Pudents
Amb sort, aquestes xinxes també marxaran tal com van venir: per carretera, travessant els Pirineus, com les pors que s’esvaeixen quan la seva pudor ja no ens esgarrifa
Quan hagis d’obrir les finestres per ventilar —diuen que s’ha de fer cinc minuts al dia—, estigues en guàrdia que no t’entrin les xinxes. En acabat, corre les cortines. Però compte!, pot ser que entre algun replec de roba et surti una banda de quinquis diminuts que ha vingut a passar l’hivern a casa teva. Puden quan els aixafes, i si per allò del karma se t’acut deixar-los anar, fas un malfet al medi, a la pagesia i a la pàtria. Ho diu el diari: “Cataluña llama a la batalla contra un chinche invasor”. És una notícia del passat 12 de novembre, d’aquelles amb tuf d’adveniment, com les que s’originen a l’orient i descarreguen al cap del temps a la resta del món.
Estem escaldats. I com que som éssers reactius (com els insectes), no em sobta que la meva amiga omplís el maleter de pots de conserves, la setmana passada —sobretot de favada—. I d’espelmes, moltes espelmes. I un fogonet de gas que va trobar caríssim, però que va adquirir amb el ferm convenciment dels qui ja es veuen amb avantatge: “Quan ens quedem sense llum, jo em podré escalfar les mongetes i tu no”. Temo que amb la crida a la batalla contra la xinxa invasora asiàtica passi una cosa semblant que amb la por vers l’apagada i el desabastament. Que ja les tenim aquí sense saber-ho i que estiguem vivint els últims dies feliços que enyorarem en un futur fosc, fred i ple de cuques.
I ens preguntarem com ha pogut passar. Els experts expliquen que el bernat va entrar a casa nostra pels Pirineus a través de carreteres. No costa gaire inferir que va ser en un vehicle compartit, veient com els agrada anar juntes. Que quants bernats pudents invasors caben dins un cotxe? Doncs no ho sé: deu mil a davant i deu mil a darrere? Un cotxe botit d’insectes travessa els Pirineus. Entre uns centenars ben organitzats canvien de marxa. Però posar la directa té conseqüències: alguns queden aixafats sota el pedal de canvi, cosa que origina aquella pudor (aquella pudor!) que els fa repulsius fins i tot per als seus. I llavors han de parar per agafar aire, que a dins no s’hi pot estar ni amb la finestreta abaixada. Així és com arriben a casa nostra, una mica per casualitat.
Des d’aleshores, la de la xinxa és una qüestió prou coneguda a les zones rurals. Al meu poble en tenim tantes que estem estudiant empadronar-les. La notícia també explica que la bestiola ha vingut per quedar-se. Però jo em consolo, com cada vegada que sento aquesta expressió: tantes coses espantoses han vingut per quedar-se i després se n’han anat! Parelles, partits, pentinats... Amb sort, aquestes xinxes també marxaran tal com van venir: per carretera, travessant els Pirineus, com les pors que s’esvaeixen quan la seva pudor ja no ens esgarrifa.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.