Nom propi

Els noms propis són aquells noms que s'apliquen a un ésser en concret o a una cosa única, a diferència dels comuns. Tècnicament, es considera que els noms propis tenen una comprensió igual a zero (no volen dir res en ells mateixos) i una extensió màxima (poden aplicar-se a molts individus potencialment).

Problemes en la definició

Els noms propis s'utilitzen per a distingir un individu concret dels altres de la mateixa espècie, sense que aquest nom doni cap (o gairebé cap) informació sobre les seves característiques. A partir de "Vacarisses", com a nom d'un poble, no se'n pot deduir cap característica que no se sabés d'antuvi: ni la situació, ni la població aproximada, ni el tipus d'edificacions, ni res de res.

A tot estirar, en el cas dels prenoms, es pot saber el sexe de l'individu, perquè és habitual l'ús de prenoms d'home i de dona diferenciats. Així, si es parla d'algú anomenat "Joan", se sabrà que és un home (o un nen), però res més: no se'n sabrà ni l'edat, ni l'aspecte físic, ni l'ofici…

També la forma idiomàtica del nom propi d'una persona (forma originària o pròpia d'un determinat país) pot donar indicis (només indicis, no pas cap certesa) sobre l'origen geogràfic del seu portador: així, si es presenta algú com a "Mary Smith" és molt probable (tot i que no pas segur) que sigui originària d'un país anglòfon (la Gran Bretanya, els Estats Units, Austràlia, etc.), mentre que un "João Oliveira" segurament serà d'un país de llengua galaicoportuguesa (Galícia, Portugal, el Brasil, Moçambic, etcètera).

Per tant, no és certa la definició de nom propi segons la qual és un nom que s'aplica a un únic individu, ja que sovint un mateix nom propi s'aplica a diversos individus. Aleshores, si és el cas, se'ls distingeix per mitjà d'altres elements, que també tenen la consideració de nom propi. Per exemple, diverses persones amb el prenom "Joan" poden ser distingides amb el o els cognoms, que el tindran diferent. Diversos pobles anomenats "Santa Coloma" es distingeixen amb diferents afegits: "d'Andorra", "de Cervelló", "de Farners", "de Gramenet", "de Queralt", etc.

Per contra, hi ha noms de coses úniques, com el de molts conceptes abstractes que tenen la consideració de noms comuns -com l'eclíptica, el zenit, l'oest, la taula periòdica, etc.- o com el nom de moltes substàncies que només s'usen en sentit genèric: el manganès, l'oxigen, el monòxid de carboni, etc.

En alguns casos (com en els malnoms, que s'apliquen a la gent de forma no oficial) el nom propi fa referència a alguna característica de l'individu al qual es diu; però el considerem un nom propi perquè s'aplica de forma molt preferent a l'esmentat individu: el "Xarraire", el "Capgròs" no són qualsevol persona que xerra molt o que té el cap gros, respectivament, sinó algú que se l'anomena habitualment amb aquest malnom. Fins i tot pot passar que el malnom tingui un origen irònic i que el "Xarraire" sigui una persona molt eixuta, molt poc parladora.

Característiques dels noms propis

Els noms propis admeten menys complements que els comuns i acostumen a aparèixer en singular, per subratllar la especificitat de l'individu que designen. Es comporten sintàcticament de manera similar a un pronom. Poden realitzar les mateixes funcions que els altres substantiu, si bé apareixen més com a vocatius que els comuns.

En català es distingeixen per la majúscula inicial, fet que no passa en altres llengües com l'alemany, on qualsevol nom pot portar-la o com l'anglès, on determinats adjectius com els noms d'idiomes també en porten.