Ibers: diferència entre les revisions

{{GrupInfotaula grup humà||part_de= [[Llengües preindoeuropees|preindoeropeus]] |related= [[aquitans]] / [[vascons]]; [[celtibers]]}}

Els '''uwu kauaiiibers''' són un conjunt de tiktokerspobles que les fonts clàssiques ([[Hecateu de Milet]], [[Ruf Fest Aviè|Aviè]], [[Heròdot]], [[Estrabó]], etc.) identifiquen a la costa oriental de la [[península Ibèrica]] amb aquest nom, almenys del {{segle|VI|-|s}} ençà. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en [[llengua ibèrica]] apareixen, a grans trets, en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud del [[Rosselló]] fins a [[l'Alacantí]], que penetra a l'interior per la vall de l'[[Ebre]], per la vall del [[Segura (riu)|Segura]] i per la vall alta del [[Guadalquivir]].

L'anomenada ''cultura ibèrica'' tingué la seva màxima expansió territorial aproximadament entre la desembocadura del riu [[Roine]] i [[Cadis]] i abraçava així gran part de la costa mediterrània occidental. Aquesta cultura florí des del {{Seglesegle|vi}} al {{Versaleta|ii}} o el {{Versaleta|i}} aC, depenent de la romanització de cada zona en concret. Diversos autors grecs dels segles {{Versaleta|vi}} i {{Versaleta|iv}} esmenten els pobles que habitaven la façana mediterrània de la Península. Justament són esmentats per primer cop a l'''Ora Maritima'' d'[[Ruf Fest Aviè|Aviè]], escrita al {{segle|IV|s}}, però que es basa en un periple del {{Seglesegle|vi}} aC, possiblement redactat a partir d'un original fenici. En els versos 472 i 474 llegim: «I, al davant de les Illes, els ibers estengueren el seu domini fins als [[Pirineus]], establerts àmpliament al llarg de la Mar Interior».

A part del periple copiat per [[Ruf Fest Aviè|Aviè]], els autors clàssics (grecs i romans) que parlen dels ibers anomenats com a tals se situen cronològicament entre el {{Seglesegle|ii}} aC i el {{Versaleta|ii}} dC, és a dir, en plena època romana: ens referim a [[Apià]], [[Estrabó]], [[Polibi]] i [[Claudi Ptolemeu|Ptolemeu]], bàsicament.

# [[Revolta ibera de 197 aC|Revolta ibera de 195 aC]]. Després de la [[Batallabatalla d'Emporion]], els romans consoliden la presència a la península Ibèrica.

{{CCCitació necessària|data=2016}}

Sabem que els primers pobladors [[indoeuropeus]] establerts a les nostres terres havien vingut de l'[[Europa]] central cap al {{Seglesegle|xv|-}}. En primer lloc colonitzaren, sembla que de manera pacífica, les terres situades al nord del curs de l'[[Ebre]] i a poc a poc les penetracions d'aquests pobles s'estengueren per quasi tota la península. Així, segons Villar (1996), a [[Catalunya]], al [[País Valencià]] i al sud peninsular, hi ha indicis de toponímia protoindoeuropea, pertanyent al llenguatge que aquest indoeuropeista anomena ''antic europeu'', parlat abans de l'arribada dels [[celtes]] a la península (s. {{Versaleta|viii}} aC). És el cas de molts noms de lloc (especialment de rius) i d'alguns noms comuns (com, per exemple, la paraula ''turó''). García Alonso (2004) també ha documentat molts topònims indoeuropeus a la meitat nord de Catalunya.

Després de travessar la cadena pirenaica probablement a través del [[Rosselló]], l'[[Empordà]] i la [[Cerdanya]], els [[indoeuropeus]] acabarien imposant-se, entre el 1200 i el [[900 aC]] (època dels ''urnenfelder'' o [[Cultura dels camps d'urnes|camps d'urnes]]), sobre les poblacions autòctones catalanes. S'instal·laren especialment a les planes costaneres de l'Empordà, el [[Vallès]], el [[Penedès]], el [[Camp de Tarragona]], a més de l'[[Urgell]]. Altres autors com Santacana (1987) o Ibáñez (2002) rebaixen al {{Seglesegle|ix|-}} la data d'arribada d'aquestes poblacions al nord-est peninsular i sembla que, en el {{Seglesegle|vi|-}}, se'n produïren les últimes onades migratòries. Aquestes gents, que alguns historiadors ja consideren celtes, tingueren una gran influència en la formació de la cultura ibèrica al territori català. Així, aportaren novetats com el poblament en llogarrets fortificats situats en turons, la planta rectangular de les cases, fetes amb sòcol de pedres i fang i amb parets de tàpia (com així es veu al poblat de [[Cortes de Navarra]]), l'arada de ferro, la ''[[devotio]]'' al cabdill, i el ritual típicament indoeuropeu de la incineració del cadàver amb la deposició de les cendres en una urna que era dipositada en un clot a terra. D'aquí la denominació de ''cultura dels camps d'urnes''. Altres innovacions en foren, segons Almagro (1945), noves espècies d'animals com [[vaques]] lleteres, porcs «celtes», el [[cavall]] domesticat, així com diverses varietats de [[cereals]]. Tot això sense comptar amb les novetats en el terreny de les [[armes]].

La presència d'un adstrat procedent dels [[camps d'urnes]] a la Catalunya costanera del nord del [[Llobregat]] quedaria reflectida amb la presència d'alguns déus com Bel ([[Rubí]]) o Herotoragus ([[Rellinars]]), que tenen paral·lelismes en el món gal del sud de França i topònims com [[Burriac]], lloc on se situà el poblat més important dels [[laietans]]. A més, M. Pilar García-Bellido (1998) també assenyala que la propensió a la còpia de la [[moneda]] aliena que practiquen els pobles preromans de l'actual Catalunya, que cerca el caire decoratiu de les línies, són característiques típiques de les monedes cèltiques. També alguns elements del [[folklore]] català, especialment al del nord del país, tenen clares reminiscències cèltiques o indoeuropees, com la creença en les [[mag|bruixes]], els [[follet]]s, les [[Dona d'aigua|dones d'aigua]]… García Alonso (2004) afirma que una sèrie de penetracions gàl·liques ja d'època tardana, és a dir, del {{Seglesegle|iI|-}}, imposarien sobre un substrat iber (que, en tot cas, ja havia rebut indoeuropeització amb la vinguda de les gents dels «camps d'urnes») uns topònims clarament celtes a la meitat nord de Catalunya i potser alguns dels elements culturals que hem esmentat.

{{CCCitació necessària|data=2016}}

El SE peninsular havia estat en íntim contacte en l'[[Edat del Coure|edat del coure]] amb la cultura d'Almeria, que evolucionaria cap als horitzons d'El Argar en l'edat del bronze. També fins a aquesta zona (que és l'àrea nuclear ibèrica, segons terminologia de molts autors) també s'havia estès la cultura tartèssia, originària del SO peninsular durant la primera meitat del primer mil·lenari. El llegat d'aquella civilització es va veure enriquit amb el contacte dels pobles colonitzadors i en aquesta zona del SE, així com a la zona de [[Jaén]] (on la cultura ibèrica, al {{Seglesegle|vi}} i {{Versaleta|v}} assoliria la seva màxima esplendor en l'època anomenada ''ibèric antic''), sorgiria el brou de cultiu que donaria lloc a la civilització ibèrica. A més, l'espasa-tipus ibèrica, la [[falcata]], es troba bàsicament al SE hispànic i a les tombes més riques, cosa que denota una [[ideologia]] aristocràtica i guerrera propícia a l'expansionisme territorial. Pel que fa a la identitat d'aquest poble, només sabem que Aviè anomenava els habitants del sud-est hispànic ''gimnetes'' i esmenta la seva influència tartèssia. Més tard, hi aparegueren els [[contestans]] (província d'Alacant), [[mastiens]] (Múrcia) i [[bastetans]] ([[Granada (Andalusia)|Granada]] i [[Almeria]], aproximadament).

D'aquesta manera, suposadament els caps ibèrics del sud conqueririen els antics pobles preexistents a la façana mediterrània fins a arribar al SE de [[França]], on sotmeteren els [[ligurs]] fins a la ratlla del riu [[Erau]] i, més tard, del [[Roine]]. Sembla, segons alguns autors, que també s'establiren a l'[[Aquitània]] (SO de França). El [[pseudoEscílax]] de Carianda, autor d'una compilació de textos efectuada en la segona meitat del {{Seglesegle|iv|-}}, afirma que els [[misgetes]] van ser el resultat de la fusió entre els ligurs autòctons i els ibers conqueridors i que s'estenien entre el Roine i el [[Pirineu]]. Padró i Sanmartí (1992) també consideraven aquests misgetes com el resultat de la barreja entre els ibers i la població que habitava la [[Gàl·lia]] meridional. En canvi, [[Hecateu de Milet]], en una època anterior, el {{Seglesegle|vi|-}}, en la seva obra ''Éthnika'', ens esmenta els misgetes com a habitants la zona que va des del [[Garraf]] fins als rius [[Riu Orb|Orb]] i [[Erau]]. Algun temps després, cap al {{Seglesegle|iv}}, els ibers abandonarien el sud de [[França]] i retrocedirien cap als [[Pirineus]]: així el pseudoEscílax de Carianda ens diu que la colònia d'Emporion, ja en territori ligur, marcava el límit nord del poble iber en aquesta època. Possiblement, en el {{Seglesegle|iv}}, la població de la meitat nord de [[Catalunya]] ja estaria prou iberitzada perquè el pseudoEscílax ja només considerés misgetes els habitants al nord dels [[Pirineus]], que ja havia estat abandonat pels ibers. Tanmateix, tot això només són especulacions.

En tot cas, ja al {{Seglesegle|ii|-}} es considera els [[Pirineus]] com la frontera entre el món ibèric i el [[celtes|celta]] (gàl·lic), com, per exemple, ens diu [[Polibi]] en la seva ''Historia'' (vol. {{Versaleta|iii}}, 39), quan indica que aquesta cadena muntanyenca separa celtes d'ibers.

Pel que fa a la difusió d'elements de [[cultura]] material i població, i no sols de la llengua, d'aquest centre nuclear del SE, tenim com un dels principals defensors Josep Barberà (1990) i Enric Sanmartí, que argumenten que l'expansió vers el nord fou bastant ràpida. Gimeno i Izquierdo (1990) han adoptat la data del {{Seglesegle|vi|-}} per a l'arribada de grups ibèrics a l'actual costa catalana procedents del sud. Aquesta teoria ha sigut criticada perquè no seria la més econòmica:

Ja des del 800 aC (encara que, segons les fonts clàssiques, la ciutat fenícia de ''Gadir'' —l'actual [[Cadis]]— fou fundada cap al [[1100 aC]]) els [[fenicis]], i en una època posterior ({{segle|VI|-|s}}) els [[grecs]], viatjaven cap a [[Occident]] a fi de cercar metalls i terres per cultivar. Producte dels intercanvis comercials i culturals dels indígenes del SO de la península amb els nouvinguts, en aquesta zona florí la refinada civilització de [[Tartessos]], rica en recursos miners que tant interessaven fenicis i grecs. Aquesta cultura estava molt influenciada per les factories fenícies de la costa andalusa. En realitat, durant el {{segle|VII|-}}, tingueren una gran importància els fenicis en la conformació del substrat sobre el qual actuarà la cultura ibèrica. L'expansió dels comerciants fenicis s'estengué també cap al NE peninsular en aquesta època, concretament a partir de la segona meitat del {{Seglesegle|vii|-}}. Obtenien de les nostres terres metalls, productes agraris i esclaus, fins al [[570 aC]], en què la seva hegemonia seria substituïda per la dels grecs. És també en el {{Seglesegle|vii|-}} quan es fundà la colònia fenícia d'Ebusim, a l'[[illa d'Eivissa]]. I ja abans que es fundés la ciutat de [[Massàlia]], al sud de [[França]], a principis del {{segle|VI|-}}, els [[etruscos]], un poble procedent de la [[Itàlia]] central, exportaren els seus productes a les costes del golf del Lleó. Per altra banda, cap al [[600 aC]], aparegueren al golf de [[Roses]] les ciutats gregues de Rhode (Roses) i, una mica més tard, cap al [[575 aC]], aproximadament, Emporion ([[Empúries]]), fundada pels massaliotes. Aquesta petita ciutat, però, en el seu primer segle de vida, és només un port redistribuïdor de productes manufacturats entre els indígenes i sembla que no tindrà un territori propi (''khora'') fins al {{Seglesegle|v|-}}. Així, etruscos (en menor grau), fenicis i grecs, als quals s'afegiran els [[púnics|cartaginesos]] el {{Seglesegle|iv|-}}, van contribuir amb les seves aportacions a la formació del que anomenem ''cultura ibèrica''.

Certs indicis fornits per les fonts escrites relatives a les accions menades pels [[bàrquides]] durant la segona meitat del {{Seglesegle|iii}} a la península Ibèrica, després de la derrota soferta en la primera contesa de [[Imperi Cartaginès|Cartago]] contra Roma, assenyalen que, com a mínim als territoris meridionals ibèrics, s'havia desenvolupat una transformació de l'estructura del poder tendent a l'aparició de monarquies sovint hereditàries, un fenomen que sembla que també es va donar entre els [[ilerget]]s de la Catalunya de Ponent.

El [[comerç]] d'importació es documenta fonamentalment per la troballa de vaixella de taula i grans envasos de transport de productes alimentaris (vi, oli i salons de peix) [[grecs]], [[fenicis|fenicio]]-[[púnics]], [[etruscs]] i [[antiga Roma|romansromansromans]]. El comerç d'exportació es documenta mitjançant la troballa d'àmfores ibèriques al [[Llenguadoc]], a [[Cartago]] i a [[Illa d'Eivissa|Eivissa]], que probablement contenien vi i cervesa. Els cereals, probablement, van constituir una gran part de les exportacions tenint en compte els grans conjunts de [[camps de sitges]] que es documenten al {{Seglesegle|vi|-}}, coincidint amb la intensificació de les importacions. També els [[metalls]] devien ser objecte d'exportació: especialment el [[coure]] i la [[plata]].

Les primeres monedes que empren els ibers per a realitzar intercanvis comercials són les produïdes pels grecs a [[Empúries]] i [[Roses]] en el {{Seglesegle|v|-}}. De fet, inicialment els ibers empraven la moneda fenícia i grega com a objecte exòtic d'ostentació. A finals del {{Seglesegle|iv|-}}, s'encunya moneda a [[Arse]], l'actual Sagunt. L'esclat de la [[Segona Guerra Púnica]] comporta la fabricació de gran quantitat de moneda de plata. Durant la dominació romana a la [[Hispània Citerior]], la [[Hispània Ulterior]] i en poblacions [[celtiber]]es s'encunya moneda amb inscripcions iberes.<ref name= MNAC>{{ref-web| editor= [[Museu Nacional d'Art de Catalunya|MNAC]] |url= http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/Documents%202009/MNAC%20dossier%20Els%20ibers%20cultura%20i%20moneda.pdf |format=PDF|títol=Els ibers, cultura i moneda|arxiuurl= https://web.archive.org/web/20140808060154/http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/Documents%202009/MNAC%20dossier%20Els%20ibers%20cultura%20i%20moneda.pdf |arxiudata=2014-08-08|data=2010}}</ref>

Un exemple de moneda ibera seria el dracma de plata ''Barkeno,'' anomenat així per la llegenda que hi consta. Datada al {{Seglesegle|iii|-}}, a l'anvers de la moneda hi ha un cap femení i al revers un cavall alat o Pegàs amb la inscripció ''Barkeno''. Una se'n conserva al Museu de Copenhagen i també s'han trobat dracmes iberes amb aquesta llegenda en un jaciment de Salamanca. Es creu que aquestes monedes foren encunyades a l'assentament iber anomenat ''Barkeno,'' situat a la muntanya de Montjuïc (Barcelona).

<gallery caption="Ceràmica" class="center">

<gallery caption="Orfebreria" class="center">

** [[Jaciment arqueològic de l'Alt de Benimaquia|Benimaquia]] i [[Pic de l'Àguila (Dènia)|Pic de l'Àguila]] a [[Dénia]]