Vall de Biar: diferència entre les revisions
Recuperant 1 fonts i marcant-ne 0 com a no actives.) #IABot (v2.0.9.2 |
m Plantilles |
||
| Línia 25: | Línia 25: | ||
Com a testimonis d'aquella època es conserven els castells almohades de Banyeres de Mariola i Biar, les restes del castell d'Almisrà i les torres del Negret i Beneixama. |
Com a testimonis d'aquella època es conserven els castells almohades de Banyeres de Mariola i Biar, les restes del castell d'Almisrà i les torres del Negret i Beneixama. |
||
A mitjan segle |
A mitjan {{segle|XIII}} la comarca es va incorporar al regne cristià de València. L'any [[1244]] es va signar al castell d'''Al Mazzraa'' (el Camp de Mirra) el [[Tractat d'Almirra|tractat d'Almisrà]], amb el qual l'infant Alfons de Castella (futur Alfons el Savi) i el rei [[Jaume I]] confirmaren els antics pactes on s'establia la frontera entre les corones de Castella i Aragó al port de Biar. Un any més tard, el febrer de [[1245]], i després de cinc mesos de setge, el mateix rei En Jaume conqueria el castell de Biar, "el millor de la frontera" segons la seua Crònica i donava per conclosa la conquesta del regne de València. |
||
Després de la rendició de Biar les diferents alqueries foren donades a senyors feudals, però la població musulmana autòctona fou majoritària a la vall fins a les revoltes d'''[[al Azraq]]''. Sufocada la revolta, es van expulsar els sarraïns de Biar i la vila es va poblar amb colons cristians cap al [[1280]], per garantir així la seguretat d'aquest punt estratègic en la frontera del regne. |
Després de la rendició de Biar les diferents alqueries foren donades a senyors feudals, però la població musulmana autòctona fou majoritària a la vall fins a les revoltes d'''[[al Azraq]]''. Sufocada la revolta, es van expulsar els sarraïns de Biar i la vila es va poblar amb colons cristians cap al [[1280]], per garantir així la seguretat d'aquest punt estratègic en la frontera del regne. |
||
Revisió del 21:15, 26 gen 2023
| ||||
| Tipus | comarca  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | País Valencià | |||
| Conté la subdivisió | ||||
| Població humana | ||||
| Població | 14.402 (2005) (64,15 hab./km²) | |||
| Geografia | ||||
| Superfície | 224,5 km² | |||
La Vall de Biar és una comarca natural i històrica del País Valencià. L'integren els municipis de Banyeres de Mariola, Beneixama, Biar, el Camp de Mirra i la Canyada de Biar. No està reconeguda com a Demarcació Territorial Homologada (DTH) per la Generalitat Valenciana, que inclou la vall dins la comarca de l'Alt Vinalopó. Limita amb la Vall d'Albaida al nord, la Foia de Castalla i les Valls d'Alcoi a l'est, i amb la resta de l'Alt Vinalopó (termes de Villena i Saix) al sud i a l'oest.
Geografia
Es tracta d'una vall envoltada de muntanyes per la qual discorre el curs alt del riu Vinalopó. El riu avança des de Banyeres a Villena en direcció nord-est sud-oest, alhora que la vall es fa més ampla. Al sector occidental, queda dividida en dues meitats per un seguit de menudes elevacions que s'estenen des del Camp de Mirra fins a Villena i que acaben constituint la Serra de la Vila, Serra de Sant Cristòfol o Sanmaior, que divideix el sinclinal Villena-Bocairent (sistema Prebètic) en les anomenades com a Vall de Beneixama i Vall de Biar. La vall queda tancada al nord per la serra de la Solana i al sud per la de Biar. Aquesta darrera es considera com una prolongació de la serra de Mariola, que s'estén cap al nord-est. A la part de ponent la vall s'obri cap als plans de Villena. L'altra eixida natural és la Canal de Bocairent.
La vall es troba entre els 500 i els 700 metres sobre el nivell de la mar, però les serres superen els 1000 metres. La màxima altura es troba al cim del Reconco (1206 m) i altres pics importants són la Penya de la Blasca (1119 m) i l'Alt dels Tres Pinets (1016 m).
Clima i vegetació
El clima és mesomediterrani sec. En general, les precipitacions augmenten cap al nord. De fet, algunes àrees de muntanya presenten un ombroclima subhumit. Pel que fa a les temperatures, descendeixen amb l'altitud, de manera que als cims més alts comença el termòtip supramediterrani.
La precipitació mitjana anual és de 428mm a Banyeres, 498mm a Beneixama i 459 mm a Biar. El màxim de precipitació es produeix a la tardor i va seguit a prou distància per les pluges primaverals i hivernenques. Finalment, cal destacar la forta sequera estiuenca. Les temperatures mitjanes anuals es troben entre els 13 i els 14 °C. Durant l'hivern són freqüents els episodis d'inversió tèrmica al fons de la vall.
Pel que fa a la vegetació, a les serres predominen les pinedes de repoblació de pi blanc (Pinus halepensis). També és molt freqüent el pi pinyoner (P. pinea) a les vessants arenoses, conreat des de ben antic pel seu interés econòmic. No obstant això, encara queden mostres de la vegetació natural de la zona. Es tracta de carrascars (Quercus rotundifolia) i màquies de coscolla (Q. coccifera) i ginebre (Juniperus oxycedrus). A les ombries més fresques la vegetació s'enriqueix amb arbres i arbusts caducifolis com el gal·ler (Quercus faginea), el fleix de flor (Fraxinus ornus) o l'arç blanc (Crataegus monogyna). A zones més degradades apareix un matollar calcícola dominat per argelaga (Ulex parviflorus) i romer (Rosmarinus officinalis) on apareixen endemismes molt interessants. Les alberedes i omedes que es desenvolupaven en alguns barrancs i en el riu Vinalopó han desaparegut quasi per complet. Les zones baixes es troben conreades.
Demografia
| La Vall de Biar (2005) | ||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
|
Història
La població més important de la vall en el període islàmic fou el poblat fortificat de Biar (hisn Biyär). Per ella passava la via que comunicava les medines de Múrcia, Xàtiva i València, cosa que explica l'existència a Biar d'un alfòndec (fünduq) que apareix documentat al segle xiii com un dels més importants del regne de València. Actualment, a la comarca encara es coneix aquesta via com el camí de Xàtiva.
La resta d'alqueries de la vall depenien de la governació ('amal) de Biar: Hammäm Biyär (Banyeres), Serrella, Banï Xamah (Beneixama), el Negret, Al Mazraa (el Camp), Benisamaio (la Canyada),... Tots els seus pobladors depenien de l'autoritat de l'alcaid del castell almohade de Biar, al mateix temps que aquest responia a l'autoritat del governador de Xàtiva.
Com a testimonis d'aquella època es conserven els castells almohades de Banyeres de Mariola i Biar, les restes del castell d'Almisrà i les torres del Negret i Beneixama.
A mitjan segle xiii la comarca es va incorporar al regne cristià de València. L'any 1244 es va signar al castell d'Al Mazzraa (el Camp de Mirra) el tractat d'Almisrà, amb el qual l'infant Alfons de Castella (futur Alfons el Savi) i el rei Jaume I confirmaren els antics pactes on s'establia la frontera entre les corones de Castella i Aragó al port de Biar. Un any més tard, el febrer de 1245, i després de cinc mesos de setge, el mateix rei En Jaume conqueria el castell de Biar, "el millor de la frontera" segons la seua Crònica i donava per conclosa la conquesta del regne de València.
Després de la rendició de Biar les diferents alqueries foren donades a senyors feudals, però la població musulmana autòctona fou majoritària a la vall fins a les revoltes d'al Azraq. Sufocada la revolta, es van expulsar els sarraïns de Biar i la vila es va poblar amb colons cristians cap al 1280, per garantir així la seguretat d'aquest punt estratègic en la frontera del regne.
La Vall de Biar fou un important focus revolucionari durant les Germanies, i com a conseqüència, una zona fortament represaliada. Biar fou multada amb 1660 lliures i Banyeres amb 250 ducats. En la guerra de Successió la comarca prengué part per Felip V d'Espanya. El fet no està suficientment estudiat però és possible que influïra l'adhesió al bàndol botifler del cacic iberut Pere Corbí, així com el temor a la incursió de tropes castellanes.
Festes i tradicions
Les festes més importants a totes les poblacions són els Moros i Cristians, amb l'excepció de la Canyada. No debades la comarca ha estat el nucli d'origen d'aquest tipus de festa i a partir d'ella s'ha expandit cap a altres comarques veïnes.
També és molt popular la festa de Sant Antoni del Porquet, on s'encenen fogueres. A Biar dins d'esta festa s'ha conservat un personatge medieval: el Rei Pàixaro.
Un altre tipus de festivitat comuna a totes les poblacions són les danses, les corregudes i altres esports tradicionals com el salt i el tir de barra.
Els estils de ball tradicional de la comarca són la jota, l'u o malaguenya, el fandango de cobla partida, la jota de quatre, la seguidilla i el copeo. Un estil de jota molt característic d'aquesta comarca és el ball de tres, conegut també com la Xitxarra. Al segle xx els balls tradicionals han anat caient en l'oblit, a excepció de les populars danses, però encara es mantenen en el repertori dels grups de danses i en la memòria de la gent gran.
Gastronomia
Els plats tradicionals de la comarca són la perola d'arròs i conill, els gaspatxos, el putxero de fassegura i la gatxamiga entre altres. Per obrir boca, solen posar-se a taula olives adobades amb pebrella i sajolida.
Pel que fa a les postres hi ha una gran diversitat de pastes com tonyes, rotllets i coquetes d'aiguardent, rotllets de vi, sospirs, mantecades, "almendraos", "sequillos", tortades, etc. Tampoc podem oblidar el torró i la mel de Biar o la Roja de Beneixama.
La beguda més típica és l'herbero, beguda a base d'anís sec i dolç macerat amb herbes de la serra de Mariola, com el timó reial, el rabet de gat, la camamil·la o la sàlvia.
Delimitacions històriques
La Vall de Biar està formada pels municipis que fins a 1795-1797 formaren part del terme de Biar. A aquestes poblacions se suma Banyeres de Mariola, la qual en època islàmica era una alqueria del districte de Biar anomenada Hammäm Biyär (els Banys de Biar).
A finals del segle xviii, Cavanilles estableix una demarcació anomenada Mariola, integrada per la vall d'Agres i la vall de Biar. A les seues "Observaciones" descriu la darrera de la manera següent:
"El valle de Biar propiamente dicho es lo más occidental del reino (de València) por aquella parte; tiene al norte la sierra de Agullent y al sur la de Biar, separadas por una larga legua de llanuras que de oriente a poniente se extiende legua y media entre los términos de Bañeres y Villena."
Al segle xx, la Vall de Biar s'inclou dins la Il·licitana en la classificació de Felip Mateu i Llopis de 1931, però dins la Serrania d'Alcoi en la classificació comarcal d'Emili Beüt de 1934, i dins l'Alcoià en la de Joan Soler de 1970. L'Enciclopèdia Catalana també la inclou dins la comarca de l'Alcoià. La proposta de Bernardí Cabrer y Mª. José Ribera, però, la inclou amb Villena i la Foia de Castalla.
Per tots aquests motius, la consideració de la Vall de Biar com una comarca natural i històrica del País Valencià està plenament justificada. Tanamateix la Generalitat Valenciana no ho va tenir en compte a l'hora de redactar les Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de 1987, i va adscriure els municipis (excepte Banyeres de Mariola) a l'Alt Vinalopó. Esta decisió es degué a diversos motius. D'una banda, estes localitats havien pertangut al partit judicial de Villena des de finals del segle xix, i d'altra, presenten una forta atracció econòmica cap a esta última localitat, que exercix de capçalera regional i centre comarcal.[1]
Referències
- ↑ Juan Piqueras Haba. Geografia de les comarques valencianes. 1. València: Foro, 1995, p. 328. 84-8186-019-0.
Enllaços externs
Webs de les poblacions
- Ajuntament de Banyeres de Mariola
- Ajuntament de Biar Arxivat 2007-04-07 a Wayback Machine.
- Ajuntament de Beneixama
- Portal del Camp de Mirra Arxivat 2020-01-16 a Wayback Machine.
Vídeos
Municipis de la Vall de Biar | |
|---|---|
