Vés al contingut

cantó

De Viccionari
Potser volíeu: canto, cantò, Cantó

Català

[modifica]
  • Pronúncia(i): oriental /kənˈto/, occidental /kanˈto/
  • Rimes: -o
  • Etimologia: D’origen incert paral·lel a cantal i cantell, segle XIII. Probablement del català antic cant i el sufix , del llatí tardà cantus ‎(«llanda de roda»), del gàl·lic *cantos, del protocèltic *kantos ‎(«caire, cantell»). Cognat de l’aragonès cantón ‎(«racó, cantonada»).

cantó m. ‎(plural cantons)

  1. Aresta de l'angle que formen dues cares d'un cos polièdric.
    Ves amb compte de no xocar amb el cantó d'aquesta casa.
  2. Banda de l'espai oposada a un altre.
    Ho posarem al cantó de dalt.
  3. Extrem d'una cosa.
    Vull el cantó del pa.
  4. Pedra tallada en forma de paral·lelepípede que serveix de base en la construcció d'edificis.
  5. Subdivisió territorial emprada per l'administració suïssa.

Derivats

[modifica]

Traduccions

[modifica]

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Castellà

[modifica]
Peninsular: septentrional /kanˈto/, meridional \kaŋˈto\
Americà: alt /k(a)nˈto/, baix \kaŋˈto\, austral /kanˈto/

Verb

[modifica]

cantó

  1. tercera persona del singular (él, ella, usted) del passat simple del verb cantar

Miscel·lània

[modifica]