Endorfina: diferència entre les revisions

Les '''endorfines''' són [[pèptid]]s [[opioide]]s endògens que fan la funció de [[Neurotransmissor|neurotransmissors]].<ref>Oswald Steward: Functional neuroscience (2000), page 116. Preview at: Google books.</ref> Són produïts per la [[Hipòfisi|glàndula pituïtària]] i per l'[[Hipotàlem|hipotàlem]] durant l'[[exercici físic|exercici]],<ref>"The Reality of the "Runner's High"". UPMC Sports Medicine. University of Pittsburgh Schools of the Health Sciences. Retrieved 2008-10-15.</ref> en moments d'excitació i de [[dolor]], durant la ingesta d'[[aliment]]s [[gust picant|picants]] i també amb l'[[amor]] i l'[[orgasme]].<ref>"'Sexercise' yourself into shape". Health. BBC News. 2006-02-11. Retrieved 2008-10-15.</ref><ref>"Get more than zeds in bed -". Mind & body magazine - NHS Direct. UK National Health Service. Archived from the original on 2008-06-18. Retrieved 2008-10-15.</ref> S'assemblen als [[Opiaci|opiacis]] pel fet que produeixen efectes analgèsics i causen una sensació de benestar.<br /> [[Fitxer:Pituitary gland.png|thumbnail|dreta|La glàndula pituitària s'encarrega de la producció d'endorfines.]]

El terme "endorfina" engloba l¡'activitat farmacològica d'un grup de [[producte]]s (anàloga a l'activitat del grup dels [[corticoide]]s) i no una [[fórmula química]] específica. El terme està compost per dos parts: "endo" i "orfina"; són arrels que deriven de endògena i [[morfina]], ja que s'entenen com a "substàncies semblants a la morfina produïdes pel propi organisme."<ref>Goldstein A, Lowery PJ (September 1975). "Effect of the opiate antagonist naloxone on body temperature in rats". Life sciences 17 (6): 927–31. doi:10.1016/0024-3205(75)90445-2. PMID 1195988.</ref><br />

La β-endorfina és alliberada a la sang des de la [[glàndula pituïtària]] i a la [[Medul·la espinal|medul·la espinal]] des de les neurones de l'[[hipotàlem]]. La β-endorfina que s'allibera a la sang no pot entrar al cervell en grans quantitats a causa de la [[Barrera hematoencefàlica|barrera hematoencefàlica]], fet que fa que la β-endorfina que pot ser mesurada a la sang no ens aporti una informació clara. Aquesta substància és un producte de la [[proopiomelanocortina]] (POMC), que també és precursora de l'hormona adrenocorticotrófica (ACTH). Els efectes en el comportament de la β-endorfina es deuen a la seva acció en el cervell i en la medul·la espinal i, probablement, les neurones de l'hipotàlem són la principal font de β-endorfina que tenen. En situacions en què el nivell de ACTH és elevat (com per exemple en el [[síndrome de Cushing]], el nivell d'endorfines també augmenta lleugerament.<br />

Els científics no es posen d'acord amb el fet de si activitats específiques alliberen quantitats mesurables d'endorfines. La majoria de dades que tenim provenen de models fets amb animals que no són rellevants en el cas dels humans. Els estudis fets amb humans, sovint mesuren els nivells d'endorfines en el plasma, que no corresponen necessàriament als nivells en el [[Sistema nerviós central|sistema nerviós central]]. Altres estudis utilitzen substàncies (normalment naloxona) per a mesurar indirectament l'alliberament d'endorfines. Això es fa observant els canvis que es produeixen si es bloqueja l'activitat d'una endorfina que hauria d'estar present.<br />

Un altre efecte de la producció endorfines molt esmentat és el que en anglès s'anomena runner's high (no existeix una traducció consensuada, i a vegades se l'anomena efecte del corredor, exaltació del corredor... tot i que el més freqüent és utilitzar el terme en anglès), que succeeix quan una persona que fa un exercici esgotador arriba al seu límit i això activa la producció d'endorfines. Les endorfines són alliberades durant entrenaments llargs i continus, quan el nivell d'intensitat és entre moderat i elevat, i la respiració és dificultosa. Això correspon al període en què els músculs utilitzen fins i tot les seves reserves de [[Glicogen|glicogen]]. Durant l'alliberament d'endorfines la persona pot estar exposada a dany corporal produït per l'extenuació fins a superar el seu límit físic. Això significa que un corredor pot continuar corrent tot i el dolor, superant contínuament el que havien considerat el seu límit.<br />

El 2008, investigadors alemanys van fer un estudi sobre el mecanisme que causa l'efecte runner's high. Utilitzant la tomografia per emissió de positrons (TEP) combinada amb productes químics descoberts recentment que detecten la presència d'endorfines al cervell, van poder comparar els nivells dels corredors abans i després de l'exercici. Als esportistes que van ser contractats per a l'estudi se’ls va dir que l'estudi era sobre els receptors d'opiacis, i no se’ls va explicar que s'estudiarien els nivells d'endorfines per intentar trobar explicació a l'efecte esmentat.<br />

Abans i després de dues hores de cursa, es van mesurar les diferents variables estudiades i es va fer a tots els participants un test psicològic. De les dades obtingudes en l'estudi, es va concloure que les endorfines són produïdes durant l'exercici i es concentren en les àrees del cervell associades a les emocions (àrea límbica i àrea prefrontal).<ref>Boecker H, Sprenger T, Spilker ME, Henriksen G, Koppenhoefer M, Wagner KJ, Valet M, Berthele A, Tolle TR (February 2008). "The Runner's High: Opioidergic Mechanisms in the Human Brain". Cerebral cortex (New York, N.Y. : 1991) 18 (11): 2523.doi:10.1093/cercor/bhn013. PMID 18296435.</ref><br />

Alguns investigadors, però, consideren que les endorfines no són l'única substància que contribueix a l'efecte runner's high. Algunes de les substàncies candidates a participar en l'efecte són l'[[Adrenalina|epinefrina]], la [[Serotonina|serotonina]] o la [[Dopamina|dopamina]].<br />