|
[[Fitxer:Ordeal_by_red-hot_iron.jpg|miniatura| ordalia de [[Cunegunda de Luxemburg|Cunegunda]], esposa d' [[Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric II]], que va ser acusada d' [[adulteri]] . Baix relleu de la [[Catedral de Bamberg]] .]]
'''L' ordalia''' o '''judici de Déu''' va ser una institució jurídica vigent fins a finals de l' [[Edat mitjana|Edat Mitjana]] a [[Europa]] . Segons [[Francisco Tomàs i Valiente|Francisco Tomás i Valiente]], les ordalies consistien a "«invocar iai a interpretar el judici de la divinitat a través de mecanismes [[Ritual|ritualitzats]] i [[Sensibilitat (biologia)|sensibles]], del resultat dels quals s'inferia la innocència o la culpabilitat de l'acusat"». No hi ha dubte del caràcter [[Màgia|màgic]] i irracional d'aquests mitjans probatoris, per això les ordalies fossinvan ser substituïdes per la [[tortura]] a partir de la recepció del [[dret romà]] al [[Renaixement del segle XII|segle XII]] . <ref>{{Ref-llibre|cognom=Tomás y Valiente|nom=Francisco|enllaçautor=Francisco Tomás y Valiente|títol=La tortura judicial en España|edició=2ª2a edició|any=2000|editorial=Crítica|lloc=Barcelona|isbn=84-8432-029-4|pàgines=206-207|cita=}}</ref>
Mitjançant l'ordalia es dictaminava, atenent a suposats mandats divins, la innocència o la culpabilitat d'una persona o cosa ( [[Llibre|llibres]], obres d' [[art]], etcètera) acusada de pecar o de trencar les normes jurídiques. Entre [[Hidalgo (noble)|gentilhomes]] i nobles, si en un plet (o qüestió o "«punt d' [[honor]]» "que referentsfeia alsreferència al [[Delicte|delictesdelicte]] de [[traïdoria]] o traïció) l'ofès no acceptava el que decidís el tribunal, es dirimia qui deia la veritat en instància superior forçant l'altre a acceptar-la per mitjà de les armes en un [[duel]] anomenat ''repte'', ocom reptees enveu elal ''Fur reial'' i elal ''[[Cantar de mio Cid]]''. ; elEl vencedor guanyava, ambi la victòria tenia efectes jurídics, i el perdedor podia quedaracabar mort. <ref>{{Ref-web|títol=Riepto|url=https://dej.rae.es/lema/riepto|obra=Diccionario del español jurídico|editor=Real Academia de la Lengua Española|data=2019}}</ref> <ref>Cf. ''Fuero Real'', 4, 14, 6.</ref> En la seva forma més judicial consistia en unes proves que majoritàriamenten la majoria dels casos estaven relacionades amb [[Tortura|tortures]] causadesque pelusaven el [[foc]] o l' [[aigua]], i on s'obligava a l'acusat a subjectar ferros candentsroents, introduir les mans en una [[foguera]] o romandremantenir-se llargper un temps llarg sota l' [[aigua]] . Si algú sobrevivia o no resultava gaire malmès, s'entenia que Déu hoel considerava innocent i no havia de rebre cap càstig. D'aquests [[Judici (dret)|judicis]] es deriva l'expressió ''posar la mà al foc'', <ref>{{Ref-publicació|url=http://www.revistaelabasto.com.ar/zimmrman_88.htm|publicació=El Abasto|exemplar=88|any=junio de 2007|cognom=Zimmerman|nom=Héctor|article='Poner las manos en el fuego'}}</ref> <ref>{{Ref-llibre|títol=Tres mil historias de frases y palabras que decimos a cada rato|cognom=Zimmerman|nom=Héctor|capítol='Poner las manos en el fuego'|editorial=Aguilar|lloc=Buenos Aires|any=1999}}</ref> per manifestar elque respatlleres incondicionalrecolzava aincondicionalment alguna cosa oao a algú,. oTambé en deriva l'expressió " ''prova de foc "''.
== Justificació de l'ordalia : la «justícia immanent» ==
[[Fitxer:Probe_des_glühenden_Eisens.jpg|miniatura| Miniatura medieval que mostra l'ordalia del ferro candentroent.]]
Segons les lleis dels [[Germànics|pobles germànics]] la tortura, així comi les [[Càstig|penes]] corporals, només s'aplicavaaplicaven als homes que no eren lliures o als lliures deshonrats, per haver estat declarats públicament traïdors, desertors o covards. Al principi alsAls [[regnes germànics]] que van substituir l' [[Imperi Romà d'Occident]] es van aplicars'aplicaven codis legals diferents als germànics i als romans sotmesosantics. <ref name="peters">{{Ref-llibre|cognom=Peters|nom=Edward|títol=La tortura|any=1987|editorial=Alianza Editorial|lloc=Madrid|isbn=84-206-0251-5|pàgines=58-61|cita=, 65-67}}</ref>
El dret penal durant l'[[Alta Edatedat Mitjanamitjana]] a Europa, especialment entre els segles IX i XII, era “privat”«privat». L'autoritat pública no buscava ni investigava els crims, sinó que només intervenia a petició del que patia el greuge, que esdeveniafeia d'acusador. Aquest, després de trobar el tribunal apropiat (el que declarés tenir jurisdicció sobre les dues parts), "«presentava la seva acusació, declarava sota jurament i cridava a l'altra part el tribunal perquè respongués" davant del tribunal». L'acusat només necessitava jurar que l'acusació era falsa, encara que de vegades el tribunal requeria el jurament d'altres homes lliures que corroboressin el de l'acusat, encara que no haguessin estat testimonis dels fets. I aquí s'aturava el judici. Així doncs, "«el [[jurament]] era la ''prova'' més forta que la part acusada podia brindar"», encara queperò també existia l'ordalia i el combat judicial . En aquells casos en què la reputació de l'acusat era dolenta i l'acusació comportava la pena cabdal, es podia recórrer a l'ordalia o judici de Déu per determinar si deia la veritat. <ref>{{Ref-llibre|cognom name=Peters|nom=Edward|any=1987|pàgines=65-66}}<"peters" /ref>
Una altra forma de solucionar el plet era el combat judicial entre acusador i acusat, o entre persones designades per ells, cosa que també es considerava una forma d'ordalia , ja que es basava en la idea que Déu només permetria la victòria de la part que tenia raó. Aquests eren els tres modes de prova, considerats després "«irracionals, primitius i bàrbars"», del procés penal altmedievalalt-medieval. Es basava en el que alguns historiadors han anomenat "«justícia immanent"»: "«el supòsit que la [[Divina providència|intervenció divina]] al món material era contínua, de manera que es negava a permetre que les injustícies quedessin sense càstig... La gent acceptava les sentències de l'ordalia , el jurament i el combat judicial perquè creia que eren sentències de Déu, tant com ai pràctiques antigues i acceptades”acceptades». <ref>{{Ref-llibre|cognom name=Peters|nom=Edward|any=1987|pàgines=66-67}}<"peters" /ref>
== Orígens ==
[[Fitxer:Magnussonnenes_saga_9_-_G._Munthe.jpg|dreta|miniatura|250x250px| Prova de foc de [[Harald IV de Noruega|Harald GilleIV]], presumpte fill de [[Magne III de Noruega|Magnus III de Noruega]] . Harald camina descalç sobre ferros ardentsroents per provar la seva ascendència real. Il·lustració de Gerhard Munthe ( [[1899]] ).]]
El significat etimològic prové de la paraula anglesa “ordeal”«''ordeal''» que significa judici o dura prova que ha de travessar aquella persona (l'acusat) per poder demostrar la seva innocència. Els germànics, en envair l'[[Imperi romàRomà d'Occident]], van popularitzar la seva aplicació on va passar a designar-se com a "«judici de Déu"», per considerar-se que el veredicte dictat per aquesta prova era d'origen diví. Aquesta manera de fallar judicis, però, és d'origen més antic i ja es coneixia a [[Mesopotàmia]] i a l'[[antiga Grècia]]. ElsA Mesopotàmia, segons [[hebreusJean Bottéro]], dles 'altra'[[Tauletes banda,de segonsMari]]'' parlen de «l'ordalia del riu» que s'escriuusava aper determinar la [[Bíblia]]culpabilitat en casos on no hi havia certesa del que havia succeït, teniencom unaara formaen dl'ordaliaadulteri, perla justificarbruixeria, la gelosiatraïció, di en plets sobre els drets de propietat. El rei hi participava, o al menys era qui n'autoritzava l'aplicació. L'acusat passava la nit en un maritlloc establert després d'haver-se rentat els paus i demostrarles simans, unai donaa erapunta de dia havia de recitar unes paraules fixades pel rei. A [[AdulteriMari (Mesopotàmia)|adúlteraMari]], :això se lies feia beurea la riba de l'[[Eufrates]]. Es començava exposant el cas que l'acusat rebutjava. Se'l llençava al riu i havia de nedar un tram considerable per sota l'aigua amargaen una prova de laresistència, malediccióabans de poder sortir i demostrar així que era innocent. De vegades l'ordalia, unprova beuratgemolt preparatperillosa, pelera sacerdotexecutada ambper aiguaun substitut, en cas dels nobles, i cendrasi era una reina, entrealguna de les seves dames d'altres elementshonor. ElsUna romans,de perles altratauletes banda,explica tenienque va ser una mare la substituta de la seva filla, encara una nena. El ''[[llegendaCodi d'Hammurabi]]'' fa referència a aquest tipus d'ordalia com a manera de [[Gairesoldre Mucideterminats Escèvola|Mucioplets. Escévola]],S'han quitrobat vanotícies deixard'aquestes cremarproves lades sevadel màtercer davantmil·lenni elsabans seusde enemicsCrist etruscsfins enal prova{{segle|IV|-|s}}.<ref>{{ref-llibre que|cognom=Kuhrt deia|nom=Amélie |títol=El Oriente Próximo en la veritatantigüedad: c. 3.000-330 aC, vol I |pàgines=129-131 |lloc=Barcelona |editorial=Crítica |data=2014 |isbn=9788498926880}}</ref>
Els [[hebreus]], d'altra banda, segons s'escriu a la [[Bíblia]], tenien una forma d'ordalia per justificar la gelosia d'un marit i demostrar si una dona era [[Adulteri|adúltera]]: se li feia beure l'aigua amarga de la maledicció, un beuratge preparat pel sacerdot amb aigua i cendra, entre d'altres elements.<ref>[[Llibre dels Nombres]], V, 15-18</ref> Els romans, per altra banda, tenien la [[llegenda]] de [[Gai Muci Escèvola|Muci Escèvola]], que es va cremar la seva mà davant dels seus enemics [[etruscs]] en prova que deia la veritat.<ref>[[Titus Livi]]. ''[[Ab Urbe Condita]]'', II, 13</ref>
Al llarg del temps, els tipus de proves van ser de dues classes, ''canònica'' i ''vulgar'' : ▼
▲Al llarg del temps, els tipus de proves van ser de dues classes, ''canònica'' i ''vulgar'' :
* La ''vulgar'' consistia en les maneres de justificar-se inventades per les supersticions del poble.
* La ''canònica'', en el jurament prescrit en els cànons i que es va anomenar ''Judici de Déu'' .
El Judici de Déu sembla distingir-se del [[jurament]], segons aquest text del [[concili]] celebrat a [[Magúncia]] l'any [[888]]: ''Aut judicii examine, aut sacramenti protestatione se expurget'' ('ja sigui per un judici verdader o per testimoni sagrat').
Els [[anglosaxons]] o normands diferenciaven aquest judici del duel judicial. Significa una prova per l'aigua o el ferro candent. El capítol LXII de les lleis de [[Guillem I d'Anglaterra|Guillermo el Conquistador]], diu: ''Si un francès acusa un anglès de perjuri, defensi's l'anglès a la seva elecció pel judici de ferro o pel dol'' .<ref>{{ref-llibre |cognom=Bates |nom=David |títol=William the Conqueror |pàgines=147-148 |lloc=New Haven |editorial=Yale University Press |data=2018 |isbn=9780300234169}}</ref>
== Tipus d'ordalies ==
[[GregorioGregori de Tours]] en sua ''Livre Les livres des Miracles'' describedescriu una ordalíaordalia ocurridaque enva eltenir surlloc deal Franciasur ende elFrança sigloal {{segle|VI|s}}:
{{Citació|una mujer que fue acusada por su marido sin tener pruebas, el juez la condenó a la prueba del agua fría. Se le ató al cuello una enorme piedra y
fue arrojada al Ródano desde una nave. Ella rogaba el auxilio del santo mártir e invocando su nombre, decía: “San Genesio, mártir glorioso, que nadando en estas aguas las santificaste, líbrame por mi justa inocencia”; al instante, comenzó a sentirse sobre las aguas. Los que estaban mirando, la cogieron y subieron al bote y la llevaron sana y salva a la santa basílica. Nunca más fue requerida por su marido ni por el juez.<ref>{{cita libro|apellidos1=de Tours|nombre1=Gregorio|título=Livre des Miracles|año=1864|url=https://archive.org/details/bub_gb_IggXAAAAIAAJ}}</ref>}}
<blockquote class="flexquote">
<div class="flex">
<div class="quote">Una dona que va ser acusada pel seu marit sense tenir proves, el jutge la va condemnar a la prova de l ?'aigua freda. Se li va lligar al coll una enorme pedra i va ser llançada al [[Roine ]] des d'una nau. Ella [[Pregària cristiana|pregava ]] l'auxili del sant màrtir i invocant el seu nom, deia: “Sant«Sant Genesi, màrtir gloriós, que nedant en aquestes aigües les vas santificar, lliura'm per la meva justa innocència”innocència»; a l'instant, va començar a sentir-sesobresortir sobrede les aigües. Els que estaven mirant, la van agafar i van pujar al potport i la van portar sana i salva a la santa basílica. Mai més no va ser requeridaqüestionada pel seu marit ni pel jutge.<ref><span class="citation libro" id="CITAREFde_Tours1864">de Tours, Gregorio (1864). [[iarchive:bub_gb_IggXAAAAIAAJ|''Livre des Miracles'']].</span><span class="Z3988" title="ctx_ver=Z39.88-2004&rfr_id=info%3Asid%2Fes.wikipedia.org%3AOrdal%C3%ADa&rft.au=de+Tours%2C+Gregorio&rft.aufirst=Gregorio&rft.aulast=de+Tours&rft.btitle=Livre+des+Miracles&rft.date=1864&rft.genre=book&rft_id=https%3A%2F%2Frp.liu233w.com%3A443%2Fhttps%2Farchive.org%2Fdetails%2Fbub_gb_IggXAAAAIAAJ&rft_val_fmt=info%3Aofi%2Ffmt%3Akev%3Amtx%3Abook"><span style="display:none;"> </span></span></ref></div> </div>
</blockquote>
</blockquote>DesEntre delsels segles X ali XII vaalguns haver-hiacusats qui va haverhavien de patir la prova del foc, posant la mà en un braser, caminant amb els peus nus per carbons encesos o travessant amb els passos comptats l'espai entre dues fogueres. Altres sofrien la '''prova del ferro roent''', per a això s'escalfaven al foc nou o dotze reixes d'arada, o bé un [[guantellet]] d'armes, on l'acusat havia de ficar la mà i també una barra de ferro que havia d'agafar.
L'ordalia o prova judicial es feia a l'església. A un costat hi havia l'aigua bullint, en una caldera posada al foc, iai a l'altra una gran cisterna on es tiravaplena d'aigua freda. Les esglésies on s'executava la '''prova caldària'caldaria'' rebien aquest privilegi del senyor dominant del territori. Els acusats pagaven al fisc dea l'església elels dretdiners exigitexigits per fer la prova, i l'aigua freda estava reservada per submergir-hi als dolents o pitxersculpables. ▼Altres van patir la '''prova del ferro candent''', per a això s'envermellien al foc unes vegades nou o dotze reixes d'arada, altres un guantelet d'armes, on l'acusat havia de ficar la mà i altres una barra de ferro.
Si l'acusació era ''simple'', havien de ficar la mà a l'aigua bullint fins al canell; però si era ''complexa'', havien de submergir el braç fins al colze (vegeu les Lleis d' [[Etelstan |Athelstan]] ) i s' embolicavaembenava la mà, el jutge col·locava un segell damunt de la bena i al tercer dia s'examinava el resultat de la prova. Si la cremada guariahavia sanat, l'acusat era innocent ;, però si hi havia gangrena era culpable. ▼▲L'ordalia o prova judicial es feia a l'església. A un costat hi havia l'aigua bullint, en una caldera posada al foc, ia l'altra una gran cisterna on es tirava aigua freda. Les esglésies on s'executava la '''prova caldària''' rebien aquest privilegi del senyor dominant del territori. Els acusats pagaven al fisc de l'església el dret exigit per la prova, i l'aigua freda estava reservada per als dolents o pitxers.
Als pobles [[germànics]], la prova de l'aigua es va fer servir a [[Alemanya]] sense els ritus religiosos en les acusacions de sortilegibruixeria. ▼▲Si l'acusació era ''simple'', havien de ficar la mà a l'aigua bullint fins al canell; però si era ''complexa'', havien de submergir el braç fins al colze (vegeu Lleis d' [[Etelstan|Athelstan]] ) i s'embolicava la mà, el jutge col·locava un segell i al tercer dia s'examinava el resultat de la prova. Si la cremada guaria, l'acusat era innocent; si hi havia gangrena era culpable.
▲Als pobles [[germànics]], la prova de l'aigua es va fer servir a [[Alemanya]] sense els ritus religiosos en les acusacions de sortilegi.
Altres tipus de judici eren els següents:
* El '''judici de l' [[Eucaristia]]''' estava, destinat als eclesiàstics, haventque estates va substituïtsubstituir pel [[jurament]] en el concili de Tribur o Trebur ( districte de Groß-Gerau, [[Alemanya]] ), però més d'una vegada es va usar amb els seglars. A les actes d'un concili celebrat a [[Worms]] es troba tot allò que es pugui desitjarvulgui conèixer sobre les fórmules observadesque pers'usaven en aquest procediment, ja que deeren vegadesfreqüents es cometienels robatoris a les abadies. El cànon''Cànon XV '' va disposardisposava que en aquests casos es cantés una missa solemne per l' [[abat]] o un religiós designat per ell. Tota la comunitat s'havia d' acostarapropar a la taula sagradal'altar i, en rebre cada monjo l'eucaristia, havia de confessar la seva innocència i dir en veu alta el següent: ''Corpus Domini sit mihi ad probationem hodie'' ('que el cos del senyor sigui avui per a mi la prova'). ▼* El '''Judici de l'[[Esperit Sant en el cristianisme| l´Esperit Sant]]''' està tret de la història eclesiàstica. Tenim un exemple notable d'aquesta prova de com l'Esperit Sant presidia l'examen de la veritat, que és el següent: [[Gregori VII| HildebrandoIldebrand de Soana]], enviat pel papa com a llegat[[legat]] per deposar diversos prelats culpables de [[simonia]], va fer comparèixer al bisbe de [[Trèveris |Tréveris]], acusat perpel la veu públicapoble, i li va dir el següent: ''«Vine , i si posseeixes legítimament l'Esperit Sant digues sense temor Glòria al Pare, al Fill iai a l'Esperit Sant '' ». El simoníac va alçar la veu i va dir Glòria... però no va acabar la fórmula, i va baixarhaver de deixar la cadira episcopal. ▼* El '''Judici de la Creu''' es realitzava de la manera següentaixí: davant d'un altar es col·locaven les dues persones pledejants dempeus, immòbils amb els peus junts i els braços oberts en l'actitud d'un crucificat. Es llegia davant seu la missa, els salms o l'evangeli de la Passió. El que es movia perdia el plet. Aquesta pràctica la va ser abolidaabolir a França per [[Lluís el Pietós |Ludovico Pío]] . ▼* El '''Judici del corsned''' ( “bocat'mos del judici”judici' en anglès antic) consistia en una prova que es feia amb un tros de pa o formatge. Aquests aliments es beneïen. Es consagraven amb certes fórmules i s'hi feia el [[senyal de la creu ]]. Si l'acusat era culpable, les seves dents no arribarien apodrien mastegar-lo o les entranyes li serien devorades per un foc interior, patint tots els efectes de la pregària sacramental: ''Fac eum qui reus erit, Domine, in visceribus angoixareangustiare, ejusque guttur conclouconclude'' ('Fes, Senyor, que el culpable sofreixi en les seves entranyes i tanca-li la gola'). <ref>{{ref-llibre |cognom=Denzinger |nom=Heinrich |títol=Enchiridion symbolorum definitionum et declarationum de rebus fidei et morum |pàgines=243, 250 |lloc=Bolònia |editorial=Edizioni Dehoniane |data=2018 |isbn=9788810241318 |autor=Peter Hünermann}}</ref>▼
== Ordalies a la penínsulaPenínsula ibèricaIbèrica == ▼▲* El '''judici de l' [[Eucaristia]]''' estava destinat als eclesiàstics, havent estat substituït pel [[jurament]] en el concili de Tribur o Trebur ( districte de Groß-Gerau, [[Alemanya]] ), però més d'una vegada es va usar amb els seglars. A les actes d'un concili celebrat a [[Worms]] es troba tot allò que es pugui desitjar conèixer sobre les fórmules observades per aquest procediment, ja que de vegades es cometien robatoris a les abadies. El cànon XV va disposar que en aquests casos es cantés una missa solemne per l' [[abat]] o un religiós designat per ell. Tota la comunitat s'havia d'acostar a la taula sagrada i, en rebre cada monjo l'eucaristia, confessar la seva innocència i dir en veu alta el següent: ''Corpus Domini sit mihi ad probationem hodie'' .
A la península[[Península ibèricaIbèrica]] trobem les següents ordalies: ▼▲* El '''Judici de [[Esperit Sant|l´Esperit Sant]]''' està tret de la història eclesiàstica. Tenim un exemple notable d'aquesta prova de com l'Esperit Sant presidia l'examen de la veritat, que és el següent: [[Gregori VII|Hildebrando]], enviat pel papa com a llegat per deposar diversos prelats culpables de [[simonia]], va fer comparèixer al bisbe de [[Trèveris|Tréveris]], acusat per la veu pública, i va dir el següent: ''Vine i si posseeixes legítimament l'Esperit Sant digues sense temor Glòria al Pare, al Fill ia l'Esperit Sant'' . El simoníac va alçar la veu i va dir Glòria... però no va acabar la fórmula, i va baixar de la cadira episcopal.
* [[Sant Feliu de Vilajuïga]]: El lloc de ''villa Iudaica'' era una possessió del [[monestir de Sant Pere de Rodes]] segons els documents dels anys [[982]] i [[990]], i formaven part del [[comtat d'Empúries]]. L'església de ''Sancti Faelicis in villa Judaica'' és esmentada l'any [[1080]] a l'acta d'un «[[judici de Déu]]» celebrat en aquest temple contra uns acusats d'haver comès un robatori a l'abat de Sant Pere de Rodes.<ref>{{ref-web |url=https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/20433 |consulta=11 de juny de 2024 |títol=Església de Sant Feliu de Vilajuïga |obra=Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya |editor=Generalitat de catalunya}}</ref> Altre mencions són del [[1127]], del [[1229]], i també a les ''Rationes Decimarum'' (anys [[1279]] i [[1280]]) i als nomenclàtors diocesans del {{segle|XIV|s}}.
▲* El '''Judici de la Creu''' es realitzava de la manera següent: davant d'un altar es col·locaven dues persones dempeus, immòbils amb els peus junts i els braços oberts en l'actitud d'un crucificat. Es llegia davant seu la missa, els salms o l'evangeli de la Passió. El que es movia perdia el plet. Aquesta pràctica va ser abolida a França per [[Lluís el Pietós|Ludovico Pío]] .
* La pena corresponent al judici de Déu més antiga que es va fer servir a la penísulaPenínsula ibèricaIbèrica va ser la '''pena caldària'caldaria'' o prova de l'aigua bullint. Això ess'extreu presumeixde llegintles lectures d'algunes lleis, com el ''Fuero de León'' . En aquest [[Furs|fur]] es parla de dues lleis diferents amb aquesta prova, que s'aplicà a les persones acusades d'homicidi, robatori, etc. Es van donar abusos i per pal·liar aixòevitar-ho, [[Alfons VI de Lleó|Alfons VI]], el [[1072 ]], va enviardictaminar que només es realitzés la prova a la [[catedral de Lleó]], però no hi va haver una observança total d'aquesta disposició. Aquesta pena es va seguir aplicant i sancionant als furs locals. ▼▲* El '''Judici del corsned''' (“bocat del judici” en anglès antic) consistia en una prova que es feia amb un tros de pa o formatge. Aquests aliments es beneïen. Es consagraven amb certes fórmules i s'hi feia el senyal de la creu. Si l'acusat era culpable, les seves dents no arribarien a mastegar-lo o les entranyes serien devorades per un foc interior, patint tots els efectes de la pregària sacramental: ''Fac eum qui reus erit, Domine, in visceribus angoixare, ejusque guttur conclou'' .
* La '''prova del [[Duel de Déu|desafiament]]''' o ''repte'' era igualment admesa. Es tractava d'un combat armat i violent entre dos contendents. Es troba al ''Fuero de León'' ( [[1017]] ). A la llei dotzena d'aquesta carta es permet als acusats purgar-se triant entre el jurament o la lid (combat). Es confirma així mateix a ''[[Las Siete Partidas|Les Partides]]'' d' [[Alfons X de Castella |Alfonso X el Sabi]] . ▼
* El '''juicio de la [[Eucaristia|Eucaristía]]''' estaba destinado a los eclesiásticos, habiendo sido sustituido por el [[Jurament|juramento]] en el concilio de Tribur o Trebur (distrito de Groß-Gerau, [[Alemanya|Alemania]]), pero más de una vez se usó con los seglares. En las actas de un concilio celebrado en [[Worms]] se encuentra cuanto se pueda desear conocer acerca de las fórmulas observadas por este procedimiento, ya que a veces se cometían robos en las abadías. El canon XV dispuso que en tales casos se cantase una misa solemne por el [[Abat|abad]] o un religioso designado por él. Toda la comunidad debía acercarse a la sagrada mesa y, al recibir cada monje la eucaristía, confesar su inocencia y decir en voz alta lo siguiente: ''Corpus Domini sit mihi ad probationem hodie''.
* El '''Juicio del [[Esperit Sant|Espíritu Santo]]''' está sacado de la historia eclesiástica. Tenemos un ejemplo notable de esta prueba de cómo el Espíritu Santo presidía el examen de la verdad, que es el siguiente: [[Gregori VII|Hildebrando]], enviado por el papa como legado para deponer a varios prelados culpables de [[Simonia|simonía]], hizo comparecer al obispo de [[Trèveris|Tréveris]], acusado por la voz pública, y dijo lo siguiente: ''Ven y si posees legítimamente el Espíritu Santo di sin temor Gloria al Padre, al Hijo y al Espíritu Santo''. El simoníaco alzó la voz y dijo Gloria... pero no acabó la fórmula, y descendió de la silla episcopal.
* El '''Juicio de la Cruz''' se realizaba del siguiente modo: delante de un altar se colocaban dos personas en pie, inmóviles con los pies juntos y los brazos abiertos en la actitud de un crucificado. Se leía delante de ellos la misa, los salmos o el evangelio de la Pasión. El que se movía perdía el pleito. Esta práctica fue abolida en Francia por [[Lluís el Pietós|Ludovico Pío]].
* El '''Juicio del corsned''' (“bocado del juicio” en inglés antiguo) consistía en una prueba que se hacía con un pedazo de pan o queso. Estos alimentos se bendecían. Se consagraban con ciertas fórmulas y se hacía sobre ellos la señal de la cruz. Si el acusado era culpable, sus dientes no llegarían a masticarlo o sus entrañas serían devoradas por un fuego interior, sufriendo todos los efectos de la oración sacramental: ''Fac eum qui reus erit, Domine, in visceribus angustiare, ejusque guttur conclude''.
▲== Ordalies a la península ibèrica ==
▲A la península ibèrica trobem les següents ordalies:
▲* La pena corresponent al judici de Déu més antiga que es va fer servir a la penísula ibèrica va ser la '''pena caldària''' o prova de l'aigua bullint. Això es presumeix llegint algunes lleis, com el ''Fuero de León'' . En aquest [[Furs|fur]] es parla de dues lleis diferents amb aquesta prova, que s'aplicà a les persones acusades d'homicidi, robatori, etc. Es van donar abusos i per pal·liar això, [[Alfons VI de Lleó|Alfons VI]], el 1072, va enviar que només es realitzés la prova a la [[catedral de Lleó]], però no hi va haver una observança total d'aquesta disposició. Aquesta pena es va seguir aplicant i sancionant als furs locals.
▲* La '''prova del [[Duel|desafiament]]''' o ''repte'' era igualment admesa. Es tractava d'un combat armat i violent entre dos contendents. Es troba al ''Fuero de León'' ( [[1017]] ). A la llei dotzena d'aquesta carta es permet als acusats purgar-se triant entre el jurament o la lid (combat). Es confirma així mateix a ''[[Las Siete Partidas|Les Partides]]'' d' [[Alfons X de Castella|Alfonso X el Sabi]] .
* També s'admetia la del '''ferro cremant''', però mai es va fer servir la prova del '''pa i del formatge'''
Entre diversos reglaments famosos, elEl ''Fuero de León'' també establia que si l'alcalde i els homes bons o drets tenien dubtes sobre si l'acusat s'havia cremat o no, havien de cridar com a pèrits dos fidels ferrers que prestaven jurament. L'alcalde havia de dictar sentència tenint en compte el seu testimoni. <ref>{{ref-llibre |cognom=López Valladares |nom=Emilio |títol=El Reino de León hace mil años: el Fuero de 1017 |pàgines=180-181 |lloc=Madrid |editorial=Instituto de Estudios Leoneses |data=2018}}</ref>▼* La pena correspondiente al juicio de Dios más antigua que se usó en España fue la '''pena caldaria''' o prueba del agua hirviendo. Eso se presume leyendo algunas leyes, como el ''Fuero de León''. En este [[Furs|fuero]] se habla de dos leyes diferentes con esta prueba, que se aplicó a las personas acusadas de homicidio, robo, etc. Se dieron abusos y para paliar esto, [[Alfons VI de Lleó|Alfonso VI]], en 1072, mandó que solo se realizase la prueba en la [[Catedral de Lleó|catedral de León]], pero no hubo una observancia total de esta disposición. Esta pena se siguió aplicando y sancionando en los fueros locales.
* La '''prueba del [[Duel|desafío]]''' o ''riepto'' era igualmente admitida. Se trataba de un combate armado y violento entre dos contendientes. Se encuentra en el ''Fuero de León'' ([[1017]]). En la ley duodécima de esta carta se permite a los acusados purgarse eligiendo entre el juramento o la lid (combate). Se confirma asimismo en ''[[Las Siete Partidas|Las Partidas]]'' de [[Alfons X de Castella|Alfonso X el Sabio]].
* También se admitía la del '''hierro ardiendo''', pero nunca se usó la prueba del '''pan y del queso'''.
▲Entre diversos reglaments famosos, el ''Fuero de León'' establia que si l'alcalde i els homes bons o drets tenien dubtes sobre si l'acusat s'havia cremat o no, havien de cridar com a pèrits dos fidels ferrers que prestaven jurament. L'alcalde havia de dictar sentència tenint en compte el testimoni.
== Ordalies a Hongria ==
Al llarg del {{segle |XI|s}}, a [[Hongria]] reis com Sant [[Esteve I d'Hongria|Esteve I]] i Sant [[Ladislau I d'Hongria|Ladislau I]] es van veure forçats a establir ordalies per contrarestar enormes onades de furts i robatoris sorgits durant crisis socials causades per guerres, problemes de successió i invasions de pobles [[Bàrbar|bàrbars]] d'Àsia. Entre les proves més comunes hi havia el de sostenir una vara de ferro incandescent i era aplicat en general a aquells lladres que haurien demanat santuari en alguna església. Tal seria l'agudesa de la crisi de robatoris a l'època de ''Ladislau I'', que aquell que fos sorprès robant, podria rebreser mutilacionsmutilat aldel nas o les orelles, o senzillament ser penjat. D'aquesta manera, les ordalies eren considerades com l'única esperança dels criminals per poder sobreviure.<ref>{{ref-llibre |cognom=Berend |nom=Nora (ed.) |títol=The expansion of Central Europe in the Middle Ages |pàgines=340-341 |lloc=Farnham, Surrey |editorial=Ashgate/Variorum |data=2012 |isbn=9781409422457}}</ref>
== Referències ==
== Bibliografia ==
* Elisenda Ardévol Piera, Glòria Munilla Cabrillana, Josep Cervelló Autuori ''Antropologia de la religió: Una aproximació interdisciplinària a les religions antigues i contemporànies , Edit''. Barcelona: UOC Barcelona, 2003. {{ISBN |84-8429-025-5 }}▼* [[Michel Foucault]]. ''La verdad y las formas jurídicas''. Barcelona: Gedisa, 1980.{{ISBN|9788474320909}}
* György Györffy, ''King Saint Stephen of Hungary''. Nova York: Social Science Monographs, 1994. {{ISBN|9780880333009}}
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Ordalia}}
▲* Elisenda Ardévol Piera, Glòria Munilla Cabrillana, Josep Cervelló Autuori Antropologia de la religió: Una aproximació interdisciplinària a les religions antigues i contemporànies, Edit. UOC Barcelona, 2003. ISBN 84-8429-025-5
[[Categoria:Judicis]]
* [[Michel Foucault]], ''La veritat i les formes jurídiques'' .
* György Györffy, ''Records de Sant Esteve'' .
[[Categoria:Pàgines amb traduccions sense revisar]]
| 