Làmpada d'arc: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m afegiment categories |
m citació de "Transactions of the Society of Motion Picture Engineers" |
||
Línia 59:
Les làmpades d’arc, tot i ser menys eficients i més difícils de controlar que les [[Làmpada de vapor de mercuri|làmpades de vapor de mercuri]], permetien un estil d’il·luminació capaç de desenvolupar funcions narratives, ja que semblava que provenia d’una font dins l’escena. No obstant, aquestes s’utilitzaven en conjunt amb altres dispositius d’il·luminació com els anteriorment esmentats.
La seva lluminositat en un àrea petita era superior a la de les làmpades de vapor de mercuri i la pel·lícula [[Ortocromàtic|
El primer tipus de làmpada d’arc més comú en un estudi va ser l’arc tancat, el qual estava penjat sobre els decorats i complementat per làmpades de vapor de mercuri sobre suports o per projectors laterals d’arc obert sobre suports. No va ser fins la segona dècada del segle XX que els estudis incorporarien una innovació pel que fa a la il·luminació d’aquestes: làmpades d’arc candent. Aquesta innovació de 1898 consistia en barrejar sals químiques amb carbó per tal de controlar l’espectre de la llum produïda. El resultat va ser una llum de gran intensitat de llarga durada - ja que el carbó es cremava lentament- i altament sensible al cel·luloide ortocromàtic. La seva finalitat durant aquesta dècada va ser proporcionar una il·luminació general addicional, a més del control direccional per crear aquests efectes ocassionals.
El gran desenvolupament d’aquestes làmpades va arribar a principis de 1918, com a resultat de la [[Primera Guerra Mundial]], amb les làmpades d’arc voltaic d’alta intensitat, també anomenades arcs de llum solar, ja que proporciona una intensitat com la de la llum solar. Per promocionar-les i explicar els seus avantatges, la indústria va crear institucions com ara ''[[Transactions of the Society of Motion Pictures Engineers]]''<ref>{{Ref-web|url=https://ia800701.us.archive.org/6/items/transactionsofso37soci/transactionsofso37soci.pdf|títol=Transactions of the Society of Motion Picture Engineers|llengua=Anglès|data=1929}}</ref> i ''[[American Cinematographer Manual|American Cinematographer]]''. Aquesta tecnologia va permetre als realitzadors rodar de nit en exteriors o en grans estudis obscurs.
Aquestes eren molt flexibles gràcies als seus accessoris: un mirall parabòlic (podia intensificar la llum en un punt), un obturador de diafragma (permet reduir la llum a un punt sense una lent d’enfocament), una lent de cristall translúcid (permetia aconseguir una il·luminació més suau i difusa amb una gran potència lumínica) i una lent de cristall transparent (evita la irritació ulls-Kliegl produïda pels rajos ultraviolats).
| |||