Pato (esport)
El pato és un esport eqüestre originari de l'Argentina, declarat oficialment Joc Nacional al 1953.
Història
Al segle XVI es realitzaven conteses o "corregudes" on dos equips de genets intentaven agafar un ànec viu —actualment es juga amb un baló amb nanses— i portar-lo a un lloc determinat prèviament. Les cròniques esmenten partits amb fins a 200 jugadors , disputats d'estada a estada. L'animal utilitzat per al joc normalment era donat pel pulpero (botiguer), a vegades embolicat en una canastra o dintre d'una borsa de cuir amb nanses.
L'absència de reglamentacions va causar que el joc sigui en ocasions extremadament violent. Molts gautxos morien durant les corregudes, al "rodar" del seu cavall o sent atropellats per altres genets. També hi va haver casos els quals, pel fragor del joc, disputes entre rivals van ser dirimides a ganivet. Per estos motius, les autoritats civils i eclesiàstiques van veure el joc amb desagrat. El 20 d'agost de 1790 el virrei Arredondo va prohibir el joc del pato. En 1796 un edicte de l'església declara que no s'ha de donar sepultura cristiana als qui moren jugant al pato, i en 1822 el govern de la província de Buenos Aires va prohibir el joc. L'esmentada prohibició va ser sostinguda durant el govern de Juan Manuel de Rosas.
Cal comentar el baix nombre de mencions al joc del pato en la literatura gauchesca.
En la dècada de 1930, el estanciero de la província de Buenos Aires, Alberto del Castillo Posse, es va dedicar a definir i reglamentar la variant moderna del pato, basant-se en el polo en alguns aspectes, i reté certes característiques del patotradicional, en particular l'element de la cinchada, i la ensilladura i estreps propis del gaucho de Buenos Aires.
El joc així definit va experimentar un cert auge, al punt que el 3 d'abril de 1941 va ser creada la Federación Argentina de Pato. El president Juan Perón va decretar en 1953 que el pato és el joc nacional de l'Argentina. De totes maneres, els medis massius no s'ocupen del pato (com sí fan amb el polo, esport cavallar també, molt elitista i prou popular). Les competicions de pato es troben tan sols en l'àmbit rural, moltes vegades asociats amb esdeveniments de doma, música i ball.
Molts observadors van asegurar que la competitivitat dels polistes argentins —actualment, i des-de fa molts anys els millors del món— i dels seus cavalls tenen el seu origen en la tradició del pato en la província de Buenos Aires.
Reglamentacions i accions del joc
Així com el polo és una sort d'hoquei a cavall, el pato modern té tres característiques paregudes al bàsquet:
- els punts es marquen al fer passar la pilota per un anell de ferro.
- cal portar la pilota amb la mà.
- qui duu la pilota cal que ho faci de tal manera que el rival pugui intentar robar-la (dribbling o "regateig" en bàsquet, "ofrecida" en pato).
El partit de pato comença quan l'àrbitre llança la pilota entre els contendents. Qui arriba primer al pato no pot agafar-lo i dur-lo sinó que ha d'intentar achetearlo fins al seus companys d'equip.
El pato modern té semblances amb el polo: les dimensions de la pista són relativament similars, els equips consten de quatre genets, i el joc es divideix en períodes curts de gran intensitat. En el joc pato, cada partit té fins a sis "temps" de 8 minuts cadascun, separats per entretemps de 5 minuts.
La pista (o potrero) cal que sigui perfectament llisa i estar coberta de grama o gespa. Les seues dimensions son: llarg entre 180 i 220 metres, ample entre 80 i 90 metres. Els anells, d'un diàmetre d'un metre, están ubicats en la línia de fons, montats verticalment sobre pals de 2.40 m. El reglament indica que cada aro (o "arco") cal que tingui una tanca de 1,40 m de profunditat.
La pilota o pato és de cuir amb càmera pneumàtica, i té sis nanses. Sol ser de color blanc. El seu diàmetre, d'extrem a extrem, és de 40 cm. El seu pes màxim és de 1250 g.
Els cavalls en el pato son exemplars de l'anomenat cavall crioll, de fins a 1,45 m d'alçada.
Els vuit genets començen el joc en posicions prefixades. L'equipo que té el pato avança cap a la línia final per a llançar a l'anell i així concretar un punt.
Els jugadors d'ambdós equips tenen dret a agafar el pato quan aquest es troba en terra, cosa que exigeix un gran domini del cavall i una gran fortalesa. Qui aconsegueix el pato ha de pasar-lo a un company. Durant la cavalcada, han de respectar certes reglamentacions destinades a evitar accidents i preservar la competitivitat, ja que existeix l'obligació d'agafar el pato amb la mà dreta i estendre el braç dret; aquesta ofrecida serveix perquè el rival pugui intentar robar el pato mitjançant una cinchada. El no oferir és una infracció anomenada negada.
La cinchada és l'element característic del pato, i el més apasionant. Dos genets a tota velocitat agafen el pato d'una nansa diferent, i cal, mitjançant estirades netes, aconseguir arrencar el pato de les mans del rival. Durant la cinchada está prohibit recolzar en la sella. L'altra mà no ha de deixar anar les regnes.
Jocs similars
El parent més proper del pato és un antic joc persa: el buzkashi, practicat encara hui dia a l'Afganistan, on la pilota del joc és un moltó al que se li han tallat el cap i les extremitats.
En alguns països d'Europa on es juga polo, ese realitzen a vegades competicions de horseball, un joc virtualment idèntic al pato modern.