Objecte astronòmic

Un objecte astronòmic és una entitat física significativa, una associació o estructura que la ciència ha confirmat que existeix en l'univers. Això no significa necessàriament que la ciència actual no en refuti la seva existència. Alguns objectes astronòmics, com Temis o Neith, a la llum d'estudis més recents, s'han considerat que no existeixen. D'altres, com Plutó o Ceres, s'ha demostrat que són d'una naturalesa totalment diferent del que s'havia suposat. En aquests casos, la comunitat científica ha d'arribar a un consens pel que fa a la classificació d'aquests objectes. L'existència d'objectes astronòmics que es basa en proves científiques indirectes són considerades hipòtesis.

Un objecte astronòmic es pot confondre fàcilment amb un cos celeste. El terme cos indica un objecte simple, com un planeta; i en canvi, podem considerar que el cinturó d'asteroides és un objecte astronòmic. Finalment, cal tenir present que la Terra no és un objecte o cos celeste, però sí que és un objecte o cos astronòmic.

Taula d'objectes astronòmics

A continuació, es presenta una taula amb llistes de les categories generals d'objectes astronòmics, i al costat es mostra la seva localització o estructura.

SISTEMA SOLAR	OBJECTES EXTRASOLARS
SISTEMA SOLAR	Objectes simples	Objectes compostos	Objectes estesos
Sol Planetes Mercuri Venus Terra Lluna Mart Satèl·lits Júpiter Satèl·lits Saturn Satèl·lits Urà Satèl·lits Neptú Satèl·lits Planetes nans Plutó Satèl·lits Eris Disnòmia Ceres Asteroides Cinturó d'asteroides Asteroides troians Objectes transneptunians Cinturó de Kuiper Cubewano Plutins Objectes del disc dispers Sedna Cometes Núvol d'Oort Meteoroide Meteors Pluja de meteors	Exoplanetes Estrelles per tipus espectral Nanes blaves Nanes blanques Nanes grogues Nanes roges Nanes marrons Nanes negres Gegantes roges Gegantes blaves Supergegantes roges Estrelles variables Mira Cefeides Variables semiregulars Variables irregulars Variables cataclísmiques, les antigues variables eruptives^[1] Noves Supernoves Estrelles compactes Nanes blanques Estrelles de neutrons Magnetars Púlsars Estrelles hipotètiques Estrelles de quarks Estrelles de preons Forats negres Forats negres supermassius	Sistemes planetaris Sistemes d'estrelles Estrelles binàries Binàries visuals Binàries espectroscòpiques Binàries eclipsants Binàries astromètriques Segons la configuració del sistema Binàries separades Binàries semiseparades Binàries de contacte Estrelles triples Grups estel·lars Cúmuls estel·lars Cúmuls oberts Cúmuls globulars Constel·lacions Asterismes Galàxies Galàxies actives Blàzars Quàsars Radiogalàxies Galàxies Seyfert Galàxies d'esclat d'estrelles Cúmuls de galàxies Núvols de cúmuls de galàxies Supercúmuls Filaments / Buit	Nebuloses Nebuloses brillants Nebuloses d'emissió Nebuloses planetàries Romanent de supernova Regions H II Nebuloses de reflexió Nebuloses fosques Núvols moleculars Regions H I Discos protoplanetaris Radiació de fons de microones Matèria fosca MACHO Partícula massiva d'interacció feble (WIMP)

Grandària dels cossos celestes

A l'espai exterior hi ha objectes de la mida d'un gra de sorra (que si xoquen contra un altre objecte o un astronauta són anomenats micrometeoritos), milers d'asteroides i estels, amb formats que van des d'uns pocs metres fins a més de 100 km. Considerant els objectes de mida proper al de la Terra, fins als més grans coneguts (excloent les agrupacions com Cúmuls estel·lars i galàxies), a continuació uns exemples de les mides dels cossos celestes :

Ceres, planeta nan abans considerat el més gran dels asteroides, amb 975 km en el seu eix major i 909 km en el menor
La Lluna, de 3474,8 km en el seu diàmetre equatorial
Plutó, de 2.390 km
Mercuri, amb 4.879,4 km en el seu diàmetre equatorial
Mart, amb 6.804,9 km en el seu diàmetre equatorial
Sirius B, estrella nana companya de Sirius, d'uns 10.500 km, menor que la nostra Terra
Venus, amb 12.103,6 km íd.
Terra, amb 12.756,28 km íd.
Neptú, amb 49.572 km íd.
Urà, de 51.118 km íd.
Saturn, de 120.536 km
Júpiter, de 142.984 km íd.
El Sol, d'1.392.000 km
Sirià, d'uns 2.200.000 km
Pòl·lux, d'aproximadament 9.000.000 km (8 a 9 vegades el diàmetre solar)
Arcturus, d'aprox. 22.132.000 km (15,9 sols)
Aldebaran, d'aprox. 34.800.000 km (uns 25 sols)
Rigel, d'uns 98.000.000 km (com 70 sols)
Betelgeuse, d'aprox. 850.000.000 km (uns 650 sols)
Antares, d'aprox. 975.000.000 km (uns 700 sols)

Per una estranya coincidència, el diàmetre d'Antares és aproximadament un milió de vegades més gran que el de Ceres.

Història

Els objectes astronòmics com les estrelles, els planetes, les nebuloses, els asteroides i els estels han estat observats des de fa milers d'anys, encara que les primeres cultures consideraven aquests cossos com deus o deïtats. Aquestes primeres cultures consideraven molt importants els moviments dels cossos, ja que utilitzaven aquests objectes com a ajuda per navegar a grans distàncies, distingir les estacions i determinar quan plantar els cultius. Durant l'Edat Mitjana, les cultures van començar a estudiar més de prop els moviments d'aquests cossos. Diversos astrònoms d'Orient Mitjà van començar a fer descripcions detallades d'estrelles i nebuloses, i confeccionaven calendaris més precisos basats en els moviments d'aquestes estrelles i planetes. A Europa, els astrònoms es van centrar més en aparells que ajudessin a estudiar els objectes celestes i en la creació de llibres de text, guies i universitats per ensenyar a la gent més sobre astronomia.

Durant la revolució científica, en 1543, model heliocèntric de Nicolaus Copernicus. Aquest model descrivia a la Terra, juntament amb tots els altres planetes com a cossos astronòmics que orbitaven al voltant del Sol situat al centre del Sistema Solar. Johannes Kepler va descobrir les lleis de Kepler del moviment planetari, que són propietats de les òrbites que compartien els cossos astronòmics això va servir per millorar el model heliocèntric. En 1584, Giordano Bruno va proposar que totes les estrelles distants són els seus propis sols, sent el primer en segles a suggerir aquesta idea. Galileo Galilei va ser un dels primers astrònoms a utilitzar telescopis per observar el cel, en 1610 va observar quatre llunes més grans de Júpiter, ara anomenades les llunes galileanes. Galileu també va realitzar observacions de les fases de Venus, cràters a la Lluna i taques solars al Sol. L'astrònom Edmond Halley va aconseguir predir amb èxit el retorn del cometa Halley, que ara porta el seu nom en 1758. En 1781, Sir William Herschel va descobrir el nou planeta Urà, sent el primer planeta descobert no visible a simple vista.

Als segles segle xix i segle xx, les noves tecnologies i les innovacions científiques van permetre als científics ampliar enormement els seus coneixements sobre l'astronomia i els objectes astronòmics. Van començar a construir telescopis i observatoris més grans i els científics van començar a imprimir imatges de la Lluna i altres cossos celestes en plaques fotogràfiques. Es van descobrir noves longituds d'ona de llum no vistes per l'ull humà i es van fabricar nous telescopis que van permetre veure objectes astronòmics en altres longituds d'ona de llum. Joseph von Fraunhofer i Angelo Secchi van ser pioners en el camp de l'espectroscòpia, que va permetre observar la composició d'estrelles i nebuloses, i molts astrònoms van poder determinar les masses d'estrelles binàries basant-se en els seus elements orbitals. Es van començar a utilitzar ordinadors per observar i estudiar quantitats massives de dades astronòmiques sobre les estrelles, i noves tecnologies com el fotòmetre fotoelèctric van permetre als astrònoms mesurar amb precisió el color i la lluminositat de les estrelles, cosa que els va permetre predir la seva temperatura i massa. En 1913, els astrònoms Ejnar Hertzsprung i Henry Norris Russell van desenvolupar, independentment l'un de l'altre, el diagrama de Hertzsprung-Russell, que traçava les estrelles en funció de la seva lluminositat i color i permetia als astrònoms examinar fàcilment les estrelles. Es va descobrir que les estrelles queien comunament en una banda d'estrelles anomenada seqüència principal en el diagrama. Un esquema refinat per a la classificació estel·lar va ser publicat en 1943 per William Wilson Morgan i Philip Childs Keenan basat en el Diagrama de Hertzsprung-Russel. Els astrònoms també van començar a debatre si existien altres galàxies més enllà de la Via Làctia, aquests debats van acabar quan Edwin Hubble va identificar la Galàxia d'Andromeda com una galàxia diferent, junt amb moltes altres allunyades de la Via Làctia.

Forma

Les definicions de planeta de la UAI i el planeta nan requereixen que un cos astronòmic en òrbita solar hagi passat pel procés d'arrodoniment per assolir una forma més o menys esfèrica, un èxit conegut com a equilibri hidrostàtic. La mateixa forma esferoïdal pot veure's des de planetes rocosos més petits com Mart fins a gegants gasosos com Júpiter.

Qualsevol cos natural en òrbita solar que hagi assolit l'equilibri hidrostàtic és classificat per la UAI com un cos menor del sistema solar (SSSB). Aquests vénen en moltes formes no esfèriques que són masses grumoses acumulades a l'atzar per la pols i la roca que cauen; no cau prou massa per generar la calor necessària per completar l'arredoniment. Alguns SSSB són només col·leccions de roques relativament petites que es mantenen feblement juntes per la gravetat però que en realitat no estan fusionades en un sol llit rocós gran. Alguns SSSB més grans són gairebé rodons, però no han aconseguit l'equilibri hidrostàtic. El petit cos del Sistema Solar 4 Vesta és prou gran com per haver patit almenys una diferenciació planetària parcial.

Les estrelles com el Sol també són esferoïdals a causa dels efectes de la gravetat en el seu plasma, que és un fluid que flueix lliurement. La fusió estel·lar en curs és una font molt més gran de calor per a les estrelles en comparació amb la calor inicial alliberada durant la formació.

Galàxia i més grans

Es pot considerar que l'univers té una estructura jeràrquica.^[2] En les escales més grans, el component fonamental del conjunt és la galàxia. Les galàxies s'organitzen en grups i cúmuls, sovint dins de supercúmuls més grans, que s'enfilen al llarg de grans filaments entre buits gairebé buits, formant una xarxa que abasta tot l'univers observable.^[3]

Les galàxies presenten una gran varietat de morfologies, amb formes irregulars, el·líptiques i similars a un disc, depenent de les seves històries de formació i evolució, incloent-hi la interacció amb altres galàxies, que pot portar a una fusió.^[4] Les galàxies de disc abasten les lenticulars i espirals amb característiques com braços espirals i un halo diferent. Al nucli, la majoria de les galàxies tenen un forat negre supermassiu, que pot donar lloc a un nucli galàctic actiu. Les galàxies també poden tenir satèl·lits en forma de galàxies nanes i cúmuls globulars.^[5]

Vegeu també

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Objecte astronòmic

↑ «La pàgina web de les variables». Recerca d'estrelles variables de tipus SR. Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. [Consulta: 12 setembre 2009].
↑ Narlikar, Jayant V. Elements of Cosmology. Universities Press, 1996. ISBN 81-7371-043-0.
↑ Smolin, Lee. La vida del cosmos. Oxford University Press US, 1998, p. 35. ISBN 0-19-512664-5.
↑ Buta, Ronald James. El atlas de galaxias de Vaucouleurs. Cambridge University Press, 2007, p. 301. ISBN 978-0-521-82048-6.
↑ Hartung, Ernst Johannes. Objetos astronómicos para telescopios australes, 1984-10-18. ISBN 0521318874.

[1] «La pàgina web de les variables». Recerca d'estrelles variables de tipus SR. Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. [Consulta: 12 setembre 2009].

[2] Narlikar, Jayant V. Elements of Cosmology. Universities Press, 1996. ISBN 81-7371-043-0.

[smolin1998-3] Smolin, Lee. La vida del cosmos. Oxford University Press US, 1998, p. 35. ISBN 0-19-512664-5.

[4] Buta, Ronald James. El atlas de galaxias de Vaucouleurs. Cambridge University Press, 2007, p. 301. ISBN 978-0-521-82048-6.

[5] Hartung, Ernst Johannes. Objetos astronómicos para telescopios australes, 1984-10-18. ISBN 0521318874.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]