Vinapú
(es) Vinapú | ||||
Tipus | jaciment arqueològic | |||
---|---|---|---|---|
Localització | ||||
Entitat territorial administrativa | illa de Pasqua (Xile) | |||
| ||||
Vinapú és un jaciment arqueològic a Rapa Nui (Illa de Pasqua), Xile.
Etimologia
[modifica]No té traducció en idioma rapanui.
El centre cerimonial de Vinapú inclou un dels més grans ahu de Rapa Nui. Aquest centre cerimonial té una extraordinària plataforma, i la diferència dels altres ahu construïts a l'illa és una estructura arquitectònica composta de grans lloses de basalt fetes calçar acuradament, de manera semblant a la d'algunes construccions inques del Cusco. Hi ha uns 300 ahu a l'illa, de dimensions variables, com la tècnica de construcció i el nombre i grandària dels moais. En el cas d'aquest conjunt, és al sector oest de la costa sud i es compon de 3 ahu: Vinapú I, Vinapú II i Vinapú III.[1]
Per la semblança amb l'arquitectura inca, segons la hipòtesi de l'historiador peruà José Antonio del Bust i d'altres com Jean Hervé Daude, basant-se en les cròniques espanyoles del s. XVI, com la de Pedro Sarment, l'ahu Vinapú hauria estat construït per l'inca Túpac Yupanqui durant la seua expedició al Pacífic el 1465. Als Andes, una de les chulpas de Sillustani fou construïda sota el regnat de l'inca Túpac Yupanqui de la mateixa manera que l'ahu Vinapú.[1]
L'arqueòleg nord-americà William Mulloy investigà el lloc al 1958.
Vinapú és part del Parc Nacional Rapa Nui, que la #Unesco ha declarat Patrimoni de la Humanitat.
Nexes amb altres cultures
[modifica]Les cultures i les civilitzacions de Polinèsia i les illes del Pacífic eren conegudes a Àsia, Àfrica continental i Europa després de la colonització d'Amèrica. Abans, en el cas americà, és probable que els inques navegaren i comerciaren intercontinentalment amb els polinesis de les Marqueses o altres illes d'Oceania, la qual cosa explicaria que el moniato (Ipomoea batatas), planta americana, arribara primerencament a Nova Zelanda.[nota 1] També és possible que hi haja hagut contactes marítims precolombinos entre Rapa Nui i la costa sud de l'actual Xile.[nota 2]
Teoria d'una visita inca a la Polinèsia
[modifica] Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
A partir de les cròniques dels espanyols Pedro Sarmiento de Gamboa, Martín de Murúa i Miguel Cabello Valboa, durant la invasió replegaren un relat en què Túpac Yupanqui, estant a la costa nord (a les illes Puná) hauria tingut coneixement d'unes illes llunyanes, i decidí anar-hi.[2][nota 4] Amb una gran flota de basses, hauria salpat amb 20.000 soldats, i arribà a unes illes anomenades Ninachumbi[nota 5] i Auachumbi; alguns historiadors pensen que aquestes illes serien veritables i estarien situades a la Polinèsia.[nota 6][nota 7][3][nota 8] Aquesta crònica donà motiu, a l'historiador José Antonio del Busto, per a la formulació d'una teoria sobre que aquestes dues illes serien Mangareva (23°8′3.13″S 134°58′25.25″O) i Rapa Nui, basant-se en trenta proves que considera haver descobert, entre aquestes el fet que a Mangareva hi ha una llegenda sobre un rei Tupa, que vingué de l'est en basses amb veles, portant orfebreria, ceràmica i tèxtils i del qual fins hui existeix una dansa. Un relat semblant hi ha a les Illes Marqueses. Igualment destaca la presència de la boga als cràters de l'illa, la qual cosa recolzaria aquesta hipòtesi.
Segons la tesi de Jean Hervé, la construcció de l'ahu Vinapu és d'arquitectura idèntica a la d'un chulpa de Sillustani, prop del llac Titicaca als Andes, fins en les petites pedres del centre és igual.[4] Segons la tesi de Jean Hervé Daude, l'acompanyament d'Orejón Túpac Inca Yupanqui és la causa dels monuments i els ritus religiosos de l'home ocell i en makemake. A més, l'ahu Vinapú, a Rapa Nui, està construït de manera semblant a les construccions inques del Cusco, i el rei tupa a Rapa Nui hauria pres el nom de Mahuna-et Ra'á, traduït com a 'fill del sol' per una llegenda rapa nui.[5][6] Hi retornà als dos anys portant gent negra, cadires de llautó, pells i barres de cavalls que es conservaren a la fortalesa de Sacsayhuamán.
Aquesta hipòtesi és recolzada per la travessia que feu l'explorador noruec Thor Heyerdahl, denominada Kon-tiki en honor del déu dels inques, Wiracocha, el creador de l'univers, perquè Kon-tiki és una advocació seua.[7]
« | "estant Topa Inga Yupanqui conquistant la costa de Manta i l'illa de la Puná i Túmbez, hi arribaren uns mercaders que havien vingut per la mar de ponent amb basses, navegant a vela. S'informà de la terra d'on venien, que eren unes illes, anomenades una Auachumbi i l'altra Niñachumbi, on hi havia molta gent i or. I com Topa Inga era d'ànim i pensaments alts i no es contentava amb el qual en terra havia conquistat, decidí intentar la feliç ventura que l'ajudava per la mar... i... decidí anar-hi. i feu una enorme quantitat de basses, en què embarcà més de vint mil soldats elegits". I conclou la crònica: "Navegà Topa Inga i descobrí les illes Auachumbi i Niñachumbi, i en tornà, d'on portà gent negra i molt d'or i una cadira de llauna i una pell i queixos de cavall...". El fet és tan inusitat que Sarmiento es veu obligat a explicar: "Hi insistisc, perquè als que saben alguna cosa d'Índies els semblarà un cas estrany i difícil de creure". | » |
— Pedro Sarmiento de Gamboa |
Vegeu també
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Els cronistes espanyols Sarmiento de Gamboa, Martín de Murúa i Miguel Cabello Valboa durant la invasió replegaren un relat en què Túpac Yupanqui, estant a la costa, s'hauria assabentat d'unes illes llunyanes, i decidí anar-hi. Amb una gran flota de barques, hauria salpat cap a unes illes anomenades Ninachumbi i Auachumbi que serien a la Polinèsia, possiblement a le Marqueses o Mangareva. Vegeu: Peruredes, Túpac Yupanqui. L'inca que descobrí Oceania.
- ↑ Investigadores de la Universidad de Auckland i la Universidad de Chile, dirigidos por Elizabeth Matisoo-Smith, encontraron en la costa chilena -provincia de Arauco- huesos de pollo precolombinos, que según pruebas de carbono radiactivo datan del siglo XIV, y comprobaron que las secuencias de ADN de los huesos coinciden con las de gallinas polinesias de Tonga, de hace 2000 años. Cuando el conquistador Pizarro llegó a Perú en 1532 informó que los incas usaban gallinas como parte de sus ceremonias religiosas. Ver: Los polinesios llegaron primero
- ↑ Allí existe, caso oculto, el templo de Vinapú, de innegable arquitectura incaica, la imperante en la época de Túpac Inca. Es la prueba irrefutable de la presencia incaica en la isla. Nos recuerda, en pequeño, Ollantaytambo y Sacsahuamán. No es lo único. También está la evidencia de un filón de raza andina entre la población nativa de la ínsula. Es un bolsón andino que, si atendemos escritos posteriores, hablaba el quechua o runa simi. Finalmente, como nota romántica y nostálgica, se recuerda la leyenda de la dulce Uho, doncella raptada por un grupo de tortugas marinas que la llevó, navegando, al país donde nace el astro rey. Este país, cosa notable, estaba protegido por un banco de neblina. Por eso la doncella Uho se alarma, se asusta y teme adentrarse en una creciente oscuridad. Y le dice a su amado, un "príncipe" amo de la tortuga mayor, entiéndase de la balsa real con su caseta, pues las tortugas viajan como las balsas, con su casa a cuestas: "Es oscura como la noche esta tierra, esposo mío, Mahuna-te-Ra’a. Mi tierra es luminosa y clara, por eso mis ojos la buscan con anhelo, esposo mío, Mahuna-te-Ra’a..." El "príncipe", quien está llamado a ser monarca en su país, no se llama Tupa o Túpac, pero se nombra Mahuna-te-Ra’a, nombre exótico que para sorpresa nuestra se traduce Hijo del Sol. La leyenda hace a Uho reina al lado de su regio esposo, pero es del caso entender que nunca llegó a Coya, pues se destino sería ser Pihui, esposa secundaria, si no Shipacoya, concubina... Hoy en la isla de Pascua, acaso desde entonces, se denomina "tupa" a las torrecillas de piedra desde las cuales se espera y avista la llegada anual de las tortugas. El príncipe regresó a su país con los vientos sures, en otras palabras, por la ruta del noreste primero y del noroeste después. De este modo atravesó la Corrent de Humboldt –verdadero río antártico que produce, por evaporación, la "camanchaca" o gran neblina que asustó a la bella Uho- y siguió por una costa orillada de pinnípedos hasta el reino del Gran Chimú. Allí reparó en un trono de metal, "una silla de latón" a decir de los cronistas. También recogió oro, mucho oro. Luego, siempre dejándose llevar por los vientos y las corrientes, arribó a su punto de partida, Manta, en la región manabita. El gran periplo, el mayor y más importante viaje marítimo de la antigüedad peruana, había terminado. Lo último fue el desfile de la victoria, el ingreso triunfal de los expedicionarios al Cusco. La crónica es parca, explicará que hubo fiestas y sólo nos va a decir que el príncipe entró a la Ciudad Sagrada llevando a su padre –aparte de oro, mucho oro- tres trofeos, verdaderas novedades: hombres negros (melanesios de Mangareva i Pascua), huesos y pellejos de unos animales que parecían caballos (los pinnípedos o lobos marinos del litoral) y un trono de reluciente metal (la gran silla de "tumbaga", logro de la metalistería chimú). El pueblo se admiraría, el Hatun Auqui estaría feliz, se decrépito padre felicísimo. Sin embargo, para todos regía una verdad oculta, incluso para el afortunado príncipe cusqueño. En efecto, nunca supo Túpac Yupanqui –igual que Colón respecto a América- que había descubierto Oceanía.
- ↑ El cronista Pedro Sarmiento de Gamboa és un dels que registra el succés: “i anant topa ynga Yupanqui conquistant la costa de Manta, l'illa de la Puna (Equador) i Tumbes (Perú), abordaren uns mercaders que hi havien arribat per la mar de ponent amb basses, navegant amb vela. D'aquests s'informà de la terra d'on venien, que eren unes illes, anomenades Auachumbi i l'altra Ninachumbi, on hi havia molta gent i or, i com topa ynga era d'ànim i pensaments alts i no es contentava amb el qual en terra havia conquistat, decidí intentar la feliç ventura d'anar per la mar”. Després de saber com Túpac Yupanqui conegué l'existència d'unes illes Auachumbi i Ninachumbi, fou confirmat per un mercader anomenat Autarqui.
- ↑ Pasqua seria Ninachumbi, 'illa de foc', anomenada així per les moltes flames que hi ha a la nit pels seus habitants i pels volcans apagats. A l'illa de Pasqua com a prova de l'arribada de Yupanqui hi ha les construccions arquitectòniques de caràcter religiós com les de Vinapú; aquesta construcció, diu Busto que és semblant a la de Sacsaywaman, però de menor rellevància. A l'illa de Pasqua hi ha la llegenda d'Uho: conta que hi havia una donzella de Rapa Nui anomenada Uho que diu que s'havia “casat amb un príncep que l'ha feta reina, però que viu trista per la nostàlgia de tornar a la seua illa”; el nom del príncep és Mahuna – Tera´á, que significa 'fill del sol'. “Però el final és dramàtic: una jove regressa a l'illa i és amorosament acollida per sos pares que preparaven una festa de benvinguda.” Les proves són creïbles; Busto ens mostra que no sols fou Túpac Yupanqui qui descobrí Oceania, sinó que més aviat hi ha altres peruans que hi arribaren i assabentaren el món sobre els països que integren Oceania.
- ↑ Agustín de Zárate en Història del descobriment i conquista del Perú ens diu com es feu l'expedició en “basses construïdes amb pals, llargues i lleugeres, nugades sobre dos pals i sempre els de damunt en són senars, normalment cinc, i de vegades set o nou”; eren basses on cabien fins a 50 tripulants.
- ↑ Túpac Yupanqui isqué amb la seua host; l'aliment era peix, charqui, carn seca d'auquènid, moniato, dacsa torrada o cancha i animals marins pescats durant el viatge, igual que l'aigua, que fou en gran proporció marina barrejada amb aigua dolça duta en mates o canyes buides i moltes voltes provinent de la pluja. Túpac Yupanqui i els seus soldats també duien coca per neutralitzar la fam i la set. Yupanqui primer arribà a Nuku Hiva, on hi ha vestigis de la presència de Yupanqui, com la llegenda del cap tupa, que hi arribà amb una host, la construcció arquitectònica d'Aátupa; després arriba a Mangareva, on hi ha una dansa commemorativa del rei tupa, en al·lusió a l'arribada de Túpac Yupanqui; també hi ha el gran estret de tupa a l'atol de Timoe a Mangareva.
- ↑ Arribar a Oceania amb bassa des de les costes del Perú al Pacífic Sud-est és una empresa colossal. La llegenda diu que un inca del Tawntinsuyo peruà ho feu l'any 1489. El 1947 Thor Heyerdahl copià la travessia amb la seua bassa Kon Tiki. L'inca Túpac Yupanqui apareix com un conquistador buscant expandir el seu imperi mar enllà; segons els registres orals, isqué al front d'una flota de 400 naus en un viatge que l'hauria dut a la Polinèsia. Del Busto explora les dues possibilitats de l'itinerari de la flota inca que, segons la tradició, trobà les illes de Ponent, Auachumbi i Ninachumbi. La primera opció que revisa és la de la tesi que hauria navegat per l'oceà Pacífic, dins l'àmbit d'Amèrica, a les Galápagos. En aquest cas, seria probable que la Isabela, la major de l'arxipèlag de les illes Galápagos fora Ninachumbi, visitada en primer lloc. En no trobar a les Galápagos -illes d'aspecte rocós, sec i volcànic- res preuat ni curiós com a digne trofeu a mostrar a la tornada, hauria centrat l'esperança en Auachumbi, l'altra illa que, en aquest cas hauria estat Terarequí, la major de les illes de las Perlas a la badia de Panamà. Examina després la segona possibilitat: la travessia a Oceania, un trajecte molt llarg. Seguint el corrent equatorial sud, hauria navegat a l'oest, cap a la Polinèsia. Arriba a la conclusió que l'illa de Pasqua podria ser Ninachumbi; també que Túpac Yupanqui hauria arribat primer a Mangareva –Auachumbi- i que hauria albirat Pasqua després. En l'epíleg, després de considerar les dues hipòtesis, l'americana i la d'Oceania, manifesta que s'inclina per la darrera, la més plausible, real i evident. Exposa vint motius per fonamentar-la: les llegendes polinèsiques sobre el rei Tupa i la seua host de basses de vela a l'illa Tangareva, procedents d'un país situat on naixia el Sol; i la llegenda d'Uho, que parla d'una donzella illenca i del príncep Mahauna Te Ra'a, que significa 'Fill del Sol'.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Ahu Vinapu
- ↑ L'expedició marítima de Túpac Yupanqui.
- ↑ Peruredes. «Túpac Yupanqui. L'inca que descobrí Oceania». [Consulta: 2 març 2007].
- ↑ Jean Hervé Daude: Île de Pâques - L'empreinte des Incas
- ↑ Illa de Pasqua. Île de Pâques - L'empreinte des Incas. Arxivat 2012-07-18 a Wayback Machine.
- ↑ TNP, Televisión Nacional del Perú. «Entrevista a José Antonio del Busto». [Consulta: 18 abril 2007].
- ↑ Història dels inques (“Segona Part de la Història General anomenada Indica”), de 1572, escrita al Cusco per ordre del virrei En Francisco de Toledo.
Bibliografia
[modifica]- Daude, Jean Hervé. Île de Pâques, L'énigme des moai élucidée par la tradition orale (en francés), 2017.
- Heyerdahl, Thor; E.N. Ferdon, W.T. Mulloy, A. Skjølsvold, C.S. Smith.. Forum Pub. House. Archaeology of Easter Island Norwegian Archaeological Expedition to Easter Island and the East Pacific (en anglès). Estocolmo y Santa Fe, N.M.: The School of American Research, 1961.
- del Busto, José Antonio. Congreso del Perú. Túpac Yupanqui, descubridor de Oceanía: Nuku Hiva, Mangareva, Rapa Nui, 2006, p. 182.
Enllaços externs
[modifica]- Museu d'antropologia de Rapa Nui, Sebastian Englert. (castellà)
- Fundació Illa de Pasqua Arxivat 2010-01-23 a Wayback Machine.. (anglès)
- Nova: Els secrets de l'Illa de Pasqua (en anglés).