Vés al contingut

Ø

De Viccionari
Potser volíeu: 0, -o, o, O, ò, Ò, ó, , Ó, ö, ο, Ο, ό, Ό

Multilingüe

[modifica]

Lletra

[modifica]

Ø ‎(majúscula, minúscula ø)

  1. Lletra O amb barra inclinada, usada en certs alfabets escandinaus corresponent a la pronúncia /øː/.

Símbol

[modifica]

Ø

  1. (lingüística) Morfema zero, un morf teòric no expressat en la parla o l’escriptura, però amb una funció gramatical.

Notes

[modifica]
  • Té la codificació U+00D8.
  • Variants similars: (conjunt buit, U+2205), (diàmetre, U+2300)

Català

[modifica]
  • Etimologia: Primera persona: Desinència zero produïda per l’eliminació del llatí i assimilació d’altres vocals (cantō > cant, dormiō > dorm).
  • Etimologia: Tercera persona: Desinència zero produïda per l’eliminació del llatí -it i assimilació d’altres vocals (dormit > dorm, battuit > bat).

Desinència

[modifica]

Ø ‎(verbal)

  1. (antic i balear, alguerès) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar.
    Exemple: cantar → jo cant.
  2. (antic i balear, alguerès, valencià) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -er, -re, -ir.
    Exemples: témer → jo tem, batre → jo bat, dormir → jo dorm.

Relacionats

[modifica]
  • llatí > Ø, actual balear i alguerès (-i, septentrional) > -e, actual valencià > -o, central i nord-occidental

Desinència

[modifica]

Ø ‎(verbal)

  1. Forma conjugada en tercera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -er, -re, -ir.
    Exemples: témer → ell tem, batre → ell bat, dormir → ell dorm.

Desinència

[modifica]

Ø ‎(nominal)

  1. Formació de substantius deverbals.
    Exemples: trucar → un truc, passejar → un passeig.

Relacionats

[modifica]