Vés al contingut

Mezzosoprano: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors
(6 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{FR|data=2022}}
{{inacabat}}
La '''mezzosoprano''' és una veu de cantant femenina, que encara que es pot englobar dins de la veu de [[soprano]], es troba, en realitat, entre la soprano i la [[contralt]]. En lloc de ser un inconvenient, aquesta situació intermèdia li permet escometre ornaments vocals molt complicats. Són veus de timbre rotund i bastant més greu que el de la soprano. El seu registre vocal va des del la₂ fins al la₄. En l'època barroca i el classicisme la soprano i la mezzosoprano no sempre estaven ben delimitades i a vegades es parlava de «segona soprano». En l'actualitat si hi ha dos papers, un com a soprano primera i l'altre com a segona a una mateixa obra, se solen separar com a soprano i mezzosoprano (per exemple a ''[[Così fan tutte]]'' els papers de Fiordiligi i Dorabella).
La '''mezzosoprano''' és una veu de cantant femenina, que encara que es pot englobar dins de la veu de [[soprano]], es troba, en realitat, entre la soprano i la [[contralt]]. En lloc de ser un inconvenient, aquesta situació intermèdia li permet escometre ornaments vocals molt complicats. Són veus de timbre rotund i bastant més greu que el de la soprano. El seu registre vocal va des del la₂ fins al la₄. En l'època barroca i el classicisme la soprano i la mezzosoprano no sempre estaven ben delimitades i a vegades es parlava de «segona soprano». En l'actualitat si hi ha dos papers, un com a soprano primera i l'altre com a segona a una mateixa obra, se solen separar com a soprano i mezzosoprano (per exemple a ''[[Così fan tutte]]'' els papers de Fiordiligi i Dorabella).


Línia 6: Línia 4:
Tot i que les mezzosopranos solen cantar papers secundaris a les òperes, les excepcions notables inclouen el paper principal a ''[[Carmen]]'' de [[George Bizet|Bizet]], Angelina (''[[La Ventafocs]]'') a ''[[La Cenerentola]]'' de [[Gioacchino Rossini|Rossini]] i Rosina a ''[[El barber de Sevilla]]'' també de Rossini (tots els quals també són cantats per sopranos i contralts). Moltes òperes en llengua francesa del segle XIX donen el paper principal femení a les mezzos, com ''[[Béatrice et Bénédict]], [[La damnation de Faust]], [[Don Quichotte]], [[La favorite]], [[Dom Sébastien]], [[Charles VI]], [[Mignon]], [[Samson et Dalila]], [[Les Troyens]]'' i ''[[Werther]]'', així com la Carmen.
Tot i que les mezzosopranos solen cantar papers secundaris a les òperes, les excepcions notables inclouen el paper principal a ''[[Carmen]]'' de [[George Bizet|Bizet]], Angelina (''[[La Ventafocs]]'') a ''[[La Cenerentola]]'' de [[Gioacchino Rossini|Rossini]] i Rosina a ''[[El barber de Sevilla]]'' també de Rossini (tots els quals també són cantats per sopranos i contralts). Moltes òperes en llengua francesa del segle XIX donen el paper principal femení a les mezzos, com ''[[Béatrice et Bénédict]], [[La damnation de Faust]], [[Don Quichotte]], [[La favorite]], [[Dom Sébastien]], [[Charles VI]], [[Mignon]], [[Samson et Dalila]], [[Les Troyens]]'' i ''[[Werther]]'', així com la Carmen.


Els papers típics de les mezzosopranos inclouen la tríada estereotipada associada als contralts de "bruixes, gosses i britches": bruixes, infermeres i dones sàvies, com Azucena a ''[[Il trovatore]]'' de [[Giuseppe Verdi|Verdi]]; villanes i seductores com Amneris a l''[[Aïda]]'' de Verdi; i "rols de calzones" o "rols de pantalons" (personatges masculins interpretats per cantants) com Cherubino a ''[[Les noces de Figaro]]'' de [[Mozart]]. Les mezzosopranos estan ben representades a la música barroca, la música antiga i l'òpera barroca.<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6.</ref> Alguns papers designats per a sopranos ''soubrette'' més lleugeres són cantats per mezzosopranos, que sovint proporcionen una qualitat més completa i dramàtica. Aquests papers inclouen Despina a ''Così fan tutte'' de Mozart i Zerlina al seu ''[[Don Giovanni]]''.<ref name="Mezzo, II">Boldrey, Richard; Robert Caldwell; Werner Singer; Joan Wall; Roger Pines (1992). Singer's Edition (Soubrette): Operatic Arias – Soubrette. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-03-4.</ref> De vegades, Mezzos interpreten papers dramàtics de soprano com Santuzza a ''[[Cavalleria rusticana]]'' de [[Pietro Mascagni|Mascagni]], Lady Macbeth a ''[[Macbeth]] de Verdi i Kundry a ''[[Parsifal]]'' de [[Wagner]].<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-64-5.</ref>
Els papers típics de les mezzosopranos inclouen la tríada estereotipada associada als contralts de "bruixes, gosses i britches": bruixes, infermeres i dones sàvies, com Azucena a ''[[Il trovatore]]'' de [[Giuseppe Verdi|Verdi]]; villanes i seductores com Amneris a l''[[Aïda]]'' de Verdi; i "rols de calzones" o "rols de pantalons" (personatges masculins interpretats per cantants) com Cherubino a ''[[Les noces de Figaro]]'' de [[Mozart]]. Les mezzosopranos estan ben representades a la música barroca, la música antiga i l'òpera barroca.<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. {{ISBN|978-0-253-20378-6}}</ref> Alguns papers designats per a sopranos ''soubrette'' més lleugeres són cantats per mezzosopranos, que sovint proporcionen una qualitat més completa i dramàtica. Aquests papers inclouen Despina a ''Così fan tutte'' de Mozart i Zerlina al seu ''[[Don Giovanni]]''.<ref name="Mezzo, II">Boldrey, Richard; Robert Caldwell; Werner Singer; Joan Wall; Roger Pines (1992). Singer's Edition (Soubrette): Operatic Arias – Soubrette. Caldwell Publishing. {{ISBN|978-1-877761-03-4}}</ref> De vegades, Mezzos interpreten papers dramàtics de soprano com Santuzza a ''[[Cavalleria rusticana]]'' de [[Pietro Mascagni|Mascagni]], Lady Macbeth a ''[[Macbeth]] de Verdi i Kundry a ''[[Parsifal]]'' de [[Wagner]].<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. {{ISBN|978-1-877761-64-5}}</ref>


== Gamma vocal ==
== Gamma vocal ==
Dintre de la veu de mezzosoprano trobem distints matisos:
Dintre de la veu de mezzosoprano trobem distints matisos:
El rang vocal de les mezzosopranos es troba entre els tipus de veu de soprano i de contralt. Els mezzosopranos generalment tenen un to més pesat i fosc que les sopranos. La veu de mezzosoprano ressona en un rang més alt que el d'un contralt. Els termes Dugazon i Galli-Marié s'utilitzen de vegades per referir-se a mezzosopranos lleugers, després dels noms de cantants famosos. Normalment els homes que canten dins del rang femení s'anomenen contratenors ja que hi ha una diferència de qualitat tonal (falset) més lleugera i més respirable.<ref name="Mezzo, IV">Stark, James (2003). Bel Canto: A History of Vocal Pedagogy. University of Toronto Press. ISBN 978-0-8020-8614-3.</ref> En la pràctica operística actual, les cantants amb tessitures molt baixes s'inclouen sovint entre les mezzosopranos, perquè les cantants d'ambdós rangs són capaços de cobrir l'altra, i els veritables contralts operístics són molt rars.<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6.</ref>
El rang vocal de les mezzosopranos es troba entre els tipus de veu de soprano i de contralt. Els mezzosopranos generalment tenen un to més pesat i fosc que les sopranos. La veu de mezzosoprano ressona en un rang més alt que el d'un contralt. Els termes Dugazon i Galli-Marié s'utilitzen de vegades per referir-se a mezzosopranos lleugers, després dels noms de cantants famosos. Normalment els homes que canten dins del rang femení s'anomenen contratenors ja que hi ha una diferència de qualitat tonal (falset) més lleugera i més respirable.<ref name="Mezzo, IV">Stark, James (2003). Bel Canto: A History of Vocal Pedagogy. University of Toronto Press. {{ISBN|978-0-8020-8614-3}}</ref> En la pràctica operística actual, les cantants amb tessitures molt baixes s'inclouen sovint entre les mezzosopranos, perquè les cantants d'ambdós rangs són capaços de cobrir l'altra, i els veritables contralts operístics són molt rars.<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. {{ISBN|978-0-253-20378-6}}</ref>


== Subtipus i rols a l'òpera ==
== Subtipus i rols a l'òpera ==
Línia 16: Línia 14:


== Coloratura ==
== Coloratura ==
Una mezzosoprano de coloratura té un registre inferior càlid i un registre agut àgil. Els papers que canten sovint exigeixen no només l'ús del registre inferior, sinó que també salta a la tessitura superior amb passatges ràpids i molt ornamentats. Tenen un rang des d'aproximadament el Sol per sota del Do mitjà (G3, 196 Hz) fins al Si de dues octaves per sobre del Do mitjà (B5, 988 Hz). Alguns mezzosopranos de coloratura poden cantar fins a Do agut (C6, 1047 Hz) o Re agut (D6, 1175 Hz), però això és molt rar.<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6.</ref> El que distingeix aquestes veus de ser anomenades sopranos és la seva extensió al registre inferior i una qualitat vocal més càlida. Encara que les mezzosopranos de coloratura tenen notes agudes impressionants i de vegades emocionants, se senten més còmodes cantant a la meitat del seu rang, en lloc de la part superior.<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-64-5.</ref>
Una mezzosoprano de coloratura té un registre inferior càlid i un registre agut àgil. Els papers que canten sovint exigeixen no només l'ús del registre inferior, sinó que també salta a la tessitura superior amb passatges ràpids i molt ornamentats. Tenen un rang des d'aproximadament el Sol per sota del Do mitjà (G3, 196 Hz) fins al Si de dues octaves per sobre del Do mitjà (B5, 988 Hz). Alguns mezzosopranos de coloratura poden cantar fins a Do agut (C6, 1047 Hz) o Re agut (D6, 1175 Hz), però això és molt rar.<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. {{ISBN|978-0-253-20378-6}}</ref> El que distingeix aquestes veus de ser anomenades sopranos és la seva extensió al registre inferior i una qualitat vocal més càlida. Encara que les mezzosopranos de coloratura tenen notes agudes impressionants i de vegades emocionants, se senten més còmodes cantant a la meitat del seu rang, en lloc de la part superior.<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. {{ISBN|978-1-877761-64-5}}</ref>


Molts dels papers d'heroi de les òperes de [[Georg Friedrich Händel|Händel]] i [[Claudio Monteverdi|Monteverdi]], originalment cantades per castrati masculins, es poden cantar amb èxit avui per mezzosopranos de coloratura. Rossini exigia qualitats similars per a les seves heroïnes còmiques, i Vivaldi també va escriure papers amb freqüència per a aquesta veu. Les mezzosopranos de coloratura també canten sovint papers de lírica-mezzo-soprano o papers de soubrette.<ref name="Mezzo, II">Boldrey, Richard; Robert Caldwell; Werner Singer; Joan Wall; Roger Pines (1992). Singer's Edition (Soubrette): Operatic Arias – Soubrette. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-03-4.</ref>
Molts dels papers d'heroi de les òperes de [[Georg Friedrich Händel|Händel]] i [[Claudio Monteverdi|Monteverdi]], originalment cantades per castrati masculins, es poden cantar amb èxit avui per mezzosopranos de coloratura. Rossini exigia qualitats similars per a les seves heroïnes còmiques, i Vivaldi també va escriure papers amb freqüència per a aquesta veu. Les mezzosopranos de coloratura també canten sovint papers de lírica-mezzo-soprano o papers de soubrette.<ref name="Mezzo, II">Boldrey, Richard; Robert Caldwell; Werner Singer; Joan Wall; Roger Pines (1992). Singer's Edition (Soubrette): Operatic Arias – Soubrette. Caldwell Publishing. {{ISBN|978-1-877761-03-4}}</ref>


Rols de mezzosoprano de coloratura en òperes (*indica un paper principal):
Rols de mezzosoprano de coloratura en òperes (*indica un paper principal):
Línia 40: Línia 38:


== Lírica ==
== Lírica ==
La mezzosoprano lírica té un rang des d'aproximadament la nota G per sota del Do mitjà (G3, 196 Hz) fins a la La dues octaves per sobre del Do mitjà (A5, 880 Hz).<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6.</ref> Aquesta veu té una qualitat molt suau, sensible i de vegades lagrimosa. Les mezzosopranos líriques no tenen l'agilitat vocal de la mezzosoprano coloratura ni la mida de la mezzosoprano dramàtica. La mezzosoprano lírica és ideal per a la majoria de papers de pantalons.<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-64-5.</ref>
La mezzosoprano lírica té un rang des d'aproximadament la nota G per sota del Do mitjà (G3, 196 Hz) fins a la La dues octaves per sobre del Do mitjà (A5, 880 Hz).<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. {{ISBN|978-0-253-20378-6}}</ref> Aquesta veu té una qualitat molt suau, sensible i de vegades lagrimosa. Les mezzosopranos líriques no tenen l'agilitat vocal de la mezzosoprano coloratura ni la mida de la mezzosoprano dramàtica. La mezzosoprano lírica és ideal per a la majoria de papers de pantalons.<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. {{ISBN|978-1-877761-64-5}}</ref>


Papers lírics de mezzosoprano en òperes (*indica un paper principal):
Papers lírics de mezzosoprano en òperes (*indica un paper principal):
{{col-begin}}
{{col-begin}}
{{col-break}}
{{col-break}}
* Adalgisa, ''[[Norma]]'' ([[Bellini]])
* Adalgisa, ''[[Norma (Bellini)|Norma]]'' ([[Bellini]])
* Ariadne, ''[[The Minotaur (opera)|The Minotaur]]'' ([[Harrison Birtwistle|Birtwistle]])
* Ariadne, ''[[The Minotaur (opera)|The Minotaur]]'' ([[Harrison Birtwistle|Birtwistle]])
* Carmen, ''[[Carmen]]'' ([[Georges Bizet|Bizet]])*
* Carmen, ''[[Carmen]]'' ([[Georges Bizet|Bizet]])*
Línia 73: Línia 71:


== Dramàtica ==
== Dramàtica ==
Una mezzosoprano dramàtica té un registre mitjà fort, un registre agut càlid i una veu més àmplia i potent que les mezzosopranos de la lletra i la coloratura. Aquesta veu té menys facilitat vocal que la mezzosoprano coloratura. El rang de la dramàtica mezzosoprano va des d'aproximadament el Fa per sota del Do mitjà (F3, 175 Hz) fins al Sol dues octaves per sobre del Do mitjà (G5, 784 Hz).<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6.</ref> La mezzosoprano dramàtica pot cantar sobre una orquestra i un cor amb facilitat i s'utilitzava sovint a l'òpera del segle XIX per retratar dones grans, mares, bruixes i personatges malvats. Verdi va escriure molts papers per a aquesta veu en el repertori italià i també hi ha alguns bons papers a la literatura francesa. La majoria d'aquests papers, però, es troben dins del repertori romàntic alemany de compositors com [[Wagner]] i [[Richard Strauss]. Igual que les mezzos de coloratura, les mezzos dramàtiques també solen ser interpretades en papers lírics de mezzosoprano.<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-64-5.</ref>
Una mezzosoprano dramàtica té un registre mitjà fort, un registre agut càlid i una veu més àmplia i potent que les mezzosopranos de la lletra i la coloratura. Aquesta veu té menys facilitat vocal que la mezzosoprano coloratura. El rang de la dramàtica mezzosoprano va des d'aproximadament el Fa per sota del Do mitjà (F3, 175 Hz) fins al Sol dues octaves per sobre del Do mitjà (G5, 784 Hz).<ref name="Mezzo, I">Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. {{ISBN|978-0-253-20378-6}}</ref> La mezzosoprano dramàtica pot cantar sobre una orquestra i un cor amb facilitat i s'utilitzava sovint a l'òpera del segle XIX per retratar dones grans, mares, bruixes i personatges malvats. Verdi va escriure molts papers per a aquesta veu en el repertori italià i també hi ha alguns bons papers a la literatura francesa. La majoria d'aquests papers, però, es troben dins del repertori romàntic alemany de compositors com [[Wagner]] i [[Richard Strauss]. Igual que les mezzos de coloratura, les mezzos dramàtiques també solen ser interpretades en papers lírics de mezzosoprano.<ref name="Mezzo, III">Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. {{ISBN|978-1-877761-64-5}}</ref>


Papers dramàtics de mezzosoprano en òperes (*indica un paper principal):
Papers dramàtics de mezzosoprano en òperes (*indica un paper principal):
Línia 162: Línia 160:
* [[Dolora Zajick]]
* [[Dolora Zajick]]
|colwidth=22em}}
|colwidth=22em}}

== Galeria de mezzosopranos molt mediàtiques ==
<Gallery>
File:Agnes Baltsa 1988 Prinzregententheater-19880109-RM-040936.jpg|Agnes Baltsa
File:Cecilia Bartoli 2008c.jpg|Cecilia Bartoli
File:Teresa Berganza 1957.jpg|Teresa Berganza
File:Marilyn Horne 1961.jpg|Marilyn Horne
File:Anne Sofie von Otter 2011-10-13 002.jpg|Anne Sofie von Otter
File:Frederica von Stade (3).jpg|Frederica von Stade
</gallery>


== Referències ==
== Referències ==
Línia 167: Línia 175:


== Bibliografia ==
== Bibliografia ==
* [[Anne Peckham]], (2005). ''Vocal Workouts for the Contemporary Singer''. Berklee Press. ISBN 978-0-87639-047-4.
* [[Anne Peckham]], (2005). ''Vocal Workouts for the Contemporary Singer''. Berklee Press. {{ISBN|978-0-87639-047-4}}.
* [[Brenda Smith]], Brenda (2005). ''Choral Pedagogy''. Plural Publishing. ISBN 978-1-59756-043-6.
* [[Brenda Smith]], Brenda (2005). ''Choral Pedagogy''. Plural Publishing. {{ISBN|978-1-59756-043-6}}.


{{Commonscat}}
{{Commonscat}}

Revisió del 11:06, 12 feb 2024

La mezzosoprano és una veu de cantant femenina, que encara que es pot englobar dins de la veu de soprano, es troba, en realitat, entre la soprano i la contralt. En lloc de ser un inconvenient, aquesta situació intermèdia li permet escometre ornaments vocals molt complicats. Són veus de timbre rotund i bastant més greu que el de la soprano. El seu registre vocal va des del la₂ fins al la₄. En l'època barroca i el classicisme la soprano i la mezzosoprano no sempre estaven ben delimitades i a vegades es parlava de «segona soprano». En l'actualitat si hi ha dos papers, un com a soprano primera i l'altre com a segona a una mateixa obra, se solen separar com a soprano i mezzosoprano (per exemple a Così fan tutte els papers de Fiordiligi i Dorabella).

Història

Tot i que les mezzosopranos solen cantar papers secundaris a les òperes, les excepcions notables inclouen el paper principal a Carmen de Bizet, Angelina (La Ventafocs) a La Cenerentola de Rossini i Rosina a El barber de Sevilla també de Rossini (tots els quals també són cantats per sopranos i contralts). Moltes òperes en llengua francesa del segle XIX donen el paper principal femení a les mezzos, com Béatrice et Bénédict, La damnation de Faust, Don Quichotte, La favorite, Dom Sébastien, Charles VI, Mignon, Samson et Dalila, Les Troyens i Werther, així com la Carmen.

Els papers típics de les mezzosopranos inclouen la tríada estereotipada associada als contralts de "bruixes, gosses i britches": bruixes, infermeres i dones sàvies, com Azucena a Il trovatore de Verdi; villanes i seductores com Amneris a lAïda de Verdi; i "rols de calzones" o "rols de pantalons" (personatges masculins interpretats per cantants) com Cherubino a Les noces de Figaro de Mozart. Les mezzosopranos estan ben representades a la música barroca, la música antiga i l'òpera barroca.[1] Alguns papers designats per a sopranos soubrette més lleugeres són cantats per mezzosopranos, que sovint proporcionen una qualitat més completa i dramàtica. Aquests papers inclouen Despina a Così fan tutte de Mozart i Zerlina al seu Don Giovanni.[2] De vegades, Mezzos interpreten papers dramàtics de soprano com Santuzza a Cavalleria rusticana de Mascagni, Lady Macbeth a Macbeth de Verdi i Kundry a Parsifal de Wagner.[3]

Gamma vocal

Dintre de la veu de mezzosoprano trobem distints matisos: El rang vocal de les mezzosopranos es troba entre els tipus de veu de soprano i de contralt. Els mezzosopranos generalment tenen un to més pesat i fosc que les sopranos. La veu de mezzosoprano ressona en un rang més alt que el d'un contralt. Els termes Dugazon i Galli-Marié s'utilitzen de vegades per referir-se a mezzosopranos lleugers, després dels noms de cantants famosos. Normalment els homes que canten dins del rang femení s'anomenen contratenors ja que hi ha una diferència de qualitat tonal (falset) més lleugera i més respirable.[4] En la pràctica operística actual, les cantants amb tessitures molt baixes s'inclouen sovint entre les mezzosopranos, perquè les cantants d'ambdós rangs són capaços de cobrir l'altra, i els veritables contralts operístics són molt rars.[1]

Subtipus i rols a l'òpera

Dins de la categoria de tipus de veu de mezzosoprano hi ha tres subcategories generalment reconegudes: mezzosoprano coloratura, mezzosoprano lírica i mezzosoprano dramàtica.

Coloratura

Una mezzosoprano de coloratura té un registre inferior càlid i un registre agut àgil. Els papers que canten sovint exigeixen no només l'ús del registre inferior, sinó que també salta a la tessitura superior amb passatges ràpids i molt ornamentats. Tenen un rang des d'aproximadament el Sol per sota del Do mitjà (G3, 196 Hz) fins al Si de dues octaves per sobre del Do mitjà (B5, 988 Hz). Alguns mezzosopranos de coloratura poden cantar fins a Do agut (C6, 1047 Hz) o Re agut (D6, 1175 Hz), però això és molt rar.[1] El que distingeix aquestes veus de ser anomenades sopranos és la seva extensió al registre inferior i una qualitat vocal més càlida. Encara que les mezzosopranos de coloratura tenen notes agudes impressionants i de vegades emocionants, se senten més còmodes cantant a la meitat del seu rang, en lloc de la part superior.[3]

Molts dels papers d'heroi de les òperes de Händel i Monteverdi, originalment cantades per castrati masculins, es poden cantar amb èxit avui per mezzosopranos de coloratura. Rossini exigia qualitats similars per a les seves heroïnes còmiques, i Vivaldi també va escriure papers amb freqüència per a aquesta veu. Les mezzosopranos de coloratura també canten sovint papers de lírica-mezzo-soprano o papers de soubrette.[2]

Rols de mezzosoprano de coloratura en òperes (*indica un paper principal):

Lírica

La mezzosoprano lírica té un rang des d'aproximadament la nota G per sota del Do mitjà (G3, 196 Hz) fins a la La dues octaves per sobre del Do mitjà (A5, 880 Hz).[1] Aquesta veu té una qualitat molt suau, sensible i de vegades lagrimosa. Les mezzosopranos líriques no tenen l'agilitat vocal de la mezzosoprano coloratura ni la mida de la mezzosoprano dramàtica. La mezzosoprano lírica és ideal per a la majoria de papers de pantalons.[3]

Papers lírics de mezzosoprano en òperes (*indica un paper principal):

Dramàtica

Una mezzosoprano dramàtica té un registre mitjà fort, un registre agut càlid i una veu més àmplia i potent que les mezzosopranos de la lletra i la coloratura. Aquesta veu té menys facilitat vocal que la mezzosoprano coloratura. El rang de la dramàtica mezzosoprano va des d'aproximadament el Fa per sota del Do mitjà (F3, 175 Hz) fins al Sol dues octaves per sobre del Do mitjà (G5, 784 Hz).[1] La mezzosoprano dramàtica pot cantar sobre una orquestra i un cor amb facilitat i s'utilitzava sovint a l'òpera del segle XIX per retratar dones grans, mares, bruixes i personatges malvats. Verdi va escriure molts papers per a aquesta veu en el repertori italià i també hi ha alguns bons papers a la literatura francesa. La majoria d'aquests papers, però, es troben dins del repertori romàntic alemany de compositors com Wagner i [[Richard Strauss]. Igual que les mezzos de coloratura, les mezzos dramàtiques també solen ser interpretades en papers lírics de mezzosoprano.[3]

Papers dramàtics de mezzosoprano en òperes (*indica un paper principal):

Gilbert i Sullivan i l'opereta

Totes les òperes de Savoy de Gilbert i Sullivan tenen almenys un personatge de mezzosoprano. Els papers d'opereta notables són:

Mezzosopranos destacades

Galeria de mezzosopranos molt mediàtiques

  • Agnes Baltsa
    Agnes Baltsa
  • Cecilia Bartoli
    Cecilia Bartoli
  • Teresa Berganza
    Teresa Berganza
  • Marilyn Horne
    Marilyn Horne
  • Anne Sofie von Otter
    Anne Sofie von Otter
  • Frederica von Stade
    Frederica von Stade

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6
  2. ↑ 2,0 2,1 Boldrey, Richard; Robert Caldwell; Werner Singer; Joan Wall; Roger Pines (1992). Singer's Edition (Soubrette): Operatic Arias – Soubrette. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-03-4
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing. ISBN 978-1-877761-64-5
  4. ↑ Stark, James (2003). Bel Canto: A History of Vocal Pedagogy. University of Toronto Press. ISBN 978-0-8020-8614-3

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mezzosoprano
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mezzosoprano&oldid=33095395»