Giovanni Benelli
 El cardenal Giovanni Benelli el 1978  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 12 maig 1921 Itàlia (Itàlia) |
| Mort | 26 octubre 1982 (61 anys) Florència (Itàlia) |
| Cardenal | |
| 27 juny 1977 – | |
| Arquebisbe de Florència | |
| 3 juny 1977 – 26 octubre 1982 ← Ermenegildo Florit – Silvano Piovanelli → Diòcesi: arquebisbat de Florència | |
| Arquebisbe titular | |
| 11 juny 1966 – Diòcesi: Tusuros (en)  | |
| Substitut d'Afers Generals de la Secretaria d'Estat | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica Pontifícia Universitat Gregoriana |
| Activitat | |
| Ocupació | bisbe catòlic (1966–), sacerdot catòlic (1943–), diaca catòlic (1943–), teòleg, diplomàtic |
| Ocupador | Benelli |
| Membre de | |
| Consagració | 11 de setembre de 1966 per Amleto Giovanni Cicognani |
| Proclamació cardenalícia | 27 de juny de 1977 per Pau VI Cardenal prevere de Santa Prisca |
| Participà en | |
| 14 octubre 1978 | conclave d'octubre del 1978 |
| 26 agost 1978 | Conclave d'agost de 1978 |
| Família | |
| Pares | Luigi Benelli i Maria Simoni |
| Premis | |
 | |
Virtus ex alto | |
| Lloc web | Fitxa a catholic-hierarchy.org |
Giovanni Benelli (Poggiole de Vernio, 12 de maig de 1921 – Florència, 26 de d'octubre de 1982) va ser un cardenal italià diplomàtic de la Santa Seu, estudiant de Giovanni Battista Montini a la Secretaria d'Estat, de la qual era llavors substitut, i l'arquebisbe de Florència.
Va ser "gran elector" d'Albino Luciani en el conclave d'agost de 1978 i un dels papabili a l'elecció del tron papal en el conclave del mes d'octubre del mateix any.
Biografia
[modifica]Giovanni Benelli va néixer a Vernio, a la província de Prato (Toscana), fill de Luigi Benelli i Maria Simoni, sent el petit dels cinc fills de la parella. Va ser batejat el dia després de néixer. El seu oncle Guido era un reverenciat frare franciscà. Benelli ingressà al seminari de Pistoia el 1931, i posteriorment estudià a la Pontifícia Universitat Gregoriana i a l'Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica, totes dues a Roma. Va rebre la tonsura el 23 de desembre de 1939, sent ordenat prevere el 31 d'octubre de 1943, de mans del bisbe Giuseppe Debernardi.[1] Amb només 22 anys, en no haver assolit encara l'edat canònica per rebre l'ordenació episcopal, va requerir d'una dispensa especial. Benelli va finalitzar els seus estudis a la Universitat Gregoriana el 1947, i realitzà ministeri pastoral a Roma fins al 1950.
Les seves habilitats van cridar l'atenció de l'Església, i aviat es convertí en membre de la Cúria Pontifícia. Nomenat secretari privat de Giovanni Battista Montini l'1 d'agost de 1947, va ser promogut al rang de monsenyor el 16 de juliol de 1950. Va exercir com a secretari a les nunciatures d'Irlanda (1950-53) i França (1953-60). Posteriorment va ser nomenat auditor de la nunciatura de Brasil (1960-62), conseller a la nunciatura a Espanya (1962-65) i observador permanent de la Santa Seu davant la UNESCO (1965-66).
En 1966 va ser nomenat pel Papa Pau VI pro-nunci apostòlic a Senegal per tal d'entaular un diàleg que va veure involucrat el catolicisme, l'islamisme i l'animisme. L'any següent va ser nomenat Suplent per a la Secretaria d'Estat.
A l'abril de 2013, WikiLeaks va publicar un cable de l'Arxiu i Registre de l'Administració Nacional (NARA) de 18 d'octubre 1973 relativa a una conversa entre el secretari d'Estat nord-americà Henry Kissinger i el substitut de la Secretària d'Estat del Vaticà Benelli, enviat a Washington des de l'ambaixada dels Estats Units a la Santa Seu. En aquest document de només cinc setmanes després del cop d'Estat a Xile que va enderrocar al govern del socialista Salvador Allende, Benelli titllava de «propaganda comunista» la gravetat de les matances i abusos del general Augusto Pinochet, malgrat les matances perpetrades pels militars i els cinc mil dissidents que van acabar a la presó.[2]
El 1977 Benelli va ser nomenat arquebisbe metropolità de Florència.
Quan el Papa Pau VI va morir (6 d'agost de 1978), Benelli, tot i que controlava cinquanta "grans electors"[3] va ser rebutjat per la part progressista de l'Església,[4] mentre que els cardenals conservadors semblaven inclinar-se cap a l'arquebisbe de Gènova Giuseppe Siri.[5] Es proposà, doncs, com una mediació entre els bàndols, la candidatura d'Albino Luciani, patriarca de Venècia, que va ser triat Papa en el quart escrutini.[6]
Amb la mort prematura - després de només 33 dies - del nou Papa, que havia assumit el nom de Joan Pau I, Benelli va entrar al conclave entre els "candidats elegibles", però, un cop més, en marcat contrast amb Siri. Segons el periodista Sebastiano Messina, en la primera votació els dos costats oposats substancialment haurien quedat empatats, amb una trentena de vots per a cadascun.[7] Durant els escrutinis subsegüents, els dos candidats s'haurien aprovat la majoria de vots al seu torn, sense que, no obstant això, arribés als dos terços necessaris per a l'elecció. El bloqueig va afavorir la formació de la candidatura de mediació i, després, a l'elecció del polonès Karol Wojtyła, qui ascendí al tron papal amb el nom de Joan Pau II.
Benelli va continuar la seva activitat com a arquebisbe de Florència, on va morir el 26 d'octubre de 1982 després d'un atac de cor. Al començament del seu ministeri episcopal, el clergat florentí el va acollir amb una mica de fredor donades les seves posicions anteriors en la diplomàcia. Ell mateix va reconèixer que «va aprendre a ser bisbe a Florència». Un home que va ser decisiu en les seves eleccions, a poc a poc va ser molt aficionat al clergat tant que encara es recorda avui com un bisbe que era "veritable pastor", fins i tot que consumí físicament tota la seva vida en el treball pastoral. Entre totes les activitats del seu ministeri, la seva visita pastoral encara es recorda com un exemple de sol·licitud paterna, un ante-litteram exemple d'una "església sortint". Va ser precisament el gran compromís de la visita pastoral que probablement el va portar a esgotar el cor. Durant el breu període florentí va tenir l'oportunitat de consagrar l'església de l'Ascensió de Nostre Senyor Jesucrist.[8] Benelli va ser sepultat a la catedral de Florència.
Honors
[modifica]
Gran Creu de Cavaller de l'orde al Mèrit de la República Italiana - 22 de setembre de 1972[9]
Gran Creu de l'orde d'Isabel la Catòlica
Bibliografia
[modifica]- La Chiesa fiorentina, Firenze, Curia arcivescovile, 1970.
Referències
[modifica]- ↑ Saxon, Wolfgang. "Giovanni Cardinal Benelli Dead", The New York Times, 27 October 1982
- ↑ Ludovica Amici, I nuovi cablo di Wikileaks: i Kissinger Files, da: Il Fatto Quotidiano, 8 aprile 2013
- ↑ Alberto Melloni, Benelli entra con 50 voti, ma vince Luciani in appena 26 ore, da Corriere della Sera, 16 aprile 2005
- ↑ Carlo Rossella, Pignedoli o Koenig?, da: Panorama, 15 agosto 2015
- ↑ Giancarlo Zizola, Il conclave, storia e segreti, Roma, Newton & Compton, 1997, p. 265
- ↑ Giancarlo Zizola, cit., p. 266
- ↑ Sebastiano Messina, Così vinse l'outsider venuto dall'Est, da: La Repubblica, 11 aprile 2005
- ↑ Plantilla:Cita news
- ↑ Sito web del Quirinale: dettaglio decorato.
| Precedit per: Joseph-Léon Cardijn |
 Bisbe titular de Tusuro (títol personal d'arquebisbe) 11 de juny de 1966 - 3 de juny de 1977 |
Succeït per: Thomas Cajetan Kelly, O.P. |
| Precedit per: Émile André Jean-Marie Maury |
 Pro-nunci apostòlic a Senegal i delegat apostòlic a l'Àfrica Occidental 11 de juny de 1966 - 29 de juny de 1967 |
Succeït per: Giovanni Mariani |
| Precedit per: Angelo Dell'Acqua, O.Ss.C.A. |
Substitut pels Afers Generals de la Secretaria d'Estat 29 de juny de 1967 - 3 de juny de 1977 |
Succeït per: Giuseppe Caprio |
| Precedit per: Ermenegildo Florit |
 Arquebisbe metropolità de Florència 3 de juny de 1977 - 26 d'octubre de 1982 |
Succeït per: Silvano Piovanelli |
| Precedit per: José da Costa Nunes |
 Cardenal prevere de Santa Prisca 27 de juny de 1977 - 26 d'octubre de 1982 |
Succeït per: Alfonso López Trujillo |
- Cardenals creats per Pau VI
- Alumnes de l'Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica
- Alumnes de la Pontifícia Universitat Gregoriana
- Arquebisbes de Florència
- Arquebisbes italians
- Persones de la província de Prato
- Diplomàtics italians
- Diplomàtics de la Santa Seu
- Participants al Concili Vaticà II
- Gran Creu de l'orde d'Isabel la Catòlica
- Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana
- Morts a Florència
- Cardenals toscans