Economia del Perú
L'economia del Perú és un reflex de la seva variada geografia - un litoral àrid, els Andes més a l'interior, i la selva Amazònica que s'estén fins a la frontera amb Colòmbia i Brasil. El país té abundants recursos minerals a les regions de muntanya, i el seu litoral és ric en peix.[1] Tradicionalment, el país s'ha basat tradicionalment en l'explotació, processament i exportació de recursos naturals, principalment miners, agrícoles i pesquers. No obstant això, en els últims anys s'observa una molt important diversificació i un notable creixement en sectors com agroindústria, serveis i indústries lleugeres, amb important valor agregat.[1]
| Moneda | Nuevo sol | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Organitzacions comercials | OMC, Unasur, CAN, APEC, Mercosur (associat) | ||||
| Estadístiques | |||||
| PIB nominal | 211.389.272.242,16 $  (2017) | ||||
| PIB (en PPP) | 253,4 miliards (2009) | ||||
| Rànquing PIB | 45è (2009) | ||||
| Taxa del PIB | 1% (2009) | ||||
| PIB per càpita | 8.600 (2009) | ||||
| PIB (PPP) per càpita | 13.462,739 dòlars Geary-Khamis (2017) | ||||
| PIB per sector | agricultura 8,2%, indústria 25,1%, comerç i serveis 54,5% (2009) | ||||
| Inflació | 1,2% (2009) | ||||
| Taxa de creixement real | 3,9 % (2016) | ||||
| Població sota el llindar de pobresa | 44,5% (2006) | ||||
| Força laboral | 10,26 milions (2009) | ||||
| Ocupació laboral per sector | agricultura 0,7%, indústria 23,8%, comerç i serveis 75,5% (2005) | ||||
| Taxa d'atur | 9% (2009) | ||||
| Indústries principals | mineria i refí de metalls; acer, fabricació de metalls; extracció i refí de petroli i gas natural; pesca i processament de peix, tèxtils, robes, processament d'aliments | ||||
| Socis comercials | |||||
| |||||
| |||||
| Finances públiques | |||||
| Deute extern | 30,04 miliards (2009) | ||||
| Ingressos | 33,55 miliards (2009) | ||||
| Despeses | 37,97 miliards (2009) | ||||
| Reserves totals | 63.819.289.817 $ (2017) | ||||
| Nota: dades monetàries en dòlars (US$) | |||||
La majoria dels peruans vivien de l'explotació, transformació i exportació dels recursos naturals, de l'agricultura i dels serveis. Les polítiques d'industrialització realitzats en els 50, 60 i sobretot els 70, basats en la substitució d'importacions, van tenir un efecte poc notable. La forta crisi econòmica de finals dels 80, va aguditzar encara més els problemes, fins a l'aplicació d'una dràstica política d'obertura neoliberal i correcció dels comptes fiscals en els 90, la qual cosa ha permès l'enlairament econòmic del país.
Després de més de 15 anys d'aplicació d'aquestes mesures econòmiques, i enfront d'una economia mundial en expansió, van començar a aparèixer resultats positius recolzats per la conjuntura internacional, però també per un adequat ordenament en els comptes interns: l'economia va créixer més de 4% a l'any entre el 2002 i el 2006, amb una taxa de canvi estable i una baixa inflació. El creixement va saltar per 9% a l'any entre el 2007 i 2008, ajudat per l'alça dels preus internacionals dels metalls i les agressives polítiques de liberalització.[1] Les exportacions ho van fer en més de 27% arribant a US$31,500 milions, la inversió privada i pública va aconseguir el 21% del PIB, les reserves internacionals netes (inclòs l'or) van arribar als US$35,131 milions, els ingressos de l'Estat per recaptació d'impostos van augmentar en 33%, el deute respecte al PIB es va reduir notablement del 50% el 2000 al 24% el 2008, i el pressupost nacional va créixer en 50% en els últims cinc anys, fins a arribar als US$32,500 milions. No obstant això, el 2009 va haver-hi una caiguda del creixement per 1%, com a resultat de la recessió mundial. El ràpid creixement del país va ajudar a reduir en 15% la pobresa des del 2002, malgrat el desocupació romandre alt.[1]
Referències
modifica