Vés al contingut

Lina Wertmüller

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:56, 5 jul 2023 amb l'última edició de Pilardenou999 (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Plantilla:Infotaula personaLina Wertmüller
Imatge
(2011) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Arcangela Felice Assunta Wertmüller von Elgg Spañol von Braueich Modifica el valor a Wikidata
14 agost 1928 Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Mort9 desembre 2021 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
FormacióAcadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballDirecció i guionatge cinematogràfic Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióguionista, realitzadora, lletrista, directora de cinema, dramaturga Modifica el valor a Wikidata
Activitat1963 Modifica el valor a Wikidata -
Participà en
198942è Festival Internacional de Cinema de Canes
197326è Festival Internacional de Cinema de Canes
197225è Festival Internacional de Cinema de Canes Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeEnrico Job Modifica el valor a Wikidata
FillsZulima Modifica el valor a Wikidata
ParentsMassimo Wertmüller, nebot Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc weblinawertmuller.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0921631 Allocine: 11463 Rottentomatoes: celebrity/770912507 Allmovie: p116446 TMDB.org: 26265
Musicbrainz: e1104ed2-9000-483b-888b-7b61cd9c9dc2 Discogs: 881728 Deezer: 499952 Modifica el valor a Wikidata

Arcangela Felice Assunta Wertmüller von Elgg Spañol von Braueich, coneguda amb el nom de Lina Wertmüller (Roma, 14 d'agost de 1928 - Roma, 9 de desembre de 2021) fou una guionista i directora de cinema italiana d'origen suís.[1][2][3][4]

Biografia

[modifica]

Lina Wertmüller era filla d'un advocat romà. Nena rebel, esdevé professora abans de llançar-se a una carrera artística. És una de les ajudants de Federico Fellini en la pel·lícula Fellini 8 ½. El 1963, realitza la seva primera pel·lícula, I Basilischi, una obra d'inspiració neorealista. Presentada al festival de Locarno, I Basilischi rep el trofeu de la Nacelle d'Argent.

És la pel·lícula Mimi métallo blessé dans son honeur, presentada l'any 1972, la que dona a conèixer verdaderament Wertmüller al gran públic. Provocant la sàtira dels costums sicilians, la pel·lícula té com a estrella Giancarlo Giannini (que esdevindrà el seu actor fetitxe) i Mariangela Melato. Wertmüller continua en la mateixa vena, i amb el mateix duo, amb Un Film d'amour i d'anarchie, sàtira de la Itàlia feixista que suposa a Giancarlo Giannini rebre el premi d'interpretació masculina al Festival de Canes l'any 1973.

L'any següent, Wertmüller presenta una de les seves pel·lícules més cèlebres, Vers un destin insolite, sur les flots bleus de l'été, una comèdia satírica en què es voreja la guerra de sexes i la lluita de classes. A continuació, ataca l'univers concentracionari amb Pasqualino (Pasqualino Settebellezze). El 1977, aquesta última pel·lícula és nominada quatre vegades als Oscars i permet a Wertmüller esdevenir la primera dona a ser nominada a l'Oscar al millor director.[5]

El 1978, realitza la seva única pel·lícula en anglès, A night full of rain, protagonitzada també Giancarlo Giannini, aquesta vegada flanquejat per Candice Bergen. La pel·lícula no té el mateix impacte que les obres precedents.

Després D'amor i de sang l'any 1978, s'allunya del cinema, i no realitza més que un documental per a la televisió, E una domenica sera di novembre, l'any 1981. Torna al cinema el 1983 amb Scherzo del destino in agguato dietro l'angolo come un brigante da strada, una comèdia en què coescriu el guió amb Agenore Incrocci i és protagonitzada per Ugo Tognazzi. El 1985, dirigeix la seva única obra dramàtica, Un complicato intrigo di donne, vicoli e delitti, drama social que tracta dels estralls causats per la màfia.

El 1987, fou filmada pel cineasta francès Gérard Courant per a la seva antologia cinematogràfica Cinématon.

Tot seguit, continua rodant prou regularment, treballant de vegades per a la televisió i proposant sempre pel·lícules que incorporen humor i crítica social.

Filmografia[6]

[modifica]

Com a directora

[modifica]

Com a guionista

[modifica]
  • 1963: I Basilischi
  • 1965: Questa volta parliamo di uomini
  • 1970: Città violenta
  • 1972: Mimì metallurgico ferito nell'onore
  • 1989: Il Decimo clandestino (TV)
  • 1990: Sabato, domenica e lunedì (TV)
  • 1992: Io speriamo che me la cavo
  • 1996: Metalmeccanico e parrucchiera in un turbine di sesso e di politica
  • 1996: Ninfa plebea
  • 1999: Ferdinando e Carolina
  • 2004: Peperoni ripieni e pesci in faccia
  • 2009: Mannaggia alla miseria

Referències

[modifica]
  1. «Lina Wertmüller | enciclopedia.cat». [Consulta: 5 juliol 2023].
  2. «Biografia de Lina Wertmüller». The New York Times.
  3. Belinchón, Gregorio. «Muere la cineasta italiana Lina Wertmüller, primera directora candidata al Oscar» (en castellà), 09-12-2021. [Consulta: 5 juliol 2023].
  4. «WERTMÜLLER, Lina» (en italià). Enciclopedia Italiana Treccani. [Consulta: 5 juliol 2023].
  5. Pingitore, Silvia. «The first woman nominated for Best Director in 1977: interview with Academy Honorary Award winner Lina Wertmüller» (en anglès britànic), 22-06-2020. [Consulta: 10 febrer 2022].
  6. «Filmografia de Lina Wertmüller». The New York Times.