Georges Jacques Danton

Georges Jacques Danton

Nom original	(fr) Georges Danton
Biografia
Naixement	26 octubre 1759 Arcis-sur-Aube (França)
Mort	5 abril 1794 (34 anys) París
Causa de mort	pena de mort, decapitació
Sepultura	Cementiri dels Errancis
24è President de la Convenció Nacional
25 juliol 1793 – 8 agost 1793 ← André Jeanbon Saint André – Marie-Jean Hérault de Séchelles →
Diputat de la Convenció Nacional
6 setembre 1792 – 26 octubre 1795
Diputat del Sena
Ministre de Justícia de França
Activitat
Lloc de treball	París
Ocupació	advocat, revolucionari, polític
Partit	club dels Cordeliers
Membre de	Comitè de Salvació Pública
Participà en
5 maig 1789	Revolució Francesa
Família
Cònjuge	Antoinette Gabrielle Danton Louise Sébastienne Danton
Signatura

Georges Jacques Danton (Arcis-sur-Aube, Xampanya, 26 d'octubre de 1759 - París, 5 d'abril de 1794) fou un dirigent de la Revolució Francesa que esdevingué el primer president del Comitè de Salvació Pública. Alguns historiadors el consideren un dels principals artífexs de la fi de la Monarquia i de la instauració de la República; Danton, un dels elements moderats dels jacobins, fou guillotinat pels partidaris del Terror, que l'acusaven de corrupció i d'excessiva tolerància amb els enemics de la Revolució.

Els primers anys de la Revolució

Danton va néixer a Arcis-sur-Aube, població situada al nord-est de França; gràcies a la seva formació, va poder treballar com a advocat a París.

Durant la Revolució, Danton va donar-se a conèixer com a president del club dels Cordeliers, dit així perquè es reunia a l'antic convent de l'orde dels Cordeliers. Una de les idees defensades pels Cordeliers era el de la sobirania popular i foren els primers d'acusar la Monarquia de ser irreconciliablement hostil a la llibertat, foren els que d'una manera més vehement reclamaren una acció radical.

Durant la primavera de 1790, Danton, que no va participar ni en la presa de la Bastilla, ni en el trasllat de la família reial de Versalles cap a les Teuleries, va oposar-se a l'arrest de Marat; a la tardor d'aquell any, fou elegit comandant del seu batalló de districte de la Guàrdia Nacional al departament de París. El 1791, Danton no va ser elegit diputat de l'Assemblea Legislativa sinó que només aconseguí un càrrec inferior a la Comuna de París.

La Convenció Nacional

A conseqüència de l'assalt a les Teuleries del 10 d'agost de 1792, Lluís XVI i la família reial hagueren de demanar protecció a l'Assemblea Legislativa. No queda gaire clar quin paper va tenir-hi Danton; la idea que en va ser el dirigent pot semblar lògica perquè l'endemà de l'abolició de la Monarquia, proclamada el 20 de setembre de 1792, Danton esdevingué ministre de justícia, la qual cosa pot demostrar el poder que tenia dins del bàndol revolucionari.

En el govern provisional que es formà després del destronament del rei, Danton va aliar-se amb Jean Marie Roland i d'altres girondins. Les victòries de les forces austroprussianes al camp de batalla van provocar el pànic a París cosa que va dur a les Massacres del 2 de setembre de 1792, de les quals Danton fou acusat d'haver-les instigades, cosa que els historiadors d'avui dia no han demostrat.

Quan fou elegida la Convenció Nacional, institució que governà França des del setembre de 1792 fins a l'octubre de 1795, Danton renuncià al càrrec de ministre de justícia i passà a formar part de la Convenció, on tingué com a aliats Marat, Robespierre, Camille Desmoulins i Phélippeaux en la seva lluita contra els girondins. Danton considerava els revolucionaris radicals de París com l'única força capaç de donar suport a la Convenció contra els austríacs i contra els enemics interiors de la Revolució.

Durant el procés contra Lluís XVI, Danton votà a favor de la pena de mort per al rei. A més, també va tenir un paper destacat en la creació del Tribunal Revolucionari que, si bé va desarmar les masses parisenques, va esdevenir l'instrument repressiu del Terror. Quan tot el poder executiu fou concentrat en el Comitè de Salut Pública (6 d'abril de 1793), n'esdevingué membre.

Danton fou enviat en missió per la Convenció a les tropes republicanes de Bèlgica, i allà on va anar, va infondre noves energies a l'exèrcit. Va demanar establir un nou sistema d'educació nacional. Va intentar llimar les hostilitats existents entre girondins i jacobins, però els girondins es mostraven irreconciliables i la seva fúria contra Danton i els montagnards (la facció dels aliats de Danton) no remetia pas; per això, a mitjans de maig de 1793, arran de la crisi provocada per la deserció de Charles François Dumouriez, les derrotes franceses contra les potències absolutistes, la revolta reialista de la Vendée, Danton va arribar a la conclusió que calia eliminar els girondins, els quals foren purgats de la Convenció després de les insurreccions esdevingudes entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, fet que comptà amb el suport de Danton.

Segons sembla, Danton no era pas un entusiasta del Terror, a diferència doncs, de Billaud Varenne o Hébert, sinó que veia el Terror com una arma de doble tall que calia usar només quan resultés estrictament imprescindible. Així, per tal de restablir un mínim ordre públic, Danton va proposar-se crear una autoritat central que dominés el fervent anàrquic dels sectors populars de París; per això, va demanar la concessió de poders dictatorials al Gran Comitè de Salut Pública; però per evitar sospites de voler instaurar un poder personal, Danton no va voler ser membre del Comitè sinó que es va limitar a donar-li suport. Per altra banda, la Comuna de París estava dominada per gent com ara Hébert o Pierre Gaspard Chaumette, els enragés amb un radicalisme revolucionari tan extrem, que Danton va arribar a condemnar-lo.

El fracàs de la insurrecció de la Comuna de París contra la Convenció (24 de març de 1794) va dur a l'execució d'Hébert i de molts dels seus seguidors. Ara bé, el 30 de març, Danton, Desmoulins i d'altres membres de la facció dels indulgents foren arrestats, i, a instàncies de Saint-Just, condemnats a la guillotina

Bibliografia

• Deulonder, Xavier. Els Borbó a la guillotina: la fi de la monarquia a França. Barcelona: Llibres de l'Índex:, 2018. ISBN 9788494812033.