’impacientà perque passà tot decembre i encara no havia acabat la faena).
- Pot incidir també sobre un relatiu compost: Cull tots els que pugues; Tots els
qui vullguen anar, que ho diguen.
ii. En funció pronominal:
a) Com a núcleu del sintagma nominal adopta el gènero i el número de l’entitat a la
que es referix: —¿A ón estan els facultatius? —Estan ya tots (els facultatius) en la
junta.
b) Remet anafòricament a un substantiu aparegut anteriorment en el text, al qual
quantifica: Els treballadors han protestat tots per les retallades salarials;
Compra’m alguna revista que estes ya me les he llegides totes; Els chicons de ta
casa, tots, se n’han anat de rauja.
-279-
c) En masculí plural coneix un us pronominal general de valor universal equivalent a
tot lo món: Si tots feren com tu, el món seria un desastre; Ací tots viuen del camp.
d) La forma tot pot prendre valor neutre: Per sòrt, tot ha acabat be; A tu tot te para
be; Esta vesprada parlarem de tot. El caràcter neutre queda clarament de manifest
quan concorre junt al pronom ho en funció de complement directe: Tot ho fa be;
S’ho sap tot. En este sentit neutre entra en correlació en quant: Tot quant tinc és
teu; Tot quant digues empijorarà la situació. Les correlacions en les formes no
neutres són també possibles, encara que manco freqüents: Entre totes quantes
obres fa el ser humà, esta és la més meritòria.
e) Forma part de diverses locucions i conectors, com ara: aixina i tot (a pesar d’això,
no obstant això); tot d’una (de colp); per tot (en tots els llocs)...
iii. Ademés de ser compatible en l’artícul un/una (Eres tota una mare), ho és en
l’adverbi casi (Casi totes les botigues estan tancades hui; Estan ací casi tots) i en
l’indefinit atre, introduint tant un sintagma determinat (Tots els atres no es
presentaren; Dona´m tots els atres) com indeterminat (Se pospongué tota atra
decisió).
14.3.2.10. U
Convé no confondre el pronom indefinit u/una/uns/unes en el numeral cardinal u/una
ni en l’artícul indefinit un/una/uns/unes:
a) El numeral cardinal u/una respon a la pregunta ¿quànts? (—¿Quànts ne vols? —
U) i pot aparéixer en contexts d’oposició a uns atres numerals: ¿Quàntes botelles
s’ha begut? Se n’ha begut una de vi i dos de cervesa.
Un/una en funció adjectiva especificadora té valor de numeral cardinal més que
d’artícul indefinit quan admet el reforç únic/sol, en contrast implícit en uns atres
cardinals: Tot açò no ho podrem portar en un (únic) viage (ne necessitarem dos
com a mínim).
b) Per la seua banda, el pronom indefinit u presenta els següents usos:
- Funciona com a núcleu d’un sintagma nominal, substituint un nom presentat
prèviament per mig de l’artícul indefinit un:
Anà al centre comercial per a comprar-se un ordenador portàtil, pero vingué
en u de sobretaula (u= un ordenador).
¿Vol vosté una bossa gran o una menuda? (una menuda=una bossa menuda).
La chiqueta duya ahir unes sabatetes roges i ara du unes blaves (unes blaves =
unes sabates blaves).
-280-
- S’ampra en valor genèric, pròxim al de qualsevol: Quan u es confia, pot tindre
problemes. S’usa freqüentment acompanyant a verps pronominals en valor
equivalent al se impersonal per a evitar la duplicació del pronom: En Valéncia
se viu be / En Valéncia u es gita tart en estiu.
- Inversament, s’utilisa per a referir-se al yo del parlant: No em parles aixina,
que u també té els seus sentiments; Una que se’n va; Li parlen a u com si
estiguera sort. Tant est us com l’us genèric estan llimitats a les formes del
singular. No es pot, dir, per tant: *No nos parles aixina, que uns també tenen
els seus sentiments.
- Té valor anafòric en la correlació u...atre: Ni mon germà ni ma tia poden
vindre hui al dinar: l’u perque té faena, l’atra, perque té cita en el mege. Com
s’observa en l’eixemple, en esta funció el pronom u pot anar precedit de
l’artícul definit. Antigament, i encara en l’actualitat en algunes comarques, per
dissimilació, eix artícul pren la forma femenina davant del masculí u: la u (ant.
la hu). Eixemple: La u és un bacora i l’atre un trompellot.
En esta correlació u admet la forma plural: Se produïren diverses reaccions:
els uns ploraven i els atres rien sense saber ben be qué fer.
c) En funció especificadora, és dir, seguit d’un substantiu, no existix un
quantificador indefinit un/una/uns/unes diferent de l’artícul indefinit
un/una/uns/unes, sino que abdós són la mateixa paraula, encara que, depenent del
context, pot adquirir un matís quantificador, equivalent a algun (Dus-me
una/alguna beguda del frigorífic), o presentatiu, no substituible per algun: Ací hi
ha una bona ombreta (i no *alguna bona ombreta).
Direm, per tant, que el pronom indefinit u/una/uns/unes se realisa en funció
especificadora (determinant) per mig de l’artícul indefinit un/una/uns/unes: He
comprat uns (artícul indefinit en funció especificadora) fartons grans per a mi i
uns (pronom indefinit) més menuts per a tu.
d) Com a núcleu del grup nominal el pronom indefinit u pot introduir construccions
partitives seguit de les construccions d’ells, d’elles o de + artícul + nom en plural:
U d’ells; Una d’elles; U dels milicians; Una de les barques; Uns quants dels
soldats que havien iniciat la campanya acabaren desertant.
e) El valencià, com el castellà o l’italià, presenta dos formes diferents segons
l’indefinit masculí singular realise funció pronominal (u) o funció especificadora
(un). Observem el següent eixemple: Cada volta que un chiquet naix u s'alegra
(valencià); Cada vez que un niño nace uno se alegra (castellà); Ogni volta che un
bambino è nato uno è contento (italià). En canvi, el català, com el francés, fa
coincidir abdós formes: Cada vegada que un nen neix un s'alegra (català);
Chaque fois qu'un enfant est né un est heureux (francés).
Esta distinció del valencià és paralela a la que s’establix entre u (pronom numeral
-281-
cardinal) i un (especificador numeral cardinal): —¿Quànts viages necessites per a
dur açò? —U; És possible dur tot açò en un únic viage, no cal fer-ne dos.
14.3.2.11. Uns quants / unes quantes
Quant actua com a quantificador, pronom o especificador, quan va en plural i està
precedit per l’artícul indefinit (uns quants, unes quantes).165 Llavors equival a
alguns/algunes, és dir, que senyala l’existència com a mínim de dos elements
inespecífics de la classe o série en qüestió.
El seu us en este valor és inclús més freqüent que el de alguns/algunes: Dus unes
quantes graneres; Compràrem uns quants quadros per a decorar el dormitori;
Compràrem molts quadros per a ma casa i uns quants per a la seua; —¿Quàntes
fraules t’has menjat? —Unes quantes.
Forma part de la locució en quant a (referent a, sobre tal assunt).
14.3.3. Adjectius prodeterminatius en funció d’indefinits nominals
14.3.3.1. Cert
Com a quantificador indefinit, cert indica l’existència a lo manco d’una entitat d’un
conjunt. En determinats contexts pot ser substituït per algun (Has de saber que
corren per ací certes/algunes remors sobre tu) i per un (Conec un/cert llibre que
t’agradarà molt). No obstant, cert denota un element específic, conegut pel parlant,
encara que no necessàriament per l’oyent: Recorde certa carta que em llegires un
dia: ¿saps de quina parle? Per això, no és possible dir *Busque cert cambrer que
siga eficient i respectuós, puix el parlant encara no sap quí és el cambrer ni si existix.
El caràcter no necessàriament conegut per l’oyent del substantiu especificat per cert
explica l’us d’est indefinit en oracions com: Conec certa persona que em donarà un
bes ara mateixa. En est enunciat, dit per un chic a la seua chicona, abdós saben que la
persona se referix a la chicona en qüestió, pero l’us de cert genera un valor lúdic,
puix permet simular que l’oyent no coneix la referència.
Funciona únicament com a especificador, mai com a pronom; formalment és variable
en gènero i número i concorda en el substantiu al que especifica (cert disc, certa
carta, certs discs, certes cartes).
En singular admet l’artícul indefinit, principalment quan introduïx un nom abstracte:
L’anunci del govern causà (una) certa preocupació.
165
Nos ocupem del usos de quant com a pronom relatiu (Gasta quant guanya) i com a exclamatiuinterrogatiu (¿Quànts pastiços has comprat?; ¡Quàntes ne dus en eixa cistella!) en el capítul 17.
-282-
Alterna en tal com a modificador d’un nom propi: Ha vengut un cert/un tal Enric
Bohigues.
14.3.3.2. Demés
L’adjectiu prodeterminatiu demés denota tots els elements que complementen el
conjunt al que pertanyen els elements inicialment considerats. Equival, per tant, a tots
els atres, tots els restants: El capità pujà a que li donaren la copa i els demés el
miraven des de baix.
És una forma invariable de plural i ha d’anar sempre acompanyat d’un artícul definit
o d’un possessiu: Els qui tinguen la targeta d’embarcament preferent, passen per ací,
i els demés, esperen en la coa, per favor; Se quedà una casa i vengué sos demés bens.
14.3.3.3. Diversos, diferents, distints, varis
a) Els adjectius diversos, diferents i distints funcionen com a quantificadors quan no
indiquen comparació, sino simplement pluralitat. Aixina, Aplegaren diverses
cartes al despaig vol dir simplement que n’aplegà més d’una. Per això, alternen en
alguns i uns quants: Aplegaren unes quantes / algunes cartes al despaig.
No obstant, encara que en estes construccions el valor és quantitatiu, el matís de
dessemblança del seu us adjectiu provoca restriccions en el seu funcionament, de
manera que no és possible aplicar-los a un conjunt indiferenciat d’elements:
Posa’m unes quantes creïlles: aproximadament un quilo (correcte) / *Posa’m
diverses creïlles: aproximadament un quilo (construcció incorrecta).
b) En funció quantitativa divers i distint s’utilisen sempre en plural i són variables en
gènero (diversos hòmens / diverses dònes; distints hòmens / distintes dònes),
mentres que diferent també s’ampra en plural, pero és invariable: diferents hòmens
/ diferents dònes.
c) L’adjectiu vari / vària / varis / vàries té com a significat més propi el de
“canviable, variable, que és diferent d’un temps a un atre”: És un home de geni
vari; o be “divers, diferent o no únic”: Contà històries vàries; Un pastiç de sabors
varis.
En la llengua clàssica es troben eixemples de l’us de varis / vàries com a indefinit,
en el sentit de “més d’u”,166 pero el seu us deixa de registrar-se en sigles posteriors
166
Per eixemple: “que la esgleya o cappella [...] sia de diverses luminaris illustrada e de varis
resplandors hornada; Jacsia que·s pertanga les corts dels reys e dels prínceps de diverses e vàries
coses habundar (Ordinacions, Pere el Cerimoniós, 1344); “Dònes malignes, moltes veguades viu
condempnades; mil bandejaven, més ne penjaven que de raÿms, per varis crims” (Espill, Jaume
-283-
fins que reviscola en temps recents, en frases com Han eixit varis hòmens o Han
aplegat vàries persones. Per eixe motiu, dit us ha segut reputat modernament com
a castellanisme, especialment tenint en conte que la forma usada per al masculí sol
ser, coloquialment, *varios. En estos casos, encara que no és incorrecte el seu us,
convé valorar unes atres alternatives com alguns hòmens, unes quantes persones,
etc.
14.3.3.4. Determinat /determinada/determinats/determinades
També pot usar-se en valor indefinit l’adjectiu determinat. Encara que es referix a un
element específic, permet, igual que cert, deixar sense establir la seua identitat:
Conec determinades persones que no respecten els horaris acordats; A determinades
hores circular pel centre és impossible; A determinada distància ya és difícil
encertar en el blanc.
14.3.3.5. Mateix
i. En funció especificadora l’indefinit mateix pot anar antepost o pospost al substantiu
al que modifica.
a) Antepost apareix sempre precedit per un determinant i pot realisar dos funcions
diferents: o be expressa una relació d’igualtat o d’identitat (Enguany jugarem la
lliga contra els mateixos equips que l’any passat; Nelo i yo vivim en el mateix
poble; En este pollastre de granja la paella ya no té el mateix sabor; Porteu la
mateixa brusa) o be actua com a marcador emfàtic equivalent a l’adjectiu propi
per a destacar l’identitat del referent en un context en el que era socialment
esperable que l’acció fora assumida per un agent diferent: El mateix client hagué
de servir-se el café; El mateix decà el felicità pel seu discurs.
b) Pospost s’usa en valor emfàtic proadverbial i admet una combinatòria més ampla,
ya que pot acompanyar a un substantiu, pero també a un pronom personal tònic
(en ocasions en significat reflexiu, com en La peluquera se pentinà ad ella
mateixa) o a determinats adverbis, com ara els de temps, els de lloc o els de modo.
En la funció emfàtica el valencià presenta la particularitat d’utilisar la forma
femenina com a terme no marcat, és dir, aplicable a substantius i pronoms masculins i
femenins, singulars i plurals (Ell mateixa escurarà els gots; U mateixa sap
engrunsar-se; Gasta eixes aïnes mateixa; Este relatiu és l’únic capaç de distinguir
per sí mateixa al seu antecedent), a demostratius de qualsevol gènero i número (Això
mateixa t’estava dient; Menjarem açò mateixa que tenim ací a mà; Dona’m este
Roig, 1460); “no aumenten los meus mals ab sperança de varis remeys” (Tirant lo Blanch, Joanot
Martorell, 1490).
-284-
mateixa; Vullc estos mateixa) i a adverbis (Viu ací mateixa; Fes-ho ara mateixa; Fesho aixina mateixa). L’us de la forma masculina singular en valor emfàtic no és
incorrecta (Gasta eixes mateix; Viu ahí mateix), pero és recomanable la forma
femenina perque representa una particularitat del valencià dins del conjunt de les
llengües romàniques i perque és coherent en unes atres formes adverbials del
valencià, com aixina.167 També és possible l’us concordat en substantius i pronoms:
Els cambrers mateixos escuraran els gots; Ells mateixos saben engrunsar-se.
Segons s’observa en els anteriors eixemples, el valor emfàtic de l’indefinit mateix se
concreta en diversos matisos significatius en funció de l’element al qual acompanya o
de l’aspecte discursiu que es destaca, com ara:
- L’agent: El client mateix hagué de servir-se el café (=el client personalment).
- La situació discursiva: Gasta eixes aïnes mateixa (=gasta per eixemple eixes
aïnes, ya que estan a disposició).
- El modo: Fes-ho aixina mateixa (=fes-ho, per eixemple, d’esta manera que veus).
- L’enunciat: Això mateixa t’estava dient (=això precisament).
- El temps: Demà mateixa tornarem a casa (=demà justament).
- El lloc: Vixc ací mateixa (=ací exactament).
ii. En funció pronominal:
a) S’ampra en estructures comparatives, adoptant el gènero i el número del nom al
que es referix: Eixes no són les mateixes calces que les d’ahir → Eixes no són les
mateixes que les d’ahir; Este és el mateix bolletí que tu tenies → Este és el mateix
que tu tenies; És la mateixa cebera de sempre → És la mateixa de sempre; ¿Vols
una nova marca de cervesa que han dut hui o vols la mateixa (cervesa que prens
sempre)? No, vullc la mateixa (marca de cervesa de sempre).
167
L’us del femení mateixa per ad esta funció està plenament justificat des d’un punt de vista
cognitiu. La forma mateixa en este valor se relaciona en el denominat femení d’indeterminació
(vore López García, Á., Gramática del español, vol. 3, pàg. 237), pel mig del qual els noms
femenins s’usen en un valor general proadverbial que els fa especialment indicats per a constituir
locucions adverbials (Sempre fa la mateixa; El qui la fa, la paga; L’has feta bona...).
Ademés, esta funció adverbial de mateixa com a terme no marcat és coherent en uns atres adverbis
valencians de forma també femenina (aixina, allana, allina, aixana, aixona, allona...) i en la
circumstància de que la classe prototípica dels adverbis, els acabats en –ment, se forma a partir dels
adjectius en femení (tranquila-ment), segons ha destacat E. Casanova: “L’adverbi intensificador
mateixa (même, mismo, mateix), una particularitat romànica del valencià”, Actas del XXVI
Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas, vol. 4, Gruyter, 2013, pàg. 59.
-285-
b) No és adequat usar el pronom mateix en funció exclusivament anafòrica, sense
valor comparatiu: *Des de que es comprà el coche nou va en el mateix inclús al
cantó de casa; Se presentà la ponència i es discutí sobre la mateixa (incorrectes).
En estos casos s’ha d’usar un pronom personal o un demostratiu: Des de que es
comprà el coche nou va en ell fins al cantó de casa; Se presentà la ponència i es
discutí sobre ella / esta (correctes).
c) En femení singular, i determinat per l’artícul definit, pren valor neutre, equivalent
a lo mateix: ¿És que m’has de fer sempre la mateixa? (=lo mateix). No és
recomanable l’us de mateix precedit de l’artícul neutre lo en l’expressió de
l’indiferència: *Li té/dona lo mateix. Convé utilisar en el seu lloc girs específics
com tant + pronom d’objecte indirecte +fer/val (Tant li fa/li val que l’ame com
que l’odie) o pronom d’objecte indirecte + té igual: Li té igual açò que allò.
14.3.4. Els indefinits negatius: ningú / ningun; cap; res
Tenen valor antiexistencial, és dir, que en les oracions negatives indiquen
l’inexistència de tot element de la classe o série. Per eixemple, l’indefinit negatiu
ningú de Ningú aprovà l’examen indica que el conjunt d’alumnes que aprovaren
l’examen està buit, açò és, que no conté ningun element.
14.3.4.1. Cap
a) En les oracions interrogatives i condicionals, seguit o no de la preposició de, té un
significat no negatiu, equivalent a algun, que és la forma general i recomanable en
este valor en tots els nivells del llenguage: ¿Tens cap (de) dubte? = ¿Tens algun
dubte? (recomanable); Si tens cap (de) dubte, pregunta = Si tens algun dubte,
pregunta (recomanable).
b) En les oracions negatives equival a ningun (forma esta més clàssica i general) i es
construïx indiferentment seguit o no de la preposició de: No t’has despassat cap
botó / No t’has despassat cap de botó (= No t’has despassat ningun botó).
S’ampra fonamentalment per a referir-se a entitats no humanes, puix per a sers
humans s’utilisa de manera preferent ningun/ninguna: No quedava cap (d’)
alumne (poc usual) / No quedava ningun alumne.
Si l’element quantificat és un pronom personal, a soles és possible l’us de ningú,
no de cap: *Cap d’ells te coneix (incorrecte) / Ningú d’ells te coneix.
No obstant, quan el nom quantificat s’elidix és comú l’us de cap, tant per a
persones com per a coses. Llavors és necessari reprendre el nom quantificat per
mig del partitiu ne, d’acort en les condicions d’us d’este clític pronominal (vore
capítul 16): Ahí tens les galletes: si en vols cap, agarra’n les que t’abellixquen;
No m’agraden els recorts, no cal que me’n dugues cap en tornar del viage; A poc
-286-
a poc se n’anaren els alumnes i a les huit de la nit ya no en quedava cap en la
classe.
c) També conforma construccions partitives introduint per mig de la preposició de un
nom contable plural precedit de determinant: No m’aprofita cap de les agulles que
m’has donat.
d) Com s’observa en els anteriors eixemples, el pronom indefinit cap s’usa a soles en
substantius contables, mentres que per als no contables utilisem el gradatiu gens:
No menja gens de pa.
14.3.4.2. Ningun/ningú
a) El pronom indefinit ningú se referix únicament a persones: No hi havia ningú en
la porta del cine.
b) Ningun funciona com a actualisador del substantiu, en el qual concorda en gènero
i número: No hi havia ningun mege de guàrdia en l’hospital; Encara que
intentaren fer fòc, finalment no botà ninguna purna.
Com que la negació d’un element individual és suficient per a indicar la no
existencialitat absoluta, ninguns/ningunes únicament s’usa en plural en la negació
emfàtica (No som ningunes mentiroses), en els plurals no reiteratius (els que tenen
el mateix referent que el seu corresponent singular: No tinc ningunes ganes d’eixir
ara al carrer), en els objectes dobles (No necessite ningunes tisores), en les
parelles d’objectes (No trobe ninguns guants que posar-me) i en els noms que
s’usen únicament en plural (No m’abellixen ningunes postres).
c) Acompanya al pronom partitiu ne, fent referència tant a entitats animades (—
¿Coneixes algun electriciste? —No, no en conec ningun) com inanimades (—¿Has
llegit algun llibre interessant últimament? —No, no n´he llegit ningun que m’haja
agradat).
d) El pronom cap alterna en les formes ningun, ninguna, ninguns, ningunes,
principalment quan se referixen a entitats no humanes. Per a les humanes, cap és
infreqüent: Ningun home el saluda; Finalment no llogà ningun coche/cap de
coche.
e) Ningú (per a persones), ningun (per a entitats no humanes) i ninguna (per a
persones i coses) poden introduir construccions partitives: Ningú d’ells parla
alemà / Ninguna d’elles parla alemà; Finalment, no en comprí cap perque ningun
d’aquells capells m’agradava prou.
-287-
14.3.4.3. Res
a) En oracions interrogatives o condicionals el pronom indefinit res equival a alguna
cosa, d’acort en el seu significat etimològic (la res publica = la cosa pública):
¿Voleu res de ma casa?; Si necessiteu res, demaneu-ho; ¿Hi ha res de nou per
ací?
També té valor afirmatiu en la l’expressió un no res, que significa una miqueta,
una cantitat molt chicoteta. En esta construcció introduïx complements
seudopartitius per mig de la preposició de: Posa-li un no res de sucre a la tomata
fregida.
b) En oracions negatives equival a ninguna cosa. Darrere del verp exigix sempre la
presència de l’adverbi no: No digues res; Això no és res. Davant del verp en la
llengua antiga solia dur també el no, pero hui és més habitual la negació simple:
Res no valdrà (antic); Res valdrà (actual). En les respostes absolutes, en les quals
apareix com a enunciat complet, res i no res són equivalents i tenen significat
negatiu: —¿Qué has comprat? —No res; —¿Qué has venut? —Res.
c) Funciona únicament com a pronom i no especifica mai un substantiu. Pot introduir
un adjectiu per mig de la preposició de, negant absolutament la qualitat en qüestió:
No trauràs res de bo; No hi ha res de vergonyós en el seu comportament.
d) A diferència del quantitatiu gens (vore més avall), el pronom res no té valor
adverbial:
¿Vols menjar alguna cosa? Gràcies, pero no m’abellix gens menjar (valor
quantitatiu adverbial: no tinc ningunes ganes de menjar).
¿Vols menjar alguna cosa? Gràcies, pero no m’abellix res (valor indefinit
pronominal: no m’abellix menjar ninguna cosa).
Notem que gens pot alternar en uns atres indefinits gradatius com molt o poc
(m’agrada molt, m’agrada poc, no m’agrada gens), mentres que res se contrapon
a tot o ad algun objecte o cantitat concreta (m’ho compraria tot, me compraria
eixe vestit, no em compraria res).
e) Front a gens i cap, res no admet construccions seudopartitives en el seu us negatiu
i, en conseqüència, no és compatible en el pronom ne:
¿Esta nit has menjat pa? No, no n’he menjat gens.
¿Has llegit algun llibre últimament? No n’he llegit cap.
¿T’abellix res per a picar? No m’abellix res, gràcies.
f) En posició inicial o preverbal actua com a inductor de negació emfàtica, otorgant
a les oracions sentit negatiu sense necessitat de no: Res tan bonico com aquell
parage natural = No hi ha res tan bonico com aquell parage natural; Res pot ser
-288-
millor = Ninguna cosa pot ser millor; Res be faràs, si a pressa ho fas.
g) Forma part de diverses locucions: En un tres i no res (en un moment, en un instant
o en poc d’esforç); En res, en no res, en un no res (en molt poc de temps); Açò és
un tres i no res (una cosa sense valor, insignificant); Res més (ninguna atra cosa);
Res de res (res absolutament); De res (resposta cortés a una expressió
d’agraïment)...
14.4. ELS INDEFINITS QUANTITATIUS O GRADATIUS
14.4.1. Conceptes bàsics
A diferència dels indefinits nominals, els indefinits quantitatius o gradatius, a banda
d’una funció pronominal o especificadora, poden realisar també una funció adverbial,
modificant un adjectiu, un atre adverbi o un verp, segons mostren els següents
quadros:
INDEFINITS GRADATIUS EN FUNCIÓ NOMINAL
Singular
Plural
Masculí
Femení
Masculí
Femení
massa
massa sucre
massa canella
massa coches
massa anous
molt
molt de sucre
molta canella
molts coches
moltes anous
prou
prou de sucre
prou (de)
canella
prou coches
prou anous
poc
poc de sucre
poca canella
pocs coches
poques anous
gens
gens de sucre
gens de canella
més
més sucre
més canella
més coches
més anous
manco
(menys)
manco (menys)
sucre
manco (menys)
canella
tant
tant de sucre
tanta canella
manco (menys) manco (menys)
coches
anous
tants coches
tantes anous
-289-
INDEFINITS GRADATIUS EN FUNCIÓ ADVERBIAL168
Modificador
d’un adjectiu
Modificador
d’un adverbi
Modificador
d’un verp
massa
massa llaugeres
massa pronte
corre massa
molt
molt llaugeres
molt pronte
corre molt
prou
prou llaugeres
prou pronte
corre prou
poc
poc llaugeres
poc pronte
corre poc
gens
gens llaugeres
gens pronte
no corre gens
més
més llaugeres
més pronte
corre més
manco (menys)
manco (menys)
llaugeres
manco (menys)
pronte
corre manco
(menys)
tant (tan)
tan llaugeres
tan pronte
corre tant
14.4.2. Observacions sobre l’us dels indefinits gradatius
a) L’elisió d’un sintagma nominal que porta una quantificador gradatiu requerix la
presència del pronom ne, encara que es mantinga el quantificador:
Yo no menge mai anous i tu en menges massa/moltes/prou/poques.
En eixes construccions és el clític ne / en el que realisa la funció pronominal de
substitució del nom.
Com el pronom forma una unitat fònica en el verp, en les respostes absolutes, en
les que el verp se sobreentén, el quantificador queda en funció nuclear, com a
únic representant del sintagma nominal: —¿Quàntes te’n pose? —(Posa-me’n)
Moltes.
b) Segons s’observa en el quadro, en funció adverbial els adverbis gradatius són
invariables. No obstant, convé notar que tant presenta la variant tan davant
d’adjectius i adverbis.
c) Els indefinits gradatius inclouen els comparatius més, manco (menys) i tant, que
vehiculen respectivament la comparació de superioritat (El garaig del cantó és
més barat que el teu), d’inferioritat (Hui estic manco cansat que ahir) i d’igualtat
(És tan simpàtic com son pare).
168
Nos ocupem de casi en el capítul 20, corresponent als adverbis.
-290-
14.4.3. L’us de la preposició de en els indefinits gradatius
En la quantificació nominal, especificant un substantiu, els indefinits gradatius
introduïxen construccions seudopartitives per mig de la preposició de, d’acort en la
següent escala:
a) L’indefinit gens du sempre la preposició de i únicament quantifica noms
incontables o abstractes: No vullc gens de llomello; No té gens de llògica; No em
poses gens de sucre; No fa gens d’aire. El sintagma preposicional encapçalat per
de pot ser substituït pel pronom ne si la referència queda clara pel context verbal o
comunicatiu: —¿Quànt de llomello vols? —No en vullc gens; Ha de tindre més
llògica, que no en té gens; El sucre no m’agrada, no me’n poses gens; —¿Fa molt
d’aire? —Qué va, no en fa gens.
b) Pareix que el valor general del masculí com a terme no marcat otorga a la forma
masculina singular dels indefinits variables l’independència conceptual necessària
per a introduir una construcció seudopartitiva. En canvi, les formes concordades
marcades, femenines o plurals, estan més vinculades al substantiu i l’especifiquen
directament. Aixina, aplicats a noms no contables masculins, els indefinits molt,
poc i tant se construïxen sempre seguits per la preposició de: Tinc molt de temps;
Queda poc de sucre; No m’agrada tant d’oli.
En canvi, estos indefinits van sense preposició quan especifiquen noms no
contables femenins i noms contables plurals masculins o femenins, sempre que no
vagen determinats: Tinc molta sòrt; Posa poca sal; Vingué poca gent; Ha fet
poques preguntes; Té molts amics; Ha rebut moltes felicitacions; Realment, no
tinc tanta gana; No vullc tantes persones mirant cóm treballe.
Si van determinats, sí apareix la construcció partitiva: Molts dels teus amics viuen
en Valéncia; Pocs dels seus amics vingueren al natalici; Heretà molta de la seua
bellea.
c) La significació dels indefinits prou i massa presupon un llímit o una norma
externa respecte a la qual se mesura el substantiu quantificat. Per eixemple, en
Has posat massa sucre l’indefinit indica que s’ha sobrepassat el llímit desijable de
sucre. Com que massa establix el llímit per al substantiu, apareix contigu ad ell i
no du mai la construcció partitiva encapçalada per de, independentment de que el
nom siga contable o no contable: Tinc massa sucre; Li has posat massa oli a la
paella; El chiquet ya té massa joguets.
d) Cas a banda en l’us de massa són els casos en els que el pronom ne substituïx al
substantiu quantificat: si s’ha de reprendre o explicitar la referència del pronom,
ho farem per mig de la preposició de + sintagma nominal, siga el que siga el
quantificador en qüestió: Ne tinc massa, de llet; De pa, ne menges massa. Segons
s’observa, en estes construccions massa va separat del sintagma preposicional per
una pausa o per unes atres paraules, de forma que l’indefinit continua sense
introduir pròpiament la construcció seudopartitiva.
-291-
e) La noció de llímit està també present en el significat de prou, pero no és tan
evident com en massa i, quan s’aplica a un nom no contable, és possible tant
l’especificació directa com la construcció preposicional, encara que esta és més
comuna, principalment en noms masculins: ¿Tens prou de sucre?; ¿Tens prou
sucre?; Ya tinc prou llimonada; Ya tinc prou de llimonada; No entra prou llum;
No entra prou de llum; ¿Tens prou pasta per a fer el bescuit?; ¿Tens prou de
pasta per a fer el bescuit?
Referit a noms contables plurals, únicament serà possible la modificació directa:
Prou estudiants han fet costat a la manifestació; En este maleter caben prou
coses.
14.4.4. Característiques específiques dels indefinits gradatius
14.4.4.1. Molt i poc
a) Molt senyala una cantitat superior a una mija subjectiva, mentres que poc senyala,
inversament, una cantitat inferior a la mija. Abdós poden funcionar com a
adverbis invariables, modificant un verp (Dorc poc/molt), un adjectiu (Està
molt/poc content) i un atre adverbi (Treballa poc/molt minuciosament) o com a
especificadors d’un substantiu.
b) En funció nominal són variables (molt/molta/molts/moltes; poc/poca/pocs/poques)
i adopten el gènero i el número del substantiu modificat. Si especifiquen un
substantiu masculí no contable van seguits de la preposició de, pero modifiquen
directament, sense de, un substantiu contable plural o no contable femení.
El substantiu quantificat pot ser reemplaçat pel pronom ne:
Ficares poc de visc. → Ne ficares poc.
Menja un poc d’arnadí. → Menja’n un poc.
Cau molt de follí. → Ne cau molt.
Té poca corfa. → Ne té poca.
Hi ha molta hedra. → N’hi ha molta.
Sols donar-me pocs besos. → Sols donar-me’n pocs.
Menja molts fesols. → Ne menja molts.
Tinc moltes gayoles en la granja. → Ne tinc moltes.
Comprà unes poques tellines. → Ne comprà unes poques.
Dialectalment se coneixen usos no normatius de poc sense de davant de noms
masculins singulars: *Menja poc pa (incorrecte) / Menja poc de pa (correcte).
-292-
c) La cantitat inferior a la mija indicada de manera imprecisa per poc pot ser
precisada per mig d’uns atres indefinits: Menja massa poc; Menja un poc; Menja
prou poc; Menja molt poc.
d) Quan el quantificador poc va precedit per l’artícul indefinit un, canvia
substancialment la seua orientació. Aixina, poc té orientació negativa perque
indica una cantitat inferior a la mija; en canvi, un poc afirma una determinada
cantitat, que s’evalua com a chicoteta. En conseqüència, Despusahir Quelo feu
poca faena pot negar-se dient, No, ne feu molta, pero sense posar en qüestió que
feu faena, puix la faena se presupon i s’aporta l’informació de que en feu poca; en
canvi, Despusahir Quelo feu un poc de faena pot negar-se per mig de No,
despusahir estigué de vacacions, perque la faena no es dona per presuposta, sino
que s’informa que en feu en poca cantitat.
e) Modificant a adjectius i adverbis un poc s’aplica a elements de significació
negativa per a suavisar el contengut negatiu de l’enunciat: Era un poc mentirós;
Escrivia un poc llent.
f) Molt i poc poden actuar com a pronoms quan se sobreentén el pronom ne que
representa l’element quantificat: Pel meu poble es veuen molts teuladins i pel teu,
(se’n veuen) pocs.
g) En valor general pronominal neutre molt i poc equivalen respectivament a moltes
coses i poques coses: Molt fa qui va i ve, pero més, qui fa lo que deu fer; Poc
deprén qui es para en cametes de mosca.
h) Poc en plural pot prendre valor genèric humà i llavors indica un número reduït de
persones, poca gent: Pocs són els interessats en el nostre problema.
i) Molt i poc admeten la substantivació per mig de l’artícul neutre lo: Lo molt cansa i
lo poc agrada. Quan lo té valor quantitatiu, prenen valor emfàtic: Me dona mala
espina lo poc que menja; Me sorprén lo molt que sap de l’assunt. La mateixa
quantificació emfàtica pot expressar-se alternativament per mig de quànt, com a
equivalent de molt, i de l’exclamatiu qué antepost a poc: Me sorprén quànt menja;
Me dona mala espina qué poc que menja.
j) També poden anar precedits de demostratius (Eixos pocs escans són per al grup
mixt) i possessius (El teu poc trellat t’ha dut a patir esta situació).
k) Admeten complements partitius definits o pronominals: Si continues menjant molt
d’açò, te pegarà mal; Moltes de les millors pintures del món estan en el Louvre;
Segur que pocs de vosatros coneixíeu esta expressió; Totes les alumnes se n’han
anat de viage, pero moltes d’elles tornaran despusdemà; Voràs pocs dels meus
jugadors queixar-se sense raó.
l) Formen part de locucions com a poc a poc (espai), poc més o manco
(aproximadament), poc o molt (una cantitat incerta), ni poc ni molt (absolutament
res), no poc o no ni poc (oposició a una negació), per molt que (encara que)...
-293-
14.4.4.2. Prou
a) En funció d’adverbi est indefinit invariable modifica un verp (Corre prou), a un
adjectiu (Estic prou cansat) o a un atre adverbi (Parlà molt tranquilament),
mentres que com a especificador modifica un substantiu. Si el substantiu és no
contable, la construcció més habitual és la seudopartitiva (Tinc prou de café: no
me’n poses més), pero la modificació directa, sense de, és també possible, sobretot
si el nom és femení: Tinc prou llet, no me’n poses més. Abdós construccions són
igualment correctes.
Si modifica un substantiu contable plural, no va seguit per de: Hi havia prou
estudiants; Ya t’has menjat prou galletes. Dialectalment se coneixen usos en de
davant de substantius plurals, pero no són normatius: *Ya t´has menjat prou de
galletes (us no normatiu).
b) El pronom dèbil ne reemplaça al substantiu quantificat per prou: N’he comprat
prou (de carlotes); Ne cau prou (de graníçol).
c) La cantitat expressada per prou pot evaluar-se per relació a un objectiu o finalitat i
llavors significa en cantitat suficient, tant com toca: En un ànet tinc prou per a fer
el dinar; No estàs prou prim per a que t’entre eixa talla; Puc llegir be, puix per
eix alenall entra prou de llum a l’estudi; L’alcavor del fornet ya té prou de
temperatura per a torrar els cacaus.
També pot establir-se per relació a un llímit o a una escala gradual externa i
llavors significa de manera considerable, en cantitat o grau perceptible: En
gramàtica, mon fill ha alvançat prou este curs; Tinc prou llibres en casa; Ahí tens
prou diners, alça’ls be; Està prou contenta; Tens sòn perque has menjat prou.
d) Pot dur darrere els quantitatius més i manco (menys), als quals modifica: M’han
donat prou més de lo que t’imagines; N’he venut prou manco de lo que esperava.
e) Forma part de la locució prou i massa, que significa en excés, en gran manera.
14.4.4.3. Gens
És un indefinit invariable que quantifica únicament substantius no contables o
abstractes. Introduïx necessàriament construccions seudopartitives per mig de la
preposició de: Hui no fa gens de fret; No tinc gens de gana.
a) Generalment apareix en frases negatives per a indicar una cantitat nula del conjunt
incontable designat pel substantiu: No prendré gens de chocolate, que no em senta
be. Té, per tant, valor negatiu.
b) En les oracions interrogatives i condicionals pren valor afirmatiu i indica un poc,
alguna cantitat: ¿Has comprat gens de llet?; Si vols gens d’aiguallimó, te’n puc
donar una miqueta.
-294-
c) Si el complement seudopartitiu introduït per de no apareix exprés, ha d’estar
representat pel pronom ne: No me’n pose gens (de sucre); —¿Tens molta gana? —
No, no en tinc gens (de gana).
d) Com a adverbi modificador del verp senyala que l’acció verbal no té lloc en
ningun grau: Ella no desdejuna gens; No confia gens en ells.
e) Podem trobar-lo en la locució gens ni miqueta, que significa res en absolut.
14.4.5. Els indefinits gradatius comparatius: més, manco (menys), tant
14.4.5.1. Observacions generals
Si el substantiu quantificat pels comparatius no s’expressa, ha de reprendre’s pel
pronom ne: Posa-me’n més (de creïlles); Yo en tinc manco (de café); No me’n doneu
tant (de treball); ¡Ne té tants (d’amics)...!
En canvi, quan els gradatius tenen valor general i no remeten a un referent concret no
van acompanyats per ne: Li dec tant que no podré pagar-li mai (valor general) / Ne
menja tant (de pa) que no s’aprimarà mai / Ara menja més / manco (cantitat general)
14.4.5.2. Més i manco (menys)
Els indefinits més i manco (o menys)169 són quantitatius indefinits, invariables en
gènero i número, que introduïxen comparacions, explícites o implícites, entre dos
elements.
Més indica adició, excés o superioritat en quantitat imprecisa: Menja’n més; A última
hora aplegaren tres convidats més; Els meges guanyen més que els professors; El de
la dreta és més chicotet; El Caire està més llunt encara.
Paralelament manco (i el seu sinònim menys, hui poc usat) indica disminució,
carència o inferioritat en quantitat imprecisa: Menja manco dolços i t’aprimaràs; Els
professors guanyen manco que els meges; El chic de l’esquerra és manco chicotet;
Més treballar i manco raons; Els ho dirà quan manco s’ho esperen. No obstant,
poden anar acompanyats d’uns atres quantificadors, numerals o indefinits, que
precisen la quantitat indicada per més i manco / menys: Ne vullc moltes més;
N’aplegaren huit més; Enguany hi ha prou menys alumnes matriculats.
169
L’adverbi manco, documentat en la llengua antiga i en els nostres clàssics, se conserva viu i és
apte per a tots els registres. També és adequat per a tots els nivells l’adverbi menys, el qual, ademés
de ser la forma general en els clàssics, ha resistit en part l’impuls del castellanisme menos, que no
ha aplegat a desplaçar-la completament del valencià actual. Manco sol considerar-se forma
preferent en la majoria d’usos, si be en el llenguage matemàtic sol preferir-se menys: vint menys
cinc fan quinze.
-295-
b) Convé tindre en conte que per a expressar l’inferioritat el valencià utilisa
principalment l’expressió més poc i, subsidiàriament, la negació de la comparació
d’igualtat per mig de no tant... com. Estes construccions són molt naturals i s’ampren
en major freqüència que manco o menys:170
Cento és més poc estudiós que sa germana (més natural que Cento és manco /
menys estudiós que sa germana).
No me’n poses tant (més natural que Posa-me’n manco / menys).
Sa mare no el marmola tant com son pare (més natural que Sa mare el
marmola manco / menys que son pare).
d) En les comparacions expresses més i manco / menys entren en correlació en la
conjunció que (Ara fa més / manco frescoreta que ahir; Mon germà és un poc més
/ manco alt que tu), excepte quan el segon element de la comparança indica una
cantitat explícita o implícita, cas en el que va introduït per de: Està més llunt de lo
que pareix; Guanya més de dosmil euros mensuals.
e) Com a especificadors, més i manco / menys van seguits de noms no contables en
singular i de noms contables en plural: Vullc més pa; Necessite més fesols; Per
causa de la crisis, ara té manco clients.
f) Quan el substantiu ya va especificat per un atre element, més i manco / menys van
posposts al nom: Hui treballes una hora manco; Fica’m dos bacores més.
Concretament, el substantiu pot anar especificat per un numeral cardinal (M’han
donat tres billets més), per un indefinit (Posa’m moltes creïlles més; Han
contractat un atre enfermer més), per un demostratiu i per un artícul definit: A
partir de l’expulsió l’equip notà massa eixe / el jugador (de) menys que tenien.
Són compatibles també en els possessius en funció modificadora, és dir, posposts
al substantiu: No contestaré més preguntes teues; D’ara en avant, exigim manco
protestes teues.
g) Els trobem formant part de locucions com més o manco o poc més o manco
(“aproximadament”); lo manco o a lo manco (“com a mínim”); ni més ni manco
(precisió emfàtica); per més que (“per molt que, encara que”); de més (“inútil, en
170
Este comportament de la llengua valenciana respon a una tendència natural. El primer terme
d’una comparació és sempre l’element principal en el nostre discurs: lo que centra la nostra atenció.
Aixina, quan diem Chimo menja més que Cento, estem parlant principalment de Chimo. Per això,
les comparacions d’inferioritat per mig de manco (Chimo menja manco que Cento) resulten
cognitivament incómodes o contradictòries per al parlant, puix remarquen l’inferioritat de l’element
comunicativament principal.
El valencià tendix, en conseqüència, a evitar esta contradicció per mig de les circumlocucions no
tant com i, molt especialment, més poc, quan la quantificació incidix sobre un verp: Chimo menja
més poc que Cento. De fet, en moltes llengües del món ni tan sols existixen les comparacions per
mig d’adverbis d’inferioritat (cf. López García, A., Gramática del español, vol.1, cap. 9).
-296-
excés”); manco encara (en menor cantitat o contràriament)...
14.4.5.3. Tant
a) El quantificador tant intervé en les oracions comparatives d’igualtat en correlació
en com per a senyalar que la cantitat considerada és idèntica a la que es pren com
a referència: Tinc dret a guanyar més perque treballe tant com tu; Mon fill estudia
tant com sempre, pero ara trau pijors notes; En l’aula hi havia tantes chiquetes
com chiquets.
b) Pren un matís deíctic quan senyala una cantitat present en la situació
comunicativa, la qual aprofita de terme de comparació: No menges tants pastiços
(com estàs menjant ara) o cauràs mal; No me’n poses tant (com m’estàs posant),
que no tinc tanta gana. S’utilisa en valor anafòric quan el terme de comparació
apareix expressat ans en el text: Davit juga tots els dies al raspall, pero yo no puc
jugar tant (com Davit).
c) Entra en correlació en el pronom relatiu quantitatiu quant, al qual aprofita
d’antecedent: Compra tants quants pugues carregar-ne; Menja tant quant
pugues, que el dinar nos ix debades.
d) Participa també de les oracions consecutives, senyalant que la cantitat en qüestió
és suficient per a produir un determinat efecte: Se sorprengué tant que no s’ho
podia creure; He menjat tantes figues paleres que ara em fa mal la pancha; Li dec
tant que no podré pagar-li mai.
e) Quan no s’expressa el segon terme de la consecutiva pren valor ponderatiu
indicant una cantitat elevada o superior a una mija subjectiva. Est us emfàtic ve
marcat prosòdicament per la modalitat exclamativa i per l’entonació suspensiva:
¡Se sorprengué tant...!; ¡Ai, he menjat tantes figues paleres...!; ¡Li dec tant...!
f) Formalment, convé senyalar que quan modifica a un adjectiu o participi o a un
adverbi pren la forma tan: És tan jove que no es cansa mai; No cal alçar-se tan
enjornet; L’espill està tan esguitat que hauràs de netejar-lo de nou sancer; No
vullc anar de vacacions tan llunt; Açò no està tan malament.
g) En funció especificadora se comporta formalment com molt, poc i quant: du la
preposició de quan quantifica un substantiu masculí no contable i modifica
directament als substantius contables plurals i als femenins no contables, en els
quals concorda: No em doneu tant de treball; No em doneu tanta faena; ¡Té tants
amics...!; Posa’m tantes carlotes com vullgues: m’enchisen.
h) En plural s’ampra en valor general per a fer referència a una cantitat de manera
inconcreta, be perque no es coneix (Tu em diràs: tants diners, i te’ls ingressaré en
seguida en el teu conte), be perque no interessa precisar-la (Me digué que li devia
tants diners, i li’ls doní).
-297-
i) Forma part de diverses locucions, com ara les que indiquen indiferència: tant li fa,
tant li val, tant se me’n dona... (equivalents a igual té, té igual, no li fa), o atre
tant (en la mateixa cantitat).
14.5. LOCUCIONS QUANTITATIVES
Exponem en la taula inferior únicament les locucions de cantitat que poden realisar
una funció nominal. Les locucions en valor purament adverbial estan tractades en el
capítul 20.
Locució
Valor
quantitatiu
Eixemple
bona cosa de
Molt
Hi ha bona cosa de juncs; Té bona
cosa de claritat.
una barcada de
Molt
Li has posat una barcada de creïlles.
un cabaç de
Molt
El nostre equip ha guanyat un cabaç
de títuls en els últims anys.
una cabaçada de
Molt
S’ha menjat una cabaçada de
bresquilles i ara li fa mal la pancha.
una fotracada de
Molt
Va eixir una fotracada de fum; Se
tragué de la bojaca una fotracada de
monedes.
un fum de
Molt
Tinc un fum de llibres per llegir.
una mar de
Molt
Hi ha una mar de chicones fent coa a
la porta.
una montanya de
Molt
Li espera una montanya de faena.
un montó de
Molt
Està preocupat en raó: té un montó
d’alifacs.
una morterada de
Molt
El professor nos ha manat una
morterada d’eixercicis.
un munt de
Molt
Portava un munt d’equipage i no li
cabia en el maleter.
un riu de
Molt
De colp i repent, un riu de chiquets
ixqué de l’escola.
-298-
Locució
Valor
quantitatiu
Eixemple
un grapat de
Cantitat
indeterminada,
més o manco
gran.
Pren un grapadet de cacaus per a
entretindre’t (una cantitat moderada).
Ya fa un grapat d’anys que acabàrem
la carrera (una cantitat gran).
una brinsa de
Poc
A penes corre una brinsa d’aire.
una miqueta de
Poc
Una miqueta de vi cada dia li senta
molt be al cos.
un pessic de
Poc
Afig un pessic de safrà a la paella.
un rall, un rallet
Poc
Posa-li un rallet d’oli al pa i voràs
qué bo que està.
un sentiment de
Poc
Posa-li un
l’allipebre.
gens ni miqueta de
Gens
No té gens ni miqueta de paciència.
ni gota de
Gens
No mou ni gota d’aire.
sentiment
de
sal
a
-299-
15. ELS QUANTIFICADORS: ELS NUMERALS
15.1. INTRODUCCIÓ
Els quantificadors numerals expressen un càlcul basat en la série ordenada dels
números naturals. Com destaquen Fontelles, Garcia i Lanuza,171 els numerals
presenten la particularitat de que la seua escritura com a signe llingüístic, com ara sèt,
un terç, huit dècims..., té el seu corresponent signe aritmètic: 7, 1/3, 8/10.
Sintàcticament actuen com a especificadors quantificadors o, en funció pronominal,
com a núcleu del sintagma nominal.
Podem diferenciar les següents classes: cardinals, ordinals, partitius, múltiples i
colectius.
15.2. ELS CARDINALS
Signifiquen una cantitat exacta respecte dels elements designats pels substantius.
Formen una série en la que cada element inclou a l’anterior (1, 1+1=2, 2+1=3...).
Habitualment actuen com a especificadors (Hi havien huit persones en la coa) o en
funció pronominal, com a núcleu del sintagma nominal (—¿Vols albargines? —Sí,
posa-me’n tres; Vullc les dos de la dreta). També poden funcionar com a autèntics
substantius: El meu número preferit és el nou; No entenc lo que posa ací: ¿Això és
un sèt o un u? Encara que solen incloure’s en la llista de cardinals, són plenament
substantius milló, billó, trilló i quatrilló.
15.2.1. Formes dels cardinals
Les formes dels principals numerals cardinals són les següents:
Sifra
Numeral cardinal
0
zero
1
u, femení una; davant de nom: un
2
dos
3
tres
4
quatre
5
cinc
171
Gramatica de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat, 1997.
-300-
Sifra
Numeral cardinal
6
sis
7
sèt
8
huit
9
nou
10
dèu
11
onze
12
dotze
13
tretze
14
catorze
15
quinze
16
setze
17
dèsset172
18
díhuit
19
dèneu
20
vint
21
vintiú, femení vintiuna; davant de nom: vintiun
22
vintidós
23
vintitrés
24
vintiquatre
25
vinticinc
26
vintissís
27
vintisset
28
vintihuit
29
vintinou
30
trenta
31
trentaú, femení trentauna; davant de nom: trentaun
32, 33, 34, etc.
trentadós, trentatrés, trentaquatre, etc.
40
quaranta
172
Els numerals dèsset i dèneu conserven la doble tonicitat etimològica i tenen oberta tant la vocal
de la primera sílaba com la de la segona. Antigament també existia la variant formal dènou, hui
desapareguda.
-301-
Sifra
Numeral cardinal
45, 46, 47, etc.
quarantacinc, quarantassís, quarantasset, etc.
50
cinquanta
58, 59, etc.
cinquantahuit, cinquantanou, etc.
60
xixanta
70
setanta
80
huitanta
90
noranta
100
cent
101
cent u, femení cent una; davant de nom: cent un
102, 103, etc.
cent dos, cent tres, etc.
110
cent dèu
111, 112, etc.
cent onze, cent dotze, etc.
120
cent vint
121
cent vintiú, femení cent vintiuna; davant de nom: cent vintiun
122, 123, etc.
cent vintidós, cent vintitrés, etc.
130, 140, etc.
cent trenta, cent quaranta, etc.
200
doscents, femení doscentes
300
trescents, femení trescentes
400
quatrecents, femení quatrecentes
500
cinccents, femení cinccentes
600
siscents, femení siscentes
700
setcents, femení setcentes
800
huitcents, femení huitcentes
900
noucents, femení noucentes
1000
mil
1001
mil u, femení mil una; davant de nom: mil un
1002, 1003, etc.
mil dos, mil tres, etc.
1010, 1011, etc.
mil dèu, mil onze, etc.
1020
mil vint
1021
mil vintiú, femení mil vintiuna; davant de nom: mil vintiun
-302-
Sifra
Numeral cardinal
1022, 1023, etc.
mil vintidós, mil vintitrés, etc.
1030, 1040, etc.
mil trenta, mil quaranta, etc.
1100
mil cent
1101
mil cent u, femení mil cent una; davant de nom: mil cent un
1102, 1103, etc.
mil cent dos, mil cent tres, etc.
1200, 1300, etc.
mil doscents, femení mil doscentes; mil trescents, femení mil
trescentes, etc.
2000
dosmil
2001
dosmil u, femení dosmil una; davant de nom: dosmil un
2002, 2003, etc.
dosmil dos, dosmil tres, etc.
2010, 2011, etc.
dosmil dèu, dosmil onze, etc.
2020
dosmil vint
2021
dosmil vintiú, femení dosmil vintiuna; davant de nom dosmil
vintiun
2022, 2023, etc.
dosmil vintidós, dosmil vintitrés, etc.
2100
dosmil cent
2101
dosmil cent u, femení dosmil cent una; davant de nom dosmil
cent un
2102, 2103, etc.
dosmil cent dos, dosmil cent tres, etc.
3000, 4000, etc.
tresmil, quatremil, etc.
10 000, 11 000,
etc.
deumil, onzemil, etc.
20 000
vintmil
21 000
vintiunmil, femení vintiunamil
30 000
trentamil
31 000
trentaunmil, femení trentaunamil
40 000, 50 000,
etc.
quarantamil, cinquantamil, etc.
100 000
centmil
200 000, 300 000,
etc.
doscentsmil, femení
trescentesmil, etc.
doscentesmil;
trescentsmil,
femení
-303-
Sifra
Numeral cardinal
1 000 000
un milló
1 000 001
un milló u, femení un milló una; davant de nom un milló un
1 000 100
un milló cent
1 001 000
un milló mil
2 000 000
dos millons
3 567 896
tres millons cinccents xixantassetmil huitcents norantassís,
femení tres millons cinccentes xixantassetmil huitcentes
norantassís
10 000 000
dèu millons
100 000 000
cent millons
1 000 000 000
mil millons
1 000 000 000 000
un billó
1018
un trilló
1024
un quatrilló
Sobre les formes dels cardinals, han de fer-se les següents observacions:
a) El cardinal u i els seus derivats (vintiú, trentaú, quarantaú...) mantenen dita
forma si funcionen com a pronom, substantiu o especificador pospost al
substantiu, pero prenen la forma un, vintiun, trentaun, quarantaun... si actuen en
funció especificadora o adjectiva davant d’un nom contable (vore 15.2.4 per a una
descripció de cada una d’estes funcions):
El partit ha quedat dos gols a u (pronom).
Va nàixer en mil noucents setantaú (substantiu).
El vintiú d’octubre (substantiu).
El trentaú per cent (substantiu).
Sèt més u són huit (substantiu).
El número setantaú (especificador pospost al substantiu)
pero:
Té huitantaun anys.
Existixen doscents un municipis en esta província.
També pren la forma un en els numerals composts vintiunmil, trentaunmil...
-304-
És important diferenciar el funcionament com a actualisador que presenta la
forma un quan precedix al núcleu del sintagma nominal, encara que siga un
adjectiu substantivat, En la película ya han matat a un (personage) roïn, pero
encara en queden dos, i el de la la forma u quan actua com a pronom: Té tres fills,
u roïn i dos boníssims. Esta alternança entre u i un se descriu en més amplitut en
12.4.2 i 14.3.2.10.
b) Els numerals cardinals poden ser simples i composts:
Els simples són aquells que no es poden segmentar en uns atres numerals que
constituïxen una paraula. Considerarem numerals simples:
- Els que van de l’1 (u) al 20 (vint), llevat de dèsset, díhuit i dèneu.
- Les decenes: vint, trenta, quaranta, cinquanta, ... noranta.
- Les centenes, perque –cents no apareix mai per separat: cent, doscents,
trescents, … noucents.
- El número mil i la série milló, billó, trilló, etc.
Els composts són aquells que es poden segmentar en simples:
- xixantaú (61) = xixanta i u
- cent huit (108) = cent i huit
- huitcents vint (820) = huitcents i vint
- deumil (10.000) = dèu per mil
c) Respecte al seu gènero i número:
A soles tenen gènero els següents cardinals:
- U, que fa una.
- Les centenes: doscents, doscentes; trescents, trescentes…
La variació de gènero es manté en els numerals composts: vintiunmil,
vintiunamil; huitcentsmil, huitcentesmil.
El gènero el determina el substantiu al que fan referència si el cardinal va
antepost: Les mil i una nits; Huitcentes monedes; Cinquantaunamil rúpies. Si va
pospost, és possible tant la construcció en concordança, en sentit ordinal (La
moneda huitcentes = La moneda que fa huitcentes), com sense concordança,
sobreentenent la paraula número: La moneda (número) huitcents.
El numeral dos actualment és invariable: dos hòmens, dos corbelles. En l’época
antiga existia una forma femenina dues, hui completament inexistent.
-305-
El plural el prenen:
- Les centenes: doscents, trescents, quatrecents…
- Les formes milló, que fa millons, billó que fa billons, etc., les quals se
comporten com a substantius. Si van darrere d’un atre cardinal, imponen el
seu gènero masculí al cardinal que els precedix: un milló, doscents billons.
Farem us de la preposició de darrere del singular milló, billó… o dels seus plurals,
millons, billons… quan vagen immediatament davant del substantiu, donant lloc a
una contrucció partitiva o seudopartitiva (vore 14.3.1, nota 154): dèu millons de
desocupats i sèt billons d’euros balafiats, pero no en un atre cas, com ara: dèsset
millons huitcentsmil ciutadans.
Les formes uns, unes no són pròpiament el plural dels numerals u/una, sino dels
indefinits un/una, a no ser que entren en correlació explícita en uns atres numerals
i ademés estiguen especificant a un substantiu de plural no reiteratiu, és dir, a un
substantiu que té en plural el mateix referent que en singular (una tisora=unes
tisores): Yo comprí unes tisores i la meua dòna, dos.
Respecte de la concordança, excepte el número un, els cardinals concorden
sempre en plural: un coche, pero zero graus, vintiun alumnes, trenta cases...173
15.2.2. Escritura dels cardinals
Esta s’adaptarà senzillament a la seua pronunciació:
trentassís (36); mil cent u (1.101)
cent dèsset (117); quatremil xixanta (4.060)
huitcents huitanta (880); deneumil siscents noranta (19.690)
Escriurem junts:
a) La série de decenes seguides de les unitats: trentaú, cinquantacinc,
huitantaquatre, quarantadós...
b) Els composts de:
- les unitats de miller: sismil, setmil, huitmil…
- les decenes de miller: xixantamil, setantamil, norantamil…
173
Coloquialment és molt comú que en els numerals derivats de un el substantiu concorde en
singular: Té setantaun any; Ho ha repetit vintiuna volta (en lloc de Té setantaun anys; Ho ha
repetit vintiuna voltes).
-306-
- les centenes de miller: centmil, trescentsmil…
Separarem les sifres en els següents casos:
a) els composts de:
- centenes i unitats: cent u, cent nou…
- centenes i decenes: cent trenta, cent setanta…
- mil i les unitats: mil u, mil quatre, mil cinc…
- mil i les decenes: mil vint, dosmil xixanta…
- mil i les centenes: mil doscents, mil trescents…
- centenes de miller i els composts de mil: siscents xixantadosmil (662.000).
b) en la série de milló, billó, etc., que sempre va separada del cardinal que la
precedix: cinc millons, setcents billons, dos trillons…
S'ha de tindre en conte que alguns cardinals doblen la s en formar part dels composts:
- el cardinal dèsset, format de dèu i sèt.
- els numerals sis i sèt, quan van units a les decenes (trenta, quaranta…):
setantassís, huitantassís, xixantasset, vintisset…
c) En quant a l’escritura de les sifres, hem de separar els grups de tres números per
un espai o per un punt, excepte quan la sifra en qüestió estiga composta únicament
per quatre sifres:
10 854 persones
10.854 persones
pàgina 10 523
pàgina 10.523
any 1984
*any 1.984 (incorrecte, perque únicament hi han quatre sifres i no cal fer la
separació).
L’acció transcorre en un futur lluntà: en l’any 22 300 (o 22.300).
-307-
15.2.3. Fonètica dels cardinals
El numeral que funciona com a multiplicador dins d’una construcció composta per
dos o més sifres pert la seua tonicitat i l’accent se desplaça a la dreta: setmil,
huitcents.
Presenten el mateix comportament els grups formats per adició: vintissís,
quarantaquatre...
A soles conserven la seua tonicitat cent i la série de les centenes (doscents,
trescents…) quan estan en primer lloc dins d'un cardinal compost per més d’una
paraula: cent setantacinc, huitcents vintiú, doscents xixantaquatre…
15.2.4. Funció dels cardinals
Distinguim tres funcions principals per als numerals cardinals: funció especificadora
o adjectiva (tres cases), funció pronominal (tres) i funció pròpiament substantiva (un
tres):
a) Actuen com a especificadors quan precedixen a un nom contable:
Quinze gats cervals
Dèu gimnasis
Si van posposts, prenen valor ordinal: La planta tres = la tercera planta.
b) Actuen com a núcleu d’un sintagma nominal, en funció pronominal, quan
quantifiquen un substantiu elidit:
Busquen als dos treballadors de la fàbrica i als tres (treballadors) de
l’oficina.
Ahir prenguí el bany dos hores en els safareigs de l’hort i hui una (hora)
més.
En sentit lax se considera que fan funció pronominal quan quantifiquen un
substantiu elidit représ per ne:
Ahir venguí tres coches i hui n’he venut dos.
Este matí han entrat huit clients i esta vesprada n’han entrat cinc.
En esta funció pronominal poden introduir complements partitius per mig de la
preposició (de): Ne vullc dèneu de les grans.
-308-
c) Funcionen com a autèntics substantius:
- Els cardinals que s’ampren per a nomenar sifres o guarismes, com en
Necessitava que m’ixquera un tres, pero ixqué el sis.
En estos usos substantius els numerals tenen plural (Necessitava dos dosos,
pero m’ixqué un tres i, en acabant, un quatre) i concorden en gènero
masculí. En canvi, en expressions com els anys quaranta, els (anys) xixanta
no coneixen el plural, puix no deixen de funcionar com a adjectius.
- Els cardinals que indiquen els anys (Acabí en el 78: en l’any 78), els sigles
(Eix autor és del XIV: del sigle catorze), els dies del mes (Naixqué el vint de
giner) i les hores (Les quatre de la vesprada).
- Els numerals posposts al substantiu que no concorden en gènero en ell. És
dir, quan se sobreentén la paraula número: Vixc en la casa (número)
trentaú; El tema escomença en la plana (número) doscents trentaú i finalisa
en la doscents setantacinc.
- En operacions matemàtiques i en l’indicació de percentages: El trenta per
cent del alumnes, dos per tres fan sis...
- Els cardinals usats com a substantius poden rebre modificadors, com els
demés substantius: Repassant la seua caligrafia trobí un quatre que estava
molt mal escrit; Un escàs trenta per cent ha aprovat l’examen; Va nàixer
un plujós 28 de setembre; Hem deixat arrere el convuls 2014.
d) En valencià clàssic se documenta la combinació tots dos, tots tres… alternant en
l’estructura els dos, els tres... que des de ben antic s’ha impost i generalisat i que
és l’única usada en valencià actual. S’ha de dir, per tant, Els tres sentíem la
mateixa por a perdre la faena, i no *Tots tres sentíem la mateixa por a perdre la
faena.174
174
La mateixa evolució es donà en unes atres llengües pròximes com el castellà, que documenta
expressions anàlogues en dates relativament recents (i que encara continua usant-les en algunes
varietats d’Hispanoamèrica): “porque assi todos tres se procuraron imitar, que salieron iguales en
qualquier virtud. Vivieron, en fin, todos tres santamente...” (Noticias historicas de las tres
florentissimas provincias del celeste Orden de la Santissima Trinidad, redempcion de cautivos, en
Inglaterra, Escocia, y Hybernia. Domingo López. Imprenta Real, 1714); “no podía sufrir más y
levanté la espada, que traía en las manos como enfermo, y di sobre ellos, que todos dos rodaron las
escaleras, y uno mal descalabrado” (Vida del capitán Alonso de Contreras, cap a 1630).
-309-
15.3. LES HORES
Per a l’expressió de les hores el valencià usa el següent sistema: des de l'hora en punt
fins a la mija hora s'indica primer l'hora i en acabant les fraccions introduïdes per la
conjunció i. Ho eixemplificarem en les franges horàries corresponents a la una:
01:00 = La una o la una en punt.
01:05 = La una i cinc (minuts).
01:10 = La una i dèu (minuts).
01:15 = La una i quart.
01:20 = La una i vint (minuts).
01:25 = La una i vinticinc (minuts).
01:30 = La una i mija.
Les hores intermiges s’expressen dient els minuts exactes: la una i dotze (minuts), la
una i vintidós (minuts). En llenguage tècnic és possible també la una i quinze
(minuts), la una i trenta (minuts).
A partir de la mija hora, el valencià coneix diverses possibilitats:
a) La primera fòrmula, i més recomanable, consistix en indicar primer els minuts que
falten per a completar l’hora en curs, seguits de la preposició per a, i en acabant
l’hora:
01:35 = Vinticinc (minuts) per a les dos.
01:40 = Vint (minuts) per a les dos.
01:45 = Un quart per a les dos
01:50 = Dèu (minuts) per a les dos.
01:55 = Cinc (minuts) per a les dos.
02:00 = Les dos (en punt).
b) Una atra fòrmula és senyalar primer l'hora i en acabant indicar explícitament els
minuts que falten per a completar-la. Per eixemple, a la 01:35 diríem: “Les dos,
falten vinticinc minuts”. A la 01:45 direm: “Les dos, falta un quart”.
c) La tercera manera és seguir a partir de la mija hora, introduint les fraccions per la
conjunció i:
01:30 = La una i mija.
01:35 = La una i trentacinc (minuts).
-310-
01:38 = La una i trentahuit (minuts).
01:40 = La una i quarantacinc (minuts).
01:50 = La una i cinquanta (minuts).
01:56 = La una i cinquantassís (minuts).
01:58 = La una i cinquantahuit (minuts).
02:00 = Les dos (en punt).
d) La quarta forma consistix en indicar primer l'hora i en acabant, precedits per
manco o menys, els minuts que falten per a completar-la. Esta fòrmula està prou
estesa, segurament per influència del castellà, que ho fa de la mateixa manera175
(de fet, en el llenguage habitual se diu *les dos menos vinticinc, lo que mostra
l'influència castellana; la seua traducció al valencià “les dos manco/menys
vinticinc” sona artificiosa i per això no és massa recomanable):
01:35 = Les dos manco/menys vinticinc (minuts).
01:40 = Les dos manco/menys vint (minuts).
01:45 = Les dos manco/menys quart.
01:50 = Les dos manco/menys dèu (minuts).
01:55 = Les dos manco/menys cinc (minuts)
02:00 = Les dos (en punt).
Les quatre fòrmules són correctes, encara que la primera és la més tradicional i
pròpia; la tercera és la més tècnica, producte de la precisió dels rellonges digitals i té
una ampla acceptació i us a nivell escrit i també oral.
Aportem ací algunes expressions valencianes relatives a l'horari:
- Les dos de la matinada (02:00). La matinada comprén des de les 24:00 fins
l’eixida del sol.
- Les nou del matí (09:00). El matí comprén des de l’eixida del sol fins al
migdia.
- Les dotze del migdia (12:00). A sovint, encara que pertanyen a la vesprada,
la una (13.00) i en menor mida les dos (14:00) solen nomenar-se també “del
migdia”.
175
L'occità també utilisa esta fòrmula.
-311-
- Les cinc de la vesprada (17:00). La vesprada comprén entre el migdia i la
posta de sol.
- Les dotze de la nit (24:00). La nit comprén des de la posta de sol fins a les
24:00.
- Vora les cinc. Quan no sabem l’hora exacta, sino que parlem
aproximativament.
- Els tres quarts de les dos. Equival a la 01:45. Anàlogament, Els tres quarts
de les tres són les 02:45, etc.
- Les sis i passeres o i tacó. Quan passa un poc de l’hora, pero no sabem
quànt exactament.
- Les sèt tocades. Indica també que passa llaugerament de l’hora en qüestió.
- Les hores chicotetes. Les primeres hores del dia.
- A hora horada. En el moment just i casi tart.
- A primera hora. Ben matí o enjorn.
- De bona hora. De matí.
- A quina hora. Molt tart.
- A l'hora i al punt. En el seu moment, a l'hora exacta.176
15.4. ELS ORDINALS
Indiquen la posició que ocupa un element dins d’una série ordenada.
15.4.1. Formes dels ordinals
Les formes vives valencianes són les de formació erudita. Les principals se detallen
en el següent quadro:
176
Per a més locucions sobre l'hora, consultar el Diccionari general de la llengua valenciana.
RACV. 2010.
-312-
Abreviatura
Numeral ordinal
1er, 1era
primer, femení primera
2on (2ona)
segon, femení segon / segona
3er, 3era
tercer, femení tercera
4rt, 4rta
quart, femení quarta
5nt, 5nta
quint, femení quinta
6xt, 6xta
sext, femení sexta
7im, 7ima
sèptim, femení sèptima
8au, 8ava
octau, femení octava
9vé, 9ena
nové, femení novena
10im, 10ima
dècim, femení dècima
11im, 11ima
undècim, femení undècima
12im,12ima
duodècim, femení duodècima
13er, 13er
dècim tercer, femení dècima tercera177
14rt, 14rta, etc. dècim quart, femení dècima quarta, etc.
177
20im, 20ima
vigèsim, femení vigèsima
21er, 21era
vigèsim primer, femení vigèsima primera
22on (22ona),
etc.
vigèsim segon, femení vigèsima segon / vigèsima segona,
etc.
30im, 30ima
trigèsim, femení trigèsima
31er, 31era,
etc.
trigèsim primer, femení trigèsima primera, etc.
40im
quadragèsim
50im
quinquagèsim
60im
sexagèsim
70im
septuagèsim
Encara que estos ordinals s'escriuen separats per convenció ortogràfica, en la cadena fònica i en
la ment del parlant actuen com una paraula composta en una fusió completa dels seus
components, per lo que també són acceptables formes com dècim tercera, centèsim primera, que
seria la forma que prendrien si s'escrigueren aglutinats “dècimtercera, centèsimprimera”.
-313-
Abreviatura
Numeral ordinal
80im
octogèsim
90im
nonagèsim
100im
centèsim
101er, 101era
centèsim primer, femení centèsima primera
120im, 120ima centèsim vigèsim, femení centèsima vigèsima
156xt, 156xta
centèsim quinquagèsim sext, femení centèsima
quinquagèsima sexta
200im
ducentèsim
300im
tricentèsim
400im
quadrigentèsim
500im
quingentèsim
600im
sexcentèsim
700im
septingentèsim
800im
octingentèsim
900im
noningentèsim / nongentèsim
1000im
milèsim
1377im
milèsim tricentèsim septuagèsim sèptim
2000im
dosmilèsim
3000im, etc.
tresmilèsim, etc.
10 000im
deumilèsim
100 000im
centmilèsim
200 000im, etc. doscentsmilèsim, etc.
1 000 000im
millonèsim
No obstant, en la llengua parlada, en passar del dècim se fa us dels cardinals en lloc
dels ordinals, per mig de la construcció perifràstica el / la que fa… seguida del
número corresponent: Era la que fa onze (en lloc de Era l’undècima); És el que fa
quatrecents (en lloc de És el quadrigentèsim). És un recurs propi de la llengua que no
respon a cap d'influència aliena i que s'ha d'acceptar en la llengua escrita i en tots els
registres, si be en texts de caràcter molt formal se recomanen els ordinals.
-314-
Els numerals presenten flexió de gènero i número. En general, formen el femení
afegint una –a i, els plurals, d’acort en les regles generals (octau / octava / octaus /
octaves; nové / novena / novens / novenes, etc.).
A pesar de que l'ordinal segon,-a, com els demés ordinals, dispon de flexió de gènero,
en la llengua actual s'usa el masculí segon com a forma no marcada, referida a
substantius singulars, tant masculins (el segon pis) com femenins (la segon porta).
Este comportament tan peculiar, que no encontra paralelisme en les llengües del seu
entorn, com el castellà o el català, no és modern i respon a un mecanisme cognitiu
natural.178 En conseqüència, la forma segon com a determinant d'un nom femení ha
de ser considerada correcta, junt a la més tradicional, pero hui en desús, segona.
Aixina podem dir tant la segona part com la segon part, i les segons classificades o
les segones classificades. Ya en la llengua clàssica trobem est us:
“La segon questió fonch de Jhesu Xrist als juheus.” Sant Vicent Ferrer.
Quaresma. 1413.
“Perque començà a fer-se lo añy pasat la primera vegada y en est diumenge la
segon”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia.
1585.
“Y anava entre los dos jurats en cap, y arribaren a les segons grades de
l’altar”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia.
1585.
“Comensant a pagar la primera paga el dia de Nadal primer vinent del
present any 1690, y la segon el dia de Sent Joan” Francesc Roig i Dou. Llibre
de família. 1688.
178
Des de ben pronte es registra en valencià l'us de dos en referència femenina en conte de dues.
Segons L. Peñarroja (“Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”), era ya general en els clàssics: De les
quals dos (Roïç de Corella, Triumfo, 689); La virtuosa comtessa se parti ab dos donzelles, (Tirant,
cap. 144); altres dos donzelles (Vita Christi).
La série dels cardinals se caracterisa per la seua continuïtat, puix cada número està tan pròxim a
l'anterior que realment l'inclou (per eixemple, 3 = 2 + 1); per això no és estrany que el cardinal dosdues se vera influït pels números posteriors, que no tenen forma femenina, i acabara perdent la seua
flexió. És cert que la forma segon és l'única de tots els ordinals que no coneix flexió de gènero, pero
això no ha impedit la seua generalisació, puix els ordinals representen una série en llímits interns,
en la que, per eixemple, el tercer se definix per anar darrere del segon, pero no l'inclou, a diferència
dels cardinals, que no presenten llímits, puix cada cardinal inclou a l’anterior de la série i són, per
tant, més proclius a un comportament uniforme. D'esta forma, el caràcter continu de la série
cardinal i el discontinu de l'ordinal permet explicar l'us respectiu de dos i segon com a térmens no
marcats. (Per a la descripció de la naturalea cognitiva dels cardinals i del ordinals, vore López
García, Á., Gramàtica del español, 3, Madrit, Arco, 1998, capítul 27). És possible, no obstant, que
intervingueren uns atres factors, puix és significatiu que la reducció haja afectat al cardinal dos,
molt propens a la gramaticalisació en fenòmens com ara el del número dual que manifesten llengües
com l'àrap.
-315-
Este fenomen també es dona en els ordinals primer i tercer, que mantenen la forma
masculina davant de substantius en femení singular (la primer dòna que vinga; la
tercer casa del carrer). És un us també antic,179 pero no general, per lo que no té
cabuda en la llengua estàndart.
A partir de l’ordinal número cinc existien unes formes paraleles de base vulgar (no
llatina) que han caigut completament en desús, motiu pel qual queden fòra de la
llengua estàndart i no deuen usar-se. Estos ordinals també presentaven flexió de
gènero i de número i es formaven afegint el sufix –é, -ena al cardinal corresponent:
set, seté; huit, huité. Si l’ordinal finalisava en vocal, la vocal se llevava: setanta,
setantena.
Sifra
Numeral ordinal arcaic
5
cinqué, femení cinquena
6
sisé, femení sisena
7
seté, femení setena
8
huité, femení huitena
9
nové, femení novena
10
decé, femení decena
11
onzé, femení onzena
12
dotzé, femení dotzena
20
vinté, femení vintena
21
vintiuné, femení vintiunena
22
vintidosé, femení vintidosena
30
trenté, femení trentena
100
centé, femení centena
Igual que els cardinals, els ordinals poden classificar-se en:
a) simples, formats per una única paraula. Ací inclourem:
179
“Los quals li promet donar e pagar d’ací a la primervinent festa de Omnia Sentorum”. Llibre
de Cort de Justícia de Cocentaina. 1294. En este mateix llibre apareix més freqüentment la forma
primeravinent.
“...de na Delfina Roïç de Corella, testadriu desús dita. Lo dit testament, de la primer línea fins a la
darrera inclusive”. Documentació de Roïç de Corella. 1508.
“...y se li feu saber tenia ja per major part pagada la tercer paga.” Memòries de Josep Esplugues.
1703.
-316-
- Del primer al duodècim.
- Els corresponents a les decenes: vigèsim, trigèsim, quadragèsim…
- Els corresponents a les centenes: centèsim, ducentèsim, tricentèsim...
- I també: milèsim, millonèsim, billonèsim, etc.
b) composts, que s’escriuen separant els ordinals que els componen: trigèsim segon,
dècima novena, quadragèsims quints…
15.4.2. Funció dels ordinals
Els ordinals, com els cardinals, poden actuar en funció adjectiva especificadora, que
és la més comuna (el segon pis), en funció pronominal (el segon) i com a substantius
(Arranquí el coche en tercera i es parà). Ademés, poden funcionar també com a
adverbis textuals (Primer, tractarem de les classes d’insectes i, segon, de la seua
distribució geogràfica).
a) Com a adjectius:
- Poden precedir o seguir al nom, concordant en gènero i número en ell: la
tercera volta que et veig hui; el tercer dumenge de giner; el capítul octau;
les primeres classificades. Com mostren els eixemples anteriors, poden anar
anteposts o posposts al substantiu.
- Poden quantificar substantius especificats per un artícul definit, un
possessiu o un demostratiu (el quart dia, la tercera concursant, ma primera
experiència, esta tercera opció), pero també admeten la combinació en els
indefinits (Alguns tercers classificats aniran a la Lliga de Campeons; En un
primer moment s’esglayà).
- El plural de l’ordinal primer pot tindre valor distributiu i indicar el respectiu
primer de diverses classificacions (Donaran un premi als primers
classificats de totes les lligues), pero també admet un valor successiu o
inclusiu i llavors el plural engloba als ordinals que el seguixen en la série:
Foren les primeres actuacions que fea en la seua gira i estigué prou nerviós
en totes elles; Donaran uns premis als primers classificats en la correguda
(açò és, al primer, al segon, al tercer...).
Este valor inclusiu indeterminat pot quedar definit per mig de la combinació
de l’ordinal en un cardinal. Normalment el cardinal precedix a l’ordinal
(Donaran una medalla als tres primers classificats), encara que en alguns
casos també és possible l’orde invers: Els dos primers mesos en Londres
foren durs/Els primers dos mesos en Londres foren durs.
-317-
- En el cas de la successió de reis i papes l’ordinal es posa darrere del nom i
en números romans, els quals se llegiran “primer”, “segon” i aixina,
successivament: Carles V (quint), Aleixandre VI (sext). Quan la successió
aplega a un número alt, generalment, a partir del dèu, poden llegir-se com a
cardinals o com a ordinals: Benet XIII (dècim tercer, pero també, tretze).
b) Quan van determinats per l’artícul definit o per un demostratiu els ordinals poden
actuar com a núcleu del sintagma nominal, en funció pronominal, adoptant el
gènero i el número del substantiu al que remeten:
No pot presentar-se a la tercera part de l’examen, puix no aprovà la segon /
segona (part).
No podràs presentar-te a les segons / segones proves, si no passes estes
primeres (proves).
c) Adquirixen valor neutre, precedits de l’artícul lo:
Lo primer que tractarem hui serà la vostra proposta i, lo segon, l’assunt de
l’atre dia.
També prenen valor substantiu en certs usos, com les marches mecàniques d’un
vehícul o els cursos acadèmics:
Posa ya la quinta.
Està en tercer de Medicina.
d) Els ordinals poden funcionar com a adverbis textuals, ordenant les idees o
seqüències del discurs:
És una bona proposta per moltes raons: primer, perque és barata; segon,
perque és fàcil de preparar; i, tercer, perque no requerix massa temps.
Ademés, l’ordinal primer admet un us com a adverbi oracional de sentit temporal
equivalent a ans: Ana aplegà primer i Mariola immediatament darrere.
15.5. ELS PARTITIUS
Expressen les parts iguals en que es dividix una unitat o un conjunt d’elements
contables. Poden actuar tant en funció adjectiva, acompanyant al substantiu part (Se
menjà ell a soletes una quarta part de la tortada), o substantiva (Posa’m un quart de
la tortada).
a) Els tres primers tenen les següents formes pròpies: ½: mig, mija; ⅓: terç, terça; ¼:
quart, quarta.
-318-
b) Del cinc en amunt són idèntics als ordinals de formació erudita. S’expressen per
mig d’un cardinal en el numerador, en funció adjectiva, i un ordinal en el
denominador, en funció substantiva:
⅖: dos quints; ⅛: un octau; ¾: tres quarts; ⅙: un sext…
c) Del número onze en avant existixen unes atres formes, alternatives a les adés
referides, que fan us dels sufixos -au o -ava per al singular i -aus o -aves per al
plural: onzau, dotzau, tretzau…
De fet, a excepció de centèsim, milèsim i millonèsim i dels composts d’est últim,
en un us partitiu no és habitual utilisar els ordinals de formació erudita vigèsim,
trigèsim quint…, sino les formes en –au: un vintau, un trentacincau.
d) Correntment s’usen junt al substantiu part, en el que concorden en femení: una
dotzava part, dos quartes parts… En este valor adjectiu s’utilisa habitualment la
forma de l’ordinal tercera, en conte de terça: Se menjà una tercera part de la
paella; “E tantes gents eren de cascun camp que la tercera part no cabera dins la
ciutat”(Tirant lo Blanch, capítul 456).
e) Mig / mija s’usa per lo general com a adjectiu junt a substantius contables (mig
estadi, mija tortada). Pot tindre també usos pronominals (Se menjà un paquet de
pipes i mig de creïlles). Mig, en forma masculina singular, també pot ser adverbi:
La porta estava mig oberta.
Este partitiu, com que dividix l’unitat únicament en dos fraccions equivalents,
presenta la particularitat de que no admet l’artícul indefinit: Comprí el mig quilo
que em demanares; *Comprí un mig quilo de fruita (incorrecte). Els atres partitius
sí admeten l’artícul indefinit, aixina com la combinació en els numerals cardinals
(un terç, dos quartes, dos quartes parts...). Si l’artícul indefinit va en plural,
indiquen una fracció aproximada: Estava ple en unes tres quartes parts.
15.6. ELS MÚLTIPLES
Expressen una cantitat que conté un cert número de voltes l’unitat. Existixen les
següents formes cultes, totes les quals, excepte doble, porten el sufix -ple:
simple
séxtuple
doble
sèptuple
triple
òctuple
quàdruple
nònuple
quíntuple
dècuple
cèntuple
-319-
S’utilisen com a adjectius, per lo que el seu número gramatical variarà: qüestions
simples, signes dobles, grossària triple.
Poden substantivar-se i en eixe cas aniran en singular i duran l’artícul davant: Eixa
llínea és el dècuple de llarga que esta atra; Yo tinc el quàdruple que tu.
Fòra de les tres primeres formes cultes, que són d’us general, a nivell popular se sol
dir la fòrmula: [cardinal + vegades / voltes + més]: Cinc vegades més bo; Xixanta
voltes més chicotet.
Siga com a adjectius o fent de substantius, els multiplicatius poden aparéixer en una
construcció comparativa: El teu poble està dèu voltes més llunt d’ací que el meu; En
esta marraixa cap el quíntuple de líquit que en eixa atra; Aquell montanyar és el
dècuple de gran que este.
15.7. ELS COLECTIUS
Són autèntics substantius que indiquen conjunts formats per un número determinat
d’elements.
15.7.1. Formes dels colectius
Els colectius més usats són:
2: un parell
10: una decena
30: una trentena
3: un(a) tern(a)
12: una dotzena
40: una quarantena
4: una qüerna
15: una quinzena
100: un centenar (una centena)
9: una novena
20: una vintena
1000: un miller o miler
Com se pot vore, se formen en el cardinal i el sufix llatí –ena, llevat dels que tenen
forma pròpia.
Algunes d’estes formes, usades com a noms colectius, tenen un significat específic:
- novena: espai de nou dies, en els seus actes religiosos, destinat a una devoció o
un cult; també significa el llibret a on se contenen els actes religiosos de la
mencionada devoció.
- quinzena: conjunt de quinze dies consecutius o de dos semanes seguides;
també indica una classe d’interval en música.
- quarantena: espai de temps en que es manté aïllat a un ser viu per motius
profilàctics.
-320-
15.7.2. Funció
a) Poden introduir una construcció seudopartitiva per mig de la construcció de + nom
en plural. Eixemples: Un parell de parotets; Una vintena de panolles.
b) El substantiu que indica el conjunt del qual se pren la part senyalada pel nom
colectiu pot estar elidit i representat pel partitiu ne: Dona-me’n una dotzena; A
soles n’he venut una decena.
-321-
16. ELS PRONOMS PERSONALS
16.1. ELS PRONOMS
FUNCIONS
PERSONALS
FORTS.
FORMES
I
16.1.1. Introducció
Els pronoms personals tenen per funció senyalar als interlocutors del discurs: les
persones gramaticals. Constituïxen l’única classe de paraules que mostra variacions
de cas, és dir, que presenten formes diferents segons la funció sintàctica que duen a
terme en el discurs, com a recialla de l’antiga declinació llatina. Per eixe motiu els
pronoms que remeten a sintagmes definits se denominen també acusatius, si són de
complement directe, i datius, si són de complement indirecte.
Açò fa que es puga establir una primera distinció entre pronoms personals forts
(que duen accent prosòdic, se poden pronunciar de manera autònoma i actuen com a
subjecte o com a terme de preposició) i dèbils (monosílaps que sempre acompanyen a
un verp, en el qual formen un tot fònic).
16.1.2. Forma dels pronoms personals forts
En el valencià general actual, les formes dels pronoms personals forts són les
següents (en les puntualisacions que es fan en l’apartat següent):
1era
persona
Subjecte
Singular
Darrere preposició
yo
mi
2ona
persona
3era
persona
Reflexiu de
3era
persona
180
Subjecte
tu
vosté
ell / ella
ell/ella
mateixa
sí
ell / ella mateixa180
Plural
Darrere preposició
nosatres
nosatros
vosatres
vosatros
vostés
ells / elles
ells/elles
mateixa
sí
ells / elles mateixa
En la llengua viva la forma mateixa és invariable: yo mateixa, tu mateixa, ell mateixa, ella
mateixa, ells mateixa, elles mateixa, nosatros mateixa, vosatros mateixa, i s’estén a uns atres usos:
ara mateixa, hui mateixa... (vore epígraf 14.3.3.5).
-322-
16.1.3. Us i funcions dels pronoms personals forts
En general, els pronoms personals de subjecte van implícits en valencià, puix en la
major part dels casos la desinència verbal ya senyala clarament la persona:
[Yo] Escric a mon tio.
[Nosatres] Mengem creïlles fregides.
Esta classe de pronoms apareix explícit principalment en tres casos:
a) Per a marcar émfasis:
No cal que t’alces: yo tancaré la porta.
Vosatres sou sempre els primers en aplegar.
¿És ell qui mana ací?
b) En les distribucions, per a contrastar diversos pronoms o, en valor anafòric, per a
evitar ambigüitats:
Quan yo parlava, ell baixava la vista.
L’atre dia viu a Quelo i Sandra, i ella em tornà per fi el llibre que li havia deixat.
Vosatros escureu els plats i nosatros els eixuguem.
A.- Yo prendré un gelat de fraula.
B.- Puix yo, una bresquilla.
c) Per a desfer una possible ambigüitat, si el context discursiu no delimita en claritat
si es fa referència a la primera o a la tercera persona del singular, quan abdós
presenten la mateixa forma: yo tenia, ell tenia; yo havia patit, ell havia patit; yo
parlava, ell parlava; yo nugaria, tu nugaries...
En quant a l’us particular dels distints pronoms, poden fer-se les observacions
següents:
16.1.4. Primera persona del singular
La primera persona del singular yo181 designa a l’emissor:182
181
La grafia yo és l’adequada per etimologia, per tradició gràfica i també perque és l’única que
s’ajusta a la pronunciació del pronom, el sò inicial del qual correspon al fonema palatal fricatiu
sonor [ʝ] (com la y de alcoyà, yòdic...) i no al fonema postalveolar africat sonor [ʤ], que és el que
representa la lletra j de paraules com jove o taronja. La tradició escrita valenciana avala
rotundament esta grafia:
-323-
Yo soc el més alt del colege.
La funció sintàctica més habitual del pronom yo és la de subjecte de l’oració. Si el
pronom personal de primera persona forma part d’un complement introduït per
preposició (les més comunes són a, cap a, contra, de, en, entre, per, per a, sense,
sobre), ha d’amprar-se, com a norma general, la forma mi en lloc de yo:
Ho comentà en mi (i no: *en yo).
Eixa punyada anava dirigida a mi.
Per mi, no ho faces.
Pero: Vos ho advertí yo, i ningú em feu cas (yo actua en este cas com a
subjecte).
No obstant, hi han alguns casos de contigüitat en una preposició en els que sí ha
d’utilisar-se yo:
a) En construccions colaboratives, introduïdes per entre (en este cas, com en els
demés casos en que yo apareix coordinat, és norma que s’enuncie sempre en últim
lloc, per cortesia):
Entre tu i yo: pense que no seran capaços de conseguir lo que volen.
Un construcció especial, de caràcter coloquial, és la formada per dos elements
coordinats introduïts per contra: Contra tu i yo no hi ha parella que nos guanye.
En estos casos és preferible la repetició de contra acompanyada del pronom mi, en
conte de yo: Contra tu i contra mi no hi ha parella que guanye.
b) En les construccions en les que la preposició no rig directament el pronom, sino
que introduïx una oració d’infinitiu, s’ha d’usar també yo:
“...mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació don yo so natural sen puxa
alegrar” (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, 1490).
“Angel plaent e illuminós / si gràcia trop yo davant vós / un don vos vull demanar...” (Consueta del
Misteri d’Elig).
“...e vaja yo los sepulcres cercant / interrogant ànimes infernades...” (Ausias March, Cants
d’amor, ed. 1539).
182
Ademés del pronom yo, existia en la llengua antiga el pronom de respecte nós, denominat plural
majestàtic, que era utilisat per les més altes dignitats (com el Rei o el Papa) per a designar al
parlant, encara que concertant en el verp en primera persona del plural:
Nós, En Pere, establim i ordenem que tots los hòmens ixquen a seguir la Senyera per a la defensa
del Regne.
Fòra de contexts en els que es vullga reproduir la llengua antiga (narrativa, cine, etc.) o de certs
usos cerimonials conservats fins al present, no deu usar-se.
-324-
S’atreví a parlar sense yo donar-li permís (en este cas lo més natural és la
posposició del pronom al verp: sense donar-li yo permís).
c) Certs usos inhabituals d’algunes preposicions o adverbis (segons, excepte,
llevat, tret, menys/manco), generalment en funció emfàtica com a elements
focalisadors o de distinció (vore 20.4.7), rigen yo i no mi:
Tots se n'apujaren al vehícul excepte yo (i no: *excepte mi).
Segons tu, l’enviament era inexcusable. Segons yo, eixa carta no hauria
d'haver-se enviat mai.
16.1.5. Primera persona del plural
La primera persona del plural nosatres / nosatros183 designa qualsevol conjunt que
incloga al parlant:
Nosatres serem els primers.
Nosatros nos en anem de soparot hui.
183
Partint del llatí vulgar nos alteros, la llengua migeval escrita preferia la forma evolucionada
nosaltres, fa temps extinta en valencià. No obstant, des d’antic existia ya una forma alternativa
nosaltros, registrada puntualment en alguns documents. A partir del sigle XV, la caiguda
generalisada de l’articulació de la /l/ en l’indefinit altre> atre afectà també als pronoms personals
nosaltres i nosaltros, donant lloc, respectivament, a nosatres i nosatros, formes que quedaren
registrades en escrits de caràcter no únicament popular o administratiu, sino també lliterari (Trobes
en lahors de la Verge Maria, 1474: “pregau per nosatres car sou-nos parenta”).
Més recentment, la forma nosatros, en tota provabilitat hegemònica a nivell oral en el valencià dels
sigles XVII - XVIII, encara patí noves evolucions en algunes comarques, i originà, entre unes atres,
tant la variant natros (usual hui en el Maestrat) com la forma mosatros (per canvi de la n- inicial de
nosatros), que, especialment a partir del sigle XIX, ve generalisant-se a nivell oral en tot el domini
llingüístic. La labialisació de la consonant inicial que s’observa en mosatros afectà també –
provablement, de manera prèvia en el temps– al pronom dèbil mos < nos, en un fenomen que
s’estudiarà en l’apartat corresponent.
Els escritors moderns en valencià cult tendixen a preferir la forma nosatres (viva també en el parlar
de les comarques més septentrionals) com a evolució més directa del nosaltres migeval. No obstant,
la forma nosatros, prou estesa en moltes comarques valencianes, és també correcta, especialment en
registres no tan formals, tant orals com escrits; mentres que nosatres és especialment apropiada per
a situacions formals.
En quant a la variant moderna mosatros, provablement la forma més escampada a hores d’ara a
nivell oral, és llegítim el seu us en valencià coloquial en aquelles comarques a on és pròpia, i quan
se vol reproduir l’oralitat en un escrit (diàlecs, correspondència informal, etc.). No obstant, ademés
de la seua escassa tradició escrita més allà de la lliteratura popular i festiva, presenta l’inconvenient
de que trenca en el consonantisme heretat del llatí, puix introduïx una irregularitat en la raïl de la
primera persona del plural: les formes corresponents dels possessius nostre / nostra / nostres,
contradictòriament, no han donat lloc a una forma evolucionada *mostre / mostra / mostres.
-325-
En les obres acadèmiques i científiques és freqüent l’us del verp en primera persona
del plural per a referir-se a l’autor, encara que este siga individual, a fi de donar un to
objectiu a les afirmacions del text i diluir la presència subjectiva de l’emissor, motiu
pel qual se denomina plural de modèstia. Generalment este plural se manifesta per les
desinències verbal de persona, mentres que el pronom nosatres / nosatros permaneix
implícit. També s’utilisa la primera persona del plural quan el parlant se sent
representant d’un colectiu més ampli:
Pensàrem que era millor refer els càlculs ans de dur el proyecte a visar
(parlant l’autor del proyecte en el seu client).
Vists els casos exposts, podem concloure que no és cert lo dit fins ara (l'autor
d'un estudi dirigint-se als llectors).
16.1.6. Segona persona del singular
La segona persona del singular tu designa a l’oyent:
Tu espenta, que yo guie el coche.
Ademés de tu com a tractament de confiança, existix el tractament de respecte vosté,
l’us del qual ve fixat implícitament per la norma social en funció de factors
extrallingüístics.
Vosté concorda en el verp en tercera persona (és apòcop del tractament arcaic vostra
mercé) i s’usa habitualment per a dirigir-se a persones de major edat o superior
estatus social (les quals, provablement, usaran el tu per a contestar), aixina com
també en situacions comunicatives de certa formalitat entre desconeguts, com les
relacions administratives, mercantils o de negocis (casos en els que tant el parlant
com l’oyent tendiran a usar el vosté per a dirigir-se a l’interlocutor):
¿Doctor, creu vosté que és greu?
Aprofite [vosté] les ventages de domiciliar la seua nòmina en este banc.
Marque vosté en el formulari l’opció desijada i entregue’l en la finestra
número huit.
No obstant, en les últimes décades s’observa una extensió creixent de l’us de tu en
situacions en que tradicionalment venia usant-se vosté; especialment, en les relacions
intrafamiliars.184
184
Hui només algunes persones de certa edat tracten de vosté a sos pares, tios, sogres... i als seus
majors en general. En l'àmbit rural encara es conserva esta costum.
-326-
Només en casos molt concrets la jerarquia de l’interlocutor exigix l’us del pronom
arcaic vós, que es construïx en el verp en segona persona del plural i que en
l’actualitat s’usa a soles en persones de molt alta dignitat o per a reproduir les
formalitats de la llengua antiga:
Senyora: les dònes del poble han preparat una cistella de fruita per a vós.
Vós sabeu que no són certes eixes acusacions.
Se conserven recialles del seu us en fòrmules fixades del llenguage religiós: ¡Oh
santa Mare de Deu / Mare dels Desamparats, no nos abandoneu, ni en la vida, ni en
la mort, ni en el Tribunal de Deu.
Per influència de la normativa catalana, alguns gramàtics propugnen un us forçat de
vós en el llenguage administratiu o mercantil, dirigint-se a una sola persona (encara
que, habitualment, sense fer explícit el propi pronom), donant lloc a redaccions
fosques i artificials en les que ademés no queda clar si el destinatari és individual o
colectiu:
Estimat client: Vos recomanem que llegiu atentament les clàusules i firmeu al
final del document (totalment desaconsellable).
En estos casos ha d’usar-se vosté (o en son cas el plural, vostés) a no ser que vullga
donar-se a la situació comunicativa un matís d’informalitat i el destinatari siga
clarament plural; en tal cas, podrà usar-se alternativament vosatres / vosatros:
Estimat client: Li recomanem que lligga atentament les clàusules i firme al
final del document.
Ans d'entrar deixe eixir.
Espente la porta.
Toquen a la porta per a entrar.
Mantinga la distància de seguritat.
16.1.7. Segona persona del plural
La segona persona del plural vosatres / vosatros185 designa qualsevol conjunt que
incloga a l’oyent, pero no al parlant:
Vosatres / vosatros no sabeu lo que m’ha costat aplegar ací.
Vosatres /vosatros sou més ràpides que elles.
185
Les mateixes observacions fetes per a nosatros són aplicables en relació al pronom arcaic
vosaltres i l’actual vosatres / vosatros.
-327-
Com en el cas del singular, ademés de vosatres / vosatros com a tractament de
confiança, s’usa vostés,186 que concorda en tercera persona del plural en el verp com a
tractament de respecte:
¿Qué prendran [vostés] de postres?
16.1.8. Tercera persona del singular
La tercera persona del singular ell / ella designa ad aquell o allò de lo que es parla. La
tercera és l’única persona en la que es diferencia entre una forma masculina i una atra
femenina del pronom personal.
En general, els pronoms personals forts de tercera persona del singular s’usen a soles
quan aquell de qui es parla té entitat animada:
Ell és massa inteligent com per a no donar-se conte.
Ma yaya fon molt bona cuinera; este pastiç el faç sempre pensant en ella.
Per a fer referència a elements inanimats no s’usen pronoms personals forts en funció
de subjecte, mentres que en funció de complement directe o indirecte s’utilisen
només pronoms dèbils o directament no se n’utilisa cap, si el context no ho requerix.
El riu Túria naix en el poble aragonés de Guadalaviar. És el tercer riu
valencià en llongitut (i no: *Ell és el tercer...).
Lleva’ls un poc la pols (i no *Lleva ad ells la pols, referint-se als mobles d’una
habitació).
És possible l’us dels pronoms forts precedits de preposició en funció de complement
circumstancial o de règim, encara que facen referència a entitats inanimades:
S’ha comprat un ordenador nou i està molt content en ell.
Mos pares m’han contat que teníem una caseta en el camp, pero yo no
m’enrecorde d’ella.
En canvi, sí és comú referir-nos a elements inanimats per mig de pronoms
demostratius, independentment de la seua funció (vore capítul 13).
186
En el valencià meridional existix la variant dialectal vostens, creada segurament per analogia en
les paraules que acaben en -e àtona (encara que en vosté és tònica, com ho és en café, que coneix el
plural cafens) i que fan el plural en -ens com ara vèrgens, imàgens, jóvens, hòmens...
-328-
16.1.9. Tercera persona del plural
La tercera persona del plural ells /elles designa qualsevol conjunt que no incloga ni al
parlant ni a l’oyent. També presenta una forma masculina i una atra femenina. Pot
donar-se l’us de ells / elles aplicats a objectes inanimats quan estos pronoms
funcionen com a terme de preposició:
S’han recuperat tres escultures; dos d’elles són egípcies i la tercera és grega.
Els hòmens han vengut a treballar, i han segut ells qui ho han decidit.
16.1.10. Funció reflexiva i recíproca
Hi ha també una funció reflexiva que apareix quan l’acció recau sobre un
complement que resulta ser el mateix subjecte de l’oració.
En el cas de la primera i la segona persones no hi han formes específiques per a l’us
reflexiu i s’ampren les formes generals dels pronoms forts, seguides de l’indefinit
mateixa:187
M’he impost un castic a mi mateixa.
Que sigam exigents en la faena és sempre bo per a nosatros mateixa.
Únicament per a la tercera persona existix un pronom específic, sí, invariable en
gènero i número:
El quadro en sí és molt senzill, pero el marc és preciós.
Els assessins estaven fòra de sí.
És habitual que el pronom sí vaja reforçat també per l’indefinit mateixa; en estos
casos ell/ella/ells/elles poden usar-se de forma equivalent:
Han donat lo millor de sí / d’elles mateixa, pero no han pogut conseguir-ho.
El dictador acabà proclamant-se a sí / ad ell mateixa emperador.
En estes situacions és també possible que els pronoms ell/ella/ells/elles facen
referència a objectes inanimats:
Els panels s’orienten per sí / ells mateixos en funció de la posició del sol.
187
Com ya s'ha comentat adés, en la llengua viva sol utilisar-se en estos casos la forma femenina
mateixa, de manera invariable, independentment del gènero o número del pronom personal.
-329-
Existix també una funció recíproca quan l’acció es realisa mútuament entre diverses
persones o objectes: llavors s’usen les mateixes formes que per a la funció reflexiva,
sense el reforç de mateix.
Les mones se llevaven les puces entre sí.
Eren contínues les discussions entre ells.
16.2. ELS PRONOMS
FUNCIONS
PERSONALS
DÈBILS.
FORMES
I
16.2.1. Forma dels pronoms personals dèbils
Els pronoms dèbils són una classe de pronoms àtons (sense accent prosòdic) que
sempre acompanyen a un verp, al qual s’anteponen (pronoms proclítics) o es
posponen (pronoms enclítics). Estos pronoms presenten multitut de formes segons la
persona, número, funció i posició en la frase.
Les seues formes principals o plenes són les següents:188
1era persona
2ona persona
Reflexiu
Complement
Masculí
directe definit Femení
o acusatiu
Complement directe indefinit
Complement directe neutre
3era
Atribut
persona
Complement indirecte o datiu
Partitiu
Complement introduït per “de”
Complement predicatiu o
circumstancial no introduït per
“de”
Singular
me
te
Plural
nos
vos
se
lo
la
los
les
ne
ho
li
los
ne189
ne
hi
188
Alguns manuals no consideren als pronoms dèbils ho, hi i ne com a “verdaders” pronoms
personals, puix no substituïxen en realitat a una de les tres persones clàssiques del discurs. Aixina i
tot, havem preferit mantindre la classificació habitual, per resultar més didàctica.
189
En este cas, el pronom ne pot adoptar funcions de complement directe o de subjecte de l’oració.
-330-
16.2.1.1. Pronoms dèbils invariables: les, li, nos, vos, ho, hi
Els pronoms les, li, nos, vos, ho i hi són invariables i presenten sempre la mateixa
forma, en independència de la seua posició i del verp al qual acompanyen.
Les formes nos, vos adopten la forma principal sempre i en qualsevol posició en
valencià modern: Nos diuen que callem; Eixa chica nos està mirant; Vos duré un
regalet; Crec que nos podríem fer unes cervesetes; Pareix que vos pagaran pronte;
Nos agraden molt les clòchines; Porta-nos un recort; Ell vos convidarà; Estic molt
content de vore-vos.
Les formes ens i us són totalment arcaiques i estranyes al valencià actual, i s’ha de
recordar ademés que en la llengua migeval s’usaven darrere de paraules acabades en
vocal (generalment monosilàbiques). Per este motiu, no pareix raonable resucitar-les.
Per tradició, únicament pot acceptar-se la forma ens (o la seua variant apostrofada
‘ns, darrere de verp acabat en vocal) en poesia, de forma excepcional i per a facilitar
el còmput silàbic del vers, com a llicència poètica per a formar sinalefa en una
paraula precedent –generalment un monosílap– que acabe en vocal.
La variant popular i moderna mos (segurament apareguda per analogia en el pronom
de primera persona del singular, me) pot utilisar-se en normalitat quan se vullga
reflectir la llengua parlada (per eixemple, en diàlecs, cine, séries de televisió o obres
de teatre), pero s’ha de continuar escrivint i dient nos en texts més formals, per ser
una forma viva en gran part del valencià i per tractar-se de la variant clàssica i
etimològica usada pels nostres millors escritors.
En quant al pronom ho, si be la seua forma escrita és invariable, se pronuncia de
diferent manera segons la seua posició i les paraules que l’acompanyen:
- Davant de verp, quan escomença per consonant, se sol pronunciar, com a
norma general, [eu̯]:190
Ho faré despusdemà.
[eu̯] faré despusdemà.
Ho pensaré millor.
[eu̯] pensaré millor.
- Davant de verp, quan escomença per vocal, se pronuncia [w]:
190
Ho amaga a tots.
[w] amaga a tots.
Ho escolte tot.
[w] escolte tot.
Tampoc resulta estrany en este cas escoltar [u] / [u̯]: [u] faré despusdemà, [u] pensaré millor,
especialment si el pronom ho va precedit d’una paraula que acaba en vocal: Ya [u̯] pensaré millor.
-331-
- Darrere del verp, quan acaba en consonant, com ara l'infinitiu191 i el
gerundi, o en la –-u final de diftoncs o triftoncs, se pronuncia [o]:
Vullc fer-ho aixina.
Ha de dir-ho hui.
Ve dient-ho fa dies.
Ves duent-ho espai.
Tingau-ho en conte.
Colliu-ho hui.
Tanqueu-ho ara.
Poueu-ho en poal.
Viu-ho en paciència.
- Darrere de verp, quan este acabe en vocal que no siga la -u d'un diftonc o
triftonc, se pronuncia [u̯]:
Acaba-ho esta vesprada.
Acaba-[u̯] esta vesprada.
Agrane-ho be.
Agrane-[u̯] be.
Done-ho debades.
Done-[u̯] debades.
- En combinacions binàries de pronoms, el pronom ho, que sempre apareix
en segona posició, és pronunciat normalment [eu̯], excepte quan va darrere
de li, cas en que es pronuncia [u̯]:
191
M'ho faré yo a soles.
M'[eu̯] faré yo a soles.
Podeu endur-vos-ho.
Podeu endur-vos-[eu̯].
Li ho dic ad ell.
Li [u̯] dic ad ell.
Dugau-li-ho.
Dugau-li-[u̯].
En alguna zona del valencià meridional el pronom ho darrere d'infinitiu fa que este perga la -r
final i el pronom ho es transforma en vo: penja-vo (penjar-ho), di-vo (dir-ho). Darrere de gerundi
també es produïx la transformació de ho en vo: dient-vo (dient-ho), contant-vo (contant-ho). Se
tracta d'un fet estrictament dialectal que no s'ha de reflectir en l'escritura.
-332-
Darrere de verp acabat en
Davant de verp escomençat per
consonant o
diftonc
vocal
consonant o
diftonc
vocal
cantar-ho
canta-ho
ho cantes
ho escrius
[kantáɾo]
[kántau̯]
[eu̯kántes]
[weskɾíu̯s]
El fet de que estes articulacions o realisacions del pronom ho segons el context o la
cadena fònica no siguen totalment generals i la complicació afegida que supondria
tindre-les en conte en l’ortografia, desaconsella que este fet llingüístic, que ha de
respectar-se en la parla, tinga un reflex exacte a l´hora d'escriure.
16.2.1.2. Pronoms dèbils que presenten variabilitat de forma: me, te, se, lo, la, los,
ne
Els pronoms me, te, se, lo, la, los i ne adopten, en alguns casos, diferents formes en
funció de diversos factors: la posició respecte al verp al que acompanyen, la
possibilitat d’elisió vocàlica, la combinació en uns atres pronoms i certs usos
dialectals.192
Estes variants són les següents:
192
La representació gràfica d’estes “sinalefes” o “elisions” dels pronoms dèbils en contacte en
paraules que escomencen o acaben per vocal era prou diferent en la llengua clàssica escrita si la
comparem en l’actual, ya que es practicava en tot cas sense signes de puntuació que els separaren
entre sí. Aixina, s’escrivia “me scriu”, “se acusen”, “yot dic”, “aneuvosne”, “quem doneu”,
“besali”, “tocam”...
L’adopció de l’apòstrof i el guionet per a unir els pronoms al verp al que acompanyen tingué lloc
prou més recentment, de forma paralela a la pràctica consolidada en unes atres llengües romàniques
com ara el francés. Esta pràctica facilita la llectura i l’identificació dels pronoms, pero a l’hora
obliga a establir una norma per a la representació escrita d’un fet oral que en la parla quotidiana no
seguix en ocasions unes normes estrictes (i que en alguns casos varia segons els dialectes del
valencià).
-333-
Forma
principal
Forma
invertida
me
em
m’
’m
te
et
t’
’t
se
es
s’
’s
ne
en
n’
‘n
lo
el
l’
’l
la
-
l’
-
los
els
-
‘ls
Formes apostrofades
L’us d’estes variants obedix a les regles que es descriuen en els apartats següents.
i. Pronom en posició enclítica (darrere de verp):
a) Si el verp acaba en una vocal que no és la u final d’un diftonc decreixent, s’usa la
forma apostrofada, si existix: desaigua’l, agarre’s, meneja’t, vore’ls.193
Si esta forma apostrofada no existix per al pronom utilisat, se gasta la forma
principal unida al verp per mig d’un guionet: empoma-ho, toca-li, acosta-nos.
b) Si el verp acaba en consonant o diftonc decreixent, s’usa sempre la forma
principal, unida al verp per mig d’un guionet: alçar-te, depositeu-ne, alfarrassarlo, torcar-los.
ii. Pronom en posició proclítica (davant de verp):
a) Si el verp escomença per vocal o h, s’usa la forma apostrofada si existix: t’ha
nomenat, s’obri.
Quan esta forma apostrofada no existix per al pronom en qüestió, s’utilisa la
forma principal: hi havia, vos defén, les ofén.
b) Si el verp escomença per consonant, s’accepta indistintament l’us de la forma
principal o de l’invertida en aquells pronoms que presenten les dos formes: me
pareix / em pareix, te criden / et criden, se chupla / es chupla, ne du / en du.
193
Coloquialment és freqüent l’us de les formes principals dels pronoms lo i los darrere de verp
acabat en vocal: espera-lo, vore-los, si be esta innovació ha d’evitar-se en registres més formals.
-334-
L’única excepció són els pronoms lo, los, per als quals s’ha generalisat
modernament en esta posició, en la majoria del valencià, l’us únic de la forma
invertida: el deprén, els telefoneja a sovint.194
Respecte als doblets me/em, te/et, se/es, ne/en, se recomana no obstant, com a norma
d’estil, seguir la pràctica del valencià clàssic,195 que sense ser sistemàtica consistix
en:
a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de
puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent
astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola.
b) Amprar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba
en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar
me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més.
c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és
monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el
tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa
una, com si no en fera ninguna. També et convé. L'oració es descompon en un
subjecte i un predicat. No es sent res.196 Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma
194
La majoria del valencià usa només les formes invertides el, els de complement directe (el
portem, els tinc) i els de complement indirecte (els porte una cosa). En est últim cas, s’ou en alguns
llocs una variant alternativa “lis” apareguda contemporàneament, derivada del singular “li”, i que
tots els models llingüístics donen com a incorrecta.
A soles en el valencià del Maestrat i els Ports se mantenen en vitalitat les formes clàssiques plenes
lo, los en posició proclítica (lo portem, los tinc, los porte una cosa), paralelament al manteniment de
l’artícul clàssic lo, los (lo pare, los amics). No obstant, esporàdicament, pot oir-se en alguns punts
fòra de les dos comarques anteriors l’us de los en funció de complement indirecte de tercera persona
del plural, segurament mantengut per analogia en nos i vos: Vicent los ha donat pa, Els diré que los
ho envien (usats en la Safor i la Vall dels Alcalans). Estos usos de les formes plenes dels pronoms
personals lo, los se consideren correctes normativament, puix reflectixen un estat anterior en
l’evolució de la llengua, si be es recomana no utilisar-les en situacions comunicatives d’alcanç
major que l’estrictament comarcal, per no resultar habituals en un nivell general.
195
L’us davant del verp de les formes invertides em, et, es, en (en algunes variants en la
pronunciació: singularment et, que sol pronunciar-se el) pareix predominar en el dialecte centralmeridional del valencià (entre el Xúquer i, aproximadament, la llínea virtual que unix les poblacions
de Biar i Busot): em porta, et diuen (pronunciat habitualment el diuen), es troba, en tinc.
Per contra, al nort del riu Xúquer i també al sur de la llínea Biar-Busot (per tant, incloent els parlars
tradicionals de les ciutats de Castelló de la Plana, Valéncia, Alacant i Elig, i ciutats mijanes com
Vinaròs, Benicarló, Burriana, Vilarreal, Sagunt, Llíria, Torrent, Alzira, Novelda o Crevillent)
predominen les formes principals me, te, se, ne: me porta, te diuen, se troba, ne tinc. Este és, per
tant, l’us majoritari en la llengua valenciana actual. No obstant, les dos variants tenen una certa
presència tant en una com en atra zona de predomini de les formes contràries, com a recialla de l’us
clàssic d’estes dos formes, i també pel contacte llògic de parlants de totes les comarques.
196
S'utilisa es encara que la paraula següent escomence per s-: La que es situa a la dreta. No es
servix res bo ací.
-335-
mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare.
Cria corps i en tindràs més.
iii. Possibles combinacions de formes verbals i pronominals
D’acort en els usos descrits, tenim els següents quadros resum en totes les possibles
formes segons el pronom, la seua posició i les característiques del verp al qual
acompanya:
Grup I. Pronoms que presenten forma principal, forma invertida i les dos formes
apostrofades
Darrere de verp acabat en
Davant de verp escomençat per
Forma
principal
del pronom
consonant o
diftonc
vocal
consonant
vocal o diftonc
me
lliberar-me
llibera‘m
me/em lliberes
m’escrius
te
defén-te
defendre‘t
te/et llances
t’alces
se
unflar-se
alce’s
se/es llava
s’escriu
ne
dugau-ne
arreplega’n
ne/en dus
n’arreplegues
lo
ampreu-lo
ampra‘l
el parles
l’arreplegues
Grup II. Pronom que només presenta forma principal, forma invertida i forma
apostrofada en posició enclítica (darrere de verp)
Darrere de verp acabat en
Davant de verp escomençat per
Forma
principal
del pronom
consonant o
diftonc
vocal
consonant
vocal
los
empomar-los
empoma‘ls
els reballes
els empomes
Grup III. Pronom que només presenta forma principal i forma apostrofada en
posició proclítica (davant de verp)
Darrere de verp acabat en
Davant de verp escomençat per
Forma
principal
del pronom
consonant o
diftonc
vocal
consonant
vocal o diftonc
la
baratar-la
barata-la
la barates
l’alces
-336-
Grup IV. Pronoms que només presenten forma principal
Darrere de verp acabat en
Forma
principal consonant o
vocal
del pronom
diftonc
Davant de verp escomençat per
consonant
vocal
les
defén-les
defendre-les
les defens
les escrius
li
parlar-li
parla-li
li comentes
li insistixes
nos destruïx
nos enrefila
nos
enrefileu-nos enrefila-nos
vos
esplayeu-vos
vore-vos
vos veem
vos acostem
ho
ensageu-ho
ensaja-ho
ho tasten
ho ensagen
hi
anar-hi
vore-hi
hi sentim
hi havia
16.2.1.3. Combinacions de dos o més pronoms
i. Combinació de dos pronoms en posició enclítica (darrere de verp)
En posició enclítica (darrere de verp), els pronoms s’escriuen units al verp i entre sí
en guionets, a no ser que hagen d'apostrofar-se. Les normes a aplicar són les
següents:
a) Independentment de que el verp acabe en consonant o vocal, en una combinació
de dos o més pronoms en posició enclítica, el primer d’ells sempre es manté en
forma principal, encara que existixca per al mateix una forma invertida o
apostrofada: canta-me-la, emporta-te-la, vore-se-les, canvia-los-la (i no:
*canta’m-la, emporta’t-la, vore’s-les, canvia’ls-la).
L’única excepció a la regla anterior se produïx si el segon pronom de la
combinació és ho o hi, davant dels quals s’ha d’usar, si existix, la forma
apostrofada: canta-m’ho, trobar-t’hi (i no *canta-me-ho, trobar-te-hi).
b) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques és de plural
(nos, vos, los), el segon pren la forma invertida, si en té: mengeu-vos-en, dugaulos-el.197 Si no en té, s’usarà la mateixa forma principal: canteu-los-ho, agranarnos-la.
197
En ocasions i segons comarques, en la llengua parlada el segon pronom pren la forma principal,
mantenint l’us de la llengua antiga, quan se tracta de lo, los: dona-los-lo, envieu-nos-lo, canvieuvos-los, en lloc de les formes invertides el, els. Si be són normativament correctes, convé usar les
fomes el, els, més sistemàtiques i actualment les més generals, en un us estàndart de l’idioma: donalos-el, envieu-nos-el, canvieu-vos-els.
-337-
c) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques acaba en
vocal, el segon pronom, si té forma apostrofada, ha d’apostrofar-se junt al primer
pronom: tornar-se’n, deixa-me’l, engul-te’ls. Encara que el verp al que
acompanye acabe en vocal, l’apòstrof se colocarà sempre lo més a la dreta
possible dins del conjunt de pronoms: acaba-te’l (i no *acaba’t-el, acaba-t’el).
No obstant, en el cas de que el segon pronom siga me o te, poden usar-se, per
excepció, les formes plenes en lloc de les apostrofades, per ser la combinació
habitualment usada en valencià: fer-se-me tart, descontar-se-te, amagar-te-me
(més usual que fer-se’m tart, descontar-se’t, amagar-te’m).
ii. Combinació de dos pronoms en posició proclítica (davant de verp)
En posició proclítica (davant de verp), els pronoms s’escriuen separats i, en alguns
casos, apostrofats, en les següents particularitats:
a) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques és me, te o se,
apareix sempre en forma principal (mai invertida): me la lliges, te les menges, se
les pinten.
b) En canvi, si el primer dels pronoms és el de complement indirecte los, d’acort en
l’us generalisat del valencià modern, pren només la forma invertida: els les
corrigen, els la peixcaren.
c) Si el segon pronom és ho o hi, el primer, si té forma apostrofada, ha d’apostrofarse: m’ho cuses, s’hi val (i no: *me ho cuses, se hi val).
d) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques és de plural
(nos, vos, los), el segon pronom de la combinació, d’acort en la pràctica més
generalisada en la llengua actual, pren sempre la forma invertida, escomence el
verp per vocal o per consonant: vos en furten, nos els donara, nos en abaixem, vos
en aneu, els el esgarraven.198
No obstant, per haver segut pràctica també habitual en el llenguage escrit
l’apostrofació del segon pronom quan el verp escomença per vocal, i també per
acoplar-se millor a certes pronunciacions dialectals d’esta combinació,
L’us de la forma principal en el segon pronom se donava també en la llengua antiga i hui
dialectalment en uns atres casos, per eixemple: aneu-vos-ne en lloc de aneu-vos-en, o anem-nos-ne
per anem-nos-en. D’esta última forma deriven certes variants coloquials actuals i l’interjecció
mone: anem-nos-ne > anem-mos-ne > anem’os-ne > anem’o-ne > mone
198
No són admissibles per contra, articulacions vulgars i no generalisades com vos (e) la done per
vos la done o nos (e) la dus per nos la dus.
-338-
l’apostrofació es considera igualment correcta: nos n’abaixem, vos n’aneu, els
l’esgarraven.199
Si el segon pronom no té forma invertida, s’usarà la forma principal: vos les
cusen, els la tinyen, vos els ampràrem, els les enganche, a excepció del pronom la,
que no té forma invertida, pero sí en té d’apostrofada i és esta la que s’ha
d’utilisar: La porta, nos l’obria sempre ta mare (i no: *nos la obria).
e) Si el primer dels pronoms d’estes combinacions acaba en vocal i el segon pronom
té forma apostrofada, com ne, lo o los, est últim ha d’apostrofar-se junt al primer
pronom: se’n torna, me’l deixes, te’ls enguls.
En canvi, és més comú no apostrofar si es tracta dels pronoms me i te: se me fa
tart, se te descontarà, te me fas molt major, molt més usual que se’m fa tart, se’t
descontarà, te’m fas molt major.
Pero, quan el verp al que acompanyen escomença per vocal o hac muda, l’últim
dels pronoms de la combinació, si té forma apostrofada, ha d’usar-se en tots els
casos junt al verp: se n’anava, me l’exigix, te l’òmplin, se m’havia fet tart, se
t’haja descontat.
Esta regla es resumix en que l’apòstrof, cas d’haver-se d’utilisar, se colocarà
sempre lo més a la dreta possible, tenint en conte que no poden aparéixer
combinacions o formes pronominals inexistents: se’n van (i no *s’en van, sen
van), se n’anà (i no *s’en anà, se’n anà, sen anà).
D’acort en les regles anteriors i en les possibilitats combinatòries que permet la
sintaxis valenciana per als pronoms dèbils, obtenim decenes de possibles
combinacions que es reflectixen en la taula següent:
199
En este cas, és comú elidir la -s final del primer pronom, especialment la de nos (i la seua variant
mos) i vos. El fenomen se dona tant en posició enclítica com proclítica: vo n’aneu, anem-mo’n, vo’l
menjareu, mengeu-vo´l. Esta pronunciació és acceptable per a un registre coloquial de l’idioma en
les comarques que és pròpia, pero ha d’evitar-se en registres més formals i en l'escritura.
-339-
Possibles combinacions de dos pronoms200
me
davant
me
te
ne
lo
la
los
les
ho
cons.
me'n
me'l
me la
me'ls
me les
m'ho
vocal
me n'
me l'
me l'
me'ls
me les
m'ho
cons.
-me'n
-me'l
-me-la -me'ls
-meles
-m'ho
vocal
-me'n
-me'l
-me-la -me'ls
-meles
-m'ho
darrere
davant
te
te'n
te'l
te la
te'ls
te les
t'ho
te nos
vocal
te m'
te n'
te l'
te l'
te'ls
te les
t'ho
te nos
cons.
-te-me
/ -te’m
-te'n
-te'l
-te-la
-te'ls
-te-les
-t'ho
-te-nos
vocal
-te-me
/ -te’m
-te'n
-te'l
-te-la
-te'ls
-te-les
-t'ho
-te-nos
cons.
se me se te /
/ se m’ se’t
se'n
se'l
se la
se'ls
se les
s'ho
se li
se nos se vos
se n'
se l'
se l'
se'ls
se les
s'ho
se li
se nos se vos
los
se m'
se t'
cons.
-se-me -se-te
/ se’m / -se’t
-se'n
-se'l
-se-la
-se'ls
-se-les
-s'ho
-se-li
-se-nos
-sevos
vocal
-se-me -se-te
/ se’m / -se’t
-se'n
-se'l
-se-la
-se'ls
-se-les
-s'ho
-se-li
-se-nos
-sevos
cons.
els en
els el
els la
els els els les els ho
vocal
els en
els el
els l'
els els els les els ho
cons.
-losen
-los-el -los-la
-losels
-losles
-losho
vocal
-losen
-los-el -los-la
-losels
-losles
-losho
darrere
davant
vos
te me
vocal
se
nos
cons.
darrere
davant
li
darrere
200
Ha de notar-se que en la taula no s’arrepleguen combinacions gramaticalment possibles pero
fictícies des del punt de vista de la llengua real (te li, vos nos...).
Tampoc s’ha inclòs el pronom hi, per tractar-se d’un pronom en desús en valencià actual, fòra de les
combinacions proclítiques n’hi, el hi, la hi, els hi, les hi (en l’us impersonal del verp haver) i les
formes lexicalisades també proclítiques m’hi, t’hi, s’hi, nos hi, vos hi. A pesar de que
normativament ha vengut acceptant-se la forma l’hi, les combinacions el hi, la hi són les úniques
usades actualment, ademés de que eviten la confusió en el pronom li.
Pel mateix motiu, també s’han exclòs certes combinacions arcaiques dels pronoms de CD definit i
del pronom ne en funció adverbial (l’en, el n’, la’n...), estranyes a la llengua actual.
Igualment, a soles se reflectixen les formes que, per resultar més generals, se consideren les pròpies
de l’estàndart a utilisar en un us general de la llengua, encara que en certs casos (d’acort en les
recomanacions d’us descrites en anteriors apartats) hi hagen unes atres solucions també acceptables
en els àmbits que siguen pròpies.
-340me
davant
li
darrere
ne
lo
la
los
les
ho
cons.
li'n
li'l
li la
li'ls
li les
li ho
vocal
li n'
li l'
li l'
li'ls
li les
li ho
cons.
-li'n
-li'l
-li-la
-li'ls
-li-les
-li-ho
vocal
-li'n
-li'l
-li-la
-li'ls
-li-les
-li-ho
cons.
nos en nos el nos la
nos
els
nos
les
nos ho
vocal
nos en nos el
/ nos / nos
n’
l’
nos l'
nos
els
nos
les
nos ho
cons.
-nosen
-nosel
-nosla
-nosels
-nosles
-nosho
vocal
-nosen
-nosel
-nosla
-nosels
-nosles
-nosho
cons.
vos en vos el
vocal
vos en
vos el
/ vos
vos l' vos els vos les vos ho
/ vos l’
n’
cons.
-vosen
-vos-el
-vosla
-vosels
-vosles
-vosho
vocal
-vosen
-vos-el
-vosla
-vosels
-vosles
-vosho
davant
nos
darrere
davant
vos
darrere
te
li
nos
vos
vos la vos els vos les vos ho
iii. Combinacions de tres i més pronoms
Les combinacions ternàries no són tan freqüents i seguixen les següents normes:
a) El primer dels pronoms apareix sempre en forma principal: se te la carregaren,
mengeu-se-me-les.
b) El segon i tercer pronom seguixen les normes de combinacions per a dos pronoms,
i per tant poden aparéixer formes apostrofades o invertides, que aniran separades
si es coloquen davant del verp, o unides per guions a les demés parts del conjunt,
si van darrere, d’acort en les normes ya descrites: se nos el menjaren, se me
l’endugué, esvarar-se-li’n, etc.
Combinacions de quatre o inclús cinc pronoms són gramaticalment possibles, encara
que completament artificials i inusuals en la llengua viva: se te la n’hi emportava.
-341-
16.2.2. Us i funcions dels pronoms dèbils
16.2.2.1. Generalitats
Tal i com s’ha alvançat adés, els pronoms dèbils de primera i segona persona
designen, respectivament, l’emissor i el receptor de l’acte comunicatiu:
Aní a collir-te fraules (te = a tu, receptor de l’acte comunicatiu).
Nos abellia escabuçar-nos en la mar (nos = a nosatres, emissor de l’acte
comunicatiu).
Per contra, els de tercera persona fan referència a un element del discurs que no és
l’emissor ni el receptor. Est element ha de ser sempre recuperable pel context: be pel
context textual, quan el pronom remet a un element anterior del discurs
(l’antecedent), be perque la situació comunicativa permet identificar-lo de forma
inequívoca:
Volia llavar el coche pero a soles el poguí rentar (el = el coche).
Quedaven a soles sis anous i n’agarrà tres (n’ = anous).
Apaga-la (senyalant la llum), que en acabant te queixaràs de la factura.
En alguns casos, per a aumentar la força expressiva del discurs i destacar
l’importància d’un complement sobre el restant de l’oració, dit complement se
desplaça a l’esquerra o dreta de l’oració, separat per coma, i se reprén
obligatòriament pel pronom dèbil corresponent:
La frontera de la casa, la pinta sempre de vert (la = la frontera de la casa).
Al meu gendre Uiso, tracta’l be (‘l = al meu gendre Uiso).
Fes-me el favor de saludar-lo com toca, al nostre veí (lo = el nostre veí).
Comparem en construccions equivalents que no necessiten pronom:
Pinta sempre de vert la frontera de la casa.
Tracta be al meu gendre Uiso.
Fes el favor de saludar com toca al nostre veí.
També és possible antepondre un complement (directe o indirecte) al verp, únicament
per a convertir-lo en tema del nostre enunciat, sense emfatisar-lo, i llavors el
complement se reprén obligatòriament pel pronom corresponent, pero no va separat
per coma (vore l’epígraf 9.6.3):
—Conec a Andreu des de fa poc de temps.
—Puix yo a Andreu el conec des de ben menut.
-342-
Els pronoms també poden fer referència a un element que va a indicar-se de forma
imminent en la mateixa oració –un conseqüent–:
Quan els descongeles, bull els pésols immediatament (els = els pésols)
En tots estos casos diem que pronominalisen els sintagmes nominals o elements
oracionals substituïts, en actuar en les seues mateixes funcions i significat.
Ademés d’estes funcions fonamentals, certs pronoms dèbils (ne i hi, i els pronoms
reflexius de 1era, 2ona i 3era persona) actuen, en ocasions, de forma inseparable o
“lexicalisada” en determinats verps nomenats “pronominals”, sense que dites
partícules substituïxquen un antecedent o conseqüent concret. Açò es descriurà en
apartats posteriors.
16.2.2.2. Pronoms de complement directe, atribut, indirecte i reflexius.
Consideracions bàsiques201
i. El complement directe
El complement directe (també conegut com a objecte directe) és una part de l’oració
que complementa als verps transitius (verps que, per sí a soles, no tenen un significat
complet). Nomena a l’objecte (“CD de cosa”) o ser (“CD de persona”) en el qual
recau directament l’acció del verp:202
Ells compraren les creïlles.
El llibre té moltes ilustracions.
Sintàcticament (vore capítul de preposicions) s’introduïx per la preposició a quan fa
referència a persones o objectes personificats i s’introduïx sense preposició en el
restant de casos:
Voràs a Ampar.
201
En el capítul 19 pot trobar-se una descripció més extensa del funcionament dels diferents
complements del predicat.
202
És conegut que, per a una millor identificació del complement directe, és útil la transformació de
l’oració a veu passiva. En tal cas, el complement directe passa a ser el subjecte de l’oració, i lo que
era subjecte passa a ser complement agent, introduït per la preposició per.
Per a una oració com Chimo ajudarà a Vicent a preparar la paella, la mateixa oració en veu
passiva seria Vicent serà ajudat per Chimo a preparar la paella. Veem que Vicent se convertix en
subjecte de l’oració en veu passiva. Per tant, era complement directe en l’oració inicial.
Si desigem pronominalisar dit complement, recorrerem al pronom adequat per a substituir-lo. En
este cas, a Vicent, per ser nom propi, és un complement directe definit masculí singular, que s’ha de
substituir pel pronom lo, el qual s’apostrofa en l’ en colocar-se davant d’un verp escomençat per
vocal: Chimo l’ajudarà a preparar la paella.
-343-
Voràs la rellongeria.
Els pronoms que poden fer funció de complement directe no reflexiu, en les
particularitats que es descriuran en apartats successius, són:
Singular
Plural
1era persona
me
nos
2ona persona
te
vos
Masculí
lo
los
Femení
la
les
3era
persona
Complement
directe definit
Complement directe
indefinit
ne
Complement directe neutre
ho
Complement directe partitiu
ne
En el cas del complement directe de tercera persona no reflexiu, els pronoms lo, la,
los, les se reserven per a complements dits “definits”.
A efectes de pronominalisació, són complements directes definits els especificats per
un artícul (el, la, els, les, un, una, uns, unes),203 un possessiu (el meu, la teua, son...),
un demostratiu (este, eixos, aquelles...), un numeral (dos, tres, quatre...) o un indefinit
precedit d’artícul (les mateixes, els atres...); aixina com també els noms propis:
Yo llogue els coches
Yo llogue uns coches
Yo llogue estos coches
Yo llogue els teus coches
→ Yo els llogue
Yo llogue els mateixos coches
Yo llogue els atres coches
Yo llogue dos coches
Notem que els sintagmes introduïts pels artículs indefinits un, una, uns, unes, al ser
represos per un pronom se convertixen en definits, i són substituïts també, en
conseqüència, per un pronom definit: Va vore uns hòmens en el bar i els saludà
confiadament.
203
Pero no per l’artícul neutre lo.
-344-
En casos diferents, que s’estudien en apartats posteriors, s’usen els pronoms ne i ho.
ii. L’atribut
L’atribut és un complement que a soles apareix en els verps nomenats “copulatius”:
ser, estar, paréixer i semblar. Té la particularitat de que concorda en gènero i número
en el subjecte:
Ma germana està massa grossa.
Estos arbres són enormes.
Té un funcionament diferent al del complement directe, puix se substituïx pel pronom
neutre ho, independentment del gènero i número que presente l’atribut: Ma germana
ho està (grossa); Estos arbres ho són (enormes).
iii. El complement indirecte
El complement indirecte (també conegut com a objecte indirecte) és un receptor, un
benefactor o una meta de l’acció verbal. Va introduït per la preposició a:
Batiste durà els bolletins als amics (CD: els bolletins. CI: als amics).
Comprí un espill a Aleixandre (CD: un espill. CI: a Aleixandre).204
Els pronoms de complement indirecte no reflexius són els mateixos que els de
complement directe per a la primera i segona persones, i distints per a la tercera. Són
invariables en gènero, pero no en número:
Singular
Plural
1era persona
me
nos
2ona persona
te
vos
3era persona
li
los
Convé insistir en que li/los, com a pronoms que substituïxen al complement indirecte
d’una oració, són variables en número, pero no en gènero (funcionen igual per al
masculí i el femení).
204
En este cas, observem que, si transformem l’oració a veu passiva, el complement indirecte
continua funcionant com a tal, sense variacions: Els bolletins seran duts per Eduart als amics. Un
espill fon comprat per mi a Aleixandre.
-345-
Tal i com s’ha explicat en apartats precedents, li és sempre invariable,
independentment de la seua posició i del verp (per tant, no s'apostrofa),205 mentres
que los s’invertix en els davant de verp i s’apostrofa en ‘ls darrere de verp acabat en
vocal:
Li canta una albada.
Li demanà que ixquera.
Porta-li una navaixa.
Amaguem-li els joguets.
Els canta una albada.
Els demanà que ixqueren.
Porta’ls una navaixa.
Amaguem-los els joguets.
iv. Els pronoms dèbils en funció reflexiva
Les construccions reflexives són aquelles en les que el subjecte està doblement
implicat en l’acció verbal: per una banda, realisa l’acció verbal i, per una atra, la rep
de manera directa. Aixina, en Mon fill ya es vist a soles tenim que mon fill, que és el
subjecte, és a l’hora l’objecte afectat que queda vestit com a resultat de l’acció del
verp.
En valencià les construccions reflexives estan marcades per la presència del pronom
reflexiu específic se per a la tercera persona, singular o plural. En canvi, els pronoms
de primera i segon persona no presenten formes específiques de reflexivitat, de
manera que, per posar un cas, me té valor reflexiu en Me pinte les ungles dos voltes al
mes i no reflexiu en Quan me va vore, Elena m’abraçà afectuosament.
Considerant la reflexivitat en sentit ample, queda definida formalment pel fet de que
el pronom dèbil (me, te, se, nos, vos), encara que és un pronom de complement,
concorda en el subjecte.206 Podem establir aixina les següents classes de
construccions reflexives:
a) Les reflexives pures són aquelles en les que el pronom se representa un
complement directe o indirecte que té el mateix referent que el subjecte, és dir,
que el subjecte i el complement coincidixen en la mateixa persona o cosa:
205
Per analogia en li, ha aparegut modernament la forma *lis en lloc de los per al plural. Eixa forma
carix de tradició i no és general en valencià, per lo que s’ha d’evitar.
206
Vore López García, A., Gramática del español, vol. 2., cap. 20.
-346-
Pere s’afaita cada dos dies (s’, que ací funciona com a complement directe, se
referix al subjecte Pere).
Pere s’afaita el cap tots els mesos (s’, que funciona com a complement
indirecte, se referix al subjecte Pere).
Me rasque el braç perque m’han picat els mosquits > Toni es rasca el braç
perque li han picat els mosquits (me i es, que funcionen com a complements
indirectes, remeten respectivament als subjectes Yo i Toni).
La chiqueta es cordà ella mateixa la jaqueta perque tenia fret (es funciona com
a complement indirecte i se referix al subjecte la chiqueta).
Pau, no et faces el llonguis, que m’has sentit perfectament > Pau se fa el
llonguis perque no li interessa que es parle d’això (et i se, que funcionen com a
complements directes, remeten al subjecte Pau).
b) Les construccions recíproques constituïxen una variant de les reflexives. Se
caracterisen perque cada membre d’un subjecte plural eixecuta l’acció sobre els
demés membres, a l’hora que rep d’ells la mateixa acció que efectua:
Ampar i yo nos abraçàrem l’u a l’atre en molta emoció.
Mos germans s’escriuen mútuament mensages de mòvil sense parar.
Els dos cosins se barallen contínuament.
Taparen els ulls als concursants per a que no pogueren vore’s l’u a l’atre.
c) Encara que no realisen ninguna funció de complement en l’oració, també es
consideren reflexius els clítics que apareixen junt als denominats verps
pronominals, puix no deixen de concordar en el subjecte. Els verps pronominals
poden ser essencialment pronominals, quan únicament existixen en la forma
reflexiva (S’arrepenedí immediatament del seu comportament), o accidentalment
pronominals, si coneixen també la construcció sense pronom:
S’alçà a les sis del matí (construcció pronominal) / Alçà la mà per a preguntar
al professor (construcció no pronominal).
Se cansà de tant d’esperar (construcció pronominal) / La llarga espera el
cansà (construcció no pronominal).
Se’n va de viage (construcció pronominal) / Va al cine tots els dimecres
(construcció no pronominal).
Els verps pronominals poden dur complement directe, pero el pronom reflexiu, en
conte de concordar en ell, concorda en el subjecte: T’has menjat tres gelats i ara
et fa mal la pancha.
-347-
d) Relacionada en els verps pronominals està la denominada veu o construcció mija,
que expressa el canvi experimentat per algun objecte, matèria o substància: S’ha
obert la porta; L’aigua se n’ix de la canonada; La porta s’ha dilatat per la calor i
ara no tanca... Se denomina mija perque semànticament el subjecte està a mitan
camí entre el subjecte agent de la veu activa i el subjecte pacient de la passiva.
e) També duen pronoms reflexius les construccions de passiva pronominal,
caracterisades per la presència del pronom se de tercera persona concordant en un
subjecte singular o plural:
El palau dels Borja començà a construir-se en el sigle XV per orde d’Anfós el
Vell (passiva pronominal) / El palau dels Borja fon començat a construir en el
sigle XV per orde d’Anfós el Vell (veu passiva perifràstica).
Estos sis yogurts se venen de manera inseparable (passiva pronominal) / Estos
sis yogurts són venuts per l’empresa fabricant de manera inseparable (veu
passiva perifràstica).
La nova proposta s’estudiarà en la junta general del dimecres (passiva
pronominal) / La nova proposta serà estudiada en la junta general del
dimecres (veu passiva perifràstica).
f) Finalment, els pronoms reflexius s’utilisen també en les oracions impersonals. En
elles el pronom de complement se ya no concorda en ningun subjecte concret, ya
que estes construccions se definixen precisament per l’absència de subjecte. No
obstant, el se que apareix en elles no deixa de ser un pronom reflexiu, puix no
concorda en el complement directe, sino que permaneix invariable en singular
encara que el complement siga plural, com si concordara en un subjecte
indeterminat general: En la cerimònia se premià als millors estudiants = En la
cerimònia u /algú premià als millors estudiants; Se parla anglés i alemà.207
La diferència entre les oracions passives pronominals i les impersonals pot
apreciar-se quan apareix un sintagma nominal animat, puix en les impersonals el
sintagma funcionarà com a objecte directe i anirà precedit per la preposició a,
mentres que en les passives pronominals serà el subjecte i concordarà en el verp.
No obstant, en estos casos la passiva pronominal pràcticament no s’utilisa mai i
s’ampra en el seu conte la passiva perifràstica o l’impersonal. Únicament podríem
trobar algun cas acceptable de passiva pronominal referit a animals:
En esta associació els gossos s’adestren professionalment (passiva
pronominal).
En esta associació els gossos són adestrats professionalment (passiva
perifràstica).
207
La referència del se a un element general se veu més clarament comparant estes impersonals en
les construccions franceses equivalents: Ací es parla anglés - Ici on parle anglais.
-348-
En esta associació s’adestra professionalment als gossos (impersonal).
*En la festa es premiaren els màxims golejadors (passiva pronominal
incorrecta).
En la festa foren premiats els màxims golejadors (passiva perifràstica).
En la festa se premià als màxims golejadors (impersonal).
La diferència entre una passiva pronominal i una impersonal s’observa també quan
apareix un sintagma nominal plural, puix la passiva concordarà en plural, mentres
que la construcció impersonal, que en este cas a penes s’utilisa, mantindrà el verp en
singular:
Se venen pisos (passiva pronominal)
Se ven pisos (impersonal, inhabitual i estranya).
Finalment, quan apareix un sintagma nominal no animat singular, la passiva
pronominal i l’impersonal coincidixen i no sempre és possible diferenciar-les (Se ven
pis: impersonal o passiva), si be la passiva pronominal sol portar el sintagma
determinat i antepost al verp, puix no deixa de ser el subjecte, mentres que la
construcció impersonal tendix a dur-lo pospost, puix en ella fa la funció d’objecte
directe:
El pis se ven a través d’un particular (passiva pronominal).
Se ven pis (impersonal).
Com havem senyalat adés, la forma dels pronoms reflexius és la mateixa que la dels
no reflexius per a primera i segona persona, i distinta per a la tercera, ya siguen de
complement directe o indirecte:
Singular
Plural
1era persona
me
nos
2ona persona
te
vos
3era persona
se
Ha de dir-se, no obstant, que hi ha una forta tendència a que l’us del pronom se de
tercera persona s’estenga, en valencià parlat, a la primera i segona persones.208
208
En efecte, ademés d’en la tercera persona, en valencià actual és molt freqüent que la primera i
segona persones del plural siguen realisades en les funcions reflexives també per se, en lloc de per
nos i vos. En especial, quan l’oració té implícit un alt grau d’afectivitat o de complicitat en
l’interlocutor o interlocutors:
-349-
En el restant dels casos, quan els pronoms designen una persona o cosa distinta de la
que constituïx el subjecte de l’oració, els pronoms són “no reflexius” i prenen la
forma explicada en apartats precedents.
En totes les particularitats expressades, pot elaborar-se el següent quadro resum de
pronoms reflexius i no reflexius de complement directe i indirecte:
Complement
directe
1era persona
2ona persona
3era persona
Complement
indirecte
No reflexius
me, nos
Reflexius
me, nos*
No reflexius
te, vos
Reflexius
te, vos*
No reflexius
lo, la, los, les
li, los
ho, ne
Reflexiu
se
(*) Nos i vos en la llengua coloquial solen ser substituïts per se en els casos descrits.
16.2.2.3. Distribució d’usos dels pronoms de complement directe definit i de
complement indirecte
En general, el valenciaparlant natiu distinguix correctament de forma espontànea els
usos dels pronoms de CD i CI:
Cull una bresquilla i dus-me-la (la = la bresquilla que cullgues).
Esta volta el deixaré més temps al fòc (el = el menjar que estic cuinant).
Estic fart de Vicent. Si no li pareix be, que ho faça ell (li = a Vicent).
Valencians, en peu alcem-se (en lloc de “alcem-nos”).
S’ho hem de menjar tot (en lloc de “nos ho hem de menjar tot”).
Calleu-se, per favor (en lloc de “calleu-vos”).
Se n’anireu pronte (en lloc de “vos n’anireu pronte”).
Gitem-se ya (en lloc de “gitem-nos”).
Amagueu-se les carteres (en lloc de “amagueu-vos”).
Est us és propi del llenguage coloquial, si be trascendix a l'escritura i a nivells formals en algunes
ocasions, per estar molt generalisat. Un us paregut existix en dialectes castellans meridionals, com
ara l'andalús.
-350-
Si veus a les meues amigues, no els digues res (els= a les meues amigues).
Porta els furgadents →Porta’ls.
Porta a Vicent al colege →Porta’l al colege.
Porta els llibres a Vicent →Porta-li els llibres (substituint el CI), Porta’ls a
Vicent (substituint el CD) o Porta-li’ls (substituint CI i CD).
Prengam una atra oració com a eixemple:
Lluís durà el regal a les seues amigues el dissabte.
En esta frase “el regal” és complement directe definit, segons s’ha descrit en 16.2.2.2.
Per tant, podem pronominalisar-lo aixina: Lluís el durà a les seues amigues el
dissabte.
En la mateixa frase, “a les seues amigues” és complement indirecte. Per tant: Lluís els
durà un regal el dissabte.
Podem substituir també els dos complements per pronoms: Lluís els el durà.
El dubte, especialment entre valenciaparlants no materns, induït per la freqüent
confusió castellana de lo i le,209 pot vindre quan el complement (directe o indirecte)
representa a una persona i no a una cosa i va introduït per la preposició “a” (per a
persones o animals). Per eixemple, en la frase:
Lluís ajudarà a Vicent a preparar la paella
pot tindre’s el dubte de si “a Vicent”, que realment és complement directe, puga ser
complement indirecte. O siga, si dir: Lluís l’ajudarà o dir, incorrectament, *Lluís li
ajudarà.
La pràctica de posar l’oració en veu passiva resol bona part dels dubtes. No obstant,
poden donar-se algunes pautes adicionals del funcionament d’estos pronoms en
llengua valenciana, que reforcen la pràctica anterior:
i. Hi ha molts verps que es construïxen en complement directe de cosa i indirecte de
persona:
Rafa serví el dinar a Maria.
El mege curà la grip a Miquel.
209
És de sobra conegut que la principal llengua en la que el valencià està hui en contacte és el
castellà, que casi tot valenciaparlant és bilingüe i que molts parlants nous s'incorporen a la llengua
valenciana des del castellà, fet que beneficia al nostre idioma pero que genera certes interferències.
-351-
Furtaren una bossa de mà a Ampar.
En molts d’estos verps és freqüent ometre el complement directe per estar implícit o
sobreentés. Quan açò ocorre, el complement de persona, abans indirecte, a voltes
passa a funcionar com a complement directe (si és possible la transformació en
passiva) i l’enunciat passiu manté el mateix significat que l’actiu. Açò depén de si el
verp en qüestió ho permet o no:
El mege curà la grip a Miquel / La grip fon curada pel mege a Miquel / El
mege la curà a Miquel, distint de:
El mege curà a Miquel / Miquel fon curat pel mege / El mege el curà
(“a Miquel” es torna CD en la segon frase i admet la passiva sense canvi de
significat, ya que es pot curar tant una malaltia com un malalt).
Pero açò només pot ocórrer quan el verp, semànticament, ho admet. Si no és possible
la passiva o si l’enunciat passiu implica un canvi de sentit respecte a l’oració activa,
el complement de persona continua funcionant com a complement indirecte:
Escriguí a ma filla (CI) → Li escriguí, en us intransitiu de escriure (i no
L’escriguí, ya que no és possible la passiva *Ma filla va ser escrita per mi).
Escriguí una carta (CD) → L’escriguí, en us transitiu de escriure (en efecte, la
carta fon escrita per mi).
Va obrir al seu veí (CI) → Li va obrir (i no El va obrir, ya que no és possible
la passiva El seu veí va ser obert, sense que implique un canvi de sentit).
Va obrir el regal (CD) → El va obrir (El regal va ser obert).
ii. Notem que els verps d'afecció síquica –els que designen processos que afecten a
l’ànim o produïxen accions o reaccions emotives, com afectar, espantar, sorprendre,
convéncer, divertir, impressionar, molestar, ofendre, perjudicar, preocupar, etc.–,
depenent de distints factors, admeten l’us dels pronoms de CD o CI.
L’elecció d’uns o atres depén bàsicament de si el subjecte és o no agent actiu de
l’acció, i del grau de voluntarietat que té o se li atribuïx respecte a l’acció designada
pel verp (de forma coherent en la regla general de la veu activa i la passiva):
- si el subjecte és animat i es concep com a agent de l’acció, el complement
verbal sol ser percebut com a directe i s’usen els pronoms corresponents (A ma
mare la sorprenc quan menge molt).
- si el subjecte és inanimat o és una oració i, per tant, no pot ser concebut com a
agent directe de l’acció, el complement es considera indirecte i s’usen els
pronoms de CI (A ma mare li sorprén la meua fam).
-352-
iii. Els verps d’influència –els que expressen accions que tenen com a objectiu influir
en una persona per a que realise un determinat acte, com autorisar, ordenar, invitar
(‘animar’), permetre, exhortar, prohibir, propondre, impedir, manar, etc.– funcionen
en complement indirecte, puix és l’acte en qüestió el que actua com a complement
directe (subrallat en els següents eixemples):210
Li ordení eixecutar la sentència / Li ordení que eixecutara la sentència / Li
ordení l’eixecució de la sentència.
Eixa experiència li permeté viure a la seua manera.
Li prohibí eixir de la ciutat fins a nova orde.
Els propongué fer un viage a Itàlia.
El resol li impedix vore en claritat.
Quí li manava dir eixa barbaritat.
La Policia els ordenà que no ho feren.
Al contrari, el complement de persona és directe en els verps d’influència que duen,
ademés, un complement de règim, açò és, un complement precedit de preposició
exigit pel semantisme verbal, com obligar a, invitar a, convéncer de, incitar a,
animar a, forçar a, autorisar a, etc.:
Una barrera la forçà a desviar-se. (i no *li forçà...)
Ella el convidà a seguir-la. (i no *li convidà...)
A les germanes de sa mare les convencé per a que veneren les joyes de la yaya
(i no *els convencé...)
iv. Els verps fer i deixar, quan tenen sentit causatiu, açò és, quan signifiquen,
respectivament, “obligar” i “permetre” en les perífrasis [fer + infinitiu], [deixar +
infinitiu], seguixen la mateixa estructura que els verps d’influència, en un matís: quan
el verp en infinitiu és intransitiu, se construïxen en complement directe:
Ell la feu baixar al menjador i li mostrà el dinar que havia preparat.
La deixí parlar.
Mentres que si el segon verp és transitiu (si té, a l'hora, un complement directe), se
construïxen en complement indirecte. Observem la diferència entre el primer cas i el
210
Ha de notar-se que, en tots estos casos, este complement directe pot substituir-se pel pronom ho,
en tractar-se de complements directes neutres segons se definixen en 16.2.2.5: li ho ordení, li ho
permeté, li ho prohibí, els ho propongué...
-353-
segon (se subralla el CD depenent del verp en infinitiu, que fa canviar el
funcionament sintàctic dels pronoms):
Algú el va ajudar a incorporar-se i li feu prendre café.
Comparem en:
Algú el va ajudar a incorporar-se i el feu beure.
O:
Sa mare li deixava tocar el tambor tots els dumenges,
comparat en:
Sa mare el deixava tocar tots els dumenges.
v. Quan els verps de percepció (vore, sentir, oir...) se construïxen en un complement
de persona i una oració d’infinitiu en funció de complement predicatiu, el
complement de persona és directe i es pronominalisa en el, la, els, les:
El vérem pujar al tramvia.
Ningú les va sentir cridar.
Quan l’infinitiu del complement predicatiu és un verp transitiu que presenta
complement directe, continuem usant els pronoms de complement directe per a
representar al complement de persona de l'oració principal:
Yo també el vaig sentir cantar una cançó.
Una volta el viu guardar l’informe.
Pero pot ocórrer que el complement directe de l’oració d’infinitiu se pronominalise.
En tal cas, la naturalea semàntica dels verps de percepció permet una doble
interpretació:
- la construcció [verp principal + infinitiu] pot interpretar-se com una unitat i
llavors el complement directe de la subordinada s’antepon al verp principal,
mentres que el complement de la principal passa a funcionar com a
complement indirecte:
Yo també el vaig sentir cantar una cançó > Yo també li la vaig sentir cantar.
Una volta el viu guardar l’informe→Yo també li’l viu guardar.
- el verp principal i l’infinitiu poden interpretar-se com a dos elements
autònoms, cada u dels quals porta el seu propi complement directe i llavors el
complement de la subordinada seguix pospost al verp subordinat, mentres que
-354-
el complement de la principal continua pronominalisant-se per un pronom
d’objecte directe:
Yo també el vaig sentir cantar una cançó > Yo també el vaig sentir cantar-la.
Una volta el viu guardar l’informe →Yo també el viu guardar-lo.
Abdós construccions són igualment correctes, encara que la primera és més habitual.
No obstant, quan tant el complement directe de l’oració principal com el de l’oració
d’infinitiu són complements de persona, únicament és possible la segon interpretació
i els dos complements seguixen pronominalisant-se per el, la, els, les:
La viu besar a Pep →La viu besar-lo (i no *Li’l viu besar).
Quan el complement predicatiu no és una oració d’infinitiu, els pronoms seguixen la
regla general:
El vaig vore diferent (és ad ell, complement directe, a qui vaig vore diferent),
pero
Li vaig vore diferent el color del monyo > Li’l vaig vore diferent (és el color
del monyo, complement directe, lo que li vaig vore diferent ad ell, que en este
cas és complement indirecte).
vi. En les oracions impersonals en el pronom se s’ha de cuidar que el complement
directe vaja sempre indicat pels pronoms correctes:
Se’l considera el millor poeta del sigle XX (i no *se li considera...)
Se la va vore passejant pel carrer just a les dèu del matí (i no *se li va vore...)
Igualment, quan el complement directe fa referència a un interlocutor al que es tracta
de vosté:
Deixe’m que l’acompanye (i no *li acompanye...).
L’espere ací fins que torne (i no *li espere...).
Este tribunal el condena a pagar una multa (i no *li condena...).
El saluda atentament... (i no *li saluda...).
-355-
vii. És interessant recordar que el participi dels temps composts concorda en gènero i
número en els pronoms de CD lo, la, los, les si estos van anteposts al verp:211
He collit unes fraules i me les he menjades.
—¿Has vist la meua cartera? —No, no l’he vista.
No puc tornar encara els llibres perque no me’ls he llegits encara (sol ser
corrent ...no me’ls he llegit encara).
Si el temps verbal va seguit per un infinitiu, esta concordança també es fa:212
Eixes poesies no les he sentides llegir en el certamen.
La teua proposta no l’hem poguda comentar.
Notem que si l’infinitiu i el verp funcionen unitàriament, com una perífrasis verbal,
els pronoms poden colocar-se enclítics, posposts a l’infinitiu, i la concordança ya no
es produïx:
La seua última invitació no ha volgut acceptar-la Ana i ell s’ha molestat.
La teua proposta no havem pogut comentar-la.
Esta concordança no es produïx tampoc quan el complement directe és indefinit i es
pronominalisa per mig de ne:
Hi havia quatre bresquilles i me n’he menjat tres (no *Me n’he menjades tres)
viii. En la llengua contemporànea abunden els usos denominats pleonàstics dels
pronoms de complement indirecte, els quals no eren tan abundants en époques
passades. Est us consistix en que el complement indirecte s’indica expressament en
l’oració, pero ademés se reforça en la presència del pronom li / los:
Li he donat cinc euros al chiquet (en lloc de He donat cinc euros al chiquet).
¿A quí li volies vendre loteria? (en lloc de ¿A quí volies vendre loteria?)
211
En el cas del femení singular i plural la concordança és corrent en l’us oral. Per contra, en el
masculí plural no ho és tant, segurament per influència del castellà. En tots els casos la concordança
ha de mantindre’s en àmbits formals.
212
Esta concordança no és tan habitual i alguns parlants deixen de fer-la, més freqüentment que en
el cas anterior. Ha de dir-se que en la llengua clàssica la concordança es produïa sempre, estiguera
el complement directe pronominalisat o no: han llevades totes les nous de les ballestes, havia
experimentada molt la sua noble persona en l'exercici de les armes, havia portades moltes batalles
(Tirant lo Blanch).
-356-
Els diners de la rifa, dona-los-els a Ampar i Jaume (en lloc de ... dona’ls a
Ampar i Jaume)
Donada la seua generalisació, són plenament acceptables en tots els nivells del
llenguage. De fet, en molts casos, este pronom aparentment pleonàstic no pot
ometre’s sense donar lloc a redaccions estranyes o inclús agramaticals (vore epígrafs
19.4.2 i 19.4.3). Un cas paradigmàtic és l’us del verp passar en el sentit de “succeir”:
Ningú sabia qué li passava a Donís (i no “qué passava a Donís”)
En general la supressió del clític quan se referix a complements indirectes de persona
sona forçada; més encara, si el complement representa un “orige” de l’acció o si la
situació comunicativa poguera permetre que el complement indirecte fora confòs en
un complement directe:
Li he amprat a Pep el rellonge, i no *He amprat a Pep el rellonge.
Li he agarrat a Cento la llapissera de la seua taula, i no *He agarrat a Cento
la llapissera de la seua taula (no és a Cento a qui s’agarra, sino la llapissera).
Ya li han llevat a Quelo els punts de l’operació, i no *Ya han llevat a Quelo els
punts de l’operació (no és Quelo el suprimit, sino els punts de l’operació).
16.2.2.4. El pronom ne
i. Usos habituals del pronom ne
El pronom ne, que deriva de l’adverbi llatí ĭnde, presenta quatre funcions bàsiques en
la llengua valenciana actual:213
a) Substituïx a un sintagma nominal en funció de complement directe, pero només si
el substantiu apareix en una cantitat indefinida, perque si fora un sintagma definit,
hauríem de substituir dit complement directe pels pronoms corresponents de CD
definit: lo, la, los, les, segons s’ha explicat en 16.2.2.2.i.
A efectes de pronominalisació, se considera que el CD és indefinit si es presenta
sense especificador (sense ningun determinant o quantificador) o si ve actualisat per
un quantificador o un indefinit:
Menja pastiços → Ne menja.
Quan hi haja algunes bacores, ne colliré.
Ahir hi havia molta neu, pero hui n’hi ha poca.
213
En els quatre casos, ometre l’us de dit pronom ne, per influència del castellà, a on este pronom
no existix, se considera incorrecte en valencià, tant en situacions formals com informals.
-357-
Comparem casos de complements directes indefinits i definits:214
Ella ven lletugues
Ella ven moltes lletugues
→ Ella en ven.
Ella ven algunes lletugues
Ella ven poques lletugues
Pero:
Ella ven les lletugues
Ella ven unes lletugues
Ella ven estes lletugues
Ella ven les nostres lletugues
→ Ella les ven.
Ella ven les mateixes lletugues
Ella ven les atres lletugues
Ella ven sèt lletugues
En est us pot ocórrer que s’introduïxca un complement nou, per contrast. És
interessant remarcar que este complement va introduït per la preposició de (vore
apartat de preposicions):
No tinc olives negres, pero sí en tinc de verdes.
Colesterol, n’hi ha de bo i de roïn.
Mira que n’hi ha, de bollit.
Se semaren algunes tomates pero n’han eixit de noves.
En oracions impersonals en el verp haver hi ha en la llengua actual un us pleonàstic
del pronom ne (sense ometre el complement directe) que no es considera incorrecte, a
causa de la seua generalisació i del paralelisme en les atres construccions
pleonàstiques de CD o de CI. En este cas, l’us no pleonàstic (sense ne) tendix a
quedar restringit a usos formals:
No obstant, s’ha de tindre en conte que, quan el pronom se referix als eixemplars concrets (o una
mostra concreta de substància) del sintagma antecedent, en conte d’a una classe general sense
referència específica, gastem les formes lo, la, los, les: Ves a la botiga de Ana perque ella ven
lletugues i, ademés, les ven molt fresques (eixes lletugues de la botiga); El seu gènero és molt roïn,
per això ven poques lletugues i ademés les ha de vendre rebaixades (eixes poques lletugues que
ven).
214
-358-
N’hi ha pa (a on tan n’ com pa actuen de CD), en lloc de Hi ha pa.
N’hi havia molt de personal, en lloc de Hi havia molt de personal.
b) El pronom ne pot actuar també com a partitiu, mantenint-se també com a CD el
numeral o l’indefinit que acompanya al substantiu al que substituïx:215
He venut huitanta llibres → N’he venut huitanta.
—¿Has posat prou tomata? → —Sí, n’he posat prou.
M’has posat molt de vi → Me n’has posat molt.
És possible que es sàpia alguna lliçó → És possible que se’n sàpia alguna.
En este cas, si s’introduïx un complement nou per contrast i es manté en l’us partitiu
un quantificador indefinit (algun, un atre, uns quants...), no s’usa la preposició de:
Se semaren algunes tomates, pero n’han eixit algunes / unes atres / unes
quantes noves (i no *algunes/ unes atres / unes quantes de noves).
És interessant remarcar que l’us partitiu pot donar-se també pronominalisant
parcialment el subjecte d’oracions en les que el verp és intransitiu i que, per tant, no
presenten complement directe:
Caigueren dos llimes → Ne caigueren dos.
A soles huit corredors aplegaren a la meta → A soles n’aplegaren huit a la
meta.
Convé senyalar també que el quantificador ha d’anar darrere del verp; si apareix
davant, no és possible la substitució per ne:
De tots els corredors que han eixit hui en la correguda, n’han aplegat fòra de
temps uns quants (correcte); pero:
*De tots els corredors que han eixit hui en la correguda uns quants n’han
aplegat fòra de temps (incorrecte: ací no és admissible la substitució per ne, ya
que el quantificador apareix davant del verp; hauríem de dir: De tots els
corredors que han eixit hui en la correguda, uns quants han aplegat fòra de
temps).
215
Coloquialment, per analogia en la concordança en gènero i número que apareix en casos
pareguts entre el participi i els pronoms personals de complement directe definit, s’ou a voltes una
concordança entre el participi i el complement directe indefinit no pronominalisat –¿Has posat prou
tomata? *–Sí, n’he posada molta (en lloc de n’he posat molta). Est us no es considera
gramaticalment correcte.
-359-
c) També pot reemplaçar a un complement preposicional introduït per la preposició
de, especialment en funció partitiva o quan expressa una gradació de cantitat.216 Per
eixemple:
—M’has posat poc d’arròs. —No, yo crec que te n’he posat prou.
He comprat huit quilos de bresquilles. → N’he comprat huit quilos.
—¿Qué quedà de tot allò? —No en quedà res.
d) El pronom ne acompanya als verps de moviment quan van en forma reflexiva o
pronominal. Eixemples:
Eixe se’n puja a la figuereta.
No te n’ixques al carrer.
Me’n vaig al cine.
Vine-te'n en mi.
Me'n torne hui a casa.
Baixeu-vos-en de l'armeler.
Si l’us no és reflexiu, no han de dur el pronom:
Eixe puja a la figuera d’un bot quan vol.
No ixques al carrer.
Yo vaig al cine tots els dimecres.
Vine en mi.
Torne hui a casa.
Baixeu de l'armeler.
Est us és una generalisació de la funcionalitat de ne com a substitut d’un complement
introduït en la preposició de, que este cas indica implícitament la presència sicològica
del lloc de procedència; en uns casos més concret i en uns atres, inespecífic:
Aniré al teatre a vore la funció, pero me n’eixiré (ne = del teatre) abans que
acabe.
Me’n vaig ya (ne = d’ací, del lloc en que estic; implícit en l’acció de “anarse’n”).
216
Recordem que, si diem He comprat estes dos arroves de taronges, la pronominalisació, per
tractar-se d’un CD definit, seria: Les he comprades (no “n’he comprat”).
-360-
Vinc d’Alcoy i me’n torne (ne = eixint d’ací, del lloc en que estic) esta nit .
Si vas al mercat, vine-te’n pronte (ne= del mercat).
Tinguí tant de temps l’olla al fòc que el caldo se n’ixqué (ne = de l’olla).
Observem també que l’evolució de la llengua ha ocasionat algunes aglutinacions de
certs infinitius en la forma invertida en, aportant un matís semàntic diferencial
respecte a l’infinitiu sense aglutinar: portar / emportar, dur / endur, recordar /
enrecordar, etc.
En estos casos, com l’antic pronom ya forma part del verp, s’han d’acompanyar en un
atre pronom ne quan s’utilisen en forma reflexiva:
Ma mare duya unes bosses i yo me n’enduguí un parell (n’ = de bosses).
Porta bona cosa de figues, que yo me n’emportaré un cabaç (n’ = de figues).
Ha intentat recordar cançons del seu poble, pero no se n’ha enrecordat de cap
(n’ = cançó del seu poble).
ii. Usos arcaics o abusius del pronom ne
Fent una extensió abusiva o arcaica d’estes funcionalitats del pronom ne, poden
llegir-se alguns usos contemporàneus que, sent gramaticalment possibles, no
existixen en la llengua viva i resulten afectats o artificials, per lo que es desaconsellen
fortament. Estos són:
a) La substitució d’un complement circumstancial de lloc (indicant orige o
procedència) introduït per la preposició de, quan el verp no s’usa en funció
pronominal o reflexiva:
—¿Quàn tornes de Bechí? —Ne tornaré cap a les dèu de la nit (ne = de Bechí)
(us desaconsellable).
En l’eixemple anterior, la resposta normal seria sense pronom: Tornaré cap a les dèu
de la nit o, com a molt, Me’n tornaré cap a les dèu, si es pensa més en l’hora d’eixida
que en la d’arribada. En este segon cas, el pronom més aïna s’usaria junt a un
quantificador temporal no concret: Me’n tornaré pronte.
Un atre eixemple d’us desaconsellable seria:
Quan yo aplegava a casa, Pep n’eixia (n’ = de casa: us desaconsellable).
En esta situació la construcció normal seria, simplement, Pep eixia. L’opció Pep se
n’eixia seria possible si es volguera parar una especial atenció al moviment d’eixida
d’eixe lloc (per eixemple, en el sentit de “escapar-se”).
-361-
b) La substitució d’un complement introduït per de (siga complement del nom,
complement de règim o complement predicatiu) que no té valor partitiu ni expressa
gradació de cantitat o be queda sobreentés en el discurs. En este cas, el pronom ne no
s’utilisa en la llengua viva i el significat de la frase, si fora necessari, pot matisar-se
en les locucions d’este, d’ell, d'açò, d’això, etc. o per mig d’un possessiu.
Eixemples d’usos a evitar:
Ya en parlarem demà (en = d’açò que estem parlant).
S’ha comprat un coche i n’està molt content (n’ = del coche).
Sa filla ha acabat la carrera i n’està molt pagat (n’ = de sa filla).
Els fregits tenen molt de colesterol i convé no abusar-ne (ne = dels fregits).
De jove era llumener pero fa anys que no en treballa (en = de llumener).
Escriga la paraula que vol consultar i faça clic en “Buscar” per a conéixer-ne
la definició.
En els casos anteriors, les solucions naturals serien:
Ya parlarem demà / Ya parlarem demà d’això.
S’ha comprat un coche i està molt content / està molt content en ell.
Sa filla ha acabat la carrera i està molt pagat / està molt pagat d’ella.
Els fregits tenen molt de colesterol i convé no abusar d’ells.
De jove era llumener pero fa anys que no treballa d’això.
Escriga la paraula que vol consultar i faça clic en “Buscar” per a conéixer la
seua definició.
16.2.2.5. El pronom ho
El pronom ho deriva del pronom demostratiu llatí hŏc. Ya s’ha dit que este pronom
substituïx l’atribut dels verps copulatius ser, estar, paréixer i semblar, siga un
sintagma nominal, adjectiu, adverbial o preposicional:
A.- És molt agarrat.
B.- Ausades que ho és.
A.- El meu amic està com una arruixadora.
B.- Sí que ho està.
Ell està molt be, pero yo no ho estic tant.
-362-
Ademés, ho pot funcionar substituint un complement directe neutre representat per:
a) Els demostratius neutres açò, això, allò:
Te compre açò → T’ho compre.
b) Sintagmes introduïts per l’artícul neutre lo:
Menja’t lo més socarrat → Menja-t’ho.
Fes primer lo díficil → Fes-ho primer.
c) Una oració completiva, d’infinitiu o de verp conjugat:
—¿Eixe qué ven? —No ho sé (= No sé qué ven, a on “qué ven” és el
complement directe de l’oració).
—Dona’m lo que et demaní. —Ara t’ho done.
Sent no haver pogut aplegar ans. → Ho sent.
d) Coses desconegudes o no delimitables que sicològicament poden ser assimilables a
un demostratiu neutre (açò, això, allò), encara que vagen modificades per un artícul:
No podia creure les coses que em contava → No m’ho podia creure (o siga,
No podia creure “allò”).
A la comparativa feta en els pronoms lo/la/los/les i ne, podríem afegir, per tant, els
següents eixemples:
Ella compra això.
Ella ho compra.
Ella compra lo més car.
Ella ho compra.
Ella diu que no és bo el meló.
Ella ho diu.
¿Qué compra?
No ho sé.
Insistim en que no es farà us de ho quan el CD vaja precedit d’un especificador: un
artícul (el, la, els, les, un, una, uns, unes); un numeral (cardinal o ordinal); un
demostratiu (este, eixe...); un possessiu (el meu, el teu...) o un indefinit com mateix o
atre precedits per l’artícul el, la, lo.
En eixos casos, usarem, be el pronom ne, be lo/la/los/les, segons les regles ya
descrites:
M’han venut quatre caixes de masclets → Me n’han venut quatre.
—¿Li has tornat el seu llibre? —No, no li l’he tornat (mai *No li ho he tornat).
Havia comprat unes entrades per al cine i ara no les trobe.
-363-
16.2.2.6. El pronom hi
i. Usos habituals del pronom hi
En la llengua valenciana actual el pronom hi (sorgit de la concurrència dels adverbis
llatins ĭbi i hīc) s’usa només de manera lexicalisada en certes construccions i frases
fixades:
a) Acompanya al verp haver en oracions impersonals:217
Hi ha molts eixercicis mal fets.
Hi havia molta brutea en la casa.
No hi haurà més remei que tornar-ho a fer.
b) Com s’ha dit adés, en este cas és molt habitual que, fòra dels àmbits formals,
s’utilise junt al pronom ne:
N’hi ha molts eixercicis mal fets.
N’hi havia molta brutea en la casa.
No n’hi haurà més remei que tornar-ho a fer.
Notem que en valencià es conserva hi en la conjugació del verp haver pur,218 pero
desapareix en les perífrasis verbals:
No sol haver ningú ad estes hores.
¿Pot haver algú més pesat que Pepet?219
c) També acompanya a verps de percepció en frases fetes (vore, trobar, valdre,
sentir) quan són usats en forma reflexiva i no porten complement directe:220
No m’hi veig.
El chiquet no s’hi trobava, en aquella casa tan gran.
No s’hi val.
217
En el valencià més meridional el pronom hi s’utilisa només en el present i es coloca en posició
enclítica: Ha-hi molts eixercicis mal fets. Esta fòrmula coneix ademés certes variants dialectals.
Fòra dels àmbits més locals, han d’usar-se les formes generals.
218
Junt a l’infinitiu haver, està en us també l’infinitiu haure.
219
El grau de lexicalisació del pronom hi és tan gran en alguns parlars que si apareix en alguna
perífrasis verbal, ho fa absolutament unit a l’infinitiu: No sol hi-haver / No sol hi-haure ningú ad
estes hores. ¿Pot hi-haver / ¿Pot hi-haure algú més pesat que Pepet? Va hi-haver / Va hi-haure
molts problemes. Estos usos han d’evitar-se fòra dels àmbits més coloquials o locals.
220
En alguns parlars s’ou també la locució Esta-t’hi quet, front a la general Està-te quet.
-364-
Està molt sort, no s’hi sent.
ii. Usos arcaics o abusius del pronom hi
Ademés dels dos casos anteriors, tenim unes atres funcions de hi que s’han perdut en
la llengua valenciana actual, si be poden trobar-se en els escrits dels nostres clàssics i
esporàdicament en la llengua lliterària. El seu us en estes situacions sona afectat o
artificial, per lo que ha d’evitar-se:
a) És correcte, pero inexistent en la llengua actual, el seu us per a substituir
complements circumstancials de lloc no introduïts per la preposició de:
Els amics hi vindran demà (hi=al poble).
Hi aplegàrem ahir (hi= a Valéncia)
Yo no hi volguí passar (hi = pel carrer)
b) Més estrany encara és el seu us per a substituir uns atres complements
preposicionals (unes atres classes de circumstancials, complements de règim i
predicatius) que no vagen introduïts per la preposició de. Possibles eixemples:
Hi estic d’acort (hi= en lo que acabes de dir).
No m’hi acostume (hi = al soroll).
No m’ho creïa, pero sí que s’hi ha fet (hi = violent).
No t’hi comportes mai més (hi = com un maleducat).
Per més que el volia, ya no hi podia viure (hi = en el seu marit).
Estos usos s’extinguiren fa molt de temps en el valencià parlat i no és recomanable
usar-los en ningun nivell del llenguage. En efecte, en tots els casos anteriors
observem que el valencià actual omet el pronom hi sense que es perga el sentit de la
frase, puix el complement és deduible pel context:
Els amics vindran demà.
Aplegàrem ahir.
Estic d’acort.
No m’acostume.
En cas contrari es recorre a uns atres procediments, com l’adverbi aixina:
No et comportes aixina mai més.
Ya no podia viure aixina.
-365-
Especialment rebujable i incorrecte en qualsevol cas és l’us pleonàstic de hi sense
l’omissió del complement circumstancial o preposicional al que hauria de substituir,
us que alguns parlants apliquen per influència exògena. Eixemples d’esta incorrecció
que s’ha d'evitar:
*Els amics hi vindran demà al poble.
*Hi aplegàrem ahir a Valéncia.
*Hi estic d’acort en lo que has dit.
16.2.3. Orde de colocació i posició dels pronoms dèbils
16.2.3.1. L’orde dels pronoms
En una combinació de dos o més pronoms l’orde de colocació és fix, respon a la
funció sintàctica que realisen i és independent de si apareixen en posició enclítica o
proclítica. En el valencià general actual les regles bàsiques són les següents:
a) Els pronoms de complement indirecte, de qualsevol de les tres persones (me, nos,
te, vos, li, los) van sempre davant dels de complement directe de tercera persona
(lo, la, los, les, ho, ne): 221
Me les frig.
Vos els òmplic.
Menja-te’n.
Compra-nos-ho.
Li la cuses.
Els les construïxen.
Dis-los-ho.
Furtar-li’n dos.
221
En valencià antic, al contrari que en l’actual, els pronoms de complement directe solien colocarse precedint als de complement indirecte, foren estos de 1era, 2ona o 3era persona: la’m donà, les li
duyen. Est orde s’ha extinguit completament, excepte en algunes localitats del valencià més
septentrional, en les quals se conserva només per al pronom de complement indirecte de tercera
persona, li, pero pronunciat en estos casos [i]. Aixina, tenim les li duré, lo li portava, la li faré, els li
pintaria, pronunciats [leziduɾé, lipoɾtáva, laifaɾé, elzipintaɾia]. Fòra dels registres més locals, estes
formes han d’evitar-se.
-366-
b) La segona persona (te) va sempre davant de la primera (me, nos):
Te nos has fet molt major.
c) El pronom reflexiu de tercera persona se va sempre davant de tots:222
Se te’l supon.
Se me la menja en els ulls.
d) Els pronoms de complement circumstancial (ne, hi) van sempre darrere de tots els
demés. Si apareixen els dos, ne va davant de hi:
No m’hi veig.
¿T'hi veus?
Torneu-vos-en demà.
No n’hi havia.
L’orde definit per les anteriors regles d’ordenació es resumix en el quadro següent:
Reflexiu
3era
persona
2ona
persona
1era
persona
se
te
vos
3era persona
Complement
indirecte
Complement
directe
me
li
lo
nos
los
la
Complement
preposicional
ne (*)
hi
los
les
ne
ho (*)
Ha de tindre’s en conte que:
- en una mateixa combinació no poden aparéixer dos pronoms inclosos en la
mateixa columna de l’anterior quadro.
222
És habitual que en la llengua parlada el pronom reflexiu de tercera persona se quede pospost als
pronoms de complement indirecte: Li s’ha trencat, Te s’ha fet un forat, en lloc de Se li ha trencat,
Se t’ha fet un forat. Est us no és propi de la llengua estàndart.
-367-
- l’us del pronom ne en funció de complement directe és incompatible en l’us
del mateix pronom com a preposicional. En canvi, los pot aparéixer en una
mateixa combinació com a complement indirecte i directe: els els portarem,
traure-los-els.
- el pronom ho no pot anar mai combinat en els pronoms ne o hi.
- Certes combinacions de pronoms, com vos nos, vos me, me li, etc., encara que
gramaticalment possibles, resulten artificials o forçades en la llengua real. Se
remet al quadro resum de combinacions binàries de pronoms, en l’apartat
16.2.1.3.2, en el que només s’arrepleguen les combinacions que poden
aparéixer en un acte comunicatiu real.
16.2.3.2. La posició dels pronoms
En llengua valenciana actual els pronoms poden aparéixer:
i. Davant del verp (posició proclítica). Els pronoms dèbils s’escriuen en esta posició
davant de les formes verbals d’indicatiu i de subjuntiu, ya siguen temps simples o
composts:223
Ixcà vos aplegara la carta demà.
No li ho havia oït mai.
ii. Darrere del verp (posició enclítica). Els pronoms dèbils s’escriuen en esta
posició darrere de:
-
L’infinitiu i el gerundi simples, quan no formen part d’una perífrasis verbal:
vore’m
mantindre-vos-el
-
L’imperatiu:
Lliggau-me’l.
Està-te quet.
223
En valencià antic els pronoms podien anar també en posició enclítica darrere de formes de
l’indicatiu o el subjuntiu: Parlà-li suaument, Tingueren-se per satisfets. Est us hui és arcaic i en la
llengua actual s’ha d’evitar a no ser que es pretenga reproduir la llengua antiga com a recurs
narratiu.
-368-
Esta categoria comprén també el subjuntiu exhortatiu afirmatiu, usat com a
imperatiu en tercera persona i en primera persona del plural:
Faça’s la llum.
Assenten-se.
Digam-los-ho.
Per contra, l’imperatiu negatiu exigix el pronom en posició proclítica:
No s’assenten.
No els ho digam.
iii. Davant o darrere del verp, indistintament. Els pronoms dèbils s’escriuen
indistintament davant o darrere de:
-
el pretèrit perfecte perifràstic; encara que és poc usual colocar-los darrere del
verp:
Te’n vàrem vendre dèneu (o poc usual: Vàrem vendre-te’n dèneu).
Vos les vaig donar (o poc usual: Vaig donar-vos-les).
-
en general, les perífrasis verbals:
Li les deus tornar tu / Deus tornar-li-les tu.
S’estava arrepenedint / Estava arrepenedint-se.
Li l’has d’amprar / Has d’amprar-li-la.
Vos ho anava a sugerir / Anava a sugerir-vos-ho.
No obstant, quan el verp en infinitiu és en realitat el subjecte de l’oració, els pronoms
han d’anar obligatòriament en posició enclítica:
Convé tastar-ho (i no *Ho convé tastar).
Importa protegir-los (i no *Els importa protegir).
En este grup de verps se troba també caldre:
No cal presentar-li-ho hui (i no *No li ho cal presentar hui).
No cal fer-te’ls ara (i no *No te’ls cal fer ara).
Observem que en estos casos no estem davant d’una perífrasis verbal, sino de dos
sintagmes verbals diferents, en els quals cada verp pot anar acompanyat dels seus
-369-
propis pronoms, que seguixen les regles normals de colocació (posició proclítica per
a indicatiu i subjuntiu, posició enclítica per a infinitiu):
¿No vos abellix fer-ho hui? (i no *¿No abellix fer-vos-ho hui? / *¿No vos ho
abellix fer hui?)
No obstant, sona forçada (o inclús incorrecta) la colocació de pronoms davant de
perífrasis aparents, introduïdes per alguns verps que expressen creença, temor o
desig. En estos casos els pronoms s’han de posar darrere, junt a l’infinitiu:
Preferixc menjar-me’l (inusual: Me’l preferixc menjar).
Temies perdre-la (inusual: La temies perdre).
Tu negares conéixer-lo (i no *Tu el negares conéixer).
Desige apujar-me’n (i no *Me’n desige apujar).
Afirmava tindre’ls en conte (i no *Els afirmava tindre en conte).
No crec equivocar-me (i no *No em crec equivocar).
Açò ocorre perque l’unitat conformada per l’infinitiu més els pronoms funciona, tota
ella, com a complement directe neutre de la forma personal. De fet, dita unitat pot
pronominalisar-se per mig de ho: Ho preferixc, Ho negares...
No obstant, la combinació voler + infinitiu sí funciona com a autèntica perífrasis, en
permetre indistintament la colocació enclítica o proclítica dels pronoms:
Vullc anar-me’n / Me’n vullc anar.
Voldríem fer-nos unes cerveses / Nos voldríem fer unes cerveses.
iv. En posició intermija. En l’infinitiu i el gerundi composts els pronoms dèbils
s’escriuen en posició intermija, entre la forma del verp auxiliar haver i el participi del
verp conjugat:
Havent-se-li fet les oportunes advertències...
Haver-nos cridat primer.
Quan l’infinitiu compost actua com a verp principal dins d’una perífrasis verbal, els
pronoms poden colocar-se davant de la perífrasis o be mantindre’s en posició
intermija:
Li les podrien haver pintades.
Podrien haver-li-les pintades.
-370-
Si l’infinitiu compost depén de verps com caldre o com convindre, protegir, abellir,
agradar..., que no constituïxen autèntiques perífrasis, únicament és possible la
colocació intermija dels pronoms, puix la proclítica resulta forçada o incorrecta:
Convenia haver-li’n donat més (i no *Li’n convenia haver donat més).
No calia haver-li-ho contat tan pronte (i no *No li ho calia haver contat tan
pronte).
M’agradaria haver-te ajudat (i no *Te m’agradaria haver ajudat).
Si l’infinitiu compost actua com a verp auxiliar, no principal, el pronom pot anar al
final de la perífrasis o be mantindre’s en posició intermija:
Ha segut un plaer haver pogut compartir-les en vostés.
Ha segut un plaer haver-les pogut compartir en vostés.
-371-
17. ELS RELATIUS, ELS INTERROGATIUS I
ELS EXCLAMATIUS. LES MODALITATS
ENUNCIATIVES.
17.1. ELS RELATIUS
Els elements que conformen la categoria gramatical dels relatius són qui, que, el que
(pronoms); el qual (pronom o determinant); quan, com, a on (adverbis modificadors
del sintagma verbal); i quant (pronom o quantificador d'un grup nominal), segons
mostren estos eixemples:
La pereta que comprares ahir no val per ad esta llàntia.
Qui més parla és qui més ha de callar.
Tria la que vullgues: qualsevol de les dos màixqueres és adequada per a la
festa de disfrassos.
Haurem de revisar els albellons del pati, els quals poden estar embossats pel
fulleram.
S'engolí el dinar sense apenes mastegar-lo, la qual cosa li produí un molest
mal de pancha.
Quan arribaran tots, mamprendrem a escudellar la fideuada.
Viu molt llunt d'a on treballa.
Fes-ho com t'he dit adés.
Menja quant vullgues.
Agarrà quantes bresquilles li abellien.
Des d'un punt de vista formal, els relatius coincidixen essencialment en els
interrogatius (¿Quí ha fet açò?; ¿Qué vols?...) i els exclamatius (¡Che, qué bo!, ¡Cóm
ha creixcut el chiquet!...). En realitat, relatius, interrogatius i exclamatius formen part
d'una mateixa categoria llingüística, la funció de la qual és representar els elements
comunicatius de l'acte de parla.
Per eixemple, a on i quan són una abstracció de les coordenades de temps i lloc en les
quals se produïx tot acte comunicatiu i en les quals emmarquem els nostres enunciats.
D'esta manera, podem situar un enunciat en un temps concret per mig d'un adverbi
temporal, com en Ahir estudiares poc o be referir-nos en abstracte a les coordenades
temporals, per mig de quan: No sigues impacient, ho faré quan podré. Igualment,
podem atribuir el predicat d'un enunciat a un subjecte determinat, com en La duquesa
ha adquirit un quadro de Sorolla per a la seua colecció o be referir-nos en abstracte a
-372-
l'agent d'una acció per mig del relatiu qui, que és el terme relacionat en l'emissor: Qui
no vullga fer esta faena, que ho diga ara.
Encara que els relatius, els interrogatius i els exclamatius pertanyen a la mateixa
classe gramatical, el seu valor canvia segons la modalitat oracional:
- els exclamatius, a l'hora que fan referència als elements comunicatius que
situen l'enunciat, els traslladen a l'esfera afectiva de l'emissor, mostrant els
sentiments del parlant (¡Quin fret fa!);
- en les oracions interrogatives ya no destaca la figura de l'emissor, sino que
s'apela al receptor, qui ha de completar l'informació relativa als paràmetros
comunicatius representats pels interrogatius (el temps: ¿Quina temperatura fa
hui en Vilarreal?; el lloc ¿A ón juga l'Alcoyà?; l'agent: ¿Quí vol vi?, etc...);
- finalment, els relatius també relacionen els elements comunicatius en el
receptor, pero de manera inversa, puix, per mig dels relatius el parlant ya no
demana a l'oyent que complete el seu enunciat, sino que li oferix informació
adicional sobre algun element relacionat en l'acte de parla: Ana, demà
visitarem un poble que té unes vistes precioses, aixina que no oblides la
càmara de fotos.
17.2. LES ORACIONS DE RELATIU
Les oracions relatives són una classe d'oracions subordinades la funció de les quals és
cridar l'atenció de l'oyent, proporcionant-li una informació adicional sobre un element
de l'oració principal.
Per eixemple, en Tin les claus i dus el coche, que està aparcat enfront del parc, per
mig de l'oració de relatiu el parlant li oferix a l'oyent un informació suplementària
sobre la situació del vehícul, imprescindible per a que puga complir l'encàrrec. I en
Dus-me el capell que em regalà el pare l'oració de relatiu constituïx una indicació
que permet a l'oyent identificar el capell corresponent.
Els relatius complixen una doble funció. En primer lloc, funcionen com a nexe,
inserint dins de l'oració principal l'informació secundària aportada per la subordinada
de relatiu. Freqüentment l'inserció es produïx per mig d'una referència anafòrica del
relatiu a un element previ de l'oració principal, denominat antecedent. En estos casos
el relatiu té valor pronominal: en L'electriciste que contractí ahir ha fet un bon
treball, el substantiu electriciste és l'antecedent al qual remet el pronom relatiu que,
puix abdós denoten el mateix referent, en este cas, un home concret dins de tots els
electricistes possibles.
Les oracions en antecedent se denominen relatives adjectives, puix funcionen de
manera pareguda a un adjectiu, complementant la significació del substantiu
-373-
antecedent o ajudant a determinar la seua referència: Feu bona lliga en aquell home
que era tan simpàtic=Feu bona lliga en aquell home tan simpàtic.
Quan l'oració de relatiu carix d'antecedent queda enfilada dins de l'oració principal
per mig d'una referència als elements situacionals de l'enunciat (el lloc, el temps, el
modo, l'emissor...). En Assenta't a on vullgues, l'oració de relatiu a on vullgues
s'inserix dins de la principal per referència a un element situacional, concretament, al
lloc de Assenta´t.
Les oracions relatives sense antecedent poden ser adverbials, quan van introduïdes
per un adverbi relatiu (quan, a on, com), o substantives, quan realisen dins de l'oració
principal les funcions pròpies d'un substantiu, com ara subjecte (Qui guarda quan té,
menja quan vol), objecte directe (Te compraré la que més t'estimes), objecte indirecte
(A qui li dones el teu amor serà molt afortunat), etc...
En segon lloc, el relatiu realisa una funció sintàctica dins de la pròpia oració
subordinada relativa. Per eixemple, en Yo salude a soles als que em saluden, el relatiu
els que introduïx una oració subordinada substantiva que fa la funció d'objecte directe
dins de l'oració principal i a l'hora funciona com a subjecte de l'oració subordinada de
relatiu.
En les oracions relatives substantives el relatiu durà preposició o no atenent a la
funció que realisa tota l'oració subordinada dins de la principal. En l'eixemple
anterior, el relatiu els que va encapçalat per la preposició a perque l'oració relativa és
objecte directe de persona del verp principal. No obstant, el relatiu personal simple
qui en funció d'objecte directe no va encapçalat per a si té valor indefinit com en
Busca qui t'ha pegat.
Per la seua banda, en les oracions subordinades en antecedent el relatiu du o no
preposició segons la funció que realisa dins de l'oració subordinada: L'home en el que
parlí ahir era mon tio. S'exceptua el relatiu simple que en funció d'objecte directe, el
qual no du preposició encara que faça referència a una persona: L'artiste que tant
admires actuarà el dumenge en Castelló.
17.3. ORACIONS
EXPLICATIVES
DE
RELATIU
ESPECIFICATIVES
I
Les oracions de relatiu adjectives poden ser de dos classes, especificatives i
explicatives. Les relatives especificatives són aquelles que ajuden a delimitar el
significat de l'antecedent, restringint la seua denotació, mentres que les explicatives
afigen una nova informació sobre un element prèviament identificat.
Aixina, en l'oració Els alumnes d'anglés que aprovaren l'examen tingueren un premi,
l'oració relativa és especificativa perque llimita el significat de els alumnes d'anglés,
de manera que entenem que no tots els alumnes d'anglés foren premiats, sino
-374-
únicament aquells que aprovaren l'examen. Com els noms propis identifiquen per sí
mateixa el seu referent, no necessiten ningun modificador que ajude a identificar-lo i,
per tant, no poden dur oracions relatives especificatives: *Andreu que viu prop de ma
casa nos arreplegarà en el seu coche.
En canvi, en l'oració Els alumnes d'anglés, que aprovaren l'examen, tingueren un
premi, l'oració de relatiu és explicativa, puix no restringix la denotació a alguns
alumnes d'anglés, sino que afig una informació pertinent respecte de lo que s'afirma
en l’oració principal. Concretament, en este cas nos permet entendre per qué tots els
alumnes reberen el premi: pel fet d'haver aprovat l'examen. Les oracions relatives
explicatives se pronuncien entre pauses i van delimitades per una inflexió tonal
ascendent en l'inici i el final, motiu pel qual s'escriuen entre comes.
Com les relatives explicatives aporten informació adicional sobre un antecedent
prèviament especificat, no poden modificar grups nominals sense determinant, perque
estos no fan referència a ningun element concret de la classe: Saludí a uns hòmens,
que estaven raonant- *Saludí hòmens, que estaven raonant.
17.4. FORMES I USOS DELS RELATIUS224
Forma
A.- Relatiu
compost: el
que.
Observacions d'us
Eixemples
Pot referir-se tant a elements
Els que vullguen eixir, que se'n
humans com no humans. No du
vagen ara.
antecedent. Està subjecte a flexió Tria la que millor funcione.
de gènero i número a través de
l'artícul: el que / la que /els que
/ les que.
Regit per una preposició, pot dur
antecedent explícit o no. Quan
porta antecedent pot tindre valor
explicatiu o especificatiu.
Felicitaré deportivament al que
guanye el concurs.
A.-No sé per quina ruta anar.
B.-No vages per la que vas
normalment, que fa fret i està
gelada.
El coche en el que viaja és de
son pare.
224
A diferència dels interrogatius i els exclamatius, els relatius, excepte el pronom “el qual”, són
àtons. No obstant, els relatius seguits d'infinitiu poden ser tònics si van introduïts per verps
existencials com haver i tindre o per buscar: No trobe qué dir; no té qué menjar; busca a quí
ajudar. A partir d'estos enunciats s'han originat composts lèxics com quefer, quemenjar, quecosir...
-375-
Este coche, en el que viage
habitualment, té massa
quilómetros per a obtindre
beneficis revenent-lo.
B.- Relatiu
compost
personal: el
qui
Sense preposició du antecedent
explícit en els casos de doble
especificació, és dir, quan
l'oració de relatiu aprofita per a
insistir en l'identificació del
referent, que no ha quedat clara
en l'oració principal.
Eixe quadro, el que tens a la
dreta, és un Pinazo autèntic.
Precedit de l'artícul lo, té valor
neutre.
Sempre fa lo que vol.
Se referix exclusivament a
El qui siga, que s'entenga
elements humans. No du
Les qui no estiguen d'acort, que
antecedent. Està subjecte a flexió ho diguen ara.
de gènero i número a través de
l'artícul: el qui/la qui/els qui/les
qui. Front al relatiu simple qui,
aporta informació del gènero i el
número del seu referent.
Regit per una preposició, el seu
us és poc habitual. Pot dur
antecedent explícit o no. Quan
porta antecedent pot tindre valor
explicatiu o especificatiu.
Els hòmens als qui saludí eren
uns amics del poble.
Els hòmens, als qui coneixia del
poble, s'acostaren lentament.
Al qui no li agrade, que no mire.
Sense preposició du antecedent
Eixa dòna, la qui porta la falda
explícit en els casos de doble
roja, viu en el meu carrer.
especificació, és dir, quan
l'oració de relatiu aprofita per a
insistir en l'identificació del
referent, que no ha quedat clara
en l'oració principal. És també un
us poc habitual.
-376-
C.- Relatiu
simple: que.
Pot referir-se tant a elements
humans com no humans. Ha de
dur antecedent explícit. Pot
aparéixer en oracions
especificatives i explicatives.
Apareix sense preposició tant en
funció de subjecte com d'objecte
directe.225
Els chiquets que vingueren ahir
eren els fills de Ramonet.
Pren la jaqueta que et regalí pel
teu natalici.
Hui firmarà discs la cantant que
tant admires.
Pren el joguet que et regalà el
yayo.
Mon germà, que no duya
corbata, no fon admés en la
festa.
L'orchata, que s'elabora
principalment en Alboraya, és
una beguda ben típica
valenciana.
El marmolà perque es recolzà en
la barana de l'escala, que ell
havia pintat la semana anterior.
L'us de que darrere de preposició El despaig en que treballa és
està restringit en valencià actual molt lluminós (correcte).
a les oracions especificatives en
antecedent no humà, i llimitat a
les formes a, de, en i per. Quan
no es donen estes condicions,
utilisarem el relatiu compost:
No coneixes a l'home del que/del *No coneixes a l'home de que
parlem (incorrecte, perque
qual/de qui parlem.
l'antecedent es humà).
225
En les oracions explicatives resulta estrany l'us de que referit a persona, en funció d'objecte
directe: Saludà a Pere, que admirava molt. En estos casos se recomana usar, precedit de la
preposició a, un relatiu compost, siga àton (al que) o tònic (al qual): Saludà a Pere, al que/al qual
admirava molt. En canvi, quan l'oració és especificativa, no opera esta restricció: Saludà a un home
que coneixia del treball.
-377-
D.- Relatiu
personal:
qui.
L'empresa per a la que/per a la
qual treballa fabrica aparats
mòvils.
*L'empresa per a que treballa
fabrica aparats mòvils
(incorrecte, perque la preposició
que introduïx el relatiu és per a).
L'almagasén, en el que/en el
qual treballen vora cinccentes
persones, serà objecte d'un
complet pla de prevenció de
riscs laborals.
*L'almagasén, en que treballen
vora cinccentes persones, serà
objecte d'un complet pla de
prevenció de riscs laborals.
(incorrecte, perque l'oració és
explicativa).
En valor explicatiu pot funcionar
com a determinant, acompanyant
a un nom que repetix
l'antecedent o el reprén per mig
d'un sinònim. Pot referir-se a tot
un enunciat anterior quan
acompanya a un substantiu
genèric com idea, cosa o fet.
La cadena de montage ha patit
una averia, averia que ha
provocat un considerable retart
en la producció.
Se referix a persones i coses
personificades o a entitats
compostes per persones
(associacions, entitats...). Pot
aparéixer tant en antecedent
explícit com sense ell.
Qui vullga ser almirant haurà de
passar un complicat examen.
El malalt s'ha aplicat el bàlsem
que li ha receptat el doctor, cosa
que favorirà, sense dubte, la
seua recuperació.
Solicità l'ingrés al gremi de
Corregers, qui rebujà la seua
petició.
*Per a sopar he preparat unes
albargines, qui t'agraden molt
(incorrecte).
-378-
1.-Sense antecedent explícit
equival al relatiu compost el que
(o el qui).226 Pot anar precedit de
preposició.
Qui (el que) haja estat en
l'archipèlec coneixerà la salvage
bellea d'aquelles illes.
Qui (el que) estiga d'acort, que
alce la mà.
Li ho doní a qui/al que més ho
necessitava.
226
No obstant, en els enunciats en
verps com haver, tindre, trobar o
buscar el relatiu qui implica un
antecedent indefinit i no és
intercanviable per la forma
composta.
Busca qui t'ha pegat.
En antecedent explícit, en funció
subjecte de la subordinada,
únicament pot aparéixer en les
relatives explicatives, no en les
especificatives.
El nostre director, qui té 65 anys,
encara és capaç de transmetre
ilusió.
En antecedent explícit i precedit
de preposició, el relatiu qui pot
aparéixer tant en subordinades
especificatives com explicatives.
Pot realisar dins de l'oració
subordinada relativa qualsevol
funció nominal (subjecte, objecte
directe, objecte indirecte,
complement de règim,
complement circumstancial...).
En funció de complement
directe, a diferència del relatiu
que el relatiu personal va
precedit per la preposició a.
Miquel, de qui et parlí l'atre dia,
ha vingut hui a vore'm.
*Busca el que t'ha pegat.
No té qui l'ajude.
*No té el qui l'ajude.
*L'home qui t'ajudà era un
conegut constructor.
L'home a qui estàs criticant és
amic meu.
És dolorós que nos decepcionen
les persones en qui confiem.
Finalment, l'home en qui
discutia arropí els muscles i se
n'anà.
Per a marcar explícitament el caràcter femení o plural del referent amprarem la forma composta,
la qual sí té capacitat per a indicar gènero i número a través de l'artícul. Direm: Tindran el meu
respecte els que seran lleals i ferms, millor que Tindran el meu respecte qui seran lleals i ferms. Lo
mateix s'aplica quan el relatiu va introduït per preposició. Direm: Roma és la ciutat preferida dels
que s'estimen l'art i no, *És la ciutat preferida de qui s'estimen l'art.
-379-
Referit a persones, com s’ha dit
adés, s'ampra també el relatiu
compost personal el qui/la
qui/los qui/les qui.227 En la
llengua actual no és tan habitual
com el que/la que/els que/les
que, especialment, regit per
preposició.
E.- Relatiu
Té flexió de número, i, a través
tònic: el qual. de l'artícul, de gènero: el qual/la
qual/els quals /les quals. Ha de
dur obligatòriament antecedent,
en el qual concorda. S'usa per a
antecedents humans i no
humans. Més propi dels registres
formals i cults que dels
informals.
És més comú
Els companyons en els que
juguem a les birles els dumenges
no podran acompanyar-nos hui
que
Els companyons en els qui
juguem a les birles els dumenges
no podran acompanyar-nos hui.
La chica, a la qual coneixia
únicament per foto, resultà ser
prou alta.
S'encabotà en vore una película
de por, la qual li ocasionà més
d'un sortit.
Precedit de preposició, pot tindre La persona en la qual parlí era
valor especificatiu o explicatiu.
molt eficient.
Convidà a sopar a un empresari,
en el qual tenia importants
negocis de calcer.
227
Quan no du preposició, a soles
pot tindre valor explicatiu.
El dumenge estrenaren la funció,
la qual obtingué un gran èxit a
pesar de la crisis.
És l'únic capaç de distinguir per
sí mateixa al seu antecedent, per
això és l'únic possible en les
construccions absolutes en
participi o gerundi.
Assistirem a la reunió, acabada
la qual, eixirem a fer-nos un
cafenet.
*Assistirem a la reunió, acabada
la que, eixirem a fer-nos un
cafenet.
Cf., per eixemple: Tirant, cap. 19: “—Lo meu bon jermà, ¿quines noves me portau de la qui és
en virtuts complida e té la mia ànima encativada?”.
-380-
És l'únic possible quan el relatiu
forma un grup sintàctic o tonal
autònom. Açò ocorre
generalment quan el relatiu
forma una construcció partitiva,
quan va introduït per certes
preposicions o locucions
preposicionals i adverbials
(segons, a través de, baix de,
enmig de ...) i quan funciona
com a complement nominal.
Estic llegint un llibre de
dietètica, /segons el qual,/ és
possible aprimar-se en una
semana.
Formaren un rogle, /en el mig
del qual/ se situà el chiquet
major.
Se presentaren un bon grapat de
concursants, /tres del quals/
resultaren finalistes.
Introduït per la preposició de
Donís, el germà del qual està en
(del qual/de la qual/dels quals/de procés de divorç, me demanà
les quals) conforma el relatiu
ajuda professional.
possessiu (vore 17.5.2).
Com que l'artícul que
l'acompanya té flexió de gènero i
número, és de molta utilitat per a
delimitar l'antecedent, quan hi ha
més d'una possibilitat.
El germà de la meua cosina, el
qual treballa en Valéncia, viaja
en coche tots els dies (se referix
al germà).
Precedit de l'artícul lo té valor
neutre.
M'ha dit que no li abellia vindre,
lo qual és molt estrany.
En valor explicatiu pot funcionar
com a determinant, acompanyant
a un nom, el qual repetix
l'antecedent o el reprén per mig
d'un sinònim.
L'home li donà a l'hotel una
direcció falsa, la qual direcció
alçà les sospites del
recepcioniste.
El germà de la meua cosina, la
qual treballa en Valéncia, viaja
en coche totes les dies (se referix
a la germana).
El govern ha decidit baixar els
imposts, la qual decisió ha segut
molt ben rebuda pels ciutadans.
-381-
F.- Relatiu
temporal:
quan.228
Normalment, sense antecedent.
T'ajudaré quan podré.
Por dur com a antecedent algun
substantiu en sentit temporal o
algun deíctic de temps,
principalment en valor
explicatiu. El seu us en valor
especificatiu és prou inusual.
G.- Relatiu
locatiu: a on
(on).
Quan el coneguí, me paregué
molt simpàtic.
Aquella nit, quan te coneguí,
duyes este vestit.
Fon llavors quan me doní conte
de quina classe de persona era.
Abans quan era chiquet sempre
berenava pa i chocolate.
Este relatiu incorpora en el seu
significat la noció d'espacialitat,
feta explícita habitualment per
mig del reforç de la preposició a
(a on), la qual arreplega en
valencià els dos valor locatius
principals, el de direcció (Anem
a Valéncia) i, en certs usos, el
valor estàtic (Me´l trobí
esperant-me a la porta del
carrer). La forma a on, per tant,
té una base cognitiva i és la més
comuna i recomanable. No
obstant, com el relatiu a on ya
indica per ell mateix l'espai,
també és admissible la forma
simple on.
Sense antecedent
Torna a on estaves.
Podem anar a on tu vullgues.
Pot dur com a antecedent un
adverbi deíctic o un substantiu
en significat espacial. Pot tindre
valor tant especificatiu com
explicatiu.
228
Allí a on vius fa molta calor.
M'agradaria tornar al lloc a on
naixquí.
Acabe d'aplegar d'Alcoy, a on he
fet algunes gestions.
En la llengua parlada coloquial és comú que el relatiu temporal quan i el de cantitat quant se
confonguen en la forma quant. Este fenomen no és propi de registres formals ni de la llengua
escrita.
-382-
Si l'antecedent és un substantiu
comú en valor de lloc, és
substituible per que, el qual o el
que precedits de preposició. Si el
substantiu és un nom propi o un
deíctic, la substitució no és
possible.
*Allí en el que vius fa molta
calor.
En la llengua parlada
l’equivalència descrita pot
produir-se inclús si l’antecedent
no té valor de lloc, sempre que a
on equivalga a que, el que o el
qual precedits de la preposició
en; de fet, estes últimes variants
no resulten tan usuals en els
registres informals. Totes elles
són igualment correctes.
El valencià és una llengua a on
poques paraules acaben en o.
Pot anar precedit de preposició,
tant en valor especificatiu com
explicatiu.
El camí per a on t'agrada anar
és massa llarc.
M'agradaria tornar al lloc en
que / en el que / en el qual
naixquí.
Acabe d'aplegar d'Alcoy, *en el
que/*en el qual he fet algunes
gestions.
El moment a on escomencí a
preocupar-me fon quan va caure
a terra.
El valencià és una llengua en
que / en la que / en la qual
poques paraules acaben en o.
El moment en que / en el que /
en el qual escomencí a
preocupar-me fon quan va caure
a terra.
El lloc d'a on vinc t'agradaria a
montó.
Anirem pel túnel de L'Olleria,
per a on s'alvança molt.
Pot aplegar a substituir al relatiu
quan, especialment si remet a un
element de significat tant
temporal com local, com ara el
substantiu part.
Fon en la segona part del
concert a on l'orquesta aplegà al
seu màxim virtuosisme.
-383-
H.- Relatiu
modal: com.
Normalment, sense antecedent.
Ho fiu com me digueres
En antecedent, sense preposició,
té valor explicatiu o
eixemplificador.
Prepara bonyítol al forn, com li
ensenyà sa mare.
Els rius valencians, com el Túria
o el Xúquer, porten bon cabal
enguany.
Pot anar precedit de l'adverbi tal. Camina tal com li ha dit el mege.
En valor especificatiu, referint-se
a un antecedent substantiu de
valor general. En estos casos és
substituible per en + (artícul) +
que.
M'encanta la forma com / en (la)
que treballa.
I.- Relatiu de 1. Té flexió de gènero i número:
cantitat:
quant, quanta, quants, quantes.
quant.
S'usa únicament en els registres
molt formals: en la llengua
habitual s'ampra que precedit
d'artícul, reforçat o no per tot.
Quant ha dit, és cert = (Tot lo
que ha dit és cert).
Les seues noveles agraden a tot
lo món per la manera com /en
(la) que escriu.
Si necessita fiches per a la tesis,
prenga'n quantes necessite =
prenga'n les que necessite.
Normalment, sense antecedent Quants han demanat la beca,
explícit. Pot dur com a l'han rebuda.
antecedent tot o tant/a/s/es.
A.-No sé quàntes
tindrem enguany.
alumnes
B.-Quantes se matriculen, seran
benvingudes.
Ne tindràs
demanes.
tantes
quantes
Menge tot quant vullga.
Pot aparéixer en construccions Quant més pa menges, manco
comparatives proporcionals.229
t'aprimaràs.
229
La norma catalana prescriu per ad estes estructures comparatives la forma com, proponent
seqüències de l'estil de “com més dolç, millor”. La forma “com” era habitual en estes construccions
-384-
17.5. PRECISIONS SOBRE L'US DELS RELATIUS
17.5.1. El relatiu neutre
Quan l'antecedent no és un substantiu concret, sino que el relatiu fa referència a tot un
enunciat o a un element no individualisat o de nom desconegut usem la forma que
precedida de l'artícul neutre lo: És mentira lo que dius; Faré lo que voldré; Lo que té
vosté no és greu; ¿Qué és lo que dus en la mà?
El valor neutre del relatiu també pot conseguir-se per uns atres mecanismes:
a) anteponent a la forma que els demostratius neutres:
Tot açò que veus és de ton pare.
Allò que em digueres l'atre dia em deixà atarantat.
Això que vola per allà és una palput.
b) Per mig dels relatius composts lo qual i la qual cosa, sempre que introduïxquen
oracions entre comes o precedides de preposició:
Ha guanyat un premi, lo qual no constituïx ninguna novetat.
Ha estat malalt, la qual cosa li ha fet perdre uns quants quilos.
Estic molt cansat, per lo qual trobe que em quedaré en casa.
c) El valencià no usa per al neutre el relatiu que precedit d'artícul masculí (vore
capítul 12, L’artícul). Diem, per tant, Lo que passa és que estic molt cansat, i no
*El que passa és que estic molt cansat.
comparatives en la lliteratura valenciana clàssica, us natural que s'explica per la proximitat de les
nocions de modo i de cantitat, manifestada en diverses construccions de la llengua moderna, no a
soles en valencià (¡Cóm plou! = ¡Quànt plou!), sino en moltes atres llengües (cf. anglés: How old
are you?).
No obstant, la llengua valenciana actual construïx les comparacions proporcionals en el relatiu de
cantitat quant i esta és, per tant, la forma normativa, en conte de l'arcaica com. S’ha de considerar
ademés que el valencià antic usava l'adverbi com també en el valor temporal de quan (Tirant, cap.
27: “Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità...”) i no per això amprem
actualment com en les oracions temporals (*Com aplegà de córrer, se duchà en aigua fresqueta).
Direm, per tant, en valencià: Quant més dolç, millor i no, *Com més dolç, millor.
Existix ademés una atra construcció comparativa, considerada tradicionalment coloquial, que ampra
la forma contra: Contra més m’esforce, pijor m’ix.
-385-
17.5.2. El relatiu possessiu
Per a indicar pertinença en les oracions relatives el valencià reproduïx l'estructura de
la frase nominal possessiva: introduïx l'objecte posseït i a continuació indica el
posseïdor per mig de la preposició de seguida del relatiu compost el qual, que
concorda en gènero i número en l'antecedent posseïdor. En esquema, [artícul definit +
element posseït o del que s’indica pertinença+ de +el qual]:230
Les alumnes els pares de les quals guanyen manco de 1.000 euros mensuals
tindran dret a la beca.
La casa, els voltons de la qual estan corcats, serà objecte de restauració.
Alternativament, i a sovint en un us més natural, pot usar-se el relatiu que combinat
en un verp o una preposició que indique possessió:
Les alumnes en pares que guanyen manco de 1.000 euros mensuals tindran
dret a la beca.
La casa, que tenia els voltons corcats, serà objecte de restauració.
17.5.3. Les construccions coloquials en que
En la llengua clàssica qui, com a derivat etimològic directe de la forma relativa llatina
QUI, tenia un us molt més ample que en la llengua actual, fins al punt de funcionar
com a forma no marcada, capaç d'aglutinar els usos principals del diversos relatius.231
En la llengua moderna ha segut la forma que l'encarregada d'assumir en exclusivitat
el valor no marcat dins d'un procés evolutiu natural, puix qui està vinculada a
l'emissor, motiu pel qual ha quedat reservada per a referents humans, deixant el
230
No es consideren correctes les construccions coloquials en valor possessiu que es descriuen en
l’apartat 17.5.3, algunes d’elles induïdes per imitació del castellà, que presenta un relatiu específic
(“cuyo”) sense correspondència directa en valencià.
231
Parant atenció al Tirant, podem observar que qui, ademés de referir-se a un antecedent de
persona, com fa actualment, podia remetre igualment a un referent no humà (“Del vot que fan les
dònes d'onor, qui son tres capítols”; “Cóm lo cèsar, aprés que fon partit de Trapasonda, cobrà
moltes provincies qui eren de l'imperi”); podia usar-se en oracions especificatives sense preposició
en funció de subjecte (Cóm los cavallers qui havien acompanyada la comtessa se'n tornaren al
camp) o d'objecte directe de persona (“Cóm la princessa conjurà a Tirant que li digués quí era la
senyora qui ell tant amava); també podia anar precedit d'artícul (E fahent grandíssima alegria,
segons se acostuma e solen fer los qui ab triumphant victòria donen socors als qui són posats en
grandíssima necessitat...); i inclús podia anar separat del seu antecedent, lo que li donava un valor
pròxim al neutre: “Cóm Tirant feu cremar la nau del capità dels genovesos, qui fon causa que tots
los moros sen anaren de ylla”). De fet, s'han senyalat inclús usos en valor de conjunció, com si fora
un que completiu (cf. Curial II, 11: Mas yo crech qui ells vos preen poch), fet que resulta molt
revelador sobre el valor general de qui en época clàssica.
-386-
relatiu que com a forma central del paradigma: aprofita tant per a persones (La dòna
que neteja la casa no ha pogut vindre esta semana) com per a coses (El sofà que
comprares és molt cómodo).
A banda, que s’utilisa en les oracions adjectives i, precedit de l'artícul, forma el
relatiu compost el que, capaç d'introduir les relatives substantives (Els que tinguen
gana, poden anar a almorzar al bar del cantó), fins al punt d'haver desplaçat les
formes antigues “el/la/los/les qui”. Finalment, introduït per preposició, que pot
assumir el valor temporal: (el dia (en) (el) que naixqué); l’espacial: la ciutat en (la)
que vixc), i el modal (la manera (en) (la) que parla).
Més encara, com a forma neutra, en la llengua informal pot substituir, sense
necessitat de preposició, als atres relatius:
- en valor local, en conte de a on: Conec un bar que no va massa gent; Estic
content d'estudiar en el colege (en) que tu estudies.
- en valor temporal, en conte de quan: Creu que l'economia funciona com abans
de la crisis, que tot lo món gastava sense parar.
- en valor modal, en conte de com: No m'agrada gens la manera que els jóvens
visten.
- en conte del relatiu possessiu: Treballa en una empresa que la seua producció
ha rebut molts premis; És un chic que el cap li funciona molt be.
Encara que l'extensió de que ad estes funcions s'explica pel seu caràcter no marcat i
encara que en llengües com el francés la construcció en que és habitual per ad alguns
d'estos usos, el valencià la reserva per als registres informals,232 mentres que en el
llenguage formal convé usar les construccions equivalents en els relatius
corresponents:
Conec un bar a on no va massa gent.
Creu que l'economia funciona com abans de la crisis, quan tot lo món gastava
sense parar.
No m'agrada gens la manera com visten els jóvens.
És un home a qui tot lo món aprecia molt.
Treballa en una empresa, la producció de la qual ha rebut molts premis.
232
Sí que és acceptable en registres formals la supressió de la preposició per en valor causal en les
oracions copulatives emfàtiques com És per açò (per lo) que ell plora, construcció equivalent al
francés C'est par celà qu'il pleure i que coneix el paralel clàssic no emfàtic per ço que. Resulta, per
tant, més natural És per açò que ell plora que no És per açò per lo que ell plora.
-387-
No obstant, les oracions relatives que funcionen com a complement circumstancial de
temps poden construir-se sense preposició si l'antecedent és un substantiu de valor
temporal com ara any, semana, dia, més o els noms dels dies de la semana:
Justetament aquell dumenge (en el) que vingueres a visitar-nos, nos en havíem
anat de compres a Elig.
L'any que aproví les oposicions me'l passí estudiant sense parar.
Ha d'evitar-se en els registres formals l'us de que acompanyat d'un pronom referit al
mateix antecedent, puix la referència anafòrica queda assegurada per mig del relatiu i
la forma pronominal resulta redundant:
*Parla d'un assunt que no el coneix, en conte de la construcció correcta: Parla
d'un assunt que no coneix.
*Treballe en uns companyons que no tinc gens de confiança en ells, en conte
de la construcció formal: Treballe en uns companyons en els que no tinc gens
de confiança.
L'interrogatiu quin està dotat d'un fort caràcter diferenciador que li permet distinguir
un referent d'entre tots els possibles (¿Quin vols?). Per això coloquialment pot
adquirir un valor possessiu que ha d’evitar-se:
*Podem alvançar que l'estudi, quins resultats seran pròximament publicats, no
deixarà indiferent a ningú (incorrecte).
Podem alvançar que l'estudi, els resultats del qual seran pròximament
publicats, no deixarà indiferent a ningú (correcte).
Inversament, és pròpia dels registres molt formals la repetició de l'antecedent davant
del relatiu que en les oracions relatives explicatives, repetició que pot ser lliteral (S'ha
afegit al proyecte una nova companyia, companyia que es beneficiarà del prestigi de
les sinèrgies del grup) o sinonímica (Batiste ha comunicat de colp i repent la seua
boda, decisió que nos ha sorprés a tots; Construiran un nou polideportiu a l'atra
vora del carrer, cosa que nos causarà innumerables molèsties).
També presenta un grau alt de formalitat la repetició de l'antecedent darrere de el
qual, que passa a funcionar com un determinant: En mig de la reunió alçà la mà un
home assentat en l'última fila de la sala, el qual home criticà contundentment
l'actuació de la junta.
17.5.4. El relatiu de cantitat
La forma quant té valor quantitatiu, pero no deixa de ser un relatiu en tant que fa una
funció nexual a l'introduir una oració subordinada (Menja'n quantes pugues). Convé
-388-
distinguir este quant relatiu del quantificador indefinit uns quants/unes quantes, que
no té valor de nexe: Ya he vist unes quantes oronetes.
Quan la forma quant va seguida del seu referent, com en Compra quanta farina
vullgues, funciona com un modificador nominal, igual que els quantificadors, pero no
deixa de fer funció de nexe, de manera que pot seguir considerant-se un relatiu.
17.5.5. L'indicatiu i el subjuntiu en les oracions de relatiu
En les oracions relatives referides a situacions futures el valencià usa genuïnament els
temps verbals de futur i no el subjuntiu present, coincidint en unes atres llengües del
seu voltant, i a diferència de l'us castellà i, en gran mida, del català.
Direm, per tant:
Faré lo que podré
Millor que
Faré lo que puga.
Quan arribaré a casa, Millor que
mamprendré a fer el dinar.
Quan arribe a casa, mamprendré a
fer el dinar.
Lo que hi haurà, jugarà.
Lo que hi haja, jugarà.
Millor que
Qui aplegarà el primer, Millor que
reservarà
lloc
en
el
restaurant.
Qui aplegue el primer, reservarà
lloc en el restaurant.
Quan haurà acabat tota la Millor que
faena, se gitarà a descansar.
Quan haja acabat tota la faena, se
gitarà a descansar.
Li entregaré el meu amor a la Millor que
primera persona que em
voldrà de cor.
Li entregaré el meu amor a la
primera persona que em vullga de
cor.
Quan l'oració relativa indica posterioritat en el passat és recomanable l'us del
condicional en conte de l'imperfecte de subjuntiu:
-389-
Pensà que quan arribaria a Millor que:
casa, mamprendria a fer el
dinar.
Pensà que quan arribara a casa,
mamprendria a fer el dinar.
El divendres passat diguérem Millor que:
que qui arribaria primer,
reservaria
lloc
en
el
restaurant.
El divendres passat diguérem que
qui arribara primer, reservaria lloc
en el restaurant.
En les relatives que remarquen l'inespecificitat del referent i posen en dubte o neguen
la seua existència amprarem, no obstant, el subjuntiu. Açò ocorre principalment en
predicats introduïts per buscar, no tindre, no haver..., quan no fan referència a
contexts marcats formalment com a futurs: Busque algú que parle chinenc; No té qui
s'encarregue d'ell; No hi ha qui puga dormir ací en tant de soroll...
Generalment la tria entre el temps verbal futur o el subjuntiu dependrà de si l'oració
està marcada expressament cap al futur, cas en el que, consegüentment, tendirem a
usar el temps verbal de futur, o si no ho està, cas en el que es senyalarà el caràcter no
conegut o inespecífic del referent per mig del subjuntiu:
El que guanyarà el concurs la semana que ve, rebrà un important premi.
Tenim un premi preparat per a qui guanye el concurs.
No són pròpiament relatives les formes onsevol, onsevullga ni les antigues onsevulla,
quisvulla, puix funcionen com a indefinits adverbials (onsevol, onsevullga) o
pronominals (quisvulla) que poden rebre la modificació d'una oració de relatiu
introduïda per que: El trobaré onsevol que s'haja amagat; E honsevulla que yo sia, la
mia ànima serà ab vós contínuament (Tirant, cap. 3). Pel seu caràcter indefinit, les
oracions que les acompanyen tendixen a dur subjuntiu, segons s'observa en els
eixemples anteriors.
17.6. LA MODALITAT ENUNCIATIVA
Com havem indicat més amunt, els térmens interrogatius i els exclamatius, junt als
relatius, formen part d'una mateixa categoria llingüística encarregada de representar
els elements de la situació discursiva, motiu pel qual els tractarem conjuntament.
Aixina, la forma que, ademés de la funció relativa ya estudiada, podrà adoptar una
funció interrogativa (¿Qué has fet este matí?) o exclamativa (¡Che, qué bo!), segons
la modalitat de l'enunciat. Entenem com a modalitat enunciativa o oracional l'actitut
en la qual el parlant emet el seu enunciat segons la situació comunicativa que el volta.
-390-
Podem distinguir les següents modalitats enunciatives:
i. Interrogativa: el parlant formula una pregunta, generalment demanant una
informació al seu interlocutor: ¿A ón t´has comprat eixe nou aparat electrònic?;
¿T'agrada la carn d'esturç?
ii. Dubitativa: és una variant de la modalitat interrogativa en la que el parlant
manifesta la falta d'una informació o la falta de seguritat en el contengut de
l'enunciat, pero sense demanar a l'oyent que suplixca esta carència informativa. És
dir, que les oracions dubitatives, a diferència de les interrogatives, no es proyecten
cap a l'oyent.
Formalment se caracterisen per dur el verp en futur o condicional (Vicent encara no
ha aplegat a l'oficina: estarà en el bar almorzant; Tocàrem per teléfon i no contestà:
estaria dormint) o per la presència d'un adverbi de dubte (potser, provablement,
possiblement, segurament, tal volta, tal vegada...):
Té un comportament estrany últimament: potser està cansat.
Provablement suspendrà l'examen.
Tal volta s'ha enfadat perque no l'has convidada a la festa.
Tal vegada s'estimarà més quedar-se en casa que acompanyar-te despusdemà
a l'excursió.
iii. Desiderativa (o de desig): expressa la subjectivitat del parlant a través de la
formulació d'un desig. Este desig presenta unes característiques molt particulars, puix
naix com a reacció a un context situacional previ (¿Tens examen ara?:¡que tingues
sòrt!; Adeu:¡que tingau bon viage!) i està tancat en sí mateixa, és dir, que no
necessita estar dirigit a un oyent (¡Fora cas que hui m'adormira pronte!) ni tampoc
implica necessàriament la voluntat del seu compliment:233 ¡Que em muiga ara
mateixa si és mentira!; ¿No me'n vols donar ni una miqueta?:¡Aixina et pegue mal
tanta fartera!
L'entonació més representativa de les desideratives consistix en un ascens de la
tonalitat a l'escomençament de l'enunciat i un lleu descens en la part final: ¡Que demà
no ploga, per favor!
Formalment destaca la presència freqüent del subjuntiu optatiu independent, és dir,
no exigit per ningun verp principal (¡Que tingau un bon dia!; ¡Que la força vos
acompanye!; ¡Ai, si fores capaç de perdonar-me!). El desig també es pot manifestar
per mig de les locucions adverbials fora cas o aixina que, o per l’interjecció ixcà: És
possible que finalment faça marcha arrere en el divorç: ¡fora cas!; ¡Fora cas que em
tocara la loteria!; ¡Aixina que tinguera quinze anys!; de l'imperatiu (¡Passeu-ho be!);
233
Vore A. López García, Gramática del español, vol. 2, epígraf 22.3.
-391-
o per l'anteposició de l'objecte directe al verp i l'absència d'artícul davant del subjecte,
principalment en les imprecacions o desijos negatius: “¡Llamps les ferissen i les
cremassen!” (Espill, Jaume Roig).
La distribució dels valors temporals del subjuntiu de desig és la següent:
Temps verbal de subjuntiu
PRESENT
Valor
Desig neutre de realisació futura:
¡Que guanyes la correguda!
PRETÈRIT IMPERFECTE
Desig impossible en el present (¡Si Ampar
estiguera ací!) o de difícil compliment en el futur
(¡Fora cas que em tocara la loteria!)
PRETÈRIT PERFECTE
Desig relatiu a un fet ya acabat en el present, el
qual no sabem si s'ha complit o no: ¡Ixcà haja
guanyat hui el nostre equip!
PRETÈRIT
PLUSQUAMPERFECTE
Desijos irrealisats del passat: ¡Ixcà ahir haguera
estudiat més, hui no estaria tan nerviós!
Quan l'oració desiderativa és una fòrmula de cortesia que expressa el desig d'un be
per a l'interlocutor, el verp ha d'anar necessàriament en present de subjuntiu, puix
l'incertea que acompanya al pretèrit imperfecte l'inhabilita per ad esta funció: ¡Que et
millores!; ¡Que siga enhorabona!
iv. Exhortativa: dirigix una orde o una petició a l'interlocutor: ¡Per favor, vine a
jugar a les birles en nosatros!
El modo verbal característic de les oracions exhortatives afirmatives és l'imperatiu
(¡Afanya´t, que és tart!; ¡Acosta't una miconiua!). No obstant, l'emissió d'una orde
també s'efectua per mig d'uns atres procediments:
- El subjuntiu: en les oracions negatives (¡No t'afaites el bigot!; ¡No reballes el
cartó al contenidor orgànic!) i, precedit de que, per a donar órdens a terceres
persones (—Senyor doctor: el pacient ya ha aplegat. —¡Que passe!).
- Les formes no personals: infinitiu simple precedit de preposició (¡A dinar
immediatament: a la taula i al llit, al primer crit!), gerundi (Vinga: ¡netejant
en espenta!) i participi (¡Calladets i ben quetets!).
- El present d'indicatiu: ¡Agarres les coses i te'n vas d'ací ara mateixa!
- El futur: ¡Faràs immediatament lo que et dic!
- L'infinitiu passat: ¡Home, haver-ho dit!; ¡No haver-ho fet, no calia!
-392-
Entonativament les oracions exhortatives prototípiques presenten un fort descens de
la tonalitat en la part final: ¡Menja't el pa!; ¡No renegues! Esta entonació particular
senyala l'apelació a l'oyent en un context situacional molt concret. La vinculació
directa en l'interlocutor és un traç característic de les oracions exhortatives i permet
deixar fòra d'este grup determinats enunciats en els que també s'indica una orde, una
instrucció o un prec, pero sense realçar la figura de l'oyent. Aixina, no considerarem
enunciats pròpiament exhortatius les oracions en verps modals d'obligació, puix
encara que poden dirigir-se a l'oyent (Has de fer l'almorzar hui), la vinculació no és
necessària i l'obligació es pot aplicar a una persona no present en la situació
comunicativa (Al meu parer, Ampariues ha d'estudiar més), a una situació
comunicativa que no coincidix en la de parla (Si suspens l'examen, hauràs d'esforçarte més) o, inclús, pot tindre valor impersonal (No cal treballar tant, que la vida són
dos dies).
v. Exclamativa: en esta modalitat predomina la figura de l'emissor i l'expressió de la
seua esfera afectiva: ¡Quin fret fa hui! La modalitat exclamativa, representada pels
signes d'exclamació o admiració, pot combinar-se en unes atres modalitats oracionals:
la negativa (¡Batiste no ha vengut encara!) i l'interrogativa (¡¿Cóm és possible?!) i,
molt freqüentment, en la desiderativa (¡Que tingam sòrt!) i l'exhortativa (¡Au, mone
d'ací ya!).
Pel fet de combinar-se en totes estes modalitats oracionals el seu patró entonatiu varia
en funció de les emocions expressades, encara que en general tenen en comú una
elevació de l'entonació en la primera sílaba accentuada: ¡T'he DIT que et calles!
vi. Declarativa: És la modalitat neutra. Comunica una determinada informació, de
manera que, a diferència de les atres modalitats, lo més important en ella és el
contengut de l'enunciat i no els elements de la situació enunciativa, com ara el
receptor (exhortativa), les emocions de l'emissor (exclamativa), etc: Els dumenges
sempre comprem coca en llanda; Hui tenim allipebre per a sopar.
vii. A les anteriors havem d'afegir la modalitat negativa, en la qual el parlant rebuja
un enunciat anterior, independentment de la seua modalitat, motiu pel qual se pot
combinar en tots els tipos modals anteriors: ¿Mercé no ha vingut hui?; ¡Que no ploga
demà!; Este més encara no he anat al cine. Estudiem detengudament la negació en el
capítul corresponent als adverbis.
17.7. LES ORACIONS INTERROGATIVES
La modalitat interrogativa es caracterisa perque l'emissor emet en forma de pregunta
un enunciat no autònom que necessita la resposta, verbal o no, de l'interlocutor, per a
completar-se. Les oracions interrogatives prototípiques consistixen en una pregunta
que el receptor ha de contestar (—¿Cóm te diuen? —Bàrbera), pero hi ha ocasions en
que la reposta esperada és una acció, com en ¿Per qué no et calles? o la confirmació
-393-
per mig del silenci de l'opinió expressada per l'oyent, com en les preguntes retòriques
(¿Haurem de castigar ad algú per defendre els seus drets?).
A diferència d'unes atres llengües, en valencià freqüentment les oracions
interrogatives no alteren l'orde dels seus constituents, de manera que és necessari
marcar la modalitat de l'oració pels signes d'interrogació tant al principi com al final
de l'enunciat. En cas contrari moltes voltes resultaria impossible reconéixer una
oració interrogativa i llegir-la correctament. Per tant, són obligatoris tant el signe de
tancament de l'interrogació com el d'obertura:
*Ya has apuntat al chiquet al colege? (incorrecte).
¿Ya has apuntat al chiquet al colege? (correcte).
17.7.1. Interrogatives totals i parcials
Distinguim dos classes fonamentals d'oracions interrogatives: les interrogatives
parcials i les totals.
17.6.1.1. Interrogatives parcials
Les interrogatives parcials no pregunten pel contengut global de l'enunciat, sino per
un element particular, relacionat en les coordenades de la situació comunicativa
(temps, lloc, emissor, cantitat...), de manera que no és possible contestar-les en sí o
no: ¿Quin és el teu futboliste preferit?; ¿Quàn t'has comprat eixe caprig? Presenten
les següents característiques:
i. Entonativament en les interrogatives parcials la llínea melòdica puja fins a
alcançar el seu moment més àlgit (marcat en negreta en els eixemples) en el pronom
o determinant interrogatiu i a partir d'ahí descendix progressivament:
¿Quàn anirem d'excursió a la Murta?
¿Per qué no nos has presentat encara a la teua nóvia?
ii. Respecte de l'orde de paraules, l'element interrogatiu representa el tema pel qual se
pregunta i per això ocupa sempre la posició inicial de l'oració interrogativa:
¿Quin és l'orige de l'univers?
¿Quàn has vist tu un orso?
Si a les oracions interrogatives se’ls afig un tòpic general dins de l'àmbit del qual
s'emmarca la pregunta, este tòpic pot traure's fòra de l'interrogació, de manera que
l'interrogatiu continua encapçalant la pregunta:
-394-
¿A Chimo, quàn el veres per última volta? = A Chimo, ¿quàn el veres per
última volta?
En quant a la població, ¿quina ha segut l'evolució en els últims anys?
iii. Quan el subjecte no és l'element interrogat ha d'anar obligatòriament pospost al
verp:
¿A quina peluqueria va Pere?
¿Quàn has tengut tu un coche com este?
iv. En les denominades interrogatives reiteratives poden aparéixer dos interrogatius.
En elles el parlant destaca part de l'informació del discurs anterior per a manifestar la
sorpresa que li produïx o per a demanar la seua repetició o aclariment. En estos casos
els interrogatius van en les posicions extremes de l'oració:
—¿A ón has comprat eixe pèndul de Focault?
—¿A ón he comprat QUÉ?
17.6.1.2. Interrogatives totals
Les interrogatives totals pregunten pel conjunt de l'enunciat, de manera que és
possible contestar-les per mig de sí o de no: —¿Has comprat la pereta per a la
llàntia del corredor? —Sí: la tens dins del calaix.
Quan l'oració interrogativa parcial du objectes circumstancials, la pregunta se centra
principalment en ells, a la manera de les interrogatives parcials. Aixina i tot, continua
sent possible contestar-les absolutament en sí o no: —¿Has vengut en coche? —No
(he vengut en bicicleta).
i. A diferència de les interrogatives parcials, les interrogatives totals prototípiques
acaben en to ascendent: el to escomença pujant, en acabant baixa més avall del to
normal de les oracions declaratives i finalment se recupera sense aplegar a superar el
nivell normal:
¿Has agarrat la càmara per a l'excursió?
ii.-En quant a l'orde de paraules, les interrogatives totals solen pospondre el subjecte
al verp, encara que la posposició no és obligatòria (¿Han reparat ya els obrers les
aigüeres?;¿Els obrers han reparat ya les aigüeres?). Tendixen a mantindre l'orde
subjecte-verp les oracions copulatives en ser que atribuïxen una qualitat al subjecte:
¿Ampar és meja?
-395-
17.7.2. Oracions interrogatives indirectes
En les oracions interrogatives indirectes la pregunta no apareix formulada
directament, sino que és una oració subordinada que funciona com a objecte directe
del verp principal, el qual demana una informació: El teu companyó pregunta (que)
en quin assunt estàs treballant ara; La mare diu (que) si vindràs a dinar hui.234 Com
no introduïxen la pregunta de manera directa, tenen l'entonació neutra pròpia de les
oracions declaratives i no van entre signes d'interrogació.
S'inclouen entre les interrogatives indirectes aquelles oracions subordinades
introduïdes per un verp acompanyat de negació o de pronom de primera persona, les
quals no reclamen resposta per mig d'una pregunta, pero sí indiquen una incògnita:
No sé cóm arreglar l'averia; No entenc qué ha passat; Me pregunte si la burguesia
està disposta a colaborar en el proyecte. Esta classe d'interrogatives no admet la
conjunció que: *No sé que cóm arreglar l'averia.
Com les interrogatives directes, les indirectes poden ser parcials o totals. Les parcials
van encapçalades pels mateixos térmens interrogatius que les directes (No sé quànts
vindran al sopar; No comprenc qué li passa), mentres que les totals van introduïdes
per la conjunció interrogativa si: No sé si eixa ariçonada està causada pel fret.
17.7.3. Classes discursives d'oracions interrogatives
A les classes anteriors d'oracions interrogatives podem afegir, atenent ara a l'intenció
comunicativa de l'emissor, les següents classes particulars:
a) Interrogatives reprovatòries, en les quals el parlant critica un comportament:
¿Tens costum de parlar aixina a tos pares?
b) Interrogatives retardades, que expressen una disculpa social del parlant per la
seua acció: ¿Disculpa, estaves llegint?; ¿Perdona, estaves ocupant tu este lloc?
c) Interrogatives instructives, en les que es demana un permís o una instrucció:
¿Pare ya taula?
d) Interrogatives directives, en les que el parlant demana una acció al seu
interlocutor, a manera de petició cortés (¿Me poses mig quilo de llimes, per
favor?), pero també d'orde (¿Per qué no et calles?; ¿Ya n’hi ha prou, no?).
Incloem estes oracions entre les interrogatives atenent a la seua entonació, encara
que, com transmeten orde o petició, podien ser incloses també entre els enunciats
exhortatius.
234
En estes expressions, com també en alguns usos exclamatius (¡Qué sabuda que és esta
chiqueta!), l'aparició del que no és expletiva, sino que té un valor emfàtic possibilitat pel caràcter
enunciatiu del verp introductori (o de la situació comunicativa) i és, per tant, correcta.
-396-
e) Interrogatives problemàtiques, que presenten la pregunta com una qüestió
irresoluble: Pero, ¿cóm canviar el caràcter d'una persona?
f) Interrogatives delliberatives, en les que el parlant se formula una pregunta a sí
mateixa: Diuen que escomencem a superar la crisis. ¿Serà veritat?
g) Interrogatives retòriques, que no demanen una informació, sino la confirmació
per part de l'oyent, encara que siga per mig d'un silenci aprovatori, d'una opinió
implícita: ¿Qué hi ha millor que un bon dia de peixca en el Xúquer? (l’afirmació
implícita que es deriva de la satisfacció del parlant que està peixcant en el Xúquer
és: no hi ha res millor que açò).
h) Interrogatives confirmatòries, que demanen la confirmació explícita per part de
l'oyent d'una creença. La demanda de conformació es realisa per mig d'alguna
interjecció o expressió com veritat, (i en el llenguage coloquial, la seua variant
apocopada “tat” o “itat”) no, a que...: ¿A que eixa era la millor opció?; ¿El teu
llinage és Peris, “itat”?; Chimo és fadrí, ¿no?
i) Interrogatives exclamatives, en les que el parlant combina l'exclamació en
l'interrogació, afegint a la demanda de confirmació d'una creença, l'expressió del
sentiment (disgust, enfadament, sorpresa...) que li provoca el fet en qüestió
(¡¿Aixina que no pots vindre?!).
j) Interrogatives acadèmiques o d'examen, l'objectiu de les quals és averiguar si el
receptor coneix la resposta: ¿Quí fon Francesc de Vinatea?
Les interrogatives totals poden anar introduïdes per alguna conjunció,
principalment que. L'aparició d'esta conjunció no és expletiva o supèrflua, sino
que aporta un valor de qüestionament o demanda d'explicació sobre el
comportament de l'interlocutor:
¿Qué feu mirant la tele? ¿(És) que ya haveu acabat els quefers?
¿Aixina que ya t'has cansat de l'assunt?
¿No en vols més? ¿És que et fa mal la pancha, rei?
17.7.4. Les oracions interrogatives orientades i els confirmatius
Els confirmatius són uns térmens que es coloquen a manera d'apèndix al final d'una
interrogació per a orientar els nostres enunciats, indicant quina és la resposta
preferida o esperada a la nostra pregunta.
Ne són, fonamentalment, dos:
- ¿Veritat? (i la seua variant coloquial apocopada ¿itat?) orienta l'interrogació
cap a la seua confirmació: si l'enunciat és afirmatiu, s'espera una resposta
-397-
positiva (—¿Eres tu el nou professor de valencià, veritat? —Sí.); i si és
negatiu, una resposta negativa (—¿No és un viage de plaer, veritat? —No.).
- ¿No? únicament pot acompanyar oracions afirmatives, orientant-les cara a
una resposta afirmativa:¿Ya han triat la Bellea del Fòc d'enguany, no?
Quan la negació encapçala l'interrogació s'origina igualment un enunciat
que manifesta les expectatives afirmatives del parlant, pero l'orientació
argumentativa és encara més forta, de manera que, acompanyat d'un temps
verbal passat, pot interpretar-se com una demanda d'explicacions: ¿No
tenies classe hui?; ¿No havies dit que el billet era debades per als chiquets?
Funciona de manera contrària als anteriors l’us de qué quan orienta l'enunciat cap a
una resposta oposta:
—¿Qué no t'has llegit el bolletí informatiu? —Sí, clar.
—¿Qué no t’encontres be? —No, mare, gens be.235
17.8. FORMES DELS INTERROGATIUS-EXCLAMATIUS
La forma tònica el qual únicament pot actuar com a relatiu: la seua funció
diferenciadora, que en les oracions relatives li permet triar un element sobre el que
posteriorment afig informació explicativa, pero no especificativa, és assumida en les
oracions interrogatives i exclamatives per quin (¿Quin és el teu deportiste preferit?).
En els demés casos, els interrogatius-exclamatius se diferencien dels relatius perque
aquells són tònics, i estos, àtons.
Forma
a ón236
(ón)
Categoria i us
1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu de lloc.
Eixemples
1. ¿A ón treballes?
¡A ón se n'ha anat a
viure: eixe poble està
lluntíssim!
235
L’us de acàs en esta classe d’enunciats és un castellanisme: *¿Acàs no t’has llegit...? Acàs
només pot usar-se precedit de la conjunció “si” (si acàs vingueres, per si acàs no t’enrecordes),
encara que existixen construccions més genuïnes com si un cas o si a un cas: si a un cas vingueres,
per si un cas no t’enrecordes.
236
Com el seu equivalent relatiu, la variant en preposició a ón és la forma recomanable.
-398-
quàn237
1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu de temps. 1. ¿Quàn és el teu
natalici?
¡Fixa’t quàn s'alçà: eren
les dotze!
cóm
1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu, referit a
propietats d'adjectius i adverbis o, en general,
a la manera.
1.
Dis-me cóm te diuen.
¿Cóm se prepara
l'allipebre?
A.-La bici és molt gran.
B.-¿Cóm de gran
és?¿Cabrà en el coche?
¡Cóm d'a pressa menja!
237
2. En les oracions exclamatives pot tindre
valor quantitatiu i llavors alterna en quànt.
2.-¡Cóm plou!=¡Quànt
plou!
3. En les interrogatives s'usa en l'expressió a
cóm seguit del verp estar per a preguntar el
preu del gènero que es ven a pes. Esta
expressió s'ampra també per a preguntar per
la data en la que es situa l'emissor, en valor
pròxim a la cantitat.
3. ¿A cóm estan hui les
fraules?
4. L'expressió de la causa d'un comportament
està molt relacionada en l'intencionalitat del
subjecte (¿Per qué has fet això?). Per això no
és estrany que en les oracions interrogatives
en les que l'emissor mostra la seua sorpresa
per un determinat comportament, cóm
adquirixca valor causal.
4. ¿Cóm no m'has cridat
per a que t'ajudara?
¿A cóm estem hui? A 23
de giner.
Si estàs malalt, ¿cóm ixes
al carrer?
Dialectalment, en el valencià meridional s’utilisa l’adverbi molt en un sentit equivalent a quànt:
¿Molt val açò? = ¿Quànt val açò?
-399-
quànt
1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu:
invariable.
1. ¿Quànt val esta
llàntia?
¡Quànt li agrada
l'esgarradet!
M'admira quànt menja.
2. Pronom i adjectiu quantificador
interrogatiu i exclamatiu: variable (quànt,
quànta, quànts, quàntes).
2. ¿Quànta te'n pose?
2a. Si quantifica a un substantiu no contable
femení no du la preposició de; quan
quantifica a un substantiu no contable
masculí ho fa per mig de la construcció
partitiva en de.
2a ¿Quànta mayonesa
vols?
La quantificació dels substantius contables se
fa sempre en plural: ¿Quànts estudiants hi
ha?; ¡Quàntes llandetes has comprat!
A.- Dona'm algunes
taronges.
¿Quànt de formage vols?
B.- ¿Quàntes ne vols
exactament?
2b. Quan funciona com a pronom se reprén la 2b A.-En est alçador
estan els meus discs.
referència al substantiu quantificat per mig
del pronom ne.
B.-¡Quànts ne tens!
3. Pronom ponderatiu exclamatiu invariable
que equival a “en quin grau, en quina mida”.
És un us antic, hui només lliterari, que en la
llengua actual se substituïx per “cóm de” o
“qué”.
238
Excitatori de la pensa a Deu, Bernat Oliver, 1400.
¡Quànt bella eres, amada
meua!
“E volc mostrar quànt
gran amor havia a
l’hom”.238
-400-
quí
1. Pronom interrogatiu i exclamatiu de
referència personal.
1. ¿Quí vol vi?
Mira quí parla.
¡Quí sap!
qué
1.-Pronom interrogatiu i exclamatiu no
personal. S'utilisa per a identificar entitats no
humanes (coses o animals), adscrivint-les a
una categoria determinada (¿Qué és
això?=Un ariçó punchós/un got) o triant
entre dos categories (¿Qué t'estimes més: un
suc de taronja o un refresc?); per a identificar
enunciats sancers (¿Qué has dit?; ¡Qué em
contes!) o per a fer una atribució a una
persona (¿Qué és Cento?: obrer de vila).
1. ¿Qué dius?
¡Qué em dius!
¿Qué vols per a
almorzar: formage o
pernil?
Mai s'usa per a identificar una persona
(*¿Qué és Cento? Este) ni per a triar entre
dos elements de la mateixa categoria (*¿Qué
falda t'estimes més?> ¿Quina falda t'estimes
més?).
El fet de que s'aplique, per tant, a elements
fins a cert punt indiferenciats com els
enunciats o com les coses no adscrites a una
categoria, li dona un cert valor neutre.
2. Exclamatiu quantificador d'adjectius i
adverbis.
2. ¡Qué espavilat que està
el chiquet!
¡Qué be jugava Genovés!
¡Qué espayet treballa!
3. Pren valor quantitatiu en les oracions
interrogatives quan acompanya a verps
transitius (costar, valdre, deure, cobrar...)
l'objecte directe del qual implica una cantitat
econòmica. Alterna en quant.
3. ¿Qué/quànt li dec?
¿Qué/quànt cobres al
més?
¿Qué/quànt costa açò?
-401-
4. No és admissible l'utilisació castellana de
qué com a determinant modificador d'un
substantiu en construccions interrogatives o
exclamatives (*¡Qué chic tan simpàtic; *No
sé qué còdic he de posar).
En estos casos el valencià utilisa
l'interrogatiu-exclamatiu quin: (¡Quin chic
tan simpàtic!; No sé quin còdic he de posar).
5. Encara que el substantiu reba la
modificació d'un adjectiu, l'exclamació
s'efectuarà per mig de quin, puix no és
possible destacar exclusivament l'adjectiu
aïllant-lo del seu núcleu substantiu per mig de
qué: ¡Quin bon dinar m´has preparat!
quin239
5. ¡Quin bon dinar m´has
preparat! (correcte)
*¡Qué bon dinar m'has
preparat! (incorrecte)
0. Té flexió de gènero i número en totes les
seues funcions: Quin, quina, quins, quines.
1. Determinant interrogatiu i exclamatiu. 1. ¿En quina lleixa has
Concorda en el substantiu al que acompanya. deixat el llibre?
Pot referir-se tant a sers animats com no
animats.
En les interrogatives fa funció discriminativa, ¿Quines plateres has triat
és dir, tria un element distinguint-lo dels atres per a servir el dinar?
de la seua categoria que podien aparéixer en
el seu lloc.
En les exclamatives destaca la qualitat del
substantiu al que modifica, oponent-lo als
demés que no alcancen en tal grau la qualitat
en qüestió.
2. Acompanyant a noms que designen
magnituts mesurables adquirix valor
quantitatiu i pot aplegar a alternar en quànt.
¡Quin llit més ample!
¡Quin llit!
¡Quin fret fa!
2. ¡Quina/quànta força té
este chic: pareix un bou!
¿Quina temperatura fa?
¿Quina fondària té este
llac?
239
Quin és sempre interrogatiu o exclamatiu. No deu usar-se en la construcció *siga quin siga,
calcada del castellà “sea cual sea”. En el seu lloc s’ha d’usar siga el que siga, siguen les que
siguen, etc.
-402-
3. Pronom interrogatiu i exclamatiu, també en 3. ¿Quin t'agrada més?
valor discriminatiu. Pot referir-se a sers
¿Quines són les teues
animats o no animats.
amigues?
¡De quina t'has lliurat!
-403-
18. EL VERP240
18.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ
El verp és la categoria gramatical dotada de morfemes de persona, número, temps,
modo i aspecte que sintàcticament constituïx el núcleu de l’oració. Esta classe de
paraules pot expressar acció, moviment, estat, existència, etc. En el cas dels verps
auxiliars, com haver, anar, ser o estar la funció és contribuir a la conjugació d’uns
atres verps en els temps composts o en les diverses perífrasis verbals existents.
Hi ha diverses maneres de classificar els verps i les construccions en que participen,
segons el criteri adoptat. Podem nomenar els següents:
i. l’aspecte lèxic o modo d’acció verbal, és dir, atenent al moment en que es
desenrolla l’acció expressada:
- incoatius (inici de l’acció): encapçalar, mamprendre, escomençar, sorgir,
originar...
- iteratius (repetició de l’acció): garrejar, toquetejar, besuquejar...
- perfectius (l’acció es realisa únicament quan culmina el procés): morir, tornar,
tancar...
- imperfectius (l’acció s’enfoca de manera contínua): caminar, buscar...
ii. el complement sintàctic que precisen:
- transitius (necessiten un complement, nomenat objecte directe, per a completar
el significat del verp o el sintagma predicat): comprar, conseguir, llegir...
- intransitius (no precisen d’un complement per a formar el sintagma predicat i
tindre significat ple): dormir, nadar, viure...
- reflexius (l’acció recau sobre un pronom dèbil que es referix a l’hora al
subjecte i al complement, directe o indirecte): duchar-se, vestir-se, llavar-se...
240
El present capítul és una adaptació extractada i reelaborada de Els verps en llengua valenciana i
la seua flexió, de Juli Amadeu Àrias i Burdeos, un document normatiu de la Secció de Llengua i
Lliteratura Valencianes de la RACV, al qual se remet per a major informació i detall en quant a l’us
dels verps i la seua morfologia. Se sugerix també l’us del Diccionari general de la llengua
valenciana en llínea (diccionari.llenguavalenciana.com) que oferix la flexió de tots els verps d’us
més comú.
-404-
- pronominals (se construïxen obligatòriament en un pronom reflexiu que passa
a funcionar com un morfema verbal més). Poden ser essencialment
pronominals, quan únicament poden conjugar-se acompanyats del pronom
(abstindre’s, dignar-se, enrossinar-se, atrevir-se) o accidentalment
pronominals, quan participen també de construccions no pronominals
(avergonyir-se, assustar-se...):
M’abstinc d’expressar la meua opinió → essencialment pronominal.
Avergonyixc a mos pares en els meus actes → construcció no pronominal.
M’avergonyixc de lo que he fet → construcció accidentalment pronominal.
- recíprocs (presenten un pronom reflexiu i un subjecte plural en el que cada
membre realisa l’acció verbal sobre els demés membres, a l’hora que rep d’ells
la mateixa acció que efectua): escriure’s, donar-se, mirar-se...
S’escrigueren cartes durant tota l’adolescència.
Se donaren un bes afectuós.
Nos miràvem en desig.
iii. Segons la classe de flexió que tenen:
- regulars (no modifiquen la raïl ni la vocal temàtica durant la seua flexió, és dir,
seguixen un model determinat): parlar, esprémer, perdre, dormir, partir,
sentir...
- irregulars (modifiquen la raïl, la vocal temàtica i/o les terminacions durant la
seua flexió, no seguint els models del grup al qual pertanyen): haver, fer,
anar...
- defectius (no flexionen totes les persones i / o temps): caldre.
- impersonals (l’acció no respon a cap de subjecte). És el cas dels verps
meteorològics (ploure, nevar...) o del verp haver:
Hi ha molts chiquets en la plaça.
Originàriament el sintagma nominal que acompanya a haver funciona com a
complement directe i no concorda en el verp: Hi ha una bresquilla en la nevera →
Hi ha fraules en la nevera. No obstant, com resulta estranya una predicació en la que
hi ha un objecte directe pero no un subjecte, els parlants han tendit a reinterpretar
l'argument com a subjecte, fent-lo concordar en el verp: Hi ha una bresquilla en la
nevera → Hi han fraules en la nevera. Esta construcció, en la que l'argument
concorda en el verp i que resulta molt general en valencià, és també correcta.
-405-
S’ha de tindre en conte que molts verps, sense ser pròpiament impersonals, admeten
també una construcció semànticament no personal:
Tocaren a la porta.
Diuen que t’has casat.
Fea moltíssima calor eixe dia.
¿És tart per a cridar a sa casa?
iv. Segons la seua significació:
- verps copulatius, els quals tenen un contengut semàntic pràcticament nul i
vinculen el subjecte en un atribut o predicat nominal que aporta la càrrega
lèxica fonamental de la predicació. Els verps copulatius en valencià són: ser,
estar, paréixer i semblar.241
- verps predicatius: són semànticament plens i expressen una acció, un
comportament, un procés, etc.
Esta classificació verbal distinguix les oracions atributives de les predicatives: estes
últimes són les que tenen com a únic element imprescindible el verp, mentres que en
les primeres la predicació no està constituïda per un verp, sino per un atre element
denominat atribut que va unit al subjecte pel verp copulatiu. Este verp constituirà un
element d’unió que aporta significació gramatical, pero no semàntica. La predicació
correspon per tant a l’atribut, que és el que impon les característiques semàntiques al
subjecte.
L’elecció dels verps ser o estar en una oració copulativa està relacionada en la
percepció de permanència o no de l’atribució que se li dona al subjecte. Tractada en
més profunditat en el capítul de la predicació verbal (epígraf 19.3), podem generalisar
dient que les construccions en el verp ser expressen una qualitat essencial o
permanent del subjecte:
Rafel és molt simpàtic (= qualitat pròpia del subjecte),
en canvi, les construccions en el verp estar expressen una qualitat transitòria, un estat
accidental o no permanent del subjecte:
Rafel està molt simpàtic (= qualitat transitòria).
Aixina, els adjectius que signifiquen una qualitat essencial utilisaran el verp ser,
mentres que els que indiquen una propietat transitòria utilisaran el verp estar:
241
La tendència general és utilisar el verp semblar quan se parla de la semblança entre persones i el
verp paréixer per a tots els atres usos.
-406-
La taula és redona.
La llandeta està buida.
v. Unes atres classes de verps:
- auxiliars (s’utilisen per a construccions verbals complexes com les perífrasis
verbals, els temps composts o la veu passiva): haver, ser, estar...
- modals (indiquen obligació, necessitat o possibilitat, i també poden expressar
diversos aspectes del punt de vista del parlant com l’intenció o el desig):
soldre, poder, deure, voler, haver de...
18.2. MORFOLOGIA
El verp consta de dos parts: el lexema o radical, que conté el significat, i el morfema
o grup de morfemes que nos indicaran la persona que realisa o rep l’acció, el moment
en que es realisa, la percepció que té el parlant sobre eixa acció, etc. Estos morfemes
són els de persona, número, temps, modo, aspecte i veu.
Per a poder obtindre el radical del verp, al qual com a norma general se li afegiran els
morfemes corresponents, s’ha de llevar a l’infinitiu la seua terminació pròpia (-ar, er, -re, -ir, i -r en el cas d’infinitius monosilàbics). La vocal de cada grup (a en el
primer, e en el segon i i en el tercer) actua com a enllaç entre la raïl o radical i la
desinència o acabament, que és la part que canvia segons la persona, número, temps,
modo, etc. Eixa vocal rep el nom de vocal temàtica (eix.: imprim-i-ré) i nos ajuda a
reconéixer a quin dels tres grups o conjugacions pertany el verp. Sol aparéixer a lo
llarc de la flexió verbal, encara que no sempre està present. Els verps monosilàbics
(dir, dur, fer, ser, etc.) no tenen vocal temàtica, com tampoc no en tenen aquells atres
del segon grup que acaben en -re.
Segons la terminació de l’infinitiu podem establir tres grans grups de verps: els verps
que acaben en -ar (eixemples: menejar, aplegar, desijar, etc.), els verps que acaben
en -er, -re i -r (eixemples: nàixer, còure, dur, etc.) i els verps que acaben en -ir
(eixemples: acodir, engolir, eixir, etc.). Estos grans grups verbals se denominen
conjugacions i es caracterisen per flexionar-se seguint un mateix model.
Els morfemes verbals nomenats indiquen:
a) La persona: per mig de la concordança les formes verbals conjugades senyalen la
persona del subjecte que realisa o patix l’acció del verp. Pot ser primera (yo,
nosatres / nosatros), segona (tu, vosatres / vosatros) o tercera (ell, ella, vosté,
això, ells, elles, vostés).
-407-
b) El número: fa referència a la quantitat de participants del subjecte en el procés
verbal, quantitat que s’establix per mig d’una oposició dual, o singular (u) o plural
(més d’u).
S’ha de dir que estos morfemes de número i persona no sempre estan marcats,
explícits, en totes les formes verbals; de fet en els verps purs les formes yo i ell no
estan marcades o tenen morfema Ø: yo tem, ell tem.
c) El temps: ubica l’acció verbal en el present, el passat o el futur, per relació al
moment de la parla.
d) El modo: indica l’actitut del parlant sobre lo que es diu. Pot ser indicatiu (modo
no marcat, enunciació objectiva d’una informació, exposició de l’acció), subjuntiu
(està centrat en el parlant i és, per eixemple, el modo del dubte, la provabilitat, el
desig, l’esperança i el temor) o imperatiu (centrat en l’oyent, s’utilisa per a
expressar el manament, la petició, l’orde, la sugerència o el consell). Est últim
modo no té primera persona del singular.
e) L’aspecte: indica el transcórrer intern de l’acció, independentment del moment de
parla. Per eixemple, una acció pot considerar-se en el seu escomençament (De
repent, mamprengué a ploure), en un moment del seu desenroll (Mentres
menjava, escoltava la ràdio) o al poc de finalisar (Quan acabà de parlar, se feu un
incómodo silenci). L’aspecte es manifesta en les perífrasis, pero també en els
temps verbals, els quals o be enfoquen l’acció verbal com a acabada i considerada
globalment (aspecte perfectiu) o be la miren en el seu transcurs o com un fet
repetit (aspecte imperfectiu). Tenen aspecte perfectiu242 el pretèrit perfecte simple,
el pretèrit perfecte perifràstic i els temps composts formats en el verp haver
(passat pròxim, pretèrit plusquamperfecte, pretèrit perfecte compost, pretèrit
perifràstic compost, futur perfecte, futur hipotètic compost, pretèrit perfecte de
subjuntiu i pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu); en canvi, tenen aspecte
imperfectiu el present, el pretèrit imperfecte, el futur imperfecte, el futur hipotètic,
el present de subjuntiu i el pretèrit imperfecte de subjuntiu.243
f) La veu senyala gramaticalment la relació entre el verp, el subjecte i l’objecte; pot
ser activa (el subjecte impon la concordança al verp) o passiva (l’objecte directe
de la veu activa passa a ser l’element comunicatiu principal i es convertix en el
subjecte, imponent al verp la concordança, mentres que el subjecte de l’activa pert
rellevància i es transforma en el complement agent de l’acció verbal). La veu
242
243
La nomenclatura dels diferents temps verbals pot consultar-se en l’epígraf 18.3.
Convé matisar, no obstant, que la naturalea perfectiva del pretèrit perfecte simple i del pretèrit
perfecte perifràstic és diferent de la dels temps composts per mig de haver. En els temps composts
l’aspecte perfectiu marca el caràcter complet o finalisat de l’acció verbal per relació a un determinat
llímit temporal, mentres que en el pretèrit perfecte simple i el perifràstic té valor interruptiu i
remarca el caràcter tancat de l’acció verbal, que no admet continuïtat (vore la descripció
corresponent a cada temps en l’epígraf 18.3).
-408-
passiva es construïx en el verp ser i el participi del verp que es vol conjugar, el
qual concordarà en gènero i en número en el subjecte.
En la veu passiva el verp ser funciona, per tant, com a auxiliar i és el portador de
l’informació gramatical i temporal per mig dels morfemes de modo, temps, número i
persona. El complement agent pot estar introduït per la preposició per i
ocasionalment per la preposició de. En l’oració activa:
El president explica els objectius als treballadors
el subjecte agent és el president i l’objecte directe els objectius. Per contra, en la seua
corresponent en veu passiva:
Els objectius són explicats als treballadors pel president
el subjecte pacient és els objectius i el complement agent és el president. Notem que
el verp se conjuga també en veu passiva: són explicats (participi concordat en el
subjecte pacient).
A voltes el complement agent de l’oració passiva pot ser omés:
Els objectius són explicats als treballadors.
El valencià pot expressar també la veu passiva per mig de construccions reflexives.
En este cas el verp se pronominalisa, se flexiona en la forma activa i s’omet el
complement agent. És la denominada passiva pronominal:
S’expliquen els objectius als treballadors.
En valencià la veu passiva, més formal que l’activa, és més usada en mijos escrits i
en lliteratura que en el llenguage parlat, a on sol utilisar-se preferentment la veu
activa o la passiva pronominal.
18.2.1. Característiques generals de les conjugacions
18.2.1.1. Verps acabats en -ar
Els verps de la primera conjugació són tots regulars a excepció dels verps anar, estar
i l’arcaic i defectiu dar. Com a model general dels verps regulars d’este grup prenem
el verp donar.
18.2.1.2. Verps acabats en –er, -re, -r
Els verps regulars del segon grup seguixen els models de combatre quan acaben en re, i de témer quan acaben en –er . Estos dos models de verps se consideren purs. La
característica que definix ad estos verps i per la qual se’ls identifica és que la raïl del
-409-
verp coincidix en la primera persona del singular del present d’indicatiu: yo tem, yo
combat.
Trobem també en el segon grup de verps els velarisats, és dir, aquells que afigen una
-c en la primera persona del present d’indicatiu, com ara concloure, meréixer: yo
concloc, yo mereixc. La velarisació de la primera persona del present d’indicatiu
afecta posteriorment a la conjugació, de manera que reapareixerà una consonant velar
en el pretèrit perfecte d’indicatiu i en el present i imperfecte de subjuntiu: yo
concloguí, yo concloga, yo concloguera; yo mereixquí, yo mereixca, yo mereixquera.
Com se pot comprovar en est últim eixemple, la consonant velar (-c-) pot mantindre’s
o canviar-se per la seua corresponent sonora (-g) segons el context fonètic. Si el
radical del present d’indicatiu acaba en un sò sonor, el subjuntiu i el perfecte
d’indicatiu canviaran la consonant velar sorda per la consonant velar sonora.
Si, pel contrari, el radical acaba en un sò sort, se sol mantindre la velar sorda en la
conjugació. Els verps el radical del qual acaba en –x (-àixer, -éixer) tenen una
consonant velar sorda (-c- / -qu-), llevat dels verps conéixer, paréixer, amanéixer i
derivats:
defendre, radical: defen- > yo defenc, yo defenguera.
nàixer, radical: naix- > yo naixc, yo naixca.
Existixen alguns verps que presenten dos formes, una velarisada i una atra no
velarisada, puix la velarisació és un fenomen que encara està en procés d’evolució en
la llengua viva. És el cas, per eixemple, del verp vendre, que en l’imperfecte de
subjuntiu i el perfecte d’indicatiu té vives les dos variants.
En estos casos el criteri general a seguir és utilisar les formes velarisades quan estes
han fet desaparéixer a les no velarisades i, en els casos en que coexistixen les dos
formes, utilisar-les indistintament en els registres formals i lliteraris.
VERP VENDRE
Formes velarisades
Perfecte
Imperfecte de
d’indicatiu
subjuntiu
venguí
venguera
vengueres
vengueres
vengué
venguera
venguérem
venguérem
venguéreu
venguéreu
vengueren
vengueren
Formes no velarisades
Perfecte
Imperfecte de
d’indicatiu
subjuntiu
vení
venera
veneres
veneres
vené
venera
venérem
venérem
venéreu
venéreu
veneren
veneren
-410-
Tant en els verps purs com en els velarisats podem observar dos subgrups segons
cóm formen el futur i el futur hipotètic. Si afigen la terminació de futur a l’infinitiu se
consideren regulars: és el cas de véncer, témer, córrer, conéixer... En cas de que el
verp perga la -e- de l’infinitiu parlarem de verps irregulars com cabre, rompre, batre,
perdre, valdre, dispondre, etc.
Presentem a continuació una classificació no exhaustiva d’alguns verps. S’ha de dir,
no obstant, que molts dels verps ací classificats tenen formes irregulars, especialment
en el present d’indicatiu.
VERPS VELARISATS (concloure →yo concloc, yo concloga)
absoldre
desprendre
incloure
previndre
atendre
difondre
jaure
promoure
atényer
dir
meréixer
propondre
beure
discórrer
moldre
raure
caldre
doldre
moure
recaure
caure
dur
nàixer
recórrer
cendre
encendre
ocórrer
repondre
compondre
entendre
ofendre
resoldre
concloure
equivaldre
oldre
riure
concórrer
escórrer
oure
ser
conéixer
escriure
paréixer
soldre
confondre
estrényer
perdre
tindre
constrényer
excloure
permanéixer
traure
córrer
expondre
pertànyer
valdre
còure
fendre
plànyer
vindre
créixer
fényer
poder
viure
creure
fer
pondre
voler
defendre
fondre
pospondre
desconéixer
haver
prendre
-411-
VERPS PURS (témer > yo tem, yo tema)
abatre
concebre
ometre
retre
acometre
convéncer
percebre
saber
admetre
corrompre
permetre
sometre
apercebre
debatre
prémer
témer
arremetre
destòrcer
prorrompre
tòrcer
batre
emetre
rebatre
trametre
cabre
esprémer
rebre
véncer
combatre
interrompre
remetre
comprometre
metre
retòrcer
18.2.1.3. Els verps acabats en -ir
La tercera conjugació presenta dos grans grups: els verps purs, que són aquells que es
flexionen unint directament el radical en les desinències corresponents; i els verps
incoatius, que són aquells que entre el radical i la desinència afigen un increment
incoatiu format per l’infix –x– / –xc–.
Est increment únicament es produïx en els presents d’indicatiu i subjuntiu, en les tres
persones del singular i en la tercera del plural. Al mateix temps, els verps purs de la
tercera conjugació es subdividixen en velarisats i no velarisats seguint els mateixos
criteris que els verps del segon grup.
No obstant, la velarisació no afecta per igual a tots els verps. En el verp morir, la
velarisació afecta igualment a la 1era persona del present d’indicatiu yo muic i al
present de subjuntiu yo muiga..., pero en l’imperatiu i en el perfecte de subjuntiu
coexistixen també les formes no velarisades en les velarisades, que encara no han fet
desaparéixer a les primeres (vore 18.8.12. VERP MORIR). Les primeres formes
seran correctes per a un registre formal o lliterari, les segones se poden acceptar a
nivell coloquial o familiar. En el verp dormir ocorre un fenomen anàlec: yo dorc,
dorga... han substituït les formes antigues yo dorm, dorma, pero encara coexistixen
dormí / dorguí i dormira / dorguera.
S’ha de tindre en conte que en valencià actual la majoria dels verps velarisats, en
construir el present de subjuntiu, convertixen la c en una g: diem lligga i no *llija,
fuiggues i no *fuges, dorga i no *dorma. Per últim, havem de recordar que el
valencià estàndart com a norma general no contempla la doble flexió dels verps
d’este grup. Els que són purs no admeten una variant incoativa.
-412-
Com a orientació, ací tenim una classificació no exhaustiva d’alguns verps d’este
tercer grup:
VERPS INCOATIUS (acodir →yo acodixc, yo acodixca)
ablanir
aplaudir
eixercir
prescindir
abolir
argüir
enfollir
presidir
abrasir
arredonir
enforfoguir
produir
absorbir
assaborir
engroguir
protegir
aclarir
assistir
ennegrir
proveir
acodir
assumir
fruir
repetir
acovardir
atordir
impartir
residir
adherir
atrevir-se
impedir
reunir
adquirir
atribuir
incidir
rugir
aduir
avergonyir
incomplir
seduir
advertir
avorrir
lluir
seguir
agrair
complir
obedir
servir
agredir
conduir
oferir
traduir
apetir
distinguir
precedir
unir
-413-
VERPS PURS (fregir →yo frigc, yo frigga)
NO
VELARISATS
VELARISATS
ajopir
acollir
destenyir
morir
assentir
adormir
dormir
obrir
consentir
afegir
eixir
omplir
escopir
afligir
encollir
regir
mentir
bollir
engolir
renyir
pudir
brunyir
fregir
rostir
rostir244
cloixir
fugir
sobreeixir
sentir
collir
grunyir
teixir
vestir
corregir
junyir
tenyir
cosir
llegir
tossir
defugir
monyir
18.3. ELS TEMPS VERBALS
El temps del verp nos indica en quin moment s’està realisant l’acció de l’oració. Per a
expressar els diversos temps verbals en valencià s’afigen unes terminacions a la raïl
del verp, que aportaran eixa significació temporal. Aixina, cada temps verbal tindrà
unes terminacions a banda de les pròpies de persona i número:
canten
cant-en
cantaven
cant-a-v-en
En estos dos casos cant- és el radical, el qual aporta la significació lèxica, i –en o –
aven nos donen l’informació gramatical, sent –en la desinència de tercera persona del
244
Rostir és l’únic verp per al qual s’accepta normativament tant la flexió no velarisada (yo rust, yo
rusta...) com velarisada (yo rusc, yo rusca...). En el cas de sentir i derivats, la flexió velarisada
s’accepta junt a la no velarisada en la primera persona del present d’indicatiu (yo senc / yo sent),
pero en el present de subjuntiu, en un us estàndart, només s’accepta la no velarisada: (yo senta, tu
sentes...).
-414-
plural, -a la vocal temàtica que nos indica que este verp pertany al primer grup i –vla terminació que nos indica el temps verbal, en este cas imperfecte d’indicatiu.
Cada conjugació i temps verbal tindrà unes terminacions diferents, açò és lo que
conforma la flexió del verp. En valencià trobem temps verbals simples i temps
verbals composts. Els temps verbals simples són aquells que es formen a partir de la
raïl del verp. Els temps composts se construïxen en els temps simples del verp haver i
el participi del verp que s’està conjugant.
En general, la forma del participi és el masculí singular. No obstant, si la forma
verbal va precedida dels pronoms personals d’objecte directe lo, la, los, les el
participi concordarà en gènero i número en este pronom:
He vist la película. L’he vista este matí.
Han comprat els llibres. Els han comprats en la Fira del Llibre.
Els temps verbals, eixemplificats en la taula inferior per mig del verp cantar, són els
següents:
Modo Indicatiu
Modo Subjuntiu
Modo
Imperatiu
Temps
simples
Temps composts
Temps
simples
Temps composts
Temps simples
present:
(ell) canta
passat pròxim:
(ell) ha cantat
present:
(que ell) cante
pretèrit perfecte:
(que ell) haja cantat
present:
canta tu
pretèrit
imperfecte:
(ell) cantava
pretèrit
plusquamperfecte:
(ell) havia cantat
pretèrit
imperfecte:
(que ell)
cantara
pretèrit
plusquamperfecte:
(que ell) haguera
cantat
pretèrit
perfecte
simple:
(ell) cantà
pretèrit perfecte
compost:
(ell) hagué cantat
pretèrit
perfecte
perifràstic:
(ell) va cantar
pretèrit perfecte
perifràstic compost:
(ell) va haver cantat
futur
imperfecte:
(ell) cantarà
futur perfecte:
(ell) haurà cantat
futur hipotètic
o condicional:
(ell) cantaria
futur hipotètic
compost o
condicional
compost:
(ell) hauria cantat
-415-
18.3.1. Conjugació del verp HAVER
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
he
he hagut
has
has hagut
ha
ha hagut
havem / hem
havem / hem hagut
haveu / heu
haveu / heu hagut
han
han hagut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
havia
havia hagut
havies
havies hagut
havia
havia hagut
havíem
havíem hagut
havíeu
havíeu hagut
havien
havien hagut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMPOST
haguí
haguí hagut
hagueres
hagueres hagut
hagué
hagué hagut
haguérem
haguérem hagut
haguéreu
haguéreu hagut
hagueren
hagueren hagut
FUTUR
IMPERFECTE
hauré
hauràs
haurà
haurem
haureu
hauran
FUTUR
HIPOTÈTIC
hauria
hauries
hauria
hauríem
hauríeu
haurien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig haver
vares haver
va haver
vàrem haver
vàreu haver
varen haver
FUTUR
PERFECTE
hauré hagut
hauràs hagut
haurà hagut
haurem hagut
haureu hagut
hauran hagut
FUT. HIP.
COMPOST
hauria hagut
hauries hagut
hauria hagut
hauríem hagut
hauríeu hagut
haurien hagut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver hagut
vares haver hagut
va haver hagut
vàrem haver hagut
vàreu haver hagut
varen haver hagut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
haja
haja hagut
hages
hages hagut
haja
haja hagut
hajam
hajam hagut
hajau
hajau hagut
hagen
hagen hagut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
haguera
haguera hagut
hagueres
hagueres hagut
haguera
haguera hagut
haguérem
haguérem hagut
haguéreu
haguéreu hagut
hagueren
hagueren hagut
Modo Imperatiu
PRESENT
hages
haja
hajam
hajau
hagen
Infinitiu
Simple
haver
Compost
haver hagut
Gerundi
Simple
havent
Compost
havent hagut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
hagut
haguts
Singular femení
haguda
Plural femení
hagudes
-416-
En el present d’indicatiu existixen també les formes dialectals haig i hai, que no són
pròpies d’un nivell estàndart de la llengua.
A nivell oral és general l’obertura de la e (fins convertir-se en una a) en la 1era
persona del singular he, la 1era del plural hem i la 2ona del plural heu, pronunciades
[a], [am], [au], respectivament. Esta pronunciació no té reflex en la llengua escrita, la
qual manté el vocalisme clàssic que donà lloc, per eixemple, al temps futur (cantar he
> cantaré, cantar hem > cantarem, cantar heu > cantareu, etc.).
Les formes de la 1era i 2ona persona del plural havem i haveu són etimològiques ,
clàssiques i vives en valencià actual, igual de recomanables que les formes hem i heu,
també clàssiques.
En el gerundi, la variant velarisada haguent no és pròpia del valencià estàndart.
No són normatives tampoc les formes hàgem, hàgeu ni les coloquials haigga /
haigca, haiggues / haigques, haigga / haigca, haiggam / haigcam, haiggau / haigcau,
haigguen / haigquen.
La tercera persona del singular, acompanyada pel pronom hi (hi ha, hi haguera, hi
havia...) és una construcció impersonal de gran vitalitat:
Hi havia moltíssimes moques en la plaja.
Hi ha un chic que pregunta per tu.
La variant en plural en construccions com hi han, hi hagueren, hi havien... és també
acceptada en un model de llengua estàndart:
Hi han tres parotets en la font.
Quan anàrem a per les entrades hi hagueren punyades per elles.
18.3.2. Valors dels temps verbals
Els temps verbals poden assumir diversos valors determinats, be pel context
llingüístic, be pel mateix context situacional. Podem classificar els temps verbals en
absoluts, si situen l’acció en el temps (present, passat o futur) per relació al moment
de l’enunciació; o en relatius, si necessiten del context o d’un atre verp per a situar els
fets, ya que se medixen respecte a un moment diferent del de la parla.
Són temps absoluts el present, el pretèrit perfecte simple, el perfecte perifràstic i el
futur imperfecte. Són, per tant, temps relatius l’imperfecte, el passat pròxim, el
plusquamperfecte, el pretèrit perfecte compost, el pretèrit perfecte perifràstic
compost, el futur hipotètic, el futur perfecte i el futur hipotètic compost.
-417-
Els temps de subjuntiu necessiten en la majoria dels casos d’un context per a
determinar el seu espai temporal, puix indiquen principalment el modo i la seua
temporalitat és més imprecisa.
18.3.2.1. Els temps d’indicatiu
i. Present
a) El present indica que l’acció del verp ocorre en el moment actual de la parla:
Eixim del cine (en este moment).
b) No obstant, pot indicar també que l’acció del verp és una acció habitual que es
realisa en freqüència:
Fem deport tots els dumenges (hui no té per qué ser dumenge).
c) El present pot ser també un present històric, en el qual l’acció es realisà en un
moment passat, pero per la seua importància se conta com a present:
En 1915 la Diputació de Valéncia funda la Real Acadèmia de Cultura
Valenciana.
d) Un valor similar és el del present narratiu, a on l’acció sol ser simultànea o molt
pròxima a una atra contada en passat:
Entrà per la porta i va i li diu al del banc que no té diners per a pagar el deute.
e) En valor de passat propenc el present expressa fets acabats fa poc de temps, en
un us paregut al del passat pròxim:
¿Cóm dius? = ¿Cóm has dit?
¡El davanter de l’Hèrcules cau a terra i l’àrbit chiula penal!
f) El present pot tindre també significat futur, indicant que el fet verbal se produirà
en un moment posterior al moment de parla, sobretot quan se tracta d’una acció
prevista o d’un pla o proyecte:
Despusdemà dinem en tos pares.
g) Un atre valor del present d’indicatiu és l’intemporal:
Sorolla és un gran pintor valencià.
Quatre per dos són huit.
El valencià és un llengua romànica.
-418-
h) Per últim, pot tindre un valor similar a l’imperatiu i expressar una orde:
Parles en el periodiste i et disculpes.
ii. Pretèrit imperfecte
Pel seu caràcter imperfectiu este temps enfoca l’acció en el seu transcórrer i no en la
seua fi. Per este motiu deixa en suspens l’acabament de l’acció i, en funció del
context, por referir-se tant a accions acabades (Ahir no podia dormir, pero finalment
vaig conseguir agarrar la sòn) com inacabades (Ahir no podia dormir i he passat
tota la nit en vela).
En llínees generals el pretèrit imperfecte senyala un desenroll temporal d’una acció
situada en el passat que pot aplegar o no al moment de parla. Este valor general se
concreta en una gran varietat de matisos i usos:
a) habitual, indicant accions passades repetides:
Els dumenges sempre anava al cine.
b) imperfecte descriptiu, per mig del qual detalla els elements d’una situació del
passat:
La casa era blanca, estava a la vora de la mar. Pareixia ancorada en el sigle
XIX.
c) quan la descripció se referix a fets o accions passades, pren valor emmarcador o
situacional, puix establix el context dins dels qual tenen lloc les accions
principals, narrades en pretèrit perfecte simple:
Era primavera d’estiu i els teuladins cantaven alegrement. De colp i repent se
sentí un soroll terrorífic i la vanguarda de l’eixèrcit va irrompre en la seua set
de sanc i mort.
d) simultaneïtat passada: pot senyalar una acció en desenroll en el transcurs de la
qual té lloc un atre fet no duratiu (Mentres se duchava, sonà el teléfon; Quan
apleguí, Sofia estava mirant la tele), pero també una acció que transcorre en
paralel a una atra, igualment considerada en la seua progressió interna (Quan yo
aplegava, Maria que eixia; Mentres yo cuinava, ell llevava la pols).
e) si el verp conjugat en imperfecte té aspecte lèxic perfectiu (vore 18.1.i) indica una
acció en el passat la culminació de la qual és imminent, pero queda en suspens i
depén del context. Llavors pren valor de conat o intent:
Ya tancava la porta quan el gat vingué del jardí i mamprengué a maular per a
entrar, aixina que vaig obrir i el deixí passar: l’acció de tancar no es culmina.
-419-
Ya tancava la porta quan el gat mamprengué a maular per a entrar, pero no li
vaig fer cas i ixquí al carrer: l’acció de tancar sí es culmina.
f) prospectiu: senyala un pla o un fet previst de realisació futura que troba algun
obstàcul i pot vore’s frustrat (Demà tenia partit de fútbol, pero en est orage no sé
si finalment jugarem).
g) temàtic o de cita: fa referència a un enunciat anterior de l’interlocutor. S’utilisa
per a actualisar una informació passada (¿Cóm te dien a tu?; ¿Quí volia
fideuada?: a soles me queda una ració) o solicitar confirmació (¿A tu et dien
Miquel, veritat?); també aprofita per a demanar explicacions per un compromís no
complit (¿No dies que tu m’ajudaries?) o per a minorar la responsabilitat de
l’emissor en una afirmació, atribuint-li-la prèviament a l’oyent (¿Tu vivies en
Gandia, no?) o llimitant la seguritat de la seua veracitat o eficàcia al passat (En
eixe carrer hi havia un banc, a vore si encara està i podem traure allí els diners).
h) cortesia: trasllada al passat una petició, una orde o una voluntat referida al present
per a suavisar aixina la seua formulació (Volia preguntar-te una cosa; Volia un
quilo de tomaques i un meló d’Alger, per favor; ¿Qué desijava vosté?).
i) imperfecte fantàstic o lúdic: s’utilisa per a expressar situacions imaginàries en
jocs o en la narració d’ensomis o de contes (Anem a jugar: yo era un vaquer i tu
un soldat que em perseguia; ¡Quin malensomi tinguí ahir!: volia tocar per teléfon
i no encertava mai a marcar el número; Això era un rei que tenia tres filles).
j) continuatiu: apareix al final d’una seqüència d’accions en pretèrit perfecte per a
marcar la successió ordenada dels fets, u darrere d’un atre, i vincular-los a la
situació posterior (Carregà les maletes, posà gasolina, revisà els neumàtics i a les
sèt del matí mamprenia el viage).
k) hipotètic: equival temporalment al condicional (o futur hipotètic), pero presenta
una major força expressiva (Digué que portava/portaria ell el garrofó per a la
paella; Encara que fores l’últim home de la terra, no em casava/casaria en tu).
iii. Pretèrit perfecte
Com el propi nom indica, el pretèrit perfecte és el temps verbal d’una acció passada i
totalment acabada en relació en el moment de la parla:
Tornaren de vesprada.
Ahir arreglí el coche.
Empero, si es combina en fòrmules duratives, com ara les encapçalades per “durant”
o “a lo llarc de”, no presupon la consecució de l’acció: Ahir arreglí el coche durant
tres hores.
-420-
El valor perfectiu d’este temps verbal presenta un matís no continuatiu que el
diferencia del passat pròxim (he cantat). Lo que caracterisa al pretèrit perfecte és la
realisació d’una acció verbal en un espai temporal delimitat que no pot arribar mai al
moment de l’enunciació, mentres que el passat pròxim senyala una acció acabada en
un espai que continua fins al temps de la parla. L’us d’un temps verbal o un atre
respon a una qüestió d’enfocament i no al temps cronològic real. Si en el més de març
diem Enguany he anat al teatre dos voltes, les dos en giner l’acció se realisà
cronològicament ans que si diem Ahir aní al cine, pero en el primer cas utilisem el
passat pròxim perque enguany inclou el moment de parla, mentres que ahir és un
periodo llimitat que trenca en el present i per això gastem el pretèrit perfecte, que té
valor no continuatiu.
El pretèrit perfecte simple (unflí, feres, escriguérem...) mostra una conjugació
completa i pura sense recórrer a la perífrasis. El pretèrit perfecte perifràstic és un
temps verbal que es construïx en les formes del verp anar més l’infinitiu del verp que
s’està conjugant:
vaig
vares/vas
va
vàrem/vam
vàreu/vau
varen/van
Les segones variants que apareixen en la segona persona del singular i en les tres del
plural (vas, vam, vau, van) constituïxen una flexió sintètica i sincopada que té manco
tradició; les formes més recomanables són les completes (vares, vàrem, vàreu,
varen).
El pretèrit perfecte perifràstic (vaig unflar, vares fer, vàrem escriure...) s’utilisa, en
algunes zones dialectals, en substitució del pretèrit perfecte simple (propi de la
llengua clàssica i hui predominant en el valencià central i en la vall del Vinalopó) o
convivint en ell, puix són temporalment equivalents:
Varen tornar de vesprada. = Tornaren de vesprada.
En les vacacions passades vàrem visitar Grècia. = En les vacacions passades
visitàrem Grècia.
La forma perifràstica és una forma molt més senzilla i idiomàticament més pobra, ya
que el verp que es conjuga apareix sempre en infinitiu. Per a conservar la riquea
llingüística del nostre idioma i en atenció a la tradició lliterària, se recomana
l’utilisació preferent del temps simple en la llengua estàndart; si be, òbviament, tant
-421-
el perfecte simple com el perifràstic són correctes i poden alternar-se en un mateix
escrit o elocució.245
El pretèrit perfecte (simple i perifràstic) pren diversos matisos o valors depenent de
factors com el significat i l’aspecte lèxic (epígraf 18.1.i) del verp en qüestió:
a) puntual: indica un acontenyiment passat considerat en un moment concret (Ahir
l’autobús aplegà a les huit i dèu; Despusahir m’alcí a les sèt).
b) combinat en expressions duratives de temps pren valor iteratiu (Anà al camp de
tir i disparà tota la vesprada) o global (Vaig llegir el diari durant una hora).
c) incoatiu: quan va acompanyat d’expressions temporals puntuals el pretèrit
perfecte dels verps duratius se referix al començament de l’acció en qüestió.
Aixina, Dinàrem a les dos equival a Començàrem a dinar a les dos i A les sis nos
banyàrem en la piscina senyala l’inici del bany.
d) en valor narratiu s’utilisa per a indicar les accions principals, emmarcades en mig
d’oracions descriptives en pretèrit imperfecte: Estava assentat tranquilament en el
bar fent-me una cervesa quan un individu s’acostà i me furtà la cartera.
e) de negació: el caràcter perfectiu d’este pretèrit li permet focalisar l’atenció no en
l’acció realisada, sino en el fet de que no continua, otorgant-li un significat negatiu
(Te creguí en atre temps: ara ya no confie en tu).
iv. Futur imperfecte
a) Este temps verbal ubica l’acció en un moment posterior al de l’enunciació:
Enguany estudiarem història moderna i contemporànea.
¡Demà tindràs díhuit anys ya!
b) En conseqüència, aprofita per a efectuar les diverses classes d’actes de parla que
es proyecten cap al futur, com ara les promeses (Demà ho acabaré), les amenaces
(Si vaig yo ahí, t’arreglaré el saquet; Fes-ho i voràs la que t’espera), les
advertències (¡Cauràs!), les instruccions i formulacions de regles (En cas
d’incendi el professor guiarà als alumnes cap a l’eixida d’emergència) i les
órdens (Ara mateixa mamprendràs a fer la faena; No mataràs).
Convé tindre en conte que quan l’acció futura és imminent s’utilisa habitualment
en la llengua actual la perífrasis anar a + infinitiu (Vaig a canviar-me les sabates;
245
Convé notar, no obstant, que en algunes ocasions la forma simple sona molt més natural que la
perifràstica, com ara en l’us del verp deure en valor de provabilitat: Degué de cansar-se molt (us
general); Va deure de cansar-se molt (estrany); o en l’us del pretèrit perfecte compost.
-422-
Anem a vore: ¿qué passa?), en conte del futur imperfecte, que resulta estrany en
estos casos: Me canviaré les sabates; *Vorem: ¿qué passa?
c) Pot prendre valor de sorpresa o contrarietat (¡Seràs egoiste!; ¡Tindrà valor!) o
tindre un us merament retòric, equivalent al present (Com comprendràs, no tinc
ganes de festa =com pots o deus comprendre, no tinc ganes de festa; Com sabràs,
ha tret plaça en Valéncia = com ya saps / com segurament saps, ha tret plaça en
Valéncia).
d) Precisament u dels seus usos principals és l’indicació de provabilitat en el
present, reforçada o no per un adverbi de dubte: No porte rellonge, pero seran
aproximadament les dèu; —¿A ón estarà ara Miquel? —Segurament encara
estarà en casa.
e) Un atre valor modal propi d’este temps és el concessiu, indicant una divergència
d’opinió respecte d’un enunciat anterior:
—Lluís és molt inteligent.
—Serà molt inteligent, pero no aprova ni un examen (= encara que digues que és
inteligent, no ho és, perque no aprova mai).
f) Com el pretèrit perfecte, el futur imperfecte dels verps duratius pren valor
incoatiu acompanyat d’expressions temporals puntuals (Soparem a les dèu = a les
dèu mamprendrem a sopar); com el pretèrit imperfecte, coneix també un valor de
cortesia: ¿Seràs tan amable de comprar-me el diari quan ixques?
g) Apareix en el membre principal de les oracions condicionals reals (vore 22.7.1.3):
Si lluïx el sol, eixiré a passejar.
v. Futur hipotètic o condicional
a) Indica una acció posterior a una atra expressada en passat. En molts dels seus usos
funciona, per tant, com a futur del passat:
No se n’encollirà → Me prometeren que no se n’encolliria.
b) La provabilitat o la sorpresa poden expressar-se per mig d’este temps verbal, en
usos paralels als del futur imperfecte:
Havem aplegat prou pronte: ara seran aproximadament les dèu de la nit
→Serien les dèu de la nit quan aplegàrem.
¡Serà possible, lo que hem d’aguantar! →¡Estaria bo que haguérem
d’aguantar això!
-423-
c) Pot referir-se prospectivament a la realisació d’una acció en un moment posterior
a l’acte de parla, com el futur imperfecte, pero afegint l’idea d’un problema per a
la consecució o la constatació de l’acció, el compliment de la qual se presenta com
a subjecte a un condicionament. D’esta forma, la culminació futura de l’acció es
veu com a hipotètica, d’a on pren el nom el temps verbal: Has d’esforçar-te per a
aprovar el curs: aixina (si aprovares), te donarien un premi.
De fet, el futur hipotètic se coneix també en el nom de condicional, puix apareix
en el periodo principal (l’apòdosis) de les condicionals eventuals (vore 22.7.1.3):
Si demà ploguera, me quedaria en casa. Igualment apareix en el membre principal
de les concessives de subjuntiu: Encara que fores l’últim home en la terra, no
festejaria en tu.
d) Pròxim ad este valor hipotètic està el denominat condicional de rumor o
d’informació no segura, habitual en el llenguage periodístic: Segons pareix,
Soldado ficharia pel Vilarreal per tres temporades.
e) Per mig del futur hipotètic de cortesia o atenuador se suavisa l’expressió d’un
consell, una petició, un rebuig, un desig o una opinió:
No hauries d’astralejar tant.
Voldria un pollastre i mig conill, per favor.
—¿Podria ajudar-me a pujar la bossa de la compra?
—M’encantaria, pero em fa mal l’esquena.
M’agradaria viajar a Roma.
Estaria be que anàrem d’excursió esta fi de semana.
f) Coneix també un valor modal concessiu, igual al del futur imperfecte, pero referit
al passat:
—Lluís era molt inteligent.
—Seria molt inteligent, pero no aprovava ni un examen (= encara que digues que
era inteligent, no ho era, perque no aprovava mai).
vi. Passat pròxim
a) Expressa una acció acabada dins d’un periodo temporal que continua fins al
moment de parla:
Este matí he escoltat les campanes d’inici de les festes.
Has estat molt queferosa estes últimes semanes.
-424-
b) Pot indicar també les conseqüències d’una acció passada que arriben fins al
present:
Han rectificat des de que els castigàreu.
c) Se proyecta cap al futur en les oracions condicionals, en les que pren valor
prospectiu: Si d’ací a dos dies no t’has curat, tornarem al mege.
vii. Pretèrit plusquamperfecte
a) És un temps que indica una acció ya acabada, anterior a una atra acció del passat:
Quan apleguí a la botiga, ya havien tancat.
Ya m’havia alçat quan has tocat a la porta.
Sempre que discutia no havia dormit prou la nit anterior i estava de mal
humor.
b) L’acció verbal passada que li aprofita de referència pot estar implícita: Des de la
festa no l’havia tornada a vore (fins que la viu ahir).
c) Admet també un us sorpresiu o recriminatori:
Pero, ¿no m’havies dit que l’entrada era debades?
viii. Pretèrit perfecte compost
a) Este temps indica una acció immediatament anterior a una atra acció passada i
rematada:
Una volta haguérem dinat, alçàrem taula.
b) Alternativament, pot usar-se el perfecte perifràstic compost, completament
equivalent:
Una volta vàrem haver dinat, alçàrem taula.
c) El pretèrit perfecte compost (com el seu equivalent, el perifràstic compost) és un
temps redundant, puix en ell la perfectivat ve marcada doblement pel seu caràcter
compost i pel fet de que l’auxiliar haver vaja en pretèrit perfecte (hagué menjat).
Per això el perfecte compost sol ser reemplaçat pel perfecte simple o pel
perifràstic, capaços d’indicar el mateix sentit d’anterioritat respecte d’una acció
passada acabada:
En quant hagué comprovat la pressió de les rodes, pujà al coche.
En quant va comprovar/comprovà la pressió de les rodes, pujà al coche.
-425-
d) El pretèrit perfecte compost va necessàriament introduït per expressions temporals
d’immediatea com tan pronte com, en quant, a penes...
ix. Futur perfecte
a) Este temps verbal indica una acció futura anterior a una atra també posterior al
moment de parla i que pot expressar-se en futur imperfecte o en un atre temps
verbal:
Quan aplegaràs a casa, yo ya hauré preparat el dinar.
b) Igualment, pot utilisar-se, com la forma simple, per a expressar la provabilitat, en
este cas, referida a una acció acabada. El seu us equival a la combinació del passat
pròxim en un adverbi de dubte:
—¿A ón està Joan?
—No ho sé: haurà eixit a fumar-se un cigarret = —No ho sé, segurament ha
eixit a fumar-se un cigarret.
c) Finalment, com el futur imperfecte, pot prendre valor concessiu en el diàlec:
—Encara que no troba treball, mon germà no té problemes econòmics perque
ha guanyat molts diners en la Bossa.
—Puix haurà guanyat molts diners, pero ara ha demanat una segona hipoteca
(=encara que haja guanyat molts diners en el passat, no tens raó quan dius que
ara no passa per dificultats financeres).
d) Apareix en les oracions temporals de relatiu referides al futur: Quan haurà acabat
la faena, descansarà.
x. Futur hipotètic compost
Correspon al temps verbal que apareix subrallat en el següent eixemple: Pensava que
quan aplegaríem ya hauríeu preparat el dinar. Senyala una acció anterior a un temps
futur (hauríeu preparat el dinar és anterior a aplegaríem), el qual és posterior, no
respecte a l’acte de parla, sino a un temps passat (aplegaríem és posterior respecte del
passat pensava). En resum podem dir que expressa una acció anterior a un
condicional (o futur hipotètic). De fet, s’ampra també en el membre principal de les
condicionals irreals: Si hagueres arribat abans, hauries vist al chiquet.
Coneix ademés els següents valors modals:
a) de cortesia, atenuant la força d’una afirmació: M’hauria agradat anar a Roma est
estiu.
-426-
b) concessiu, mostrant discrepància respecte a un enunciat previ:
—Encara que no trobava treball, mon germà no tenia problemes econòmics en
aquella época, perque havia guanyat molts diners en la Bossa.
—Puix hauria guanyat molts diners, pero va demanar un crèdit per aquell temps.
18.3.2.2. Els temps de subjuntiu
El subjuntiu és el modo de l’apreciació subjectiva del parlant en relació a l’acció: la
possibilitat, el dubte o l'improvabilitat, el desig i l’esperança, el consell o la
sugerència, l’emoció i els sentiments rigen oracions subordinades en subjuntiu.
Distinguim cinc classes principals de subjuntiu:
a) El subjuntiu dubitatiu expressa la falta de seguritat del parlant respecte al
compliment de l’oració subordinada.
- Porten indicatiu les construccions que indiquen certea, com ara és veritat que,
és segur que, és casi segur que, és exacte que, és evident que, és obvi que, està
clar que... No contrastant, si estes construccions van negades, deixen d’indicar
seguritat i porten subjuntiu:
És evident que la situació ha millorat en els últims anys.
Ya és segur que el Banc Central Europeu baixarà els tipos d’interés.
No està clar que el Banc Central Europeu baixe els tipos d’interés (du
subjuntiu perque es nega la seguritat).
- Van en subjuntiu les oracions regides per expressions que manifesten falta de
certea i que introduïxen un que completiu, com ara és possible que, és
impossible que, és provable que, és improvable que, pot ser que:
És provable que estiguen molests pel canvi.
És impossible que guanyem jugant aixina.
- És convenient parar atenció al fet de que els adverbis i locucions adverbials de
dubte o incertea (potser, possiblement, provablement...) no introduïxen
oracions subordinades per mig de que i rigen el modo indicatiu, encara que pot
escoltar-se el modo subjuntiu per a remarcar el dubte:
Potser és cert lo que estàs dient, pero yo no estic segura / Potser siga cert lo
que estàs dient, pero yo no estic segura (acceptable, si es vol emfatisar el
dubte).
Provablement estan buscant-nos / Provablement estiguen buscant-nos (per a
emfatisar el dubte).
-427-
Tal volta té raó / Tal volta tinga raó (remarcant el dubte).
b) El subjuntiu optatiu senyala intenció, desig, voluntat, necessitat o influència:
Voldria que estigueres en nosatros eixe dia.
Te recomane que vages al mercat a comprar.
Te demane per favor que et calles d’una volta.
No pot ser que estigues tot lo dia estomacat en el sofà.
És menester que vingau tots a l’hora.
És necessari que firmes hui el document.
c) El subjuntiu independent és una varietat del subjuntiu optatiu que apareix en
oracions no subordinades, és dir, sintàcticament independents:
¡Que ploga, per favor!
¡Ixcà fora millonari!
¡Que tingues sòrt!
d) El subjuntiu temàtic s’utilisa per a introduir una valoració, emotiva o intelectual,
d’un fet que es dona per supost i, per tant, com a compartit per l’oyent. Depén de
verps i expressions de sentiment (agradar, molestar, odiar, encantar, preocupar,
importar...) i de valoració (ser normal que, ser habitual que, ser llògic que, ser
estrany que, ser horrible que, ser bo que, ser roïn que, ser inadmissible que...):
Me molesta que no alces taula en acabant de dinar: ¡la pròxima volta,
ajuda’m!
Gràcies per les flors: m’encanta que sigues tan atent en mi.
És inadmissible que no vullgues fer la teua faena.
e) Denominarem subjuntiu negatiu o contrastiu al que acompanya als verps
declaratius (dir, afirmar...) i als verps de coneiximent, opinió o percepció (pensar,
creure, imaginar-se, vore, sentir...). Estos verps introduïxen habitualment oracions
completives en indicatiu, pero rigen subjuntiu si van precedits de negació:246
246
L’us del subjuntiu en verps declaratius s’ha nomenat polèmic perque respon a un enunciat
anterior de sentit contrari: No nos explicà que la mida fora necessària, com tu dius, sino que era
únicament aconsellable. No obstant, nos estimem més denominar-lo de manera general contrastiu
perque no diferix essencialment del subjuntiu dels verps de percepció. Efectivament, els verps de
percepció presenten un valor pròpiament polèmic quan contesten a un enunciat anterior (—Veig que
s’ha aprimat. —Chica, puix yo no veig que s’haja aprimat). Pero en els atres casos també està
present el rebuig d’un enunciat contrari, encara que siga implícit o virtual. Diem Yo no crec que
-428-
—Crec que arribarem tart.
—No crec que arribem tart.
Pense que és molt inteligent, pero ell no pensa que ho siga tant.
—Digueres que era fàcil i encara estem peleant.
—¡Qué va!, yo no diguí que fora fàcil.
- Els verps negar, dubtar i ignorar funcionen com a orientadors o inductors
negatius (20.4.4.2) i qüestionen pel seu propi significat la veracitat de l’oració
subordinada. En conseqüència tendixen a portar subjuntiu en les oracions
afirmatives i indicatiu en les negatives:
Dubte que siga de veres lo que ha dit.
No dubte que és de veres lo que ha dit.
—Arancha viu ara en Gandia, ¿anàreu a visitar-la quan estiguéreu allí?
—No, yo ignorava que vixquera en Gandia.
—Puix yo no ignorava que viu en Gandia, pero no tinc bona relació en ella.
No obstant, admeten també el subjuntiu negatiu en valor metallingüístic, és dir,
per a desmentir un enunciat anterior i rectificar-lo:
—Com ignoraves que vivia en Gandia, no pogueres visitar a Arancha, ¡en les
ganes que tenia de vore’t!
—No ignorava que vixquera en Gandia, sino que tenia ganes de vore’m.
- Uns atres inductors que provoquen l’aparició del subjuntiu contrastiu són les
preguntes retòriques d’orientació negativa (¿I quí t’ha dit a tu que yo no tinga
prou diners? = no t’ho pot haver dit ningú, perque no és veritat) o l’adverbi
rarament (Rarament pensa que puga enganyar-se).
- En ocasions els verps de llengua o de percepció rigen indicatiu encara que
vagen negats, pero llavors neguen únicament el verp principal i afirmen
l’oració subordinada: ¡Disculpa, no sabia que estaves ací en el despaig! (no
nega que l’interlocutor estiguera en el despaig, únicament nega que el parlant
ho sabera).
Albert estiga enfadat perque hi ha algun motiu per a pensar que podria estar-ho. Este valor de
rebuig o contrast, tant en estos casos com en els enunciats pròpiament polèmics, ve habilitat pel
valor de la negació (vore 20.4.4), que es definix precisament pel rebuig d’un enunciat anterior, real
o eventual. Per això proponem la denominació general de subjuntiu de negació o de contrast, que
engloba tant als verps declaratius com als de percepció i posa de relleu que l’us del subjuntiu en
estes oracions és una manifestació de la negació, la qual li otorga valor contrastiu.
-429-
- Quan el verp paréixer porta subjuntiu, pren valor implícit negatiu i expressa
l’irrealitat de l’oració subordinada:
Pareix que vullgues que nos enfadem (equival a Pareix com si vullgueres fernos enfadar, pero no pot ser aixina).
f) Alguns verps canvien el seu significat segons rigguen indicatiu o subjuntiu.
Aixina:
- Pensar passa a indicar intencionalitat quan rig subjuntiu:
Pense que s’enganya si fa això (opinió).
Pensava que feres el dinar este matí i que esta vesprada arreglares la casa
(intencionalitat).
- Dir pot actuar com a verp d’influència i llavors rig subjuntiu optatiu:
Diu que Joan estudia molt (funciona com a verp de llengua).
Li digué a Joan que estudiara molt (indica una orde).
- Quan porta indicatiu, témer ya no expressa pròpiament por, sino una simple
expectativa negativa:
Tem que ma filla suspenga el examen, pero crec que aprovarà (tinc por que
suspenga).
Tem que ma filla suspendrà l’examen (crec que suspendrà).
- Sentir introduïx una oració completiva en indicatiu quan senyala una percepció
física, mentres que equival a lamentar quan la subordina va en subjuntiu:
Sentí que els gossos lladraven.
Sent molt que hages tengut problemes.
g) El funcionament del subjuntiu en les oracions de relatiu i en les oracions
compostes s’explica en l’epígraf 17.5.5 i en el capítul 22, respectivament.
i. Present
Temporalment el present de subjuntiu situa l’acció en el present o en el futur, pero
mai se referix a una acció passada:
Dubte que sigues feliç (referit al present o al futur, pero no al passat).
La prohibició o l’orde negativa s’expressa en present de subjuntiu:
No tornes tart.
-430-
No mengeu en l’estora.
Les oracions completives introduïdes per un verp de temor utilisen el present de
subjuntiu:
Tinc por que en caiga una bona.
Les oracions de relatiu que es referixen a una acció posterior utilisen preferentment el
futur i no el subjuntiu:
Quan arribareu, parlarem del tema.
Te casaràs en qui voldràs.
ii. Pretèrit imperfecte
Pot indicar una acció situada tant en el present com en el passat o el futur:
No volia que ell vinguera, pero ací està finalment (referit al present).
No volia que ell vinguera i tinguí sòrt i no vingué ahir a la festa (referit al
passat).
M’agradaria que ta germana estiguera ací demà (referit al futur).
En les oracions de relatiu que indiquen una acció posterior en el passat és
recomanable l'us del condicional, en conte de l'imperfecte de subjuntiu:
Diguí que qui vindria a l’hora convenguda s’encarregaria d’obrir la parada
(recomanable). / Diguí que qui vinguera a l’hora convenguda s’encarregaria
d’obrir la parada (no recomanable).
iii. Pretèrit perfecte
Temporalment el pretèrit perfecte de subjuntiu situa l’acció en el passat o en el futur:
No crec que hages fet lo correcte (passat).
Compraré la casa quan haja aforrat lo suficient (futur).
iv. Pretèrit plusquamperfecte
El pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu pot referir-se tant a un temps anterior al
temps de la parla com posterior:
Hauria anat ahir si m’ho hagueres dit (passat).
-431-
M’agradaria que demà hagueres acabat de pintar l’habitació (futur).
18.3.2.3. L’imperatiu
L’imperatiu és el modo utilisat per a expressar órdens, manaments, sugerències i
peticions i per açò mateix carix de la primera persona del singular. Les formes de
tercera persona són les referides a vosté/vostés.
¡Vine en la yaya!
Òbriga la boca i diga “ah”.
Anem un poc més de presseta o no aplegarem a temps.
Escolteu-me un moment.
Guarden coa, per favor.
¡Au, anem-nos-en!
En cas de voler-se referir a una persona no present en l’acte de parla l’apelació es farà
en la construcció que + subjuntiu:
Que vaja l’alumne al despaig del director.
Que dinen els chiquets abans.
La prohibició o l’orde negativa s’expressa per mig del subjuntiu:
No pintes en la paret.
18.4. LES FORMES NO PERSONALS DEL VERP
Constituïxen les formes no personals del verp l’infinitiu, el gerundi i el participi.
Estes formes se consideren no personals perque no presenten ningun morfema de
persona, modo o temps i per tant no poden flexionar-se. No obstant, com havem vist
adés en els temps verbals composts, el participi sí pot presentar morfemes de número
i de gènero precedits d’un objecte directe en forma de pronom personal definit o en la
veu passiva.
Les formes no personals dels verps se coneixen també com a verboides, que és el
nom que rebien en l’anterior gramàtica normativa,247 atenent a fets com que en certes
247
Vore A. Fontelles, L. García i J. Lanuza, Gramatica de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat
Penat, 1997 (2ona edició).
-432-
construccions sí admeten un subjecte propi i, per tant, no són totalment apersonals:
En entrar yo, ell s’assentà.
18.4.1. Infinitiu
Segons Fullana248 l’infinitiu “expressa l’estat o l’acció del verp d’una manera general,
sense senyalar número ni persona”. L’apreciació és molt encertada, ya que lo que
caracterisa a l’infinitiu és precisament el caràcter neutre (“general”, com diu Fullana)
que manifesta en quant al temps, l’aspecte i el modo.
Aspectualment l’infinitiu compost té valor perfectiu, pero el simple pot tindre valor
tant imperfectiu (El vaig vore a l’entrar = quan entrava) com perfectiu (En entrar ell,
la chiqueta mamprengué a riure = una volta va entrar). Temporalment és indiferent i
pot referir-se al passat (Volia passar al cine sense entrada, pero no el deixaren), al
present (M’agrada menjar ací com estem fent ara) o al futur (Demà necessitaré
comprar algunes coses). Finalment, des d’un punt de vista modal,249 en certes
construccions pot alternar en l’imperatiu (¡A menjar! / ¡Menja!), en l’indicatiu (Pensa
haver-ho fet be / Pensa que ho ha fet be) i en el subjuntiu (Pot ser que ploga / Pot
ploure).
L’infinitiu s’utilisa per a enunciar els verps. Aixina, hem parlat dels verps donar,
témer, concloure, fregir, haver, ser… La vocal de les terminacions de l’infinitiu,
nomenada vocal temàtica, classifica els verps en tres grans grups:
- els verps acabats en –ar (primer grup): donar, parlar, estar, anar...
- els verps acabats en –er, –re, –r (segon grup): témer, concloure, beure, dir, fer,
dur...
- els verps acabats en –ir (tercer grup): acodir, fregir, sentir, partir...
Com havem pogut observar en els models verbals dels diferents grups, l’infinitiu pot
ser simple (donar, témer...) i pot ser compost, formant-se en est últim cas en
l’infinitiu del verp haver i el participi del verp que s’està conjugant: haver donat,
haver temut...
L’infinitiu té caràcter de substantiu verbal i com a tal podrà funcionar com a subjecte,
atribut, complement del nom o de l’adjectiu, objecte directe, complement
circumstancial…:
Dir-ho no fa mal a ningú (subjecte).
248
Gramàtica elemental de la llengua valenciana, pàg. 95. Centre de Cultura Valenciana, Valéncia
C., 1915.
249
Á. López García, Gramática del español, 3, epígraf 28.3.3.1.
-433-
Voler és poder (atribut).
He perdut la maquineta de fer punta (complement del nom).
Els clients volien comprar (objecte directe).
Ho parlarem en tornar (complement circumstancial).
Com a substantiu trobem molts casos de plena lexicalisació de l’infinitiu, els quals
permeten la flexió de número:
Sempre nos dona els dinars en les seues gracietes.
Els sers humans són com alguns animals.
Davant d’infinitius s’usa sempre l’artícul si estan prèviament lexicalisats com a
substantius:
Els cantars més valencians són les albades i el cant d’estil.
El malestar de la gent era comprensible.
He detectat un gran malestar en el poble.
Me preocupa molt qué nos depararà el pervindre.
Encara que no estiga lexicalisat, utilisat en funció nominal ha de portar artícul quan
va complementat per un sintagma preposicional (El resplandir dels rajos del sol
l’animava) i quan va modificat per un adjectiu (El seu trist gemecar el molestava). En
funció nominal pot anar precedit igualment de demostratiu o de possessiu (Només
sentir el seu alenar al seu costat el fea feliç). No contrastant, convé senyalar que en
funció verbal també pot portar artícul, segons s’observa en El queixar-te
contínuament no t’ajudarà, eixemple en el que el caràcter verbal de l’infinitiu queda
de manifest perque va modificat per l’adverbi contínuament. Açò no és estrany, ya
que l’infinitiu participa tant de la naturalea verbal com de la nominal i en ocasions,
segons mostra l’eixemple anterior, barreja abdós condicions per igual.
A nivell normatiu, ha d’advertir-se que en alguns verps s’ha donat una evolució o tria
històrica en les formes de l’infinitiu, partint en molts casos des d’una coexistència
inicial entre dos variants en l’época dels clàssics. És el cas, per eixemple, de:
ser
(antic ésser)
tindre
(antic i dialectal tenir)
vindre
(antic i dialectal venir)
valdre
(antic valer)
vore
(antic veure)
unflar
(antic i dialectal inflar)
-434-
cabre
(antic caber)
defendre
(antic i dialectal defensar)
ofendre
(antic i dialectal ofensar)
paréixer
(antic parer, usat hui només com a substantiu)
soldre
(antic soler)
pondre
(antic ponre)
moldre
(antic molre)
Per ser les formes actuals valencianes, s’ha d’utilisar la primera forma (ser, tindre,
vindre...) considerant-se la segona (ésser, tenir, venir...) arcaica i en algun cas hui
dialectal en la llengua valenciana.
Entre les funcions de l’infinitiu trobem també la de formar part de numeroses
perífrasis verbals: anar a + infinitiu, posar-se a + infinitiu, arribar a + infinitiu,
haver de + infinitiu, no caldre + infinitiu, etc.
Vaig a comprar, ara torne.
Nos posàrem a parlar i no nos gitàrem fins a les tres.
El chiquet arribarà a ser algú important.
Has d’estudiar un poquet més.
No cal comprar arròs per al dinar.
Per a indicar una obligació general s’ha d’utilisar l’imperatiu de segona persona del
singular o el plural, segons el context, i no l’infinitiu:250
No fumen
en lloc de
No fumar.
Alceu la mà per a parlar
en lloc de
Alçar la mà per a parlar.
Toque a la porta
en lloc de
Tocar a la porta.
En tot cas se recomana l’us de vosté o vostés per ad esta classe de formulacions
sempre que siga possible.
En cas de que l’obligació estiga introduïda per uns atres elements, sí podrem utilisar
l’infinitiu. És el cas de la preposició a:
A dinar, que ya és hora.
250
No obstant, l’us de l’infinitiu és acceptable quan se tracta d’una sugerència: Vore el capítul
següent per a més informació (= Pot vore’s el capítul següent per a més informació)
-435-
Prohibit fumar.
És obligatori alçar la mà per a parlar.
S’aconsella tocar a la porta.
18.4.2. Gerundi
Esta forma no personal està considerada com a adverbi verbal, és dir, que en moltes
oracions pot funcionar com a adverbi, sintàcticament, complement circumstancial de
modo:
Sempre fas les coses corrent.
Els guanyadors, plorant de felicitat, besaren al venedor de loteria.
Anant aixina per la vida acabarà malament.
Semànticament, el gerundi denota una acció imperfecta durativa:
Tornant a casa se trobaren en uns amics.
En este sentit pot indicar també que l’acció és simultànea a l’atra expressada en
l’oració, pero, mentres una és imperfecta (tornar), l’atra té caràcter perfecte (trobarse en uns amics). En ningun cas s’utilisarà per a indicar posterioritat a l’acció
principal. Per tant, és incorrecte utilisar el gerundi per a referir-se al resultat o l’efecte
derivat d’una acció:
Se cremà en l’oli i esclatà a plorar (correcte).
*Se cremà en l’oli esclatant a plorar (incorrecte).
La formació del gerundi es farà afegint la terminació –ant al radical dels verps del
primer grup acabats en –ar; –ent als verps del segon grup acabats en –er / –re / –r; i –
int als del tercer grup acabats en –ir. En verps la raïl dels quals acaba en –u (caure,
còure...) esta vocal cau per a formar el gerundi. En ocasions eixa –u– se substituïx per
una –v–:
traure > traent
caure > caent
còure > coent
beure > bevent
escriure > escrivint
viure > vivint
-436-
El verp prendre presenta dos gerundis igualment acceptables: el regular prenent i
l’irregular prenint, abdós clàssics i correctes, si be hui és més general prenint, per lo
que es recomana el seu us. Estes formes alternatives apareixen també en els verps
comprendre, deprendre i mamprendre (comprenint, deprenint, mamprenint).
Per una atra banda, podem trobar certs verps del segon grup i algun atre del primer i
tercer a on el gerundi patix –especialment, en el valencià central– una velarisació
d’aparició moderna.
Esta velarisació es deu a l’analogia que fa el parlant en el radical de la primera
persona del singular del present d’indicatiu i està més estesa en uns verps que en uns
atres. En tot cas, haurà d’evitar-se en registres formals.
Estàndart
Dialectal
caent
caiguent
collint
cullguent
corrent
correguent
cosint
cusguent/cusquent
creent
creguent
dient
diguent
dormint
dorguent
duent
duguent
eixint
ixquent
estant
estiguent/estaguent
havent
haguent
llegint
lligguent
morint
muiguent
obrint
obriguent
omplint
ompliguent
podent
poguent
renyint
rinyguent
rient
riguent
sent
siguent
-437-
tenint
tinguent
traent
traguent
valent
valguent
veent
veguent/vegent
venint
vinguent
El gerundi presenta també una forma composta que es construïx en el gerundi del
verp haver (havent) i el participi del verp que estem conjugant: havent donat, havent
temut, havent eixit... El gerundi compost expressa una acció acabada anterior a la del
verp de l’oració principal:
Havent raonat sobre l’assunt, prengueren una decisió.
Com l’infinitiu, el gerundi forma part de moltes perífrasis verbals que tindran un
sentit duratiu com estar + gerundi, vindre + gerundi, anar + gerundi...
Estem jugant a les cartes.
Venien cantant en el coche.
Anem acabant la reunió que hem d’anar-nos-en.
18.4.3. Participi
El participi és, junt en el verp ser, u dels constituents de la veu passiva i també forma
part dels temps composts, junt al verp haver. Té valor perfectiu i senyala que l’acció
expressada per ell està acabada o complida. Considerat com a adjectiu verbal, ha de
concordar en gènero i número en el substantiu al qual es referix i podrà realisar les
funcions d’un adjectiu en una oració (atribut, complement del nom, complement
predicatiu …):
Els documents impresos no eren els correctes (complement del nom).
Pasqual està dolgut (atribut).
M’he sentit abandonada (complement predicatiu).
Actuaren condicionats per la situació (complement predicatiu).
Pot introduir una proposició que indique el modo, la causa o una circumstància de
l’acció principal:
Sílvia, cegada en la faena, no veïa les hores passar.
Els científics, animats pel resultat de l’investigació, ho intentaren novament.
-438-
Establides les normes del joc, escomençaren a jugar.
Presenta, per tant, variació de gènero i número, encara que en els temps composts la
forma habitual és la de masculí singular.
No contrastant, com ya s’ha dit adés, si la forma composta està precedida d’un
pronom de complement d’objecte directe definit (el, la, els, les), el participi ha de
concordar en gènero i número en aquell:
¿La teua camiseta? L’he vista damunt del llit.
Este fenomen propi del valencià afecta especialment a les formes femenines i
s’escolta en menor freqüència en els plurals:
Els calcetins, els he llavats este matí.
No hem d’oblidar que la caiguda de la d intervocàlica, que afecta especialment als
participis de la primera conjugació (acabats en -ada), no es reflectix en l’escritura a
pesar de que a nivell oral és preceptiva en valencià estàndart.
En la veu passiva el participi també concorda en gènero i en número en el subjecte
pacient:
Els resultats electorals són interpretats per l'analiste.
Semànticament, el participi té un valor perfectiu i per tant les accions que en ell
s’expressen se consideren acabades. Si el participi va unit directament al nom, indica
que l’acció expressada per ell ya ha recaigut sobre el substantiu en qüestió:
Una empresa estafada.
Morfològicament, com a norma general direm que les desinències o terminacions
pròpies del participi són:
1er grup: -at, -ada, -ats, -ades: lliberat, lliberada, lliberats, lliberades
2on grup: -ut, -uda, -uts, -udes: temut, temuda, temuts, temudes
3er grup: -it, -ida, -its, -ides: sentit, sentida, sentits, sentides
Pero dur fa dut, duta, duts, dutes.
Els verps velarisats del segon grup prenen una consonant velar en el participi: calgut,
naixcut. Existix un gran número de participis irregulars en el segon i tercer grup les
terminacions dels quals poden resumir-se com se presenta a continuació:
-439-
- el verp metre i composts i els verps acabats en -endre fan el participi en –és, –
esa, –esos, –eses:251 remés, remesa, remesos, remeses; comprés, compresa,
compresos, compreses.
- els verps acabats en –andre fan el participi en –às, –asa, –asos, –ases: romàs,
romasa, romasos, romases.
- els verps acabats en –ondre fan el participi en –ost, -osta, -osts, -ostes:252
propost, proposta, proposts, propostes.
- els verps acabats en –ànyer fan el participi en –gut, -guda, -guts, -gudes:
pertanygut, pertanyguda, pertanyguts, pertanygudes.
- els verps acabats en –ényer fan el participi en –et, -eta, -ets, -etes:253 constret,
constreta, constrets, constretes.
- els verps acabats en –oldre fan el participi en –olt, -olta, -olts, -oltes:254 mòlt,
mòlta, mòlts, mòltes.
Unes atres excepcions del segon grup:
cloure: clos, closa, closos, closes
dir: dit, dita, dits, dites
escriure: escrit, escrita, escrits, escrites
fer: fet, feta, fets, fetes
riure: rist, rista, rists, ristes
traure: tret, treta, trets, tretes
viure: vixcut, vixcuda, vixcuts, vixcudes
vore: vist, vista, vists, vistes
Uns atres participis irregulars del tercer grup són:
cobrir: cobert, coberta, coberts, cobertes
morir: mort, morta, morts, mortes
obrir: obert, oberta, oberts, obertes
251
Excepte els verps cendre i vendre, que fan cernut i venut.
252
Excepte fondre i tondre, que fan fos i tos.
253
Excepte fényer, que fa fenygut.
254
Excepte els verps soldre, oldre i doldre, que fan solgut, olgut (o olt) i dolgut.
-440-
18.4.3.1. Dobles participis
En valencià alguns verps presenten dos formes diferents del participi. En molts casos
una d'elles era l'usual en la llengua antiga o clàssica (establert, complert) –formes hui
inexistents en valencià– i l'atra, la de la llengua moderna (establit, complit). Els verps
que tenen este doble participi són complir, establir, oferir, omplir, reblir, sofrir,
suplir.
arcaic
modern
complert
complit
establert
establit
ofert
oferit
omplert
omplit
reblert
reblit
sofert
sofrit
suplert
suplit
En el cas del participi del verp oferir, la forma arcaica i irregular femenina oferta s'ha
substantivat i funciona com un nom:
L'oferta només serà vàlida durant decembre i giner.
Açò també succeïx en els dos participis del verp imprimir, el regular imprimit i
l'irregular imprés; abdós són correctes i actuen com a participis, pero l'irregular
imprés actua ademés com a substantiu:
El bolletí imprimit/imprés es d'enguany pero L'imprés s'ha de reomplir (en este
segon cas imprés actua com a substantiu).
Si el participi del verp omplir s'utilisa com a adjectiu, no pren les formes omplit,
omplida, omplits, omplides, sino ple, plena, plens, plenes:
Hem omplit les marraixes pero Les marraixes plenes pesen més i no *Les
marraixes omplides pesen més.
Per este fet, i per analogia, en la llengua coloquial ha aparegut modernament un
verp com *plenar, que es considera incorrecte.
-441-
El verp nàixer té dos participis: u antic, nat, i l'atre, modern, naixcut.255 La forma
antiga hui només se conserva aglutinada en adjectius com adnat, connat, innat,
nonat, neonat...
Els verps tindre i vindre prenen el radical arcaic tenir i venir per a formar el participi
clàssic i actualment molt estés tengut, tenguda, tenguts, tengudes i vengut, venguda,
venguts, vengudes, pero també existixen les variants modernes tingut, tinguda,
tinguts, tingudes i vingut, vinguda, vinguts, vingudes: abdós formes coexistixen hui i
són correctes.256
En algun cas han aplegat fins a hui els dos participis d'un verp, com ara els del verp
obtindre; obtés i obtengut (o obtingut), els dos clàssics. Seguixen convivint en la
llengua moderna i abdós són normatius.
Possiblement per analogia s'han format modernament els participis *mantés de
mantindre i *detés de detindre, junt als clàssics, generals i normatius mantengut /
mantingut, detengut / detingut.
El verp moldre té el participi clàssic i hui general mòlt, mòlta, mòlts, mòltes257 i
modernament una forma dialectal molgut, molguda, molguts, molgudes, que no és
general, pero que també es considera correcta.
El verp matar fa el participi regular matat, matada, matats, matades i el verp morir fa
mort, morta, morts, mortes, pero s'utilisa el participi de morir i no el de matar si
actua com a adjectiu i, sobretot, si es referix a persones:
Eres home mort, te mataran si et veuen.
Els soldats morts en esta batalla seran recordats per qui els matà.
Diuen que ha mort a un home, preferible a *Diuen que ha matat a un home,
pero Diuen que matà a un home.
A son germà l'ha mort un coche, preferible a *A son germà l'ha matat un
coche, pero A son germà el matà un coche.
El veí ha mort un gos, preferible a El veí ha matat un gos, que també és
correcte.
Les dos accepcions del verp còure presenten sengles participis, cuit / cuita / cuits /
cuites (referit als aliments) i cogut / coguda / coguts / cogudes (referit a les ferides):
255
La grafia nascut, que alguns gramàtics donen, no es documenta en valencià fins al sigle XX, per
influència del català.
256
En català han triumfat les formes tingut, vingut i derivats; en canvi, en valencià, mallorquí i
occità es mantenen les etimològiques i clàssiques tengut, vengut i derivats.
257
El participi de moldre ha de dur accent diacrític (mòlt) per a distinguir-lo del quantitatiu molt.
-442-
Haveu cuit el dinar; L'arròs no està cuit; Li ha cogut molt la ferida.
El verp raure també té dos participis en sengles significats; per una banda, la forma
ras, que significa “tallat a rant, pelat molt curt” o “ple a seny” i, per una atra, la
forma ragut, que s'utilisa parlant de la roba o la tela molt desgastada.
El verp oldre, que ha caigut prou en desús en la llengua parlada, és majorment
intransitiu en valencià i significa “fer olor, desprendre o exhalar olor alguna cosa”;
hui en el seu lloc s’utilisa habitualment la perífrasis fer olor, encara que no és
exactament equivalent en tots els casos:
El sabó fa olor a rosa (usual) i El sabó ol a rosa (més aïna lliterari).
Esta habitació ol molt malament (i no *Esta habitació fa olor molt malament;
en tot cas, Esta habitació fa molt mala olor).
El seu us com a verp transitiu actualment és casi inexistent, per això les dos formes
de participi que tenia, olgut i olt, han caigut en desús junt en el verp oldre. En valor
transitiu hui s'utilisa generalment el verp olorar:
Oloreu este gesmil i no Oleu este gesmil (que resulta arcaic).
El verp tòrcer té els participis tòrt i torçut, si be els verps composts destòrcer i
retòrcer a soles tenen els participis regulars destorçut i retorçut.
Els verps riure i somriure fan els participis rist i somrist, pero modernament per
influència del català lliterari s'han introduït les formes rigut i somrigut; rist i somrist
són les formes tradicionals i generals en valencià.258
Els verps contraure, distraure i retraure fan contret, distret, retret i, modernament,
contragut, distragut i retragut; estos últims, sense tradició escrita i dialectals, no són
recomanables.
258
Ya Sanchis Guarner en la seua Gramàtica Valenciana de 1950 (pàg. 164) dia que rist i somrist
“són preferibles”.
-443-
18.5. MODELS DELS VERPS REGULARS
18.5.1. Model de la primera conjugació: DONAR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
done
he donat
dones
has donat
dona
ha donat
donem
havem / hem donat
doneu
haveu / heu donat
donen
han donat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
donava
havia donat
donaves
havies donat
donava
havia donat
donàvem
havíem donat
donàveu
havíeu donat
donaven
havien donat
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
doní
haguí donat
donares
hagueres donat
donà
hagué donat
donàrem
haguérem donat
donàreu
haguéreu donat
donaren
hagueren donat
FUTUR
IMPERFECTE
donaré
donaràs
donarà
donarem
donareu
donaran
FUTUR
HIPOTÈTIC
donaria
donaries
donaria
donaríem
donaríeu
donarien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig donar
vares donar
va donar
vàrem donar
vàreu donar
varen donar
FUTUR
PERFECTE
hauré donat
hauràs donat
haurà donat
haurem donat
haureu donat
hauran donat
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria donat
hauries donat
hauria donat
hauríem donat
hauríeu donat
haurien donat
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver donat
vares haver donat
va haver donat
vàrem haver donat
vàreu haver donat
varen haver donat
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
done
haja donat
dones
hages donat
done
haja donat
donem
hajam donat
doneu
hajau donat
donen
hagen donat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
donara
haguera donat
donares
hagueres donat
donara
haguera donat
donàrem
haguérem donat
donàreu
haguéreu donat
donaren
hagueren donat
Modo Imperatiu
PRESENT
dona
done
donem
doneu
donen
Infinitiu
Simple
donar
Compost
haver donat
Gerundi
Simple
donant
Compost
havent donat
Participi
Singular masculí
Plural masculí
donat
donats
Singular femení
donada
Plural femení
donades
-444-
La variant antiga dar a dia de hui té en un us reduït a certes expressions i frases fetes
(Da-li això a ton germà; Da’m el pa; Més val un pren que dos te’n daré; ¿És dat o
regalat?) aixina com en manifestacions culturals de caràcter popular: cançons,
nadalenques, etc. La llengua moderna ha substituït esta forma per donar.
Ha de tindre’s en conte en esta primera conjugació els canvis ortogràfics que poden
produir-se a l’hora de flexionar els verps, especialment als acabats en -guar, -car, quar, -cuar, -çar, -jar, -gar o –iar. Alguns eixemples d’estos verps són desaiguar,
gemecar, liquar, promiscuar, traçar, gojar, nugar o iniciar.
Eixemple: elles desaiguaven
pero
yo desaigüe
nosatres traçàvem
pero
yo trací
ell goja
pero
tu goges
-445-
18.5.2. Models de la segona conjugació: TÉMER, CONCLOURE
18.5.2.1. TÉMER
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
tem
he temut
tems
has temut
tem
ha temut
temem
havem / hem temut
temeu
haveu / heu temut
temen
han temut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
temia
havia temut
temies
havies temut
temia
havia temut
temíem
havíem temut
temíeu
havíeu temut
temien
havien temut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
temí
haguí temut
temeres
hagueres temut
temé
hagué temut
temérem
haguérem temut
teméreu
haguéreu temut
temeren
hagueren temut
FUTUR
IMPERFECTE
temeré
temeràs
temerà
temerem
temereu
temeran
FUTUR
HIPOTÈTIC
temeria
temeries
temeria
temeríem
temeríeu
temerien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig témer
vares témer
va témer
vàrem témer
vàreu témer
varen témer
FUTUR
PERFECTE
hauré temut
hauràs temut
haurà temut
haurem temut
haureu temut
hauran temut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria temut
hauries temut
hauria temut
hauríem temut
hauríeu temut
haurien temut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver temut
vares haver temut
va haver temut
vàrem haver temut
vàreu haver temut
varen haver temut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
tema
haja temut
temes
hages temut
tema
haja temut
temam
hajam temut
temau
hajau temut
temen
hagen temut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
temera
haguera temut
temeres
hagueres temut
temera
haguera temut
temérem
haguérem temut
teméreu
haguéreu temut
temeren
hagueren temut
Modo Imperatiu
PRESENT
tem
tema
temam
temau
temen
Infinitiu
Simple
témer
Compost
haver temut
Gerundi
Simple
tement
Compost
havent temut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
temut
temuts
Singular femení
temuda
Plural femení
temudes
-446-
18.5.2.2. CONCLOURE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
concloc
he conclòs
conclous
has conclòs
conclou
ha conclòs
concloem
havem / hem conclòs
concloeu
haveu / heu conclòs
conclouen
han conclòs
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
concloïa
havia conclòs
concloïes
havies conclòs
concloïa
havia conclòs
concloíem
havíem conclòs
concloíeu
havíeu conclòs
concloïen
havien conclòs
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
concloguí
haguí conclòs
conclogueres
hagueres conclòs
conclogué
hagué conclòs
concloguérem
haguérem conclòs
concloguéreu
haguéreu conclòs
conclogueren
hagueren conclòs
FUTUR
IMPERFECTE
conclouré
conclouràs
conclourà
conclourem
concloureu
conclouran
FUTUR
HIPOTÈTIC
conclouria
conclouries
conclouria
conclouríem
conclouríeu
conclourien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig concloure
vares concloure
va concloure
vàrem concloure
vàreu concloure
varen concloure
FUTUR
PERFECTE
hauré conclòs
hauràs conclòs
haurà conclòs
haurem conclòs
haureu conclòs
hauran conclòs
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria conclòs
hauries conclòs
hauria conclòs
hauríem conclòs
hauríeu conclòs
haurien conclòs
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver conclòs
vares haver conclòs
va haver conclòs
vàrem haver conclòs
vàreu haver conclòs
varen haver conclòs
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
concloga
haja conclòs
conclogues
hages conclòs
concloga
haja conclòs
conclogam
hajam conclòs
conclogau
hajau conclòs
concloguen
hagen conclòs
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
concloguera
haguera conclòs
conclogueres
hagueres conclòs
concloguera
haguera conclòs
concloguérem
haguérem conclòs
concloguéreu
haguéreu conclòs
conclogueren
hagueren conclòs
Modo Imperatiu
PRESENT
conclou
concloga
conclogam
conclogau
concloguen
Infinitiu
Simple
Compost
concloure
haver conclòs
Gerundi
Simple
concloent
Compost
havent conclòs
Participi
Singular masculí
Plural masculí
conclòs
conclosos
Singular femení
conclosa
Plural femení
concloses
-447-
S’ha de tindre en conte que, per analogia en el castellà, alguns verps pertanyents ad
este grup tendixen a flexionar-se com si foren del tercer grup, de manera incorrecta.
Entre uns atres: batre, cloure, concebre, córrer, fondre, ometre, percebre, rompre i
tots els seus derivats (abatre, combatre, debatre, incloure, recórrer, confondre,
interrompre, etc.). Per eixemple, per a concloure trobem les formes incoatives
concluïxc, concluïxes, concluïx...; estes formes són coloquials i no adequades en un
registre formal o lliterari, encara que estan molt esteses.
Per un atre costat, les variants concloguem i conclogueu, pròpies de la parla
coloquial, no són adequades per a l’us escrit. Per analogia en el present o el pretèrit
perfecte simple, està estesa oralment la formació velarisada del gerundi, és dir,
concloguent. Esta variant tampoc és adequada en un registre formal o lliterari.
Hem de senyalar que el verp corroure, a pesar de seguir este model, fa el participi
com témer: corrogut, corroguda, corroguts, corrogudes.
És d’especial menció el cas de pondre (inclòs en este grup de conjugació) i posar, els
quals tenen significats diferents en llengua valenciana. El verp pondre s’utilisa per a
referir-nos al pas del sol (posta del sol) i a la reproducció de les aus (posta de les aus).
Seria incorrecte dir que “les gallines *posen ous”; hem de dir que “les gallines ponen
ous”. D’igual manera és incorrecte dir “el sol se *posa”; lo correcte és “el sol se
pon”. Açò queda clar quan pensem en la “posta de sol” i no en la “*posada de sol”.
Per al restant de sentits s’usa el verp posar.
Respecte a la derivació d’estos verps, en valencià a soles se construïxen verps
derivats de pondre i no de posar. Aixina s’escriu compondre i no *composar,
expondre i no *exposar, impondre i no *imposar, supondre i no *suposar...
-448-
18.5.3. Models de la tercera conjugació: SENTIR, FREGIR, ACODIR
18.5.3.1. SENTIR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
sent / senc
he sentit
sents
has sentit
sent
ha sentit
sentim
havem / hem sentit
sentiu
haveu / heu sentit
senten
han sentit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
sentia
havia sentit
senties
havies sentit
sentia
havia sentit
sentíem
havíem sentit
sentíeu
havíeu sentit
sentien
havien sentit
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
sentí
haguí sentit
sentires
hagueres sentit
sentí
hagué sentit
sentírem
haguérem sentit
sentíreu
haguéreu sentit
sentiren
hagueren sentit
FUTUR
IMPERFECTE
sentiré
sentiràs
sentirà
sentirem
sentireu
sentiran
FUTUR
HIPOTÈTIC
sentiria
sentiries
sentiria
sentiríem
sentiríeu
sentirien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig sentir
vares sentir
va sentir
vàrem sentir
vàreu sentir
varen sentir
FUTUR
PERFECTE
hauré sentit
hauràs sentit
haurà sentit
haurem sentit
haureu sentit
hauran sentit
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria sentit
hauries sentit
hauria sentit
hauríem sentit
hauríeu sentit
haurien sentit
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver sentit
vares haver sentit
va haver sentit
vàrem haver sentit
vàreu haver sentit
varen haver sentit
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
senta
haja sentit
sentes
hages sentit
senta
haja sentit
sentam / sentim
hajam sentit
sentau / sentiu
hajau sentit
senten
hagen sentit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
sentira
haguera sentit
sentires
hagueres sentit
sentira
haguera sentit
sentírem
haguérem sentit
sentíreu
haguéreu sentit
sentiren
hagueren sentit
Modo Imperatiu
PRESENT
sent
senta
sentam / sentim
sentau / sentiu
senten
Infinitiu
Simple
Compost
sentir
haver sentit
Gerundi
Simple
sentint
Compost
havent sentit
Participi
Singular masculí
Plural masculí
sentit
sentits
Singular femení
sentida
Plural femení
sentides
-449-
Les formes sintam, sintau són clàssiques, generals i també pròpies de la llengua
estàndart tant per al present de subjuntiu com per a l’imperatiu.
La forma velarisada moderna senc, alternativa a la clàssica sent per a la primera
persona del singular del present d’indicatiu, està molt estesa i ademés aporta un matís
diferenciador respecte a la tercera persona (yo senc / ell sent). Abdós formes (yo sent
i yo senc) són aptes per a tots els registres.
No obstant, les formes velarisades derivades per al present de subjuntiu (senga /
senca, sengues / senques..., front a les clàssiques senta, sentes, senta...) no són
generals i són aptes només per a registres coloquials.
En el present, especialment en derivats de sentir com dissentir, consentir, resentir...
trobem modernament, junt a les formes pures dissent (o dissenc), consents, resenten...
les variants incoatives secundàries dissentixc, consentixes, resentixen... que presenten
prou vitalitat. Lo mateix podem dir per a les variants incoatives del present de
subjuntiu: consentixques, resentixca, etc.
-450-
18.5.3.2. FREGIR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
frigc
he fregit
friges
has fregit
frig
ha fregit
fregim
havem / hem fregit
fregiu
haveu / heu fregit
frigen
han fregit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
fregia
havia fregit
fregies
havies fregit
fregia
havia fregit
fregíem
havíem fregit
fregíeu
havíeu fregit
fregien
havien fregit
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
fregí
haguí sentit
fregires
hagueres sentit
fregí
hagué sentit
fregírem
haguérem sentit
fregíreu
haguéreu sentit
fregiren
hagueren sentit
FUTUR
IMPERFECTE
fregiré
fregiràs
fregirà
fregirem
fregireu
fregiran
FUTUR
HIPOTÈTIC
fregiria
fregiries
fregiria
fregiríem
fregiríeu
fregirien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig fregir
vares fregir
va fregir
vàrem fregir
vàreu fregir
varen fregir
FUTUR
PERFECTE
hauré fregit
hauràs fregit
haurà fregit
haurem fregit
haureu fregit
hauran fregit
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria fregit
hauries fregit
hauria fregit
hauríem fregit
hauríeu fregit
haurien fregit
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver fregit
vares haver fregit
va haver fregit
vàrem haver fregit
vàreu haver fregit
varen haver fregit
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
frigga
haja fregit
friggues
hages fregit
frigga
haja fregit
friggam / fregim
hajam fregit
friggau / fregiu
hajau fregit
frigguen
hagen fregit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
fregira
haguera fregit
fregires
hagueres fregit
fregira
haguera fregit
fregírem
haguérem fregit
fregíreu
haguéreu fregit
fregiren
hagueren fregit
Modo Imperatiu
PRESENT
frig
frigga
friggam / fregim
friggau / fregiu
frigguen
Infinitiu
Simple
Compost
fregit
haver fregit
Gerundi
Simple
fregint
Compost
havent fregit
Participi
Singular masculí
Plural masculí
fregit
fregits
Singular femení
fregida
Plural femení
fregides
-451-
Fregir pertany a un grup de verps en conjugació pura, com llegir, regir, corregir,
afegir, fugir, etc. La forma sense increment incoatiu és l’única forma pròpia del
valencià, a on estos verps són purs.
No obstant, s’observa modernament en alguns parlants una tendència empobridora i
forànea –més estesa en uns verps que en uns atres– que tendix a flexionar-los seguint
el model incoatiu. Aixina, oïm en ocasions, en lloc de frigc, lligen, afigga formes
com *fregixc, llegixen, afegixca, totes elles formes alienes que s’han d’evitar.
-452-
18.5.3.3. ACODIR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
acodixc
he acodit
acodixes
has acodit
acodix
ha acodit
acodim
havem / hem acodit
acodiu
haveu / heu acodit
acodixen
han acodit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
acodia
havia acodit
acodies
havies acodit
acodia
havia acodit
acodíem
havíem acodit
acodíeu
havíeu acodit
acodien
havien acodit
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
acodí
haguí acodit
acodires
hagueres acodit
acodí
hagué acodit
acodírem
haguérem acodit
acodíreu
haguéreu acodit
acodiren
hagueren acodit
FUTUR
IMPERFECTE
acodiré
acodiràs
acodirà
acodirem
acodireu
acodiran
FUTUR
HIPOTÈTIC
acodiria
acodiries
acodiria
acodiríem
acodiríeu
acodirien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig acodir
vares acodir
va acodir
vàrem acodir
vàreu acodir
varen acodir
FUTUR
PERFECTE
hauré acodit
hauràs acodit
haurà acodit
haurem acodit
haureu acodit
hauran acodit
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria acodit
hauries acodit
hauria acodit
hauríem acodit
hauríeu acodit
haurien acodit
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver acodit
vares haver acodit
va haver acodit
vàrem haver acodit
vàreu haver acodit
varen haver acodit
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
acodixca
haja acodit
acodixques
hages acodit
acodixca
haja acodit
acodim
hajam acodit
acodiu
hajau acodit
acodixquen
hagen acodit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
acodira
haguera acodit
acodires
hagueres acodit
acodira
haguera acodit
acodírem
haguérem acodit
acodíreu
haguéreu acodit
acodiren
hagueren acodit
Modo Imperatiu
PRESENT
acodix
acodixca
acodim
acodiu
acodixquen
Infinitiu
Simple
acodir
Compost
haver acodit
Gerundi
Simple
acodint
Compost
havent acodit
Participi
Singular masculí
Plural masculí
acodit
acodits
Singular femení
acodida
Plural femení
acodides
-453-
En la llengua antiga es poden trobar, alternant en les formes actuals, unes atres com
pateixc, patesc, divideix, compleixen, compleixca, complesca, etc., en les que
apareixia una –e– intermija i, en ocasions, una vacilant palatalisació de la –s– llatina
en –x–, pròpia de l’evolució llingüística del valencià. Hui és una flexió inexistent en
la parla valenciana; resulta estranya i aliena als parlants i no ha d’utilisar-se en
ningun cas.
Igualment, formes híbrides en –s–, com patisc, patisquen, etc., propostes per alguns
autors contemporàneus, són impròpies del valencià, introduïxen una irregularitat front
al sistema regular del nostre idioma (que usa –x– en totes les persones: patixc,
patixes, patix...) i ademés propicien la pronunciació incorrecta de la –x–,
despalatalisant-la a [s] inclús en les formes que s’escriuen en –x– ([patíses, patís] en
lloc de [patíʃes, patíʃ]), per lo que no deuen usar-se.
Ben al contrari, les formes en -x- en la 1era persona del present d'indicatiu (vixc,
partixc, creixc, naixc...) i en les persones del subjuntiu (vixca, partixques, creixcau,
naixqueren), ademés de ser clàssiques259 i ser les vives en valencià actual, són les que
els principals gramàtics del sigle XX, com Nebot, Fullana, Josep Giner, Sanchis
Guarner i Carles Salvador usaren en les seues obres, aixina com també en la redacció
de les Bases d’ortografia valenciana de 1932.
Hi han alguns verps que flexionen tots els temps segons el model de acodir pero
canvien el participi. És el cas, entre uns atres, de cobrir: cobert, coberta, coberts,
cobertes; de oferir, que seguix la norma general (oferit, oferida, oferits, oferides) i
rarament presenta les formes ofert, oferta, oferts, ofertes; o de imprimir, que presenta
també dos variants: imprés, impresa, impresos, impreses i imprimit, imprimida,
imprimits, imprimides, com ya s’ha dit adés en parlar del participi. En ocasions estos
participis s’han especialisat i han aplegat a substantivar-se donant les formes una
coberta, un imprés o unes ofertes.
259
“E com passava per les carreres tot lo poble cridava: «¡Vixca lo magnànim capità crestià!»”
(Tirant lo Blanch, Martorell, 1490); “¡O, Senyor! ¡No permetau que yo vixca en tanta pena!” (Vita
Christi, Isabel de Villena, 1497); “a Sion dennunciarà lo home los seus misteris, e lo home naixqué
en ella” (Psalteri, Roïç de Corella, 1490); “Per lo seu crit / tots prest ixqueren / he lo reberen”
(Espill, Jaume Roig, 1460).
-454-
18.6. VARIETATS DIALECTALS, LOCALS I ARCAIQUES
18.6.1. Present d’indicatiu
i. En part del valencià septentrional la primera persona d’este temps en els verps de la
primera conjugació canvia la desinència –e, general en tot el domini llingüístic
valencià, per –o.
septentrional:
aplego
general i estàndart:
aplegue
pujo
puge
canto
cante
Esta característica no es produïx en tota l’àrea del valencià septentrional; a soles
l’encontrem al nort de Llucena, Atzeneta i Cabanes.260
Esta variació del radical se considera correcta per ad estos parlants en la primera
conjugació, pero el seu us no és recomanable en un model de llengua estàndart, ya
que per al restant d’usuaris de l’idioma valencià estes formes són desconegudes,
ademés de no ser pròpies de la llengua clàssica.
En alguns casos, encara que de manera molt més minoritària, esta –o apareix també
en alguns verps de la segona i tercera conjugacions, de manera desigual entre les
diverses poblacions de la zona i en major freqüència en la franja fronterera en
Catalunya.
dialectal:
mereixo / mereixco
general i estàndart:
mereixc
ixo / ixco
ixc
sento
sent
tusso / tusgo
tusc
dormo / dòrmigo / dormixco
dorc
obro / òbrigo / obrixco
òbric
cullgo
cullc
Estes formes són molt locals i conviuen en les formes clàssiques i generals, per lo que
han d’evitar-se fòra dels àmbits orals i no es consideren adequades en un registre
formal o lliterari.
260
En les poblacions de L’Alcora, Llucena i Les Useres, situades al sur de dita llínea, la desinència
és –a: yo menja, yo pensa. En Torreblanca i Traiguera, situades al nort, és –ec: yo méngec, yo
pénsec.
-455-
ii. Este mateix dialecte també modifica la vocal de la tercera persona del singular del
present d’indicatiu (-a) per una –e. Esta variació, encara que documentada des
d’antic, per ser pròpia només d’este dialecte no resulta adequada en un registre
formal o lliterari que tinga un abast general valencià:
septentrional:
ell passe
general i estàndart:
ella menge
ell passa
ella menja
La variació s’estén a uns atres temps verbals, com el pretèrit imperfecte d’indicatiu,
el futur hipotètic i el present i pretèrit imperfecte de subjuntiu, en els quals també
ocorre en la primera persona del singular:
septentrional:
yo/ell/ella anave
general i estàndart: yo/ell/ella anava
yo/ell/ella vorie
yo/ell/ella voria
yo/ell/ella tingue
yo/ell/ella tinga
yo/ell/ella passare
yo/ell/ella passara
iii. Si be la velarisació és un fenomen comú i general de tot el valencià, en el central
és un fet especialment habitual. En este temps, concretament, ocorre en la primera i
segona persona del plural d’alguns verps. Estes variants, d’aparició recent en
l’història de la llengua i que conviuen en les formes clàssiques no velarisades, no són
recomanables261 en un registre formal o lliterari.
central:
diguem / digueu
estàndart:
diem / dieu
atenguem / atengueu
atenem / ateneu
beguem / begueu
bevem / beveu
caiguem / caigueu
caem / caeu
coneguem / conegueu
coneixem / coneixeu
correguem / corregueu
correm / correu
iv. Els verps acabats en –iar estan patint en molts casos un desplaçament de l’accent,
que es pot observar especialment en el present d’indicatiu:
tendència: yo estudie
261
estàndart:
yo estudie
S’exceptuen les formes creguem, cregueu del verp creure, igual de correctes que les formes
creem, creeu, puix presenten la ventaja de diferenciar-se de les formes creem, creeu del verp crear.
-456-
Hem de rebujar esta tendència motivada per l’assimilació llingüística castellana (puix
no es dona en uns atres verps sense equivalència directa en el castellà, com yo
ensomie, yo estalvie) i mantindre en la mida de lo possible la fonètica i la prosòdia
valencianes.
v. En algunes poblacions, principalment de les comarques de l’Horta i de la Ribera
(com ara Alzira, Meliana o Ribarroja, entre unes atres), alguns parlants usen les
formes pròpies del present de subjuntiu en la primera i segona persona del plural del
present d’indicatiu:
Quan vejau que entren, aviseu-me (correcte) / *¿Vosatros vejau algun
problema en fer-ho aixina? (incorrecte, per ¿Vosatros veeu algun problema en
fer-ho aixina?
M’han dit que podem anar quan vullgam (correcte) / *No vullgam que tiren
fem ací (incorrecte, per No volem que tiren fem ací).
Este fenomen, per una atra banda minoritari, s’ha de corregir en àmbits formals, puix
ademés de no contar en ninguna tradició, provoca confusió entre els dos temps
verbals (present d’indicatiu i de subjuntiu / imperatiu):
dialectal:
digam
general i estàndart:
diem
concebam
concebem
conegau
coneixeu
vejam
veem
18.6.2. Pretèrit imperfecte d’indicatiu
i. Els verps caure, traure, jaure i vore presenten en les distintes comarques
valencianes tres formes (traure: trea, traïa, treya; vore: vea, veïa, veya, etc.) per al
pretèrit imperfecte d’indicatiu. La 1era i la 2ona són les formes més vives i
recomanables (trea i traïa). La 3era (treya) és la forma antiga per al valencià i hui
viva només en algunes localitats.
La segona forma (yo veïa, yo traïa, yo caïa, yo jaïa) és molt utilisada i pot conviure
en la primera: yo vea, yo trea, yo quea, yo gea. Acceptant les segones formes
propostes, estos verps deixen de ser excepcions i seguixen la conjugació normal
d’este temps com ara: cloïa, cabia, batia, confonia, cosia, coïa, creïa...
Respecte als verps riure i dir, les formes actuals són ria, ries, ria...; dia, dies, dia... i
han substituït per complet les formes antigues reya, reyes, reya...; deya, deyes, deya...
-457-
ii. En el valencià septentrional els verps que en este temps incorporen a la desinència
la consonant v, la perden en alguns parlars. Ad este fenomen havem d’afegir que la
tendència de canviar la –a de l’acabament per una –e del present d’indicatiu s’estén
també a l’imperfecte; en este cas, tant a la primera com a la tercera persona del
singular. No es considera propi del valencià estàndart.
septentrional:
anae
general i estàndart:
anava
funcionae
funcionava
anotae
anotava
frenae
frenava
18.6.3. Pretèrit perfecte d’indicatiu
Totes les formes del pretèrit perfecte simple (per eixemple: contí) tenen major pes
entre els parlants del dialecte central que les del pretèrit perfecte perifràstic (eix. vaig
contar), mentres que en els dialectes septentrional i meridional (a excepció de la vall
del Vinalopó) ocorre lo contrari. Abdós formes són correctes i normatives, encara que
en els registres molt formals són especialment recomanables les variants del pretèrit
perfecte simple, no perque siguen predominants en el valencià central, sino perque
conten en major tradició lliterària i perque mantenen tota la flexió.
18.6.4. Present de subjuntiu
i. En la primera i segona persones del plural dels verps de la segona conjugació i
alguns de la tercera, les formes en –am, –au (tingam, vejau, escrigam, sapiau,
cullgam, lliggau) són les clàssiques i les més generalisades en valencià. Ademés,
estes formes, quan s’utilisen per a l’imperatiu, presenten la ventaja de resultar
clarament exhortatives, per lo que són les pròpies de l’estàndart valencià.
En alguns verps alternen en variants com collim, llegim, que són correctes en el modo
subjuntiu, pero presenten la desventaja de que es poden confondre en les del present
d’indicatiu.
Localment alternen també en unes atres formes en –em, -eu (tinguem, vegeu,
escriguem, sapieu, cullguem, lliggueu), que són coloquials.
ii. Certes localitats de les comarques dels Ports i el Maestrat adopten la desinència –o
per ad alguna de les persones del present de subjuntiu, de forma barrejada en el
paradigma general i en distinta fenomenologia segons la localitat. Les persones
susceptibles de ser afectades per esta variant són la primera (que yo canto), la segona
-458-
(que tu cantos) i la tercera del singular (que ell canto), aixina com també la tercera
del plural (que ells cànton). Estos usos són purament locals i no han d’aplicar-se en la
llengua estàndart.
18.6.5. Pretèrit imperfecte de subjuntiu
En una estreta franja del valencià septentrional canvien les desinències generals –ara,
–era, –ira... per les antigues –às, –és, –ís... Esta variació del radical és arcaica i queda
restringida a usos molt locals. El seu us, per tant, no és acceptable en un model de
llengua estàndart, ya que per al restant d’usuaris de la llengua valenciana estes formes
són desconegudes i desaparegueren fa sigles de la llengua parlada.
arcaic i hui dialectal:
anàs, anasses, anàs, anàssem, anàsseu, anassen
digués, diguesses, digués, diguéssem, diguésseu, diguessen
partís, partisses, partís, partíssem, partísseu, partissen
general i estàndart:
anara, anares, anara, anàrem, anàreu, anaren
diguera, digueres, diguera, diguérem, diguéreu, digueren
partira, partires, partira, partírem, partíreu, partiren
18.6.6. Infinitiu
i. Fonèticament en algunes poblacions del valencià septentrional se produïx una
pèrdua de la –r etimològica final de l’infinitiu: cantar, poder, tossir, pronunciats
[kantá], [podé], [tosí]. Este fet se considera dialectal i no és propi de l’estàndart oral
general.
Aixina mateix, la substitució de la o per u en l’infinitiu no es considera normativa:
*acudir en lloc de acodir, *cusir en lloc de cosir, *cullir en lloc de collir, etc.
ii. És també general la caiguda dissimilativa de la –r– en la primera sílaba del verp
quan esta va seguida d’una atra sílaba en r: perdre [pέdɾe], deprendre [depéndɾe], etc.
Estes formes orals no tenen cabuda en l’estàndart escrit per coherència en el restant
de formes de la conjugació, en les que sí que es pronuncia, com ara en perts, perga,
perdia, deprenem, deprengau o deprengueres.
iii. En el valencià central i meridional, s’afig a voltes en els infinitius acabats en –e
una –r no etimològica, fenomen este que, ademés de no generalisat, no es considera
-459-
adequat en un registre formal o lliterari: vore, caure, traure, concloure, creure,
pronunciats [vóɾeɾ, káu̯ɾeɾ, tɾáu̯ɾeɾ, konklɔ́u̯ɾeɾ, kɾéu̯ɾeɾ].
iv. En determinades zones del valencià meridional, especialment en les comarques
del Vinalopó, existix una variant en –aixtre, –eixtre per a certs infinitius que acaben
en –àixer o –éixer. Estes variants dialectals no són adequades en un registre formal,
ya que són molt locals i no tenen tradició lliterària.
dialectal:
naixtre
general i estàndart:
nàixer
coneixtre
conéixer
mereixtre
meréixer
pareixtre
paréixer
Eixe mateix dialecte tendix a modificar el diftonc ou en au, fenomen que no és
adequat en un àmbit formal. Açò ocorre principalment en la tercera persona del
singular d’alguns temps: plou, mou, cou, pronunciats [pláu̯, máu̯, káu̯].
v. Algunes poblacions compreses entre la Marina i l’Alacantí tendixen a perdre la –r
final en l’infinitiu, sobretot quan va seguit de pronom. Este fenomen coloquial no
s’ha de traslladar a l’escritura:
dir-li-ho [díliu̯]
fer-li [féli]
anar-se’n [anásen]
caure’t [káu̯te]
Ad açò es suma que quan l’infinitiu va seguit del pronom neutre ho, este es convertix
oralment en –vo. Tampoc s’ha de traslladar a l’escritura.
netejar-ho [neteʤávo]
comprar-ho [kompɾávo]
dir-ho [dívo]
tenyir-ho [teɲívo]
vi. La pèrdua fonètica de la d intervocàlica de les paraules acabades en –ada, –ades
és correcta i característica del valencià general. Ara be, el valencià meridional l’estén
al restant de paraules, entre elles els infinitius. Este fenomen no es considera propi
d’un registre estàndart: rodar [roáɾ], poder [poéɾ].
-460-
vii. Hi ha un grup de verps de la segona conjugació que estan abandonant la flexió
original velar per a seguir el model incoatiu de la tercera conjugació, per influència
de les formes castellanes corresponents. Els verps més afectats per este fenomen són
els acabats en –cloure, -cebre, -fondre i –metre, que tendixen a conjugar-se com a
verps acabats en –cluir, -cebir, -fundir i –mitir. És dir, *percibir en conte de
percebre, *concluir en conte de concloure, *difundir en conte de difondre o *permitir
en conte de permetre. Este fet no és acceptable en un llenguage formal.
18.6.7. Gerundi
Tal com ocorre en el present d’indicatiu, en esta forma no personal (el gerundi)
existix una tendència a la velarisació, potser més intensa en el valencià central que en
el restant del valencià. Hem de procurar evitar les variants velarisades en els registres
formals:
central:
duguent
general i estàndart:
duent
volguent
volent
estaguent
estant
18.7. LES PERÍFRASIS VERBALS
Una perífrasis verbal és una construcció composta per una forma verbal personal, que
actua com a auxiliar, i una atra forma no personal o verp principal. La perífrasis se
caracterisa funcionalment perque els dos verps que la componen actuen conjuntament
com una unitat sintàctica. L’informació semàntica del verp serà donada pel verp
principal que es presenta baix una forma no personal. L’informació gramatical de la
construcció, és dir persona, número, temps, aspecte i modo, serà donada pel verp
auxiliar.
Classificarem formalment les perífrasis verbals, segons utilisem un infinitiu, un
gerundi o un participi com a verp principal. Dins de cada grup se poden distinguir
entre modals i aspectuals: les primeres indiquen un valor relacionat en l’obligació,
l’aproximació, la possibilitat, la provabilitat, la suposició, el dubte..., mentres que les
segons senyalen si l’acció té un caràcter ingressiu, incoatiu, perfectiu, duratiu,
reiteratiu...
18.7.1. Perífrasis en infinitiu
A sovint construïdes en un verp de moviment (anar, passar, vindre, etc.), este sol
perdre de manera total o parcial el seu significat lèxic.
-461-
i. Aspectuals:
- De caràcter ingressiu, indiquen que l’acció va a iniciar-se de manera
immediata:
Anar a + infinitiu
Passar a + infinitiu
Estar a punt de + infinitiu
Arrancar a + infinitiu
Anava a vore’t hui mateixa.
Passem a corregir els eixercicis.
Estàvem a punt d’eixir.
Arrancà a graniçolar quan pujàrem al coche.
- De caràcter incoatiu, indiquen el moment d’inici d’una acció:
Posar-se a + infinitiu
Mamprendre a + infinitiu
I llavors em posí a riure i em baquejava.
Mamprenguí a córrer al mateix temps que tu.
- De caràcter perfectiu, presenten l’acció com a acabada:
Arribar a + infinitiu
Acabar de + infinitiu
Arribaran a apreciar-ho algun dia.
¡Si acabes de vore’l!
- De caràcter reiteratiu, expressen una repetició de l’acció:
Tornar a + infinitiu
Soldre + infinitiu
Ya ha tornat a fer-ho.
Solen fer deport junts totes les semanes.
ii. Modals:
- D’obligació o necessitat, indiquen l’obligatorietat o conveniència de l’acció, ya
siga de manera personal o de manera impersonal:
Haver de + infinitiu
Hem d’actuar ràpidament.
Tindre de + infinitiu
Els fills tenen d’estar en sos pares.
Tindre que + infinitiu
Tenim que buscar una eixida.
Deure + infinitiu
Deus ensajar més el teu personage.
Deure de + infinitiu
Deus d’ensajar més el teu personage.
Caldre + infinitiu
No cal tornar pronte a casa.
Haver-se de + infinitiu
S’ha de fer alguna cosa.
Deu notar-se que, d’acort en l’us clàssic i viu, el verp caldre sol utilisar-se
només en oracions negatives i no indica l’obligatorietat negativa, sino la no
necessitat.
Comparem No haveu de chafar l’herba per a entrar i, especialment, No deveu
chafar l’herba per a entrar, que expressen de manera clara l’obligació de no
-462-
chafar-la, en No cal chafar l’herba per a entrar, que indica simplement que no
és necessari chafar-la per a poder entrar. Secundàriament, no obstant, la
perífrasis pot desenrollar un cert valor imperatiu o directiu: No cal ser tan
antipàtic = No sigues tan antipàtic.
Caldre és poc usual en interrogatives i molt estranyament s’utilisa en
afirmatives (llevat d’algunes frases fetes, com més calguera).
Les perífrasis caldre + infinitiu o haver-se de + infinitiu equivalen també a les
expressions ser menester, ser precís, ser necessari, tocar: No cal fer açò, Toca
fer açò, S’ha de fer açò, És precís fer açò. Totes elles poden usar-se
alternativament, en certs matisos. Per contra, la perífrasis hi ha que + infinitiu
és un castellanisme i deu evitar-se en la llengua estàndart.
Existix també una perífrasis d’obligació en el verp caldre que rig el modo
subjuntiu i no l’infinitiu. Esta perífrasis, caldre que + subjuntiu, indica un
deure personal, no general com en la perífrasis d’infinitiu. També en este cas la
perífrasis és molt usual en oracions negatives, poc usual en interrogatives i
molt inusual en afirmatives:
No cal que vingues, ya havem acabat.
¿Cal que vingam més pronte per a montar l’escenari?
Cal que estigues en casa a les onze per a tindre conte de ton germà (expressió
infreqüent un tant forçada).
En oracions interrogatives i, sobretot, afirmatives existixen solucions més
usuals i preferibles com ara ser menester que, ser precís que o ser necessari
que, les quals també poden usar-se en oracions negatives:
No és menester que vingues, ya havem acabat.
¿És necessari que vingam més pronte per a montar l’escenari?
És precís que estigues en casa a les onze per a tindre conte de ton germà.
- De suposició o creença, indiquen un càlcul aproximat o una deducció per
confirmar:
Deure de + infinitiu
Portes tota la semana treballant, deus d’estar cansat.
Deure + infinitiu
Portes tota la semana treballant, deus estar cansat.
Vindre a + infinitiu
Vindran a ser unes huitanta persones.
- Poder + infinitiu funciona com una perífrasis modal general no marcada, capaç
d’expressar significats relacionats en les quatre principals modalitats llògiques:
-463-
o creença: Això pot estar motivat per una fallanca del sistema elèctric
(opine que està motivat per eixa causa).
o possibilitat llògica: Demà pot ploure en Gandia (se donen les condicions
físiques per a que siga una possibilitat).
o capacitat individual: Puc córrer cent metros en onze segons (soc capaç
de fer-ho).
o permís: Pots fumar en el jardí, pero no dins de casa.
- Per la seua banda, com s’observa en els eixemples superiors, deure i deure de
+ infinitiu s’utilisen indistintament per a senyalar l’obligació, com en Deus
(d’)estudiar més per a aprovar, o la provabilitat: Deuen (de) ser les huit,
encara que tradicionalment la normativa reservava deure + infinitiu per a
expressar obligació i deure de + infinitiu per a la provabilitat. Ya en la llengua
antiga l’expressió de l’obligatorietat podia expressar-se per deu + infinitiu,262
pero, també, secundàriament, per deu de + infinitiu,263 a l’hora que per a la
provabilitat podia usar-se deu + infinitiu,264 mentres que deu de apareix
documentat més modernament.265 Enllaçant en esta tradició, actualment les dos
formes poden amprar-se indiferentment per a indicar abdós valors.
18.7.2. Perífrasis en participi
Donat el caràcter perfectiu d’esta forma no personal, totes les perífrasis en participi
tenen valor de perfectivitat i les accions expressades per mig d’elles se consideren
com a acabades:
Estar + participi
Ya estan tancades les portes.
262
Ausias March: “Llur fonament deu ésser la prudença e lo nom sol a elles par salvatge”; Joanot
Martorell, Tirant lo Blanch (1490):“e ab los braços e ab les mans deu defendre la Sglésia e lo
poble”; Jaume Gaçull, Lo sompni de Johan Johan: “Sobre los jóvens hi los vells, qual de amor deu
ésser més merexedor i més amat”.
263
Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1490): “Digau al senyor capità que ell nons deu de negar la
vista ni menys lo parlar”; Pere Martí, Llibre d’antiquitats (1525): “Y diu may se deu de mudar la
missa, sino ques diga de lo que la yglésia resa”; Joaquim Marti Gadea, Ensisam de totes herbes.
(1891): “Un eixèrsit pa ser bo, tots saben que deu de tindre entre moltes atres coses ben netes les
caravines”.
264
Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1490): “Car yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima
vida”.
265
Joan Baptista Valls, La matapollà (1912): “Apareix en una saca plena de matapoll que deu de
ser de prou lluny perque la mocadorada de rovellons que ha acompanyat a lo atre no se cullen en
quansevol puesto”.
-464-
Tindre + participi
Tenien resolts els imprevists quan arribàrem.
Deixar + participi
Deixaré fet el dinar en anar-me’n.
Dur / Portar + participi
Du / Porta invertits més de huitmil euros en
bossa.
Quedar + participi
Queden inaugurats els CXX Jocs Florals.
És important destacar que el participi concorda en el seu objecte directe quan ne du.
18.7.3. Perífrasis en gerundi
De caràcter duratiu, indiquen que l’acció està en desenroll:
Estar + gerundi
Estan dormint des de les huit de la vesprada.
Vindre + gerundi
Vinc pensant en això tot el viage.
Anar + gerundi
Anava dient de tot pel carrer.
18.8. CONJUGACIÓ DELS PRINCIPALS VERPS IRREGULARS
Un verp irregular és aquell que modifica la raïl, la vocal temàtica i/o les terminacions
durant la seua flexió i que, en conseqüència, no seguix els models del grup al qual
pertany.
Dins d’estos grups de verps no tindrem en conte aquelles modificacions determinades
per les normes ortogràfiques com les nomenades en el primer grup a on l’alternança
de la vocal temàtica en les terminacions provoca canvis de grafia en l’escritura:
infinitiu
menjar
present
yo menge
imperfecte
yo menjava
pretèrit perfecte simple
yo mengí
Tindrem en conte, per tant, aquelles variacions que es donen en el radical, en les
terminacions o en abdós constituents morfològics.
-465-
18.8.1. VERP SER
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
soc
he segut
eres
has segut
és
ha segut
som
havem / hem segut
sou
haveu / heu segut
són
han segut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
era
havia segut
eres
havies segut
era
havia segut
érem
havíem segut
éreu
havíeu segut
eren
havien segut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
fon
haguí segut
fores
hagueres segut
fon
hagué segut
fórem
haguérem segut
fóreu
haguéreu segut
foren
hagueren segut
FUTUR
IMPERFECTE
seré
seràs
serà
serem
sereu
seran
FUTUR
HIPOTÈTIC
seria
series
seria
seríem
seríeu
serien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig ser
vares ser
va ser
vàrem ser
vàreu ser
varen ser
FUTUR
PERFECTE
hauré segut
hauràs segut
haurà segut
haurem segut
haureu segut
hauran segut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria segut
hauries segut
hauria segut
hauríem segut
hauríeu segut
haurien segut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver segut
vares haver segut
va haver segut
vàrem haver segut
vàreu haver segut
varen haver segut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
siga
haja segut
sigues
hages segut
siga
haja segut
sigam
hajam segut
sigau
hajau segut
siguen
hagen segut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
fora
haguera segut
fores
hagueres segut
fora
haguera segut
fórem
haguérem segut
fóreu
haguéreu segut
foren
hagueren segut
Modo Imperatiu
PRESENT
sigues
siga
sigam
sigau
siguen
Infinitiu
Simple
ser
Compost
haver segut
Gerundi
Simple
sent
Compost
havent segut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
segut
seguts
Singular femení
seguda
Plural femení
segudes
-466-
Com ya s’ha dit adés, ser és el verp auxiliar utilisat per a la construcció de la veu
passiva i de les construccions atributives:
L’alumne fon interpelat pel professor.
La primavera és la primera estació de l’any.
Les formes velarisades del pretèrit perfecte d’indicatiu (siguí, sigueres, sigué, etc.) i
les del subjuntiu (siguera, sigueres, siguera, etc.) que s’ouen en ocasions no són gens
recomanables en un registre formal o lliterari. Com havem vist en l’apartat dedicat al
gerundi, les variants coloquials siguent i seguent tampoc són adequades en un registre
formal o lliterari, aixina com tampoc les variants del participi sigut, siguda, siguts,
sigudes que es donen per debilitament vocàlic de e en i; recordem que el participi es
forma sobre el radical ser.
La forma del subjuntiu fora expressa valors propis del futur hipotètic en
construccions com fora cas que o fora bo que:
¡Fora bo que aprovara l’examen!
En la llengua antiga s’utilisava per a la segona persona del singular del present
d’indicatiu la forma tu est, en lloc de l’actual tu eres. Hui a soles s’ampra en
llenguage poètic.
Igualment, en la llengua antiga s’utilisava la forma fui per a la primera persona del
singular del pretèrit perfecte d’indicatiu, i la forma fonc (junt a la clàssica i actual
fon) per a la tercera persona del singular.
La forma antiga sia de primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu
és arcaica i hui no es considera tampoc normativa.
-467-
18.8.2. VERP ANAR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
vaig
he anat
vas
has anat
va
ha anat
anem
havem / hem anat
aneu
haveu / heu anat
van
han anat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
anava
havia anat
anaves
havies anat
anava
havia anat
anàvem
havíem anat
anàveu
havíeu anat
anaven
havien anat
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
aní
haguí anat
anares
hagueres anat
anà
hagué anat
anàrem
haguérem anat
anàreu
haguéreu anat
anaren
hagueren anat
FUTUR
IMPERFECTE
aniré
aniràs
anirà
anirem
anireu
aniran
FUTUR
HIPOTÈTIC
aniria
aniries
aniria
aniríem
aniríeu
anirien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig anar
vares anar
va anar
vàrem anar
vàreu anar
varen anar
FUTUR
PERFECTE
hauré anat
hauràs anat
haurà anat
haurem anat
haureu anat
hauran anat
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria anat
hauries anat
hauria anat
hauríem anat
hauríeu anat
haurien anat
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver anat
vares haver anat
va haver anat
vàrem haver anat
vàreu haver anat
varen haver anat
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET.PERFECTE
vaja
haja anat
vages
hages anat
vaja
haja anat
anem
hajam anat
aneu
hajau anat
vagen
hagen anat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
anara
haguera anat
anares
hagueres anat
anara
haguera anat
anàrem
haguérem anat
anàreu
haguéreu anat
anaren
hagueren anat
Modo Imperatiu
PRESENT
ves
vaja
anem
aneu
vagen
Infinitiu
Simple
anar
Compost
haver anat
Gerundi
Simple
anant
Compost
havent anat
Participi
Singular masculí
Plural masculí
anat
anats
Singular femení
anada
Plural femení
anades
-468-
Com ya s’ha dit anteriorment, se tracta d’un verp auxiliar que s’utilisa per a la
formació del pretèrit perfecte perifràstic del restant de verps. A banda de les formes
que havem donat com a generals per ad este temps (vaig, vares, va, vàrem, vàreu,
varen) també són vàlides, encara que no recomanables en registres formals les formes
apocopades locals vas, vam, vau, van.
En algunes zones del valencià septentrional estan vives les formes velarisades
aniguera, anigueres, aniguera, aniguérem, aniguéreu, anigueren, pero són molt
dialectals i, per tant, no resulten adequades en la llengua estàndart.
-469-
18.8.3. VERP ESTAR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
estic
he estat
estàs
has estat
està
ha estat
estem
havem / hem estat
esteu
haveu / heu estat
estan
han estat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
estava
havia estat
estaves
havies estat
estava
havia estat
estàvem
havíem estat
estàveu
havíeu estat
estaven
havien estat
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
estiguí
haguí estat
estigueres
hagueres estat
estigué
hagué estat
estiguérem
haguérem estat
estiguéreu
haguéreu estat
estigueren
hagueren estat
FUTUR
IMPERFECTE
estaré
estaràs
estarà
estarem
estareu
estaran
FUTUR
HIPOTÈTIC
estaria
estaries
estaria
estaríem
estaríeu
estarien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig estar
vares estar
va estar
vàrem estar
vàreu estar
varen estar
FUTUR
PERFECTE
hauré estat
hauràs estat
haurà estat
haurem estat
haureu estat
hauran estat
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria estat
hauries estat
hauria estat
hauríem estat
hauríeu estat
haurien estat
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver estat
vares haver estat
va haver estat
vàrem haver estat
vàreu haver estat
varen haver estat
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
estiga
haja estat
estigues
hages estat
estiga
haja estat
estigam
hajam estat
estigau
hajau estat
estiguen
hagen estat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
estiguera
haguera estat
estigueres
hagueres estat
estiguera
haguera estat
estiguérem
haguérem estat
estiguéreu
haguéreu estat
estigueren
hagueren estat
Modo Imperatiu
PRESENT
estigues / està
estiga
estigam
estigau
estiguen
Infinitiu
Simple
Compost
estar
haver estat
Gerundi
Simple
estant
Compost
havent estat
Participi
Singular masculí
Plural masculí
estat
estats
Singular femení
estada
Plural femení
estades
-470-
Estar és un verp auxiliar que s’utilisa per a la construcció passiva i en les
construccions atributives:
Estem convocats despusdemà a manifestar-nos.
Jaume està cansat de tota esta història.
La forma de segona persona de l’imperatiu, si apareix en un pronom enclític, pren la
forma modificada està: diem està-te quet (o està-t’hi quet) i no *estigues-te quiet.
S’ha de recordar que la forma velarisada del gerundi (estiguent), encara que viva, no
és pròpia del valencià estàndart. Són també coloquials les formes estaguera,
estagueres..., pròpies del valencià central.
-471-
18.8.4. VERP TINDRE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
tinc
he tengut / tingut
tens
has tengut / tingut
té
ha tengut / tingut
tenim
havem / hem tengut / tingut
teniu
haveu / heu tengut / tingut
tenen
han tengut / tingut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERFEC.
tenia
havia tengut / tingut
tenies
havies tengut / tingut
tenia
havia tengut / tingut
teníem
havíem tengut / tingut
teníeu
havíeu tengut / tingut
tenien
havien tengut / tingut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
tinguí
haguí tengut / tingut
tingueres
hagueres tengut / tingut
tingué
hagué tengut / tingut
tinguérem
haguérem tengut / tingut
tinguéreu
haguéreu tengut / tingut
tingueren
hagueren tengut / tingut
FUTUR
IMPERFECTE
tindré
tindràs
tindrà
tindrem
tindreu
tindran
FUTUR
HIPOTÈTIC
tindria
tindries
tindria
tindríem
tindríeu
tindrien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig tindre
vares tindre
va tindre
vàrem tindre
vàreu tindre
varen tindre
FUTUR
PERFECTE
hauré tengut / tingut
hauràs tengut / tingut
haurà tengut / tingut
haurem tengut / tingut
haureu tengut / tingut
hauran tengut / tingut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria tengut / tingut
hauries tengut / tingut
hauria tengut / tingut
hauríem tengut / tingut
hauríeu tengut / tingut
haurien tengut / tingut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver tengut / tingut
vares haver tengut / tingut
va haver tengut / tingut
vàrem haver tengut / tingut
vàreu haver tengut / tingut
varen haver tengut / tingut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
tinga
haja tengut / tingut
tingues
hages tengut / tingut
tinga
haja tengut / tingut
tingam
hajam tengut / tingut
tingau
hajau tengut / tingut
tinguen
hagen tengut / tingut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
tinguera
haguera tengut / tingut
tingueres
hagueres tengut / tingut
tinguera
haguera tengut / tingut
tinguérem
haguérem tengut / tingut
tinguéreu
haguéreu tengut / tingut
tingueren
hagueren tengut / tingut
Modo Imperatiu
PRESENT
tin
tinga
tingam
tingau
tinguen
Infinitiu
Simple
tindre
Compost
haver tengut / tingut
Gerundi
Simple
tenint
Compost
havent tengut / tingut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
tengut / tingut
tenguts / tinguts
Singular femení
tenguda / tinguda
Plural femení
tengudes / tingudes
-472-
La forma antiga tenir actualment és un arcaisme en valencià general, encara que es
conserva com a forma viva en el valencià del Baix Vinalopó i en alguns punts de la
Marina, especialment en construccions pronominals: tenir-ho.
Per una atra banda, s’ha de recordar que la variant velarisada tinguent és coloquial i
no es considera adequada en un registre formal o lliterari.
Les formes del participi tengut/-ts, tenguda/-des són clàssiques i àmpliament esteses
en valencià, igual de correctes que les formes més modernes tingut/-ts, tinguda/-des.
-473-
18.8.5. VERP VINDRE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
vinc
he vengut / vingut
vens
has vengut / vingut
ve
ha vengut / vingut
venim
havem / hem vengut / vingut
veniu
haveu / heu vengut / vingut
venen
han vengut / vingut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERFEC.
venia
havia vengut / vingut
venies
havies vengut / vingut
venia
havia vengut / vingut
veníem
havíem vengut / vingut
veníeu
havíeu vengut / vingut
venien
havien vengut / vingut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
vinguí
haguí vengut / vingut
vingueres
hagueres vengut / vingut
vingué
hagué vengut / vingut
vinguérem
haguérem vengut / vingut
vinguéreu
haguéreu vengut / vingut
vingueren
hagueren vengut / vingut
FUTUR
FUTUR
IMPERFECTE
PERFECTE
vindré
hauré vengut / vingut
vindràs
hauràs vengut / vingut
vindrà
haurà vengut / vingut
vindrem
haurem vengut / vingut
vindreu
haureu vengut / vingut
vindran
hauran vengut / vingut
FUTUR
FUT. HIPOTÈTIC
HIPOTÈTIC
COMPOST
vindria
hauria vengut / vingut
vindries
hauries vengut / vingut
vindria
hauria vengut / vingut
vindríem
hauríem vengut / vingut
vindríeu
hauríeu vengut / vingut
vindrien
haurien vengut / vingut
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig vindre
vaig haver vengut / vingut
vares vindre
vares haver vengut / vingut
va vindre
va haver vengut / vingut
vàrem vindre vàrem haver vengut / vingut
vàreu vindre
vàreu haver vengut / vingut
varen vindre
varen haver vengut / vingut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
vinga
haja vengut / vingut
vingues
hages vengut / vingut
vinga
haja vengut / vingut
vingam
hajam vengut / vingut
vingau
hajau vengut / vingut
vinguen
hagen vengut / vingut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
vinguera
haguera vengut / vingut
vingueres
hagueres vengut / vingut
vinguera
haguera vengut / vingut
vinguérem
haguérem vengut / vingut
vinguéreu
haguéreu vengut / vingut
vingueren
hagueren vengut / vingut
Modo Imperatiu
PRESENT
vine
vinga
vingam
vingau
vinguen
Infinitiu
Simple
vindre
Compost
haver vengut / vingut
Gerundi
Simple
venint
Compost
havent vengut / vingut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
vengut / vingut
venguts / vinguts
Singular femení
venguda / vinguda
Plural femení
vengudes / vingudes
-474-
L’infinitiu venir hui és un arcaisme , encara que es conserva com a forma viva en el
valencià del Baix Vinalopó, especialment en construccions pronominals: venir-te’n.
Este verp té també un gerundi velarisat, vinguent, que encara que està viu és
coloquial i no es considera adequat en un registre formal o lliterari.
Les formes del participi vengut/-ts, venguda/-des són clàssiques i àmpliament esteses
en valencià, igual de correctes que les formes més modernes vingut/-ts, vinguda/-des.
-475-
18.8.6. VERP CALDRE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
Ø
Ø
Ø
Ø
cal
ha calgut
Ø
Ø
Ø
Ø
calen
han calgut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
Ø
Ø
Ø
Ø
calia
havia calgut
Ø
Ø
Ø
Ø
calien
havien calgut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
Ø
Ø
Ø
Ø
calgué
hagué calgut
Ø
Ø
Ø
Ø
calgueren
hagueren calgut
FUTUR
IMPERFECTE
Ø
Ø
caldrà
Ø
Ø
caldran
FUTUR
HIPOTÈTIC
Ø
Ø
caldria
Ø
Ø
caldrien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
Ø
Ø
va caldre
Ø
Ø
varen caldre
FUTUR
PERFECTE
Ø
Ø
haurà calgut
Ø
Ø
hauran calgut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
Ø
Ø
hauria calgut
Ø
Ø
haurien calgut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
Ø
Ø
va haver calgut
Ø
Ø
varen haver calgut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
Ø
Ø
Ø
Ø
calga
haja calgut
Ø
Ø
Ø
Ø
calguen
hagen calgut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
Ø
Ø
Ø
Ø
calguera
haguera calgut
Ø
Ø
Ø
Ø
calgueren
hagueren calgut
Modo Imperatiu
PRESENT
Ø
Infinitiu
Simple
caldre
Compost
haver calgut
Gerundi
Simple
calent
Compost
havent calgut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
calgut
calguts
Singular femení
calguda
Plural femení
calgudes
-476-
El verp caldre és un verp defectiu, açò és, que no té tots els temps, modos o persones.
En este cas únicament presenta les terceres persones del singular i del plural i no fa us
de l’imperatiu. Encara que normalment s’utilisa precedit de l’adverbi de negació no
com solia fer-se en la llengua clàssica, pot aparéixer modernament també sense la
negació, si be en este cas són preferibles fòrmules com ser precís, ser menester, ser
necessari, convindre, tocar...:
No cal que vingau tan pronte.
Cal estudiar tots els dies per a aprovar (poc usual).
Este verp defectiu no sol presentar concordança de persona:
Entre amics no cal tovalles (en conte de Entre amics no calen tovalles).
No cal diners per a passejar (en conte de No calen diners per a passejar).
Abdós formes són correctes, si be la primera és la més usual.
La variant velarisada del gerundi calguent no és adequada en un registre formal o
lliterari.
-477-
18.8.7. VERP FER
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
faç / faig
he fet
fas
has fet
fa
ha fet
fem
havem / hem fet
feu
haveu / heu fet
fan
han fet
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
fea
havia fet
fees
havies fet
fea
havia fet
féem
havíem fet
féeu
havíeu fet
feen
havien fet
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
fiu
haguí fet
feres
hagueres fet
feu
hagué fet
férem
haguérem fet
féreu
haguéreu fet
feren
hagueren fet
FUTUR
IMPERFECTE
faré
faràs
farà
farem
fareu
faran
FUTUR
HIPOTÈTIC
faria
faries
faria
faríem
faríeu
farien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig fer
vares fer
va fer
vàrem fer
vàreu fer
varen fer
FUTUR
PERFECTE
hauré fet
hauràs fet
haurà fet
haurem fet
haureu fet
hauran fet
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria fet
hauries fet
hauria fet
hauríem fet
hauríeu fet
haurien fet
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver fet
vares haver fet
va haver fet
vàrem haver fet
vàreu haver fet
varen haver fet
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
faça
haja fet
faces
hages fet
faça
haja fet
fem / façam
hajam fet
feu / façau
hajau fet
facen
hagen fet
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
fera
haguera fet
feres
hagueres fet
fera
haguera fet
férem
haguérem fet
féreu
haguéreu fet
feren
hagueren fet
Modo Imperatiu
PRESENT
fes
faça
fem
feu
facen
Infinitiu
Simple
fer
Compost
haver fet
Gerundi
Simple
fent
Compost
havent fet
Participi
Singular masculí
Plural masculí
fet
fets
Singular femení
feta
Plural femení
fetes
-478-
En imperfecte d’indicatiu les variants antigues feya, feyes, feya, féyem, féyeu, feyen
també són correctes (encara que menys recomanables), aixina com les formes
clàssiques façam, façau per a la primera i segona persones del plural del present de
subjuntiu.
En la primera persona del present d’indicatiu són correctes tant la forma clàssica yo
faç, més estesa en algunes varietats, com yo faig, inusual en la llengua clàssica, pero
més freqüent en uns atres parlars actuals.
En canvi, les formes coloquials del present de subjuntiu yo faja, tu fages, ell faja...,
encara que vives en algunes zones, són d’aparició moderna i no són gens
recomanables en un registre formal o lliterari.
-479-
18.8.8. VERP VORE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
veig
he vist
veus
has vist
veu
ha vist
veem
havem / hem vist
veeu
haveu / heu vist
veuen
han vist
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
vea / veïa
havia vist
vees / veïes
havies vist
vea / veïa
havia vist
véem / veíem
havíem vist
véeu / veíeu
havíeu vist
veen / veïen
havien vist
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
viu
haguí vist
veres
hagueres vist
veu
hagué vist
vérem
haguérem vist
véreu
haguéreu vist
veren
hagueren vist
FUTUR
IMPERFECTE
voré
voràs
vorà
vorem
voreu
voran
FUTUR
HIPOTÈTIC
voria
vories
voria
voríem
voríeu
vorien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig vore
vares vore
va vore
vàrem vore
vàreu vore
varen vore
FUTUR
PERFECTE
hauré vist
hauràs vist
haurà vist
haurem vist
haureu vist
hauran vist
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria vist
hauries vist
hauria vist
hauríem vist
hauríeu vist
haurien vist
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver vist
vares haver vist
va haver vist
vàrem haver vist
vàreu haver vist
varen haver vist
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
veja
haja vist
veges
hages vist
veja
haja vist
vejam
hajam vist
vejau
hajau vist
vegen
hagen vist
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
vera
haguera vist
veres
hagueres vist
vera
haguera vist
vérem
haguérem vist
véreu
haguéreu vist
veren
hagueren vist
Modo Imperatiu
PRESENT
veges
veja
vejam
vejau
vegen
Infinitiu
Simple
vore
Compost
haver vist
Gerundi
Simple
veent
Compost
havent vist
Participi
Singular masculí
Plural masculí
vist
vists
Singular femení
vista
Plural femení
vistes
-480-
Per a l’imperfecte d’indicatiu existixen també les variants antigues veya, veyes, veya,
véyem, véyeu, veyen, que s’admeten, pero són menys recomanables.
En este verp la velarisació dels temps està més alvançada i estesa. Podem trobar
convivint, junt a les formes no velarisades pròpies de l’estàndart, les variants
velarisades de l’imperfecte de subjuntiu (veguera, vegueres, veguera, veguérem,
veguéreu, vegueren) i del perfecte simple (veguí, vegueres, vegué, veguérem,
veguéreu, vegueren). Estes formes velarisades no són gens recomanables en la
llengua estàndart.
En la zona de la Ribera i la Safor està molt estesa la forma vec per a la primera
persona del singular del present d’indicatiu i per analogia s’han creat en el present de
subjuntiu les formes vega, vegues, vega..., les quals són dialectals i tampoc se
consideren correctes en un registre formal.
La variant velarisada del gerundi, veguent, és coloquial i no adequada per a situacions
formals.
La forma veure de l’infinitiu, arcaica i pròpia d’un llenguage migeval, s’ha substituït
modernament per vore, per lo que no deu usar-se.
Recordem que la forma del participi masculí plural és vists i no la castellanisada o
catalanisada *vistos.
-481-
18.8.9. VERP DIR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
dic
he dit
dius
has dit
diu
ha dit
diem
havem / hem dit
dieu
haveu / heu dit
diuen
han dit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
dia
havia dit
dies
havies dit
dia
havia dit
díem
havíem dit
díeu
havíeu dit
dien
havien dit
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
diguí
haguí dit
digueres
hagueres dit
digué
hagué dit
diguérem
haguérem dit
diguéreu
haguéreu dit
digueren
hagueren dit
FUTUR
IMPERFECTE
diré
diràs
dirà
direm
direu
diran
FUTUR
HIPOTÈTIC
diria
diries
diria
diríem
diríeu
dirien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig dir
vares dir
va dir
vàrem dir
vàreu dir
varen dir
FUTUR
PERFECTE
hauré dit
hauràs dit
haurà dit
haurem dit
haureu dit
hauran dit
FUT. HIPOTÈTIC.
COMPOST
hauria dit
hauries dit
hauria dit
hauríem dit
hauríeu dit
haurien dit
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver dit
vares haver dit
va haver dit
vàrem haver dit
vàreu haver dit
varen haver dit
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
diga
haja dit
digues
hages dit
diga
haja dit
digam
hajam dit
digau
hajau dit
diguen
hagen dit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
diguera
haguera dit
digueres
hagueres dit
diguera
haguera dit
diguérem
haguérem dit
diguéreu
haguéreu dit
digueren
hagueren dit
Modo Imperatiu
PRESENT
digues / dis
diga
digam
digau
diguen
Infinitiu
Simple
dir
Compost
haver dit
Gerundi
Simple
dient
Compost
havent dit
Participi
Singular masculí
Plural masculí
dit
dits
Singular femení
dita
Plural femení
dites
-482-
Les variants antigues deya, deyes, deya, déyem, déyeu, deyen també són correctes,
encara que menys recomanables.
En l’imperatiu, la forma digues és pròpia d’un us sense pronom (Digues qué vols),
mentres que dis s’utilisa sempre acompanyada d’un pronom (Dis-li que vinga, Dis-ho
sense pensar-t’ho).
La forma velarisada del gerundi diguent, com les formes diguem i digueu del present
d’indicatiu, no són recomanables en la llengua estàndart.
-483-
18.8.10. VERP DUR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
duc
he dut
dus
has dut
du
ha dut
duem
havem / hem dut
dueu
haveu / heu dut
duen
han dut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
duya
havia dut
duyes
havies dut
duya
havia dut
dúyem
havíem dut
dúyeu
havíeu dut
duyen
havien dut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
duguí
haguí dut
dugueres
hagueres dut
dugué
hagué dut
duguérem
haguérem dut
duguéreu
haguéreu dut
dugueren
hagueren dut
FUTUR
IMPERFECTE
duré
duràs
durà
durem
dureu
duran
FUTUR
HIPOTÈTIC
duria
duries
duria
duríem
duríeu
durien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig dur
vares dur
va dur
vàrem dur
vàreu dur
varen dur
FUTUR
PERFECTE
hauré dut
hauràs dut
haurà dut
haurem dut
haureu dut
hauran dut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria dut
hauries dut
hauria dut
hauríem dut
hauríeu dut
haurien dut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver dut
vares haver dut
va haver dut
vàrem haver dut
vàreu haver dut
varen haver dut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
duga
haja dut
dugues
hages dut
duga
haja dut
dugam
hajam dut
dugau
hajau dut
duguen
hagen dut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
duguera
haguera dut
dugueres
hagueres dut
duguera
haguera dut
duguérem
haguérem dut
duguéreu
haguéreu dut
dugueren
hagueren dut
Modo Imperatiu
PRESENT
dus
duga
dugam
dugau
duguen
Infinitiu
Simple
dur
Compost
haver dut
Gerundi
Simple
duent
Compost
havent dut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
dut
duts
Singular femení
duta
Plural femení
dutes
-484-
En l’imperatiu la forma analògica dugues no es considera normativa. El gerundi
velarisat duguent no és recomanable en un registre formal o lliterari.
La forma du solia grafiar-se duu en la llengua antiga.
-485-
18.8.11. VERP PERDRE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
perc
he perdut
perts
has perdut
pert
ha perdut
perdem
havem / hem perdut
perdeu
haveu / heu perdut
perden
han perdut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
perdia
havia perdut
perdies
havies perdut
perdia
havia perdut
perdíem
havíem perdut
perdíeu
havíeu perdut
perdien
havien perdut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
perguí
haguí perdut
pergueres
hagueres perdut
pergué
hagué perdut
perguérem
haguérem perdut
perguéreu
haguéreu perdut
pergueren
hagueren perdut
FUTUR
IMPERFECTE
perdré
perdràs
perdrà
perdrem
perdreu
perdran
FUTUR
HIPOTÈTIC
perdria
perdries
perdria
perdríem
perdríeu
perdrien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig perdre
vares perdre
va perdre
vàrem perdre
vàreu perdre
varen perdre
FUTUR
PERFECTE
hauré perdut
hauràs perdut
haurà perdut
haurem perdut
haureu perdut
hauran perdut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria perdut
hauries perdut
hauria perdut
hauríem perdut
hauríeu perdut
haurien perdut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver perdut
vares haver perdut
va haver perdut
vàrem haver perdut
vàreu haver perdut
varen haver perdut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
perga
haja perdut
pergues
hages perdut
perga
haja perdut
pergam
hajam perdut
pergau
hajau perdut
perguen
hagen perdut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
perguera
haguera perdut
pergueres
hagueres perdut
perguera
haguera perdut
perguérem
haguérem perdut
perguéreu
haguéreu perdut
pergueren
hagueren perdut
Modo Imperatiu
PRESENT
pert
perga
pergam
pergau
perguen
Infinitiu
Simple
perdre
Compost
haver perdut
Gerundi
Simple
perdent
Compost
havent perdut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
perdut
perduts
Singular femení
perduda
Plural femení
perdudes
-486-
La r del radical no es pronuncia en l’infinitiu ni en els temps del futur i del futur
hipotètic d’indicatiu.
En la primera persona del singular del present d’indicatiu de perdre la d del radical
verbal ha segut canviada en tot el valencià per la c morfemàtica i característica de la
1era persona del singular del present d’indicatiu (yo perc). Este fet evita ademés la
confusió que es donava antigament entre la 1era i la 3era persona del singular: yo
pert, ell pert.
En els atres temps verbals les formes velarisades són el resultat de l’influència
eixercida per la 1era persona del singular del present d’indicatiu yo perc. Els temps
afectats per esta velarisació són el perfecte d’indicatiu, el present de subjuntiu,
l’imperfecte de subjuntiu i l’imperatiu.
En el cas del verp perdre són pròpies de la llengua estàndart totes les formes
velarisades (perguí, perga, perguera, pergau...) per haver-se generalisat i haver
substituït les formes clàssiques no velarisades (perdí, perda, perdera, perdau...) que
són correctes, pero no recomanables. A pesar d’esta tendència cap a la velarisació, no
s’ha d’oblidar que la forma velarisada perguent és coloquial i no apta per a registres
formals.
-487-
18.8.12. VERP MORIR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
muic / morc
he mort
mors
has mort
mor
ha mort
morim
hem mort
moriu
heu mort
moren
han mort
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
moria
havia mort
mories
havies mort
moria
havia mort
moríem
havíem mort
moríeu
havíeu mort
morien
havien mort
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
morí
haguí mort
morires
hagueres mort
morí
hagué mort
morírem
haguérem mort
moríreu
haguéreu mort
moriren
hagueren mort
FUTUR
IMPERFECTE
moriré
moriràs
morirà
morirem
morireu
moriran
FUTUR
HIPOTÈTIC
moriria
moriries
moriria
moriríem
moriríeu
moririen
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig morir
vares morir
va morir
vàrem morir
vàreu morir
varen morir
FUTUR
PERFECTE
hauré mort
hauràs mort
haurà mort
haurem mort
haureu mort
hauran mort
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria mort
hauries mort
hauria mort
hauríem mort
hauríeu mort
haurien mort
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver mort
vares haver mort
va haver mort
vàrem haver mort
vàreu haver mort
varen haver mort
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
muiga
haja mort
muigues
hages mort
muiga
haja mort
muigam / morim
hajam mort
muigau / moriu
hajau mort
muiguen
hagen mort
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
muiguera
haguera mort
muigueres
hagueres mort
muiguera
haguera mort
muiguérem
haguérem mort
muiguéreu
haguéreu mort
muigueren
hagueren mort
Modo Imperatiu
PRESENT
mor
muiga
muigam / morim
muigau / moriu
muiguen
Infinitiu
Simple
Compost
morir
haver mort
Gerundi
Simple
morint
Compost
havent mort
Participi
Singular masculí
Plural masculí
mort
morts
Singular femení
morta
Plural femení
mortes
-488-
Són correctes també les variants següents:
- en el pretèrit perfecte simple: muiguí, muigueres, muigué, muiguérem,
muiguéreu, muigueren.
- en el present de subjuntiu: morga, morgues, morga, morguen; també existixen
les formes antigues mora, mores, mora...
- en l’imperfecte de subjuntiu: morira, morires, morira, morírem, moríreu,
moriren.
- en l’imperatiu: morga, morgam, morgau, morguen que coexistixen en les
variants antigues mora, moram, morau, moren.
-489-
18.8.13. VERP EIXIR
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
ixc
he eixit
ixes
has eixit
ix
ha eixit
eixim
havem / hem eixit
eixiu
haveu / heu eixit
ixen
han eixit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
eixia
havia eixit
eixies
havies eixit
eixia
havia eixit
eixíem
havíem eixit
eixíeu
havíeu eixit
eixien
havien eixit
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
ixquí
haguí eixit
ixqueres
hagueres eixit
ixqué
hagué eixit
ixquérem
haguérem eixit
ixquéreu
haguéreu eixit
ixqueren
hagueren eixit
FUTUR
IMPERFECTE
eixiré
eixiràs
eixirà
eixirem
eixireu
eixiran
FUTUR
HIPOTÈTIC
eixiria
eixiries
eixiria
eixiríem
eixiríeu
eixirien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig eixir
vares eixir
va eixir
vàrem eixir
vàreu eixir
varen eixir
FUTUR
PERFECTE
hauré eixit
hauràs eixit
haurà eixit
haurem eixit
haureu eixit
hauran eixit
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria eixit
hauries eixit
hauria eixit
hauríem eixit
hauríeu eixit
haurien eixit
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver eixit
vares haver eixit
va haver eixit
vàrem haver eixit
vàreu haver eixit
varen haver eixit
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
ixca
haja eixit
ixques
hages eixit
ixca
haja eixit
ixcam / eixim
hajam eixit
ixcau / eixiu
hajau eixit
ixquen
hagen eixit
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
ixquera
haguera eixit
ixqueres
hagueres eixit
ixquera
haguera eixit
ixquérem
haguérem eixit
ixquéreu
haguéreu eixit
ixqueren
hagueren eixit
Modo Imperatiu
PRESENT
ix
ixca
ixcam / eixim
ixcau / eixiu
ixquen
Infinitiu
Simple
Compost
eixir
haver eixit
Gerundi
Simple
eixint
Compost
havent eixit
Participi
Singular masculí
Plural masculí
eixit
eixits
Singular femení
eixida
Plural femení
eixides
-490-
Són també correctes les formes del pretèrit perfecte simple eixí, eixires, eixí, eixírem,
eixíreu, eixiren; igualment, les variants per a l’imperfecte de subjuntiu eixira, eixires,
eixira, eixírem, eixíreu, eixiren.
-491-
18.8.14. VERP SABER
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
sé
he sabut
saps
has sabut
sap
ha sabut
sabem
havem / hem sabut
sabeu
haveu / heu sabut
saben
han sabut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC.
sabia
havia sabut
sabies
havies sabut
sabia
havia sabut
sabíem
havíem sabut
sabíeu
havíeu sabut
sabien
havien sabut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
sabí
haguí sabut
saberes
hagueres sabut
sabé
hagué sabut
sabérem
haguérem sabut
sabéreu
haguéreu sabut
saberen
hagueren sabut
FUTUR
IMPERFECTE
sabré
sabràs
sabrà
sabrem
sabreu
sabran
FUTUR
HIPOTÈTIC
sabria
sabries
sabria
sabríem
sabríeu
sabrien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig saber
vares saber
va saber
vàrem saber
vàreu saber
varen saber
FUTUR
PERFECTE
hauré sabut
hauràs sabut
haurà sabut
haurem sabut
haureu sabut
hauran sabut
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria sabut
hauries sabut
hauria sabut
hauríem sabut
hauríeu sabut
haurien sabut
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver sabut
vares haver sabut
va haver sabut
vàrem haver sabut
vàreu haver sabut
varen haver sabut
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
sàpia
haja sabut
sàpies
hages sabut
sàpia
haja sabut
sapiam
hajam sabut
sapiau
hajau sabut
sàpien
hagen sabut
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
sabera
haguera sabut
saberes
hagueres sabut
sabera
haguera sabut
sabérem
haguérem sabut
sabéreu
haguéreu sabut
saberen
hagueren sabut
Modo Imperatiu
PRESENT
sàpies
sàpia
sapiam
sapiau
sàpien
Infinitiu
Simple
saber
Compost
haver sabut
Gerundi
Simple
sabent
Compost
havent sabut
Participi
Singular masculí
Plural masculí
sabut
sabuts
Singular femení
sabuda
Plural femení
sabudes
-492-
La velarisació catalana present en les formes *sàpiga, sàpigues, etc. (i de manera
paralela, la série *càpiga, càpigues... del verp cabre), ha contat en certa difusió
contemporànea pel fet d’haver segut introduïda en alguna gramàtica, pero no és
pròpia del valencià i resulta, per tant, inadmissible.
-493-
18.8.15. VERP VOLER
Modo Indicatiu
Modo Subjuntiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
PRESENT
PRET. PERFECTE
vullc / vull
he volgut
vullga
haja volgut
vols
has volgut
vullgues
hages volgut
vol
ha volgut
vullga
haja volgut
volem
havem / hem volgut
vullgam
hajam volgut
voleu
haveu / heu volgut
vullgau
hajau volgut
volen
han volgut
vullguen
hagen volgut
PRET. IMPERFECTE
PRET.
PRET.
PRET.
volia
PLUSQUAMPERFEC.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
volies
havia volgut
volguera / vullguera
haguera volgut
volia
havies volgut
volgueres / vullgueres
hagueres volgut
volíem
havia volgut
volguera / vullguera
haguera volgut
volíeu
havíem volgut
volguérem / vullguérem
haguérem volgut
volien
havíeu volgut
volguéreu / vullguéreu
haguéreu volgut
havien volgut
volgueren / vullgueren
haguerenvolgut
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
Modo Imperatiu
PERFECTE
COMP.
PRESENT
volguí / vullguí
haguí volgut
volgueres / vullgueres
hagueres volgut
vol / vullgues
volgué / vullgué
hagué volgut
vullga
volguérem / vullguérem
haguérem volgut
vullgam
volguéreu / vullguéreu
haguéreu volgut
vullgau
volgueren / vullgueren
hagueren volgut
vullguen
FUTUR
FUTUR
Infinitiu
IMPERFECTE
PERFECTE
Simple
Compost
voldré
hauré volgut
voler
haver volgut
voldràs
hauràs volgut
Gerundi
voldrà
haurà volgut
Simple
Compost
voldrem
haurem volgut
volent
havent volgut
voldreu
haureu volgut
voldran
hauran volgut
FUTUR
FUT. HIPOTÈTIC
Participi
HIPOTÈTIC
COMPOST
Singular masculí
Plural masculí
voldria
hauria volgut
volgut
volguts
voldries
hauries volgut
voldria
hauria volgut
Singular femení
Plural femení
voldríem
hauríem volgut
volguda
volgudes
voldríeu
hauríeu volgut
voldrien
haurien volgut
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig voler
vaig haver volgut
vares voler
vares haver volgut
va voler
va haver volgut
vàrem voler
vàrem haver volgut
vàreu voler
vàreu haver volgut
varen voler
varen haver volgut
-494-
També en este cas, en la primera persona del singular del present d’indicatiu apareix
la c morfemàtica i característica en valencià de la 1era persona del singular del
present d’indicatiu: yo vullc, forma més estesa i preferent en l’estàndart valencià front
a la clàssica i hui minoritària yo vull.
La forma velarisada ha condicionat l’aparició de formes paraleles en el present de
subjuntiu (vullga, vullgues, vullga...) que han fet desaparéixer per complet les
clàssiques (vulla, vulles, vulla...).
Per una atra banda, el pretèrit perfecte simple i l’imperfecte de subjuntiu presenten
unes formes en radical vull- en lloc de vol- que també són correctes: vullguí,
vullgueres, vullgué... / vullguera, vullgueres, vullguera...
En canvi, no és gens recomanable la forma dialectal vullgut per al participi.
-495-
18.9. MODEL DE VERP PRONOMINAL
VERP DUCHAR-SE
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
me/em duche
m’he duchat
te/et duches
t’has duchat
se/es ducha
s’ha duchat
nos duchem
nos havem / hem duchat
vos ducheu
vos haveu / heu duchat
se/es duchen
s’han duchat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERFEC.
me/em duchava
m’havia duchat
te/et duchaves
t’havies duchat
se/es duchava
s’havia duchat
nos duchàvem
nos havíem duchat
vos duchàveu
vos havíeu duchat
se/es duchaven
s’havien duchat
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
me/em duchí
m’haguí duchat
te/et duchares
t’hagueres duchat
se/es duchà
s’hagué duchat
nos duchàrem
nos haguérem duchat
vos duchàreu
vos haguéreu duchat
se/es ducharen
s’hagueren duchat
FUTUR
IMPERFECTE
me/em ducharé
te/et ducharàs
se/es ducharà
nos ducharem
vos duchareu
se/es ducharan
FUTUR
HIPOTÈTIC
me/em ducharia
te/et ducharies
se/es ducharia
nos ducharíem
vos ducharíeu
se/es ducharien
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
me/em vaig duchar
te/et vares duchar
se/es va duchar
nos vàrem duchar
vos vàreu duchar
se/es varen duchar
FUTUR
PERFECTE
m’hauré duchat
t’hauràs duchat
s’haurà duchat
nos haurem duchat
vos haureu duchat
s’hauran duchat
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
m’hauria duchat
t’hauries duchat
s’hauria duchat
nos hauríem duchat
vos hauríeu duchat
s’haurien duchat
PERIFRÀSTIC
COMPOST
me/em vaig haver duchat
te/et vares haver duchat
se/es va haver duchat
nos vàrem haver duchat
vos vàreu haver duchat
se/es varen haver duchat
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
me/em duche
m’haja duchat
te/et duches
t’hages duchat
se/es duche
s’haja duchat
nos duchem
nos hajam duchat
vos ducheu
vos hajau duchat
se/es duchen
s’hagen duchat
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERF.
me/em duchara
m’haguera duchat
te/et duchares
t’hagueres duchat
se/es duchara
s’haguera duchat
nos duchàrem
nos haguérem duchat
vos duchàreu
vos haguéreu duchat
se/es ducharen
s’hagueren duchat
Modo Imperatiu
PRESENT
ducha’t
Ø
duchem-nos
ducheu-vos
Ø
Infinitiu
Simple
Compost
duchar-se
haver-se duchat
Gerundi
Simple
duchant-se
Compost
havent-se duchat
Participi
Singular masculí
Plural masculí
duchat
duchats
Singular femení
duchada
Plural femení
duchades
-496-
18.10. MODEL DE VEU PASSIVA
VERP SER ADMIRAT
Modo Indicatiu
PRESENT
PASSAT PRÒXIM
soc admirat
he segut admirat
eres admirat
has segut admirat
és admirat
ha segut admirat
som admirats
havem / hem segut admirats
sou admirats
haveu / heu segut admirats
són admirats
han segut admirats
PRET.
PRET.
IMPERFECTE
PLUSQUAMPERFEC.
era admirat
havia segut admirat
eres admirat
havies segut admirat
era admirat
havia segut admirat
érem admirats
havíem segut admirats
éreu admirats
havíeu segut admirats
eren admirats
havien segut admirats
PRETÈRIT
PRET. PERFECTE
PERFECTE
COMP.
fon admirat
haguí segut admirat
fores admirat
hagueres segut admirat
fon admirat
hagué segut admirat
fórem admirats
haguérem segut admirats
fóreu admirats
haguéreu segut admirats
foren admirats
hagueren segut admirats
FUTUR
IMPERFECTE
seré admirat
seràs admirat
serà admirat
serem admirats
sereu admirats
seran admirats
FUTUR
HIPOTÈTIC
seria admirat
series admirat
seria admirat
seríem admirats
seríeu admirats
serien admirats
PERFECTE
PERIFRÀSTIC
vaig ser admirat
vares ser admirat
va ser admirat
vàrem ser admirats
vàreu ser admirats
varen ser admirats
FUTUR
PERFECTE
hauré segut admirat
hauràs segut admirat
haurà segut admirat
haurem segut admirats
haureu segut admirats
hauran segut admirats
FUT. HIPOTÈTIC
COMPOST
hauria segut admirat
hauries segut admirat
hauria segut admirat
hauríem segut admirats
hauríeu segut admirats
haurien segut admirats
PERIFRÀSTIC
COMPOST
vaig haver segut admirat
vares haver segut admirat
va haver segut admirat
vàrem haver segut admirats
vàreu haver segut admirats
varen haver segut admirats
Modo Subjuntiu
PRESENT
PRET. PERFECTE
siga admirat
haja segut admirat
sigues admirat
hages segut admirat
siga admirat
haja segut admirat
sigam admirats
hajam segut admirats
sigau admirats
hajau segut admirats
siguen admirats
hagen segut admirats
PRET.
PRET.
IMPERFECTE PLUSQUAMPERFECTE
fora admirat
haguera segut admirat
fores admirat
hagueres segut admirat
fora admirat
haguera segut admirat
fórem admirats haguérem segut admirats
fóreu admirats haguéreu segut admirats
foren admirats hagueren segut admirats
Modo Imperatiu
PRESENT
sigues admirat
siga admirat
sigam admirats
sigau admirats
siguen admirats
Infinitiu
Simple
Compost
ser admirat
haver segut admirat
Gerundi
Simple
sent admirat
Singular
masculí
segut admirat
Singular
femení
segut admirada
Compost
havent segut admirat
Participi
Plural masculí
segut admirats
Plural femení
segut admirades
-497-
19. LA PREDICACIÓ
19.1. CLASSES DE PREDICATS
Semànticament podem distinguir tres classes de predicats:
a) Les accions, que són els predicats prototípics, estan introduïdes per verps capaços
tant de contestar la pregunta ¿qué ha passat? com de ser substituïts pel verp de
sentit general fer:
El chiquet ha trencat el joguet → ¿Qué ha passat? Que el chiquet ha trencat el
joguet; Lo que ha fet el chiquet és trencar el joguet.
b) Els processos poden contestar a la pregunta ¿qué passa?, pero no són substituibles
per fer:
El gat ha mort atropellat per un coche → ¿Qué ha passat ací? El gat ha mort
atropellat per un coche; *Lo que ha fet el gat és morir atropellat per un coche.
c) Els estats ni poden contestar a la pregunta ¿qué passa? ni tampoc poden ser
substituïts per fer:
Borja és simpàtic →¿Qué ha passat ací? *Que Borja és simpàtic; *Lo que fa
Borja és ser simpàtic.
Principalment indiquen estats:
a) Els verps de coneiximent (saber, conéixer): No sé tocar el saxofó.
b) Els verps de possessió (tindre, posseir): Cristina té dos chalets en Xàbia, serà
millonària.
c) Els verps copulatius: ser, estar, paréixer i semblar.
19.2. PREDICATS NO VERBALS I PREDICATS VERBALS
Se denominen predicats verbals aquells en els que el contengut semàntic de la
predicació descansa en un verp, el qual exigix una série de funcions sintàctiques
associades a unes característiques semàntiques determinades.
Per eixemple, en l'oració El gos esglayà al chiquet aquell dia en el parc el verp
esglayar selecciona un subjecte, animat o no, capaç de produir un efecte, i un objecte
directe animat capaç d'experimentar un procés sicològic com el de la por, condicions
que complix al chiquet. Els atres complements (aquell dia, complement
circumstancial de temps, i en el parc, complement circumstancial de lloc) no són
exigits pel verp, de manera que poden suprimir-se sense que l'oració perga el sentit i
resulte incomprensible: El gos esglayà al chiquet.
-498-
Les funcions argumentals de la predicació verbal, és dir, les que poden ser exigides
per un verp, són el subjecte, el complement directe, el complement indirecte i el
complement de règim.
La predicació no verbal o atributiva és aquella que ya no es du a terme per un verp,
sino per un atre element de l'oració. Distinguim quatre classes principals de
predicacions no verbals:
a) Les oracions copulatives, construïdes en els verps ser, estar, paréixer i semblar:266
Mon germà és mege.
Ana pareix simpàtica.
Aquells hòmens estaven molt trists per la notícia.
b) Les oracions semicopulatives de verps com fer-se, tornar-se:
S'ha fet ric ràpidament gràcies a l'especulació immobiliària.
Des de que l'enganyaren s'ha tornat molt desconfiat.
c) Les predicacions secundàries del complement predicatiu:
Aplegà cansat a casa.
Duya ben orgullós la Senyera en la provessó cívica.
d) Les construccions absolutes:
Acabada la conferència, escomençà la tanda de preguntes.
Una volta feta la presentació, el nou oficiniste mamprengué a treballar.
19.3. ELS PREDICATS NO VERBALS
19.3.1. L'atribut i les oracions copulatives i semicopulatives
En les oracions copulatives o atributives, el contengut semàntic fonamental de la
predicació ya no ve determinat pel verp (ser, estar, paréixer o semblar), sino per una
funció sintàctica denominada atribut.
En estes oracions el verp copulatiu funciona merament com una marca morfològica
que expressa el temps, el modo, l'aspecte, el número i la persona, pero està
pràcticament buit de contengut semàntic, motiu pel qual no té capacitat per a
266
Segons senyala el Diccionari general de la llengua valenciana, en els usos copulatius la
tendència actual és usar el verp paréixer, i no semblar, el qual quedaria circumscrit essencialment a
l'expressió del paregut entre persones: Nelo li sembla més a sa mare que a son pare.
-499-
seleccionar el subjecte de l'oració i es llimita a vincular el subjecte en l'atribut, que és
el que aporta el contengut semàntic i el que tria el subjecte. En les següents oracions
pot vore's que és l'atribut, marcat en negreta, el que aporta el valor lèxic principal:
Eixa planta és una camamirla.
Els anous són molt saludables.
Hui la sopa està massa calenta.
Si no tens ganes d'eixir, queda't en casa: pareixes cansat.
El meu gendre és mecànic.
Igualment és l'atribut, i no el verp, el que selecciona lèxicament el subjecte. Aixina
podem observar cóm en l'últim eixemple l'atribut mecànic exigix un subjecte de
persona.
En les oracions copulatives l'atribut pot pronominalisar-se pel pronom neutre ho,
invariable en quant al gènero i al número: El periodiste està content en
l'informació→ho està; Les periodistes estan contentes en l'informació → ho estan.
L'atribut presenta la particularitat de que no admet la duplicació, és dir, que no pot
aparéixer junt al seu clític:
Vicenta és meja = Vicenta ho és (correcte)
*Vicenta ho és meja (incorrecte).
Enric pareix simpàtic = ho pareix (correcte)
*Enric ho pareix simpàtic (incorrecte)
El subjecte concorda en número i persona en el verp (Ella sí és molt simpàtica, pero
tu eres simpàtic únicament a voltes). Quan l'atribut és un adjectiu variable concorda
en gènero i número en el subjecte, mentres que els atributs nominals concorden en
gènero quant tenen l'oportunitat de mostrar-ne, és dir, quan són substantius que tenen
flexió genèrica (un chic-una chica) o heterònims (pare-mare; bou-vaca...):
El meu fill està molt alt/ La meua filla està molt alta/Els meus fills estan molt
alts/Les meues filles estan molt altes.
Mira la foto: este és mon pare i eixa és ma mare.
Normalment l'atribut apareix darrere del verp copulatiu (Toni és ben templat), pero hi
ha una classe d'oracions copulatives, denominades identificatives o equatives en les
que l'atribut no descriu ni caracterisa el subjecte, sino que l'identifica (Ma mare és la
de la brusa roja). En estes oracions l'atribut pot aparéixer davant de la còpula (Ma
mare), mentres que el subjecte, que és l'element més definit i el que concorda en el
verp, sol anar pospost (la de la brusa roja). Igualment, en El problema sou vosatros
-500-
és el pronom el que fa de subjecte, encara que vaja pospost, com mostra la
concordança.
Quan el subjecte i l'atribut de les oracions identificatives no coincidixen en número,
el verp concorda en el subjecte (La seua especialitat són els llançaments triples). No
obstant, quan el subjecte manté la posició inicial resulta difícil distinguir-lo de
l'atribut i és possible tant la concordança en singular com en plural: Les comissions
per productivitat (subjecte) són/és la seua font d'ingressos més important (atribut) =
La paga fixa no és la seua font d’ingressos més important, ho són les comissions per
productivitat (ho = la seua font d'ingressos més important).
L'atribut pot estar representat per diverses categories:
a) Un sintagma nominal: El meu veí és dentiste.
b) Un sintagma adjectiu: Pareixes cansat.
c) Un sintagma preposicional: Esta taula és de ferro, ben resistent.
d) Un sintagma adverbial: Està molt be.
e) Una oració d'infinitiu: Voler és poder: fa més el que pot que el que vol.
També es denomina atribut la funció sintàctica que acompanya als verps en valor
semicopulatiu, els quals, encara que no aporten casi contengut lèxic a la predicació, sí
tenen certs valors aspectuals o modals. L'atribut de les oracions semicopulatives no
admet la substitució pel pronom ho. Poden actuar com a semicopulatius els següents
verps:
a) Verps de canvi (fer-se, tornar-se, resultar, eixir, quedar-se, devindre):
En un any s'ha fet molt fadrí.
S'ha tornat una persona madura.
La funció ha resultat un gran èxit.
Ha eixit sà i segur de l'accident.
Pau s'ha quedat fadrí.
En el pas del temps devingueren amics íntims.
b) Verps de continuïtat (continuar, seguir, permanéixer...):
Els alumnes continuaren nerviosos quan acabà l’examen.
El Vilarreal seguix viu.
c) Uns atres verps com trobar-se, encontrar-se, passar, mostrar-se:
Se mostra molt simpàtica enguany.
-501-
No s’encontra be.
Conseguiren passar inadvertits.
Les oracions semicopulatives tenen en comú en les copulatives que el verp, per la
seua falta de contengut lèxic, no és capaç per sí mateixa de dur a terme la predicació,
de manera que resulta impossible suprimir l'atribut, que és el que oferix el soport
semàntic:
En un any s'ha fet molt fadrí → *En un any s'ha fet.
El Vilarreal seguix viu → *El Vilarreal seguix.
Els verps semicopulatius poden també tindre usos predicatius:
El Llevant U.D. ha eixit viu de Mestalla (us semicopulatiu).
El Llevant U.D. eixirà este matí en avió cap al País Vasc (us predicatiu).
Elena no es troba be (us copulatiu).
Ara que s'ha quedat a soles en casa, Elena no s'hi troba (se troba desubicada,
estranya: us predicatiu).
19.3.2. Valor general de ser i estar
Respecte a l’elecció dels verps ser i estar en les oracions copulatives, en la llengua
actual respon essencialment al següent us: el verp ser és un classificador que assigna
l'atribut a una classe prèviament definida, mentres que el verp estar expressa el
resultat immediat d'una percepció sobre un estat o calitat subjecta a canvi.
Aixina, diem L'ensalada està bona perque l'havem tastada i havem notat el seu sabor
agradable, pero diem L'ensalada és bona perque la tenim classificada entre els
aliments saludables i fàcilment digeribles.
Com lo que fa el verp ser és classificar un element, els substantius, que són les
categories gramaticals que designen la categoria o classe a la que pertanyen les
entitats del món, sempre han d'anar en el verp ser, mai en el verp estar:267
¿Quí és Amàlia? És la meua nóvia.
Mon germà és arquitecte.
Un galfí és un animal mamífer.
267
Els substantius únicament duen el verp estar quan van precedits de la preposició de, la qual els
fa funcionar com a adjectius (Taula de metal=Taula metàlica), com en Aureli és periodiste, pero
ara està de cambrer en un bar.
-502-
En canvi, els adjectius duen el verp ser quan classifiquen un element per les seues
característiques, pero duen el verp estar quan expressen una qualitat vàlida
exclusivament per ad eixe moment i que pot ser diferent en qualsevol atra
circumstància. Per eixemple:
Andreu és simpàtic vol dir que Andreu pertany al grup de les persones
simpàtiques, és dir, que el tenim classificat com una persona simpàtica.
Andreu està simpàtic vol dir que a Andreu hui el notem o percebem simpàtic,
pero açò no vol dir que el tingam classificat com a home simpàtic. Precisament
esta expressió la solem dir quan a Andreu no el considerem una persona
simpàtica i nos crida l'atenció el seu comportament simpàtic, per inhabitual.
Com les classificacions solen establir-se a partir de l'observació d'una propietat
estable, el verp ser seguit d'adjectiu tendix a expressar qualitats estables o
permanents, mentres el verp estar tendix a expressar qualitats transitòries, pero açò és
únicament una tendència. Si canvia la propietat que aprofitava per a classificar
l'element, canviarem la classificació, pero continuarem utilisant el verp ser: Michael
Jackson primer era negre i en acabant, blanc. De la mateixa manera, si Vicent se
somet a una operació de canvi de sexe direm: Vicent ya no és un home, ara és una
dòna i li diuen Ana.268
L'us de ser com a classificador i de estar com a calificador d'un estat explica que el
valencià, a diferència del castellà, tendixca a expressar els estats civils per mig del
verp ser (Ma filla és casada / fadrina / separada / divorciada / viuda), puix lo que
fem a l'indicar l'estat civil d'un individu és classificar-lo en funció d'uns paràmetros
socials.
Pel mateix motiu el valencià diu està mort, perque, encara que es tracta d'una situació
permanent, és producte d'un canvi d'estat, resultat de la percepció de la falta de
constants vitals i d'un certificat de comprovació mèdica.
En canvi, junt a l'expressió està viu, paralela a està mort, se conserva la forma més
genuïna i recomanable és viu. La substitució de la construcció antiga és mort per està
mort pot haver-se vist favorida pel fet de que la mort ve en acabant de la vida i
268
La combinació de ser i estar en els adverbis de temps i freqüència demostra que la diferència
entre abdós verps no està en que el primer indica qualitats permanents i el segon transitòries, puix
diem: Enric a voltes és simpàtic (a on el verp ser se combina en una locució adverbial de
discontinuïtat com a voltes) i també Ana està sempre enujada (a on el verp estar va acompanyat
d'un adverbi que indica continuïtat o permanència).
Lo que resulta definitiu en l'us dels verps ser i estar és que en el verp ser l'atribució d'una qualitat
no és momentànea, és dir, respon a una classificació prèvia que tenim en la ment, mentres que en el
verp estar l'atribució d'una qualitat se fa immediatament abans d'emetre l'enunciat i a soles aprofita
per ad eixe moment. Per eixemple, si a un individu li posen una bena als ulls no podrà dir si una
porta està oberta o tancada perque necessita vore-la per a dir-ho, pero sí podrà dir si el seu amic és
alt o baixet, perque el té prèviament classificat.
-503-
implica la percepció d'un canvi en l'estat originari d'un ser viu. Inversament, s'ha
mantengut l'expressió clàssica és viu, no necessàriament com a recialla de la
distribució antiga d'usos de ser i estar, sino perque l'estat de vida precedix al de la
mort i l'us de l'expressió estar viu equivaldria a remarcar el caràcter mortal de l'home,
presuponent l'estadi subsegüent de la mort.269
En general podem dir que els atributs adjectius i participis que indiquen un estadi
(content, trist, ple, buit, nuet, descalç, cansat, descansat...) porten el verp estar,
mentres que els que indiquen una propietat classificadora com ara els adjectius
relacionals270 (electoral, mamífer, informàtic...) o els de caràcter (famós, inteligent,
sincer, fidel...) fan l'atribució en el verp ser.
És freqüent que un mateix adjectiu admeta tant la construcció en ser com en estar, en
el consegüent canvi de significat de l'oració. Per eixemple, els adjectius de caràcter
quan duen el verp estar indiquen un comportament esporàdic, segons havem vist més
amunt (Andreu és simpàtic/Andreu està simpàtic).
El mateix significat d'alguns adjectius pot aplegar a canviar, segons vaja acompanyat
de ser o de estar. Els adjectius més usuals que experimenten este canvi de
significació s'arrepleguen en el següent quadro:
Adjectiu
Ser
Estar
Atent
“Servicial”: Esta dòna és “Que para atenció”: Està
molt
atenta:
sempre molt atent en classe.
m’ajuda a pujar la
compra.
Avorrit
“Que provoca tedi”: No “Que sent tedi”: Estic
vullc eixir en elles perque avorrit ací sense fer res.
són molt avorrides.
Bo
“Honest, noble, de bon
comportament;
útil,
adequat”: Pere m’ajudarà
perque és molt bo; Esta
sabata és bona per a
caminar a montó.
“Dotat de bona salut; en
bon sabor”: Ha superat la
grip i ara ya està bo; Que
estigau bons; La paella
està molt bona.
269
Trobem algun cas de mort combinat en el verp ser en oracions com Si el gat se menja l’hamet,
mort és, que no responen pròpiament a l’us de ser copulatiu més participi, sino a una conservació
arcaica de la construcció antiga del verp ser com a auxiliar de les formes compostes de
determinats verps intransitius i de moviment. L’eixemple anterior equivaldria, per tant, a Si el
gat se menja l’hamet, ya ha mort (mor immediatament).
270
Vore l’epígraf 10.5.2.2.
-504-
Adjectiu
Ser
Estar
Cansat
“Que provoca cansament o “Que sent cansament o
fatiga”: Treballar en el fatiga”: He jugat un partit
camp és molt cansat.
de tenis i estic molt
cansada.
Catòlic
“Seguidor de l’iglésia que
reconeix com a autoritat al
Papa del Vaticà”: No és
catòlic, es musulmà.
Decidit
“Que actua en seguritat i “Resolt
de
manera
resolució”:
És
una definitiva”: Est assunt ya
chiqueta molt decidida i està decidit.
plena d’espenta.
Delicat
“Que es pot estropejar “Malalt, malaltuç”: Des de
fàcilment;
difícil que patí l’accident està
d’acontentar”: Espai en la delicat.
veixella, que és molt
delicada;
No
sigues
delicat i menja’t el peix:
no està tan roïn.
Despert
“Viu
d’enteniment, “Que no està dormit”: ¡Les
espavilat”: Emili farà onze de la nit i el chiquet
carrera en l’empresa encara està despert!
perque és molt despert.
Molest
“Que causa molèstia o “Que s’ha ofés”: Està
patiment”: Conduir quan molesta en tu perque no
plou és molest.
l’has convidada a la festa.
Llest
“Inteligent, que comprén
les coses ràpidament”: És
molt llesta i traurà el curs
avant.
Obert
“Persona
receptiva, “No tancat”: La porta està
amable, franca”: Andreu oberta i entra frescor.
és un chic molt obert: no
tindrà
problema
en
escoltar les teues idees.
Coloquialment, “bo de
salut”: Hui no estic massa
catòlic: me fa mal
l’esquena”.
“Preparat, dispost”: Els
corredors ya estan llests
per a mamprendre la
correguda.
-505-
Adjectiu
Ser
Estar
Parat
“Sense espenta, sense
disposició per a actuar”:
Com era tan parat, no
s’atreví a traure a ballar a
la chicona.
“Preparat;
sense
moviment”: A dinar, que
la taula ya està parada;
Aquella moto està parada
enmig del carrer i
obstaculisa el pas.
Roïn
“De mala calitat; que té “De mal sabor”: Est
predisposició al mal”: Este aixarop està molt roïn, no
moble és molt roïn i es me’l puc engolir.
trencarà
en
seguida;
¡Quin home més roïn: li
encanta vore patir als
demés!
Semat
“Avorrit”: Au, vine-te’n al “Pansit”: Eixa poma està
cine en nosatros, no sigues semada de la calor.
semat.
Vert
“Del color resultant de
mesclar el blau i el groc;
llicenciós, inclinat o referit
al sexe”: El coche nou que
s’ha comprat és vert
claret; Tots els succeïts
que conta són verts.
“Que encara no està madur
o sec; sicològicament o
mental
no
preparat”:
¡Quina taronja més agra:
encara
està
verda!;
L’alumne està més vert
que una ceba per a passar
l’examen.
Respecte a la tria de ser o estar en les construccions locatives, l'us del verp estar per
a indicar l’ubicació reflectix una evolució natural i genuïna de la llengua valenciana i
no és un gir castellà.271
271
La construcció locativa per mig de ser no és desconeguda en el Tirant, pero ya és ben freqüent la
localisació en estar (Stant lo rey en lo consell e hoynt la relació: cap. 66; La senyoria vostra pot ací
segurament estar: cap. 5; E havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui
millor ho fes que aquell qui en la cadira seya: cap. 189). En la documentació administrativa del
sigle XVI la tendència es confirma i l'indicació de la localisació per mig de estar és general. L.
Peñarroja s'ha ocupat de l'estudi d'est aspecte en “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura
valenciana del segle XV, Valéncia, Consell Valencià de Cultura, 1991.
-506-
Direm, per tant: La cadira que busques està en el garaig i no *La cadira que busques
és al garaig.272
19.3.3. Usos concrets de ser i estar
En el següent quadro resumim els usos principals de ser i estar:
Ser
Estar
PROPIETATS DEFINITÒRIES com la
raça, la nacionalitat i la procedència,
l'estat civil, la matèria, el sexe, la
professió, l'ideologia o la forma: Andreu
és negre; Nelo és valencià; Miquel és
casat;273 La cadira és de fusta; Este gatet
és mascle; Pau és periodiste; Mon pare
és comuniste; La sala és redona.
ELS ESTADIS ANÍMICS O FÍSICS
TRANSITORIS RESULTATS D'UNA
PERCEPCIÓ
LA PROPIETAT
UN CÀRREC O TREBALL
PROVISIONAL
Este joguet és meu.
Estic cansat; Estan molt trists; Està
deprimit; La porta està oberta.
Albert està de cambrer en un restaurant
de lux.
L'HORA
Són les dotze en punt.
LA SITUACIÓ EN EL TEMPS I EN
L'ESPAI DELS SUBSTANTIUS QUE
INDIQUEN ACONTENYIMENT
LOCALISACIÓ EN L'ESPAI
Castelló està al nort de Valéncia.
La reunió serà a les huit en la sala de
reunions.
PREU
En total són dèsset euros.
PREU VARIABLE DE PRODUCTES
QUE ES VENEN A PES
Les llimes estan hui a 0,90 el quilo.
272
Encara que no és gens usual, és correcte l'us del verp haver en valor presentatiu, és dir, quan el
subjecte té valor d'informació nova i va pospost al verp: En el menjador està / hi ha Ampar, que
pregunta per tu.
273
L’estat civil també pot expressar-se per mig del verp estar, fonamentalment quan s’especifica el
nom del cònjuge: Miquel està casat en Carme.
-507-
Ser
Estar
LA DATA
LA DATA
Hui és dumenge.
Hui estem a díhuit de giner.
Hui és díhuit de giner.
LA VEU PASSIVA
EL RESULTAT (estar + participi)
La discoteca fon tancada per la policia
Les parets ya estan pintades.
per no complir la normativa de seguritat.
19.3.4. El complement predicatiu
Este complement introduïx una predicació secundària a través d'una forma no verbal.
D'esta manera, en un sol predicat tenim dos predicacions. Per eixemple, en l'oració
Els jóvens miraven fascinats l'espectàcul hi ha un predicat principal que relaciona el
subjecte Els jóvens en el complement directe l'espectàcul per mig del verp mirar i,
ademés, un predicació secundària que, a través del predicatiu fascinats, nos informa
de que l'espectàcul fascinava als jóvens.
El predicatiu pot referir-se a qualsevol de les funcions argumentals: principalment al
subjecte (Els estudiants reberen contents el premi per les seues notes) i al
complement directe (Sempre prepare poc feta la carn), pero també, en manco
freqüència, al complement indirecte (La gateta li arrapà dormit la mà, és dir, que li
arrapà la mà quan estava dormit) i al complement de règim (La yaya a sovint
s'enrecorda d'Enric rient aquella vesprada, açò és, que a sovint la yaya recorda cóm
Enric se ria aquella vesprada).
La funció de predicatiu pot ser eixercida per una gran varietat de categories:
a) Un sintagma nominal:
Fa poc que l'han nomenat president.
b) Un sintagma adjectiu:
Pep porta brutes les sabates.
c) Un sintagma preposicional:
Li donà el regal sense embolicar.
d) Un adverbi o locució adverbial:
Du el genoll malament, tot ple de blaüres.
e) Un infinitiu o oració d’infinitiu:
La varen vore entrar a la casa.
-508-
f) Un gerundi:
La trobaren dormint tranquilament.
g) Un participi:
Escoltaven escandalisats les seues mentires.
Reconeixem que un adjectiu no funciona com a simple complement d'un substantiu,
sino com a predicatiu perque pot antepondre's, no únicament al substantiu, sino a tot
el sintagma nominal, inclosos els determinants:
Duya les velles sabates a arreglar (velles funciona com a complement nominal
de sabates).
Duya velles les sabates (velles és un predicatiu que va antepost no a soles al
substantiu, sino a tot el sintagma nominal compost per l'artícul més el nom).
Quan el predicatiu és un adjectiu pospost al substantiu, la diferència entre abdós
funcions ve determinada entonativament: si funciona com a complement del nom,
forma una unitat entonativa en els atres elements del sintagma nominal (Du /les
sabates brutes/ en conte de les netes), pero si és predicatiu va separat del substantiu
per una pausa (/Du les sabates /brutes/ i no s'ha donat conte).
19.4. EL PREDICAT
ARGUMENTALS
VERBAL
I
ELS
COMPLEMENTS
19.4.1. El complement (o objecte) directe (CD) i el complement (o
objecte) indirecte (CI)
El complement directe i l'indirecte són dos funcions sintàctiques pròximes que es
definixen per les propietats inverses al subjecte: front al subjecte, estos complements
no concorden en el verp, solen tindre un valor semàntic passiu en conte d'agent,
tendixen a aparéixer en posició posverbal i, finalment, poden anar introduïts per una
preposició, a diferència del subjecte, que mai ne pot dur.
Segons acabem de dir, són dos funcions molt paregudes, de manera que el
complement indirecte d'una oració pot convertir-se en el complement directe d'una
atra oració de significat equivalent: Pere li donà un bes apassionat (CD) a la seua
nóvia (CI) enmig del carrer → Pere besà apassionadament a la seua nóvia (CD)
enmig del carrer.
Reflex d'això és també la coincidència formal dels clítics de complement directe de
primera i segona persona en els de complement indirecte (Me [CD] besà -Me [CI]
donà un bes), que en valencià s'estén també al pronom de tercera persona de plural
(els [CD masculí plural] besà = els [CI plural] donà un bes).
-509-
No obstant, en uns atres aspectes la proximitat entre abdós complements no és tan
evident en valencià com en unes atres llengües, com ara l'anglés274 o el castellà,
llengua en la que són molt freqüents els fenòmens de confusió en l'us dels pronoms
de CD i de CI (*El maltratador la pegó), confusió que rarament es produïx entre els
valenciaparlants.275
Per una atra banda, el valencià diferencia formalment l'objecte de persona, marcant-lo
com a no subjecte per mig de la preposició a (Mon germà no ha vist a la seua ex des
de fa una semana), a diferència d'unes atres llengües del seu entorn, com el català o el
francés.
El següent quadro presenta esquemàticament les propietats formals del subjecte, de
l'objecte directe i de l'objecte indirecte:
Fenomen
formal
Subjecte
Complement directe
Complement
indirecte
Concordança
en el verp
Sí
No
No
Transformació
de veu
Passa a
complement
agent de la
veu passiva.
Passa a subjecte pacient de la
veu passiva.
Continua sent
CI en la veu
passiva.
Preposició
Mai ne du.
Els CD de persona van
introduïts per la preposició a.
Els que no són de persona com
a norma general no en duen.
Va introduït per
la preposició a.
19.4.2. El complement directe
i. Els predicats que duen complement directe es denominen transitius, perque en ells
l'acció passa del subjecte al complement. Quan en un mateix predicat coincidixen un
complement directe i un complement indirecte, semànticament el directe representa
l'element que rep de manera immediata l'acció verbal.
En Els esclaus li construïren la casa a l'emperador l'element que rep directament
l'acció verbal és la casa, que és un objecte efectuat pel verp, sense l'acció del qual ni
tan sols existiria, mentres que l'emperador rep l'acció verbal en la mida en que es veu
274
Per eixemple, en anglés té un us molt estés la denominada passiva d'objecte indirecte, consistent
en que el subjecte de la passiva no prové de l'objecte directe de la veu activa, sino de l'objecte
indirecte: John was given a book.
275
Per a una descripció detallada dels usos dels pronoms de complement directe i indirecte pot
consultar-se l’epígraf 16.2.2.
-510-
beneficiat per ella, pero de manera manco directa, de manera que la seua existència és
independent de la construcció de l'edifici.
ii. Denominem complement directe personal aquell que fa referència a una persona o
cosa personificada (Encara no he vist hui a Ana) o a una entitat composta per
persones, com un club, una associació o una empresa (L'ajuntament multà al casal
per excés de soroll; El Valéncia guanyà ahir al Real Madrit; No subvencionaren a
l’associació per no haver presentat la documentació a temps; Premiaren a l’empresa
per les seues investigacions innovadores; Convocaren a tota la junta per a prendre
una decisió).
El complement directe personal generalment va introduït per la preposició a, la qual
permet diferenciar clarament el subjecte del complement directe de persona, inclús
quan este ocupa la posició posverbal. Observem que el complement pot aparéixer
davant del subjecte i llavors és la preposició l'únic índex que permet diferenciar-los:
Les fins de semana cuida a Paula el nostre fill front a Les fins de semana cuida Paula
al nostre fill. Per tant, com a norma general resulta obligatori marcar l'objecte directe
de persona per mig de la preposició a. Direm: He vist a Davit, i no *He vist Davit.276
No obstant, en determinades condicions el complement directe personal pot aparéixer
sense preposició. Normalment les excepcions, expostes a continuació, són més
aparents que reals, puix els noms de persona designen en molts d'eixos casos càrrecs
o classes de persones, més que individus:
a) En verps causatius com produir, originar i en verps de demanda com solicitar,
demanar, exigir:
Els pares han demanat més professors per a cobrir les vacants.
El sistema econòmic actual és una màquina de produir desocupats.
b) Quan el complement és un nom comú de persona sense determinant, cas en el que
generalment no designa un individu concret, sino una classe:
M'estime més com a parella dònes sensibles que no atractives.
He vist inclús militars plorar emocionats en eixa situació.
c) Quan el complement directe no designa una persona, sino el càrrec que esta
ocupa:
El govern triarà el nou ministre la semana pròxima.
276
En algunes zones de l'Horta se conserva un us arcaic del complement directe de persona sense
preposició restringit a certs verps com tocar o vore en construccions com ¿Has tocat ta mare?;
¿Has vist hui ton pare?, en les que el subjecte és de primera o segona persona i es diferencia
clarament del complement, que, ademés, té un caràcter marcadament passiu.
-511-
La classe del dimarts la dedicarem a triar nou delegat.
d) En verps com buscar, necessitar o voler, quan el complement directe és
inespecífic: Busca dòna de fer faenes; La comunitat de propietaris necessita
urgentment porter.
iii. Si no és una persona, sino un ser animat com un gat o un gos se produïx vacilació
en l'us de la preposició: Fes el favor de llavar al gat, que està molt brut; ¿Has entrat
el gos dins de casa?
iv. Si el complement directe és un ent no animat, en general no s’utilisa la preposició,
excepte en els següents casos:
a) Quan el verp denota un orde jeràrquic o llineal o un canvi d’estat, com ara
precedir, seguir, acompanyar, substituir, modificar, complementar, superar:
L’artícul sempre precedix al substantiu.
Enguany les bodes civils han superat en número a les religioses.
El ferro substituïx al coure en esta classe d’aleació.
Els ballesters del Centenar de la Ploma acompanyaven a la Senyera quan
desfilava.
b) En verps com guanyar, véncer, derrotar..., encara que incidixquen sobre
conceptes abstractes:
L’ilusió va véncer a la mala sòrt.
La voluntat de la majoria pogué derrotar al fatalisme d’una minoria.
v. El complement directe és l'únic objecte en valencià que es transforma en subjecte
de la veu passiva:
La policia detingué als delinqüents en un garaig de la capital.
Els delinqüents foren detenguts per la policia en un garaig de la capital.
S'ha de tindre en conte, no obstant, que no totes les oracions transitives admeten el
pas a veu passiva. Segons mostren els següents eixemples entre paréntesis, tots ells
incorrectes o anómals, la transformació a passiva troba fortes restriccions si el
subjecte no té caràcter agentiu, com el dels verps tindre, posseir, medir, pesar, saber,
patir (*Dos coches d'alta gama són tenguts pel director de l'empresa; *Una estranya
malaltia és patida per eixe chiquet); també si el subjecte passiu no té valor temàtic o
-512-
conegut i ademés el verp va en present o en pretèrit imperfecte (*Una nova pàgina
web sobre turisme és visitada per milers de nauchers cada dia).
vi. A diferència del subjecte, el complement directe no concorda en sentit estricte en
el verp, pero sí presenta certa concordança laxa a través dels pronoms dèbils me, te,
el/la, nos, vos, els/les (sobre l'us dels pronoms, vore el capítul 16).
En efecte, quan el complement directe apareix tematisat, és dir, antepost al verp, este
ha de reprendre'l obligatòriament a través del pronom corresponent (Les closses les
he comprades en l'ortopèdia del cantó: correcte; *Les closses he comprades en
l'ortopèdia del cantó: incorrecte).
En realitat esta duplicació no deixa de constituir una espècie de concordança, com la
que presenta el subjecte explícit, que apareix duplicat pels morfemes de número i
persona del verp (Tu no saps escoltar). En canvi, quan el complement directe no està
tematisat, sino que és el foc prosòdicament destacat de l'enunciat, la duplicació no es
produïx, encara que l'objecte vaja antepost al verp: LA PORTA (no la finestra) has
deixat oberta a l'entrar.
La duplicació també és obligatòria quan l'objecte directe és un pronom tònic (La
coneguí ad ella en una festa; *Coneguí ad ella en una festa).
19.4.3. El complement indirecte
Des d'un punt de vista semàntic, el complement indirecte designa un participant en
l'acció verbal, com a experimentador (M'agrada anar a peixcar), destinatari (Li
donaren un chec per valor de cincmil euros; Li ha pintat una ralla blanca al coche) o
terme d'un moviment o direcció (S'acostà a nosatros un home malcarat).
i. El complement indirecte va marcat formalment per la preposició a, tant si fa
referència a un ser animat, com no animat (Yo sempre li compre el diari al quiosquer
del meu carrer; Li ha posat un titular molt bo a la notícia).
Els complements introduïts per la preposició per a no deuen ser considerats
pròpiament complements indirectes, sino complements circumstancials finals o de
destinatari, puix són compatibles en els verdaders complements indirectes: Li he
comprat al quiosquer (CI) una revista per a mon germà (CC).
S'ha d'observar, per tant, que un mateix complement pot ser presentat com a indirecte
(Li he comprat una revista a mon germà) o com a complement de destinatari (He
comprat una revista per a mon germà), pero si en l'oració ya hi ha un complement
indirecte, serà necessàriament de destinatari: Li he comprat al quiosquer una revista
per a mon germà.
-513-
ii. Entre els complements indirectes distinguim dos grans categories:
a) Els complements indirectes propis són argumentals, és dir, exigits pel semantisme
verbal. En Repartí els joguets als chiquets és el mateix significat del verp repartir el
que implica un trànsit d'un agent subjecte a un receptor.
Toca notar, no obstant, que el fet que un complement vaja exigit pel semantisme
verbal no implica necessàriament que la seua presència siga obligatòria, puix pot
estar implícit, sense especificar. L'obligatorietat o no del complement indirecte
dependrà, per tant, del significat del verp: en Aquell any els reixos repartiren molts
joguets l'expressió del CI no és obligatòria, a diferència de lo que ocorre en
*Encanten les llepolies.
Demanen un complement indirecte els verps dels següents grups:
- llengua i comunicació (dir, escriure, contar, comunicar...)
- transmissió (donar, pagar, prestar, regalar, portar, dur, enviar, oferir...)
- afectació física o mental (coure, picar, fer mal; agradar, encantar), atribució
(assignar, atribuir, otorgar...)
- demanda (demanar, solicitar, reclamar...)
- acontenyiment (passar, ocórrer...)
- necessitat, substracció o adició (no caldre, fer falta, restar, sumar, bastar)
- permís (permetre, prohibir, valdre)
- utilitat (servir, aprofitar)
- relació o pertinença (pertocar, incumbir...).
En valencià també selecciona un complement indirecte el verp semblar (Nàcio li
sembla molt a son pare).
b) Junts ad estos complements argumentals també hi ha una série de complements
indirectes no seleccionats pel verp. En l'oració El gat ha pujat a la taula i li ha
trencat el picher a la mare el verp trencar necessita recolzar-se únicament en un
subjecte (el gat) i en un objecte directe (el picher) per a realisar la seua predicació. En
este cas l'objecte indirecte (a la mare), que indica el perjudicat per l'acció del gat, no
és pròpiament exigit pel semantisme verbal, encara que pot afegir-se perque les
accions, processos o estats produïxen efectes benefactors o perjudicials que interessen
als sers animats.
La condició que determina, per tant, la presència d'un complement indirecte d'interés
com l'anterior no és tant el semantisme verbal, sino que siga rellevant la manifestació
de la persona interessada. En l'eixemple anterior ho serà si l'oració s'inserta dins d'una
-514-
seqüència discursiva com la següent: El gat ha pujat a la taula i li ha trencat el
picher a la mare: està molt disgustada.
Els complements indirectes no seleccionats pel verp són:
- El datiu d'interés, que indica la persona o la cosa que rep el benefici o el perjuí
de l'acció del verp:
Li ha fet una cistella a son pare.
La mare acabava de netejar la taula i el chiquet li l'ha embrutada de sopetes.
- El datiu ètic. Apareix sempre en forma pronominal, té valor emfàtic o afectiu i
indica la participació o implicació sicològica en el procés verbal de la persona
que es veu indirectament afectada per ell:
El chiquet no em menja casi.
No se me pose nerviós.
Està trist perque se li ha mort el gos.
- El datiu possessiu: el valencià tendix a senyalar la possessió inalienable, és dir,
la pertinença d'una part al tot que l'inclou, per mig d'un pronom datiu (L'abella
li ha picat en el braç; Me trenquí la cama; Al coche se li calfà el motor) i no
per mig d'un sintagma nominal determinat per un possessiu (*La vespa ha
picat la seua cama; *El meu braç se trencà; *Al coche se li calfà el seu motor).
iii. Naturalment, en les oracions copulatives en les que l'atribut és un adjectiu, és este,
i no el verp, el que selecciona el complement indirecte: La seua colaboració li ha
segut molt profitosa a l'empresa.
iv. Tots els complements indirectes, tant els argumentals com els no argumentals,
poden pronominalisar-se per mig dels clítics de datiu (me, te, li, nos, vos, els). S’ha de
remarcar que la duplicació del complement indirecte és inclús més freqüent que la del
directe:
a) Quan el complement indirecte va tematisat, és dir, antepost al verp, és obligatori
repetir-lo per mig del clític datiu: *A la mare hem enviat els diners per gir postal
(incorrecte) → A la mare li hem enviat els diners per gir postal i al pare li'ls hem
enviats per transferència bancària (correcte).
b) Quan el CI està representat per un pronom tònic, també és obligatori reprendre'l
pel clític de datiu: -*Ad ell no han entrat els lladres en casa (incorrecte) → Ad ell
no li han entrat els lladres en casa, per això està tan tranquil (correcte).
-515-
c) Encara que el CI no vaja davant del verp ni siga un pronom tònic, la duplicació
per mig del clític és possible pràcticament en tots els casos, a diferència d'unes
atre llengües veïnes com el català, que presenten restriccions ad este respecte: Va
arreglar l'averia al seu amic / Li va arreglar l'averia al seu amic (són correctes
abdós opcions). La duplicació únicament presenta restriccions quan el CI té el
valor de meta o de terme de moviment no animat: (Acostà el ciri al tapet, i no *Li
acostà el ciri al tapet).
d) Molts verps reclamen la presència del clític de datiu, com els verps d'afecció física
o mental (*Al meu veí encanten les jaquetes de cuiro) o els predicats de
comunicació, en els que l'omissió del pronom deixa una seqüència percebuda casi
com a anómala (Finalment se decidí a dir la notícia a Pere → Finalment se decidí
a dir-li la notícia a Pere).
En tots estos casos lo que resulta obligatori és el clític pronominal, mentres que la
manifestació del CI lèxic introduït per a serà necessària únicament si la referència
del pronom no està clara per sí mateixa: Finalment se decidí a dir-li la notícia (a
Pere).
En els casos en que la duplicació és optativa pareix que la forma duplicada li dona a
l'oració un caràcter complet, d'enunciat tancat i perfecte, matís que no aporta
l'enunciat sense clític datiu:
Explicàrem al chiquet la lliçó quan aplegàrem a casa.
Li explicàrem al chiquet la lliçó quan aplegàrem a casa.
En la segona oració, al destacar-se la figura del destinatari que tanca la transferència
de l'acció (explicar alguna cosa ad algú), este queda més implicat en el procés verbal i
es desprén el matís de que el chiquet entengué l'explicació o, com a mínim, que
s’explicà íntegrament la lliçò.277
277
Per a acabar d'entendre la tendència a la duplicació del CI convé posar-la en relació en un atre
curiós fenomen que es dona en ocasions en la llengua coloquial actual, consistent en duplicar un
complement indirecte plural per mig del datiu de singular li en lloc de los quan el CI va darrere del
verp: *Dona-li la notícia als interessats, en lloc de la construcció correcta: Dona’ls la notícia als
interessats. Sense dubte abdós fenòmens deuen d'estar relacionats: pareix que, quan va darrere del
verp, el complement indirecte, que és un complement manco acostat al semantisme verbal que el
directe, no és percebut pels parlants com una funció capaç d'arrematar el procés predicatiu (vore Á.
López García, Gramática del español, vol. 2, pàg. 130).
Per tant, la manera de remarcar la participació del CI i de tancar el sentit del predicat és reforçar
emfàticament l'implicació del destinatari per mig de la duplicació a través del clític, lo qual origina
matisos com el que véem en l'eixemple anterior. Això explica que l'oració prenga un cert valor
general quan falta el clític i, per eixe motiu, la reduplicació és manco exigida si el CI és indefinit
(No contes això a ningú) que si és definit (Mante, conta-li al pare qué ha passat).
Això explica també l'us del pronom singular li en lloc de els en oracions com *Li explicà la notícia
als interessats, puix la funció principal del clític és donar-li al verp el sentit de procés tancat, dirigit
-516-
19.4.4. El complement (o objecte) de règim preposicional
El complement de règim preposicional o complement de règim és una funció
sintàctica argumental introduïda per una preposició que no depén del significat del
complement, sino que ve exigida pel verp. Aixina, el verp confiar selecciona un
complement de règim introduït per la preposició en, la qual se manté en
independència del significat del complement: Confia molt en sa mare; Confia molt
en la potència del seu coche; Confia molt en les seues possibilitats.
Segons el sentit del verp, la presència del complement de règim pot resultar
obligatòria (En estiu residix en Alacant -*En estiu residix) o no (Omplirem la piscina
[d'aigua] en maig), pero com a complement argumental que és, si no apareix, queda
implícit, puix el semantisme verbal el reclama.
Els complements de règim poden ser introduïts per diverses preposicions, com a,
contra, de, en, entre, per, per a i sobre:
No vullc renunciar a la meua tranquilitat d'ànim per res del món.
L'imputat se negà a contestar les preguntes que li feen.
De menut jugava molt be a tenis
L'organisació benèfica Solidaritat i Ajuda a l'Infància de Madagascar (SAIM)
lluita sense descans contra la fam i les malalties en Àfrica.
Anava tan distret que chocà contra un arbre.
Els encanta parlar de política.
La policia sospita d'un individu que viu per la contornada.
L'atre dia estava pensant en un companyó del colege i me’l trobí pel carrer.
La policia colaborà activament en el juge per a l'aclariment de l'assunt.
Ho dividí entre quatre i tocàrem a un trosset menut.
Tragué els aforros del conte bancari i els repartí entre sos fills.
La taula electoral optà per anular les paperetes.
He ordenat els discs per gèneros musicals.
Necessitarem dos metros de corda per a lligar l'equipage a la baca.
cap a un destinatari concret. Com l'especificació de quí és eixe destinatari ya ve feta pel CI que
apareix en acabant (als interessats), la concordança plural se relaixa i s'usa la forma en singular. En
tot cas este comportament respon a un us incorrecte que convé rectificar usant la forma
corresponent del plural: Dona'ls la notícia als interessats; Els explicà la notícia als interessats.
-517-
Josep estudia per a ingenier de camins.
És d'esperar que les últimes senyes econòmiques d'Estats Units influïxquen
positivament sobre la Bossa.
Està molt estressat perque recauen sobre ell massa responsabilitats.
Insistí tant sobre l'assunt que al final la convencé.
Els complements de règim també poden ser exigits per substantius deverbals, és dir,
derivats d'un verp (El comandant informà sobre la situació de l'eixèrcit →
L'informació sobre la situació de l'eixèrcit proporcionada pel comandant fon prou
precisa) i per determinats adjectius, derivats o no de verp: S'ocupà del cas un juge
ideològicament contrari a la reforma; Les famílies numeroses estan exentes del
pagament d'esta taxa.
Generalment els verps seleccionen una única preposició per al seu complement de
règim, pero alguns n'alternen més d'una: Omplir el got d'aigua → Omplir el got en
aigua; Parlar de deport→ Parlar sobre deport; Dotar de mijos materials → Dotar en
mijos materials.
Certs verps poden regir a l'hora un complement directe i un complement de règim:
Demanen sismil euros pel coche; T'ajudaré a espentar el carret, mentres que uns
atres poden regir dos complements de règim: Discrepe de tu en la manera d'enfocar
l'assunt.
Les preposicions regides pels verps (vore el capítul 21) no canvien quan introduïxen
una oració en conte d'un sintagma: La tardança en la resposta el posà nerviós → El
posà nerviós que tardara en respondre.
19.5. FUNCIONS SINTÀCTIQUES NO ARGUMENTALS
19.5.1. El complement (o objecte) circumstancial (CC)
El complement circumstancial és un complement no argumental, és dir, que no és
seleccionat pel verp. Per tant, en un mateix enunciat poden combinar-se diversos
complements circumstancials (Juga a tenis tots els dumenges en el polideportiu
municipal), a l'hora que poden suprimir-se sense que l'oració perga el sentit: Tornaré
el llibre (la semana que ve).
Semànticament, el complement circumstancial emmarca la predicació oracional en
una situació concreta prenint com a referència els elements que intervenen en
l'enunciació d'un discurs, com ara el temps, el lloc, la manera, la cantitat, el
destinatari de l'acció verbal, els acompanyants i els instruments dels quals se servix
l'agent, i la causa que motiva la seua actuació. S'originen aixina les següents classes
de complements circumstancials:
-518-
a) El CC de temps: Ahir anàrem a visitar als yayos.
b) El CC de lloc: Els dumenges celebren un mercadet molt interessant en Corbera.
c) El CC de manera: Feren la faena desganadament.
d) El CC de cantitat, grau o distribució: M'agrada molt viajar en tren; Els alumnes
feren l'eixercici per parelles.
e) El CC de finalitat o destinatari: Pulseu per a obrir; Comprà el diari per a son
pare.
f) El CC de companyia: Ahir aní en la meua dòna a vore l'última película de Woody
Allen.
g) El CC d'instrument: S'afaità el bigot en una navaixa.
h) El CC de causa: L'investigació determinà que el coche esgarrifà per la pluja.
La funció de complement circumstancial pot ser realisada per les següents categories:
a) Un adverbi o sintagma adverbial: La mare gità amorosament a sa filla en el llit;
Feu el seu treball molt cuidadosament.
b) Un sintagma nominal: El dijous monten les paradetes en la plaça.
c) Un sintagma preposicional: Talla la carn en este gavinet.
d) Una oració subordinada relativa adverbial: Anà a on volia; Ho feu com li paregué
i li ixqué malament; Quan aplegà es prengué una bona tassa de chocolate.
19.5.2. Els complements enunciatius
Entenem per complements enunciatius una série de complements que tenen un abast
superior al del predicat.
Se situen fòra de l'oració, van delimitats entre comes i no formen part de la
predicació, sino que afecten a tot el conjunt oracional, indicant les actituts del parlant
sobre l'enunciat o la seua posició en relació al discurs que el volta: Elena,
desafortunadament, no ha pogut aprovar l'examen; He de fer diverses observacions
al respecte: primerament, les corregudes de bous són una qüestió polèmica.
Podem dir en essència que els complements enunciatius funcionen com una espècie
d'objectes supracircumstancials, puix ya no ancoren el predicat en unes coordinades
determinades, sino que actuen en un nivell més general, situant tot l'enunciat per
relació al parlant i al restant del seu discurs.
-519-
19.5.3. L'aposició
L'aposició és un incís del parlant, qui expressa la seua opinió, el seu punt de vista o
una informació suplementària que considera rellevant. A diferència dels complements
enunciatius, l'aposició afecta únicament a un sintagma, no al conjunt de l'enunciat i, a
diferència de les subordinades relatives, les aposicions no són oracions, sino frases
sense verp conjugat:
Vicent, el meu veí de dalt, no para de fer sorolls molests.
Ampar, tan amable com sempre, no dubtà en ajudar-me.
19.6. LA PREDICACIÓ I ELS ESQUEMES PREDICATIUS
Els esquemes predicatius (o diàtesis) són el conjunt d'arguments o funcions
sintàctiques associades a unes determinades traces semàntiques exigides per un verp
per a poder efectuar la seua predicació. Un mateix verp pot alternar diversos
esquemes predicatius; per eixemple, el verp viure normalment rig un únic argument
subjecte i animat, pero pot regir ademés un objecte directe, com en Jaume viu
apassionadament sa vida.
Tenim els següents esquemes predicatius:
i. Zeroargumentals: són els propis de les oracions impersonals en verps
meteorològics (ploure, nevar, graniçolar, tronar, pedregar, rellampegar...), els quals
no rigen ningun argument, ni tan sols un subjecte, sino que recolzen la seua
predicació en les circumstàncies (espacials, temporals, de cantitat...) en les que
s'ubica tot enunciat: Agarra el paraigües que està plovent en Vilarreal; Ahir nevà de
nou en Fredes; No plou massa.
ii. Monoargumentals. L'argument exigit pel verp pot ser:
a) Un subjecte:
Mona Lisa somriu misteriosament en el quadro de Da Vinci.
Chimo es cansà molt despusahir.
Hui en dia queden pocs corregers.
De colp i repent aparegueren dos hòmens.
Ausias March naixqué en 1397.
Aparegué un sorrat tan gran que tapava el sol.
-520-
b) Un complement directe exigit per un verp impersonal, que no du subjecte:
Fa dos semanes que no ve a classe.
Enguany hi ha pocs estudiants en l'Universitat.
El verp haver presenta la particularitat de que exigix un únic argument, el qual admet
dos interpretacions: com a subjecte o com a complement directe. L'argument regit pel
verp haver presenta en principi les característiques d'un complement directe, ya que
originàriament no concorda en el verp: Hi ha una bresquilla en la nevera → Hi ha
fraules en la nevera.
No obstant, com als parlants els resulta estranya una predicació en la que hi ha un
complement directe, pero no hi ha cap de subjecte, han tendit a reinterpretar
l'argument com a subjecte, fent-lo concordar en el verp: Hi ha una bresquilla en la
nevera → Hi han fraules en la nevera. Esta construcció en la que l'argument
concorda en el verp és també correcta.278
iii. Biargumentals. El verp rig dos arguments com a mínim, que poden ser:
a) Subjecte i complement directe: La crisis ha causat molts drames personals; Pere
Comte construí la Llonja a finals del sigle XV; El nou base del CB Lucentum
medix vora dos metros; Joanot Martorell escrigué una novela de prestigi
universal; Recorde en molt d'afecte aquells dies d'infància en la plaja.
b) Subjecte i complement indirecte: M'agrada molt la llima en la paella de marisc;
Li enchisen les películes d'animació.
c) Subjecte i complement de règim: La yaya cuidarà hui del chiquet; Quiues residix
en Alzira.
Estos esquemes predicatius són biargumentals en el sentit de que el semantisme del
verp exigix com a mínim dos objectes per a poder desenrollar el seu significat, pero
en alguns casos l'esquema pot ser ampliat en un atre argument: Aquell jove li escrivia
totes les semanes una carta a la seua amada; Li recordà la seua cita en el mege.
278
La construcció en concordança, rebujada per la norma del castellà i desconeguda en francés (Il y
a des mots qui font viure) és, en canvi, general en valencià.
S'ha de considerar que el verp haver sol tindre valor presentatiu i sol introduir en el discurs
elements indefinits que es pronominalisen pel clític ne (D'estudiants de primer curs n’hi ha/n’hi
han pocs apuntats a l'excursió), el qual pot eixercir la funció d'objecte directe (¿Quàntes pomes
vols? Posa-me'n unes quantes), pero també la de subjecte (D'estrangers se n'han inscrit pocs en els
curs enguany), circumstància que pot haver favorit la reinterpretació de l'argument com a subjecte.
Ademés, a diferència del castellà, el valencià també coneix usos en els que el verp haver introduïx
sintagmes definits: En el Valéncia C. de F. hi ha el lateral Gayà, que és de la casa.
-521-
Inversament, alguns d'estos verps poden participar també en
monoargumentals, matisant el seu significat (Joan escriu en el periòdic).
esquemes
iv. Triargumentals:
a) Subjecte-objecte directe-objecte indirecte: Andreu ensenya valencià a alumnes
estrangers; Les associacions de veïns reclamen a l'alcadesa una solució urgent.
b) Subjecte-complement directe-complement de règim: El client tragué dos billets
de cinquanta euros de la cartera i pagà en efectiu; Demanen trescentsmil euros
per la casa; L'amfitrió omplí de vi el got.
c) Subjecte-complement indirecte-complement de règim: Albert no li insistí més
sobre l'assunt.
d) Subjecte-complement indirecte-atribut: S'ha divorciat de la seua dòna perque
esta li ha segut infidel. En estos casos és l'atribut i no el verp copulatiu, el que tria
el subjecte i el complement indirecte.
Estos esquemes també poden ampliar-se en un atre argument: L'amfitrió li omplí de vi
el got una atra volta; L'agència li demana trescentsmil euros per la casa.
-523-
20. L'ADVERBI I LA NEGACIÓ
20.1. CARACTERISACIÓ
És una categoria que ha suscitat moltes dificultats a l'hora de ser definida pels
gramàtics. Prova d'açò és que ha segut tractada com una categoria heterogénea en la
que s'han inclòs elements de naturalea ben diversa. No obstant, tant Fullana (1915)279
com Guinot280 (1987) foren capaços de definir dos de les seues traces més
característiques: la seua funció modificadora i l'expressió de la circumstància de
l'acció verbal.
Esta caracterisació de l'adverbi dona conte del comportament de molts dels elements
tradicionalment inclosos en el grup, pero no és suficient per a delimitar unívocament
la categoria, puix hi ha paraules d'unes atres categories gramaticals, com ara els
substantius, que també poden realisar la funció de complement circumstancial (El
nou jugador de l'equip serà presentat el divendres), que modifiquen o incidixen
sobre el significat verbal (Conduir un coche →*Conduir un bolígraf) o que
relacionen dos elements oracionals (La donació de la parcela al veí).
Més pròpiament definirem els adverbis com una classe de paraules, sense flexió de
gènero i número, que establix una predicació secundària, açò és, que modifica una
relació sintàctica prèvia indicant les circumstàncies que volten la predicació primària.
Aixina, en l'oració Aleixandre rega amorosament les plantes primer diem que
Aleixandre rega les plantes i sobre esta base anterior descrivim la manera cóm les
rega per mig de l'adverbi amorosament.
Ademés de modificar una relació sintàctica prèvia a través del verp, els adverbis
també poden modificar un adjectiu (Ha construït una casa molt gran; És prou
simpàtica), un atre adverbi (Viu molt llunt), un substantiu (Inclús el gos pareix
enfadat en ell), i també un sintagma preposicional (Va conseguir lo que volia
pràcticament sense esforç).
Respecte de la forma, els adverbis prototípics, els acabats en -ment, són invariables;
en canvi, alguns adverbis de modo, temps, lloc i cantitat estan somesos a variació
morfològica per mig de sufixos diminutius (espayet, poquiu, lluntet...), prefixos
intensius (rebé, requetebó, remalament...) o grau superlatiu (tardíssim, lluntíssim,
millor, pijor...).
Segons acabem d'indicar, els adverbis prototípics són els acabats en -ment, els únics
que constituïxen un inventari obert, no reduible a un llistat tancat de paraules. Com a
adverbis prototípics que són, per una banda presenten tots els significats de la
categoria (temps: pròximament; cantitat: abundantment; diferenciació: únicament;
279
Gramática elemental de la llengua valenciana, Valéncia, Centre de Cultura Valenciana.
280
Gramatica normativa de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat.
-524-
lloc: diagonalment, etc...); per una atra, en sa majoria indiquen el valor central i típic
de la categoria adverbial, el de manera.
En conclusió, podem caracterisar la categoria adverbial conjuntament per la seua
funció, predicació secundària, i pel seu significat: són la classe de paraules que
indiquen la noció de modo.
20.2. INVENTARI: CLASSES FORMALS D'ADVERBIS
Fullana (1915) distinguix entre adverbi primitiu, aquell que no procedix d'una atra
paraula de la mateixa llengua (prop, llunt, ahir, demà...), i adverbi derivat, aquell que
es forma a partir d'una paraula primitiva (tranquil>tranquilament,
curiós>curiosament, etc...). Com l'adverbi es caracterisa per la seua funció de
predicació secundària, significativament la gran majoria d'adverbis són
morfològicament secundaris, és dir, derivats.
També fa una atra distinció formal entre adverbis simples, els formats per una sola
paraula (sempre, alegrement...), i els composts, corresponents a locucions adverbials:
de sobines, a bacs, a trossos i a mossos...
L'heterogeneïtat de la categoria determina diverses classes d'adverbis respecte de la
forma:
20.2.1. Els adverbis en -ment
Són els més numerosos i l'únic grup de la classe que constituïx una classe oberta. La
majoria són adverbis de manera (clarament, ràpidament...), pero, segons s’ha
senyalat, com a adverbis prototípics que són cobrixen tots els significats de la
categoria: lloc (verticalment), temps (recentment), modalitat (provablement), cantitat
(escassament), distinció (únicament) i interlocució (efectivament).
Les formes en -ment resulten d'un procés d'adverbialisació morfològica consistent en
afegir la terminació -ment a un adjectiu en forma femenina, en el cas de que siga
variable, ya que el substantiu MENS (>ment) era femení en llatí:
rara + ment = rarament
provable + ment = provablement
comuna + ment = comunament
Quan apareixen coordinats diversos adverbis en -ment, en valencià a soles farem
aparéixer la terminació en -ment en el primer adverbi de la série (Treballaven
perfectament i ràpida), d'acort en la nostra tradició clàssica i a diferència del castellà
-525-
(“Trabajaban perfecta y rápidamente”) i del català, que actualment tendix a repetir la
terminació:
“...vos fem, que salvament e segura vós puscats tornar...”281
“Los ambaixadors poden venir salvament i segura”282
“Mesquinament / e amagada ”283
No obstant, en el cas de combinar-se tres o més adverbis en –ment, o si la seqüència
d’adverbis complementa un adjectiu, és preferible que tots apareguen complets: un fet
fonamentat històricament, llegalment i socialment; un partit polític clarament i
indiscutiblement valencià.
També és possible la coordinació per mig de perífrasis, com Treballaven de manera
perfecta i ràpida.
20.2.2. Els adverbis curts
És un grup menut format per un grapat d'adverbis de manera, provinents de certs
adjectius fixats en masculí singular (alt, baix, clar, diferent, dret, dur, fluix, fluixet,
fix, fondo, fort, llauger, original, mal, ras, recte, tòrt...).
Normalment el seu us està reduït a la combinació en certs verps d'orage, de llengua,
de direcció o d'acció física de persona: plou fort, parla alt, gemeca fluixet, treballa
dur, vola alt, vist original, alena fondo, pixa alt, camina llauger, reballa fort, mira
tòrt... En ocasions estos adverbis curts conformen junt en el verp una expressió de
sentit unitari: filar prim, parlar clar i ras, saber mal, jugar brut...
20.2.3. Els adverbis en -s
Alguns adverbis marquen la seua categoria gramatical afegint una -s que no estava
present en llatí: ans, abans, mentres, mentrimentres, sols, corrents (“a pressa, de
correntella”).
281
Anònim. Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia. 1280
282
Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490
283
Jaume Roig. Espill. 1460
-526-
20.2.4. Adverbis deíctics
Un atre grup formal està format pels deíctics adverbials, denominats aixina perque
funcionen com els demostratius, puix les seues indicacions depenen de la posició del
YO enunciador. Poden indicar deïxis local: ací, ahí, allí o allà; deïxis temporal: ara; i
inclús senyalament de manera, per mig de aixina: Fes-ho aixina, com me veus fer-ho
a mi ara.
20.2.5. Adverbis primitius situacionals
Hi ha una classe d'adverbis que, sense ser deíctics, se caracterisen perque són térmens
morfològicament primitius, és dir, que no deriven d'una atra paraula de la mateixa
llengua. Semànticament molts d’estos adverbis primitius (demà, llavors, ya, encara,
pronte, tart...), més que afegir una predicació secundària, situen la principal en
relació a algun element del context (temps, lloc...), de manera que no són adverbis
prototípics. Tenim quatre classes d'adverbis situacionals:
a) adverbis situacionals locals: davant, darrere, dins, fòra, baix, dalt, prop, llunt,
damunt, davall (o devall)...
b) adverbis situacionals temporals: llavors; sempre; en acabant; despuix; prop; llunt;
a sovint;284 demà; despusdemà; despusdemà no, l'atre; ahir; despusahir;
despusahir no, l'atre;285 anit; despusanit...
c) adverbis situacionals de qualitat: be, mal.
d) adverbis situacionals de cantitat: són els adverbis procedents dels quantificadors,
els quals, quan són variables, apareixen fixats en est us en la forma singular
masculina (molt, poc, prou, massa, casi, apenes, gens...): camina poc, menja prou,
apenes beu, casi plora, treballa massa... A diferència dels anteriors, estos
adverbis, ademés de modificar directament la predicació verbal (beure prou),
poden també incidir sobre un adjectiu o un atre adverbi (poc alta, molt llunt, prou
trista...).
S'inclouen dins dels situacionals els adverbis preposicionals, caracterisats perque
admeten una construcció paralela en la que rigen un substantiu per mig d'una
284
En la llengua clàssica solia usar-se “sovint” sense la preposició a. Hui és “a sovint” la forma
habitual.
285
Des d'un punt de vista cognitiu és més important l'ubicació temporal en el futur que no en el
passat i això es reflectix en valencià en que és molt més freqüent la referència futura de tres dies per
mig de despusdemà no, l'atre, que no la referència passada de tres dies per mig de despusahir no,
l'atre. Significativament, els nostres gramàtics (Fullana, 1915; Guinot, 1987; i Fontelles, 1996)
arrepleguen, junt a despusdemà no, l'atre la variant despusdemà l'atre, pero no existix variant per a
la referència passada de despusahir no, l'atre.
-527-
preposició (dins, fòra, dalt, baix, enfront): La jaqueta està dins; La jaqueta està dins
de l'armari.
20.2.6. Locucions adverbials
Finalment, un atre grup formal és el constituït per les locucions adverbials,
agrupacions formades per més d'una paraula dotades d'un significat unitari de
caràcter adverbial (a bacs, a estall...). Aixina, Obri la porta de bat a bat equival a
Obri la porta completament.
20.3. CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL
Els adverbis prototípics, els acabats en -ment, poden incidir sobre molts diferents
nivells de l'enunciat. Segons el seu àmbit d'acció, se poden classificar en diversos
grups:
20.3.1. Adverbis oracionals
Els adverbis oracionals no sobrepassen mai l'àmbit de l'oració en les seues
modificacions. Poden incidir sobre el subjecte, el predicat, la relació entre subjecte o
predicat o la relació entre el verp i els seus arguments.
En El mege eixercí professionalment la seua faena, l'adverbi professionalment
incidix tant sobre el mege (mege professional) com sobre el verp (treballar
professionalment), i també sobre el resultat del treball (faena professional). En El
treballador, prudentment, no digué res, l'adverbi afecta únicament al subjecte i no al
predicat, fins al punt que no es veu afectat per la negació. Els dos són adverbis
oracionals perque el seu àmbit d'actuació es queda dins de l'oració en abdós casos: en
el primer modifica la relació del verp en els seus arguments, mentres que en el segon
modifica exclusivament el constituent subjecte de l'oració.
20.3.2. Adverbis textuals
Els adverbis textuals actuen sobre la disposició de l'informació en el discurs. Són de
dos classes: els adverbis temàtics fan referència a l'orde dels elements en el text
(primerament, seguidament, consegüentment, finalment...) o fan explícit l'àmbit dins
del qual resulta vàlit l'enunciat (políticament, històricament, culturalment,
lliteràriament...); per la seua banda, els adverbis focalisadors resalten un element de
l'enunciat per la seua importància informativa (inclús, precisament, especialment,
només, principalment, sobretot):
-528-
Seguidament parlarem dels efectes del canvi climàtic (adverbi temàtic).
Lliteràriament el Regne de Valéncia ha tengut una producció de primer nivell
(adverbi temàtic).
El divendres eixirem tots de festa, excepte Chimo, que és molt semat (adverbi
de focalisació).
20.3.3. Els adverbis enunciatius o adverbis d'actes de parla
Relacionen un enunciat en les diverses situacions del món en les que el dit enunciat
se produïx, senyalant, per eixemple, l'actitut de l'emissor quan parla (sincerament,
francament, honestament, en sinceritat...); les conseqüències de l'enunciat
(llamentablement, per sòrt, per desgràcia, feliçment, afortunadament...); i la forma o
el contengut de la construcció de l'enunciat per part de l'emissor (breument, en resum,
planament...). També poden situar l'enunciat en un món possible concret
(necessàriament,
realment,
verdaderament,
segurament,
provablement,
possiblement...).
Generalment van entre pauses, puix en cas contrari poden confondre´s en adverbis
oracionals de manera:
Francament, estic cansat de que sempre li balles els nanos.
Breument: la festa fon un gran èxit.
20.4. CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA
Les diferents classes cognitives o semàntiques dels adverbis naixen, com les atres
categories gramaticals, del mateix acte de parla.286 Tot acte enunciatiu se produïx en
un lloc i un temps determinat, de manera que tenim adverbis de lloc i de temps; és
emés per un parlant, qui expressa la seua actitut subjectiva per mig dels adverbis de
modalitat, i es dirigix a un oyent, establint una relació YO-TU els matisos de la qual
s'expressen per mig dels adverbis de interlocució.
Ademés, en tot acte de parla és necessari considerar les nocions de pluralitat i de
distinció; el concepte de pluralitat permet, per eixemple, opondre un receptor singular
(TU) a un atre plural (VOSATRES) i està en la base dels adverbis de cantitat; i, per
últim, la noció de distinció permet diferenciar cada u dels elements que conformen
una unitat plural com NOSATRES, possibilitant l’oposició entre un us de
NOSATRES que inclou al receptor (per eixemple, quan Pere li diu a Maria: Nosatros
[Pere i Maria] vivim en Alacant i sabem quànt costa trobar lloc per a aparcar) i un
286
Vore Á. López García, Gramática del español, volums 2 i 3.
-529-
atre que l’exclou, com quan Pere li diu a Joan: Nosatros [Pere i Maria] vivim en
Alacant, pero tu vius en un poble i ho tens més fàcil. En conseqüència, tenim també
adverbis de distinció que singularisen o identifiquen un element dins d'un conjunt. Ad
estes classes s'han d'afegir els adverbis prototípics, els de manera, relacionats en
l'enunciat, és dir, en lo que no és ni YO ni TU dins de l'acte de parla.
Distinguirem, per tant, les següents classes semàntiques d'adverbis:
a) Adverbis de lloc: Treballa dalt; Alça-ho dins.
b) Adverbis de temps: Se gita pronte; Ara no m'abellix anar.
c) Adverbis de modalitat: Potser demà em quedaré en casa tot lo dia.
d) Adverbis de manera: El tractà cruelment; Ho va vore de gaidó; Ves en conte en
eix equip, perque juga brut.
e) Adverbis de cantitat: No menja gens. Parla massa.
f) Adverbis de distinció: Tots demanaren cervesa, excepte Pere; Tots els
espectadors se quedaren dormits, inclús Ampar, que s´havia alçat tart; Ha
aumentat el consum de drogues, sobretot de cocaïna.
g) Adverbis d'interlocució:
A.- Demà anirem a passejar per la plaja.
B.- D'acort. Tinc moltes ganes d'anar.
20.4.1. Els adverbis de lloc
Els adverbis de lloc s'estructuren essencialment en un eix vertical primordial
(dalt/baix, damunt/davall, amunt/avall), un eix transversal (davant/darrere,
avant/arrere) i un eix horisontal (al costat de: a la dreta de/a l'esquerra de).
a) En l'eix vertical la part superior permet una distinció entre damunt, que indica
contacte físic, i dalt, que simplement fa referència a una ubicació superior i no
indica necessàriament contacte. Podem usar dalt encara que hi haja contacte
sempre que no siga rellevant; quan és important senyalar el contacte usem
damunt:
Ves en conte: t´has assentat damunt del teleinterruptor de la tele (contacte).
Ha deixat l'olla damunt del plat i l'ha trencat (contacte).
No deixes les claus damunt d'esta taula tan delicada (contacte).
Esta calor és tan humida que no puc llevar-me la suor de damunt (contacte).
-530-
Té un retrat de son pare dalt del llit (sense contacte).
Si tens fret, tens una manta damunt del llit (en contacte: la manta descansa,
segurament plegada, sobre el llit).
Si tens fret, trobaràs la manta dalt / damunt de l'armari (ací és possible usar
tant dalt com damunt, ya que lo essencial és indicar la localisació general de la
manta per a que l'oyent la trobe, no el fet que la manta descanse sobre l'armari).
Mira dins de l'armari: trobaràs la tovalleta dalt (en la part alta de l'armari, no
damunt d'ell).
Fa fret per a eixir al carrer: posa´t un abric damunt (i no dalt; com dalt no
indica necessàriament contacte no es pot aplicar a la roba que u es posa en el
cos).
El chiquet de dalt no para de destorbar jugant a les boletes (sense contacte).
La llàntia està just dalt de la taula, per això t'hi veus tan be (sense contacte:
està en el trespol).
Hui en dia ya no s'utilisa la forma arcaica dessús (“damunt”), amprada encara en
el sigle XVIII per a remetre a l'informació apareguda anteriorment en un text.
Actualment utilisem en eixe valor textual les formes més amunt o dalt.
b) En l'extrem inferior de l'eix vertical trobem tres formes: baix, davall (o devall) i
avall.287 A diferència de l'oposició entre dalt i damunt, els membres de la parella
baix/davall no es diferencien per la presència o absència de contacte.
Baix és el terme general no marcat i indica ubicació en la part inferior, com a
antònim de dalt. En canvi, davall senyala específicament posició inferior per
relació a un atre element. Com a forma no marcada de valor general baix pot
substituir a davall en qualsevol context, pero no al contrari. Observem l'us d'estos
adverbis en els següents eixemples (recordem que l'asterisc davant d'una oració
indica que és gramaticalment incorrecta):
No poguérem caçar el ratolí perque es ficà davall/baix del llavaplats.
No m'agraden les altures, me quedaré ací i sentiré tocar les campanes des de
baix.
No m'agraden les altures, me quedaré ací *i sentiré tocar les campanes des de
davall del campanar (l'oració és inacceptable perque davall significa “baix de”,
no “en la part baixa”, i és evident que l'interlocutor pot esperar al parlant al peu
287
Algunes fòrmules jurídiques (sots pretext, sots pena, sots condemna) conserven l'us clàssic
figurat de la preposició arcaica sots (“baix de”): “Empero yo vull e man que no sia negú, sots pena
de la vida”, Tirant lo Blanch. En canvi, la forma sota hui és aliena al valencià.
-531-
del campanar, en la part baixa, pero mai ficat baix del campanar).
Yo pujaré a l'andana: *tu espera'm ací davall (com en l'eixemple anterior,
l'oració és inacceptable perque davall implica “baix de”, hauria de dir Tu
espera'm ací baix).
S'assentà baix/davall del pi buscant l'ombra.
Mira dins de l'armari: trobaràs la tovalleta baix (en la part baixa).
Espera´m baix: no cal que puges.
Netejà la casa de dalt a baix (ací el relleu informatiu no recau en el moviment,
sino en el contrast entre part alta i baixa per a sugerir l'idea de faena completa,
feta de cap a punta, per això no diem: *Netejà la casa d'amunt a avall).
Per a indicar l'idea de moviment o direcció cara a l'espai inferior, el valencià utilisa
l'adverbi avall; correlativament el moviment cara a l'espai superior és indicat per
l'adverbi dinàmic amunt. Quan la noció de direcció resulta rellevant és incorrecte
amprar dalt i baix en conte, respectivament, de amunt i de avall:
És natural que estigues cansat: te passes tot lo dia amunt i avall.
Pero no: *És natural que estigues cansat: te passes tot lo dia dalt i baix.
¡Amunt Valéncia!
I no: *¡Dalt Valéncia!
La rata penada se caracterisa per dormir penjada cap avall.
Pero no: *La rata penada se caracterisa per dormir penjada cap a baix.
Trobareu més informació sobre est assunt més avall en el llibre.
*Puja dalt (l'oració no és pròpia dels registres formals per pleonasme, puix
l'idea de “dalt” està ya inclosa en el verp “pujar” ).
Treballa dalt, en el pis quart.
Pero no: *Treballa amunt, en el pis quart.
Continua amunt per este carrer i dalt del tot trobaràs el trinquet de pilota.
c) L'eix transversal funciona de manera pareguda a la part inferior de l'eix vertical.
Els membres de l'oposició davant / darrere són formes estàtiques, front al parell
avant / arrere, que indica direcció:
Continua avant i en acabant gira a la dreta.
Continua davant, yo m'estime més anar darrere de tu.
Entrí a l'oficina per la porta de darrere i ningú em veu.
A.- ¿Podem passar? B.- Avant, avant.
-532-
A.- ¿Podem passar? * B.- Davant, davant (incorrecte).
Fes-te un poquet arrere, que puga passar.
Pero no: *Fes-te un poquet darrere, que puga passar.
No és correcte usar en lloc de avant la forma *endavant, estranya al valencià. El
dialectalisme detràs no respon a un castellanisme i és de llegítim us intern en les
comarques a on encara es conserva.
d) Respecte al funcionament de la parella dins (“en l'interior”) - fòra (“en
l'exterior”),288 l'adverbi dins289 coneix la variant a dins (o adins) per a indicar
direcció.290 En general és correcte l'us de dins en conte de a dins quan la direcció
ya ve senyalada per un verp de moviment (Anem dins/a dins). No obstant, quan els
adverbis de lloc duen quantificació de grau, lo normal és l'us de les formes
dinàmiques (més a dins, molt amunt, prou arrere):
¡Quin fret fa! Corregau, passeu dins/a dins.
Tenen la llum encesa. Se coneix que estan dins.
Pero no: * Se coneix que estan a dins.
Ficà la mà dins de la jaqueta (necessitem dins perque el verp ficar demana un
complement locatiu, no direccional, i per això diem: Ficà la planta en el
balcó.)
Ademés, el primer rengló del paràgraf va sagnat, és dir, que escomença més a
dins que els atres.
e) L'adverbi enmig indica situació central en l'espai:
S'acostà al banc i s'assentà enmig.
Mirí cap a la plaça i la viu allà enmig.
f) Les formes adverbials prop i llunt afigen al concepte de localisació externa la
noció de distància. Prop indica absència de distància en oposició a llunt.
Finalment, l'adverbi enfront ubica en una part oposta o contrària, que mira de cara:
Anirem caminant perque vixc prop d'ací.
Els que viuen llunt, a més de 50 quilómetros, tenen dret a cobrar dieta.
Tu, posa´t a l'esquerra i, tu, enfront.
288
En el llenguage mariner s'usa l'expressió allà fòra en el sentit de “dins de la mar”.
289
La forma dintre, equivalent a la general dins, és dialectal i el seu us s'ha de restringir als àmbits
geogràfics a on és natural.
290
En canvi, la variant afora és un vulgarisme que toca evitar. Per a marcar la direcció cara a
l'exterior podem fer us de la preposició cap a: Ves cap a fòra / Ves fòra.
-533-
20.4.1.1. Us preposicional dels adverbis de lloc
Com es pot apreciar en els eixemples anteriors, els adverbis damunt/davall, dalt/baix,
davant/darrere, dins/fòra, prop, llunt, enfront i la locució al rededor o al voltant
poden aparéixer a soles o be regir un substantiu per mig d'una preposició, en un us
nomenat construcció adverbial preposicional:
La paella està damunt.
La paella està damunt del fòc.
Alça la roba dalt.
Alça la roba dalt de les lleixes.
He deixat el coche darrere.
He deixat el coche darrere de casa.
Viu molt llunt d'Alacant.
Botaren fòc a la falla i els chiquets la contemplaven fascinats al rededor.
L'Ajuntament ficà una tanca de protecció al voltant del solar.
Volen edificar en el solar que hi ha darrere del Mestalla.
Són incorrectes construccions com davant meu/meua, darrere teu/teua, prop seu/seua
en conte de davant de mi, darrere de tu o prop d'ell, ya que els adjectius possessius
poden modificar un substantiu, no un adverbi. Per este motiu els parlants no saben
cóm fer la concordança i vacilen entre davant meu o davant meua, formes abdós
incorrectes, puix davant, com a adverbi que és, no pot ser ni masculí ni femení i no
pot anar acompanyat d'un possessiu.
Els adverbis damunt/davall, dalt, baix, davant, darrere i dins admeten també un us
preposicional no adverbial en el qual passen a funcionar com a autèntiques
preposicions i rigen directament un substantiu complement determinat per mig de
l'artícul definit (el/la):
Deixa el plat damunt la taula.
Tenia la pistola amagada dins la bojaca.
Pujà dalt la montanya.
Mira dins l'armari.
En estos casos és recomanable la construcció en la preposició de:
Deixa el plat damunt de la taula.
Tenia la pistola amagada dins de la bojaca.
-534-
Pujà dalt de la montanya.
Mira dins de l'armari.
La construcció preposicional sense de és un poc més general en el cas de l'adverbi
baix, el qual pot introduir un nom precedit per qualsevol determinant. No obstant, la
variant baix de continua sent la més habitual també en este cas:
Pararen taula baix de dos pins / Pararen taula baix dos pins.
S'amagà baix de la taula / S'amagà baix la taula.
Feu una becadeta baix d'aquell arbre / Feu una becadeta baix aquell arbre.
Davant de noms sense artícul ni determinant, baix pren valor abstracte modal:
Actuà baix amenaça de mort.
Ademés, certs substantius que indiquen parts del cos o itineraris poden aparéixer
anteposts a un adverbi de moviment (costera amunt, montanya avall, carrer amunt,
cames avall, marcha arrere...), mantenint l'importància informativa del dit substantiu
front a la construcció adverbial preposicional, en la qual l'atenció es desplaça cap a
l'adverbi:
La sanc de la ferida li chorrava cames avall.
No m'agrada caminar per este carrer perque està costera amunt.
Esvarà en la neu i caigué rodant montanya avall.
20.4.1.2. Locucions adverbials de lloc
Locució
Significat
A la dreta
En el costat dret.
A l'esquerra
En el costat esquerre.
A mà dreta
En el costat dret.
A mà esquerra
En el costat esquerre.
Al capdamunt
En l'extrem superior.
Eixemple
A la dreta poden vore la
porta gòtica de la Sèu;
S'assentà a l'esquerra del
seu home.
Roda el cantó i trobaràs la
farmàcia a mà esquerra.
Descobriren un puig i una
ermita al capdamunt; Al
capdamunt de la montanya
hi havia una font.
-535-
Locució
Significat
Eixemple
Al capdavall
En l'extrem inferior.
Llegí la pàgina i al
capdavall figuraven unes
notes de l'editor; Trobaràs
la farmàcia al capdavall
d'esta avenguda.
Al peu de291
En la base de.
S'acostà a l'arbre i
examinà el verdet que
creixia al peu.
Amunt i avall
D'ací cap allà, en continu No pot estar-s'hi quet ni un
moviment o activitat.
momentet: se passa tot lo
dia amunt i avall.
Al rededor, al voltant
Rodejant, a l'entorn.
Feren una foguera i
mamprengueren a ballar al
rededor; Feu posar una
bardiça al voltant de la
casa.
Convé senyalar que, segons mostren els eixemples anteriors, algunes d'estes
locucions poden prendre valor preposicional, en anar seguides per de.
20.4.2. Els adverbis temporals
Dins dels adverbis temporals podem distinguir:
20.4.2.1. Adverbis i locucions d'ubicació temporal
Situen cronològicament el predicat verbal: hui; ahir; despusahir; despusahir no,
l'atre; anit; despusanit; demà; despusdemà; despusdemà no, l´atre; ara; en acabant;
despuix; en acabar; darrere de; ans; abans; adés; de matí; de vesprada; d'estiu;
d'hivern; a l'estiu; a l'hivern; en estiu; en hivern; enguany; enguany passat;
posteriorment; prèviament; anteriorment; recentment; antigament; actualment;
immediatament; en seguida...
291
Variants antigues i hui dialectals d'esta expressió, pròpies del valencià septentrional, són Al sol
de o al sol d'avall, i al calç de (A. Beltran Zaragozá, El valencià al segle XVIII: edició i estudi de
textos administratius de les comarques del nord de Castelló, Castelló de la Plana, Societat
Castellonenca de Cultura, 1998): Escomençaren a eixir esclatasancs al calç del campanar.
-536-
L'ubicació temporal se pot indicar també per mig de noms i frases nominals de sentit
temporal com ara la vespra; el sendemà (o l’endemà); el sendemà no, l'atre; l'any
passat; l'any que ve; l'any vinent...
Els adverbis d'ubicació temporal poden ser deíctics, els quals se medixen per relació
al moment de parla, o fòrics, quan es medixen respecte a un atre moment temporal
diferent de l'enunciació. El deíctic temporal per excelència és ara, que indica la
coincidència en l'acte de parla: Ara en seguida vaig; Ara en estiu no abellix anar al
camp.
Els següents adverbis funcionen com a deíctics temporals:
a) Indicant simultaneïtat:
- Hui fa referència al dia en el que té lloc l'acte de parla: Hui és dumenge.
- Enguany situa el predicat dins del mateix any natural en el que s'emet l'acte de
parla: Enguany la collita de pimentons ha segut excelent.
b) D’anterioritat:
- Ahir situa el predicat en el dia anterior a l'acte de parla; despusahir, dos dies
ans de l'enunciació, i despusahir no, l'atre, tres dies ans.
- Adés senyala un moment immediatament anterior a l'acte de parla: No cal que
vages a mirar el fòc, que adés li he pegat yo una miradeta.
- Ans i abans indiquen una anterioritat que pot ser medida, entre uns atres índexs
temporals, respecte de l'acte de parla, com en l'eixemple: No m'ho tornes a
preguntar, que ya t´ho he dit abans.
- Antany i enguany passat situen el predicat en l'any anterior al moment de l'acte
de parla: Enguany la collita ha sigut millor que antany; Enguany passat
l'empresa pergué tres millons d'euros. Per extensió, antany pot indicar
amplament una época passada, en oposició a l'actual: Antany la vida era més
natural. Per a indicar l'anterioritat respecte del moment de parla podem utilisar
també la construcció oracional fa + cantitat de temps + (que): La conegué fa
dèu anys; Fa dèu anys que aplegà al poble.
c) De posterioritat:
Demà ubica el predicat en el dia posterior a l'acte de parla; despusdemà, dos dies en
acabant de l'enunciació, i el gir despusdemà no, l'atre, tres dies més tart.
Per a senyalar la prospectivitat utilisem uns atres girs no adverbials com la locució
prepositiva dins de (tornarà dins de dos hores) o la construcció d'ací (a) + cantitat de
temps: La película escomençarà d'ací a dos hores. D’ací no res seré pare.
Per a indicar la posterioritat, tant deíctica com fòrica, el valencià dispon dels térmens
-537-
en acabant (pràcticament, l'únic viu en la llengua oral) i despuix (arreplegat des
d'antic en la nostra tradició escrita).292 Abdós formes poden amprar-se en valor
purament adverbial (Fes el favor d'estudiar ara i en acabant jugaràs; Fes el favor
d'estudiar i despuix jugaràs) o introduint sintagmes nominals per mig de la
preposició de:
Una semana en acabant del terratrémol escomençà la reconstrucció de la
ciutat. / Una semana despuix del terratrémol escomençà la reconstrucció de la
ciutat.
En acabant del dinar pegarem una becadeta. / Despuix del dinar pegarem una
becadeta.
En els registres neutres o informals resulta recomanable la forma en acabant, per ser
la més natural. En els registres formals, abdós són igualment correctes.
Ilustren els usos deíctics dels que nos ocupem en est apartat eixemples com Ara no
tinc ganes, ya ho arreglaré despuix / en acabant, en el que despuix o en acabant
indiquen posterioritat respecte al moment de parla. En este cas és també recomanable,
per resultar més natural, usar la locució més tart: Ya ho arreglaré més tart; Dos dies
més tart; Décades més tart.
Immediatament, en seguida senyalen una posterioritat immediata que també pot ser
medida respecte de l'acte de parla, com en: Immediatament solucionaré el problema;
Vaig en seguida.
20.4.2.2. Adverbis fòrics d'ubicació temporal
Junt ad alguns adverbis que poden ser únicament fòrics (mentres, llavors...),
s'inclouen ací adverbis i locucions que admeten usos fòrics i deíctics: ans (abans),
despuix i en acabant, immediatament, en seguida...
- Ans i la seua variant abans, per una banda, i en acabant/despuix, per una atra,
expressen respectivament anterioritat i posterioritat respecte d'un moment que
292
La forma despuix, registrada en la llengua antiga en una variabilitat notable de grafies (despux,
depús, despuys, depuixs, depuyg, despuyx...) ha donat lloc a la forma despús, que hui només s'usa
aglutinada en ahir o demà per a formar els adverbis despusahir, despusdemà. També des dels
primers testimonis escrits del nostre idioma es registra la forma aprés (i la seua variant enaprés).
Igualment se registra, en prou manco us que les anteriors, la forma híbrida després, provablement
apareguda per combinació de despuix i aprés.
Totes elles se veren substituïdes en la llengua parlada, especialment a partir del sigle XVIII, pel
castellanisme *después, el qual deu evitar-se i substituir-se per solucions vives i naturals, com en
acabant, més tart, darrere de o posteriorment; o be per despuix, més recomanable que després
(forma que ha contat en una gran difusió moderna escrita per ser l'habitual en català pero que no és
usual en valencià), o que aprés (totalment desapareguda del valencià actual).
-538-
pot ser el de l'enunciació (us deíctic), com havem vist en els eixemples
anteriors (No t'ho repetiré perque ya t'ho diguí abans; Vine en
acabant/despuix, que ara estic ocupat), o un atre diferent (us fòric): Dos dies
abans de la boda, ya estava tot preparat; Acabà la simfonia de Beethoven i en
acabant/despuix ne tocaren una de Brahms).
- Ans/abans i en acabant/despuix poden fer explícit el moment o l'acontenyiment
a partir del qual se medixen per mig d'un complement introduït per de: Ans
d'anar al supermercat, enrecorda't d'agarrar les bosses de la compra. La
posterioritat subsegüent pot expressar-se específicament per mig de l'adverbi
immediatament i per la locució en seguida: Vine ací immediatament; Dinà i en
seguida demanà el conte.
- La simultaneïtat s'indica per mig de les conjuncions mentres i mentrimentres
(Mentrimentres tu fas el dinar, yo pare taula), les quals també poden funcionar
com a adverbis (Yo me'n vaig a comprar, tu descansa mentres; Maria balla i
Pere, mentrimentres, toca la guitarra). En esta segona funció és també
possible l’us de l’adverbi mentrestant.
- L'adverbi llavors,293 que significa “en eixe moment concret”, situa una acció
remetent-la a l'instant en el que té lloc una atra acció diferent: Mirà a mà dreta
i llavors la va vore; Primer acaba la teua faena i llavors podràs anar-te´n a
casa. No és acceptable utilisar en el seu conte el castellanisme *entonces ni el
catalanisme *aleshores, sense tradició escrita ni oral en valencià.
Notem que, ademés del seu valor temporal, llavors pot tindre el sentit de “en
eixe cas, en eixes condicions”: Llavors, ¿per qué no ho fem aixina?, equivalent
a En eixe cas, ¿per qué no ho fem aixina?
- L'expressió en això té un valor paregut al significat temporal de llavors, pero el
seu us és més restringit, puix l'acció que marca el moment de referència ha de
tindre una concreció, siga en el passat (Estava tot estomacat mirant la tele i en
això arribà son pare) o en una situació imaginària (Imagina que estàs en el
sofà i en això aplega ton pare), de manera que tendix a rebujar les referències
futures (no és possible una construcció com *Primer acaba la teua faena i en
això podràs anar-te´n a casa; encara que sí unes atres alternatives com Primer
acaba la teua faena i en eixe moment podràs anar-te’n a casa).
- L'adverbi enjorn (i les seues variants dejorn i enjornet) situen la predicació en
un moment del dia anterior respecte a lo socialment esperable. Per tant,
l'ubicació temporal de enjorn no és absoluta, sino relativa, puix depén de
293
Est adverbi està documentat en valencià des del sigle XIII fins a hui i és usat especialment en el
valencià septentrional i en el meridional. Existixen algunes variants antigues com allavors o
llavores i unes atres variants més modernes i dialectals com llavons, llavonses, allavores, allavons...
-539-
l'acció en qüestió. Aixina, Ahir tornàrem de festa molt enjornet pot fer
referència a una hora molt més alvançada de la nit que Ahir me gití prou tart.
- Per la seua banda, pronte pot tindre també valor relatiu i substituir a enjorn,
pero igualment pot prendre un valor absolut, independent del significat del
verp, i llavors significa “sense tardança, en un curt espai de temps”. D'esta
forma, no podem dir *Escomençà a vore la película i enjornet mamprengué a
plorar, puix no hi ha una hora esperable per a posar-se a plorar; en canvi, sí
podem dir, Escomençà a vore la película i pronte mamprengué a plorar, és dir,
se posà a plorar al poc de temps de l’escomençament de la película.
- L'antònim de pronte és tart i, com a tal, funciona també com a antònim de
enjorn: Ahir me gití tart.
- Matí indica un espai definit dins del dia: les primeres hores del jorn.
- La coincidència respecte d'un moment de referència implícit s'expressa per mig
de les locucions en punt i a hora: Esta semana he dinat tots el dies a hora; El
metro ha aplegat en punt. La definició de a hora del Diccionari general de la
llengua valenciana expressa en claritat l'existència d'eix índex respecte al qual
se medix implícitament la predicació: “A hora: quan toca”.
- Les referències fòriques se duen a terme també per mig d'alguns substantius en
valor temporal. La vespra indica el dia anterior al moment de referència. La
construcció el dia següent, referida al dia immediatament posterior, és un calc
del castellà que convé evitar, puix el valencià dispon d'un substantiu específic,
el sendemà (o la seua variant, l'endemà) per ad eixa indicació temporal: Se
casaren el 25 de maig i al sendemà se n'anaren de lluna de mel; Al sendemà
era dumenge i pogueren alçar-se tart; El sendemà fon molt dur.
- Uns atres substantius en sentit temporal són els dies de la semana, els quals
porten artícul quan tenen valor general (El dissabte tinc classe de francés; Els
dissabtes tinc classes de francés). Si senyalen l'immediatea del dia que
denoten, a la manera d'un adverbi, com hui, ahir o demà, poden anar en artícul
o sense ell: (El) dissabte anirem a l'hort a collir taronges = El dissabte més
pròxim del calendari. Quan per a establir la referència temporal el substantiu
necessita anar especificat per un adjectiu, és necessari l'artícul. Direm, per tant,
El dijous passat i no, *Dijous passat.294
- Els anys van introduïts en valencià per la preposició en: Naixqué en 2005.
L'expressió de les parts del dia se realisa per mig de les preposicions de, per i
a, mentres que per als mesos, les estacions o les temporades amprem en o a:
Eixirem al matí/de matí/pel matí/per lo matí.
294
Vore el capítul 12 referent a l'artícul per a més informació sobre esta qüestió.
-540-
Al matí treballa en la fàbrica i, de vesprada, en la botiga.
Pel matí aniré al camp i per la vesprada descansaré una miqueta.
Ho farem en giner/al giner.
A/en giner, no sigues matiner.
Vingué a visitar-nos en hivern/a l'hivern.295
Introduint els mesos, les temporades i les estacions, la preposició per pren un
valor aproximatiu o duratiu, equivalent a cap a, durant: Per Sant Joan,
bacores.
20.4.2.3. Unes atres classes d'adverbis temporals
- Adverbis i locucions de duració: sempre, per a sempre, temporalment,
permanentment, instantàneament, breument...
- Adverbis i locucions de freqüència: sempre, constantment, a tothora,
normalment, habitualment, a sovint, freqüentment, moltes voltes, moltes
vegades, algunes voltes, algunes vegades, alguna volta, alguna vegada, a
voltes, a vegades, de quan en quan, de tant en tant, ocasionalment,
excepcionalment, rarament, mai; trienalment, bienalment, anualment,
quatrimestralment, trimestralment, mensualment, semanalment, diàriament...
- Indiquen repetició alguns adverbis (novament, repetidament, reiteradament),
frases nominals (una atra volta, una atra vegada) i frases preposicionals (per
segona volta, de nou).
- Adverbis i locucions aspectuals, les quals senyalen aspectes relatius a la
delimitació del predicat: recentment, totalment, completament i expressions
sinònimes (de pe a pa, de cap a punta, de cap a peus, per complet, del tot...).
Tenen també valor aspectual els adverbis ya i encara, medits per les
expectatives del parlant o del context. Ya indica que s'ateny una fase esperable
del procés: Ya ha faltat l'expresident Suárez (perque estava en estat crític i era
el desenllaç esperable); Ya no plou (ha aplegat el moment esperable de la fi de
la pluja). I, al contrari, encara296 indica que no s'ha aplegat de moment al canvi
de fase: Encara plou (s'espera que pare de ploure); Encara no plou (fa mal
orage i s'espera que mamprenga a ploure, pero de moment no està plovent).
295
296
Per a l'us de les preposicions en les expressions temporals, consultar l'epígraf 21.2.1.
És molt habitual a nivell coloquial l’articulació [eŋká], segurament provinent de la forma
apocopada clàssica encar.
-541-
20.4.2.4. Locucions adverbials de temps
Entre les més representatives figuren les següents:
Locució
A boqueta nit
A boca nit
A poqueta nit
Significat
Eixemple
Quan el sol se pon i Durant el dia feu molta
escomença a fer-se fosc.
calor, pero a boqueta nit
se girà un vent fresc.
A cada moment
En
molta
freqüència, Per
causa
del
seu
contínuament.
nerviosisme
a
cada
moment
pegava
una
mirada al rellonge.
A deshora
En
un
moment Sonà el teléfon a deshora i
inconvenient o fòra de em desvelà.
temps.
A hora horada
En el temps just i casi L'empresa presentà la seua
aplegant tart.
oferta a hora horada;
Aplegaren al partit a hora
horada.
A hora
A temps
En el moment convenient, Estava molt mal, pero el
abans que siga tart.
mege aplegà a hora i el
salvà; Si no eixim ara, no
aplegarem a temps.
A hores d'ara
En el moment actual.
A les hores d'ara
A l'hora
A la vegada
A l'hora i al punt
Al
mateix
juntament.
A les hores d'ara no hi ha
notícies encara sobre
l'incendi.
temps, Estudiava i
escoltava
música a l'hora; Els
corredors aplegaren a la
meta casi a la vegada.
En el moment exacte,
exactament en el moment
adequat o prèviament
convingut.
Li encomanaren el treball
per al divendres i el tingué
enllestit a l´hora i al punt;
És com un rellonge:
sempre aplega a l'hora i al
punt.
-542-
Locució
A la curta
A la llarga
Significat
Eixemple
En un determini de temps Este règim és poc efectiu: a
curt.
la curta t'aprimes, pero a
En un determini de temps la llarga recuperes lo que
havies perdut.
llarc.
A les hores chicotetes
Des de la una de la nit fins Se n'anà de rauja i tornà a
a l'alba, a una hora molt casa a les hores chicotetes.
alvançada de la nit.297
A mitan (A mijan)
Cap a la mitat d'un periodo A mitan dinar sonà el
o procés.
teléfon i l'interrompé; A
mijan semana tinc una cita
important.
A poc espai
Al cap de poc de temps.
A primera hora
A una hora matinera; en la A primera hora ya estava
part inicial d'un espai de llaurant el camp; A
temps determinat.
primera
hora
tinc
matemàtiques
i,
en
acabant, ciències naturals.
A quina hora
Molt tart.
A seguit, seguit seguit
Contínuament,
interrupció.
A tothora
Sempre, en tot moment.
A tota hora
297
Tranquil, a poc
sabrem la veritat.
espai
Trobaren un gran emboç
en la carretera i aplegaren
a quina hora.
sense La chiqueta es baralla a
seguit en son germanet; El
gos del veí lladra seguit
seguit per la nit i no nos
deixa dormir.
L'han despachada perque a
tothora estava enjugassada
mirant
el
correu
electrònic; Estic fart d'ell:
a tota hora està renegant.
En l'anglés d'Irlanda existix una expressió paralela: The wee wee hours.
-543-
Locució
Significat
Eixemple
A última hora
En l'últim moment; en la Sempre ho acaba tot en
part final d'un espai de corruixes i a última hora;
temps determinat.
Tinc cita en el mege a
última hora del matí.
A vegades, a voltes
En
ocasions,
voltes.
D'un moment a un atre
Molt pronte, de manera Se li tanquen els ulls i d'un
imminent.
moment
a un atre
s'adormirà en el sofà.
De bon matí
Enjorn, a primera hora del De bon matí ya va pel món
matí.
i quan aplega la nit se cau
de la sòn.
De bona hora
De matí, pronte.
De moment
En l'instant en qüestió No sé qué faré més avant,
sense proyecció futura pero de moment vullc
necessària, de manera continuar estudiant.
provisional.
Per bon espai
Durant un llarc temps.
Per moments
De manera
progressiva.
algunes A vegades pren café per a
desdejunar; A voltes ix a
passejar per la nit.
contínua
Eixiren de casa de bona
hora i aplegaren al seu
destí a les cinc.
Se quedaren raonant per
bon espai a la porta de
casa.
i La situació empijorava per
moments.
20.4.3. Els adverbis de modalitat
Els adverbis i locucions modals califiquen l'enunciat per part del parlant.
Funcionalment molts d'ells són adverbis d'actes de parla que incidixen sobre tot
l'enunciat. Ne trobem quatre classes principals:
a) Els adverbis dialògics califiquen l'actitut de l'emissor quan parla o demanen una
determinada actitut en l'oyent quan parlarà a continuació. Són: sincerament,
francament, honestament (actitut sincera), fora cas, ixcà (desig)...
-544-
Sincerament, no m´ha agradat gens lo que has dit.
Francament, ¿qué et pareix la seua actuació?
A.-M'ha anat molt be l'entrevista, crec que em donaran el treball.
B.- Fora cas.
b) Els adverbis perlocutius fan referència a les conseqüències de l'enunciat
(llamentablement, per sòrt, feliçment, afortunadament, tristament, per
desgràcia...) o als efectes que produí en el parlant el coneiximent del fets que
s’enuncien (sorprenentment, estranyament, increiblement...):
Afortunadament, Pep ha passat l'examen.
Feliçment, ta tia s'ha recuperat de l'operació.
Desafortunadament, no et puc ajudar.
Increiblement, la mare no s'enujà quan s'enterà.
Sorprenentment, les accions del banc han tornat a pujar.
c) Els adverbis proposicionals (necessàriament, realment, verdaderament,
segurament, provablement, possiblement...) situen l'enunciat en un món possible
concret. No necessiten anar entre comes:
Segurament la festa resultarà un èxit
Viajarem necessàriament en coche, puix la llínea de tren està tallada.
És preferible la construcció en indicatiu de tots estos adverbis, inclosos els de
dubte (Provablement acabarà la tesis doctoral l'any que ve), igual que en les
oracions relatives futures (Quan arribaran nos contaran qué ha passat); la
construcció en subjuntiu (Provablement acabe la tesis doctoral l'any que ve;
Quan arriben nos contaran qué ha passat) respon possiblement a influència
castellana.
Alguns adverbis proposicionals (naturalment, efectivament...) ademés de situar la
predicació en un món possible enllacen en la tanda de parla anterior:
A.- ¡Se veu que tens bona gana!
B.- Naturalment: estic en dejú.
Distinguim diverses classes d'adverbis proposicionals:
- Necessàriament, inevitablement, forçosament, obligatòriament indiquen la
necessitat de que es complixca l'oració: He d'anar necessàriament al mege;
Forçosament ha d’aprovar, puix no para d’estudiar.
- Potser, provablement, possiblement, segurament, tal volta, tal vegada, per
ventura, per casualitat, acàs situen l'oració en un món més o manco possible:
-545-
Té un comportament estrany últimament: potser està cansat; Provablement
suspendrà l'examen; Tal volta s'ha ofés perque no l'has convidada a la festa;
Tal vegada s'estimarà més quedar-se en casa que acompanyar-te demà a
l'excursió.
- S'inclouen ací també els adverbis que restringixen la veracitat de l'enunciat a
un àmbit concret: tècnicament, gramaticalment, teòricament, aparentment,
realment, pràcticament... Per eixemple, pràcticament otorga validea a
l'enunciat únicament des d'un punt de vista pràctic o pragmàtic: Pràcticament
estem com al principi.
d) Els adverbis emissius o de còdic (breument, en resum, planament,
aproximadament...) califiquen la forma o la construcció de l'enunciació per part de
l'emissor:
Breument: cancela la cita, tinc ganes de quedar-me en casa.
En resum, hem de treballar de calent.
20.4.4. Els adverbis negatius i la negació en valencià
En la negació un parlant se desmarca del seu enunciat fins al punt d'anular-lo.
Implica, per tant, el rebuig d'una oració o proposició anterior.
En L'arròs no està a punt encara el parlant rebuja l'oració prèvia L'arròs ya està a
punt, la qual pot haver segut emesa adés explícitament, o be pot ser inferida d'una
intervenció prèvia com ¡Vingau a dinar! Eixe rebuig se manifesta entonativament per
mig d'una pausa davant de la paraula negativa que precedix al verp: Peris / no sabé
cóm resoldre la situació.298
Per a la negació el valencià dispon d'una série de térmens negatius. Són els adverbis
no i tampoc, els indefinits negatius (ningú, ningun/a, res, gens, cap i mai) i la
conjunció copulativa negativa ni. En valencià està molt viu, com en la llengua
clàssica, l'us de ningun, ninguna, ninguns, ningunes, que alterna en cap (de), no tan
general: No queda ninguna galleta en la caixa; No queda cap de galleta en la caixa.
20.4.4.1. Posició dels adverbis negatius
Respecte de la posició, l'adverbi no ha de precedir sempre al verp: No he parlat en
ton pare en tot lo sant dia. Cas a banda és la negació morfològica en la que no
precedix un substantiu i funciona de manera equivalent als prefixos negatius: Ha
298
Vore Á. López García, Gramática del español, 2, cap. 22.
-546-
sorprés a tot lo món la no alineació del govern britànic en els seus tradicionals aliats
americans.
Els demés térmens negatius poden anar davant o darrere del verp. Quan van darrere,
necessiten la presència davant del verp d'un atre terme negatiu (Afortunadament no
ha resultat ferit ningú en l'accident) o la presència d'un inductor o orientador que
done a l'oració una significació negativa: Alfret rarament menja res per a sopar;
Poques voltes he vist a ningú tan preocupat.
En canvi, quan els térmens negatius s'alvancen al verp, l'adverbi no desapareix:
Afortunadament ningú ha resultat ferit.
En síntesis:
El terme negatiu precedix al verp:
El terme negatiu seguix al verp:
Afortunadament ningú resultà ferit en Afortunadament no ha resultat ferit
l'accident.
ningú en l'accident.
Enguany ningun coche pot competir en Enguany no pot competir ningun coche
els Ferrari.
en els Ferrari.
Cap de coche comercial pot funcionar Hui en dia no pot funcionar
exclusivament en energia elèctrica hui en exclusivament en energia elèctrica cap de
dia.
coche comercial.
Res està en el seu lloc.
No està res en el seu lloc.
Mai havia vist una flor tan estranya.
No havia vist mai una flor tan estranya.
Tampoc estic content en este resultat.
No estic content tampoc en este resultat.
¡Gens ne menja, de pa!
De pa, no en menja gens.
Ni estudia ni treballa.
No estudia ni treballa.
Quan el terme negatiu va davant del verp, el valencià també coneix alternativament la
repetició de la negació per mig de l'adverbi no en posició preverbal (Res no està en el
seu lloc; Yo tampoc no ho sé), si be actualment la forma més general és la construcció
sense duplicació negativa: Mai havia vist una flor tan estranya.
Cap, gens, res no tenen etimològicament valor negatiu, pero la seua freqüent aparició
junt a l'adverbi no per a intensificar el valor de negació (No tinc [gens de] ganes
d'eixir de casa) els ha acabat transferint significat negatiu. Per tant, la sola aparició
d'estos térmens sense acompanyament de no davant del verp (¡Res està en el seu
lloc!) o en la negació absoluta, és dir, sense verp i com a resposta a una pregunta
(¿Quànt de pa vols? Gens), convertix l'enunciat en negatiu.
-547-
No obstant, l'indefinit res encara no ha completat el procés de gramaticalisació
negativa, motiu pel qual és possible usar-lo tant sol com precedit de no: ¿Qué vols
sopar? Res/no res; No res/Res li aprofita; Açò és un tres i no res.299
No és admissible l'us com a reforç de la negació de la partícula pas, totalment
desconeguda en valencià actual (*No ho sé pas). Per al reforç intensiu de la negació
quantitativa, el valencià dispon de l'expressió gens ni miqueta: ¿Tens gana? Gens ni
miqueta; No tinc gens ni miqueta de sòn.
L'expressió en ma/ta/sa vida té valor negatiu equivalent a mai quan va davant del
verp en expressions exclamatives (¡En ma vida havia vist tanta gent junta!) i quan va
darrere del verp en oracions negatives: No havia vist tanta gent junta en ma vida. A
diferència dels atres térmens negatius pot aparéixer darrere del verp en oracions
afirmatives (He pujat tres voltes en globo en ma vida).
A banda de l'adverbi indefinit mai, el valencià coneix certes construccions intensives
per a indicar la negació temporal, com ara l'adverbi en cert regust antic jamai (i les
seues variants hui totalment en desús enjamai, jamés, enjamés, nunca jamai) i les
expressions mai de la vida, mai del món, mai ni mai, ni mai ni nunca,300 nunca ni
mai:
Mai de la vida havia vist res paregut.
Mai ni mai tornes a parlar-me aixina: no t'ho consent.
Mai del món me casaré en tu.
Li fiu el regal per a que ni mai ni nunca diga que no m'enrecorde del seu sant.
Indiquen també negació emfàtica les locucions de cap manera, de ninguna manera i
de cap estil:
De cap manera conseguiràs fer-me canviar de parer.
No acceptaré de cap estil els teus diners.
299
En la llengua actual són molt poc usuals les negacions per mig de no gens (¿Quànt de pa vols?
Gens/no gens) i no mai (¿Havies estat ací abans? No mai), presents en els clàssics (Tirant lo
Blanch, cap. 157: E prestament se levà Tirant, no gens smayat de la sua cayguda; Ll. Alcanyís,
Regiment preservatiu i curatiu de la pestilencia, pròlec: en tal manera que tindran resistència que
menys o no gens rebran aquelles; Espill, Llibre segon, Segona part, v. 1677: No gens fumat; Espill,
Prefaci, Segona part, v. 297: No may amar; Espill, Tercer llibre, Segona part, v. 4216: No may
tachada). Estes negacions no són pròpies, per tant, del valencià general modern. S'han documentat
en valencià septentrional (vore Gramàtica del català contemporani, vol. 3, pàgines 2761-2) casos
de negació absoluta reforçada per no (En no cap lloc; No ningú), construccions a soles acceptables
en l'àmbit dialectal.
300
Del llatí nunquam, nunca no és un castellanisme, contra lo que podria pensar-se; era forma usual
en época clàssica i hui es conserva fossilisada en estes locucions.
-548-
De ninguna manera pots fumar ací.
20.4.4.2. Els inductors negatius i la negació expletiva
Els indefinits301 ningun, cap, res, gens, mai i ningú poden aparéixer darrere del verp
quan el predicat va prèviament negat: No havia tastat mai un arròs tan bo. Ademés,
segons havem senyalat més amunt, estos térmens negatius també poden aparéixer en
determinats contexts aparentment no negatius, pero en certa significació negativa,
entesa en sentit ample com a revocació o rebuig d'un enunciat previ. Els contexts que
habiliten la presència d'un terme negatiu darrere del verp se coneixen com a inductors
negatius i són els següents:
- oracions completives que depenen de verps de dubte o negació: Dubte que
sàpia res de l'assunt.
- oracions comparatives de desigualtat: És més ràpit que ningú.
- térmens que indiquen extrem o llímit, com els indicadors temporals fins que,
ans que o abans que i els quantificadors poc i rarament:
Bertomeu rarament beu vi en el sopar.
Poques voltes he vist a ningú tan afonat.
En estos contexts d'inducció negativa, aixina com en les oracions exclamatives, és
possible l'aparició de l'adverbi no en valor expletiu o sobrant, ya que la seua
presència no canvia en absolut el significat de l'oració:
Mercé és més ràpida que (no) Ampar.
No eixiràs a jugar al carrer fins que (no) acabes la teua faena.
Afanya't i arreplega-ho tot abans que (no) vinguen tos pares.
¡Qué (no) faries tu per ell!;
¡Quànt (no) se sacrifica una mare per sos fills!
L'us de la negació expletiva era molt habitual en la llengua clàssica i continua ben
viva en el valencià coloquial. Reduirem el seu us en la llengua estàndart al dos usos
més habituals:
- les comparatives de desigualtat (Josep parla més que no Ana).
- els índexs temporals fins que, ans que, abans que: No t'aprovarà fins que (no)
li demostres que estàs verdaderament preparat.
301
Pot trobar-se informació específica sobre l'us i el funcionament dels indefinits en el capítul 14.
-549-
Els térmens mai, cap, res i gens poden usar-se en valor afirmatiu en les oracions
condicionals i interrogatives, sempre que vagen darrere d'un verp no negat:
¿Has estat mai en una festa com esta? = ¿Has estat alguna volta en una festa
com esta?
¿Tens cap problema en mi? = ¿Tens algun problema en mi?
¿Vols res de menjar? = ¿Vols menjar alguna cosa?
Si necessites res, dis-m´ho= Si necessites alguna cosa, dis-m´ho.
Quan el verp va negat, estos térmens tenen significació negativa:
¿No has estat mai en una festa com esta?; ¿No vols res de menjar?
20.4.5. Els adverbis de manera
Són els adverbis prototípics, els més numerosos i els que expressen de manera més
clara la noció de predicació secundària pròpia de la categoria. En El pare treballa
durament, a la predicació primària El pare treballa s'afig l'idea secundària de que ho
fa de manera dura.
Els adverbis de manera estan conformats per formes en -ment, que constituïxen un
inventari obert (tranquilament, ràpidament, amistosament, clarament, amablement,
alegrement, tristament, confiadament...); pels adverbis curts (mengen ràpit, el
cacherulo vola alt); per un bon grapat de locucions adverbials (de gaidó, a cau
d'orella, de gom a gom, de fit a fit...); i per algunes formes simples no acabades en ment:
- Arreu, “de qualsevol manera, ixca com ixca l'acció verbal; aleatòriament”: Li
ixen malament les coses perque les fa arreu; ¿Quànt de pa vols? Arreu, lo que
talles.
- Debades, “inútilment; gratuïtament”: He fet el viage debades perque quan he
aplegat a sa casa ya no hi havia ningú; Els jubilats poden entrar debades.
- Be, “de manera adequada, correcta”: Treballa molt be.
- Malament, “ de manera inadequada, imperfecta o no convenient”: Hui m'ix tot
malament.
- Aixina, “d'una forma determinada”, és un adverbi deíctic, ya que relaciona la
noció de modo en el parlant, indicant una manera concreta identificable per la
situació discursiva (Fes-ho aixina = Fes-ho com yo et mostre).
El seu caràcter deíctic li permet aparéixer acompanyat d'un atre adverbi de
manera, que l'especifica (Acarona-la aixina, suaument). Com els demés
-550-
deíctics, pot usar-se també en valor fòric o discursiu, remetent a un element
que apareix amunt o avall en el context: Ell duya sempre roba vella i bruta, en
canvi ella no vestia mai aixina.
L'adverbi aixina és actualment l'única forma usada en este significat de
“manera determinada” i, per tant, la recomanable normativament. La variant
així és un arcaisme, si be goja de cert us lliterari, especialment en poesia.302
- Espai, “lentament, a poc a poc, dedicant a una acció el temps convenient; en
conte o precaució, parant l'atenció necessària”: És convenient menjar espai i
mastegar be; Ves espai en eix home, que no és gens de fiar. Pot usar-se també
en diminitiu: Espayet i bona lletra. Coneix la variant hui dialectal espau.
S’ha tractat l'us de l'adverbi relatiu de manera com en el capítul 17.
20.4.5.1. Els adverbis de manera com a modificadors d'adjectius o adverbis
Els adverbis de manera (Ha deixat la roba ben eixugada; Està ben content) són,
juntament en els de cantitat (prou llunt, molt gran), els que més comunament poden
modificar un atre adverbi o un adjectiu.
Els adverbis be i malament tenen com a variants les formes ben i mal. Gastem be i
malament quan apareixen darrere del verp, modificant-lo: Conduïx be; Escriu
malament; M´has donat malament la direcció. Quan van davant del verp o
modifiquen un adjectiu o participi, un infinitiu o un atre adverbi, adopten
respectivament les formes ben i mal.
El fet de que existixquen estes variants formals específiques quan estos adverbis
modifiquen un adjectiu o un atre adverbi mostra que en estes construccions l'adverbi
s'allunta de la seua funció prototípica de predicació secundària:
Dus la roba ben bruta.
Encara que pesa vora 100 quilos, se meneja ben llaugerament.
La casa està mal feta.
Treballa ben be dèu hores al dia.
Qui mal pensa, mal obra.
Els comparatius de be i mal són, respectivament, les formes sintètiques millor i pijor:
Hui m’encontre millor del refredat; Treballa pijor baix pressió.303
302
La forma aixina, hui general en valencià, ya apareix documentada en el sigle XIII “...e aixina
vengren ni comparegueren ells ni hom per ells”. Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia. 1283.
-551-
No és correcta la colocació d'estos adverbis entre l'auxiliar i el participi dels temps
composts o entre un verp modal i l'infinitiu:
*Ho ha ben dit
*Ya ho pots ben dir
L'estreta relació entre els adverbis de manera i els de cantitat se manifesta en l'us
intensiu de determinats adverbis de manera com terriblement o horriblement en valor
quantitatiu:
La película era terriblement divertida = divertidíssima.
El seu nóvio és horriblement ric= riquíssim.
20.4.5.2. Locucions adverbials de manera
N'arrepleguem en el quadro una mostra representativa. Se pot trobar informació més
exhaustiva al respecte en el Diccionari general de la llengua valenciana:
Locució
A amagatons
A amagatontes
Significat
Eixemple
De manera amagada, en Se fumà un cigarret a
l'intenció de no ser vist o amagatons perque ho té
descobert.
prohibit pel mege; Se
besaren a amagatontes per
a evitar les dotoreries.
A bacs
Precipitadament,
parar l'atenció o
necessaris.
A borbollons
Abundantment
tumultuosa.
A cegues
Sense vore´s, en els ulls
tancats; sense el conte o
coneiximent que requerix
una acció.
303
sense Sempre treballa a bacs, per
conte això no trau trellat de la
faena.
i El chiquet estava tan a gust
que li quea la bava a
borbollons.
Se n'anà la llum i hagué de
buscar un ciri a cegues; Du
el negoci a cegues i els
resultats són desastrosos.
En la Marina se coneix l'us popular i no normatiu de beníssim en conte de boníssim: Això és
beníssim ( = Això és boníssim). També és dialectal i no normativa l'expressió més be en lloc de
millor: Això és més be = Això és millor.
-552-
Locució
A contracor
De mala gana
A contrapel
A repel
De repel
A culades
A culastrons
A dures penes
A males penes
Significat
Sense ganes,
voluntat.
contra
Eixemple
la Obedí a contracor, perque
no tenia més remei.
En direcció contrària a Has
d'afaitar-te
a
l'inclinació natural del pèl; contrapel;
contra la voluntat.
Finalment
acodí
a
contrapel, no tenia gens de
ganes d'anar.
Desplaçant-se arrastrant el Chimo escomençà a jugar a
cul per terra, com els culades pel parc i ara du
chiquets que encara no els pantalons trencats.
caminen.
En molta dificultat,
grans penalitats.
en Sense ulleres a dures penes
s´hi veu.
A espentes i redolons
A bacs, de qualsevol Pareixia impossible pero,
manera; en dificultats.
finalment, a espentes i
redolons conseguí aprovar
els exàmens.
A estall
A preu fixat, no a jornal; a Lluís intenta fer la faena de
tota pressa i en excés.
pressa perque cobra a
estall; Cento menja a estall,
no vos deixarà ni tastar
l'esgarradet.
A força de, a pur de
Per insistència, com a A força de treballar en el
conseqüència de reiteració port té un braç més llarc
o persistència.
que l'atre; A pur de
treballar s'ha comprat un
coche nou.
A fosques
Sense visibilitat, en falta de La sala estava a fosques i
claritat.
entropecí en una cadira.
A la gatameu
A
les
quatre
potes, Encara no sap caminar,
caminant en les dos mans i pero ya va a la gatameu;
els dos peus en terra.
L'entrada a l'amagatall era
tan baixeta que entràrem a
mèus.
A arrapapeus
A mèus
A gates
-553-
Locució
Significat
Eixemple
A genollons
En els genolls doblegats i Participà en la provessó a
recolzats en terra.
genollons.
A gust
De manera
agradable, Estic mol a gust ací a
satisfactòriament.
l'ombreta.
A l'esme
Indeliberadament,
sense
parar ninguna atenció a lo
que
es
fa,
actuant
automàticament
o
per
instint.
A la babalà
Irreflexivament,
sense Pensa lo que dius i no
conte ni atenció, arreu.
parles a la babalà.
A burro barra
A la calladeta
A la mèu mèu
A la coixa
Al peu coixo
Al peu coix
A coix coix
La
notícia
el
deixà
esquallat i escomençà a
parlar a l'esme, sense
donar-se conte de lo que
dia.
En secret, sense cridar Espai en Miquel, que a la
l'atenció, dissimuladament. calladeta està a punt de
guanyar la partida; La
chiqueta s'acostà
per
darrere a la mèu mèu i
m'esglayà.
Pegant bots en una sola Se girà el peu i buscà a la
cama i en l'atra penjant en coixa un banquet per a
alt.
assentar-se; Per a jugar al
sambori és necessari saber
anar al peu coix.
A la força
En contra de la voluntat, Feu que es menjara
per necessitat o obligació. l'albargina a la força.
A la gana
Tant com se vullga, sense Està tot inclòs en el preu
reparar en cantitat ni preu. del viage: pots demanar a
la gana.
A la grossa, al gros, per la En gran cantitat i en preu Ho compra a la grossa i
grossa
inferior a la venda a la per això li resulta tan
menuda al públic.
barat.
-554-
Locució
A la menuda
Al detall
Significat
En partides
comercialisat
cantitat.
Eixemple
chicotetes, Sanchis compra a la grossa
en
poca i despuix ven el gènero en
la botiga a la menuda.
Al menut
A la palpa, a la palpa-la, Utilisant les mans en conte En este joc s'ha de tancar
a palpes, a palpons, a dels ulls perque u no s'hi el ulls i trobar als amiguets
palpontes
veu.
a la palpa-la.
A l’orella, a l’orelleta
En veu baixa i acostant-se a Li diguí a l’orella lo molt
l’orella
que la volia.
A miges
No
del
tot,
no La partida de pilota es
completament; també a quedà a miges perque se
parts iguals.
n’anà la llum; En eixe
negoci anem a miges.
A mort
Fins a la mort o
l'aniquilació de l'adversari;
implacablement,
sense
pietat.
A la degolla
Fon una batalla a mort i no
hi hagué supervivents; Han
anat a la degolla per a
guanyar el partit.
A mòs redó
Menjar en ímpetu i a grans Normalment se menja les
mossos;
menjar
sense taronges a mòs redó; Tenia
coberts.
molta gana i s'ho ha menjat
a mòs redó.
A orri
En gran cantitat, sense
mida, sense envasar; de
qualsevol
manera,
desordenadament.
A poc a poc
Lentament,
progressió.
Poc a poc
Chinochano
Chanochano
en
En esta botiga venen el
forment a orri; Tot li ix
malament perque ho fa a
orri.
lenta M'agrada menjar a poc a
poc i mastegar be els
aliments; Poc a poc
conseguí arreplegar els
diners.
-555-
Locució
Significat
Eixemple
A pols
Fent us de la sola força del
braç al sostindre un pes,
sense
descansar-lo
ni
recolzar-lo en ningun lloc;
en el mèrit que comporta
únicament l'esforç personal,
sense ajuda aliena.
Puja els sacs a pols i se´ls
carrega a l'esquena en total
facilitat; Ningú li ha
regalat res, tot lo que té
s'ho ha guanyat a pols.
A posta
De manera delliberada,
intencionadament;
en
l'intenció de conseguir
algun objectiu concret i
delimitat.
No digues que ho has fet
sense voler: m'has pegat
una colzada a posta per a
fer-me mal; He vengut a
propòsit per a vore'l i
resulta que se n'havia anat.
A propòsit
A cosa feta
A soscausa
A pressa
Ràpidament, en celeritat, en Ducha´t a pressa,
corruixes.
t'estic esperant.
A recules
Cap
arrere,
anant A recules aplegà fins a la
d'esquenes o de cul; perdent porta i sense deixar de
força, espenta o poder.
mirar cap a dins, ixqué al
carrer; El negoci va a
recules i està en risc de
fallida.
A redolons
Redolant; de mala manera, A redolons l'anell acabà
a bacs.
baix de la nevera; Tracta
l'ordenador a redolons i
tots els anys se l'ha de
canviar.
A resultes, de resultes
Com a conseqüència, per Estudià durament tot l'any i
efecte.
de resultes aprovà les
oposicions.
A tòrt i a dret
Sense reflexió, sense orde, Pergué
els
nervis
i
sense mirament.
escomençà a criticar als
companyons a tòrt o a dret.
A tòrt o a dret
A dret i a tòrt
A dret o a tòrt
que
-556-
Locució
Significat
Eixemple
A trossos i a mossos
Sense trellat, fet de mala
manera, arreu o sense el
conte necessari; sense
acabar.
El chiquet acabà la faena a
trossos i a mossos i sa
mare el bonegà; Ho deixà a
trossos i a mossos i ara em
toca a mi acabar la faena.
A ull
Sense medir, contar
pesar, a simple vista.
A ulls tancats
En total confiança, sense Fa a ulls tancats lo que li
por a enganyar-se o a ser diu el seu amic; Si ho dius
enganyat.
tu, no em cal comprovarho, m'ho crec a ulls
tancats.
Aixina aixana
Regular, sense
satisfacció.
Aixina aixina
o No tinc costum de mesurar
l'arròs de la paella, el pose
a ull; Yo diria a ull que hi
havia
unes
trescentes
persones.
completa Encara no m´he recuperat,
estic aixina aixana.
La carn està aixina aixina,
li falta sal.
Al bè
Assentat o carregat a Portava al chiquet al bè i
l'esquena o al coll d'algú.
ell anava mirant-ho tot des
de dalt.
Al gust
Referit als menjars: segons Podeu endolcir els postres
les preferències, com a u li al gust.
agrada.
Al sà i al pla
De manera plana i natural, Les costelles tenien poca
sense massa formalitats.
carn, aixina que se les
menjà al sà i al pla, en les
mans, perque estaven entre
amics.
Al tall
En progressió natural i Ves enviant les cartes al
sense pausa; directament, tall i no t'entretingues en
sense circumloquis.
classificar-les; Ves al tall i
conta-m´ho
sense
romanços.
-557-
Locució
Significat
Eixemple
Al tall al tall
En progressió natural i Al tall al tall acabà la
sense pausa.
faena en un momentet.
Arreu arreu
Arreuet arreuet
Una cosa darrere d’una No t’atrotines i fes les coses
atra, sense interrupció.
arreuet arreuet.
Ben be
Millor que be.
La paella nos ha quedat
ben rebé.
Ben rebé
Cap per amunt
En posició
invertida.
Cap per avall
En posició invertida.
D'arrapa i fuig
De manera ràpida o Me l’encontrí pel carrer
superficial, sense dedicar-li quan anava a treballar i
a una acció el temps que parlí en ell d'arrapa i fuig.
requerix.
D’arrapafuig
natural,
no Si dorms cap per amunt,
tens tendència a roncar.
La
rata
penada
se
caracterisa per dormir cap
per avall.
De bestreta
Anticipadament, a manera Pagaré 300 euros de
d'alvanç.
bestreta i lo restant en
cómodos determinis; Pots
parlar durant hores, pero et
dic de bestreta que no em
convenceràs.
De biaix
Obliquament.
De bona gana
Gustosament, en bona T'ajudaria de bona gana,
disposició d'ànim; en bon pero ara no tinc temps;
profit (referit a l'acció de ¡Que dineu de bona gana!
menjar).
S'ha soltat una tacha i ara
el quadro està penjat de
biaix.
-558-
Locució
De bona veritat
De veres
De veritat
Significat
Eixemple
Expressió utilisada per a De bona veritat que ho
assegurar la realitat d'una intentí, pero em resultà
afirmació.
impossible acabar-ho per a
hui.
Estic cansat de veres.
En veritat
De calent
Molt, intensament.
Treballa de calent per a
tindre-ho acabat esta nit;
Està plovent de valent.
De valent
De cap a cap
De cap a punta
Totalment, d'un extrem a He revisat el treball de cap
un atre, de principi a fi.
a punta i no he trobat
ningun
erro;
Recorregueren el país de
cap a cap i el coneixen
perfectament.
De cap a peus
De
dalt
a
completament.
De colp i barrada
Súbitament, d'improvís.
De colp i repent
De colp i volta
De repent
baix, El mirà de cap a peus
mostrant-li el seu total
despreci.
Pareixia molt trista, pero
de colp i repent esclafà a
riure; De repent vérem un
rellamp i correguérem cap
a la porchada.
De sobte
De cor
De tot cor
Sincerament, sense ninguna El convidà a quedar-se en
reserva.
sa casa de cor; T'ho dic de
tot cor: pots contar en mi.
De dalt a baix
D'un extrem a atre, en tots Conec la zona de dalt a
els seus punts de la seua baix perque estiguí vivint
extensió.
allí una temporada.
De fit a fit
Cara a cara, directament, en El mirà llargament de fit a
la vista fixa.
fit mostrant el seu disgust i
l'aborronà.
Fit a fit
-559-
Locució
Significat
De gaidó
De costat,
obliquament.
De gana
En bona disposició d'ànim, T'ajudaria de gana, pero
gustosament.
ara no tinc temps.
De gom a gom
Ple al màxim, a coromull.
De mal endreç
En mala disposició d'ànim, El treballador obeí de mal
sense ganes.
endreç l'orde del caporal,
perque no tenia més remei.
De mala gana
De rasmà
De raspalló
de
Eixemple
reüll, El mirí dissimuladament de
gaidó per a que no es
posara nerviós; Has posat
la taula de gaidó i quan
m'assente en l'extrem del
sofà no em caben les
cames.
El recint del concert estava
ple de gom a gom: no
cabia ni una ànima més.
Fugaçment, de passada, A l'eixir de casa viu de
lateralment o fregant.
raspalló una dòna pujant al
taxi, pero no poguí vore-li
la cara.
De retruc
En acabant de rebotar o La poma caigué a terra i li
topar; com a resultat o colpejà de retruc la cama;
conseqüència.
Castigaren al meu amic
sense eixir i yo em quedí de
retruc sense acompanyant
per al cine.
De sobines
Tombat cara amunt, en Té costum de dormir de
posició supina.
sobines.
De soca i arrel
Íntegre, del tot; autèntic i Arrancà
genuí.
socarrel.
De socarrel
la
mata
de
És un valencià de soca i
arrel.
-560-
Locució
Significat
Eixemple
De tòs
Cap arrere, d'esquena.
En corruixes
Sense la calma necessària, Mamprén a treballar ara, si
de manera afanyada i no,
acabaràs
fent-ho
precipitada.
estressat i en corruixes.
En presses i corruixes
En presses i corregudes
Caigué de tòs i es feu mal
en l'esquena; Esvarà i se
n'anà de tòs a terra; Fea
una pudor que tirava de
tòs.
A presses i correres
En dejú
Sense haver menjat res, Estic desmayat perque m'he
sense aliment en el cos; fet un anàlisis i he vengut
sense
notícies,
falt en dejú; Se n´ha anat sense
d'informació.
explicar-me res i m´ha
deixat en dejú.
En gros
En conjunt, en general, Conta'm lo que t'ha passat
sense detalls.
en gros, que tinc pressa.
En un alé
Ràpidament, en un espai de Se menjà l'entrepà sancer
temps molt curt.
en un alé; L'equip visitant
capgirà el marcador en un
alé.
En un bufit
En un instant,
moment.
En un sopols
en
un L'electriciste solucionà el
problema en un sopols.
En un tres i no res
En pèls i senyals
En tots els detalls
Fil per agulla
Minuciosament, de manera Conta'm fil per agulla qué
detallada.
passà: ¡no vullc perdre'm
ni un detall!; Li amollà fil
per randa tota l'història
sense donar-se conte que
l'avorria.
Fil per randa
Li contà lo que havia
passat en pèls i senyals.
-561-
Locució
Significat
Eixemple
Més be
No exactament, evaluat de És més be gran; Estic més
manera aproximativa, no be nerviós.
precisa.
Més pronte
Té
valor
rectificatiu,
acompanya al terme que es
considera més adequat
d’una contraposició.
Més aïna / mes aïnes
Tu dius que l’esperaràs els
dos anys que estarà fòra.
Més aïna crec que et
cansaràs d’esperar.
Pensat i fet
Fet en pressa, posat en El viage va ser pensat i fet.
pràctica només pensat.
Per damunt damunt
Superficialment,
profundisar.
Sense trellat ni forrellat
Sense motiu, sense sentit.
Tan aïnes
Tan
llaugerament,
fàcilment.
Tan aïna
sense Llegí l'informe per damunt
damunt
i
ara
no
m'enrecorde de res.
Escomençà a dir coses
sense trellat ni forrellat.
tan Si ho pagara de la seua
bojaca, no gastaria tan
aïnes; Ho fa tan aïna que
pareix senzill de conseguir,
pero no ho és.
20.4.6. Els adverbis de cantitat
Dins de l'inventari d'adverbis de cantitat distinguim fonamentalment dos classes:
i. Un grup numerós d'adverbis acabats en -ment, que indiquen pròpiament grau o
cantitat:
abundantment,
considerablement,
escassament,
exageradament,
excessivament, extraordinàriament, increiblement, insuficientment, notablement,
suficientment, sumament...
Eixemples:
Dorm excessivament.
És notablement bella.
Colabora suficientment en els seus companyons.
És un home escassament generós.
-562-
Se comportà de manera exageradament amable.
Riu exageradament.
Menja considerablement.
Està considerablement gros.
S'inclouen dins d'este grup adverbis com terriblement, tremendament o horriblement,
dotats originàriament de sentit calificatiu, pero usats en valor quantitatiu, segons
mostra el fet de que no poden aparéixer junt a uns atres adverbis de cantitat, perque
abdós realisen la mateixa funció gradativa: És terriblement bella (*És terriblement
molt bella); És horriblement presumit (*És horriblement molt presumit).
ii. Els adverbis indefinits, que es corresponen formalment en els adjectius i pronoms
estudiats en el capítul 14, referent als quantificadors indefinits (poc, molt, prou,
massa, gens, més, manco/menys, tant).
Estos quantificadors poden funcionar com a adverbis de cantitat, modificant adjectius
(ben alta, molt bonica) i uns atres adverbis (prou prop, molt tranquilament); també
actuen com a adverbis modificadors del verp indicant grau, ya que els verps
expressen desenrolls continus susceptibles de quantificació gradativa (menja poc,
camina moltíssim):
QUANTIFICADORS
Usos com a modificadors nominals
Hi han pocs alumnes en classe.
Usos com a adverbis de cantitat
Està malalt i menja poc.
Pere pareix poc espavilat.
Chimo treballa poc organisadament.
Hui ha rebut moltes visites.
Corre molt.
És molt ràpit.
S'acostà caminant molt tranquilament.
No m'agrada la sopa perque té massa Dorms massa.
sal.
La fruita està massa verda.
Nos saludà massa efusivament.
No hi han prou regals per a tots.
Ya he estudiat prou per hui.
Estic prou content en el resultat.
Acabà la faena prou satisfactòriament.
-563-
Usos com a modificadors nominals
No menja gens de pa.
Usos com a adverbis de cantitat
Últimament no treballes gens.
La seua nóvia no és gens simpàtica.
No es comportà gens amablement en mi.
No tindràs tantes oportunitats en el No és convenient arriscar tant.
futur.
No és tan alt.
No es comportà tan cavallerosament.
En la següent estació pujaren més Si vols traure matrícula d'honor, has
persones al vagó.
d'estudiar més.
Últimament pareix més prim.
¡Menja més educadament!
Enguany s'han presentat a l'examen Està a règim i per això menja manco.
manco (menys) estudiants.
Des de que s'ha aprimat se cansa menys
quan fa deport.
Hui estic un poc manco preocupat.
Esta coca t'ha eixit menys dolça.
Des de fa
plàcidament.
temps
dorms
manco
Encara que no m´ha quedat clar del tot,
esta
volta s'ha expressat menys
confusament.
a) L'adverbi manco, forma viva en la llengua valenciana actual, està documentada en
els escritors valencians des de ben antic. És apta, per tant, per a tots els registres,
tant informals com formals. Igualment és adequada per a tots els registres la forma
menys, la qual, ademés de ser amprada des de sempre en la nostra lliteratura, no és
desconeguda en valencià modern.304
b) Junt a manco i menys, el valencià usa freqüentment les construccions més poc i no
tant per a indicar la cantitat inferior: Posa'm més poc.
304
No obstant, menys té actualment un us més reduït que manco. El balear també utilisa la forma
manco, l'occità usa mens i el català no estàndart ha tendit a substituir-la pel castellanisme menos.
-564-
c) A diferència dels quantificadors nominals (moltes persones, pocs hòmens), els
adverbis de cantitat mai concorden en l'adjectiu al que modifiquen (peix poc fet,
carn poc feta, peixos poc fets, carns poc fetes).
d) El quantificador massa pot originar interpretacions ambigües quan apareix en
oracions transitives que indiquen hàbits. En eixe cas la tria entre l'interpretació
com a especificador nominal quantitatiu o com a adverbi en sentit freqüentatiu
depén únicament de la pronunciació: si actua com a especificador del nom, se
pronunciarà juntament en el substantiu (Ma filla menja massa peix = ne menja
massa, de peix); en canvi, si funciona com a adverbi de freqüència, farem una
pausa entre este i el nom: Ma filla menja massa / peix = menja peix en massa
freqüència.
e) Ben, variant formal que adopta l'adverbi de manera be quan té valor gradatiu o
intensificador:
El chiquet està ben content en el seu joguet.
¡Mira-la, qué ben pagada va en el seu vestit nou!
f) Uns atres adverbis no indefinits no acabats en -ment: casi, a penes...
A penes indica que s'ha atenygut per molt poc un determinat llímit. Destaca que
eixe llímit s'ha alcançat apuradament, d’a on s'inferixen valoracions negatives: A
penes sap sumar; A penes guanya per a menjar. A causa d'estes inferències, en
oracions afirmatives est adverbi funciona com els térmens negatius: A penes sap
sumar = No sap sumar a penes; A penes guanya per a menjar= No guanya a
penes per a menjar.
Inversament, de l'adverbi casi305 se deriven inferències valoratives positives
precisament perque senyala que, encara que no s'ha conseguit el llímit, ha segut
per molt poquet: Lluís casi guanya la correguda.
g) En algunes comarques s'utilisa l'adverbi alamon per a indicar cantitat o grau
considerable, com a sinònim expressiu de molt/molta/molts/moltes:
Era una casa alamon gran.
Hi havia estudiants alamon fent coa a la porta.
305
La variant quasi ha caigut en desús en la llengua actual.
-565-
20.4.6.1. Locucions de cantitat
Locució
A bondó
A cabaços
Significat
En
molta
abundantment.
A grapats
A manta
Cosa de no dir
Bona cosa
A montó
Eixemples
cantitat, En este carrer és molt
difícil aparcar perque hi
han guaus permanents a
bondó; Guanya diners a
grapats; Eixe pilotari té
força a cabaços; Coneix
gent a manta; Menja cosa
de no dir.
En molta cantitat o en grau Est automòvil corre bona
molt alt.
cosa; Beu a montó
cervesa; Treballa a montó.
20.4.7. Els adverbis de distinció
Els adverbis de distinció identifiquen i distinguixen un element, emfatisant-lo front
als demés elements de l'oració (S'acostaren tots els germans, excepte Pere) o front als
atres elements de la seua classe: Begueren sobretot vi (front a unes atres classes de
beguda).
Funcionen com a adverbis inclús quan emfatisen un substantiu, perque en eixe cas
realment no incidixen aïlladament en el dit substantiu, sino sobre la relació que este
manté en el verp. Per això, l'adverbi de distinció pot situar-se junt al verp, en conte de
junt al substantiu: M'agraden únicament els deports de risc = Únicament m'agraden
els deports de risc.
Ne tenim de diverses classes:
a) Almenys, a lo manco, al manco senyalen el llímit mínim dins d'un conjunt:
Necessitaré almenys cent euros; Ha guanyat a lo manco tres campeonats de pilota
en els últims anys. Quan no es referixen a elements d'un conjunt, sino a accions
verbals, tenen valor més pronte conjuntiu: Si no vols dir-me qué et passa, dis-me a
lo manco si et puc ajudar.
b) Excepte, salvo, menys, manco i a excepció de, llevat de, tret de, fòra de trauen o
resten del conjunt l'element en qüestió: Li agraden totes les assignatures llevat de
les matemàtiques; Acodiren tots, excepte Lluís.
c) Sobretot, particularment, principalment... afigen al conjunt un nou element,
destacant-lo: Escolta principalment música clàssica; Com és oficiniste, treballa
principalment assentat.
-566-
d) Fins, inclús, també, tot i, i tot introduïxen un terme dins d'un conjunt del que no
s'esperava que formara part: Estaven tots els familiars, tot i la tia Enriqueta, que
mai ix de casa;306 He aprovat totes les assignatures, inclús les Matemàtiques, que
no m'agraden gens. Contràriament, ni tan sols senyala un llímit mínim no
conseguit: Ni tan sols m'ha tocat per teléfon.
e) Únicament, a soles, només, solament i els adverbis antics sols i rònegament, hui
en desús en la llengua oral, discriminen un element com a únic rellevant dins del
conjunt: Només la mala sòrt impedí la classificació del jugador de raspall.
20.4.8. Els adverbis interlocutius
Els adverbis d'interlocució expressen la reacció d'un receptor a l'enunciat d'un
emissor dins de l'intercanvi comunicatiu. Mostren conformitat o acceptació els
adverbis i locucions sí, clar, d'acort, be i bo; i rebuig, en absolut, i la forma no, que
funciona com a adverbi interlocutiu de negació quan encapçala una resposta.
L'adverbi clar té una força de conformitat superior i presenta l'acceptació com a fet
natural, inclús per damunt dels impediments o obstàculs que comporta implícitament
l'enunciat de l'interlocutor. Funcionen de manera equivalent a clar les formes
naturalment i per supost.
L'adverbi ausades (o la seua variant a gosades) indica una conformitat emfàtica en
l'interlocutor, equivalent a certament, en veritat. Aixina, en el següent intercanvi
comunicatiu entre els parlants A i B:
A.- Compraré cireres per a Cento, ad ell li agraden.
B.- Ausades. Se'n menja un bon grapat totes les vesprades
el parlant B per mig de l'adverbi ausades no es llimita a confirmar l'afirmació del seu
interlocutor, sino que la recolza emfàticament, per això és possible que continue el
seu enunciat dient Se'n menja un bon grapat totes les vesprades, pero no és
admissible Ausades: li agraden un poquet, perque el valor atenuador d'est últim
enunciat entra en contradicció en el valor intensificador de ausades.
La forma ausades pot introduir una oració de relatiu (Ausades que està bo l'arrosset)
i admet reforç en les locucions A ausades i bugades, a ausades (i) causades, ausades
que sí o ausades i canyades, aixina com en l'exclamació de contrarietat Ausades ma
vida.
306
Pel contrari, no és correcte l’us de tot i com a sinònim de a pesar de (en expressions com *Tot i
intentar-ho, no ho conseguí, en lloc de A pesar d’intentar-ho, no ho conseguí), mes que s’haja difòs
recentment per influència de la normativa catalana.
-567-
Com la forma ausades ya és en sí mateixa emfàtica, el seu reforçament dona
freqüentment com a resultat un matís negatiu de confirmació desaprovatòria:
A.- Ya saps que m'encanta eixir de festa en els amics.
B.- Ausades i bugades (i aixina no conseguiràs estalviar ni un gallet per a la
boda).
El funcionament dels demés adverbis d’interlocució pot observar-se en estos
eixemples:
A.- ¿Anem al cine esta nit?
B.- Sí / D'acort / Bo / Be.
A.- ¿Escoltes lo que et dic?
B.- Naturalment / Clar (a pesar de que tu hages pogut pensar que estava
distret).
A.- Encara que és molt tart, ¿podries fer el favor d'acostar-me al centre en
coche?
B.- Clar / Naturalment.
A.- ¿Estàs cansat?
B.- No / En absolut.
-569-
21. LES PREPOSICIONS
21.1. ORIGE I DEFINICIÓ
L'aparició de les preposicions en valencià i en les atres llengües romàniques se deu a
la desaparició de la declinació llatina, ya que el llatí disponia dels casos de la
declinació per a indicar estes relacions.
Algunes d’elles tenen son orige en les corresponents preposicions llatines: en, del llatí
IN, a o ad del llatí AD, entre, del llatí INTER, etc. Unes atres tenen l'orige en
locucions prepositives llatines, com per eixemple damunt, compost de la preposició
de més l'adverbi amunt (del llatí ad montem, “en la part alta o en la montanya”), i que
pot desenrollar una funció preposicional, ademés de l’adverbial estudiada en el
capítul anterior.
N'hi han que tenen son orige en noms com fins, del llatí FINE, “fi”. Algunes atres són
verps en formes no personals com ara comparança el participi o el gerundi, com tret
de, participi del verp traure, llevat de, participi del verp llevar, en acabant, gerundi
del verp acabar, durant, gerundi del verp durar, etc.
Les preposicions són una categoria de paraules morfològicament invariables –no
tenen flexió ni derivació–. Sintàcticament fan de nexe o enllaç entre dos elements de
l'oració, u que va davant i un atre que va darrere de la preposició.
El terme que va darrere de la preposició és denominat terme de la preposició i forma
una unitat en ella. Una preposició i el seu complement formen l’unitat sintàctica
denominada sintagma preposicional. Entre les preposicions i els seus térmens o
complements no hi han uns atres elements, pero el sintagma preposicional pot anar
precedit de quantificadors o adverbis.
El complement d'una preposició pot ser un nom o sintagma nominal, un pronom, un
adjectiu o sintagma adjectival, un adverbi o una oració d'infinitiu o en verp conjugat;
finalment, també pot ser un gerundi o un participi.
Les preposicions són partícules que no tenen sentit en un text de forma aïllada, puix
servixen per a relacionar; són un enllaç o nexe d'unió que indica la relació que hi ha
entre els elements. Per elles a soles no tenen significat, pero prenen valor semàntic
dins del conjunt de l’enunciat, és dir, que adquirixen el seu significat ple en l’oració.
Vejam els casos adés citats:
a) Preposició seguida d’un nom o sintagma nominal:
El calcer de cuiro pot ser ecològic.
b) Sintagma preposicional precedit de quantificador i adverbi:
Està molt per baix de les seues possibilitats.
-570-
Sobretot de ton pare vullc parlar-te.
c) Preposició en pronom:
Ix en nosatros de passeig.
d) Preposició en oració d'infinitiu:
Vinc a ta casa per no anar a casa de mon germà.
e) Preposició en adverbi:
Despusahir vinguérem per ací.
f) Preposició en adjectiu o sintagma adjectival:
Açò t'ha passat per confiat.
Sempre se les dona de sabut.
g) Preposició en gerundi:
Eixirà al carrer en acabant de dinar.
h) Preposició en participi:
De cansat que estic no puc ni dormir.
21.2. CLASSES DE PREPOSICIONS
Les preposicions se poden catalogar segons el criteri que es trie. Si tenim en conte la
forma, tindrem preposicions simples i compostes; si tenim en conte la possibilitat de
dur complement, tindrem preposicions transitives i intransitives; ara be, si tenim en
conte criteris fonètics, tindrem preposicions àtones i tòniques.
En este cas triem l'últim criteri citat, segons el qual hi han dos classes de
preposicions: àtones i tòniques o dèbils i fortes.
21.2.1. Les preposicions àtones
Les àtones no tenen accent fonètic i semànticament el seu significat depén del
context, ya que per elles a soles no en tenen, més allà d’un sentit general d’orientació.
Les preposicions àtones són: a (ad), en, de, per, com, fins, cap i també són àtones les
compostes per a, des de, fins a, cap a, com a, puix estan formades per dos
preposicions àtones.
-571-
21.2.1.1. Usos de la preposició a
i. S'utilisa davant de complement directe de persona o d’una entitat composta per
persones, com un club, una associació o una empresa (pot consultar-se el punt 19.4.2
per a una explicació més detallada del funcionament d’esta preposició quan introduïx
un complement directe):
Te presente a Batiste.
Sancionaren a l’empresa per no complir en les seues obligacions fiscals.
Lo primer és socórrer als ferits.
“...e qui és stat perseguit molt e tribulat, sap molt be consellar y ajudar als
tribulats”.307
“...De Jhesu Xrist que volgués ajudar als cavallers que en armes justes lo
invocarien”.308
“Diu sent Johan que les gens que havien vist a Làtzer, que ere resuscitat per
Jesuchrist”.309
“en les festes de Nadal, sermonà en Lutxent com avia parlat e vist a la Verge
Maria”.310
“e ell deya·u que Abram havia vist a Jhesu Xrist en la sancta Scriptura; e ells
deyen que ell havie vist Ø Abram”.311
Est us ha existit sempre en la llengua –únicament en época antiga podem trobar
alguna vacilació– i hui és absolutament general i corrent. No són correctes, per tant,
construccions com: *Te presente Batiste, socórrer els ferits, ajudar els tribulats,
ajudar els cavallers, havien vist Llàzer...
Si el complement directe és un animal, pot o no usar-se la preposició a:
Alimenta a les fardes del parc o també Alimenta les fardes del parc.
Busca a un ratolí per la casa o també Busca un ratolí per la casa.
307
Isabel de Villena, Vita Christi. 1497.
308
Sant Vicent Ferrer, Quaresma. 1413.
309
Sant Vicent Ferrer, Sermons. 1410.
310
Melchor Miralles, Crònica i dietari del capellà d'Alfons el Magnànim. 1435.
311
Sant Vicent Ferrer, Quaresma. 1413. En este cas podem vore en un mateix eixemple la vacilació
que es produïa en época antiga, si be eixa caiguda de la preposició a davant de Abram, paraula que
escomença per A-, pot explicar-se per fonètica sintàctica.
-572-
Si el complement directe és una cosa, no s'utilisa la preposició a:
Alimenta idees falses.
Busca un tesor amagat.
S’exceptuen alguns casos en que, a pesar de tractar-se de sers inanimats, sí que
s’utilisa la preposició a:
- Quan el complement directe ho és de verps que denoten un orde jeràrquic o
llineal, o un canvi d’estat, com ara precedir, seguir, acompanyar, substituir,
modificar, complementar, superar, actualisar:
L’artícul sempre precedix al substantiu.
- En verps com guanyar, véncer, derrotar..., encara que els conceptes siguen
abstractes:
L’ilusió va véncer a la mala sòrt.
S'utilisa la preposició a davant de pronoms com ara algú, ningú, qui, un atre, tots,
qualsevol, cap:
No sé si coneixeré a / ad algú d'eixe poble.
Insultes a qui mai t'ha faltat.
No vullc vore a ningú per ací.
Castiga a un atre que siga culpable.
Vos odie a tots per lo que li féreu.
Rebuja a qualsevol que li diga la veritat.
ii. S'utilisa davant de complement indirecte:
Llavava el cap a sa mare.
Li donava casques als chiquets en Nadal.
Amolla corda al cacherulo.
iii. Aprofita per a introduir complements circumstancials molt diversos:
a) De modo o manera:
Anar a peu.
-573-
Tractar a colps.
Fer la faena a mà.
b) De direcció: S'utilisa la preposició a si el complement indica el destí d'un
moviment:
Va a Moixent esta vesprada.
Puja al terrat a estendre la roba.
Ve al despaig ben enjornet.
No vol anar hui a Alacant.
A Valéncia no vages si no portes diners.
c) De distància:
De vores a vores.
D'ací a la mar.
Està a huit quilómetros d’ací.
Treballa a cinc minuts de casa.
d) De distribució o proporció:
Al dèsset per cent.
A díhuit euros per cap.
e) De costum:
Polp a la gallega.
A la francesa.
Arròs a la cubana.
f) D'instrument:
El matà a garrotades.
Tall de monyo a navaixa.
g) De motiu:
A petició meua.
Davant de complements de temps i de lloc és a on la preposició a presenta major
diversitat i dificultat, puix pot alternar o compartir est us en unes atres preposicions
com ara en, per o de, com vorem a continuació.
-574-
h) De temps:
Aplegar a hora horada.
Vindre a temps.
A hores d'ara.
Eixiré a les huit.
Quan se designa una part del dia, un més, una estació de l'any o una temporada,
s'utilisa la preposició a:
Eixirem a la vesprada.
A giner no sigues matiner.
Al maig, el favar, primerenc o tardà.
Al més de febrer ya ix l'herba pel racer, al més de març, per tot lo ribaç.
Qui a l’estiu ombreja, a l’hivern famoleja.
A la collita es vorà el fesol.
A la sega de l'arròs farem braó.
Nos podem vore a migdia.
Sopem al sol post.
En el cas de les parts del dia també solen usar-se les preposicions per i de en
valor temporal:
Eixirem per la vesprada.
Eixirem de vesprada.
Pel matí fa frescor.
De matí fa frescor.
En el cas dels mesos de l'any, les estacions o les temporades també sol usar-se la
preposició en:
En giner no sigues matiner.
En abril no te lleves fil.
En març, ya està núvol, ya està ras.
Altes o baixes, en l'abril són les Pasqües.
La roba d'hivern se compra en estiu.
-575-
També en els mesos de l'any, estacions o temporades sol usar-se la preposició
per, pero esta preposició aporta un cert valor duratiu o aproximatiu que
equivaldria a durant, vora o cap a:
Per Nadal coques i per Sant Joan bacores.
Per Nadal fòcs i per abril jocs.
L'armela de la pestanyeta es fa per giner.
Cada cosa a son temps i per maig cireres.
i) De lloc. Els usos de la preposició a en els complements de lloc estan condicionats
per la semàntica i per factors formals.
En la llengua antiga, davant de noms propis de lloc podia aparéixer la preposició a
de forma molt esporàdica, pero generalment s'utilisava en com en l’actualitat: en
Valéncia, en Babilònia. Hui només molt dialectalment s'utilisa la preposició a
davant de noms de lloc, pero el valencià general i estàndart ampra en i no a:
En Paterna es fan cachaps tot l'any.
Viu en Barig durant l'hivern i en Petrer en estiu.
S'ha comprat una casa en Brasil.
Treballe en Madrit i estiue en Chilches.
“...aministrar totz los bens que el ha en Cocentània ni en lo regne de
Valéncia”.312
“Nos, estant en Alacant, ajustam nostres fills, ço és, l’infant en Pero e l’infant
en Jacme...”.313
“...l’eretament que'l dit en P(ere) Eximéniz à en Castelló del Camp de
Burriana, en l’alqueria que és de Taccida, ço és a saber, cases e terres...”314
“...que si·l hom és estat cremat, o la mà és stada tallada, o exorellat en
França, o és mort en Aragó...”315
312
Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina. 1275.
313
Jaume I. Llibre dels feits. 1380.
314
Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia. 1284.
315
Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.
-576-
L’us de a en conte de en podria generar confusions com esta: Este tren finalisa el seu
trayecte a Rafelbunyol (realment se dona a entendre que el tren interromp en eixe lloc
el seu trayecte cap a Rafelbunyol, és dir, que no completarà la seua ruta).
Aixina mateix davant dels artículs definits (el, la, els, les) s’usa en general la
preposició en. Si be dialectalment hi ha alguns llocs a on s’utilisa també la preposició
a, l'us de en és general i propi d’un nivell estàndart, llevat dels casos que més avant se
relacionen:
En el jardí tinc una carrasca.
En els bolletins d'enguany podeu trobar més artículs.
En la frontera de l'edifici hi ha un atlant.
En les vivendes antigues no hi havia aire acondicionat.
És prou general l'us de la preposició a parlant de les parts del cos:
Du un mocador al cap.
Se pentina en la trena al tòs.
Du el chiquet al bè.
Tenia a son fill al braç.
Du el caparrucho penjant a l'esquena.
De manera general també sol usar-se a aplicada a localisacions molt concretes,
indicant contigüitat o proximitat:
T’espere al cantó del meu carrer.
Està a la porta de casa.
A l'entrada hi ha un arc.
A l'eixida voràs la porta.
Penja la coixinera a la finestra.
A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes.
La granera està al costat de l’armari.
Pero a no sol utilisar-se quan la localisació és exactament sobre el lloc indicat o en
el seu interior:
M’han fet una pintada en la porta.
Estaré esperant-te en casa.
-577-
S’ha fet un tall en el costat.
Nota unes molèsties en els renyons.
En les entrades a Castelló han posat una nova senyalisació.
El dinar està en taula.
En qualsevol cas, l’us de a no és usual ni recomanable en parlar de localisacions
abstractes:
Viu en l'estranger i no *Viu a l'estranger.
En el treball tots som responsables i no *Al treball tots som responsables.
¿Qué fan hui en la tele / en Canal 9? i no *a la tele / a Canal 9.
En els demés casos (complements de lloc no introduïts per artículs definits) s'usa
sempre en: L’esperava assentat en un banc; Hi havia un test en cada finestra;
Circule a 30 km/h en tota la població (i no *a un banc, a cada finestra, a tota la
població).
La preposició a pot precedir ad alguns adverbis preposicionals, sent en uns casos
molt usual i molt poc en uns atres:
Magraner fi a vora camí, tirorí (molt usual).
Al davant del tren va la màquina (poc usual).
El lladre li ixqué al davant (usual).
Viu a prop d'ací (hui gens usual). Millor, Viu prop d'ací.
Hui no és gens usual ni correcte l'us de la preposició a davant dels adverbis de lloc
dins, fòra, baix, llunt, amunt, avall, avant, sobre, damunt, arrere, com podem vore
en els següents casos:316
Allà a dins.
Lo correcte és:
Allà dins.
Ací a fòra.
Lo correcte és: Ací fòra.
A baix de la taula. Lo correcte és:
Baix de la taula.
A llunt d'ací.
Llunt d'ací
Lo correcte és:
A amunt i a avall. Lo correcte és: Amunt i avall.
316
Tireu a avant.
Lo correcte és: Tireu avant.
Ací a arrere.
Lo correcte és: Ací arrere.
No obstant, podem trobar en la llengua antiga a amunt, a avant, a avall, hui inexistents.
-578-
21.2.1.2. La forma ad
La preposició a sol adoptar la forma ad quan va davant de demostratius (este, eixe,
aquell i la seua flexió, quan funcionen com a determinants; i açò, això, allò) i de
pronoms personals tònics que escomencen per vocal (ell, ella, ells, elles).
Opcionalment pren també esta forma davant de l’indefinit algú (ad algú / algun /
alguna / algunes). El seu orige pot ser la preposició llatina AD o ser epentètica per a
impedir l´hiat:
Li ho he dit ad ell, no ad ella.
Dona-li-ho ad este, que està més prop.
¿Ad algú li sona esta cançó?
¿Per ad açò has vengut?
Ad això li tenia yo por.
Per ad allò no calia tanta faena.
“E ad açò no·ns tira vanitat alguna ni alguna desmesiada diligència o
sensualitat”.317
“..y que per ad açò nomenen persones de la vila que, juntament ab los oficials
y cequiers...”.318
“...la dita ecclésia de Sogorbh ab tots los drets pertaynens ad aquela
ecclésia...”.319
“E per ço Deus feu hun loch enmig per habitació ad aquells, ço és paraís
terrenal...”.320
“E sotsmet totes coses a tu, e no sies sotsmés ad aquelles,...”.321
“...donant facultat e licència ad aquell de poder-se avehïnar e fer vehí”.322
“E lo duch, donà’n cassa ad alguns, y prengué al dit Stellés y feu-ne
quatre quartés en Castelló”.323
317
Joan Gerson, Del menyspreu del món. 1491.
318
Manual de consells de Gandia. 1541.
319
Berenguer de Ripoll, Pergamins, processos i cartes reals. 1275.
320
Sant Vicent Ferrer, Sermons. 1410.
321
Tomas de Kempis, L'imitació de Jesucrist. 1482.
322
Manual de consells de Gandia. 1541.
323
Pere Martí, Llibre d'antiquitats. 1525.
-579-
“Tenia trenta quatre anys y per a elegir confessor ad algú, dit señor no·l volia
admetre que no tingués quaranta anys”.324
“...y que per ad allò cascú digués son parer”.325
Localment la preposició ad pren la forma an, pero es tracta d'una variant poc usual o
en desús:
Li ho dic an (ad) ell.
En la llengua antiga la variant ad apareixia aixina mateix davant de paraules
escomençades per vocal, encara que no foren pronoms personals, demostratius o
indefinits; hui est us ha desaparegut.
21.2.1.3. Les contraccions al (a+ el), als (a+els)
La preposició a es contrau en contacte en els artículs el i els i dona al i als:
Vaig al cine els dumenges.
Veem totes les vesprades als amics.
He comprat un espill per al corredor.
Venen calcetins per als hòmens.
La contracció al no es fa si la paraula que seguix a l'artícul el escomença per vocal o
hac i s'apostrofa (recordem les regles de l'apòstrof):
Dona-li a l'home que ven bresquilles estos diners.
Li donà de menjar a l'orso del zoològic.
Me'l trobí a l'eixir del metro.
Existix una contracció de la preposició a i l'artícul el o lo més la preposició de que
dona al de i que equival a a casa de, en casa de, en la propietat de (terreny, camp...):
Vaig al de la veïna
Estan al de Cento.
Estava al de Quelo collint albargines.
324
Pere Joan Porcar, Coses evengudes en la ciutat y regne de Valéncia. 1585.
325
Manual de consells de Gandia. 1541.
-580-
21.2.1.4. Les construccions al més infinitiu i en més infinitiu
La construcció al més infinitiu, acompanyant a un atre verp o oració principal, respon
a un us ben antic que podem trobar en tota la llengua clàssica i en les millors obres
lliteràries del nostre Sigle d'Or; hui és general i resulta absurt condenar-la com a
castellanisme.
Té valor duratiu i indica que l'acció del verp de l'oració principal té lloc dins del
segment temporal de l'oració en infinitiu, o dit d'una atra manera, que té lloc mentres
dura l'acció que expressa l'infinitiu. Vejam un eixemple:
Al vindre del treball s'encontrà en son pare o S'encontrà en son pare al vindre
del treball.
Esta oració equival a mentres venia del treball s'encontrà en son pare o a quan venia
del treball s'encontrà en son pare o a venint del treball, s'encontrà a son pare, és dir,
que s'encontrà en son pare mentres realisava l'acció de vindre o quan estava venint,
equivalència que expressa eixe valor temporal duratiu de la construcció. Vejam uns
eixemples més:
Al passar per Novelda enrecorda’t de saludar als cosins.
A l’obrir la porta va vore que Pep baixava.
“...una dòna que estava al sol llegint un llibre de devoció, y caygué a la
carrera. Y sentiren que dia al caure: ¡Jhesús!”.326
“E, al passar que·n fehíem, exiren bé M sarrahins a la costa de
Murvedre...”.327
No s'ha de confondre este sentit temporal en el que té la construcció formada per la
preposició en més infinitiu, que també presenta valor temporal, pero de caràcter
puntual. En esta construcció l'acció que indica l'infinitiu és immediatament anterior a
la que indica el verp de l'oració principal, que escomença quan l'acció de l'infinitiu
acaba. La construcció temporal subordinada marca, per tant, l'inici de l'acció del verp
principal. Vejam un eixemple:
En eixir el sol desperta'm o Desperta'm en eixir el sol.
Esta oració equival a quan haja eixit el sol, desperta'm, ni abans ni mentres ix, sino
quan ya haja eixit: a continuació, en eixe moment i no en un atre pot escomençar
l'acció del verp principal. Uns atres possibles eixemples:
En tornar de Morella passa’t per l’oficina.
326
Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valéncia. 1585
327
Jaume I. Llibre dels feits del rei En Jaume. 1380.
-581-
Nos en anàrem en acabar la mascletà.
En valencià les construccions al més infinitiu o en més infinitiu no tenen un valor
estrictament causal. No és correcte dir: *Al ser tan antic, no ha aguantat el pes ni
*En ser tan antic, no ha aguantat el pes. Lo correcte seria:
Com és tan antic, no ha aguantat el pes. / No ha aguantat el pes per ser tan
antic / No ha aguantat el pes d'antic que és.
No obstant, sí és acceptable l’us de en o al en valor no purament causal, sino modalcausal i, per tant, equivalent a l’hora a “perque” i a “d’esta manera”:
En anar tots els dies a la plaja, se posà ben morenet (correcte, equival a
“d’esta manera, anant tots els dies a la plaja, se posà ben morenet”).
A l’anar tots els dies a la plaja, se posà ben morenet (correcte).
*A l’estar cansat, no vullgué eixir a sopar (incorrecte, no equival a “d’esta
manera, estant cansat, no vullgué eixir a sopar”).
21.2.1.5. Usos de la preposició en
La preposició en, junt en la preposició a, és la que té més matisos gramaticals i
significats més diversos. En ocasions abdós preposicions compartixen usos, com ara
quan indiquen lloc: pot dir-se Vixc en el quint pis o Vixc al quint pis; pero la
preposició en també compartix el seu espai semàntic en unes atres preposicions.
Com ya havem dit adés a propòsit de a, els usos de la preposició en igualment estan
condicionats per la semàntica i per factors formals.
S'utilisa per a introduir complements circumstancials molt diversos:
i) De lloc. La preposició en, procedent del IN locatiu llatí, té en valencià este mateix
valor, és dir, indica estància en un lloc.
Des de ben antic, com se pot vore en els clàssics valencians, davant de noms propis
de lloc (topònims, orònims, hidrònims) generalment s'utilisava en: en Valéncia, en
Babilònia; esta era la norma en época migeval i seguix sent-la en el valencià actual.
Només esporàdicament en estos casos podia aparéixer la preposició a i hui a soles
localment (sobretot en la comarca de la Marina, provablement per influència
mallorquina) apareix la preposició a davant de noms de lloc, ya que el valencià
general conserva l'us clàssic i utilisa en:
Vixc en Elig.
En Xaló fan molt bon vi.
-582-
Treballe en França.
Ma mare naixqué en Sueca.
En el Penyó d'Ifach hi ha una gran biodiversitat.
Podem vore llúdries en el riu Túria.
Hi ha galfins en la Mediterrànea.
Si el topònim du artícul definit i es referix a ents o époques i no a llocs concrets és
general l'us de la preposició en, inclús en zones a on és comú usar a en valor locatiu:
En la Valéncia migeval.
En l'Europa del sigle dèneu.
En l'Amèrica precolombina.
És general l’us de la preposició en i no a parlant de localisacions abstractes o no
concretes:
Viu en l'estranger i no Viu a l'estranger.
En el treball tots som responsables i no Al treball tots som responsables.
La palput canta en la montanya / en el camp i no La palput canta a la
montanya / al camp.
També s’ha d’amprar en –d’acort en l'us general de tots els temps– en els següents
casos:
- Precedint paraules sense determinant, com ara noms o adjectius:
Alceu els joguets en caixes de cartó.
L'orquesta ensaja en aules insonorisades.
Estic en casa de mos tios.
- Precedint demostratius, relatius, quantitatius, indefinits i adjectius numerals:
En eix almagasén guarde els matalaps vells.
El tren en el que viage no aplega a Cocentaina.
Pots fer deport en molts gimnasis.
En alguns archipèlecs se parlen dos o més llengües.
Viu en un sext sense ascensor.
Havem dormit en quatre hotels diferents.
-583-
Hem parat en huit pobles de la comarca.
ii) De companyia, instrument o contengut. En la llengua antiga la preposició que
indicava companyia, instrument o contengut per excelència era ab, del llatí APUD,
que significa junt a, en o al costat de; encara que segons uns atres autors provindria
de la mateixa preposició llatina AB, en certes significacions també pròximes a les
indicades. Esta forma està actualment en desús i apareix únicament en alguns texts
llitúrgics o lliteraris.
A no ser que hi haja possibilitat de confusió, aplicarem per a tots estos usos la
preposició en, hui general en tot el valencià. En ya era usada pels clàssics valencians
esporàdicament en els valors propis de ab, lo que mostraria que en la llengua antiga
parlada era prou habitual; s’ha de tindre en conte que l'escritura sol ser conservadora i
tarda en incorporar formes de la parla viva:328
Eixemples d’us indicant companyia:
Treballí huit anys en ma germana.
Viage en mon pare a Xàbia.
Sopàrem en la seua família.
Estic en tu, no tingues por.
“...diu lo senyor micer Dalmau que decontinent que vinguau en mi, que ell vos
ha gran mester”329
“...e volent fogir lo nafrat qui havia fet lo cas, s’encontrà en la spasa”330
328
L'orige més provable de la preposició en aplicada ad estos usos és la pròpia preposició llatina IN
(vore Lanuza, J. "La preposicio en". Série Filològica, nº. 4, RACV, Valéncia, 1989).
Uns atres autors, en constatar l’existència en la llengua antiga de variants de ab com ara ap o am,
induïdes per fonètica sintàctica, proponen l’evolució am > an > en com a orige dels actuals valors
de en equivalents als de ab. Siga com siga, la realitat és que en tot el domini llingüístic valencià i
per a tots els nivells del llenguage s'utilisa en. Només molt localment s’ou en ocasions l’articulació
[an], pero no és exclusiva dels contexts d’instrument o companyia i s’estén als demés usos de la
preposició en.
No cal dir que la forma catalana mixta i sense tradició clàssica amb, proposta per algunes
gramàtiques i certs sectors, que reconeixen l'us de en pero el releguen a registres informals o
coloquials, no ha quallat en valencià i no deu usar-se en ningun context. El fet de que els parlants
hagen de recórrer a la comparació en els usos del castellà (que sí distinguix les preposicions en i
con) per a intentar usar correctament la forma amb és la mostra més evident de que es tracta d’un us
alié a la llengua actual.
329
330
Melchor Miralles. Crònica i dietari del capellà d'Alfons el Magnànim. 1435.
Ibid.
-584-
Eixemples d’us indicant instrument:
Els camps se birben en una aïna que es diu eixartell.
Allisà la fusta en la plana.
El correger talla el cuiro en tisores grans.
Clavà la tacha en lo martell.
“...lo mantell que abrigava, e en la mitat embolicà lo Senyor...”.331
“E lo senyal en que coneixereu aquest excellent Senyor”.332
“Deus Pare envià son Fill a escalfar en amor e caritat, e illuminar a
nosaltres en los articles de la fe”.333
“...feu·ho bullyr, e puys en un drap que sia clar colau·ho”.334
Eixemples d’us indicant contengut:
Encetàrem un meló d'Alger en moltes pepites.
Comprí una casa en dos garaigs.
L'autobús ha eixit a soles en huit viagers.
Hui dinarem arròs en fesols i naps.
Du un jupetí en botons d'argent.
“Per al novell e ben acollit oste, [...] estava aparellat un apartament de nostra
alta posada en gran abundància de moltes e delicades viandes...”.335
També s'utilisa per a designar el mig de transport:
Ix de casa sempre en bicicleta.
Pot vindre en coche o en moto.
Viage molt en tren.
Aní en avió a París.
331
Isabel de Villena. Vita Christi. 1497
332
Ibid.
333
Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.
334
Manuel Dieç. Llibre de menescalia. 1424
335
J. Roïç de Corella. Història de Jason e Medea. 1460
-585-
La forma ab queda, per tant, reservada als registres formals, principalment per als
casos en els que és convenient distinguir el valor locatiu, exclusiu de en, dels valors
compartits per ab i en (companyia, instrument, contengut), com s’observa en els
següents eixemples (si be la majoria solen quedar clars pel context):
- instrument:
Fes-ho en este recipient (valor d’instrument o valor locatiu).
Fes-ho ab este recipient (només valor instrumental).
Clava el mànec en el martell (valor instrumental o valor locatiu).
Clava el mànec ab el martell (només valor instrumental).
- contengut:
Convé llogar un espai de coworking o treball compartit en un bon despaig
(valor de contengut o valor locatiu).
Convé llogar un espai de coworking o treball compartit ab un bon despaig
(només valor de contengut).
- companyia:
“Per Crist, ab Ell i en Ell, a Tu, Deu Pare Omnipotent...” (llitúrgia).
iii) De temps. Com ya s'ha dit a propòsit de la preposició a, en s'utilisa també davant
dels mesos de l'any i de les estacions o temporades indicant una localisació puntual
en el temps:
Si en giner la gavina va per l'horta, fes fòc i tanca la porta.
En decembre, qui tinga forment, que sembre.
En l'estiu, tot lo món viu.
En Nadal casques i torrons.
L'home valent, en l'estiu fresc i en l'hivern calent.
Si la Candelària es riu, ya estem en l'estiu.
També pot indicar un espai de temps:
En dos semanes tens temps de fer la faena.
Ha aplegat el segon en dos hores de diferència.
En tres mesos se tragué l’oposició.
-586-
iv) De modo o manera. Indica la manera o modo de l'acció que expressa el verp:
Vingau en molt de conte per eixa carretera.
Sempre parlem en valencià.
Eixiu en fila de dos.
“...no resta sino que rompats en un colp e tallets les cordes...”.336
“Mort, en un colp, los tres bens m’a ferits”.337
Precedint a certs adjectius crea modos adverbials que equivalen a adverbis acabats en
-ment:
En silenci (silenciosament).
En secret (secretament).
En concret (concretament).
En general (generalment).
v. Sobre la construcció en més infinitiu, vore l'apartat 21.2.1.4.
21.2.1.6. Usos de la preposició de
Esta preposició l'utilisava el llatí seguida d’ablatiu indicant procedència o orige, valor
al que ha afegit uns atres, com els de possessió o pertinença, manera, temps, o
instrument. Ademés, té funció partitiva i forma locucions quantitatives.
a) Orige, procedència: Pot indicar d'a ón ve o d’a ón és una cosa, l'orige d'un
moviment...
Peladilles d'Alcoy o de Casinos.
Venim de Beniparrell.
Tenen ceràmica de Manises i de Paterna.
Eixim de Castelló cara a Morella ben matí.
336
Anònim. Ytàliques Illusions. 1423
337
Ausias March. Poesies. 1539
-587-
b) Temps: Pot indicar el moment en el que s'inicia una acció o la seua duració, un
interval temporal, un moment concret...
De huit a nou fan el noticier en la televisió.
Vérem una película de dos hores.
De Santa Caterina a Nadal, un més cabal.
De menut m'agradava el codonyat.
De vesprada i de nit refresca.
La preposició de té un valor temporal concret o delimitat parlant únicament de les
parts del dia: Si treballes de nit, pots descansar de matí.
No són tan usuals frases com Si treballes d'estiu, pots descansar d'hivern; en este
cas lo més habitual és: Si treballes en estiu o a l'estiu, pots descansar en hivern o
a l'hivern, ya que la preposició de no indica un moment temporal concret parlant
d'hores, dies, mesos o estacions de l'any. Sí s'utilisa en un valor temporal que
indica intervals de temps o duració d'una acció: Treballe de Nadal a Cap d'any o
Treballe de huit a tres, pero no, *Treballe de Nadal o *Treballe de huit.
c) Modo o manera:
Ho ha fet de mala gana i es nota.
Estudie de valent per a aprovar l'examen.
d) Possessió o propietat:
Podeu vindre a casa de mon pare.
El coche roig és del veí.
e) Matèria:
Li comprí uns orellals d'or.
El jupetí és de seda.
El banc és de marbre Alacant.
f) Causa, motiu:
Estic gelat de fret.
Al sol estem morts de calor.
No vol vindre de por que té.
-588-
g) Contengut:
Regal de monja, cafís de forment.
Got d'orchata.
Poal d'aigua.
h) Lloc: Pot concretar un lloc o posar fites espacials.
Anem a la plaja de la Garrofera.
Comprem en el mercat d'El Cabanyal.
Pinta la paret de dalt a baix.
Del carrer major al carrer del mig.
i) Assunt o tema:
Parlem de tos pares.
Tractem el tema del lloguer.
Raonem de la faena.
Discutixen de política.
j) Naturalea, condició o qualitat:
Una chicona de males entranyes.
Uns hòmens de bon cor.
Eren persones de pes i ben vistes.
Gent de noble llinage.
k) En aposicions:
La ciutat de Xàtiva.
El més de giner.
La semana de Pasqua.
l) En construccions apositives emfàtiques:
El bo de ton pare.
El fava de Ramonet.
La simpàtica de la meua veïna.
-589-
m) Funció partitiva: Alguns quantitatius, no tots, s'utilisen en la preposició de en un
valor partitiu. Hi han diferents usos:
- Sempre s'utilisa la preposició de en el quantitatiu gens:
No vullc gens de pa.
No hi ha gens de sucre.
No tinc gens de ganes.
- Sempre s'utilisa la preposició de en els quantitatius molt, poc, tant, quant, pero
únicament si l’element quantificat va en masculí singular:
Molt de sucre, pero molta sal, molts hòmens, moltes chicones.
Molt de temps, pero moltes semanes, molts anys.
Poc de vi, pero poca substància, pocs amics, poques eixides.
Tant de gust, pero tanta mel, tants disgusts, tantes fraules.
Quànt de fret, pero quànta calor, quànts ous, quàntes bresquilles.
- En el cas de l’adverbi prou quan s’aplica a un nom no contable sol dur la
preposició de si el nom és masculí (¿Tens prou de sucre), encara que també es
coneix la construcció sense preposició: ¿Tens prou sucre?
Si el nom és femení, s’utilisen indistintament abdós construccions: ¿Tens prou
(d’) aigua? Referit a noms contables plurals, únicament serà possible la
construcció sense preposició: Tinc prou llibres en el despaig; En este calaix
caben prou coses.
- En el cas de poc, coloquialment a voltes s’escolta, com en castellà, la
construcció sense preposició, que, no obstant, se considera incorrecta:
Queda poc de vi (correcte).
Queda poc vi (incorrecte).
- Mai s'utilisa la preposició de en els quantitatius massa, més, manco (o menys):
Massa oli, massa hedra, massa fesols, massa mentires.
Més bàlsem, més canella, més rellonges, més vacacions.
Manco cartó, manco alfàbega, manco castics, menys ventages.
- El quantitatiu bastant no existix hui en valencià i ha segut substituït, en tots els
casos, per prou. El quantitatiu força és purament dialectal i a on s'utilisa va
seguit de la preposició de en tots els casos.
-590-
- També pot tindre valor partitiu la preposició de, quan expressa que del tot se
pren una porció:
De sucre pots prendre lo que vullgues.
U de nosatres ha d'anar a obrir la porta.
Huit dels dèsset poden descansar.
n) Locucions quantitatives: La preposició de forma part de moltes locucions
quantitatives formades, en sa majoria, a partir d'un substantiu:
Un grapat de …
Un fum de …
Una fotracada de...
Un montó de …
Una montonada de …
Un munt de ...
Un cabaç de …
Una cabaçada de …
Bona cosa de …
Un riu de ...
Un remijó de …
Un remostró de ...
Un rallet de...
Una gota de …
Una brinsa de …
Un bri de …
Un sentiment de ...
Un pessic de …
Una miqueta de …
Gens ni miqueta de …
Ni gota de ...
-591-
o) L'indefinit cap i la preposició de:
En aquelles zones a on cap substituïx als indefinits ningun, ninguna, ninguns i
ningunes se pot usar seguit de la preposició de o no.
Els tres usos són correctes i no es pot discriminar cap d'ells, sobretot quan se
referixen a elements no animats; no obstant, s'ha de tindre present que les formes més
usuals, tant en época antiga i clàssica com en l'actualitat, són ningun, ninguna,
ninguns, ningunes o les seues variants arcaiques negun, neguna, neguns, negunes, hui
inexistents:
Ninguna estora li agrada / Cap d'estora li agrada / Cap estora li agrada.
Ningun llibre li agrada / Cap de llibre li agrada / Cap llibre li agrada.
Quan el referent és una persona, la tendència general és usar ningun/ninguna:
No quedava ninguna dòna en la botiga.
Ya no hi ha ningun home allí.
L'indefinit cap deixa de tindre valor negatiu en oracions interrogatives i condicionals,
en les quals és habitualment substituït per algun, alguna, alguns, algunes. En este
cas, degut a l'us majoritari en tots els nivells del llenguage, és recomanable per a cada
eixemple la primera opció de les que figuren a continuació:
¿Han dut algun regal per a mi? / ¿Han dut cap de regal per a mi? / ¿Han dut
cap regal per a mi?
Si tens alguna idea, dis-ho / Si tens cap d'idea, dis-ho / Si tens cap idea, disho.
p) El pronom ne/en i la preposició de:
Quan un substantiu és reemplaçat pel pronom ne els nous complements referits al
substantiu elidit van encapçalats per la preposició de:
Estes creïlles són velles. ¿Ne tens de novelles?
Hui hi han bresquilles en lo mercat i n'hi han de bones i de roïnes.
No compres tomata forana si n'hi ha de valenciana.
Quan és substituït per un pronom cardinal o indefinit, com ara uns, unes, algun,
alguna, alguns, algunes, molt, molta, molts, moltes, uns quants, unes quantes..., els
complements adjectius poden o no anar encapçalats per de:
Molts països europeus i alguns d'americans cuinen en greix animal.
Molts països europeus i alguns americans cuinen en greix animal.
Naturalment, si el complement és un substantiu, la preposició de serà obligatòria:
-592-
Dus dos gelats de chocolate i tres (gelats) de fraula.
q) La preposició de i les dislocacions:
A voltes se produïxen dislocacions d'elements dins de la frase, com ara un
desplaçament del substantiu o de l'adjectiu a la dreta o a l'esquerra. La preposició de
introduïx l'element desplaçat quan correspon a un sintagma indefinit o quantificat
représ en l’oració per mig del pronom ne/en:
D'abadejo, no n'he vist en la tenda. No n'he vist en la tenda, d'abadejo.
D'abadejo anglés, no n'he vist. No n'he vist, d'abadejo anglés.
De verdes, no en compres, que no en vullc.
No en compres, de verdes, que no en vullc.
En alguna zona no s'utilisa la preposició de quan la dislocació és a l'esquerra:
Abadejo, no n'he vist en la tenda; Verdes, no en compres. Tan correcte és usar-la com
no usar-la en este cas. Si la dislocació és a la dreta, l'us de la preposició és obligatori:
No n'he vist, d'abadejo; No en compres, de verdes.
r) La preposició de més un complement en infinitiu:
Hora d'alçar taula.
Mala de menjar.
Quina manera més lleja de caminar.
És el moment de fer-se avant.
No tinc ganes de mirar-me a l'espill.
s) En girs preposicionals:
La preposició de s'utilisa darrere d'alguns adverbis de lloc com ara davant, darrere,
damunt, davall (o devall), dalt, baix, dins convertint-los en girs preposicionals:
darrere de la porta, dalt de l’armari.
No obstant, estos adverbis també poden introduir directament (sense la preposició de)
un substantiu determinat per l’artícul definit el/la/els/les (S’amagà darrere la porta;
Està dalt l’armari), si be és més general i natural l’us en preposició. Recordem que
els adverbis dintre i detràs són dialectals, pero seguixen la mateixa norma:
Darrere de la porta hi ha una granera (recomanable) o be Darrere la porta hi
ha una granera.
Davant de la casa viu ma cosina (recomanable) o be Davant la casa viu ma
cosina.
-593-
Damunt de la taula està la caixeta dels mistos (recomanable) o be Damunt la
taula està la caixeta dels mistos.
Dalt de la teulada hi ha un fumeral (recomanable) o be Dalt la teulada hi ha
un fumeral.
Davall del parasol fa bona ombra (recomanable) o be Davall el parasol fa
bona ombra.
Alça el calcer baix del llit (recomanable) o be Alça el calcer baix el llit.
Dins del saló no es pot fumar (recomanable) o be Dins el saló no es pot fumar.
És obligatori l'us de la preposició de en tots els atres casos, davant d'artículs
indefinits, de possessius, demostratius, pronoms, numerals... com l'us general indica.
L'únic adverbi que en estos casos pot anar sense la preposició de és baix:
La Pàtria Valenciana s'ampara baix ton mant.
Huit graus baix zero.
t) La preposició de i la conjunció que:
Sobre el manteniment de la preposició de davant de la conjunció completiva que, pot
consultar-se l’epígraf 21.3, corresponent al règim preposicional.
u) De i per:
Els complements dels participis de verps com seguir, precedir, acompanyar,
conéixer, reconéixer, voler (en el sentit d'amar), estimar... poden anar introduïts per
la preposició per, pero també, alternativament, per la preposició de, forma ben natural
i genuïna:
Precedida de gonfanoners.
Conegut de tots.
Acompanyat de son pare.
Seguit de punt i coma s'escriu minúscula.
v) Uns atres usos de la preposició de:
La preposició de s'apostrofa davant de paraula que escomença per vocal o hac,
sempre que no es tracte d'una semiconsonant (vore les regles de l'apòstrof, epígraf
5.3):
El pa és d'ahir.
Açò és cosa d'hòmens formals.
Ell era d'ací i d'allà.
-594-
Un criançó d'onze mesos.
Pero:
Una mona de huit ous.
El pa és de hui.
La preposició de es contrau en contacte en els artículs el i els i dona del i dels:
Era la moda dels xixanta.
Estes són les senyes del seu domicili.
Me ric dels esparaments que fa.
La flor del llicsó és groga.
La contracció del no es fa si la paraula que seguix a l'artícul el escomença per vocal o
hac i s'apostrofa (vore epígraf 5.3):
Este coche és de l'home que viu baix de ma casa.
Parlen de l'orage que farà despusdemà.
Me'n recorde de l'abraç que em donares.
Venim de l'hort.
21.2.1.7. Usos de la preposició per i de la composta per a
En valencià es diferencia perfectament entre la preposició per i per a (o per ad en les
casos en que s'utilisa la forma ad). Abdós poden amprar-se davant d'oracions en
infinitiu, de sintagmes nominals o de pronoms: la preposició per indica el motiu
d’una acció, mentres que la preposició per a indica la finalitat, segons mostren estos
eixemples:
S'ha trencat per la teua insistència (causa).
“...vist e conegut que és per culpa del tintorer...”338 (causa).
“...bens que nostre pare tenia per la vostra gràcia...”339 (causa).
Treballe molt per a eixir de deutes (finalitat).
“...el llogà per a cobrir sa casa...”340 (finalitat).
338
Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de Valéncia. 1296.
339
Jaume I. Llibre dels feits del rei En Jaume. 1380.
-595-
“Llicència per a traure forment de la ciutat”341 (finalitat).
Els eixemples anteriors ilustren clarament el fet que la causa és anterior a l’acció
principal, mentres que la finalitat proyecta el seu compliment cap a un moment
posterior.342
En alguns casos l’us de per o per a en contexts pareguts indica el matís de causa o
finalitat més adequat a la situació:
He vengut per vore si quedaven creïlles (causa). / Vinc per a vore si quedaven
creïlles (finalitat).
Ho preguntava per saber alguna cosa més (causa). / Ho pregunte per a saber
alguna cosa més (finalitat).
En este sentit, és molt comú l’us de la combinació ser + per per a justificar una
sugerència o proposta:
És per si tu volies participar.
Era per guanyar temps mentres esperàvem l’autobús.
No obstant, en la majoria dels casos els respectius àmbits d’us de per i per a són molt
clars. Per tant, no és correcte usar per en valors propis de per a, lo que en ocasions
ocorre per influència de la normativa catalana moderna i, a voltes, en els usos poètics,
per a aprofitar que per té una sílaba manco que per a.
Ademés, les preposicions per i per a poden usar-se en un bon grapat de valors
diferents dels presentats en l’apartat anterior:
i. Usos de la preposició per
a) Agent: L'obra ha segut duta a terme per diversos arquitectes.
b) Temps: per a ubicar cronològicament els mesos de l'any, les estacions o les
temporades poden utilisar-se les preposicions a i en, pero també pot amprar-se la
preposició per, que aporta un valor duratiu o aproximatiu:
Per Sant Josep farem bunyols.
Per Nadal, coques i per Sant Joan, bacores.
340
Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina. 1275.
341
Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de Valéncia. 1296.
342
Pot vore’s la diferència entre causa i finalitat en els epígrafs 22.7.4 i 22.7.6, corresponents
respectivament a les oracions causals i finals.
-596-
Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça.
Pels anys xixanta era moda dur peluca.
c) Ruta o trayecte:
Navega per la mar i pels rius.
Va corrent pel camí del mig de la Devesa.
Passejava per la senda de la Carrasca.
d) Equivalència o correspondència:
L'u per l'atre, la casa per agranar.
Tu em deus diners i yo et dec un favor, puix una cosa per l'atra.
Vené sa casa per un grapat de diners.
Ha venut el coche vell per quatre gallets.
Una manifestació d’este valor és l’us tradicional de per en l’expressió del tanteig
de pilota valenciana:
Sarasol guanya esta partida quinze per dèu.
A partir d’ací pot utilisar-se per a reflectir el marcador de les competicions, junt a
la variant més moderna per mig de a:
El Valéncia C. de F. guanya tres per u / El Valéncia C. de F. guanya tres a u.
e) Mig: el mig que utilisem per a fer o conseguir una cosa.
Enviaré una notificació per fax.
El convencé per la força.
f) Falta o acció inacabada: indica que una faena no està feta o acabada. També pot
usar-se en el seu lloc sense.
Encara tinc les faves per pelar (o sense pelar).
Estem en octubre i l'arròs està per collir (o sense collir).
La casa està per agranar (o sense agranar).
-597-
g) Substitució o canvi:
Canvie bicicleta per monopatí.
Te done este per aquell.
Li ficà una roda vella per una nova.
h) Émfasis:
Per molt que plore no li done més chocolate.
Per l'amor de Deu.
Per ma vida, que no he de tornar.
ii. Usos de la preposició per a
a) Beneficiari:
Els joguets són per a ton fill.
b) Destí o direcció de l’acció verbal:
L'autobús eixirà despusdemà per a Estambul.
c) Conveniència-inconveniència:
Fa un orage bo per a plantar creïlles.
Ha segut declarat apte per a treballar.
Un medicament roïn per ad eixa malaltia.
Una astral bona per a fer llenya.
Seda especial per a fer jupetins.
La plaja d'El Saler és molt bona per a nadar.
d) Temps: en el seu us temporal la preposició per té un valor duratiu o aproximatiu,
mentres que per a té valor prospectiu i marca un determini més o manco delimitat:
Per al nou d'octubre, mocadorades.
Guarda per a maig, i tot l'any en tindràs.
Guarda pa per a maig, i llenya per a abril.
Te done açò i queda-t'ho per a sempre.
-598-
e) Comparació: realisa una valoració d'una acció considerada en relació a unes
circumstàncies adverses:
Per a ser tan jove, mostra molta tranquilitat.
Per a lo que li paguem, ya fa massa.
Pot ponderar un element, convertint-lo en referent per antonomàsia d’una
determinada qualitat:
Per a bon vi, el de Requena.
f) Proximitat o imminència: forma part de la perífrasis verbal estar per a, que indica
que una acció està a punt de tindre lloc o acontényer.
Està per a graniçolar.
Estava per a eixir, quan sonà el teléfon.
L'orage està per a ploure.
g) Parer, opinió:
Per a mi, que estàs errat.
Per a tu és correcte, per a mi, no
Comparem en l’us de per indicant “a benefici de, en honor de” en frases com:
Per mi, no ho faces
Fes-ho per ton pare
Per Sant Jordi i Aragó.
iii. Les contraccions per + el = pel i per + els = pels
La preposició per se contrau en contacte en els artículs el i els i origina les formes pel
i pels:
Eixim del poble pel camí de la murta.
Pels anàlisis sap que té anèmia.
Li cau la sanc pel bascoll.
El polp està moll pels colps que li pega el cuiner.
La contracció pel no es fa si la paraula que seguix a l'artícul el escomença per vocal o
hac i s'apostrofa (vore l’epígraf 5.3):
-599-
El bol alimentici passa per l'esòfec a l'estómec.
La roba estesa s'ha banyat per l'aiguage.
Camine per l'arena de la plaja.
Les formigues pugen per l'hedra.
En la llengua coloquial existixen ademés les següents contraccions: per + a = p'a,
per + ad = p'ad, per + al = p'al i per + als = p'als. Estes contraccions tenen un us
molt estés en l'àmbit coloquial, pero no s'han d’amprar en registres formals ni en
general en l’escritura, a excepció de texts a on se vullga reflectir la llengua coloquial.
21.2.1.8. La preposició des de
Se tracta d’una preposició composta que indica un llímit d’orige; pot anar en
correlació en fins a, que indica el llímit final.
Sense correlació en una atra preposició:
Des de despusahir estic aguardant que vinga.
Vinc a peu des de Catarroja.
Des de la primavera d'estiu no ha plogut ací.
Vaig a tractar-te de tu des d'ara.
En correlació en la preposició fins a:
Treballe des de les huit fins a les dos.
Vixc en El Perelló des de la primavera d'estiu fins a l'autumne.
Des de hui fins a despusdemà no hi haurà servici de metro nocturn.
Si la preposició des de i el seu correlatiu fins a van seguits d'una oració en forma
personal introduïda per la conjunció que, la preposició fins a se reduïx a fins, pero des
de conserva la seua forma composta (des de que, fins que):
Els barcos peixquen des de que ix el sol fins que es pon.
Tinc por des de que l'avió alça el vol fins que aterrisa.
“Y feu tocar totes les campanes a no cessar, des de que entrà en lo pont dels
Serrans fins que fonch al Real”.343
En canvi, si el verp va en infinitiu se manté la preposició composta fins a:
343
Pere Martí. Llibre d'antiquitats. 1525.
-600-
Des de beure alcohol fins a cantar i ballar, tot està permés.
Des de l'hora d'alçar-se fins a gitar-se no ha pegat mòs.
La preposició composta des de es manté en tots els casos invariable i hui ya no
existix en valencià la forma des que davant d'una acció expressada per un verp. A
pesar d'açò, s'escriu de forma separada, lo que permet efectuar les contraccions des
del, des dels i l’apostrofació des d’:
Des del moment que la vérem, sospitàrem d’ella.
Esta zona ha estat habitada des dels inicis de la civilisació.
Des d’ara en avant això estarà prohibit.
No obstant tot açò, també és possible en alguns casos expressar una noció pareguda
d'una forma més senzilla, reduint la preposició des de a de i la preposició fins a a a:
Vinc a peu de Catarroja.
De ma casa a la teua hi ha un pas.
D'ací a la paret hi han dèsset metros.
La rellongeria obri de huit a cinc.
Puc tindre vacacions del dèneu de giner al díhuit de febrer.
Treballe de huit a dos.
De hui a despusdemà no hi haurà servici de metro nocturn.
21.2.1.9. La preposició fins / fins a344
Esta preposició indica el llímit final d’un espai, temps, moviment, acció, cantitat...
Sol anar en correlació en la preposició composta des de, que indica un llímit d’orige.
Presenta la forma simple fins o la composta fins a i cada una d’elles s'utilisa en un
context diferent, com vorem més avant.
En correlació en la preposició des de:
Dorc des de les onze fins a les huit.
344
Quan hi ha llengües en contacte les influències mútues són inevitables. Substituint a la forma
valenciana fins, amplament documentada en texts lliteraris i administratius de tots els temps, hui és
general en registres poc formals l'us de la preposició castellana *hasta. Este castellanisme ha estat
present en valencià des del sigle XV fins a hui.
També existixen variants de la forma castellana hasta que són adaptacions fetes al valencià com ara
asda, anda, danda, dasta. Tots els gramàtics recomanem recuperar la forma valenciana fins.
-601-
La coa aplega des de la porta del cine fins ací.
Des de despusahir fins a despusdemà tenim folga d'autobusos.
Des d'ara fins a les dos està obert el despaig.
Sense correlació:
Fins a hui no s'havia acostat per ací.
Anà passejant fins al polideportiu.
Treballí en Alberich fins ahir.
¿Fins a ón voleu aplegar?
Esta preposició composta es reduïx a fins en algunes situacions. En general, davant de
demostratius i adverbis que escomencen per a-:
Fins ací aplegà la riuada.
Fins ara no havia florit el gesmiler.
Havem llaurat el camp fins ahí.
El nàufrec nadà fins aquella illa mediterrànea.
Fins ahir no vos arreglaren la llavadora.
El pardalet ixqué d'ací i anà volant fins allà.
També es reduïx a fins davant dels adverbis en valor temporal demà, despusdemà,
despusahir, enguany, despuix, sempre, mai, llavors...:
Adeu, fins demà.
Fins enguany no havíem segut mai campeons.
No hi haurà postres fins despuix de dinar.
Viu la tele en els anys xixanta, pero fins llavors ni la coneixia.
Adeu amics, fins sempre.
No vullc tornar-vos a vore, adeu i fins mai més.
Pero s’utilisa fins a davant de substantius, sintagmes nominals o dates precises,
habitualment introduïts per artícul:
Fins al sendemà o fins a l'endemà.
Fins al migdia.
Fins a boqueta nit.
-602-
Fins a la vespra.
Fins a hores d'ara.
Fins a hora horada.
Fins a la mija nit.
Fins a l'atra.
No nos gitàrem fins a les quatre.
Les fogueres no es cremaran fins al dia 24 de juny.
S'utilisa la forma reduïda fins davant d'oracions introduïdes per que, fa (verp fer) o
una preposició:
Fins que no aplegues a hora no et lleve el castic.
No li dones el regal fins que no vinga a arreplegar-lo.
Fins fa dos semanes no tenia faena.
No havia pujat mai en avió fins fa ben poc.
Fins d'ací a un any no nos tornarem a vore.
També s’utilisa la forma reduïda fins quan equival a l'adverbi inclús, encara que esta
última forma és més habitual:
Fins els més pobres tenen televisió. / Inclús els més pobres tenen televisió.
Estaven tan contents que fins ballaven sense música. / Estaven tant contents
que inclús ballaven sense música.
S'utilisa la preposició composta fins a en tots els atres casos, també seguida d'un verp
en infinitiu, en un clar valor temporal:
Treballen tot lo sant dia fins a rebentar.
No pararan de buscar fins a trobar-los.
No deixaren de lluitar fins a guanyar la batalla.
Les formes fins a tant i fins a tant que són antigues i arcaiques, i equivalen hui en dia
a fins que.
-603-
La variant funs345 és una forma dialectal no aconsellable en registres formals o en la
llengua estàndart.
La forma *fins i tot, que alguns gramàtics donen, no és valenciana ni té tradició
escrita. Les formes valencianes són fins i inclús.
Les formes asda i anda són una adaptació del castellà “hasta”.
Antigament existia la preposició entrò, del llatí INTRO, i la seua forma reduïda tro,
sinònimes de fins. Hui són arcaiques.
21.2.1.10. La preposició cap / cap a
Esta preposició indica direcció i en eixe valor és sinònima de cara a:
Se n'anaren cap a casa.
Vine cap ací.
Caminàrem sempre cap al nort.
Està mirant cap allà.
¿Cap a ón aneu?
També té valor temporal i quantitatiu aproximatiu, puix indica un temps o cantitat no
exactes. En este valor se poden amprar com a alternativa les preposicions per o vora
o unes atres fòrmules més genuïnes o usuals que cap a i, per tant, preferibles :
Vingueren cap a les dos de la matinada / Vingueren vora les dos de la
matinada / Vingueren allà a les dos de la matinada.
Eixa dòna pot tindre cap a huitanta anys / Eixa dòna pot tindre vora huitanta
anys / Eixa dòna pot tindre uns huitanta anys.
Sol ploure cap a Nadal / Sol ploure per Nadal / Sol ploure vora Nadal.
Vindré cap a l'estiu / Vindré per l'estiu / Vindré allà a l'estiu.
Com unes atres, esta preposició presenta dos formes: la simple cap i la composta cap
a, cada una de les quals s'utilisa en un context diferent.
La preposició composta cap a (cap ad) se reduïx a cap, com a regla general, davant
de certs demostratius, adverbis o pronoms.
345
La forma funs és una deformació de la clàssica fins i mostra la pervivència d'esta fins als sigles
XIX i XX.
-604-
No es reduïx:
- davant de substantius i adjectius que escomencen per a-:
Viagem cap a Amèrica.
El vent bufa cap a Albuixech.
Parlava i mirava cap a Ampar.
Els hòmens emigren cap a Anglaterra.
Les aigües se dirigien cap a angosts barrancs.
Envià als traïdors cap a alluntats països.
Vos dirigireu cap a amples camins.
- davant dels pronoms demostratius açò, això, allò:
No aneu cap a (cap ad) això que és perillós.
Dirigiu la mirada cap a (cap ad) açò que hi ha ací.
Anem cap a (cap ad) allò que pareix una vivenda.
- davant dels adjectius i pronoms algun, algú, alguna, alguns, algunes:
Este caminaç nos durà cap a (cap ad) alguna plaja.
Cap a (cap ad) algun lloc eixirem de vacacions.
No sé si ell sent respecte cap a (cap ad) algú.
Demostrà interés cap a (cap ad) algunes propostes.
Podem treballar cap a (cap ad) alguns objectius.
Se reduïx, en canvi, a cap en estes situacions:
- davant dels adverbis demostratius ací, ahí, allí, allà:
Vingau cap ací i voreu.
Vaig cap ahí.
Cap allà o cap allí és lo mateix.
- davant dels adverbis que indiquen direcció com avant, arrere, amunt, avall:
Tot lo món està hui cap amunt i cap avall.
La màquina no va ni cap avant ni cap arrere.
-605-
- davant dels demostratius aquell, aquella, aquells, aquelles:
Anem cap aquella montanya.
Mirí cap aquell arbre i viu la farda.
La barca va cap aquells galfins.
Dirigírem el telescopi cap aquelles estreles.
En tots els atres casos s'utilisa la preposició composta cap a:
¿Cap a ón vas?
No sap si anar cap a dins o cap a fòra.
Va recte cap a tu.
Els coets ixen en força cap al cel.
Els núvols van cap ad eix archipèlec.
El corp se dirigix cap a l'alacrà.
El líquit va per la canal cap a l'atifell.
La variant dialectal pac (pac ací, pac a Gandia) és una metàtesis moderna de cap i
son us no és acceptable en registres formals ni en la llengua escrita, com no siga per a
fer transcripcions realistes de la llengua coloquial.
21.2.2. Les preposicions tòniques
21.2.2.1. La preposició baix
Actualment en valencià baix s'utilisa com a substantiu (Llogue un baix en el carrer de
la Mar), com a adjectiu (Un chic molt baix), com a adverbi (Parleu baix que no puc
dormir) i com a preposició (S’amagà baix la taula) o adverbi preposicional (S’amagà
baix de la taula).
La preposició baix, del llatí BASSUS, és sinònima de l'adverbi locatiu davall (o
devall), contracció de d'avall i, avall, del llatí AD VALLEM (en la vall, en lloc més
baix). S'ha de tindre present que hui l'us de baix de és molt més corrent que el de
davall de.
La forma baix normalment se construïx seguida de la preposició de (us adverbial
preposicional), té un clar valor espacial i indica que una cosa està en un lloc inferior a
una atra, independentment de que hi haja o no contacte; en sentit espacial és quan
equival a l'adverbi locatiu davall, molt manco usual que la forma baix (per a la
distribució d’usos de baix i davall, vore l’epígraf 20.4.1):
-606-
Baix del llit o davall del llit (sense contacte).
“Tirant, e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen
més baix de la taula del rey”346 (sense contacte).
Du camiseta baix de la camisa o davall de la camisa (en contacte).
Viu baix de ma casa o davall de ma casa.
“Y debaix de la balança un mot que dia: «Temor»; y baix de dit mot altre que
dia: «Ambisió»”.347
“E una nuu molt blanca se mostrà de baix los peus del Senyor...”348
Indica, figuradament, que una cosa està en un nivell inferior a una atra i prop d'ella,
de manera que la pot dominar, controlar, subjugar, influir o també protegir-la, taparla... En este valor s’ampra com a preposició pura, sense de, i no com a adverbi
preposicional:
Tots estem baix la capa del Creador.
La Pàtria Valenciana s'ampara baix ton mant.
Estàvem baix la bota del dictador.
Les llengües romàniques estan baix l'influència de l'anglés.
Treballe baix l'atenta mirada del director.
En una escala numèrica baix indica inferioritat i equival a la locució per davall de:
Aplegàrem a dèsset graus baix zero o per davall de zero.
El quart substrat està baix el tercer o per davall del tercer.
La forma sota, que alguns gramàtics usen i intenten reintroduir, hui és un arcaisme
innecessari i poc viable.
21.2.2.2. La preposició barat a
La forma barata que donen certes gramàtiques és una aglutinació de barat a, que
equival a “a canvi de”.349 Encara que en algun autor apareix escrit en un sol terme,
346
Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.
347
Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia. 1585. En est eixemple
encontrem la variant debaix (que també s'escriu de baix), també antiga, pero poc usual i hui molt
dialectal.
348
Isabel de Villena. Vita Christi. 1497.
-607-
atenent a la pronunciació i a la seua estructura composta, convé evitar l’aglutinació i
escriure barat a. L’escritura no aglutinada permet, ademés, la contracció de la
preposició a final:
Li doní les creïlles barat als melons d'Alger que duya.
Esta preposició tònica composta pot precedir oracions o sintagmes nominals:
Me regala llibres barat a que yo li traduïxca les cartes.
No es pot treballar únicament barat a menjar.
T’ajudaré ara barat a que tu m’ajudes quan ho necessite.
Convé senyalar que no es reduïx a barat, com fan unes atres proposicions compostes
com ara cap a / cap, com a / com, fins a / fins; en tot cas, pot prendre la forma ad, de
la que ya havem parlat en tractar la preposició a, davant dels pronoms demostratius
neutres açò, això, allò, els demostratius este, eixe, aquell... o els adjectius i pronoms
algun, algú, alguna, alguns, algunes:
Si aplegue a saber que el treball era barat ad açò, no vinc.
Te done aquell d'allà barat ad este d'ací.
Li donà unes albargines barat ad algunes creïlles.
Esta preposició forma part de les locucions barat a res o barat a cançons, que
signifiquen debades, gratuïtament, a canvi de res, desinteressadament:
Li netege la casa tots els dies barat a cançons.
Treballa barat a res per fer currículum.
21.2.2.3. La preposició cara a / cara
Esta preposició té el seu orige en el substantiu cara (rostre). Té valor de direcció,
sinònim del que presenta cap a:
Se n'anaren cara a casa / cap a casa.
Vine cara ací / cap ací.
Caminàrem sempre cara al nort / cap al nort.
Està mirant cara / cap allà.
¿Cara a / cap a ón aneu?
349
No confondre en el substantiu barata, que significa permuta, intercanvi, baratament.
-608-
La preposició composta cara a actua de la mateixa manera que cap a i es reduïx a
cara, com a regla general, davant de demostratius, adverbis o pronoms.
Davant de substantius i adjectius que escomencen per a- no es reduïx:
Ixqueren cara a Amèrica.
El fum va cara a Alberich.
Parlà mentres mirava cara a Ampar.
Mos pares van cara a Anglaterra.
Els collverts se dirigien cara a aiguamolls lluntans.
Vos encaminareu cara a amples espais.
Davant dels adverbis demostratius ací, ahí, allí, allà es reduïx a cara:
Vine cara ací i voràs.
Anem cara ahí.
Cara allà o cara allí igual té.
Davant dels adverbis que indiquen direcció com avant, arrere, amunt, avall se
reduïx:
La tartuga està cara amunt.
El plat està cara avall.
El coche no va ni cara avant ni cara arrere.
Davant dels demostratius aquell, aquella, aquells, aquelles se reduïx:
Anàrem cara aquelles llomes.
Miràrem cara aquell montanyar i els vérem.
El bou va cara aquells hòmens.
Apuntàrem cara aquelles dianes.
Davant dels pronoms demostratius açò, això, allò no es reduïx:
Si aneu cara a això podeu tindre problemes.
Mireu cara a açò d'ací.
Aní cara a allò que pareix una cova.
Davant dels adjectius i pronoms algun, algú, alguna, alguns, algunes no es reduïx:
-609-
Est atall nos du cara a alguna població.
Cara a algun lloc anirem per esta senda.
El chiquet dirigix la mirada cara a algú.
En tots els atres casos s'utilisa la preposició composta cara a:
¿Cara a ón aneu?
No sabia si anar cara a dins o cara a fòra.
Va cara a tu com un coet.
Les carcasses ixen cara al cel.
La tormenta va cara a eixes illes.
El gat cerval se dirigix cara a la llebre.
L'aigua corre pel caixer del riu cara a la mar.
21.2.2.4. La preposició contra
Esta preposició, del llatí CONTRA, té diversos valors que indiquen direcció,
contacte, situació o lloc, oposició, desacort, acció combativa o enfrontament en sentit
real o figurat:
a) Direcció:
Plou de gaidó contra els cristals de la finestra.
La barca va contra el vent o a barlovent.
El salmó nada contra corrent.
b) Contacte, situació o lloc:
Posà l'escala de mà contra la paret.
Tenien tant de fret que es posaren uns contra atres.
El feix de llenya està contra la figuera del corral.
c) Oposició, desacort o enfrontament:
Protestàrem contra la reforma de la llei del divorç.
Se manifestà contra lo que yo havia dit.
No acceptem atacs contra la nostra identitat.
-610-
d) Acció combativa:
Participe en una campanya contra la fam.
Enguany hi hauran vacunes més potents contra la grip.
S'alvança molt en una vacuna contra el sida.
Esta preposició actua en la formació de moltes paraules com ara: contraatac,
contrabarrera, contraacusació, contraardit, contrabarra, contraboquera,
contratemps, contravindre, contratrossa...
Forma part de les locucions següents:
Anar en contra d’algú. Opondre’s ad algú.
Estar en contra d’algú. Estar en desacort en algú i combatre en ell.
Contra natura. Que no seguix el curs de la naturalea.
Fer la contra. Anar contra l’opinió o els intents d’algú.
No tindre contra. No tindre rival o oponent del seu nivell.
També forma part de les locucions antigues:
Prendre la contra: Posar-se en oposició ad algú.
Contres i proves: Disputa, discussió.
A nivell coloquial existix la locució en contra de, que significa en lloc de, en conte
de:
En contra d'anar a la fira se n'ha anat a la plaja.
21.2.2.5. La preposició entre
Esta preposició, del llatí INTER, marca el llímit inicial i final del complement que
introduïx. Pot expressar un llímit espacial, temporal o gradual dins d’una escala que
relaciona diversos elements; també indica reciprocitat, repartiment o colaboració en
un grup o conjunt. Concretament, pren els següents valors:
a) Espacial:
Entre ta casa i la meua hi ha un mercat.
Entre el primer i l'últim n'hi han xixantahuit.
b) Situació, ubicació:
Entre les pàgines del llibre guarda una flor.
-611-
La palput s'amagà entre la brosta.
c) Espai de temps entre dos llímits:
Vingué entre les sèt i les huit de la vesprada.
Els murtons se cullen entre novembre i giner.
d) Estat o grau intermig en una escala:
Albert pareix que estiga entre trist i avorrit.
És un plat chinenc entre dolç i salat.
e) Relació o comparança:
No hi ha diferència entre vosatres i yo.
f) Reciprocitat:
Moltes voltes ha hagut guerra entre els països veïns.
Entre ells s'entenen.
g) Repartiment o distribució:
S’han distribuït els beneficis entre els socis.
Repartiren el botí del saqueig entre tots els soldats.
h) Alternativa:
Tria entre descansar o anar a la bassa a prendre el bany.
i) Cooperació, participació:
Entre tots ho conseguirem.
Alcem el sac entre tu i yo.
Entre la u i l'atre l'haveu feta bona.
Quan el terme d’esta preposició és un pronom en valor reflexiu (entre sí, entre mi o
entre mi mateix) indica que l’acció no s’exteriorisa:
Pensava entre sí que guanyaria.
Entre mi, yo pensí que era un bon negoci.
-612-
21.2.2.6. La preposició sense
Del llatí SINE, denota absència, exclusió, falta, privació total:
En la dieta menge pa sense sal.
Sense la teua ajuda no puc seguir.
Viu sense casa ni fogaça.
Sense pena ni glòria.
El colp en el tòs l'ha deixada sense sentit.
Vinc sense dinar.
Cante sense tindre ganes.
També pot significar a banda, exceptuant, excepte, fòra de, tret de o llevat de/llevant
de:
Són doscentes persones, sense els chiquets, que no conten.
Sense els imposts són huitmil euros.
La variant sens de sense era usual en la llengua escrita antiga i ha existit sempre a
nivell oral per fonètica sintàctica; de la mateixa manera que este o eixe es pronuncien
est i eix davant de paraula escomençada per vocal (est home, eix arbre), sense es
pronuncia sens davant de vocal.
Tenint en conte que les preposicions són invariables per definició, no s'ha de
traslladar a l'escritura este fet. Únicament en poesia, en algunes ocasions i per
conveniència en el còmput silàbic, ya que sens té una sílaba manco que la forma
sense, se pot admetre l'us en l'escritura de la variant sens. Fòra d'est us lliterari no s'ha
d'escriure.
21.2.2.7. La preposició segons
Del llatí SECUNDUM, significa conformitat, acort o consonància en algú o en
alguna cosa, fet, norma o regla. També indica evidència i comparació o proporció
entre coses:
Segons les normes, açò és correcte (conformitat).
Segons l'Estatut d' Autonomia, el valencià és oficial (conformitat).
Segons anem, no aplegarem (consonància).
Segons se veu, hui eixirà el sol (evidència).
-613-
Segons pareix per la semblança, és sa mare (evidència).
Segons lo gran que és la rata, té de llarga la coa (proporció).
Segons la campana, el sò (proporció).
En tots estos casos la preposició segons pot ser substituïda, i de fet ho és a sovint, per
l'adjectiu i adverbi conforme, que actua d'esta manera com una preposició més:
Conforme el pardal, la gàbia.
Conforme l'ase, l'albarda.
Conforme és la confessió, l'absolució.
Deu dona fret conforme la roba.
La preposició segons també pot indicar opinió, parer, creença, pensament...; en estos
casos equival a locucions com al teu parer, al seu entendre, creu que, pensa que,
trobe que:
Segons tu, el billet és autèntic (al teu parer).
Segons el jurat, esta novela és la millor (al seu entendre).
Segons els musulmans, el porc és un animal impur (creuen que).
Segons ella, havem eixit massa enjorn de viage (pensa que).
21.2.2.8. La preposició sobre
Del llatí SUPER, té un clar valor espacial i indica que una cosa està en un lloc més alt
o superior respecte a una atra i en contacte en ella; en este sentit espacial equival a
l'adverbi locatiu damunt, molt més usual que la forma sobre:
La platera està sobre la taula o damunt de la taula (damunt, en contacte).
Deixí els llançols sobre el llit o damunt del llit (damunt, en contacte).
També indica que una cosa està a un nivell més alt que una atra i prop d'ella, de
manera que la domina visualment. En este cas no pot substituir-se per damunt:
Altea és un poble sobre la mar.
El Penyó d'Ifach és un balcó sobre la Mediterrànea.
La Torre del Marenyet sobre el Xúquer és redona.
La preposició sobre pot indicar, en un cert valor figurat, aproximació, sentit en el que
també pot ser substituïda per l'adverbi damunt:
-614-
L'eixèrcit està sobre l'enemic o damunt de l'enemic (figuradament, damunt).
Estan sobre el rastre de l'orso o damunt del rastre (figuradament, damunt).
Sobre també indica domini, dominació, control... i admet la substitució per damunt
de:
El dictador estigué molts anys sobre este poble.
L'encarregat està tot el dia sobre els treballadors.
En una escala numèrica sobre indica superioritat, sentit en el que sol usar-se també la
locució per damunt de o damunt de:
Estem a huit graus sobre zero o per damunt de zero.
El quint pis està, evidentment, sobre el quart o damunt del quart.
També senyala que algú o alguna cosa es mou per damunt d'una atra, pero sense
contacte en ella; en este cas no equival a damunt, sino a per damunt:
El falcó vola sobre el Montgó o per damunt del Montgó (per damunt, sense
contacte).
Passà la mà sobre el foguer per a vore si estava calent o per damunt del foguer
(per damunt, sense contacte).
Pot tindre un significat més abstracte introduint un tema o qüestió i en eixe cas
equival a referit a o referent a:
Despusdemà es parlarà en la reunió sobre esta qüestió del garaig.
Sobre el tema del rellonge no vullc sentir ni mija paraula.
També té el significat de a pesar de, encara que:
Sobre no haver estudiat música, toca la guitarra maravellosament.
Aplega a la lleixa més alta, sobre ser molt baixet.
Sobre viure en Madrit tota sa vida, no s'ha oblidat de parlar valencià.
Finalment s'ha de senyalar un valor aditiu de la preposició sobre, equivalent a ademés
de o damunt de:
Sobre treballar huit hores de dia, encara en treballa cinc o sis per la nit.
Sobre haver-li regalat la joya, li donà un ram de flors.
Antigament s’utilisava com a preposició en el significat de contra. També en la
llengua antiga el prefix super- prenia la forma sobre- i formava paraules com
-615-
sobregran (grandíssim), sobrerric (riquíssim)... La locució per sobre de, que
significava per excés de, hui és arcaica.
21.2.2.9. La preposició vora
La preposició vora prové del llatí ORA, en una v- epentètica per a evitar l'hiat en la
combinació la ora. Té un valor espacial que indica proximitat i equival a prop, al
costat, junt a..., pero generalment sense contacte. La preposició vora s’usa sense
artícul en aquelles formes lexicalisades com vora mar, vora riu... i seguida d'artícul
en els atres casos:
Mos pares tenen una casa vora mar.
“E Diafebus stava en lo port, vora mar, ab tota la sua gent...”350
Vixc vora riu.
“Vora el Barranc dels Algadins hi ha uns tarongers...”351
La preposició vora també pot indicar aproximació quantitativa i llavors equival a més
o manco o a uns / unes:
Exporte vora huitmil cuixots a l'any.
Indonèsia és un gran archipèlec en vora dessetmil illes.
Vora també forma part de locucions preposicionals com ara a la vora de, a vora:
Magraner fi a vora camí, tirorí.
A la vora del riu m'he deixat les espardenyes.
Hi han unes atres locucions preposicionals sinònimes com rant a, a rant de o la
forma dialectal rincho a, que també signifiquen al costat, junt a o al mateix nivell,
tocant a...
21.2.3. Noves preposicions
Els parlants fan evolucionar la llengua i, per molt que els gramàtics intenten fixar-la,
van deixant-se a banda formes i creant-se unes atres noves.
El valencià, com totes les llengües romàniques, ha anat bandejant preposicions
migevals o clàssiques que hui són arcaiques per als parlants com sots, sota, devers,
350
Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.
351
Teodor Llorente. Vora el barranc dels Algadins. 1903.
-616-
envers, vers, fins a tant, enans, ultra, tras, enfora, tro, estrò o entrò, mijançant... i en
el seu lloc s’usen unes atres formes o variants com en, baix, davall, cap a, cara a, fins
que, ans, llevat o tret, ademés, darrere, excepte, fins, per mig de o a través de...
Dins d'esta evolució el parlant també incorpora noves preposicions o formes
preposicionals per mig de locucions prepositives com a la vora de, per via de, a pur
de, en virtut de, a rant de, a la manera de, conforme a, rincho a, a força de..., les
quals poden reduir-se o aglutinar-se i donar lloc a noves preposicions. Vejam un
parell d'eixemples:
A rant de > rant de > rant: Rant al meu bancal està sa casa.
Per via de > per via > via: Escriu-me via correu electrònic.
Una visió dinàmica de la llengua nos fa vore que tan inútil és intentar mantindre vives
les preposicions que el parlant abandona, per molt vives que estiguen en alguna atra
llengua romànica, com parar el procés de creació de noves preposicions.
21.2.4. Locucions preposicionals i adverbials
Vist lo dit adés, prenen importància les locucions preposicionals i adverbials, orige de
moltes preposicions actuals i futures. En estes locucions s'ha de tindre en conte l'us
genuí de les preposicions, seguint les formes pròpies del valencià i fugint de les
interferències de les llengües veïnes que en tenen unes atres diferents. Vejam-ne
algunes:
A base de (prenint una cosa o fet com a fonament):
Un pasticet a base de sagí i farina.
A base de pinzellades quedarà roig del tot.
A causa de, per causa de (per una raó o motiu):
A causa d'una greu malaltia no pogué vindre.
La collita de melons d'Alger s'ha llançat a perdre per causa del graníçol.
A despit de (contra la voluntat d'algú):
A despit de mos pares me casí en ta mare.
Férem la manifestació a despit del govern, que estava en contra.
A favor, a favor de (en benefici d'algú, en la mateixa direcció, sense opondre's):
Sa mare feu testament a favor seu.
Els mariners vogaven a favor del vent.
-617-
A fi de + infinitiu (en l'objecte de, per a):
A fi de saber quí era l'assessí feren diverses investigacions.
A fi d'alvançar en la faena contractaren més treballadors.
A força de (en insistència i constància. És sinònima de a pur de):
A força de fer deport s'ha aprimat.
Aprovà el curs a força d'estudiar
A l'esquerra + verp, a l'esquerra de + substantiu o adjectiu (al costat esquerre):
A l'esquerra hi ha un assucac i en ell una corregeria.
Pose a l'esquerra els calcetins i a la dreta les calces.
Deixí a l'esquerra els grans i darrere els chicotets.
A la dreta + verp, a la dreta de + substantiu o adjectiu (al costat dret):
A la dreta trobaràs un corredor mal allumenat.
Alça a la dreta els joguets i a l'esquerra els contes infantils.
Posí a la dreta els més bonicos i darrere els llejos.
A lo llarc de (dins d'un espai local o durant un espai temporal):
Hi han uns quants albellons a lo llarc d'este carrer.
A lo llarc de sa vida ha assistit a uns quants juïns.
A la ralla de (aproximadament, parlant de cantitats):
Esta nit m'he alçat a la ralla de huit voltes.
Me feu obrir la porta a la ralla de dèu viages en tota la vesprada.
A mitan o mijan, de mitan o mijan352 (en la mitat d'un espai o temps i a partir de la
mitat d'un espai o temps):
El regidor de deport i mig ambient dimití a mitan llegislatura.
De mitan giner fins a hui estic sense faena.
A pur de (en insistència i constància. És sinònima de a força de):
A pur de martellades doblegà la llanda.
352
També existixen les variants mitant i mijant.
-618-
La paret quedà blanca del tot a pur de passades.
“A pur de ser estudiós / va lograr encontrar niu / en la Cort...”353
A rant de, rant a (al costat, junt a o al mateix nivell, tocant a):
Tallà els canyots del dacsar a rant de terra.
Al gesmiler li ixqué un refillol rant a la soca.
A través de (de principi a fi d'un espai local o temporal; també indica instrument o
mig utilisat per a obtindre una cosa o aplegar a un fi, i en este sentit és sinònima de
per mig de):
El fum se n'ix a través dels clavills del fumeral (espai).
La nostra cultura es formà a través dels sigles (temps).
Coneixem la cultura ibèrica a través de l'arqueologia (instrument).
A vora, a la vora (prop, al costat, junt a):
Enguany estiue a vora mar.
Una llauradora plora a la vora d'un sequiol.
Al cap de (al final d'un espai temporal):
Al cap de nou mesos naixqué un chiquet.
L'espectàcul escomençà al cap de dos hores d'esperar a l'artiste.
Al costat, al costat de (prop d’una cosa, a la seua vora):
Assenta't al costat meu.
Al costat nostre estaràs més segur.
Al costat de la carn de corder està la de porc javalí.
Al costat de ma casa hi ha una botiga d'artículs deportius.
Al peu de (a la part baixa o base d'una cosa):
La Mare de Deu plorava al peu de la creu.
Abandonà al criançó al peu d'una columna de la casa d'òrfens.
Al rededor de,354 variant de la forma més antiga a derredor (també pel rededor de, en
el rededor de), té en valencià un valor estrictament espacial i significa “en un lloc
353
Constantí Llombart. Poesies valencianes. 1872.
-619-
pròxim, en la redolada”. És sinònima de entorn a, a l’entorn de i al voltant de, si be
esta última no té tradició clàssica ni popular:
Tenim moltes pedanies al rededor de la ciutat.
“...Albal, Benimaclet y altres pobles de alrededor de Valéncia”.355
“...de Valénsia, com dels llocs sircunveïns de una y dos llegües alrededor”.356
“La llenya era cent y vint huyt quintals, fets a montons alrededor del
cadafals...”.357
“...rodes de fust, e a derredor eren plenes de raors tallans...”.358
Esta locució no s'usa, com se fa en castellà, davant d'una expressió numèrica, una
data o un temps. Se consideren, per tant, castellanismes expressions com estes:359
*Al rededor de doscentes persones (incorrecte).
Vora doscentes persones (correcte).
*Aplegarem al rededor del dia huit de giner (incorrecte),
Aplegarem sobre/vora el huit de giner (correcte).
D'acort en (en conformitat, en consentiment):
Tot se feu d'acort en lo que establix la llegislació.
El jupetí li l'han fet d'acort en les mides que li prengueren.
Damunt de, per damunt de (que està en un lloc més alt o superior, en contacte
sempre en el cas de damunt de i sense contacte en el cas de per damunt de).
Figuradament significa ademés):
Damunt de l'endívia li posà formage.
354
Alguns lexicógrafs la califiquen de castellanisme i en el seu lloc donen al voltant de, pero la
bona veritat és que la que té tradició escrita clàssica i us popular és al rededor i no al voltant.
També eren usuals en la llengua antiga les variants redor, rededor, la redor, i les formes en lo
rededor, per lo rededor, per rededor, per tot lo rededor, aixina com les formes dialectals i vulgars
al reedor i al raedor.
355
Pere Martí. Llibre de antiquitats. 1525.
356
Miquel Jeroni Llopis. El dietari del ciutadà valencià. 1573.
357
Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat de Valéncia. 1585.
358
Trobem la forma antiga en Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.
359
També és un castellanisme el substantiu *alrededor o *alrededors, les formes valencianes són
rededor, rededors, entorn, redolada, contornada...
-620-
L'hedra s'apega per damunt del mur.
Damunt de malfaener és pereós.
Damunt d'enganyat, ridiculisat.
Darrere de, per darrere (en posterioritat espacial o temporal; figuradament indica
inferioritat):360
Fem darrere d'una cosa l'atra.
Animal que no conegues, no li vages per darrere.
Darrere dels romans vingueren els bàrbars.
Tenint en conte la calitat, el calcer de plàstic va darrere del de cuiro.
Davant de, per davant de (en anterioritat espacial o temporal; figuradament indica
superioritat):361
Davant de beure llet pots menjar figues, pero darrere senten malament.
Ton germà estudia molt i va per davant de tu.
És molt astut, va davant del vent.
Davant del pelotó va un cicliste en solitari.
Dins de, per dins de (en l'interior d'un espai local o temporal. A través de
l'interior):362
Dins dels jagants i els nanos van uns hòmens.
Dins del barroc trobem peces musicals espectaculars.
Navegàrem per dins de les coves de La Vall d'Uxó.
En acabant de, en acabar de (posteriorment, despuix, més tart, darrere de):
En acabant de dinar tragueren uns cachaps de Paterna.
Farem els eixercicis en acabant del recés.
En conte de (en lloc de, en substitució de lo esperat):
En conte de vindre enjornet, ha aplegat a hora horada.
360
Antigament també existia la forma detràs, hui molt dialectal.
361
La forma *endavant que alguns gramàtics valencians donen ni és valenciana ni té tradició
clàssica.
362
La forma dintre és arcaica i hui molt dialectal. No ha d’usar-se en un registre general i estàndart.
-621-
En conte d'arrepenedir-se, s'alegra d'haver-ho fet.
També existixen les variants per conte de i coloquialment en contra de.
En contra de (en oposició a alguna cosa):
Posaren escalons en els accessos en contra de lo establit per la llei.
Arrepleguí firmes en contra de la nova autopista pel parc natural.
En lloc de (en substitució de lo esperat o considerat prèviament):
En lloc de posar fesols li ha posat creïlles al perol.
Aplegàrem a un acort en lloc d'anar a juí.
En virtut de (degut a alguna cosa o gràcies ad ella):
En virtut de lo pactat, la murta serà espècie protegida.
No es podrà aparcar en l'albereda, en virtut de les órdens municipals.
En vista de (en consideració o atenció a una cosa):
En vista dels billets falsos que corren, havem instalat un detector.
En vista de l'antiguetat de l'aigüeral, decidiren fer-ne un nou.
Enmig de (al centre d'un espai o temps; al mateix temps):
Enmig de l'obra sonà un teléfon mòvil.
No trobí a mon fill enmig d'aquella chicalla.
Entorn a, a l'entorn de (rodejant un espai o sobre un tema o qüestió):
Ballàrem entorn a la foguera.
Un cicle de conferències entorn a Francesc de Vinatea.
Férem un estudi a l'entorn del desenroll del coneiximent.
Fòra de (excepte; prescindint de l’element en qüestió. És sinònima de llevat de,
llevant de):
No tenim ni tillols ni salgueres, fòra d'açò tenim tota classe d'arbres.
Del divorç no parle, fòra d'esta qüestió podem raonar de lo que vullgau.
Gràcies a, gràcies que (en virtut de, degut a alguna cosa):
Poguérem operar al chiquet gràcies a l'ajuda econòmica de tots.
Gràcies que l'he vista vindre, si no, la pedrada em mata.
-622-
Llevat de o llevant de (excepte; prescindint de l’element en qüestió. És sinònima de
fòra de, tret de):
Llevat de lo últim que has dit, estic d'acort en tot lo atre.
Puc menjar de tot, llevat de forment i rent o lleudo.
Llevant del yogurt, tots els derivats de la llet m'agraden.
Llunt de (indica una situació o fet molt diferent de l'esperat):363
Llunt d'alegrar-se, se disgustà.
¿Anar a juí? Res més llunt de la seua intenció.
Per mig de (indica instrument o mig utilisat per a obtindre una cosa o aplegar a un fi.
És sinònima de a través de):
Conseguí el treball per mig de son tio, que era l'encarregat.
Demostraren que era l'assessí per mig de proves evidents.
Per por de (en temor a una cosa o per precaució):
Si per por dels pardals se deixara de sembrar, tart colliríem.
Per por de no aplegar a temps hem aplegat massa pronte.
Per via, per via de (indica el mig pel qual té lloc l'acció). Esta locució preposicional
ya ha donat lloc a la preposició via:
Els paquets apleguen ací per via aérea o via aérea.
Escriu-li per via de correu ordinari
o via correu ordinari.
Prop de (proximitat espacial, temporal o numèrica):364
Viu prop de ma casa.
Recorda'm lo dels regals prop de Nadal.
Li costà prop de huitmil euros.
Tocant a (indica proximitat en contacte) Pot ser sinònima de a vora de, rant a:
Ton cosí té un bancal tocant al nostre.
Tocant a ta casa està la meua.
363
364
La forma lluny hui és arcaica.
La variant a prop de també la podem trobar esporàdicament en la llengua antiga, pero hui és
inexistent.
-623-
Tret de (excepte; prescindint de l’element en qüestió. És sinònima de fòra de, llevat
de):
Tret d'açò, tot lo atre està be.
Tret de la llima i la bresquilla, totes les fruites m'agraden.
21.3. RÈGIM DE LES PREPOSICIONS
Els complements nominals van freqüentment introduïts per la preposició de. En
canvi, els complements de règim van introduïts principalment per les preposicions a,
en i de, i, en menor mida, per unes atres preposicions. La preposició ve seleccionada
en cada cas pel verp al que complementa:
A: accedir, acostumar-se, arriscar-se, aspirar, atrevir-se, deprendre, contribuir,
convidar, decidir-se, negar-se, jugar, llimitar-se, procedir, referir-se, renunciar,
tendir...
CONTRA: apelar, chocar, disparar, lluitar...
DE: abstindre’s, arrepenedir-se, burlar-se, donar-se conte, dubtar, oblidar-se,
parlar, riure’s, saber, queixar-se...
DE / EN : dotar, omplir, revestir, unflar...
DE / SOBRE: discutir, informar, opinar, parlar...
EN: afanyar-se, amenaçar, coincidir, complaure’s, confiar, consentir, contar,
cooperar, estar d’acort, insistir, pactar, pensar, ser constant, ensomiar, tardar,
tindre interés, vacilar...
EN / SOBRE: fonamentar, incidir, recaure, recolzar...
PER: batallar, decidir-se, desviure’s, lluitar, optar...
PER A: servir, valdre...
L’us d’estes preposicions és automàtic i natural per al valenciaparlant natiu, pero en
ocasions dona lloc a confusió, especialment si apareixen davant d’oracions
subordinades introduïdes per la conjunció que; com també, en menor mida, si van
seguides d’infinitiu. Estos dubtes venen induïts sobretot per l’influència de la
normativa catalana moderna, que diferix significativament dels usos habituals en
valencià, fruit de l’evolució natural de l’idioma a lo llarc dels sigles.365
365
La llengua valenciana migeval (com la castellana) tendia a ometre les preposicions davant de
qualsevol complement introduït per la conjunció que: No s’acostuma que vinguen, L’obligaren que
anara, en lloc de les construccions actuals No s’acostuma a que vinguen, L’obligaren a que anara.
-624-
Com en unes atres parceles de la normativa, torna a recomanar-se ací que, davant del
dubte, el parlant confie en la seua capacitat idiomàtica i ampre en cada cas les
estructures que li sonen manco forçades i més naturals. No obstant, convé resumir en
este punt els usos que resulten generals en valencià actual i, per tant, se consideren
normatius:
i. En complements de règim, la preposició se manté invariable, encara que
s’anteponga a una construcció d’infinitiu o a una oració subordinada substantiva de
complement de règim, introduïda per la conjunció que:
Preposició +
sintagma nominal
Preposició +
construcció
d’infinitiu
Preposició + oració
subordinada
substantiva
Aspira a un bon
treball.
Aspira a tindre un
bon treball.
Aspira a que li
adjudiquen una bona
plaça.
L’espentaren a la
perdició.
L’espentaren a
actuar.
L’espentaren a que
actuara.
No m’acostume a la
seua presència.
No m’acostume a
estar en tensió.
No m’acostume a que
em tracten malament.
S’havia oblidat de la
cita en el mege.
S’havia oblidat
d’anar al mege.
S’havia oblidat de
que tenia cita en el
mege a les huit.
Se queixava de la
seua mala sòrt.
Se queixava de tindre Se queixava de que
mala sòrt.
tenia molt mala sòrt.
Esta caiguda de la preposició es manté encara hui en unes atres llengües romàniques, com el català,
el francés o l’italià.
En canvi, no pareix que la norma catalana de canviar la preposició en per a o per de si va davant
d’una construcció d’infinitiu (com *Tardarem a arribar en lloc de Tardarem en arribar,
*L’amenaçà d’expulsar-lo en lloc de L’amenaçà en expulsar-lo) tinga recolzament ni tan sols en la
llengua antiga, puix ya en el Sigle d’Or trobem abundants mostres de l’invariabilitat de la
preposició en en qualsevol situació: “sols havia pensat en fugir” (Vita Christi), “consentí lo duch
en fer tal matrimoni”, “Lo rey no tardà en fer-li resposta en stil de semblants paraules” (Tirant lo
Blanch).
-625-
Preposició +
sintagma nominal
Preposició +
construcció
d’infinitiu
Preposició + oració
subordinada
substantiva
Se conforma en
qualsevol cosa.
Se conforma en viure Se conforma en que li
al dia.
paguen trescents
euros.
Tardaren en la seua
decisió.
Tardaren en decidirse.
S’esforçava en totes
les seues forces.
S’esforçava en tindre S’esforçava en que
neta la casa.
tots estigueren a gust.
Només pensa en la
música.
Només pensa en anar Només pensa en que
de chala.
se li acaben les
vacacions.
Confiava en la seua
confiança.
Confiava en guanyar Confiava en que al
la seua confiança.
remat guanyaria la
seua confiança.
L’amenaçà en una
sanció.
L’amenaçà en
sancionar-lo.
L’amenaçà en que el
sancionarien.
Lluitava pels seus
ideals.
Lluitava per fugir de
la pobrea.
Lluitava per que tots
tingueren quemenjar.
Porten un infinitiu introduït per de els verps com dir, vore, mirar, provar i parlar
quan tenen el significat de propondre, procurar, intentar alguna cosa o acció:
Diu de fer una reunió hui (propon fer una reunió hui):
Vejau de fer-ho curtet (procureu fer-ho curtet).
Mira d'acabar pronte (intenta acabar pronte).
Parla d'anular la votació (propon anular la votació).
Prova de fer lo que t'han dit, a vore si funciona (intenta fer lo que...).
No totes les oracions subordinades introduïdes per la conjunció que són complement
de règim; quan actuen com a subjecte de l’oració, mai poden anar introduïdes per una
preposició:
M’alegra que sigau feliços (= m’alegra això, a on això és subjecte).
-626-
Me preocupa que encara no haja trobat faena (= me preocupa això, a on això
és subjecte).
Estes fotos me recorden que la vida és curta.
Note’s que si algun d’estos verps s’utilisa en forma pronominal reflexiva, la
preposició sí és exigible, puix lo que ans era subjecte, ara és complement de règim:
S’alegra de que sigau feliços (= s’alegra d’això).
És una bona persona, se preocupa de que mai li falte res a sa mare (= se
preocupa d’això).
Tampoc les oracions subordinades de complement directe o d’atribut duen mai
preposició; estes situacions no solen ser problemàtiques en valencià, si be per
influència del dequeisme castellà poden aparéixer alguns dubtes en parlants no natius:
Pense que no tens raó (=Pense això).
Li digueren que no apareguera per allí (=Li digueren això).
Sabia que no vindria (= Sabia això).
No recordava que era el seu natalici (=No recordava això).
El seu desig és que tots ixquen guanyant (=El seu desig és això).
Pareixia que tots l’odiaven (=Pareixia això).
També en este cas pot donar-se alguna situació d’us pronominal del verp en el que rig
preposició:
No m’enrecordava de que era hui el teu natalici (=no m’enrecordava d’això).
Ha d’advertir-se que certs verps (fonamentalment advertir, avisar, cuidar, dubtar,
informar) poden ser transitius o intransitius i, per tant, poden construir-se de dos
maneres: dubtar una cosa o dubtar d’una cosa; advertir una cosa ad algú o advertir
d’una cosa ad algú. A l’hora d’usar-los en oracions subordinades introduïdes per la
conjunció que, el valencià tendix a considerar-les complement directe i, per tant, no
van introduïdes per preposició:
Dubte que vinguen (no recomanable: Dubte de que vinguen).
Li advertí que no tornara a passar per allí (no recomanable: Li advertí de que
no tornara a passar per allí).
Uns atres verps no pronominals se construïxen obligatòriament en complement de
règim i, per tant, sempre en preposició:
Vullc convéncer-lo d’això / Vullc convéncer-lo de que no menge tant.
Insistí en vendre’m la moto / Insistí en que nos quedàrem.
-627-
Tractà de ferir-lo en una astral / Tractà de que no el feriren en l’astral.
L’amenaçà en una querella / L’amenaçà en que es querellaria.
Se fixà en la seua cicatriu / Se fixà en que tenia una cicatriu.
ii. En complements de nom, el valencià modern tendix també a mantindre la
preposició en qualsevol cas, inclús davant d’oracions subordinades:
Té ganes de menjar fraules / Té ganes de que li donen vacacions.
El fet de disculpar-se... / El fet de que es disculpe...
L’idea d’escomençar... / L’idea de que escomencen...
Tinc por d’anar. / Tinc por de que vagen.
No hi ha dubte d’això. / No hi ha dubte de que fon ell.
No es donà conte de la ferida. / No es donà conte de que l’havien ferit.
Anà en la condició de poder tornar / Anà en la condició de que el deixaren
tornar.
Ya era hora d’anar-se’n / Ya era hora de que ploguera.
Est us s’estén a complements de nom que s'encontren inclosos en una locució:
A fi de tindre més afiliats... / A fi de que aumente el número d’afiliats...
A pesar de tot... / A pesar de que no volia...
A part d’ajudar-los... / A part de que els ajuden...
A causa del fret... / A causa de que fea molt de fret.
En vista del rebuig.../ En vista de que la proposta fon rebujada...
No obstant, en la llengua antiga esta preposició solia ometre’s: “en diferència de
sentències a fi que per vostra virtut la comuniqueu entrels servidors...” (Tirant lo
Blanch). Esta omissió de la preposició darrere de substantiu, practicada
esporàdicament per alguns dels nostres escritors actuals, si be no és incorrecta, no
resulta recomanable, a excepció de certes locucions en que pot resultar natural o
inclús és l’única construcció correcta, com ara:
En cas que... (també possible En el cas de que...).
El fet que... (també possible El fet de que...).
Té por que... (també possible Té por de que...).
-628-
En el sentit que... (també possible En el sentit de que...).
Tinc quimera que... (no *Tinc quimera de que...).
En el moment que... (també possible En el moment en que...).
Senyal que... (també possible Senyal de que...).
Gràcies que... (també possible Gràcies a que...).
iii. En complements d’adjectiu és també generalisat en valencià actual el
manteniment de la preposició:
Estic fart de tu / Estic fart de treballar / Estic fart de que em paguen poc.
Està cansat de collir tomates / Està cansat de que li facen collir tomates.
Estava feliç de tornar al poble / Estava feliç de que la tornaren al poble.
En alguns casos, tant el manteniment com l’omissió són naturals:
Estic segur d’això / Estic segur (de) que ell no ha segut
S’inclou en este cas la locució en tal de:366
En tal d’alçar-se tart... / En tal (de) que nos alcem tart...
iv. En complements temporals darrere d’adverbis com ans / abans i en acabant /
despuix, és forta la tendència a ometre la preposició davant d’oracions subordinades i
es recomana esta omissió, si be no és incorrecte mantindre la preposició:
Ans d’anar / Ans que vages (millor que: Ans de que vages).
Abans d’almorzar / Abans que almorzes (millor que: Abans de que almorzes).
En acabant de collir les bresquilles / En acabant que cullgues les bresquilles
(millor que: En acabant de que cullgues les bresquilles).
366
No confondre en la locució per tal que, composta per la locució arcaica per tal (= per això) i la
conjunció que, la qual només pot usar-se introduint formes verbals personals: Per tal que guanyem
més diners... Per una atra banda, *Per tal de és una construcció aliena al valencià que no deu usarse.
-629-
22. LES CONJUNCIONS. L'ORACIÓ
COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA
22.1. DEFINICIÓ
Les conjuncions són una categoria gramatical formada per una série de paraules
morfològicament invariables, tancada i no massa extensa.367 Funcionalment se
caracterisen per ser enllaços o relacionants entre elements equivalents o pertanyents
al mateix nivell sintàctic, be siguen paraules (Treballa dia i nit sense descans),
sintagmes (S’apunten els hòmens i les dònes que no tenen parella) o oracions (Ahir
m'abellia eixir a ballar, pero hui tinc ganes de quedar-me en casa), a l'hora que
expressen les diverses classes de relació llògica o semàntica que hi ha entre ells.
Ademés, algunes conjuncions també poden relacionar elements de diversos nivells
categorials o funcionals, com ara un adjectiu i una oració subordinada de relatiu: És
una dòna molt treballadora i que sap molt be a ón té el cap.
L'evolució natural de la llengua viva fa que algunes conjuncions hagen caigut en
desús i hagen aparegut en el seu lloc unes atres completament noves, com mostren els
eixemples del següent llistat, en el que els térmens entre paréntesis han acabat
substituint als que figuren en cursiva: jatsia que, jatsesia que (encara que), car (pero,
ya que, puix, posat que, perque), cor (perque, puix que), et / e (i), encars (en cas),
doncs (puix, per tant, aixina que), ne (ni), onque (encara que), per quant (perque), su
(sino), tan tost (tan pronte com)...
Algunes conjuncions presenten variants o formes noves en el pas del temps com ara
mentres,368 aixina que (front a l'antiga així que), en que (front a l'antiga ab que), des
de que (front a l'antiga des que)... També en poden aparéixer de noves, a l'habilitar-se
com a conjuncions formes que no tenien esta naturalea o en crear-se locucions
conjuntives.
Per últim, recordar que l'omissió de la conjunció en una oració origina una figura
retòrica denominada asíndeton, del llatí asyndĕton, i este del grec ἀσύνδετον, que
significa desnugat, per oposició al valor d'enllaç que tenen les conjuncions:
Ton pare és alt, prim, [i] ros.
Arribí, viu,[i] vencí.
367
Hi ha una série quantiosa de locucions denominades conjuntives que equivalen o actuen com a
conjuncions (per a que, encara que, puix que...), de manera que les conjuncions formen una llista
tancada, pero només relativament, tenint en conte les locucions conjuntives i la possibilitat de que
n'apareguen algunes noves.
368
Forma documentada ya en la llengua clàssica junt a l'antiga i hui arcaica mentre.
-630-
22.2. LES DIFERENTS CLASSES DE CONJUNCIONS
La tradició gramatical distinguix dos grans classes de conjuncions: les de coordinació
i les de subordinació. Les primeres, denominades també coordinatives o coordinants,
enllacen oracions o constituents oracionals equifuncionals, és dir, que realisen
funcions sintàctiques equivalents. Les segons, conegudes també com a subordinatives
o subordinants establixen relacions jerarquisants entre un element principal i un atre
subordinat.
22.3. LES CONJUNCIONS, LES PREPOSICIONS, ELS PRONOMS
RELATIUS I ELS ADVERBIS
Les conjuncions estan funcionalment molt pròximes a uns atres elements, també
invariables i que, com elles, actuen com a enllaços o relacionants entre elements
sintàctics:
22.3.1. Conjuncions i preposicions
La categoria més pròxima a la de les conjuncions és la preposicional, puix tant l'una
com l'atra relacionen elements. Se diferencien per la naturalea del terme subordinat.
Per regla general les preposicions seleccionen sintagmes nominals o adjectivals o be
oracions subordinades en el verp en infinitiu, mentres que les conjuncions poden
seleccionar oracions en el verp en indicatiu o subjuntiu:
Vingué despusahir sense l'avís del seu advocat (preposició).
Vingué despusahir sense que el seu advocat l'avisara (conjunció).
Li ixqué colesterol per menjar molta cansalada (preposició).
Li ixqué colesterol perque menjava molta cansalada (conjunció).
22.3.2. Conjuncions i pronoms relatius
Les conjuncions subordinants també s'acosten als pronoms relatius, ya que abdós
categories actuen com a enllaç entre l'oració principal i la subordinada.
A pesar de que la distinció sol estar clara, en alguns casos no resulta senzill distinguir
les dos categories; açò succeïx en els relatius adverbials a on, com, quan, que no
solen dur antecedent i actuen en l'oració subordinada com a circumstancials de lloc,
modo o temps.
-631-
22.3.3. Conjuncions i conectors discursius
Ademés de les conjuncions poden actuar també com a nexes alguns adverbis. La
funció d'enllaç que realisen els adverbis no és pròpiament conjuntiva, sino que actuen
com a conectors discursius.
A diferència de les conjuncions, els conectors discursius unixen oracions
independents i presenten movilitat oracional, de manera que poden ocupar diverses
posicions dins de l'enunciat. Funcionen com a conectors discursius adverbis com
efectivament, consegüentment, finalment, igualment, ademés...:
Hi ha aigua en eixe planeta, consegüentment, podem trobar vida.
Sap parlar gallec; ademés, parla àrap i anglés.
Més avall descrivim els principals conectors pel seu significat en relació a les
corresponents oracions compostes. Ara, des d’un punt de vista funcional, i deixant de
banda la categoria gramatical a la que pertanyen, podem establir la següent
classificació:
a) Aditius i de precisió / particularisació: a banda, ademés,369 al capdavall,
anàlogament, aixina mateix,370 (deixant) a part, damunt, d’afegitó, de fet, en el
fondo, en realitat, és més, per una atra banda / per una atra part / per un atre
costat, per si fora poc, sobretot.
b) Adversatius i contraargumentatius: ara be, (ans) al contrari, ans be, despuix/en
acabant de tot, empero, en canvi, això sí, no contrastant, no obstant, no res
menys, pel contrari, tot lo contrari.
c) Concessius: aixina i tot, encara aixina, en tot (i en això), de qualsevol manera, de
totes formes / maneres, en qualsevol cas.
d) Consecutius i ilatius: aixina puix, consegüentment, d’este/eixe modo, d’esta/eixa
manera, de manera/modo que, en conseqüència, llavors, per consegüent, per (lo)
tant, puix.
e) Explicatius: a saber, és dir,371 açò és,372 o siga.
369
La variant a més, encara que conta en tradició clàssica i ha segut usada en el llenguage lliterari
fins a dates recents, és arcaica. Ademés, l’única viva actualment, se registra en la llengua escrita des
del sigle XV.
370
Ya ha segut dit que la forma així, encara que ve contant en cert us lliterari fins al present, és
arcaica. No obstant, el seu us en el conector així mateix, per ser propi d’usos formals, és també
acceptable junt a aixina mateix.
371
La construcció és a dir, encara que difosa per algunes propostes gramaticals, és artificial i deu
evitar-se.
372
La variant ço és, àmpliament usada en la llengua clàssica, hui és arcaica.
-632-
f) Reformuladors: (dit) en unes atres paraules, (dit) en uns atres térmens, (dit)
d’una atra forma/manera, d’un atre modo, més clarament, parlant clar.
g) Eixemplificatius: aixina, aixina per eixemple, aixina tenim, com ara, com ara
comparança, per eixemple, verbigràcia.
h) Rectificatius: més aïna/aïnes, més pronte, millor dit, per millor dir.
i) Recapitulatius: a fi de contes, al cap i a la fi, en conclusió, en definitiva, en fi, en
resum, en síntesis, en suma, en una paraula, resumint, total.
j) D’ordenació: a continuació, al final, al remat, ans/abans que res, de primeries,
d’una part/banda... d’una atra part/banda, en primer/segon... lloc/terme,
finalment, per a escomençar/mamprendre, per a acabar, primerament.
k) De recolzament argumentatiu: a soles que, aixina les coses, atés que, dit açò, en
vista de que / d’açò, només que, posat que, puix be, puix que.
l) De digressió: a propòsit, a tot açò, dit siga de pas, entre paréntesis, per cert.
22.4. LES CONJUNCIONS, L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ
COMPLEXA
Encara que pot unir sintagmes o inclús paraules, la conjunció és la categoria
especialisada en relacionar les oracions (també nomenades proposicions, térmens o
membres) que formen part d'una atra oració superior, siga composta o complexa.
En térmens estrictes podem distinguir entre oració composta i complexa: entenem per
oració complexa aquella en la que tenim en el nivell superior una única oració que
presenta la particularitat de tindre algun constituent que no està conformat per un
simple sintagma, sino per una oració sancera. Aixina, en Hui vullc que aplegues
pronte a casa l'objecte directe que aplegues pronte a casa no té la forma d'un
sintagma, sino d'una autèntica oració, subordinada a la principal.
En canvi, en les oracions compostes tenim dos enunciats relativament autònoms des
d'un punt de vista comunicatiu, com demostra el fet que poden constituir
intervencions o tandes de parla diferents en un diàlec. L'oració composta Baixaré a
passejar el gos encara que està plovent arreplega les dos intervencions d'un diàlec en
el que un parlant diu: Baixaré a passejar el gos i l'atre l'advertix: està plovent.
Esta divisió de l'oració en dos enunciats no és possible en l'oració complexa, de
manera que Hui vullc que aplegues pronte a casa no és el resultat d'un diàlec en el
que, per eixemple, un pare diu Hui vullc i el fill contesta Aplegues pronte a casa.373
373
Per a una explicació del funcionament de les oracions compostes des d'un punt de vista
comunicatiu, vore López García, A., Gramática del español, vol. 1, Madrit, Arco, 1994.
-633-
Distinguim aixina les següents classes d'oracions:
0) Oracions simples: Hui aniré a Valéncia en coche.
1) Oracions complexes, aquelles que inclouen en la seua estructura les següents
oracions subordinades:
1.1. Oracions completives substantives, en funció de:
1.1.a. Subjecte: Me molesta que fumes.
1.1.b. Objecte directe: Necessite que m'escoltes.
1.1.c. Objecte de règim: Per a comprar-se el nou pis Ampar conta en
que li pugen el sòu.
1.2. Oracions adverbials temporals: M'alçaré ans que ixca el sol; Des de que
festeja en la seua nóvia, està desconegut.
1.3. Oracions de relatiu: Els hòmens que conegueres ahir han preguntat per tu;
Anirem a visitar la ciutat a on muigué Sant Vicent Ferrer.
2) Oracions compostes:
2.1. Copulatives: Mon fill estudia Filologia i ma filla treballa en un despaig
d'advocats.
2.2. Disjuntives: ¿Te quedes o te'n vens?
2.3. Adversatives: Fa calor, pero en casa tenim aire acondicionat.
2.4. Ilatives: He estudiat molt, de manera que estic tranquil.
2.5. Condicionals: Si veus al pare, recorda-li que demà té hora en el mege.
2.6. Causals: Està fort perque va al gimnasi molt a sovint.
2.7. Finals: Havem preparat nosatros el dinar per a que pugues descansar.
2.8. Concessives: Encara que demà treballa, hui es gitarà tart.
2.9. Modals i comparatives: Treballa com un descosit.
2.10. Consecutives: És tan alt que casi no entra per la porta.
22.5. CLASSES D'ORACIONS COMPOSTES
Tradicionalment les oracions compostes s'han dividit en coordinades (copulatives,
disjuntives, ilatives i adversatives) i subordinades (condicionals, causals, finals,
concessives, comparatives i consecutives).
-634-
Des d'un punt de vista sintàctic o funcional resulta poc apropiat parlar d'oracions
subordinades compostes, ya que, mentres en una oració complexa com Necessite que
m'ajudes l'oració que m'ajudes realisa la funció d'objecte directe dins de la principal i
és clarament subordinada, en una oració composta condicional com Si tenim diners,
anirem de viage, la proposició subordinada Si tenim diners no realisa ninguna funció
sintàctica dins de la principal anirem de viage. Ademés, abdós membres de l'oració
s'exigixen mútuament des d'un punt de vista semàntic. En conseqüència, alguns
autors s'estimen més considerar les oracions compostes per subordinació com a
oracions interordinades, és dir, compostes per dos membres o proposicions
interdependents. Ací acceptarem la denominació tradicional de subordinades.
Deixant a part la qüestió de la denominació, les oracions subordinades presenten
certes característiques sintàctiques que les diferencien de les coordinades. Aixina, un
membre coordinat no pot antepondre's a l'atre membre (Andreu canta i Maria toca la
guitarra en el conjunt→*I Maria toca la guitarra, Andreu canta: incorrecte) ni admet
la coordinació en una atra oració de la seua classe: *Ernest estudia moltes hores, pero
no sap estudiar correctament i pero trau males notes (incorrecte).
En canvi, les oracions subordinades sí solen admetre estes transformacions: Vine, ya
que estàs ací → Ya que estàs ací, vine; Estic content perque tinc vacacions i perque
cobraré la paga extraordinària.
Ademés, les oracions subordinades presenten una relació més forta entre els seus
membres que les coordinades i esta estreta relació es manifesta en el fet que solen
admetre el subjuntiu, que és el modo de la subordinació o de la major unitat sintàctica
(Yo aniré a sa casa sempre que tu vingues en mi; Li ho torní a dir per a que no ho
oblidara; Encara que despusdemà fera fret, aniria a la plaja) front a les coordinades,
que no van en subjuntiu (Tu t'encarregues de traure el fem i yo faré la faena de casa;
O t'aprimes o no cabràs en el vestit de nóvia; Estic fet una tonyina, pero faré un
esforç; Tinc ganes d'aplegar a casa, aixina que afanya´t).
No obstant, les fronteres entre compostes coordinades i subordinades no sempre són
nítides. Per eixemple, s'ha discutit molt sobre si les adversatives eren coordinades i
subordinades i inclús alguns autors consideren les causals com a coordinades.
Ademés, dins d'un mateix grup també poden haver diferències de comportament, de
forma que s'han considerat algunes causals (les de l'enunciació) com a coordinades i
unes atres (les de l'enunciat) com a subordinades. Ací seguirem la següent
classificació:
- oracions compostes
adversatives.
coordinades:
copulatives,
disjuntives,
ilatives
i
- oracions compostes subordinades: condicionals, causals, finals, concessives,
comparatives i consecutives.
-635-
22.6. LES ORACIONS COMPOSTES COORDINADES
22.6.1. Les oracions copulatives
22.6.1.1. Concepte
Les construccions copulatives expressen una unió entre elements (paraules, sintagmes
o oracions) per mig de la qual s’afig una informació suplementària al terme bàsic
inicial: Ampar i Chimo treballen en Gandia (=Ampar treballa en Gandia i Chimo
també).
22.6.1.2. Condicions de coordinació copulativa
En la coordinació copulativa, com en la disjuntiva i en l’adversativa, no pot afegir-se
qualsevol element al terme inicial, que és comunicativament el principal, sino que els
membres afegits han de presentar diversos requisits:
a) Han de ser semànticament coherents en el terme inicial, per això és possible dir
Vicent treballa com a periodiste i guanya molts diners, pero no *Vicent treballa
com a periodiste i la Gran Muralla està en China.
b) No poden manifestar en el segon element informació que ha quedat implícita en el
primer, sino que el membre inicial ha de ser més complet que els afegits. Aixina,
unirem dos sintagmes nominals com el trage gris + el trage negre dient El trage
gris i el negre, i no *El gris i el trage negre. Igualment, direm El tren ha vengut
en retart i (el tren) estava de gom a gom, pero no *Ha vengut (el tren) en retart i
el tren estava de gom a gom (incorrecte).
c) Sempre és possible coordinar dos sintagmes de la mateixa classe (nominal,
adjectival...) si realisen una mateixa funció sintàctica: Lluís i el seu soci treballen
de valent (subjecte); Dus unes quantes figues i un grapat d'albercocs (dos objectes
directes), etc.
d) Si els dos elements coordinats rigen la mateixa preposició, esta sol aparéixer
únicament darrere del segon: Nos agrada tractar i raonar de deport; La compra i
venda de cases. Si duen preposicions distintes és possible tant conservar
únicament la segon preposició (És necessari ajudar i confiar en els alumnes), com
la construcció en dos sintagmes preposicionals diferents (És necessari ajudar als
alumnes i confiar en ells), si be esta segona construcció és la recomanada en els
registres formals.
e) Poden coordinar-se, compartint el mateix terme preposicional, les preposicions
semànticament relacionades: ¿Voleu els refrescs en o sense cafeïna?; Comprarem
aigua en i sense gas; Ho ha fet per i per a tu.
f) No és possible la coordinació de sufixos, pero sí la d'alguns prefixos (Els periodos
pre i post electorals solen ser difícils per a la Bossa).
-636-
g) Els elements afegits han de poder constituir un grup fònic autònom, de forma que
no poden ser un pronom dèbil ni un possessiu àton, ya que no es pronuncien
separats per una pausa del verp ni del substantiu, respectivament: *Ma i ta casa
(incorrecte) / La meua i la teua casa (correcte).
S'admeten les coordinacions de quantificadors i demostratius i, en general, les dels
elements que poden funcionar com a pronoms (Anirem tots i totes; Vullc esta i
aquella) i la dels artículs seguits del substantiu al qual determinen: Els i les
tenistes guanyen massa diners.
h) La coordinació entre elements que realisen la mateixa funció sintàctica presenta
restriccions quan pertanyen a categories gramaticals diferents. No obstant, són
possibles les següents coordinacions:
- un adverbi o un adjectiu i un sintagma preposicional
apassionadament i en molta gràcia; Un home vell i en algun alifac).
(Ballava
- una oració completiva en infinitiu i una atra en forma personal: M'agrada
treballar en harmonia i que em respecten.
- un adjectiu o un sintagma preposicional i una oració de relatiu: És una dòna
molt treballadora i que sap be a ón té el cap.
- un gerundi i un adjectiu o un participi (Aparegué bufat i rient sense parar).
- un sintagma nominal i una oració interrogativa indirecta (No conec la seua
professió ni quí és).
En canvi, la coordinació entre un substantiu i una oració completiva en verp
conjugat se sent estranya a no ser que hi haja una forta vinculació semàntica entre
els elements en qüestió, per eixemple, per estar reforçada pel context: La llectura
o que facen una bona película són les úniques coses que poden fer que em quede
en casa un dumenge de vesprada (acceptable); Me molesten molt els sorolls del
carrer i que els veïns posen la música massa forta (acceptable); *Me pareix
malament i que és un egoiste (estrany).
i) La coordinació entre sintagmes que realisen funcions diferents en l'oració és
sempre emfàtica i està restringida a uns pocs casos, com ara la d'un subjecte i un
complement circumstancial o de règim (Per a desesperació del botiguer, entrà un
grup de chiquets i a última hora); la d'un complement directe o indirecte i un
complement circumstancial o de règim (Comprà una casa ben cara i en el centre
de la ciutat; Pegà un bon puntelló al seu cosí i en la canella) o la d'un predicatiu i
un complement circumstancial: Li tornà les sabates brutes i en una caixa mig
trencada.
-637-
22.6.1.3. Coordinació copulativa i elipsis
a) En les oracions coordinades copulatives que tenen el mateix verp en els dos
membres se produïx l'elisió de la forma verbal en el segon: Ferrando pega un
mosset els dissabtes a migdia en casa i Micalet en el bar.
Com s'observa en l'eixemple, per a l'elisió del verp és necessari l'expressió en el
segon terme d'a lo manco un complement (en este cas, en el bar), que expressa la
diferència de contengut informatiu entre les dos proposicions de l'oració
composta. Si tots els sintagmes foren coincidents en les dos proposicions
expressaríem l'enunciat simplement per mig d'un subjecte compost: Ferrando i
Micalet peguen un mosset els dissabtes a migdia en casa.
b) En els sintagmes nominals copulatius s'elidix el núcleu substantiu, pero s'ha de
mantindre un especificador: L'equip local i el (equip) visitant; Estos nyispros d'ací
i aquells (nyispros) d'allí són els més dolços.
En els sintagmes preposicionals és possible elidir el substantiu del segon terme si
la preposició que l'introduïx va en correlació en una atra preposició del primer
terme. Aixina, podem dir Posa'm una cervesa en alcohol i una atra sense, pero no
*Tots els convidats vullgueren café i m'he quedat sense, ya que falta la preposició
del primer membre que entre en correlació en sense.
c) En les expressions temporals és possible elidir el substantiu que indica l'hora, si és
recuperable pel context: Quedem a (les huit) i mija; Quedem a (les huit) i vint.
d) Quan en el segon terme de la coordinació copulativa apareixen els adverbis també,
tampoc, sí, no s'elidix tot el fragment comú a abdós periodos, incloent
freqüentment tot el sintagma verbal o inclús el subjecte:
Yo vixc en Alzira i ella també (=viu en Alzira).
A mi m'agraden les fraules en nata i ad ell també (=li agraden les fraules).
A mi no m'agraden les fraules en nata i ad ell tampoc (=no li agraden les
fraules).
A mi m'agraden les fraules i ad ell no (=no li agraden les fraules).
22.6.2. Les conjuncions copulatives
22.6.2.1. Inventari
Les conjuncions copulatives són a soles dos: i i ni. La primera s'utilisa en oracions
afirmatives i la segona en oracions negatives.
-638-
22.6.2.2. La conjunció i
En valencià la conjunció copulativa i es manté invariable encara que la paraula
següent escomence per i- o hi-, sense transformar-se en e, com fa el castellà (Facultat
de Geografia i Història; Fotografies i imàgens de hui).
Quan s'enllacen més de dos elements, la copulativa i apareix a soles entre els dos
últims, a no ser que es vullga emfatisar la successió de térmens coordinats i en eixe
cas apareix davant de cada u d’ells, figura retòrica que rep el nom de polisíndeton:
Vullc llimes, bresquilles, fraules i melons d'Alger.
Vérem fardes i porcs javalins i gats cervals (emfatisant).
I, al contrari, és possible també ometre la conjunció en tots els membres coordinats,
en asíndeton:
Llig, ensomia, viu.
L'asíndeton sol anar acompanyat d'entonació final suspensiva per a indicar que la
série enumerada no és exhaustiva i és, per tant, susceptible d'ampliació: Comprarem
botifarres, llonganices, cansalada...
22.6.2.3. Matisos i valors de la conjunció i
La coordinació copulativa representa el valor més general de la composició oracional,
com és la mera adició d'elements, independentment de la vinculació o relació llògica
entre sí que estos presenten. Per això, la conjunció i pot adquirir tots els matisos de
les demés oracions compostes: condicional (Estudia i aprovaràs), disjuntiu
(Descansa i dorm al teu gust), ilatiu-consecutiu (Treballa massa i caurà malalt),
concessiu (Trobà faena i no tenia casi formació), final (Ves al mercat i dus algunes
llimes), adversatiu (És molt conformiste: viu molt modestament i està content) i
causal (Té una boda i s'està afaitant).
Els predicats en plural que acompanyen als sintagmes nominals coordinats reben
habitualment una interpretació distributiva, és dir, que el predicat en qüestió s'atribuïx
a cada u dels membres de la coordinació. Aixina, Pere i Pau viuen en Oriola equival
a Pere viu en Oriola i Pau viu en Oriola. No obstant, existixen una série de
construccions colaboratives en les que el predicat s'interpreta de manera conjunta.
D'esta forma, Pere i Pau nos prepararan una bona paella no equival a Pere nos
prepararà una paella i Pau nos prepararà una atra bona paella, sino que significa
que la prepararan entre els dos. Ademés d'estes estructures colaboratives, favorixen
una interpretació conjunta els predicats que inclouen elements que impliquen
semànticament una relació, siguen verps (casar-se, separar-se, juntar-se, colaborar,
complementar-se, dialogar, unir, poder...), adjectius (diferent, semblant, pròxim,
lluntà, paralel, perpendicular...), substantius (amic, enemic, parent, soci, familiar...)
-639-
o adverbis (conjuntament, en colaboració, en desacort): Ampar i Xavi s'han casat;
Bernat i el seu amic estigueren dialogant per bon espai; Ma germana i yo seguírem
camins paralels en la vida; Davit i yo tenim treballs pareguts... Finalment, la
distribució correlativa es du a terme gràcies a l'adverbi respectivament: El meu gat i
el meu gos dormen respectivament en el garaig i en el jardí.
El fet d'utilisar sistemàticament dos llinages i posar la conjunció copulativa i entre el
llinage patern i el matern és, contra lo que es pot creure, una influència del castellà,
segons experts en onomàstica, com ara Enric Moreu-Rey (Vicente López y Planes,
José Ortega y Gasset...). De fet, la tendència en gran part de l'antiga Corona d'Aragó
era gastar únicament un llinage (Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de
Villena...). L'us de la conjunció castellana y entre llinages apareix en el nostre territori
en época de decadència, a partir dels sigles XVI i XVII, substituïda per i en época
moderna. La seua utilisació, per tant, queda a voluntat de cada u.
22.6.2.4. Les locucions conjuntives formades per i
La conjunció i pot formar locucions conjuntives combinant-se en uns atres elements
que matisen el seu significat d'adició:
a) La locució aixina com i la seua variant antiga així com indiquen el punt final d'una
série. Freqüentment tornen a obrir una série aparentment tancada per la conjunció
i: Se comprà una bata, uns pantalons i unes sabates, aixina com un cinturó. El seu
valor conjuntiu no està clar, puix són substituibles per ademés de.
b) I també, i tampoc. Tenen una valor similar a i, pero aporten un matís continuatiu,
remarcant l'ampliació d'una série coordinada que pareixia tancada, a manera
d'afegit posterior: Ha pres el bany en la piscina de matí i també de vesprada; No
m'agrada la mistela i tampoc la cassalla. Per això, quan la série coordinada fa de
subjecte i està formada per elements en singular, no admet la concordança plural
en posició posverbal, a diferència de i: Ahir vingueren mon pare i ma mare; Ahir
vingué mon pare i també ma mare.
c) I és més, i ademés, i sobretot... Afigen un element creant una escala gradual
ascendent en la coordinació, de forma que podem dir El saludà i ademés li donà
un bes afectuós, pero no, *Li donà un bes afectuós i ademés el saludà.
d) I inclús, i encara, i fins, i inclusiu, i més encara... Sumen el valor gradual i el
continuatiu: Mon germà, el meu cosí i inclús el meu cunyat vingueren a la festa. A
diferència de les locucions de l'apartat anterior, poden acompanyar als numerals
cardinals: Caben trenta persones i inclús trentahuit.
e) I, en fi; i, finalment; i, a la fi... Senyalen el punt més alt d'una escala o la
culminació d'una série: Se queixà al professor, al tutor, al cap d'estudis i, a la fi,
al director.
-640-
22.6.2.5. Uns atres nexes en valor copulatiu
a) Prenen valor copulatiu els adverbis comparatius més i manco/menys, quan
indiquen adició o substracció de cantitats: Tres més (i) tres fan sis; Huit menys dos
són sis.
b) També pren valor copulatiu la conjunció comparativa discontínua tant...com, la
qual destaca que la série coordinada està conformada únicament per dos elements
o conjunts: Tant son pare com sa mare estan sense treball; Tant els professors
com els alumnes estan descontents en l'equip directiu. Esta conjunció unix
sintagmes nominals (Tant Albert com Lleopolt tenen por a l'avió), preposicionals
(Ho feu tant per la seua família com per sí mateixa), adjectivals (Pots pintar-la
tant roja com verda) o verbals: Tant llogar el pis com vendre'l me pareixen bones
solucions.
c) El mateix significat té la correlació aixina com, d'us formal: La desocupació ha
aumentat notablement, aixina en el camp com en la ciutat.
22.6.2.6. La concordança en la coordinació copulativa
i. La concordança en el verp
En general, els sintagmes nominals coordinats per i fan la concordança en plural:
Nàcio i Elena són els millors sicòlecs de la promoció. Per a una informació més
detallada de la concordança entre el verp i un subjecte coordinat, vore l'epígraf
9.4.1.2.
ii. L'elisió del determinant
a) És possible elidir el determinant del segon substantiu quan els dos noms
coordinats compartixen gènero i número (La protecció i custòdia de la relíquia),
pero no si són de gènero o de número diferents: La protecció i el respecte del mig
ambient; Esta protecció i estes mides entraran en vigor l'any vinent).
b) Els substantius coordinats singulars que compartixen determinant concorden en
plural en l'adjectiu que els modifica (La política i protecció mijambientals se
voran reforçades en els pròxims anys), a no ser que es referixquen a una única
entitat (Este professor i catedràtic emèrit) o que s'interpreten com un concepte
unitari (Coneixia a la perfecció la llengua i cultura valenciana).
Pero direm Guanyà un prestigi i un renom extraordinaris; Guanyà prestigi i
renom extraordinaris, ya que en ningun dels dos casos compartixen determinant.
-641-
iii. La concordança en l'adjectiu
a) Quan tenim diversos substantius singulars coordinats modificats per un adjectiu
comú pospost este concorda en masculí plural, si els substantius són de gènero
diferent (Portava pantaló i americana blancs; Se comprà un pantaló i una
americana blancs), i en el plural del gènero corresponent si tenen el mateix gènero
(La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura
Valenciana).
b) Quan els substantius coordinats van en plural i pertanyen al mateix gènero pot
originar-se una seqüència ambigua. Llavors se recomana que el segon substantiu
no porte determinant si l'adjectiu té valor distributiu, és dir, si s'aplica als dos
substantius (L'obra està dirigida als estudiants i professors coneixedors del tema),
mentres que si es pretén una llectura restrictiva en la qual l'adjectiu s'aplica
únicament al segon substantiu, se recomana que este porte determinant o que es
faça us de les locucions i també, i tampoc: L'obra està dirigida als professionals i
(també) als aficionats amants de la bona llectura.
c) Si els substantius coordinats són de diferent gènero o número, la millor forma de
desfer l'ambigüitat és precisament l'us de i també/i tampoc per a la llectura
restringida, llimitada al segon element: Les lleis i també les mides específiques
mijambientals tenen la clau per a resoldre el problema.
22.6.2.7. La conjunció ni
i. Valor
La conjunció copulativa ni afig a un element negatiu un nou terme, també negatiu.
Apareix davant de tots els elements que enllaça quan la coordinació precedix al verp
(Ni chocolate ni fartons puc menjar); en posició posverbal pot aparéixer o no davant
del primer element de la série, pero és obligatòria davant dels atres elements
coordinats: No puc menjar chocolate ni fartons; No puc menjar ni chocolate ni
fartons; De forquetes no me'n queden ni una ni mija ni cap; De forquetes tampoc
me'n queden ni una ni mija ni cap; No treballa, ni estudia, ni colabora en casa; Ni
treballa, ni estudia, ni colabora en casa.
ii. La concordança
a) Quan la série coordinada negativa fa de subjecte i precedix al verp la concordança
es fa en plural: Ni Rosalia ni yo parlem chinenc.
b) Un subjecte coordinat en posició posverbal pot concordar en singular o en plural
indistintament quan tots els elements de la série duen ni: Finalment no aparegué
ni Joan ni la seua dòna; Finalment no aparegueren ni Joan ni la seua dòna; No
queda ni bajoqueta ni garrofó; No queden ni bajoqueta ni garrofó.
-642-
Si el primer ni va davant del verp, la concordança es fa en singular: Finalment ni
aparegué Joan ni la seua nóvia.
c) Quan el primer element d’un subjecte posverbal coordinat no du ni, la
concordança en singular és més natural: Finalment no aparegué Joan ni la seua
nóvia; No queda bajoqueta ni garrofó.
d) Si algun dels elements coordinats correspon a la primera o a la segon persona
gramatical, a soles és possible la concordança plural: Finalment no vinguéreu a la
festa ni Pere ni tu; Finalment no acodirem demà a la festa Pere ni yo.
22.6.3. Les oracions disjuntives
Les oracions disjuntives proponen una tria entre diverses opcions. Distinguim dos
classes fonamentals d'oracions disjuntives:
22.6.3.1. Les disjuntives exclusives
Les disjuntives pròpies o exclusives són aquelles en les que s'impon la necessitat de
triar l'opció preferible entre les dos propostes, ya que estes no tenen el mateix valor i
la selecció d'una opció o l'atra no és indiferent. Per eixemple, en l'enunciat amenaçant
d'una mare Ves-te'n ya a dormir o vindrà el butoni el chiquet haurà de triar entre dos
opcions, una de les quals, la segon, és presentada com a amenaça i, òbviament, no
preferible.
Se denominen exclusives perque s'ha de triar u dels dos térmens contraposts, el
preferible, i excloure o rebujar l'atre. Les disjuntives exclusives se construïxen per
mig de la construcció o, be entre els dos térmens de la coordinació, be en construcció
correlativa, davant de cada terme (o...o):
O t'aprimes o no cabràs en el vestit de nóvia.
Aprima't o no cabràs en el vestit.
Hi han tres classes fonamentals d'oracions exclusives:
a) Les amenaces o les órdens que indiquen expressament la conseqüència negativa
del seu incompliment, com en l'eixemple anterior, constituïxen les oracions
disjuntives exclusives prototípiques: en elles dels dos térmens contraposts el
preferible sempre serà el primer.
b) Són també exclusives les oracions disjuntives polèmiques, pronunciades com a
reacció a un enunciat o a un comportament previ de l'interlocutor. Estes oracions no
admeten la correlació simple o i han de construir-se per mig de la correlació o...o:
-643-
O te'n vas o et quedes, pero decidix-te ya (com a resposta a l'indecisió de
l'interlocutor).
O em pares atenció a mi o als mensages del mòvil, pero no pots estar en el plat
i en les tallades (com a resposta a la falta d'atenció de l’oyent).
—No sé quina secretària de totes m'atengué despusahir, pero era una chica
jove.
—Puix o t'atengué Mercé o t'atengué Mariola, perque són les úniques jóvens
de l'oficina.
Són possibles les disjuncions exclusives polèmiques entre més de dos térmens;
llavors tots els térmens coordinats per o es consideren acceptables i preferibles a
qualsevol atra opció, que queda exclosa:
—M'abellix una cervesa.
—Demana o un refresc o un aigua o una llimonada, pero no demanes res en
alcohol, que has de conduir.
Les oracions polèmiques ya no constituïxen pròpiament amenaces, pero mantenen la
tendència a indicar el terme preferit en primer lloc. Aixina, és possible dir,
contradient l'orde cronològic natural, Podem vore-nos o el dia trentaú o el vintihuit, si
hi ha hagut un debat previ sobre la data ideal per a la cita i l'emissor de l'enunciat ha
mostrat una preferència clara per l'últim dia del més.
c) Les oracions disjuntives exclusives impliquen una elecció entre dos térmens
contraposts, lo qual els otorga un caràcter problemàtic o dubitatiu. Això explica
l'aparició de la conjunció o en les oracions interrogatives indirectes totals, les quals
encara que no són pròpiament disjuntives, comporten un dubte o interrogació sobre
dos alternatives excloents:
Me pregunte si enguany tindré les vacacions en juliol o en agost.
No sap si està enamorat (o no).
El caràcter dubitatiu explica també les construccions per mig de ni que + imperfecte
de subjuntiu en enunciats com Para ya de menjar, ni que passares fam en ta casa.
Estes construccions estan a cavall entre les concessives i les disjuntives. Per una
banda, la locució conjuntiva ni que + subjuntiu té un matís concessiu (Para ya de
menjar, encara que passares fam en ta casa no fartaries tant) i, per una atra, l'oració
no deixa d'indicar un terme primer, l'imperatiu, preferible sobre el terme alternatiu
introduït per ni que.374
374
Quan estes oracions no prenen forma imperativa (Mengen sense parar, ¡ni que passaren fam en
sa casa!) el primer terme remarca el caràcter negatiu o censurable d'un comportament (menjar
massa), contraponent-lo a un comportament alternatiu indicat pel segon terme, també negatiu, pero
-644-
Les construccions seudodisjuntives en ni que, comuns en el valencià actual, no han de
reputar-se com a castellanisme, puix, com havem explicat, s'expliquen per la seua
modalitat dubitativa. Ya la llengua valenciana antiga usava esta locució disjuntiva per
a indicar les dos alternatives de les oracions interrogatives indirectes:
“Digaume per vostra bondat si és stat pres ne cativat per los moros ne que és
stat dell que nos sia trobat en les forts batalles ab lo Rey e ab los altres
cavallers” (Tirant Lo Blanch, cap. 26).
“Respòs Moreno: y qu·e fet yo ni qu·e comés que vós m'ajau a fer procés” (Lo
Sompni de Johan Johan).
22.6.3.2. Les disjuntives inclusives o indiferents
Quan l'elecció entre una opció o una atra és indiferent, perque no són contradictòries,
apleguem a les disjuntives inclusives. Per això, estes disjuntives admeten la
coordinació entre més de dos membres.
Normalment la conjunció o apareix davant de l'últim terme coordinat (Demana
esgarradet, tellines o un plateret de cuixot), encara que pot aparéixer davant de tots
els térmens coordinats (Demana esgarradet o tellines o un plateret de cuixot),
excepte del primer, puix llavors se convertix en exclusiva (Demana o esgarradet o
tellines o un plateret de cuixot, pero no les tres coses, que nos resultarà caríssim).
Se denominen inclusives perque l'elecció, com és indiferent, pot no ser exhaustiva, és
dir, que són possibles unes atres alternatives: Demana esgarradet, tellines o qualsevol
atre plat que t'abellixca: no mires el preu.
A voltes les opcions no són excloents i llavors la conjunció o pren valor pròxim al
copulatiu: M'agraden els coches negres o els grisos, pero no els de color claret.
Com que la locució o...o marca l'elecció entre dos membres contraposts, no és
possible el seu us en les inclusives. Aixina, un enunciat com Convida-la al teatre o al
cine no exclou uns atres plans, mentres que Convida-la o al teatre o al cine exigix
triar necessàriament una d'estes dos opcions.
L'indiferència pròpia de les inclusives alcança el grau màxim en les disjuntives
eixemplificatives, en les que les opcions presentades són únicament una mostra o
més justificable: Mengen sense parar, ni encara que passaren fam en sa casa seria normal que
tingueren tanta gana = Menjar tant és criticable i, més encara, quan no es passa fam en casa. Estes
oracions no imperatives pareixen més acostades a les concessives que les anteriors per una doble
raó: l'opció preferible del primer element pròpia de les disjuntives ha d'interpretar-se ací en sentit
lax, com a “opció més marcada, preferida per a la crítica”; i en segon lloc, perque les oracions
concessives se caracterisen per senyalar una contraexpectativa o un comportament contrari a
l'esperat socialment.
-645-
selecció d'una llista més ampla (Les grans ciutats valencianes, com Valéncia,
Alacant, Elig o Castelló), i en les disjuntives denominatives, en les que es presenten
dos o més alternatives per a nomenar un element, aclarint el seu significat: L'objecte
o complement directe és una funció sintàctica nuclear.
22.6.4. Les conjuncions disjuntives
La conjunció disjuntiva per excelència en valencià és o, que es manté invariable
encara que la paraula següent escomence per o- o ho-, sense transformar-se en u, com
fa el castellà375 (Eren chiquets o hòmens disfrassats; Pots protestar o obedir). Esta
conjunció aprofita tant per a les disjuntives exclusives com per a les inclusives, pero
únicament les exclusives poden construir-se per mig de la conjunció discontínua o...o,
és dir, duplicant la conjunció o, que passa a aparéixer davant de cada una de les dos
opcions possibles: Gita't o vindrà el butoni = O et gites o vindrà el butoni.
Habitualment esta conjunció no va precedida de coma.
La disjuntiva o pot rebre el reforç emfàtic de l'adverbi be, principalment en les
construccions exclusives, en correlació (O be parles o be menges, pero no faces les
dos coses a l'hora) o sense: Me pregunte si és valenciana o be és murciana.
El reforç emfàtic no és possible en les disjuntives exclusives que indiquen una orde,
les quals ya són emfàtiques per sí mateixa, motiu pel qual tampoc admeten la
correlació o...o: Calla't o t'expulse (correcte)- *Calla't o be t'expulse (incorrecte).
Els elements coordinats per o s'interpreten com a pertanyents a dos proposicions
distintes, donant lloc a una oració composta: Comprarem la llet en una tenda o (la
comprarem) en un supermercat, segons lo que trobem primer; Me disfrassaré d'orso
o (me disfrassaré) de vaquer.
S'exceptuen les disjuntives eixemplificatives i les denominatives, per a les quals no és
possible postular l'elisió d'elements recuperables a partir del primer terme. Aixina, El
valencià septentrional o castellonenc és un dialecte parlat en les comarques del nort
no equival a *El valencià septentrional és un dialecte o el castellonenc és un dialecte.
La coordinació d'elements disjuntius ha d'ajustar-se a les condicions exigides per a la
coordinació copulativa (vore epígraf 22.6.1.2), com ara el ser semànticament
compatibles (*O et calles o la Gran Muralla està en la Índia).
Són possibles també algunes coordinacions d'elements de diversa categoria
gramatical (Està ple d'hòmens vells o en algun alifac) o que realisen funcions
375
A nivell oral i coloquial la conjunció disjuntiva o pot prendre la forma u davant de qualsevol
vocal o consonant, pero este fet no s'ha de traslladar a l'escritura (U u atre ho sabrà. Este u eixe és
l'assessí. Sèt u huit. Una u dos. Blanc u negre).
-646-
gramaticals diferents: No admetem que nos tornen les sabates brutes o en una caixa
oberta.
22.6.5. Les construccions distributives
Quan els elements coordinats no constituïxen pròpiament opcions entre les que triar,
sino que expressen simplement una alternança ordenada de dos elements pertanyents
al mateix àmbit semàntic o pragmàtic ya no tenim una oració disjuntiva, sino una
construcció distributiva, oracional o no. No obstant, abdós classes estan pròximes i
inclús compartixen conjuncions.
Les construccions distributives són sempre correlatives, pero, front a les disjuncions
exclusives construïdes per mig de la locució discontínua o...o, les distributives no
manifesten preferència per ningun dels elements coordinats.
Reconeixem dos classes fonamentals de locucions distributives:
a) Les formades per elements diferents tenen valor alternatiu, és dir, que inclouen
successivament els dos elements de la distribució. Són, principalment: ara...adés,
uns... atres, este...aquell:
Unes voltes està trist, (unes) atres no para de riure.
“Ara salada, adés gelada, troben que bull” (Jaume Roig, Espill).
El moviment era continu: estos preparaven el dinar, eixos paraven taula,
aquells escuraven els gots.
b) Les locucions formades per la repetició d'un element poden tindre valor alternatiu,
pero també valor exclusiu, de manera que el compliment d'un terme de la
distribució implica l'exclusió de l'atre. Conformen correlacions de térmens iguals
les següents: ara...ara, adés...adés, be...be, be siga...be siga..., ya siga...ya siga,
siga..siga (o la seua variant per a contexts passats fora...fora):
Ara anava, ara venia, sense saber qué fer.
Adés ria, adés plorava, sense poder controlar la seua emoció.
“Li daven empentes, adés fent lo siure, adés fent lo caure en terra ab la creu”
(Lo Passi en Cobles).
“Ara te'n dols, ara les vols” (Espill)
No patixques, que trobarem lloc per a dormir: be en un hotel, be en un hostal.
Fora en un hotel, fora en un hostal, estava segur que trobarien hostage.
Ya siga rostit, ya siga a la plancha, li encanta el pollastre.
-647-
Be siga ton pare, be siga ta mare, firmaran el document.
O siga en ma casa, o siga en la teua, nos hem de vore.
Ya siga ací, ya siga allà, treballar hem de treballar.
Be siga dalt, be siga baix, els gots s'alcen en l'escudeller.
En ocasions estes mateixes correlacions poden usar-se en valor disjuntiu i llavors
admeten la correlació o...o:
(O) be tries la comoditat (o) be l'esforç, pero no podràs conseguir els teus
objectius sense treballar de calent (valor disjuntiu).
Be (fora) pel fret, be (fora) pels nervis, tremolava sense parar (valor
distributiu).
Ya ploga, ya ixca el sol, farem la faena (valor distributiu).
Prenen sentit pròxim al distributiu exclusiu les correlacions formades per un verp en
subjuntiu que es repetix en el segon terme:
Sigam nosatres, siguen ells, algú ha de guanyar.
Vaja yo, vages tu, hi haurà algú per a atendre'l.
22.6.6. Les oracions adversatives
La coordinació adversativa indica contraposició o contrast entre dos elements. El
segon element, el que va introduït per la conjunció adversativa, és el terme
semànticament més important. Per això és correcte un enunciat com ara Estic cansat,
pero m'abellix anar al cine: ves traent les entrades per Internet, ya que la conclusió
de l'enunciat (trau les entrades) és coherent en el terme semànticament principal,
l'encapçalat per pero (m'abellix anar al cine). En canvi, *Estic cansat, pero m'abellix
anar al cine: me posaré el pijama és inacceptable, perque la conclusió és coherent en
el terme dèbil, el primer (estic cansat).
A diferència de les construccions coordinades copulatives i disjuntives, les
adversatives no admeten la recursivitat, és dir, que al segon terme, l'encapçalat per la
conjunció adversativa, no se li pot afegir una atra contraposició:
Demanàrem sépia i creïlles i una bona cerveseta (correcte).
*Estic cansat, pero m'abellix anar al cine, pero no vullc gastar-me diners
(incorrecte).
-648-
22.6.7. Les conjuncions adversatives
Les principals conjuncions adversatives són pero i sino, esta última reservada a
contexts negatius.
22.6.7.1. La conjunció pero
Pero376 contrapon a un element inicial un terme segon, el qual no és pròpiament
contrari al terme inicial, pero sí a una inferència que s'obté d'aquell. Aixina, en És ric,
pero és molt agarrat, trobem que ser agarrat no és contrari a ser ric, pero sí és
contrari a una inferència com “me convidarà a dinar”, que podem extraure del primer
membre “és ric”.
Esta conjunció pot introduir elements de diverses categories, com ara oracions
(Cobra poc, pero sap administrar-se molt be), sintagmes adjectius (És lleig, pero
simpàtic), preposicionals (Té únicament dos camisetes, pero de marca) o adverbials
(Treballa eficaçment, pero molt espayet).
Normalment no coordina sintagmes nominals, a no ser que estiguen quantificats (Hi
han poques avespes, pero moltes formigues) o tinguen valor atributiu, com en Estic
preocupat: són responsables, pero (són) empleats i miraran pel seu interés.
Situat a l'escomençament d'un oració, funciona com a conector discursiu: En este cas
tot se resolgué favorablement. Pero no sempre les coses ixen tan be: el més passat la
mateixa imprudència acabà tràgicament.
22.6.7.2. Conjuncions sinònimes de pero
Algunes conjuncions o locucions poden funcionar com a sinònimes de pero en alguns
contexts:
a) A soles que, solament que: prenen valor adversatiu restrictiu quan van precedides
per pausa, en cas contrari funcionen com a condicionals i duen subjuntiu.
Estes locucions adversatives no contradiuen el primer element, pero el matisen,
invalidant la seua capacitat argumentativa, segons s'observa en el següent diàlec:
A.- Me canviaré les sabates noves per a anar cómodo.
B.- Puix ahir anares per casa en sabates.
376
La forma aguda però que donen alguns gramàtics no existix en valencià, que sempre ha dit pero,
plana o sense accent prosòdic segons els casos. No obstant, en algun cas, per fonètica sintàctica, pot
aparéixer una forma “peró”, en -o tancada, que no s'ha de traslladar a l'escritura.
-649-
A.- Sí, en sabates, a soles que en sabates velles.
b) Que no. Opon un terme a un atre, destacant la diferència semàntica entre abdós
per a corregir una inferència errònea:
A.- Convencerem a Quelo sense problemes perque és un sant.
B.- Un sant, que no un bovo.
c) La conjunció concessiva encara que pot funcionar com a adversativa. En eixe cas
ya no indica un obstàcul o una expectativa contrària per al compliment de la
principal, com fan les concessives, sino que indica un terme contrapost a l'inicial i
coherent en la conclusió final:
Encara que està plovent, eixiré a córrer (oració concessiva).
Està plovent, encara que (=pero) eixiré a córrer: he de posar-me en forma.
d) La conjunció mes, sinònima de pero, era molt comuna en els texts clàssics (en la
llengua antiga solia prendre la forma mas) i encara està viva en la llengua actual:
Tenia molta sòn, mes no volia gitar-se.
22.6.7.3. La conjunció sino
La conjunció sino presenta una informació afirmativa incompatible en la negació,
implícita o explícita, del primer membre. Les construccions encapçalades per sino es
denominen adversatives exclusives perque exclouen el primer element afirmant el
segon en conte d'aquell: No estan trists, sino despagats. El primer element pot estar
implícit: No vullc sino la teua amistat.
Sino377 sol introduir un sintagma, siga nominal (No he segut yo, sino ta germana),
adjectival (No és exactament agraciat, sino atractiu), preposicional (No viu en Alcoy,
sino en Elig) o adverbial (No vindrà hui, sino demà).
El terme de la conjunció també pot ser un participi, un infinitiu (No vullc discutir,
sino raonar) o un gerundi (No està plorant, sino gemecant).
Quan introduïx un sintagma que du un verp en forma personal presenta la forma sino
que o sino...que: No et demane que em dones la raó, sino que m'escoltes únicament;
No et demane que em dones la raó, sino únicament que m'escoltes.
No ha de confondre’s la conjunció adversativa sino adés descrita en si no, seqüència
formada per la conjunció si seguida de l’adverbi de negació no:
377
Antigament podem trobar-la grafiada si no. La forma sinó que donen alguns gramàtics només se
pot donar per fonètica sintàctica i no s'ha de traslladar a l'escritura.
-650-
Si no ho fas tu, no ho podrà fer ningú.
Me pareix una situació rara, si no perillosa (=quan no perillosa).
Per si no teníem prou, ara nos donen esta mala notícia.
Si vols vindre, be, i si no, també.
Ha de notar-se que en estos casos el segon element de la seqüència –la negació no– és
tònic, mentres que la conjunció adversativa sino és generalment àtona.
22.6.7.4. Unes atres conjuncions
a) El comparatiu més que s'utilisa també en funció adversativa. En eixe valor
presenta dos usos diferents: si el primer terme va implícit i té sentit negatiu, esta
locució equival a sino: No em dona més que maldecaps; en canvi, si el primer
membre està explícit, és el terme introduït per més que el que pren valor negatiu:
És de color vert, més que blau = No és de color blau, sino vert; Volia obligar-la,
més que convéncer-la = No volia obligar-la, sino convéncer-la.378
b) La locució conjuntiva mentres que indica una comparació contrastiva entre dos
elements: Enric treballa de matí, mentres que yo vaig de vesprada; Hui s'ha
quedat tot lo dia en casa, mentres que ahir no va parar en torreta.
L'adverbi mentres, en canvi, no sol amprar-se en valor adversatiu, sino temporal:
Mentres treballe, escolte música.
22.6.7.5. Conectors discursius adversatius
Alguns conectors discursius expressen un sentit de contrast o oposició pròxim a
l'adversatiu:
a) No obstant379 és el conector adversatiu principal, tant pel seu us habitual en la
llengua clàssica, com pel seu caràcter general que li permet expressar diversos
378
En la llengua antiga la locució mas que equivalia, segons els casos, a pero que (Digau a aquell
qui us tramet a mi lo que yo he fet és per cortesia, mas que tinga be sment a sí mateix, car axí com
he fet dels altres altre tal faré d'ell: Tirant lo Blanch), a sino que (Les altres dones e deesses
agenollaven se davant la Sibilla e recaptaven li gràcia que no morís, mas que la sentència fos
mudada en açots: Tirant lo Blanch) o a encara que (E qui ab coltell o ab altres armes nafrarà altre
en les cases on Nós estiam o alberguem, e Nós no y siam, mas que siam en la vila o el loch, pac per
pena M solidos. Furs de Valéncia). Esta última encara es conserva en la forma mes que i
dialectalment en la forma arcaica originària.
379
En valencià no s'utilisa la conjunció pero en funció de conector discursiu adversatiu sinònim de
no obstant, com alguna gramàtica arreplega, a pesar de que esta inadequació ha segut senyalada ya
per diferents gramàtics valencians. Frases com *Joan, però, no sabia res de tot això o *Joan no
-651-
matisos d'oposició, com ara la restricció (L'equip ha demostrat una falta d'espenta
preocupant. Devem, no obstant, donar-li una atra oportunitat), el contrast (Digué
que ho tindria preparat per a hui. No obstant, encara no ha mamprés la faena) o
la comparació (Yo m'esforce per mantindre l'harmonia en casa. Ell, no obstant,
sempre està buscant la confrontació).
b) No és valenciana la forma *nogensmenys, introduïda en alguna gramàtica i
totalment desconeguda tant en els texts antics com en la llengua actual.
En canvi, sí són propis de la nostra tradició escrita els conectors no contrastant, no
res menys380 i empero, els quals, a pesar de ser arcaics, podran utilisar-se com a
sinònims de no obstant quan siga necessari variar el conector principal per motius
estilístics i en un llenguage formal o tècnic:
Segons les enquestes, guanyarà el “no” al rescat europeu. No obstant / No
contrastant / No res menys / Empero, a voltes els sondejos s'enganyen.
c) En canvi s'utilisa per a expressar el contrast entre dos elements:
Hui s'ha quedat en casa. En canvi, ahir no va parar en torreta (contrast).
Enric treballa de matí; yo, en canvi, treballe de vesprada (comparació
contrastiva).
d) Indiquen també contrast els conectors pel contrari, al contrari i per contra:
A mi m'encanta cuinar. A mon pare, pel contrari / al contrari / per contra, no li
agrada gens.
22.6.8. Les oracions ilatives
Les oracions ilatives indiquen en el segon membre la conseqüència llògica o natural
derivada de les accions senyalades pel primer. Expressen, per tant, una relació causaefecte, pero a diferència de les condicionals, la causa no és hipotètica i, inversament a
les causals, el membre que porta la conjunció no és el que indica la causa, sino el
consecutiu o ilatiu: Tinc set, aixina que em faré una cerveseta en el bar.
sabia res de tot això, però són alienes al valencià i inadmissibles. Igualment, alguns gramàtics
aporten la conjunció adversativa tanmateix, inexistent tant en la llengua clàssica com en l'actual.
380
El sentit més comú de no res menys era un valor aditiu o emfatisant. És, per eixemple, el valor
principal que pren en el Tirant lo Blanch. No obstant, front a lo que sosté Pompeu Fabra, que no la
contemplà en la normativa catalana, també coneix un us adversatiu en els texts valencians, present,
per eixemple, en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. També pareix tindre valor adversatiu en uns
atres texts, com ara en la Carta de Joan de Borja a son pare Alexandre (1493): axí nols done vostra
santedad culpa, que, quant alguna culpa tengués, yo en açò no seria dels; no res menys, yo he
manat a Artés vaja aquí e ja és partit per a embarcarse a Alacant.
-652-
Les construccions coordinades ilatives se diferencien de les subordinades
consecutives perque estes senyalen una conseqüència derivada de l'expressió d'un
grau, magnitut o cantitat: Estava tan cansat que dorguí tota la nit d'una sonada.
Hi ha discussió sobre si les oracions ilatives són coordinades o subordinades. Ací les
incloem entre les coordinades perque presenten algunes característiques pròpies de la
coordinació, com ara el rebuig de la recursivitat, és dir, l'impossibilitat per a
coordinar-se (*Tinc set, aixina que em faré una cerveseta i aixina que me la faré
doble: incorrecte) i l'obligatorietat d'anar pospostes (*Aixina que em faré una
cerveseta, tinc set: incorrecte).
Les conjuncions i locucions ilatives tenen la particularitat de que poden unir dos
segments conversacionals sancers, en conte de dos oracions: Mamprengueren
l'assamblea, pero els veïns no paraven d'enviar mensages pel mòvil i mantenien
conversacions paraleles entre sí: que si la porta del garaig, que si la llum...; aixina
que el president hagué de cridar finalment a l'orde.
22.6.9. Les conjuncions ilatives
Les oracions ilatives en valencià van introduïdes per les locucions aixina que (i la
seua variant en desús així que), en tal manera que, de tal manera que, de manera
que, en tal forma que, de tal forma que i de forma que, totes les quals rigen indicatiu:
El dilluns tinc hora en el mege, aixina que no podré assistir a l'encontre.
Estic fart, aixina que no contes en mi.
Estem en juliol, en tal manera que ya s'han acabat els entrenaments.
Vivim en el camp, de tal manera que no tenim problemes de contaminació.
Ya he acabat de llegir el llibre, de forma que pots tornar-lo a la biblioteca.
Excepte aixina que totes estes conjuncions poden regir subjuntiu en valor consecutiu
final. El següent parell d'eixemples mostra la diferència entre la funció ilativa i la
consecutiva final:
L'home preparà un molt bon testament, de manera que, quan ell faltà, sa
muller vixqué sense preocupacions (ilativa).
L'home preparà un molt bon testament, de tal manera que sa muller no
tinguera que preocupar-se pels diners si ell faltava (consecutiva final: li'l
preparà per a que no es preocupara).
Igualment, llevat de aixina que, estes conjuncions adquirixen valor purament
consecutiu quan rigen indicatiu, pero van situades en el primer membre de l'oració:
Escriu de tal manera que no podré llegir la nota.
-653-
Protestà de tal forma que li feren cas en seguida.
22.6.10. Conectors discursius ilatius
Funcionen com a conectors ilatius puix (i la seua variant, poc freqüent, aixina puix),
llavors, conseqüentment, en conseqüència, consegüentment, per consegüent, per tant
i per lo tant:381
Els accidents de trànsit han baixat considerablement des de l'entrada en vigor
del carnet per punts i la Direcció General de Trànsit, per consegüent, pensa
continuar per eixe camí.
La chiqueta ho ha passat de lo més be en l'excursió i ha vengut, puix,
entusiasmada.
Vens a vore´m: puix yo t'òbric la porta.
Ademés, puix presenta valors discursius diversos. Els principals són:
a) el valor polèmic o contrastiu, quan respon en sentit contrari a l'intervenció
anterior:
A.- Trobe que Toni no vindrà al viage.
B.- Puix a mi em digué que li abellia molt vindre.
En ocasions el valor polèmic recalca la falta de pertinença d'una pregunta:
A.- ¿Cóm has conseguit tan bon resultat?
B.- Home, puix esforçant-me al màxim.
b) el valor fàtic, que ajuda a mantindre obert el canal de comunicació:
A.- ¿Qué vols per a dinar?
B.- Puix... no ho sé encara, deixa'm pensar un poquet.
c) el valor de contraexpectativa o sorpresa: ¿Veus quin almorzar més bo? Puix l'he
preparat yo mateixa.
381
Fa sigles que la conjunció doncs és arcaica en valencià i no té sentit seguir arreplegant-la com a
forma viva en les gramàtiques valencianes.
-654-
22.7. LES ORACIONS COMPOSTES SUBORDINADES
22.7.1. Les oracions condicionals
22.7.1.1. Concepte
Les oracions condicionals indiquen una causa hipotètica en l'oració subordinada, la
qual, en cas de complir-se, provoca una determinada conseqüència en la principal,
segons s'observa en els eixemples següents: Si plou (oració subordinada que expressa
la causa hipotètica), me quedaré en casa (oració principal que expressa la
conseqüència). Per tant, en les oracions condicionals la realisació de l'oració principal
(coneguda com a apòdosis), depén del compliment de l'hipòtesis expressada per la
subordinada (coneguda com a prótasis).382
22.7.1.2. Classes d'oracions condicionals
El compliment de l'oració principal pot presentar-se subjecte a diversos graus de
provabilitat, lo que dona lloc a tres classes d'oracions condicionals:
a) Les condicionals reals destaquen la relació necessària entre la condició i l'efecte.
És dir, posen l'accent en que si es complix la condició, se realisarà en seguritat la
principal, de manera que el contengut de la principal se presenta com a provable:
Si em toca la loteria, me compraré un coche nou.
b) Les condicionals eventuals o possibles presenten el contengut de la principal com
una conjectura, d'a on s'origina un matís d'improvabilitat: Si em tocara la loteria,
me compraria un coche nou; Si Enric estiguera ací demà, m'ajudaria; Si Enric
estiguera en casa, podria anar preparant ya el dinar, pero no sé si haurà arribat.
Les oracions eventuals poden formular-se en contexts en els que la situació
comunicativa desfà la conjectura i llavors se desprén l'incompliment de la
principal: Si Enric estiguera ací ara, nos ajudaria, pero hem d'apanyar-nos a
soles.
Se conserven algunes expressions en les que el segon terme de les oracions
eventuals no du futur hipotètic, com és habitual, sino pretèrit imperfecte de
subjuntiu: Si fora d'ell, no ho cuidara (= cuidaria) tant.383
382
Com remarca Guinot (Gramàtica normativa de la llengua valenciana, pàgina 381), els noms
d'oració principal i subordinada no responen a la seua significació, sino a la seua estructura
gramatical, ya que semànticament la subordinada és inclús més important, en el sentit de que el
compliment de la principal depén d'ella. En canvi, sintàcticament, la subordinada no té autonomia i
ha d'aparéixer junt a la principal.
383
Està relacionat en est us la conservació del valor hipotètic del pretèrit imperfecte de subjuntiu del
verp ser (fora), que ha donat orige a l'expressió de desig fora cas.
-655-
c) Les condicionals irreals o contrafactuals, referides al passat, presuponen
l'incompliment de la principal: Si hagueres estudiat més, hauries aprovat l'examen
(pero has suspés); Si haguera acabat els estudis, tindria un bon treball.
22.7.1.3. Correlacions temporals i modals
El modo i el temps verbal de les oracions subordinades condicionals encapçalades per
si no depenen de ningun element de la principal, sino que abdós oracions se mantenen
relativament independents respecte al temps i al modo. Existixen, per tant, moltes
possibilitats de combinatòria temporal i modal entre principal i subordinada, encara
que hi han algunes correlacions prototípiques, que es mostren en els següents
eixemples:
Classe de
condicional
Real
Prótasis (oració
subordinada)
Present
Apòdosis (oració
principal)
Eixemples
Present
Si plou, me quede en
Futur imperfecte casa.
Si plou, me quedaré en
Imperatiu
casa.
Si plou, queda't en casa.
Eventual
Pretèrit imperfecte de Futur hipotètic
subjuntiu
Si demà ploguera, me
quedaria en casa.
Si ara estiguera plovent,
me quedaria en casa,
pero, com que no plou,
me'n vaig.
Classe de
condicional
Irreal
Prótasis (oració
subordinada)
Apòdosis (oració
principal)
Pretèrit
Futur hipotètic
plusquamperfecte de compost o
subjuntiu
pretèrit
plusquamperfecte
de subjuntiu
Eixemples
Si ahir haguera plogut,
m'hauria quedat en casa.
Si ahir haguera plogut,
m'haguera quedat en
casa.
-656-
22.7.1.4. Les condicionals de l'enunciat i de l'enunciació i les correlacions
temporals
i. Introducció
El quadro anterior arreplega les correlacions temporals prototípiques. Aixina, és
habitual que el compliment d'una condició real, presentada com a provable, se situe
en el futur i per això és natural que en l’oració principal aparega el futur, el present
(que en valencià pot tindre valor futur) o l'imperatiu (que es complix en el futur).
No obstant, són també possibles les condicions reals referides al passat, com en: Si
tenia formage blanquet, sempre me'n donava. D'esta forma, les possibilitats
combinatòries se multipliquen, pero no són iguals en totes les condicionals. Com en
unes atres subordinades (causals, finals o concessives), en les condicionals podem
distinguir entre oracions condicionals de l'enunciat i condicionals de l'enunciació,
distinció que es reflectix en possibilitats temporals diverses per a una i atra classe.
ii. Correlacions temporals en les condicionals de l'enunciat
Les condicionals de l'enunciat són les condicionals prototípiques. En elles s'indica
una suposició o una causa hipotètica del compliment de la qual depén que l'efecte de
la principal siga possible o no:
Si el dimecres tinc festa, aniré al trinquet.
Si ix tart de treballar, no aplegarà a hora.
Si s'entera, s'enujarà.
Si em toca la loteria, agarre vacacions indefinides.
Els dos térmens de les condicionals prototípiques presenten una ampla varietat de
combinacions temporals entre la subordinada i la principal. La restricció principal és
que si la subordinada es referix al present, la principal no pot referir-se al passat, puix
l'efecte no pot ser anterior a la causa.
En oracions coloquials com Si ho sé, no hauria eixit de casa hui no es transgredix
realment esta regla, puix el present d'indicatiu del verp ser de la subordinada remet
realment a un estat del present que s'origina en el passat i equival a Si ho haguera
sabut, m'hauria quedat en casa hui.
Són possibles, per tant, combinacions diferents de les prototípiques observades en el
quadro superior, com ara:
-657-
Classe d'oració
Real
Subordinada
Principal
Referència temporal
passada
Referència temporal
passada
Pretèrit imperfecte
Pretèrit imperfecte
Si realment fea això,
mereixia un castic.
Pretèrit perfecte simple
Pretèrit perfecte simple
Si realment feu això,
mereixqué eixe castic.
Pretèrit imperfecte
Pretèrit perfecte simple
Si realment fea això,
mereixqué eixe castic.
Pretèrit perfecte simple
Pretèrit imperfecte
Si realment feu això,
mereixia eixe castic.
Passat pròxim
Passat pròxim
Si ha fet això,
s'ha guanyat un bon
castic.
Present
Pretèrit
plusquamperfecte de
subjuntiu
Si ho sé,
no haguera eixit de
casa hui.
Irreal
Present
Futur hipotètic compost
(coloquial)
Si ho sé,
no hauria eixit de casa
hui.
Real
Real
Real
Real
Irreal
(coloquial)
-658-
Classe d'oració
Real
Subordinada
Principal
Referència temporal
passada
Referència temporal
present
Pretèrit perfecte simple
Present
Si suspengué l'examen per ho lamente
la meua culpa,
sincerament.
Real
Pretèrit imperfecte
Present
Si suspenia sempre per la ho lamente
meua culpa,
sincerament.
Irreal
Pretèrit plusquamperfecte Pretèrit imperfecte
de subjuntiu
(Construcció
expressiva coloquial) Si haguera guanyat el
premi,
Referència temporal
passada
Real
Passat pròxim
ara mateixa estava ya
en Eivissa
Referència temporal
futura
Futur imperfecte
Si s'ha copiat en l'examen, s'arrepenedirà.
Real
Passat pròxim
Futur perfecte
Si s'ha deixat la carrera,
s'haurà arrepenedit ans
de complir els trenta.
Referència temporal
present
Real
Present
Referència temporal
present
Present
Si Ampar diu alguna cosa, ell ho confirma, perque
no té personalitat.
-659-
Classe d'oració
Real
Subordinada
Principal
Referència temporal
futura
Referència temporal
futura
Present
Futur
Si demà Ampar diu que sí, ell també ho dirà.
Eventual
Present
Futur hipotètic
Si demà Ampar diu que sí, ell també ho diria.
iii. Condicionals de l'enunciació
Junt a les condicionals de l'enunciat trobem també diverses classes de condicionals de
l'enunciació o condicionals discursives, que presenten característiques pròpies. Totes
elles tenen en comú que establixen unes circumstàncies baix les quals és pertinent la
realisació de l'apòdosis per part del parlant o de l'oyent. Inclouen:
a) Les invitacions o permissos formulats al receptor de manera indirecta: Si estàs
cansat, ahí tens cadira; Si tens fret, tinc una tovalleta en el coche; Si et torna a
insultar, pots dir-li-ho a la professora.
En estes condicionals la referència temporal de la subordinada i de la principal han de
remetre al present o al futur per a que l'invitació o sugerència siga viable: Si estàs
cansat (present), ahí tens un sofà (present); Si demà estigueres cansat (futur), tindràs
un sofà a la teua disposició (futur).
Si la referència temporal és passada, l'acte de parla ya no s'interpreta com una
invitació, sino com una recriminació: Si estaves cansat, tenies un sofà a la teua
disposició, ara no et queixes.
b) Les condicionals d'obligació futura: indiquen una orde cap a l'oyent o be una
promesa del parlant: Si aproves el curs, te compraré el rellonge; Si vols aplegar a
temps, afanya't; Si aplega ans d'hora, que espere a la porta.
c) Les condicionals epistèmiques, ilocutives i valoratives senyalen les condicions que
justifiquen l'afirmació de l'oració principal per part de l'oyent: Si les llums estan
enceses, estan en casa; Si vingué en tren, ha d'estar molt cansat; Si està jubilada, és
que té més de xixanta anys.
Podem observar que en Si les llums estan enceses, estan en casa la condicional no
expressa la causa hipotètica de que estiguen en casa, sino la causa de que el parlant
ho manifeste. Equival, per tant, a Si les llums estan enceses, han d'estar en casa.
-660-
En este grup s'inclouen expressions de cortesia com Si em permet, Si fora tan amable,
Si no és demanar massa...; de comentari llingüístic (Si és correcta l'expressió, Si es
diu aixina, Si he pronunciat adequadament, Si resumim lo expost anteriorment...); i
de modèstia o atenuació de l'afirmació: Si no m'enganye, Si no estic equivocat...
També pertanyen ad este grup les condicionals que establixen les circumstàncies baix
les quals se realisa una valoració: Si estàs feliç, llavors (puc dir que) feres be en
trencar eixa relació. Les condicionals epistèmiques presenten major llibertat de
correlació temporal, de manera que la referència de l'apòdosis pot remetre inclús a un
moment anterior a la de la prótasis, com s'observa en l'últim eixemple.
iv. Restriccions temporals en la subordinada
Alguns temps verbals són inadmissibles en les subordinades de les condicionals.
Concretament, són incorrectes en valencià:
a) La construcció si + futur imperfecte/futur perfecte:
*Si demà farà bon orage, anirem a la plaja (incorrecte).
La perífrasis anar +a + infinitiu és admissible únicament quan predomina
clarament el valor d'intenció o planificació sobre el futur, és dir, en construccions
polèmiques o temàtiques, en les que la subordinada reprén un enunciat anterior o
es deduïx de la situació comunicativa:
Si vas a criticar-me, fes-ho ya.
Deixa de fer el borinot: si anem a participar, haurem de preparar-nos be.
b) La construcció si + futur hipotètic/futur hipotètic compost:
*Si voldries, m'ajudaries (incorrecte); *Si hauria estudiat, hauria aprovat
l'examen (incorrecte).
c) És desconegut en valencià actual l'us de si + imperfecte d'indicatiu en conte del de
subjuntiu en la prótasis de les condicionals eventuals:
*Si estava ací, nos ajudaria (incorrecte) → Si estiguera ací, nos ajudaria
(correcte).
22.7.2. Les conjuncions condicionals
Com havem vist adés, la conjunció condicional més important és si, pero n'hi han
moltes més: sempre que, mentres, com, posat que, si no, mentres no, en tal que, en
-661-
que, només que o a soles que, suponent que, si és que, donat que, a condició de
que...384
a) Sempre que / sempre i quan + subjuntiu:385 indiquen un requisit d'inexcusable
compliment i equivalen a a soles si, només si, sols si + indicatiu. Estes locucions
remarquen la relació de dependència de la principal respecte de la subordinada i
s'utilisen en contexts positius en els que el compliment de l’apòdosis és desijable o
favorable.
Sol presentar l'orde apòdosis + prótasis:
Te pujaré el sòu sempre que t'ho hages guanyat.
Podeu utilisar l'ordenador sempre i quan el tracteu be.
b) A soles que / solament que / només que / en tal que / en que + subjuntiu: indiquen
la condició mínima per al compliment de la principal:
A soles que et vera entrar per la porta, eixiria corrent.
Podrà participar qualsevol ciutadà en tal que residixca en Valéncia.
En que hi haja beguda, anirà a la festa.
Quan la subordinada és temporalment posterior a la principal, en tal que386 pren un
matís final: Faré qualsevol sacrifici, en tal que estigues content. En este sentit final
se construïx en infinitiu quan el subjecte de la principal i de la subordinada és el
mateix: Està dispost a qualsevol cosa en tal de trobar un treball.
En que necessita anar acompanyat d'un element que indica una cantitat implícita
(com els verps bastar o conformar-se, o l'expressió tindre prou) o explícita (com els
numerals):
No cal que sigues el millor de la classe: en que aproves, me conforme.
En que caigueren quatre gotes se regaria l'hort.
c) Indiquen una excepció d'hipotètic compliment excepte si + indicatiu i a no ser que
+ subjuntiu:387
384
Són arcaiques les formes sols que, tota vegada que i totes vegades que, estes dos últimes
equivalents a l’actual sempre que.
385
També és acceptable en este valor la locució a condició de que.
386
No té tradició clàssica, pero està molt estesa.
387
No és correcta la locució a menys que, que alguna gramàtica arreplega, puix és un calc del
castellà “a menos que”. La forma clàssica era menys que + subjuntiu. És recomanable usar les
formes vives sinònimes excepte si, a no ser que en conte de menys que, si be esta és acceptable en
registres molt formals. No són acceptables les locucions *llevat que, tret que + subjuntiu, que no
-662-
L'equip baixarà a segon divisió, excepte si guanya tots els partits que resten i
els seus rivals no trauen més de dos punts.
Els estudiants faran folga a no ser que es retire el pla de Bolonya.388
d) Contràriament a sempre que, la conjunció com + subjuntiu alça expectatives
negatives i és molt usada en amenaces i advertències. Apareix en primera posició:
Com seguixques aixina, me perdràs.
Com no t'esforces més, no tens res a fer.
e) Mentres + subjuntiu:
Mentres no reclame oficialment, que es queixe lo que vullga.
Mentres tingam treball, no podem queixar-nos.
La variant mentres que no s’utilisa tant en sentit condicional:
Mentres que tingam treball, no podem queixar-nos.
Mentres que no em demane perdó, no l'he de perdonar.
En ocasions s’utilisa mentrimentres en un valor emfàtic:
Mentrimentres puga, aniré a visitar-lo cada estiu.
f) En cas de que / En cas que + subjuntiu (o En cas de + substantiu/infinitiu) s'ampra
principalment per a referir-se als casos hipotètics contemplats per una normativa o
per a contrariar una expectativa:
En cas d'incendi, utilisen l'eixida d'emergència (l'expectativa desijable és que
no hi haja ningun incendi).
Te permetran passar sense problemes, pero en cas que et demanaren alguna
acreditació, tin el meu carnet (l'expectativa és que no li demanen l'acreditació).
En cas de que els veïns se retarden sistemàticament en el pagament de les
quotes, perdran el dret de votació en la Junta.
tenen tradició clàssica. No direm, per tant, *Anirem d'excursió, tret que ploga, sino Anirem
d'excursió a no ser que ploga; Anirem d'excursió, excepte si plou; Anirem d'excursió, si no plou.
No s'han de confondre estes locucions incorrectes en les locucions preposicionals correctes llevat de
o llevant de i tret de, que no van seguides de verp, sino d'un element que es deixa a banda: Llevat de
les bresquilles m'agraden totes les fruites; Tret d'açò, tot lo atre està be.
388
Informativament abdós locucions no són totalment equivalents: excepte si rig indicatiu, lo qual
otorga gran força comunicativa a la subordinada i fa que tinga un us prou restringit, puix el seu
valor d'excepcionalitat choca en la força que li dona l'indicatiu. A no ser que s'usa de manera més
general i, com que rig subjuntiu, és apta també per a les condicionals modalisades que indiquen una
amenaça o una orde: Te suspendré, a no ser que t'esforces més.
-663-
Precisament pel seu matís d'expectativa defraudada forma part de l'expressió En cas
de no ser aixina:
Hauràs d'ingressar-me els diners en el determini estipulat. En cas de no ser
aixina, prendré les mides necessàries.
22.7.3. Unes atres construccions condicionals
També indiquen condició unes atres estructures d'orige divers:
a) Posat que + subjuntiu: Posat que ixquera el sol, aniríem a la plaja; Posat que
siga veritat, haurem de reaccionar d'alguna forma.
b) Si és veritat que + indicatiu: té valor temàtic, puix l'hipòtesis arreplega un
enunciat anterior o compartit per l'oyent (Si és veritat que hi ha una oferta tan
bona, no la podem deixar escapar).
c) Suponent que +indicatiu/subjuntiu: Suponent que saps anar, anem a fer-te cas;
Suponent que el dumenge estigues bo, ¿m'acompanyaràs al cine?
d) Posant per cas + indicatiu/subjuntiu: Posant per cas que guanyara el premi, faria
un viage al voltant del món; Posant per cas que no tingué mala intenció, encara el
podré perdonar.
e) Els gerundis i participis absoluts: Intentarem traure a la llum les seues falsetats i,
descoberts en sa mentira, no tindran més remei que contar la veritat; Venint tu a
ajudar-nos, estem tranquils.
f) Té sentit condicional l'expressió yo de tu/yo de vosté, yo d'ella, yo de vosatros...,
usada generalment per a donar consells: Yo de tu no vendria ta casa, la llogaria.
g) En canvi no tenen sentit pròpiament condicional les oracions introduïdes per si
que no expressen hipòtesis, sino que s'ampren per a destacar la veritat o la falsetat
de l'oració principal:
Si és cert que tu eres un bon mege, yo també soc un bon professional.
Si això és valencià, yo soc un extraterrestre.
h) Algunes locucions compostes per si més una atra conjunció subordinant combinen
els valors d'abdós partícules:
Gemecava com si estiguera morint-se (valor condicional i comparatiu).
Agarra el paraigües per si plou (valor condicional i causal).
i) La construcció discontínua que...que té valor disjuntiu i condicional a l'hora en
enunciats com Que estàs cansat, te quedes en casa; que no, te'n vens en nosatros.
-664-
22.7.4. Les oracions causals
22.7.4.1. Concepte
En estes oracions el terme introduït per la conjunció causal (perque o una sinònima)
expressa el motiu que provoca l'efecte expressat per l'atre terme. En les causals la
proposició subordinada (la que indica la causa) és anterior a la principal (la que
indica l'efecte), a diferència de les finals, en les que el terme subordinat final és
posterior al principal.
En l'oració causal Ha aprovat l'examen perque ha estudiat molt el fet d'estudiar molt
és anterior a aprovar l'examen, mentres que en la final Estudia per a trobar treball el
membre subordinat (trobar treball) és posterior en el temps al principal (estudiar).
22.7.4.2. Causals de l'enunciat i causals de l'enunciació
Les oracions causals també coneixen dos classes de construccions: les de l'enunciat i
les de l'enunciació. Les oracions causals de l'enunciat, també nomenades causals de
causa real, indiquen el motiu que origina l'efecte expressat per la principal: S'ha
aprimat perque fa molt d'eixercici.
En canvi, les causals de l'enunciació tenen valor argumentatiu i expressen el motiu
que permet emetre l'oració principal o be justifiquen un comportament o instrucció
cap a l'oyent:
(Trobe / Crec que) Estan en casa, perque tenen les llums enceses.
Me'n vaig a dormir, que estic cansat.
Ya que estàs ací, ajuda'm a fer el dinar.
22.7.4.3. Les subordinades causals, els complements circumstancials i les oracions
d'infinitiu
Les subordinades causals de les oracions compostes presenten la particularitat d'estar
molt acostades als complements circumstancials de les oracions simples. Aixina, el
complement circumstancial causal de He vengut per les rebaixes no es diferencia
molt de l'oració subordinada causal de He vengut perque esteu de rebaixes.
Entre l'oració composta i l'oració simple es situen com a grau intermig les oracions
complexes d'infinitiu, que no van encapçalades per una conjunció (perque), sino per
la preposició per: L'han castigada per aplegar tart a casa. Ademés, en algunes
construccions l'oració causal ve regida per un element concret de l'enunciat principal,
motiu pel qual alguns autors les consideren també complexes (i no compostes). Quan
-665-
estes subordinades duen un verp conjugat i no un simple infinitiu, la preposició per
apareix contigua a la conjunció que i s'escriuen separades (vore 7.3.3):
Ha manifestat el seu interés per reviscolar l'economia.
Ha manifestat la seua preocupació per que l'economia millore.
22.7.4.4. El modo en les oracions causals
Les oracions causals se construïxen casi exclusivament en indicatiu. A soles porten
subjuntiu en certs casos:
a) En les construccions de causa exclosa (no perque...sino), quan se nega una causa
anterior que es considera no efectiva, substituint-la per la causa efectiva
corresponent:
A.- Veig que t'has enfadat per la meua mentira.
B.- No estic enfadat perque m'hages mentit, sino perque no confies en mi.
b) En les causals de matís concessiu, en les que s'invalida una causa determinada,
negant la seua eficàcia com a obstàcul:
No perque crides més tindràs la raó → Encara que crides més, no tindràs la
raó.
¿Te quedaràs perque ella t'ho ordene? → Encara que t'ho ordene ella, no
necessites quedar-te.
c) En les oracions desideratives o de dubte que focalisen la causa:
Espere que continues ací perque estigues a gust i no perque et sentes obligat.
Dubte que ho faça perque estiga convençut, sino perque no té més remei.
d) Quan la construcció no és pròpiament una oració causal, sino una subordinada
substantiva que funciona com a complement de règim d'un terme que rig
subjuntiu: Lluitaré per la pau → Lluitaré per que tingues lo que et mereixes.
22.7.5. Les conjuncions causals
La conjunció causal per excelència és perque,389 pero hi han unes atres com ya que,
puix,390 puix que, vist que, com que,391 donat que o posat que.392
389
La conjunció causal perque és plana en valencià i en -e- tancada; no s'entén que alguna
gramàtica i alguns manuals la grafien perquè, aguda i en -è oberta, per molt que en català es
-666-
22.7.5.1. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciat
a) En les construccions de causa real la causa va habitualment posposta i està
encapçalada per la conjunció perque o per les locucions a causa de / per causa de /
per culpa de / gràcies a / degut a (que).
Estes locucions introduïxen normalment un sintagma nominal (He aplegat tart per
culpa de la pluja). Quan encapçalen una oració subordinada substantiva conserven la
preposició davant de que (per causa de que, per culpa de que, gràcies a que):
Estic cansat perque estic tot lo sant dia treballant com a obrer de vila.
L'aigua bull perque aplega als cent graus de temperatura.
Els peixos respiren gràcies a les brànquies.
Ha aplegat tart per causa d'un emboç en la V-30.
Ha perdut els nervis per culpa d'una discussió.
S'ha pogut comprar un coche gràcies a que ha fet hores extraordinàries.
No ha pogut assistir a les classes per causa de que estava embarassada.
Degut a que l’acossaven en el treball, ha caigut en una depressió.
b) L'anteposició de la causa introduïda per estes locucions dona més força al terme
causal: Gràcies a que ha fet hores extraordinàries,393 s'ha pogut comprar un coche;
Per culpa d'una discussió, ha perdut els nervis.
En el cas de la conjunció perque l'anteposició resulta emfàtica i destaca una
determinada actitut del subjecte:
pronuncie aixina. En ningun registre ni ningú mai pronuncia en valencià perquè. Només per
fonètica sintàctica pot donar-se en certs contexts la forma “perqué”, que no s'ha de traslladar a
l'escritura.
390
Se tracta d'una forma clàssica reintroduïda, puix encara que tots els gramàtics l'arrepleguen, en la
llengua parlada s'utilisa la forma castellana “pues” o el vulgarisme “pos”.
391
Ll. Fullana, Gramàtica de la llengua valenciana, pàgina 238. També J. Mª Guinot, Gramàtica
normativa de la llengua valenciana, pàgina 338.
392
En la llengua antiga existia la conjunció car, que hui és una forma completament en desús en
qualsevol registre. Ni a nivell lliterari, contra lo que apunta algun gramàtic, sol utilisar-se. També
són arcaiques les formes per tal car i per tal com.
393
La locució gràcies a que coneix la variant emfàtica gràcies que, usada en construccions en les
que la causa apareix en primer terme i va seguida de l'efecte, encapçalat per la conjunció i: ¡(Dona)
Gràcies que l'he vist i li ho he pogut dir! En elles el parlant destaca davant del seu interlocutor el
caràcter positiu de la causa senyalada per la locució gràcies que. Pot prendre valor recriminatori i
usar-se per a censurar el comportament poc agraït de l’oyent.
-667-
Perque escrivia en faltes d'ortografia, l'han suspés,
Perque s'ha dormit, l'han despachat del treball.
Perque treballa sense parar, pot mantindre una família tan gran.
c) De la mateixa manera, la construcció per + infinitiu s'utilisa principalment per a
expressar una causa associada al subjecte pel seu comportament o per les condicions
que el volten, pero no per a formular enunciats de veritat general o científica:
*Per aplegar els cent graus de temperatura, l'aigua bull (incorrecte).
Li han llevat el carnet per conduir a huitanta quilómetros per hora en via
urbana (correcte).
Ha caigut malalt per treballar sense descans (correcte).
Per estar embarassada, l'han despachada del treball (correcte).
22.7.5.2. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciació
Les causals de l'enunciació duen les locucions ya que, vist que, puix que, posat que,
donat que, com que, com, puix i que:
a) Els térmens causals introduïts per ya que, vist que, puix que, posat que i donat que
poden aparéixer davant o darrere de l'efecte, mantenint essencialment un valor
idèntic. Únicament s'aprecia una llaugera diferència de matís: quan el terme causal
apareix en primer lloc, la causa es presenta com a coneguda, mentres que quan se
presenta com a informació nova, tendix a aparéixer en posició final.
Ya que estàs tan content, te demanaré un favor.
Farem paella de carn, ya que tenim garrofó i tavella.
Pintaren el pati de gris, puix que ningú votà en contra.
Feu un artícul sobre Corella, donat que era el seu centenari.
Donat que estan tots presents, mamprendrem la reunió.
No podem fer pa, posat que no hi ha rent.
b) Com que i la seua variant com únicament poden introduir causes conegudes i
ocupen la posició inicial:
Com que no tinc garaig ni guau, deixe el coche a on puc.
Com s'ha tret el carnet de conduir, vol comprar-se una moto.
Únicament accepten la posposició acompanyats d'entonació suspensiva:
-668-
Me'n vaig a passejar un poquet. Com que ya he acabat la meua faena...(m'ho
he guanyat).
Deixa'm vint euros. Com que has cobrat hui... (no tindràs problema).
c) Contràriament, puix i que introduïxen informació nova i van sempre posposts,
precedits de coma:
Anirem a Peníscola, puix nos han donat vacacions enguany.
Vine ací, que s'està molt be a l'ombreta.
No te'n vages, que estic parlant en tu.
d) Pot conseguir-se el valor causal per mig d'unes atres construccions, com ara els
gerundis de verps d'intelecció o pensament:
Hui no hi haurà lliçó, considerant que falten tants alumnes.
Se conserva be, tenint en conte la seua edat.
22.7.6. Les oracions finals
22.7.6.1. Concepte
En les oracions finals més característiques la proposició subordinada indica l'objectiu
o el propòsit de lo que s'expressa en la principal. Estan molt relacionades en les
causals, puix indiquen que el motiu que origina l'acció principal és una intenció. Una
oració final com He vengut per a que m'ajudes equival a una causal de voluntat com
He vengut perque vullc que m'ajudes. La relació entre causa i finalitat és tan estreta
que és possible contestar una pregunta com ¿Per qué t'alces sempre tan matí? per
mig d'un enunciat final com Per a fer les coses en temps i sense pressa. La diferència
fonamental respecte de les causals és que les finals tenen una inclinació proyectiva,
és dir, que el contengut expressat per la subordinada final (que m'ajudes) és posterior
al de la principal (he vengut), al contrari que en les causals.
22.7.6.2. Classes d'oracions finals
Distinguim dos classes fonamentals d'oracions finals: les finals de l'enunciat i les
finals de l'enunciació.
-669-
i. Les finals de l'enunciat
En una oració final de l'enunciat com El Conseller ha baixat els imposts per a que
l'economia es reactive, la subordinada indica la finalitat (que l'economia es reactive)
per la que s'ha dut a terme l'acció principal (la baixada d'imposts).
Les finals de l'enunciat inclouen les oracions finals prototípiques, que, com l'anterior,
indiquen un propòsit del subjecte, pero també unes atres finals que, més que
voluntarietat, indiquen una successió temporal. Estes finals poden senyalar dos
estadis successius en un procés (Per a que s'instale el programa el naucher ha de
reiniciar l'ordenador; Per a que la paella tinga bon sabor és necessari sofregir ben
be la carn). Aixina mateix indiquen la simple posterioritat temporal que acompanya a
les etapes d'una rutina (Pujà al tren en Massanassa per a, en acabant, llegir un
poquet i escoltar música durant el trayecte), d'un programa (El conseller se reuní en
el seu equip per a anar en acabant a dinar a un restaurant pròxim) o d'un procés
natural (Estes aus emigren a final de l'estiu per a tornar en primavera).
ii. Les finals de l'enunciació
Hi han també unes finals de l'enunciació en les que la subordinada indica la finalitat
que mou al parlant a enunciar l'oració principal, mostrant una actitut subjectiva del
parlant cap a l'oyent o cara al propi enunciat:
Per a que ho sàpies, (te dic que) yo he tret millors notes que tu.
No cal preocupar-se tant, ¡per a quatre dies que vivim!
No t'esforces tant en el treball, per a lo que cobres.
Estes construccions únicament admeten la conjunció per a que.
22.7.6.3. Les subordinades finals, els complements circumstancials i les oracions
d'infinitiu
Com en el cas de les causals, les subordinades finals de les oracions compostes estan
molt acostades als complements circumstancials corresponents de les oracions
simples, en este cas, els de finalitat. Entre abdós classes d'oracions (la simple i la
composta) se situen les oracions complexes que inclouen oracions finals d'infinitiu:
He vengut per a la revisió (oració simple que inclou un complement
circumstancial de causa).
He vengut per a revisar l'alarma de sa casa (oració complexa que inclou una
oració d'infinitiu).
-670-
He vengut per a que em revisen el coche (oració composta que inclou una
subordinada final en verp conjugat).
També existixen unes construccions finals que fan dependre l'oració subordinada de
determinats elements lèxics de l'enunciat principal, motiu pel qual poden ser
considerades també complexes (i no compostes), inclús quan duen un verp conjugat i
no un simple infinitiu:
El termómetro per a medir la temperatura de l'aigua l'he comprat en la
ferreteria del cantó.
S'ha trencat l'aparat automàtic per que a mengen els peixos (per a que mengen
els peixos modifica únicament a l'aparat automàtic, de manera que no podem
dir *S'ha trencat per a que mengen els peixos, pero sí, Ací tens l'aparat
automàtic per a que mengen els peixos).
22.7.7. Conjuncions pròpies de les oracions finals
a) Ademés de la conjunció bàsica per a que394 + subjuntiu (o per a + infinitiu), que
ha substituït per complet a l'antiga perque,395 les finals prototípiques admeten una
ampla gama de conjuncions i locucions, com ara a fi que /a fi de que (seguida d'un
verp en subjuntiu), a fi de396 (seguida d'un infinitiu) i per tal que + subjuntiu, que
és una forma clàssica reintroduïda, restringida a la llengua escrita i a registres molt
formals.397
b) En llínees generals podem dir que, quan el subjecte de l'oració subordinada i el de
la principal tenen el mateix referent o tenen valor genèric, la conjunció final rig
infinitiu (Se prepara per a córrer la marató; En conte de treballar per a viure,
Màrio viu per a treballar) i que, quan tenen un subjecte diferent, rig subjuntiu
(Tancaré la finestra per a que no entren les mosques).
394
Fonèticament, en els registres informals, per a que tendix a contraure's en “p'a que”, fet que no
s'ha d’arreplegar en l'escritura, si no és per a reflectir la llengua coloquial.
395
Algun gramàtic encara considera perque com a conjunció final valenciana. La conjunció final
perque era plana en valencià i en -e final tancada, com ho és la causal perque, i no s'entén que
alguna gramàtica i alguns manuals la grafien perquè, aguda i en -è final oberta.
396
D'estes locucions la més clàssica és a fi que, si be hui sol usar-se en la llengua parlada la variant
a fi de que i també a fi de més infinitiu.
397
Guinot en la seua Gramàtica normativa de la llengua valenciana ya diu que: “no s'usa el gir
PER TAL QUE en conte de “per a que” i el verp en subjuntiu”, pàg. 339. No és correcte l'us de la
variant *per tal de que, sense tradició clàssica. Encara que ha tengut bona acollida en registres
formals i, sobretot, entre els parlants que s'han incorporat a la llengua des del castellà, tampoc és
correcte l'us de *per tal de seguida d'un verp en infinitiu, puix no té tradició clàssica i substituïx
innecessàriament la forma clàssica i general per a.
-671-
c) Empero, en algunes ocasions les finals admeten tant la construcció en infinitiu
com en subjuntiu. Principalment admeten la doble construcció (infinitiu i
subjuntiu) en estos casos:
- Quan el subjecte elíptic de l'oració subordinada té el mateix referent que
l'objecte directe, l'indirecte o el complement de règim de la principal:
L'enviaren per a resoldre/per a que resolguera el problema.
Li pagaren per a revisar/per a que revisara les instalacions de la fàbrica.
El convenceren per a fer/per a que fera un desfalcament.
- Si l'oració principal està en veu passiva, el verp de la subordinada tendix a
construir-se en infinitiu quan el seu subjecte té el mateix referent que el
complement agent: La película fon rodada pel nou director en blanc i negre
per a commoure a l'espectador (el director volia commoure a l'espectador). En
canvi, tendix a construir-se en subjuntiu si el subjecte de la subordinada té el
mateix referent que el subjecte pacient de la principal La película fon rodada
en blanc i negre pel nou director per a que commoguera a l'espectador (la
película havia de commoure a l'espectador).
Quan el subjecte de l'oració principal és humà, són possibles en alguns casos
abdós construccions, sobretot en verps d'influència com enviar, nomenar, triar,
lliberar: Fon triat president per a que solucionara la crisis/per a solucionar la
crisis.
- En els casos en que el subjecte de l'oració principal i el de la subordinada tenen
el mateix referent i la principal és una orde: Menja-t'ho tot per a posar-te bo
pronte / Menja-t'ho tot per a que et poses bo pronte.
d) Les oracions finals introduïdes per verp de moviment duen habitualment la
locució a que + subjuntiu (o a + infinitiu, si el subjecte de la principal i el de la
subordinada tenen el mateix referent), encara que també admeten la conjunció
general per a que (o la preposició per a + infinitiu):
He vengut a que m'expliques la situació. / He vengut per a que m'expliques la
situació.
Pujàrem a l'andana a buscar el baül. / Pujàrem a l'andana per a buscar el
baül.
Vinc a ajudar-te. / Vinc per a ajudar-te.
e) Les finals de l'enunciat que indiquen un canvi d'estat en un objecte propiciat per
una persona admeten les conjuncions per a que, a fi de que: S'ha de sofregir be la
carn per a que / a fi (de) que la paella prenga bon sabor. En canvi, les que
expressen simplement posterioritat a soles duen per a (Se n'anà de casa a les huit
per a prendre's el café en el bar). Si s'usa una atra conjunció com a fi de, a fi de
-672-
que, l'oració deixa d'indicar simple posterioritat i senyala intencionalitat: Ixqué de
casa a les huit a fi de prendre's un café en el bar del cantó, que li agradava més
que el de casa.
f) També pot adquirir valor final la conjunció que: Vine, que et torcaré les mans.
22.7.8. Les construccions concessives
22.7.8.1. Concepte
Les construccions concessives senyalen una contraexpectativa. Açò vol dir que el
membre subordinat encapçalat per la conjunció concessiva (encara que o una
sinònima) indica una situació a partir de la qual s'esperaria que es produïra lo contrari
de lo que establix el terme principal. És dir, que en les oracions concessives l'oració
principal expressa un fet que defrauda les expectatives socials generades per la
subordinada.
Aixina, diem Encara que de moment fa sol, s'ha endut el paraigües perque no
s'espera que u use el paraigües quan fa sol. També podem dir, per tant, que la
subordinada expressa un obstàcul ineficaç per al compliment efectiu de la principal:
el sol ha segut un obstàcul ineficaç que no ha impedit que agarrara el paraigües per
precaució.
22.7.8.2. Classes d'oracions concessives
Segons el caràcter, real o hipotètic de l'obstàcul, podem distinguir dos classes
d'oracions concessives:
a) Quan el terme subordinat encapçalat per encara que indica una situació hipotètica,
du el verp en subjuntiu: Encara que demà faça un poc de fret, no posaré la
calefacció, que gasta massa.
- Si el verp de la subordinada va en present o en pretèrit perfecte de subjuntiu,
remet a una situació hipotètica del futur: Encara que demà ploga, aniré
d'excursió; Encara que quan m'alce demà haja plogut, me n'aniré d'excursió.
- Si va en pretèrit imperfecte de subjuntiu i es referix al moment present, indica
un obstàcul irreal, que realment no es materialisa (Encara que ara estiguera
diluviant, me n'aniria igualment d'excursió=Ara no està diluviant).
- Si va en pretèrit imperfecte de subjuntiu i es referix al futur, indica una situació
presentada com a no tan provable com en present de subjuntiu (Encara que
demà ploguera, me n'aniria igualment d'excursió, pero en qualsevol cas, han
pronosticat bon orage).
-673-
- Finalment, si el verp de la subordinada va en pretèrit plusquamperfecte de
subjuntiu, senyala un obstàcul irreal del passat: Encara que haguera plogut,
hauria anat d'excursió.
b) Pero el terme subordinat també pot indicar una situació real, com en Encara que
està plovent, me'n vaig d'excursió.
- Normalment el verp de la subordinada va en indicatiu i llavors presenta
l'obstàcul com una informació nova, no compartida per l'oyent: Estic molt
cansat, pero encara que estic cansat, tinc ganes d'eixir a sopar.
- No obstant, el verp de la subordinada va en subjuntiu quan presenta la
restricció o obstàcul en qüestió com a conegut per l'oyent. Açò ocorre
fonamentalment en les denominades concessives polèmiques, en les quals el
parlant reprén l'informació enunciada pel seu interlocutor per a invalidar-la o
negar-la:
A.- Eixiré una horeta a passejar.
B.- Està plovent.
A.- Encara que estiga plovent, eixiré a passejar.
22.7.8.3. Les correlacions temporals en les oracions concessives
Respecte al temps verbal de la principal i de la subordinada, podem dir que les
correlacions temporals de les oracions concessives més usuals reproduïxen les
correlacions prototípiques de les condicionals:
Si plou, me quedaré en casa → Encara que plou, me n'aniré d'excursió.
Si plou, me quede en casa → Encara que plou, me'n vaig d'excursió.
Si plou, queda't en casa → Encara que plou, ves-te'n d'excursió, si tens tantes
ganes.
Si ella estiguera ara ací, nos ajudaria → Encara que ella estiguera ací, no
podria ajudar-nos.
Si ella demà arribara ací a temps, nos ajudaria → Encara que ella arribara
ací a temps, no podria ajudar-nos.
Si ella haguera estat hui ací, nos hauria/nos haguera ajudat → Encara que
ella haguera estat hui ací, no hauria / no haguera pogut ajudar-nos.
22.7.8.4. Les concessives de l'enunciació
Hi ha un grup d'oracions concessives particulars, denominades concessives de
l'enunciació, en les quals el terme subordinat no indica un obstàcul per al compliment
-674-
de la principal, sino per a emetre l'enunciat. En Encara que no em cregues, te vullc
molt, l'idea expressada pel membre subordinat (no ser cregut per l'oyent) no és un
obstàcul per a voler molt a l'oyent, sino per a dir-li-ho. L'oració anterior, per tant,
equival a: Encara que no em cregues, te diré que et vullc molt.
22.7.9. Les conjuncions concessives
La conjunció concessiva més usual és encara que, pero hi han unes atres com mes
que, si be, per més que, per molt que, a pesar de que, ni que o mal que, que
estudiarem a continuació:
a) La locució clàssica mes que398 continua ben viva en valencià i el seu us és propi
tant de registres formals com informals:
Mes que sempre va en coche, hui ha triat el tren.
Per ahí, ¿hi ha una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep, el tio Pep,
mes que siga la tapadora del comú, número u?
Regala-li alguna coseta, mes que siga un mocadoret.
b) La locució si be rig obligatòriament indicatiu:
Si be no té el carnet de conduir, se'l traurà pronte.
Si be la crisis no ha passat, escomença a baixar la desocupació.
c) L'expressió i això que va seguida igualment d'indicatiu i dona particular força al
terme subordinat, que expressa l'obstàcul per al compliment de la principal:
No nos feu cas, i això que no paràvem d'insistir-li.
Se menjà una bona platerada de fideuada, i això que havia desdejunat be.
d) Per més que i per molt que afigen al concessiu un valor intensiu:
Per més que s'esforça, no conseguix aprovar l'examen.
Per més que plore el chiquet, no li dones el chupló.
Per molt que plores, no conseguiràs res.
No conseguiràs res, per molt que plores.
e) A pesar de és una locució preposicional de sentit concessiu.399 Actualment pot
introduir tant sintagmes nominals (A pesar de les meues contínues advertències,
398
En la llengua antiga solia prendre la forma mas que, que encara alterna dialectalment en mes
que.
-675-
continuà en aquell destrellatat proyecte) com oracions substantives, cas en el que
coneix la forma a pesar de que: A pesar de que estava molt pressionat, no cedí a
les seues pretensions.400
f) Té també valor concessiu la locució ni que seguida de subjuntiu, com va notar
Josep M. Guinot:401 No aixarem arrere ni que nos apunten en una pistola.
g) La locució mal que, seguida de subjuntiu, està restringida a contexts negatius:
Vixca el nostre equip, mal que perga; Mal que no t’agrade, eixa és la veritat.
h) Tenen valor igualment concessiu les construccions reduplicades en subjuntiu que
inclouen una oració relativa, de l'estil de Caiga qui caiga, Vinga qui vinga,
S'amague a on s'amague...: S'amague a on s'amague, el trobaré; La nova llei de
navegació aérea és molt restrictiva, siga la que siga l’altura a la que apleguen els
aparats.
També presenten matís concessiu les oracions disjuntives en subjuntiu: Vullgues o
no, finalment hauràs de fer-li cas; Menges més o manco, pagaràs lo mateix.
22.7.10. Conectors discursius concessius
Funcionen com a conectors discursius concessius diversos adverbis i locucions com
aixina i tot (i la variant en desús així i tot), en tot, en tot i en això,402 açò no obstant,
no obstant açò, això no obstant i no obstant això:403
Aixina i tot, hui eixiré a vore si trobe un bon calcer.
He guanyat molts diners; açò no obstant, encara en necessite més.
399
En la llengua antiga s'utilisava seguida d'un possessiu pospost, conservant en part el seu valor
nominal originari (E ara que saben que aquesta nau es venguda e a pesar llur es entrada: Tirant Lo
Blanch, cap. 105).
400
La construcció a pesar + possessiu coneixia en la llengua clàssica la variant a malgrat +
possessiu, hui en dia en desús: La qual no consent, a malgrat meu que en aquest cars la lengua
s'allimite (Tirant Lo Blanch, cap. 154).
En canvi, no es troba en la llengua clàssica ni moderna l'us de malgrat com a sinònim de a pesar de
que, encara que. No és acceptable, per tant, l'us de malgrat que com a sinònim de encara que, com
recomanen algunes gramàtiques, puix ni correspon a l'us clàssic ni a la llengua viva.
401
Gramatica normativa de la llengua valenciana, pàgina 343.
402
Hui és arcaica ab tot i han caigut en desús per be que i be que. Les formes *tot i, *tot i que, que
també trobem en alguna gramàtica valenciana com a equivalent de les castellanes “con todo y” o
“con todo y que”, ni són valencianes ni tenen tradició escrita clàssica.
403
No totes estes locucions han tengut el mateix us en la llengua clàssica ni el tenen en l'actualitat.
Les més usuals en la llengua clàssica eren no obstant açò i açò no obstant, seguides de no obstant
això i això no obstant; la més moderna, pero també una de les més utilisades hui és aixina i tot.
-676-
Diu que el depòsit del descalcificador està ple; no obstant això, compra més
sal, per si un cas.
22.7.11. Les oracions modals i comparatives
Les conjuncions modals introduïxen oracions subordinades que indiquen el modo o la
manera com se realisa l'acció expressada en la principal. Les oracions modals van
introduïdes per elements com com, aixina com, tal com, segons, segons com..., molts
d'ells de caràcter relatiu:
Ho fem hui com ho feen els nostres antepassats.
Tot passà aixina com ha dit el testic.
Parla tal com s'ensenyà de menut en el poble.
El correger cus segons li ensenyà son pare.
Ell ho fa tot segons com li digueren que ho fera.
El valencià distinguix perfectament entre l'us de com i el de com a. El valor
fonamental general de com és el de comparança entre dos elements, mentres que com
a indica una equiparació en una categoria o classe en abstracte, per això introduïx
habitualment substantius sense actualisar.
Quan el terme de comparança és un substantiu especificat per un determinant o per
un quantificador, pert el valor essencial i llavors usem generalment com.
i) Us de com a
El sentit fonamental i prototípic de com a és el de en calitat de, a partit del qual
s'originen diversos valors i matisos:
- temàtic, equivalent a “parlant de”, “en quant a”:
L'arrop, com a postre dolç, és dels més bons.
Com a eixercici, la natació és el deport més complet.
- causal, equivalent a “ya que és”:
Com a membre més jove, Quelo farà de secretari.
Com a millor veu, seràs el soliste.
- llimitador, marcant el llímit màxim o mínim, i equivalent, respectivament, a “a
lo màxim” o “a lo mínim”:
-677-
Com a molt, pots fer-te un glopet de vi.
Com a màxim, tardaré dos hores.
Heu de fer huit quilómetros com a mínim.
- categorial, equivalent a “d'acort en la categoria de”:
Yo, com a Secretari, done fe de l'acort.
- modal o funcional , equivalent a “a modo de, en funció de”:
Duya la granera entre cames com a cavall.
- denominatiu, equivalent a “denominat”, “conegut pel nom de”:
L'animal conegut com a degu o farda chilena és d'orige americà.
S'ha dedicat un carrer a l'escritor conegut com a Azorín.
Pot comprovar-se que els eixemples anteriors poden ser objecte de paràfrasis per mig
del valor general “en calitat de”: En calitat d'eixercici, la natació és el deport més
complet; En calitat de membre més jove, Quelo farà de secretari; Yo, en calitat de
secretari, done fe de l'acort... El valor que admet en més dificultat la substitució per
“en calitat de” és el llimitador, pero est us s'explica per la proximitat entre les nocions
de llímit i de classe o categoria.
ii) Us de com
Utilisem com quan el terme objecte de l'equiparació va determinat. Llavors la
construcció pert el sentit abstracte que el fea equivalent a “en calitat de” i pren valor
modal comparatiu.
Com va seguit dels artículs definits o indefinits el /lo, la, els/los, les, un, una, uns,
unes, dels demostratius este, eixe, aquell, esta, eixa, aquella, estos, eixos, aquells,
estes, eixes, aquelles, dels pronoms demostratius açò, això, allò o dels adjectius i
pronoms algú, algun, alguna, alguns, algunes:
Menja com un descosit.
Peixca com el més vell dels peixcadors.
Bevien com una rabera de bous.
Parlava com aquell polític famós.
Estava com la pera en lo tabac.
És com açò.
-678-
Actua com alguns estrangers.
Com eixos orellals li'n regalí uns a ma mare.
Eres puntual com un rellonge.
iii) No obstant, existixen valors creuats. Per una banda, és possible comparar un
element en una categoria o classe. Llavors utilisem com a, que equival en este cas a
“com si fora, a l'estil de”:
Se llançaren a menjar com a llops famolencs (se llançaren a menjar com si
foren llops famolencs).
Graniçolaven pedres com a punys.
Bevien com a bous assedegats.
Inversament, és possible prendre un element determinat com a representant d'una
categoria sancera i llavors el valor de com s'acosta al de com a:
Tracta'l com un bon germà que és (tracta´l en calitat de bon germà).
Açò pot originar alguns dubtes en els parlants, principalment quan el terme de
comparança va en plural. No contrastant, com s'observa en els eixemples, estos casos
s'ajusten igualment a la regla: usarem com a seguit de substantiu sense especificador
(Pedres com a punys) i com seguit de terme especificat (Tracta'l com un bon germà
que és; Tracta'l com el bon germà que és).
iv) Per la seua banda, les oracions comparatives404 s'estructuren a través de
correlacions d'igualtat (tant/tanta/tants/tantes...com; tan...com i igual de...que), de
superioritat (més que) o d'inferioritat (manco/menys que, no tant com):
Menja tant com son pare.
Té tantes sabates com yo.
No és tan templat com en la foto.
Treballa més que abans.
Ací fa més fret que en Valéncia.
Té manco diners que ella.
No menja tant com son pare.
404
Vore el capítul 20, dedicat als adverbis.
-679-
v) Les oracions encapçalades per com per a afigen el valor final al comparatiu: No
estic tan vell com per a no poder pujar l'escala, mentres que les encapçalades per
com si tenen valor comparatiu condicional (Viu com si no hi haguera demà), segons
havem senyalat més amunt.
22.7.12. Les oracions consecutives
Les construccions consecutives expressen una conseqüència derivada de l'expressió
d'un grau, magnitut o cantitat en grau màxim (Estava tan cansat que dorguí tota la nit
d'una sonada).
Les conjuncions consecutives rigen indicatiu i formen correlacions: en el primer
membre apareix un quantificador (tant, tanta, tants, tantes, o tal/tals) i en el segon
una oració subordinada introduïda per que. Esta oració és la que expressa la
conseqüència: Tenia tanta set que es begué una botella sancera; Tenia tal cansament
que es quedà dormit en la cadira; El cuida tant que a voltes l'ofega.
Mentres que tal fa referència al grau qualitatiu (Duya tals bates que tot lo món la
mirava), tant indica grau quantitatiu (Tenia tantes bates que mai repetia model), pero
esta diferència es neutralisa en els substantius incontables: Tenia tanta/tal set que es
begué una botella sancera.
En conte de tal s'utilisa freqüentment en els registres coloquials l'indefinit
un/una/uns/unes: Me deu vint euros i encara me'n demana més:¡Té una barra que
tira de tòs!; ¡Fa un fret que pela!; ¡Tinc una fam que em soterra! L'us de l'indefinit
és habitual en les construccions coloquials expressives en les que el segon terme
queda implícit i el primer acaba en entonació suspensiva ascendent:¡Té una barra...!;
¡Fa un fret...!. Els quantificadors habituals admeten també estes oracions en suspens:
¡Tenia tanta personalitat...!; Mostrà tal simpatia... (que l'enchisà).
Aixina mateix formen construccions consecutives algunes locucions pròpies de les
ilatives com de tal manera que, en tal manera que, de tal forma que, en tal forma
que. No obstant, les construccions consecutives duen estes locucions conjuntives en
el primer membre de l'oració i no en el segon, com fan les ilatives:
Escriu de tal manera que no podré llegir la nota (construcció consecutiva).
Escrivia fatal, de tal manera que no poguérem llegir la nota (construcció
ilativa).
Protestà de tal manera que li feu cas en seguida (construcció consecutiva).
Protestà enèrgicament, de tal manera que li feu cas en seguida (construcció
consecutiva).
Front a les construccions ilatives, les locucions consecutives no poden ser
substituïdes per aixina que. Quan estes locucions se construïxen en subjuntiu, prenen
-680-
un clar matís final: Comporta't de tal manera que agrades a tot lo món (agradar a tots
no és a soles la conseqüència, sino també l'objectiu que espenta cap ad eixe
comportament exquisit).
22.8. L'ORACIÓ COMPLEXA
22.8.1. Les oracions temporals
22.8.1.1. Concepte
Les conjuncions temporals introduïxen oracions subordinades que actuen com a
circumstancials de temps de les oracions principals. Poden estar precedides pel relatiu
quan o per un grup de conjuncions que indiquen relacions d'anterioritat, posterioritat
o simultaneïtat entre la subordinada i la principal.
22.8.1.2. Les conjuncions temporals
Expressen anterioritat les conjuncions ans que o abans que405 i fins que:
a) Ans que i abans que rigen sempre subjuntiu:
Conta-li-ho tu, ans que s'entere ell.
Ya coneixia la notícia abans que ixquera en la prensa.
b) Fins que marca una acció secundària com a llímit final de la principal. Rig
indicatiu quan el verp principal se referix al passat o a un present habitual i,
subjuntiu, quan se referix al futur:
Espolsà l'estora fins que quedà neta com una patena.
Sempre espolsa l'estora fins que queda neta com una patena.
Fes el favor d'espolsar l'estora fins que quede neta com una patena.
c) Expressen posterioritat les locucions en acabant que (o despuix que), tan pronte
com, aixina que, en quant, en seguida que i a penes. Totes elles rigen indicatiu
quan el verp principal se referix al passat o al present; quan pren referència
prospectiva és possible tant el subjuntiu, que és la forma més general actualment,
com el futur.
405
Encara que és preferible abans que, també és acceptable la forma abans de que, usada
esporàdicament pels autors valencians (X. Casp: Mínims detalls, pròlec: “Abans de que m’aborrone
eixa expressió abismal, entendrixes la seua estela”).
-681-
En acabant i despuix que s'utilisen per a indicar la posterioritat en general i són,
per tant, les que tenen un us més ample:
En acabant que pelà la perdiu, sa filla la guisà per a sopar.
En acabant que birbes, te prepararé l'almorzar.
Tornà el regal despuix que son fill ya l'havia obert.
Despuix que hauràs fet la teua faena, podràs eixir a jugar.
Despuix que hages fet la teua faena, podràs eixir a jugar.
Convé senyalar que en acabant que i despuix que, igual que ans que i abans que
s'ampren principalment quan l'oració principal i la subordinada tenen diferent
subjecte.
Si el subjecte és el mateix, lo més habitual és l'us de les corresponents
preposicions seguides d'infinitiu (En acabant de dinar, pegà una becadeta),406
encara que també és possible la construcció conjuntiva (En acabant que s'hagué
papat un bon dinar, se gità a dormir).
d) Indiquen posterioritat immediata tan pronte com, aixina que, en quant, en seguida
que i a penes. Rigen indicatiu quan el verp principal se referix al passat o al
present; quan fa referència al futur van en subjuntiu o en futur:
Tan pronte com acabe de cuinar, aniré a la peluqueria.
Tan pronte com acabà de cuinar, anà a la peluqueria.
Aixina que sàpia lo que m'ha regalat, li compre yo el seu regal.
Aixina que s'enterà de la notícia, mamprengué a riure.
En quant el veja entrar, li donaré un bes.
En quant el voré entrar, li ho contaré tot.
En quant el viu entrar, li ho amollí tot.
En seguida que llave la roba, te planche la camiseta.
En seguida que tindré la roba llavada, te plancharé la camiseta.
En seguida que tingué els diners, escomençà a gastar-los.
A penes ixqué, escomençaren a saludar-lo tots.
També pot expressar posterioritat el relatiu temporal quan:
406
En este cas també pot amprar-se la forma en acabar de.
-682-
Quan arribaràs, ho voràs (o quan arribes, ho voràs).
e) La locució des de que407 marca una acció secundària com a llímit
d'escomençament de l'acció principal:
“Y feu tocar totes les campanes a no cessar, des de que entrà en lo pont dels
Serrans fins que fonch al Real”.408
“...fan estacions dels sentenciats com en Valéncia se fien des de que mossén
Simó morí”.409
Des de que escomençà a treballar fa dos anys, no s'ha pres ni uns dies de
vacacions.
Des de que té diners, no para de bafanejar.
f) Expressen simultaneïtat les conjuncions mentres410 i mentrimentres. Rigen
indicatiu quan el verp principal se referix al passat o al present. Quan fan
referència al futur, estes conjuncions poden regir subjuntiu o futur. Si es tria el
subjuntiu, el context aclarix si la construcció té valor purament temporal o té matís
condicional (Mentres faces bondat, tot anirà be: valor condicional; Demà, mentres
els obrers estiguen almorzant, aprofitarem per a eixir a comprar, valor temporal):
“... mentres que nos vivam no us amaré”.411
“E vejau que, mentres Jesuchrist fo viu, les gents rebien volenters als Apòstols
en ses cases”.412
“...Rodrigo Sit / Diegueç dit / Campeador / segur senyor / mentres vixqué”.413
“Mentres que l'emperador se dinava, aquells junyien”.414
“Pert de mi l'esperança, graciosa nimfa, que may seré ab tu mentres
vixcha”.415
407
Se tracta d'una forma ben antiga que s'ha mantengut viva a lo llarc de l'història de la llengua; la
seua variant des que hui és arcaica en valencià, com també és arcaica tan prest com, i no són
valencianes unes atres com d'ençà que i tan aviat com, que aporten alguns gramàtics.
408
Pere Martí. Llibre d'antiquitats. 1525.
409
Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valéncia I. 1585.
410
Com ya havem dit adés, la seua variant també antiga mentre hui no s'usa en valencià.
411
Jaume I. Llibre dels feits. 1380.
412
Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.
413
Jaume Roig. Espill. 1460.
414
Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.
415
Joan Roïç de Corella. Les proses mitològiques. 1460.
-683-
Mentres tu torques la pols, yo llave la casa.
Mentrimentres estudiava, escoltava música.
Mentrimentres u neteja els cristals, l'atre fa l'escurada.
Sonà el teléfon mentres estaven sopant
Mentres son pare fea caraces, ell anava a bacs.
g) També indica simultaneïtat a l'hora que:
Lluís vingué a l'hora que Joan.
Lluís aplegà a l'hora que Joan se n'anava.
Defenia la posició a l'hora que informava de la situació.
A l'hora que tu torques la pols, yo llavaré la casa.
h) Expressen freqüència les conjuncions sempre que, cada volta que o cada vegada
que:416
Entra a vore'm sempre que passes per ací.
Cada volta que em veu, m'unfla a besos.
Li entra oix cada vegada que menja abadejo.
22.8.2. Les construccions completives
22.8.2.1. Les conjuncions completives i l'oració complexa
i. Les completives introduïdes per si
Les conjuncions completives que introduïxen una oració subordinada substantiva dins
d'una oració complexa són que i si. La conjunció si encapçala les oracions
completives de verps que indiquen una situació incerta que implica un dubte o
vacilació.
Prototípicament duen si les oracions interrogatives indirectes totals, mentres que les
interrogatives indirectes parcials seran introduïdes per un interrogatiu:
No sabem si podrem anar enguany o l'any que ve.
Preguntà qué havia dit en l'assamblea.
Vol saber a ón estan els joguets.
416
Existixen unes atres formes sinònimes també vàlides com cada viage que, cada camí que.
-684-
No obstant, duen si molts atres verps que no indiquen pròpiament pregunta, sino
dubte, incertea, vacilació o presa de decisió entre una opció i la contrària, com ara el
verp examinar en l'oració: Examinà detengudament si era viable el proyecte.
Són verps com: aclarir, afectar, averiguar, clarificar, comprovar, conjecturar,
considerar, debatre, decidir, demostrar, desconéixer, desinquetar, determinar,
dilucidar, dir, discutir, dubtar, enrecordar-se de, establir, estudiar, examinar,
explorar, ignorar, importar, indagar, inquietar, inspeccionar, investigar, jujar,
meditar, parar atenció a, pensar, plantejar, preocupar-se de, raonar, remugar,
resoldre, vigilar, votar i uns atres d'est estil:
En la junta de despusahir consideràrem si valia la pena canviar l'ascensor o
no.
¿Has meditat prou si canvies de faena?
Estic investigant si hi ha alguna opció millor.
L'èxit del fichage dependrà de si oferix bon rendiment en el camp, no dels
diners invertits.
Molts d'estos verps com ara decidir, dir, pensar... indiquen també situacions no
incertes i en estes construccions no duen si, sino que: Pense que és una bona idea ferho; Pensava si seria una bona idea fer-ho; Decidírem que era una bona opció; No
podíem decidir si era una bona opció perque nos faltava informació.
Alguns d'ells poden dur que o si sense a penes alteració del significat: Dubte si em
vols; Dubte que em vullgues; M'afecta molt que em crides; M'afecta molt si em
crides; i uns atres admeten les dos conjuncions a l'hora, d'a on se genera un matís
d'insistència: Pregunta si l'ajudaràs; Pregunta que si l'ajudaràs; Diu que
m'ajudaràs; Diu si m'ajudaràs; Diu que si m'ajudaràs.
ii. Les completives introduïdes per que
Totes les completives en verp conjugat que no indiquen dubte o incertea van
introduïdes per la conjunció que seguida d'indicatiu o subjuntiu, segons els casos.
Estes completives poden actuar com a subjecte, complement directe, complement de
règim o com a complement d'un substantiu o d'un adjectiu:
M'agrada que sigues amable en nosatres (subjecte).
Digué que enguany aniria a Castelló (complement directe).
Confiava en que podria ajudar-te (complement de règim).
Té por que pergues la partida (complement del substantiu).
-685-
La possibilitat de que417 t'acompanye és remota (complement del substantiu).
Un home feliç de que li facen eixa distinció (complement de l'adjectiu).
iii. El modo en les completives introduïdes per que
Moltes voltes el modo del verp completiu no és lliure, sino que ve determinat pel
significat i l'estructura argumental del verp principal. En quant al modo que rigen,
distinguim cinc classes principals de verps:
a) Els verps de coneiximent i percepció intelectual (creure, comprendre, opinar,
pensar, saber...) i els de percepció sensorial (escoltar, observar, oir, vore, sentir...)
rigen indicatiu: Crec que t'enganyes; Opine que és una bona mida; Oí que
s'acostava; Sentí uns passos que s'alluntaven.
Quan van negats, estos verps porten habitualment subjuntiu i llavors neguen tot
l'enunciat: Sent que algú s'allunta → Puix yo no sent que s'allunte ningú (=No sent a
ningú alluntar-se); Veig que estàs cansat → Puix yo no veig que estiga cansat (no el
veig cansat); No crec que s'enuge (crec que no s'enujarà).
No obstant, alguns poden dur indicatiu i llavors neguen únicament la percepció, pero
afirmen l'oració subordinada, segons s'observa en comparar estos eixemples:
—No vaig vore que la furgoneta estava trencada (i m'enganyí comprant-la): La
furgoneta sí estava trencada, pero yo no em doní conte.
—Puix yo no vaig vore que la furgoneta estiguera trencada quan la
compràrem, el problema mecànic ve d'ara (encara pense que no estava
trencada).
b) Els verps d'influència i obligació com ara aconsellar, animar, condenar,
encorajar, espentar, exhortar, estimular, exigir, evitar, forçar, impedir, impelir,
impulsar, incitar, induir, instigar, obligar, permetre, prohibir, recomanar, suplicar...
duen sempre subjuntiu:
L'encorajà a que estudiara.
L'espentà a que iniciara el negoci.
No t'obligue a que ho faces, únicament t'ho recomane.
T'aconselle que et tranquilises.
c) Els verps declaratius rigen indicatiu. Són verps com afirmar, anunciar, assegurar,
comentar, comunicar, confessar, confirmar, contar, contestar, dir, declarar,
417
Vore “La preposició de i la conjunció que” dins de l’epígraf 21.2.1.6.
-686-
ensenyar, explicar, expondre, informar, insinuar, mostrar, preguntar, referir, relatar,
respondre, revelar...:
Comunicà que l'havien ascendit.
Insinuà que era mentira.
Mostrà que era un mentirós.
Nos explicà que la mida fon necessària.
Precedits de negació estos verps poden regir un subjuntiu en valor metallingüístic o
contrastiu, com a resposta a un enunciat de sentit contrari: No nos explicà que la
mida fora necessària, com tu dius, sino que era únicament aconsellable; No nos
comunicà que l'hagueren expulsat, digué que estava temporalment apartat.
No obstant, estos verps admeten també l’indicatiu i llavors afirmen el contingut de la
subordinada: No nos comunicà que l'havien ascendit; No nos explicà que la mida era
necessària i per això protestàrem.
d) Els verps que indiquen sentiment duen sempre subjuntiu. Pertanyen ad este grup
verps com arrepenedir-se, avorrir, alegrar, assustar, avergonyir, cansar, disgustar,
divertir, emocionar, enfadar, entristir, enujar, molestar, entusiasmar, estar
content/feliç/trist/orgullós..., estranyar, impacientar, indignar, llamentar, maravellar,
odiar, preocupar, queixar-se, riure's, tindre por, tindre ganes... Molts d'ells admeten
una construcció reflexiva i una atra transitiva no reflexiva:
S'esglayà de que hi haguera tanta gent.
L'esglayà que tiraren una traca.
S'avergonyí de que ningú el convidara.
L'avergonyí que ningú el convidara.
Se queixa de que li hagen pujat la contribució.
Me riguí de que s'haguera caigut tan còmicament i s'enujà.
Té por que l'enganyen.
No té por que l'enganyen.
e) Rigen subjuntiu les expressions de valoració i necessitat com ara no caldre, ser bo,
ser roïn, ser injust, ser llògic, ser necessari, ser horrible, ser maravellós...:
És necessari que digues la veritat.
No és necessari que crides: no estic sort.
No cal que crides: no estic sort.
-687-
És bo que faces un poc de deport.
22.8.2.2. Les oracions completives d'infinitiu
No totes les oracions completives van introduïdes per una conjunció. Quan l'oració
subordinada rep una interpretació genèrica o quan el seu subjecte té el mateix referent
que algun constituent de la principal, la completiva pot anar en infinitiu. El subjecte
de la completiva pot remetre al subjecte de la principal (Elena vol menjar), al
complement directe (Escoltà lladrar al gos) o al complement indirecte (Li prohibí
fumar en casa).
Segons quin siga el verp principal, la completiva d'infinitiu pot ser obligatòria (Elena
vol menjar → *Elena vol que menge: incorrecta si el subjecte de menjar és també
Elena) o a soles una alternativa a la completiva introduïda per que: Emili creu
conéixer totes les espècies botàniques del Penyó d'Ifach; Emili creu que coneix totes
les espècies botàniques del Penyó d'Ifach.
Els verps de percepció sensorial i els verps d'influència solen admetre les dos
construccions:
Escoltà lladrar al gos → Escoltà que el gos lladrava.
Li prohibí fumar → Li prohibí que fumara.
Els verps declaratius, igual que els de percepció intelectual, no solen admetre la
construcció d'infinitiu (*Comunicà a sos pares estar embarassada; *Opina ser el
millor) i quan l'admeten, alterna en la d'indicatiu:
Afirmà ser fadrí → Afirmà que era fadrí.
Creu ser feliç → Creu que és feliç.
Finalment, els verps de sentiment porten infinitiu quan hi ha correferència (S'assustà
d'estar a soles en ell; Odia tornar tart a casa) i que + subjuntiu quan el subjecte de la
completiva no compartix referent en el de la principal (S'assustà de que el gos li
lladrara tant; Odia que la seua dòna torne tart a casa).
-689-
23. LES INTERJECCIONS
23.1. DEFINICIÓ
Una interjecció és una paraula o un conjunt de paraules que constituïxen un acte de
parla carent d'enunciat. Per eixemple, ¡Has vengut molt tart! és un acte de parla
exclamatiu que conté un enunciat dotat de contengut semàntic o proposicional, per
això podem contestar: Sí, és veritat; o No, no he aplegat tan tart. En canvi, quan un
parlant emet l'interjecció ¡Che!, expressant irritació en la seqüència No crides, ¡che!,
no podrem contestar dient *¡No che!, perque l'interjecció carix d'enunciat i de valor
conceptual.
En sentit estricte l'interjecció és una marca del parlant en el discurs, la qual és
independent de l'enunciat al que acompanya. Esta marca pot estar constituïda per una
sola paraula, com en ¡Ai!,¡Quin mal m'has fet! o per més d'una, com en ¡Mare
meua!
L'interjecció pot introduir complements a través d'una preposició (¡Dimoni de
porta!), pero la situació inversa no és possible: com és un element sintàcticament
independent, no hi ha ningun element de l'oració que puga introduir una interjecció,
excepte, naturalment, els verps de llengua en estil directe: I dient “¡ai, mare!”, se
n'anà.
Com constituïxen una exteriorisació del yo parlant, les interjeccions no tenen un
significat unívoc, sino que la seua significació depén de la situació comunicativa. Per
eixemple, che, l'interjecció valenciana per excelència, presenta gran diversitat de
sentits segons la situació comunicativa i l'entonació en que és emesa:
¡Che, que bo! (alegria).
No crides, ¡che! (irritació).
¡Che! Quin mal de pancha (dolor).
¡Che, no! (negació).
¡Che, sí! (afirmació).
¡Che, mira! (admiració o sorpresa).
El fet de que l'interjecció siga una proyecció del parlant queda habitualment reflectit
en l'escritura a través dels signes d'exclamació (¡...!): ¡ah!, ¡ai!, ¡au!, ¡uf! No obstant,
com el caràcter exclamatiu de les interjeccions és obvi, pot donar-se per supost,
prescindint dels signes exclamatius: Uf, quin problema.
Quan l'interjecció exteriorisa els sentiments de dubte o sorpresa de l'enunciador pot
aparéixer entre signes interrogatius: ¿Eh?;¿Cóm? En estos casos la diferència entre
interjecció i interrogació s'atenua i per a distinguir-les haurem de parar atenció a la
-690-
situació comunicativa: si un parlant aplega a sa casa, s’encontra la porta mig oberta i
diu ¿Cóm?, en manifestació de la seua estranyea, pero sense esperar resposta, estarem
davant d'una interjecció. En canvi, si esta paraula és dirigida a un atre parlant
solicitant un aclariment o explicació, ya no tindrem pròpiament una interjecció, sino
un acte interrogatiu.
Per una atra banda, pel seu caràcter autònom, les interjeccions apareixen acotades en
l'escritura: van entre comes, quan s'inserten dins d'un enunciat, o entre una coma i un
atre signe de puntuació, quan ocupen la posició inicial o final: Pensava, ¡ai!, que es
moria; ¡Calla d'una volta, che!
A partir de la consideració estricta de l'interjecció com a proyecció del parlant podem
aplegar a una concepció una miqueta més ampla i operativa que nos permet
considerar com a interjeccions unes atres expressions de funció pareguda, pero que
no expressen necessàriament els sentiments del parlant, com ara les onomatopeyes
(achús; pum; toc, toc...).
Les onomatopeyes arrepleguen els sons del món exterior que volta l'acte de parla,
pero filtrats a través de la persona del parlant. En Estava descansant tranquilament en
el sofà, quan de repent, ¡catapam!, caigué l'espill a terra, l'interjecció expressa
l'interiorisació de la caiguda de l'espill per part del yo parlant.
També poden ser tractades com a interjeccions les expressions exclamatives en valor
conatiu, en les que s'apela a l'interlocutor, o les fàtiques, incloent les salutacions i les
despedides: ¡Yeee!; ¡Hola!, ¿Cóm va?; ¡Au, mone!; ¡Adeu!...
23.2. CLASSES D'INTERJECCIONS
23.2.1. Segons el número de paraules que les constituïxen
Les interjeccions se poden classificar des d'un punt de vista formal tenint en conte el
número de paraules que les constituïxen; si estan formades per una sola paraula són
simples o pròpies (che, alça, clar, nyas...). En este grup nos trobem les interjeccions
en sentit estricte: aquelles que fòra del context no tenen sentit i a soles poden
funcionar com a interjeccions (che, ah, buf, au, oh, ai, um, ca, eh, ei, ahà, ye...).
Dins de les interjeccions simples o pròpies també estan aquelles que són paraules
pertanyents a diferents categories gramaticals com ara substantius, adjectius, verps o
adverbis que, per trasllació sintàctica, actuen com a interjeccions (alerta, mel, bo,
vinga, mira, calla, prou, massa...).418
418
S'ha de tindre present que una paraula, com ara un substantiu concret, pot actuar com a
interjecció en una llengua, pero no en una atra. En castellà existix l'interjecció vulgar i malsonant
“coño” i en català, “cony”, pero esta paraula no existix en valencià ni el seu equivalent “figa”
s'utilisa com a interjecció; en el seu lloc se sol dir “colló”, “collins”, “collinses”, “collona”...
-691-
Si les interjeccions estan formades per més d'una paraula, són compostes o impròpies.
En este grup encontrem interjeccions com ah, no; cachis la; i prou; che tu... i moltes
locucions interjectives lexicalisades com mare meua, a vore, ya em diràs, a fer la mà,
massa me'n dones, per ma vida...
23.2.2. Segons les distintes funcions del llenguage
Atenent al significat, és dir, des d'un punt de vista semàntic, les interjeccions poden
ser molt diverses, segons expressen pena, alegria, sorpresa, admiració, indignació,
contrarietat, cansament, oix, llamentació, despreci, incredulitat, reticència, ironia,
irritació, indiferència, resignació, alerta, auxili, incitació, prec, orde, amenaça,
reprovació, salutació, agraïment, perdó, felicitació, acort, desacort, incomprensió,
pausa, dubte...
Una manera pràctica i orientativa de catalogar-les és tenint en conte les diferents
funcions del llenguage (expressiva, conativa, fàtica...), ya que totes les interjeccions
expressen alguna d'estes funcions, si be s'ha de remarcar que el to en que es
pronuncien i el context poden fer que canvien de sentit, per lo que no és del tot
correcte encasellar-les en compartiments estancs.419
23.2.2.1. Interjeccions expressives
Indiquen un estat d'ànim del parlant, com ara admiració, alegria, cansament,
contrarietat, despreci, disgust, dolor, incredulitat, indiferència, indignació, ironia,
irritació, enuig, llamentació, oix, por, resignació, reticència, sorpresa...:
Ausades que és valenta la gosseta (admiració).
¡Be! M'alegre de que guanye (alegria).
¡Buf! Estic fet una coca (cansament).
¡Home! Per ad açò no estic preparat (contrarietat).
Que vaja a ajudar-te, ¿qué dius? (despreci).
¡Vaja home! S'ha acabat el pa (disgust).
¡Ai! Que em chafes un peu (dolor).
¿De veres? No m'ho crec (incredulitat).
¿Vols un calcer en tacó o sense? ¡Igual té! (indiferència).
419
Interjeccions com che, hola, va, ui... poden ser catalogades com a expressives, conatives, o
fàtiques, segons la situació.
-692-
¡La mar salada! Quina dòna més impertinent (indignació).
¡Mira bo! Ara que ixc a prendre el sol va i plou (ironia).
¡Collinses! Deixa'm estar (irritació).
¡Repalleta! Calla la boca ya (enuig).
S'ha mort el pardalet ¡Quina llàstima! (llamentació).
Menjar carn crua i sanguinosa ¡Uf! (oix).
¡Jesús meu! Quina foscor hi ha en esta andana (por).
Si plou, la deixarem caure. ¡Qué anem a fer-li! (resignació).
—Vindrà el governador. —¿Tu creus? (reticència).
¡Caram! No vos esperava hui (sorpresa).
23.2.2.2. Interjeccions conatives
Són interjeccions que intenten influir en l'ànim o el comportament del receptor i
s'utilisen per a advertir d'un perill, demanar ajuda, demanar silenci, cridar l'atenció,
interpelar, iniciar, acompanyar o parar una acció o moviment, ordenar, pregar,
amenaçar, consolar-se, expressar un desig, etc. Observe’s que moltes d’elles són
substantius, verps, locucions adverbials... usats com a interjeccions:
¡Ull! Que la mar està moguda (advertir d'un perill).
¡Auxili! No sé nadar (demanar socors o auxili).
¡Mut i callosa! Que no senc la ràdio (demanar silenci).
¡Escolta! ¿Saps si hi ha un gimnasi per ací? (cridar l'atenció).
¡Perdona! No estic d'acort en tu (interpelar).
¡Va! / ¡Au! Pugem que ix el tren (iniciar una acció).
Menja't un fartó més, ¡i prou! (parar una acció).
Ho farem com tu dius i au / i avant (indicar que és suficient).
¡Vinga! Ya esteu tornant-me els diners (donar una orde).
¡Per favor! Presteu-nos diners per a pagar el lloguer (pregar).
¡Ai, ai, ai! Si vaig te mamprendré (amenaçar).
Al remat no ha pedregat, ¡encara cóm! (consol).
-693-
És possible que finalment no haja d’anar-se’n a treballar a l’estranger: ¡fora
cas! / ¡ixcà! (desig).
23.2.2.3. Interjeccions fàtiques.
Les interjeccions fàtiques regulen el contacte entre l'emissor i el receptor durant la
comunicació. S'inclouen ací fonamentalment les fòrmules de salutació i despedida, i,
en sentit molt lax, també les conegudes com a interjeccions formulàries, és dir, les
fòrmules convencionalment fixades per a indicar acort i desacort, consentiment o
assentiment, agraïment i resposta a l'agraïment, perdó, felicitació, salutacions en
aplegar i anar-se'n...:
¡Mel! Aixina m'agraden a mi les coses (acort).
¡Che, calla! No pense anar a la seua boda. (desacort / tall de paraula).
Hui tornareu ans de les huit, ¿estem? (petició d'acort).
¿Voleu comprar un vehícul nou? ¡Avant! (consentiment).
M'agrada molt el regal, molt agraït (agraïment).
Gràcies, Ampar (agraïment).
¡Perdó! ¿Me deixa eixir? (perdó).
Has tengut una chiqueta, ¡enhorabona! (felicitació).
¡Felicitats pel teu ascens! (felicitació).
Bon dia de vesprada, senyores i senyors (salutació).
¡Au! Demà nos vorem (despedida o salutació ràpida, de passada, que no inicia
intercanvi comunicatiu).
¡Ye! ¿Cóm va tot? (salutació ràpida).
Atén-me una cosa, ¿podries buscar el teléfon de Raquel? (introducció a una
petició).
¿Eh? No entenc lo que dius (incomprensió).
A vore... anem per parts (pausa).
Al respondre al teléfon en valencià solem obrir el canal comunicatiu dient ¡Diga! o
¡Diga'm! o per mig de la forma ¿Qué (n´)hi ha?
En resposta a qui estornuda s'utilisen les formes ¡salut! i també, més habitualment,
¡Jesús!, fòrmula que s'usa també com a interjecció expressiva, per a indicar
sentiments d'admiració, dolor o pena. Per a brindar fem us de l'expressió ¡salut! o be,
-694-
¡salut i força al canut!, mentres que les fòrmules de cortesia dirigides a qui està
menjant o bevent són ¡bon profit! o ¡que dineu, sopeu, almorzeu... de bona gana!
23.2.3. Les onomatopeyes o interjeccions representatives
La majoria de gramàtics inclouen dins de les interjeccions les onomatopeyes,
definides com a interjeccions representatives. L'onomatopeya és una paraula que es
forma per imitació de sons naturals o fenòmens visuals i cada llengua percep i
reproduïx estos sons o fenòmens d'una manera peculiar. Les onomatopeyes no tenen
un orige etimològic en una atra forma llingüística sino en un sò, com ara el maular
d'un gat o l'esclafit d'una traca; de fet les paraules maular (i el substantiu derivat
maulit) o traca procedixen de les onomatopeyes “mau” (el maulit del gat) i
“tracatrac” (sò que fa una traca).
Moltes voltes les onomatopeyes s'utilisen com a expressió del sentiment del parlant i
funcionen com a interjeccions pròpies. Algunes han donat lloc a substantius o verps,
com ara el verp “tocar”, format sobre l'onomatopeya “toc”.
La percepció que cada comunitat llingüística té dels sons o dels fenòmens i la
fonètica peculiar de cada una fa que a l'hora de reproduir-los donen lloc a
onomatopeyes distintes en cada idioma. Quant més separades estan dos llengües,
sobretot a nivell fonètic, més diferents seran les onomatopeyes de cada una d'elles.
S'ha de tindre en conte que hi ha sons que no es poden articular o que resulten més
fàcils de recrear en una llengua que en una atra per la seua peculiar fonètica. El llistat
d'onomatopeyes no està tancat i el parlant va incorporant-ne de noves segons la
llengua evoluciona.
Com la fonètica valenciana té les seues pròpies característiques dins del conjunt de
les llengües romàniques i dins del seu diasistema, ací oferim algunes de les
onomatopeyes o paraules d'orige onomatopèyic més usuals per al seu coneiximent i
us correcte,420 ya que pel seu caràcter expressiu i popular o coloquial solen ser
oblidades per la llengua normativa estàndart, o lo que és pijor, substituïdes per formes
alienes procedents d'unes atres llengües en les que el valencià està en contacte:421
achús, anyam, ap, bah, befbaf, buf, bum, catabum, cataclac, catapam,
catapum, che, chit, chiu, chiuchiu, chof, chop chop, chut, clec, clixcleix,
corrococos, crac, cric crac, din, dranc, dric, drinc, ehem, frufrú, gluglú,
glupglup, gorigori, guau, güec, guirigall, ha, hi, hum, marrameu, mau, mix,
muix, nono, nyam, nyas, paf, pam, patapam, patapim, patapum, pimpam, piu,
420
Per a conéixer el seu significat pot consultar-se el Diccionari general de la llengua valenciana
de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
421
Nos referim al castellà, al català i també a l'anglés, est últim cada volta més present a tots els
nivells.
-695-
plas, puf, pul, pum, quiquiriquic, racar, rasràs, rataplam, rebombori, ric,
ringorrango, rumrum, sit, tatacatrac, tamtam, tararà, tararí, tec, terretit, tic,
tictac, tintin, tipitip, tiquitic, toctoc, trapalatrop, tras, tuf, uf, upa, xet...
Finalment oferim un llistat prou complet de les interjeccions valencianes més usuals,
que ajuda a fer-se una idea de la riquea i varietat existent en este camp, seguit d'una
breu relació d'interjeccions antigues o en desús:
a bona hora, a fer la mà, a més vore, a passar-ho be, auxili, a vore,
abrenúncio, abrevia, adeu, agraït, ah sí, ah no, ah, ahà, ahahà, ai ai ai, ai,
aire, aixa, aixa arrere, això podíem fer, ala, alça, ale, alerta, alt, alto, amén
Jesús, amén, amunt, anem a vore, anem, anem allà, ànim, anyam, ap, apa,
arre, arri, au va, au, au cacau, aüixa, ausades, avall, avant, ave, avítol, bah,
be, befbaf, beníssim, bo, bon dia de matí, bon dia de vesprada, bon dia, bona
nit cresol que la llum s'apaga, bona nit, boníssim, bravo, brum, buf, ca, cachis,
cachis la, calla, calma, cama, carai, caram, catso, catsoleta, chao, chape, che
calla, che tu, che, chica calla, chica, chit, chof, chut, clar que no, clar que sí,
clar, collins, collinsa, collinses, ¿cóm?, ¿comprens?, conte, corage, corre ves,
crac, d'acort, ¿d'acort?, d'això res, dali (contracció de da-li, dona-li), de cap
manera, de ninguna manera, de res, ¿de veres?,¿de veritat?, Deu meu, diable,
dimoni, dimonis, disculpa, disculpe, ea, eh, ¿eh?, ehem, ei, ele, enhorabona, en
ma vida, enlerta, ¿entens?, escolta, espera't, espera't assentat, ¿estem?, eu,
eureka, felicitats, fins a l'atra, fins ara, fins demà, fins una atra, foll, fòra, fort,
fotre, fotrins, fuig, gràcies, guà, guai, ha, hala, hale, hi hi hi, ¿ho veus?, hola,
hosanna, hospital, hum, hurra, ara, igual té, i prou, i punt, i tant, ixcà, Jesús,
Jesús meu, Jesús i Maria, jove, la mare que va, la mar salada, llàstima, ma
(contracció de mira), mala pesta, malaït siga, mante, maque (contracció de
mira que), mare, mare meua, mare de Deu, massa, massa me'n dones, me
cachis, mel, merda, mira bo, mira, mira que, mmm, molt be, molt mal, mone
(contracció de anem-nos-en), molt agraït, moltes gràcies, muix, mut i callosa,
mut, mutis, némon (contracció de anem-nos-en), ni ensomiar-ho, ni pensar-ho,
no fotes, no fotam, no em fotes, no les mereix, no li fa, no s'ho val, ¿no?, nyam,
nyas (de jas, imperatiu de haver), oh, oi, òixala, ossanna, òstia, òsties, ostres,
ou, paf, palleta, per l'amor de Deu, per ma vida, perdó, perdona, perdone, plaf,
plas, prou, puf, pul pul, pum, qué anem a fer, qué anem a fer-li, que be, que bo,
qué dius, ¿qué dius?, que estigau bons, ¿qué?, quina llàstima, quina pena, quin
remei, reché, recollons, recontra, recontracollons, recontrafotre, recordons,
redell, redeu, redimoni, reòstia, repalleta, repunyeta, safira, salut, sap, ¿saps?,
se me'n fot, ¿sents?, Senyor, ¿serà possible?, sí sí, sí, sí home, sí dòna, ¿sí?,
silenci, socors, tant se val, tira-li que encara vola, tira-li, tira, tira tira, tras, tu
conta,¿tu creus?, tu diràs, tu em diràs, tu, uei, uf, ui ui ui, ui, uix, ull, upa, uyà,
va, vaja home, vaja, val, veges, veges tu, vejam, ¿veritat?, ves, ¿veus?, vinga,
vinga ya, vixca, ¿vols dir?, voràs, xet, ya em contaràs, ya em diràs, ya veus, ya
vorem, ya, ye...
-696-
Interjeccions antigues o en desús: aló, arruix, aur, camtemins, captelleu, capteminos,
captemins, caratso, caratsoleta, daça, euai, gara, odà, vet, vets, viva...
23.3. ELS VOCATIUS
Els vocatius són sintagmes nominals o pronoms personals usats per a identificar a
l'interlocutor i senyalar-lo directament com a receptor del discurs.
El vocatiu pot realisar diverses funcions comunicatives, com ara:
- Una funció fàtica, de contacte, precedint a les salutacions (Voro, ¿qué hi ha?).
- Una funció conativa, per a cridar a l'interlocutor: ¡Cento, vine ací!; ¡Professor,
Pep m'ha furtat la maquineta de fer punta!; ¡Yeee, saluda, home!
- Una funció exclamativa, quan transmet les emocions suscitades en el parlant
per l'actuació prèvia de l'interlocutor (¡Chimo!, ¿cóm fas això?).
- Una funció imperativa, quan el nom s'utilisa per a espentar a l'interlocutor a
actuar: ¡Pare, dus-me la tovalla!; ¡Mis, fuig!
- Una funció dialògica, quan aprofita per a donar la tanda de paraula a una atra
persona: El nostre secretari llegirà a continuació l'acta de la sessió anterior:
Miquel, quan vullgues, etc...
A diferència de l'interjecció, el vocatiu no té per qué ser autònom i pot aparéixer
integrat en l'enunciat, per eixemple, quan té el mateix referent que un pronom
personal o un possessiu de l'enunciat (El teu coche, Llúcia, m'agrada molt) o quan
impon al verp la concordança en segona persona: ¡Chiquet, t'ha eixit un treball de
primera!
El vocatiu és un element diferent de l'interjecció, pero a l'hora se li pareix molt en el
seu comportament. Podríem dir que el vocatiu realisa en l'àmbit del receptor la
mateixa funció que desenrolla l'interjecció en el de l'emissor: és, per tant, el seu
paralel en l'àmbit del tu.
En efecte, si l'interjecció és una expressió carent d'enunciat, l'única funció de la qual
és exteriorisar els sentiments del parlant, el vocatiu és un enunciat en una significació
mínima: la d'exteriorisar o fer patent a l'oyent. La referència a l'oyent por dur-se a
terme per mig de diversos procediments: pel seu nom o llinage (¡Cardona, vinga
ací!); per un calificatiu (¿Quàntes te'n pose, templat?), o per un nom comú o fòrmula
de tractament que l'identifique inequívocament (¡Mestre!, ¿puc eixir al pati?;
¡Senyora, que estava yo primer!).
-697-
24. MORFOLOGIA DERIVATIVA: PROCESSOS
DERIVATIUS O COMPOSICIÓ DE PARAULES
24.1. INTRODUCCIÓ
La morfologia, com el seu ètim grec indica, tracta de la forma o formació de les
paraules i, per tant, de la seua estructura. La morfologia nos fa vore que a sovint les
paraules se poden fragmentar o segmentar en parts o components, components que
poden aparéixer dins d'unes atres paraules aportant el mateix significat a totes elles.
La significació mínima que aporta un morfema pot ser de naturalea gramatical o
lèxica. Per eixemple, el morfema gramatical de gènero femení es manifesta en la
paraula comt-esa per mig de -esa, mentres que el morfema lèxic -ment de cansa-ment
indica resultat d'una acció.
Per la seua banda, el terme morf fa referència a les variants o realisacions formals que
presenta un morfema. Per posar un cas, el morfema gramatical de gènero femení es
realisa per mig del morf –a en chic-a i per mig del morf –ina en gall-ina, i el
morfema lèxic d'acció i efecte es manifesta baix l'alomorf -ció en alteració i baix la
forma -sió en diversió.
D'esta forma, existixen dos branques fonamentals dins de la morfologia: la flexiva o
gramatical, i la lèxica o derivativa: la morfologia flexiva analisa els canvis de
naturalea gramatical de les paraules en relació als canvis en la seua forma. Per
eixemple, establix que l’aparició del morfema –a en gata marca el gènero femení del
substantiu.
En canvi, la morfologia lèxica atén a la significació dels morfemes i estudia els
procediments per a la formació de noves paraules a partir d’un lexema o base lèxica.
Aixina, l’adició del sufix de resultat –age a la base lèxica aigua dona lloc a la paraula
aiguage. Ací nos ocuparem de la morfologia lèxica o derivativa i dels processos de
formació de paraules.
24.2. CLASSES DE MORFEMES LÈXICS
Hi han dos classes fonamentals de morfemes lèxics: els lexemes i els afixos. El
lexema o base lèxica és el núcleu de la paraula que aporta el significat principal,
mentres que els afixos són els morfemes que modifiquen eixe significat bàsic. Aixina,
en la paraula bov-í, el lexema és bov-, que aporta el significat de “bou”, i al qual
s'afig el sufix -í, que indica “relatiu a”, d’a on resulta el valor final de “relatiu o
pertanyent a bous, vaques i vedells”.
Al mateix temps, els afixos poden classificar-se, segons la seua posició respecte al
núcleu, en prefixos, sufixos i interfixos:
-698-
- Els prefixos van davant del lexema: bi-sexual.
- Els sufixos apareixen darrere del lexema: period-iste.
- Els interfixos se situen entre el lexema i un sufix: a-clim-at-ament.
Per eixemple, la paraula ultracantonaliste està formada per quatre constituents o
morfemes de diversa naturalea:
- El prefix ultra-, que indica excés o radicalisació (com ara ultramodern,
extremadament modern).
- La raïl o lexema canton, alomorf de cantó.
- L'interfix -al-, que indica relació en el substantiu al qual acompanya (com
ara cantonal, relatiu o propi del cantó).
- El sufix -iste, que indica que u és seguidor o partidari d'algun moviment o
idea (com ara comuniste, partidari del comunisme).
Estos afixos poden aparéixer en el mateix significat formant part d'unes atres paraules
com, per eixemple, ultranacionaliste, ultrainstitucionaliste, ultrafonamentaliste...
24.3. PARAULES SIMPLES I COMPOSTES
Les paraules simples són les que tenen únicament un lexema (roig), mentres que les
paraules compostes són aquelles que presenten més d'una raïl, com ara davantllit,
formada per l'unió de davant i llit, o allipebre, composta dels substantius all i pebre,
més la conjunció i.
24.4. LA DERIVACIÓ I LA COMPOSICIÓ
La llengua seguix uns determinats processos a l'hora de formar noves paraules. Les
dos principals vies per a formar paraules noves són la derivació i la composició.
24.4.1. La derivació
En la derivació la paraula nova té a soles una raïl i és u dels processos més productius
a l'hora de formar nous térmens. El mecanisme és ben senzill: consistix en afegir a
una paraula o raïl ya existent un afix. La raïl o paraula sense afixos se denomina
primitiva i les paraules que tenen la mateixa raïl en u o més afixos se denominen
derivades. La paraula primitiva i les seues derivades formen una família lèxica.
-699-
Vejam un eixemple:
cult, incult, cultiste, culturisar, aculturisació...
En este cas la paraula cult és la primitiva i les atres, les derivades.
Per a simplificar la classificació dels afixos assimilarem els interfixos als sufixos: si
l'afix va davant de la raïl, parlarem de derivació per prefixació i, si va darrere, de
derivació per sufixació:
prefixació: in- (prefix) + capaç (radical) = incapaç
sufixació: capaç (radical) + -itar (sufix) = capacitar
24.4.2. Prefixos
Oferim a continuació un llistat dels prefixos més usuals o productius en el seu
significat, seguits d’alguns eixemples:
Prefix
Significat
Eixemples
a- / an- (davant de vocal o
haig). Del grec ἀν-, i ἀdavant de vocal, forma
privativa.
privació, negació,
absència.
arrítmic, apàtrida,
analgèsic, anormal,
analfabet, anòmia,
anhidre.
ab-
separació
abducció, abscissió
ad-, del llatí AD-.
proximitat
adverbi, adjunt, adjacent.
Davant de determinades
consonants pren la forma
a-, com ara: afirmar.
ante-, del llatí ANTE,
davant, ans, abans.
davant de, anterioritat en
el temps o l'espai
anti- del grec ἀντι-, en lloc contrari a, opost a i també
de, en conte de.
protecció o defensa contra
algun element
antebraç, antepost,
antepassat, antepenúltim,
antediluvià.
anticivisme, antinatural
antiacadèmic, antipapa o
antiasmàtic, antigripal,
anticorrosiu.
-700-
Prefix
Significat
Eixemples
archi-, del grec ἀρχι-, de
ἄρχειν,resultar el primer.
prioritat, preeminència o
superioritat.
Coloquialment significa
molt.
archipopular, archiduc,
archidiòcesis o
archiconegut,
archimillonari.
auto-, del grec αὐτός, ell
mateix.
per u mateix
automòvil, autobiogràfic,
autoservici, autodefensa,
autodestrucció.
bes-, del llatí bĭs, dos
voltes.
anterioritat o dos voltes
besnet, bestreta, besyayo,
bescuit.
bi- / bis-, del llatí bis, dos
voltes.
doble
bieni, bicorn, bisexual,
bistorta, bimensual,
bimotor, bicéfal.
circum- del llatí circum-, al voltant, a l'entorn,
que significa al voltant de. rodejant.
circumvalació,
circumsolar.
con- / com- (davant de -po -b-) / co-, del llatí cum.
unió, cooperació,
agregació, reunió, unió.
condol, confluir,
concordant, convindre,
compare, compassar,
coautor, cooperar,
coexistir, coajudar.
contra-, del llatí
CONTRA. Direcció,
contacte o lloc.
oposició, desacort,
enfrontament en sentit real
o figurat, contrarietat,
oposició.
contrarrevolucionari,
contragovern, contrapel,
contraporta,
contraindicat.
de-, del llatí DE-.
pot indicar direcció de dalt decaure, definir, derivar,
a baix, dissociació o
deduir, decapar, deformar,
separació, orige o
demostrar, declarar.
procedència, privació o
inversió del significat
originari i també pot
reforçar el significat
originari.
des-, de la confluència
dels prefixos llatins DE-,
EX-, DIS-, E-.)
negació, inversió del
significat, privació, excés,
supressió.
descosir, desanimar,
deshora, desfavor,
desprestigi,
despreocupació.
-701-
Prefix
Significat
Eixemples
e- del llatí E-, fòra de.
fòra de, procedència o
extensió.
eliminar, emigrar, efusió.
en-, del llatí IN-, que
també pren la forma emdavant de b o p.
forma verps i adjectius i
pot significar dins de o
sobre.
encaixonar, endolcir,
empaperar, empolsegar.
entre- del llatí INTER.
indica qualitat o situació
intermija i atenua el
significat del vocable que
acompanya.
entreacte, entrefí,
entrevore, entreobrir,
entresuar, entretancar,
entreclar.
ex-, de la preposició llatina davant d’un títul, un
EX.
càrrec, etc., indica que
eixa persona ha deixat de
tindre’l o que ho ha segut
en anterioritat. També
significa fòra de o més
allà i privació.
exministre, exconseller,
excomunicació,
excarcerar, extraure,
exànima, expatriat.
extra-, del llatí EXTRA,
fòra.
significa fòra de o
sumament .
extraparlamentari,
extraescolar, extraplà,
extrafí.
hetero-, del grec έτερος,
un atre, diferent, desigual.
diferent, desigual, un atre.
heterosexual, heterocíclic,
heterogéneu, heterógraf.
hiper-, del grec ὑπέρ,
sobre (preposició.)
sobre (preposició).
hipertròfia, hipercrític,
hiperèmia,
hiperfreqüència.
homo-, del grec ὁμóς,
igual.
igual, el mateix.
homòfon, homógraf,
homosexual,
homoparental.
hipo-, del grec ὑπó, baix,
(preposició).
baix, més avall, en manco
o menor cantitat.
hipòtesis, hiposulfúric,
hipodèrmic, hipògin,
hipofunció.
in-, del llatí IN- en valor
negatiu o privatiu. Pren la
forma im- davant de b o p,
i i- davant de l o r.
negació, privació.
incontrolable,
impossibilitar, illegal,
irreal.
-702-
Prefix
Significat
Eixemples
infra-, del llatí INFRA, a
baix, avall.
indica situació per baix de. inframon, infrascrit,
infraorbitari, infrahumà,
infraaxilar.
intra-, del llatí INTRA,
dins.
dins, en l'interior de.
intracelular, intrauterí,
intraabdominal,
intravenós.
inter- del llatí INTER,
entre.
Entre. Espai que hi ha d'un
punt a un atre, situació o
ubicació enmig de dos o
més coses.
intercessió, intercostal,
interterritorial,
interdisciplinar,
interprofessional.
mini-, del llatí MINIMUS,
molt menut.
chicotet, breu, curt.
minicadena, minigolf,
minibar, minifalda,
minifundi.
multi-, del llatí MULTI,
molts.
molts, diversos.
multiformitat, multiforme,
multifloral, multirracial,
multilocular
neo-, del grec νέος, nou.
nou.
neocatolicisme,
neoclàssic, neologisme
peri-, del grec περί, al
voltant, a l'entorn.
al voltant, a l'entorn,
rodejant.
pericelular, perifèria,
pericardi, pericarpi.
pluri-, del llatí PLURIS-,
pluralitat.
pluralitat, multitut,
abundància.
pluridentat, pluricelular,
plurimembre,
pluripartidisme,
pluriocupació.
post- / pos-, del prefix llatí despuix de, en
POST-, posterior. Se
posterioritat, darrere de, en
reduïx a pos- quan va
acabant.
seguit de consonant i es
manté quan va seguit de
vocal.
postabdomen,
postalveolar, posguerra,
pospost, posbèlic, posdata,
posgrau, posdorsal,
posdental.
pre-, de la preposició
llatina PRAE,anterioritat.
predestinació, preexistent,
preconciliar, prepubertat,
preuniversitari.
anterioritat, prioritat.
-703-
Prefix
pro-, del llatí PRO-, per o
en conte de, davant de,
cap avant.
Significat
per, en conte de, davant
de, moviment cap avant.
Eixemples
procreació, progressiu,
procònsul, prohom,
progenitor, proseguir.
re-,del llatí RE-, prefix
tornar a, duplicació,
llatí que aplicat a un verp
reiteració. Superlatiu.
o a un substantiu verbal,
Arrere. Reforçament
indica duplicació o
reiteració de l’acte. Aplicat
a un adjectiu o a un
adverbi el convertix en
superlatiu. Indica arrere.
En les interjeccions aporta
un valor de reforçament.
rebrot, recelós, rellançar,
reactivació, resopar, rebé,
regran, retranca, retirar,
¡redeu!, ¡recollons!,
¡redimonis!, ¡recontra!
semi-, del llatí SEMI-,mig. mig. Expressa la mitat de
lo que significa el segon
element del compost.
semiprova, semiplé,
semisec, semidesnatat,
semicircular.
seudo-, del grec ψεῦδο,
falsetat.
fals, falsetat. Expressa que seudodiví, seudocrític,
és fals lo que significa el
seudocientífic.
segon element del
compost.
sin-, del grec συν-, unió.
pref.
unió o al mateix temps.
sincrònic, sinestèsia,
sinèresis.
sub-, del llatí SUB-, baix o baix de, avall, devall de,
avall
per baix de.
subdivisió, subdelegat,
subalpí, submon.
super-, del llatí SUPERper damunt de.
sobre, per damunt de.
Superioritat, abundància.
superintendent,
superabundant,
supermercat, superfí,
superhome.
trans-, de la preposició
llatina TRANS,
a través de.
transacció, transatlàntic,
transoceànic.
ultra-, del llatí ULTRA,
més allà.
més allà de, a l'atre costat.
Extrem, excessiu.
ultramar, ultramontà,
ultrapirenaic, ultramarí,
ultranacionalisme,
ultradreta, ultraesquerra.
-704-
El llistat complet de prefixos és extensíssim i la majoria formen paraules tècniques o
neologismes. L’inventari no està tancat i en els diferents camps de la ciència i la
tècnica se'n poden crear de nous, generalment acodint al grec o al llatí. També cauen
alguns en desús. Ací estan la majoria:
acefalo-, aceto-, acqu-, acro-, acromato-, acromio-, actino-, actori-, acut-,
adelo-, adeno-, adipo-, aeri-, aero-, aff-, afro-, agro-, ai-, albumino-, aldo-,
alo-, alterni-, alumino-, am-, amfi-, amil-, amino-, aminoazo-, ampelo-, ana-,
anarco-, andro-, anemo-, angio-, anglo-, aniso-, ano-, anomo-, anto-, antra-,
antropo-, apico-, apo-, arbori-, areo-, aritmo-, arqueo-, arterio-, artro-, astro-,
atelo-, atlanto-, audio-, aurículo-, auro-, bacterio-, balano-, balneo-, balto-,
bari-, baro-, basi-, basidio-, bat-, bati-, bato-, batraco-, bio-, blasto-, blefaro-,
bradi-, branqui-, braqui-, bromo-, bronco-, buco-, butir-, caco-, caduci-,
carbo-, cardio-, cario-, carpo-, cata-, cauli-, cefalo-, celto-, centi-, centro-,
cerebro-, cero-, ceto-, ciano-, ciclo-, cilindro-, cino-, cirro-, cist-, cisti-, cisto-,
cito-, clino-, cloro-, condro-, crico-, crio-, cripto-, cromato-, cromo-, cupro-,
dacrio-, dactilo-, deca-, deci-, demo-, demono-, dento-, derm-, dermato-,
dermo-, deutero-, deuto-, di-, dia-, diazo-, dico-, dinamo-, diplo-, dis-, dodeca-,
dolico-, eco-, ecto-, electro-, eleo-, enantio-, endeca-, endo-, enea-, eno-,
entero-, ento-, entomo-, epi-, equi-, equino-, ergo-, eritro-, es-, escato-,
esclero-, espermato-, esporo-, esquizo-, estafilo-, estegano-, esteno-, estereo-,
estrepto-, eteato-, etno-, eu-, euro-, exo-, fago-, fàrmaco-, ferro-, fibro-, fico-,
filo-, fisio-, fissi-, fito-, flabeli-, flebo-, fluo-, fluvio-, folio-, fono-, form-, fosf-,
foto-, franco-, galacto-, galo-, galvano-, gamo-, gastero-, gastro-, genito-,
geno-, geo-, germano-, geronto-, giga-, giganto-, gimno-, gineco-, gipso-,
glicero-, glico-, glosso-, gluco-, gonio-, gono-, grafo-, hagio-, halo-, haplo-,
hecto-, helco-, helico-, helio-, hema-, hemato-, hemi-, hemo-, hepat-, hepta-,
hex-, hexa-, hialo-, hidro-, hiero-, higro-, hilo-, himeno-, hipno-, hipso-,
hispano-, histero-, histo-, holo-, homeo-, humero-, iatro-, ibero-, icono-, ictio-,
ideo-, idio-, immuno-, indo-, infero-, isco-, iso-, italo-, kilo-, labio-, laparo-,
laringo-, lepto-, leuco-, limfo-, limno-, linguo-, lipo-, lito-, lobo-, longi-, loxo-,
lumbo-, macro-, magneto-, malaco-, mangano-, mano-, masto-, maxi-, medio-,
mega-, megalo-, melano-, meno-, meso-, meta-, metalo-, meteoro-, metro-,
mico-, micro-, mili-, mio-, miria-, mirmeco-, mito-, mixo-, mono-, moto-, muco,
nano-, narco-, nasso-, necro-, nefo-, nefro-, nemato-, neumato-, neumo-,
neuro-, nitro-, nitroso-, nomo-, noo-, noso-, nucleo-, nudi-, ob-, occipito-, ocro,
octa-, octo-, odont-, ofio-, oftalmo-, oleo-, oligo-, omfalo-, omni-, onco-, onico,
oniro-, onto-, oo-, opisto-, opositi-, opto-, organo-, ornito-, oro-, orqui-,
orquio-, orto-, osfio-, osteo-, ot-, oto-, ovario-, ovi-, oxi-, palato-, paleo-, pan-,
panto-, paqui-, para-, pari-, parieto-, parteno-, pato-, pedati-, pedi-, pedo-,
pego-, peni-, penta-, per-, perineo-, periosteo-, peta-, petro-, pio-, pireto-, piro,
plagio-, plano-, plati-, platini-, pleo-, pleuro-, podo-, poli-, politico-, porta-,
postero-, potamo-, proct-, procto-, prosopo-, protero-, proto-, pterido-, ptero-,
quadri-, quasi-, quilo-, quimio-, quinque-, quiro-, rabdo-, radio-, raquio-,
recontra-, recti-, recto-, retro-, rino-, rizo-, rodo-, romano-, sacro-, sarco-,
-705-
seleno-, semio-, servo-, sesqui-, sico-, sicro-, sidero-, sindesmo-, sismo-, so-,
sobre-, sobres-, sota-, sulf-, supero-, supra-, sus-, talasso-, tanato-, taqui-,
tauto-, taxi-, tecno-, tele-, teo-, terato-, terio-, tetra-, tíbio-, tio-, toraco-,
tòxico-, traquelo-, tras-, tri-, tribo-, trico-, turbo-, uni-, urano-, uro-, uterouter-, vagino-, vice-, video-, vulvo-, xero-, yodo-, zoo-.
24.4.3. Sufixos
Els sufixos, com ya s'ha dit adés, són els afixos que s’apliquen darrere del substantiu i
l'adjectiu, pero també del verp (sufixos verbals) i a voltes de l'adverbi, si be estos no
són usuals; se classifiquen segons el seu significat i la seua funció.
24.4.3.1. Sufixos aumentatius
Aumenten la magnitut del significat del lexema. Aplicats a un substantiu el
caracterisen com a gran, d’unes dimensions majors de lo que cabria esperar; aplicats
a un adjectiu emfatisen la qualitat. En la majoria dels casos aporten un matís
despectiu o pijoratiu, segons el context. Aplicats a verps o adverbis poden indicar
intensitat, insistència o reiteració.
Sufixos aumentatius aplicats a substantius:
-aç, -aça
peuaç, animalaç, cudolaç,
barcaça, camaça, vidaça,
maraça
nevaça,
donaça,
-ada
baquetada,
baquinada,
gentada, gotada
-arda
moscarda, neviscarda, cellarda, suarda
-arro, -arra
homenarro, titamarro, gossarra
-ó
algepsó, baixó
-ola
dentola, llanderola, perola, cresola
-on, -ona
chicon, chicona, donon, pericon
-ot, -ota
animalot, bassot, homenot, campot,
donota, casota, cadirota, taulota, manota
-um
greixum, arrelum, resclum
cabaçada,
-706-
Sufixos aumentatius aplicats a adjectius:
-aç, -aça
grandaç, bonaça
-ó, -ona
llepoló
-ot, -ota
ricot, llejota, grossota, altot
-ut, -uda
forçut, cabuda, morrut, peluda
Sufixos verbals aumentatius que intervenen en verps o adverbis:
-otar
abarrotar,
acarchotar,
amarrotar,
apilotar, encabotar, escarotar
-otejar
ballotejar,
borinotejar,
notejar,
cabotejar, explicotejar, palmotejar
-ot
lluntot, tardot, amuntot (poc usuals)
24.4.3.2. Sufixos diminutius
Disminuïxen la magnitut del significat del lexema. Aplicats al substantiu el
caracterisen com a menut, d’unes dimensions menors de lo que cabria esperar.
Aplicats a l’adjectiu indiquen un menor émfasis en la calitat.
En el parlar coloquial també és molt habitual l’us del diminutiu en caràcter afectuós,
quan s’aplica a substantius, i en caràcter irònic, quan s’aplica a adjectius. En tot cas el
diminutiu, com l'aumentatiu, aporta un matís que pot aplegar a ser inclús despectiu;
seran el context i el to, en la llengua parlada, els que faran evident el matís.
Sufixos diminutius aplicats a substantius:
-et, -eta
gosset, cullereta, maneta, llandeta
-ó
caixó, tomató, alteró, albardó
-ell, -ella
taulell, portella
-í
calcetí
-illa
bacenilla, peladilla, bresquilla
-ina
mantellina
-iu, -iua
llibriu, finestriua
-ol, -ola
marejol, sequiola
-707-
Uns atres sufixos diminutius aplicats a substantius són: -all, -ello, -ichol...: buscall,
cuquello, portichol...
Sufixos diminutius aplicats a adjectius:
-et, -eta
primet, boniqueta
-iu, -iua
dolciu
24.4.3.3. Sufixos despectius
Manifesten despreci:
-alla
faramalla
-astre, -astra
poetastre, politicastra, musicastre,
mejastre
-ol, -ola
llanderol, gentola
-orro, -orra
petorro, petorra
-uç, -uça
pelluç, gentuça
-ucha
casucha
-ot, -ota
fadrinot
-usc, -usca
verdusc
-uç, -uça
blancuç
-uny
casuny
-anc, -anca
bordanc
Uns atres sufixos despectius són: -aç, -alla, -arda, -arro, -et, -sc...
-708-
24.4.3.4. Sufixos nominals
S’utilisen en la formació de substantius nous a partir d’unes atres paraules:
Sufix
Significat
Eixemple
-er, -era
professió
matalafer
-iste, -ista
professió
oficiniste
-ari, -ària
professió
notari
-ada
resultat d'una acció
arruixada
-age
resultat d'una acció
montage
-ància
resultat d'una acció
tolerància
-ança
resultat d'una acció
esperança
-ença
resultat d'una acció
creença
-at
resultat d'una acció
preguntat
-ència
estat
clemència
-era
estat
soneguera
-ea
qualitat
bellea
-eria
qualitat
llepoleria
-itat
estat
tranquilitat
-ia
lloc
secretaria
-ari
lloc
santuari
-tori
lloc
sanatori
-age
colectivitat
plomage
-al
colectivitat
pereral
-alla
colectivitat
chicalla
-ar
colectivitat
bestiar
-709-
24.4.3.5. Sufixos adjectivals
S’utilisen en la formació d’adjectius nous a partir d’unes atres paraules. Oferim ací a
soles uns eixemples i un llistat ben extens de sufixos adjectivals:
Sufix
Significat
Eixemple
-a, -ana
pertanyent a
ciutadà
-enc, -enca
relatiu a
rogenc
-esc, -esca
relatiu a
novelesc
-eu, -ea, -eus, -ees
pertanyent a, relatiu a, de mediterrànea,
la naturalea de
làcteu, pétrees
-iu, -iva
relatiu a
agressiu
-ic, -ica
relatiu a
dramàtic
-ble
capaç o susceptible de
lluible
-iç, -iça
aptitut
trencadiç
-ós, -osa
propensió
apegalós
aéreu,
Poden funcionar com a sufixos adjectivals els següents:
-à, -aç, -àceu, -al, -all, -alla, -ana, -anc, -àneu, -àntrop, -ar, -arda, -ari, -ària, àtil, -càrpic, -é, -enc, -eny, -er, -era, -és, -eu, -ea, -fac, -fec, -fer, -fic, -fil, -fit, fon, -fop, -for, -forme, -gam, -gen, -gènit, -gin, -graf, -grat, -hídric, -í, -iç, ichol, -ici, -il, -ina, -íneu, -iste, -istic, -ita, -iu, -ívol, -man, -morf, -ó, -oide, oides, -oideu, -ònim, -ós, -ot, -term, -tori, -triu, -trof, -uç, -ut, -valent.
24.4.3.6. Verbalisació
Se tracta d'un procés pel qual es poden crear nous verps partint de substantius,
adjectius o adverbis, als quals se'ls afig un sufix verbal. Els nous verps resultants
expressen accions o tendències relacionades en la raïl o radical a la qual els sufixos
van afegits.
-710-
Sufix
Eixemple
substantiu + -egar
pedregar, rellampegar, trafegar
adjectiu + -egar
brofegar
substantiu + -ejar
palmejar, culejar, fanguejar, coejar,
furonejar, agostejar, airejar, alejar.
adjectiu + -ejar
blanquejar, dotorejar, alcavotejar,
badoquejar, bergantejar, bravejar.
adverbi + -ejar
bastantejar, sovintejar, matinejar
substantiu + -ificar
escenificar, gasificar, massificar,
mitificar
adjectiu + -ificar
autentificar, elastificar, electrificar,
intensificar
adjectiu + -itar
capacitar, explicitar, habilitar,
possibilitar
substantiu + -isar
academisar, cristalisar, economisar,
emfatisar
adjectiu + -isar
actualisar, regularisar, agilisar,
criminalisar, dialectalisar, erotisar
24.4.3.7. Adverbialisació
L'única manera de formar nous adverbis és utilisant el sufix -ment, que resulta molt
productiu, adjuntant-lo a adjectius femenins o invariables (bona / bonament, increible
/ increiblement). El resultat són adverbis de manera (els més numerosos), aspectuals,
temporals, quantitatius, modals...
Classe
Eixemple
modals
provablement, preferiblement,
possiblement
de manera
bonament, malament, histèricament,
desgraciadament
punt de vista
llingüísticament, filosòficament,
lliteràriament, acadèmicament
temporals o de lloc
últimament, semanalment, primerament,
anteriorment, finalment.
quantitatius
abundantment, profusament,
copiosament.
-711-
24.4.4. Translació
Se tracta d'un procés de formació de paraules que funciona sense afegir ningun afix al
radical, el qual no es modifica sino a través de marques flexives, com ara la
terminació -ar de la primera conjugació o vocals de soport com ara a-, e- (-é), -i, -o (ó); per este procés una paraula passa d'una categoria gramatical a una atra distinta.
Per mig de la translació els substantius o adjectius originaris poden donar lloc a un
verp i, al contrari, un verp pot passar a ser substantiu. Este procés rep diferents noms
en funció dels diferents gramàtics, com ara translació, transcategorisació, conversió o
metàbasis.
Segons la classe de conversió gramatical se pot denominar substantivació o
nominalisació, adjectivació, verbalisació...
Paraula i categoria
Terminació
Forma derivada i
categoria
alquitrà (substantiu)
-ar
alquitranar (verp)
aventura (substantiu)
-ar
aventurar (verp)
alegre (adjectiu)
-ar
alegrar (verp)
reglotar (verp)
-Ø-
reglot (substantiu)
alçar (verp)
-Ø -
alça (substantiu)
desbaratar (verp)
-Ø -
desbarat (substantiu)
escarduçar (verp)
-ó-
escarduçó (substantiu)
mastegar (verp)
-ó-
mastegó (substantiu)
balbucejar (verp)
-Ø -
balbuç (adjectiu)
replicar (verp)
-a-
rèplica (substantiu)
sembrar (verp)
-a-
sembra (substantiu)
rosegar (verp)
-o-
rosego (substantiu)
tildar (verp)
-e-
tilde (substantiu)
contar (verp)
-e-
conte (substantiu)
alenar (verp)
-é-
alé (substantiu)
També es dona la translació per lexicalisació, elisió i algun atre procés com ara
l'exclamació.
-712-
24.4.4.1. Translació per lexicalisació
Algunes formes verbals no personals poden passar de forma verbal a forma nominal o
adjectival, generalment precedides d'artículs en el cas dels substantius, pels processos
denominats translació per nominalisació i translació per adjectivació.
Translació per
nominalisació
berenar (infinitiu)
el berenar, un berenar
(substantiu)
“
succeït (participi passat) els succeïts, un succeït
(substantiu)
“
practicant (participi
present)
el practicant
(substantiu)
Translació per
adjectivació
tacat (participi passat)
tacat, tacada...
(adjectiu)
“
coent (participi de
present)
coent (adjectiu)
“
aglutinant (participi de
present)
aglutinant (adjectiu)
24.4.4.2. Translació per elisió
És un procés pel qual un adjectiu pot passar a ser un substantiu i al contrari, fent que
un modificador adopte la funció sintàctica del núcleu si elidim este.
Nominalisació: d'adjectiu a
substantiu
Un producte
edulcorant
Un [...]
edulcorant
Adjectivació: de substantiu a
adjectiu
Una carabassa
El jupetí [...]
carabassa
La translació fa possible que paraules pertanyents a diferents categories gramaticals,
com ara substantius, adjectius, verps o adverbis, actuen com a interjeccions (alerta,
mel, bo, vinga, fuig, calla, prou, massa, home...). Açò es senyala en l'escritura per
mig dels signes d'exclamació. S'ha de tindre present que una paraula pot actuar com a
interjecció per translació en una llengua, pero no en una atra.
Finalment, per mig de la translació moltes paraules de diferent categoria gramatical
poden substantivisar-se, generalment en usos metallingüístics, anteponent ad elles un
artícul:
-713-
conjuncions
pero, perque...
els peros, el perqué...
pronoms
yo, tu...
el yo, el tu...
verps
patir, plorar...
el patir, el plorar...
preposicions
contra...
els contres...
adverbis
abans, no, sí...
l'abans, els nos, els sís...
24.4.5. Aglutinacions, composts sintagmàtics i la seua flexió
24.4.5.1. Aglutinacions
És un procés molt productiu de formació de noves paraules que també rep el nom de
composició; com el seu nom indica, consistix en aglutinar tant a nivell fonètic com
escrit dos o més paraules per a crear-ne una nova.
Segons els seus components, que poden aparéixer a soles o units per conjuncions o
preposicions, poden ser nominals, si el resultat de l'aglutinació és un nom;
adjectivals, si el resultat de l'aglutinació és un adjectiu; i verbals, si el resultat és un
verp.
Hi han moltes possibles aglutinacions, com ara la formada per dos noms (aiguamel,
canyamel, allioli, panoli, maldecap, mestrepeu), per un prefix o una preposició i un
nom (enjorn, antebraç, contrarreforma), per un nom i un adverbi (capdamunt), per
un nom i un adjectiu (collvert), per dos adjectius (agredolç, judeucristià, totpoderós),
per un adjectiu i un nom (altaveu, milhòmens, totestiu, tothora, malallengua,
malastre, pocavergonya), per un adjectiu, una preposició i un nom (centenrama), per
una forma verbal i un nom (allargavistes, botafoc, salvagarbí, buscacames, caganiu,
calfacadires), per una forma verbal, una preposició i un adjectiu (passapertot), per un
adverbi i un verp en infinitiu (malavear, malaconsellar, bendir), per un adverbi i un
adjectiu (sempreviva), per un adverbi, una preposició i un nom (maldecap), per un
adjectiu i un verp (valenciaparlant)...
També existix la possibilitat de duplicar formes d’orige expressiu o onomatopèyic i
aglutinar-les, donant lloc a una nova paraula: frufrú, tamtam, pimpam, nono, rumrum,
tictac, toctoc, chiuchiu, gluglú, criccrac, gorigori, ringorrango, chinochano...; com
pot vore's, en algunes ocasions, la duplicació no és perfecta, puix varia la vocal tònica
(pimpam, tictac, ringorrango, chinochano...).
Unint o aglutinant les inicials de diverses paraules també podem formar-ne de noves;
se tracta de sigles com ara USA (de United States of America), ONU (de Organisació
de les Nacions Unides), ovni (de objecte volador no identificat), GAV (de Grup
d'Acció Valencianista), IVA (de Impost sobre el Valor Afegit), inri (del llatí Iesus
Nazarenus Rex Iudaeorum.), tac (de tomografia axial computerisada), RACV (de
-714-
Real Acadèmia de Cultura Valenciana)... 422 que actuen com a paraules independents.
Si la sigla està formada per les inicials i alguna atra lletra es denomina acrònim;423
unes i atres poden tindre el seu orige en la llengua pròpia o en una atra diferent.
Vejam uns eixemples:
bit, acrònim de l'anglés binary digit.
checa, acrònim del rus Chrezvychainaya Komissiya.
euríbor, acrònim de l’anglés European Interbank Offered Rate.
làser, acrònim de l'anglés light amplification by stimulated emission of
radiation.
mòdem, acrònim de modulació i demodulació.
neopré, acrònim de l'anglés neo- i propylene.
ofimàtica, acrònim de oficina i informàtica.
sida, acrònim de Sindrome d’Immunodeficiència Adquirida.
Totes estes paraules se consideren compostes i presenten una fusió completa dels
seus components, puix, en cas de tindre flexió, esta apareix al final de la paraula:
collverts, altaveuet, botafocs, caganius, enjornet, agredolça, malaveades, tamtams
tictacs, làsers, mòdems... i no darrere de cada compost; açò és evident quan el resultat
de l'aglutinació és un nou verp com ara malavear (malaveí, malaveara...).
Tan forta és l'unió de les paraules que en alguns casos u dels components ha deixat de
tindre vitalitat en la llengua, fòra d'estes aglutinacions, i queda fossilisat en elles, com
despús en despusdemà o llonga en camallonga. 424
422
Solen escriure's en minúscula si ya s’han lexicalisat per complet (ovni, tac). En les sigles, a
voltes, no es tenen en conte les preposicions, artículs o unes atres paraules. En les sigles USA no es
té en conte “of”, en ONU no es té en conte “de les”, en IVA no es té en conte “sobre”..."
423
Els acrònims, com a paraules que són, seguixen les regles d'accentuació: mòdem, informàtica,
làser, neopré...
424
Esta fusió total demostra que mantindre separats els components per un guionet, com alguna
gramàtica propon, és absolutament innecessari i complica l'escritura, ademés de no tindre tradició
en l'història de la llengua.
No s'ha d'escriure per tant: “despús-demà”, “despús-ahir”, “barba-roig”, “xixanta-huit”, “camaroja”, “vila-realenc”, “tic-tac”, “chino-chano”; l'us del guionet encara és manco acceptable en els
topònims, que són formes aglutinades des de ben antic, com mostra la documentació. No escriurem
“Malva-rosa”, “Riba-roja”, “Vila-real”,“Torre-chiva”... sino Malvarrosa, Ribarroja, Vilarreal,
Torrechiva...
El guió complica la norma, puix aquells que l'introduïxen en estos casos necessiten una decena de
regles, totes elles arbitràries, per a regular-lo.
-715-
Una de les aglutinacions més evidents és la que està formada per dos noms units per
la conjunció copulativa i: floricol, artimanya, allioli, allipebre, oriflama, napicol,
altibaix, caripena, oriplata, vaivé, vistiplau... També existix la possibilitat de formar
aglutinacions per via culta per mig de les vocals d'enllaç -o-, -i-, com ara:
hispanomusulmà, grecollatí, occitanorromànic, clarivident, unicelular, manicura...
En estos casos, com s'ha dit adés, la flexió, en cas de tindre'n, també apareix al final
de la paraula i no darrere de cada nom o component.
Evidentment hi han aglutinacions invariables i que, per tant, no tenen flexió:
aguaitacossos, arreglaparròquies, assolacambres, bufaculs, chafaminetes,
escurapous, esgarramantes, faenafuig, furtapollastres, pocasanc, toteusé,
salvapàtries, tastaolles...
Prosòdicament, en les aglutinacions els primers components generalment perden
l'accent fonètic i a soles el conserva l’últim d'ells, de manera que si els primers
contenien una vocal oberta e, o, en quedar en posició àtona perden l'obertura; en
floricol la vocal del primer component flor-, en passar a ser àtona, deixa de ser
oberta; igualment passa en collvert, a on la –o- de coll- deixa de ser oberta perque
l'accent recau en -vert, i aixina en tots els casos, que seguiran les regles d'accentuació
gràfica generals.
24.4.5.2. Composts sintagmàtics
Per una atra banda, tenim els composts sintagmàtics que actuen com un sintagma i
s'escriuen separats, pero els seus components no poden ser alterats intercalant entre
ells unes atres paraules; en el compost sintagmàtic gat cerval no podem dir “un gat
perillós cerval”, hem de dir un gat cerval perillós, en ull de poll no podem dir “un ull
dolorós i gran de poll”, hem de dir un ull de poll dolorós i gran. En cas de tindre
flexió, esta pot afectar al primer constituent o a tots segons els casos:
a) Si en el compost sintagmàtic a soles apareixen dos composts, sense preposicions
ni ningun atre element, la flexió de gènero i número afecta als dos, en cas de que
en tinguen: policia militar (policies militars), gat cerval (gats cervals, gata
cerval), porc javalí (porcs javalins), rosada blanca (rosades blanques), targeta
roja, (targetes roges), dècim tercer (dècima tercera).
Si es tracta de diminutius, aumentatius, formes despectives... la derivació només
afecta al primer component rosadota blanca, targeteta roja, gatot cerval, gatets
cervals...
b) Si en el compost hi ha una preposició, com ara de o en, la flexió o la derivació a
soles afecta al primer compost, be siga de gènero, número, diminutius,
aumentatius... Els atres components queden invariables: pas de zebra (passos de
zebra, passet de zebra), ull de poll (ulls de poll, ullot de poll), mestre d'aixa
(mestres d'aixa, mestra d'aixa), pany de carrer (panys de carrer, panyaç de
-716-
carrer), primavera d'hivern (primaveres d'hivern, primavereta d'hivern), veu en
off (veus en off, veueta en off), jurat en cap (jurats en cap), posta en escena
(postes en escena), agulla d'amortallar sogres (agulles d'amortallar sogres).
En els composts sintagmàtics, al contrari de lo que succeïx en les aglutinacions, totes
les vocals dels components conserven la seua fonètica original, com si d'elements
aïllats se tractara.
ANEXOS
-719-
ANEX I. TOPONÍMIA I GENTILICIS VALENCIANS
S’inclou en el present anex una llista dels municipis valencians acompanyats dels
gentilicis corresponents. Donat que algunes denominacions hui oficials no responen a
la tradició històrica i genuïna valenciana, en la llista s’arrepleguen les formes que es
consideren més respectuoses tant en dita tradició com en la realitat llingüística actual.
Per a la seua fixació es seguixen els següents criteris:
- La seua forma ortogràfica es regularisa d’acort en la normativa valenciana
actual, en sa major part coincident en les grafies històriques; incloent
l’observància de certes excepcions (-ch, -y finals) per respecte a la tradició.
- En ocasions, la forma que presenta un us més estés conviu en unes atres formes
populars o històriques, les quals també s’arrepleguen en els casos més
significatius, en notes al peu. També s’arreplega la denominació en castellà, si
és diferent de la valenciana, si es tracta d’un municipi històricament
castellaparlant.
- Tant en la forma principal com en el cognomen, o apelatiu que acompanya a
molts dels topònims –el qual a sovint permet la distinció entre poblacions que
d’una atra manera serien homònimes– se pren el criteri de respectar, en
general, la lliure decisió de cada municipi, sempre que no s’oponga
radicalment a la tradició onomàstica precedent ni a la correcta ortografia
valenciana.
- Se marquen en un asterisc les paraules que presenten e/o oberta en el cas de
que no duguen accent gràfic.
En quant als gentilicis, són el resultat d’un estudi documental i un exhaustiu treball de
camp que, en conjunt, han permés identificar les formes majoritàriament utilisades
pels habitants de cada municipi; les quals, per tant, se donen com a preferents en un
us general de l’idioma, encara que poden haver-ne unes atres vives i també correctes.
Municipi
Gentilici
Ademús 425
ademusser, -era
Ador
adorer, -era
Agost
agoster,-era
Agres
agresà, -ana
Agullent
agullentí, -ina
425
Ademuz en castellà.
-720-
Municipi
Gentilici
Aigües426
aigüeser, -era
Aïn
aïnenc,-enca
Alacant
alacantí, -ina
Alaquàs
alaquaser, -era
Albaida
albaidí, -ina
Albal
albalenc, -enca i albaler, -era
Albalat de la Ribera
albalatà, -ana
Albalat dels Sorells
albalatà, -ana
Albalat dels Tarongers
albalatà, -ana
Albatera
albaterà, -ana
Alberich
alberiqueny, -enya
Albocàsser
bocassí, -ina
Alboraig427
alborager, -era
Alboraya
alborayer, -era
Albuixech
albuixequí, -ina
Alcalà de Chivert*
chivertenc, -enca
Alcanalí
canalier, -era
Alcàntera del Xúquer
alcanterí, -ina
Alcàsser
alcasser, -era
Alcoleja
alcolejà, -ana
Alcora, L'
alcorí, -ina
Alcosser de Planes
alcosserí, -ina
Alcoy*
alcoyà, -ana
Alcubles, Les
alcublà, -ana
Alcúdia de Crespins, L'
alcudienc, -enca
Alcúdia de Veo, L'
alcudienc, -enca
Alcúdia, L'428
alcudienc, -enca
426
Conegut també durant un temps com a Aigües de Busot.
427
Alborache en castellà.
428
Conegut també durant un temps com a L’Alcúdia de Carlet.
-721-
Municipi
Gentilici
Aldaya
aldayer, -era
Alfafar
alfafareny, -enya i alfafarenc, -enca
Alfafara
alfafarí, -ina
Alfara de la Baronia429
alfareny, -enya
Alfara del Patriarca
alfarer, -era
Alfarp
alfarbí, -ina
Alfarrasí
alfarrasiner, -era i alfarziner, -era
Alfàs del Pi, L'
alfassí, -ina
Alfauir
alfauireny, -nya
Alfondeguilla
fondeguiller, -era
Algar del Palància
algarí, -ina
Algemesí
algemesinenc, -enca
Algímia d’Alfara
algimià, -ana
Algímia d’Almonesir430
algimià, -ana
Alginet
alginetí, -ina
Algorfa
algorfer, -era
Alguenya, L'
alguenyer, -era
Almàssera
almasserí, -ina
Almassora
almassorí, -ina
Almedíxer431
almedixà, -ana
Almenara
almenarenc, -enca
Almiserà
almiseratí, -ina
Almoines*
almoiner, -ra
Almoradí
almoradidenc, -enca
Almudaina
almudainer, -era
Almussafes
almussafeny, -enya
Alpont*432
alpontí, -ina
429
Conegut també durant un temps com a Alfara d’Algímia.
430
Algimia de Almonacid en castellà.
431
Almedíjar en castellà.
-722-
Municipi
Gentilici
Alqueria d'Asnar, L'
alquerià, -ana
Alqueria de la Comtesa, L'
alquerià, -ana
Alqueries, Les
alquerià, -ana
Altea
alteà, -ana
Altura
alturà, -ana
Alzira
alzireny, -enya
Andilla
andillà, -ana
Anna
anner, -era
Antella
antellà, -ana
Aranyuel*433
aranyuelenc, -enca
Ares del Maestrat
arenc, -enca
Ares dels Oms434
areny, -enya
Argelita
argelità, -ana
Artana
artanenc, -enca
Asp435
aspenc, -enca
Asuébar436
asueber, -era
Atzeneta d’Albaida
atzenetí, -ina
Atzeneta del Maestrat
atzenetí, -ina
Atzúvia, L'
atzuvià, -ana
Ayelo* de Malferit
ayeloner, -era
Ayelo* de Rugat
ayelí, -ina
Ayòder437
ayoder, -era i ayodà, -ana
Ayora*
ayorí, -ina
432
Alpuente en castellà.
433
Arañuel en castellà. Aranyuel, en e oberta, és la forma usada habitualment en valencià, si be
existix la variant antiga Aranyol.
434
Aras de los Olmos en castellà. Durant un temps, Aras de Alpuente.
435
Aspe en castellà.
436
Azuébar en castellà. Exisitixen variants ortogràfiques pero Asuébar, pronunciat en s sonora i b,
és la que s’ajusta millor tant a l’etimologia com a la pronunciació habitual en valencià.
437
Ayódar en castellà.
-723-
Municipi
Gentilici
Balones
baloner, -era
Banyeres de Mariola*438
banyerut, -uda
Barcheta
barchetà, -ana
Barig
barcher, -era
Barraques439
barraquer, -era
Bechí
bechinenc, -enca
Begís440
begiser, -era
Bèlgida
belgidà, -ana
Bellreguart
bellreguardí, -ina
Bellús
belluser, -era
Benafer
benafer, -era
Benafigos
benafeguí, -ina
Benaguasil
benaguasiler, -era
Benaixeve441
benaixever, -era
Benasau
benasauer, -era
Benassal
benassalenc, -enca
Benavites
benaviter, -era
Beneixama
beneixamut, -uda
Beneixida
beneixider, -era
Benejússer442
benejussenc, -enca
Benetússer443
benatussí, -ina
Benferri*
benferrí, -ina
Beniajar
beniagí, -ina
Benialí
benialiner, -ra
438
El cognomen “de Mariola” és contemporàneu.
439
Barracas en castellà.
440
Bejís en castellà.
441
Benagéber en castellà.
442
Benejúzar en castellà.
443
Popularment la denominació habitual és Benatússer.
-724-
Municipi
Gentilici
Beniarbeig
beniarbegí, -ina
Beniardà
beniardut, -uda
Beniarjó
beniarjoter, -era
Beniarrés
beniarresí, -ina
Benicarló
benicarlando, -anda
Benicàssim
benicassut, -uda
Benicolet
benicoletà, -ana
Benicull del Xúquer
benicullenc, -enca
Benidoleig
benidolijà, -ana
Benidorm*
benidormer, -era
Benifairó de la Valldigna
benifairenc, -enca
Benifairó de les Valls
benifaironer, -era
Benifallim
benifallimer, -era
Benifato
benifater, -era
Benifayó
benifayoner, -era
Beniflà
beniflater, -era
Benigànim
beniganí, -ina
Benigembla
benigembler, -era
Benijòfar444
benijofer, -era
Benilloba
benillobut, -uda
Benillup
benilluper, -era
Benimantell
benimantellut, -uda
Benimarfull
benimarfuller, -era
Benimassot*
benimassoter, -era
Benimeli
benimelí, -ina
Benimodo*
benimodí, -ina i benimodolí, -ina
Benimuslem*
benimusler, -era
Beniparrell
beniparrellà, -ana
444
Benejúzar en castellà.
-725-
Municipi
Gentilici
Benirredrà
benirredrà, -ana
Benissa
benisser, -era
Benissanó
benissaner, -era
Benissoda
benissodà, -ana
Benissuera
benissuerà, -ana
Benlloch*445
bell-lloquí, -ina i belloquí, -ina
Bétera
beterà, -ana
Biar
biarut, -uda
Bicorp*
bicorí, -ina
Bigastre446
bigastreny, -enya i bigastrenc, -enca
Bocairent
bocairentí, -ina i boquerentí, -ina
Bolbait447
bolbaití, -ina
Bolulla
boluller, -era
Bonrepòs i Mirambell
borrempostí, -ina; mirambellà, -ana
Borriol*
borriolenc, -enca
Bufali
bufalità, -ana
Bugarra
bugarreny, -enya
Bunyol*448
bunyoler, -era
Burjassot*
burjassoter, -era
Burriana449
burrianenc, -enca
Busot*
busoter, -era
Cabanes
cabanenc, -enca i cabanut, -uda
Càlig
calijà, -ana
Calles
callejà, -ana
Callosa d’En Sarrià
callosí, -ina
445
Evolucionat d’una forma antiga Bell Lloch en la que ha alternat fins a temps recents.
446
Bigastro en castellà.
447
Bolbaite en castellà.
448
Buñol en castellà.
449
Se documenta també des d’antic la forma Borriana.
-726-
Municipi
Gentilici
Callosa del Segura
callosí, -ina
Calp
calpí, -ina
Campello, El
campeller, -era
Campet de Mirra, El
camper, -era i camput, -uda
Camporrobles
camporruteny, -enya
Canals
canalí, -ina
Canet d’En Berenguer
canetari, -ària
Canet lo Roig*
canetà, -ana
Canyada, La450
canyader, -era i canyut, -uda
Capdet451
capdetà,-ana
Capdet de les Fonts*452
caudeteny, -enya
Carcaixent
carcaixentí, -ina
Càrcer
carceler, -era
Carlet
carletí, -ina
Carrícola
carricolí, -ina
Cases Altes453
casesalter, -era
Cases Baixes454
casesbaixer, -era
Casinos
casiner, -era
Castalla
castallut, -uda
Castell de Cabres
castellenc, -enca
Castell de Castells
castellà, -ana
Castell de Guadalest, El455
guadalestí, -ina i castellut, -uda
Castell de Villamalefa, El456
casteller, -era
450
Coneguda també com La Canyada de Biar o, popularment, La Canyadeta.
451
Caudete en castellà. Municipi històricament valencià, hui inclòs en la província d’Albacete.
452
Caudete de las Fuentes en castellà.
453
Casas Altas en castellà.
454
Casas Bajas en castellà.
455
Conegut també com a Guadalest.
456
Castillo de Villamalefa en castellà.
-727-
Municipi
Gentilici
Castellfort*
castellfortí, -ina
Castellnou*457
castellnover, -era
Castelló de la Plana
castellonenc, -enca
Castelló de Rugat458
castellonenc, -enca
Castellonet459
castellonetí, -ina
Castielfabip460
castieler, -era
Catadau
catadauí, -ina
Catarroja*
catarrogí, -ina
Catí
catinenc, -enca
Catral
catraler, -era i catralenc, -enca
Caudiel
caudielenc, -enca
Cerdà
cerdaní, -ina
Cervera del Maestrat
cerverí, -ina
Chella
chellí, -ina
Chelva
chelvà, -ana
Chera
cherà, -ana
Chert*
chertolí, -ina
Chest461
chestà, -ana
Chestalgar462
chestalguí, -ina
Chilches
chilcher, -era
Chirivella
chirivellà, -ana
Chiva
chivà, -ana
Chodos
chodenc, -enca
Chova463
chover, -era
457
Castellnovo en castellà.
458
També conegut popularment com Castelló de les Gerres.
459
Recentment se li ha afegit el cognomen “de la Conquista”.
460
Castielfabib en castellà.
461
Cheste en castellà.
462
Gestalgar en castellà, si be la pronunciació popular tradicional dels seus habitants és Chestalgar.
-728-
Municipi
Gentilici
Chulilla
chulillà, -ana
Cinctorres
cinctorrà, -ana
Cirat
cirater, -era
Cocentaina
cocentainer, -era
Cofrents464
cofrentí, -ina
Confrides
confrider, -era
Corbera
corberà, -ana
Cortes d’Arenós465
cortesà, -ana
Cortes de Pallàs466
cortesà, -ana
Costur
costurer, -era
Cotes*
coter, -era
Coves* de Vinromà, Les
covarchí, -ina
Cox467
coixer, -era
Crevillent
crevillentí, -ina
Culla
cullà, -ana
Cullera
cullerà, -ana
Daimús
daimuser, -era i muser, -era
Daya Nova*468
dayés, -esa i dayer, -era
Daya Vella469
dayavellenc, -enca
Dénia
denier, -era
Dolores470
dolorenc, -enca
463
Chóvar en castellà. Chova és forma històricament registrada i l’usada en el valencià de la
comarca de la Plana.
464
Cofrentes en castellà.
465
Cortes de Arenoso en castellà.
466
Cortes de Pallás en castellà.
467
Segons zones, és pronunciat també en o oberta.
468
Daya Nueva en castellà.
469
Daya Vieja en castellà.
470
Rep també la denominació popular de La Majada en castellà i La Maixada ([la mai̯ ʃá])en
valencià
-729-
Municipi
Gentilici
Domenyo471
domenyer, -era
Dosaigües472
dosaigüer, -era
Elda*
eldenc, -enca
Eliana, L'
elianer, -era
Elig*
elchà, -ana i ilicità, -ana
Énguera
enguerí, -ina
Énova
enover, -era
Eslida
eslider, -era
Espadella473
espadellà, -ana
Estivella
estivellenc, -enca
Estubeny
estubenyer, -era
Fageca
fagequí, -ina
Famorca
famorquí, -ina
Fanzara
fanzarí, -ina
Faura
faurí, -ina i faurer, -era
Favara
favarer, -era
Figueres474
figuerà, -ana
Figueroles*
figueroler, -era
Figueroles* dels Serrans475
figuerolà, -ana i grigüelà, -ana
Finestrat
finestratí, -ina
Fondó de les Neus, El476
fondoner, -era
Fondó dels Flares, El477
fondoner, -era
Font* d’En Carròs, La
fonter, -era
471
Domeño en castellà.
472
Dos Aguas en castellà.
473
Espadilla en castellà.
474
Higueras en castellà.
475
Higueruelas en castellà. Coneix també la denominació popular de Las Grigüelas.
476
D’acort en els usos locals de l’artícul, s’utilisa popularment la forma El Fondó des Neus.
477
D’acort en els usos locals de l’artícul, s’utilisa popularment la forma El Fondó des Flares.
-730-
Municipi
Gentilici
Font* de la Figuera, La
fontfiguerí, -ina i fontí, -ina
Font* de la Reina, La478
reiner, -era
Fontanars dels Alforins
alforiner, -era
Fonts* d’Ayòder479
fonter, -era
Forcall
forcallà, -ana
Formentera del Segura
formenterenc, -enca
Fortaleny
fortalenyer, -era
Foyos*
foyer, -era
Fuenterrobles
fuenterrobleny, -enya
Gaibiel
gaibielà, -ana
Gandia
gandià, -ana
Gata de Gorgos*
gater, -era
Gàtova
gatover, -era
Gavarda
gavardí, -ina
Gayanes
gayaner, -era
Genovés
genovesí, -ina
Gilet
gileter, -era
Godella
godeller, -era
Godelleta
godelletà, -ana
Gorga*
gorguer, -era
Granja de la Costera, La
granger, -era
Granja de Rocamora*, La
granger, -era
Guadasséquies
vorassequià, -ana
Guadassuar
guadassuarenc, -enca i vorassuarenc, -enca
Guardamar de la Safor480
guardamarenc, -enca
Guardamar del Segura
guardamarenc, -enca
Herbers
herbessenc, -enca
478
Fuente la Reina en castellà.
479
Fuentes de Ayódar en castellà.
480
Coneguda també popularment com L’Alquerieta.
-731-
Municipi
Gentilici
Ibi
ibier, -era i iberut, -uda
Jana, La
janenc, -enca
Llanera de Ranes
llanerí, -ina
Llaurí
llauriner, -era
Llíber
lliberà, -ana
Llíria
llirià, -ana
Lloc* Nou* d’En Fenollet
llocnoví, -ina
Lloc* Nou* de la Corona
llocnoví, -ina
Lloc* Nou* de Sant Jeroni*
llocnoví, -ina
Llombay
llombaí, -ïna
Llosa* de Ranes, La
lloser, -era
Llosa* del Bisbe, La481
lloser, -era
Llosa*, La
lloser, -era
Llucena
llucener, -era
Lluchent
lluchentí, -ina
Lludient482
lludientí, -ina
Loriguilla
loriguillà, -ana
Macastre
macastrer, -era
Manises
maniser, -era
Manuel*
maniuelenc, -enca
Marines
marinenc, -enca
Massalavés
massalavesí, -ina
Massalfassar
massalfassí, -ina
Massamagrell
massamagrellenc, -enca
Massanassa
massanasser, -era
Mata, La
mater, -rra
Matet
matetà, -ana
Meliana
melianer, -era
481
Losa del Obispo en castellà.
482
Ludiente en castellà.
-732-
Municipi
Gentilici
Millars483
millarenc, -enca
Millena484
millener, -era i billener, -era
Miramar
milamarí, -ina
Mislata
mislater, -era
Moixent
moixentí, -ina
Moncada
moncadí, -ina
Moncofa*
moncofí, -ina
Monfort*485
monfortí, -ina
Monòver
monoverí, -ina i monover, -era
Monserrat
monserrater, -era
Montan486
montaner, -era
Montanejos
vidigoner, -era
Montaverner
montaverní, -ina
Montesa
montesí, -ina
Montesinos, Els487
montesiner, -era
Montichelvo
montichelvà, -ana
Montroy*
montroyer, -era
Morella
morellà, -ana
Muchamel*
muchameler, -era
Murla
murler, -era
Muro d'Alcoy*488
mureny, -enya
Museros
muserenc, -enca
Nàquera
naquerà, -ana
Navaixes489
navaixer, -era
483
Millares en castellà.
484
Popularment se denomina Billeneta.
485
Monforte en castellà.
486
Montán en castellà.
487
Los Montesinos en castellà.
488
El cognomen “d’Alcoy” se referix al riu Alcoy.
-733-
Municipi
Gentilici
Navarrés
navarresí, -ina
Novelda*
novelder, -era
Novetlè490
novetlerí-ina
Nucia, La
nucier, -era
Nules
nuler, -era
Oliva
oliver, -era
Olleria, L'
ollerià, -ana
Olocau
olocauí, -ina
Olocau del Rei491
olocauí, -ina
Onda
onder, -era
Ondara
ondareny, -enya
Onil
colivenc, -enca i onilenc, -enca
Ontinyent
ontinyentí, -ina
Orba*
orbí, -ina i orber, -era
Orcha, L'
orchà, -ana
Orcheta
orchetà, -ana
Oriola*492
oriolà, -ana
Orpesa493
orpesí, -ina
Otos
otosí, -ina
Paiporta*
paiportí, -ina
Palanques
palanquí, -ina
Palma de Gandia
palmer, -era
489
Navajas en castellà.
490
El dígraf tl representa una geminació de la l, que es pronuncia doble. Encara que es registra
també la forma Novelè, convé escriure Novetlè puix, ademés de ser forma històrica, reflectix millor
la pronunciació real del nom de la localitat per part dels seus habitants.
491
Olocau del Rey en castellà.
492
Orihuela en castellà.
493
Encara que la variant Oropesa també es registra des d’antic, Orpesa està àmpliament
documentada des de temps anteriors a la conquista de Jaume I, i és la forma generalment usada a
nivell popular pels seus habitants.
-734-
Municipi
Gentilici
Palmera
palmerí, -ina
Palomar
palomarenc, -enca
Parcent
parcentí, -ina
Paterna*
paterner, -era
Pavies494
pavier, -era
Pedralba
pedralbí, -ina
Pedreguer
pedreguer, -era
Pego
pegolí, -ina
Penàguila
penaguilenc, -enca i penailenc, -enca
Peníscola
peniscolà, -ana i penisclà, -ana
Petrer
petrerí, -ina495
Petrés
petresà, -ana
Picanya
picanyer, -era
Picassent
picassentí, -ina
Pilar de la Foradada, El
pilareny, -enya
Piles
piler, -era
Pina de Montalgrau
pinenc, -enca
Pinet
pinetà, -ana
Pinós, El
pinoser, -era
Planes
planer, -era
Pobla*496 d’Arenós, La497
poblà, -ana
Pobla* de Benifassà, La
poblatà, -ana
Pobla* de Farnals, La498
poblatà, -ana i creuer, -era
Pobla* de Rocamora*, La499
poblatà, -ana
494
Pavías en castellà.
495
Existix també la forma popular petrolanco, -a.
496
Encara que etimològicament la o de Pobla (topònim molt comú en terres valencianes) és oberta,
a nivell popular se pronuncia generalment tancada.
497
Puebla de Arenoso en castellà.
498
També coneguda popularment com a La Creu.
499
Puebla de Rocamora en castellà.
-735-
Municipi
Gentilici
Pobla* de Sant Miquel*, La500
poblà, -ana
Pobla* de Vallbona*, La
poblà, -ana
Pobla* del Duc, La
poblatà, -ana
Pobla* Llarga, La
poblatà, -ana
Pobla* Tornesa, La
poblaí, -ïna i poblatí, -ina
Poble* Nou* de Benitachell, El
pobler, -era
Poblets, Els
pobleter, -era501
Polinyà del Xúquer
polinyaner, -era
Polop
polopí, -ina
Portell de Morella
portellà, -ana
Potries
potrier, -era
Puçol*
puçolenc, -enca
Puig de Santa Maria, El
puger, -era
Quart de les Valls
quarteny, -enya
Quart de Poblet
quarter, -era i quartà, -ana
Quartell
quarteller, -era
Quatretonda
quatretondà, -ana i quartondí, -ina
Quatretondeta
quatretondà, -ana502
Quesa
quesí, -ina
Rafal
rafaleny, -enya
Rafelbunyol*
bunyoler, -era
Rafelcofer
coferer, -era
Rafelguaraf
rafelguareny, -enya
Ràfol d’Almúnia, El
rafalenc, -enca
Ràfol de Salem, El
rafolí, -ina
Real503
realer, -era
500
Puebla de San Miguel en castellà.
501
Gentilici encara no consolidat a nivell popular, puix Els Poblets és un municipi conformat
recentment per l’unió dels pobles de Setla, Mirarrosa i Miraflor.
502
A nivell popular és generalisat l’us de l’apelatiu espentador, -ora.
-736-
Municipi
Gentilici
Real de Gandia, El
realer, -era
Redovà504
redovanenc, -enca
Relleu
relleuer, -era
Requena
requenenc, -enca
Ribarroja* del Túria
ribarroger, -era
Ribesalbes
ribesalber, -era
Riola*
riolenc, -enca
Rocafort*
rocafortà, -ana
Roglà i Corberà
roglaí, -ïna
Rojals505
rojaler, -era
Romana, La506
romà, -ana
Rossell
rossellà, -ana
Ròtova
rotoví, -ina
Rugat
rugatí, -ina
Sacanyet
sacanyeter, -era
Sagra
sagratí, -ina
Sagunt507
saguntí, -ina i morvedrí, -ina
Salem
salemer, -era
Salines, Les508
saliner, -era
Salzadella, La
salzadellà, -ana
Sanet i els Negrals
sanetenc, -enca
Sant Antoni de Benaixeve
santantonià, -ana
Sant Fulgenci*509
santfulgentí, -ina
503
Conegut també anteriorment com a Real de Montroy.
504
Redován en castellà.
505
Rojales en castellà.
506
Coneguda també com a La Romana de Tarafa.
507
Encara que en el sigle XIX se recuperà oficialment la denominació romana de la població, el seu
nom tradicional és Morvedre.
508
Salinas en castellà.
509
San Fulgencio en castellà.
-737-
Municipi
Gentilici
Sant Isidre510
santisidrenc, -enca
Sant Joan d’Alacant
santjoaner, -era
Sant Joan de Moró
santjoaner, -era
Sant Joanet511
santjoaner, -era
Sant Jordi*
santjordienc, -enca
Sant Mateu
santmatevà, -ana i santmateuà, -ana
Sant Miquel* de les Salines512
santmiqueler, -era
Sant Rafel* del Riu
santrafelí, -ina
Sant Vicent* del Raspeig
santvicenter, -era
Santa Magdalena de Polpís
santamadalener, -era i malener, -era
Santa Pola
santapoler, -era
Sax
saxeny, -enya
Sedaví
sedavienc, -enca
Segart
segardí, -ina
Sella
sellart, -arda
Sellent
sellentí, -ina
Sempere513
semperí, -ina
Senija
senijol, -la
Senyera
senyerut, -uda
Serra*
serrà, -ana
Serra* d’En Garceran, La
serraí, -ïna
Serratella, La
serratellà, -ana
Setaigües514
setagüenc, -enca
Silla
sillà, -ana
Simat de la Valldigna
simater, -era
510
San Isidro en castellà.
511
També conegut com a Sant Joan d’Énova, s’ha oficialisat la forma popular Sant Joanet.
512
San Miguel de Salinas en castellà.
513
Encara que etimològicament deriva de Sent Pere, Sempere és la forma popular i oficial.
514
Siete Aguas en castellà.
-738-
Municipi
Gentilici
Sinarques515
sinarqueny, -enya
Sogorp*516
sogorbí, -ina
Sollana
sollaner, -era
Soneixa517
soneixer, -era
Sorita
sorità, -ana
Sot* de Chera
soter, -era
Sot* de Ferrer
soter, -era
Sucaina518
sucainer, era
Sueca
suecà, -ana
Suera
assuerà, -ana
Sumacàrcer
sumacarceler, -era
Tales
taler, -era
Tàrbena
tarbener, -era
Tavernes* Blanques
taverner, -era
Tavernes* de la Valldigna519
valler, -era
Teresa
teresà, -ana
Teresa de Cofrents520
teresí, -ina
Terrateig
terrategí, -ina
Teulada
teuladí. -ina
Tibi
tibier, -era
Tírig
tirijà, -ana
Titagües521
titagüeny, -nya i titagüenc, -enca
Todolella, La
todolellà, -ana
515
Sinarcas en castellà.
516
Segorbe en castellà.
517
Soneja en castellà.
518
Zucaina en castellà.
519
S’usa molt la denominació popular La Vall.
520
Teresa de Cofrentes en castellà.
521
Titaguas en castellà.
-739-
Municipi
Gentilici
Toga*
togà, -ana
Toixa522
toixà, -ana
Tollos
toller, -era
Toràs
toraser, -era
Torís523
torisà, -ana
Tormos
tormosí, -ina
Toro*, El
torà, -ana
Torralba del Pinar
torralbí, -ina
Torre d’En Besora, La
torrellà, -ana
Torre d’En Doménech, La
torratí, -ina
Torre de les Maçanes, La
torruà, -ana
Torrebaixa524
torrebaixer, -era
Torreblanca
torreblanquí, -ina
Torrechiva
torrechiver, -era
Torrella
torrellà, -ana
Torrent
torrentí, -ina
Torres Torres
torrestorrer, -era
Torrevella525
torrevellenc, -enca
Tous
touenc, -enca
Traiguera
traiguerí, -ina
Useres, Les
userà, -ana
Utiel
utielà, -ana
Valéncia526
valencià, -ana i valentí, -ina
Vall d’Alauar, La
guarer, -era
522
Tuéjar en castellà.
523
També es documenta des d’antic la forma Turís.
524
Torrebaja en castellà.
525
Torrevieja en castellà.
526
Convé molt usar les construccions Ciutat de Valéncia o Valéncia Ciutat, i reservar Valéncia
preferentment per al conjunt del territori valencià.
-740-
Municipi
Gentilici
Vall d’Alba, La
valldalbí, -ina
Vall d’Alcalà, La
alcalaner, -era
Vall d’Almonesir, La527
vallenc, -enca
Vall d’Ebo, La
ebolí, -ina
Vall d’Uxó, La
valler, -era
Vall de Gallinera, La
vallenc, -enca
Vallada
valladí, -ina
Vallanca
vallanquer, -era
Vallat
vallatí, -ina
Vallés
vallesí, -ina
Vallibona*
vallibonenc, -enca
Venta d’Emperador, La
venter, -era
Venta del Moro*
venturreny, -enya
Verger, El
vergerí, -ina
Vila Joyosa, La
viler, -era
Vilafamés
vilafamesí, -ina
Vilafermosa del Riu528
vilafermosà, -ana
Vilafranca
vilafranquí, -ina
Vilallonga
vilallonguer, -era
Vilamalur529
vilamalurer, -era
Vilamarchant
vilamarchanter, -era
Vilanova* d’Alcolea
vilanoví, -ina
Vilanova* de Castelló530
vilanoví, -ina i castellonenc, -enca
Vilanova* de la Reina531
vilanoví, -ina
Vilar de Canes
vilarenc, -enca
Vilarreal
vilarrealenc, -enca
527
Vall de Almonacid en castellà.
528
Villahermosa del Río en castellà.
529
Villamalur en castellà.
530
Popularment sol usar-se també la forma Castelló. Antigament rebé la denominació de Castelló
de Xàtiva.
531
Villanueva de Viver en castellà, encara que el cognomen històric és “de la Reina”.
-741-
Municipi
Gentilici
Vilavella, La
vilavellà, -ana i vilaveller, -era
Villar, El532
villarenc, -enca
Villargordo del Cabriel
villagordenc, -enca
Villena
villener, -era
Villores
villorà, -ana
Vinalesa
vinalesí, -ina i vinaleser, -era
Vinaròs
vinarossenc, -enca
Vistabella del Maestrat
vistabellà, -ana
Viver
viverenc, -enca
Xàbia
xabienc, -enca
Xacarella533
xacariller, -era
Xalans534
xalansí, -ina
Xaló
xaloner, -era
Xàtiva
xativenc, -enca i xativí, -ina
Xeldo535
xeldà, -ana
Xeraco
xeraquer, -era
Xerafull536
xerafullí, -ina
Xeresa
xeresà, -ana
Xérica537
xericà, -ana
Xixona
xixonenc, -enca
Yàtova538
yatover, -era
Yessa, La539
yessà, -ana
Zarra
zarrí, -ina
532
Villar del Arzobispo en castellà, si be tant en valencià com en castellà sol usar-se El Villar.
533
Jacarilla en castellà.
534
Jalance en castellà.
535
Geldo en castellà. La forma en x és la documentada històricament en temps antics.
536
Jarafuel en castellà.
537
Jérica en castellà.
538
Yátova en castellà.
539
La Yesa en castellà.
-743-
ANEX II. TOPONÍMIA I GENTILICIS DE LES
COMUNITATS AUTÒNOMES
S’inclou en el present anex una llista dels noms de les comunitats autònomes
espanyoles acompanyats dels gentilicis corresponents.
Comunitat Autònoma
Gentilici
Andalusia
andalús, -usa
Aragó
aragonés, -esa
Astúries
asturià, -ana
Balears, Illes
balear
Canàries, Illes
canari, -ària
Cantàbria
càntabre, -abra
Castella - La Mancha
castellamanchec, -ega; castellà, -ana; manchec, ega
Castella i Lleó
castellalleonés, -esa; castellà, -ana; lleonés, -esa
Catalunya
català, -ana
Ceuta
ceutí, -ina
Extremadura
extremeny, enya
Galícia
gallec, -ega
Madrit
madrileny, -enya
Melilla
melillenc, -enca
Múrcia
murcià, -ana
Navarra
navarrés, -esa
País Vasc
vasc, vasca
Rioja, La
riojà, -ana
Valéncia
valencià, -ana
.
-745-
ANEX III. TOPONÍMIA I GENTILICIS
INTERNACIONALS
S’inclou en el present anex una llista dels estats independents del món en
reconeiximent unànim, acompanyats dels gentilicis corresponents.
En alguns casos, és potestatiu l’us o no d’artícul davant del nom de l’estat. En tal cas,
s’indica a continuació, entre paréntesis.
Estat
Gentilici
Afganistan
afgà, -ana
Albània
albanés, -esa
Alemanya
alemà, -ana / alemany, -anya
Algèria
algerià, -ana
Andorra
andorrà, -ana
Angola
angolà, -ana
Antigua i Barbuda
antiguà, -ana
Aràbia Saudita
saudita / saudí / àrap
Argentina (l')
argentí, -ina
Armènia
armeni, -ènia
Austràlia
australià, -ana
Àustria
austríac, -íaca
Azerbaijan
azerí
Bahames (les)
bahameny, -enya
Bangla Desh
bengalí, -ina / bangladesí, -ina
Barbados
barbadià, -ana
Barein
bareiní
Bèlgica
belga
Belize
belizeny, -enya
Benin
beninés, -esa
Bielorrússia
bielorrús, -ussa
Bolívia
bolivià,-ana
Bòsnia i Herzegovina
bosni, bòsnia
-746-
Estat
Gentilici
Botsuana
botsuà, -ana
Brasil (el)
brasiler, -era
Brunei
bruneyà, -ana
Bulgària
búlgar, -ara
Burkina Faso
burkinés, -esa
Burundi
burundés, -esa
Butan
butanés, -esa
Camboja
cambojà, -ana
Camerun (el)
camerunés, -esa
Canadà (el)
canadenc, -enca
Cap Vert
capverdià, -ana
Catar
catarí
Centreafricana, República
centreafricà, -ana
Chad (el)
chadià, -ana
Checa, República / Chèquia
chec, -eca
Chile
chilé, -ena
China (la)
chinenc, -enca / chinés, esa / chinesc, -esca
Chipre
chiprà, -ana / chipriota
Colòmbia
colombià, -ana
Comores (les)
comorenc, -enca
Congo, República del
congolés, -esa
Congo, Rep. Democràtica del
congolés, -esa
Corea del Nort
coreà, -ana / nortcoreà, -ana
Corea del Sur
coreà, -ana / surcoreà, -ana
Costa d'Ivori
ivorí, -ina
Costa Rica
costarriqueny, -enya
Croàcia
croata
Cuba
cubà, -ana
Dinamarca
danés, -esa / dinamarqués, -esa
Dominica
dominiqués, -esa
-747-
Estat
Gentilici
Dominicana, República
dominicà, -ana
Egipte
egipci, -ípcia
El Salvador
salvadoreny, -enya
Emirats Àraps Units (els)
emiratí
Equador (l')
equatorià, -ana
Eritrea
eritreu, -ea
Eslovàquia
eslovac, -aca
Eslovènia
eslové, -ena
Espanya
espanyol, -ola
Estats Units (els)
estatunidenc, -enca / nortamericà, -ana
Estònia
estonià, -ana
Etiopia
etíop
Fiji (les)
fijià, -ana
Filipines (les)
filipí, -ina
Finlàndia
finlandés, esa / finés, -esa
França
francés, -esa
Gabó
gabonés, -esa
Gàmbia
gambià, -ana
Geòrgia
georgià, -ana
Ghana
ghanés, -esa
Granada
granadí, -ina
Grècia
grec, -ega
Guatemala
guatemalenc, -enca
Guinea
guineà, -ana
Guinea Bissau
bissauguineà, -ana / guineà, -ana
Guinea Equatorial
equatoguineà, -ana / guineà, -ana
Guyana
guyanés, -esa
Haití
haitià, -ana
Hondures
hondureny, -enya
Hongria
hongarés, -esa
-748-
Estat
Gentilici
Índia (l')
indi, índia
Indonèsia
indonesi, -èsia
Irac
iraquí
Iran
iraní
Irlanda
irlandés, -esa
Islàndia
islandés, -esa
Israel
israelita
Itàlia
italià, -ana
Jamaica
jamaicà, -ana
Japó (el)
japonés, -esa / nipó, -ona
Jibuti
jibutià, -ana
Jordània
jordà, -ana
Kazakstan (el)
kazak, -aka
Kènia
keniata
Kirguistan (el)
kirguís
Kiribati
kiribatià, -ana
Kuwait
kuwaití
Laos
laosià, -ana
Lesoto
basuto
Letònia
letó, -ona
Líban (el)
libanés, -esa
Libèria
liberià, -ana
Líbia
libi, líbia
Liechtenstein
liechtensteinés, -esa
Lituània
lituà, -ana
Luxemburc
luxemburgués, -esa
Macedònia
macedoni, -ònia
Madagascar
malgache
Malàsia
malasi, -àsia
Malaui
malauià, -ana
-749-
Estat
Gentilici
Maldives (les)
maldiu, -iva
Mali
malienc, -enca
Malta
maltés, -esa
Marroc (el)
marroquí, -ina
Marshall, Illes
marshallés, -esa
Maurici
mauricià, -ana
Mauritània
maurità, -ana
Mèxic
mexicà, -ana
Micronèsia
micronesi, -èsia
Moçambic
moçambiqueny, -enya
Moldàvia
moldau, -ava
Mónaco
monegasc, -asca
Mongòlia
mongol
Montenegro
montenegrí, -ina
Myanmar (Birmània)
birmà, -ana
Namíbia
namibi, -íbia
Nauru
nauruà, -ana
Nepal (el)
nepalés, -esa / nepalí
Nicaragua
nicaragüenc, -enca
Níger (el)
nigerí, -ina
Nigèria
nigerià, -ana
Noruega
noruec, -ega
Nova Zelanda
neozelandés, -esa
Oman
omaní, -ina
Països Baixos (els) (Holanda)
holandés, -esa / neerlandés, -esa
Pakistan (el)
pakistaní
Palau
palauà, -ana
Panamà (el)
panameny, -enya
Papua Nova Guinea
papú
Paraguai (el)
paraguayà, -ana
-750-
Estat
Gentilici
Perú (el)
peruà, -ana
Polònia
polac, -aca / polonés, -esa
Portugal
portugués, -esa
Regne Unit (el)
britànic, -ànica
Romania
rumà, -ana
Ruanda
ruandés, -esa
Rússia
rus, russa
Salomó, Illes
salomonenc, -enca
Samoa
samoà, -ana
San Marino
sanmarinés, -esa
Sant Cristòfol i Nevis
cristofolià, -ana
Sant Tomé i Príncipe
santomenc, -enca
Sant Vicent i les Granadines
vicentià, -ana
Santa Llúcia
santallucià, -ana
Seichelles (les)
seichellés, -esa
Senegal (el)
senegalés, -esa
Sèrbia
serbi, sèrbia
Serra Lleona
serralleonés, -esa
Singapur
singapurenc, -enca
Síria
siri, síria
Somàlia
somalí
Sri Lanka
singalés, -esa
Suazilàndia
suazi
Sudan (el)
sudanés, -esa
Sudan del Sur (el)
sursudanés, -esa
Suècia
suec, -eca
Suïssa
suís, -ïssa
Suràfrica
surafricà
Surinam
surinamés, esa
Tailàndia
tailandés, -esa / siamés, -esa
-751-
Estat
Gentilici
Tajikistan
tajik, -ika
Tanzània
tanzà, -ana
Timor Oriental
timorenc, -enca
Togo
togolés, -esa
Tonga
tongà, -ana
Trinitat i Tobago
trinitari, -ària
Tunísia
tunisenc, -enca
Turcmenistan (el)
turcomà, -ana
Turquia
turc, turca
Tuvalu
tuvaluà, -ana
Ucrània
ucranià, -ana
Uganda
ugandés, -esa
Uruguai (l')
uruguayà, -ayana
Uzbekistan (l')
uzbek, -eka
Vanuatu
vanuatenc, -enca
Vaticà (el) / Ciutat del Vaticà
vaticà, -ana
Veneçuela
veneçolà, -ana
Vietnam
vietnamita
Yemen (el)
yemenita
Zàmbia
zambià, -ana
Zimbàbue
zimbabuà, -ana
BIBLIOGRAFIA
-755-
BIBLIOGRAFIA
ADLERT, M. (1977). En defensa de la llengua valenciana. Per qué i cóm s’ha
d’escriure la que es parla. Valéncia: Del Sénia al Segura.
ALARCOS LLORACH, E. (1994). Gramática de la lengua española, Madrit:
Espasa.
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Corpus informatitzat del
valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua. Consulta en llínea en
http://cival.avl.gva.es/cival/buscador.jsp.
— Diccionari normatiu valencià. Consulta en llínea en http://www.avl.gva.es/dnv.
— (2006) Gramàtica normativa valenciana. Valéncia: Publicacions de l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua.
ALCOVER, A. Mª. – MOLL, F. de B. (1926-1962). Diccionari català-valenciàbalear. Palma de Mallorca: Moll.
ALIBÈRT, L. (1976). Gramatica occitana (2ona edició). Montpeller: Centre
d'Estudis Occitans.
ALMINYANA, J. (2006). El crit de la llengua. Valéncia: Diputació de Valéncia.
ÀRIAS, J. A. (2006). Els verps en llengua valenciana i la seua flexió. Valéncia: Real
Acadèmia de Cultura Valenciana.
BÁEZ SAN JOSÉ, V. (1979). “La oración compuesta II: la subordinación sustantiva
(primera parte)”, Cuadernos de Filología. Studia Linguistica Hispanica, 2-1.
Valéncia: Universitat de Valéncia.
— (1987) “Oración y esquema oracional”, Lingüística Española Actual, IX. Madrit:
Gredos.
BARBERÀ, J. et al. (1979-1980). Curs de gramàtica normativa per a ús dels
valencians I, II i III. Valéncia: Institut de Ciències de l'Educació. Universitat de
Valéncia.
BELTRAN ZARAGOZÁ, A. (1998). El valencià al segle XVIII: edició i estudi de
textos administratius de les comarques del nord de Castelló. Castelló de la Plana:
Societat Castellonenca de Cultura.
BIBILONI, G. (1998). Llengua estàndard i variació lingüística. Valéncia Barcelona: 3 i 4.
BORONAT, J. (1998). Introduccio a la fonologia valenciana. Valéncia: Lo Rat
Penat.
-756-
CABANES PECOURT, D. (1998). Reino de Valencia. Geografía y Repoblación.
Discurs d'ingrés en la RACV el 29 de març de 1983. Cocentaina: A.D.I.A.
CALVO PÉREZ, J. (1995). “El TAMP en valencià”. Caplletra, 19. Valéncia:
Universitat de Valéncia.
CANTALAUSA, J. (2006). Diccionari general occitan (2ona edició). Cunac (Tarn):
Edicions Cultura d´òc.
CASANOVA, E. (2013). “L’adverbi intensificador mateixa (même, mismo, mateix),
una particularitat romànica del valencià”. Actas del XXVI Congreso Internacional de
Lingüística y de Filología Románicas, vol. 4. Gruyter.
CHOMSKY, N. (1981). Lectures on Government and Binding, Dordrecth: Foris
Publications.
DUCROT, O. (1982). Decir y no decir. Principios de semántica lingüística.
Barcelona: Anagrama.
CASTELLANO, M. (2001). La conjugacio verbal valenciana. Diccionari dels verps
en llengua valenciana. Valéncia: Accio Bibliografica Valenciana.
CASTILLO, C., FENOLLOSA, F., GARCIA, V., MAS, J. À., MOLTÓ, S., OLMOS,
T. (2011). Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià. Valéncia:
Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
CREMADES, F. de B. (1982). La llengua valenciana, en perill. Valéncia: Grup
d'Acció Valencianista.
ESCANDELL, Mª. V. (1988). La interrogación en español: semántica y pragmática.
Madrit: Universidad Complutense de Madrid.
FERRER PASTOR, F. (1994). Gramàtica valenciana. Valéncia: Denes.
FONT, J. (2014). En defensa des mallorquí. Palma de Mallorca: Fundació Jaume III
de Mallorca.
FONTELLES, A., GARCIA, L. i LANUZA, J. (1987). Gramatica de la llengua
valenciana. Valéncia: Del Cenia al Segura.
— (1997). Gramatica de la llengua valenciana (2ona edició). Valéncia: Lo Rat Penat
i Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
FONTELLES, A. (1984). La flexio verbal en la llengua valenciana. Valéncia: Lo Rat
Penat.
FORNÉS, L. (1990). “L'Oc en la literatura subpirinenca, de l'edat mitjana al segle
XXI”. Actes del III Congrés Internacional de l'Associació Internacional d'Estudis
Occitans. Vol. I.
-757-
— (1994). “La llengua valenciana”. Série filològica, nº. 13. Valéncia: Real Acadèmia
de Cultura Valenciana.
— (2010). La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà. Valéncia: Cird’Òc.
FULLANA, L. (1912). Estudi sobre filologia valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat.
— (1915). Gramática elemental de la llengua valenciana. Valéncia: Centre de
Cultura Valenciana.
— (1921). Compèndi de gramática valenciana. Valéncia: Llibreria Vda. de Ramón
Ortega.
— (1928). “Evolución del verbo en la lengua valenciana. Discursos leídos ante la
Real Academia Española en la recepción pública del R. P. Luis Fullana Mira O.F.M.
El día 11 de noviembre de 1928”. (Facsímil de 1995). Valéncia: Real Acadèmia de
Cultura Valenciana.
— (1932). Ortografia valenciana. Valéncia: Edita l'autor.
FUNDACIÓ JAUME III (2015). Un model lingüístic per ses Illes Balears. Llibre
d’estil. Palma de Mallorca.
GIMENO, M. (1993). El parlar apichat de la comarca de l'Horta de Valencia.
Valéncia: Lo Rat Penat.
— (1996). Introduccio a la dialectologia: els dialectes valencians. Valéncia: Lo Rat
Penat.
— (1999). El lexic valencià proscrit a traves dels classics. Valéncia: Lo Rat Penat.
GINER, R. / PELLICER, J. (1989). Sinopsi. Gramàtica bàsica. Valéncia: Teide.
GINER BAYARRI, P. (2006). La normativa pròpia valenciana. Estudi retrospectiu.
Valéncia: Inèdit.
GINER MENGUAL, F. (1982). Introducción a la lingüística valenciana. Valéncia:
Edita l'autor.
GÓMEZ BAYARRI, J. V. (1998). Carlos Ros. Apologista de la lengua valenciana.
Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
GOOSSE, A., GREVISSE, M. (1993). Le bon usage. Grammaire française. París:
Duculot.
GUINOT, J. Mª. (1984). Fonetica de la llengua valenciana. Valéncia: Valencia 2000.
— (1987). Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat.
— (1988). La llengua valenciana hui. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura
Valenciana.
-758-
HADLICH, R. L. (1973). Gramática transformativa del español. Madrit: Gredos.
HUDSON, R. A. (1980). Sociolinguistics. Cambridge. Cambridge University Press.
INSTITUT D’ESTUDIS VALENCIANS (1980). Gramàtica de la llengua
valenciana. Valéncia.
KLOSS, H. (1967). “Abstand languages and Ausbau languages”en Anthropological
Linguistics. 9 (7) Bloomington: Trustees of Indiana University.
LANGACKER, R. W. (1991), Foundations of Cognitive Grammar, vol. 2:
Descriptive Application, Stanford (California): Stanford University Press.
LANUZA, J. (1989). "La preposicio en". Série Filològica, nº. 4. Valéncia: Real
Acadèmia de Cultura Valenciana.
— (1989). "L’articul". Série Filològica, nº. 4. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura
Valenciana.
— (1994). Valencià, ¿llengua o dialecte? Una aproximacio des de la
sociollingüistica. Valéncia: Lo Rat Penat.
— (2001). Socioobstaculs de la llengua valenciana. Valéncia: Accio Bibliografica
Valenciana.
LLEDÓ, M. À. (2009). Fonaments científics de la llengua valenciana. Una
explicació del conflicte llingüístic des de la Sicologia de la Gestalt. Valéncia: Lo Rat
Penat.
— “The Independent Standardization of Valencian: From Official Use to
Underground Resistance”, en Joshua Fishman i Ofelia García (directors), Handbook
of Language and Ethnic Identity: The Success-Failure Continuum in Language and
Ethnic Identity Efforts (Nova York-Òxfort): Oxford University Press.
LÓPEZ GARCÍA, A. (1989). Fundamentos de Lingüística Perceptiva. Madrit,
Gredos.
— (1994). Gramática del español, vol. 1: La oración compuesta. Madrit: Arco.
— (1996). Gramática del español, vol. 2: La oración simple. Madrit: Arco.
— (1998). Gramática del español, vol. 3: Las partes de la oración. Madrit: Arco.
— (2002). "L'adverbi", dins de Gramàtica descriptiva catalana, Barcelona:
Empúries.
LÓPEZ MUÑOZ, A. (2004). La Pilota Valenciana: deport, cultura i llengua del
nostre poble. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
LÓPEZ VERDEJO, V. (1999). Tractat de Metrica Valenciana. Valéncia: Del Sénia
al Segura.
-759-
— (2001). La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner.
Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
— (2002). L'arcaisme en la comarca de l'Horta Sur. Tesis Doctoral. Valéncia
(inèdita).
— (2004). El parlar de l'Horta de Valéncia dins del dialecte apichat. Valéncia: Real
Acadèmia de Cultura Valenciana.
— (2010). Diccionari general de la llengua valenciana. Valéncia: Real Acadèmia de
Cultura Valenciana. També consulta en llínea: http://diccionari.llenguavalenciana
.com/general/
LO RAT PENAT (1976). Gramàtica de la llengua valenciana. Valéncia.
MARTÍN ZORRAQUINO, Mª. A. i PORTOLÉS, J. (1999). “Los marcadores del
discurso”, en I. Bosque i V. Demonte (directors), Gramática descriptiva de la lengua
española, Madrit: Espasa Calpe, capítul 63.
MORANT, R. (1993). La negación en catalán. Valéncia: Universitat de Valéncia.
NAVARRO, T. i SANCHIS, M. (1934). “Análisis fonético del valenciano literario”.
Revista de Filología Española, XXI.
NEBOT, J. (1894). Apuntes para una gramática valenciana popular. Valéncia:
Ripollés.
— (1910). Tratado de ortografía valenciana clásica. Valéncia: Ángel Aguilar.
OTHEGUY, R. (1977). “A semantic analysis of the difference between el/la and lo”,
en M. Suñer (dir.), Contemporary Studies in Romance Linguistics, Washington:
Georgetown U. P.
PASCUAL, J. L. Curs de llengua valenciana, nivell elemental. Valéncia: Lo Rat
Penat.
PEÑARROJA, L. (1990). El mozárabe de Valencia. Madrit: Editorial Gredos.
— (1991). “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura Valenciana del segle
XV. Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena. Valéncia: Consell Valencià de Cultura
POLANCO, L. B. (1983). “La normativa al País Valencià. Problemàtica i
perspectives, Problemàtica de la normativa del català (Actes de les primeres
jornades d’estudi de la llengua normativa), Barcelona: PAM.
PONSODA, J. J. i SEGURA, C. (1996). “Una alternativa tripartida: la varietat
tradicional, la varietat estàndard catalana o la varietat estàndard espanyola”,
Caplletra, 21. Valéncia: Universitat de Valéncia.
-760-
PORTO DA PENA, J. A. (1992). Complementos argumentales del verbo: directo,
indirecto, suplemento y agente, Madrit: Arco.
PUIG, R. (1983). La conjugacio verbal valenciana (5nta edició). Valéncia: Lo Rat
Penat.
REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (2005). Diccionario panhispánico de dudas.
Madrit: Santillana.
— (2010). Nueva gramática de la lengua española. Manual. Madrit: Espasa.
— (2010). Ortografía de la lengua española, Madrit: Espasa.
ROJO, G. (1978). Cláusulas y Oraciones, Anex 14 de Verba. Santiago de
Compostela.
REDON, A. (2003). “Una experiencia de billingüisme educatiu: Valencia 19822002”, Revista de Filologia Valenciana, 10. Valéncia: Accio Bibliografica
Valenciana.
RENAT, G. (1933). La conjugació dels verbs en valencià. Castelló de la Plana:
Societat Castellonenca de Cultura.
REVEST, L. (1930). La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu.
Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura.
RONA, J. P. (1976). “The social dimension of Dialectology”, Linguistics 117. Berlin
– Nova York: Mouton de Gruyter.
ROS I HEBRERA, C. (1732). Practica de la orthografia para los dos idiomas,
castellano y valenciano. Thomás Torres, 1732.
— (1751). Breve esplicación de las cartillas valencianas. Valéncia: Cosme Granja.
— (1764). Diccionario valenciano-castellano. Valéncia: Benito Monfort.
— (1771). Correcion de vozes y phrases. Valéncia: Francisco Burguete.
ROSSICH, A. (1999). “El nom de les lletres”, Caplletra, 27. Valéncia: Universitat de
Valéncia.
RUEDA, Ò. (2014). ¿Té futur la normativa de l’idioma valencià? Valéncia:
Mosseguello.
SALVADOR, C. (1933). Lliçons de Gramàtica. Valéncia: L'Estel.
— (1972). Gramàtica Valenciana (5nta edició). Valéncia: Lo Rat Penat.
SANCHIS GUARNER, M. (1950). Gramàtica Valenciana. Valéncia: Torre.
SARAGOSSÀ, A. (2003). Gramàtica valenciana raonada i popular. Valéncia:
Tabarca.
-761-
— (2007). Reivindicació del valencià. Una contribució. Valéncia: Ed. Tabarca.
SECCIÓ DE LLENGUA I LLITERATURA VALENCIANES (1979), Ortografia de
la llengua valenciana. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
— (1981). Documentació formàl de l'ortografia de la llengua valenciana, Valéncia:
Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
— (2001). Estandart Oral Valencià, Bolletí I, Valéncia: Real Acadèmia de Cultura
Valenciana.
— (2010). Regles de les vocals e i o obertes i tancades en valencià, Bolletí III,
Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
— (2012). Informe sobre la llengua valenciana i propostes de revalencianisació,
Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
SOLÀ, J. et al. (2002). Gramàtica del català contemporani, vol. 1: Fonètica i
fonologia. Morfologia. Barcelona: Empúries.
— (2002). Gramàtica del català contemporani, vol. 2: Sintaxi (1-16). Barcelona:
Empúries.
— (2002). Gramàtica del català contemporani, vol. 3: Sintaxi (17-31). Barcelona:
Empúries.
VALOR, E. (1994). La flexió verbal. Valéncia: Tres i Quatre.
VOSS, A. (2002). Das Valencianische zwischen Autonomie und Assimilation.
Frankfurt: Peter Lang.
WALTER, H. (1998). La aventura de las lenguas en Occidente. Madrit: EspasaCalpe.
ÍNDEX
-765-
ÍNDEX
AGRAÏMENTS
3
PRÒLEC
7
1. Àmbit d’estudi
7
2. Criteris, fonts i propòsit de la gramàtica
19
3. Una nova gramàtica per al futur
26
ORTOGRAFIA
1. L’ALFABET
33
1.1. L’ALFABET VALENCIÀ
33
1.2. ELS DÍGRAFS
34
1.3. VARIANTS DE LES LLETRES
36
1.4. CORRESPONDÈNCIA ENTRE GRAFIA I SÒ
36
1.4.1. Introducció
36
1.4.2. El vocalisme
37
1.4.3. El consonantisme
38
2. L’AGRUPACIÓ SILÀBICA
43
2.1. LA SÍLABA
43
2.2. LA DIVISIÓ O SEPARACIÓ SILÀBICA EN VALENCIÀ
43
2.3. ELS DIFTONCS
45
2.3.1. Definició
45
2.3.2. Classes de diftoncs
48
2.3.2.1. Els diftoncs decreixents
49
2.3.2.2. Els diftoncs creixents
50
2.3.2.3. Els diftoncs neutres
52
2.4. ELS TRIFTONCS
3. US DE LES VOCALS
52
53
3.1. INTRODUCCIÓ
53
3.2. REGLES DE LA E OBERTA I TANCADA
54
3.2.1. E tònica oberta.
54
3.2.2. E tònica tancada
55
3.3. REGLES DE LA O OBERTA I TANCADA
58
3.3.1. O tònica oberta
58
3.3.2. O tònica tancada
60
3.4. VOCALS ÀTONES
61
-7663.5. FONÈTICA SINTÀCTICA
4. US DE LES CONSONANTS
64
67
4.1. LES LLETRES B I P
67
4.2. LES LLETRES B I V
68
4.2.1. Escritura de B
68
4.2.2. Escritura de V
68
4.3. LES LLETRES D I T
70
4.4. LA REPRESENTACIÓ DELS SONS [g] I [k]
72
4.5. US DE LES GRAFIES S, SS, C I Ç PER A REPRESENTAR EL SÒ [s]
74
4.5.1. Generalitats
74
4.5.2. Escritura de SS
76
4.5.3. Escritura de C
78
4.5.4. Escritura de Ç
79
4.6. US DE LES LLETRES S I Z PER A REPRESENTAR EL SÒ [z]
80
4.7. US DE LES LLETRES G I J PER A LA REPRESENTACIÓ DEL SÒ [ʤ]
84
4.8. US DE LES GRAFIES CH, IG I G PER A REPRESENTAR EL SÒ [ʧ]
85
4.8.1. Escritura de CH
85
4.8.2. Escritura de -G
86
4.8.3. Escritura de -IG
86
4.9. LA LLETRA X
87
4.9.1. Escritura de X en sò de [ʃ]
87
4.9.2. Escritura de X en sò de [ks]
88
4.10. LA LLETRA Y
88
4.11. LA LLETRA L
89
4.12. LA GRAFIA LL
90
4.13. LES LLETRES M I N
91
4.13.1. Escritura de M
91
4.13.2. Escritura de N
92
4.14. LA GRAFIA NY
93
4.15. US DE R I RR
93
4.15.1. Escritura de R
93
4.15.2. Escritura de RR
94
4.16. US DE LA LLETRA H
94
4.17. US DE LA LLETRA F
96
4.18. US DE LA LLETRA W
96
-7675. L'APÒSTROF
97
5.1. INTRODUCCIÓ
97
5.2. L'APOSTROFAMENT DARRERE DE VOCAL
97
5.3. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE VOCAL
97
5.4. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE VARIANTS TIPOGRÀFIQUES
100
5.5. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE NOMS PROPIS
101
6. EL GUIONET
105
7. L’ACCENT I LA DIÉRESIS
107
7.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ DE L’ACCENT
107
7.2. REGLES D’ACCENTUACIÓ
107
7.3. ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA
108
7.3.1. Regles d’accentuació diacrítica
108
7.3.2. Llistat de paraules en accent diacrític
109
7.3.3. L’accent diacrític en pronoms interrogatius i exclamatius
112
7.4. LA DIÉRESIS
115
8. ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ
117
8.1. EL PUNT (.)
117
8.1.1. El punt i avant o punt i seguit
117
8.1.2. El punt i a banda o punt i a part
117
8.1.3. El punt i final
119
8.1.4. Seqüències que no duen punt
119
8.1.5. Uns atres usos
120
8.2. LA COMA (,). USOS GENERALS
121
8.3. LA COMA EN L'ORACIÓ COMPOSTA I EN UNS ATRES USOS
125
8.3.1. Oracions adversatives
126
8.3.2. Oracions relatives
126
8.3.3. Oracions subordinades substantives
127
8.3.4. Oracions causals
128
8.3.5. Oracions finals
128
8.3.6. Oracions condicionals
129
8.3.7. Oracions ilatives, consecutives i comparatives
129
8.3.8. Unes atres especificacions sobre l'us de la coma
130
8.3.9. Uns atres usos de la coma
131
8.4. EL PUNT I COMA (;)
131
8.5. ELS DOS PUNTS (:)
132
-7688.6. ELS PUNTS SUSPENSIUS (…)
134
8.7. ELS SIGNES D'INTERROGACIÓ: ¿?
135
8.8. ELS SIGNES D'ADMIRACIÓ O EXCLAMACIÓ: ¡!
135
8.9. LES COMETES (“ ”), (« »), (` ´)
136
8.9.1. Les cometes dobles altes (“ ”)
136
8.9.2. Les cometes dobles baixes (« »)
137
8.9.3. Les cometes simples (` ´)
137
8.10. ELS PARÉNTESIS ( )
137
8.11. ELS CLAUDÀTORS [ ]
138
8.12. EL GUIÓ (–)
139
8.13. SIGNES DE PUNTUACIÓ I SIGNES D'ENTONACIÓ EN CONTACTE
141
8.14. L'ASTERISC (*)
143
8.15. LA BARRA INCLINADA (/)
143
MORFOLOGIA I SINTAXIS
9. CONCEPTES GENERALS. L'ORACIÓ. EL SUBJECTE
147
9.1. LES UNITATS GRAMATICALS
147
9.2. EL SINTAGMA I ELS SEUS COMPONENTS
148
9.3. LES CLASSES DE PARAULES: LES CATEGORIES GRAMATICALS
149
9.4. L'ORACIÓ
150
9.4.1. El subjecte
151
9.4.1.1. Categories gramaticals que poden funcionar com a subjecte
152
9.4.1.2. La concordança
153
9.5. L'ORACIÓ I L'ENUNCIAT
155
9.6. CLASSES DE FUNCIONS ORACIONALS: FUNCIONS SINTÀCTIQUES,
FUNCIONS SEMÀNTIQUES I FUNCIONS INFORMATIVES
156
9.6.1. Les funcions sintàctiques
156
9.6.2. Les funcions semàntiques i els esquemes predicatius
156
9.6.3. Les funcions informatives
157
10. EL SUBSTANTIU I EL SINTAGMA NOMINAL. L’ADJECTIU
161
10.1. EL CONCEPTE DE NOM
161
10.2. EL NOM O SUBSTANTIU
161
10.3. CLASSES DE SUBSTANTIUS
162
10.3.1. Noms comuns i propis
162
10.3.1.1. Classes de noms comuns
164
-76910.4. FUNCIÓ SINTÀCTICA
166
10.4.1. Els especificadors
166
10.4.2. Els complements
167
10.4.2.1. Els complements apositius del sintagma nominal
10.4.3. Funcions dels sintagmes nominals
10.5. L’ADJECTIU
167
168
170
10.5.1. L’adjectiu i el sintagma adjectival
170
10.5.2. Classes d’adjectius
171
10.5.2.1. Els adjectius calificatius
171
10.5.2.2. Els adjectius relacionals
172
10.5.2.3. Els adjectius prodeterminatius
173
10.5.3. Funció especificativa i explicativa dels adjectius calificatius
173
10.5.4. Posició de l’adjectiu
173
11. MORFOLOGIA FLEXIVA DEL NOM: GÈNERO I NÚMERO DELS SUBSTANTIUS I
DELS ADJECTIUS
177
11.1. CONCEPTES BÀSICS
177
11.2. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS: EL
GÈNERO
177
11.2.1. Concepte de gènero
177
11.2.2. Formació del femení
178
11.2.2.1. Masculins acabats en vocal tònica
179
11.2.2.2. Masculins acabats en -a àtona
179
11.2.2.3. Masculins acabats en -e/-o àtones
180
11.2.2.4. Masculins acabats en -i/-u àtones
180
11.2.2.5. Masculins acabats en diftonc -au, -iu, -ou
181
11.2.2.6. Masculins acabats en el diftonc -eu
182
11.2.2.7. Masculins acabats en el diftonc -ai
182
11.2.2.8. Masculins acabats en consonant. Regla general
183
11.2.2.9. Masculins acabats en -p, -t, -c, -f
183
11.2.2.10. Masculins acabats en –s
184
11.2.2.11. Masculins acabats en -ig
187
11.2.2.12. Masculins acabats en -òlec
188
11.2.2.13. Masculins acabats en –tor, –dor
188
11.2.2.14. Paraules que indiquen títuls, càrrecs o professions
189
11.2.3. Les terminacions dels substantius en relació al gènero
189
-77011.2.4. Unes atres particularitats del gènero
192
11.2.4.1. Formes distintes per a gènero distint
192
11.2.4.2. Formes iguals per a gènero distint
192
11.2.4.3. Canvis de significat
193
11.2.4.4. Masculí obtengut del femení
194
11.2.4.5. Substantius de gènero ambigu
195
11.2.4.6. Adjectius invariables
196
11.2.4.7. Els colors
197
11.2.5. El femení plural
197
11.2.5.1. Paraules que afigen -s
199
11.2.5.2. Paraules invariables en femení
199
11.2.5.3. Femení plural en -ns
199
11.3. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS: EL
NÚMERO
200
11.3.1. Concepte de número
200
11.3.2. Regles per a la formació del plural en substantius i adjectius
200
11.3.2.1. Regla general
200
11.3.2.2. Paraules acabades en vocal tònica
201
11.3.2.3. Paraules acabades en –e àtona
202
11.3.2.4. Paraules acabades en –a àtona
202
11.3.2.5. Paraules acabades en diftonc
203
11.3.2.6. Paraules acabades en –ix
203
11.3.2.7. Paraules acabades en –x
203
11.3.2.8. Paraules acabades en -ig/-g
204
11.3.2.9. Paraules acabades en –ç
205
11.3.2.10. Paraules acabades en els grups consonàntics –sc, -sp, -st, -xt
205
11.3.2.11. Paraules acabades en –s
206
11.3.2.12. Paraules acabades en consonant + s
208
11.3.3. Paraules invariables
208
11.3.4. Substantius defectius
209
11.3.5. Canvis semàntics i de categoria
209
12. ELS DETERMINANTS. L’ARTÍCUL
211
12.1. CONCEPTES BÀSICS: ELS ESPECIFICADORS
211
12.2. FUNCIÓ ESPECIFICATIVA I FUNCIÓ PRONOMINAL
212
12.3. L’ARTÍCUL: CONCEPTE BÀSIC
213
-77112.4. L’ARTÍCUL DEFINIT I L’ARTÍCUL INDEFINIT
214
12.4.1. Forma
214
12.4.2. Us de l’artícul definit i de l’artícul indefinit
219
12.4.2.1. Funció identificadora i funció classificadora
219
12.4.2.2. Presència i absència de l’artícul
221
12.4.2.3. L’artícul i els noms propis
228
12.4.2.4. La funció transpositora de l’artícul definit
231
12.4.2.5. La funció transpositora i pronominal de l’artícul indefinit
234
12.5. L’ARTÍCUL NEUTRE
237
12.5.1. Caracterisació
237
12.5.2. Usos de l’artícul neutre
239
12.6. ELS ARTÍCULS PERSONALS
243
13. ELS DEMOSTRATIUS I ELS POSSESSIUS
13.1. ELS DEMOSTRATIUS
245
245
13.1.1. Concepte: els demostratius i la deïxis
245
13.1.2. Classes de deïxis
246
13.1.3. Usos i valors dels demostratius
247
13.1.4. Formes dels demostratius
248
13.1.4.1. Formes variables
248
13.1.4.2. Formes invariables
250
13.1.4.3. Funció sintàctica
251
13.1.5. Els adverbis demostratius de lloc
252
13.2. ELS POSSESSIUS
252
13.2.1. Característiques principals
252
13.2.2. Formes tòniques
254
13.2.3. Formes àtones
256
14. ELS QUANTIFICADORS: ELS INDEFINITS
261
14.1. CONCEPTES BÀSICS
261
14.2. CLASSES DE QUANTIFICADORS INDEFINITS
261
14.3. ELS INDEFINITS NOMINALS
261
14.3.1. Observacions generals
262
14.3.2. Característiques específiques dels indefinits nominals
267
14.3.2.1. Abdós
267
14.3.2.2. Algú / algun
268
14.3.2.3. Atre
269
14.3.2.4. Cada
271
-77214.3.2.5. Cada u
272
14.3.2.6. Qualsevol
272
14.3.2.7. Sengles
274
14.3.2.8. Tal
275
14.3.2.9. Tot
276
14.3.2.10. U
279
14.3.2.11. Uns quants / unes quantes
281
14.3.3. Adjectius prodeterminatius en funció d’indefinits nominals
281
14.3.3.1. Cert
281
14.3.3.2. Demés
282
14.3.3.3. Diversos, diferents, distints, varis
282
14.3.3.4. Determinat /determinada/determinats/determinades
283
14.3.3.5. Mateix
283
14.3.4. Els indefinits negatius: ningú / ningun; cap; res
285
14.3.4.1. Cap
285
14.3.4.2. Ningun/ningú
286
14.3.4.3. Res
287
14.4. ELS INDEFINITS QUANTITATIUS O GRADATIUS
288
14.4.1. Conceptes bàsics
288
14.4.2. Observacions sobre l’us dels indefinits gradatius
289
14.4.3. L’us de la preposició de en els indefinits gradatius
290
14.4.4. Característiques específiques dels indefinits gradatius
291
14.4.4.1. Molt i poc
291
14.4.4.2. Prou
293
14.4.4.3. Gens
293
14.4.5. Els indefinits gradatius comparatius: més, manco (menys), tant
294
14.4.5.1. Observacions generals
294
14.4.5.2. Més i manco (menys)
294
14.4.5.3. Tant
296
14.5. LOCUCIONS QUANTITATIVES
15. ELS QUANTIFICADORS: ELS NUMERALS
297
299
15.1. INTRODUCCIÓ
299
15.2. ELS CARDINALS
299
15.2.1. Formes dels cardinals
299
15.2.2. Escritura dels cardinals
305
15.2.3. Fonètica dels cardinals
307
-77315.2.4. Funció dels cardinals
307
15.3. LES HORES
309
15.4. ELS ORDINALS
311
15.4.1. Formes dels ordinals
311
15.4.2. Funció dels ordinals
316
15.5. ELS PARTITIUS
317
15.6. ELS MÚLTIPLES
318
15.7. ELS COLECTIUS
319
15.7.1. Formes dels colectius
319
15.7.2. Funció
320
16. ELS PRONOMS PERSONALS
16.1. ELS PRONOMS PERSONALS FORTS. FORMES I FUNCIONS
321
321
16.1.1. Introducció
321
16.1.2. Forma dels pronoms personals forts
321
16.1.3. Us i funcions dels pronoms personals forts
322
16.1.4. Primera persona del singular
322
16.1.5. Primera persona del plural
324
16.1.6. Segona persona del singular
325
16.1.7. Segona persona del plural
326
16.1.8. Tercera persona del singular
327
16.1.9. Tercera persona del plural
328
16.1.10. Funció reflexiva i recíproca
328
16.2. ELS PRONOMS PERSONALS DÈBILS. FORMES I FUNCIONS
16.2.1. Forma dels pronoms personals dèbils
329
329
16.2.1.1. Pronoms dèbils invariables: les, li, nos, vos, ho, hi
330
16.2.1.2. Pronoms dèbils que presenten variabilitat de forma: me, te, se,
lo, la, los, ne
332
16.2.1.3. Combinacions de dos o més pronoms
336
16.2.2. Us i funcions dels pronoms dèbils
341
16.2.2.1. Generalitats
341
16.2.2.2. Pronoms de complement directe, atribut, indirecte i reflexius.
Consideracions bàsiques
342
16.2.2.3. Distribució d’usos dels pronoms de complement directe definit i
de complement indirecte
349
16.2.2.4. El pronom ne
356
16.2.2.5. El pronom ho
361
16.2.2.6. El pronom hi
363
-77416.2.3. Orde de colocació i posició dels pronoms dèbils
365
16.2.3.1. L’orde dels pronoms
365
16.2.3.2. La posició dels pronoms
367
17. ELS RELATIUS, ELS INTERROGATIUS I ELS EXCLAMATIUS. LES MODALITATS
ENUNCIATIVES.
371
17.1. ELS RELATIUS
371
17.2. LES ORACIONS DE RELATIU
372
17.3. ORACIONS DE RELATIU ESPECIFICATIVES I EXPLICATIVES
373
17.4. FORMES I USOS DELS RELATIUS
374
17.5. PRECISIONS SOBRE L'US DELS RELATIUS
384
17.5.1. El relatiu neutre
384
17.5.2. El relatiu possessiu
385
17.5.3. Les construccions coloquials en que
385
17.5.4. El relatiu de cantitat
387
17.5.5. L'indicatiu i el subjuntiu en les oracions de relatiu
388
17.6. LA MODALITAT ENUNCIATIVA
389
17.7. LES ORACIONS INTERROGATIVES
392
17.7.1. Interrogatives totals i parcials
393
17.6.1.1. Interrogatives parcials
393
17.6.1.2. Interrogatives totals
394
17.7.2. Oracions interrogatives indirectes
395
17.7.3. Classes discursives d'oracions interrogatives
395
17.7.4. Les oracions interrogatives orientades i els confirmatius
396
17.8. FORMES DELS INTERROGATIUS-EXCLAMATIUS
18. EL VERP
397
403
18.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ
403
18.2. MORFOLOGIA
406
18.2.1. Característiques generals de les conjugacions
408
18.2.1.1. Verps acabats en -ar
408
18.2.1.2. Verps acabats en –er, -re, -r
408
18.2.1.3. Els verps acabats en -ir
411
18.3. ELS TEMPS VERBALS
413
18.3.1. Conjugació del verp HAVER
415
18.3.2. Valors dels temps verbals
416
18.3.2.1. Els temps d’indicatiu
417
18.3.2.2. Els temps de subjuntiu
426
-77518.3.2.3. L’imperatiu
431
18.4. LES FORMES NO PERSONALS DEL VERP
431
18.4.1. Infinitiu
432
18.4.2. Gerundi
435
18.4.3. Participi
437
18.4.3.1. Dobles participis
18.5. MODELS DELS VERPS REGULARS
440
443
18.5.1. Model de la primera conjugació: DONAR
443
18.5.2. Models de la segona conjugació: TÉMER, CONCLOURE
445
18.5.2.1. TÉMER
445
18.5.2.2. CONCLOURE
446
18.5.3. Models de la tercera conjugació: SENTIR, FREGIR, ACODIR
448
18.5.3.1. SENTIR
448
18.5.3.2. FREGIR
450
18.5.3.3. ACODIR
452
18.6. VARIETATS DIALECTALS, LOCALS I ARCAIQUES
454
18.6.1. Present d’indicatiu
454
18.6.2. Pretèrit imperfecte d’indicatiu
456
18.6.3. Pretèrit perfecte d’indicatiu
457
18.6.4. Present de subjuntiu
457
18.6.5. Pretèrit imperfecte de subjuntiu
458
18.6.6. Infinitiu
458
18.6.7. Gerundi
460
18.7. LES PERÍFRASIS VERBALS
460
18.7.1. Perífrasis en infinitiu
460
18.7.2. Perífrasis en participi
463
18.7.3. Perífrasis en gerundi
464
18.8. CONJUGACIÓ DELS PRINCIPALS VERPS IRREGULARS
464
18.8.1. VERP SER
465
18.8.2. VERP ANAR
467
18.8.3. VERP ESTAR
469
18.8.4. VERP TINDRE
471
18.8.5. VERP VINDRE
473
18.8.6. VERP CALDRE
475
18.8.7. VERP FER
477
18.8.8. VERP VORE
479
-77618.8.9. VERP DIR
481
18.8.10. VERP DUR
483
18.8.11. VERP PERDRE
485
18.8.12. VERP MORIR
487
18.8.13. VERP EIXIR
489
18.8.14. VERP SABER
491
18.8.15. VERP VOLER
493
18.9. MODEL DE VERP PRONOMINAL
495
18.10. MODEL DE VEU PASSIVA
496
19. LA PREDICACIÓ
497
19.1. CLASSES DE PREDICATS
497
19.2. PREDICATS NO VERBALS I PREDICATS VERBALS
497
19.3. ELS PREDICATS NO VERBALS
498
19.3.1. L'atribut i les oracions copulatives i semicopulatives
498
19.3.2. Valor general de ser i estar
501
19.3.3. Usos concrets de ser i estar
506
19.3.4. El complement predicatiu
507
19.4. EL PREDICAT VERBAL I ELS COMPLEMENTS ARGUMENTALS
508
19.4.1. El complement (o objecte) directe (CD) i el complement (o objecte)
indirecte (CI)
508
19.4.2. El complement directe
509
19.4.3. El complement indirecte
512
19.4.4. El complement (o objecte) de règim preposicional
516
19.5. FUNCIONS SINTÀCTIQUES NO ARGUMENTALS
517
19.5.1. El complement (o objecte) circumstancial (CC)
517
19.5.2. Els complements enunciatius
518
19.5.3. L'aposició
519
19.6. LA PREDICACIÓ I ELS ESQUEMES PREDICATIUS
519
20. L'ADVERBI I LA NEGACIÓ
523
20.1. CARACTERISACIÓ
523
20.2. INVENTARI: CLASSES FORMALS D'ADVERBIS
524
20.2.1. Els adverbis en -ment
524
20.2.2. Els adverbis curts
525
20.2.3. Els adverbis en -s
525
20.2.4. Adverbis deíctics
526
20.2.5. Adverbis primitius situacionals
526
-77720.2.6. Locucions adverbials
20.3. CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL
527
527
20.3.1. Adverbis oracionals
527
20.3.2. Adverbis textuals
527
20.3.3. Els adverbis enunciatius o adverbis d'actes de parla
528
20.4. CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA
20.4.1. Els adverbis de lloc
528
529
20.4.1.1. Us preposicional dels adverbis de lloc
533
20.4.1.2. Locucions adverbials de lloc
534
20.4.2. Els adverbis temporals
535
20.4.2.1. Adverbis i locucions d'ubicació temporal
535
20.4.2.2. Adverbis fòrics d'ubicació temporal
537
20.4.2.3. Unes atres classes d'adverbis temporals
540
20.4.2.4. Locucions adverbials de temps
541
20.4.3. Els adverbis de modalitat
543
20.4.4. Els adverbis negatius i la negació en valencià
545
20.4.4.1. Posició dels adverbis negatius
545
20.4.4.2. Els inductors negatius i la negació expletiva
548
20.4.5. Els adverbis de manera
549
20.4.5.1. Els adverbis de manera com a modificadors d'adjectius o
adverbis
550
20.4.5.2. Locucions adverbials de manera
551
20.4.6. Els adverbis de cantitat
20.4.6.1. Locucions de cantitat
561
565
20.4.7. Els adverbis de distinció
565
20.4.8. Els adverbis interlocutius
566
21. LES PREPOSICIONS
569
21.1. ORIGE I DEFINICIÓ
569
21.2. CLASSES DE PREPOSICIONS
570
21.2.1. Les preposicions àtones
570
21.2.1.1. Usos de la preposició a
571
21.2.1.2. La forma ad
578
21.2.1.3. Les contraccions al (a+ el), als (a+els)
579
21.2.1.4. Les construccions al més infinitiu i en més infinitiu
580
21.2.1.5. Usos de la preposició en
581
21.2.1.6. Usos de la preposició de
586
-77821.2.1.7. Usos de la preposició per i de la composta per a
594
21.2.1.8. La preposició des de
599
21.2.1.9. La preposició fins / fins a
600
21.2.1.10. La preposició cap / cap a
603
21.2.2. Les preposicions tòniques
605
21.2.2.1. La preposició baix
605
21.2.2.2. La preposició barat a
606
21.2.2.3. La preposició cara a / cara
607
21.2.2.4. La preposició contra
609
21.2.2.5. La preposició entre
610
21.2.2.6. La preposició sense
612
21.2.2.7. La preposició segons
612
21.2.2.8. La preposició sobre
613
21.2.2.9. La preposició vora
615
21.2.3. Noves preposicions
615
21.2.4. Locucions preposicionals i adverbials
616
21.3. RÈGIM DE LES PREPOSICIONS
22. LES CONJUNCIONS. L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA
623
629
22.1. DEFINICIÓ
629
22.2. LES DIFERENTS CLASSES DE CONJUNCIONS
630
22.3. LES CONJUNCIONS, LES PREPOSICIONS, ELS PRONOMS RELATIUS I
ELS ADVERBIS
630
22.3.1. Conjuncions i preposicions
630
22.3.2. Conjuncions i pronoms relatius
630
22.3.3. Conjuncions i conectors discursius
631
22.4. LES CONJUNCIONS, L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA
632
22.5. CLASSES D'ORACIONS COMPOSTES
633
22.6. LES ORACIONS COMPOSTES COORDINADES
635
22.6.1. Les oracions copulatives
635
22.6.1.1. Concepte
635
22.6.1.2. Condicions de coordinació copulativa
635
22.6.1.3. Coordinació copulativa i elipsis
637
22.6.2. Les conjuncions copulatives
637
22.6.2.1. Inventari
637
22.6.2.2. La conjunció i
638
22.6.2.3. Matisos i valors de la conjunció i
638
-77922.6.2.4. Les locucions conjuntives formades per i
639
22.6.2.5. Uns atres nexes en valor copulatiu
640
22.6.2.6. La concordança en la coordinació copulativa
640
22.6.2.7. La conjunció ni
641
22.6.3. Les oracions disjuntives
642
22.6.3.1. Les disjuntives exclusives
642
22.6.3.2. Les disjuntives inclusives o indiferents
644
22.6.4. Les conjuncions disjuntives
645
22.6.5. Les construccions distributives
646
22.6.6. Les oracions adversatives
647
22.6.7. Les conjuncions adversatives
648
22.6.7.1. La conjunció pero
648
22.6.7.2. Conjuncions sinònimes de pero
648
22.6.7.3. La conjunció sino
649
22.6.7.4. Unes atres conjuncions
650
22.6.7.5. Conectors discursius adversatius
650
22.6.8. Les oracions ilatives
651
22.6.9. Les conjuncions ilatives
652
22.6.10. Conectors discursius ilatius
653
22.7. LES ORACIONS COMPOSTES SUBORDINADES
654
22.7.1. Les oracions condicionals
654
22.7.1.1. Concepte
654
22.7.1.2. Classes d'oracions condicionals
654
22.7.1.3. Correlacions temporals i modals
655
22.7.1.4. Les condicionals de l'enunciat i de l'enunciació i les correlacions
temporals
656
22.7.2. Les conjuncions condicionals
660
22.7.3. Unes atres construccions condicionals
663
22.7.4. Les oracions causals
664
22.7.4.1. Concepte
664
22.7.4.2. Causals de l'enunciat i causals de l'enunciació
664
22.7.4.3. Les subordinades causals, els complements circumstancials i les
oracions d'infinitiu
664
22.7.4.4. El modo en les oracions causals
22.7.5. Les conjuncions causals
665
665
22.7.5.1. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciat
666
22.7.5.2. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciació
667
-78022.7.6. Les oracions finals
668
22.7.6.1. Concepte
668
22.7.6.2. Classes d'oracions finals
668
22.7.6.3. Les subordinades finals, els complements circumstancials i les
oracions d'infinitiu
669
22.7.7. Conjuncions pròpies de les oracions finals
670
22.7.8. Les construccions concessives
672
22.7.8.1. Concepte
672
22.7.8.2. Classes d'oracions concessives
672
22.7.8.3. Les correlacions temporals en les oracions concessives
673
22.7.8.4. Les concessives de l'enunciació
673
22.7.9. Les conjuncions concessives
674
22.7.10. Conectors discursius concessius
675
22.7.11. Les oracions modals i comparatives
676
22.7.12. Les oracions consecutives
679
22.8. L'ORACIÓ COMPLEXA
22.8.1. Les oracions temporals
680
680
22.8.1.1. Concepte
680
22.8.1.2. Les conjuncions temporals
680
22.8.2. Les construccions completives
683
22.8.2.1. Les conjuncions completives i l'oració complexa
683
22.8.2.2. Les oracions completives d'infinitiu
687
23. LES INTERJECCIONS
689
23.1. DEFINICIÓ
689
23.2. CLASSES D'INTERJECCIONS
690
23.2.1. Segons el número de paraules que les constituïxen
690
23.2.2. Segons les distintes funcions del llenguage
691
23.2.2.1. Interjeccions expressives
691
23.2.2.2. Interjeccions conatives
692
23.2.2.3. Interjeccions fàtiques.
693
23.2.3. Les onomatopeyes o interjeccions representatives
23.3. ELS VOCATIUS
24. MORFOLOGIA DERIVATIVA: PROCESSOS DERIVATIUS O COMPOSICIÓ DE
PARAULES
694
696
697
24.1. INTRODUCCIÓ
697
24.2. CLASSES DE MORFEMES LÈXICS
697
-78124.3. PARAULES SIMPLES I COMPOSTES
698
24.4. LA DERIVACIÓ I LA COMPOSICIÓ
698
24.4.1. La derivació
698
24.4.2. Prefixos
699
24.4.3. Sufixos
705
24.4.3.1. Sufixos aumentatius
705
24.4.3.2. Sufixos diminutius
706
24.4.3.3. Sufixos despectius
707
24.4.3.4. Sufixos nominals
708
24.4.3.5. Sufixos adjectivals
709
24.4.3.6. Verbalisació
709
24.4.3.7. Adverbialisació
710
24.4.4. Translació
711
24.4.4.1. Translació per lexicalisació
712
24.4.4.2. Translació per elisió
712
24.4.5. Aglutinacions, composts sintagmàtics i la seua flexió
713
24.4.5.1. Aglutinacions
713
24.4.5.2. Composts sintagmàtics
715
ANEXOS
ANEX I. TOPONÍMIA I GENTILICIS VALENCIANS
719
ANEX II. TOPONÍMIA I GENTILICIS DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES
743
ANEX III. TOPONÍMIA I GENTILICIS INTERNACIONALS
745
BIBLIOGRAFIA
755
ÍNDEX
765
Esta segona edició de la Nova gramàtica de la llengua
valenciana s'acabà d'imprimir en els tallers d’Imprenta Nàcher
de la Ciutat de Valéncia en febrer de 2016.
La seua presentació pública tingué lloc el 3 de març de 2016,
aniversari de la mort d’Ausias March i Dia de la Llengua
Valenciana.