Vés al contingut

Tractat de Svalbard

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentTractat de Svalbard
Imatge
Map
 48° 51′ 24″ N, 2° 21′ 08″ E / 48.8567°N,2.3522°E / 48.8567; 2.3522
Tipustractat multilateral
tractat internacional Modifica el valor a Wikidata
Data9 febrer 1920 Modifica el valor a Wikidata
TemaSvalbard Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióParís Modifica el valor a Wikidata
EstatNoruega Modifica el valor a Wikidata
DipositariGovern de França Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
14 agost 1925-Entrada en vigor Modifica el valor a Wikidata

El Tractat respecte Spitsbergen, sovint citat com el Tractat de Svalbard, de 9 de febrer de 1920, reconeix la completa i absoluta sobirania de Noruega sobre l'arxipèlag àrtic de Spitsbergen (actualment anomenat Svalbard). L'exercici de la sobirania, tanmateix, queda subjecta a certes estipulacions, i a la no aplicació de totes les lleis noruegues. El tractat només parcialment desmilitaritza Svalbard. Tots els signataris tenen els mateixos drets de participar en activitats comercials (principalment la mineria del carbó) a les illes, però fins ara només Noruega i Rússia han fet servir aquest dret.

Originalment hi havia nou altes parts contractants, incloent-hi els Estats Units, Dinamarca, França, Itàlia, Japó, els Països Baixos,[1] Noruega, Suècia, i el Regne Unit (incloent-hi els dominis britànics d'Irlanda, Canadà, Austràlia, Índia, Àfrica del Sud i Nova Zelanda). Alguns estats també el signaren dins dels cinc anys abans que el tractat entrés en vigor, incloent-hi la Unió Soviètica el 1924 i Alemanya i la Xina el 1925. Ara hi ha 40 signataris (entre ells Espanya). El tractat va ser enviat a registrar a la Lliga de les Nacions el 21 d'octubre de 1920.[2]

El 14 d'agost de 1925 el tractat entrà en vigor.[3] Noruega va assumir la sobirania de l'arxipèlag i immediatament va prendre mesures protectores del medi ambient.

Disputes

[modifica]

Hi havia una llarga disputa primer entre Noruega i la Unió Soviètica (i actualment Rússia) sobre els drets de pesca a la regió.[4][5] El 1977, Noruega va establir una zona de pesca regulada de 200 milles al voltant de Svalbard (però sense tancar-hi l'accés),[4] amb la qual Rússia no està d'acord.[4] Finlàndia i el Canadà, en canvi, donen suport a la posició noruega, mentre altres signataris del tractat no han expressat una posició oficial.[4] Les parts rellevants de l'acord són les següents:

Els vaixells i els nacionals de les altes parts contractants tenen els mateixos drets de pesca i caça en els territoris especificats en l'article 1 i en les seves aigües territorials. (de l'Article 2)

Hauran de ser admesos en les mateixes condicions d'igualtat en la mineria i activitats comercials i industrials i no s'hi pot establir un monopoli. (de l'article 3)

Referències

[modifica]
  1. Sobre els interessos neerlandesos vegeu Muller, Hendrik, ‘Nederland's historische rechten op Spitsbergen', Tijdschrift van het Koninklijk Nederlandsch Aardrijkskundig Genootschap 2e serie, deel 34 (1919) no. 1, 94-104.
  2. League of Nations Treaty Series, vol. 2, pp. 8-19
  3. Spitsbergen Treaty and Ratification (en noruec)
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Alex G. Oude Elferink. The Law of Maritime Boundary Delimitation: A Case Study of the Russian Federation. Martinus Nijhoff, 1994, p. 230–231. 
  5. Willy Østreng. «Norway in Northern Waters». A: Clive Archer & David Scrivener. Northern Waters: Security and Resource Issues. Routledge, 1986, p. 165–167. 

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]