Vés al contingut

Joan Solà i Cortassa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 02:19, 4 jul 2023 amb l'última edició de ArnauBot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Plantilla:Infotaula personaJoan Solà i Cortassa

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ca) Joan Solà Cortassa Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement10 gener 1940 Modifica el valor a Wikidata
Bell-lloc d'Urgell (Pla d'Urgell) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 octubre 2010 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcàncer Modifica el valor a Wikidata
Vicepresident segon de l'Institut d'Estudis Catalans
2009 – 11 novembre 2010
← Salvador Alegret i Sanromà, Antoni Riera i Melis – Mariàngela Vilallonga i Vives → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona
Universitat de Reading
Universitat d'Exeter Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciólingüista, escriptor, professor d'universitat, filòleg, romanista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Barcelona
Associació de mestres Rosa Sensat
Universitat Autònoma de Barcelona
Escola de Periodisme de l'Església Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Localització dels arxius
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Joan Solà Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre de 2010) fou un lingüista i filòleg català. Des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i des del 2009, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).[1]

Biografia

[modifica]

El 1965 es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i el 1970 s'hi doctorà en filologia catalana amb la tesi "Problemes actuals de la gramàtica catalana".[2] El 1977 obtingué el títol de màster en lingüística a la Universitat de Reading (Anglaterra).

Va ser professor en diversos centres docents (com la Universitat Autònoma de Barcelona) des del 1965 i des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona.[3] Era membre de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Va ser codirector, amb Jordi Mir, de les Obres completes de Pompeu Fabra i director de la Gramàtica del català contemporani, i en morir treballava com a ponent en la nova gramàtica normativa de l'Institut d'Estudis Catalans, del qual era membre des del 1999. Publicà nombrosos estudis i quasi un miler d'articles als diaris,[3] sobretot sobre temes de sintaxi i d'història de la llengua catalana.

Com a lingüista defensava que s'ha de distingir allò que és intern a la llengua d'allò que hi és extern (una cosa és allò que diu la gramàtica i l'altra l'ús real o no d'aquella estructura o frase); s'ha d'anar a fons en la integració dels grans dialectes (tots els dialectes han de ser respectats per la gramàtica i els parlants, ja que formen part dels nostres territoris. Tots són correctes. Tothom parla bé i no ha d'amagar-se perquè usi un dialecte o un altre arreu dels territoris catalans); s'ha de revisar amb compte la informació acumulada (hi ha molts estudis i gramàtiques. Cal seguir les normatives instaurades per l'IEC i si cal cercar més d'una gramàtica); hem de ser realistes (hi ha hagut molta immigració, repressions al català, males actituds envers la llengua, les quals han portat dificultats però cal que es generi un interès per la llengua. Avui dia ens hem d'adaptar als nous temps). S'han de crear tan poques dificultats com es pugui (estimular en termes positius i no raonaments únics i obligats. No centrar-se tant en l'aspecte normatiu de les faltes); i no s'ha de perdre de vista que treballem especialment per a les generacions que pugen (la llengua cal passar-la de generació en generació i de parlants nadius als nouvinguts perquè perduri i no es perdi, forma part de la riquesa cultural d'un país).[4]

L'1 de juliol de 2009 pronuncià un discurs al Parlament de Catalunya, en aplicació per primera vegada de l'article 178 del reglament, segons el qual una “personalitat rellevant per la seva significació institucional, política, social, científica o cultural” pot ser invitada a intervenir en el ple. Amb el seu discurs ‘La paraula’, Solà va exposar davant dels parlamentaris la seva anàlisi sobre la mala salut -política, social i filològica- de la llengua i instava els diputats a fer-ne una defensa decidida.[5] El seu darrer article, que va sortir publicat pocs dies abans de la seva mort, al suplement de cultura del diari Avui, era un comiat adreçat als lectors: "Adéu-siau i gràcies!".[6]

Morí el 27 d'octubre de 2010 a Barcelona, als 70 anys.[7][8][9] La capella ardent de Solà es va obrir al Paranimf de la Universitat de Barcelona l'endemà per a tothom qui ho volgués.[10][11] El maig del 2011 va sortir a la venda L'última lliçó, el llibre pòstum de Joan Solà, que conté les seves intervencions del 2009, any en què va recollir tots els grans reconeixements, i altres textos.[12]

La família Solà va fer donació de la seva biblioteca privada al CRAI Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona,[13] i del seu arxiu personal a la Biblioteca de Catalunya.

Premis

[modifica]

Entre els premis que li van concedir, cal mencionar el Premi a la Investigació Lingüística de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1991) i el Premi de Recerca Crítica Serra d'Or per l'obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900. Repertori crític (1999, escrit juntament amb Pere Marcet), el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I per la Gramàtica del català contemporani (2002, dirigida juntament amb Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez-Saldanya) o la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, per la seva tasca de recerca sincrònica i diacrònica en la llengua catalana, així com per la persistent tasca social de divulgació dels coneixements sobre aquesta llengua.[14]

El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2009 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida[15] i va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que concedeix l'associació Òmnium Cultural en reconeixement a la trajectòria cívica i al prestigi de l'obra publicada.[16] El 2010 va ésser distingit en reconeixement a tota una trajectòria en defensa de la llengua i cultura catalanes durant els premis Joan Coromines, que atorga la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana.[17]

També el 2010 es va publicar el llibre Joan Solà. 10 textos d'homenatge, editat per companys del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, en què diversos col·laboradors seus fan aportacions relacionades amb la seva figura i la seva obra.

El 2015, coincidint amb el cinquè aniversari de la seva mort, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona va organitzar la I Jornada Joan Solà, en què es van tractar diversos aspectes de la seva obra i de la seva contribució a la lingüística catalana. Les ponències que van constituir aquesta jornada es van recollir en el volum Joan Solà, una memòria viva, editat el 2018 per Edicions de la Universitat de Barcelona.

Obres destacades

[modifica]
  • Estudis de sintaxi catalana (1972-1973)
  • A l'entorn de la llengua (1977)
  • Del català incorrecte al català correcte (1977)
  • "Ser" i "estar" en el català d'avui (1981)
  • Sintaxi generativa catalana (1986), amb Sebastià Bonet
  • Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987)
  • L'obra de Pompeu Fabra (1987)
  • Bibliografia lingüística catalana del segle XIX (1989), amb Pere Marcet
  • Lingüística i Normativa (1990)
  • La llengua, una convenció dialèctica (1993)
  • Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994)
  • Llibre d'estil de l'Ajuntament de Barcelona (1995), ISBN 9788476096925.
  • Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic [amb Josep M. Pujol]. Barcelona: Columna, 1995. (2.ª ed., 1995; 3ª ed., 2000)
  • Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (1998), amb Pere Marcet
  • Parlem-ne (1999)
  • Gramàtica del català contemporani (2002), dirigida amb Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez-Saldanya
  • Ensenyar la llengua (2003)
  • Pompeu Fabra: vida i obra (2007), amb Jordi Ginebra[18]
  • Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)
  • L'última lliçó (2011)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Joan Solà i Cortassa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Solà i Cortassa, Joan. Problemes actuals de la gramàtica catalana (tesi). Universitat de Barcelona, 1970. 
  3. ↑ 3,0 3,1 «Biografia de Joan Solà Cortassa». Universitat de Barcelona. [Consulta: 29 octubre 2010].
  4. ↑ Corretger i Olivart, Josep Maria «Joan Solà: El compromís dels ciutadans amb la llengua». Lo Càntich. Associació de Relataires en Català, N.11. Paradoxa, 2011, Agost-Octubre 2011. ISSN: 2014-3036 [Consulta: 14 juny 2012].
  5. ↑ «El parlament admet per primera volta, amb Joan Solà, la intervenció d'una personalitat al ple». Vilaweb, 02-07-2009.
  6. ↑ Solà, Joan. «Adéu-siau i gràcies!» (PDF). Avui, 21-10-2010. [Consulta: 27 octubre 2010].  PDF
  7. ↑ Serra, Montserrat. «Joan Solà i el lligam inextricable entre poble, individu i llengua». VilaWeb, 27-10-2010. Arxivat de l'original el 2010-10-29. [Consulta: 27 octubre 2010].
  8. ↑ «Mor el lingüista i filòleg Joan Solà». Avui+El Punt, 27-10-2010. [Consulta: 27 octubre 2010].
  9. ↑ El Periódico de Catalunya. «Mor el lingüista Joan Solà», 27-10-2010. [Consulta: 27 octubre 2010].
  10. ↑ Avui+El Punt. «La capella ardent de Joan Solà s'obre al paranimf de la Universitat de Barcelona», 28-10-2010. [Consulta: 29 octubre 2010].
  11. ↑ Serra, Montserrat. «Emocionant i multitudinari comiat a Joan Solà al paranimf de la UB». VilaWeb, 28-10-2010. Arxivat de l'original el 2010-10-29. [Consulta: 29 octubre 2010].
  12. ↑ Serra, Montserrat. «L'última lliçó, llibre pòstum de Joan Solà». VilaWeb, 27-10-2010. Arxivat de l'original el 2010-10-29. [Consulta: 29 octubre 2010].
  13. ↑ «El CRAI Biblioteca de Lletres rep la biblioteca privada de Joan Solà». Bloc de Lletres, 10-11-2016. [Consulta: 25 gener 2017].
  14. ↑ «Joan Solà i Cortassa - Biografia». AELC. [Consulta: 27 octubre 2010].
  15. ↑ «El lingüista Joan Solà, nou doctor honoris causa de la UdL». VilaWeb, 07-05-2009. [Consulta: 29 octubre 2010].[Enllaç no actiu]
  16. ↑ «Joan Solà, premi d'Honor de les Lletres Catalanes». VilaWeb, 09-06-2009.[Enllaç no actiu]
  17. ↑ «La CAL distingeix el lingüista Joan Solà en els premis Joan Coromines». Avui+El Punt, 09-05-2010.
  18. ↑ Albert Brancadell, «Solà, llegat i successors», El País, 25 de novembre de 2011

Bibliografia

[modifica]
  • "Qui és Joan Solà?", dins Festes de setembre 1988. Bell-lloc d'Urgell, 1988, p. 2.
  • BRANCHADELL, Albert: "La gramática de Solà", La Vanguardia, 26 de juny de 2002, p. 5-6.
  • PLA NUALART, Albert: "Doctor 'Laboris Causa'", Avui, 10 de maig de 2009, p. 49.
  • RIERA, Carles: "Joan Solà, lingüista", Serra d'Or, núm. 517, 2003, p. 23-24.
  • SÀNCHEZ, Àngel: "Joan Solà", El Periódico, 8 de juliol de 2002.
  • NOGUÉ, Neus ... [et al.] ed. Joan Solà: 10 textos d'homenatge. Barcelona: Empúries, 2010
  • OLIVA, Salvador (ed.). Joan Solà, in memoriam. Girona: Universitat de Girona. Servei de Publicacions, 2012. Diversitas; 77
  • ADALIL SESPLUGUES, Xavier. Bibliografia sobre Joan Solà. Treball final de carrera de filologia catalana. UOC, 2014
  • MARÍ I MAYANS, Isidor, "Joan Solà i Cortassa (1940-2010)" en Estudis Romànics 34 (2012), p. 751-755

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquidites
Viquidites
 Viquidites
Viquinotícies


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_Solà_i_Cortassa&oldid=32167599»