Estètica medieval

L’estètica medieval és la relació que l’Edat Mitjana té amb l’art i amb la bellesa. Durant un temps, es va dir de l’Edat Mitjana que era una època que no havia gaudit de sensibilitat estètica. Part d’aquesta afirmació ve donada pel fet que l’estètica medieval beu dels principis estètics de l’antiguitat clàssica. Però, tal i com ens remarca Umberto Eco a “Art i bellesa en l’estètica medieval”, cal veure que en realitat es reinterpreten aquests principis clàssics sota una visió cristiana. Els medievals entenien l’art com una manifestació del diví, per tant, aquesta visió metafísica omple les interpretacions de l’art d’aquells moments. Fins i tot la bellesa femenina era entesa com una representació de Déu a la terra. De fet, veiem com la visió clàssica i la bíblica de la bellesa coincideixen en el fonament platònic de les seves teories. Però, en el cas de l’estètica medieval, sempre marcat per la interpretació cristiana del món.

Però més enllà d’aquest interés metafísic de la bellesa, Eco ens ensenya que, per contacte, també hi ha un interés en la bellesa en si mateixa. Són molt conegudes les disputes entre cistercens i cartoixans al voltant de les decoracions de les esglésies. Aquestes decoracions allunyen al poble de la seva veritable ocupació a l’esglèsia: l’oració. Però precisament, aquesta controvèrsia posa de manifest que l’home medieval també aprecia la bellesa per ella mateixa i la seva capacitat de pertorbar els homes, més enllà de la seva representació divina.

Al marge d’aquestes discussions al voltant de la percepció de la bellesa, podem trobar uns punts claus comuns en tot el període històric:

El simbolisme i l’al·legorisme. És la tendència a tenir una visió sempre simbòlica del món.

El culte a les proporcions. Sant Agustí defineix de la següent manera la bellesa: “Què és la bellesa del cos? És la proporció de les parts acompanyada d’una certa suavitat de color”

La brillantor dels colors. El cromatisme és de gran importància dins de l’estètica medieval. El gust de l’època es decantava pels colors simples i plans. De totes maneres, ràpidament es va donar una dimensió simbòlica al color. Per exemple, el blanc, el verd i el vermell són colors que representen el bé. El groc i el negre són el dolor, el blanc el símbol de la puresa i la divinitat.

També cal destacar el gust per la llum i, sobretot, la llum solar. Un cop més, aquest fet respón a una raó metafísica. Ja des de l’antiguitat s’havia associat la llum com a manifestació divina i, els medievals, segueixen aquesta tradició. En trobem un clar exemple en les esglèsies gòtiques.

Tot i aquesta definició, el pensament estètic medieval pateix evolucions al llarg d’un període de temps molt llarg. Inicialment, trobem la recerca d’una bellesa matemàtica en front el desordre bàrbar, per acabar evolucionant a un concepte molt més humanista ja en moments de transició cap al Renaixement.

Referències

Eco, Umberto (1990): Art i bellesa en l’estètica medieval. Barcelona, Ediciones Destino.

Cerdà, Jordi: Qüestions preliminars. Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya.