Guerra de l'Alt Karabakh: diferència entre les revisions

|general1=[[Samvel Babayan]] <br /> [[Hemayag Haroyan]] <br /> [[Mont Melkonian]] <br /> [[VazgenVazguèn SargsyanSargsian]] <br /> [[Arkady Ter-Tatevosyan]] <br /> [[Anatoly Zinevich]]

Poc després de la dissolució de la [[República Democràtica Federal de Transcaucàsia]], greus disputes territorials i ètniques entre [[armenis]] i [[àzeris]] van desembocar en una guerra oberta entre les recentment formades [[República Socialista Soviètica d'Armènia]] i [[República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan]]. La guerra es va centrar en els districtes de [[Qazaj]], [[SyunikSiunik]], [[Nakhtxivan |Nakhitxevan]] i el mateix [[Karabagh]]. La disputa es va centrar en l'establiment de la [[frontera]] entre els dos països en les esmentades províncies. Els armenis de l'Alt Karabakh van intentar proclamar en una república independent, però van fallar en no poder contactar amb Armènia. Després de la derrota otomana a la Primera Guerra Mundial, tropes britàniques van ocupar la zona de [[Transcaucàsia]] el [[1919]],<ref>{{ref-llibre |cognom=Kinvig |nom=Clifford |títol=Churchill's Crusade: The British Invasion of Russia 1918–1920 |lloc=London Londres|editorial=Hambledon Continuum |any=2006 |isbn=1852854774 |llengua=anglès}}</ref> posant a la zona de Karabagh i [[Zangezur]] sota el mandat de [[Khosrov Bei Sultanov]], mentre que la decisió definitiva sobre el futur de la regió era presa per la [[Conferència de París de 1919]].

Tot i estar la decisió pendent, l'11è [[Exèrcit Soviètic]] va envair el [[Caucas]] i en el termini de tres anys va organitzar als diferents països en la [[República Federativa Socialista Soviètica de Transcaucàsia]], com a part de la [[Unió Soviètica]]. Inspirant-se en l'organització de l'estat soviètic, els bolxevics van crear llavors un [[Buró caucàsic]], conformat per set membres, supervisats pel [[Comissari del Poble per a les Nacionalitats]] [[Stalin]]. Malgrat que el Buró va votar 4-3 a favor de localitzar l'[[Alt Karabakh]] sota l'autoritat de l'acabada de crear [[República Socialista Soviètica d'Armènia]], protestes emanades dels líders del [[Partit Comunista de l'Azerbaidjan]], inclòs el seu líder [[Nariman Narimanov]], a més d'un alçament antisoviètic a [[Erevan]] a [[1921]], complicar les relacions entre [[Armènia]] i Rússia. Aquests factors van conduir al comitè a revisar la seva decisió, perquè en definitiva es resolgués incorporar a l'acabat de crear [[Òblast Autònom de Nagorno-Karabakh]] dins de la l'RSS de l'[[Azerbaidjan]] a [[1923]], deixant a la seva població composta en un 94% d'armenis sota el govern d'una altra nacionalitat. La capital va ser traslladada de [[Shusha]] a [[Khankendi]] (rebatejada com a [[Stepanakert]] al cap de poc temps). Armènia sempre es va negar a reconèixer la legalitat d'aquesta decisió, i va continuar al llarg del temps protestant-la, dins del sistema soviètic.

Poques hores després de la intervenció, un [[pogrom]] dirigit contra els residents armenis es va iniciar a la ciutat de [[Sumgait]], situada a 25 quilòmetres al nord de Bakú que tenia una alta població de refugiats àzeris. El resultat d'aquests fets va ser 32  morts, d'acord amb les estadístiques oficials soviètiques. Els armenis van ser colpejats, les dones violades i assassinats als carrers i els departaments en què vivien, durant tres dies de violència que només es van aturar quan forces armades de l'URSS van entrar a la ciutat i van sufocar la revolta l'[[1 de març]].

La creixent violència interètnica va començar a prendre cada vegada més víctimes, el que va obligar a la majoria de la població àzeri resident a [[Armènia]] a refugiar-se al seu país, al mateix temps que els armenis de l'[[Azerbaidjan]] fugien al seu país. L'escalada del conflicte semblava escapar-se de les mans, de manera que la decisió dels líders soviètics de Moscou de prendre el control directe de la regió el gener de [[1989]] va ser rebuda amb gust per molts armenis. L'[[estiu]] de 1989, els líders del [[Front popular]] i els seus seguidors van aconseguir que la l'[[RSS de l'Azerbaidjan]] iniciés un [[bloqueig (diplomàcia)|bloqueig]] aeri i ferroviari contra Armènia, aconseguint estrangular l'economia del país en evitar que el 85% de la càrrega i els béns que arribaven per via fèrria arribar a la república. Aquesta mesura va tenir un altre efecte, el qual va ser separar [[Nakhtxivan]] totalment de la Unió Soviètica. La interrupció del servei ferroviari a [[Armènia]] va estar motivat en part als atacs de militants d'aquest país contra treballadors azerbaidjanesos que entraven al seu territori, els quals van començar a negar-se a servir en aquests serveis.

Amb l'inici de la retirada de les forces del [[Ministeri de l'Interior Soviètic]], van deixar com llegats a ambdós bàndols grans [[Arsenal (armament)|arsenals]] de municions i una bona quantitat de vehicles armats. Les forces enviades per Gorbatxov tres anys abans provenien de diferents regions de l'URSS i no tenien intencions de mantenir-se en la regió molt de temps. La major part d'aquestes unitats estava composta per joves i pobres reclutes, molts dels quals simplement van vendre les seves armes a canvi de [[diners]] o fins i tot intercanviar per [[vodka]], mentre que altres arribaven fins i tot a intentar vendre [[tanc]] sobre [[transport blindat de personal|transports blindats de personal]] (APC). L'existència de dipòsits tan pobrament protegits, que van permetre el fàcil accés a armes per part dels dos bàndols, va portar a culpar i burlar-se de les polítiques de Gorbatxov com la causa última del conflicte. Els azerbaidjanesos van adquirir una bona quantitat d'aquestes unitats, segons el que va informar el ministre azerbaidjanès de relacions exteriors el novembre de 1993, quan va assenyalar que s'havien adquirit 286 tancs, 842 vehicles armats i 386  peces d'[[artilleria]] a causa del buit de poder.{{sfn|de Waal|2003|p=199}} Davant aquesta situació es va reportar que van començar a funcionar diversos [[mercats negres]] on es traficaven armes, incloses algunes provinents d'[[Occident]].

La renúncia de Gorbatxov a la presidència de l'URSS el [[26 de desembre]] de 1991, va empènyer a la resta de repúbliques de la Unió ([[BielorússiaBelarús]], [[Ucraïna]] i [[Rússia]]) a proclamar la seva independència, el que va significar la desaparició definitiva de la [[Unió Soviètica]] com a estat el [[31 de desembre]] de 1991. Aquest fet consistia en l'últim mur que evitava que [[Armènia]] i [[Azerbaidjan]] entressin de ple en un conflicte armat de proporcions. Un mes abans, el [[21 de novembre]], el parlament de l'[[Azerbaidjan]] va revocar l'autonomia d'Alt Karabakh, rebatejant la regió com "Xankandi". En resposta a aquests fets el [[10 de desembre]] i sota els auspicis del lideratge armeni de la regió, es va celebrar un referèndum boicotat pels àzeris de la zona, que va tenir com a resultat una aclaparadora majoria a favor de la independència. El [[6 de gener]] de [[1992]] la regió es va declarar independent de l'Azerbaidjan.

Moltes dones es van allistar a les forces armades armènies, encara que la seva participació en combats va ser escassa, dedicant-se especialment a l'atenció dels ferits i l'evacuació dels malalts dels camps de batalla. Les forces àzeris tenien un funcionament similar, encara que la seva organització era millor al començament del conflicte. El govern de l'[[Azerbaidjan]] també va realitzar lleves i reclutaments massius d'àzeris que amb entusiasme es van allistar durant els primers mesos després de l'esfondrament soviètic. L'[[Exèrcit Nacional de l'Azerbaidjan]] estava compost per prop de 30.000 individus, a més de 10.000 pertanyents a les forces paramilitars OMON, a més de diversos centenars d'integrants del [[Front popular]]. Un acabalat àzeri anomenat [[Sûreté Huseynov]] organitzar personalment una [[brigada]] de l'exèrcit de l'Azerbaidjan (la 709), comprant moltes de les seves armes i vehicles de l'arsenal de la 23a. Divisió Motoritzada soviètica. La brigada [[nacionalisme turc|ultranacionalista turca]] [[Llops Grisos]]<ref>{{ref-llibre |títol=Russia and the Commonwealth of Independent States |pàgines=616 |editorial=M.E. Sharpe |any=1997 |isbn=1563246376 |url=https://books.google.cat/books?id=Vt5OLD3vp4UC&pg=PA616&dq=Nagorno-Karabakh+War+grey+wolves&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwi7sq_Qv-XoAhUH4YUKHS8oBZUQ6AEIRjAD#v=onepage&q=Nagorno-Karabakh%20War%20grey%20wolves&f=false |coautors=Zbigniew Brzezinski, Zbigniew K. Brzezinski, Paige Sullivan |llengua=anglès}}</ref> d'[[İsgandar Hamidov]] va ser també mobilitzada per la guerra. El govern de l'Azerbaidjan també va contractar els serveis de diferents [[mercenarimercenaris]]s de la zona, utilitzant els recursos que començava a obtenir producte dels ingressos [[petroli]]ers dels jaciments àzeris de la [[Marmar Càspia]].

* {{ref-llibre | cognom = De Waal | nom = Thomas | títol = Black Garden: Armenia and Azerbaijan Through Peace and War | editorial = New York University Press | any = 2003 | lloc=Nova York|isbn=0-8147-1945-7 |ref=harv}}

[[Categoria:HistòriaSegle XX a d'Armènia]]