Comissions Obreres de Catalunya
|
|||||
 Seu de CCOO de Catalunya  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | sindicat | ||||
| Història | |||||
| Creació | 20 novembre 1964 | ||||
| Activitat | |||||
| Membres | 146.773 (2019) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu |
| ||||
| Secretari general | Javier Pacheco (2017–) | ||||
| Secretari general | Javier Pacheco | ||||
| Part de | Comissions Obreres | ||||
| Altres | |||||
Premis
| |||||
| Lloc web | ccoo.cat | ||||
    
| |||||
Localització geogràfica  | |||||
.svg){kind=small}
Comissions Obreres de Catalunya, o la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, és una organització sindical catalana, confederada amb la Confederació Sindical de les Comissions Obreres d'Espanya. El 2017, comptava amb 141.017 afiliats,[1] essent el primer sindicat de Catalunya.
Història
El 20 de novembre de 1964, durant la dictadura feixista del general Francisco Franco, es va constituir la primera Comissió Obrera de Catalunya. A l'Església de Sant Medir de la Bordeta, a Barcelona, va néixer Comissions Obreres de Catalunya en una assemblea en què van participar uns 300 treballadors de diversos sectors productius.[2][3][4] Aquesta trobada es va produir després de diverses reunions preparatòries per les moltes dificultats que comportava en plena dictadura. La "Comisión Obrera", el full informatiu de la Comissió Obrera Central de Barcelona, anunciava i explicava en el seu número 1, del gener de 1965, el naixement de les Comissions Obreres.
Pocs mesos després, el febrer del 1965, Comissions Obreres concentrava a la Plaça d'Antonio López de Barcelona unes 15.000 persones que es van manifestar per la Via Laietana. Aquesta era la primera manifestació massiva que es produïa des de l'any 1951, quan va tenir lloc la històrica protesta contra la pujada de tarifes dels tramvies de Barcelona.
L'any 1967, el Tribunal Suprem va declarar il·legals les Comissions Obreres perquè es considerava una organització filial al Partit Comunista d'Espanya (PCE). La consegüent repressió va debilitar l'organització.
Al principi dels anys 70 l'activitat de Comissions Obreres va créixer de forma important. L'organització va participar de manera intensa en les protestes contra el procés de Burgos contra activistes d'ETA, en la constitució de l'Assemblea de Catalunya, i en la celebració del Primer de Maig de l'any 1973 a Sant Cugat.
La Dictadura de Franco va trobar una forta resposta solidària sense precedents en la història del moviment obrer. Els conflictes laborals se succeïen a les grans empreses com Motor Ibèrica, Philips Miniwatt, Cipalsa, Roca i la Tèrmica del Besòs, on va perdre la vida l'obrer Manuel Fernández Márquez, i a Seat, on una càrrega policial va posar fi a la vida del treballador Antonio Ruiz Villalba.
El 20 de novembre de l'any 1975, en produir-se la mort de Franco, hi va haver un gran nombre de protestes laborals i socials. A les eleccions de representants sindicals, encara impulsades pel Sindicat vertical, ja van guanyar els autèntics representants dels treballadors i això va fer que Comissions Obreres de Catalunya es comencés a plantejar la destrucció del sindicalisme vertical. De tota manera, la reconstrucció de la UGT, la consolidació de la Unió Sindical Obrera (USO) i el ressorgiment de la CNT van fer inviable aconseguir un sindicat unitari.
A la primavera de l'any 1977 es va legalitzar Comissions Obreres, que va passar de ser un moviment socio-polític a ser un sindicat amb acció defensiva, sobretot per la profunda crisi econòmica que es vivia en aquells moments. L'adaptació al nou context social i polític no va ser gens fàcil, però el decisiu paper jugat per Comissions Obreres en les lluites socials a Catalunya durant més de 12 anys li van permetre a Comissions Obreres de Catalunya convertir-se en la primera força sindical de Catalunya.
La capacitat d'actuació de Comissions Obreres de Catalunya en la defensa dels interessos dels treballadors durant les darreres tres dècades s'ha vist demostrada en el cas de mobilitzacions tan importants com la vaga general del 20 de juny del 1985 en favor de les pensions, la del 14 de desembre de 1988 contra el Pla d'Ocupació Juvenil i en favor d'un gir social, la vaga general del 28 de maig de 1992 en contra del decret del Govern espanyol que reduïa d'una manera important la protecció social a Espanya, la del 27 de gener del 1994 contra la Reforma Laboral del Govern del PSOE i finalment la més recent, la del 20 de juny del 2002 contra la Reforma Laboral del Govern del PP.
El Govern de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi el 2014 en el seu cinquantenari "pel seu protagonisme en la història recent, tant pel que fa a la lluita inicial contra el franquisme com al repte d'assolir, en democràcia, més drets laborals i socials per als treballadors. I també pel compromís continuat de CCOO en la construcció nacional de Catalunya i en l'assoliment d'una societat més cohesionada i justa".[5]
Després del 10è congrés, celebrat a Barcelona el desembre de 2012, fou reelegit Joan Carles Gallego Herrera[6] com a secretari general de Comissions Obreres de Catalunya, essent substituït l'abril de 2017 per Javier Pacheco.[7]
Vegeu també
Referències
- ↑ «Afiliació». CCOO de Catalunya. [Consulta: 15 abril 2018].
- ↑ Bigordà, Josep. Sant Medir, des de la crònica i des del demà (1948 - 1998). Barcelona: Biblària, 1997. ISBN 9788489095151. «Acabo […] fent referència a una data que ha entrat ja en la història oficial de la resistència: la data fundacional de les Comissions Obreres de Catalunya als locals del Centre Parroquial de Sant Medir: el 20 de novembre de 1964. / Mossèn Vidal explica: "Ens van venir a trobar un grup de persones, totes elles amb pseudònims, demanant la sala per reunir-se. Cada diumenge s'hi van anar reunint. Jo veia que s'havia de fer i ho permetia. Amb por. Fins que va arribar el dia que s'hi va fer la constitució oficial de les CCOO de Catalunya.[…]"»
- ↑ Sans Amenós, Rosa (comissària exposició); Tébar Hurtado, Javier (comissari exposició); Vallejo Calderón, Carles (comissari exposició) «Els nostres orígens: com neix una comissió obrera? (Àmbit I El desafiament obrer a la dictadura: les lluites per les llibertats (1964-1976)» (pdf). CCOO. 50 anys d'història de Catalunya 1964-2014. Dossier de premsa de l'exposició. Museu d'Història de Catalunya. [Consulta: 22 març 2015]. «El 20 de novembre de 1964, al teatre annex de l'església de Sant Medir, al barri barceloní de Sants, es reuniren en una assemblea al voltant de 300 persones per discutir sobre els seus problemes laborals. La reunió no estava legalment autoritzada. Els assistents eren en la seva majoria homes; la presència de dones, assistentes socials i militants antifranquistes no superava la desena. Una bona part dels presents eren militants d'organitzacions obreres clandestines: comunistes, socialistes, anarquistes i marxistes revolucionaris. Altres procedien d'organitzacions catòliques progressistes tolerades pel règim. I alguns no tenien cap vinculació política. Aleshores, decidiren crear la Comissió Obrera Central de Barcelona per impulsar una organització estable de totes les comissions que anaren sorgint en diferents empreses de la ciutat. / La reunió de Sant Medir constitueix, per al nostre relat històric, l'acte fundacional del moviment de Comissions Obreres a Catalunya.»
- ↑ «CCOO, 50 anys construint presents i futurs.» (pdf). CCOO-Documents públicos. CCOO, gener-març 2014 [Consulta: 22 març 2015]. «El 20 de novembre del 1964, uns 300 enllaços sindicals i treballadors i treballadores de diferents sectors de la producció, acollits per mossèn Vidal als locals parroquials de l'Església de Sant Medir, al barri de Sants, van constituir la Comissió Obrera Central de Barcelona. En aquella assemblea es va aprovar una plataforma reivindicativa on es reclamaven millores salarials, la llibertat sindical i el dret a la vaga. Després de diversos cops repressius, les comissions obreres es van reorganitzar i van crear la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Era la primera vegada que un sindicat a Catalunya incorporava el terme nacional a les seves sigles.»
- ↑ «El Govern distingeix amb la Creu de Sant Jordi 27 persones i 15 entitats». Web oficial de la Generalitat de Catalunya, 01-04-2014. Arxivat de l'original el 2014-04-07. [Consulta: 2 abril 2014].
- ↑ «El único candidato a liderar CCOO logra el 58% de los votos» (en castellà). El País, 05-12-2008. [Consulta: 26 desembre 2012].
- ↑ «Pacheco, l'únic candidat per substituir Gallego a CCOO». Ara.cat.
Enllaços externs
- Comissions Obreres de Catalunya
- Història de la Federació Tèxtil de Comissions Obreres de Catalunya (1960-1981)
Sindicats amb seu als Països Catalans | |
|---|---|
| Centrals sindicals i intersindicals | |
| Sindicats d'estudiants | |
| Sindicats agraris | Assemblea Pagesa de Catalunya · Associació Valenciana d'Agricultors · Consorci Forestal de Catalunya · Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya · Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià · Unió de Pagesos de Catalunya · Unió de Pagesos de Mallorca |
| Sindicats de professors | Sindicat de Professors de Secundària · Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià · Unió dels Treballadors d'Ensenyament de Catalunya |
| Sindicats de policies | Col·lectiu Autònom de Treballadors-Mossos d'Esquadra · Sindicat Autònom de Mossos d'Esquadra · Sindicat Autònom de Policia · Sindicat de Mossos d'Esquadra · Sindicat de Policia Local de Catalunya · Sindicat de Policies de Catalunya · Sindicat d'Inspectors i Intendents del Cos de Mossos d'Esquadra · Sindicat Nacional de Seguretat de Catalunya · Unió Sindical de la Policia Autonòmica de Catalunya |
| Altres | Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya · Candidatura Autònoma de Treballadors i Treballadores de l'Administració de Catalunya (CATAC) · Sindicat Autònom de Banca i Estalvi de les Illes (SABEI) · Sindicat Andorrà de Treballadors · Sindicat de Periodistes de Catalunya · Sindicat de Periodistes de les Illes Balears · Treballadors Autònoms Dependents · Unió de Periodistes Valencians · Unió Sindical d'Andorra |
