Modern Times

Modern Times
Fitxa
Direcció	Charles Chaplin
Protagonistes	Charles Chaplin; Paulette Goddard; Henry Bergman; Stanley Sandford; Chester Conklin
Producció	Charles Chaplin
Dissenyador de producció	Charles D. Hall
Guió	Charles Chaplin
Música	Charles Chaplin
Fotografia	Roland Totheroh i Ira H. Morgan
Muntatge	Charles Chaplin
Productora	Jim Henson Company Lot (en)
Distribuïdor	United Artists
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	1936
Durada	87 min
Idioma original	Anglès
Rodatge	Long Beach
Color	en blanc i negre
Pressupost	1.500.000$
Recaptació	1.400.000 $
Descripció
Gènere	comèdia dramàtica; romàntica
Qualificació MPAA	G
Premis i nominacions
Premis	National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades ;

Modern Times (literalment en català "Temps moderns") és un llargmetratge de 1936 dirigit, escrit i protagonitzat per Charles Chaplin. La pel·lícula és un retrat de les condicions desesperades que la classe obrera va haver de suportar en l'època de la Gran Depressió, condicions promogudes, en la visió que en fa la pel·lícula, per l'eficàcia de la industrialització i la producció en cadena. Mostra escenes d'aire futurista de la factoria on treballa Charlot, que podrien haver estat influenciades pel film Metropolis de Fritz Lang. És considerada com a un exemple de pel·lícula de crítica social, però Chaplin va treure importància al mèrit que hom li donà.

Modern Times va ser un film a cavall entre el cinema mut i sonor, ja que Chaplin torna a mostrar reticències i crítiques envers aquest darrer. S'hi van incloure efectes sonors, com la música, cançons i veus provinents de ràdios i altaveus, així com els de l'activitat de les màquines, tot d'elements que aporten maldecaps i disgustos al protagonista. Cap al final del film es pot sentir breument per primer cop la veu de Charles Chaplin, que canta una versió còmica de la cançó de Léo Daniderff, Je cherche après Titin, amb paraules inventades que imiten una barreja de francès i d'italià, amb algun mot en anglès.

A la pel·lícula també hi intervenen Paulette Goddard, Henry Bergman, Stanley Sandford i Chester Conklin.

Argument

Charlot treballa en una fàbrica collant cargols en una cinta sens fi. Un dia té un atac nerviós producte de l'estrès del seu treball. Comença a cargolar nassos en lloc de cargols i acaba creant el caos. L'acomiaden i ingressa en un sanatori mental. Un cop recuperat, és empresonat acusat, injustament, d'encapçalar uns tumults al carrer. Després de la seva estada a la presó, es troba que la vida al carrer és bastant difícil. Abans rep una carta de treballs comunitaris, però després d'uns llocs de treball fallits (a causa de les seves males aptituds), intenta que el tornin a tancar assumint la culpa d'un robatori d'un tros de pa comès per una òrfena que tenia molta gana. Més endavant es retroben en un cotxe patrulla i s'escapen arriscadament però amb èxit. Llavors comencen a buscar-se la vida junts, amb el somni de tenir una casa bonica. Primer el rodamón comença a treballar com a empleat nocturn (substitut) en un centre comercial, però és acomiadat perquè s'ha quedat adormit en una pila de roba. Després torna a treballar a la fàbrica com a ajudant del mecànic. Però la fàbrica tanca a causa d'una vaga i de nou el protagonista és detingut acusat injustament d'haver atacat (sense voler) un policia durant els disturbis (al qual li va llençar un maó trepitjant una fusta). En sortir de la presó, es troba que l'òrfena ha trobat feina en un cafè en el qual els cambrers canten i li promet buscar feina també per a ell. El rodamón (Charlot) és un cambrer dolentíssim però, al mateix temps, diverteix molt als clients quan li arriba l'hora de cantar, així que sembla que han trobat una feina estable. Però arriben els encarregats de l'orfenat i intenten endur-se la noia després de ser buscada per vagància. Tots dos aconsegueixen escapar. A la seqüència final van per un camí desolat. La noia comença a plorar, però el rodamón l'anima a no perdre l'esperança ni el somriure. S'allunyen junts cap a l'horitzó, buscant el seu bon futur que tant somien, sense rendir-se, agafats de la mà, com en totes les anteriors pel·lícules de Chaplin, només que aquesta vegada acompanyat.