Nicolás Fernández de Moratín

Nicolás Fernández de Moratín
Biografia
Naixement	20 juliol 1737 ; Madrid
Mort	11 maig 1780 (42 anys); Madrid
Activitat
Ocupació	poeta, escriptor, comediant
Gènere	Poesia
Família
Fills	Leandro Fernández de Moratín

Nicolás Fernández de Moratín (Madrid, 20 de juliol de 1737 - Ibid. 11 de maig de 1780) va ser un poeta, prosista i dramaturg espanyol, pare del també dramaturg Leandro.

Biografia

Va néixer a Madrid, en una família d'origen asturià.^[1] Va estudiar a La Granja (Segòvia) i en el col·legi dels jesuïtes a Calataiud, i posteriorment Dret a la Universitat de Valladolid. Va exercir l'advocacia a Madrid i va entrar al servei de la reina Isabel de Farnese com ajudant de guardajòies.

Va ser membre de la tertúlia de la Fonda de Sant Sebastià, a la qual també assistien José Cadalso, Tomás de Iriarte i Ignacio López de Ayala, i on només es permetia parlar de «teatre, toros, amors i versos». Va ser soci també de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de Madrid, i de l'Acadèmia Romana dels Árcades amb el sobrenom de «Flumisbo Thermodonciaco». Des del 1773 va exercir la càtedra de Poètica del Col·legi Imperial de Madrid.

En 1764, per donar a conèixer els seus versos, va publicar el diari El Poeta. A l'any següent va publicar un extens poema didàctic, de tema cinegètic, titulat La Diana o arte de la caza (La Diana o art de la caça). Va ser probablement a principis de la dècada següent quan va compondre un altre poema didàctic, de to burlesc, l'Arte de las putas o Arte de putear (Art de les putes o Art de putejar), que va circular manuscrit, i va ser publicat per primera vegada el 1898, més de cent anys després de la seva mort.

La seva obra teatral comprèn una comèdia, La petimetra (1762), i tres tragèdies: Lucrecia (1763), Hormesinda (1770) i Guzmán el Bueno (1777). Concebia el teatre, dins dels ideals del neoclassicisme, com a escola de formació ètica, i va participar en les controvèrsies que en l'època van tenir lloc sobre el teatre clàssic espanyol en els seus tres fullets Desengaños al teatro español (Desenganys al teatre espanyol) (1762-1763).

Va ser un dels pocs intel·lectuals del segle xviii interessats en la tauromàquia. Un dels seus poemes més coneguts és el titulat Fiesta de toros en Madrid (Festa de toros a Madrid), escrit en quintilles. Va dedicar una oda pindàrica al torero Pedro Romero titulada Canción a Pedro Romero (Cançó a Pedro Romero), on mostra un estil popular, fluid i senzill. Sobre el tema taurí va escriure també, en prosa, el fullet Carta histórica sobre el origen y progresos de las fiestas de toros en España (Carta històrica sobre l'origen i progressos de les festes de toros a Espanya) (1777).^[2] Pòstum va aparèixer, editat pel seu fill, el seu poema heroic Las naves de Cortés destruidas (Les naus de Cortés destruïdes) (1785), compost en 1777 per a un concurs de la Reial Acadèmia, però que no va obtenir cap premi. El mateix Leandro va tornar a editar a Barcelona el 1821 unes Obras póstumas (Obres pòstumes) del seu pare molt retocades per ell.^[3]

Un epigrama

D'entre els seus epigrames, es popularitzaria el titulat Sin saber estudiar (Saber sense estudiar):

«

Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».

»

Obra

La Petimetra. Madrid: Viuda de Juan Muñoz, 1762.
Desengaños al teatro español. Madrid: 1762-1763.
Lucrecia. Madrid: José Francisco Martínez Abad, 1763.
La Diana, o arte de la caza. Madrid: 1765.
Hormesinda. Madrid: Pantaleón Aznar, 1770.
Guzmán el Bueno. Madrid: Antonio de Sancha, 1777.
Arte de las putas. Madrid: 1898.

Referències

↑ En realitat, va ser el seu avi, Domingo Fernández de Moratín, qui procedia d'Astúries, de la localitat de Moratín, al municipi de Salas, d'on es va traslladar a viure a Madrid en 1650. Així apareix reflectit en un manuscrit de la Biblioteca Nacional d'Espanya publicat parcialment per primera vegada el 1897 per Emilio Cotarelo y Mori en la seva obra Iriarte y su época (p. [519]-524).
↑ Carta histórica sobre el origen y progresos de las fiestas de toros en España (1777) - Fernández de Moratín, Nicolás, 1737-1780 (castellà)
↑ «La obra de Nicolás Fernández de Moratín revisada por su hijo Leandro: el autógrafo de las Obras póstumas conservado en la biblioteca madrileña de Bartolomé March». Anales de Literatura Española, núm. 9 (1993), Ali, 1993.

Bibliografia

Bennassar, Bartolomé. Histoire de la tauromachie (en francès). París: Desjonqueres, 1993. ISBN 2-904227-73-3.
Maudet, Jean-Baptiste. Terres de taureaux. Les jeux taurins de l'Europe à l'Amérique (en francès). Madrid: Casa de Velasquez, 2010. ISBN 8496820378.
Testas, Jean. La Tauromachie (en francès). París: PUF, 1974.
Refilon. L'Évolution de la tauromachie du Cid Campeador à Luis Miguel Dominguín (en francès). París: Gründ, 1960.

[1] En realitat, va ser el seu avi, Domingo Fernández de Moratín, qui procedia d'Astúries, de la localitat de Moratín, al municipi de Salas, d'on es va traslladar a viure a Madrid en 1650. Així apareix reflectit en un manuscrit de la Biblioteca Nacional d'Espanya publicat parcialment per primera vegada el 1897 per Emilio Cotarelo y Mori en la seva obra Iriarte y su época (p. [519]-524).

[2] Carta histórica sobre el origen y progresos de las fiestas de toros en España (1777) - Fernández de Moratín, Nicolás, 1737-1780 (castellà)

[3] «La obra de Nicolás Fernández de Moratín revisada por su hijo Leandro: el autógrafo de las Obras póstumas conservado en la biblioteca madrileña de Bartolomé March». Anales de Literatura Española, núm. 9 (1993), Ali, 1993.

[1]

[2]

[3]