Estadi del mirall

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.

L'estadi del mirall és un concepte de la teoria psicoanalítica de Jacques Lacan. S'utilitza per a designar la fase del desenvolupament psicològic de l'infant compresa entre els sis i divuit mesos d'edat, en la qual el nen és capaç de percebre per primera vegada la seva imatge corporal completa en un mirall. En aquesta fase, segons la teoria lacaniana, es desenvoluparia el jo com a instància psíquica o ego.

Tot i així, el jo es construiria a partir d'una imatge externa, la qual cosa implica que la identitat ens és donada des de fora. El jo es precipita a partir d'una identificació imaginària.

Fins a aquest moment, el cos és percebut com una sèrie de sensacions fragmentades. En veure la seva imatge en el mirall, el nen adquireix la noció de complitud del seu cos. La imatge que dona lloc a l'adquisició de la noció de complitud pot ser una imatge captada en un mirall o bé la imatge d'un altre nen. La complitud aparent obre la possibilitat d'un nou domini del cos.

Relat de l'experiència

Es tracta d'una sèrie de conductes més o menys típiques:

El nen veu la seva pròpia imatge.
Busca la mirada de qui el sosté, l'observa, i torna a mirar cap a la pròpia imatge.
El nen juga amb la seva imatge, mostra curiositat i alegria davant d'aquest reconeixement.

El lloc de l'altre

Lacan afirma l'anterioritat i la preeminència d'allò simbòlic en la constitució del subjecte. El nen es troba en una constel·lació de circumstàncies en què haurà de trobar-hi un lloc, "subjectivar", fer seva la seva història per tal de poder ubicar-s'hi, fet que li donarà una existència simbòlica més enllà de la seva vida biològica.

Aquest lloc on el subjecte es veu posicionat és la primera presentació del que Lacan denomina "el lloc de l'altre". L'Altre simbòlic, amb majúscula, per tal de diferenciar-lo de l'àlter ego. Aquest lloc té com a funció central identificar el subjecte (identificació primària). Aquesta identificació serà l'antecedent necessari d'altres identificacions que li permetin situar-se en allò simbòlic com a mortal i sexuat (identificacions de l'ideal del jo, identificacions imaginàries).

Un dels efectes de la identificació serà la constitució del jo. Quan un subjecte parla d'ell mateix veiem una gran multitud d'imatges que defineix com el seu "ésser". Aquest conglomerat d'imatges és, en part, el que en psicoanàlisi es denomina "jo". És a dir, les representacions que el subjecte es fa sobre l'ésser que és ell. És necessari, doncs, plantejar la gènesi del jo. El primer moment d'aquest procés de constitució del jo és l'estadi del mirall.

Enllaços externs